Just Deploy It!

Blog

  • Neix el Sindicat d’Atenció Domiciliària per combatre les externalitzacions dels ajuntaments

    El passat dissabte es va presentar públicament el SAD, un sindicat format per cuidadores dels serveis municipals de diverses poblacions de Catalunya. Cura en la higiene corporal, bany i alimentació, neteja a domicilis o acompanyaments fora de la llar, les treballadores atenen persones amb algun grau de dependència, infants i persones grans a domicilis particulars. El sindicat va donar-se a conèixer al parc de la Ciutadella, davant el bust de Pepita Teixidor, «primera dona ni reina ni obradora de miracles a tenir un monument a la ciutat», enunciava Pilar Nogués, portaveu del sindicat, que va voler donar el missatge que l’origen humil no determina l’assoliment de fites monumentals.

    Les treballadores van denunciar que l’externalització dels seus serveis «ha incrementat el cost a les administracions i als usuaris, augmentant any rere any el preu de l’hora de la prestació i prestant menys serveis». Lourdes, una de les sindicalistes, explica que a l’empresa on treballa, Sacyr Social, les cuidadores cobren aproximadament 6 euros nets l’hora mentre que l’empresa n’ingressa 18 euros de l’ajuntament per cada treballadora i hora realitzada. La mateixa situació es produeix a diversos municipis de Catalunya. Les administracions consideren que no tenen capacitat per a gestionar el servei, mentre que les treballadores denuncien que aquesta situació les precaritza.

    Una situació similar a la de les Kellys

    Les treballadores del SAD van presentar l’acte acompanyades de les Kellys, que han donat suport a la iniciativa sindical per lluitar contra una situació que elles coneixen bé: la cessió il·legal. El SAD reclama la municipalització del servei d’atenció domiciliària. Consideren que d’aquesta manera es millorarien els salaris i els materials amb què treballen, i que es produirien menys males praxis contractuals. «Moltes de nosaltres tenim contractes de mitja jornada però acabem superant les hores que estan establertes al contracte», explica Pilar. El conveni col·lectiu estableix que no es poden fer més de 80 hores extres a l’any, mentre que la portaveu del SAD ha arribat a comptabilitzar-ne 300 algun any. «A l’últim conveni col·lectiu que ha signat CCOO, i que encara no ha fet públic, vam demanar l’eliminació de les bosses d’hores. Aquest sistema ens precaritza perquè molts cops les hores extres que comptabilitzem les treballadores són menys que les que ha comptat l’empresa», explica la treballadora de Sant Feliu de Llobregat.

    Les Kellys van participar de l’acte de presentació del SAD / Oriol Daviu – Fotomovimiento

    Intents frustrats de municipalització a Barcelona

    Lourdes, que presta serveis d’atenció domiciliària a Barcelona, es queixa que la ciutat vol contractar una empresa externa per controlar que les empreses subcontractades per part de l’Ajuntament compleixen el plec de condicions. «S’està destinant uns diners a una empresa perquè vigili que altres subcontractades actuen correctament. Aquesta despesa seria innecessària si existís una empresa pública que ho gestionés tot», explica.

    La realitat a Barcelona és complexa. Des del consistori van anunciar la municipalització del servei el maig del 2019, una qüestió que Barcelona en Comú s’havia compromès a aplicar a entre un 7% i un 10% de les 4000 treballadores que donen servei a la ciutat. No obstant, el desembre de 2019, la Junta Consultiva de Contractació Administrativa de la Generalitat va emetre un informe desfavorable a la internalització del SAD i els serveis jurídics municipals no van trobar cap escletxa per fer-la efectiva. Des del consistori expliquen també que l’altre impediment per a municipalitzar la totalitat de les treballadores és l’anomenada llei Montoro, que va restringir l’autonomia financera. El passat mes de setembre, l’oposició al Congrés va aconseguir frenar la proposta del govern central d’utilitzar el superàvit que les ciutats havien acumulat des de l’aplicació de la llei Montoro, i que en cas de Barcelona correspon a 480 milions.

    Lourdes també denuncia que el conveni col·lectiu signat el juliol passat no va assolir les millores desitjades. «Amb el nou conveni anem cap enrere. Els sindicats majoritaris i la patronal van signar un increment salarial d’un 1% al primer any, un 4% al segon i un 8% al tercer, però no expliquen que les empreses també podran fer contractes de fins a quatre hores». Precisament el SAD neix amb la voluntat de tenir una veu independent dels sindicats majoritaris. Es queixen que aquests sindicats han «permès que les treballadores del sector de les cures tinguin els sous més baixos, amb jornades partides que les incapaciten per a poder trobar altres feines», explicava Pilar.

    Una de les treballadores municipals que ha creat el SAD / Oriol Daviu – Fotomovimiento

    Millorar el servei per tal de millorar l’atenció

    Un altre dels aspectes que ha ressaltat el sindicat és que la millora de les condicions de les treballadores repercuteix en la millora de l’atenció als usuaris. «Les dones del SAD no ens hem pogut quedar impassibles i mirar cap una altra banda mentre els nostres avis i àvies estaven desatesos», enunciava a l’acte la portaveu del SAD, en relació amb l’atenció produïda durant els mesos d’abril i maig de covid-19. El tancament dels locals, a l’inici de la pandèmia, que els ajuntaments cedien a les empreses, ha obligat que les treballadores haguessin de recollir els EPI al carrer. Pilar considera que s’ha exposat a possibles contagis de Covid-19 per manca de recursos i mala gestió. «Només podíem recollir els EPI de 12 h a 13:30 h, i si durant aquest horari estaves donant algun tipus de servei, havies d’avisar a alguna amiga que te l’agafés i anar-lo a recollir pel teu propi compte». La portaveu del sindicat també critica que l’empresa per la qual treballa, Accent social, propietat de Florentino Pérez, hagi retallat les hores dels desplaçaments i les resti de l’atenció als usuaris. «Si jo abans tenia una hora per atendre un pacient ara tinc 45 minuts, perquè 15 minuts els he de fer servir per al trasllat».

    Primeres accions

    El sindicat ha iniciat les primeres mobilitzacions a Sant Feliu de Llobregat. A través dels seus comptes han organitzat una concentració per aquest dimecres a les 19 h de tarda reclamant una millora dels materials per protegir-se de la segona onada de contagis. La portaveu del sindicat explica que ara els donen EPI de vinil que es trenquen amb major facilitat, i també que no es respecta el repartiment de mascaretes FPP2. «A les treballadores d’alt risc els hi pertoca una FPP2 cada cinc domicilis, però només n’han donat una, i l’han donada perquè la vam reclamar a riscos laborals», expliquen des del sindicat.

    El SAD també està donant suport a algunes treballadores del Baix Llobregat que han denunciat l’impagament de tres mesos per part de l’empresa SENFO, que va entrar en concurs de creditors el 2019. Isabel, una de les afectades, explica que van deixar de cobrar al maig i no va ser fins a mitjans de juliol que la cooperativa SUARA es va fer càrrec dels seus contractes. Durant aquest període van continuar l’atenció domiciliària perquè com explica l’afectada «estem donant un servei essencial, i si no ho fem nosaltres, no ho faria ningú. No estem parlant d’un producte al qual se li pot aturar la producció, sinó de persones amb dependència o infants que no tenen familiars ni persones properes que se’n puguin fer càrrec». Fathia, una de les afectades per aquesta situació, explica que han hagut de pagar els serveis jurídics de la seva butxaca fins ara, i que tot indica que qui acabarà pagant aquests mesos d’impagament serà el Fons de garantia salarial.

  • Els MIR catalans desconvoquen la vaga després d’un acord «històric»

    El sindicat Metges de Catalunya i els metges interns residents dels hospitals i centres d’atenció primària del sistema sanitari català, públic i concertat, han arribat aquest dijous a un acord amb les patronals sanitàries i l’Institut Català de la Salut (ICS) que permet desconvocar la vaga de residents que es va iniciar el passat 21 de setembre. Després de dotze dies d’aturades, els residents han aconseguit millores tant en l’àmbit formatiu com en les condicions laborals i retributives.

    L’acord assegura 12 hores de descans mínim després d’una guàrdia, 36 hores de repòs setmanal ininterromput i un increment salarial mitjà del 7,55%. A més, el pacte amb les institucions explicita que el personal resident no cobreix llocs de treball estructurals, ja que són metges en formació, i defineix una ràtio màxima de quatre residents per cada metge adjunt, de manera que es garanteixi la supervisió i la tutorització constant dels metges en formació.

    Millores en la formació i descansos garantits

    Pel que fa a la formació, es crearà una Comissió de Seguiment dels Programes de Formació Sanitària Especialitzada de Catalunya, formada per l’Administració, caps d’estudi, tutors i representants dels residents, que es reunirà com a mínim tres vegades a l’any i vetllarà «pel compliment i la qualitat dels programes formatius de cada especialitat mèdica». A més, s’estableix que la formació no assistencial s’inclogui en la jornada ordinària de treball i que els residents tinguin dret a assistir a un congrés mèdic durant el període de residència.

    Respecte el compliment dels descansos, el pacte estableix que la jornada dels residents no podrà excedir les 48 hores setmanals, incloent la jornada ordinària i les guàrdies, que seran com a màxim quatre mensuals. El descans després de les guàrdies també es garanteix, fixant un període mínim de descans ininterromput de 12 hores entre el final d’una jornada i el començament de la següent. El descans mínim setmanal serà de 36 hores ininterrompudes.

    Un acord «històric»

    Metges de Catalunya ha qualificat d’»històric» l’acord assolit amb l’ICS i les patronals sanitàries. Segons informa el sindicat mèdic, les mesures pactades signifiquen un “avenç cap a la dignificació professional dels joves facultatius” que suposa “un abans i un després”. Un canvi possible, segons expliquen, “gràcies a la unió i la cohesió de tots els residents”.

