Blog

  • Cinc testimonis del flagell de la pandèmia en la salut mental: «La primera vegada que vaig trepitjar el carrer vaig descobrir que tenia agorafòbia»

    La Marina mira sota la tapa de la safata de menjar mentre contesta les preguntes per telèfon. Avui toca puré de verdures, pollastre rostit, un tros de pa i compota de poma. Un menú com un altre qualsevol menys per a aquesta jove de 20 anys i les seves companyes en un centre de trastorns alimentaris de Madrid, on moltes intenten sobreposar-se a l’impacte que ha provocat la pandèmia en el seu estat mental.

    «En el confinament la meva relació amb el menjar es va tornar extrema. Les malaltes d’anorèxia i de bulímia necessitem tenir-ho tot sota control per mantenir a ratlla el desordre alimentari», descriu la Marina. «Però amb el tancament això va ser impossible per la sensació contínua d’incertesa i perquè al principi no vam tenir ni teràpia». La urgència per l’atenció física de la Covid-19 va relegar a les especialitats psiquiàtriques i psicològiques durant bona part de la primera onada. Així ho denuncia el president de la Societat Espanyola de Psiquiatria (SEP), Celso Arango, per a qui «el salt a l’assistència telemàtica ens ha enxampat desprevinguts i amb molt poques eines».

    Al mig, milers de pacients com la Marina es van quedar desemparats al costat dels quals es van anar sumant per duels abruptes, tancaments difícils i quadres d’estrès laboral i social. Segons dades de l’OMS, els serveis essencials de salut mental s’han ressentit en el 93% dels països per la crisi sanitària. En el cas d’Espanya, on una de cada cinc persones ha presentat símptomes de depressió i ansietat, aquesta xifra és el preludi d’una «pandèmia de salut mental» si no s’actua a temps, segons els experts.

    El problema és que estem immersos en una segona onada de virus sense haver resolt a nivell psicològic la primera, segons alerta la Confederació de Salut Mental a Espanya. Nel González Zapico, el seu president, defensa que «vénen temps molt difícils de crisi econòmica, atur i desnonaments que afectaran a tota la població, generant nous problemes o agreujant els ja existents». A això se li sumen els suïcidis, «que encara que no disposem de dades oficials, sí que tenim constància que estan empitjorant», afirma. Un fet que, segons han calculat, afecta més en casos de depressions greus, trastorns de l’alimentació i toxicomanies.

    La Marina fa cinc anys que treballa en el seu trastorn de conducta alimentària amb professionals, de manera que disposa d’unes eines sense les quals, reconeix, «hauria sortit molt més tocada de tot això». Tot i això, les primeres setmanes va patir un retrocés que recorda amb «horror». «Vaig caure en coses que ja creia superades, com controlar cada caloria del que menjava, provar noves dietes o comparar-me a les xarxes socials tota l’estona», explica l’estudiant. També critica el treball de molts influencers que durant aquests dies van encoratjar «l’obsessió per l’esport i per no agafar ni un quilo de més en la quarantena».

    El temps lliure feia que aterrés contínuament en fòrums nocius, on alguns malalts d’anorèxia i bulímia es vanaglorien dels seus trastorns i indueixen a altres a caure en ells. «Jo sé que totes aquestes pàgines són molt perilloses i, tot i això, a vegades me les ficava, així que segurament hauran provocat moltes recaigudes durant aquests mesos perquè la gent es passava molt de temps a Internet», sospesa la Marina.

    L’abundància de temps i la dificultat per acostumar-se a les teràpies en línia és una cosa que també pot resultar perniciós per als toxicòmans. «La gent que està actualment en consum ho ha passat molt malament. Són massa dies a soles amb els teus dimonis i sense haver de donar la cara davant la societat perquè estàs enclaustrat», explica Francesc (34 anys), exaddicte a diverses substàncies, però net des de fa tres anys i en tractament continuat.

    «Les meves drogues estrella, per així dir-ho, eren l’alcohol i els ansiolítics. És a dir, dues substàncies a què es pot accedir fàcilment fins i tot en quarantena», alerta aquest venedor de sabates. «Si a més estàs inestable emocionalment, et quedes sense feina i no tens suport psicològic, no és estrany que acabis consumint», raona. En el seu cas, però, l’estat d’alarma ha suposat un ajut per haver caigut en «un entorn lliure de substàncies» i haver tallat d’arrel els plans de «drogues socials» i seguir amb la seva teràpia grupal i particular.

    «Les fèiem amb una aplicació tipus Zoom i, encara que sempre sigui millor de forma presencial i es perdi una mica d’informació entre les pantalles, jo crec que m’han salvat d’empitjorar», reconeix el Francesc. Encara que no sentia impulsos de tornar a l’alcoholisme, sí va patir atacs d’ansietat quan els seus dos pares van emmalaltir de Covid-19.

    «La situació d’angoixa és molt gran i jo dono gràcies que m’hagi enxampat en un moment molt bo, a diferència d’altres persones que estan en la meva teràpia», compara, ja que actualment es troba acabant el tractament farmacològic i rep una petita dosi d’antidepressius. Sense aquest suport, creu que l’estat mental post pandèmia dels toxicòmans pot arribar a ser «molt gore«.

    El carrer: entre la necessitat i la por

    Davant d’un possible episodi d’ansietat extrema, la psicòloga del Francesc li va signar un salconduit perquè pogués sortir al carrer en ple estat d’alarma. «L’esport va ser el que millor em va anar en tots aquests anys de recuperació i, de sobte, em vaig veure sense aquesta via d’escapament», explica. «En el cas dels addictes, el frec de l’aire a la cara esdevé una necessitat», confessa aquest jove català.

    Una cosa que comparteix la Marina, encara que ella no va comptar amb aquest privilegi tot i que l’anorèxia li causa quadres d’ansietat molt sovint. «El que va passar va ser el contrari, vaig desenvolupar pànic social i em va costar molt tornar a sortir de casa», descriu. «Haver de aixecar-me i anar a la consulta per a mi era part de la teràpia, anava a classe amb un treball fet, i el confinament ho va anul·lar tot». Mesos després, gràcies a les activitats diàries a l’hospital, ha aconseguit recuperar aquesta autonomia.

    Per la Nieves, en canvi, la possibilitat de sortir quan va començar la desescalada es va convertir en el seu pitjor malson. Uns mesos abans havia estat diagnosticada de depressió i ansietat, però tots els símptomes que havia contingut gràcies a les seves teràpies presencials es van intensificar amb el tancament: va desenvolupar agorafòbia.

    «Jo era d’aquelles persones a les quals se les anomena ‘de carrer’. Un dia, segons em disposava a obrir la porta de casa meva per sortir a comprar, em va entrar una mena de palpitació al cap i una suor freda», explica aquesta advocada de 62 anys. «Vaig pensar que m’estava donant un ictus, però els doctors em van dir que era agorafòbia i em van pujar la medicació dels antidepressius».

    Per el seu estat psicològic general, «la pandèmia ha estat un pas enrere». «Al principi, l’estat d’alarma em provocava assossec i va ser una forma de reforçar el sentiment de seguretat cap al meu domicili», diu la Nieves. A més, van ser mesos en què tothom va experimentar el que ella sentia diàriament abans del confinament. «Ja no era una persona rara, era una de tants», resumeix. No obstant això, aquesta bombolla de seguretat es va enfonsar en la primera fase: «La primera vegada que vaig trepitjar el carrer em va donar un atac d’ansietat, però ja no tenia arguments vàlids per mantenir aquest tancament. No vaig ser conscient durant aquelles setmanes, però havia empitjorat molt», conclou.

    No ajuda que, durant tot aquest temps, les trobades psicològiques amb la seguretat social s’hagin limitat a quatre sessions: dos per telèfon i dues presencials. «Ni tan sols són per trucada de vídeo, on sents aquesta proximitat en veure’t les cares, i per descomptat el temps que et dediquen és molt inferior al que tens en altres consultes, encara que s’hagi de pagar per això», diu justificant-los amb el poc reforç econòmic i humà que tenen els professionals en la salut pública madrilenya. «Les mancances ja hi eren encara que hagin sortit a la llum amb la pandèmia», ratifica.

