Just Deploy It!

Blog

  • Els transtorns mentals perinatals són la dificultat o complicació més freqüent en l’embaràs i el postpart

    Segons els estudis, una de cada quatre o cinc dones tindran una depressió postpart. Aquestes dades ja les intuïa el Dr. Juan Manzano quan treballava a Ginebra als anys 80. Va iniciar un estudi on va poder copsar la importància de la detecció precoç de la depressió postpart en l’embaràs, identificant símptomes que en podien ser precursors. Juntament amb el Dr. Francisco Palacio-Espasa, i arrel de la tradició de l’Escola de Ginebra en les psicoteràpies mare-bebès amb el Dr. Bertrand Cramer, van dissenyar una intervenció breu, de 6 sessions (3 en embaràs i 3 en postpart), per a la prevenció de la depressió postpart. Els resultats es van publicar l’any 2012 a Archives of Women’s Mental Health, on es podia apreciar la disminució de la simptomatologia depressiu-ansiosa per part de l’equip de la Dra. Nathalie Nanzer, actual directora del servei de psiquiatria infanto-juvenil dels Hospitals Universitaris de Ginebra. Aquesta intervenció ha estat manualitzada pel mateix equip (2012) i traduïda al castellà (2019) per l’Editorial Octaedro.

    Des de l’any 2014, s’està realitzant una rèplica de l’estudi de Ginebra a Barcelona en població desafavorida, al Centre d’Atenció Primària de Salut Roquetes-Canteres, ja que les taxes de depressió postpart es poden duplicar en població vulnerable. Els resultats de la intervenció que s’estan obtenint són molt similars als ja publicats l’any 2012, i reforcen la possibilitat de tractar preventivament la depressió postpart, quan s’inicia el cribatge en l’embaràs.

    Aquest projecte ha impulsat un treball d’equip i en xarxa per a poder teixir un entorn capaç de poder ajudar a les famílies en un moment de vulnerabilitat i canvi com és el pas a la maternitat i a la paternitat. Aquest Equip d’Atenció Primària ha creat un grup motor de perinatalitat per a fer seguiment, coordinacions i interconsultes al voltant de l’embaràs i els primers anys de vida. La coordinació actualment es realitza des de pediatria i permet una vinculació directa amb l’equip de recerca especialitzat en psicologia perinatal Bruc Salut, amb qui es desenvolupa el projecte.

  • Vinils negres al carrer per a prevenir conductes suïcides

    “No podem baixar la guàrdia en un tema com el suicidi”. Així de categòric es va mostrar ahir el conseller de Salut, Manel Balcells, durant la presentació de la primera acció al carrer de la campanya de prevenció al suicidi No el deixis caure en el pou del suïcidi, que el Departament va posar en marxa el desembre passat. I és que el suïcidi continua essent una de les principals causes de mort a l’estat espanyol, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, i s’ha convertit en un greu problema de salut pública. A Catalunya, els episodis d’ideació suïcida han crescut un 16% en majors de 18 anys durant el 2023 respecte l’any 2022, segons dades provisionals del Codi Risc Suïcidi. Aquestes dades representen una tendència creixent d’atenció a la ideació suïcida en els darrers anys, situant-la prop del 50% dels casos atesos el 2023. La xifra esperançadora és que els números s’han estabilitzat en els joves, i durant el primer semestre de l’any passat, els intents de suïcidi en noies adolescents ja van disminuir un 10%.

    Un punt negre de 260 cm de diàmetre, situat en indrets com la plaça Universitat de Barcelona, on Balcells va presentar ahir l’acció, simbolitza l’abisme on es poden trobar moltes persones amb ideació suïcida. Aquest cercle de color negre adherit a la via pública, que també es podrà veure durant un mes a noranta indrets més de Catalunya, pretén conscienciar de la importància de detectar senyals d’alerta en persones susceptibles de desenvolupar una conducta suïcida; en el vinil, un missatge a l’interior de la circumferència anima a demanar ajuda si es coneix algú que és “a punt de caure en el pou del suïcidi” i insta a trucar al telèfon 061/Salut Respon. “Es tracta d’una campanya adreçada a l’entorn i als familiars d’aquestes persones, els quals poden ajudar a que aquesta persona que ha tingut la idea suicida no consumeixi el suicidi”, va destacar Balcells.

    Un problema greu de salut mental

    El suicidi és un greu problema de salut mental que registra una freqüència elevada en persones de més de 50 anys, sobretot en homes. Amb dades provisionals, s’han identificat 1.904 episodis l’any 2023 en homes d’entre 26 i 64 anys, considerant ideacions i temptatives ateses en el marc del Codi Risc Suïcidi. Aquesta actuació representa una taxa de 116 episodis per cada 100.000 habitants i suposa un 10% més respecte l’any anterior. Una ràpida detecció i atenció en episodis d’ideació suïcida possibilita una intervenció precoç, i més efectiva, per part dels professionals de salut. En aquest sentit, Balcells va apuntar que «aconseguir reduir la taxa és una cursa de fons, perquè es tracta d’un treball multifactorial».

    La nova acció de la campanya No el deixis caure en el pou del suïcidi recorrerà els carrers dels principals pobles i ciutats de les regions sanitàries catalanes –des de l’Alt pirineu fins a les terres de l’Ebre, passant per la Catalunya Central, el Tarragonès i el Penedès– amb l’objectiu de donar la mà a totes aquelles persones amb conductes que atempten contra la pròpia vida, i “en moltes ocasions allargar la mà vol dir trucar automàticament al 061”. Segons dades del departament de Salut, el telèfon d’emergències de la Generalitat 061/Salut Respon ha rebut unes 22.000 trucades en l’últim any i mig, fet que suposa unes 40 o 50 trucades al dia de mitjana, i s’ha demostrat que funciona, perquè activa tots els mecanismes dels serveis assistencials. Tanmateix, des del mateix departament de Salut van assegurar que, en moltes ocasions, l’atenció telefònica redueix la situació de crisi i de desbordament emocional, de manera que només en un 17 o 18% dels casos cal enviar un equip in situ.

