Just Deploy It!

Blog

  • Invertir en hospitals o en centres d’atenció primària

    Crec que sobren nous hospitals i falten inversions urgents en els vells CAP. Almenys a Barcelona, tenim vint hospitals (vuit en el Sistema públic, pagats directament o concertats amb el CatSalut).

    Com és que es poden fer cinc nous hospitals annexos als públics existents, amb un cost pressupostat de 85 milions d’euros (17 milions cada un) en quatre mesos i no es poden millorar els Centres d’Atenció Primària (CAP) deteriorats, insuficients en espais i reivindicats pels professionals i els ciutadans des de fa anys?

    Posem algun cas, com a exemple, de Barcelona ciutat. A Barcelona toca fer un hospital annex en un terreny del Parc Sanitari Pere Virgili, que dependrà de l’Hospital Vall Hebron. Sembla que tindrà uns 100 llits. No s’ha dit amb quin personal funcionarà i, de moment, servirà per si l’epidèmia col·lapsa els hospitals públics existents o per atendre només pacients amb Covid-19 per tal de permetre als existents no demorar gaire en l’altra patologia pendent. Sembla que els nous no tindran UCIs.

    Durant la primera onada els vuit hospitals públics (que vol dir del SISCAT) pagats pel CatSalut (directa o en concert) tenien uns 360 llits d’UCI (dos d’ells no tenen UCI). Mentre que en aquesta primera onada, els onze hospitals privats (sense concert) que es van utilitzar a Barcelona per ingressar pacients amb Covid-19 van utilitzar, durant els mesos forts de l’onada, 60 llits d’UCI i 640 llits de planta convencional, que després el CatSalut ha hagut de pagar amb preus molt elevats. Però mai tan cars com els costos dels nous hospitals que s’estan fent.

    Ara sembla que el camí són aquests nous hospitals, fets en quatre mesos, mentre els hospitals privats i les Mútues fan el gran negoci tractant els pacients que la sanitat pública no pot assumir i demora per culpa de la Covid-19. De fet, amb els 17 milions que costa l’hospital annex nou de Barcelona podrien tornar a pagar als privats, amb preus molt ajustats a costos reals (sense benefici privat), aquesta segona onada si fossin necessaris. Segur que estalviaríem molts cèntims, en inversió i en professionals després.

    Però és que, a més, amb els 17 milions del nou hospital es podrien fer de nous fins a sis CAP necessaris a Barcelona (Raval Nord, Gòtic, Barceloneta, Passeig Sant Joan, la Pau…). Alguns d’ells ja tenen terrenys adjudicats, en altres casos el procés de requalificació urbana i altres causes alenteixen les decisions. Però aquí caldria aplicar també, a la lentitud de burocràcia i finançament, els procediments d’emergència que s’han pogut aplicar (suposem) en els nous hospitals.

    En aquest exemple de Barcelona es veu molt clar quin és el model, la inèrcia i els interessos de l’administració sanitària a Catalunya: prioritzar els tractaments a l’hospital oblidant un cop més l’Atenció Primària, que vol dir als seus professionals desesperats per les seves condicions de treball i a la ciutadania per les males condicions d’atenció.

  • Es pot predir l’evolució d’una pandèmia?

    Una tarda, a mitjans de juliol, en Joan s’aixeca, s’arregla i surt al carrer. Té Covid-19, però no ho sap (és un d’aquells «asimptomàtics»). Es pren alguna cosa en una terrassa amb uns amics i, com que fa calor, decideix llevar-se la màscara. Al migdia, agafa un autobús i s’acosta a casa dels seus pares a dinar amb ells, com ha fet tantes altres vegades.

    Tres mesos després, sense ell saber-ho, algunes de les persones amb les que va tenir contacte van emmalaltir, es van contagiar les unes a les altres o, fins i tot, van morir. Si en Joan va contagiar a una sola persona i, al llarg de la setmana següent, aquesta persona va contagiar a una altra i així successivament, després de 3 mesos el brot que va iniciar s’haurà propagat a unes 12 persones. I si hagués contagiat a 2, que al seu torn contagiessin a altres 2 cada setmana, els afectats arribarien els 4.000. Encara pitjor: si el ritme de contagi setmanal fos de 3 per cada contagiat, seria responsable directe de 500.000 infectats.

    Aquesta història evidència tres dificultats que trobem per predir l’evolució de la pandèmia. Primer, no sabem amb certesa qui està infectat i qui no. Segon, encara que el «rastreig» ens permet detectar precoçment alguns asimptomàtics, no sempre podem determinar la xarxa de contactes (alguns en el transport públic o al supermercat), de manera que desconeixem quantes d’aquestes trobades han estat contagioses. Finalment, i aquesta és la idea central del present article, les epidèmies creixen (i en ocasions s’atenuen) a un ritme exponencial.

    Encara que un creixement exponencial pot desbordar el nostre sistema de salut en unes poques setmanes, els humans no estem psicològicament equipats per comprendre totes les seves implicacions (per exemple, sabia el lector que si poguéssim doblegar un full de paper unes 103 vegades, seria tan ample com nostre univers?). En general, ens costa assimilar que el 26 de febrer es va notificar el primer cas de contagi local i el 14 de març es va decretar l’estat d’alarma.

    Amb tot, la realitat és que la dinàmica de l’epidèmia no segueix tan sols un creixement exponencial incontrolat. Per això els epidemiòlegs utilitzen models matemàtics, per capturar totes les subtileses de la seva propagació. Els models més habituals divideixen la població en grups (anomenats «compartiments») que descriuen els conjunts d’individus susceptibles, asimptomàtics, malalts, hospitalitzats o altres. Diferents models inclouen més o menys detalls i donen lloc a una autèntica sopa de lletres.

    El més habitual és pensar que la incapacitat per predir la dinàmica de l’epidèmia es deu a la pobra qualitat de les dades i no a la qualitat dels models. Per tant, arreglem les dades i tindrem una «bola de cristall» (a la qual anomenem model matemàtic) que ens dirà amb tota precisió quan començarà o acabarà la segona onada. Fins i tot quan arribarà la fi de l’epidèmia. A la fi i al el cap, si models matemàtics semblants han posat a l’home a la Lluna, per què no haurien de funcionar en aquest cas?

    Doncs perquè no és tan senzill. La dificultat rau en el fet que, amb independència dels detalls de cada model, tots tanquen l’implacable creixement exponencial. Aquest factor no només afecta el creixement de l’epidèmia, sinó també el ritme a què creix la nostra ignorància sobre la mateixa. Com esmentem en la breu història que obre l’article, totes les petites decisions que un pren poden amplificar-se i difuminar completament la nostra capacitat de predicció.

