Just Deploy It!

Blog

  • «El autismo», una guia per comprendre i abordar el TEA en plena pandèmia

    Els efectes de la Covid-19 es converteixen en un desafiament afegit per als nens i nenes amb trastorns de l’espectre autista (TEA). Amb la pandèmia, es fa més complicat rebre les teràpies necessàries, practicar el distanciament social i readaptar-se després de la interrupció de les rutines diàries. En aquest context, l’investigador i divulgador científic José Ramón Alonso i la psicòloga Irene Alonso Esquisabel acaben de publicar el llibre El autismo (Shackleton Books), una guia per comprendre i abordar el TEA en plena pandèmia.

    José Ramón Alonso és doctor en neurobiologia, catedràtic de la Universitat de Salamanca i investigador principal de l’institut de neurociències de Castella i Lleó, i ha publicat nombrosos llibres relacionats amb l’autisme. Per la seva banda, la psicòloga Irene Alonso Esquisabel és autora de diversos llibres sobre anorèxia, neurociència i autisme.

    El llibre El autismo, basat en investigacions científiques recents de laboratoris de tot el món, està dirigit tant a familiars de persones amb autisme com a metges, personal educatiu o psicòlegs, entre altres col·lectius. Es tracta d’un manual que intenta donar una visió panoràmica i transversal del que implica l’autisme: les seves causes, les seves implicacions genètiques, els mètodes de diagnòstic i, fins i tot, els tractaments i les teràpies més efectives.

    «Per primera vegada hem aconseguit unir en una mateixa publicació gran part de les reflexions necessàries per abordar el trastorn de la manera més pràctica i propera possible en un moment de vital importància per a aquest col·lectiu», explica José Ramón Alonso, un dels investigadors en neurociència més reconeguts tant a Europa com als Estats Units. Tal com explica, «hem de facilitar el màxim la incorporació i inclusió real d’aquests nens a la vida el més aviat possible, ja que es calcula que gairebé el 70% d’ells pateix assetjament a l’escola».

    L’investigador es refereix també a que «durant molt temps es va acusar mares i pares de ser els causants de l’autisme, pel tipus d’educació impartida». Tot i això, Alonso destaca que en els darrers anys s’ha millorat molt el coneixement sobre l’autisme. I és que l’increment de casos detectats i diagnosticats d’autisme en els últims anys s’ha produït, a més de per un increment de les eines i proves de diagnòstic, gràcies a una major sensibilització per part de la societat i la comunitat científica.

  • La CAMFiC elabora una guia clínica per al tractament de la Covid-19 persistent

    Des de la primera onada de la pandèmia, els mesos de març i abril passat, ja va quedar de manifest que molts pacients que havien superat la malaltia, seguien patint alguns símptomes de la Covid-19. Amb el pas dels mesos, diversos estudis científics han anat assenyalant que al voltant del 10-20% dels pacients amb Covid-19 presenten símptomes de la infecció més enllà de les quatre setmanes i una proporció menor durant mesos. Aquestes conseqüències de la malaltia han estat considerades com a simptomatologia de Covid-19 persistent.

    La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), conscient d’aquesta situació, ha elaborat una Guia Clínica per al tractament de la Covid-19 persistent a l’Atenció Primària. La Guia utilitza un enfocament pragmàtic basat en els estudis publicats sobre sèries de pacients amb infecció per SARS-Cov-2, editorials i opinions d’experts, així com l’experiència clínica dels autors i revisors. El president de la CAMFiC, el Dr. Antoni Sisó, explica que «la idea inicial d’elaborar aquesta Guia pràctica va sorgir a partir de les demandes de diverses metgesses de família afectades per la Covid-19 persistent». El document ha pogut veure la llum en poc més de dos mesos. La Guia ha estat elaborada i revisada per 52 metges i metgesses especialistes en Medicina Familiar i Comunitària i ha comptat també amb la participació d’especialistes en Medicina Interna, Malalties Autoimmunes, Matemàtiques i Estadística i la consultoria del Dr. Antoni Trilla, cap de Malalties Infeccioses de l’Hospital Clínic.

    La diversa simptomatologia que presenten aquests pacients i, en general, el fet que no es converteixen en malalts crítics que requereixin ingrés hospitalari, fa que el seu seguiment i tractament mèdic s’hagi de fer, fonamentalment, des de l’atenció primària, que és on es visiten i tracten aquests malalts. Això introdueix encara més pressió assistencial en un àmbit on, més enllà del seguiment i control dels casos de Covid-19 i de totes les altres patologies dels pacients corresponents a un determinat CAP, els professionals de l’atenció primària han de donar també la resposta mèdica a pacients amb Covid-19 persistent.

    La situació és especialment difícil atenent també el context actual i el fet que es tracta d’una patologia nova, cada cop més coneguda però encara amb molts interrogants i poques evidències científiques. Ni existeixen tractaments plenament efectius ni, ara per ara, vacunes també plenament efectives, però tampoc existeixen recomanacions ni guies de pràctica clínica basades en l’evidència per al maneig de la Covid-19 persistent.

    Per fer front a tot això, la Guia proposa un enfocament pragmàtic de l’atenció al pacient amb Covid-19 persistent que passa per una avaluació integral del conjunt de la simptomatologia, i una avaluació específica de cada un dels símptomes persistents que poden esdevenir crònics. A més de la valoració d’antecedents, de les analítiques i de les exploracions complementàries, tant les bàsiques com aquelles que siguin necessàries en funció dels símptomes que pugui presentar cada pacient, també es planteja l’avaluació específica orientada al símptoma.

    En aquest sentit, val a dir que els principals símptomes de la Covid-19 persistent són la fatiga persistent, el dolor articular persistent, el dolor muscular persistent, el dolor toràcic persistent, la tos persistent, la dispnea persistent, l’anòsmia / disgèusia persistent, la cefalea o els símptomes digestius persistents. La Guia estableix, per a cada un d’aquests símptomes, quines són les dades cal recollir a la història clínica, quines són les exploracions que cal fer, i quin és el procés diagnòstic a seguir. A més d’aquests símptomes, la Guia Clínica també recull altres manifestacions persistents que es poden presentar com ara la febrícula, els calfreds, la intolerància als canvis de temperatura, la rinitis, la congestió nasal, la confusió o boira mental, els trastorns de la concentració o de la son, el vertigen, la conjuntivitis o, fins i tot, la caiguda del cabell.

    «Afortunadament, aquests símptomes van davallant amb el temps i sembla que al cap de tres mesos la persistència afectaria, aproximadament, només a un 2,5% del total de pacients amb Covid-19, tot i que encara hi ha molta discrepància en les dades i hi ha articles científics que parlen de més prevalença», explica el Dr. Sisó, qui destaca també que afecta molt més a dones d’edat mitjana, entre 40 i 50 anys.