  • Quan perdem massa òssia

    El nostre sistema múscul-esquelètic és el que li dona forma, estabilitat i força al nostre cos. El componen uns dos-cents ossos i més de sis-cents músculs. L’estructura dura i compacta dels ossos està feta, sobretot, de calci i fòsfor. Pràcticament tot el calci que tenim al cos el trobem als ossos i a les dents. Parlem d’osteoporosi quan la descalcificació dels ossos els afebleix i els fa més porosos, menys consistents i més candidats a trencar-se. Les fractures més habituals degudes a l’osteoporosi són les de maluc, canell i algunes vèrtebres.

    L’osteoporosi com a tal no causa dolor, no hi ha símptomes que facin sospitar d’ella, però hi ha una prova, la densitometria, feta amb raigs X, que serveix per a mesurar la densitat òssia. Amb ella s’analitza, per la imatge, la quantitat de calci i altres minerals de l’os. En les dones es recomana passar aquesta prova a partir dels 55 anys i entre els homes, passats els 65.

    Al marge de si es passa la prova de la densitometria, a l’Associació Espanyola d’Osteoporosi i Artrosi (AECOSAR) disposen d’un test orientatiu i que és accessible a través de la seva pàgina web, per fer-nos una idea sobre el risc, la nostra possibilitat de patir osteoporosi. És el Test de Risc d’Osteoporosi de la Fundació Internacional d’Osteoporosis (IOF). És un qüestionari que recull criteris com l’edat, els antecedents familiars o propis de fractures, i els hàbits quotidians.

    Hàbits a les nostres mans

    Tal com expliquen al portal del Canal Salut, “la millor estratègia per mantenir el bon estat dels ossos i prevenir l’osteoporosi és l’adopció d’hàbits de vida saludables, com ara mantenir una alimentació equilibrada, rica en calci i en vitamina D, fer activitat física diària i evitar el consum de tabac i alcohol”.

    Sobre el consum d’elements que juguen el seu paper contra l’osteoporosi, des de la Societat catalana de medicina familiar i comunitària (CAMFIC) comparteixen al seu web algunes recomanacions. Des de CAMFIC també exposen que, “per evitar el risc de caigudes i prevenir possibles fractures és important viure en un entorn segur, desplaçar-se amb prudència i adoptar postures correctes”. I a això s’hi ha d’afegir anar ben calçat, amb soles que no rellisquin, sabates confortables que ni cenyeixin ni ballin al peu.

    A part del calci i el fòsfor, la vitamina D també és important per a la salut dels ossos, perquè aquesta és l’encarregada d’ajudar el cos a absorbir el calci que ingereix i a fixar-lo als ossos. La vitamina D l’obtenim a través de la pell, pels raigs solars que ens poden arribar senzillament amb un passeig o una estona de relaxació deixant que ens toqui la llum del sol uns vint minuts al dia. Entre els aliments que porten més vitamina D, hi ha el rovell de l’ou, la sardina, la tonyina, l’arengada i el verat (caballa en castellà), fetge de vedella i de porc i la llet sencera i els seus derivats.

    De calci en porten aliments com el formatge, les ametlles, les avellanes i les nous, els crustacis com la gamba, llegums com el cigró i la mongeta blanca. El fòsfor és abundant al salmó, i també a la sardina, a les llavors de gira-sol, als ous, la xocolata, el pollastre i el gall d’indi.

    Menopausa, un punt d’inflexió

    L’osteoporosi és un dels principals temes d’estudi en la menopausa, perquè el canvi hormonal de la dona a partir d’aquest període de la seva vida deixa els ossos més desprotegits. A Lleida, un grup de dones sensibles a la qüestió, perquè ho viuen en carn pròpia i creuen en la necessitat de difondre informació al respecte, van crear l’Associació de Dones Osteoporosi-Menopausa HERA. Conscienciar a les dones en la importància de fer-se revisions periòdiques, per tal de poder prevenir l’osteoporosi a temps és una de les seves premisses.

    Compten amb osteòpates, ginecòlegs, reumatòlegs, nutricionistes, psicòlegs, sexòloga, especialista en sol pelvià, coachs, terapeuta neural, osteòpata craneo-sacal entre altres professionals per a l’assessorament a dones.

    A l’espai web de l’Associació Espanyola contra l’Osteoporosi i l’Artrosi comparteixen al detall exercicis que es poden fer a casa per enfortir cadascuna de les parts del cos més susceptibles a fractures per causa de l’osteoporosi. Una d’aquestes, com ja hem dit, és el maluc, per a l’enfortiment del qual suggereixen una sèrie de pràctiques que es descriuen i es mostren també en un vídeo.

  • La investigació d’un fàrmac contra el càncer permet evidenciar el seu potencial terapèutic també per al Parkinson

    Les infinites dianes de recerca dels investigadors al laboratori, endinsant la seva observació en els gens i les cèl·lules per a estudiar-ne la composició, comportament, interacció i evolució, acaben esdevenint vasos comunicants del saber global. Per això és important la publicació dels resultats de les recerques en revistes d’àmbit internacional, perquè il·luminen, complementen i enriqueixen o inspiren noves indagacions.

    A Barcelona, l’estudi d’un medicament usat en quimioteràpia del càncer d’ovari, de mama i, més recentment, del càncer de pròstata –Rucaparib– ha obert una via d’investigació esperançadora per als pacients de Parkinson. En concret, la recerca ha posat el focus en el producte metabòlic del fàrmac en qüestió, una mena de subproducte que vindria a ser el residu d’allò que queda un cop el medicament fa la seva funció, i que el mateix organisme processa per a la seva eliminació. Doncs bé, la recerca ha permès constatar que aquesta part residual també pot tenir la seva pròpia funció en l’actuació amb el mateix càncer –en concret ho han vist en el de pròstata–. Però, a més, els investigadors han comprovat que aquest subproducte del fàrmac (M324) redueix l’acumulació de la proteïna α-sinucleïna, que és un component important dels cossos de Lewy, substàncies dins de les neurones cerebrals que són indicadors (micromarcadors) de la malaltia de Parkinson.