    Àlex Mayer, portaveu dels metges residents, valora positivament les millores aconseguides gràcies, segons explica, a la «mobilització massiva dels residents». Tanmateix, puntualitza que queden algunes qüestions pendents de resoldre que es plantejaran més endavant. Així mateix, assenyala que «caldrà veure com s’apliquen les mesures en cada centre i que es respecti l’esperit de l’acord».

  • Anàlisi i propostes sobre el document «d’experts» que vol «enfortir» el sistema de salut de Catalunya

    Primer de tot, cal recordar que el Sistema Sanitari Públic estava ja en una crisi profunda abans de la pandèmia. Ara, des de l’Eix de Salut de Barcelona en Comú, no volem «enfortir», el volem transformar radicalment, millorar-lo per la salut de les persones.

    Molts professionals i treballadores del Sistema estan decebuts i molt desmotivats a causa de la disminució i paràlisi crònica de recursos i la manca de polítiques sèries, que han comportat pèrdues de personal i males condicions de treball amb poques perspectives de millora. Juntament amb la denúncia reiterada de corrupció, retallades i externalitzacions privades de diners públics, aquesta crisi ha explotat, i s’ha fet més evident per tothom amb la crisi sanitària. I tot i això, persisteix la mala entesa lluita contra la Covid. Quan s’hauria d’invertir en recursos per treballar i defensar la ja menystinguda Salut Pública, es continuen construint «Hospitals Covid» que ningú sap, avui en dia, com es dotaran de personal.

    L’actual sistema sanitari, dissenyat al segle passat, pensat sobretot en la malaltia, és un sistema amb creixement constant de la despesa sobretot en fàrmacs, productes sanitaris, altes tecnologies i programes de dubtosa eficiència. Manca d’inversions necessàries (manteniment, reposicions i noves necessitats). Ciutadania que protesta i està cada cop més convençuda de la pèrdua de la qualitat del Sistema Públic (en accessibilitat, llistes d’espera, urgències, etc.), gestors i polítics fent una «política» a curt termini, posant èmfasi en problemes puntuals, amb plans i programes sense recursos i que no es plantegen l’anàlisi i millora radical de tot el Sistema, quan les causes són multifactorials i de Sistema.

    Tot això, juntament amb la cultura hegemònica encara de medicalització de la vida, tant per la cultura de molta població com de molts professionals i d’interessos de negoci i corporatius, ha esdevingut en una insostenibilitat creixent del Sistema, amb dèficits pressupostaris anuals del voltant del 15%, sense comptar amb fer front a les noves demandes i necessitats. Sembla, però, que aquests interessos de negoci continuen a l’alça i on uns veiem una oportunitat per defensar el nostre bé més preuat, com és la Sanitat Pública, d’altres (els de sempre) veuen una oportunitat més per eixamplar els seus guanys.

    Nosaltres creiem que per fer front a aquesta situació és imprescindible una millora radical (des de les arrels) del Sistema. Han passat 34 anys de la Llei General de Sanitat que configurava el Servei Nacional de Salut. El món ha canviat: la demografia, l’epidemiologia, els coneixements i els valors.

    Aquesta crisi, que s’ha fet explosivament manifesta amb la pandèmia, ens urgeix a fer una anàlisi profund i integral per salvar aquest pilar de la societat de benestar, i per això considerem que el primer serà prendre consciència, tant política i ciutadana com professional, de la necessitat de canvi de paradigma (de valors), passant de la importància actual posada en l’atenció a la malaltia ja instaurada al valor de la Salut i la cura integral, personal i de la comunitat. Per això caldrà la millora de tot el Sistema Públic de Salut, posant realment al centre del sistema, tant en recursos com en polítiques i gestió, la salut pública, la promoció i protecció de la salut amb tots els seus determinants i l’Atenció Primària i Comunitària integral. Repetim que no volem «enfortir» aquest sistema sanitari en crisi, el volem canviar per posar-lo al servei de la salut i les cures i volem ressaltar el valor del públic. El document dels anomenats «experts», triats pel govern, polítics que ens han portat fins aquí, sense recollir altres propostes de professionals, ciutadania i institucions, que discrepen dels seus plantejaments, només pretén, com indica el seu títol, «enfortir» aquest model de sanitat ja fallit.

    Per avançar en aquest camí proposem obrir un ampli debat imprescindible per assolir i acceptar aquests nous valors, tant en l’àmbit professional i gestor com ciutadà, per produir aquesta nova cultura i valors i fer les propostes oportunes als nivells responsables del Sistema. Ho anem dient des de fa anys:

    Algunes propostes

    Nosaltres creiem que el primer és pensar amb la salut de les persones i no en els serveis. La salut és el que importa. Sabem que els principals determinants negatius de la salut s’han de fer front amb polítiques globals que estan fora de les competències del Sistema sanitari, però també és necessari i urgent un canvi radical de paradigma, passant d’un Sistema sanitari centrat fonamentalment en la malaltia ja instaurada i la medicalització, a un model públic de salut integral de les persones i la comunitat.

    Per això cal posar com a eix vertebrador del Sistema la Salut Pública, l’Atenció Primària i Comunitària i la cura de les persones, i no exclusivament la recerca incansable d’un diagnòstic. Donat el perfil epidemiològic actual, l’envelliment i les malalties cròniques, les cures han de ser també un dels eixos centrals del sistema.

    Cal abordar l’actual crisi no només com una crisi sanitària, sinó també com una crisi social. Així doncs, s’ha d’integrar en el sistema la perspectiva de les ciències socials i integrar-les a l’hora de valorar quines són o seran les actuacions més importants per dur a terme.

    Caldrà, doncs, reforçar els Serveis de Salut Pública i l’Atenció Primària i Comunitària, per fer front a les necessitats de la ciutadania. Dotar-los del prestigi que es mereixen, d’una major autonomia de gestió i dels recursos necessaris per fer front a totes les necessitats de salut de la població.

    En aquest sentit, cal també integrar millor els serveis de salut amb els de treball social, anar més cap a les cures al domicili i no institucionalitzar innecessàriament, com ha posat de manifest dramàticament l’actual pandèmia. La diversitat en cultures, religions i procedència és una riquesa i el nostre sistema sanitari ha de ser capaç d’entendre cada peculiaritat amb l’objectiu de facilitar l’accés real a l’atenció sanitària. La mirada del sistema ha de ser amplia, tant dels professionals com de l’estructura sanitària, on la participació en la presa de decisions de les diferents comunitats ha de ser escoltada.

    Cal no fragmentar més el sistema, tot al contrari: integrar, coordinar, avaluar i dirigir millor, estalviar en despeses burocràtiques i dispersió, evitant les corrupcions, la ineficiència, la mala qualitat i el negoci amb diners públics. Això ha d’anar lligat amb una transparència absoluta per organismes independents i no estar renyit amb la necessària major autonomia de gestió i clínica dels territoris, centres i professionals.

    Caldrà també parlar de noves competències i lideratges de les professionals d’infermeria, de les feines burocràtiques, les residències, l’augment de la cartera de serveis, la coordinació amb Salut mental i altres i, per tant, del nombre de professionals a cada nivell, de les tasques, les condicions laborals dignes i les remuneracions posades al dia.

    Quan determinem el model de Serveis públics de salut que avui necessitem i els seus objectius per la Salut de les persones, de la comunitat i les cures, podrem tenir d’un Servei Nacional de Salut integral i integrat i podrem parlar de la seva organització i tasques i podrem establir quin pressupost es necessita. Segur que necessitem més recursos, però necessitem saber per què fer i on els posem prioritàriament. La Salut és el que importa.

  • L’aïllament social agreuja l’Alzheimer

    El doble d’hiperactivitat, comportaments estranys, atròfia asimètrica de l’hipocamp o disminució de pes de la melsa. Són alguns dels patrons trobats en un grup de ratolins amb Alzheimer que han estat aïllats durant un llarg termini, en comparació amb un grup de rosegadors amb la demència però sense estar reclosos i un altre que no pateix la malaltia.

    Les troballes són fruit d’un estudi del Departament de Psiquiatria i Medicina Legal i de l’Institut de Neurociències (INc) de la Universitat Autònoma de Barcelona que volia trobar fins a quin punt l’aïllament físic, i sovint social, repercuteix sobre la gent gran amb la malaltia d’Alzheimer.

    Les científiques han sotmès a aïllament un grup de “ratolins mascles models d’estadis avançats de la malaltia d’Alzheimer” i els han fet una sèrie de “proves conductuals” similars a les zones de residències de gent gran en què, alguns d’ells, han estat o porten tancats durant mesos. Han escollit ratolins del gènere masculí perquè és el més afectat per la Covid-19 i el que pitjor dades reporta quant a supervivència a la demència i quant a envelliment del sistema neurològic, immunològic i endocrí.

    Hiperactivitat i impacte emocional

    Els resultats de les proves, en comparació amb les d’un altre grup de ratolins amb Alzheimer sense aïllar, confirmen la tesi que el tancament agreuja la malaltia de l’Alzheimer. El grup sotmès a un confinament va multiplicar per dos la hiperactivitat respecte dels rosegadors amb la malaltia però lliures.

    L’augment d’activitat es va trobar en les funcions motores gruixudes, que suposen el moviment d’extremitats o del cos sencer, així com en la funció motora fina, que provoca petits moviments a mans, canells, dits, llavis o llengua, expliquen les expertes.

    Les investigadores també reporten “l’aparició de comportaments estranys”. Expliquen que els animals van mostrar “patrons emocionals semblants a l’ansietat” i van canviar les formes de fer front a l’estrès. Les entitats que tenen cura de persones amb Alzheimer ho constaten: “Sembla que no se li doni importància, però per les persones amb trastorn neurocognitiu fa molt el seu estat d’ànim. Ens ha costat molt, gairebé dos mesos, remuntar el seu estat emocional», explica María Jesús Lerín, directora i coordinadora del Centre Terapèutic per a l’Alzheimer de Reus.