    Més enllà, però, de la simptomatologia, la Guia exposa també altres escenaris patològics post Covid-19 que, tot i ser menys freqüents, també s’estan observant, com ara les seqüeles pulmonars, l’afectació pleural, l’afectació cardíaca, o els diversos problemes de salut mental (ansietat i depressió) vinculats no només al confinament i l’aïllament durant la malaltia, sinó també l’incertesa que vivim davant la pandèmia i a la forta crisi econòmica que s’hi deriva. Aquests darrers problemes entren clarament dins l’esfera de la salut mental i són de caràcter multifactorial, ja que estan relacionats no només amb el fet de patir la malaltia sinó amb el confinament associat a la malaltia. «La Covid ha deixat una important empremta en l’àmbit psicològic a molts pacients i és un context que el metge de família, que té una mirada àmplia en relació amb la salut de les persones, ha de tenir sempre en compte», assenyala Sisó.

    Finalment, la Guia de Pràctica Clínica planteja també un seguit de reptes de futur en el tractament i atenció a aquests pacients, com ara que cal tractar d’estructurar la gran varietat de símptomes i alteracions que alguns pacients amb Covid-19 poden presentar o disposar d’informació respecte a possibles factors que puguin ajudar a identificar les poblacions de més risc. S’ha concebut i configurat la Guia com un document viu i pragmàtic, que podrà incorporar en posteriors actualitzacions nous coneixements per mantenir-se al dia. Com explica el president de la CAMFiC, «aquesta guia l’hem feta per donar resposta a una demanda dels professionals i pretén ser una eina que faciliti als metges de família fer encara millor la seva feina».

  • Gràcies!

    Aquesta Revista és vostra. De la comunitat sanitària. Com El Diari de la Sanitat. I les primeres línies són per donar-vos les gràcies. Els metges i metgesses, les infermeres i infermers, el personal auxiliar, el de neteja…, tots els que heu viscut en primera línia el combat contra la Covid-19 heu resistit; ens heu curat i cuidat fins al límit de les vostres forces, físiques i emocionals. Per això entenem aquesta revista com un testimoni de la vostra lluita i com un acte d’agraïment i homenatge.

    L’única bona notícia que ens han deixat aquests temps tan difícils és que heu resistit. Gràcies al ‘factor humà’. Al compromís dels professionals. A la vostra capacitat de curar i de cuidar. De salvar vides, o d’acompanyar-les fins al final quan la medicina ja no hi podia fer res més. Amb l’immens desgast emocional d’haver gestionat el dolor dels pacients que han hagut de donar l’últim adéu a la família a través vostre.

    Els professionals del sector sanitari també heu estat víctimes de la falta de mitjans de protecció. I de la manca de recursos després d’aquelles retallades de fa deu anys, que no s’han fet revertir mai. Recordem la frase de Winston Churchill quan, referint-se als pilots de la RAF, va dir: «Mai tanta gent els ha degut tant a tan pocs». Ara podem dir el mateix del personal sanitari que ha lluitat, en condicions extremes, per salvar-nos. Alguns, deixant-hi també la vida.

    Els hospitals van ser capaços d’adaptar-se a l’emergència en un temps rècord. L’atenció primària va complir la seva funció millor que mai, tractant molts pacients a casa i aconseguint preservar el sistema del col·lapse. Ens expliqueu que la vostra millor recompensa ha estat l’alta d’un malalt després de setmanes de combat a l’UCI. És una alegria compartida per tots. El fruit d’un treball col·lectiu. Podria ser una bona metàfora de la solidaritat necessària per superar, junts, la pandèmia i la crisi econòmica i social.

    Sempre tindreu en la memòria els dies de l’any 2020 en què vau lluitar contra el coronavirus i la ciutadania sortia cada dia a les 8 del vespre per aplaudir-vos. Però temeu l’oblit quan hagi passat l’emergència. Per això insistiu tant en la necessitat de reforçar la sanitat pública. De fer revertir les retallades de personal i de recursos. De dotar de mitjans els hospitals i l’assistència primària. De canviar el model fallit de les residències de gent gran.

    La principal fortalesa a l’hora de fer front al coronavirus és disposar d’un sistema sanitari eficient, amb professionals entregats i amb prou recursos. I d’una ciència potent. El combat contra el coronavirus hauria de servir per recordar que una sanitat universal i avançada és imprescindible a l’hora de garantir l’equitat i la justícia social i per tenir possibilitats de vèncer amenaces globals com la que afrontem ara. Després de la batalla, serà el moment de recordar-ho i de tornar a posar la sanitat pública al lloc que mai no hauria d’haver perdut.

    Nosaltres seguirem aquí. Al vostre costat. Com fem des de l’any 2016, quan a la Fundació Periodisme Plural vam posar en marxa El Diari de la Sanitat. Vam néixer amb la voluntat de fer un periodisme independent i lliure al servei de la comunitat que lluita en primera línia per defensar un dret tan essencial com és l’assistència sanitària. Vam néixer per escoltar la vostra veu. Reclamàveu més temps, més recursos, més implicació de la societat i durant molts anys heu estat patint retallades i silencis. I, malgrat tot, quan va esclatar l’emergència més greu de les nostres vides, heu donat un exemple de coratge i eficiència que no oblidarem mai. Gràcies!

  • El Diari de la Sanitat publica una revista en homenatge als sanitaris que planten cara a la pandèmia

    El Diari de la Sanitat, editat per la Fundació Periodisme Plural, publica la Revista DS, una publicació de 160 pàgines en la qual es reconstrueix la lluita de la comunitat sanitària contra el coronavirus. La revista recull l’experiència dels diferents professionals implicats, des del personal d’ambulàncies, d’atenció primària, de les residències i dels centres sociosanitaris fins als professionals dels hospitals.

    La publicació en paper posa l’accent especialment en les vivències dels sanitaris, que s’enfronten a un doble combat: el de cuidar i curar als malalts, i el d’autoprotegir-se, ells i les seves famílies. També aprofundeix en la transformació experimentada pels hospitals i pels centres d’atenció primària per tal d’afrontar l’emergència.

    La Revista DS incorpora part de la molta informació que va omplir les pàgines digitals d’El Diari de la Sanitat al llarg dels moments més crítics de la primera onada de la pandèmia. Aporta peces de tots els gèneres periodístics, com són articles d’opinió, anàlisi, reportatges i entrevistes a referents professionals de la comunitat sanitària. A partir d’ara, la Revista DS es publicarà periòdicament per fixar, en paper i format llibre, el periodisme que ja fa El Diari de la Sanitat en l’àmbit digital.

    Què inclou la revista?

    La publicació està distribuïda en sis grans àrees: ‘A primera línia’, ‘La gran transformació’, ‘El combat professional’, ‘El repte científic’, ‘Veus de l’experiència’ i ‘Per fer memòria’. A la secció ‘A primera línia’, metges i metgesses, infermers i infermeres, estudiants de darrer curs, personal d’ambulàncies i personal de les residències ens expliquen com van viure de primera mà l’inici de la pandèmia i la seva evolució. ‘La gran transformació’ aglutina la metamorfosi que van experimentar els principals hospitals catalans i els centres d’atenció primària amb l’inici de l’alerta sanitària.

