El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha estimat la demanda interposada pel Sindicat Independent de Treballadors d’Ambulàncies de Catalunya (SITAC) i condemna l’empresa a fer-se càrrec de la neteja, desinfecció i, si s’escau, destrucció de la roba de treball del personal dedicat al transport de malalts i accidentats.
El personal d’Ambulancias Domingo, dedicat al trasllat de persones malaltes o accidentades, no haurà de seguir portant la seva roba de treball a casa per rentar-la després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hagi apreciat un incompliment per part de l’empresa del seu deure de protegir la salut de la plantilla front als riscos professionals que té reconeguts derivats de l’exposició a agents biològics i patologies infeccioses. Fins ara, el mateix personal que opera les ambulàncies propietat de l’empresa s’emportava la roba de treball a casa per netejar-la mitjançant els seus propis mitjans, malgrat el risc que implica la possibilitat d’haver estat en contacte amb persones contagiades de coronavirus.
Els únics membres de la plantilla que a hores d’ara no havien de portar aquesta roba de treball a la seva llar, amb el risc que això suposa per a ells i l’entorn familiar, era el personal adscrit al centre de treball de Barcelona després que el passat mes d’abril, el Jutjat Social 32 de Barcelona dictés un auto de mesures cautelars obligant l’empresa a fer-se càrrec d’aquestes funcions davant el risc que suposava per a la plantilla fer-ho a casa seva i la manca de garanties que això comporta respecte la plena higienització de la vestimenta. Arran de la imposició cautelar d’aquesta mesura, l’empresa es feia càrrec de la neteja de la roba dels seus empleats a Barcelona, però no ho feia amb la roba dels treballadors dels altres dos centres de treball, ubicats a Esplugues i Montcada i Reixach.
Front a la demanda del SITAC, amb l’assessorament de Col·lectiu Ronda, Ambulancias Domingo assegurava que la seva actuació es trobava emparada pel polèmic article 40 del conveni col·lectiu del sector del transport sanitari que determina que la neteja de la roba de treball és responsabilitat dels propis treballadors tret que existeixi risc de contagi per fluids o contaminació per agents biològics. En aquest cas, argumentava l’empresa, i com a conseqüència dels protocols implementats per l’expansió de la Covid-19, els treballadors podien comunicar-ho a l’empresa mitjançant un formulari específic i deixar la seva roba de treball a les instal·lacions de la companyia per a la seva neteja.
La sentència del TSJC admet la validesa d’aquest controvertit article del conveni col·lectiu però considera que no és d’aplicació en relació al risc que suposa l’actual situació de pandèmia i l’expansió de la Covid-19. L’Alt Tribunal català recorda que és «plausible» que facin servir els vehicles sanitaris persones contagiades o portadores del virus que no siguin conscients de ser-ho i que la roba del personal sanitari pot veure’s contagiada sense que els treballadors ho sàpiguen.
Seguretat, prevenció i vaga del sector
Pau Estévez i Oriol Arechinolaza són els advocats de Col·lectiu Ronda que han assessorat el sindicat SITAC a l’hora d’interposar aquesta demanda. Estévez recorda que «una de les raons per les quals el sector del transport públic manté una vaga indefinida des del passat dia 9 d’octubre és, precisament, la manca de mesures de seguretat i prevenció que afecta aquesta professionals i que s’ha fet especialment palesa durant l’actual pandèmia, quan han realitzat les seves funcions en condicions deplorables pel que fa a les garanties respecte la pròpia salut i la de les seves famílies». I prova d’això, assenyala Estévez, és l’elevadíssima incidència de la Covid-19 entre el personal d’Ambulancias Domingo i altres empreses del sector.
«Aquestes persones han estat en contacte permanent amb persones malaltes, acudint una i altra vegada a centres hospitalaris i de salut on el risc de contagi és extrem i, en canvi, l’empresa es nega a fer-se càrrec de la neteja. Resulta intolerable», emfatitza l’advocat. Estévez remarca també la «irresponsabilitat per part de l’empresa de no estendre a la totalitat de la plantilla i centres de treball una mesura que un jutge ja va imposar pels treballadors adscrits a la base operativa de Barcelona».
Per la seva banda, des del sindicat SITAC, responsable de la demanda, es feliciten per una «sentència contundent que condemna una situació generalitzada al nostre sector i que els sindicats convocants de la vaga que es desenvolupa des del passat 9 d’octubre hem posat reiteradament sobre la taula com un dels punts a solucionar de forma urgent, perquè ens estem jugant la pròpia salut i la de les nostres famílies». Remarquen, però, que durant tot aquest temps no han aconseguit que ningú, ni des de la Conselleria de Salut, el SEM o la patronal «segui amb nosaltres amb un mínim de voluntat constructiva o, almenys, amb la disposició de valorar les nostres reivindicacions. Topem una i altra vegada amb un mur d’indiferència i mutisme», assenyalen.
«Esperem sincerament que aquesta sentència esdevingui un exemple per a les plantilles de moltes altres empreses que pateixen la mateixa situació que s’està vivint a Ambulancias Domingo i continuen treballant a les ordres del servei públic de salut en situació d’incompliment flagrant de la normativa estatal i comunitària en matèria de prevenció de riscos», conclou Estévez.
A Barcelona dormen cada dia al carrer unes 1.200 persones, xifra que ha augmentat molt respecte a l’any passat per culpa de la pandèmia. La llista d’espera per accedir a albergs, menjadors socials i altres serveis cada dia és més llarga i la situació comença a ser insostenible ara que comença a venir el fred de l’hivern. El districte de Sants-Montjuïc és el segon de la ciutat amb més persones vivint al carrer.
Dades recents ens indiquen que aquest 2020 són ja 70 les persones sensellar que han mort a la ciutat de Barcelona, segons la Fundació Arrels. Això significa que cada cinc dies mor una persona sensellar a la nostra ciutat. 18 d’elles han mort soles al carrer, tres d’elles assassinades. La mitjana d’edat dels difunts és de 56 anys, 26 anys menys que la resta de la població de Barcelona, cosa que demostra que viure al carrer malmet molt la salut integral de les persones.
És important diferenciar tres conceptes bàsics: Sensellarisme, sensesostre i sensellar. Sensellarisme és la situació que afecta les persones que no poden accedir a un habitatge digne. Els Sensesostre són les persones que dormen al ras o en un recurs de primera acollida (lloc temporal on poden dormir unes hores). Els sensellar són persones que dormen en algun habitatge insegur, inadequat, sense uns mínims, o en algun refugi o serveis temporals destinats a ells (pis, alberg, llar, etc.) Els serveis socials generals s’ocupen de les persones «Sensellar» mentre que pels sensesostre hi ha serveis socials específics.
La situació en la qual viuen les dones Sensesostre i sensellar és especialment dura. Les dones sensesostre són només el 16% de la població que viu al ras a la majoria de ciutats, de les sensellar no hi ha dades. Per a les dones, viure al carrer és un patiment constant. A part de la por, la violència i la incomoditat que viuen els homes, al carrer, les dones són més vulnerables de patir abusos i agressions sexuals. Per això, la majoria d’elles intenta evitar per tots els mitjans possibles quedar al carrer. Per no trobar-se en aquesta situació viuen allà on poden, sovint a costa de rebre molta violència i suportar relacions abusives, que aguanten com a estratègia de supervivència per no quedar-se soles i sense casa. I a l’inrevés: moltes dones en situació de sensellarisme han patit violència masclista per part de les seves parelles que les han abocat a aquesta situació. Algunes conseqüències d’aquesta violència són la baixa autoestima, l’absentisme a la feina, la poca autocura, l’empobriment gradual, les addiccions i diversos problemes de salut. Tot això provoca que puguin perdre la casa i els fills. Cal remarcar que el 75% de les dones que viuen al carrer tenen fills, per tant es veu clarament que el fet de ser mare penalitza socialment a la dona i és un factor de risc de pobresa.