    Casos com el de la Nieves no són una anomalia, però el que provoca és que, quan la butxaca ho permet, s’acabi recorrent a teràpies privades. Per aquestes ha optat la Sofía (28 anys) després de perdre la feina, tornar a casa dels seus pares a Sevilla i trobar-se en la mateixa situació d’incertesa en què estan sumits molts joves d’aquest país. «Vaig decidir anar a teràpia per primera vegada per recuperar la meva autoestima laboral i poder enfrontar-me a la nova situació: en plena crisi de pandèmia, sense feina i sense cobrar ni un cèntim del subsidi fins a novembre», relata.

    Una joventut ressentida mentalment i sense perspectives

    Un recent estudi de la Universitat Complutense de Madrid conclou que, en contra del que es pensa, els joves estan presentant més símptomes clínics d’ansietat, depressió o estrès posttraumàtic que els grups de risc. A la Sofia li van diagnosticar ràpid a causa del seu greu quadre físic. «No dormia, no menjava, no em mantenia en peu, no tenia forces per moure’m. Eren massa conseqüències físiques més enllà de l’angoixa interna», diu respecte a la teoria que la tristesa s’està confonent amb depressió. Amb aquesta mateixa excusa, ella es va forçar a aguantar més del que devia una situació d’assetjament laboral insostenible.

    «Una de les tàctiques de maltractament dels meus caps era incidir tota l’estona en què érem unes privilegiades per tenir feina en aquesta situació», descriu la Sofia, que treballava en una gran empresa durant l’estat d’alarma. Després de l’acomiadament, el neguit no va millorar, sinó que es va sumar a la manca de perspectives laborals globals. «No crec que trobi feina ara perquè ni tan sols veig molt futur a mig termini. El país té una atmosfera d’autèntic desemparament que no ajuda a mantenir una mentalitat positiva», descriu.

    En teràpia, en canvi, aconsegueix entendre «que no sóc responsable ni culpable de tot el que ha passat aquests mesos, que he de focalitzar-me en aquelles coses que estan al meu abast i acceptar les que no, i pensar en aquest stand by a casa dels meus pares com un sacrifici per mantenir la meva vida a Madrid i no gastar de moment, que lluny de ser un fracàs és una decisió responsable i valenta». La Sofia reconeix que, en no haver acudit mai a una consulta presencial, no pot comparar com hauria millorat la seva situació respecte a l’actual, però sí que sap que «ara mateix no seria capaç de gestionar això sense la meva psicòloga».

    Unes paraules que ratifiquen a les associacions de professionals i psiquiatres que, sense inversió, no seran capaços d’abordar l’enorme crisi emocional que comportarà aquesta pandèmia. Per a González Zapico, de Salut Mental Espanya, «han posat en clara evidència les llacunes del nostre sistema al no tenir protocols específics per atendre els afectats pel Covid-19 i el seu entorn». Per això, reclama que es prioritzin inversions en matèria de sanitat, educació, ocupació i col·lectius vulnerables «si el món no es vol arriscar a que es produeixi un augment dràstic dels trastorns psíquics».

  • Comença una vaga nacional de metges per exigir una sanitat «de qualitat»

    Els facultatius de tot l’estat espanyol han estat convocats pel Comitè Executiu de la Confederación Estatal de Sindicatos médicos (CESM) a la primera vaga indefinida de metges des de més de 25 anys. La vaga s’ha iniciat avui i tindrà lloc l’últim dimarts de cada mes que no sigui festiu mentre no s’obtingui una resposta de l’Administració.

    El Comitè Executiu de la Confederación Estatal de Sindicatos médicos (CESM) va aprovar la convocatòria de la vaga general de metges a tot el territori nacional després de conèixer-se el contingut del Reial Decret Llei 29/2020, del 29 de setembre, que permet a les comunitats autònomes contractar facultatius que no tenen el títol d’especialista i professionals extracomunitaris als quals el Ministeri de Sanitat encara no ha convalidat la seva especialització.

    Segons el parer de la CESM, el Reial Decret Llei aprovat «posa en risc la seguretat dels pacients, ja que s’està trepitjant la regulació de la professió, es legalitza l’intrusisme professional i es deslegitima el sistema de Formació Sanitària Especialitzada». Per la confederació sindical, el procediment per implantar aquestes mesures que deixa via lliure a les comunitats autònomes per a la posterior aplicació suposa «augmentar més l’heterogeneïtat en les condicions laborals dels metges en els diferents serveis de salut.»

    La CESM veu «insostenible» que s’instauri l’opció de la mobilitat forçosa dels facultatius, ja que considera que repercuteix en la seguretat del pacient en obrir l’opció que siguin atesos per especialistes aliens a l’àrea on hagin estat destinats i posa a disposició de l’Administració a tots els professionals sense excepció.

    Per aquests motius, des de la CESM exigeixen la retirada d’aquest Reial decret llei i assenyalen que faran servir totes les eines disponibles perquè es retiri aquesta normativa. «Des iniciar una ronda de contactes amb tots els grups polítics fins al recurs per via judicial nacional i europea, passant per la petició d’empara davant el Defensor el Poble», apunten.

    El sindicat Metges de Catalunya ha assenyalat que comparteix els motius que justifiquen la vaga general de metges, però deixa a criteri dels seus afiliats sumar-se o no a l’aturada, donada la situació actual de la pandèmia a Catalunya.

  • Metges de Catalunya rebutja el decret que permet a les autonomies contractar metges no especialistes

    El sindicat Metges de Catalunya considera una “aberració” el real decret llei aprovat recentment pel govern espanyol que permet a les comunitats autònomes contractar facultatius que no tenen el títol d’especialista i professionals extracomunitaris als quals el Ministeri de Sanitat encara no ha convalidat la seva especialització. La normativa que va aprovar el govern espanyol el passat 29 de setembre té com a objectiu contrarestar el dèficit de de facultatius davant la segona onada de la pandèmia de la Covid-19.

    El real decret llei també autoritza el desplaçament de personal mèdic entre unitats assistencials de diferents especialitats dins d’un mateix centre hospitalari i entre hospitals i centres d’atenció primària  d’una mateixa àrea d’influència, sempre que quedi garantida l’atenció sanitària en els serveis d’origen.

    Metges de Catalunya considera que aquestes mesures comporten, d’una banda, un “abús intolerable i inacceptable de la disponibilitat dels professionals de la salut”, i de l’altra, un “perill evident per a la qualitat i la seguretat assistencial dels pacients”.

    Davant d’això, el sindicat reclama a l’executiu la “retirada immediata” del decret i exigeix a les autoritats sanitàries, tant estatals com autonòmiques, un “increment substancial del finançament sanitari” per superar «el dèficit crònic dels sistemes de salut».

    “Fins ara, la falta de recursos econòmics s’ha compensat, sobretot, amb el sacrifici immens dels professionals i amb la manca de noves inversions i renovació d’equipaments, però aquesta situació és insostenible en el temps”, assenyalen des de l’organització.

  • L’Ajuntament de Barcelona obrirà ambulatoris de campanya per a realitzar PCR

    L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau va anunciar ahir que s’està treballant en l’obertura d’ambulatoris de campanya per a poder fer circuits separats i proves PCR per tal de descongestionar els CAP, que es troben en una situació límit davant la segona onada de coronavirus.

    La proposta se suma als 45 espais que s’han cedit temporalment en equipaments municipals perquè els centres d’atenció primària puguin fer la campanya de vacunació de la grip de manera separada als centres.

    En una entrevista a TV3, Colau ha precisat que en total es pretén arribar a 70 espais cedits per l’Ajuntament de Barcelona, alguns en equipaments municipals i d’altres en espais públics a l’aire lliure on es puguin instal·lar carpes temporals.

    L’alcaldessa va carregar contra escassetat de reforços en les plantilles dels CAP. «Ens arriba que hi ha falta de professionals, que els gestors Covid-19 no són suficients, que les centraletes estan saturades», va assenyalar Colau, qui va demanar a la Generalitat «que arribin ja els reforços».