    A ‘El combat professional’ parlem de les condicions laborals dels sanitaris i dels efectes de les retallades en la situació actual del sistema sanitari. I ho fem amb veus molt rellevants dins de la comunitat sanitària, com Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), Josep Maria Puig, secretari general del sindicat Metges de Catalunya, la presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), Meritxell Sánchez-Amat, i Antoni Sisó, president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària.

    El ‘Repte científic’ recull una anàlisi profunda de la carrera per aconseguir la vacuna contra la Covid-19, una cursa sense precedents. A ‘Veus de l’experiència’ recollim entrevistes en profunditat al voltant de la pandèmia que ens aporten reflexions d’importants figures del sector sanitari, com Miquel Vilardell, Montserrat Busquets, Vicky Fumadó, Joan-Ramon Laporte o Miquel Porta. Finalment, a ‘Per fer memòria’ recordem epidèmies passades que van marcar profundament a la humanitat.

    Com puc aconseguir-la?

    El Diari de la Sanitat va néixer l’any 2016 de la mà de la Fundació Periodisme Plural amb la voluntat d’exercir un periodisme independent al servei de la comunitat sanitària. Som una Fundació implicada en la defensa del dret universal a la salut, però només podem seguir fent la nostra feina amb la vostra ajuda. Per aconseguir la Revista DS només cal que et facis subscriptor/a d’El Diari de la Sanitat a través d’aquest enllaç. Si vols, també pots fer una donació en aquest mateix web o regalar una subscripció a algú. La publicació, a més, es podrà comprar directament, per un preu de 20 euros, a qualsevol botiga Abacus.

    La Revista DS constitueix un autèntic i sentit homenatge des d’un periodisme que pretén ser rigorós i compromès amb el sector sanitari. Des del Diari de la Sanitat mantenim el nostre compromís al servei de la comunitat sanitària i seguirem estant al costat de tots els professionals del sector. Perquè volem ser la vostra veu, la veu que us mereixeu.

  • Els infants més pobres tenen una pitjor condició sanitària

    Com menys recursos econòmics tingui una família, pitjor és la salut de l’infant que hi viu. És el patró que es repeteix al llarg de les estadístiques que recull l’informe ‘Infància i salut a Catalunya i Espanya’ publicat per la Fundació Pere Tarrés (FPT) en el marc dels actes pel Dia Internacional de la Infància, que es commemora el 20 de novembre.

    Les diferents preguntes i estadístiques, que relacionen infantesa amb patrons d’alimentació, activitat física o higiene, demostren una certa variabilitat quant a gènere de l’infant. Però sobretot, revelen un gran impacte de la classe social de la família sobre els determinants sanitaris de l’infant.

    Una percepció ben encertada

    Els infants de famílies pobres tenen una pitjor salut i en són conscients. «El 10,5% dels infants de la classe més empobrida valoren negativament el seu estat de salut enfront un 3,9% dels infants de la classe benestant», resumeixen els autors de l’informe. Amb tot, la percepció general de la salut per part dels nens i nenes és positiva -vora el 97% creu que és positiu- i mostra una tendència creixent en l’àmbit estatal des del 2006.

    A escala catalana la tendència és la mateixa: el 96,6% de la població de fins a catorze anys considera que té una salut bona. Amb tot, hi ha un petit gradient en funció de la classe social. Entre els nens de famílies més benestants ho creu el 97,8% enfront del 96% dels nens de classe més pobra.

    El 19,1% dels xiquets de la classe més baixa pateix obesitat, mentre que la dada és del 6,7% entre els de la més rica

    La percepció dels infants és totalment certa. A mesura que cau la classe social, creix el percentatge de població infantil que pateix una malaltia crònica. “La percepció diferencial té una base objectiva que s’evidencia en els indicadors de salut”, resumeix la Fundació Pere Tarrés. L’exemple més clar són els trastorns mentals, patits per un 0,25 de la classe social dos -la segona més rica- i per un 1,28% de la classe cinc -la segona més baixa-. Si bé en tots dos casos els diagnòstics afecten una part molt minsa de la població, la diferència és cinc vegades superior.

    El patró es repeteix en les altres tres malalties que analitza l’enquesta, que són alhora les més patides pels infants de l’estat. Tant en l’al·lèrgia crònica, com en l’asma i en els trastorns de la conducta, on hi ha inclosa la hiperactivitat, la mitjana estatal se supera sempre entre les dues classes més baixes. Contràriament, les dues classes més riques de la societat espanyola sempre es troben per sota de la mitjana.

    Quant al gènere no hi ha grans diferències, excepte en el cas dels trastorns de la conducta, diagnosticats al 2,95% dels nens enfront del 0,90% de les nenes. Segons les dades referents a Catalunya el 15,2% dels xiquets pateix un problema de salut crònic o de llarga durada en comparació a un inferior 9,9% de les xiquetes. Els més comuns a escala catalana són la bronquitis (11,3%), problemes crònics de pell (10,6%), otitis (8,5%) i al·lèrgies cròniques (6,6%).

    El gradient de classe també s’aprecia de forma clara en qüestió de salut dental. D’entre els infants fills de famílies més riques només un 0,65% diu que no es renta mai les dents, enfront del 41,7% que se les neteja tres cops al dia. El percentatge varia al 3,89% i el 23,5%, respectivament, en els fills de cases més pobres espanyoles.

    Hi ha un descens del 22,9% d’infants exposats al fum de tabac el 2010 a l’11,6% del 2018

    “El gran impacte que exerceix la pertinença de classe en l’estat de salut dels infants indica una alarmant insuficiència de les polítiques de benestar i de protecció a la infància tant a Espanya com a Catalunya”, critica la Fundació Pere Tarrés. Segons l’organisme, “l’afebliment creixent de la protecció social al nostre país s’evidencia en l’augment de la desigualtat de classe social entre les famílies i els infants, cosa que al seu torn afecta de forma molt preocupant al seu estat de salut”.

    Impacte de la classe en l’alimentació i l’activitat física

    «A Espanya, les xifres d’obesitat infantil són bastant elevades», considera la FPT. En creixement lleuger des del 2003, les més recents són del 10,3%. Pel que fa al sobrepès, la població espanyola d’entre dos i disset anys que en té és del 18,26%, “xifra idèntica a la del 2011”, explica. A escala catalana es reporten un 20,7% d’infants amb sobrepès i un 12,5% amb obesitat.

    La influència de la classe social impacta de forma progressiva i clara. El sobrepès i l’obesitat augmenta entre els infants més pobres, especialment en els nens i en el cas de l’obesitat. Només en tenen el 5,41% de nens de la primera classe enfront del 15,37% de la sisena i última. A Catalunya el contrast és encara més gran: el 19,1% dels xiquets de la classe més baixa pateix obesitat, mentre que la dada és del 6,7% entre els de la més rica.