Barri de la Mina, juny del 2020 / Foto: Neus Montserrat Tarín
Treballant d’educadora de carrer al barri de la Mina, fa uns mesos vaig conèixer la «I». Era drogodependent i patia un trastorn de salut mental. Dormia dins d’un cotxe i explicava que havia sobreviscut a tota mena de violència física, psicològica i sexual, tant de nit com de dia. Finalment, i després d’una baralla multitudinària davant de l’escola on ens va ser complicat mediar, va accedir de forma voluntària a un ingrés hospitalari i va marxar en ambulància. Aquestes situacions són difícils de gestionar, ja que els veïns i veïnes de tots els barris de Barcelona i rodalia es queixen molt d’haver de conviure amb gent malvivint en portals, pel carrer, consumint alcohol i altres drogues, protagonitzant baralles, etc. Tot això provoca que algunes persones sensellar pateixin més estigma, discriminació per aporofòbia i inclús agressions.
A les dones se’ns ha educat per complir el rol social de cuidar de la casa i dels fills. Quan una dona passa per una situació de sensellarisme, ho viu diferent que un home. El sentiment de fracàs i la culpa de no poder oferir i cuidar d’una casa és molt dur per a elles. El mateix passa amb les dones amb problemes d’addiccions (que en la majoria de casos van lligades), el sentiment de no complir amb la cura de la casa i dels fills pesa molt més sobre elles perquè se suposa que és la seva responsabilitat i no la de l’home.
Per abordar aquesta problemàtica i revertir la situació existeixen diferents serveis, públics i privats, que ofereixen lloc on dormir, menjar, rentadores, dutxes, calor i cafè, punts de consum, assistència mèdica i psicològica, orientació i atenció social, etc. Aquests centres, espais, llars, albergs, tradicionalment han estat pensats i dissenyats per a homes, amb una normativa i un funcionament que de vegades no contempla les problemàtiques específiques de les dones. Per això ja fa un temps que intentem adaptar els serveis existents i el seu funcionament a les necessitats de les dones perquè elles puguin vincular-se, on elles se sentin realment segures i còmodes per poder començar un procés d’empoderament a nivell personal, relacional i col·lectiu. Sense les necessitats bàsiques cobertes no es poden fer intervencions socials i psicològiques de garantia.
És important també que les persones o professionals que atenguin a les dones sensellar tinguin un mínim de sensibilitat i perspectiva de gènere. Com ens deia una companya de l’associació «Lola no estás sola» al webinar de Sensellarisme i violència masclista de fa uns dies, és important que ens fixem en alguns posicionaments que adoptem davant les dones i fugir d’aquestes actituds: infantilitzar, culpabilitzar, desvaloritzar o jutjar. Apostar per una línia d’intervenció que es basi en un vincle horitzontal, un acompanyament respectuós i encaminada a un alliberament personal.
“Artivisme” de Neus Montserrat Tarín
Però, més enllà d’oferir recursos assistencials, hem d’anar a l’arrel del problema, vetllar perquè es respectin els drets fonamentals i assegurar que totes les persones tinguin un mínim per poder viure: salut, pa i sostre. S’haurien de posar totes les energies en la sanitat i en la protecció de les persones més vulnerables que el sistema patriarcal i capitalista deixa al marge. En aquesta línia, els desnonaments haurien d’estar totalment prohibits, sobretot durant la pandèmia, ja que el circuit social que hauria de donar resposta a les famílies que es queden sense casa ara mateix està col·lapsat i no hi ha alternatives factibles per a elles. L’Estat de dret no només ha de protegir la propietat privada, els bancs i altres especuladors varis, primer de tot ha de protegir la vida i evitar que les persones comencin un camí llarg i feixuc d’on serà difícil que se’n surtin i on la seva salut física i mental es veurà greument afectada.
El toc de queda fa encara més evident la vulnerabilitat de les persones que no tenen una llar on confinar-se. La setmana passada mateix, una dona sensesostre m’ensenyava una multa de 180 € que li havia posat la guàrdia urbana per dormir al carrer durant el dia. Les entitats socials estan demanant més mesures per protegir-les a tots els nivells i per sort, bona part de la ciutadania també està prenent consciència. Venen temps complicats i caldrà que tots i totes invertim energies a cuidar-nos i ajudar-nos entre nosaltres, amb solidaritat i organització veïnal, perquè un cop les persones perden el seu habitatge i acaben al carrer, en poc temps la salut es veu greument perjudicada i costa molt de trobar una solució factible, sobretot per a les dones.
Albert Castro és mestre en pedagogia terapèutica, tot i que la seva experiència és àmplia en diferents àmbits. Va ser president de l’Associació Nacional de conductors minusvàlids i regidor a l’Ajuntament de Ripollet durant vuit anys. Va treballar en una de les primeres empreses d’inserció a l’estat on va portar la direcció tècnica d’iniciatives comunitàries a través de la qual van crear 24 empreses d’inserció a tot Catalunya. Actualment és membre de l’associació ‘Entre tots’ de persones amb discapacitat, coordina el canal de YouTube «Cojos en lucha» i té alguns nous projectes en cartera. És una de les veus que reclama el reconeixement del col·lectiu dels afectats per la pòlio en la «Ley de Memoria Histórica».
La pòlio va ser considerada una malaltia de criatures i minimitzada?
La realitat de la pòlio al món va ser brutal a mitjans del segle XX, quan es va originar als Estats Units. Es van posar a treballar molt seriosament en la investigació de la vacuna i va ser l’any 1955 quan es va aconseguir la vacuna. Era una vacuna injectable de tres dosis. Va ser una pandèmia en un principi negada, especialment a l’Espanya franquista que va intentar ocultar la realitat. Inclús el govern franquista va fer una campanya en la qual aparentment defensava la salut dels infants espanyols titllant de perillosa la vacuna que no volien introduir. Per una banda, negaven l’evidència de la malaltia i, per l’altra, l’eficàcia de la vacuna.
Que ha significat la pòlio social i políticament?
Trobo algunes similituds amb el moment actual. En aquell moment, no hi havia experiència ni capacitació mèdica per frenar la pòlio i això és important per entendre l’evolució de la discapacitat a l’Estat. Els infants que sobrevivien als pobles eren traslladats a les ciutats, als hospitals que podien fer el tractament. Això va produir una concentració d’infants afectats per la pòlio a les grans ciutats, sobretot a Barcelona. Per mi és un fenomen vital el fet generacional de la pòlio. A mesura que anaven creixent els infants, es van anar plantejant els problemes derivats de la pòlio: socials, sanitaris, escolars, d’integració i de salut. Quan els infants ens vam fer grans, molts vam ser en la lluita social contra el franquisme i a partir d’aquí la lluita dels drets de les persones amb discapacitat. Vam fer moltes mobilitzacions i vam aconseguir que es parlés dels nostres problemes: les barreres arquitectòniques, la inserció laboral… vam aconseguir la ‘Ley de Integración Social de los Minusválidos’ (LISMI), que no és poc, tot i que ara encara no s’està aplicant correctament. La gent afectada per la pòlio hem estat molt centrals en aquest moviment.
El 1963 es va començar a aplicar la vacuna a l’Estat i el descens de la malaltia va ser gran. Es podria haver evitat el que va passar?
I tant que es podria haver evitat, absolutament! L’epidèmia ningú no la va preveure, no hi havia medicina preventiva a una Espanya sota dictadura, encara reconstruint-se després de la Guerra Civil i on els drets de les persones no hi comptaven sota un estat feixista. A Espanya la vacuna injectable no va arribar mai perquè es va considerar que no hi havia pòlio. Només l’any 1961 van fer un primer pilot de la vacuna, però la van rebaixar i no van fer les tres dosis. Van fer la prova a una població de Lugo amb només una dosi. Allà va desaparèixer pràcticament, però sense la segona dosi el 50% tornava a manifestar la malaltia. Tot plegat, era un intent de tapar-ho. A Portugal, per exemple, també tenien una dictadura militar però es va actuar diferent i les estadístiques d’allà demostren que es podia haver evitat. El franquisme va ser dolent per molts, tant que els va costar la vida. Països com Itàlia, Grècia, Alemanya van comprar vacunes als Estats Units i l’epidèmia no va tenir les mateixes conseqüències, a Espanya s’hi van negar. Cal dir que no a tothom: a l’entorn social dels vinculats al règim sí que va arribar-hi.
Com ha evolucionat institucionalment des del 1975?