    L’obertura de noves instal·lacions era una de les reivindicacions dels professionals de l’atenció primària de Barcelona, que en una campanya a les xarxes socials sota l’etiqueta #SOSAtencióPrimària van demanar espais alternatius als CAP per a poder fer les proves PCR.

  • Està preparada la sanitat espanyola per un enduriment de la pandèmia?

    No és el mateix «enduriment de la pandèmia» per augment dels contagis que pel de casos greus. Un major ritme de contagis requereix més recursos a d’atenció primària i salut pública, més esforç en el seguiment de contactes i molts tests. Un major pes de casos greus requereix més recursos hospitalaris, llits d’hospital i de crítics, ventiladors i intensivistes.

    La pregunta es podria reformular així: Fins a quin grau d’enduriment de la pandèmia podríem afrontar sense que el sistema sanitari col·lapsi? El que ens porta a examinar la plasticitat de la nostra sanitat, la seva capacitat de créixer i reorganitzar a curt termini. Ens porta, així mateix, a analitzar els colls d’ampolla en la disponibilitat d’entrades (medicaments, EPI), recursos estructurals (llits, llits d’UCI, ventiladors), recursos humans (professionals sanitaris) i organitzatius.

    Llavors, està preparat el sistema sanitari espanyol per a un enduriment de la pandèmia? Les respostes breus a aquesta pregunta són: 1) més que al febrer; 2) desigualment segons comunitats autònomes; 3) segons quin sigui el comportament de la població.

    Més preparat que al febrer

    Al febrer, el sistema sanitari espanyol no estava preparat per a una pandèmia d’aquesta gravetat. No havíem patit l’amenaça del SARS el 2003 i, a diferència dels països que s’havien enfrontat a ell, no teníem plans de contingència ni ens havíem proveït d’equips de protecció individual. A més, les seves poblacions portaven més d’una dècada usant màscares de forma gairebé rutinària.

    A Espanya, l’experiència havia estat més aviat la contrària. El «que ve el llop» de la grip A havia quedat en res, i les tones de l’antiviral Tamiflú i d’altres medicaments caducats havien hagut de ser destruïdes uns mesos abans. A més, les notícies que arribaven al gener i al principi de febrer de la Xina suggerien que la nova malaltia viral era com una grip.

    Altres països europeus més previsors, com Alemanya, fins i tot sense haver patit les epidèmies anteriors, tenien reserves estratègiques d’Equips de Protecció Individual i accés a altres recursos que es tornarien molt escassos ja en les primeres setmanes de març, com els kits comercials per el diagnòstic per PCR o els hisops.

    A sobre, a Espanya l’estructura de salut pública era molt feble. Tot just 799 milions d’euros de despesa sanitària pública (un 1.1% del total) es destinaven a salut pública el 2018, i la Llei General de Salut Pública no s’havia desenvolupat reglamentàriament. El conjunt de l’arquitectura institucional de país, amb 17 serveis autonòmics de salut per gestionar el sistema i un Consell Interterritorial utilitzat com a arma política partidista, era clarament disfuncional. A més, l’atenció primària patia la seva pròpia crisi crònica.

    Evidentment, avui estem més preparats. La comissió de reconstrucció social i econòmica de Congrés dels Diputats va aprovar el seu dictamen a primers de juliol de 2020. Inclou una disposició sobre plans de contingència per a preparació de catàstrofes, d’aquesta i altres tipus, i les reserves estratègiques de insums. A més, els fons de rescat injecten recursos financers per fer front a les necessitats sobrevingudes de reforçament de la xarxa sanitària, les estructures de salut pública, els rastrejadors, els IFEMAS i les arques de Noè.

    D’altra banda, durant els mesos pitjors de la primera onada els centres sanitaris es van reorganitzar i van adoptar noves tecnologies com la telemedicina -es va avançar més en dos mesos en aquest sentit que en les dècades anteriors-. També es van redefinir noves formes de treballar amb col·laboració entre especialitats i entre professions. Les societats científiques de cures intensives van consensuar protocols clars d’actuació ja en les primeres setmanes de la crisi Covid-19, que van publicar conjuntament en  revistes científiques.

    Recursos humans

    Els recursos humans del sistema sanitari constitueixen el seu principal actiu. Durant la primera onada, uns professionals sanitaris es van veure desbordats mentre que altres es van quedar sense tasques, perquè l’atenció sanitària no Covid-19 es va reduir dràsticament. En part per raons d’oferta -necessitat de mantenir llits disponibles per si l’epidèmia empitjorava- però també de demanda -por de la població a contagiar-se-.

    Durant les pitjors setmanes de la pandèmia, excepte a Madrid i algunes altres localitats, l’ocupació hospitalària va ser més baixa que mai. Es va posar de manifest la necessitat de més professionals i més versàtils. Es van convocar amb urgència places, però no hi havia al mercat ni metges ni infermeres. Ja en els primers dies del confinament, es va publicar l’Ordre SND / 232/2020, de 15 de març, per la qual es flexibilitzava la contractació de professionals i els requisits exigibles per a això.

    Per la seva banda, la Comissió Europea ha enfrontat aquests dos problemes amb diverses disposicions. La primera el 7 de maig, permetent certa comoditat en les acreditacions exigibles per contractar professionals sanitaris. I la segona, organitzant cursos per formar en l’atenció a pacients crítics Covid-19, entre agost i desembre de 2020, a uns 10.000 metges i infermeres de almenys 1.000 hospitals de tots els països europeus.

    Desigualment preparats per Comunitats Autònomes

    La preparació no és la mateixa en unes i altres Comunitats Autònomes, com tampoc ho ha estat la virulència de l’atac. Aquelles amb millors dispositius i més coordinats de salut pública i una atenció primària forta estaven -i estan- millor preparades. A més, la pregunta no és si el sistema sanitari està prou preparat. També cal plantejar-se si està coordinat amb la resta de les peces d’aquest gran puzle i, en particular, amb l’atenció sociosanitària. Perquè la preparació del sistema també requereix que la Medicina Familiar i Comunitària recuperi la C (de Comunitària), atenent a la gent gran en residències.

    Cal no oblidar que la primera onada a Espanya ha estat tan letal per l’enorme nombre de morts en residències. La coordinació del dispositiu sociosanitari amb Sanitat, sobretot amb atenció primària, és essencial. Estem més preparats ara: es fan cribratges sistemàtics de residents i treballadors, es compleixen protocols i s’està avaluant el perquè del sonat fracàs de la primavera. Digna de menció és la recent avaluació de l’atenció residencial a Navarra.

    La següent figura mostra les dotacions de metges de família per Comunitats Autònomes el 2018 (últim any amb informació en el Sistema d’Informació d’Atenció Primària del Ministeri de Sanitat), i el canvi des de 2010. A l’eix horitzontal representem el nombre de Targetes Sanitàries Individuals (TSI), és a dir, el nombre de pacients per metge de família en 2018, i en el vertical, el tant per cent de reducció d’aquesta ràtio des de 2010.

    Les Comunitats Autònomes situades a l’esquerra de la figura estan més ben preparades, i les situades a la part superior han millorat les seves dotacions en els últims anys. Mentre que País Basc, Extremadura, Castella i Lleó, Galícia i Navarra tenen bones dotacions i han millorat els seus recursos, Balears, Ceuta i Melilla i Madrid destaquen per les seves baixes dotacions i pel seu deteriorament des de 2010.

    Dotacions de metges de família per Comunitat Autònoma

    Segons el Sistema d’Informació d’Atenció Primària, a Madrid hi ha 252 metges de família amb més de 2.000 targetes sanitàries assignades, i la meitat (1.824) tenen entre 1.500 i 2.000 targetes sanitàries. En un empitjorament de l’epidèmia, com el de Madrid, Aragó o Navarra, l’atenció primària ha d’assumir una enorme càrrega assistencial de detecció i seguiment clínic de casos, que serà molt dificultosa o impossible en les Comunitats Autònomes amb escassa dotació de professionals, i en què l’atenció primària s’ha anat deteriorant.