    L’autobús a què ens pugem, o un dinar a casa dels nostres pares, poden tenir conseqüències imprevisibles setmanes després. I aquesta epidèmia d’incertesa no depèn únicament de la qualitat dels models matemàtics, sinó que és intrínseca a la pròpia dinàmica de propagació de la infecció. I no oblidem que l’escenari real és encara més desolador, ja que comptem amb unes dades incompletes, inconsistents i, en moltes ocasions, inaccessibles a científics i ciutadans.

    Aprenent dels meteoròlegs

    El lector es preguntarà què podem fer davant d’aquest panorama tan desesperançador. La solució podria venir d’un assumpte en el qual la nostra incapacitat de mirar al futur és coneguda i acceptada: la predicció meteorològica.

    A l’igual que en la dinàmica de la pandèmia, petites alteracions de les condicions meteorològiques (potser l’aleteig d’una papallona) podrien desencadenar un huracà a l’altre costat de la planeta. Fa un segle, la predicció meteorològica no era molt millor que la que proporcionava l’experiència individual: a l’hivern fa fred i a l’estiu calor. Amb el temps, s’ha assolit un gran nivell de sofisticació, ja que s’han atacat les tres fonts principals d’incertesa en la predicció meteorològica.

    La primera d’elles és la qualitat de les dades. Diàriament, es recullen milions de lectures de temperatura, humitat, precipitacions o velocitat del vent. Hi ha instituts especialitzats en tots els països que integren aquestes dades i proporcionen informació actualitzada cada hora. En el cas del coronavirus, tot just sabem els casos positius per PCR o test d’anticossos i les dades de hospitalitzats i morts. Comparem aquestes 4 o 5 fonts de dades amb les desenes de sondes meteorològiques distribuïdes en una sola localitat.

    En segon lloc, els models del clima han millorat i són capaços de descriure la seva dinàmica amb exquisit nivell de detall. Les interaccions en l’atmosfera i amb la terra i el mar a nivell local es descriuen mitjançant equacions molt detallades. Això ha estat possible gràcies a l’augment de la capacitat de computació dels ordinadors. Antigament no es podien resoldre equacions de tal sofisticació a temps per fer una predicció, i calia fer servir versions molt simplificades (i clar, molt menys precises).

    El tercer problema és inevitable i no es pot fer res al respecte: el caos. Les equacions del clima són caòtiques. Això vol dir que el més mínim error que hi hagi en un mesurament s’anirà amplificant amb el temps i produirà uns resultats divergents que, finalment, res tindran a veure amb la situació real.

    Com s’ha «solucionat» aquest problema? De dues formes: una, acceptant que hi ha una «finestra de predicció» fiable més enllà de la qual ja no podem «veure». Per això les prediccions del temps mai excedeixen d’una setmana, i el que passi de tres dies té una fiabilitat molt relativa. A més, les prediccions es van corregint sobre la marxa.

    La segona «innovació» ha consistit a incorporar la predicció probabilística. Ja que la predicció exacta és impossible, per què no canviar-la per un rang de situacions amb diferents probabilitats? Per això ara en les notícies del temps no s’afirma que demà vagi a ploure, sinó que la probabilitat de pluja per demà és del 90%, per exemple. El que vol dir és que, de mitjana, una de cada 10 vegades que hi hagi una predicció així fallarà.

    En el cas de la pandèmia de coronavirus, hem d’assumir els reptes que no podem canviar (el creixement exponencial de la nostra incapacitat per predir) i treballar cap a un sistema de recollida de dades eficaç (i transparent!) i una aproximació probabilística a la predicció .

    Però per ara, amb les dades i models amb què comptem, no podem fer-ho millor que el bo d’en Mariano Medina.
    The Conversation
    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation

  • Vall d’Hebron se suma a una aliança estratègica formada pels hospitals universitaris més rellevants d’Europa

    L’Hospital Universitari Vall d’Hebron s’ha integrat en l’Aliança Europea d’Hospitals Universitaris (European University Hospital Alliance, EUHA), un grup estratègic format per nou dels hospitals universitaris més rellevants d’Europa. L’objectiu d’aquesta aliança estratègica és fomentar la innovació en l’assistència sanitària, la investigació i l’educació per tal millorar la qualitat de l’atenció sanitària a escala europea.

    Tots els membres de l’Aliança tenen centres d’excel·lència en recerca i estan associats a una universitat. L’objectiu general dels seus membres és teixir una xarxa d’hospitals per a compartir les millors pràctiques per al benefici del pacient i maximitzar els esforços per impulsar una recerca d’alta qualitat.

    “Formar part d’aquesta aliança ens permetrà enfortir les relacions internacionals amb els nostres homòlegs europeus però, principalment, compartir experiències i bones pràctiques que es transformin en una millora en la salut i el benestar de la nostra ciutadania», explica la consellera de Salut, Alba Vergés. La consellera considera que en el context actual, amb la pandèmia de la Covid-19, «l’EUHA és l’aliança de màxima excel·lència on debatre i configurar el futur dels sistemes sanitaris europeus”.

    Per la seva banda, el Dr. Albert Salazar, gerent de Vall d’Hebron, assenyala que pertànyer a l’EUHA posiciona a l’Hospital de manera estratègica «per poder contribuir a la presa de decisions en polítiques sanitàries i de finançament de la recerca en salut a nivell europeu mitjançant una interlocució directa amb la Comissió Europea”.

  • L’Hospital Clínic i l’Hospital Plató inicien un procés d’integració

    L’Hospital Clínic de Barcelona i l’Hospital Plató han iniciat un procés d’integració de les seves estructures assistencials, segons ho van aprovar el passat 28 d’octubre el Patronat d’Hospital Plató i el Consell de Govern de l’Hospital Clínic. Aquesta integració compta amb l’impuls del Servei Català de la Salut i, un cop hagi passat per les validacions i aprovacions de l’Administració, es faria efectiva el pròxim 1 de gener de 2021.

    La integració significarà que l’activitat assistencial de l’Hospital Plató passarà a ser gestionada per l’Hospital Clínic a les mateixes instal·lacions. Així, els més de 500 professionals de l’Hospital Plató s’integraran a la plantilla de l’Hospital Clínic.

    L’Hospital Clínic i l’Hospital Plató col·laboren junts des del 2006 en el marc de l’Àrea Integral de Salut de Barcelona Esquerra (AISBE) que té per objectiu cobrir l’atenció de la població de 525 mil habitants dels districtes de l’Esquerra de l’Eixample,Sants-Montjuïc, Sarrià-Sant Gervasi i Les Corts de la ciutat de Barcelona.