    És a dir, cercant l’optimització del fàrmac prescrit a certs pacients de càncer, i amb ell la metabolització d’aquest un cop actua, s’ha donat llum verda a la recerca sobre un possible tractament de la malaltia neurodegenerativa del Parkinson. Aquesta patologia es caracteritza per un trastorn del moviment, i en la qual les neurones no produeixen les quantitats suficients del neurotransmissor dopamina.

    L’estudi ha estat liderat pels investigadors Albert A. Antolin, del programa Oncobell de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) i ProCure de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), i Amadeu Llebaria, de l’Institut de Química Avançada de Catalunya (IQAC-CSIC). I els resultats del seu treball l’han publicat ja a la revista Cell Chemical Biology.

    Segons expliquen els autors de la investigació, els fàrmacs, un cop entren dins de l’organisme, a banda de realitzar la seva funció terapèutica, es transformen bioquímicament per acció de la maquinària metabòlica, procés que en facilita l’expulsió. Aquesta biotransformació té com a resultat una desaparició gradual del fàrmac, que es va convertint en els seus metabòlits. Aquests, alhora, poden assolir altes concentracions en l’organisme i mostrar, també, una activitat biològica que pot ser diferent de la del fàrmac original. És a dir, els metabòlits i el fàrmac coexisteixen a l’organisme, i poden provocar efectes diferents dels obtinguts amb les molècules individuals.

    Medicina de precisió

    En resum, l’estudi apunta vers una nova perspectiva conceptual en farmacologia: la que considera el metabolisme dels fàrmacs no com un procés indesitjable que degrada i elimina la molècula terapèutica de l’organisme, sinó que pot tenir avantatges potencials des del punt de vista terapèutic. En conseqüència, el treball destaca la importància de caracteritzar l’activitat dels metabòlits dels fàrmacs per comprendre de manera integral la seva resposta clínica i aplicar-la en la medicina de precisió. Aquest tipus de medicina és la que té en compte la genètica, el context ambiental i els hàbits de cada persona. Són aquestes particularitats de cadascú que expliquen molts cops que la reacció a un fàrmac no sigui la mateixa que en la resta, i que el seu organisme se’n beneficiï més o menys.

    En benefici d’aquesta medicina de precisió, l’investigador Albert Antolin ha enfocat la seva recerca durant molts anys a entendre el funcionament dels fàrmacs, per fer-los servir millor en els tractaments més precisos i personalitzats. “La nostra hipòtesi és que els metabòlits –tot allò que es desprèn del principi actiu del fàrmac– potser fan altres coses diferents del fàrmac original i potser es podrien aprofitar per a altres activitats beneficioses”, explica Antolin.

    En concret, en aquesta investigació, la sinèrgia de càncer i Parkinson va facilitar-la la proximitat de models induïts de cèl·lules mare per a l’estudi del Parkinson que fa al mateix IDIBELL la investigadora Antonella Consiglio. També han comptat amb la col·laboració dels grups de l’IDIBELL i de l’ICO liderats per Miquel Àngel Pujana, Álvaro Aytés i la UB.

    Antolin comenta que «gràcies a mètodes computacionals i experimentals hem pogut caracteritzar d’una manera integral, i per primera vegada, la farmacologia de la molècula M324”. Albert Antolin ha estat guardonat recentment amb una ajuda Junior Leader de la Fundació “la Caixa”. El primer autor del treball, Huabin Hu, ha fet una predicció  exhaustiva de l’activitat diferencial del fàrmac original i del seu producte, que es tradueix en espectres diferents del patró de fosforil·lació de proteïnes cel·lulars. Carme Serra, del grup MCS del IQAC-CSIC, ha sintetitzat el metabòlit M324, la qual cosa ha permès verificar experimentalment, en assaigs biològics i cel·lulars, la predicció computacional. Els resultats obtinguts podrien tenir implicacions en el tractament clínic amb Rucaparib i, alhora, obren noves oportunitats de descobriment de fàrmacs.

  • Joves i pantalles. Ens podem imaginar d’altres escenaris possibles?

    L’ús dels mòbils entre els joves és un debat que està a l’ordre del dia. És evident que el seu ús creixent, així com la manca d’eines i estratègies des dels diferents àmbits polítics i socials per abordar les múltiples derivades de la seva utilització, és una realitat que cada vegada més preocupa a una gran part de la societat. Per què? Per múltiples causes, però sobretot perquè d’una manera o altra, estem veient les conseqüències de no haver posat cap tipus de límit, tampoc a nosaltres mateixos –els adults– des de l’aparició i el creixement exponencial i frenètic d’aquestes tecnologies.

    Alhora, més enllà de la utilització d’aquests dispositius cadascú a casa seva, l’hi hem de sumar una nova problemàtica: la seva implantació en l’àmbit educatiu a partir del que es va anomenar la innovació educativa a les aules d’arreu del país; aprendre a través de les pantalles, sense tenir en compte les conseqüències d’aquest ús, ha estat també una realitat que ara hem de saber tractar i que requereix d’una reflexió profunda de com es prenen les decisions en aquest país, també en matèria d’educació. Així doncs, veure els impactes creixents de l’ús de les pantalles en el desenvolupament de les capacitats cognitives així com també de les habilitats interpersonals –comunicatives, d’empatia, d’autonomia– escoltant els professionals que es dediquen a estudiar-ho així com aquelles que dediquin gran part de la seva vida a abordar les conseqüències d’aquestes exposicions em sembla de mínims tenint en compte la situació.