    Comportament de la població

    La incidència (nous casos de Covid-19) determina només fins a cert punt l’ús dels recursos hospitalaris i el seu eventual col·lapse. Entre tots dos hi ha el comportament de la població, que no és homogeni. La gran diferència entre la primera onada i aquesta segona que estem patint és que durant la primera el percentatge de pacients que van necessitar hospitalització i la letalitat van ser molt superiors perquè no es protegia eficaçment del risc als més vulnerables.

    A més de les mesures discriminatòries oficials, com la prohibició de sortir al carrer als residents en centres sociosanitaris (Ordre SND / 380/2020, de 30 d’abril), a Espanya molta gent gran ha après a autoprotegir-se mitjançant aïllaments preventius, es diria que gairebé són arrestos domiciliaris voluntaris. Si el perfil dels contagiats en la segona onada hagués estat com en la primera, els hospitals d’algunes comunitats ja haurien col·lapsat a l’agost.

    La plasticitat del sistema sanitari

    La primera onada ens va mostrar una plasticitat desconeguda del sistema sanitari, que ha estat capaç de créixer ràpidament en recursos estructurals. L’hospital de campanya d’IFEMA va estar obert 40 dies i va atendre a gairebé 4.000 pacients Covid. Els llits de crítics al país van passar de 4.446 abans de l’inici de l’epidèmia a 7.930 en tot just dos mesos.

    Aquesta aparent plasticitat inclou diferents definicions de llit de cures crítiques. Des de la més estricta, que només inclou els llits situades a les UCI i dependents del seu personal, fins a les més laxes, que compten també els llits de vigilància postquirúrgica, coronàries i d’unitats d’ictus.

    Es van habilitar llits de crítics per a pacients Covid-19 fora de les UCIs i es van instal·lar ventiladors, alguns de disseny i producció nacional, en urgències i en plantes hospitalàries. El sistema sanitari espanyol comptava el 2018 (últim any amb dades en el Sistema d’Informació d’Atenció Especialitzada) amb 2.765 metges intensivistes vinculats contractualment a hospitals, 668 col·laboradors i 733 MIR en formació. A més, hi havia més de 10.000 metges amb contracte o col·laboradors en urgències. Però la flexibilitat ha permès que una part dels altres especialistes hagin après i ajudat a tractar pacients Covid-19.

    A 10 d’octubre de 2020, segons l’informe del Ministeri de Sanitat, hi havia 1.585 pacients ingressats a UCI, tres Comunitats Autònomes per sobre del 30% d’ocupació (Madrid, Aragó i Castella Lleó) i un 18% d’ocupació mitjana de llits UCI al país. Encara queda algun marge per l’agreujament de la pandèmia sense que el sistema col·lapsi, si bé epidemiòlegs de renom han qüestionat les dades d’ocupació de llits UCI a Madrid.

    Lamentablement, les dades públiques sobre ús d’UCI a Espanya no permeten fer avaluacions del risc de col·lapse com en altres països (vegeu per exemple l’informe de l’10 d’octubre de el grup BIOCOMSC).

    Fins on pot créixer el sistema sanitari per afrontar un agreujament de l’epidèmia? Possiblement, a les zones més afectades en la primera onada (Madrid, algunes àrees de Catalunya) podrien augmentar-se els recursos estructurals tant o més que llavors. Però, sobretot, el millor coneixement de maneig terapèutic de la malaltia i la formació dels professionals faria que aquests recursos s’utilitzin més eficientment.

    Encara que, òbviament, les claus per evitar el col·lapse estan en alentir el ritme de contagis i en protegir les persones de més risc.
    The Conversation

    Aquest és un article traduït de The Conversation

  • Els assajos de la vacuna d’Oxford mostren una sòlida resposta immunitària en la gent gran

    Els primers resultats dels assajos de la vacuna contra la Covid-19 que estan desenvolupant investigadors de la Universitat d’Oxford en col·laboració amb AstraZeneca, mostren una sòlida resposta immunitària en la gent gran, segons ha informat el Financial Times.

    El rotatiu assenyala que la vacuna experimental contra el coronavirus desencadena anticossos protectors i cèl·lules T en grups de més edat, fet que anima els investigadors a cercar proves que evitin que la gent gran pateixi una malaltia greu o la mort a causa del virus.

    El Financial Times adverteix, però, que els resultats positius en les proves d’immunitat de la vacuna no garanteixen que aquesta sigui efectiva i segura per a la gent gran. Segons ha informat el diari, els detalls de la recerca seran publicats aviat en una revista clínica.

    Aquesta troballa se suma a les dades publicades al juliol que van mostrar que, en la fase intermèdia 1 i 2 de la vacuna, el grup que la va provar va generar una resposta immunitària contra la infecció provocada pel SARS-CoV-2 i no va patir greus efectes secundaris.

    Ara per ara, la vacuna d’Oxford és una de les que es troba en primera línia de la cursa per produir una vacuna que protegeixi contra el coronavirus.

  • Catalunya en toc de queda: què passa a partir d’ara

    Ahir a les 22h va entrar en vigor el toc de queda a tot Catalunya, mesura que prohibeix la mobilitat general arreu del territori entre les 22h i les 06h. Dins d’aquest horari es permetrà la mobilitat per causes excepcionals, per exemple, per permetre la mobilitat de treballadors i treballadores. S’imita, doncs, una estratègia que va iniciar França, i que té com a objectiu intentar reduir els contagis sense provocar una afectació greu a l’economia apuntant a un segment concret de la població: els joves. S’espera així reduir les reunions nocturnes de la població entre 20 i 30 anys i famosos “botellots”, assenyalats com la principal activitat de risc.

    El Govern català es suma a la proposta de Pedro Sánchez alhora que l’amplia lleugerament, ja que l’hora prevista per iniciar el toc de queda per l’executiu socialista era les 23h i no les 22h. En motiu del toc de queda, tots els comerços hauran de tancar com a molt tard a les 21h per poder tenir marge de recollir i tornar a casa.

    Segons va anunciar el sotsdirector de Protecció Civil Sergio Delgado, tots els ciutadans que s’hagin de moure en horari no previst hauran d’omplir un certificat d’autoresponsabilitat similar al que ja es va facilitar durant els mesos de confinament, on hauran d’especificar els motius del desplaçament.

    Aquesta mesura entra dins d’un marc legal excepcional, ja que per a que el Govern hagi pogut aplicar el toc de queda ha estat necessari habilitar prèviament l’estat d’alarma a tot l’estat. Però si durant la primera onada l’executiu de Sánchez va centralitzar totes les operacions relacionades amb la gestió de la crisi sanitària, ara aquesta responsabilitat queda en mans de cada comunitat autònoma.

    L’aplicació del toc de queda no sembla que sigui la única nova mesura que s’apliqui al curt termini: el Conseller d’Interior Miquel Sàmper comunicava en una entrevista recent que “el toc de queda no és definitiu i s’haurà de complementar” i que “quan tinguem dades del confinament nocturn, hem d’analitzar si és necessari un confinament diürn. I si aquest confinament ha de ser total o només parcial”.

    A hores d’ara, hi ha un consens generalitzat en intentar evitar un confinament domiciliari total, però també s’admet que de continuar amb la tendència segurament no hi hagi cap altra alternativa.

    El que se sap, de moment, és que el tancament dels bars i restaurants s’allargarà, com a mínim, dues setmanes més. Per a compensar les pèrdues econòmiques del sector de la restauració – un dels sectors més colpejats per la crisi de la Covid19 –, Pere Aragonès va explicar a TV3 que el Govern ja va aplicar un paquet de 40 milions en ajudar i que si és insuficient –com sembla previsible– s’invertirà, “el que calgui” per a dotar d’ajudes als empresaris i autònoms.

    Les dues properes setmanes seran determinants, i marcaran el rumb amb el que s’encararà el final d’any. Si arriben males noticies, el confinament domiciliari podria estar més a prop del que tothom s’esperava.

  • La contaminació de l’aire a Barcelona causa unes 2.100 morts anuals

    La contaminació de l’aire a la ciutat és un greu problema de salut pública. És la conclusió de l’anàlisi de l’aire de 2019 que l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) ha publicat recentment, i en què avalua els valors contaminants i estima l’exposició de la població als seus efectes. El resultat és contundent: “La contaminació de l’aire és el principal risc ambiental per a la salut”, diu l’ASPB.