    L’any 2011 l’Hospital Plató i l’Hospital Clínic van signar una aliança amb l’objectiu de potenciar projectes conjunts des del punt de vista assistencial i docent, compartint professionals. El 2017 amb un nou conveni marc d’“Aliança Reforçada”, es plantegen noves línies de col·laboració amb l’objectiu d’arribar a la integració organitzativa i funcional màxima possible. Els darrers tres anys s’han dut a terme diferents programes conjunts en àmbits com l’atenció geriàtrica i la medicina interna, l’oftalmologia, la urologia, l’atenció a les cefalees i l’atenció farmacèutica.

  • La salut no ha de ser un negoci. Mai

    Que la salut és el més important que té l’ésser humà, ho hem tingut sempre clar, i molt més des que es va iniciar la pandèmia. Ara s’ha convertit en el tema principal de conversa, ens preocupa. Sembla que alguns, com les Mútues Privades, han vist que poden treure de la nostra por la seva rendibilitat. Ja tenen un 33% de clients i va en augment.

    La guerra de preus entre les companyies asseguradores, el deteriorament de l’Atenció Primària i la Sanitat Pública en general conformen l’escenari perfecte que empeny cada cop a més gent a contractar assegurances privades amb la convicció o falsa promesa que gaudiran d’una millor atenció sanitària. Ara explicarem per què és falsa.

    Les Mútues són un negoci i qualsevol negoci vol tenir guanys. El seu guany està, com sempre, a la lletra petita, en què ens diuen que ens ho cobreixen tot, consultes, proves, operacions, etc. per un cost mínim cada mes i sense límits, ni de temps ni de quantitat.

    La realitat, però, és que si malauradament necessites fer-te proves sí que tenen un límit en funció del preu o et cobren un complement. El mateix passa amb les operacions; si hi ha complicacions et cobraran un complement per dia d’ingrés i, si no pots fer front a aquest pagament, et derivaran a la Sanitat Pública. Així de clar. O sigui, que estarem pagant una atenció mèdica dues vegades.

    A les Plataformes que defensem la Sanitat pública ens preocupa i molt que la ciutadania tingui la percepció que ja és tard, que no podem fer-hi res. Quan va començar la pandèmia i estàvem confinats, vam prendre consciència de la importància dels nostres sanitaris, que la tasca que duia a terme la Sanitat pública no l’havíem reconegut prou. Ara que hem hagut d’aprendre que una pandèmia mundial no és una qüestió de dies, que costarà molts mesos veure la llum, ara que veritablement veiem que el virus és greu i posa a prova tots els sistemes sanitaris del món, ara ens rendim.

    Que el sistema pot millorar i molt? Sí.
    Que fan falta més facultatius, infermers, investigadors i sobretot més CAP i Hospitals? Sí.
    Que la gestió política no és segurament la més adient? Sí.

    Però també és veritat que l’única solució és exigir i lluitar per aquest sistema que és públic, que dóna les mateixes oportunitats a tothom, independentment del nivell adquisitiu i que, per això,  és igualitari i universal.

    Des de la Plataforma del Baix Vallès/Marea Blanca, volem fer una crida a lluitar pel sistema. Perquè val la pena. Volem ser pacients/usuaris i no clients, volem millorar i no vendre la Sanitat Pública, volem que les autoritats prenguin nota i facin la seva feina. I, sobretot, volem dir a qui ens escolti que NO ENS RENDIREM.

  • L’ictus en l’era Covid: actuar ràpidament quan tot s’alenteix

    En Pere, de 69 anys, era un home actiu i independent que a mitjans de gener va patir un ictus hemorràgic sever. Els pronòstics apuntaven a la mort o, en el millor dels casos, a un estat vegetatiu definitiu. “La família confiava que es recuperaria”, assegura el seu fill Jorge. En efecte, va despertar del coma, però l’enrevessada història només havia començat. Una insuficiència respiratòria va obligar a induir-lo de nou al coma i després d’un mes a l’UCI va ser traslladat a planta, on va contraure la grip A i va ser aïllat.

    A les acaballes de febrer, quan la Covid-19 començava a fer ressò a Itàlia i un mes després del seu ictus, va ser traslladat al sociosanitari Pere Virgili de Barcelona per iniciar la rehabilitació. “Vam veure una mica la llum, la rehabilitació començava i els familiars i amics més propers el podíem anar a veure”, diu el seu fill. Però la pandèmia estava a punt d’arribar i tot va canviar. La cancel·lació de visites i la “rehabilitació en punt mort” van precedir la saturació del centre sociosanitari.

    “El meu pare estava sol, no podia rebre visites, es trobava en un moment molt delicat emocionalment, desorientat, amb dèficits importants en l’àmbit d’atenció i no entenia la magnitud del que estava passant amb la pandèmia. Vam decidir portar-lo a casa”, relata en Jorge.

    Adaptació exprés de la llar, compra de material, canvis de rutines. “Amb la meva mare a casa del meu germà per evitar contagis, la meva parella i jo ens vam encarregar del pare els primers quinze dies. Veure el meu pare totalment dependent va ser molt dolorós, però les ganes de tornar una part de l’amor rebut era suficient per tirar endavant”, explica.

    Amb perspectiva, en Jorge valora l’oportunitat d’haver passat temps amb el pare i la sensació d’unió entre la família, però no n’oblida la duresa: “Era una gran responsabilitat per la inexperiència, la gravetat del cas, una assistència de 24 hores en tots els àmbits… i amb el risc del possible contagi de coronavirus”. La d’en Pere i en Jorge és una de les històries que s’amaguen rere els 13.000 casos l’any, 35 al dia, que hi ha d’ictus a Catalunya.

    En un any marcat per la pandèmia de la Covid-19, els neuròlegs i altres experts del camp insten a no oblidar la importància de prevenir, identificar i atendre els casos d’aquesta malaltia cerebrovascular que és la primera causa de mortalitat en dones i la segona en homes. A més, les seqüeles que comporta fan que sigui la primera causa de discapacitat adquirida, segons dades de la Fundació Ictus. “Es calcula que l’ictus afectarà una de cada sis persones al llarg de la seva vida”, apunta la mateixa font.

    Al total de l’Estat espanyol la xifra de casos, segons la Sociedad Española de Neurología (SEN), ascendeixen a 130.000, esdevenint la primera causa de mort en dones i la tercera en homes. Actualment, moren 27.000 persones l’any a causa de l’ictus. Però les seqüeles també es fan notar entre els qui sobreviuen. Una enquesta elaborada per la Federación Española del Ictus (FEI) diu que un 71% dels enquestats indica que el seu estat de salut després de la malaltia és «regular, dolent o molt dolent».

