El doctor Francisco Álvarez té 68 anys i treballa a l’Hospital del Mar de Barcelona com a intensivista, però mai s’havia vist a l’UCI com a pacient. Fa tasques de direcció, formació d’alumnes en pràctiques i control de qualitat de l’assistència de malalts crítics. Va ser el divendres 13 de març quan es va començar a trobar malament a casa i va sospitar que podia tenir Covid. “Vaig tenir la desgràcia d’agafar el virus, soc dels primers casos que van arribar a l’hospital. Dies anteriors havia tingut molta activitat i vaig estar a Madrid com a assessor del Ministeri de Sanitat”. Al principi tenia febre, però els problemes respiratoris el van obligar a ingressar a l’hospital el 23 de març. “La situació a l’hospital era una mica caòtica i jo notava que estava pitjor. Cada 12 hores venia un equip de gent diferent, em vaig trobar la meva dermatòloga i gent amb un nivell de coneixement limitat perquè no teníem tractament per a aquest virus”.
El Francisco coneixia tot el que s’estava prenent i no sabia si funcionaria. Va empitjorar i el van haver de baixar a l’UCI per proporcionar-li oxigen d’alt flux a través d’unes ulleres nasals connectades a una màquina. “Vaig estar de gravetat mitjana, sense necessitat de ventilació mecànica. He reflexionat sobre la meva experiència i la podria dividir en tres etapes. La primera va ser d’acceptació i resignació. Jo em dedico a les infeccions a l’UCI, és el meu tema. Més tard o més d’hora estarem en contacte amb aquest virus i, si no ho passes molt greu, és bo per tenir anticossos. Pensava que, si era com una grip, com passa amb la majoria de casos, en uns set dies faria vida normal. En el moment en què vaig veure que tenia insuficiència respiratòria vaig passar a la segona fase, la de la por. Ja havia vist pacients amb insuficiència respiratòria aguda molt important que acabaven intubats, adormits, sedats i dues o tres setmanes connectats a un respirador. Sortien molt deteriorats. Un cop a l’UCI vaig viure el carinyo de tot el personal d’infermeria i, per això, la tercera etapa és la de la gratitud, per com m’havien tractat de bé”.
El Francisco n’era conscient del que passava al seu voltant perquè, dins de l’UCI, era dels que estaven millor i coneixia l’equip. Com que no hi havia prou sanitaris, una gran part els van reclutar de consultes externes. “Vaig sentir, sobretot a les nits, que estaven plorant, quasi amagats. Em va fer una mica de pena. La gent aguantava, però jo els veia patint moltíssim perquè no estaven acostumats a tractar malalts greus i allà la meitat estaven intubats”.
De la seva experiència els quatre dies que va passar a l’UCI, recorda el moment de l’evacuació de la higiene personal. “És una situació per a la qual no estàs preparat ni acostumat. L’he viscuda tota la vida amb els pacients, però és una cosa que no oblidaré”. En moments així, en què estàs greu, no pots anar al lavabo, no hi ha visites familiars i només esperes en un llit, el detall d’una companya que li va regalar una rajola de xocolata, perquè sabia que li agrada molt, li va fer emocionar. “El menjar a l’hospital no és gaire bo, i aquesta xocolata me la vaig administrar com si fos un tresor”.
Quan el Francisco es va estabilitzar, el van pujar a planta. La pressió assistencial, els seus coneixements mèdics i l’evolució favorable, van fer que als quatre dies demanés marxar a casa i va continuar amb un seguiment hospitalari telefònic. En dues setmanes ja feia vida “quasi normal” i a principis de maig, després d’un mes i mig de baixa, va tornar a la feina. Ara, gairebé sense seqüeles, treballa telemàticament i va a l’hospital com a professor. Confessa que té certa “por” als rebrots, per ell mateix i per l’organització de la docència, davant la possibilitat d’haver de canviar tot el sistema de pràctiques i fer-les online. “A medecina, hem de tenir contacte amb els malalts. Si hem de fer pràctiques online, no és el mateix que tocar el malalt, parlar, deixar-los la història clínica, fer preguntes als estudiants i estimular-los”.
Sandra Inestal és infermera d’Urgències a l’Hospital Santa Tecla de Tarragona | Cedida per l’entrevistada
La Sandra Inestal és infermera d’Urgències a l’Hospital Santa Tecla de Tarragona, on treballa des de fa 13 anys. No sap al cent per cent en quin moment es va contagiar, però l’última setmana de març i la primera d’abril van ser especialment complicades. “A Urgències anaven tots els pacients Covid, perquè no hi havia lloc a l’UCI. Eren pacients greus i no pujaven a planta. Els que ens vam contagiar en el meu servei, ho vam fer en aquestes setmanes més fortes a Tarragona”.
El dimarts 7 d’abril la Sandra va notar que s’ofegava. El cap de setmana, que tenia festa, s’havia quedat a casa perquè estava molt cansada i va fer un dia de diarrea, però se li va passar i no ho va relacionar amb Covid. Dilluns va anar a treballar i una companya li va dir que s’estava ofegant mentre pujava les escales, però anava tan atabalada que no li va donar importància. Dimarts, en comunicar el seu estat a l’hospital, li van fer una radiografia i a la placa va sortir que tenia pneumònia, per a la qual va haver d’estar ingressada una setmana.
Em sabia greu donar més feina als meus companys
La Sandra recorda aquells dies amb cert malestar per ocupar un llit en un moment de màxim estrès en què no s’aconseguia controlar el virus i en què les infermeres eren essencials. “A mi em sabia molt de greu que els companys tinguessin molta feina i que jo estigués allà donant-ne més. Al final, però, no donava tanta feina, perquè no vaig necessitar oxigen i era una habitació molt fàcil de portar. I quan em van donar l’alta la sensació era la de: ‘Us deixo aquí penjats i marxo com a mínim un mes’”. A l’habitació, va coincidir amb un company metge a qui també van haver d’ingressar per Covid. Els van preguntar si volien compartir-la i, com que només es podien comunicar amb l’exterior per telèfon, passar aquests dies junts els va ajudar a suportar millor la malaltia.
La Sandra va estar dues setmanes més en aïllament a casa. La primera vegada que va sortir al carrer, després de quasi un mes sense moure’s, va quedar sorpresa. “Va ser una fita caminar. La seqüela que m’havia quedat era que m’ofegava. Fins fa un mes, quan feia esforços, notava com una pressió i un malestar respiratori”.