    Ara bé, a mi em sembla interessant abordar per què ens relacionem infants, joves i adults amb aquests dispositius, ja que d’una manera o altra totes les persones vivim en un món interconnectat en el que quedar-ne al marge és pràcticament impossible a dia d’avui, i quines alternatives proposem. D’aquesta manera, més enllà d’abordar el debat des de si s’han de prohibir els mòbils a les aules o si els pares han de saber marcar-se límits a ells mateixos i també als joves i infants pel que fa l’exposició a aquestes pantalles, m’agradaria parlar sobre quina és l’alternativa que nosaltres podem oferir, en concret als joves, perquè coneguin la vida més enllà d’aquests dispositius; en què estem fallant els adults si tenim infants i joves que trien de manera constant i diària relacionar-se a través dels telèfons mòbils, de les xarxes socials i de les múltiples aplicacions a les quals tenen accés. Com ens està també ofegant un sistema que sovint premia la immediatesa, la rapidesa, la individualitat per sobre de la reflexió, la tranquil·litat i el col·lectiu. I sobretot com aquests sistemes de funcionament ens prenen allò més important: el temps per viure en comunitat.

    Així doncs, ens estem imaginant altres escenaris possibles? I encara diria més, estem donant les eines i posant els recursos per tenir altres imaginaris? Sembla que a dia d’avui tinguem més interès ens explicar quins són els fracassos dels joves actuals així com la seva situació de vulnerabilitat –que per cert, son fracassos dels quals nosaltres ens som responsables, així com també de la vulnerabilitat i precarietat a les que els estem exposant– que no pas en explicar, més enllà de les prohibicions, quines són algunes de les alternatives que ens poden ajudar a revertir aquesta individualització, aquest aïllament, aquesta incapacitat de relacionar-se entre iguals, aquesta vulnerabilitat emocional en la que es troben molts joves.

    I una de les respostes la vaig trobar l’altre dia quan vaig tenir l’oportunitat d’acostar-me a un espai dinamitzat per joves, en el que ells estaven al centre de l’activitat en un espai públic d’un poble i podien ser qui volien ser sobre l’escenari. No hi havia cap jove enganxat al mòbil durant aquella estona; els joves parlaven entre ells i ballaven al ritme de qui estava cantant en aquell moment. Més de 15 joves van passar per l’escenari aquella tarda. I és que els joves, el que potser necessiten –de la mateixa manera que necessitàvem nosaltres quan ens organitzàvem als nostres barris per defensar el dret a l’espai públic i reivindicàvem un oci que no fos negoci per tal de desmercantilitzar les nostres vides– és tenir espais per poder relacionar-se, per poder decidir com es volen relacionar i a través de quines activitats; els joves necessiten que els adults els cedim poder per poder desenvolupar activitats que els agradin, que els permetin relacionar-se des de la igualtat. Quan els joves coneixen aquests espais, quan els joves parlen entre ells, quan tot deixa d’estar mediatitzat per un aparell i quan es dilueixen en la comunitat; els joves tasten una mica de la llibertat que en algun moment nosaltres també hem necessitat. Tasten el que és sentir, viure i responsabilitzar-se d’allò que estan vivint, d’allò que estan pensant i d’allò que estan fent.

    Per tant, més espais per joves, més activitats pensades des dels joves i per a les joves, fora de la mirada adultocentrista, més comunitat i més espais autogestionats i polítiques de joventut pensades amb una mirada actual i menys prohibicions i assenyalaments cap aquells que, senzillament, estan vivint i sobrevivint en un món que, no ho oblidem, no són ells qui l’han construït. Si no els cedim el poder d’imaginar-se i fer realitat d’altres escenaris a la comunitat, de ben segur que no ens en sortirem; ni ells, ni nosaltres.

  • Fer equip per acabar amb el bullying

    L’assetjament escolar és una de les principals preocupacions dels nens i nenes i és un tipus de violència que tenen molt present i que els genera patiment i por. Així ho diu l’Agenda dels Infants que elabora l’Institut Infància i Adolescència.

    Per això, demanen més comunicació i que tothom s’impliqui per acabar amb el bullying, especialment les famílies i l’escola. I reconeixen que tot l’alumnat té un paper important que passa per tractar-se bé els uns als altres i fer pinya perquè ningú no sigui assetjat.

    Tot i la importància de sentir-se segur i segura a l’escola, l’informe indica que la meitat dels infants no se senten totalment segurs i un 53% creu que no rebria el suport dels companys i companyes de classe si tinguessin un problema d’aquest tipus.

    La responsabilitat és de tothom

    Per valorar aquestes xifres, Ramiro A.Ortegón, membre de la plataforma PDA Bullying, afirma que «l’abordatge del bullying i el ciberbullying ha de poder contemplar-se des d’una perspectiva comunitària en què tothom hi tenim una responsabilitat. El lideratge de la resolució de les situacions de maltractament ha de poder demanar-se a les institucions socioeducatives, siguin centres, serveis o equipaments de lleure, esports, etc., qui, conjuntament amb les administracions poden i han de guiar i acompanyar en el camí de la restauració del benestar, en el diàleg família-escola i en la coordinació amb els recursos que, al final, es proposen a nens i nenes com a eines o espais per a la resolució”.

    Per a Ortegón, la prevenció passa per generar espais de provenció i sensibilització, així com de detecció a través de l’observació. Un cop s’activa l’alerta per l’aparició d’un cas, aposta per donar recursos a l’infant des de l’empoderament d’aquest i proposar alternatives, com comunicar-ho als espais d’escolta o altres canals que pugui haver-hi per a la detecció.

    Preocupació de l’alumnat

    La segona edició de l’Agenda dels Infants ha comptat amb la participació de 5.000 persones d’entre 8 i 11 anys de la ciutat de Barcelona que han fet 11 demandes i 30 propostes per millorar el benestar. L’alumnat que ha participat en l’apartat sobre assetjament escolar (el número 2) proposa fer campanyes per acabar amb el bullying a través, per exemple, d’anuncis, documentals i dibuixos animats, així com oferir informació a les persones que el pateixen per saber defensar-se i demanar ajuda.

    Parlar és una altra de les solucions preferides: dir-ho a les famílies, siguin parents de les víctimes o de les persones que fan bullying, i explicar-ho a l’equip de mestres quan es detecta algun problema.

    “El bullying no ens interessa, però ens preocupa”, diu en Roc, que té 11 anys i estudia a l’Eixample. “Ho passes malament quan estàs a l’escola i estan parlant malament de tu i després et deixen sola”, confessa l’Ayaan, de 10 anys i del mateix districte.