    Un dels motius que provoquen la gran diferència pot ser l’accés a una alimentació equilibrada i saludable. En aquest sentit, el consum de fruita fresca és gairebé vint punts percentuals inferior per part dels nens més pobres. A més, el 3,7% dels nens de la primera classe beuen refrescos amb sucre diàriament, mentre que ho fan el 13,6% dels nens del sector més pobre de la societat. Segons les dades del ministeri, la tendència es manté també amb els adults. Com més pobra és una persona, especialment si és un home, més consum diari de refrescos ensucrats fa.

    Quant a l’activitat física i el lleure actiu, hi ha diferències notables entre l’àmbit espanyol i el català. En el primer, un de cada dos infants en practica, el que suposa un augment de 15 punts respecte a la dècada dels anys noranta. A Catalunya l’estil d’oci actiu es redueix al 35,1%. Segons les dades estatals, hi ha disset punts de diferència d’activitat entre els nens que en fan més -els més rics- i els que en fan menys -els de la classe més pobra-. A més, com més disminueixen els recursos econòmics, més gran és la bretxa de gènere. A l’estrat més pobre fan esport de forma diària el 51,8% dels xiquets enfront del 30,6% de les xiquetes.

    La cara positiva: menys fum i més llet materna

    La part més positiva que reflecteix l’informe de la Fundació Pere Tarrés és una bona tendència en dos determinants per a la salut dels més petits. Un d’ells és l’exposició al fum del tabac, que des del 2011 s’ha reduït, com a mínim, a la meitat en totes les classes socials espanyoles excepte en la més pobra, que ha passat del 14,5% al 10,2%. En efecte, el determinant econòmic tampoc desapareix ni en els aspectes més positius: hi estan exposats el 7,32 i 10,25% dels nens de les classes més pobres, en comparació al 3 i al 2,27% de les dues més riques.

    Les dades de l’àmbit català també reporten la bona tendència, amb un descens del 22,9% d’infants exposats el 2010 a l’11,6% del 2018. En una orientació similar, el nombre de dones que continua amb la lactància materna exclusiva mig any després del part era del 39% el 2017, cosa que suposa un augment molt considerable en comparació amb el 15,1% que ho feia el 1995. El creixement és en totes les freqüències -a cap de sis setmanes i als tres i sis mesos- i de forma sostinguda en els anys.

    Quant a l’alletament no es troba una relació clara entre la classe social i el format escollit -natural, mixt o artificial-. Ara bé, sí que hi ha una diferència positiva en favor de les dones més pobres pel que fa a les que escullen només la llet materna: són el 44% enfront del 36% de les dones més benestants. Ho certifiquen les dades catalanes. Les dones més pobres són les que més tard abandonen la lactància materna: un 32,4% els dóna el pit fins als dotze mesos o més, i només un 14,6% ho fa fins als sis o nou mesos.

    Incògnita de l’efecte Covid

    La Fundació Pere Tarrés ha elaborat l’informe partint de diferents enquestes de salut recents, entre les quals hi ha l’Enquesta Nacional de Salut d’Espanya (ENSE) o l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA). Quant a la classe social, s’ha determinat segons l’ocupació de la «persona de referència de l’infant», explica la FPT.

    Si bé les fonts són relativament recents, no incorporen en cap cas els efectes derivats de la pandèmia de la Covid-19, com ara l’aïllament domiciliari o la reducció d’activitats físiques. «Haurem d’esperar fins a l’any 2021 per disposar de dades oficials que recullin aquest efecte», preveu l’organisme. Amb tot, s’atreveix a fer un pronòstic de caràcter negatiu: “La Covid-19 ha generat un pervers efecte Murphy, empitjorant el que podria anar a pitjor: les desigualtats en la salut dels infants”.

    A mesura que cau la classe social, creix el percentatge de població infantil que pateix una malaltia crònica

    La FPT s’avança a les dades perquè considera que amb la informació presentada a l’informe, que “mostra un efecte robust de la classe social sobre la salut de l’infant”, “podem inferir que els efectes socials devastadors de la pandèmia empitjoraran les situacions de desigualtat i vulnerabilitat dels nens i de les nenes vers la salut”.

    L’entitat socioeducativa veu reforçada la seva tesi en l’informe ‘Confinament i salut’ del Grup d’Investigació en Determinants Socials de la Salut i Canvi Demogràfic – OKIP de la Universitat del País Basc (UPV/EHU). Els resultats preliminars del treball mostren que la falta d’exercici físic dels infants durant el confinament va ser deu punts superior en les llars de parents amb estudis primaris o inferiors respecte dels universitaris.

    En la mateixa línia, a les llars on els adults tenen més dificultats per arribar econòmicament a fi de mes, els infants estan molt més exposats a la presència d’humitats, problemes de soroll, presència de fum de tabac o manca de llum natural que en aquelles residències de classes benestants.

    Davant del previst empitjorament de les condicions, la Fundació Pere Tarrés insta els educadors i educadores a prendre en consideració les dades recopilades i actuar-ne en conseqüència per tal de promoure la salut infantil. Així, animen els professionals de l’educació i de l’oci i el lleure a «entendre que els infants han de poder explicar el seu malestar i ser escoltats», per la qual cosa cal «pensar com oferir moments i espais per l’expressió de malestar en la salut».

    També els animen a desfer «el context patriarcal» que porta a les nenes a practicar de forma molt menys freqüent l’activitat física o a «actuar sobre l’hàbit d’higiene bucodental, especialment amb els nens».

  • Covid-19: com sabrem que les vacunes funcionen i són segures?

    Pfizer i BioNTech acaben de donar a conèixer els resultats provisionals de l’assaig de la seva vacuna contra la Covid-19. Tot i que no és l’única que es troba en les últimes fases de prova, la gran magnitud del seu assaig i el seu acurat disseny, per no parlar dels seus prometedors resultats, han generat un entusiasme més que comprensible a tot el món. Ara que cada vegada estem més a prop de l’ansiós començament de la vacunació, val la pena conèixer de quina manera els estadístics ajuden als metges a establir la seguretat de les vacunes.

    Quin grau d’eficàcia tenen les vacunes?

    No resulta fàcil determinar l’eficàcia d’una vacuna. En primer lloc, els investigadors necessiten saber si el simple fet d’administrar una injecció a algú serveix per a alguna cosa. En els assaigs mèdics participa un gran nombre de persones, la meitat de les quals rep la vacuna i l’altra meitat un placebo. A continuació, els participants han d’exposar-se a la infecció, amb l’expectativa que la majoria dels pacients del grup de control malaltia, però que la vacuna protegeixi, almenys, a alguns del grup tractat.

    En certes situacions, a l’igual que succeeix amb el VIH o l’Ebola, fins i tot el fet d’administrar un placebo és èticament molt polèmic, ja que parlem d’un índex de mortalitat molt elevat en aquests casos. En la malaltia del coronavirus, els científics es veuen obligats a confiar en la infecció natural, ja que, fins ara, no hi ha cap estudi que intencionadament exposi als participants al coronavirus. Com a resultat d’això, el càlcul de l’eficàcia de la vacuna es basa en el nombre relativament petit de persones que van contraure la Covid-19 per contacte amb altres persones contagiades.