Va tornar al Santa Tecla el 7 de maig. Reconeix que al començament no era capaç de fer la mateixa activitat a Urgències. “Són moltes hores dempeus amunt i avall. El primer dia de feina va ser fotut, però després va anar molt bé”. Descriu els mesos de març i abril com una convivència amb la por i la tensió. “Era un virus que no coneixia ningú i tot el procediment amb el pacient era bastant nou. Hi havia certa tensió quan arribava el pacient, de ‘ho estic fent bé, m’estic rentant les mans, m’estic posant bé el vestit…’”.
En aquestes circumstàncies, admet que el millor que li va passar va ser no conviure amb ningú. “És més fàcil viure sola a casa: arribar, dutxar-te, rentar la roba i no sortir fins a l’endemà. La gent que té parella, marit, fills o que viu amb els seus pares tenia més por que els que vivim sols”. Saber que durant un temps té anticossos que haurien d’evitar que es contagiï, li fa anar amb més tranquil·litat que els primers mesos de la pandèmia. “Atens el pacient sense aquella pressió prèvia”, assegura. En el seu servei d’urgències, en què hi treballen unes 90 persones, s’han contagiat vuit sanitaris, dels quals quatre han hagut de ser ingressats.
La gran diferència entre abril i octubre és que “en l’època Covid només hi havia Covid. Ara a Urgències tens tota mena de pacients: amb ictus, ossos trencats, mal de panxa, infarts, nens amb mocs… El complicat per a mi és que no saps si el pacient que ve de casa ho té o no ho té perquè no ho té diagnosticat”.
Les xifres
Segons dades del Ministeri de Sanitat, el nombre de professionals sanitaris positius per Covid fins al 7 d’octubre és de 64.845, xifra que suposa el 7,64 per cent del total de contagis, que arriben als 848.324 confirmats per PCR. Catalunya és la comunitat autònoma que acumula més positius, amb 1.999 sanitaris contagiats, seguida de Castella i Lleó (1.571), Comunitat Valenciana (1.489), Castella-la Manxa (1.487) i Madrid (1.458).
Els metges interns residents reprenen les mobilitzacions iniciades el passat 21 de setembre amb una nova aturada els dies 19, 20, 21, 22 i 23 d’octubre, convocada pel sindicat Metges de Catalunya. Aquest matí, centenars de residents s’han aplegat a la Plaça d’Espanya de Barcelona per reclamar millores laborals, formatives i retributives. Els facultatius han tallat el trànsit de la Plaça i han avançat per la Gran Via de les Corts Catalanes.
El sindicat Metges de Catalunya i els residents han decidit que la protesta es perllongui «mentre el Departament de Salut no fixi els criteris i faciliti els recursos» que facin possible un acord amb l’Institut Català de la Salut (ICS) i les patronals empresarials de la xarxa sanitària concertada. En cas de no assolir un pacte, la vaga de cinc dies es repetirà cada tres setmanes, de manera indefinida.
Entre crits de «La meva vocació no paga el lloguer!» i «Vergés, escolta, aquí està la revolta!» els metges residents reclamen que les jornades laborals siguin de 35 hores setmanals i es compleixin les 12 hores de descans ininterromput després de les guàrdies, així com les 36 de descans setmanal. També demanen que el 15% de la jornada ordinària es destini a formació no assistencial. A més, exigeixen un increment en el sou base -d’uns 16.000 euros bruts a l’any-, i també un increment de sou de les guàrdies.
Per complir amb les mesures de seguretat i prevenció necessàries amb la pandèmia de la Covid-19, els joves facultatius s’han distribuït a banda i banda de les Torres Venecianes de Plaça Espanya mantenint el metre i mig de separació delimitat per una creu a terra.
Metges residents durant la concentració d’aquest matí | Èlia Pons
Àlex Mayer, portaveu del col·lectiu de residents, explica que el to de les negociacions amb l’ICS i les patronals concertades «ha canviat lleugerament» però que «falta voluntat política per fer-nos arribar propostes que puguem acceptar». Respecte a la formació, l’oferiment de les entitats passa per la creació d’una comissió de seguiment i el finançament de l’assistència a un únic congrés mèdic durant tot el període de residència. Pel que fa al compliment dels descansos, l’ICS i les patronals accepten les propostes dels residents però respecte a les 36 hores de descans interromput «posen una sèrie d’excepcions que, a la pràctica, farien que els descansos no es complissin mai», segons assenyala Mayer. «Si falta personal el que cal és contractar-lo, no fer que el personal que hi ha descansi menys», afegeix el portaveu dels residents.
Pel que fa a les millores retributives, l’ICS i les patronals es comprometen a un augment del 5% del sou base aquest any i un 2% l’any vinent, en lloc de l’1% que proposaven en les últimes negociacions. Els residents, però, segueixen sense estar conformes. «El que fan és simplement canviar els diners de lloc, creiem que s’ha de fer un esforç superior perquè els nostres sous siguin dignes», defensa Mayer. «Demanem uns mínims: una formació correcta, descansos i un sou al nivell de la nostra formació i responsabilitat. Com que es tracta d’uns mínims, els hem de lluitar fins a aconseguir-los», conclou.
Fa pocs dies vàrem tenir una reunió amb l’Ajuntament de Barcelona vàries entitats d’Atenció Primària: AIFICC (infermeria de Primària), CAMFIC (metgesses de Primària), FOCAP i Rebel·lió Primària. Vàrem tractar la situació sanitària crítica i es varen fer algunes propostes de millora possibles a mitjà i curt termini. L’Ajuntament es va comprometre a portar-les al CatSalut, i jo recullo dues propostes que em van semblar molt necessàries i interessants davant la situació actual.
1.Calen criteris clars i clínics en les visites no presencials
Enfront de la situació actual de l’Atenció Primària, també en el tipus de visita al pacient per part dels professionals, que ha creat fort descontent en la ciutadania, s’han d’establir uns criteris clars i clínicament ètics sobre les visites presencials i no presencials (correu, telèfon, vídeo conferència, etc.). Aquests criteris generals haurien de ser explicats i pactats en un model concret escollit entre el pacient i els seus professionals de referència. Evidentment, la visita presencial ha de comptar amb les mesures de seguretat epidemiològiques necessàries.
Visita presencial: com a mínim s’ha de fer sempre en aquelles visites que es requereixi l’explicació i exploració del pacient, en situacions d’angoixa, en processos que requereixin explicacions per part del professional i en aquells pacients que els hi és difícil la utilització dels mitjans no presencials.
Visita no presencial: pot ser un bon instrument, en aquells pacients que ho acceptin i que utilitzin els mitjans adients, per visites de seguiment de processos, sobretot crònics, seguiment de medicacions, resultats d’analítiques o proves diagnòstiques normals, preguntes o dubtes ocasionals que no comportin presencia, etc.