    Hi està d’acord Amèrica Morera, pedagoga i sotsdirectora de la Unitat d’Atenció Diürna de la Fundació ACE: «Hem vist que estaven més tristos, més irritables». Explica que els familiars cuidadors es van sorprendre a l’inici del confinament de la poca afectació que estava tenint sobre els malalts, però així com es va allargar l’estat d’alarma la situació va empitjorar amb hiperactivitat i conductes repetitives. «Necessiten un estímul. No només les activitats que els fem en si, sinó sortir de casa, arreglar-se, relacionar-se entre iguals i tenir una rutina horària», defensa.

    “Són resultats preocupants, ja que l’agitació és un dels principals símptomes neuropsiquiàtrics associats a les demències, que causa una càrrega important per al cuidador i, en alguns casos, el seu maneig clínic pot arribar a ser un desafiament”, reconeix Aida Muntsant, una de les autores de la recerca que ha esdevingut la seva tesi doctoral.

    Paqui Gómez, Cap d’Acció Social d’Alzheimer Catalunya Fundació, recorda que hi ha moltes persones afectades per trastorns cognitius moderats i greus que, en viure en centres residencials, encara no han pogut sortir al carrer. «És una situació vital nova que la persona no pot entendre. Es tradueix en estrès, ansietat i trastorns del comportament, que és el llenguatge que utilitzen per expressar el seu malestar». A través d’una enquesta pròpia constaten que el 34% dels usuaris ha mostrat un augment de la simptomatologia depressiva, un 19% ha manifestat un creixement dels trastorns de conducta i un 12% dificultats per agafar el son i dormir.

    Quant a la pèrdua de capacitat cognitiva, María Jesús Lerín reconeix que “quasi tots els usuaris han apujat un grau de l’escala GDS”, que mesura el deteriorament del cervell per la demència. “Gairebé tots els que tenien grau quatre van passar a cinc i els de cinc a sis”, lamenta. D’entre les persones tutelades per Alzheimer Catalunya Fundació, un 25% han empitjorat la qualitat de les àrees cognitives, incloent-hi orientació, atenció i concentració i memòria i llenguatge.

    La pedagoga de la Fundació ACE, per la seva part, explica que “sí que han perdut, sobretot en orientació física i temporal, però a la resta de funcions no hem vist una diferència significativa”, restant-li gravetat a les sensacions de les famílies. Destaca, això sí, la disparitat de declivi entre els usuaris que han tingut una estimulació des de casa i els que no l’han pogut rebre o no ho han permès. “A vegades, si no ve d’un professional, els pacients no col·laboren”, matisa.

    Atròfia i pèrdua de pes

    La multiplicació de l’activitat mental no és l’única diferència que s’ha reportat a la recerca. Si bé no s’ha modificat la variable de la proteïna Tau, vinculada a les malalties neurodegeneratives, “ha augmentat l’atròfia asimètrica de l’hipocamp” del grup aïllat. “El resultat és important, ja que l’asimetria s’ha relacionat amb major vulnerabilitat a factors estressants”, destaca Lydia Giménez-Llort, catedràtica en Psiquiatria i investigadora de l’INc que ha dirigit i també signa l’estudi sobre ratolins. No en va, l’hipocamp juga un paper important en el procés de la memòria i els records.

    L’aturada d’atenció especialitzada comportarà repercussions en els diagnòstics precoços i en la seva evolució, preveu Alzheimer Catalunya Fundació

    L’altre factor destacat és la pèrdua de pes corporal i renal, un fet ja reportat en humans amb la Covid-19. Ara bé, “la disminució del pes de la melsa, un important òrgan del sistema immunitari perifèric, es va observar només en els animals aïllats”, expliquen a l’estudi.

    “En l’àmbit de mobilitat sí que hem vist molta diferència. El fisioterapeuta, en fer les avaluacions de reingrés, ha vist que han perdut molt”, alerta Amèrica Morera. Hi coincideix Lerín, que recorda que “l’exercici físic, junt amb l’àmbit cognitiu i emocional, és un pilar”. Reporta, especialment en els usuaris en fase més avançada, un empitjorament en la marxa i en l’equilibri. I recorda que no caminar comporta efectes col·laterals, com dificultats per a defecar o l’aparició d’úlceres.

    Pacients i cuidadors, una realitat oblidada

    Els centres especialitzats en la cura i tractament de persones amb Alzheimer s’han adaptat, sobre la marxa, als efectes de la pandèmia. Trucades diàries i personalitzades per atendre i assistir el malalt i els seus cuidadors, enviament d’exercicis per via telemàtica o préstec dels equipaments d’exercici físic a les llars són algunes de les mesures

    «Va ser dur estar tot el dia parlant amb persones en una situació tan problemàtica. La part positiva és que hem entrat a la intimitat del domicili, ens explicaven el seu dia a dia i els hem conegut en pocs mesos més que en tot el temps previ. S’ha fet un altre tipus de vincle», relata Amèrica Morera.

    Lerín, que va portar durant el confinament un telèfon d’atenció per a les famílies les 24 hores del dia amb trucades de matinada incloses, afegeix que la represa no ha estat fàcil pels equips de sanitaris que tenen cura dels pacients amb Alzheimer: “Treballar amb EPIs no és fàcil. El llenguatge no verbal és el 80% de la comunicació, i amb la cara tapada no podem somriure, tampoc els podem abraçar… no podem fer coses habituals com tocar-los o acompanyar-los”.

    Hi ha hagut una tendència paternalista en la presa de decisions per part de les administracions. S’hauria d’haver trobat l’equilibri entre la protecció i els riscos

    Cuidadors professionals i familiars han «augmentat esforços i temps d’atenció per passar a una dedicació de 24h. Això ha generat una sobrecàrrega. Estrès i ansietat han estat el seu dia a dia i s’ha trobat a faltar el suport de l’administració a escala social i sanitària», es queixa Paqui Gómez.

    Amb tot, qui va es va encarregar directament de la cura dels pacients durant el confinament estricte van ser els familiars o cuidadors. Persones no expertes en la matèria i que van veure com, d’un dia per l’altre, perdien les hores de conciliació que els aportava el temps que els pacients eren als centres especialitzats. «No han pogut dedicar-se a ells mateixos i a cuidar-se físicament, social i emocional», resumeix Gómez.

    La directora del Centre Terapèutic per a l’Alzheimer de Reus, María Jesús Lerín, recorda que «la relació cuidador i usuari és un binomi» i assegura que «quasi tots els cuidadors estaven pitjors que els usuaris, alguns amb atacs d’ansietat o símptomes depressius» perquè «hi ha un component de desgast molt gran» en el tracte constant amb una persona amb Alzheimer que no entén la prohibició total de sortir al carrer.

    “En alguns casos les trucades s’enfocaven en la persona cuidadora. Li recordàvem que necessitava els seus moments propis i li donàvem tècniques. Hem intentat personalitzar al màxim l’atenció», diu Morera. La pedagoga i sotsdirectora de la Unitat d’Atenció Diürna de la Fundació ACE considera que els governs “s’han centrat en l’emergència i s’han oblidat dels drets de molta gent. Del tractament dels pacients i de la conciliació del cuidador principal”. Lerín pregunta retòricament: “Però a qui van tenir en compte? A cap col·lectiu. No vull pensar que se’ns va menystenir més que a altres col·lectius”, diu.

    Paqui Gómez, Cap d’Acció Social d’Alzheimer Catalunya Fundació, afegeix una problemàtica per al futur. L’aturada tècnica de l’atenció especialitzada a causa de l’emergència sanitària de la Covid-19 comportarà, preveuen, «repercussions tant en els diagnòstics precoços de la malaltia com en la seva evolució». A més, consideren que s’hauria d’haver relaxat el confinament, tal com van demanar a l’abril. «Hi ha hagut una tendència paternalista en la presa de decisions per part de les administracions. S’hauria d’haver trobat l’equilibri entre la protecció i els riscos per conviure amb la pandèmia sense arribar a situacions límits».

    En aquest sentit apunten també les investigadores que han realitzat l’experiment sobre ratolins: “Són necessàries intervencions adaptades al perfil clínic heterogeni i complex de les persones amb demències, i considerar les implicacions de càrrega sobre els cuidadors, professionals i familiars”, diuen Muntsant i Giménez-Llort.

  • Estan les residències preparades? Les més petites o les de «direcció incompetent» en perill en aquesta onada

    Els Departaments de Salut i Treball, Afers Socials i Famílies han acordat intervenir dues residències a Bellver de Cerdanya i Verdú. Per tal d’estabilitzar la situació al centre residencial Miniresidència Geriàtrica de Bellver de Cerdanya, el Departament de Salut n’ha assignat provisionalment la direcció i la gestió a la Fundació Hospital de Puigcerdà. Les dotacions de personal que siguin necessàries al centre residencial les aportarà la nova gestora i el personal actual del centre en quedarà sota la seva direcció. La mesura s’ha pres per la situació excepcional d’impossibilitat del centre de complir els protocols establerts. Ara mateix, el centre registra 11 casos positius entre els residents, de 29 persones que són, i també hi ha 5 treballadors afectats.

    Pel que fa al centre residencial Llar Mare Marcelina de Verdú, s’ha assignat provisionalment la direcció i la gestió, fins ara a mans de las Hermanitas de los Pobres de San Pedro Claver, a l’Associació per al Benestar i el Desenvolupament. La residència registra 23 residents positius i 3 professionals.