    La importància de la cohesió de grup

    Per no passar-ho malament, les seves propostes són relacionar-se amb tothom i tractar bé a tota la classe, sense discriminació, sense insultar i sense fer bromes pesades.

    Aquestes bones intencions, però, contrasten amb el fet que gairebé la meitat dels infants (45%) afirma que no estan del tot contents amb els companys i companyes de classe. Per al responsable de PDA Bullying, aquesta dada mostra la necessitat de “treballar els vincles saludables dins dels grups”, ja que és gràcies al suport del grup que es pot superar aquesta problemàtica, tant per deixar enrere un possible rol d’agressor o d’agressora com de víctima.

    Mentides, insults i agressions

    Hi ha part de l’alumnat que no sent aquest suport de la classe o de l’escola, i és que un 56% afirma que ha sentit mentides i comentaris desagradables sobre ell o ella mateixa i un 54% assegura que alguna vegada els han insultat o els han agredit físicament. Diuen que les normes no són prou clares i fins i tot relaten males experiències.

    Entre les frases extretes de l’agenda, destaquen: “Jo recordo un professor que deia que si teníem un problema l’havíem de resoldre entre nosaltres” (Gerard, 9 anys, Les Corts) o “Si t’hi tornes, el professor no et defensarà” (Ariadna, 10 anys, Horta-Guinardó).

    Les idees estudiantils per frenar això implicarien posar més mestres i normes més clares, fer més activitats sobre el bullying per prevenir-lo, vigilar més a l’hora del pati i avisar els docents si es troben en un conflicte.

    Convivència

    Per a l’expert de la plataforma PDA Bullying, aquestes dades poden servir per revisar el concepte de normes que s’aplica a les aules: “Un primer pas per superar un conflicte de grup és la capacitat de l’educador o l’educadora per acompanyar a transcendir la norma cap a la construcció d’acords. Si el grup està d’acord, hi haurà més coherència davant la convivència que volem”.

    Ortegón insisteix que els tallers que es facin han de fer-se de manera continuada amb l’objectiu de millorar la sensibilització tot incorporant què pot fer l’alumnat per ajudar si detecta un cas d’assetjament. Aposta per desplegar “estratègies reals de detecció als centres”, des de l’observació conscient i la resposta urgent, fins a valorar la necessitat de mesures restauratives que donin força a l’aprenentatge individual i grupal.

    L’agenda dels infants assenyala que un 20% de l’alumnat que pateix violència a l’escola no demana ajuda a ningú, un 44% dels que han presenciat un conflicte han intentat ajudar, i un 12% ha volgut ajudar, però no ha sabut com fer-ho. Consideren que és important que el grup s’organitzi per ajudar els que pateixen i els que fan bullying perquè “potser tenen algun problema que no saben com resoldre”.

    “Una amiga em va amenaçar”

    En aquest sentit, i en paraules de les protagonistes, hi ha explicacions com: “Una amiga em va amenaçar perquè no li digués a la profe, i un grup d’amigues em va ajudar” (Matina, 10 anys, Sant Andreu) o “També s’ha de parlar amb el nen que fa bullying perquè, si no, ho tornarà a fer i no canviarà mai” (Alba, 9 anys, Les Corts).

    Ortegón posa de relleu la nova figura dels coordinadors de coeducació, convivència i benestar (COCOBE): “Ha de ser una persona que lidera equips de valoració als centres, no l’única responsable o garant del benestar de l’infant. Tutors i tutores han de poder centrar les alertes, més si venen dels infants, i donar resposta a aquells conflictes que siguin directament la seva responsabilitat, ara bé, derivar-ne aquells que precisen d’una mirada o valoració més profunda”.

     

    Text publicat originalment al blog Educa.Barcelona del Diari de l’Educació

  • Barcelona avança en un nou fàrmac contra el càncer

    Quan les cèl·lules canceroses es desprenen del tumor del qual procedeixen originàriament –on es van reproduir i acumular de forma anòmala donant lloc al tumor– parlem de metàstasi. És la fase en què diem que el càncer es dissemina, s’escampa cap a altres zones del cos. Com aturar la progressió de la malaltia en aquesta fase és un dels grans reptes dels investigadors, juntament amb la prevenció i la detecció dels tumors com més aviat millor.

    Per això els bons resultats d’un primer assaig clínic amb un fàrmac desenvolupat a l’Institut d’Oncologia del Vall d’Hebron (VHIO) ofereixen molta esperança a pacients amb diferents tipologies de càncer en aquest estadi de metàstasi. El medicament en qüestió ha demostrat ser segur i, en alguns casos en els quals ha estat provat, s’ha vist que aconsegueix estabilitzar i fins i tot reduir la malaltia.

    Això és possible per la capacitat del fàrmac provat en aquest assaig, anomenat Omomyc (també OMO-103), d’inhibir l’habilitat que té un oncogen conegut com a MYC per a transformar cèl·lules normals en malignes, fent que es divideixin i es multipliquin sense control. L’Omomyc ha estat desenvolupat per la dra. Laura Soucek, professora ICREA, directora del Programa de Teràpies Experimentals i cap del Grup de Modelització de Teràpies Antitumorals del VHIO. Ha treballat vint-anys per arribar a crear aquesta mini-proteïna (l’Omomyc) que, en una prèvia fase preclínica, ja va demostrar que és capaç d’entrar en les cèl·lules fins al seu nucli, on es troba l’oncogen MYC. Un cop al nucli, l’Omomyc inhibeix la capacitat de MYC per promoure el creixement de tumors cancerosos.

    Es tracta del primer inhibidor de la capacitat del MYC que aconsegueix provar-se ja en fase clínica, és a dir, en pacients reals de càncer. El fàrmac va ser desenvolupat per la spin-off Peptomyc, de la qual la Dra. Laura Soucek és cofundadora.