Tots els criteris han de ser ètics, que assegurin l’accessibilitat (no urgent en 48 hores) i la longitudinalitat dels processos, que vol dir ser atès per l’equip de primària (metgessa o infermera) de referència de cada pacient, no per professionals diferents del CAP o específics (cronicitat, domicilis, complexitat, etc.). Només els equips específics d’altres especialistes seran demanats si és precís per l’equip de referència (PADES pot ser un exemple)
2.Calen més professionals i personal als CAP, per fer front a la demanda
Per fer front a les demandes tradicionals i a les noves necessitats i responsabilitats, calen més professionals i millors condicions laborals.
Però, de manera urgent, a causa de la manca de resposta a la contractació de més metgesses i infermeria, s’hauria de buscar i pactar amb el personal actual de cada CAP la manera de millorar l’atenció a la demanda i posar-hi més recursos, mentre no es faci un pla més a mitjà termini de recuperar professionals de salut que han marxat del sistema públic, en el marc de la necessària millora radical de tot el Sistema Públic de Salut
Pensem en fer front a les càrregues burocràtiques i d’informació no clínica, en l’augment de la plantilla d’administratius, als quals es pot fer formació específica en tasques clíniques, ara realitzades per metgesses. Es pot pactar també i donar les garanties jurídiques (ara pot ser un bon moment) per passar competències a infermeria acreditada en funcions més clíniques. També s’ha d’augmentar la figura d’auxiliar de clínica amb funcions de suport, logística, visita a residències o domicilis de l’equip, etc. S’han de potenciar també altres figures de tècnics de suport necessaris en alguns CAP (mediadors culturals, etc.), treballadores socials per tasques a residències, domicilis o problemes socials en el mateix CAP.
L’Atenció Primària i Comunitària s’està enfonsant, necessita mesures amb urgència, estem perdent ciutadans amb cert poder adquisitiu, que se’n van a les Mútues que els hi ofereixen presencialitat i accessibilitat. Cal atendre urgentment aquestes millores radicals i en aquesta estratègia fer un pla pactat amb tots els agents socials i professionals que ha d’incloure les mesures més immediates possibles per no perdre’n més en el camí.
Quantes vegades li han comentat o preguntat si el dol perinatal és un tema tabú? I si ho és, per què?
És encara tabú, sí, per algunes famílies, per a la societat, però perquè no se’n parla. Tot i això, Cada vegada es parla més de la pèrdua d’un fill o filla, i diria que en els últims 5 anys estem avançant. Encara queda feina, però la gran quantitat d’associacions de dol que proliferen és la prova que cada vegada hi ha més dones i famílies que volen parlar-ne. Explico una anècdota: Em van convidar a l’escola dels meus fills per parlar del part com una activitat de Medi Natural. I van ser els mateixos infants, d’11 anys, qui em van preguntar si era possible que un fill es morís durant l’embaràs. I, tot d’una, vam acabar parlant del dol.
Però encara costa, oi? A mi m’ha costat preparar aquest qüestionari, perquè fa molt de respecte…
Jo els hi he explicat als meus fills que vaig tenir dos avortaments abans de tenir-los a ells. I les dones, en general, esmentem els fills que són vius i no diem els fills que hem perdut. A la societat tampoc li agrada escoltar experiències tristes, és per això que sí que encara es podria considerar un tema tabú. És difícil, però sí que constato que cada vegada se’n parla més.
Com va ser que va començar a interessar-se, a formar-se i especialitzar-se en aquest àmbit?
Em vaig formar com a llevadora al Regne Unit, i allà porten tractant el tema del dol des de fa més 40 anys; llavors el tema del dol perinatal ho havia normalitzat. Quan vaig venir a l’Hospital General de l’Hospitalet em vaig adonar que aquí encara hi havia molta feina a fer. I, com a primer pas, les llevadores amb les que treballava vam començar a fer una primera guia per abordar i tractar el dol. Actualment, som dues llevadores les que estem formades de forma més específica, i treballem amb un protocol i amb unes guies d’actuació establertes amb les famílies.
A d’altres països, el dol perinatal és una especialitat reconeguda; a casa nostra encara no?
Al Regne Unit, treballant com a llevadora, vaig viure unes experiències amb el dol que em van impressionar tant que vaig pensar que m’havia de formar de manera específica per a poder fer un bon acompanyament. I, en efecte, allà hi ha llevadores especialitzades i protocols a nivell nacional on treballen conjuntament amb associacions especialitzades en dol. La llevadora especialista en dol a Espanya no existeix, ja ens agradaria que existís. El que fem es formar-nos tant com podem, per arribar a tenir els coneixements i les habilitats que tenen les llevadores especialistes en dol perinatal.
Beatriz Canalis Nieto, coordinadora de l’àrea d’Embaràs i Naixement de l’Hospitalet General de l’Hospitalet.Ens podries fer cinc cèntims del protocol de dol que apliqueu a l’Hospital General de l’Hospitalet?
Un dels punts del protocol tracta sobre la realització d’una entrevista, per part de les llevadores, a aquelles dones que s’han de sotmetre a una interrupció legal de l’embaràs, posem per cas per alguna malformació o patologia fetal. El comitè d’ètica ha de donar el vist i plau en un termini d’entre 3 i 5 dies. I, en aquests interval de temps, citem a la dona i al seu acompanyant, els parlem de la importància de reconèixer el seu fill o filla, de la importància de la creació de records, de la importància de donar un nom al fill o filla. Els hi expliquem en què consisteix la inducció al part, de la gestió del dolor físic i emocional i, d’aquesta manera, quan ingressen, al cap de 24 o 48 hores, emocionalment estan més preparades.
I com es va rebre el seu hospital la proposta que va fer de donar al dol perinatal una atenció específica?
Ha tingut molt bona acollida. Vam començar oficialment l’any passat, al febrer de 2022. Vam presentar i formalitzar un procediment de treball que tenim registrat. Es va rebre de forma molt positiva perquè, al capdavall, és una manera de treballar perquè les dones i les seves famílies estiguin més ben acompanyades.
S’acostuma a dir que cadascú té un dol particular, tant pel que fa al temps com per la manera d’assimilar-ho, però en un episodi com la mort d’un nadó, aquesta singularitat es fa encara més palesa?
