Les dones van cobrar 6.197 euros menys que els homes l’any 2021, el que suposa 516 euros menys al mes. La bretxa salarial a Catalunya va augmentar per primera vegada des de 2017, fins a arribar al 19,85%, segons l’informe anual publicat per la UGT en el marc del Dia per la Igualtat Salarial, que se celebra el 22 de febrer.
La UGT apunta a la maternitat com l’inici d’un efecte dominó que passa per la conciliació i l’accés als permisos com a generadors de desigualtat salarial entre homes i dones. De fet, la bretxa és del 15% entre els menors de 34 anys, i escala per sobre del 20% a partir dels 35 i fins al 23,54% a partir dels 45 anys. “És precisament en etapa de maternitat i cures quan la bretxa es dispara”, apunten des del sindicat.
La maternitat com a origen
Gran part de la bretxa té l’origen amb el naixement dels fills i el desigual repartiment que es fa de les cures. Així ho reflecteix la taxa d’ocupació: el 77,9% dels homes sense fills treballava l’any 2022, enfront del 75,6% de les dones, una diferència de només dos punts. La taxa s’eixampla amb el naixement dels fills. Augmenta fins al 89,4% entre ells i baixa entre elles fins al 70,4%. De fet, nou de cada deu excedències per cuidar les criatures que es van agafar el 2021 van ser entre dones. Igual que el 85% de les reduccions de jornada per cuidar als fills les fan elles. “Tenir fills és un factor d’inserció laboral per a ells i d’abandonament per a elles”, afirmen des de la UGT.
El sindicat critica que la desigual càrrega de treball en la cura dels fills també es reflecteix en la disposició que tenen ells i elles per fer hores extres. “La bretxa en el cobrament de complements salarials va ser del 30,34%, el doble que en el salari base”, apunta l’informe. Els homes van cobrar un 66,5% més de complements d’hores extraordinàries i un 36,4% més per nocturnitat o treball de caps de setmana.
Vocació i formació
Les dones estan més segregades en ocupació i més del 80% treballen com a: personal de serveis de restauració, personals, protecció i venda; personal tècnic i professional científic i intel·lectual; personal comptable, administratiu i d’oficina i ocupacions elementals, sectors en els quals els sous són més baixos. I és que, “set de cada deu persones que cobren el salari mínim són dones”, lamenten des de la UGT.
El sindicat també veu amb preocupació la bretxa entre les professions amb formació d’FP. Ells cobren un 30,6% més que elles, deu punts per sobre de la bretxa en el conjunt de l’economia. L’any 2018 una catalana amb FP cobrava uns 20.808 euros anuals enfront dels 29.978 euros dels homes amb la mateixa formació. Lluny de la bretxa entre les persones amb formació universitària que se situa en el 22%. Des del sindicat posen el focus en la forta segregació, on elles en general escullen professions pitjor pagades. “Encara hi ha molts estereotips i s’ha de treballar en una millor orientació professional, des que són nens i nenes perquè comencin a visualitzar-se professionalment”, afirmava la secretaria d’igualtat i formació de la UGT de Catalunya, Eva Gajardo. Una bretxa que podria ampliar-se amb el “boom” actual de l’FP, cada cop amb una major oferta i un augment de demanda de les empreses.
Com va sorgir la idea d’impulsar aquesta iniciativa?
No va ser gens meditat, ni preparat. A Instagram hi tinc un perfil (@Uci_para_todos) on, des de fa temps, faig divulgació sobre l’UCI, i allà explico com són les nostres guàrdies, com estic l’endemà etc. Vaig començar per donar a conèixer el nostre dia a dia a la gent en general, i això em va portar a rebre molts comentaris de companys que em compartien les seves experiències; va arribar un moment que vaig pensar: “Si tot el país està així, per què no fem un pas endavant i fem una crida a la població per visibilitzar la nostra situació i explicar quina és la situació d’un pacient que arriba de matinada a un hospital i l’atén un metge que potser porta 20 hores sense dormir?” Que sàpiguen que això comporta problemes de seguretat per al pacient i que és una realitat.
Quin risc suposa que t’arribi un pacient a punt d’acabar la guàrdia?
No estàs en plenes facultats cognitives. Això està estudiat. Estem més lents, més espessos… allò que a primera hora del matí no et costa gens diagnosticar o veus clarament, a la nit t’ho mires diverses vegades, perquè no et refies de tu mateix, dubtes… i, de vegades, et costa dir una frase… perquè ja no pots més. Hi ha algunes guàrdies bones, o durant les quals pots dormir una mica, però igualment no arribes a descansar mai. Nosaltres, per exemple, tenim una habitació dins de l’UCI, amb el soroll dels monitors i dos telèfons a la butxaca, que si sonen és perquè passa alguna cosa urgent… Et pots adormir a la una de la matinada i a les tres et pot despertar un telèfon amb un pacient amb una parada cardíaca o algú que cal intubar… i fa dos minuts tu estaves adormida, però després, acabada de despertar, tens la vida d’una persona a les mans…
Heu de fer moltes guàrdies cada mes?
En el meu cas, per exemple, tenim habitualment sis guàrdies mensuals. I en períodes de vacances en podem tenir fins a deu. També hi ha hospitals, amb plantilles més grans, on poden tenir-ne quatre o cinc… però cal cobrir el mes, i es reparteixen entre els metges que hi hagi, i si un metge està de baixa, doncs la resta fem les seves guàrdies; estem molt limitats sempre, fins i tot a l’hora de posar-nos malalts.
Tots els hospitals públics segueixen aquest model de funcionament?
Sí, aquesta és l’estructura del sistema nacional de salut. Tenim una jornada ordinària i una jornada complementària, que són les guàrdies de 24 hores. És cert que hi ha hospitals i serveis que, entre ells, han aconseguit de manera interna fer guàrdies de 12 hores en comptes de 24. El problema és que, quan es deixa de fer el concepte de guàrdia, el sou es transforma en no guàrdia, i es cobra força menys. Per això, aquest tema persisteix en el temps i tenim els metges dividits. Però el que hem d’aconseguir és tenir torns humans, sense que això suposi una merma econòmica.
Hi ha algunes guàrdies bones, o durant les quals pots dormir una mica, però igualment no arribes a descansar mai
Es pot renunciar a fer guàrdies?
No, les guàrdies són obligatòries. Només tens dret a renunciar a les guàrdies a partir dels 55 anys, i amb aquesta edat moltes famílies estan pagant els estudis universitaris dels fills i ningú no es pot permetre deixar les guàrdies.
I si es tenen menors a càrrec?
No pots renunciar a les guàrdies. Pots demanar una reducció de jornada quan tens fills menors de 14 anys, i aquesta reducció l’han d’acceptar també el cap i el director mèdic, perquè cal adaptar-la a les necessitats del servei. Les guàrdies també es poden reduir; jo, per exemple, m’he demanat avui mateix una reducció del 20% de la jornada, i també podria aplicar aquesta reducció a les guàrdies; però si ho faig, a banda que se’m redueix molt el sou, com en el meu servei estem molt sobrecarregats de guàrdies, la guàrdia que jo em trec l’han de fer les meves companyes… nosaltres mateixos assumim la responsabilitat que el servei funcioni, però no hauria de ser així, jo no tinc per què mantenir el sistema nacional de salut. Al febrer ja estem pensant en com ens organitzarem al juliol i l’agost, i això no forma part de la nostra feina.
No es reforça la plantilla en època de vacances, a l’estiu?
No, no hi ha metges a l’atur, no hi ha intensivistes (metges de medicina intensiva) a casa seva esperant que els contractin dues setmanes o un mes… llavors, fem el doble de guàrdies.
A la sanitat privada funciona de la mateixa manera, el sistema de guàrdies?
Normalment són més flexibles. Es poden fer guàrdies de 12 hores i també el sou és millor…
Si pogués escollir, preferiria treballar a la sanitat privada?
Jo vaig estar treballant a la sanitat privada durant cinc anys, quan van néixer les meves filles bessones. Jo soc de les que ha tornat a la sanitat pública a guanyar menys i a treballar més, per la meva passió per la medicina.
Amb el naixement de les nenes vaig optar per fer una aturada a nivell professional, per veure créixer les meves filles. Vaig trobar feina en una clínica on la intensivista de nit podia anar a dormir a casa (vivia al costat), ja que hi havia poc volum de pacients. Però ara que ja han crescut una mica he tornat a la sanitat pública, perdent diners i a passar pitjor vida, per aquesta vocació d’aprendre coses, de veure patologies més greus, de continuar-me formant… va ser una decisió molt visceral. Vaig tornar a la sanitat pública a temps complet l’any 2017.