    Segons la mateixa font, el 44% dels afectats per ictus té dificultats per dutxar-se o banyar-se sense ajuda i a un 58% li costa fer «tasques domèstiques lleugeres». L’impacte també toca la butxaca: el 42% dels pacients requereix adaptacions a la seva llar, i una quarta part (27%) necessita un cuidador extern. La FEI calcula que «en pacients amb seqüeles greus hi ha una inversió inicial significativa» superior a 3.000€ al mes per fer front a aquestes adaptacions i serveis, que sovint no tenen cabuda al sistema públic de salut o no són suficients.

    Perdre la por d’anar a l’hospital

    “L’atenció a la pandèmia ha obligat els sistemes sanitaris a reorganitzar els serveis. Alhora, s’ha vist una disminució significativa en els ingressos per causes neurològiques durant l’estat d’alarma i el confinament”, apunta la FEI.

    En efecte, la Fundació Ictus ha calculat a partir de les dades de Salut que les activacions del Codi Ictus, que n’afavoreix el ràpid tractament, es van reduir un 20% «durant les setmanes de confinament, en comparació a les setmanes anteriors». A més, «els pacients d’ictus van arribar una hora més tard a l’hospital».

    La incidència augmenta any rere any, però la mortalitat i discapacitat disminueix any rere any

    Això, diu la Fundació, és «una dada preocupant, ja que es tracta d’una malaltia aguda» on «el temps de reacció és un factor clau per administrar el millor tractament i reduir les seqüeles». Les reticències a anar a l’hospital per la por a contagiar-se o en pensar que els centres estaven saturats es van afegir a una problemàtica que ve de llarg: segons l’enquesta de la FEI, només un 12% dels afectats per un ictus sabien com procedir quan el van patir i només el 22% en sabia reconèixer els símptomes.

    Tot plegat juga en contra en una patologia on cada segon és vital. “Quan una persona nota un dels símptomes, no cal que siguin tots, cal actuar, insisteix el Dr. Óscar Ayo, neuròleg i vocal del Grup d’Estudi de Malalties Cerebrovasculars de la Sociedad Española de Neurología (SEN). Els símptomes d’alerta són que al pacient de sobte se li torça la boca, parla de forma travada o no parla, perd la força en una part del cos o perd la sensibilitat de percebre el tacte.

    En el cas de percebre algun d’aquests casos, i no necessàriament tots, els experts insten a trucar al servei d’emergències (112) de forma immediata. El doctor Ayo ho resumeix: “La velocitat és fonamental. Hi ha un període de temps curt en què la sang pot tornar a passar si es dissol el trombe. És qüestió de poques hores».

    La importància d’actuar ràpidament rau en el fet que un ictus, en el 85% dels casos, “es dóna quan una artèria que porta sang al cervell s’obstrueix, una zona de l’òrgan es queda sense circulació i té lloc l’infart cerebral”. En l’altre 15% dels casos la complicació es dóna “quan una estructura vascular, com artèries o venes, es trenquen i la sang surt per espais del crani, en el que es coneix com a hemorràgia cerebral», resumeix el doctor Ayo. Si la persona afectada o qui té a prop reconeix de pressa un dels símptomes, els equips mèdics disposen d’eines i de tractaments àgils que poden aconseguir que la sang torni a fluir i les seqüeles siguin poques.

    Manuel Requena, neuròleg de la Unitat d’Ictus de l’Hospital Vall d’Hebron, insisteix: «Cada minut que passa redueix la possibilitat d’un tractament efectiu i de superar l’ictus sense seqüeles. Encara que hi hagi confinament, quan hi ha una sospita, cal anar a l’hospital. No s’ha d’esperar que passi o esperar a demà».

    Rehabilitació en temps de pandèmia

    Un factor important quan una persona pateix un ictus és la recuperació posterior, on la rehabilitació hi juga un paper cabdal. Aquí, la pandèmia de la Covid-19 també ha fet molt de mal. Com en el cas d’en Pere i el seu fill Jorge, la Fundació Ictus reporta que «fins a un 60% dels pacients no van poder seguir els programes de rehabilitació presencial durant el confinament», i el suport es va haver de limitar a un «seguiment telefònic i telemàtic adequat».

    Són dades d’una enquesta elaborada arrel del Pla director de malaltia cerebrovascular del Departament de Salut, avançada per la Fundació Ictus, i que també revela que el 95% dels pacients atesos van seguir «adequadament el tractament de prevenció i van tenir un bon control dels factors de risc» durant les setmanes de confinament total.

    Un dels serveis que es van adaptar telemàticament van ser els que serveix la Fundació Ictus. Esther Duarte és membre del patronat de la fundació i metgessa rehabilitadora de l’Hospital de l’Esperança del Parc Salut Mar de Barcelona: “La rehabilitació és fonamental en pacients amb ictus. Durant la pandèmia cada cop era més difícil ingressar pacients, perquè els metges es destinaven a unitats Covid. L’hospital es va convertir en una altra cosa”, justifica.

    Duarte explica que tant l’hospital com altres fundacions relacionades amb l’ictus van adaptar la seva atenció a les possibilitats, amb vídeos, trucades als pacients o programes de telerehabilitació. Amb tot, reconeix que “entre els pacients que van veure interrompuda la rehabilitació hi ha casos de deteriorament funcional i cal fer molta feina per tornar al punt previ”.

    Els símptomes d’alerta són que al pacient de sobte se li torça la boca, parla de forma travada o no parla, perd la força en una part del cos o perd la sensibilitat de percebre el tacte.

    Un cas és el programa ABRIC de la Fundació Ictus, que amb la pandèmia ha passat de ser presencial i limitat a Barcelona a obrir-se a tot el país de forma telemàtica. “És un assessorament gratuït per a les persones que han viscut un ictus i el seu entorn”, expliquen des de l’organització.

    També ha cancel·lat l’activitat presencial i ha adaptat el suport a la via telefònica l’Associació Catalana de Persones amb Accident Vascular Cerebral (AVECE-ICTUS). “Ens truquen cada dia persones que han tingut ictus i que gairebé no reben rehabilitació”, assegura Carmen Aleix, presidenta de l’organització.

    “Les persones que surten d’una Covid tenen preferència per fer rehabilitació perquè han estat més temps al llit. Els de l’ictus estan bastant aparcats”, explica Aleix. “La rehabilitació dels pacients amb ictus sempre és l’assignatura pendent, però ara encara més. És una mala època pels afectats d’ictus», assegura.