El dol ha d’existir. Ara bé, el que no volem és que aquest dol es converteixi en un dol patològic. Cada dona viu el dol de manera diferent, i nosaltres mirem cada cas de forma individual. Entre d’altres factors, s’ha de tenir en compte si la dona té un entorn familiar i social adient, cosa que la Psicologia et dirà que l’entorn favorable ajuda. Si hi ha antecedents psicològics a la família, si aquella dona ha patit en algun moment depressió o ansietat, si ha perdut un fill o una filla abans… No importa si era un filla o una filla més o menys desitjat, no pots jutjar ni saber a priori com viurà cada dona la pèrdua d’un fill/a. Tot això són factors que hem de tenir en compte per acompanyar el dol de manera individualitzada.
Ha esmentat el mot ‘acompanyar’, és aquesta la vostra funció, més que no pas ‘tractar’ o ‘ajudar’?
Jo crec que el que fem realment és acompanyar, perquè ajudar dins de la professió sanitària en general sí que es podria dir que ajudem, però en el cas particular del dol diria que acompanyem. Perquè, com he dit abans, el dol ha de passar, i el que fem és acompanyar aquella persona, aquella família, en aquest procés. Hem d’escoltar molt, tenir molta empatia. Una paraula que m’agrada molt és ‘compassió’, perquè crec que és un grau més de l’empatia, és com si t’endinsessis una mica més a fons encara a la situació que estan vivint. Així que no diria que ajudem sinó que acompanyem, treballem conjuntament amb les famílies, amb les paraules, amb la comunicació no verbal, amb l’empatia i, com et deia, amb la compassió.
Quines tècniques, mètodes o accions recolliu a la guia que comentaves abans…
Hi ha indicacions concretes sobre com establir una conversa amb la dona i la família. Hi ha frases que acompanyen: “Ho sento molt”, “Em sap molt de greu el que ha passat” i “Nosaltres reconeixem la vostra maternitat i paternitat”. I frases que no s’han de dir de cap manera: “Si és que Déu ho ha volgut…”, “Encara ets jove”, “Tindràs més fills”, “No ploris”, “Tens més fills que et necessiten i has de cuidar”. Nosaltres sempre comencem dient “Ho sento molt, lamentem molt la vostra pèrdua”. I jo acostumo a dir després que ningú no és culpable de res. Deixem una estona per a que expressin sentiments, deixem que plorin, preguntin… Expliquem també en què consisteix la inducció, si han entès bé el diagnòstic. No jutjar ni preguntar per què han decidit avortar, en el cas d’una interrupció voluntària de l’embaràs. Tot això ho tenim ben protocol·litzat en un guió, que sempre adaptem a cada cas, però que és una guia que ens ajuda per conduir l’entrevista.
Beatriz Canalis Nieto, coordinadora de l’àrea d’Embaràs i Naixement de l’Hospitalet General de l’Hospitalet Foto: Bibian Escudero
I a l’entorn familiar o d’amistats què els recomaneu, parlar de tema obertament, encetar una conversa sobre el tema o esperar i que cada dona o família esculli quan i com volen parlar-ne?
El factor important és el temps, el temps que necessiti cada família. I el que sí que és clar i convenient és donar-se un temps, que pot ser variable, és clar. I cal tenir en compte que el temps que calgui ha de ser de tota la família. Ara bé, es recomana no amagar-ho, perquè creiem que com més es parli del tema en el seu entorn més aviat seran conscients de la pèrdua i podran gestionar el dol d’una manera sana.
En termes generals, hi ha un vector de gènere en el dol perinatal? És mes dur per a la dona gestant?
És una experiència compartida al 100%. Però és cert que, de vegades, cometem l’error de pensar que la dona gestant patirà més, i no és veritat necessàriament. L’altre dia parlava amb una parella que havia tingut una pèrdua espontània i el marit, d’entrada, no va mostrar cap sentiment ni expressió, però va ser començar a parlar i es va enfonsar. De vegades tenim la sensació que els homes ho viuen d’una altra manera, que no hagin d’expressar aquestes emocions, quan potser el que necessiten és l’espai emocional propici. De fet, hi ha associacions que organitzen ‘espais de paraula’ només per als pares.
Ha parlat abans que no és culpa de ningú, però, tot i així, hi ha reaccions habituals, com el sentiment de culpa, per posar un exemple, tenint en compte que cada cas és un món particular?
Pronunciar la frase «No hi ha batec» sempre genera tristesa, i el ventall de reaccions és ampli. Les fases del dol per la pèrdua d’un fill o filla són pràcticament les mateixes que per la pèrdua de qualsevol altra persona estimada. Trobem la fase de negació, ‘Això no m’ha passat a mi’; la de culpabilitat, la de ràbia: ‘Per què a mi? què he fet per perdre aquesta criatura quan estava a punt de parir?’, que diria que és el primer pensament de moltes dones. Fins i tot, hi ha hagut pares que han tirat la culpa de manera agressiva als professionals i els han retret que no detectessin un possible problema molt abans o bé que no es fessin més proves. I després ja vindria l’acceptació. Els i les professionals hem de gestionar totes aquestes emocions i sentiments i saber actuar en cadascuna d’elles.
Foto: Bibian Escudero
Hi ha estadístiques de quantes famílies tornen a intentar tenir un nadó després del dol? La reacció més comuna seria tornar-ho a intentar o l’experiència és tant forta que s’imposa el desencís?
Hi ha una recomanació molt clara: que es prenguin el temps que necessitin per concebre una altra criatura. I aquest temps, és clar, no està quantificat, però mai direm «Queda’t embarassada així que puguis». De la mateixa manera, també recomanem que, si es tornen a quedar embarassades al cap d’un temps, són nadons que coneixem com a nadons arc de Sant Martí, que no li posin el mateix nom que la criatura que havien perdut, perquè és una altra filla o fill.
Aquest nom…
No sé ben bé d’on ve, suposo que és com una mena de símbol de recuperar cert optimisme, l’alegria, després d’haver passat per una experiència devastadora com és la pèrdua d’un fill/a, igual que l’arc de Sant Martí, que apareix després d’una tempesta…
Com es defineix mèdicament el dol perinatal, presenta un quadre concret, té un terminis marcats…?
El dol perinatal és la pèrdua de la criatura durant el període de gestació a partir de les 22 setmanes i fins els 28 dies de vida, així que, en termes mèdics, la definició i els terminis sí que estan ben acotats. S’ha de tenir en compte també que existeixen altres definicions, com la mort neonatal, mort fetal, èxitus fetal, avortament espontani… que comprenen des de l’inici de l’embaràs fins els 28 dies de vida del nadó. És important que el dol inclogui totes aquests tipus de pèrdua.