Amb l’arribada de la democràcia ens vam pujar al carro de la llibertat i la democràcia, no com a espectadors, sinó com a actius. En la nostra lluita es va poder avançar. Ara pot semblar poc, però vam passar de ser invàlids a ser minusvàlids, simbòlicament va ser important. Es va aprovar la LISMI, es va començar a parlar, i actuar, sobre les necessitats d’adaptació dels habitatges, del transport… l’arribada de la democràcia ens va afavorir però, tot i això, no érem una prioritat i, tot i haver aconseguit una llei fantàstica, s’incomplia de forma sistemàtica. La LISMI s’havia d’aplicar en un termini de deu anys i encara ho esperem. Però és cert que hem avançat i han sortit noves normatives al respecte. Un aspecte important a escala internacional és la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides. Hem avançat sí, però no suficient ni suficientment ràpid.
Que ha suposat per a tu la pòlio? Com afecta la vida quotidiana?
Va marcar la meva infantesa i la meva vida i crec que, malgrat que som tots diferents, la majoria de les persones afectades podríem parlar de situacions molt similars. Vaig veure que no podia esperar que les coses canviessin i que havia de ser jo motor del canvi. A mi el que em fa discapacitat són les escales, i aquesta és la diferència. No som malalts, sinó que patim les seqüeles d’una malaltia. Em va canviar la vida i me la va fer molt difícil, però també m’ha donat lliçons, per això em fa tanta ràbia que una escala marqui la diferència entre una vida inclusiva i una que no.
Les persones afectades de pòlio com heu enfocat les vostres reivindicacions històriques?
Nosaltres ens considerem, legítimament, víctimes del franquisme: ens van negar els drets perquè es va negar l’assistència sanitària per absoluta prepotència. No som víctimes de la pòlio, una malaltia ve com ve, però la negació de l’assistència de forma sistemàtica va provocar milers de morts, i els i les supervivents ara patim la síndrome postpòlio. Mentre l’any 1955 arreu del món començava a vacunar de la pòlio, a Espanya no va ser fins al 1963 i ja va ser la nova vacuna, coneguda com ‘la del terròs de sucre’, més senzilla d’administrar. Només llavors, vuit anys més tard, Espanya va fer una campanya de vacunació massiva i gratuïta. Davant una epidèmia mundial brutal, Espanya no només va negar l’existència de la pòlio sinó que va negar l’assistència sanitària als infants. Van morir moltíssimes persones i les seqüeles van ser molt grans. Es calcula que hi ha actualment unes 20.000 persones amb pòlio, però no hi va haver cap registre i no se sap de forma certa.
| Cedida per l’entrevistat
Quines són les demandes concretes del col·lectiu pel que fa a la «Ley de Memoria Historica»?
El principal és que es reconegui el nostre col·lectiu com a víctimes del franquisme i que dins d’aquest paquet es reconegui la necessitat d’indemnització, no només econòmica, tot i que moltes persones afectades per sobreviure necessiten una pensió que ara no s’està donant. Necessitem fer una relectura de la història que ens inclogui, perquè el que ens ha passat també ha estat una injustícia. També reivindiquem la necessitat d’un registre que mai ha existit: volem saber quantes i quines van ser les víctimes.
Creieu que ha estat una negligència que no s’ha resolt?
Una gran negligència que no està solucionada, ho creiem fermament. Les persones afectades de pòlio se les considera dins de les malalties rares i volem que se’ns doni l’atenció sanitària adequada. Ens hem hagut d’espavilar i treballar al mercat ordinari sense suport, perquè no se’ns reconeix i això afecta des de com has de demanar una cadira de rodes -que necessites per la teva mobilitat- a la supervivència diària. És un sistema que ens etiqueta i ens segueix lligant amb condicionants absurds i manca de suport. En l’àmbit de tractaments encara ara estem parlant d’oblits importants. Alguns exemples de com seguim: no ens podem ni pesar -anem amb cadira-, les dones amb pòlio ho tenen molt magre en fer la revisió ginecològica… només són dos exemples, però podríem trobar molts i de ben quotidians.
Ara us enfronteu a la síndrome postpolio, s’està invertint per fer-hi front?
Hi ha metges que encara neguen la seva existència, quan és una malaltia registrada i definida i té una simptomatologia concreta. Seguim pagant la mala gestió de la pòlio perquè hi ha pocs professionals que coneixen el que significa un malalt de pòlio i com tractar ara la postpòlio. La rehabilitació és una cosa que necessitem molt per poder millorar i ens tracten com si fos una malaltia estranya.
Com us ha afectat la pandèmia de la Covid-19?
Un efecte clar ha estat la immobilitat. Conec gent que no té ascensor i no s’ha pogut moure de casa amb la cadira. Hem estat els últims dels últims, som gent que ja comencem a ser grans, som col·lectiu de risc, ens hem sentit abandonats. Per sort, molts tenim família, ordinador i ens hem pogut comunicar, però no tothom. Les desigualtats han augmentat i, en el nostre cas, cada cop són més grans.
Com cada tardor, a hores d’ara la campanya anual de vacunació contra la grip ja ha començat. Aquest any, però, és força singular en coincidir amb la pandèmia de Covid-19. En què canvia això la necessitat de vacunació?
Ja de per si la grip és una malaltia infecciosa respiratòria força complexa, atès que pot ser causada per quatre soques de virus de la grip antigènicament diferents. A sobre, aquestes soques canvien cada pocs anys d’una manera impredictible.
Aquests virus de la grip s’assemblen en la seva biologia al SARS-CoV-2, perquè es transmeten per les vies respiratòries i poden donar lloc a un ampli espectre de simptomatologies, des d’infeccions asimptomàtiques, passant per refredats més o menys severs, fins pneumònies que requereixen hospitalització. Un procés gripal pot, fins i tot, acabar amb la mort del pacient. Com la Covid-19, els grups amb més risc a patir malaltia severa són les persones grans i els pacients amb condicions clíniques prèvies, com problemes cardiovasculars, diabetis, obesitat, etc.
Això explica per què cada any durant la temporada de grip, que normalment té el seu pic al febrer, moren bastants persones per la infecció viral o per complicacions clíniques que sobrevenen a la grip. A diferència de la Covid-19, la quantitat d’hospitalitzacions i morts per grip no arriba a ser tan gran com per provocar una crisi del sector hospitalari. Però no per això resulta menys tràgic per a les famílies que perden un ésser estimat. D’aquí que es recomani la vacunació anual contra la grip.
Una vacuna imperfecta que salva vides
Les vacunes de grip no són perfectes, això és indiscutible. Però fins i tot en anys en què la seva efectivitat és només del 20%, no deixen de salvar un percentatge de vides humanes important entre aquells que es vacunen. A Espanya, per exemple, es calcula que la vacunació en la temporada 2019-2020 va evitar el 26% de les hospitalitzacions, el 40% dels ingressos a la UCI i el 37% de les defuncions atribuïbles a la grip en els majors de 65 anys .
Un dels problemes d’aquestes vacunes és que no sempre reflecteixen els virus de la grip que circulen en aquest moment. No cal obviar l’enorme capacitat d’aquests virus per variar any rere any els seus antígens de superfície. Aquesta característica peculiar -que esperem que no sigui una característica comuna amb el SARS-CoV-2- obliga a actualitzar la vacuna cada any.
Tot i això, la vacunació contra la grip salva vides, i aquesta és ja una raó suficient per vacunar-se tots els anys. Però en aquests temps de Covid-19 la vacunació contra la grip és encara més important. Per començar perquè ajuda a disminuir els casos de grip d’aquest hivern que se’ns tira a sobre.
Encara que és veritat que les mesures de contenció usades per reduir els contagis del SARS-CoV-2 -ús de màscares, el distanciament social i evitar les reunions de grups grans en llocs tancats, disminuiran de manera important la transmissió del virus de la grip, la vacunació contra grip contribuirà a reduir els casos encara més. I ho farà de manera proporcional: com més gent es vacuni, menys casos de grip hi haurà.
Això és fonamental, atès que els casos de grip poden posar-ho més difícil als sanitaris a l’hora de diagnosticar i traçar contactes dels casos de Covid-19. Al capdavall, la simptomatologia inicial de les dues malalties és molt semblant, i es necessitaria augmentar encara més la nostra capacitat de diagnòstic per excloure com infectats amb SARS-CoV-2 els pacients amb símptomes que pateixen grip.
A aquestes dificultats s’afegeix que, aquest hivern, els casos de grip que requereixin hospitalització se sumaran als de Covid-19. I això augmenta el risc que els hospitals acabin saturats i no disposin dels recursos necessaris per a tractar tots els pacients que ho necessitin, com ja va passar durant la primera onada de Covid-19.