Soc de les que ha tornat a la sanitat pública a guanyar menys i a treballar més, per la meva passió per la medicina
Aleshores, va viure la pandèmia a primera línia?
Ui, la pandèmia la vaig patir com a directora mèdica i a l’UCI, al mateix temps. Vaig començar com a directora mèdica de l’hospital i, als quatre dies, ja parlaven per la tele del coronavirus, i com que era intensivista, vaig haver de fer també guàrdies a l’UCI, perquè no hi havia prou metges d’UCI. Va ser horrible, perquè com a gestora també havia de gestionar recursos quan tot era incertesa i caos…
Amb la iniciativaChange.org/NoPodemosMas heu rebut el suport de sindicats o entitats i organismes sanitaris?
De moment, el suport ha arribat, sobretot, per part de companys intensivistes i metges d’altres especialitats de tot el país. Fa molts anys que els sindicats lluiten per això, però mai no arriben a res…
Creieu que aquesta és la millor manera d’arribar al Ministeri?
Com a mínim, és important implicar la població, perquè això afecta el pacient. Es tracta de visibilitzar com és la vida d’un metge que fa guàrdies i quines conseqüències comporta, tant per a nosaltres com per als pacients, i saber que quan es parla de la deshumanització dels metges… què ens passa? Doncs que estem esgotats. Parlem molt de salut mental, però també cal parlar de com estan els cuidadors. I crec que ara és un bon moment per posar aquest tema sobre la taula, perquè tenim una ministra que ha estat anestesista, que ha treballat durant la pandèmia i que sap què és una guàrdia. Ningú no li ho ha d’explicar, perquè ho sap perfectament; ella mateixa va abordar aquest tema de les guàrdies i d’aquestes jornades inhumanes. És el moment de demostrar la voluntat de canvi.
Comença el desmantellament de Vila Veïna a mans del PSC. Comencen les retallades en polítiques socials a Barcelona després de 8 anys de pressupostos expansius i polítiques innovadores. Vila Veïna ha estat un projecte del mandat previ pioner en el reconeixement de les cures a la ciutat i en el suport a les persones cuidadores del que, en només 8 mesos, s’han beneficiat més de 15.000 barcelonines. Un espai present a 16 barris de tots els districtes on les usuàries, en la seva majoria dones en situació de precarietat, cuidadores de familiars o treballadores de la llar i les cures, han pogut gaudir de fisioteràpia gratuïta, d’acompanyament a l’hora de conèixer i reclamar els seus drets laborals, d’acompanyament psicològic i emocional, de Grups de Criança per fer-se càrrec dels seus infants i també era el centre on podien obtenir la targeta Barcelona Cuida, amb descomptes i serveis essencials per a les persones cuidadores. Un espai que, en desaparèixer, deixa una pregunta per respondre: qui cuidarà ara de les cuidadores?
El govern municipal del PSC no només haurà de respondre aquesta pregunta, sinó que haurà de donar explicacions a la ciutadania per les continues retallades fruït de la pròrroga de pressupostos. Fruït de la incapacitat de dialogar amb l’oposició, de construir majories progressistes i portar la iniciativa cap a un govern estable que vetlli pels drets dels ciutadans. Vila Veïna és només el primer pas, un de ben simbòlic perque deixa a l’estacada a població molt precària i depenent. Un de ben important, perquè ha estat valorat molt positivament pels propis serveis socials, que veien una adhesió al servei que altres espais més burocratitzats no aconseguien. Un servei que s’ha dirigit a persones que fins ara eren invisibles per l’Ajuntament, que han ajudat a prendre consciència del paper important que tenen com a cuidadores, i que sembla que ara tornaran a desaparèixer.
El món en què vivim avui en dia se sustenta sobre les espatlles de les persones cuidadores. Situar-les al centre de les polítiques socials, donar-los un espai d’atenció específic i lliure de burocràcia, vetllar pels seus drets laborals i salut física i mental no era cap caprici. Una ciutat que cuida de les seves cuidadores és una ciutat millor: més sana, més justa i més feliç. Una ciutat que dona l’esquena a les seves cuidadores, per contra, és una ciutat que camina cap a deixar de cuidar de sí mateixa. I, davant d’aquesta necessitat, davant d’aquesta urgència, veiem un govern que no ha estat capaç de mantenir viu un servei essencial. Un govern feble, sense pressupostos ni acord de govern, que ha decidit que les persones cuidadores són prescindibles. Però els veïns i les veïnes tenen una pregunta per al senyor Collboni: si ningú cuida de les cuidadores, qui cuidarà de Barcelona?
Les col·laboracions o concessions públic-privades (CPPs), aplicades principalment a la sanitat o l’educació, s’han disparat en els darrers anys a Espanya. Sota el mantra que allò privat és “més eficaç”, apunta l’últim informe de l’Auditoria Ciutadana del Deute en Sanitat (Audita Sanidad), “cal convidar i facilitar al sector privat a la seva participació en els sectors que tradicionalment han estat de domini públic perquè vagin funcionant millor”.
En aquest estudi, que porta per títol Les Col·laboracions Públic Privades en el procés de privatització de la sanitat pública, recorden que aquest sistema va néixer el 1992 al Regne Unit “com una estratègia comptable per esquivar les restriccions del Govern sobre l’endeutament públic, punt que continua essent la principal atracció per als governs i les institucions internacionals”.
24 hospitals a Espanya són fruit de la col·laboració públic-privada
Des d’Audita Sanidad diferencien els dos casos més habituals d’aquesta col·laboració que es donen a la sanitat. D’una banda, el conegut com a model PFI (de l’anglès Private Finance Initiative). Consisteix que empreses privades, la majoria empreses constructores, executen i financen la construcció dels hospitals segons un contracte de concessió d’obra pública a canvi de rebre un cànon anual per l’arrendament de l’edifici i, el què és més nou, per la provisió dels serveis no sanitaris durant 30 anys”, detallen.
L’altra variant és el PPP (Public Private Partnership), que, segons l’informe, es diferencia de l’anterior en el fet que “la gestió dels serveis sanitaris i els mal anomenats no sanitaris correspon a una empresa privada”.
Amb aquestes concessions a llarg termini, “el finançament es fa mitjançant una remuneració per càpita de l’Administració en funció de l’àrea sanitària coberta i un pagament addicional pels pacients que, sense estar a la seva àrea de cobertura, volen tractar-se als seus centres a través del sistema de lliure elecció d’hospital”, assenyalen.
Actualment, amb la informació recollida per Audita Sanidad hi ha a Espanya 15 hospitals adjudicats que s’han dut a terme amb el model PFI i vuit amb el PPP.
Destaquen els 11 que hi ha a la Comunitat de Madrid i els quatre de la Comunitat Valenciana, que, segons els autors de l’estudi, “han estat l’avantguarda i el laboratori en l’aplicació de les polítiques neoliberals”.
“La col·laboració públic-privada és el mètode més car de finançament”
Prenent com a fonts diferents estudis elaborats, entre d’altres, per l’Observatori del Deute a la Globalització, el Tribunal de Comptes Europeu o Eurodad, a Audita Sanidad assenyalen que les CPPs són, “en la majoria dels casos, el mètode més car de finançament”, cosa que es deu “al tipus d’interès més alt per a les operacions de finançament privat en comparació dels préstecs al Govern, al fet que les empreses del sector privat esperen obtenir un benefici de la seva inversió, que s’afegeix al cost global de la inversió; o a l’augment del cost final d’un projecte a causa dels costos de renegociació”.
Asseguren que la concessió al sector privat de serveis públics porta implícites “retallades financeres, fragmentació d’activitats, contractes i subcontractes, reducció de personal i precarització, degradació de les infraestructures dels serveis públics, i, sobretot, la introducció com a llei suprema de la rendibilitat econòmica, degradant el caràcter de servei públic i promovent la inviabilitat de l‟estat social”. Per tot això, afegeixen, “desmuntar els sistemes sanitaris públics és un mitjà per restringir drets, traslladar la despesa d’algunes prestacions sanitàries a la població i apropiar-se les multinacionals, entre d’altres, de l’assistència sanitària, de les assegurances mèdiques i dels fons públics destinats a la sanitat”.
Aquest article ha estat publicat originalment aLa Marea
El passat 23 de gener es va fer públic el document de bases de Pacte Nacional de Salutelaborat per un grup d’experts que ara es troba en fase de participació. Resulta sorprenent com el document ignora els proveïdors privats de serveis d’atenció a les persones en els àmbits de la salut i dels serveis socials, oblidant que l’anomenat “ecosistema sanitari” inclou els serveis de salut i d’atenció social tant públics com privats. Aquests últims d’una rellevant importància a Catalunya.