    En aquesta segona onada i davant també la campanya de la grip, el delegat de CCOO en Geriatria a Catalunya, Josep Maria Martínez, ens indica que hi ha molta feina encara per fer: el personal no ha descansat i, a més a més, hi ha residències que no compleixen els protocols. Algunes per impossibilitats per la seva mida però d’altres per incompetència de les seves direccions. «El sector és una olla a pressió i la covid el què ha fet és destapar-la, ha petat», apunta. Tot i tenir la pressió mediàtica al damunt i haver vist el cúmul de reunions que es realitzin, Martínez no enten com tot i la promesa de canvis aquests no arriben. «El debat ha pujat al Parlament de Catalunya i s’han fet mocions que parlen d’un salari de 1200 euros, que hi hagi infermeres de nit en les residències de més de 60 usuaris… Són mocions que s’han aprovat però no s’hi fa res».

    Fora dels despatxos públics, les patronals diuen que falta finançament i que la Generalitat fa dos o tres mesos que no paga aquelles habitacions que, per protocols, han de mantenir-se buides per si cal realitzar aïllaments. Martínez preveu que moltes residències petites hauran de tancar si segueixen mesos sense cobrar i, afegeix, que abans de tancar es produiran molts acomiadaments. «Si hi ha persones amb un any de contracte indefinit, els hi surt més a compte fer-los fora i, per altra banda, no renovar els temporals. D’aquesta manera es faria front a les places buides que no generen ingressos i la Generalitat no paga», avisa Martínez.

    Si això passa, encara es carregarien més les plantilles de com ho estan ara: una plantilla cansada que fa sis mesos que lluita contra la covid. A més és una plantilla insuficient, ja que des del 2008 no s’actualitza la cartera de serveis i les ràtios són baixes. Com indica també Martínez, ara ha augmentat la càrrega del treballador, cosa normal doncs si un treballador havia d’aixecar 14 avis, en el moment que hi hagi algun positiu, els haurà d’aixecar i haurà de fer protocols d’aïllament per cadascun d’ells. «Potser la primera onada ens va agafar amb el pit descobert: un virus desconegut, que no sabíem com anava. Aleshores teníem les ganes però ara la pregunta ja és: ho podrem aguantar amb el mateix personal? Amb personal cansat? Gent que no ha pogut fer encara vacances?»

    I és que moltes residències no estan contractant per fer substitucions de baixa i un dels motius és no poder garantir que aquesta no entra la covid des de fora. A la majoria de residències, com ens expliquen els seus treballadors, són ells mateixos els que es cobreixen sense garantir d’aquesta manera tenir el personal descansat.

    Covid o grip: inquietud a les residències per no arribar a tot

    La grip afecta aquelles persones vulnerables i aquest any pot ser perillosa, ja que l’única manera eficient de destriar-la de la covid és mitjançant PCR. Els aïllaments preventius seran aleshores molt importants però potser no es poden sostenir.

    Per les malalties però també pels treballadors. Normalment la temporada de la grip comença just en tornar de vacances, de descansar… Aquesta professió, com ens expliquen, té una part vocacional i els seus treballadors desenvolupen molta empatia amb la gent amb la qual treballa. Són gent gran que acaben sent sovint com els avis dels treballadors. Avis als quals veuen més que als biològics. No desconnecten i ho necessiten i més quan viuen amb la por constant de ser els culpables de la seva mort.

    «Hi ha companys que van de casa a la feina i de la feina a casa. No surten perquè no volen perdre més avis a la seva residència» o «si el virus entra i el portes tu, el sentit de culpabilitat ningú se’l pregunta però el tenim» són alguns dels pensaments que tenen els treballadors a les residències. Això els ha dut a estar tocats anímicament amb depressions amb ansietat… No entenen doncs que davant aquesta situació encara hi hagi centres on, tot i tenir stock, els hi facin reutilitzar bates i mascaretes. Tampoc com tot i la llei que diu que, si hi ha risc biològic, la descontaminació de l’uniforme va a càrrec del lloc de treball, en algunes residències petites els treballadors se l’enduen a casa amb el risc que això comporta.

    Un altre tema que també apunten com insultant és la divisió que es va fer amb l’anomenada paga covid. Una paga extra que només van rebre els treballadors directes deixant de banda la gent de manteniment, porteria, conductors, bugaderia, neteja o cuina. En aquest sentit, Josep Maria Martínez defensa dues alternatives molt més lloables i eficients. Una d’elles, fer una paga de 500 euros per tothom igual. Tot i aquesta solució no serveix de massa per al sector. L’altra, destinar aquests diners a fer una mesa negociadora o un conveni autonòmic on, per exemple, s’acordi rebaixar 50 hores el conveni laboral i augmentar un 2% el salari per tothom. Sense fer això, Martínez diu que «aquesta paga és pan para hoy y hambre para mañana. Perquè les condicions laborals són les mateixes. La gent treballarà igual».

    Així, i tornant a apel·lar al Govern, la sensació de Martínez, compartida pel sector, és que
    no hi ha un canvi de model, que es segueix improvisant sobre la marxa, en fixar un protocol i canviar part d’aquest en una nova reunió al cap de tres dies. Si no estan dissenyats tots els supòsits, el risc es trobarà a les residències petites i també en aquelles residències grans que no tinguin una bona direcció o un bon control.

    Ara mateix, com els casos de Bellver de Cerdanya i Verdú, les residències que s’intervenen o les que es tanquen com seria el cas de la residència de Calafell, ho fan per no complir els protocols o en preveure una situació no controlada. Des de CCOO entenen que seria ideal fer més controls però atès que el Departament va de bòlit i això no és possible, apunten que on sí que tenen marge és en posar més persones a treballar. «Persones que s’assegurin que les residències estan netes de covid i que tinguin el material suficient, que tinguin els protocols actualitzats, que facin els plans de contingència com déu mana, que s’assegurin que els treballadors rebin la formació necessària, que sàpiguen cap a on anar i que aquesta sigui la mateixa línia…», defensa Martínez.

    En el cas de la residència de Calafell tancada, ha estat la residència NostraLlar dels Pallaresos qui ha assumit 15 dels seus pacients. Tots negatius de covid. El cas és que la residència NostraLlar va ser intervinguda per la Generalitat en la primera onada i va passar a ser gestionada per l’empresa STS-Grup. Durant els tres mesos que van estar sota la seva gestió, els treballadors expliquen que tot va funcionar com «oli en un llum»: «ens enteníem i treballàvem molt com equip i a gust». Amb data 31 de juliol, no obstant la bona gestió, l’empresa va deixar de gestionar-la per desacords amb la Fundació Catalana Privada de Suport a la Gent Gran, qui la gestionava en un inici. Des de l’agost, doncs, hi ha hagut un nou canvi i els treballadors no poden més. En entrar una altra empresa gestora els canvis que s’han aplicat, segons els treballadors, són «molt bèsties». Expliquen que encara segueixen tocats de la primera tongada: «vam estar 3 mesos molt fotuts i l’estat d’ànims i les forces de la gent ja no sabem d’on treure-les». A més, des d’aleshores i també per la dinàmica actual una part de la plantilla està de baixa laboral per ansietat i estrès. «La gent cau com mosques», ens diu un dels seus treballadors que vol parlar com a col·lectiu.

  • «Cal crear un Servei Nacional de Salut públic, ben finançat i democràtic. No podem seguir fent mesures parcials i reactives»

    Joan Benach, professor i investigador en salut pública a la Universitat Pompeu Fabra i director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut – Employment Conditions Network, defensa que cal un model sanitari «públic, de qualitat i no precaritzat, basat en l’atenció primària, comunitària i els serveis socials, que potenciï la fabricació pública de medicaments i que potenciï la investigació».

    Benach considera que, davant la segona onada de la pandèmia, no s’han invertit prou recursos per aconseguir un servei suficientment potent i eficaç de rastrejadors, així com tampoc s’han fet suficients tests ni s’ha reforçat substancialment l’atenció primària, els serveis socials o les actuacions de salut pública.

    Com veu la situació i evolució actual de la pandèmia? Coneixem realment tots els seus efectes?

    Realment desconeixem l’evolució de la pandèmia. És previsible que la situació empitjori a l’hivern, però realment tot són especulacions. Encara tenim una visió superficial i molt incompleta dels canvis i efectes de la pandèmia sobre la salut col·lectiva i les desigualtats de salut. A mitjans d’octubre, el nombre oficial global de morts al món sobrepassa el milió de persones, de les quals oficialment unes 34.000 s’haurien produït a l’estat espanyol. Però sabem que hi ha un «excés de mortalitat» (és a dir, el nombre de morts per totes les causes superior al que hauríem esperat veure en condicions ‘normals’) respecte a anys previs que segurament ja és a prop de les 60.000 morts (i la situació sembla molt pitjor a països com Rússia, Perú o Equador).

    Això no vol dir que totes les morts siguin per la Covid-19, però sí que moltes es donen pel context social i sanitari que té lloc al seu voltant: malalts diagnosticats i tractats tardanament amb malalties oncològiques, pulmonars, de salut mental i altres. A manca de disposar d’una avaluació profunda, hi ha tres temes importants que cal valorar: la debilitat dels sistemes d’informació i vigilància epidemiològica i de salut pública existents, que fa molt difícil la comparabilitat dels indicadors entre i dins dels països; l’ús partidista i poc transparent amb què moltes institucions i governs utilitzen les dades i els indicadors, com mostra el cas de la Comunitat de Madrid, per exemple; i la mateixa dificultat científica de comprendre tots els impactes psicosocials i de salut (morts, malalties, problemes crònics, patiment, etc.), en grups i indrets diferents. Crec que tardarem bastant en saber els efectes entrellaçats de les múltiples onades sanitàries que s’estenen i reforcen mútuament al costat dels impactes econòmics, laborals i socials, en onades de curt i llarg termini. En tot cas, crec que de moment veiem només la punta de l’iceberg de què està passant.