L’Enquesta a la Joventut de Barcelona 2020 permet conèixer les condicions de vida, els hàbits i els valors dels joves barcelonins amb edats compreses entre els 15 i els 34 anys. Enguany ha coincidit amb una situació excepcional generada per la Covid-19, el que ha permès recollir el seu impacte en la població més jove.
Per primera vegada s’han inclòs a la mostra joves no empadronats a Barcelona però que hi resideixen des de fa, com a mínim, 6 mesos. Aquests suposen el 13,4% i, per tant, es pot estimar una població de joves residents a la ciutat d’aproximadament 445.000. Aquest canvi implica doncs que l’enquesta s’apropa més a la realitat social de la ciutat. El 58% dels joves no ha nascut a Barcelona, d’aquests, el 33,2% ha vingut per motius laborals, el 27,3% per estudis i el 21,6% amb la família. Dels joves no nascuts a Barcelona, el 64,4% són de nacionalitat espanyola, el 7,5% de països de la Unió Europea i el 28,1% de fora d’Europa.
Les formes de convivència dels joves de Barcelona varia en funció del grup d’edat; dels 18 al 24 anys, el 64,5% hi viuen amb el pare i/o la mare; entre els 25 i 34 anys, el 76% hi viuen emancipats/es, convivint principalment amb la parella (un 41%) o compartint pis amb amics (22%).
La pandèmia va sorprendre els i les joves estudiants a la meitat del curs acadèmic. Pel que fa als joves de 15 a 29 anys, més del 80% assegura que la Covid-19 els va afectar en la seva formació educativa. El 37% indiquen que va baixar el seu rendiment i un 4% ha hagut de deixar els estudis. A la seva vegada un 14,5% afirmen que han millorat en els estudis.
Respecte a l’impacte psicològic de la pandèmia, més de la meitat dels joves entrevistats (52%) declaren que la situació derivada de la Covid-19 i el confinament els ha afectat psicològicament; en especial a les dones joves (57% vers el 47% dels homes). Molts d’ells i elles han trobat en els hàbits saludables una manera de contrarestar aquesta afectació; més del 80% ha mantingut els mateixos hàbit o els han millorat, només una cinquena part els ha empitjorat.
Pel que fa a l’impacte en l’àmbit laboral, la taxa d’atur entre els i les joves s’ha intensificat i, tot i que no hi ha diferències significatives per gènere, sí que s’han amplificat les desigualtats de la població jove segons el país de naixement, amb un 17,4% d’atur en nascuts a l’estranger i un 9,6% en els nascuts a l’Estat Espanyol. On es detecten més desigualtats és els joves de barris amb rendes més baixes, on la seva taxa d’atur triplica a la dels barris amb rendes més altes, essent de 19,5% i 6,3% respectivament.
El 49% dels joves indiquen que la situació econòmica de la seva llar ha empitjorat durant els primers mesos de la crisi, en contraposició a un 5,4% que assegura que ha millorat. Aquesta afectació s’ha vist agreujada en els barris amb rendes més baixes i en el 52% dels joves emancipats. A més, el 24% de la població jove indica que ha tingut més dificultats per pagar les despeses relacions amb la llar, i gairebé un 6% no ha pogut fer front a algun pagament del pis.
A pesar de les conseqüències emocionals del confinament, la percepció majoritària de la població jove ha estat que la relació amb la seva família s’ha mantingut igual (66,8%) o fins i tot ha millorat (27,3%). Tot i això, la proporció dels i les joves no emancipades que ha empitjorat la relació amb la família duplica la dels emancipats (un 8,7% i 3,9% respectivament).
Respecte les relacions amb la parella, un de cada quatre joves (26%) indica que ha millorat arran de l’arribada de la Covid-19, i gairebé un 13% diu que la relació ha empitjorat. Tot i això, conviure amb la parella ha estat clau en aquesta millora, ja que entre els i les joves que viuen amb la seva parella, només el 6,1% indiquen que ha empitjorat, enfront del 21% del que no hi conviuen.
Si parlem de relacions d’amistat, més del doble de joves (19,6%) perceben que ha millorat i només un 8,6% assenyala que ha empitjorat arran de la Covid-19, especialment entre els joves de 15 a 24 anys.
Per últim, gairebé el 60% dels joves consultats creuen que la crisi generada per la Covid-19 els afectarà de forma negativa o molt negativa en el seu futur.
La joventut avança, els serveis de joventut no poden aturar-se
La situació sanitària generada per la Covid-19. asseguren des de l’Ajuntament de Barcelona, no va aturar els serveis ni les polítiques de joventut del Govern municipal, sinó que es van adaptar, impulsar i habilitar nous canals telemàtics amb l’objectiu de mantenir i prioritzar l’atenció informativa, l’acompanyament i el suport emocional i psicològic en uns moments especialment difícils i de gran incertesa també per a aquestes franges d’edat.
Durant l’estat d’alarma es van produir més de 30.000 interaccions entre els joves i els serveis de Joventut, realitzant atencions telemàtiques, materials informatius d’autoconsulta i sessions online. Des del moment que es va autoritzar l’obertura d’equipaments públics, es van activar de nou els serveis d’atenció i assessorament individualitzats presencialment, de la mateixa manera que es van continuar oferint virtualment.
El Servei per a Adolescents i Famílies (SAIF) es va posicionar com un servei clau per donar resposta als malestars emocionals derivats de la Covid-19 entre els adolescents. Per aquest motiu, en els propers mesos l’Ajuntament ha decidit reforçar el servei amb l’obertura d’un 10è punt “Aquí t’escoltem” i un increment d’hores d’atenció psicològica individual, que passaran de 72 a 160 hores setmanals.
Per la seva banda, les assessories acadèmica i laboral van ser les dues més demandades per la joventut al servei infoJOVE, amb un increment de peticions del 78% en relació amb el mateix període de l’any 2019. En resposta, es van habilitar dues línies de telèfon de contacte directe que avui en dia encara continuen operatives i s’ha posat en marxa el programa Pla B, creat per donar resposta als joves que, davant la crisi actual, necessiten orientació laboral i educativa per reconduir el seu present i futur.
Per últim, la Regidoria de Joventut va apostar per l’activitat d’estiu per a adolescents amb la intenció de recuperar els espais grupals de relació que s’havien perdut durant el confinament i que fomenten i ajuden al benestar emocional. Més de 1.500 joves, de 12 a 18 anys, van poder gaudir de més de 150 activitats gratuïtes, en format presencial i virtual.
Accions per acompanyar els processos de transició dels i les joves en context Covid-19
Avançant-se a les conseqüències que la pandèmia podia derivar en els joves de Barcelona, des de la Regidoria de Joventut es va posar en funcionament un grup amb la voluntat d’identificar les necessitats i problemàtiques que podien tenir un efecte més directe sobre el col·lectiu. Per donar-hi resposta, s’ha plantejat una proposta d’accions que busca adaptar els serveis i polítiques de joventut a la nova situació i posar en valor el seu paper en el marc d’aquesta crisi.
L’àmbit principal d’actuació ha estat i serà el de benestar i salut. Un dels aspectes a treballar és el dol i les noves pors aparegudes arran de la Covid-19; per tant, es pretén fomentar el benestar emocional i psicològic de la població jove a través de càpsules informatives i de formació. A més, cal sumar l’ampliació dels serveis d’escolta activa, el reforç del seu equip professional i la proposta de preservar els espais grupals als serveis d’escolta emocional; una ampliació prevista per l’any 2021 en relació al Servei per Adolescents i Famílies (SAIF), que incorpora els punts “Aquí t’escoltem” i el Centre per a famílies amb fills i filles adolescents.
D’altra banda, un dels aspectes que més ha preocupat durant el confinament ha estat l’addicció a les pantalles. Davant aquesta situació, es portaran a terme tallers informatius sobre els riscs de l’ús de les TIC, amb l’objectiu de prevenir les juguesques en línia, el cyberbullying, el ciberassetjament i les addiccions a les TIC.