D’entrada queden fora de la prestació de l’assistència que presta directament el servei públic de salut les dispensacions de les oficines de farmàcia, una part important de proves analítiques i de diagnòstic per la imatge, el transport sanitari no urgent, la rehabilitació ambulatòria i domiciliària i la logopèdia, serveis inespecífics com l’hostaleria, la seguretat, la neteja i la logística. Així com, l’externalització dels propis serveis d’atenció a les persones per la via dels concerts sanitaris o els concerts socials, fonamentalment amb entitats d’iniciativa social sense afany de lucre però també amb entitats d’iniciativa mercantil amb afany de lucre.
És particularment important la presència de la iniciativa privada a la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública en àmbits com els de les residències per a la gent gran o els serveis d’ajuda a domicili i també a la Xarxa d’Internament del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública (SISCAT).
La col·laboració public-privada ha estat i continuarà sent, com no pot ser d’una altra manera, un pilar fonamental de la construcció i desenvolupament dels nostres sistemes de salut i de serveis socials. Com venim reiteradament plantejant des del Cercle de Salut, el servei públic no requereix sempre la gestió pública i aquesta no ha de significar necessàriament gestió administrativa. Concepció que, sigui dit de pas, posa en qüestió la nova ministra de Sanitat Mònica García amb la seva proposta de “blindatge” del sistema públic de salut mitjançant la gestió directa dels serveis.
A la realitat descrita cal afegir la importància de l’atenció sanitària privada en el nostre país a través de mútues i companyies asseguradores. Gairebé el 35% de la població catalana compta amb una assegurança privada de salut i el percentatge va in crescendo.
Sobre aquestes realitats el Document de bases no diu res. Ens hem de plantejar competir amb el sector privat, ignorar-lo o establir un marc de col·laboració del sector privat amb els serveis públics del Sistema Nacional de Salut? Considero que un sistema sanitari per a tothom del segle XXI ha de ser inclusiu i comptar necessàriament amb tots els agents, també els privats.
Si no vaig errat, la primera menció a l’activitat privada en el Document de bases la trobem, en l’àmbit del coneixement i la innovació, en el model d’ús secundari de les dades generades per l’activitat pública i privada dels sectors de salut i social. I en el mateix àmbit, també per primera vegada, es parla de la col·laboració público-privada plantejant el foment de partenariats del sector públic amb el privat per facilitar nous models de finançament. Potser s’hauria de canviar de nom al pacte pel de Pacte Nacional del Sistema Públic de Salut.
Avui pot ser un gran dia, la cançó que va escriure Joan Manuel Serrat, com qualsevol afirmació que ens situï en un present en positiu i així mateix ens projecti cap al futur més immediat, pot ser el millor pensament per esperonar l’optimisme a l’inici de cada jornada.
Dites populars que han passat de generació en generació són breus i senzills missatges que ens asserenen en situacions dures o complexes, en moments d’abatiment, mental i físic, quan els esdeveniments a la nostra vida són més feixucs i difícils de pair. Una idea encoratjadora en la nostra ment és una gran aliada del nostre benestar i, per tant, de la nostra salut. Expressions com: D’un gran mal en surt un gran bé; El no ja el tenim, ara anem a pelsí; De més verdes en maduren; De mica en mica, s’omple la pica; A poc a poc i bona lletra… ens poden fer un gran bé a nosaltres, i també, en veu nostra, als nostres familiars, veïns i amics, en moments d’angoixa. Són maons ben a l’abast que construeixen benestar emocional.
Tal com és expressat en l’espai de Salut Mental del Canal Salut de la Generalitat, “el benestar emocional ens ajuda a afrontar els reptes, els alts i baixos diaris i les situacions quotidianes d’estrès sense enfonsar-nos, i ens facilita relacions satisfactòries i treballar de manera eficient”.
En situacions d’estrès que causen patiment mental –exposen també– “convé desenvolupar habilitats que ajudin a disminuir els símptomes de malestar psíquic”. Des del mateix espai en línia de Canal Salut, ens enllacen algunes recomanacions per promocionar hàbits positius de salut mental. Aquests són: Fer exercici com a mínim 30 minuts al dia, perquè això millora la salut física i mental; respectar els horaris de son, en el cas dels adolescents no menys de 8 o 9 hores diàries; menjar de forma saludable i equilibrada; evitar drogues que afectin el desenvolupament del cervell (incloent el tabac i la cafeïna) i tenir un entorn familiar estable que atengui les nostres necessitats afectives. També és important construir relacions socials i d’amistat saludables, ja que compartir experiències i cultivar relacions recíproques, de suport mutu, amb amics i companys ajuda a millorar el benestar emocional.
Caldria també organitzar-se el temps per evitar enfrontar-se a factors estressants innecessaris, respectant el temps d’estudi, les dates de lliurament i els horaris per a fer les diferents activitats. Però també és molt convenient prendre temps per a relaxar-se.
Educar la intel·ligència emocional
El psicòleg Daniel Goleman, autor del llibre Inteligencia Emocional (editorial Kairós), troba molt a faltar que ja des de les primeres etapes d’escolarització es donin a conèixer estratègies de creació, creixement i enfortiment de la nostra intel·ligència emocional.
“No es presta prou atenció a aquesta educació que considero molt important impartir, tant en les escoles com en les empreses. Jo sóc un gran defensor que empreses i organitzacions ofereixin formació a adults, perquè la intel·ligència emocional es pot millorar a qualsevol edat. Hi ha moltes formes de fer-ho”.
Goleman s’expressava així aquests dies en la presentació del llibre que acaba de publicar, juntament amb Cary Cherniss, director i copresident del Consorci per a la Investigació sobre la intel·ligència emocional en organitzacions, i professor emèrit de Psicologia aplicada a la Universitat de Rutgers. El nou treball d’aquests especialistes en intel·ligència emocional es diu Óptimo. Rendimiento, empatía e inteligencia emocional, i també ha estat publicat amb Kairós.
En aquest llibre, els autors donen a conèixer mètodes pràctics per a fer servir els recursos interns que totes les persones tenim, i assolir amb ells un estat òptim d’alt rendiment i satisfacció. Basant-se en la investigació sobre com centenars de persones construeixen l’arquitectura interna d’un bon dia productiu, els autors descriuen les sensacions d’un estat òptim, i mostren com la intel·ligència emocional és clau per al nostre millor rendiment personal i laboral.
L’autodisciplina, les ganes d’aprendre a fer tot el que fem d’una manera millor, aplicar l’empatia i la compassió per comprendre tots les reaccions adverses al nostre entorn fan camí cap a aquest estat òptim, idoni, no de pau i relaxació interior, sinó de satisfacció per tot allò que anem aprenent, superant, lliurant i comprenent en cadascun dels nostres dies. Que la mentalitat positiva troba estimulants els reptes, i no es frustra davant de les adversitats són idees que es comparteixen en aquest manual per a un gran dia. Que, tal com expliquen els autors, en les nostres mans, però sobretot en la nostra ment, ho pot ser cada dia.
Tal com va explicar també Daniel Goleman, descobrir les pròpies emocions, la meditació i la respiració conscient, com a entrenament de l’atenció són passos per incrementar la intel·ligència emocional. Aquesta també ens porta a tenir en compte què pensen les altres persones i com viuen elles tot el que ens expliquen, que és una manera de facilitar-nos l’exercici de la compassió, preocupant-nos pel benestar de l’altre.
Per això, com et fa sentir algú quan ets al seu costat és el millor indicador de la intel·ligència emocional d’aquesta persona. Sentir l’harmonia sol ser un bon senyal d’alta intel·ligència emocional.
La situació viscuda durant la pandèmia amb les persones grans va provocar que les famílies busquessin depurar responsabilitats oficials entre les persones que van gestionar aquella situació, la qual es va emportar moltes vides, provocant una autèntica tragèdia pels familiars, que veien com els seus avis i àvies, en teoria en bon estat de salut, morien d’un dia per l’altre.
Aquesta demanda per esclarir què havia ocorregut va acabar amb la conformació d’un grup de treball al Parlament de Catalunya, que havia de donar respostes a les persones afectades i també provocar un canvi en el sistema de residències.