Però l’any 2009 el Congrés va rebutjar una proposta per modificar la Llei del Registre Civil, de l’any 1957, i que es pogués posar nom a un nadó mort, què diu això de nosaltres com a societat?
Que encara ens queda molta feina per fer… Fins fa ben poc, un nadó mort es considerava ‘restes avortives’, tal qual. Des de l’agost d’aquest any, el BOE ha publicat que els progenitors estan obligats a registrar als fills nascuts sense vida a partir dels 6 mesos, sense efectes jurídics, però crec que amb un gran component emocional i sentimental per a les mares i pares que han perdut aquest fill/a. Així que, sortosament, alguna cosa ha canviat, i la societat està canviant.
I quin és el ventall de modalitats de dol perinatal, ja sigui per avortament espontani, per malformació, per pèrdua d’un nadó en un embaràs múltiple… i quin tractament li doneu a cada cas?
Tant si és un avortament espontani com si és una dona que estava de 9 mesos, a punt de parir, l’acompanyament ha de ser igual. Potser la resta podem pensar que no és el mateix perdre un nadó de 8 setmanes que un de 38, és el primer que ens vindrà al cap, segurament. Però mai no saps què hi ha al darrere de cada cas, potser aquesta dona embarassada de 8 setmanes era la cinquena vegada que intentava tenir una criatura i aquesta era la seva última oportunitat després d’un tractament llarg per fecundació in vitro… Es tracta de no fer cap judici de valor sobre la manera de pair el dol de cadascú. Perquè la compassió, l’empatia, l’escolta activa ha de ser igual per a tothom i que cada família ho visqui a la seva manera. Recordo el cas d’una mare que, al cap d’un any, va venir a demanar si tindríem una foto del seu nadó, que va néixer amb 19 setmanes de gestació, perquè en aquell moment no és que no la volgués, és que no va poder, no tenia prou forces i no havia pogut tancar el seu procés de dol.
Beatriz Canalis Nieto, coordinadora de l’àrea d’Embaràs i Naixement de l’Hospitalet General de l’Hospitalet. Foto: Bibian EscuderoI quin paper tenen coses com la Capsa de Records que lliureu a les famílies que han perdut un nadó?
La creació de records formen part del reconeixement de la seva maternitat/paternitat, de visibilitzar que han tingut un fill o filla, que ells també són pares i mares. Al Regne Unit ja ho feien diverses associacions de dol perinatal. Nosaltres vam començar posant les empremtes dels peuets mullats en tinta en una cartolina, guardant la pinça del cordó, la polsera d’identificació, una ecografia… i després vam fer una primera capsa de dol amb el Grup Mémora. Però fa tres anys l’associació de dol perinatal La Capsa dels Records es va posar en contacte amb el nostre centre perquè lliurés gratuïtament aquestes capses amb material que elaboren per crear records. En aquestes capses hi ha un potet per a ficar-hi el cordó umbilical, una targeta simbòlica de certificat de naixement, un àlbum de fotografies, un gorret, una espelma, un amanyac… I una cosa molt interessant, un potet amb llavors. Jo de vegades els escric un poema. I l’evidència sí que ens diu que aquests records serveixen per reconèixer que han sigut mares i pares. Nosaltres insistim molt en el fet que conservin un record del fill o filla mort, ja que els ajudarà a gestionar el dol.
Els recursos no són il·limitats, així que l’acompanyament al dol perinatal quan de temps podeu fer-ho?
Quan la família marxa de l’hospital, la derivem al servei de Psicologia, allà marquen un primer calendari de visites i, depenent de com van veient cada família, donaran l’alta en un moment o un altre. El que sí que recomanem és que també vagin als espais de paraula de les associacions de dol, perquè es trobaran amb altres famílies que han tingut la mateixa experiència o similar i saben pel que han passat. Hi ha famílies que continuen anant a aquestes reunions de pares i mares fins i tot anys després de la pèrdua.
En els últims anys, s’han publicat diverses novel·les de ficció que aborden directament el tema del dol. Em ve al cap, per posar un exemple, Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols. Que el dol hagi traspassat l’àmbit estrictament mèdic i sigui un tema literari, ajuda?
Sí que ens ajuda, perquè forma part de la normalització. Les mares i els pares han de viure amb allò que els ha passat i qualsevol llibre, article, pòdcast o document que trobem que parli d’això, que mostri experiències d’altra gent ajuda, segur. I no només als professionals, sinó també a les famílies, perquè fan palès que no són els únics que passen per tot això, i poden compartir experiències. I tot això ajuda. I moltíssim. Als professionals també, perquè sempre podem aprendre o afegir alguna cosa, alguna idea, alguna reflexió a la nostra tasca diària.
Aquestes novel·les són font d’informació, de documentació; en treus alguna cosa que no sàpigues?
Sí, et posaré un exemple. Hi ha un conte que és un altre projecte de l’associació de la Capsa dels Records que es titula Bona nit, petit estel, de l’Anna Marsal i il·lustracions d’Elisabet Serra, que em va donar un punt de vista molt interessant, perquè m’havia passat molt poques vegades que el germà o la germana vingués a acomiadar-se de la criatura. I és que també les germanes i germans, encara que siguin de curta edat, han de normalitzar també la pèrdua, igual que la resta de la família, perquè en són conscients, han vist la panxa i els han explicat que vindrà un germà o una germana. I aquest conte em va ajudar molt a poder explicar que aquell nadó ja no serà entre nosaltres. I la metàfora de l’estel i la resta d’històries són una bona eina.
Finalment, què (coi) és ‘superar’ la mort d’una filla o fill, germana o germà, que acaba de néixer?
Jo no diria la paraula ‘superar’, perquè això no se supera. Si de cas, vius amb aquella experiència, això que se’n diu la resiliència, has d’aprendre a viure amb aquesta experiència. Perquè què és superar la mort d’algú que ni tan sols ha arribat a néixer?… Jo crec que vius amb això, ho integres a la teva vida diària i mires de tirar endavant. I de ben segur que hi haurà famílies que diran que ho han superat, però cal preguntar-se si superar és com fer veure que allò no ha existit, que no ha passat, que has passat pàgina. I, compte, que no em refereixo a ‘sobreviure’, sinó a viure, assumir el risc que et passin i et tornin a passar coses bones i coses dolentes. I el que acabem fent és viure, viure amb aquesta pèrdua, la pèrdua d’éssers estimats que han compartit moments amb nosaltres o no… i mirar d’aprendre sempre del que ens ofereix la vida.