    No en va, l’organisme sanitari xifra en 2.100 les morts anuals que causa la contaminació de l’aire a Barcelona, el que suposa un 13% del total de decessos. Arriben a aquesta xifra després calcular els nivells de diòxid de nitrogen, de micropartícules PM2,5 i de ponderar els casos en què els dos agents poden influir en la mort. La informació es compara amb els nivells de contaminació trobats a l’indret poblat d’Europa amb menys contaminació registrada.

    Altrament, si el municipi de Barcelona tingués l’aire del Parc Natural del Montseny, es registrarien 1.500 morts menys a causa de l’aire contaminat. En un escenari menys favorable però més factible, si la capital catalana complís amb les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) referent als màxims dels dos agents contaminadors, hi moririen un miler menys d’habitants l’any. El descens seria del 7% en el total de morts naturals registrades a Barcelona.

    Seguint el mateix patró, un aire el més net possible comportaria 210 menys casos de càncer de pulmó l’any (-22%) i 950 menys infants diagnosticats d’asma (-61%). La reducció seria de 150 càncers (-16%) i 725 asmàtics (-46%) si els nivells contaminants de l’aire registrat al Montseny s’apliquessin a la capital catalana. Per últim, amb els criteris màxims que aconsella l’OMS, 110 persones no patirien el càncer de pulmó (-11%) i 525 infants no serien diagnosticats d’asma (-33%).

    L’estudi revela que els efectes nocius de la contaminació són més greus com més llarga és l’exposició. “Les dades indiquen que l’impacte en salut de l’exposició puntual a nivells elevats de contaminació atmosfèrica és molt menor que l’impacte de l’exposició continuada als nivells habituals a la ciutat”, redacten després de comparar els efectes dels episodis temporals amb més contaminació. “El principal impacte es produeix per l’exposició crònica i es tradueix en un augment a llarg termini de malalties cardiovasculars, respiratòries, càncer de pulmó i la mortalitat”, afegeixen.

    En aquest sentit, les dades dels punts de mesurament revelen que a Barcelona se superen de forma recurrent els nivells màxims d’alguns elements contaminants. Per exemple, el total de la ciutadania barcelonina està exposada a nivells de micropartícules PM2,5 per sobre del valor que recomana l’OMS. Quant al diòxid de nitrogen (NO2), superen el límit legal de la UE el 26% de les escoles i un 35% de la ciutadania hi viu exposada.

    Igualment, a la capital catalana se superen els valors de mitjana anual i de màxim diari de micropartícules PM10 que recomana l’OMS i el màxim diari legal de la Unió Europea alguns dies l’any. Barcelona també excedeix, en menor mesura, les recomanacions de l’OMS quant a l’ozó, el benzè i el benzo(a)pirè.

    Desigualtat per districtes

    L’exposició ciutadana als elements contaminants no és gens homogènia a la capital catalana. Amb les dades de les estacions fixes i amb estudis mòbils, l’ASPB disposa d’un mapa que xifra els nivells de diòxid de nitrogen (NO2) i de micropartícules PM2,5. Després, les dades es ponderen amb la població que habita a cada districte.

    Pel que fa al NO2, cada ciutadà barceloní està, de mitjana, està exposat a 39µg/m³, just una unitat per sota del límit legal fixat per la Unió Europea i recomanat per l’OMS. La meitat de la població, de fet, es troba exposada a una forquilla d’entre 33 i 42 µg/m³. Ara bé, es registren mínims a algunes llars de només 17 µg/m³ i un màxim al voltant de 85 µg/m³.

    Si Barcelona complís amb les recomanacions de l’OMS, hi moririen un miler menys d’habitants l’any

    L’enorme diferència es deu a la gran desigualtat de valors registrats entre els districtes. Mentre el 35% de la població barcelonina viu exposada per sobre del límit recomanat i legal, és el 94% d’habitants de l’Eixample els que pateixen aquest fet.

    El mapa d’emissions mostra com els barris de l’Antiga Esquerra de l’Eixample i la Dreta són els més afectats i exerceixen com a centre irradiador que s’escampa pels barris i districtes que l’envolten. Horta-Guinardó i Nou Barris, especialment els barris més propers a Collserola, són els que menys valors registren de diòxid de nitrogen. Els autors de l’estudi xifren en 5% “la mortalitat natural que es pot atribuir a la contaminació de NO2” a l’Eixample, mentre que el percentatge baixa al 2% als dos districtes menys afectats.

    L’explicació és clara: «El diòxid de nitrogen és un contaminant molt relacionat amb les emissions del trànsit a la ciutat», diuen els tècnics que redacten l’informe. Asseguren que «el 60% de la concentració d’aquest contaminant a l’aire de la ciutat” en prové. Ho demostra el fet que les estacions de mesurament més properes al trànist acumulen, de mitjana, un 48% més de NO2 que les que es troben al fons urbà. També que hi hagi un clar creixement durant les hores pic del dia, quan més gent agafa el cotxe, i un notable descens els dies del cap de setmana.

    La diferència és encara més gran en el cas de les micropartícules PM2,5, on entre el domicili que en registra més i el que menys hi ha un 258% de diferència. La meitat de la ciutadania barcelonina està exposada a uns nivells d’entre 14 i 18 µg/m³, per sobre dels 10 recomanats per l’OMS però encara lluny dels 25 que té com a objectiu màxim la Unió Europea.

    Les partícules en suspensió de menys de 2,5 micres (PM2,5), a més de tenir relació amb els vehicles motoritzats “de distribució urbana de mercaderies, dièsel i antics», provenen «d’activitats que generen pols com obres o explotacions ramaderes». En aquest cas, tot el municipi està per sobre dels nivells de l’OMS i per sota dels de la UE, tot i que on més se’n registren és a l’Eixample, a Sant Martí i a la zona més oriental de Sant Andreu i Nou Barris.

    Els científics que han elaborat l’estudi van valorar la possible relació entre nivells d’exposició a la contaminació i altres aspectes socioeconòmics. Conclouen que hi ha una “certa relació positiva, del 0,36, entre el nivell de renda dels barris i el nivell de diòxid de nitrogen”. El 39% de població amb estudis universitaris està exposada a més de 40 µg/m³, mentre que el percentatge dels que tenen estudis primaris o menys es redueix lleugerament al 29%.

    Tanmateix, la correlació és molt minsa i gairebé inexistent en els casos de les micropartícules PM2,5 i PM10. “No hi ha un patró comú de desigualtats en l’exposició a la contaminació de l’aire a les ciutats europees”, afegeixen.

    Escoles exposades

    La mala situació de l’aire a la capital catalana afecta, inevitablement, els centres educatius de la ciutat. Segons els càlculs de l’ASPB, “les escoles de Barcelona van estar exposades a un nivell mitjà de 37 µg/m³ de NO2 durant el 2019, dos punts per sota la mitjana als domicilis”.

    La situació és greu al global del municipi, amb la meitat dels centres exposats a una forquilla d’entre 32 i 41 µg/m³ de NO2 quan el límit de l’OMS i el legal de la UE és de 40. Amb tot, és a l’Eixample on la situació és més crítica amb uns nivells mitjans a les aules de 49 µg/m³.

    Amb els criteris de l’OMS, 110 persones no patirien càncer de pulmó i 525 infants no serien diagnosticats d’asma

    En total, el 26% dels centres barcelonins es troben en carrers on la contaminació supera el límit legal. A més, n’hi ha 25 (7%) on se superen els 50 micrograms per metre cúbic. “Es troben gairebé tots al districte de l’Eixample”, diuen els experts que signen l’estudi.

    L’ASPB insisteix en la diferència de nivells entre les escoles de diferents districtes i en l’impacte sobre la salut que comporta superar els límits de diòxid de nitrogen: “Cada augment d’exposició de 10 µg/m³ de NO2 suposa augmentar un 5% el risc de desenvolupar asma infantil», diu.