    Covid-19 i ictus, una relació complicada

    Més enllà del retard que ha implicat la situació de pandèmia en el diagnòstic d’alguns casos, nombrosos sanitaris han estudiat la relació entre el SARS-CoV-2 i l’ictus. Una revisió de casos del doctor Trejo-Gabriel y Galán conclou que tenir antecedents d’ictus augmenta 3 vegades el risc de morir per Covid-19. Ara bé, afegeix que “en aquest moment l’ictus no sembla una de les complicacions principals de Covid-19”. “Qualsevol persona amb patologia crònica com haver tingut ictus necessita més cura que persona sana”, resumeix Manuel Requena, neuròleg a l’Hospital Vall d’Hebron.

    Entre el 80 i el 90% dels ictus es deuen a factors de risc evitables

    Els experts expliquen que qualsevol inflamació greu al cos, com la que pot causar la grip comuna o la Covid-19, afavoreix l’aparició de trombes, que en alguns casos poden afectar el cervell i causar un ictus. En aquest sentit, un estudi publicat a JAMA Neurology conclou que el risc de patir un ictus entre els pacients amb Covid-19 és gairebé vuit vegades superior als malalts de la grip comuna, que ja era un factor relacionat. D’entre el grup d’ingressats per la Covid-19 estudiat, un 1,6% va patir un ictus isquèmic. Només un 0,2% dels pacients hospitalitzats pel virus de la grip va patir-ne un en el mateix període de temps.

    Un treball de la universitat Thomas Jefferson dels EUA fins i tot indica que la Covid-19 ha modificat lleugerament el pacient tipus d’ictus. «Vam veure pacients de 30, 40 i 50 anys amb accidents cerebrovasculars massius, del tipus que normalment veiem en pacients de 70 i 80», apunta Pascal Jabbour, director de la investigació en una nota de premsa del centre universitari.

    Segons aquest estudi, «els pacients joves sense factors de risc d’ictus poden tenir un risc augmentat si han contret Covid-19, tinguin o no símptomes de la malaltia». L’informe aporta altres conclusions cridaneres, com que la taxa de mortalitat entre els pacients amb ictus i Covid-19 és del 42,8% mentre la mortalitat típica d’ictus és entre el 5 i el 10% o que la mitjana d’edat dels afectats, partint de les dades dels EUA; havia abaixat 15 anys.

    Requena no dóna gaire valor a aquest treball per la minúscula mostra en què basen els resultats. “No hi ha articles més extensos que confirmin un canvi de patró en el pacient amb ictus. Nosaltres a Vall d’Hebron no ho hem vist», explica. Afegeix que sí que han tractat pacients joves amb Covid greu i que han desenvolupat un ictus, «però la majoria tenien patologies prèvies o incloïen factors de risc. Per tant, encara no sabem si la Covid-19 juga un paper important o no».

    Requena també ha aportat coneixement a la relació entre la malaltia cerebrovascular i el nou coronavirus. En un estudi que ha liderat, s’ha trobat que les persones a les quals la Covid-19 fa un dany pulmonar greu presenten un risc més elevat de patir ictus. Tanmateix, això no succeeix en pacients amb Covid-19 sense dany pulmonar sever, els quals tenen el mateix risc d’ictus que la resta de la població.

    “Hem vist que la relació entre Covid-19 i ictus no és causativa”, resumeix el neuròleg. Hi ha malalts que no tenien cap altre risc ni factor previ, han tingut la Covid, i en aquest context han desenvolupat un ictus. Ara bé, “quan el virus no es presenta amb un quadre greu, no sembla que el fet de patir-lo sigui causa de tenir un ictus després”, explica. En resum, “si has tingut una Covid poc greu, no vol dir que tinguis més riscos de patir un ictus”.

    Edat i estil de vida, claus per l’ictus

    El 29 d’octubre es commemora el Dia Mundial de l’Ictus i els experts aprofiten per fer recordar que entre el 80 i el 90% dels ictus es deuen a factors de risc evitables. En són exemples la hipertensió arterial, el colesterol alt, un excés de greix abdominal, la diabetis o els hàbits tòxics com el tabaquisme, l’alcoholisme i el consum d’altres drogues.

    De fet, l’estil de vida juga un paper molt important en la prevenció de l’ictus. «De forma invisible, els hàbits també són molt importants. Per exemple, una vida sedentària, una dieta alta en greixos no saludables o viure en un ambient de pol·lució de l’aire, que és un factor menys atès», explica el neuròleg Óscar Ayo.

    Un altre aspecte que es relaciona amb l’ictus és la fibril·lació auricular, un tipus d’arrítmia cardíaca. Segons una enquesta de la farmacèutica Boehringer Ingelheim, el 60% dels espanyols desconeix què és la fibril·lació auricular. A més, el 66% dels enquestats no sap que aquest tipus d’arrítmia cardíaca augmenta el risc de patir un ictus. Fonts citades per la farmacèutica estimen que un milió d’habitants espanyols pateixen l’arrítmia. D’aquests, «molts estan sense diagnosticar» i, per tant, desconeixen que són població de risc a l’hora de patir la malaltia cerebrovascular.

    Encara que hi hagi confinament, quan hi ha una sospita, cal anar a l’hospital. No s’ha d’esperar que passi o esperar a demà.

    A banda, hi ha un darrer element important que les persones no podem alterar i que, amb el temps, serà més greu: l’edat. La Federación Española del Ictus calcula que, donat a l’envelliment de la població, el nombre de persones que pateixen un ictus seguirà augmentant. Prediuen un creixement del 34% en el nombre total de casos entre el 2015 i el 2035 a Europa, mentre que a Espanya la pujada prevista és del 39% en el mateix període.

    “La biologia, avui dia, no pot modificar els processos d’envelliment. Els vasos sanguinis, les artèries… tot el cos envelleix sense que hi puguem fer res”, assumeix Ayo. Ara bé, insisteix que “el 85% dels ictus provenen de factors de risc evitables i amb més conscienciació podríem aconseguir que cada cop n’hi haguessin menys”.

    En tot cas, el neuròleg envia un missatge esperançador: “Que la gent sàpiga detectar-los ha marcat un abans i un després. La incidència augmenta any rere any, però la mortalitat i discapacitat disminueix any rere any. Cada cop atenem més i millor els pacients, aconseguint revertir les conseqüències”. Per això és vital que la població en conegui els símptomes i no dubti a trucar a emergències i anar a l’hospital, per tal d’arribar-hi quan encara resti un marge de temps suficient per tornar a fer circular la sang i recuperar el màxim de teixits.