Aquesta entrevista ha sortit publicada a Districte7
El malson de la família de l’Ana Sánchez i l’Alex Granados va començar un divendres 13. L’Ana, auxiliar de clínica, treballa a l’Hospital de Bellvitge des de fa més de 22 anys, igual que el seu marit, que està a l’àrea de manteniment. El 13 de març van trucar a l’Ana perquè no hi havia prou personal i va anar al seu lloc de feina. Quan va sortir, no es trobava del tot bé, però va fer el torn que li corresponia dissabte, diumenge i dilluns. En acabar, i en veure que no millorava, li van fer la prova PCR. El 18 de març li van donar el resultat: positiu. “Tenia mal de cap, febre, fred… He passat per tots els símptomes: pèrdua d’olfacte, de gust i de cabell, i molt cansament, que encara en tinc, em canso més que abans de la Covid”, explica.
El seu marit i la filla gran, l’Alba, de 20 anys, que és zeladora al mateix hospital, es van fer la PCR i el 21 de març els van confirmar que tenien coronavirus. També va caure la filla mitjana, Sandra, que llavors tenia 16 anys, mentre que el Pol, de 10, no va presentar cap símptoma. L’Ana, l’Alex i l’Alba coincideixen que l’aïllament a casa, a Gavà, va ser un caos, ja que és més aviat petita i només hi ha un lavabo. A això es van ajuntar tres ingressos hospitalaris per Covid: el 25 de març, el pare de l’Alex a l’Hospital Sant Llorenç de Viladecans; el 26, l’Alex, amb moltes dificultats per respirar, a Bellvitge, i el 27, la mare de l’Ana també a Bellvitge. “Van ser tres dies horribles”, resumeix l’Ana.
“Va venir tot de cop”, afegeix l’Alba, per a qui la pitjor nit de totes va ser la del 28 de març. Al debilitament provocat per la malaltia i l’enrenou familiar amb pare i avis ingressats, va veure com la seva mare vomitava sang i tenia una forta migranya. L’Ana va accedir a contracor a anar al Sant Llorenç de Viladecans a què la punxessin per estabilitzar-la, amb el compromís de tornar amb els seus fills la mateixa nit. L’Alba no tenia prou forces per portar la mare fins a l’ambulància i, per protocol, els de l’ambulància no podien entrar al domicili familiar, així que amb l’ajuda de la Sandra i de la paret, la van acompanyar fins a la porta. “El panorama era que jo estava sola, amb els meus dos germans petits, i em trobava bastant malament”, recorda l’Alba. En subministrar-li les medicines, l’Ana va agafar un taxi i va tornar a Gavà.
L’Alex i l’Alba Granados, durant l’entrevista | Pol Rius
Mentrestant, l’Alex havia estat traslladat a semicrítics i, posteriorment, a la REA, un servei de reanimació en què va haver d’estar intubat tres setmanes. Hores després, moria el seu pare. Era l’1 d’abril, però ell no ho va saber fins que li van donar l’alta el 6 de maig. L’Ana i l’Alba feien torns per estar pendents del telèfon, ja que cada dia trucava el metge de l’hospital per explicar com evolucionava l’Alex, però no hi havia una hora fixa, i a casa van perdre el control horari. “No sabíem en quin dia vivíem”, diuen. Recorden agraïdes que els companys de feina els explicaven l’evolució de l’Alex o ensenyaven, per videoconferència, l’habitació, perquè ell no era conscient. “Jo no puc explicar res d’aquesta fase”, diu l’Alex. “Només recordo que va venir una doctora i em va dir que baixava a la REA. No sé què va passar, com em van baixar, res, no recordo res”.
Després d’un mes de baixa, l’Alba es va reincorporar a la feina, i va tenir l’opció d’anar a l’àrea on encara hi havia el seu pare, que continuava a la REA però ja desintubat. “Jo a ell l’he vist molt inflat, per la retenció de líquids, i impressiona”. Una setmana després, va passar a la Unitat de Crítics Intensius i, dies més tard, a la part d’infecciosos, perquè a l’hospital s’havia infectat amb el bacteri E. coli, que li va provocar molta febre i diarrea.
De Bellvitge el van traslladar a la Policlínica de Barcelona i, finalment, li van donar l’alta. “No podia ni fer dues passes, m’havia d’agafar a algú. Em van venir a buscar les meves germanes i la meva dona. Feia dies que sospitava que alguna cosa anava malament. Quan em van donar el mòbil i parlava amb elles (Ana i Alba) i amb els meus germans, sempre preguntava el mateix, ‘què tal el papa?’, i sempre em deien, ‘tranquil, que està bé, està en planta, però no pot parlar per telèfon’. Comences a lligar caps, a dir-te ‘al meu pare li ha passat alguna cosa’. No volia fer-me a la idea, però n’era conscient”. Un cop a casa i encara molt dèbil, va saber que havia mort, que no el van poder enterrar i que un dia li van entregar les cendres al seu germà. La seva sogra sí se’n va ensortir, després de cinc dies a l’hospital.
Durant les primeres setmanes a casa, l’Ana tenia cura de l’Alex, el punxava, feia els controls diaris de sucre i tensió, i li donava els medicaments, fins que l’1 de juliol va reprendre l’activitat hospitalària al mòdul C d’Urgències, que és on tracten cirurgies sagnants i politraumatismes.
L’Alex ja pot fer passejades curtes, condueix i està força recuperat. “Soc de la primera onada. No se sabia totes les conseqüències que portaria el virus. El metge em va dir que tindria seqüeles entre sis mesos i un any, i ja farà sis mesos. Vaig sortir amb problemes de tensió, de sucre, de cor… Jo no havia estat ingressat en la meva vida, ni m’he trencat un os. Soc una persona activa, faig mountain bike, o feia. Ara s’està regulant tot una altra vegada. El problema és que si camino una mica més ràpid del que és normal, que és el meu costum, m’ofego. Em costa pujar les escales i noto que em fan mal els genolls. A vegades em fa mal la ferida que em va deixar el tub. No es nota perquè ho tapa la vareta de les ulleres. A la REA estava cap per avall, i el tub m’ha deixat marca. He recuperat el gust, l’olfacte, el cabell, però em canso molt més que abans.”