    Reduir el trànsit motoritzat, la millor solució

    “Els resultats indiquen que cal actuar amb mesures permanents i transversals, prioritzant les zones més afectades, per tal de protegir la salut de les persones” diu l’ASPB. Insten, en primer lloc, a una reducció del trànsit motoritzat perquè «és, amb diferència, la mesura més eficient per disminuir l’exposició i els efectes en salut de la contaminació de l’aire«. En aquest sentit, demanen que es fomenti el transport actiu i una millora del transport públic alhora que es restringeix el vehicle motoritzat privat. També demanen una actuació sobre altres fonts de partícules, com ara les obres, i un augment de les zones verdes i la vegetació urbana.

    D’acord amb els resultats de l’estudi, recomanen una intervenció prioritària al districte de l’Eixample, així com actuacions a les escoles per protegir la infància de l’exposició a la contaminació. Proposen allunyar els nous equipaments del trànsit i augmentar la vegetació, assegurar la ventilació i la neteja de les aules ja construïdes.

  • La Covid-19 ha provocat el descens més gran d’emissions de CO₂ des de l’any 1900

    La pandèmia de la Covid-19 ha donat al planeta Terra el respir més gran. Durant la primera meitat del 2020 hi ha hagut un “abrupte descens del 8,8%” de les emissions de diòxid de carboni (CO₂), d’acord amb un estudi que n’estima les xifres diàries a diferents països i sectors econòmics.

    “La pandèmia està impactant en les activitats humanes, i al mateix temps sobre l’ús d’energia i les emissions de diòxid de carboni», resumeix el grup de científics, liderats per Zhu Liu, que ha publicat recentment l’article a la revista Nature Communications.

    Aquesta no és la primera vegada que la societat pateix un canvi en el model de vida per un factor relativament aliè i sobtat. Amb tot, i segons les dades de l’informe, la Covid-19 ha provocat l’impacte més gran sobre les emissions de CO₂ en la història. El descens reportat durant la primera meitat de l’any, de 1.551 tones mètriques i d’un 8,8% respecte del mateix període de l’any anterior, no és comparable amb cap altra baixada des que hi ha dades.

    “La magnitud d’aquest decreixement és major al de les recessions econòmiques anteriors o al de la Segona Guerra Mundial”, insisteixen els investigadors. Com s’aprecia al següent gràfic, el descens en la primera part del 2020 és d’1,6 gigatones de diòxid de carboni. Aquesta baixada no té competidor en la història.

    Font | Liu, Z., Ciais, P., Deng, Z. et al. Near-real-time monitoring of global CO2 emissions reveals the effects of the COVID-19 pandemic. Nat Commun 11, 5172 (2020). https://doi.org/10.1038/s41467-020-18922-7

    Des que es tenen dades, l’any 1900, només en 23 dels 120 anys s’ha registrat un descens d’emissions respecte de l’anterior. Amb tot, cap de les baixades és similar a la provocada per pandèmia de la Covid-19. Les 1,6 gigatones menys de CO₂ només s’apropen al descens de 0,8 que va haver-hi durant la II Guerra Mundial. En aquell cas es van emetre 790 tones mètriques menys, mentre que la baixada actual, de 1551, és de gairebé el doble.

    Pel que fa a la disminució d’emissions per la crisi financera i econòmica de finals de la dècada del 2000, no suposa ni una cinquena part del descens de CO₂ expulsat entre el gener i el juny del 2020.

    Els experts, això sí, matisen que “els primers mesos de 2020 van ser excepcionalment càlids a l’hemisferi nord”. Creuen que això pot explicar una part de la disminució d’emissions de CO₂ respecte del mateix període de l’any 2019 independentment de les mesures imposades per la pandèmia. Després de deslligar la variació de temperatures, una “anàlisi preliminar” els porta a pensar que l’hivern més càlid del normal suposa només un 15% de la baixada de les emissions. Així doncs, el 85% restant del descens sí que s’atribueix als efectes derivats de la Covid-19.

    El treball de Liu i els seus col·legues es basa en nombroses fonts estadístiques. Entre d’altres, les emissions es van calcular a partir de dades de producció d’energia elèctrica, del trànsit diari de vehicles a les grans ciutats, dels vols o de la producció del sector industrial.

    El transport terrestre, el respir més gran

    Referent als diferents àmbits d’emissió analitzats, l’aviació internacional és la que ha tingut una baixada més destacada entre la primera meitat d’aquest any i la de l’anterior. El transport aeri, enfonsat per les restriccions de mobilitat entre Estats, ha reduït les seves emissions en un 52,4%. El segon lloc a la classificació és per a l’aviació nacional, que ha contaminat un 35,8% de CO₂ menys que el 2019.

    Ara bé, el descens més notable en termes de tones de CO₂ es reporta en el transport terrestre, responsable del 18% de les emissions de diòxid de carboni cada any, segons l’estudi. «Les contribucions més importants a la disminució global de les emissions el 2020 provenen del transport terrestre», amb 613,3 tones mètriques menys. Altrament dit, la reducció del transport terrestre suposa un 40% de la reducció de les emissions de CO₂ provocada per la Covid-19.

    La magnitud d’aquest decreixement és major al de les recessions econòmiques anteriors o al de la Segona Guerra Mundial

    La relació amb el confinament és total. En el cas concret de la Xina, les emissions de CO₂ del transport terrestre van decréixer el febrer un 53,8%, mentre que es van recuperar de mica en mica així com les restriccions es relaxaven, des del 25% negatiu del març al -4’2% del juliol.

    Completen el podi de contribucions al descens d’emissions el sector elèctric (-341,4 tones mètriques que suposen el 22% del total de la reducció), el sector industrial (-263,5 Tm i 17%) i l’aviació nacional i internacional (-200,8 Tm i 13%).

    Barcelona: menys trànsit, menys partícules

    L’estudi estrenat a Nature és el més complet fins al moment. Els investigadors asseguren que abans de la seva publicació només existien suposicions sobre el descens d’emissions a causa de la Covid-19. Citen, per exemple, les projeccions de l’Agència Internacional de l’Energia (IEA) que estimava un descens del 5% entre el gener i l’abril del 2020 respecte dels mateixos mesos del 2019.

    Un altre estudi el va aportar l’Agència de Salut Pública de Barcelona a finals del mes de juny. L’ASPB va mesurar les emissions en un seguit de partícules contaminants que afecten l’aire i la respiració dels humans. Des de l’estat d’alarma i fins al 18 de maig, poc més de dos mesos, van reportar una baixada del diòxid de nitrogen (NO2) del 55%, del 63% quant a carboni negre i del 39% de les micropartícules PM10.

    Aquests resultats van molt lligats a la disminució del trànsit rodat que va patir la capital catalana durant el primer pic de la pandèmia i el confinament estricte. Segons les dades de l’organisme municipal, el trànsit es va reduir de mitjana en un 75% als accessos i a l’interior del municipi i en un 70% a les Rondes.

    L’ASPB estima que amb aquesta reducció, durant els dos mesos estudiats, es van evitar 15 morts per contaminació. Segons l’informe, cada any s’evitarien 800 morts a la ciutat de Barcelona si la contaminació es mantingués en els nivells del període estudiat.

    Fins quan durarà la baixada?

    La gran pregunta a respondre, de cara al futur més proper, és si la disminució d’emissions es mantindrà constant durant el que resta d’any. Si bé podria ser una bona notícia pel planeta en el camí a evitar l’augment d’1,5ºC de temperatura, les dades més recents no semblen indicar que es tracti d’una tendència.

    Res més lluny de la realitat, “els efectes de la pandèmia sobre les emissions van disminuir a mesura que es van relaxar els confinaments i es van reiniciar algunes activitats econòmiques, especialment a la Xina i a diversos països europeus”, expliquen Liu i companyia. De fet, les dades reporten que la baixada més pronunciada, amb un -16.9% respecte del 2019, va ser el mes d’abril, quan la Xina i Europa vivien la primera onada de ple.

    Per posar un exemple concret, les emissions del sector energètic només van ser un 1,1% inferiors el juny del 2020 respecte del 2019, mentre que a l’abril la diferència negativa era de 9,7%. A la Xina, fins i tot, hi ha hagut un repunt d’emissions al mes de maig, superant la dada de l’any anterior. Només als països on encara hi havia un alt nombre de casos al juny, EUA, Brasil i l’Índia, els descensos es mantenien notables.