Finalment, el passat 14 de febrer, es van aprovar les conclusions de l’informe final. Segons aquest informe, elaborat pel Grup de Treball d’Anàlisi de l’Impacte de la Covid-19 en les Residències (GTAICRE), fins al moment de la redacció i segons dades del Departament de Salut, la Covid havia causat la mort de 23.694 persones. Un 27,3% d’aquestes defuncions es corresponien a persones majors de 90 anys, un 40,9% a persones d’entre 80 i 89 anys i un 19,3% a persones d’entre 70 i 79 anys. Això deixa una cosa clara: les persones grans eren més vulnerables al virus.
En aquesta mateixa situació de vulnerabilitat es trobaven les persones usuàries de les residències, on van morir 4.598 residents. Aquestes xifres també van ser les que van motivar la formació d’un grup de treball que, en un primer moment, estava pensat com una comissió d’investigació. Segons el grup de treball, aquest canvi en la metodologia i en la nomenclatura es deu al fet que necessiten: “centrar-se més en els aspectes tècnics per poder disposar d’una anàlisi objectiva per poder encetar un canvi en el model residencial”.
La versió oficial
Per l’elaboració de l’informe es va comptar amb una gran quantitat d’experts i de professionals de l’àmbit sociosanitari. Cada grup parlamentari que participa en aquest grup de treball va presentar un professional expert, fent un total de sis. A més a més, va haver-hi també intervencions de representants de diferents institucions i organismes, així com fundacions i plataformes de persones afectades per la situació en què es van trobar els seus familiars en les residències durant la pandèmia. Una altra part important va ser la demanda de documents al Govern, més d’una trentena.
Finalment, després de mesos de treball, aquesta versió oficial ha estat aprovada amb el suport del PSC, d’ERC i de Junts. Les conclusions a les quals s’arriben, entre d’altres, és que a la fase inicial de la pandèmia hi va haver una mancança de recursos i un gran desconeixement sobre com funcionava el virus, fet que va obligar a improvisar en gran manera la resposta que es donava. Molts dels errors comesos van ser conseqüència de la falta d’estructures preparades i de protocols correctes.
Un altre factor que destaquen per justificar la mortalitat que es va donar a les residències (recordem, segons dades del Departament de Salut, 4.598 vides), és que a Catalunya la mortalitat va ser tan elevada com a la resta de món, afectant més a persones d’edat avançada i amb altres patologies cròniques. També va influir que el sistema de residències està dissenyat com un sistema hospitalari, facilitant la transmissió del virus, sobretot en els primers moments de la pandèmia.
Pel que respecta a com es decidia a qui es derivava als hospitals i a qui no, justifiquen que totes les decisions es van prendre sota criteri mèdic, seguint el que el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) havia publicat. Tot i això, a causa del tensionament que patia el sistema hospitalari, constaten que va existir un accés desigual a aquest. També fan menció a què es van vulnerar drets a la informació de les famílies, degut al sistema de confinament utilitzat a les habitacions, provocant que moltes quedessin desinformades i desemparades.
Pel que fa als professionals sociosanitaris que van haver de carregar amb aquesta situació desconeguda, volen donar-los reconeixement, admetent que es van veure superats per la manca de titulacions adequades, sous baixos, llargues jornades laborals, alta rotació entre el personal i una ràtio que no s’actualitza des de l’any 2011. Si això sumem una situació com una pandèmia sense precedents, podem començar a entendre per què parlem de tragèdia a les residències.
Per últim, destaquen també que el sistema d’inspecció va ser completament deficitari i que l’equipament amb què comptaven les residències era insuficient com per realitzar proves diagnòstiques, fet que va provocar un augment de contagis per la impossibilitat de detectar persones positives però asimptomàtiques.
Amb tots aquests factors exposats, expliquen a les seves conclusions que cal “establir un model d’atenció centrada en la persona”, per garantir la dignitat dels usuaris, així com reforçar diferents organismes públics lligats a la Salut Pública. Demanen un major finançament per part de l’Estat espanyol per poder abordar aquesta reforma.
I aquí és on neix el desconcert de les famílies en conèixer el contingut d’un informe que només ressalta mancances, però que no assenyala a cap responsable d’una gestió que deixen com a pèssima o que justifiquen amb arguments absurds i sense autocrítica com que la mortalitat va ser igual d’elevada que altres països d’Europa. A més a més, tampoc es parla sobre com reparar aquest perjudici causat, ni d’un calendari de treball per implementar totes les millores que necessita el sistema (i que ells mateixos reconeixen).
La realitat de les famílies
Un cop es fa públic el contingut de l’informe, les famílies queden sorpreses. L’organització Coordinadora Residencias 5+1, formada per familiars que busquen una atenció digna a les residències, fa públic un comunicat i convoca una concentració davant del Parlament de Catalunya. L’entitat destaca tres fets molt importants: que algunes de les conclusions a les que s’arriben a l’informe són mentida, que hi ha omissions d’algunes informacions que podrien ser molt importants i que no hi ha cap proposta concreta de canvi en el model residencial.
Respecte a les mentides, la que més destaquen és que la derivació dels residents al sistema hospitalari es va realitzar sota criteris mèdics del SEM. L’informe explica que es va seguir el protocol, però les famílies tenen constància que, fins a mitjans d’abril de l’any 2020, els residents van ser exclosos per raons d’edat i de lloc on vivien, una situació, assenyalen, que va ser explicada per molts dels compareixents que van parlar amb el Grup de Treball.
I aquest punt el relacionen estretament amb l’elevada mortalitat registrada a les residències. Expliquen que els residents no van tenir accés al sistema sanitari de salut i que no van ser traslladats a hospitals, sense atenció mèdica a les residències i deixant-los morir en condicions indignes. Això ho exemplifiquen amb el període entre l’1 de març i el 30 d’abril del 2020, on van morir 3.896 residents amb COVID confirmada o sospitosa, dels quals 2.798 van morir dins de les residències i 1.098 als hospitals. En 6 residències, però, van sumar 101 defuncions sense ni un sol trasllat a un centre hospitalari.
A les xarxes socials trobem persones que van participar com a testimonis per l’elaboració de l’informe. La usuària Rossy Laciana, a la xarxa social X, on la mateixa Coordinadora ho comparteix, explica que: “és injust que el testimoni que hem donat desenes i desenes de persones no hagin servit ni per a fer justícia ni per a replantejar un model residencial i sanitari que va condemnar a mort milers de persones. Desateses, sense drets. I les mancances, continuen. Com es pot tolerar?”
La Coordinadora Residencias 5+1 va rebre com una galleda d’aigua freda tota aquesta situació, sentint que tot l’esforç que van dedicar per lluitar per la justícia, va ser per res. La seva presidenta, Maria José Carcelén, considera que la resolució d’aquest Grup de Treball és “una burla als morts i a les famílies”, considerant que no han llegit ni els mateixos documents, ni han escoltat la gran quantitat de testimonis amb què van comptar.
És per això que les famílies encara tenen un llarg camí per recórrer en aquesta lluita. La situació de vulnerabilitat en què es troben les residències encara no ha canviat, tal com reconeix el mateix informe del Grup de Treball, on es reclama major inversió i un canvi de model que encara no està ni planificat. És per això que s’han de prendre mesures de caràcter urgent per revertir una situació que carrega molts morts a les seves espatlles.
La máxima responsable del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIIC), Glòria Jodar, considera que “les infermeres hauríem de protestar molt més per tot el què es veu i es diu sobre la professió, tant a la TV com a la premsa escrita”. És la seva conclusió deprés d’analitzar les tres resolucions a la queixa formulada pel CCIIC arran de les intervencions del periodista Jordi Barbeta al programa Els Matins, de TV3 del passat 8 de gener.
El CCIIC i els quatre col·legis –COIB, COIGI, COILL i CODITA – van fer arribar una queixa al Consell de la Informació de Catalunya (CIC), el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i la Defensora de l’Audiència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) per les declaracions del periodista Jordi Barbeta al programa Els Matins, de TV3 del passat 8 de gener, qui va arribar a afirmar que “els tècnics sanitaris són persones bastant més formades que les infermeres. Les infermeres són un lobby molt poderós, ja hem vist que tenen fins i tot anuncis a la televisió. En canvi, els tècnics sanitaris ningú sap ben bé que són. I són els que fan medicina nuclear, els que fan radiologia els que fan anatomia patològica, els que fan laboratori… Que tenen un nivell d’estudis que a tota Europa està per sobre jeràrquicament al de les infermeres”.
https://www.ccma.cat/3cat/08012024/video/6259584/
Jodar considera que les intervencions de Barbeta van ser de “molt poca rigurositat, fins i tot en la manera d’expressar-se”, tot i que explica que “després va enviar una carta demanant-nos disculpes, i això trobo que ja és molt pel que ens acostuma a passar, ja que ningú rectifica sobre una informació mal donada; em dol dir-ho, però estem molt acostumades a que informativament no es tracti bé la nostra professió…”, afegeix.