La situació actual de pandèmia evidència la necessitat d’incrementar l’acompanyament als joves en les transicions educatives. Es proposa replicar el programa “Decideix”, d’acompanyament a la presa de decisions acadèmiques, als 10 districtes de la ciutat durant aquest curs, i elaborar una guia sobre la presa de decisions constructives i respectuoses, dirigida a l’alumnat d’ESO, Batxillerat i Cicles Formatius.
El context actual també planteja un escenari complicat per l’educació en el lleure i les entitats juvenils, per aquesta raó l’Ajuntament assegura mantenir el compromís de seguir treballant plegats i es planteja una taula permanent per donar resposta a les necessitats de les entitats en matèria d’ús d’espais públics quan les restriccions sanitàries ho permetin. Per tant, es proposa avançar en el projecte “Tractor”, el qual permet l’ús d’espais públics per part de caus i esplais, i oferir formacions adaptades a l’equip educatiu.
Per últim, tot i la situació actual, l’emancipació de les persones joves no s’atura i, per tant, s’ha facilitat el procés oferint informació accessible i actualitzada sobre els processos i recursos existents en el nou context. També es vetlla perquè el criteri del manteniment de la reserva del 30% s’apliqui a tots els tipus de polítiques d’habitatge, i per potenciar programes de convivència intergeneracional i d’acolliment temporal de persones joves afectades per la crisi
Fa sis setmanes que ha començat el curs escolar i les mascaretes transparents segueixen sense arribar. L’alumnat sord escolaritzat en modalitat oral (el que es comunica en llengua oral, amb le suport de pròtesis auditives i lectura labial) les necessita, les administracions ho saben i quan són preguntades ho qualifiquen de prioritat. Però passen els dies i les setmanes, i segueixen sense arribar. En realitat, ja han passat mesos des que ACAPPS, la federació d’entitats de sords oralistes, es va adonar que aquí hi hauria un problema i ho va comunicar ràpidament a la Generalitat. Segons Raimon Jané, president de l’ACAPPS, a finals d’abril i començaments de maig ja en van començar a parlar. Sis mesos, doncs.
El principal problema, segons explica ACAPPS en una secció de preguntes freqüents que ha penjat al seu web, és que la norma que permet homologar mascaretes higièniques (UNE0065) no contempla l’ús del plàstic davant les vies respiratòries. És a dir, la norma diu que per homologar una mascareta higiènica cal que aquesta demostri la seva eficàcia a l’hora de filtrar partícules de 3 o més micres que expulsem amb la respiració, i que garanteixin un nivell de respirabilitat que cap tipus de plàstic permet. I encara caldria un tercer requisit, que és que no es degradi després de passar per cinc rentats a 60 graus.
Molts adults sords oralistes s’han fet fabricar una mascareta transparent, a partir d’un patró i un tutorial penjat per la mateixa federació, o les han comprat a algun dels pocs fabricants que n’han fet. Però els docents que tenen alumnes sords a l’aula segueixen impartint classe amb la cara tapada, ja que l’administració educativa només pot enviar als seus treballadors material que hagi estat homologat. Segons explica Jané, l’Ajuntament del Vendrell va tirar pel dret i va subministrar mascaretes transparents als centres educatius del seu municipi. El Departament d’Educació va demanar que no es fessin servir a l’aula.
Davant d’aquest carreró sense sortida, s’està investigant amb nous plàstics, s’estan analitzant altres materials transparents, s’està mirant la viabilitat jurídica d’altres normes que potser permetrien una certificació que no fos la UNE0065, i fins i tot han aparegut unes mascaretes fabricades amb un teixit semitransparent. Amb tot, un estudi de funcionalitat realitzat per la mateixa federació ha demostrat que només són útils quan la distància és curta i el lloc està ben il·luminat.
“Parlem amb Educació i amb Salut diversos cops per setmana, i ens van dient sempre que es tracta d’un tema prioritari i que aviat tindrem una solució, però seguim igual”, explica Jané. En l’àmbit estatal, el col·lectiu de sords oralistes té el mateix problema. “La nostra confederació estatal ha parlat amb el Ministeri de Sanitat, que l’ha enviat a l’Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios, però allà els han dit que no poden canviar la norma perquè això no és un producte sanitari i que s’ha d’anar al Ministeri de Consum”, afegeix.
Amb l’etiqueta #VullLlegirElsLlavis, en les darreres setmanes ACAPPS ha fet una campanya de difusió a les xarxes socials per sensibilitzar a la població sobre aquesta problemàtica. Amb vídeos com aquest:
De retruc, la inesperada crisi de les mascaretes ha fet aflorar altres dèficits educatius que fa anys arrossega el col·lectiu d’alumnes sords oralistes, segons va exposar recentment Jané en una compareixença virtual davant la Comissió d’Educació del Parlament de Catalunya. L’alumnat sord que tria l’escolarització en modalitat oral (1.993 infants i joves, segons dades de la Generalitat) basa la seva comunicació en una combinació de lectura labial i pròtesis auditiva, ja sigui a través d’un audífon o d’un implant coclear. Però perquè aquesta comunicació sigui plena cal que el professor dugui penjat al coll un aparell emissor que fa arribar la seva veu directament a l’oïda de l’alumne. Les mascaretes també dificulten l’emissió d’aquest senyal, en especial, diu Jané, “les FFP2 apaguen el so i distorsionen la veu”. I aquestes són les mascaretes preferides dels docents, perquè protegeixen més que les higièniques.
Segons Raimon Jané, “fa anys que l’administració fa un mínima inversió en emissores FM i en bucles magnètics als centres educatius, així com tampoc té pressupost per la subtitulació de materials i continguts audiovisuals”. Els alumnes que disposen d’aquestes emissores, i per tant poden demanar als seus professors que l’utilitzin, és perquè les han pagat de la seva butxaca. Jané estima que no seran més del 20% del total.
Per sortir de l’atzucac, i mentre no arriba l’esperada mascareta accessible homologada (que sí que s’està usant, per exemple, als EUA), l’ACAPPS ha proposat a Educació que en aquelles aules on hi hagi un alumne sord oralista es proposi al seu professor l’ús d’una pantalla transparent combinat amb una distància de més de dos metres. “I Educació i Salut ens diuen que han parlat d’això, que ho veuen bé, i que els han d’acabar d’aprovar el canvi en el protocol, i així van passant els dies…”
El passat dissabte 31 d’octubre, el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) va publicar una resolució del Departament de Salut per la qual s’adopten mesures especials en matèria de contractació de recursos humans a l’àmbit del sector públic sanitari assistencial i social, per a la gestió de la situació de crisi sanitària ocasionada per la Covid-19.
Com un autèntic símptoma o indicador de la gravetat de la situació actual, el Departament reconeix que l’agreujament de la crisi sanitària ocasionada per la Covid-19 fa necessari disposar d’un major nombre de professionals i reforçar les plantilles del Sistema de Salut de Catalunya, tenint en compte la manca de professionals sanitaris i la dificultat d’atendre les necessitats assistencials mitjançant el reclutament ordinari de professionals. En altres paraules, la situació actual exigeix l’adopció d’aquestes mesures excepcionals d’enfortiment dels recursos humans en l’àmbit de la salut.
L’objectiu declarat d’aquestes noves mesures és el de minorar la pressió a la qual es troba sotmès tot el sistema sanitari de Catalunya a causa de la crisi sanitària derivada de la Covid-19, amb la possibilitat d’incrementar les possibilitats de contractació i posar a disposició de les entitats del sector públic sanitari el nombre més gran possible de professionals per tal de donar el necessari i adequat servei a la ciutadania.
En aquest sentit, les mesures adoptades reprenen el que ja es va fer durant la primera onada de la pandèmia, llavors sota l’empara de l’estat de l’alarma i que van permetre la contractació de residents de darrers anys de l’especialització, de metges que havien aprovat el MIR però no havien obtingut places, de professionals amb títols d’especialista obtinguts a estats no membres de la UE, la reincorporació de professionals jubilats i, fins i tot, d’estudiants de darrers cursos en la modalitat d’auxili sanitari.
La fi del primer estat d’alarma va derivar també en la fi de la vigència de tots aquests contractes laborals subscrits amb el col·lectiu d’estudiants universitaris i dels estudiants en darrer any de formació de l’àrea sanitària de formació professional, els quals, una vegada esgotada la vigència del contracte durant els mesos següents a la fi de la vigència de l’estat d’alarma, no poden accedir a una nova contractació, atès que no disposen dels requisits exigits.