    Creu que s’ha fet front de forma adient a les vàries fases de la pandèmia? Ha quedat molta gent enrere?

    Se’ns ha repetit que «ningú quedaria enrere» però, parlant en general, ja que l’actuació de les comunitats autònomes que tenen les competències sanitàries ha estat diferent, cal dir que molta gent ja estava endarrere, i que no s’han posat suficients eines, mitjans ni voluntat política perquè això pogués canviar. La primera fase de la pandèmia es va caracteritzar pel desconcert. Se sabia que podia ocórrer, ho havia advertit molta gent: científics, institucions, informes de l’OMS, la CIA, el Pentàgon, Bill Gates, Obama… Però no es va fer cas. Se’ns ha repetit que teníem un sistema sanitari molt bo i és cert si ho comparem amb molts països del món, però és un sistema molt insuficient per fer front als problemes de salut de la gent i a una pandèmia complicada com la que vivim.

    Durant molts anys, les polítiques neoliberals, l’acció conjunta de governs i empreses en favor d’aquestes, les retallades de la crisi del 2008, i altres factors van precaritzar a la sanitat pública, sobretot l’atenció primària i els serveis socials, alhora que el pes es posava cada cop més als hospitals, tecnologies i medicaments, sense invertir en salut pública (vigilància, prevenció, planificació, educació, etc.). Amb la pandèmia, no s’ha planificat ni coordinat suficientment, hi ha hagut falta de previsió i capacitat d’anticipació, ha mancat lideratge i participació comunitària, no s’ha previst el pitjor escenari, i no s’ha invertit prou en sanitat i salut pública i serveis socials. Davant d’això, la solució «final» amb confinaments que ajuden a frenar la seva expansió, i amb la restricció d’activitats comercials i quotidianes, no poden ser una alternativa a tenir una salut pública amb els mitjans adients per planificar, vigilar, educar, prevenir i actuar amb diligència i efectivitat.

    I respecte a la segona fase de la pandèmia?

    A la segona fase, el model d’actuació tampoc ha estat bo; penso que es caracteritza per tenir tres trets: la quasi «absència» de la salut pública, la generació de segregacionisme i discriminació, i la «normalització» d’una pandèmia que ja és crònica. Pel que fa a la salut pública, sembla clar que no s’ha prioritzat suficient en invertir recursos i aconseguir un servei suficientment potent i eficaç de rastrejadors, ni s’han fet suficients tests, ni s’han esmerçat els fons necessaris per reforçar substancialment a l’atenció primària, els serveis socials o les actuacions de salut pública. Les vagues proposades en són la prova. En canvi, s’ha optat per plantejar restriccions de l’activitat laboral, el consum, o l’oci de forma reactiva i no massa efectiva, sense posar prou l’accent en la restricció d’activitats interiors, la promoció de fer el nombre més gran d’activitats possible a l’aire lliure, i la millora del transport públic. Crec que podem dir que no s’ha planificat amb temps ni s’han previst els pitjors escenaris, que no s’ha fet una campanya educativa comunitària, pedagògica, amb missatges clars i massius als joves i a la gent gran, ni tampoc s’ha realitzat una campanya d’intensa participació comunitària.

    El segregacionisme té a veure amb un control de la pandèmia quasi «militar», per «derrotar» al virus en una «guerra» on es posa el pes en els factors esmentats i la responsabilitat individual, a l’espera que hi hagi una vacuna segura i efectiva. Els barris obrers ja arrossegaven problemes de segregació social i els pitjors indicadors socioeconòmics, però en lloc d’invertir massivament en serveis sanitaris, socials i educatius, va la policia a fer controls. El tercer punt és normalitzar una pandèmia ja crònica que recau sobre una sanitat pública col·lapsada crònicament amb uns professionals esgotats, precaritzats… i contagiats. Quan la població no pot accedir ni rebre els serveis sanitaris que necessita, es pot dir que el sistema està col·lapsat. No es pot contemporitzar i «normalitzar» una situació que mata, crea patiment i desigualtats en tanta gent. En dedicar els recursos disponibles a la Covid-19 no es poden atendre altres casos de malalties i problemes de salut. Per tant, no podem seguir amb mesures «de posar i treure», reaccionant reactivament, cal d’una vegada fer inversions profundes en sanitat i salut pública i canviar una situació pandèmica que podria durar temps.

    La pandèmia ha amplificat les desigualtats de salut ja existents en uns barris i grups socials amb molts problemes i necessitats previs.

    Les dades indiquen que les capes més empobrides de la població estan més exposades i que hi ha un major impacte del virus en barris treballadors i de renda baixa. Podem dir, doncs, que el coronavirus distingeix entre classes socials? Les pandèmies són també un problema de desigualtat social i sanitària?

    Tampoc aquí tenim una visió prou acurada, però sí que sabem que el virus no afecta igual a tothom i que hi ha grups socials molt desigualment afectats per la pandèmia. Per exemple, a la primera onada de la pandèmia, al voltant del 70% de les morts es van produir a les residències geriàtriques. Durant molts anys no es va invertir en serveis públics, es van externalitzar les residències a empreses, asseguradores i fons especulatius que van trobar un mercat rendible per fer negoci i parasitar sense control democràtic al sector públic. Amb tota impunitat, van precaritzar al personal, van estalviar en material bàsic i manteniment, van reduir la qualitat de serveis i degradar l’atenció i condicions higièniques i d’alimentació.

    Un altre cas són els treballadors i treballadores «essencials» (al principi anomenats herois i heroïnes) de sectors productius i cures precaritzats i feminitzats, que es localitzen als barris obrers. La pandèmia ha amplificat les desigualtats de salut ja existents en uns barris i grups socials amb molts problemes i necessitats previs. El discurs hegemònic dels mitjans de comunicació se centra en el virus, la biologia, els mal anomenats «estils de vida» i la responsabilitat individual, i l’atenció mèdica especialitzada hospitalària (sobretot a les UCI) i els tractaments i vacunes per resoldre biomèdicament el problema. És una mirada miop, errònia i falsa, perquè els factors decisius que expliquen l’origen i evolució de la pandèmia i el seu impacte en forma de desigualtats són, en gran mesura, els determinants socials de la salut, com ara la precarització laboral, la pobresa, els problemes d’habitatge o les injustícies ambientals, entre d’altres, lligats a les polítiques públiques i la desigual distribució del poder.

    Així doncs, les accions dels qui tenen més poder i decideixen les polítiques són decisives per salvar vides o bé per matar desigualment a la gent. Per reduir les desigualtats caldria fer polítiques radicals, profundes i sostingudes, com implantar una fiscalitat molt més progressiva, reformar el model d’estat de benestar en la sanitat i la salut pública, els serveis socials i les cures, invertir en educació, reduir el temps de treball, incloure la renda bàsica universal, fer una transició ecològica i energètica ràpida i molt profunda, i canviar un sistema productiu, financer, de consum i cultural, que faci front a la greu crisi sociosanitària i ecosocial que enfrontem.

    Cal un model sanitari públic, de qualitat i no precaritzat, basat en l’atenció primària, comunitària i els serveis socials, que potenciï la fabricació pública de medicaments i la investigació.

    En un article recent va assenyalar que cal crear un Servei Nacional de Salut a Catalunya. Quines característiques hauria de tenir?

    La salut col·lectiva, no depèn fonamentalment -com sovint es creu- de la biologia i la genètica, els estils de vida i l’atenció sanitària, sinó de la política, les polítiques públiques i els determinants ecosocials de la salut. La salut de la gent depèn també de la salut pública, aquella disciplina que té com a objectiu prevenir la malaltia, protegir, promoure i restaurar la salut de tota la població. Això inclou, per exemple, millorar la salut laboral i ambiental, construir una potent xarxa de vigilància epidemiològica, desenvolupar la participació comunitària, o planificar intervencions a llarg termini per millorar la salut i augmentar l’equitat. Actualment els recursos de la salut pública són ínfims (menys del 2% del pressupost de salut) i la seva visibilitat social és gairebé inexistent. Sabem de la importància de la salut pública, però malauradament això no forma part encara del saber hegemònic de la majoria de la gent, o inclús el de molts professionals sanitaris i dels serveis socials.

    Què s’ha de fer per reforçar el sistema de salut pública de Catalunya?

    El model hegemònic no és el més efectiu, ni el més eficient, ni el més equitatiu, ni el més humà. És un model biomèdic i reduccionista que fragmenta el cos i oblida la integralitat psico-bio-social humana. Un model que accentua la biomedicina, els hospitals i serveis especialitzats, la tecnologia i utilitzar massa medicaments, i que genera una recerca més centrada a publicar en revistes d’alt impacte i cercar beneficis econòmics que no pas en la salut col·lectiva.

    Cal canviar les prioritats de forma radical. Cal un model sanitari públic, de qualitat i no precaritzat, basat en l’atenció primària, comunitària i els serveis socials, que potenciï la fabricació pública de medicaments i materials sanitaris, i que potenciï la investigació aplicada per resoldre els problemes de salut reals que pateix la població. Un model que desmedicalitzi la salut i utilitzi de forma mesurada la tecnologia, que tracti a persones malaltes i no a malalties o òrgans malalts… i que sigui participatiu i democràtic. Per fer tot això és imprescindible obrir un gran debat social canviant la cultura de la salut, enfortir les agències de salut pública, desenvolupar la legislació i invertir massivament en sanitat pública, en serveis socials i en salut pública. No podem seguir fent mesures parcials i reactives. Cal crear un Servei Nacional de Salut públic, ben finançat, de qualitat i democràtic al servei del poble. I ens cal també, no ho oblidem, que aquest nou model estigui en sintonia amb la crisi de civilització que vivim (de salut, cures, econòmica, ecològica i política), on tindrem serveis amb menys energia i recursos.