Tres respostes i diferents punts de vista
La resolució del Consell de la Informació de Catalunya –la institució que vetlla pel compliment del codi deontològic dels periodistes– considera que el periodista va difondre dades falses i dictamina que Barbeta va “fer servir el seu torn de preguntes al conseller de Sanitat no per plantejar una qüestió, sinó per expressar una opinió crítica amb la professió d’infermeria” basada en dades incorrectes. “En el moment que dona aquestes dades ja no es troba expressant una opinió, sinó fent un exercici d’informació, i per tant –recorda el CIC– està sotmès al criteri 1 del codi deontològic que, evidentment, incompleix. En cap cas una tertúlia pot significar una llicència per a la mentida o la desinformació. Dues de les principals xacres que minen la credibilitat del periodisme”.
La resolució conclou que les afirmacions de Jordi Barbeta sobre la “major formació” dels tècnics sanitaris respecte a les infermeres no responen a la realitat. El Grau universitari en Infermeria té una durada de 4 anys i està reconegut amb 240 crèdits ECTS, d’acord amb la Directiva 2005/36/CE del Parlament Europeu i del Consell de 7 de setembre de 2005, relativa al reconeixement de qualificacions professionals; mentre que els cicles de grau superior (tècnics sanitaris) s’estudien en centres de formació professional i tenen una durada de 2 anys, amb una equivalència de 120 crèdits ECTS. Són estudis de diferent durada –Infermeria més de 8.000 hores versus Tècnic Sanitari 2.000 hores– que s’adapten a l’objectiu del Pla de Bolonya d’harmonitzar els estudis en el territori europeu i afavorir la mobilitat dels professionals i, “en cap cas, s’ha de posar una professió per damunt de l’altra”. Els estudis d’infermeria tenen uns continguts generals i més teòrics en front els de Tècnic Sanitari, que són eminentment pràctics. Tenen competències diferents, y el CIC recorda que “totes són necessàries per al bon funcionament del sistema sanitari”. I en cap cas es pot justificar l’afirmació que “els tècnics sanitaris són persones que estan bastant més formades que les infermeres”.
Per tant, el CIC considera que Barbeta vulnera el criteri 1 del Codi: “El professional del periodisme està compromès amb la recerca de la veritat i, conseqüentment té l’obligació d’acostar-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible. Els mitjans han d’observar sempre una clara distinció entre les informacions i les opinions, difondre únicament informacions contrastades amb diligència, i evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets.”
Aquestes dades, considera el CIC, “en certa manera desacrediten el col·lectiu d’infermeres en afegir també que són “insolidàries” amb els Tècnics Sanitaris. Així, Jordi Barbeta vulnera també el Criteri 2 del Codi, que implica “Evitar perjudicis per informacions sense prou fonament. No s’han d’usar expressions injurioses ni difondre dades imprecises o sense base suficient que puguin lesionar la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit a entitats públiques o privades”. El CIC creu que “aquest tipus d’afirmacions en boca de periodistes coneguts i amb una llarga trajectòria i, encara més, efectuades en una televisió pública i sense declarar que només són opinions personals, no tan sols no beneficien cap professió, com seria en aquest cas la dels Tècnics Sanitaris, sinó que desinformen i creen desconfiança entre els ciutadans, ja especialment sensibles a tot allò que fa referència a la salut i al sistema sanitari”.
Davant d’aquesta resolució, el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIIC) va valorar molt positivament la tasca realitzada pel CIC en aquest tema. La degana Glòria Jodar, puntualitza que “no es tracta de si la resolució ens és favorable i defensa la formació, professionalitat i bon nom de les infermeres” –i, va afegir– “es tracta del fet que el CIC se cenyeix textualment a les declaracions del Jordi Barbeta al programa i, enlloc de basar el seu acord en la lliure interpretació, es documenta per avaluar la veracitat de les afirmacions i consensuar una postura al respecte, vull recordar assolida per la unanimitat de tots els seus membres. En definitiva, el que hom espera d’un organisme independent”.
Tanmateix, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), tot i admetre a tràmit la queixa de les corporacions infermeres i coincidir amb el CIC que Jordi Barbeta participava en el programa “en qualitat de tertulià, i per tant en un context d’expressió d’opinió”,va notificar al Consell l’1 de febrer que havia “analitzat el fragment del programa” i que, “si bé entenem que algunes de les afirmacions fetes poden molestar al col·lectiu professional al qual representeu, no són susceptibles de cap més actuació per part d’un organisme regulador com és el Consell de l’Audiovisual de Catalunya”. Pel que fa a l’esmena expressada pel Consell i els col·legis d’infermeres al fet que ni la “conductora del programa ni cap dels col·laboradors i convidats participants a la taula”desmentís les afirmacions de Jordi Barbeta, el CAC considera que“tenint en compte les característiques de les diferents afirmacions del tertulià, el context en el que s’emeten i la intervenció del Conseller de Salut com a veu qualificada, no es pot entendre que fos necessari un posicionament o aclariment per part de la conducció del programa”.
En aquesta línia, la Defensora de l’Audiència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals també va notificar al CCIIC el passat 12 de gener que “el comentari de Jordi Barbeta es referia únicament al nivell jeràrquic i d’estudis dels països europeus que, a diferència d’Espanya, apliquen el pla Bolonya”, basant-se en el fet que “el conseller de Sanitat, Manel Balcells, va contestar que “efectivament cal millorar la situació dels tècnics sanitaris”. El comunicat cloïa que “en un tuit posterior, Jordi Barbeta va lamentar que les seves paraules s’haguessin interpretat com un atac als professionals d’Infermeria i es va disculpar. Ens sumem a la disculpa i lamentem l’enuig que us han causat els comentaris del periodista a “Els Matins”.
Sobre els posicionaments del CAC i de TV3, la degana del Consell de Col·legis considera que es “fa una contextualització errònia de les paraules de Jordi Barbeta, basades en interpretacions subjectives de quan les afirmacions es refereixen a l’àmbit espanyol o europeu; afegint-hi matisos que el periodista no fa en cap moment, incorrent-hi en falsedats, creant confusió, desinformant i traslladant a l’audiència una concurrència i rivalitat entre professionals inexistent i impròpia d’un sistema de salut multidisciplinari, col·laboratiu i, sobretot, intel·ligent”.
D’altra banda, Glòria Jodar resalta que “en general, TV3 mai ha tractat la nostra professió com toca; per exemple, en el programa sobre Atenció primària les infermeres surten sempre com si fossin ajudants de…” i –explica– “La d’infermera és una professió universitària científica que fa que les persones es curin més o menys ràpid en funció de les cures que hi apliquem, i les apliquem amb la màxima evidència científica…i tot això no surt mai; sempre surt la cara amable, la bona noia, l’altruisme etc… que no dic que això no hi hagi de ser també, però no forma part de la professió sèria, responsable, que pren decisions, que té un paper fonamental per a la recuperació de les malalties,…”. Jodar conclou que “per part nostra, estava clar que era una cosa que havíem de fer, però ja ens imaginàvem una resposta poc contundent”.
Hi havia una vegada una noia del barri del Centre que quan va conèixer la història de la Marie Curie va pensar que també volia ser científica i, qui sap, guanyar també un premi Nobel. La segona part de la proposició, de moment, no s’ha produït, però la Sandra Acosta Verdugo sí que ha complert el seu somni vocacional de ser científica. Com tanta altra gent de ciència, va haver de marxar als Estats Units, però ja fa uns anys que va tornar a casa per ser investigadora de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB i de l’IDIBELL, l’institut de biomedicina de Bellvitge, on estudia com conèixer a fons l’entrellat del cervell pot ajudar a frenar malalties com l’Alzheimer.
Estudieu els organoides cerebrals; què son, concretament, els organoides?
El nostre objectiu és analitzar i modelar patologies del sistema nerviós central, tant infantils, com les epilèpsies infantils. I també malalties que tenen a veure amb la neurodegeneració. Actualment, tenim projectes per mirar d’entendre com progressa, per exemple, l’Alzheimer. I per poder estudiar això necessitem una eina que sigui capaç de reproduir allò que està passant al cervell humà. Normalment, tradicionalment, la recerca s’ha fet amb animals i altres tipus de model, però tenen la limitació que aquelles cèl·lules no són humanes i, si volem apujar el grau d’especificitat, necessitem un model més proper. I això són els organoides, uns conjunts de cèl·lules que nosaltres fem créixer a partir de cèl·lules que provenen de pacients i les modifiquem perquè puguin convertir-se en tots els tipus de cèl·lules que té el cervell humà.