Per això, la resolució publicada dissabte passat aborda, a l’empara del nou estat d’alarma declarat el passat 25 d’octubre, les possibilitats i condicions contractuals de residents de darrer any, tant d’especialitats mèdiques com d’infermeria, de graduats que van superar les proves però no van obtenir placa d’especialització en el sistema, de professionals amb títol d’especialista obtingut en estats no membres de la Unió, de reincorporació de professionals sanitaris en situació de jubilació, de contractació de professionals titulats en formació professional de la família de sanitat, de professionals que hagin finalitzat els seus estudis de formació professional de la família de sanitat, de contractació d’estudiants de grau de professions sanitàries i de contractació d’estudiants de formació professional de la família de sanitat.
La Direcció de Salut de l’Ajuntament de Barcelona i l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) han creat l’Observatori de Salut i Impacte de Polítiques (OSBIP). És una eina digital que permet la ciutadania fer un seguiment dels indicadors de salut alhora que tenir accés a l’avaluació de l’impacte de les polítiques sanitàries preses per l’ajuntament.
El portal presenta dades classificades en tres apartats: l’estat de salut de les persones, el context socioeconòmic i el context físic. Els indicadors, que s’ampliaran i actualitzaran de forma periòdica segons fonts de l’observatori, han estat escollits «per expertes de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, de diferents àrees de l’ajuntament i del Consorci Sanitari de Barcelona«.
En aquests moments l’OSBIP mostra «informació gràfica sobre 31 indicadors clau en l’estat de salut i la qualitat de vida de la població i els factors socials que els determinen». En concret, hi ha tretze indicadors sobre l’estat de salut, que fan referència a la salut percebuda, la salut mental o la salut sexual i reproductiva; una desena de context socioeconòmic, com ara el nivell de renda, l’atur o el nivell educatiu i vuit de context físic, com per exemple l’entorn urbà i les condicions físiques dels habitatges.
A banda de recollir i visualitzar dades, l’Observatori de Salut i Impacte de Polítiques neix amb una segona voluntat fiscalitzadora. Inclou un “repositori d’avaluacions de l’impacte en salut de les polítiques públiques que es desenvolupen a la ciutat en diferents àmbits”. És a dir, compta amb un recull d’informes elaborats per l’Agència de Salut Pública de Barcelona i per altres organismes o equips científics que avaluen la utilitat i l’eficàcia de les mesures preses a la capital catalana en relació amb la salut.
Entre les polítiques, plans i programes municipals ja analitzats per l’ASPB o per grups de científics hi ha el projecte urbà de les superilles, l’aplicació de la llei de tabaquisme als parcs infantils o la implantació de zones de velocitat màxima a 30 km/h. Fins al moment hi ha 38 intervencions que fiscalitzen les mesures preses. En alguns casos es presenta també en forma d’infografia “per tal de facilitar l’accés a la ciutadania”.
Amb el repositori el consistori vol “potenciar la gestió del coneixement i de l’evidència científica en la presa de decisions” amb informació i avaluació que “permetin identificar i prioritzar les necessitats en salut de la població, així com les polítiques amb més capacitat de disminuir les desigualtats”. A més, el web de l’OSBIP assegura que no només es limitarà a l’estudi de mesures ja aplicades, sinó que “s’avaluaran polítiques que encara no s’han posat en marxa per estimar els potencials impactes en salut i permetre identificar punts de millora”.
La desigualtat com a variable clau
Les dades dels indicadors en salut, obtingudes a través de diferents enquestes i fonts, es presenta “segons els diferents eixos de desigualtat”, per tal de no només fer un monitoratge de l’estat de salut de la població barcelonina, sinó de revelar les “desigualtats existents entre barris i grups socials”. Així, les dades són analitzades segons el gènere, el nivell d’estudis, la classe social, l’edat o el districte de residència.
«Es pot veure la seva distribució geogràfica, la seva relació amb el nivell de renda del territori i la seva evolució en el temps», resumeixen fonts consistorials. En efecte, entre els objectius amb què neix l’OSBIP hi ha la voluntat d’informar sobre “els factors socials que determinen la salut tot tenint en compte els eixos de desigualtat”.
No en va, aquest és un projecte de govern aprovat el novembre del 2015 “amb l’objectiu de reduir les desigualtats socials en salut a la ciutat”. Pocs mesos després de les eleccions municipals que van portar Ada Colau a ser batllessa de Barcelona, l’equip governamental (BComú) va aprovar la creació de l’observatori, que ha arribat cinc anys després i amb un equip de govern on també hi ha el PSC.
“Servirà per visualitzar la situació dels diferents barris i grups socials pel que fa a la salut i els seus determinants. Durà a terme avaluacions d’impacte en salut de polítiques específiques per identificar els impactes potencials i punts de millora per maximitzar els beneficis en salut i per comprovar si han tingut un efecte real sobre les desigualtats en salut”, deia el text aprovat pel primer equip de Colau.
Visió àmplia del concepte de salut
El projecte de l’Observatori de Salut i Impacte de Polítiques parteix d’un concepte de salut que engloba diferents aspectes. “La salut no és només l’absència de malaltia, sinó un estat complet de benestar físic, mental i social, que depèn de les circumstàncies en què les persones neixen, creixen, viuen, treballen i envelleixen”, entenen fonts de l’OSBIP. “Les circumstàncies es distribueixen de forma desigual en la població en funció de la classe social, el gènere, l’estatus migratori, el territori o l’ètnia”, asseguren.
Les mateixes fonts consideren que els factors que determinen la salut i unes desigualtats «sistemàtiques, injustes i evitables» són la governança, el context físic com ara el clima o els equipaments, la circumstància socioeconòmica, els entorns i els eixos de desigualtats com l’ètnia, l’edat o la classe social.
El lema del títol va ser el més famós de la revolució de maig de 1968 iniciada als carrers de la ciutat de París i traduïa, almenys en part, la necessitat de posar sobre la taula de les reivindicacions socials aquells elements que incidien de forma més potent i punyent sobre els pilars en què s’assentava la societat d’aquella època. Demanar l’impossible era equivalent també a oficialitzar la utopia com a element nuclear per a la construcció dels objectius que es volien aconseguir amb el moviment revolucionari desfermat.
En aquests temps de pandèmia, la nostra societat no es troba immersa en una dinàmica revolucionària, ans el contrari: està dominada, almenys de forma majoritària, per la por i la incertesa, atemorida fins a límits gairebé insuportables per les notícies amenaçants que inunden la nostra vida quotidiana i ens obliguen a introduir canvis radicals en els comportaments socials.
Polítics i experts de diferents ideologies i matèries, respectivament, ens bombardegen constantment amb instruccions, protocols, prohibicions i càstigs, a vegades confuses, contradictòries i inintel·ligibles per a molts de nosaltres, i ens obliguen a complir-les en nom de la consecució del bé comú, centrat en aquest cas en l’evitació de la malaltia o la mort dels nostres éssers més propers o de nosaltres mateixos.
La nostra societat es troba en una situació de submissió total als polítics i experts que ens manen i solament som capaços de criticar alguns aspectes concrets de la gestió que han fet i fan de la pandèmia i les seves conseqüències socials i econòmiques. Cal canviar radicalment aquesta situació de sotmetiment intel·lectual i, sense caure en actituds d’oposició absurda a les mesures raonades i raonables, ser capaços d’alliberar les nostres ments de la dinàmica servil en què estem immersos i, com al maig del 68, començar a aixecar la mirada i a demanar l’impossible, que, a més, ens ajudarà sense dubte a contextualitzar millor políticament i tècnica els problemes i a eliminar el risc de caure en un estat depressiu irreversible.
Demanar l’impossible en aquest temps de pandèmia es podria concretar en alguns punts que, sense afany d’exhaustivitat, exposo a continuació:
Demanar als polítics actuals que pensin que els problemes sanitaris, socials, econòmics i emocionals que estem patint no es deuen, ni de bon tros, solament al virus Covid-19, sinó que són resultat d’estratègies i accions engegades molts anys abans per altres polítics que van preferir mirar cap a un altre costat quan eren advertits dels problemes que es veien arribar per l’horitzó. És possible que sigui impossible demanar als actuals que no caiguin en els mateixos errors.