    Els resultats d’aquest primer assaig clínic del fàrmac aplicat en humans han estat publicats a la revista Nature Medicine. Els pacients participants en l’estudi eren malalts amb diferents tipus de càncer metastàtic avançat que, després d’haver estat tractats amb entre 2 i 12 línies de tractament, no tenien més opcions terapèutiques.

    «L’objectiu de l’estudi era la seguretat del fàrmac que va resultar ser molt ben tolerat pels pacients amb algun efecte secundari lleu, com calfreds o nàusees», explica el Dr. Emiliano Calvo, oncòleg mèdic a START-HM CIOCC i últim signant de l’estudi, juntament amb la Dra. Laura Soucek. “Però des de dosis molt baixes ja observem beneficis clínics als pacients. En 8 dels 12 pacients als quals se’ls va realitzar un TAC després de 9 setmanes de tractament observem una estabilització de la malaltia en què s’havia aturat el creixement del tumor”.

    La Dra. Elena Garralda, oncòloga mèdica, directora de la UITM-CaixaResearch del VHIO i primera autora de l’article, juntament amb la Dra. Marie-Eve Beaulieu, coordinadora científica de Peptomyc, destaca el cas “d’un pacient amb càncer de pàncrees que va participar en l’estudi durant més de sis mesos en els quals el diàmetre del tumor es va reduir en un 8%, i que va presentar una reducció del 83% a l’ADN derivat del tumor que circula al torrent sanguini. En aquest cas concret, també es va analitzar la disminució del volum total de totes les metàstasis del pacient amb la col·laboració del Grup de Radiòmica del VHIO i es va comprovar que aquest s’havia reduït en un 49%, un resultat esperançador per a metàstasi”.

    “També –afegeix– hem observat el cas d’un pacient amb sarcoma, que havia respost molt poc a tractaments previs, que es va mantenir estable 8 mesos en aquest estudi, i el cas notable d’un pacient amb un tumor de la glàndula salival la malaltia del qual es va mantenir estable durant 26 mesos”.

    Nous biomarcadors

    En aquesta mateixa fase 1 de l’assaig clínic, destinada sobretot, com apunta el Dr. Calvo, a confirmar la seguretat del fàrmac en humans, s’han trobat, a més a més, dos potencials biomarcadors en sang que podrien ser útils en el maneig de la malaltia a través de la biòpsia líquida. És a dir, amb una senzilla biòpsia líquida (analitzant una mostra de sang) es pensa que aquests possibles biomarcadors podrien identificar-se o ajudar a detectar mutacions tumorals. Ara aquestes sospites es treballen ja en un altre assaig (de fase 1b) del mateix fàrmac Omomyc en combinació amb el tractament estàndard en pacients amb càncer de pàncrees metastàtic, en el qual ja estan tractant de validar aquests biomarcadors.

    Un d’aquests biomarcadors indicaria l’activitat farmacodinàmica que augmenta a la sang quan el pacient tractat amb OMO-103 té benefici clínic, i que desapareix quan la malaltia torna a progressar. “Aquest marcador ens podria indicar amb una prova no invasiva com és la biòpsia líquida si el tumor està progressant i prendre les decisions clíniques adequades i ràpides per a aquest pacient”, afirma la Dra. Soucek.

    “L’altre biomarcador equivaldria a una firma predictiva que, a través d’una simple anàlisi de sang, ens podria ajudar a predir la probabilitat que el pacient respongui o no al fàrmac, de manera que puguem seleccionar des de l’inici els pacients que podrien beneficiar-se del tractament amb OMO-103”, afegeix Soucek. La Dra. Destaca que l’objectiu del seu equip d’investigació és “continuar investigant l’activitat antitumoral de MYC i ser capaços de cercar combinacions amb altres fàrmacs ja aprovats que ens permetin crear sinergies per ser més eficaços contra diversos tipus de càncer”.

    Des del VHIO informen que aquesta investigació ha estat possible gràcies al suport de la Generalitat de Catalunya mitjançant una beca AGAUR, del Programa de Recerca i Innovació Horizon 2020 de la Unió Europea; del Ministeri de Ciència i Innovació, i dels fons Next Generation/PRTR de la Unió Europea.

  • Pediatria i atenció primària i comunitària: un problema no resolt

    La iniciativa del Departament de Sanitat –oficialment Conselleria de Salut– per concentrar l’atenció pediàtrica ambulatòria en 79 centres, és a dir en un 20% de la xarxa de centres d’atenció primària, ha estat objecte de debat parlamentari i notícia en els mitjans de comunicació generals i professionals.

    A cap dels grups parlamentaris, llevat d’ERC com és lògic, li ha semblat totalment positiva aquesta decisió del govern. Més enllà del paper crític que pertoca als grups de l’oposició i de la mancança real de pediatres a la xarxa pública d’atenció primària i comunitària (APiC), una deficiència quantitativa que qui més qui menys anhela corregir, la mesura de la Conselleria es pot qualificar com un sinapisme amb què pal·liar aquest dèficit que afecta sobretot el medi rural, però que no aflora les arrels del problema, la qual cosa requereix analitzar el paper dels pediatres, i les seves interaccions –pel que fa a les competències respectives– amb els metges i infermeres d’Atenció Familiar i Comunitària (AFiC) en el marc dels centres i equips.

    La denominació mateixa d’aquestes especialitats remet als àmbits de la família i de la comunitat, de manera que no sembla extravagant que siguin ells qui s’encarreguin de rebre els infants, a la vegada que atenen les famílies a les que pertoquen en les comunitats on resideixen. La medicina –o l’atenció clínica– familiar s’entén que comporta acollir, atendre i coordinar l’assistència de totes les persones assignades, independentment de la seva edat. Una altra cosa és si avui, al nostre país, els metges –i les infermeres– de família ho poden i ho saben fer. Pregunta que també podríem plantejar als pediatres.