I a partir d’aquí?…
Doncs, d’aquesta manera, amb aquests organoides, som capaços de veure les interaccions per exemple entre les neurones i la glia, les neurones entre elles… i així podem resseguir què passarà, quins seran els següents passos d’una malaltia com l’Alzheimer o les epilèpsies, que son malalties que progressen en el temps, és a dir, no son malalties agudes, són malalties cròniques.
Feu servir, doncs, mostres humanes…
Sí, les traiem de pacients voluntaris que accedeixen a cedir cèl·lules de la seva sang i llavors nosaltres purifiquem un cert tipus de cèl·lules de glòbuls blancs i les tornem a un estat immadur, és a dir, que aquestes cèl·lules llavors ja tenen la capacitat de generar qualsevol altre tipus de cèl·lula del cos, com si fossin d’un embrió, tot i que, evidentment, no són un embrió, són cèl·lules separades. A partir d’aquí, nosaltres hi afegim uns còctels específics de productes químics als cultius cel·lulars i li podem dir a aquestes cèl·lules que es converteixin en neurona, en glia, en pulmó o converteix-te en pàncrees… I en el nostre cas, doncs ho fem amb el cervell humà.
I en aquesta mena de projecció de l’evolució d’una malaltia, per què són tan importants i útils aquests mini òrgans, els organoides? I quins aspectes, pistes o senyals teniu en compte per saber-ho?
Nosaltres, en el nostre argot, parlem de biomarcadors. I ens basem en els mateixos que fa servir el diagnòstic clínic. Segur que algú ha sentit a parlar d’una proteïna, l’amiloide, que es recargola malament en un cervell que pateix Alzheimer i no pot ser alliberada cap al torrent sanguini i llavors es torna tòxica i pot ser l’inici de la patologia. Doncs nosaltres busquem justament aquesta conformació de l’amiloide. O en el cas de les epilèpsies, busquem la seva activitat elèctrica anòmala. I al meu laboratori ens interessa molt quins són els canvis genètics que tenen lloc quan progressa la malaltia per veure com podem incidir-hi. I ho fem mirant de trobar noves dianes terapèutiques que ajudin a frenar la malaltia. I en aquesta direcció fem tot un seguit d’anàlisis experimentals per veure com ha canviat el genoma de conformació i d’expressió.
Al meu laboratori interessa molt quins són els canvis genètics que tenen lloc quan progressa la malaltia per veure com podem incidir-hi. I ho fem mirant de trobar noves dianes terapèutiques que ajudin a frenar la malaltia
El cervell és clau només en malalties neurodegeneratives o també en malalties que afecten altres òrgans?
Entenc que vols dir sí podem predir també com serà la relació entre el cervell i els altres òrgans, no?
Justa la fusta…
Amb aquest model que tenim al laboratori, no. Perquè nosaltres, els organoides que fem, aquestes boles, són purament neuronals, neurals, més aviat, perquè tenen neurona i glia, llavors aquesta interacció amb el sistema d’un cos no la tenim. Per estudiar això hi ha altres equips d’investigació arreu del món que posen en relació diversos tipus d’organoides. En un estudi de Covid que ens van finançar tot just a l’inici de la pandèmia vam fer organoides de pulmó, i allà teníem un sistema que ens hagués pogut permetre saber con era aquella interacció, però llavors la pregunta que ens interessava respondre amb el model era provar els fàrmacs antivirals, ja que estàvem en la fase aguda de la pandèmia, on la prioritat era curar els pacients. Però sí que hi ha grups que ho fan, li diuen sistemes organ-on-chip. I en el nostre cas, el que busquem no és tant la interacció amb el sistema, sinó la interacció del sistema al cervell.
Com ara..?
Per exemple, se sap que la diabetis és un dels factors de risc de l’Alzheimer, llavors si nosaltres sabem que tenim una mala gestió de tot el metabolisme de la glucosa i sabem quins gens han estat modificats per donar un risc de diabetis, llavors podem incidir genèticament sobre l’expressió d’aquests gens a dins de les neurones, aquest és el tipus d’interacció que nosaltres busquem, és on anem a buscar possibles noves dianes terapèutiques. Tots aquells factors de risc que nosaltres trobem al nostre cos que poden fer que la malaltia avanci més ràpid o que el propi cos es protegeixi contra aquesta malaltia. I el mateix plantejament serveix per les epilèpsies.
I en quin moment us trobeu en aquestes investigacions?
Nosaltres som un laboratori d’anàlisi preclínic i ens centrem en tota aquella part que genera coneixement. Si bé és cert que hem desenvolupat tecnologia que estem intentant de transferir a la societat per a que pugui ser emprada en assajos de nous medicaments. Però sovint aquest tipus de recerca pre clínica acaba propiciant unes tecnologies que permeten transferir aquests coneixements. Però nosaltres no treballem directament amb pacients, més enllà de les persones voluntàries que ens faciliten mostres. Els assajos clínics d’aplicació directa sobre pacients els fan altres grups, altres companys i companyes d’altres institucions, com l’ICO i l’IDIBELL.
La Covid creus que ha servit per prestigiar socialment la recerca científica? O ja ens n’hem oblidat?
Jo crec que, en gran mesura, tothom ens hem oblidat una mica de com de dramàtics van ser els primers mesos de la Covid. Però sí que crec que ha quedat un petit romanent pel que fa a la necessitat de poder disposar d’un gran coneixement de base per a poder desenvolupar vacunes en poc més d’un any, com ha passat amb la Covid. Jo crec que això s’ha fet palès i ha arribat a la societat. Jo sóc científica i hi estic predisposada, perquè sé com és la vida del científic i el seu entorn proper, però crec, igualment que, tret de la poca gent que et trobes que és antivacuna, posem per cas, la majoria de la gent cada vegada és més conscient de la necessitat de la recerca.
És cert que fem servir un percentatge reduït de tot el potencial de pensament i raonament del nostre cervell? Sabrem mai com és l’estructura total i tot l’entrellat de funcionament del cervell?
Això que fem servir un percentatge petit del cervell és un mite. Sí que és cert que el nostre cervell té un potencial molt més gran, però no pas perquè no el fem servir tot, fem servir tot el cervell, el 100%. Si de cas, el que passa és que no es fa servir de forma sincronitzada en tot moment. Per exemple, quan dormim s’activen unes zones del cervell diferents a quan estem estressats. És a dir, el cervell està dividit en regions i cadascuna d’aquestes regions s’activa en els moments que calen. Així que es fa servir tot el cervell, no hi la possibilitat d’apagar una part del cervell. Així que el cervell funciona i funciona com un tot, una altra cosa és que funcioni prou bé (riu).
Vas marxar a l’estranger per completar la formació i trobar nous horitzons. Sovint es diu que a Espanya malbaratem talent científic perquè no trobeu prou expectatives aquí, hi estàs d’acord?
Vaig acabar la tesi doctoral l’any 2009 i està clar que l’estat de la ciència llavors a casa nostra no era, ni de lluny, el que tenim ara, que hem esdevingut un referent fort de recerca biomèdica, que és de la que puc parlar específicament. I fa 15 anys, no era el cas. Però una de les coses que els científics tenim clara és que no fem ciència amb el veí, fem ciència amb tot el món, per tant, la possibilitat de marxar fora és gairebé una necessitat. El problema de malbaratament del coneixement científic no és tant que marxis, ja que marxar no és imprescindible, però és un avantatge perquè amplies molt la teva xarxa de coneixements i t’amplia el camp de mires; el problema, i crec que és on es dóna el malbaratament, és que les condicions que s’ofereixen perquè els investigadors que s’han format fora puguin retornar no son equiparables, ni de bon tros.
I com va ser que vas tornar?
Doncs fins i tot m’havien ofert una plaça de professora, però en aquell moment Donald Trump havia guanyat les eleccions, i la meva parella i jo vam decidir que no era un entorn en el qual volíem que creixés el nostre fill, i vam tornar a Catalunya, però assumint un cost en molts sentits, tan vitals com econòmics, molt gran. Estem molt feliços aquí, però de ben segur que la nostra guardiola seria molt més àmplia, per dir-ho amb elegància (riu), si estiguéssim als Estats Units, com era el pla inicial. Sí bé, també és cert que a Barcelona es pot fer recerca d’una qualitat molt alta, i l’evidència són les coses que passen al meu laboratori i a d’altres laboratoris de l’IDIBELL.