Demanar als polítics actuals que obrin la seva mirada sobre els problemes sanitaris i socials i comencin a pensar en estratègies transversals de benestar i qualitat de vida en quin marc la salut és un element central que interactua amb molts altres.
Demanar als experts que valorin en la seva justa importància les conseqüències de les mesures que ordenen. Qualsevol actuació humana (i, per tant, sanitària) té efectes positius i negatius. Obtenir un balanç clarament favorable als beneficis és essencial.
Demanar a tots, polítics i experts, que no entrin en una dinàmica de «tempesta de moviments» i que assumeixin que els problemes estructurals no tenen solució a curt termini. Les crisis com l’actual haurien de ser oportunitats per un canvi fruit de la reflexió que caldria engegar ja, sense cap mena de demora. Cal evitar que les accions immediates siguin contradictòries amb els objectius estratègics de canvi que es pretenen assolir en les polítiques transversals de benestar i qualitat de vida.
Aina Vidal va deixar el Congrés el dia de la investidura del nou govern per a enfrontar-se a un càncer. Després d’un tractament llarg ha tornat a l’arena política per a fer front a la moció de censura presentada per Vox contra el govern al qual pertany. Aquella moció, que va néixer abocada al fracàs, va ser “una estratègia miserable per a donar una sortida racista i classista de la por que tots i totes sentim ara mateix”. Vidal va respondre a les paraules del partit d’extrema dreta reivindicant el dret a no sentir-se segur i a afrontar la por col·lectivament: “en nuestros miedos mandamos nosotras”, va etzibar.
Vidal no va viure el primer estat d’alarma des del Congrés, sinó des dels hospitals. Per això fa una forta defensa de la sanitat pública, tot apel·lant a la necessitat de construir una sortida de la crisi que lloï tots els professionals que hi van fer front: “no pot ser que les persones més precàries siguin les que ens hagin salvat la vida”, diu. Però no només es tracta d’assegurar la qualitat de vida durant els anys laborals, sinó també quan s’acaben. Per això, dediquem l’última part de l’entrevista amb Aina Vidal, també portaveu d’Unidas Podemos a la comissió del Pacte de Toledo, a parlar d’aquest acord, aprovat la darrera setmana.
Com es troba?
Estic millor, queda molt tractament per endavant però per sort he superat el pitjor moment. Gràcies a la ciència, que ha evolucionat per aconseguir superar malalties que abans era impossible que poguessis arribar a explicar. Ja he deixat enrere la quimioteràpia i l’operació va ser un èxit. Ara estic fent immunoteràpia i ràdio. Però encara miro d’encaixar l’agenda mèdica i la meva vida normal: intento estar el mínim temps possible a Madrid perquè el meu cos no és el que era i coses que abans no em suposaven cap dificultat, ara són un problema.
Una de les darreres entrevistes que va fer va ser just començada la pandèmia. En aquell moment ja feia una lloança de la sanitat pública.
Si ja sabíem que era important, ara ho hem pogut comprovar més. Recordo la meva àvia que, com totes, al Nadal brinda per la salut, perquè no falti. Penso en aquell moment en què posava els ulls en blanc i pensava “què ha de passar?”. Fins que et passa. Fins que no sents dolor i pateixes una malaltia greu com és el càncer, no te n’adones que la salut és el bé més preuat i trobes a faltar els recursos per a poder dur un dia a dia normal. Jo, però, he tingut molta sort: he tingut un altaveu que m’ha permès sentir-me a prop de molta gent i acompanyada.
També tinc sort perquè ningú m’ha posat problemes per no haver assistit presencialment a treballar, però molta gent ha de sumar a l’angoixa i la por de la malaltia la por a perdre la feina. I això és molt dur. No tenim ben travat el sistema: falta acompanyament per les persones que pateixen malalties llargues o cròniques i també per les persones que cuiden. Les malalties irradien en tot l’entorn perquè, quan no et pots valdre sola té conseqüències en el dia a dia de família i amics.
No pot ser que les persones més precàries siguin les que ens han salvat la vida.
Els cuidadors i cuidadores van ser aplaudits cada dia, però la seva situació laboral o administrativa encara no millora.
Jo vivia els aplaudiments dins l’hospital. És preciós i important que ens haguem adonat que aquesta gent és fonamental però no n’hi ha prou amb copets a l’esquena. Hem de reconèixer econòmicament la seva tasca i això encara no passa. Tenim dèficit de metges i infermeres superiors, entre d’altres coses, perquè marxen perquè aquí no es guanyen bé la vida. La pandèmia ens hauria de fer replantejar-nos quin és el valor, més enllà dels aplaudiments, que donem a aquestes feines. I, si considerem que són essencials, han de tenir més reconeixement social i econòmic. No pot ser que les persones més precàries siguin les que ens han salvat la vida.
Aina Vidal, durant l’entrevista | Pol Rius
Alguns tractaments i operacions van ser postposats per donar atenció a la Covid. Vostè va veure alterat el seu tractament?
No puc evitar pensar que si m’haguessin detectat el càncer tres o quatre mesos més tard no haguéssim arribat a temps i hi ha gent que va patir això. Jo vaig tenir sort, tot i que els problemes els estic tenint ara, amb la rehabilitació i prevenció. Estic preocupada perquè veig que són serveis que no funcionen. Per exemple, em volen fer rehabilitació per telèfon. Quan t’ho comuniquen se t’emporten els dimonis i li expliques a la senyora que truca que ja tens psicòleg i si vols tutorials, ja hi ha Youtube. Que el que necessites és un metge. Però no té sentit que m’enfadi amb una persona que aguanta horaris infernals i que no té la capacitat de desenvolupar la feina com segur que voldria. Estem molt obsessionats amb allò que passa avui i no parem atenció a les malalties que estan naixent i que s’haurien d’aturar des del principi.
La saturació de la sanitat pública, en part, beu de les retallades que es van fer arran de la crisi del 2008. Ara vostès estan al Govern: quines són les línies vermelles per a no superar la crisi actual a costa dels serveis públics?
La crisi del 2008 ens mostra allò que no s’ha de fer. Volem gestionar la crisi al revés, posant les persones al centre. Per això, en el moment en que es va decretar el primer estat d’alarma es va fer acompanyant-lo d’un escut social per pal·liar els seus efectes nocius. Si no garanteixes moratòries de desnonaments, ajudes socials, prestacions pels ERTOs i garanties per a que les famílies puguin continuar omplint la nevera, això serà un desastre. Fins ara ho hem fet raonablement bé, tot i que l’experiència ens està dient on són els forats de les polítiques que hem dut a terme fins ara.
No podem tornar a condemnar generacions presents i futures a la misèria a la qual ens van abocar unes polítiques austericides tan cruels
Es va repetir molt el mantra de no deixar ningú enrere. És veritat que hi ha una diferència substancial en com s’han gestionat aquestes dues crisis, però s’està deixant gent enrere.
Sempre. I per això hem de ser crítics i veure on són les insuficiències de les polítiques públiques per a fer que no passi. Però no té res a veure la gestió d’aquesta crisi amb l’anterior; i no només des del nostre govern, sinó també des d’Europa, que ha vist que les polítiques d’austeritat van ser un austericidi que van destrossar famílies i que, encara avui, en paguem les conseqüències. No podem tornar a condemnar generacions presents i futures a la misèria a la qual ens van abocar aquelles polítiques tan cruels.
Parlem de la seva tornada al Congrés. La darrera vegada que hi va anar va ser en la votació d’investidura i va tornar en una moció de censura proposada per Vox, als qui vostè va respondre “en nuestros miedos mandamos nosotras”.
Vaig donar moltes voltes a què podia aportar jo i, desgraciadament, si alguna cosa he viscut aquests mesos que em connecta amb la majoria de persones del país és la por. He tingut temps de pensar-hi i la necessitat d’enfrontar-m’hi. Sobretot en qüestions mèdiques, no pots permetre’t el luxe d’estar espantat: t’has d’aixecar i lluitar, en aquest cas, per la teva vida. La por és un mecanisme d’autodefensa, és necessari i bo que la tinguem, de vegades. La qüestió és com ens hi enfrontem. No passa res per tenir por, però hi hem de respondre teixint llaços per ser més fortes. En un moment en que tothom té por, hem de caminar cap a un escenari en que puguem, com a mínim, reconèixer-nos entre nosaltres com a éssers humans.