  • Noves restriccions per la Covid-19: confinament perimetral per municipis els caps de setmana i activitats culturals suspeses

    El Govern de la Generalitat ha anunciat aquest migdia un confinament perimetral que restringeix la mobilitat entre municipis catalans durant els caps de setmana -inclosos els divendres-. Al llarg de tota la setmana, no es podrà entrar ni sortir de tot el territori català. Així ho han comunicat  el vicepresident de la Generalitat i president en funcions, Pere Aragonès, la consellera de la Presidència i portaveu del Govern, Meritxell Budó, el conseller d’Interior, Miquel Sàmper i la consellera de Salut, Alba Vergés, en roda de premsa.

    «Hem d’actuar amb més contundència per superar la situació que que estem vivint. Cal una aturada social, és imprescindible», ha assenyalat Aragonès. Segons els plans del Govern, el confinament perimetral per municipis durant el cap de setmana començaria aquest divendres a les sis del matí i acabaria a les sis del matí del dilluns.

    El Govern ha anunciat també la suspensió de totes les activitats extraescolars. Pel que fa a l’ensenyament, continuaran les classes presencials a les escoles i als instituts es podrà optar per un model híbrid, presencial i en línia. Les universitats seguiran fent classes a distància.

    Les activitats culturals també seran cancel·lades, a excepció dels museus, que es mantindran oberts. També es tancaran tots els centres esportatius, inclosos els gimnasos. Els comerços i centres comercials de més de 800 metres quadrats hauran de romandre tancats si no són d’alimentació o de serveis essencials.

    La consellera de Salut, Alba Vergés, s’ha referit a la situació actual als hospitals. «Avui hi ha 434 persones ingressades a les UCI per Covid. Això provoca que molts centres hagin de desprogramar proves i intervencions», ha assenyalat. «Les projeccions indiquen que si no prenem mesures contundents en els propers 15 dies, estarem als nivells de finals de març, amb 900 pacients a les UCI, amb tota la tensió al sistema sanitari que això comporta», ha destacat la consellera.

    La previsió és que les mesures anunciades pel Govern entrin en vigor aquesta mateixa nit, amb una durada de 15 dies. Restriccions vigents com el tancament de bars i restaurants o de centres d’estètica es mantenen. Es contempla, però, que es pugui dur a terme el servei a domicili fins les onze de la nit, en comptes de fins a les deu.

  • Les vacunes contra el coronavirus susciten dubtes entre part considerable de la població mundial

    Investigadors de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), una institució recolzada per la Fundació ”la Caixa”, la City University of New York Graduate School of Public Health (CUNY SPH), el Vaccine Confidence Project de la London School of Hygiene and Tropical Medicine (LSHTM) i la Georgetown University Law School, han publicat a la revista Nature Medicine un estudi que revela reticències a nivell global a vacunar-se contra la Covid-19.

    A partir de les dades de l’enquesta COVID-SCORE, en una mostra de més de 13.400 persones de 19 països fortament afectats pel virus, els investigadors han trobat que el 72% dels participants probablement acceptaria vacunar-se contra la Covid-19. Del 28% restant, el 14% es negaria a fer-ho, mentre que un altre 14% mostra dubtes, el que es traduiria en desenes de milions de persones que no es vacunarien. Els resultats s’han presentat a la 51ª Conferència Mundial de la Unió sobre Salut Pulmonar.

    Actualment s’estan desenvolupant més de 90 candidates a vacuna contra la Covid-19, de les quals la meitat s’estan provant en humans. Al desafiament de desenvolupar una vacuna segura i eficaç, produir-la a gran escala i distribuir-la de manera equitativa, les autoritats sanitàries de tot el món han de considerar ara l’obstacle addicional de la reticència a vacunar-se.

    “El problema dels dubtes generats davant les vacunes depèn principalment de la falta de confiança en els governs. El que hem vist és que la confiança en les vacunes és superior als països en els quals la confiança en el govern també és més alta”, assenyala Jeffrey V. Lazarus, investigador d’ISGlobal i coordinador de l’estudi.

    “Cal augmentar la confiança en les vacunes, així com la comprensió de com poden ajudar a controlar la propagació de la Covid-19 a les nostres famílies i les comunitats on vivim”, afegeix Ayman El Mohandes, degà de la CUNY SPH i coautor de l’estudi.

    A la pregunta de si rebrien una “vacuna provada, segura i eficaç”, el major nombre de respostes positives es va obtenir a la Xina (87%), on també es va obtenir la menor proporció de respostes negatives (0,7%). En l’altre extrem es troba Polònia, on els enquestats van donar el major nombre de respostes negatives (27%), mentre que els enquestats russos van donar la proporció més baixa de respostes positives (55%). A Espanya, un 74% va respondre de forma positiva davant d’un 13% que es va mostrar reticent a vacunar-se i un 12% sense opinió.

    Quan es va preguntar si «Acceptaria vacunar-se si el seu ocupador ho recomanés i el govern aprovés la vacuna com a segura i eficaç?», el 32% va estar completament d’acord, mentre que el 18% va estar en part o totalment en desacord. De nou, es va observar una variació considerable segons el país, amb la Xina tenint la major proporció de respostes positives (84%) i la proporció més baixa de respostes negatives (4%). Rússia va tenir la major proporció de respostes negatives (41%) i la menor proporció d’enquestats disposats a acceptar la recomanació del seu ocupador (27%). A Espanya, un 41% dels enquestats es va mostrar d’acord i un 35% va respondre de forma negativa.

    L’acceptació de la vacuna també va variar segons l’edat (amb una major acceptació entre les persones de més edat comparat amb els joves menors de 22 anys), el salari (més gran entre les persones amb un salari per sobre dels 32 dòlars al dia, comparat amb aquelles que guanyen menys de dos dòlars al dia) o el nivell educatiu. Curiosament, el fet d’haver emmalaltit o de tenir família que ha emmalaltit de Covid-19 no va augmentar la probabilitat que la persona enquestada respongués favorablement a les preguntes sobre la vacuna.

    «Serà una tragèdia que, si desenvolupem vacunes segures i eficaces contra la Covid-19, les persones no les prenguin. Hem d’abordar els dubtes sobre les vacunes de forma contundent i sostinguda per restaurar la confiança de les persones en la immunització pera si mateixos, les seves famílies i les seves comunitats”, alerta Scott C. Ratzan, coautor de l’estudi i Distinguished Lecturer a la CUNY SPH.

    Heide J. Larson, coautora de l’estudi i professora i directora del Vaccine Confidence Project de la LSHTM, afegeix que aquests resultats haurien de servir com una «crida d’atenció a la comunitat de la salut global. Si no comencem a fomentar l’alfabetització en vacunes i a restaurar la confiança de la gent en la ciència, no podem esperar contenir aquesta pandèmia».