Una de les coses que els científics tenim clares és que no fem ciència amb el veí, fem ciència amb tot el món; per tant, la possibilitat de marxar fora és gairebé una necessitat.
Per cert, en termes neuronals o cerebrals, què és el talent, en quina àrea del cervell es localitza?
Jo crec que el talent és una qualitat que s’atorga a les persones, però a nivell neurocientífic és la integració de moltes capacitats diferents. I és una cosa que es dóna en tot el nostre procés d’aprenentatge, no només escolar, sinó que durant el nostre desenvolupament es generen xarxes entre totes les nostres neurones…, les nostres neurones de base, pel motiu que sigui, s’han format en una xarxa concreta, i això fa que tinguem uns determinats interessos. El cervell no aprèn del no-res, el talent el guanyes contínuament amb l’adquisició de qualitats que et permeten desenvolupar aquell talent i per això cal constància. I llavors la plasticitat de les àrees de cervell que hi intervenen afavoreixen que allò que fas de bon gust es desenvolupi com un talent.
Va ser així en el teu cas?
Jo quan era petita ja feia experiments i coses rares a casa meva, barrejava potingues i sempre estava emmerdant, i suposo que aquesta necessitat de barrejar cosetes fa que els pares et portin un llibre d’allò que t’interessa i així… I aquesta és la funció dels pares, dels educadors, de l’escola, afavorir aquests talents. Però en realitat el talent és una qualitat guanyada, en gran mesura.
Creus que arribarà el dia que la IA podrà reproduir el talent específic d’una persona? I la IA, creus que podrà reproduir el talent, o el talent és allò tan singular de cada persona que no es pot imitar?
Al 100%, no, el talent de cadascú de nosaltres és allò que ens farà singulars per sempre. La IA, fins i tot la creativa, és un mètode predictiu i no deixa de ser una base estadística, per tant, no son neurones.
El talent és una qualitat que s’atorga a les persones, però a nivell neurocientífic és la integració de moltes capacitats diferents.
Quines han estat les teves referències en el camp de la ciència, homes o també hi va haver dones?
És cert que calen referents. Ho explico des de la meva experiència concreta: el dia que vaig decidir ser científica estava a 5è d’EGB i vam fer un dictat que ens explicava la vida de la Marie Curie, la gran científica de referència, i vaig dir “Ostres, també les dones són científiques”. I quan vaig arribar a casa li vaig dir a la meva mare que jo també volia guanyar el premi Nobel, com la Marie Curie. El fet és que la descoberta que una dona científica havia que estat capaç de trobar la solució a un problema tan difícil és una cosa que t’anima a seguir. I allò va ser el que se’n diu un punt d’inflexió, tot i que la llavor ja pogués ser-hi en mi. Després, evidentment, els meus referents han estat masculins, perquè fins ara el coneixement científic ha estat aportat de forma més notòria per homes. I això vol dir que sí, que els referents femenins a la ciència són necessaris, i cal que les dones científiques surtin a la tele i que els mitjans de comunicació facin parlar les dones per impulsar i esperonar totes aquelles nenes que voldrien ser científiques.
Sempre el biaix de gènere…
Tot i això, crec que tot ha canviat molt, veig les generacions actuals i copso que les nenes tenen referents femenins en qualsevol àmbit, i que també estan acostumades a dir “per aquí no hi passo”. I aquest context, quan jo començava, no te’l trobaves tan fàcilment. I ja no tan sols la meva generació, sinó sobretot les generacions anteriors, que van haver de lluitar moltíssim per anar trencant aquest sostre de vidre, que encara hi és però que cada vegada està més amunt, o potser apareix més tard. Però crec que sobretot en etapes més primerenques de les carreres professionals hi ha moltes més dones i homes que ja no tolerem certes actituds o comentaris esbiaixats.
I tu, et consideres referent d’algú? A banda de celebritats, calen referents més quotidians, com puguis ser tu per a joves de l’institut de Bellvitge, amb qui a l’IDIBELL feu un programa Tàndem…
Jo crec que són necessàries totes dues modalitats. Dirigeixo un equip, faig de mentora dels meus estudiants de la Facultat de Medicina de la UB, faig tasques de divulgació, faig participar canalla de diferents edats… I, evidentment, veure que una persona t’explica coses, doncs sí que ajuda a normalitzar la situació. Però no em considero un referent, com jo considero la Marie Curie o l’Ada Lovelace o tantes dones que han trencat motllos, perquè, en el fons, jo no he trencat motllos. Crec que les persones, no només les dones, sinó les persones que trenquen motllos són necessàries, i entre aquestes persones hi ha d’haver segur una quota mínima de dones, perquè les dones també trenquen motllos i les mentores del dia a dia hi hem de ser, perquè és en el dia a dia on es fa el camí. Jo vaig dir que volia un premi Nobel quan vaig conèixer la història de la Marie Curie, però, evidentment, sense l’acompanyament de la meva profe de Ciències Naturals, dels meus profes de l’institut Mercè Rodoreda segur que no hagués arribat enlloc.
Tenir registrades al cervell des d’edats primerenques referents relatius a la ciència, afavoreix la vocació posterior o això es va desenvolupant durant el procés d’aprenentatge? Alexia Putellas i Aitana Bonmatí, que ja són icones mundials, impulsaran més futures dones futbolistes?
Està clar que les dones que trenquen motllos, com aquest any les futbolistes, o la doctora Katalin Karikó, l’autora de la vacuna contra la Covid, són necessàries, perquè tu pots tenir una vocació, però aquell foc necessita brasa perquè continuï bullint. I si tenim bons referents atraurem persones que potser no haguessin vingut a la ciència. Però, tot i que el talent i la curiositat són inherents de cada persona, cal desenvolupar-los. Hi ha qui cuina perquè no li queda més remei, i hi ha qui cuina perquè en gaudeix i se li dóna bé i fa uns àpats que són la repera, però també li caldrà consultar coses als llibres de cuina. Així que, al final, cal una mica de tot.
Quin tret diries que defineix més bé una científica, la curiositat de les preguntes o trobar respostes?
No pot haver-hi un científic que no es faci preguntes ni un científic que no sigui perseverant. Hi ha qui podrà acceptar fer-se preguntes i no trobar respostes, però si et fa nosa no tenir una resposta insistiràs fins al final. I això és la perseverança, no hi ha un científic sense les dues qualitats.
Una cosa que em fascina de vosaltres és la capacitat per a fer-vos preguntes intuïtives, que poden semblar estrambòtiques, però que investigant i raonant us poden portar a descobrir alguna cosa…
El cervell humà és curiós, i l’espècie humana és curiosa per natura. De fet, els primats superiors ja ho som tots, som curiosos. Llavors et fas una pregunta i de vegades trobes una resposta ràpida i ja ho tens. Però, de vegades, aquesta resposta no apareix i et piques perquè no trobes la resposta. Llavors et fas una altra pregunta, del tipus “Per què això, que jo esperava que fos així, resulta que és d’una altra manera?”. Llavors, com que et quedes a quadres i no ho entens, estudies i llegeixes més, apliques les passes del mètode científic i hi tornes amb una altra pregunta. I t’hi capfiques molt. A tall d’exemple, l’altra dia estava aparcant el cotxe a la plaça de l’Ajuntament i, en sortir, em va saludar una veïna, però no la vaig reconèixer perquè jo estava al meu món… Però és que jo crec que una de les qualitats que tenim els científics és que ens capfiquem fàcilment. I això pot ser bo o dolent, segons com t’ho miris perquè, ja dic, entres en bucle.
Has participat en Slam de Ciència que es fa a la ciutat ja fa uns quants anys; t´ho prens com una diversió o com una oportunitat per a continuar fent divulgació però en un to més informal, més lúdic? Fer divulgació científica és part essencial de la teva, la vostra feina o t’ho prenscom un complement?
Una de les gran qualitats que pot tenir un científic és transmetre coneixement, perquè si te’l quedes només per a tu, aquest coneixement morirà amb tu. I el coneixement ho és perquè s’amplia i s’expandeix. Les teories i les tecnologies que ens han fet arribar fins aquí no haurien estat possibles si els científics, al llarg de la història, no haguessin transmès aquesta informació. I quan la transmetem, nosaltres ja tenim codis i estratègies per fer-ho. També ens motiva el suport de la societat, que la gent es pugui beneficiar de tot aquest flux d’informació i coneixement. I, en el meu cas, a més, com que sóc professora, transmetre coneixement és el súmmum, així que dona’m corda (riu).