    Però no tot és negatiu. Hi ha altres aspectes on la disminució sembla persistir. És el cas de la mobilitat, on el transport terrestre va suposar un 13% menys d’emissions el juliol d’aquest any respecte de l’anterior. Això sí, la retallada és inferior als mesos d’abril i maig, on van ser de 38,6% i 32,6% respectivament.

    “Els efectes a llarg termini de la pandèmia sobre les emissions són encara incerts i depenen de factors com l’eficàcia i el rigor de les polítiques de salut pública, la recuperació de les economies i els canvis persistents en el comportament humà”, escriuen els científics que han fet el càlcul i l’estudi.

    En aquest sentit, els experts recorden que si bé els canvis que hem dut a terme per aconseguir la reducció del 8,8% han semblat molt considerables, el canvi de paradigma necessari per assolir els objectius d’emissions baixes implicaran gestos encara més destacables. “S’han de basar en canvis estructurals i transformadors en els sistemes de producció d’energia, descarbonització del transport i millora de l’eficiència en l’ús energètic dels edificis”, escriuen. Amb aquestes mesures, asseguren, no hi hauria menys activitat humana, sinó un millor aprofitament dels recursos.

    La transició energètica postpandèmia que molts líders polítics han anunciat, coneguda com la ‘Recuperació Verda’ o el ‘Pla Verd’, perilla si hi ha un “rebrot de carboni”, diuen els experts. “Les emissions podrien rebrotar i superar els nivells previs a la pandèmia si la recuperació i l’estímul depenen de la disponibilitat d’energia amb alt contingut de carboni”, sentencien.

  • Vicenç Navarro: «L’elevadíssima taxa de mortalitat pel coronavirus es deu a l’escassetat de recursos públics»

    La pandèmia el va agafar donant classes a la John Hopkins University, a Baltimore. S’ha bolcat des d’aleshores a contenir la pandèmia i facilitar la recuperació econòmica de la crisi a què ens ha dut. Vicenç Navarro és, a més de professor de Política Social i de Salut d’aquesta universitat dels Estats Units, catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Urbanes de la Universitat Pompeu Fabra. Ha plasmat en un llibre les seves reflexions i propostes sobre aquesta qüestió: «Pandèmia, economia i estat del benestar. Causes conseqüències i alternatives possibles davant la pandèmia de coronavirus». Reflexions i propostes des de la seva coneguda visió d’esquerres de la societat i el món.

    Quin impacte social tindrà la crisi associada a la pandèmia de la Covid 19 a Catalunya i Espanya? Quins seran els sectors socials més perjudicats per aquesta crisi?

    Les persones més afectades seran aquelles pertanyents a les classes populars, que són molt vulnerables com a conseqüència que els serveis i transferències de l’Estat del Benestar estan molt poc desenvolupats a Espanya. Els seus serveis públics, com ara la sanitat, educació, serveis socials, escoles bressol, mal anomenades «guarderies» a Espanya, els serveis a la dependència, les ajudes a les famílies i molts d’altres han estat sempre poc finançats. En realitat, la despesa pública espanyola és de les més baixes a la Unió Europea dels Quinze, la UE-15, el grup de països de la UE amb un nivell de desenvolupament econòmic semblant a l’espanyol.

    Espanya, incloent-hi Catalunya, dedica molts menys recursos a aquests serveis del que caldria segons el seu nivell de desenvolupament econòmic. Aquesta escassetat de fons va augmentar encara més durant la Gran Recessió, quan les polítiques públiques d’austeritat es van intensificar, agreujant molt el dèficit de recursos, inclòs el de personal en aquests serveis, dèficit que es va fer palès amb tota claredat durant la pandèmia. L’elevadíssima taxa de mortalitat a causa del coronavirus durant la primera onada i que, en part, continua ara es va deure a aquesta enorme escassedat de recursos.

    A què es deu que la pandèmia hagi creat un dèficit tan enorme?

    En part, al pes de l’herència històrica. La despesa pública social durant la dictadura era baixíssima. La democràcia va permetre reduir aquest dèficit, sobretot en l’etapa socialista, tot i que va deixar de reduir-se quan el PSOE es va convertir al neoliberalisme en la segona etapa del govern Zapatero, quan el seu govern va començar a aplicar les polítiques neoliberals de retallades, que es van incrementar durant el govern Rajoy que va venir després. A Catalunya, que té un dèficit de despesa pública social fins i tot més alt que la mitjana d’Espanya, una de les causes més importants i, a la vegada, més ignorades pels mitjans d’informació, d’aquest dèficit són les polítiques públiques del govern de la Generalitat, que ha estat governada per les dretes catalanes durant la major part del període democràtic. El partit governant ha estat un -CDC- de tradició conservadora liberal, en aliança amb un partit democratacristià –UDC- durant molts anys, i més recentment amb la independentista ERC, que ha anteposat el tema nacional al social aliant-se amb les dretes de sempre. És més, CDC, que és el partit dominant dins del bloc independentista, i els seus successors van aprovar a les Corts espanyoles les polítiques neoliberals – com ara reformes laborals i fiscals regressives, i retallades de despesa pública- que han causat un gran dany a les classes populars, incloent-hi les de Catalunya. Més recentment, CDC i els seus hereus, JuntsXCat s’han convertit a l’independentisme i, juntament amb ERC, sempre han anteposat els seus objectius d’assolir la independència sobre la resolució de l’enorme problema social, creat, precisament, per les seves polítiques públiques liberals. Aquestes polítiques han afavorit sistemàticament el sector privat a costa del sector públic, augmentant a més les desigualtats socials, afavorint les classes benestants a costa de les classes populars: les dades no poden ser més contundents. Avui, una tercera part de la infància i el jovent catalans (un dels percentatges més alts de la UE) es troba en risc de pobresa, mentre que la concentració, tant de les rendes com de la propietat, han assolit uns nivells sense precedents.

    «Avui, una tercera part de la infància i el jovent catalans es troben en risc de pobresa, mentre que la concentració, tant de les rendes com de la propietat, ha assolit uns nivells sense precedents»

    Un govern de dretes a Espanya hauria reaccionat de forma molt diferent davant aquesta crisi en l’àmbit econòmic i laboral?

    Hem vist, a Madrid i a Catalunya, el que hauria fet la dreta a Espanya. Tant el PP com JuntsXCat i el PDeCAT van votar en contra de la pròrroga de l’estat d’alarma, que havia permès al govern espanyol contenir la pandèmia. Quan la majoria de les dretes espanyolistes i els independentistes van impedir que s’allargués l’estat d’alarma, va passar allò que era summament previsible: la pandèmia es va tornar a descontrolar, i molt en especial, allà on governaven les dretes, a Madrid i a Catalunya. Mirin les dades i ho podran comprovar. El govern Torra ha estat el continuador dels governs de les dretes catalanes presidides per Mas i Puigdemont. I les seves polítiques econòmiques han estat molt semblants a les de les dretes espanyolistes a les Corts espanyoles, i també bastant semblants a les que ha aplicat el president Trump als EUA. Han anteposat els interessos econòmics als socials. El problema és que l’economia no es recuperarà si abans no es conté la pandèmia. Quan va acabar l’estat d’alarma, les dretes governants a Madrid i a Catalunya van reobrir massa de pressa l’activitat econòmica, i van permetre un desconfinament massa precipitat. Comparem-ho amb el que ha passat a Itàlia -on el confinament ha estat progressiu i gradual- i veuran que el meu diagnòstic és encertat.

    Què podria fer l’actual govern de la Generalitat?

    No veig com aquest govern actual podria agafar les regnes del control de la pandèmia i de la recuperació econòmica. Com li he dit, ha estat responsable dels enormes dèficits i de l’enorme crisi social que està originant la crisi econòmica més gran viscuda a Catalunya. Cal un nou govern que posi per davant la resolució del tema social, inclòs el control de la pandèmia, a tota la resta, al contrari del que han fet les dretes, tant les castellanes com les catalanes. Les dues han recorregut a les banderes per a mobilitzar la gent, ocultant la gran responsabilitat que tenen en la creació de la crisi. Sempre han posat els interessos econòmics per damunt dels socials, dificultant així la recuperació econòmica.