    Per aconseguir un model que afavoreixi al conjunt de la humanitat necessitaríem medicaments i vacunes de propietat i gestió pública, amb un elevat control democràtic i comunitari.

    La recerca de la vacuna és presentada com una gran esperança, però el sistema internacional de recerca biomèdica i farmacèutica sembla organitzat al servei dels interessos dels grans laboratoris multinacionals internacionals.

    No soc un especialista en aquest camp, però em sembla que s’ha creat una visió distorsionada sobre les vacunes que genera falses impressions i esperances. Tot i que en pocs mesos els avenços en el coneixement han estat força grans, crec que cal tenir molta humilitat amb relació al virus i el desenvolupament de vacunes. El primer és cercar vacunes segures sense o amb pocs efectes nocius per després mirar la seva efectivitat, però aquesta pot ser variable com esdevé en altres casos. La vacuna de la grip té, per exemple, una efectivitat baixa, mentre que la del xarampió és barata i efectiva. Avui no sabem quina serà l’efectivitat de les vacunes de la Covid-19 ni, de fet, la coneixerem del tot fins d’aquí mesos, com tampoc sabem si el nivell d’immunitat serà suficient per evitar noves reinfeccions. Això vol dir que, previsiblement, les vacunes no permetran acabar amb la pandèmia de forma immediata tal com ho presenten els mitjans de comunicació. Per tant, hem de tenir en compte la incertesa existent i les previsibles limitacions de la seva efectivitat.

    Quin paper hi juguen les patents farmacèutiques en la determinació de l’orientació de la recerca? Creu que hi haurà algun mecanisme que faci accessibles les vacunes i que puguin ser distribuïdes per tot el món?

    Crec que tenim moltes preguntes sobre la taula sense encara una resposta clara. Qui produirà la vacuna? Qui la controlarà? Una gran part de la investigació biomèdica es paga amb fons públics, però el control, producció i comercialització de la vacuna és en mans privades. Per aconseguir un model que afavoreixi al conjunt de la humanitat necessitaríem medicaments i vacunes de propietat i gestió pública, amb un elevat control democràtic i comunitari. Hi haurà patents? Es produiran vacunes genèriques perquè tothom pugui protegir-se, segurament de forma limitada? Què faran els Estats? Si no poden comprar els medicaments, produiran genèrics? Encara que tinguem una vacuna efectiva, es distribuirà a tota la humanitat? Com i qui ho farà? Això pot ser un procés que duri molts mesos si no anys. Hi ha molts factors socials, econòmics, tècnics i polítics que determinaran la seva distribució i el seu impacte. En definitiva, encara que tinguem vacunes segures i efectives, tot apunta que no serà la panacea que resolgui la situació que tenim. A la curta o a la llarga, com qualsevol altra pandèmia anterior, resoldrem la situació. El problema serà quin serà el seu cost social i sobre qui recaurà aquest.

    La crisi actual de la pandèmia del coronavirus és exclusivament un problema d’origen sanitari o bé hi ha altres elements causals? Quines són les condicions econòmiques i ambientals específiques que han propiciat el sorgiment del virus i la seva expansió?

    Els mitjans de comunicació ofereixen una visió massa superficial sobre la pandèmia sense que gairebé mai parlin de les causes sistèmiques que l’han generat. Sempre hi ha hagut -i sempre hi haurà- pandèmies a la història humana, a vegades amb efectes espantosos, però l’augment global de malalties infeccioses dels darrers decennis ens hauria de fer pensar que les causes de la pandèmia estan lligades al model econòmic i a la crisi eco-social que patim, que alhora s’associen a la dinàmica pròpia del capitalisme.

    Això ho mostren els estudis científics quan els integrem amb una visió crítica i transdisciplinària. Per exemple, el biòleg Rob Wallace explica que l’aparició del virus està molt lligada a l’alteració global d’ecosistemes, la desforestació i pèrdua de biodiversitat, el model agroindustrial, el tipus de producció ramadera i a la cerca de rendibilitat al cost que calgui de les corporacions multinacionals. I el biòleg Fernando Valladares comenta que el millor antídot contra el risc de pandèmies seria preservar la natura i protegir la biodiversitat dels ecosistemes i la genètica, recordant-nos que interposar espècies entre els patògens i l’ésser humà és el millor tallafoc per protegir-nos. Si això hi afegim la ràpida urbanització i creixement massiu del turisme i viatges en avió, i la mercantilització i debilitat dels sistemes de salut pública tenim la tempesta perfecta per una o moltes pandèmies.

    Al darrere de tot això trobem el capitalisme i la seva consubstancial lògica d’acumulació, creixement econòmic, cerca de beneficis i desigualtat que xoca amb els límits biofísics planetaris. En definitiva, les circumstàncies en què les mutacions víriques poden amenaçar la salut i la vida depenen de la societat i, en gran mesura, d’una lògica capitalista extractiva i depredadora.

    Més tard o més d’hora, superarem la pandèmia, però el virus d’acumulació, creixement il·limitat i despossessió en què es fonamenta el capitalisme està en guerra contra la humanitat i està destruint la vida.

    Tot i que amb l’inici de la pandèmia es parlava d’un canvi de paradigma, sembla que hem tornat a les mateixes dinàmiques econòmiques i ambientals de sempre. Creu que realment hem après alguna cosa de la pandèmia?

    Malauradament no em sembla que estem aprenem massa. La pandèmia ha mostrat la nostra fragilitat com individus i com a societat. En plena crisi, durant uns quants mesos, ens hem fet un xic més conscients que sense el treball essencial de molta gent treballadora que sempre ha estat menyspreada no podem viure. I molts han entès -potser per primer cop- que la sanitat pública i el treball de cures és fonamental. Ara, les inèrcies econòmiques, polítiques i culturals del món que vivim fan que canviar no sigui gens senzill. I a més, vivim en un món tan ràpid, amb tants impactes, que no ens queda ni temps per a reflexionar, recordar i ser conscients de les coses.

    Durant aquesta pandèmia s’han mort milions de persones de fam, s’han mort de milions d’infants per malalties diarreiques… Se’ns diu que cal tornar a la «normalitat» o a una «nova normalitat». Però la «normalitat» al món és que dues terceres parts de la població sobreviu amb menys de 5 dòlars al dia, que 2.500 milions de persones no tenen una llar per viure en condicions, que beuen aigua potable contaminada, i que molta gent respira, beu i s’alimenta amb tòxics que danyen la vida i la salut. I la «normalitat» a Catalunya i Espanya és que una de cada quatre persones està en situació de risc de pobresa i exclusió, i més de la meitat de la població té dificultats per arribar a final de mes. No ens podem «adaptar» a aquesta realitat i tornar a la normalitat. M’agrada repetir la coneguda sentència del filòsof hindú Jiddu Krishnamurti al dir: «no és signe de bona salut estar ben adaptats a una societat profundament malalta».

    La pandèmia ha estat una catàstrofe i un trasbals general, ha trastocat el sistema productiu i el creixement econòmic que les elits cerquen i necessiten com una droga. La pandèmia ha canviat la societat de dalt a baix, però això no vol dir que ara mateix existeixi la capacitat de canviar el món a millor. En tot cas, encara que no sigui senzill canviar la situació actual, caldrà fer-ho, caldrà canviar radicalment mitjançant una lluita organitzada, intel·ligent i persistent on sapiguem ajuntar moltes forces locals i globals. Com deia el filòsof coreà Byung-Chul Han, «virus no acabarà per si sol amb el capitalisme, ni tampoc ho farà amb un neoliberalisme que infecta les ments i destrueix les vides».

    Quins són els reptes claus de futur que ens planteja aquesta crisi de civilització a la qual abans feia referència?

    Els éssers humans no solament necessitem la natura, sinó que «som natura». El fet de concebre’ns com quelcom superior a la natura es lliga en bona part a la crisi de civilització que patim. Qualsevol acció que danyi el nostre entorn ens danya a nosaltres, ja siguin els químics que introduïm al medi ambient, l’aire contaminat que produeix vuit milions de morts anuals, o la destrucció de la biodiversitat. Des d’un punt de vista global, cal comprendre amb la profunditat necessària la crisi climàtica que ja està generant tants i tants problemes (onades de calor, pujada del nivell del mar, contaminació de l’aire, macroincendis, etc.) que afecten la salut humana i els animals, però també cal ser conscients de la crisi ecològica en un sentit més ampli. Els països, les empreses i els grups socials rics en són els grans responsables. O bé aconseguim reduir i canviar el tipus de producció industrial massiu (tot millorant la seva eficiència), alhora que canvien les nostres vides quotidianes amb menys consum, la producció de béns de consum més essencials i propers, i la creació d’una economia solidària i homeostàtica, que gasti molta menys energia i adapti el metabolisme ecosocial als límits biofísics de la Terra, o no tindrem futur.

    El 2019, per exemple, es van sobrepassar («l’extra-limitació» o overshooting, en anglès) els límits biofísics del planeta el 29 juliol; el 2020, amb la pandèmia i la parada econòmica, s’ha alentit una mica, produint-se a la tercera setmana d’agost. Això no és sostenible. Per posar un exemple, és com si taléssim arbres d’un bosc a major velocitat que la capacitat que té de regenerar-se, i ho fem cada cop més acceleradament i amb una fusta que va a les mans d’uns pocs privilegiats. El capitalisme es multiplica constantment com si fos un virus. Funciona com una màquina imparable que s’organitza amb una estructura financera i social al voltant de l’imperatiu de l’acumulació per tractar d’aconseguir un creixement permanent i accelerat del PIB en forma exponencial, amb tot el que això comporta de despesa energètica, ús de materials i recursos. Per molt de verd que pintem l’economia o les empreses, o per molt que usem paraules com ‘sostenibilitat’ o ‘resiliència’, això no pot continuar indefinidament. Haurem de decréixer selectivament, per les bones o per les dolentes, com explica molt bé el físic i divulgador de la crisi energètica Antonio Turiel al seu darrer llibre «Petrocalipsis». Més tard o més d’hora, superarem mal que bé el virus biològic, superarem la pandèmia, però el virus d’acumulació, creixement il·limitat i despossessió en què es fonamenta el capitalisme està en guerra contra la humanitat i està destruint la vida.