Doncs, per la meva experiència a les activitats de Pessics de Ciència, la gent que us dediqueu a la ciència teniu una gran capacitat de comunicació i de transmetre la informació de forma amena…
Bé, no m’ho havia plantejat mai en aquests termes, però està bé saber-ho… No hi havia reflexionat, però sí que és cert que la nostra matèria potser pateix el prejudici social de ser avorrida. I potser per això acostumem a tenir aquest vessant teatrer, perquè suposo que el que vols és que el missatge arribi, i som ben conscients que si expliques alguna cosa per a la qual necessites una coneixement específic i ho expliques de forma avorrida, doncs no arribarà a ningú, perquè als dos minuts la gent ja haurà desconnectat i avui tothom estarà pendent del mòbil…
Per cert, en termes de divulgació, com va ser que un dels vostres organoides es va exposar a l’exposició del CCCB sobre el cervell? I, sobretot, què ha representat això per a tú i el teu equip?
Fa Just un any i escaig, al CCCB van fer l’exposició Brains, sobre els cervells i els diferents tipus d’intel·ligències, la natural, l’artificial, la robòtica, i els organoides no deixen de ser un model sintètic de cervell. Sense ser un cervell, tenen funcions bàsiques que cobreixen les neurones, però sent unes boletes de la mida d’una llentia, a tot estirar. Poder posar en perspectiva la nostra feina del laboratori, acompanyant llibres de grans neurocoientífics, com Ramón y Cajal i Willis, és un orgull per al nostre equip. I crec que és important que la tècnica dels organoides derivats de pacients guanyi visibilitat, perquè en els propers anys de ben segur que sentirem a parlar d’un canvi de paradigma en la generació de noves teràpies, en part, gràcies a l’ús d’organoides.
Aplicant el mètode científic ens podries esmentar les 5 grans qualitats del científic i la científica?
Les primeres, la perseverança i la paciència, que van juntes, perquè les preguntes sorgeixen de forma innata i calen per acabar trobant respostes. Després diria que la cura, el rigor, en la feina. També la passió per la feina que fas, perquè hi ha dies dolents i bons, però si tens molts dies dolents, voldrà dir que no estaràs fent allò que t’agrada, i això crema molt, i aquí la passió és vital. I també cal una miqueta d’ego, d’ego ben entès, perquè has de ser capaç de defensar la recerca que estiguis fent i, per tant, hem de ser bons comunicadors, i això requereix d’una bona dosi d’autoconfiança, de creure en un mateix. I quan ets capaç d’explicar un projecte a moltíssimes persones i aconsegueixes que et parin atenció, siguin de l’entorn que siguin, ostres, te’n vas a casa amb un subidón, com si fossis Bruce Springsteen, i aquesta sensació és molt xula, a això em refereixo quan parlo de la dosi d’ego…, perquè si no se’t mengen (riu).
Aquesta entrevista ha estat publicada originalment a Districte 7
Ho va avançar aquest dilluns el director gerent de l’Hospital Sant Joan de Déu, Manel del Castillo, en una xerrada oberta al públic dins del cicle d’entrevistes The New Barcelona-Moments Estel·lars. El dia 29 d’aquest mes de febrer, es posarà la primera pedra a Barcelona de l’edifici que centralitzarà tots els serveis de diagnòstic, tractament i investigació de malalties minoritàries del Sant Joan de Déu. Es posarà així el focus en una major i millor atenció a aquestes malalties també anomenades rares, perquè en la major part dels casos els seus símptomes no es poden associar amb cap patologia coneguda. I per això la data triada per a celebrar el Dia Mundial de les Malalties Minoritàries és un dia tan rar i poc habitual com el 29 de febrer, que no hi és cada any. Quan no hi és, el 28 de febrer pren el seu relleu en la jornada de conscienciació sobre les dificultats dels afectats i familiars de qui conviu amb una malaltia moltes vegades sense arribar a poder ser mai diagnosticada. Cal molta més recerca per a poder trobar nous diagnòstics i tractaments a aquestes patologies orfes d’informació i, per tant, d’horitzó per a la seva cura.
Des de fa més d’un any, l’Hospital Sant Joan de Déu ja treballa en xarxa amb una trentena d’hospitals de tot l’Estat, recollint, compartint i contrastant dades dels professionals més implicats en aquestes malalties minoritàries. És la manera més eficaç d’avançar en el combat d’aquestes patologies que pateixen encara no una persona entre dues mil, però que totes juntes afecten a entre un 6 i un 8% de la població mundial. Com més dades d’aquests malalts es posin en comú, més horitzó té la investigació que ha de trobar-hi un remei.
El febrer passat es presentava al Congrés dels Diputats la xarxa ÚNICAS, un projecte que impulsa i coordina l’Hospital Sant Joan de Déu per a millorar l’atenció de pacients pediàtrics amb malalties rares. Tal com vam explicar al Diari de la Sanitat, és una idea impulsada pels centres hospitalaris que ja porten casos, entre els quals destaca el Sant Joan de Déu per la seva llarga experiència amb més de 28.000 pacients de 1300 malalties diferents. També hi estan implicats centres de recerca i la Federación Española de Enfermedades Raras (FEDER).
Recerca per a les 7.000 malalties rares
Hi ha trenta milions d’europeus afectats amb malalties minoritàries, tres milions a l’Estat espanyol i 350.000 a Catalunya. Sumant tots els afectats –va precisar el director gerent de l’Hospital Sant Joan de Déu–, “superen els pacients amb diabetis”. Tenen un origen genètic, generalment per l’alteració d’un gen, i les caracteritza també una pluripatologia, un fet que –segons va explicar Manel del Castillo– “fa que requereixin l’atenció de molts especialistes, i tot això tenint en compte que el 95% d’aquestes malalties no tenen un tractament específic”. Un de cada tres nens que les pateixen no arriba als cinc anys de vida.
No obstant això, alguns centres hospitalaris han anat concentrat un major nombre de casos, que la xarxa Únicas encara vol ajudar a engrandir més, per arribar a un major coneixement d’allò que encara és ple d’incògnites i incerteses. Posar en comú totes les històries fan llum als investigadors.
El fet que hi hagi al voltant de 7.000 malalties minoritàries sense tractament, que individualment afecten poca població, fa que les empreses farmacèutiques hagin posat sempre molta més atenció en la investigació per trobar i poder produir fàrmacs per guarir malalties més comunes, que afecten una massa important de gent. Però algun cas, com és el d’Alexion –companyia fundada l’any 1992 al Parc Científic de New Haven, als Estats Units– és paradigmàtic pel seu interès en malalties rares. Després de ser adquirida per Astrazeneka, ara n’és la firma subsidiària destinada a les malalties minoritàries.
Barcelona, on hi ha una quarantena de centres de recerca, hospitals i les universitats on també s’investiga, més de quatre-centes empreses emergents i empreses derivades i mil quatre-centes empreses vinculades a temes de salut, fan de Catalunya la cinquena regió d’Europa amb més capacitat d’atraure assajos clínics, “val la pena que també s’atregui investigació per aquestes malalties minoritàries sense tractament”. Això ho deia la directora d’Alexion a Espanya i Portugal, Leticia Beleta, en la xerrada amb el director de l’Hospital Sant Joan de Déu, d’aquest dilluns, una tertúlia conduïda pel periodista i professor de la UPF-BSM Toni Aira, en un acte organitzat pel diari The New Barcelona Post en col·laboració amb CASA SEAT, Must Media Group i Barcelona Global.
Beleta va remarcar la tradició de la indústria farmacèutica a Catalunya, ja des de principis del segle passat, quan multinacionals d’arreu van decidir venir aquí a instal·lar els seus centres de producció. “Van aprofitar el coneixement de la indústria tèxtil catalana, en temes com els tints i tota la part química”, va explicar la directora d’Alexion.
Ara l’edifici Únicas, com es batejarà la infraestructura destinada a l’acompanyament i estudi de les malalties rares, que estarà a 230 metres de l’Hospital Sant Joan de Déu, permetrà gràcies a la interacció amb la trentena de centres d’àmbit estatal poder arribar a sumar una massa crítica de casos, un número N ideal per atraure recursos per a la investigació i fer que repercuteixi el benefici d’aquesta en el conjunt de les malalties minoritàries. La connexió amb hospitals i centres de recerca internacionals farà també possible una major atenció integral a aquestes malalties orfes. Tal com van exposar en la seva xerrada els dos participants, la indústria necessita mostres de casos ben caracteritzats per a fer-se les preguntes correctes perquè les farmacèutiques les puguin respondre.
Van recordar també que, en la recerca, els diners sempre són insuficients, i que en molts casos són les mateixes famílies les principals implicades a trobar fons per a investigar.