    La reforma dels anys 80 va heretar la figura de la pediatria ambulatòria en el marc del sistema piramidal anterior, on per cada tres metges generals hi havia un especialista en pediatria. El procés de reforma va incidir de forma profunda sobre la formació i perfil professional dels metges generals (ara metges de família) i, molt posteriorment, en el de les infermeres (de família i comunitat), però va deixar pràcticament sense canvis el dels pediatres, formats pel sistema MIR amb un programa d’orientació i contingut essencialment hospitalari.

    Aquesta orientació de l’especialitat i el seu programa de formació, juntament amb les condicions no especialment favorables de l’exercici en l’atenció primària i comunitària, és una de les causes del poc atractiu de l’oferta de places de pediatria ambulatòria.

    No hi ha dubte que els pediatres han de jugar un paper significatiu en els centres i equips d’APiC i s’han de sentir motivats per treballar-hi. Però probablement el més sensat és que ho facin com a consultors per a tots aquells problemes de salut que requereixin un abordatge complex i, el que ens sembla essencial, una coordinació estreta i contínua amb els seus col·legues de l’hospital. Per a fer possible aquesta proposta, cal canviar parcialment l’orientació i el contingut de la formació MIR dels pediatres, i introduir els canvis legislatius i competencials necessaris en els centres i equips d’APiC. També cal modificar els programes de formació dels metges i infermeres de AFiC, prioritzant molt més que fins ara els continguts relatius a la pediatria.

    Hi ha prou estudis que mostren que, allà on el metge i la infermera d’AFiC atén inicialment a tota la població, amb independència de la seva edat, i els pediatres actuen com a consultors dels centres i equips d’APiC no s’observa cap disminució de la qualitat o de la seguretat de l’assistència prestada.

    Un plantejament d’aquest tipus no es pot materialitzar d’un dia per l’altre, perquè cal dissenyar amb cura un període de transició que no generi més problemes que els que es pretén solucionar i que sigui satisfactori per a tots els col·lectius implicats, començant pels mateixos pediatres.

    Convé assumir, doncs, que el problema de la pediatria és un problema del conjunt de la sanitat. Que cal que es prenguin seriosament els compromisos de continuïtat i de longitudinalitat que són les característiques més genuïnes de l’atenció que han de proporcionar els equips d’atenció primària i comunitària i per la qual cosa cal procurar unes condicions laborals que ho permetin.

  • El sindicat Infermeres de Catalunya es fa gran

    Infermeres de Catalunya, el sindicat d’infermeres i infermers que durant el 2023 ha liderat una de les protestes més unànimes que es recorda del col·lectiu i que ha mantingut el pols amb el Govern amb una vaga de mes i mig, va néixer fa només quatre anys en un McDonalds, durant un dinar entre un grup d’infermeres de diferents centres. Allà van decidir posar fil a l’agulla i formar un sindicat exclusiu per a infermeres i infermers de Catalunya que donés resposta a les necessitats reals d’aquests professionals. Ara, després d’un any d’intenses mobilitzacions dels professionals del sector i de la ciutadania, fa un pas endavant i comença una aventura conjunta amb diferents associacions i d’altres sindicats més petits d’arreu del territori espanyol (de moment, hi participen col·lectius d’Andalusia, Aragó, Galícia, Madrid, el País Basc i València).

    La primera trobada “presencial” d’aquesta nova confederació sindical d’infermeres de l’Estat espanyol va tenir lloc el passat divendres a Madrid, després de la reunió del conseller Manel Balcells amb la ministra de Sanitat Mónica García, durant la qual García es va comprometre a dur a terme la reclassificació professional de les infermeres al nivell A1 aquest 2024. Prop d’un miler d’infermeres i infermers es va manifestar aquell dia davant del Ministeri de Sanitat, i posteriorment es va dur a terme una assemblea interterritorial on es va començar a donar forma a aquesta nova confederació de sindicats d’infermeres. 

    Moment de l’assemblea interterritorial que va tenir lloc a Madrid. | Infermeres de Catalunya

    La presidenta d’Infermeres de Catalunya, Núria Guirado explica que “durant la vaga, infermeres, associacions i altres sindicats més petits ens van contactar des d’Andalusia, Aragó, Galícia, Madrid, el País Basc i València i ens demanaven informació. Vam fer una reunió online i va sorgir aquesta llavor d’intentar fer una cosa conjunta a nivell de territori, on cada sindicat o associació repliqués el que és Infermeres de Catalunya aquí però amb la seva independència sindical i amb la seva manera de fer, però fent aquesta confederació per poder anar plegats a l’hora de reclamar alguna cosa conjunta”. D’aquesta manera, “tindrem la nostra identitat i la nostra independència sindical, perquè cada comunitat té la seva idiosincràcia i els seus problemes, però per reivindicar coses transversals, com per exemple la requalificació, podem fer accions conjuntes a nivell de tot l’Estat. Una mica la idea és aquesta”, afegeix.

    Tot i que la idea és molt prematura i s’han d’acabar de perfilar moltes coses, Guirado es mostra convençuda que “aquesta idea pot tenir molta força i es pot convertir en una alternativa a aquest sindicalisme més antic que està més implementat al territori; es tracta de fer un sindicalisme més adaptat a les necessitats de les infermeres actualment”. 

    La gran particularitat d’Infermeres de Catalunya és que és un sindicat exclusiu per a infermeres i infermers de Catalunya, sense subvencions estatals i en el qual les delegades i delegats sindicals no estan alliberats i, per tant, no es desvinculen de la tasca assistencial ni s’allunyen de la realitat dels centres sanitaris. En aquest sentit, Núria Guirado destaca que “actualment, moltes treballadores no confien en els sindicats perquè la visió del sindicat és el d’aquelles persones que ens venen a veure quan hi ha eleccions, amb llibretes, bolis i cursos de formació, i ja està. Però nosaltres creiem en un sindicalisme de lluita real pels drets de les treballadores; en un sindicalisme lliure de subvencions i lliure d’afinitats polítiques, som infermeres defensant infermeres amb un bon gabinet jurídic al darrera; i aquests són una mica els nostres valors, i la nostra idea és fer un sindicalisme així”. Pel que fa a la nova etapa conjunta amb diferents col·lectius d’infermeria d’arreu de l’Estat espanyol, Guirado apunta que “Infermeres de Catalunya es fa gran en múscul i en xarxa, i espero i desitjo que anem creixent mantenint aquests valors que ens identifiquen, perquè si perdem la nostra identitat, perdrem tota la credibilitat; hem de créixer però no a qualsevol preu”.