  • Salut amplia la detecció ràpida de la Covid-19 amb 3 milions de tests antigènics

    El sistema de Salut de Catalunya disposa ara dels tests d’antígens, una nova eina per a descartar o confirmar casos positius de Covid-19. Es tracta d’una prova que detecta les proteïnes del virus i que permet identificar les persones amb símptomes que estan patint la infecció causa pel SARS-CoV-2. La consellera de Salut, Alba Vergés, ha destacat en roda de premsa que aquesta nova eina funciona molt bé en persones amb símptomes manifestats en els primers 5 dies. “En aquests casos, tenen una sensibilitat molt elevada, del 94%”, ha subratllat, juntament amb la rapidesa i el menys cost econòmic i de complexitat logística que suposa en comparació amb les proves PCR.

    El test antigènic es realitza amb una mostra del nas, que el professional sanitari extreu amb l’ajuda d’un bastonet. Els resultats triguen entre 10 i 15 minuts i es donen en el mateix punt d’atenció on s’ha pres la mostra. Cada prova té un cost aproximat de 4,5 euros –molt menys que el d’una prova PCR-, i des del divendres passat s’han començat a distribuir arreu de Catalunya les primeres 500.000 unitats d’una primera comanda d’un milió, a la que seguirà una altra de dos milions més. De fet, ja s’han realitzat els primers tests a 161 centres sanitaris de Catalunya amb els següents resultats: 375 positius de 1.641 tests realitzats.

    En aquest sentit, el cap del Servei de Microbiologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, Tomás Pumarola, ha posat en valor els tests d’antigen perquè permeten fer la prova i saber el resultat in-situ, de forma simple. “D’aquesta manera guanyem temps pel que més importa: trencar cadenes de transmissió”. Pumarola ha recomanat el seu ús a centres d’atenció primària, a residències i a urgències dels hospitals, reservant la PCR per a casos sense símptomes i casos amb símptomes que fa més de 5 dies que duren.

    Al març o a l’abril, per la manca global de material, es feien un màxim de 5.000 PCR al dia; ara, en canvi, se’n fan unes 20.000 o 25.000 diàries de mitjana, amb pics màxims de fins a 32.000 o 35.000 (en els darrers dies s’estan fent unes 30.000).

  • La carrera que consumeix als seus estudiants: el 41% dels futurs metges té símptomes de depressió a meitat del grau

    Estudiar Medicina consumeix als futurs metges. El 41% de l’estudiantat d’aquest grau presenta símptomes de depressió (un 25%, moderada o greu), un de cada quatre «alta ansietat», el 36,8% burnout (estar cremat) i un 11% idees suïcides, segons un estudi dut a terme a les 43 facultats de Medicina d’Espanya pel Consell Estatal d’Estudiants de Medicina (CEEM) i la Societat Espanyola d’Educació Mèdica (SEDEM) entre més de cinc mil joves. L’estudi mostra a més un biaix de gènere: els símptomes de depressió arriben al 43% de les dones i al 33% dels homes (que surti un 41% de mitjana s’explica per la major presència femenina en aquests estudis).

    Per posar la dada en perspectiva, la prestigiosa revista científica JAMA calcula en un 27% la proporció d’estudiants de Medicina de tot el món amb depressió i l’OMS fixa en un 8% la ràtio de joves en aquesta edat (18-24 anys) amb aquests mateixos símptomes.

    «És una dada preocupant», coincideixen Antonio Pujol de Castro i Jesús Millán, presidents respectius d’ambdues associacions. «Es dóna un fet singular, a més. La carrera és absolutament vocacional, amb total dedicació a la cura dels nostres iguals i vocació de servei. Es podria pensar que com a experts que serem ho seríem també en autocura, però no», reflexiona Pujol de Castro, que llança una pregunta a el vent: «què està passant a les facultats perquè un estudiant amb la màxima vocació pateixi aquesta caiguda en la motivació?».

    Ell mateix no té una resposta evident. Però quan s’analitzen les dades amb una mica més de profunditat s’observa alguna tendència que almenys dóna peu a l’especulació i les teories. «Els estudis demostren que tenim un alt grau de motivació i un grau de cinisme molt baix [en començar la carrera]», explica aquest estudiant de 6è curs (l’últim). «Però cada any de carrera aquestes competències morals que teníem es van deteriorant fins al pic màxim, a 3r. A 4t, 5è i 6è es recupera una mica, però el pic és realment preocupant i ens fa preguntar-nos què passa a 1r i 2n» .

    Una de les teories, en la qual coincideixen estudiants i professionals, refereix al disseny dels estudis. Encara plans d’estudi n’hi ha tants com facultats, en general és estrany que els futurs metges facin pràctiques clíniques abans de 4t, potser en algun cas 3r. No veuen pacients, les matèries són massa teòriques, expliquen, i els pesa. Patricia Capdevila, estudiant de sisè curs a la Universitat Pompeu Fabra i vicepresidenta del CEEM, aventura: «Hauria de donar-se més importància a coses del dia a dia de la pràctica clínica en comptes d’estudiar la mutació del gen x que causa una mutació que no afecta a la població general. Per molt que t’expliquin com tractaràs a un pacient, no ho entendràs si no és veient pacients. Necessitem apropar-nos a la realitat existencial».

    Canvi de percepció a meitat del grau

    Millán, president de la SEDEM, coincideix en com la canvia la percepció dels estudiants «quan arriben als cursos clínics». «Encara que els plans d’estudi després de Bolonya [l’harmonització de l’espai europeu d’educació superior], per posar una fita, s’han modificat, sens dubte hi ha mancances, com que el pacient a vegades no és el centre de l’ensenyament», coincideix amb els estudiants. «Això no s’ha maximitzat en les facultats de Medicina, i l’estudiant pensa que necessita coses que li vagin a servir. A l’alumne cal incorporar-lo com més aviat millor a l’entorn clínic, el sistema sanitari, sigui en Atenció Primària o en hospitals, és la gran aula per ensenyar Medicina. I crec que arriba tard [a la carrera], encara que això és una opinió personal».

    Milagros García Barbero, expresidenta del SEDEM, va explicar durant la presentació dels resultats que «els estudiants tenen una sobrecàrrega de treball molt important, amb un currículum recarregat. Veig molta falta de coherència entre les assignatures, la famosa llibertat de càtedra impedeix molt que es coordinin entre assignatures i segons amb qui s’estudiï cal aprendre unes coses o unes altres. Cal un currículum més racional», opina.

    Diego Flores Funes coincideix amb ella. Aquest especialista en Cirurgia General i d’Aparell Digestiu del Servei Murcià de Salut explica la seva experiència quan va aterrar a l’hospital ja com a professional. «Ens havíem d’enfrontar a situacions molt dures i no teníem preparació per a això. Havíem tingut assignatures, però molt teòriques, hi ha una deficiència tremenda en aquest aspecte i crec que és un dels factors que més influeixen en la síndrome del burnout (el treballador cremat) i la depressió, sobretot en els primers anys». Tan perdut es va veure a si mateix i als estudiants, que aquest metge va organitzar un taller per a alumnes, estudiants i MIR en el seu centre.

    Pujol de Castro, representant dels estudiants a través del CEEM, explica que el Consell realitza enquestes sobre la qüestió i «del que més surt és la gestió de l’empatia i les emocions. El treball per incloure aquestes situacions s’hauria d’incloure en algunes assignatures, per exemple Bioètica, però aquestes matèries de moment es basen més en la part teòrica. L’atenció al pacient des del punt de vista biològic està molt ben coberta a la Universitat, però hi ha una manca del maneig del pacient a nivell psicològic».

    La Conferència de Degans de Facultats de Medicina Espanyoles (CNDFME) coincideix que pot existir un problema, però no sembla estar molt d’acord amb el treball realitzat per la CEEM i la SEDEM. La Conferència va optar per no participar en l’estudi perquè es van assabentar tard i no es van incloure alguns aspectes que consideraven essencials, segons expliquen en una nota, tot i que admeten que els de Medicina són «uns estudis certament molt exigents que poden tenir conseqüències en la salut mental dels estudiants», però matisen que les dades presentades en l’estudi «fan referència fonamentalment a la presència simptomatològica i no a la diagnosi de quadres clínics «.

    No obstant això, continua la CNDFME, «diferents treballs publicats en revistes científiques, amb gran rigor metodològic (…), han quantificat en alguns països l’impacte d’aquest esforç en els símptomes psicològics i reaccions emocionals dels estudiants». Ja s’ha esmentat en aquest sentit l’estudi de la revista JAMA, de referència en el sector. I conclouen els degans: «La CNDFME considera prioritari abordar aquest estudi i es dissenya un projecte d’investigació similar a la realitzada en altres països, replicant i adaptant una metodologia rigorós en un mostreig universitari ampli, que ens permeti conèixer de manera detallada l’impacte psicològic que suggereixen aquests estudis».

    Aquest és un article publicat originalment a Eldiario.es

  • Pepa Bertran: “És com si el meu cos no fos meu”

    La Pepa Bertran és metgessa de família, viu a Corbera de Llobregat i treballa a l’Àrea Bàsica de Salut (ABS) del Baix Llobregat Nord, que inclou els municipis d’Olesa de Montserrat, Abrera, Collbató i Esparreguera. Fa atenció domiciliària i a residències, i va ser en una visita a una dona gran amb demència que feia diàlisi a Esparreguera a principis de març quan suposadament es va contagiar de coronavirus. Llavors encara es considerava una epidèmia, arribaven notícies d’Itàlia i de la Xina, i la doctora no duia protecció perquè no sabia que la senyora, que semblava estar bé, tenia la Covid, de la qual, finalment, va morir.