    Després de tot el que hem viscut a Catalunya els darrers anys, considera compatibles els termes ‘independentisme’ i ‘esquerra’?

    En teoria, podria haver-hi una Catalunya independent d’esquerres. Però no crec que això passi. De fet, el moviment independentista a Catalunya ha estat històricament hegemonitzat per les dretes. Si el
    moviment independentista governés a Catalunya, podria ser una continuació de les polítiques liberals que han fet tant de mal a les classes populars catalanes. Continuarien les mesures d’austeritat i la privatització dels serveis públics. És més, aquest moviment té escassa sensibilitat democràtica, com va quedar demostrat en la seva declaració unilateral d’independència en contra del desig de la majoria de catalans. El nivell de benestar d’un país no depèn del seu nivell de riquesa, sinó de la distribució d’aquesta riquesa. Els EUA són un país molt ric i, en canvi, el benestar de les classes populars és molt limitat. La sanitat, per exemple, està privatitzada i no hi ha drets socials que garanteixin aquest benestar. El 42% dels pacients terminals estan preocupats per com pagar les seves despeses mèdiques.

    «Quan la majoria de les dretes espanyolistes i els independentistes van impedir que s’allargués l’estat d’alarma va passar allò que era summament previsible. La pandèmia es va tornar a descontrolar»

    Què creu que hauria de passar?

    Per a canviar Catalunya fa falta també canviar Espanya, de manera que s’estableixi l’esperit de la resistència antifeixista, liderada per les esquerres que desitjàvem una Espanya justa, solidària i plurinacional, que anteposi el tema social a tota la resta. La postura que els dos temes -el nacional i el social- estan relacionats em sembla bé en teoria, però a Catalunya forma part d’un discurs que justifica el fet d’anteposar el tema nacional al social. Per aconseguir la justícia social, ens volen fer creure que la independència és imprescindible. Però en realitat, les seves polítiques públiques han estat d’una duresa antisocial aclaparadora que ha quedat ocultada pel tema independentista.

    Creu possible que unes properes eleccions al Parlament de Catalunya permetin la formació d’una majoria que apliqui polítiques d’esquerres?

    No crec que l’establiment d’una Catalunya independent sigui viable, almenys en els propers deu anys. La causa principal és que la majoria de la classe treballadora no té simpaties secessionistes. Mirin les anàlisis electorals. Avui, en la seva gran majoria, l’independentisme té la seva base electoral principalment en la població que té un nivell de renda superior a la mitjana. Les dades, de nou, ho confirmen. Observin el comportament electoral de la població i ho veuran.

    Des del bàndol independentista, es pot plantejar una política econòmica i social que defensi els interessos dels sectors treballadors i més humils?

    És gairebé impossible que això passi, ja que per tal que s’apliquin aquestes polítiques que responen als interessos de la classe treballadora cal que la transició estigui liderada per partits representants d’aquesta classe. La famosa i modèlica transició espanyola de la dictadura a la democràcia a Espanya demostra que les forces que van controlar aquella transició controlen la societat que n’ha resultat. I no veig que el grup de partits independentistes siguin d’esquerres. Miri TV3 i Catalunya Ràdio i es podrà fer una idea de la futura Catalunya. No crec que la classe treballadora hi sigui gaire favorable.

    “La pandèmia no es podrà contenir sense la solidaritat que mobilitzi la població. Les desigualtats són un obstacle molt gran per al benestar de la població i la pandèmia ho ha mostrat molt clarament”

    La Unió Europea ha reaccionat de forma diferent davant aquesta crisi que davant la del 2018. Com valora aquest canvi d’actitud?

    L’enorme dany causat per l’aplicació de les polítiques neoliberals explica el canvi del discurs de l’establishment politicomediàtic de gran part dels països a ambdós costats de l’Atlàntic Nord. És per això que la UE és conscient que la seva pròpia supervivència està en perill, la qual cosa explica que en teoria i també, una mica, a la pràctica, hagi canviat el seu discurs i les seves polítiques. Avui s’accepta, fins i tot entre els liberals europeus, que és imprescindible que la inversió i despesa públiques estiguin al centre per aconseguir la recuperació econòmica. Les dretes catalanes i espanyoles encara no ho han acceptat. Com deia abans, les nostres dretes (les espanyoles i les catalanes) estan més a la dreta que les dominants a l’establishment europeu.

    I per què?

    Una pregunta difícil de respondre en una entrevista. Però bàsicament, la principal causa és que la transició de la dictadura a la democràcia no va ser modèlica. No hi va haver mai un trencament amb el règim anterior. I les dretes continuen amb aquella herència.

    Aquesta pandèmia suposarà la derrota del capitalisme per la qual treballa l’esquerra o tenim capitalisme per molts anys encara?

    Les majors alternatives que se’ns presenten són dues: una és la via gairebé dictatorial del trumpisme, molt estès entre els hereus del feixisme espanyol, i l’altra és la via democràtica progressista que no pot ser la continuació de la ja existent. La tornada a la normalitat no pot ser la tornada a la Gran Recessió. La pandèmia no es podrà contenir sense la solidaritat que mobilitzi la població. La solidaritat que cal per donar resposta a la pandèmia requereix una intervenció molt activa de l’Estat, per a permetre una major intervenció pública i una internacionalització diferent i oposada a la globalització actual. Anteposar l’interès comú al particular i egoista de sempre hauria de ser l’objectiu a assolir. En aquest sentit, la gran inversió i despesa pública han d’anar cap al desenvolupament de l’Estat del Benestar en primer lloc, ja que l’objectiu de l’activitat econòmica és millorar la qualitat de vida i el benestar de les poblacions. Fa falta un New Deal Social que complementi el New Deal Ecològic. Ambdós s’han de complementar, ja que l’un sense l’altre no tenen futur. És sorprenent que a Espanya, incloent-hi Catalunya, l’establishment politicomediàtic no sigui conscient que sense aquestes inversions no hi ha un futur viable en aquestes societats.

    «Necessitem un New Deal Social que complementi el New Deal Ecològic. Ambdós s’han de complementar ja que l’un sense l’altre no tenen futur»

    Com valora el Pla de Reconstrucció que proposa el govern espanyol?

    La inversió que el nou govern està proposant és una bona primera passa, però encara molt insuficient. Per a fer-se una idea del tipus d’inversió que cal, s’ha de ser conscient que si Espanya i Catalunya tinguessin, com passa a Suècia, una de cada cinc persones adultes, en lloc d’una de cada onze com passa avui a Espanya, treballant als serveis públics de l’Estat del Benestar, com ara la sanitat, l’educació, els serveis socials, escoles bressol, serveis de dependència, serveis d’ajuda a les famílies, habitatge públic, entre d’altres, hi hauria gairebé 3 milions més de llocs de treball, creant riquesa i benestar. I Espanya i Catalunya disposen dels recursos per pagar aquests serveis. Si no es fa, és per motius polítics: el gran poder del 20% de renda superior del país, que té una enorme influència política i mediàtica al país, que s’oposaran a augmentar els seus impostos per a pagar aquests serveis. És gent que recorre a la sanitat privada i creuen erròniament que no necessiten els serveis públics. La pandèmia ha mostrat que no és així. De fet, la seva postura és profundament errònia, fins i tot des del punt de vista dels seus interessos. L’evidència mostra que els països que tenen menys desigualtats, com ara els escandinaus, tenen també uns nivells de qualitat de vida per a tothom més elevats que els del sud d’Europa, com nosaltres, on les desigualtats són molt elevades. En realitat, una de les millors escoles avui a Europa és la finlandesa, on el fill del banquer i el fill de l’empleat de banca van a la mateixa escola, un fet impensable a Catalunya o Espanya. Les desigualtats són un obstacle molt gran per al benestar de la població, i la pandèmia ho ha mostrat d’una manera molt clara. És per això que cal una inversió pública molt notable i uns canvis en el mercat de treball que donin molt més poder a la població laboral, millorant alhora les institucions democràtiques que, a Espanya, són molt deficients. El benestar, tan limitat, és conseqüència de l’enorme dèficit democràtic existent a Catalunya i a Espanya.