    La revolució sanitària arriba a Madrid

    Prop d’un miler d’infermeres provinents de Catalunya i d’altres parts del territori espanyol es van desplaçar el passat divendres a Madrid per manifestar-se davant el Ministeri de Sanitat, coincidint amb la reunió del conseller de Salut, Manel Balcells amb la ministra Mónica García. 

    Segons la conselleria de Salut de la Generalitat, la trobada es va dur a terme en bona sintonia i, d’entre els compromisos que es van assolir, Balcells va destacar, en primer lloc, el de la reclassificació dels professionals sanitaris aquest 2024. En aquest sentit, va ressaltar que la ministra treballarà per tancar-lo amb Funció Pública, de qui depèn aquesta recategorització, i pel que fa a la remuneració econòmica que comportaran aquests canvis, va afegir que García s’ha compromès a que aquest mateix any es desenvolupi l’estat marc, encara pendent. Les principals reivindicacions del sector consistien en la reclassificació de les infermeres al nivell A1, el reconeixement de les especialitats d’infermeria i el seu desenvolupament i la jubilació als 60 anys.

    Posteriorment, representants del sindicat Infermeres de Catalunya es van reunir amb el secretari d’Estat de Sanitat, Javier Padilla,  i l’assessora del gabinet del secretari, la infermera Alda Recas. En un comunicat, el sindicat explica que, pel que fa referència a la reclassificació de les infermeres al nivell A1, des del Ministeri s’aposta per aplicar un canvi en la classificació utilitzant els nivells MECES del Marc Europeu, on el nivell es definiria en funció dels crèdits ECTS (Sistema Europeu de Transferència de Crèdits) del professional (graduat, màster, doctorat). En general, però, el sindicat català conclou que ”la sensació és que es coneix el problema, es tenen les línies de com abordar les necessitats de les infermeres i ens transmet una visió de futur positiva i esperançadora”.

  • El gran salt

    El gran salt

    Segons l’informe La salut com a eina de transformació social, que es feia públic des de l’Observatori per a la Transformació Social (OTS) fa unes setmanes, el diagnòstic del sistema de salut del nostre país ens aporta cinc indicadors preocupants que cal començar a afrontar de manera urgent: es fa encara poca prevenció, la ciutadania detecta certa deshumanització, la gestió no s’adapta a les necessitats, hi ha percepció d’un sistema antiquat i saturat i es comparteix poc el coneixement. A partir d’aquesta fotografia inicial, el document recull les principals conclusions del debat que van mantenir cinc professionals referents del sector en el marc del primer dels Diàlegs pel canvi que ha posat en marxa l’OTS, amb la premissa que la salut té un enorme potencial com a catalitzador de canvis profunds i duradors en la comunitat.

    La salut és un dels pilars de l’estat de benestar i segurament el més sensible per a la majoria de la societat. No fa gaire anys, a Catalunya parlàvem del sistema sanitari com una de les “joies de la corona”. Què ha passat perquè ara els experts convocats afirmin que “mentre assistim a grans transformacions en molts àmbits, el sistema sanitari no es transforma?”. Segurament un factor que podria explicar part de la situació, tal i com es va destacar en algunes de les intervencions, és l’impacte que els determinants socials i l’increment de la desigualtat estan tenint sobre els problemes de salut de les persones i la gestió de la complexitat que això implica. Els indicadors socials són clars: gairebé el 25% de la població està en situació de risc de pobresa o exclusió social; el 19,2% de la ciutadania no pot permetre mantenir el seu habitatge a la temperatura adequada; i la desigualtat social s’ha incrementat un 5,7% al nostre país.

    Tal i com s’afirma a l’informe: “La salut és un sector estratègic: té cura del principal actiu d’un país, que són les persones. És un factor de cohesió social molt important i de disminució de desigualtats.” Per això es proposa un canvi de mirada que porti a un canvi de model. D’un model basat en els recursos a un model centrat en les necessitats de les persones. D’un cert paternalisme, a la corresponsabilitat i la informació; de pacient subjecte passiu a persona subjecte actiu; de l’hospital-CAP a les xarxes territorials d’atenció integrada i provisió de cures. Només maximitzant la coordinació entre els sistemes sanitari-social i establint una cartera de recursos socials adaptats als diferents perfils de persones, farem el pas del curar al curar-cuidar.

    Com era d’esperar, les reflexions també destaquen la importància i l’impacte de la transformació digital en el futur del sistema de salut. La tecnologia i la innovació es presenten com dos dels pilars més significatius per a l’evolució del sistema. Mitjançant l’adopció de la telemedicina, la intel·ligència artificial i l’anàlisi de dades és possible aconseguir una atenció més predictiva, preventiva i personalitzada. La tecnologia no sols té el potencial de millorar l’eficiència, sinó també d’ampliar l’accessibilitat i millorar l’experiència del pacient.

    Com a conclusió de l’informe, s’enumeren un bon grapat de propostes per dibuixar el futur del sistema sanitari. Entre d’altres, l’empoderament i reeducació de la ciutadania, reestructuració de l’atenció primària, integració de tecnologies innovadores, creació d’una autoritat independent d’avaluació de polítiques i pràctiques sanitàries, la integració entre sector social i sector salut o la millora de les condicions laborals i de la qualitat de vida de les professionals.

    Si el diagnòstic, les causes i les propostes estan perfilades, perquè no es produeixen els canvis? Qui ha de promoure la transformació? S’assenyala la necessària aproximació entre els tres principals agents de canvi: els poders polítics, el sector sanitari i la societat. És el que alguns han descrit com “la necessària renovació del contracte salut entre salut i ciutadania”. Pacte, lideratge i inversió. Només així s’assolirà el gran salt cap a una salut veritablement transformadora.