He vist molts pacients, però no són el meu pare
Ana Sánchez, durant l’entrevista | Pol Rius
Els mesos d’estiu, l’Alba, que té contracte de suplència a Bellvitge, ha estat en la zona Covid de l’hospital, coincidint amb els rebrots a diferents barris de l’Hospitalet de Llobregat. A la pregunta de si tem portar el virus a casa, assegura que “és dur” treballar i tornar amb els pares i els seus germans. “A vegades dius, ‘uf, i si ho torno a agafar?’, perquè hi ha casos de gent que l’ha passat dues vegades. Ell (Alex) no està recuperat al cent per cent. D’altra banda, a l’àrea Covid sabia que hi havia material i que em protegia bé. Ara, per exemple, estic a la porta d’urgències, i allà no saps qui ve…”. Durant les primeres setmanes de tornar a la feina, l’Alba va anar a dormir a un hospital per a sanitaris a Barcelona, prop de l’Hospital de Sant Pau, precisament pel neguit a contagiar-se una altra vegada i fer emmalaltir la seva família. Va ser durant la fase dos, la segona setmana de juny, quan va tornar a casa.
“On està l’Ana sí que és de risc”, diu l’Alex, “perquè potser ve en l’ambulància algú que ha caigut i té un problema al genoll, i potser aquesta persona és positiva i no ho sap. Jo cada cop que se’n va a treballar i torna, estic espantat. Mai he estat propens a tenir por a malalties, i ara fa uns dies li van fer la PCR a la meva dona i a la Sandra perquè tenien diarrea i mal de panxa. Han donat negatiu, però durant dos dies he tingut molta por i m’he plantejat anar-me’n a casa de la meva mare. Tinc por perquè he sortit d’una cosa que no he viscut però que m’expliquen, i amb tot el que he passat, jo no sé si ho passaria dues vegades. Em diuen que he tingut molta sort, però la sort m’ha de somriure dues vegades? Els anticossos duren uns mesos i, com diu l’Alba, hi ha gent que ha tornat a caure”. L’Alba assenteix: “Jo els preguntava ‘i com és que tornes a estar aquí? No se suposa que hi ha anticossos durant cert temps?’ i em deien ‘sí, però vaig ser dels primers’. I potser acaben ingressats a l’UCI. I jo penso: ‘I si ho torno a agafar, què?’. Jo he vist molts pacients, però no són el meu pare”.
Un estudi titolat Greenhouse Gases Emissions from the diet and risk of death and chronic diseases in the EPIC Spain cohort, publicat recentment a l’European Journal of Public Health i liderat per epidemiòlegs de l’Intitut Catala d’Oncologia, mostra resultats importants que reafirmen l’estreta relació entre el consum de la dieta, l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (GEH), causants de l’canvi climàtic i el risc de mortalitat i de malalties cròniques. És una nova evidència de la profunda interrelació de la salut de la planeta amb la salut dels individus.
La investigació s’ha realitzat sobre la cohort EPIC d’Espanya, que reuneix 40.621 individus de cinc comunitats autònomes (Astúries, Granada, Múrcia, Navarra i País Basc), que han estat estudiats i seguits durant més de 15 anys. Els valors d’emissió de GEH de cada un dels aliments consumits s’han pres d’una revisió internacional, que representa la base de dades més completa existent fins a la data. El 41% de les emissions de GEH de la dieta de la cohort EPIC d’Espanya s’originen en el consum de carn vermella i carn preservada. Només el 11% s’originen en el consum conjunt de fruites, verdures, llegums i cereals.
Els resultats de l’estudi confirmen troballes prèvies d’altres estudis que han mostrat consistentment l’associació de el nivell de consum de carn vermella amb el nivell d’emissions de GEH. Les emissions de GEH de la dieta van ser 4,7 vegades més elevades en alts consumidors de carn vermella (més de 140g / dia) que en els baixos consumidors (menys de 70g/dia). Recordem que els organismes internacionals recomanen no consumir més de 70g / dia de carn vermella de mitjana.
D’altra banda, ha mostrat per primera vegada, que hi ha una associació directa i estadísticament significativa entre un alt nivell d’emissió de GEH de la dieta, respecte a un baix nivell d’emissions, amb el risc de mortalitat (augment del 10% de el risc de mortalitat), amb el risc de patir una malaltia coronària (augment del 26% del risc) i amb el risc de patir una diabetis tipus 2 (augment del 24% del risc).
La conclusió de l’estudi és que cal reduir el consum de carn vermella i preservada per reduir les emissions de GEH i millorar la salut del planeta i que això porta, a més, a millorar la nostra salut, reduint el risc de mortalitat, de malaltia coronària i de diabetis tipus 2.
Quan estem intentant sortir d’una pandèmia que ha originat més de 30 milions de casos infectats i gairebé 1 milió de morts pel Covid-19, hem de recordar que és urgent afrontar l’emergència climàtica, que afavoreix epidèmies com la que estem patint i l’extensió de malalties dels animals (zoonosis) que es transmeten a l’home. Cal impulsar un nou paradigma centrat en la nostra salut, canviant la nostra manera de vida, amb una dieta més saludable, com la mediterrània o la vegetariana, substituint productes d’origen animal per aliments d’origen vegetal, que són més saludables i tenen un menor impacte climàtic. Amb això millorarem la nostra salut i mitigarem el canvi climàtic. La teva salut i la de la planeta és cosa de tots.
«Ets molt jove, ja en tindràs un altre». «Millor ara que més endavant». «Encara no el coneixies». Són alguns dels comentaris que va escoltar la Sonia Maldonado just després de donar a llum el seu primer fill. En Jael va ser un nen prematur que va néixer a la setmana 26 d’embaràs i va morir 17 dies després. «Va ser una experiència devastadora», relata. «És una cosa que no t’esperes. Sentim molt que el primer trimestre poden haver pèrdues, però que després és poc probable. De cop, tot allò en el que creia i confiava, es va esfumar. T’enfrontes a la mort d’una manera brutal, perquè va contranatura: són els fills els que enterren els pares», explica la Sonia.
La Maria Simon va viure una situació semblant a la de la Sonia. La seva filla, l’Estel, va néixer a la setmana 22 de gestació fruit d’una interrupció de l’embaràs i va morir 90 minuts després del part. El cervell no se li havia format correctament i tenia una malformació als peus. «Davant el panorama que ens havien plantejat, d’una vida pràcticament nul·la, vam decidir interrompre l’embaràs», explica la Maria. «Va ser una decisió molt difícil. Vaig desitjar que en fer l’última ecografia em diguessin que se li havia parat el cor, perquè decidir-ho jo em feia molt de mal».
Les dues expliquen que la mort del seu fill, en el seu entorn, va ser tabú. «Els amics no en volien parlar, incomodava. Semblava que només el recordéssim jo i la meva parella. És un fet tan dolorós que, al final, el que vols és autoprotegir-te. Però els comentaris que em feien, volent sortir de la incomoditat, em feien molt mal i molta ràbia», narra la Sonia. Per la seva banda, la Maria explica que com que interrompre l’embaràs va ser decisió seva, sentia que pel seu entorn no tenia dret a estar trista.