    L’eficàcia de la vacuna reflecteix el percentatge del nombre de persones que van caure malaltes dins el grup dels que havien estat vacunats i del grup dels que no havien rebut la vacuna. L’assaig de Pfizer / BioNTech va comptar amb gairebé 44.000 participants, dels quals 21.999 van rebre la vacuna.

    Els investigadors utilitzen anàlisis estadístiques per marcar les fites en els quals poden estar cada vegada més segurs que la vacuna funciona, o no, a mesura que van sorgint els casos amb comptagotes. Si el nombre de participants fos petit, no quedaria clar si les diferències entre el grup que va rebre el placebo i el grup tractat serien reals o només producte de l’atzar.

    Els estadístics recorren a l’anomenat estudi de la potència estadística per descobrir quants casos necessitem observar. Per a la vacuna de Pfizer i BioNTech, es va determinar que les proves continuarien fins a registrar un total de 164 casos, tot això basat en la suposició que la vacuna tindria una eficàcia d’un 60%. Per aquest càlcul es va prendre com a referència l’eficàcia de la vacuna contra la grip estacional. No obstant això, i atès que les xifres superaven les expectatives, el laboratori va decidir publicar els resultats dels quals ja es disposava en un dels punts d’anàlisi intermedis.

    Es van donar a conèixer 94 casos, i la divisió dels aproximadament 86 casos en el grup placebo i els 8 casos entre els pacients vacunats va brindar una eficàcia d’un 90%. Així, estaríem davant d’un nivell de protecció contra el virus més que notable. Tot i que l’estudi es realitza a partir d’un nombre relativament petit de casos, l’anàlisi estadística permet als investigadors extrapolar els resultats al que podria succeir una vegada que la vacuna estigués en el mercat.

    En l’assaig van participar persones de diferents edats i de diferents grups ètnics, però encara es necessiten més estudis per valorar si la vacunació protegiria els grups més vulnerables.

    L’eficàcia final és possible que sigui inferior, ja que administrar el tractament resulta complex per moltes raons logístiques, incloent el fet que les vacunes amb ARN missatger, com la de Pfizer, s’han d’emmagatzemar a temperatures molt baixes. En el món real, la vacuna no podria conservar-se a la temperatura adequada i, per tant, podria fer-se malbé.

    Quin grau de seguretat presenta la vacuna?

    En el cas que la vacuna s’administrés de forma generalitzada, tant la comunitat mèdica com la societat en el seu conjunt podrien estar tranquils respecte a la seva seguretat.

    La vacuna de Pfizer es va administrar a 21.999 persones. Algunes van transmetre una reacció similar a l’experimentada després de vacunar-se contra la grip estacional. Fins al moment, no s’ha informat d’efectes secundaris greus. No obstant això, com podem tenir la certesa que això seguirà sent així quan el fàrmac arribi a milions de persones?

    Per això, els estadístics van desenvolupar la regla dels tres. D’acord amb aquesta regla, si 21.999 participants van ser vacunats i no van presentar efecte secundari algun, és a dir, que va quedar demostrada una seguretat d’un 95%, s’espera que les probabilitats que la vacuna tingui efectes secundaris estaran per sota de tres (d’aquí el nom) dividit entre 21.999 i, per tant, han de ser inferiors a 1 de cada 10.000. Les possibilitats que puguin aparèixer efectes secundaris semblen fins i tot inferiors, però els investigadors prefereixen seguir avançant en el assaig per confirmar-ho.

    La seguretat és tan important com l’eficàcia. Si ens quedem amb la probabilitat d’1 de cada 10.000 i la traslladem als 300 milions de persones als quals es preveu vacunar només als Estats Units, el nombre de persones que patiria els efectes secundaris ascendiria a 30.000, una xifra elevada. És clar que els metges han de garantir que causaran danys, a més que qualsevol efecte secundari greu atribuïble a la vacuna danyaria, i molt, el seu prestigi i afectaria significativament la seva acollida.

    Com s’ha d’utilitzar la vacuna perquè sigui eficaç i segura?

    Les autoritats sanitàries estan ara treballant en com incorporar la vacunació en els seus programes nacionals, però els detalls al respecte depenen de diferents factors. El Govern del Regne Unit ha adquirit ja 40 milions de dosis de la vacuna de Pfizer, amb les quals, tenint en compte que s’administra en dues dosis, es vacunaria a 20 milions de persones, és a dir, a tota la població de 55 anys en endavant. No obstant això, la vacunació no serà ràpida, ja que tant la producció com la distribució de les vacunes portaran el seu temps.

    L’estratègia també depèn del que el programa de vacunació es proposi aconseguir. Les vacunes per a nens, com la del xarampió, s’administren als nadons per mantenir immunitat de grup. En aquest cas, parlem que només un percentatge relativament petit de la població necessita ser vacunat. Donada la ràpida propagació de la Covid-19 i els elevadíssims nivells d’infecció existents, la vacuna hauria d’arribar a un nombre molt més gran de gent.

    Les prediccions que fa al nivell d’immunitat necessari per aconseguir la immunitat de grup depenen del nostre càlcul del nombre reproductiu bàsic de la Covid-19, R₀. En absència de qualsevol altra mesura de control, aquest valor ronda el 3, de manera que almenys el 67% de la població hauria de ser totalment immune per aconseguir que l’epidèmia deixi de créixer. Si l’objectiu fos erradicar el virus, s’haurien d’assolir valors encara més elevats.

    Aquest nivell és difícilment assolible amb una eficàcia del 60%, tot i que es decidís vacunar tota la població. El valor R₀ = 3 dóna per fet la tornada al comportament previ a la pandèmia. Si mantinguéssim cert nivell de restriccions i seguíssim utilitzant mascaretes, R₀ podria ser inferior i la immunitat de grup es tornaria més fàcil d’aconseguir.

    Entre els aspectes positius, cal assenyalar que els nostres senzills models podrien estar sent massa pessimistes amb relació als nivells per parlar d’immunitat de grup. A més, si resulta que al voltant del 20% de la població ja hauria contret la Covid-19, el nivell de vacunació necessari podria resultar infinitament més assequible.

    Una altra opció seria administrar la vacuna als segments de la població que tinguessin un alt risc d’infecció (sanitaris i cuidadors) o que presentessin un elevat risc de mort (persones vulnerables, pacients en residències). De fet, aquesta és precisament l’estratègia recomanada al Regne Unit.

    Estem ja prop de guanyar-li la batalla al virus?

    Els resultats de l’assaig de la vacuna de Pfizer són molt prometedors. Però la veritat és que el camí per erradicar la coronavirus pot ser llarg i difícil. A més d’establir el potencial de la vacuna per protegir-nos davant de virus, hem de conèixer si ens proporciona una immunitat permanent o si s’ha d’administrar de forma repetida, a l’igual que passa amb les vacunes contra el tètanus o la grip estacional.