    Els autors també alerten que les decisions de les persones sobre la vacunació depenen de molts factors i poden canviar amb el temps. De fet, des que l’enquesta es va fer, a finals de juny de 2020, els temes relacionats amb les vacunes s’han polititzat encara més i el moviment antivacunes s’ha tornat més agressiu, el que suggereix que les reticències davant de les vacunes poden ser una amenaça encara més gran.

  • Segona onada de la Covid-19: el risc de rebrot a Catalunya supera els 800 punts i els hospitals es comencen a omplir

    En les darreres setmanes, el nombre de contagis per Covid-19 ha augmentat exponencialment. El risc de rebrot a Catalunya es troba en 887 punts, mentre que fins fa dues setmanes era de 538. Davant l’augment alarmant de casos de coronavirus a tot l’estat, el govern espanyol va decretar el passat diumenge l’estat d’alarma i va ordenar a totes les comunitats autònomes -a excepció de les Illes Canàries- la implementació d’un toc de queda. A Catalunya s’ha establert de les 22 a les 6 hores, període durant el qual només es permet la mobilitat per causes excepcionals, per exemple, per rebre assistència mèdica urgent o desplaçar-se cap al lloc de treball.

    «El que estem vivint a Catalunya és una tendència que estem veient arreu d’Europa. Estem patint quelcom que no és fàcil d’evitar ni de parar», assenyala Daniel López, investigador del grup BIOCOM-SC de la Universitat Politècnica de Catalunya.

    Segons López, les mesures que s’han implementat s’haurien d’haver dut a terme abans. «Hem d’aconseguir prendre mesures no quan la incidència sigui alta, sinó quan veiem que comenci a pujar», explica. Les mesures que s’han de prendre, assenyala, han d’anar en la direcció de reduir el contacte social i disminuir la velocitat de propagació.

    A parer seu, encara hi ha més mesures que s’haurien d’instaurar. Per una banda, indica que és important que s’imposi el teletreball, sent les administracions les que haurien de donar exemple en primer lloc. També assenyala com a mesura que pot ajudar a millorar la situació l’increment dels recursos de transport durant les hores punta, evitant així les aglomeracions al transport públic. Així mateix, assenyala que també podria ser adequat imposar un confinament domiciliari de quinze dies per reduir de cop els contagis i a, partir d’això, dur a terme mesures més laxes com les que tenim en aquests moments.

    Respecte als centre escolars i instituts, López considera que aquests han de romandre oberts, perquè si no, les conseqüències «poden ser molt dures». «Hem de mantenir les escoles obertes, perquè hi ha sectors de la població que no tenen accés a l’ensenyament en línia. I no n’hi ha prou en dotar-los d’un ordinador», assenyala.

    Segons l’investigador del grup BIOCOM-SC, cal insistir a la població en què estem davant d’un «problema real». «En una setmana han mort de Covid-19 197 persones. Això és una barbaritat. Si es produïssin 197 morts en una setmana per qualsevol altra qüestió, estaríem absolutament alarmats». López insisteix en la responsabilitat col·lectiva. «Cal que tothom col·labori. Cal tenir els mínims contactes possibles. O ho fem així o el problema cada cop es farà més gran», conclou.

    Les mesures comencen a mostrar resultats

    Les restriccions aprovades pel Govern que van entrar en vigor el passat divendres 16 d’octubre, entre les quals hi havia el tancament de bars i de restaurants o l’augment de la docència telemàtica en universitats, mostren els primers resultats favorables en les estadístiques de la pandèmia.

    L’informe diari del Departament de Salut de dimarts 27 d’octubre, que incorpora els casos reportats fins divendres 23, és el primer on es pot avaluar l’eficàcia de les mesures, en tant que és el primer que inclou una setmana completa amb les restriccions en vigor.

    La taxa reproductiva efectiva del virus (Rt), que indica que la pandèmia creix si és superior a 1 o que retrocedeix en cas que sigui inferior, es va situar divendres 23 a 1,3 a Catalunya, el que suposa un lleuger descens respecte dels dies previs. Si bé és una estadística que només marca una tendència i que cal reafirmar en els següents dies, és la primera mostra que pot indicar que les mesures han estat útils i han ajudat a reduir la propagació del virus.

    Situació heterogènia al territori català

    La situació, però, no és homogènia a tot el territori català. Hi ha algunes regions on la taxa d’incidència de positius de Covid-19 creix a un ritme molt més inferior que a d’altres. Destaca en concret la regió sanitària de Lleida, que té la segona incidència més baixa, només per sobre de l’Alt Pirineu i Aran. En l’última setmana amb dades confirmades, del 16 al 23 d’octubre, s’hi van reportar 1.030 positius, enfront dels 912 acumulats entre el 9 i el 16 del mateix mes. Això implica un índex reproductiu (Rt) d’1. És a dir, a Lleida la pandèmia es troba estable segons les darreres dades facilitades per Salut.

    La creu de la moneda és la demarcació de Tarragona. El Camp de Tarragona registra una Rt d’1,5 després de passar de notificar 1.226 casos en l’última setmana amb bars i restaurants oberts als 2.460 en la primera setmana sense. Tot i l’alta taxa, aquesta regió comença a manifestar una tendència a la millora. No passa el mateix a les Terres de l’Ebre, que té la Rt més alta del país (1,6) i, fins al moment, sense inclinació al descens. La regió de Catalunya Central també té la taxa estable en un perillós 1,5.

    Augmenten les hospitalitzacions

    L’augment dels casos comporta també una tendència creixent del nombre d’hospitalitzacions. A Catalunya han ingressat 1845 persones en els últims set dies, mentre que en la setmana prèvia la xifra havia estat de 1521. Totes les regions sanitàries reporten un increment d’entre el 40%, que és el cas de Barcelona ciutat, i el 16% que s’ha registrat al Camp de Tarragona. La regió Metropolitana Sud és l’única que trenca la norma i ha hospitalitzat un 15% menys d’hospitalitzats els darrers set dies respecte de l’anterior setmana.

    El Departament de Salut avisa que les dades de noves hospitalitzacions «poden estar sotmeses a fluctuacions sobtades per problemes de registre». En efecte, hi ha alguns dies, sovint després d’un cap de setmana, on el registre s’eleva molt més ràpidament que en la resta de jornades. Sigui com sigui, la comparació entre els darrers set dies i la setmana prèvia neutralitza el biaix dels dies festius.