    “Al cap d’unes 48 hores vaig començar a tossir molt. Era cap de setmana. Dilluns vaig trucar a la feina perquè tenia molta tos, tenia tota la pinta de Covid, però com que llavors a la primària no hi havia PCR, em van enviar a casa a fer teletreball. Dissabte vaig ingressar al Clínic amb pneumònia bilateral greu. No vaig anar a l’UCI, vaig demanar aguantar al màxim, que no contemplessin aquesta opció encara. Vaig necessitar oxigen, amb una mascareta que et permet respirar pels teus propis pulmons. En canvi, si t’intuben, un tub t’insufla l’oxigen i et fa moure els pulmons”, explica la metgessa.

    La Pepa va passar 10 dies al Clínic, a vegades sola en una habitació i a vegades amb alguna altra persona, i 8 dies a l’Hotel Plaza de la plaça Espanya de Barcelona. “No cabia gent als hospitals, molts vam haver de marxar amb l’oxigen. Els símptomes que tenia encara els tinc. Estic millor, perquè les analítiques de sang surten millor, però la Covid em va afectar els ronyons, la pell, el fetge…. Encara avui m’ofego, estic baixa d’oxigen i tinc un cansament que no em deixa moure. És com si el meu cos no fos meu”.

    La doctora va contagiar la seva parella, que va patir pneumònia bilateral i que ja està recuperada. Els seus fills estan independitzats i no viuen amb ella, però el patiment de portar la malaltia a casa no desapareix. “Hi ha por a contagiar els altres, i una vegada els contagies el sentiment que tens és… També hi ha el patiment dels meus fills cap a mi, perquè és una malaltia nova. Vaig tenir un dia molt crític en què no podia respirar, i tenia tots els paràmetres de les analítiques fora de control”.

    Sanitaris amb Covid-19 persistent

    La Pepa Bertran forma part d’un grup de recent creació que es diu ‘Sanitaris amb Covid19 persistent’ i que està format per unes 30 persones entre metges, infermers, auxiliars i treballadors socials, que continuen amb símptomes múltiples mesos després de patir la malaltia. “Demanem que se’ns compti. Volem saber quants sanitaris ens vam contagiar i quin és el nostre estat de salut. Hi ha que estan molt afectats, per mals de cap, o perquè se’ls adormen els braços, o que no han recuperat el gust o l’olfacte. Com és una malaltia nova, no sabem què passarà. Seria bo que ho fes el Col·legi de Metges i, després, que cada societat científica comptés els seus. Hauria d’haver-hi categories per especialitats perquè estem contagiats de moltes especialitats. Quasi tots ens vam contagiar al principi. Les primeres setmanes de març van ser fatídiques”. Declarar la Covid com a malaltia professional és un primer gran pas. La metgessa explica que tenen suport, entre d’altres, del Col·legi de Metges, de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) i del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM).

    La doctora Bertran va tornar a la feina el 25 de setembre després de més de sis mesos de baixa, assignada a l’ambulatori de Martorell, però de moment fa tasques de despatx i documentació. “No m’imagino la meva vida professional sense visitar pacients”, lamenta, als seus 61 anys, després de ser metgessa des dels 23. Encara s’ofega, li baixa l’oxigen i té dolor muscular. Té anticossos que la protegeixen del contagi però, com ella remarca, “no sabem quant duraran ni la qualitat d’aquests anticossos”.

    “Els metges que estem malalts de Covid persistent i que ens estem organitzant per defensar nos com a col·lectiu professional davant la nostra empresa i l’administració, tenim un doble patiment: a nivell personal, cap a nosaltres i les nostres famílies, i a nivell professional. Jo ara no puc treballar de metge? I què m’ofereixen? Hi ha persones amb 30 anys que estan com jo. Som els que tenim cura dels pacients; si ningú té cura de nosaltres, nosaltres no podem cuidar els pacients”. La Pepa ho té molt clar: “Jo no vull estar en una habitació fent receptes. Amb la meva experiència puc ajudar altres àrees de la medecina, i així ho he demanat a la meva empresa. Volem que el nostre futur professional no sigui estar tancat a fer receptes, sinó que s’aprofiti la nostra experiència en altres camps”. Com a exemple, destaca que poden col·laborar en la recollida de dades de simptomatologia o ajudar a crear protocols per a pacients lleus amb Covid quan tornen a casa i fer-los un bon seguiment.

  • Tetes, biberons i feminismes

    «Alletar no fa mal”, “el bebè té el reflex natural de succionar i sap mamar”, “tens la llet que el teu bebè necessita”… Aquestes i moltes altres frases són les que sentim les dones qui serem o som mares per part de personal sanitari, doules, assessores de lactància, matriactivistes, família, influencers, etc. Malgrat ser del tot certes, no s’explica que, en molts casos, això només serà així si la mare hi destina grans esforços, molts plors, cansament i moltes hores de visites d’acompanyament a la lactància. Per aquest motiu, dir-les obviant tota la realitat que comporta alletar és generar falses expectatives que acaben amb frustracions i sentiments de culpa. “No he fet prou”, “tothom pot i jo no”, “he fracassat”, “em sento enganyada”, “quina vergonya donar biberó”… Són moltes idees que ens passen pel cap a les qui no ens funciona del tot la lactància materna o que simplement, hem cregut que seria quelcom senzill perquè és allò natural. Ara bé, quan ens hi hem trobat, ens hem adonat que o bé no és tan senzill com pensàvem, o que no ho podem sostenir o que simplement no estem disposades a passar per allò. Això sí, després d’un procés de dol i de culpabilització que es viu en solitari. On és la sororitat aquí?

    Posar les cures al centre i reivindicar un sistema polític que contempli la maternitat i la criança com un dels seus eixos vertebradors és una lluita feminista imprescindible. Ara bé, en certs entorns, i cada vegada de forma més extensa a causa dels discursos que corren a les xarxes socials, sembla com si la lactància materna fos per si sola una pràctica feminista. Si bé és cert que cal reivindicar que tenim el poder d’alimentar les nostres criatures enfront de la pressió contrària de les indústries alimentàries, hem de vigilar com es fa aquesta reivindicació. Que moltes dones sentim pressió social per alletar demostra que, encara que amb bones intencions, hi ha quelcom que no s’està fent bé. Que un tipus de lactància esdevingui gairebé una norma de conducta en certs entorns, fa que com a mínim, ens hàgim de qüestionar com s’està promocionant la lactància materna i més si es ven com el camí cap a l’emancipació i empoderament de les dones.

    El primer error d’estratègia en els discursos prolactància materna és que les seves destinatàries siguin només les dones. Les dones necessitem molta informació, no que ens convencin. De fet, a Espanya, un 71% de dones alleten almenys les primeres 6 setmanes segons dades de l’Enquesta Nacional de Salut. Això demostra que la majoria de mares tenen la voluntat de fer-ho. Així doncs, si la xifra va baixant a mesura que passen els mesos és perquè potser el que caldria és formar millor a tot el personal sanitari perquè sàpiga acompanyar-ho des del minut zero, se’ns expliqui abans de parir què comporta alletar sense essencialismes, així com les altres opcions que tenim. A més a més, cal suport públic de qualitat i continuat per no haver de dependre de suport privat, ampliar les baixes parentals, impulsar mesures que propiciïn la corresponsabilitat, etc. Tot això implica quelcom d’imprescindible: deixar de destinar els discursos que pretenen impulsar la lactància materna a les mares i iniciar una lluita política per afavorir-ne les condicions òptimes, i així qui ho vulgui i pugui fer, que ho faci amb informació real i completa i tingui el suport públic necessari. Perquè si no el que arriba a la majoria de mares és la responsabilitat i la pressió d’haver de complir amb un tipus de lactància, que pot resultar ser molt intensiva i complexa.

    Una altra trampa és considerar que tota lluita per la lactància materna és feminista. Avui que el feminisme està en voga, qualsevol s’apunta al carro i cal ser curoses si no volem buidar la paraula de contingut. Si bé és cert que alletar pot ser una pràctica feminista molt potent, també pot no ser-ho, de la mateixa manera que donar el biberó. Defensar que pel sol fet d’alletar s’està posant la vida al centre i per tant s’està lluitant per un sistema més feminista no és cert. És evident que les pràctiques individuals són imprescindibles per a la lluita política, però sense una lluita pública i en comú que realment tensi la divisió entre allò privat i allò públic, simplement estarem tancant les dones a casa altra vegada. I malauradament, de moment, només algunes activistes, com l’Esther Vivas, estan destinant els seus esforços i missatges cap a aquesta lluita política, més enllà de defensar la lactància materna en si mateixa. I com que això no està succeint de forma generalitzada, s’està contribuint, sense voler-ho, a distingir entre bones i males mares.

    Així doncs, ara que es reivindiquen les cures i l’economia feminista, la maternitat s’ha ubicat a l’epicentre de la històrica disputa entre el feminisme de la diferència, de caràcter biologicista, i el feminisme de la igualtat. Potser un punt de trobada seria reivindicar que les dones visquem la maternitat com la sentim més plaent cadascuna de nosaltres, com feia Maria Llopis a Crític, i afegiria, que perquè sigui així cal que configurem un statu quo que ho respecti i impulsi. Segurament canviarien moltes recomanacions, discursos i missatges que rebem les dones per totes bandes, podríem escollir lliurement com fem de mares, sense judicis i amb suport públic, i així construir plegades una societat que sigui realment un xic més feminista.