Aquest és un missatge important perquè Vox representa la gestió contrària a la por. Pretenen fomentar-la, partint dels nostres instints bàsics, i això em sembla miserable. És una gestió miserable i interessada de la por que pretenen que desconfiem de qui tenim al costat, aquell qui ens podria ajudar a ser més fortes. Pretenen construir una sortida racista i classista per a aquesta por. I això no és exclusiu de Vox, sinó que arreu d’Europa la ultradreta fomenta la xenofòbia.
| Pol Rius
És en les crisis quan l’extrema dreta més es creix. Aquesta moció va néixer abocada al desastre a nivell de vots, però va aconseguir obrir totes les portades de tots els diaris amb aquest discurs que vol capitalitzar la por. Creu que ho van aconseguir?
Som davant de dos possibles escenaris: un de positiu i un de negatiu. I no tinc clar cap a quin anem. El positiu parteix de la base que la moció de censura va ser un fracàs, que va evidenciar que Vox no té capacitat per liderar un país. No van fer propostes ni van desenvolupar projectes de país; només van vomitar odi, fent al·legats nacionalistes extrems. Abascal, que es considerava preparat per presidir el país, no va parlar de res que pogués interessar al país. Es va desfer com un sucre en un cafè. Crec que després de la moció Vox queda debilitada i vull pensar que tenim l’oportunitat d’aïllar-los políticament i fer que les seves propostes quedin en res.
L’escenari negatiu passa pel fet que, tot i que la moció va ser una derrota, ells s’ho van plantejar com una inversió. Creuen que les coses aniran a pitjor i és possible que Vox estigui preparant el terreny per a quan la gent estigui més cansada i abatuda poder dir que ells ja havien avisat. Sovint, quan més desesperat estàs és quan millor acceptes les respostes senzilles a problemes complexos. Vox juga a aquesta simplificació i a ampliar aquelles pulsions miserables que tots i totes tenim dins, en major o menor mesura. Per això crec que és important avançar en un compromís democràtic. Hi ha una majoria suficient al Congrés per a aïllar-los, però per això necessitem una dreta tranquil·la i solvent. Cal que el Partit Popular rectifiqui el seu gir de discurs i trenqui els governs que tenen amb Vox per tornar a la constitucionalitat que tant els agrada.
A la moció de censura, Abascal es va desfer com un terró de sucre en un cafè
La postura del PP va ser una incògnita fins l’últim moment
El dia de la moció vaig dir al PP que ara l’oposició de dretes a Espanya l’està fent la CEOE, la patronal, que són els únics que s’asseuen a la taula, parlen amb sindicats i Govern i, des dels seus interessos legítims, que no tenen res a veure amb els meus, arriben a acords. Casado ha d’anar per aquest camí. És insostenible que segueixin al marge del que passa al seu propi país: necessitem la seva referencialitat. Han de tornar a l’espectre democràtic, constitucional, han de desbloquejar el Poder Judicial…
Parles d’unitat i de la necessitat de fer un front comú contra la capitalització de la por. El Pacte de Toledo, aprovat fa uns dies, va en aquesta línia?
N’estic especialment contenta: feia quatre anys que treballàvem en aquest acord i quasi havia perdut la fe. Cal recordar que el Pacte de Toledo no és una llei, és una proposta normativa a partir de la qual el Govern ha de fer una proposta legislativa: amb aquest pacte no cauen les reformes del PP. Però crec que és un document molt positiu: no és el nostre document, no és perfecte, però és bo. Hi ha molts elements en què haguéssim anat més lluny però té alguns elements positius.
Per exemple, augmentar el poder adquisitiu dels pensionistes. És responsabilitat de l’estat garantir que les persones no s’empobreixin quan són més vulnerables. Per això, vincular les pensions a l’IPC és bàsic. Perquè la foto general de les persones jubilades al nostre país és de pobresa. I el Pacte de Toledo reconeix, per fi, que les pensions mínimes i no contributives han de créixer. I és que és insuportable que en un país democràtic la situació de pobresa sigui tan extrema en molts casos.
També estic contenta perquè aquest pacte suposa una actualització al segle XXI en diferents aspectes. En termes de gènere, el Pacte anterior no cuidava prou la situació de les dones pensionistes que, a l’igual que durant la vida laboral tenen pitjors condicions i salaris, un cop jubilades tenen pitjors pensions. Les pensions no contributives, precisament, tenen molt a veure amb el gènere. També hem aconseguit, per fi (Segle XXI!) que la pensió de viudetat no estigui vinculada només al matrimoni.
Així mateix, també hem avançat en termes intergeneracionals. Que la majoria de joves del país estiguin plenament convençuts que no tindran pensió ens hauria de preocupar. Per això, el pacte proposa que les cotitzacions no sigui l’únic que garanteixin la cobertura de les pensions, sinó que l’estat reconegui el seu paper. Crec que és un bon acord.
Ens hauria de preocupar que la majoria de joves del país estiguin plenament convençuts que no tindran pensió
Diu que no es “el seu pacte” i, de fet, no es tan diferent a l’anterior que es va proposar. Per què no van refrendar aquell i aquest sí?
Entre d’altres coses, perquè estàvem a mitja discussió quan van venir unes eleccions i el treball se’n va anar a norris. Podíem haver intentat tancar les negociacions, que no estaven llestes, a corre cuita o acceptar que en aquell moment no es donaven les condicions per a un acord. Sí que és veritat que hi havia certa música que ja estava acordada i estàvem molt a prop. També és cert que els pactes no són tan diferents, però han desaparegut coses que han fet possible l’acord.
Matissos?
Concrecions, més aviat. Sobre com relacionar-nos amb els plans de pensions complementaris, per exemple. En la proposta anterior es donava més volada als plans privats i per nosaltres era inacceptable perquè enteníem que la major part de la població, amb salaris de misèria, no podia destinar una part del seu sou a una pensió privada. No podíem mentir la població. Però aquest pacte ha estat capaç de reconduir-ho i parla de plans de pensió col·lectius, gestionats per l’empresa i la negociació col·lectiva, com a la resta d’Europa. Sobre aquesta base sí que podem treballar.
Creu que si haguessin tingut més temps abans de les eleccions haguessin arribat a un acord? O que vostès estiguin efectivament en el govern aquesta vegada ha canviat la situació?
Amb més temps hauríem arribat a un acord, però el canvi de forces després de les eleccions ha ajudat a que les converses virin a un espectre més social que l’inicial.
| Pol Rius
Ja ho ha dit que el Pacte no legisla, sinó que marca una guia per a reformes. Em quedo amb un exemple: quan al Pacte es parla de la prevenció del racisme en ambients laborals, es diu que “l’administració exercirà el deure de cuidar per evitar racisme o doctrines en l’àmbit laboral”. Això ens remet directament a la necessitat de reformar lleis com la d’estrangeria, que també ajudaria a garantir les condicions laborals de moltes de les persones que es dediquen a les cures, com parlàvem al principi. Hi ha compromís real d’acabar amb la llei d’estrangeria?
És un compromís que forma part de l’acord de govern inicial
Igual que la derogació de la reforma laboral i allò no va sortir bé…
Sí. Som conscients que el Govern està conformat per dos partits que no pensen igual i això té limitacions. Si Unides Podem tingués una majoria més àmplia, la reforma laboral probablement ja no existiria, però no la tenim. Malgrat tot, estem orgulloses de com s’està fent. És cert que en l’àmbit d’estrangeria és on més tibantor hi ha, però seguirem defensant el nostre programa electoral, que passa per la dignitat de les persones, el tancament dels CIE i la reforma de la llei d’estrangeria per a no seguir maltractant persones que són veïns i veïnes i que haurien de ser ciutadans de ple dret.
Haurem de fer complir la paraula del pacte de Govern. Però si alguna cosa he aprés amb les pensions és que no és suficient amb tenir un pacte signat. Necessites la pressió del carrer mobilitzat que reclama canvis legislatius.
Si parlem d’estrangeria o reforma laboral, aquesta pressió ja hi és.
Sí, en les pensions també hi era i va ser determinant per poder canviar la norma. Igual que sense el Sindicat de Llogateres i els moviments d’habitatge no hauríem pogut fer complir els acords de regulació dels lloguers. Necessitem pressió social que apreti aquest govern progressista per modificar la llei.