    Els legisladors i els investigadors han de també posar en una balança el que es necessita per frenar la pandèmia i les pors als efectes secundaris, juntament amb els dubtes respecte a la vacuna. Si bé pot ser fàcil menysprear aquestes preocupacions, han de prendre-les molt seriosament si volem que la vacunació sigui exitosa.
    The Conversation
    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation

  • Per una resposta comunitària i social a la Covid-19

    Les conseqüències de la pandèmia de Covid-19 tenen un gradient social que cada cop es fa més evident. El virus sí que entén de classes socials i les persones empobrides emmalalteixen més i amb més gravetat. Per això les mesures per controlar la pandèmia no poden ser exclusivament sanitàries o restrictives.

    En aquest sentit resulta molt il·lustratiu aquest article elaborat per El Crític i Storydata amb les dades de la pandèmia acumulades des del juny on arreu de Catalunya es repeteix que els barris amb rendes per càpita més baixes i més densament poblats són els més afectats. Infrahabitatge i infratreball estan sent factors clau en la transmissió del virus.

    Si les causes de les causes són socials, la resposta a la pandèmia ha de ser també social, a més de sanitària. Sense garantir l’alimentació i l’habitatge, sense protegir els llocs de treball quan les persones emmalalteixen o han de complir una quarantena, sense agilitzar alternatives habitacionals per fer un correcte aïllament, la resposta sanitària sempre serà insuficient i tardana. Centrar el discurs i l’acció en la responsabilitat individual i en la culpabilització deixa desprotegits als col·lectius més vulnerables i és ineficaç.

    És possible un altre enfocament per abordar la pandèmia, un enfocament salutogènic centrat en la salut comunitària, l’apoderament i la participació activa de la comunitat. Aquest enfocament és el que proposa l’Alianza de Salud Comunitaria en aquest manifest (Covid-19: Una respuesta comunitaria para una pandemia social), que subscrivim, i també l’Agència de Salut Pública de Barcelona quan demana al govern de l’Estat a través d’aquesta carta aturar els desnonaments que afecten de forma directa la salut de les persones i agreugen els efectes devastadors que està tenint l’onada social de la pandèmia. El FoCAP ha subscrit la carta, juntament amb altres entitats.

  • Moderna anuncia una eficàcia del 95% de la vacuna contra la Covid-19

    La farmacèutica estatunidenca Moderna, que està fabricant una de les onze vacunes que es troben a l’última fase d’assajos previs a la comercialització, ha notificat que el seu vaccí proporciona una eficàcia del 94,5%.

    L’empresa assegura que «l’assaig ha complert els criteris estadístics especificats en el protocol d’estudi per a l’eficàcia» amb un resultat d’efectivitat del 94,5%. Dels 30.000 participants de l’estudi, 95 han contret la malaltia fins al moment. D’aquests, 90 havien rebut un placebo i només cinc el projecte de vacuna. D’entre els onze casos més greus, cap d’ells havia rebut el vaccí contra la Covid-19.

    L’empresa assegura que «l’anàlisi suggereix un perfil de seguretat i eficàcia àmpliament coherent en tots els subgrups avaluats». Es refereixen al fet que d’entre els 95 infectats hi havia una quinzena de persones d’edat avançada i una vintena d’origen ètnic no blanc, incloent-hi llatins, negres o asiàtics.

    Amb tot, “l’assaig continuarà acumulant dades addicionals rellevants per a la seguretat i l’eficàcia, fins i tot després de presentar una autorització d’ús d’emergència”. Tot plegat fins que s’arribi als 151 casos de positius de Covid-19 i «un seguiment mitjà de més de dos mesos». “Moderna també té previst presentar sol·licituds d’autoritzacions a les agències reguladores mundials”, afegeix al comunicat.

    Quant a la distribució de la vacuna, que requereix dues injeccions en un període de temps d’un mes, «a finals de 2020 la companyia espera tenir 20 milions de dosis per als EUA». Preveu fabricar-ne entre 500 milions i un bilió a nivell mundial durant l’any 2021.

    La tercera en set dies

    L’anunci de Moderna és el tercer en la darrera setmana, després que dilluns passat el projecte estatunidenc i alemany de Pfizer i BioNTech fos el primer a avançar una part dels resultats de la fase 3. El 90% d’efectivitat que garantien va ser superat poques hores després per Rússia, que va assegurar que la vacuna Sputnik V mostra una eficàcia del 92% vers el placebo.

    Amb tot, les dades russes són a partir de només vint participants de l’estudi que van contraure la malaltia, enfront dels gairebé cent de Pfizer-BioNTech i de Moderna. Sigui com sigui, cap dels tres avenços ha estat publicat en una revista científica i es tracten únicament de comunicats empresarials o estatals tenint en compte els resultats parcials de la darrera fase d’anàlisi clínica.

    Una distribució més senzilla

    Un factor diferencial de la vacuna que prepara Moderna, i molt beneficiós en comparació amb la de Pfizer i BioNTech, és que la primera vacuna requereix un mecanisme de conservació relativament senzill.

    «Es manté estable» entre temperatures de 2 a 8 graus centígrads, «la temperatura d’una nevera estàndard o mèdica, durant trenta dies», assegura la companyia. Al comunicat explica que per tal que la validesa es mantingui durant mig any cal conservar-la a -20ºC. El director d’operacions tècniques i qualitat de Moderna, l’espanyol Juan Andrés, assegura que són unes condicions “que es troben habitualment en els congeladors i refrigeradors farmacèutics fàcilment disponibles”.

    Andrés afegeix que “és un desenvolupament important i permetria una distribució més senzilla i una major flexibilitat per facilitar la vacunació”. En efecte, suposa un avenç respecte de les condicions que, en un principi, demana la vacuna de Pfizer i BioNTech, que ha d’emmagatzemar-se entre setanta i vuitanta graus negatius.

  • Errors i lliçons apreses en les residències de gent gran per no repetir la “tempesta perfecta” de la primera onada

    Parlar de la pandèmia de coronavirus a Espanya és fer-ho de l’impacte que va tenir la Covid-19 a les residències de gent gran durant la primera onada. El Govern ha xifrat en poc més de 20.000 les persones mortes en aquests centres, el que suposa un percentatge important del total de morts. Ara que la segona onada ha tornat a posar en el focus a aquests llocs, un recent informe, publicat per l’Institut de Política i béns públics del CSIC, analitza la gestió de les residències, les dificultats a què es van enfrontar i les lliçons apreses per aquest nou increment de contagis.

    El projecte compararà 15 països europeus per analitzar com ha afectat la pandèmia a les residències de gent gran, tot i que de moment només està disponible la versió del cas espanyol. L’investigador del CSIC i coautor de l’informe, Francisco Javier Moreno, avança a elDiario.es que “el que ha passat aquí és molt semblant al que ha passat en tots els altres països europeus”.

    L’investigador considera important tenir en compte aquest context. “No ens eximeix de responsabilitat, però l’autoflagel·lació tampoc condueix a res quan a tots ens ha agafat desprevinguts, tant la pandèmia com el seu impacte en un col·lectiu molt vulnerable que a més està agrupat en espais d’alta densitat”. La sensació inicial, en tots els països analitzats, era d’”incredulitat”.