    Maria José Abadías, subdirectora assistencial de l’Hospital Vall d’Hebron, assenyala que l’Hospital es troba en una situació creixent d’ingressos per coronavirus, especialment des del pont del 12 d’octubre. «Els mesos de juliol i agost teníem una situació estable d’entre deu i quinze pacients a UCI i trenta pacients a planta. Des del cap de setmana del pont hem notat un augment molt fort de casos d’hospitalització, pràcticament s’han quadruplicat», assenyala.

    Malgrat l’augment exponencial de casos, de moment l’Hospital segueix fent la seva activitat habitual i no s’han desprogramat encara operacions ni s’han tancat serveis. «Totes les àrees segueixen funcionant amb normalitat. Hem reforçat el servei d’urgències i hem fet torns de reforç a urgències amb personal intern de l’Hospital, per ser més àgils a l’hora de valorar els pacients Covid-19, però no hem aturat res», afirma la subdirectora assistencial de la Vall d’Hebron. Les visites als pacients, però, sí que s’han limitat al mínim, permetent-les només en els infants, les dones embarassades, els pacients que es troben en el tram final de vida i els pacients amb algun tipus de discapacitat.

    Per la seva banda, Maribel Pablo, infermera d’urgències de l’Hospital del Mar, assenyala que la situació a l’hospital és complicada. «D’un dia per l’altre la situació ha canviat moltíssim. La pressió assistencial és forta», explica. Assenyala, fins i tot, que a vegades cal posar llits als passadissos perquè no hi ha capacitat suficient a l’Hospital per tots els pacients que arriben, la major part diagnosticats amb coronavirus. De moment, l’Hospital tampoc ha posposat intervencions.

    …i també les angoixes

    La segona onada de la Covid-19 ha agafat el personal molt cansat després de mesos de lluita contra la pandèmia. «Els sanitaris no som màquines. A la primera onada hi havia moltíssima por al que no sabíem i ara estem en una situació d’ansietat anticipatòria, perquè sí que sabem a què ens enfrontem. Hi ha molta angoixa», assenyala Maria José Abadías. «Tot això que estem tornant a viure fa molt poc que ho hem viscut», afegeix. A més, indica, la Covid-19 «ha demostrat que pot canviar d’un dia per l’altre, fet que fa que sempre estiguem en tensió pel que pugui venir».

    En la mateixa línia s’expressa Maribel Pablo, que assenyala que el personal té molta poca confiança en que la situació actual millori. «Els sanitaris estem esgotats i molt amoïnats. No sé si podrem aguantar una situació com la que vam viure el passat mes de març i abril. Només de pensar-hi, m’agafa angoixa», afirma.

    Més recursos per a una millor gestió de la pandèmia

    Per Daniel López, la mesura prioritària per frenar l’expansió del virus és dotar l’atenció primària i salut pública de més recursos. «Són dos serveis que estaven oblidats i ara s’han vist que són essencials», indica. Aquest increment de recursos, però, «no pot ser puntual per la pandèmia que estem vivint, sinó que ha de ser estructural». Segons López, això ens permetrà estar més preparats davant de futures pandèmies. «Cada cop hi ha més interaccions a escala mundial i, per tant, la probabilitat de noves epidèmies s’incrementa».

    Segons Maribel Pablo, cal augmentar la plantilla dels hospitals per tal de fer front a aquesta nova onada, especialment el personal de les unitats d’urgències i de crítics. «Anem de bòlit. La pressió és molt més de la que podem suportar. Hi ha dies que dius ‘no arribo, no arribo’».

  • El CAP del Passeig de Sant Joan treu les consultes al carrer per denunciar la «insostenible» manca d’espais

    Professionals sanitaris del CAP Passeig Sant Joan/Carles I, recolzats per veïns i veïnes del Fort Pienc, han organitzat aquest migdia una protesta simbòlica per reclamar l’edificació del nou CAP que se’ls hi va prometre el 2008 a la Gran Via amb Carrer Nàpols i exigir el reforç de l’assistència primària en aquest barri de Barcelona. Per visibilitzar la falta d’espais al centre, han tret les consultes a l’espai públic, a la cruïlla d’Alí Beí/Passeig Sant Joan.

    Els convocants de la protesta es queixen que s’ha endarrerit la construcció d’uns mòduls prefabricats amb deu consultes al carrer Ali Bei que havien d’estar edificats pel 15 d’octubre i que havien de servir als professionals del centre per atendre «amb seguretat i dignitat» els pacients. «Ens donen llargues i ara parlen del 14 de desembre com a data de finalització, però no podem més. Estem en una situació límit», assenyala Ester Ros, metgessa de família de l’ambulari. La solució passa, diu, per construir el nou CAP que se’ls va prometre però, mentrestant, necessiten els barracons urgentment per «descongestionar el centre».

    Les instal·lacions de l’ambulari són antigues i deficitàries. «En tot el centre només hi ha dues finestres, de manera que no podem garantir una bona ventilació de les consultes. No tenim despatxos ni ordinadors per tothom», explica Ros. En aquestes condicions, diu, «no podem atendre bé els pacients». «Gairebé no podem fer visites presencials, perquè no podem garantir la distància de seguretat entre pacients ni fer correctament els circuits diferenciats», afirma.

    Els treballadors i usuaris del CAP Passeig de Sant Joan/ Carles I han tret les consultes al carrer per denunciar la falta d’espais | Èlia Pons

    En un comunicat, els treballadors i usuaris del centre expressen que la situació és «insostenible» i que volen «poder fer més i millors visites presencials» per fer adequadament el seguiment dels pacients crònics i «recuperar la longitudinalitat». També expliquen que les línies telefòniques del centre estan col·lapsades.

    «No tenim CAP», diu Carme Bailo, usuària del centre, qui assenyala que el centre és massa petit per poder atendre a tots els veïns de la zona. «Reinvindiquen un CAP digne pel barri. Aquí no hi cabem i amb la pandèmia encara ha empitjorat més la situació», afirma.

    Els antecendents

    Abans de la pandèmia, l’atenció primària al barri del Fort Pienc es duia a terme a través de dos CAP coordinats, el CAP Passeig de Sant Joan i el CAP Carles I, al carrer Marina, abastint a un total de 28.000 pacients. Aquesta divisió es va fer el 2013, de manera temporal, fins que s’unifiquessin els dos CAP en un de sol, el CAP Fort Pienc, mesura que, set anys després, encara no s’ha fet efectiva.

    L’arribada del coronavirus va forçar el tancament del CAP Carles I perquè un terç de la plantilla es va contagiar i el centre no comptava amb les instal·lacions adequades per complir les mesures de seguretat per la Covid-19. Així, amb el tancament del CAP Carles I, tota l’assistència sanitària es va haver d’unificar al CAP Passeig de Sant Joan, saturant per complet l’espai.