    “No era inevitable que passés, però és lògic que ho hagi fet. Una altra cosa és com hem respost”. Aquí comença l’anàlisi de Moreno, basat en 25 entrevistes a responsables de residències i de gestió de serveis socials i sanitat. El seu objectiu: “Veure què es pot fer millor i treure lliçons perquè no torni a passar”. En aquest sentit, l’informe intern de la Secretaria d’Estat de Drets Socials avançat per El País aquesta setmana arriba a conclusions similars després d’analitzar un conjunt de 30 factors que van contribuir al que es defineix com una “tempesta perfecta”.

    “Si hi ha un missatge optimista és que hem après molt”, diu l’investigador. “Algunes coses van començar malament però a la fi ja es responia millor”. Tot això en un sector amb grans errors estructurals que requereixen mesures a mitjà i llarg termini: “El problema de fons és de recursos i finançament”. Així i tot, Moreno destaca bones pràctiques, “més immediates”, que ja es poden implementar i fins i tot imitar d’altres comunitats autònomes.

    “Res és gratis, però hi ha pràctiques que han estat molt útils, no són tan complicades ni impliquen costos molt elevats, però van permetre respondre de forma molt eficaç i van ser clau per frenar l’expansió de la pandèmia entre els residents d’aquests centres”. Posats a invertir recursos, diu Moreno, “convé emfatitzar” aquestes estratègies.

    Lliçó 1: connectar el món sanitari i el de les cures

    Moreno apunta la primera fallada com el més greu. Es refereix a la “desconnexió” entre el sistema sanitari i el de cures. “No vol dir que no es parlessin, però en la pràctica els centres d’Atenció Primària estan desbordats i solen delegar el seguiment dels pacients de les residències als metges que hi treballen”.

    Això feia que “no fos comú” que els metges de Primària visitessin als majors dels centres, però no va provocar “excessius problemes” durant la calma. I llavors va arribar la COVID-19. “En començar la pandèmia es va mostrar que això és insuficient i que cal una implicació de sistema sanitari molt més gran, començant pels centres d’Atenció Primària”, defensa Moreno.

    Quan les comunitats autònomes van intervenir les residències amb casos de coronavirus, “es va nomenar a una persona que fes de vincle entre el sistema sanitari i la residència”. En general, infermers dels centres de salut de la zona. “Passaven bona part de la seva jornada laboral a la residència i la seva presència va facilitar l’articulació entre sistemes”. Moreno assegura que els directors d’aquests centres “voldrien que aquesta millor connexió es mantingués més enllà de la pandèmia”.

    Lliçó 2: no discriminar pacients pel seu origen

    Són ben coneguts els casos en què es va negar la derivació de residents cap a hospitals. “Sabem que ha passat, però no es tracta de demonitzar ni plantejar la judicialització, perquè el que passava era que als hospitals no hi havia llits”, diu Moreno. En aquest context, els metges han de prendre dures decisions segons la capacitat de supervivència a una intervenció en UCI. “Quan hi ha recursos escassos els metges han de prioritzar, la clau és no discriminar per venir d’una residència sinó per l’estat de salut de la persona”.

    “No es pot acceptar que el criteri de negació d’accés a l’UCI fora venir d’una residència, perquè hi havia persones viables per molt que tinguessin Covid-19 ”, lamenta Moreno. L’investigador explica que la millora en la coordinació entre el sistema sanitari i social “va evitar” aquestes situacions de discriminació “i es va començar a avançar a un sistema molt més centrat en l’avaluació individual dels pacients”.

    Lliçó 3: aïllament radical

    La infraestructura de cada residència “va facilitar o dificultar” el necessari “aïllament radical” dels pacients contagiats i sospitosos. “Algunes residències tenien diverses plantes, altres fins i tot tenien espais autònoms com apartaments, amb més marge per a la separació”, comenta Moreno.

    El fonamental és, segons l’expert, “que quan sorgeixi un cas, sospitós o confirmat, es tregui a aquesta persona de la residència” perquè altres residents vulnerables no emmalalteixin. “Aïllar-internament és bona opció, però treure-les és molt millor”.

    Aquí l’informe mostra diferents pràctiques entre comunitats autònomes. “[La separació] depèn dels recursos disponibles, però val la pena [invertir-ne] si així es frena l’expansió de la infecció a la residència, i es poden arribar a inventar on no hi hagi”.

    Moreno cita exemples com Astúries i Aragó, on es van usar infraestructures buides com a espais intermedis per portar els infectats. Per exemple, “residències que no estaven en funcionament”. En cas de necessitat, suggereix també l’ús d’hotels medicalitzats.

    Aquest aïllament és molt més complicat del que sembla en persones que no tenen autònomes: “Encara que tanquem les residències hauran d’interactuar, perquè han de venir cuidadors a donar-los menjar”. A tot això cal afegir l’impacte d’obligar que la gent gran es tanquin a la seva habitació, les conseqüències cognitives i físiques estan encara per explorar.

    Lliçó 4: test, test, test

    Confirmar els casos de Covid-19 és sempre bona idea, també en les residències de gent gran. “Tot va millorar molt quan va augmentar la capacitat de fer test”, assegura Moreno. De la dita al fet, per desgràcia, hi ha un tros.

    “Necessitem fer test periòdicament a tots els residents, però també als treballadors”, comenta. “La capacitat diagnòstica segueix tensada i no n’hi ha prou. En molts casos, fins ara, es limiten a empleats que, per exemple, tornen de vacances.

    Lliçó 5: contractar més personal per crear grups bombolla

    La precarietat dels professionals que treballen a les residències és un altre factor estructural que, però, admet cert marge de maniobra en el curt termini. Plantilles molt ajustades, contractes, salaris, càrrega de treball… “Tot estava ja tensat i amb la pandèmia va explotar”, explica Moreno. Així van començar les baixes entre empleats infectats, de risc o amb por de contagiar-se.

    Enmig d’aquesta tensió, l’informe de Moreno detecta una altra bona pràctica: crear grups de treball que interactuïn només amb un conjunt de residents. En altres paraules, segmentar també als treballadors en una estratègia similar a la qual segueixen avui alguns col·legis. “Així, si algun s’encomana, el potencial grup d’infectats està delimitat”.

    El problema és que això requereix una plantilla prou gran per atendre els residents d’aquesta forma. “Aconseguir personal va ser un malson, quan els incentius laborals i salarials no eren bons”, assegura Moreno, que considera una “paradoxa” que això passi en un país “amb taxes d’atur brutals” fins i tot “en persones formades en gerontologia i cures de majors”.

    La solució? Moreno explica que els governs autònoms van optar per “posar a disposició de les residències seves pròpies llistes de personal i borses de treball”, que van aprofitar per suplir les baixes.

    Lliçó 6: Un treball poc valorat

    Moreno apunta a un sentiment generalitzat en el seu informe: “Els treballadors de les residències comentaven de manera explícita que el seu treball no era valorat adequadament, que se sentien estigmatitzats”. Criticaven així les acusacions de no tenir cura adequadament a la gent gran o fins i tot de maltractar-los.

    “Sentien que se’ls assenyalava amb el dit quan la majoria es desvivia per aquestes persones, treballava molt per sobre dels horaris laborals i eren la seva única connexió amb la resta del món”, afegeix. “Deien que eren els únics que estaven donant-los la mà i acariciant en els seus últims moments, però al mateix temps se’ls atacava”. Per això, Moreno creu necessària una “reflexió” sobre “com valorem a aquests professionals que també han fet front a la pandèmia”, encara que no estiguessin en les nostres ments durant els aplaudiments.

    De manera similar, l’informe assenyala que la manca de connexió entre el sistema sanitari i social és deguda a obstacles molt grans entre els dos mons. “Tenen visions diferents, es prioritza més la part sanitària i es tolera més el patiment en la part social, els professionals senten que els metges no els respecten prou”, aclareix Moreno. La solució, segons ell, és “assumir que cada un té el seu paper i tots dos són importants i necessiten pressupost”.

    Residències vs. atenció domiciliària: el cas escandinau

    A falta de l’informe definitiu que compari la gestió entre països, Moreno avança que “gairebé la meitat de morts per Covid-19” ho van fer en residències. No només a Espanya, sinó també al Regne Unit, França, Holanda, Bèlgica i Itàlia, entre altres.

    L’investigador considera que hi ha elements estructurals que poden tenir un paper clau en aquesta situació generalitzada en residències. “Als països escandinaus bona part de la cura es fa a domicili, on les persones segueixen vivint encara que siguin dependents”. Assegura que, a partir dels anys 90, es va anar desmuntant el sistema de residències estableixen els 60. En casos extrems, “es transfereix a la persona a domicilis adaptats en els quals mantenen la major autonomia possible”.

    Aquesta situació difereix de les grans residències amb gran quantitat de gent gran junts que, a Espanya, “arriben després d’esgotar els seus anys d’autonomia i requereixen moltíssim més personal”. Aquest grup “d’edat molt avançada, nivell de dependència molt elevat, amb múltiples malalties cròniques i comorbiditats” és “molt vulnerable” al Covid-19

    Preparats per al següent cop?

    Mentre els casos de Covid-19 augmenten a tot Europa, què passarà en les residències aquest hivern? “Jo crec que l’impacte serà molt menor”, diu Moreno, que confia que no es tornin a repetir situacions dramàtiques. “Hi haurà contagis, ja n’hi ha, però s’ha après a no infravalorar el risc de la pandèmia”.

    A més, Moreno creu que les comunitats autònomes han de prestar més atenció a aquest sector. “A la primera onada va haver-hi la sensació que calia prioritzar els hospitals i les residències es deixaven de banda”, diu, i posa en dubte que això torni a passar “a la majoria” de regions. “Són conscients que la concentració de vulnerabilitat era gran i que havien d’intervenir”.

    “La implicació entre serveis socials i sanitaris també serà més intensa, perquè no ha deixat de ser-ho durant el període intermedi i ara està més engreixat per a la segona onada”. Això, sense comptar la “major capacitat de fer test” i “els mecanismes per suplir treballadors”.

    “Això no vol dir que no calgui estar atent i aplicar l’après”, adverteix. “Algunes comunitats autònomes podrien aprendre d’altres, però si fem tot això quan sorgeixi un brot serem capaços de frenar-lo”.

    Aquest és un article de Eldiario.es

  • Sense canvis en el model alimentari no podem complir amb els objectius de l’acord de París

    Els gasos d’efecte hivernacle (GEH) són els causants de l’escalfament global de la planeta, que produeix el canvi climàtic. Dos terços, aproximadament dels GEH s’originen en l’ús de combustibles fòssils (carbó, petroli, gas) per a la generació d’energia. Un terç s’origina en l’agricultura, i d’aquesta, un 80% a la ramaderia. La desforestació (eliminació de boscos que absorbeixen CO2) per a la cria de bestiar, els fems i el metà dels remugants són els principals factors associats a la indústria de la carn i, en menor mesura, l’ús de fertilitzants nitrogenats.

    Diversos estudis, entre ells el nostre en la cohort EPIC d’Espanya, han mostrat que el consum de carn (especialment la vermella) genera més del 40% dels GEH de la dieta i els lactis un 20%, mentre que el consum d’aliments vegetals (fruites, hortalisses, cereals i llegums) generen menys del 12% dels GEH de la dieta.

    Un recent estudi publicat en la més prestigiosa revista biomèdica del món, Science, titulat «Global Food system emissions, could preclude Achieving the 1,5ºC and 2ºC climate change targets» i liderat per investigadors de la Universitat de Oxford mostra que, tot i que les emissions actuals generades per combustibles fòssils fossin detingudes, si no hi ha canvis en els models alimentaris no es podran complir els objectius de l’acord de Paris.

    Els autors estimen que el sistema alimentari actual genera 1.356 giga-tones de CO2 i que si es produïssin canvis en la dieta i s’adoptés un patró alimentari d’una dieta rica en vegetals es podrien reduir les emissions a 706 giga-tones, és a dir, gairebé a la meitat.

    Cal preguntar-se perquè no hi ha una política més activa per promoure un canvi en el model alimentari. El preu dels aliments és un dels factors claus en la decisió dels consumidors. El govern té a les seves  mans la política fiscal i si s’establissin preus subvencionats per als aliments d’origen vegetal i taxes per augmentar el preu dels d’origen animal, s’aconseguirien canvis importants en el consum. Per què no s’estableixen mesures clares per afavorir la producció ecològica de productes vegetals, en petites explotacions de proximitat?

    El mes d’octubre, el Parlament Europeu va actualitzar la PAC (Política Agrària Comuna) que consumeix el 40% del pressupost comunitari. Representava una gran oportunitat per introduir importants canvis en la producció alimentària, per a una agricultura més ecològica i sostenible. En lloc d’això, es va aprovar un acord que elimina els condicionants ambientals (cap limitació a l’ús d’agrotòxics), estableix les ajudes només segons les tones de producció (que afavoreix a les grans explotacions de terratinents i no al petit productor) i elimina la prohibició d’explotacions d’alt valor ecològic. Va ser aprovat pel bloc del Partit Popular, pel bloc Liberal i el bloc del Partit Socialista, inclosos els diputats de PSOE (que proposa una sortida ecològica de la pandèmia). Greenpeace i altres associacions i partits ecologistes van classificar l’acord com «una sentència de mort per a les petites explotacions, la natura i el clima».

    Com podem comprovar, cada vegada hi ha més evidències sobre la importància del model alimentari en la crisi climàtica i sobre les estratègies efectives per mitigar-lo. Però els que tenen a les seves mans el poder per fer-les efectives parlen molt, però fan molt poc. A la població ens queda prendre consciència que si substituïm aliments d’origen animal per aliments vegetals estem mitigant el canvi climàtic i, el que és important, millorant la nostra salut. La nostra salut i la de la planeta és cosa de tots.