«Tot el que té a veure amb la mort és molt tabú, però encara més amb les gestacions. Són criatures que només les han conegut els pares i, com a molt, un entorn proper. Com que la societat encara no ha viscut aquesta persona, és com si no hagués existit», explica Montserrat Robles, infermera especialista en dol perinatal i responsable assistencial de Servei de suport al dol de Ponent.
Entre la culpa i la tristesa
Tot i que cada vivència individual és diferent, la pèrdua d’un fill durant la gestació, durant o després del part és una experiència molt dura per a les famílies. «En l’espera d’un fill hi posem moltes il·lusions, somnis i amor. I xoca molt que, de cop, aquesta vida s’acabi. Produeix molt dolor, tristesa i un sentiment de buidor molt gran entre les famílies», assenyala Guida Rubio, psicòloga perinatal de l’Associació Anhel, dedicada a l’acompanyament en el dol.
Un sentiment compartit entre moltes dones que han patit una pèrdua gestacional, perinatal o neonatal és el de la culpa. «Em sentia molt culpable de tenir un problema a l’úter, culpable que el meu cos no hagués pogut mantenir el meu fill a dins durant 9 mesos. Em sentia culpable que la meva parella no hagués pogut gaudir del nostre fill», explica la Sonia. Malgrat el dolor i la soledat d’aquesta pèrdua, la Sonia destaca que «quan aconsegueixes sanar i treballar el dol descobreixes que el que t’ha unit al teu fill no és el dolor, sinó l’amor. Que és un amor infinit. Ens tornem fortes i valentes i ens sentim afortunades, perquè un fill és per sempre. No som víctimes, al final som resilients. I els nostres fills ens han ensenyat molt».
Respecte a les parelles de les dones gestants, sovint a aquestes no se les té en compte en el moment de la pèrdua. «Els primers dies ens centrem molt en com està la mare gestant. Poques persones es paren a preguntar-se com està la parella. Donem per fet que la càrrega emocional gran se l’enduu la mare gestant, però la parella també ha perdut un fill i el dolor emocional és compartit, encara que el físic no ho sigui», explica Rubio. A més, assenyala, les parelles habitualment s’han d’ocupar de fer tots els tràmits burocràtics, logístics i de comunicació de la notícia al seu entorn. «Al final aquest pes acaba sortint i, sovint, a mesura que van passant els mesos, les parelles acostumen a fer una davallada emocional. Quan veuen la dona més forta és quan es poden permetre sortir d’aquest paper de ‘pal de paller’ i plorar la pèrdua», explica la psicòloga perinatal.
L’escolta activa i estar present, bases de l’acompanyament
En els darrers anys, s’han creat diverses associacions dedicades a l’acompanyament en els processos de dol, com el Servei de suport al dol de Ponent, l’Associació Anhel, del Vallès o Petits amb Llum, de Barcelona. Totes aquestes entitats tenen com a objectiu dotar a les famílies d’un espai on poder compartir les seves experiències i donar acompanyament individual o grupal durant el procés de dol. «La majoria de persones amb dol necessiten que hi hagi algú que els validi, els sostingui i els escolti i que hi hagi un espai perquè el seu dol i pèrdua sigui reconeguda», explica Robles.
Segons Rubio, tot bon acompanyament ha de partir del respecte per la vivència individual d’aquella persona. «Hem de respectar el fill d’aquestes famílies, no treure-li valor a la vida d’aquella criatura. També cal respectar les necessitats de la família. El dol és un camí llarg i complicat, i les famílies necessiten espai. Necessiten silencis, abraçades, que emfatitzem», assenyala.
En aquest sentit, compartir les seves experiències amb altres famílies que han passat per situacions semblants és molt positiu. «En moltes situacions doloroses, ens sentim que som els únics que estem malament. El fet de veure’t davant d’altres persones que senten el mateix que tu és molt reconfortant. Crear aquesta xarxa o tribu ajuda molt a les famílies», destaca Rubio. A més, afegeix, són espais que permeten a les famílies «parlar dels seus fills sense tabús ni filtres».
Per la Sonia, que és membre d’Anhel, en entitats com aquestes es veu la màgia del grup. «Permet reafirmar-se en la maternitat. En aquests espais ningú em nega el meu fill, ningú em diu coses que no vull sentir, simplement em recolzen i em sustenten, i senten el mateix que jo», explica. Segons ella, la clau principal d’un bon acompanyament és estar present. «De vegades les dones en dol no volem parlar o bé volem repetir una vegada i una altra el que ens ha passat. Cal estar present, escoltar. Al final, és presència, perquè el dol l’hem de passar nosaltres. S’ha d’entendre que no podem fer res que alleugeri el dolor, simplement estar», assenyala.
Les entitats de suport al dol també tenen com a objectiu la divulgació, perquè es visibilitzi la pèrdua i deixi de ser un tabú. També s’ofereix formació a professionals sanitaris perquè les famílies rebin un millor acompanyament.
Passar una estona amb el nadó o guardar records com a eines d’acceptació
Sovint, una de les primeres fases d’un dol és la negació. Segons les especialistes, en el moment de la pèrdua és important que les famílies coneguin el seu fill o filla i que, si ho volen, s’enduguin algun record de la criatura. «Psicològicament, és molt més fàcil de processar i acceptar que realment el nostre bebè ha mort si el podem veure. Ajuda que la nostra ment i cos assimilin allò que ha passat i sortir d’aquesta etapa de negació», assenyala Rubio. «El fet de tenir una fotografia amb el nadó o una petjada del seu peu o mà, el fet d’haver-lo pogut agafar i fer-li un petó, és molt sanador pels pares», indica. Per això, explica, part de la feina dels professionals és fer veure a les famílies la importància de compartir amb el seu fill l’única estona que podran estar amb ell de forma present, després del part.
Segons explica la Maria, el que la va ajudar més va ser poder tenir al seu costat, durant el part, una amiga seva fotògrafa, qui va capturar els moments que van poder estar la seva parella i ella amb la seva filla. «Amb aquestes fotografies he fet un àlbum i això és el que més m’ha ajudat en el procés de dol. Tenir-la molt present. Validar l’existència de la meva filla», expressa. Ella i tres mares més que han passat per una pèrdua perinatal han decidit impulsar un projecte anomenat ‘La capsa dels records‘, que consisteix a crear petites capses de cartó que s’entreguen als hospitals per tal que les puguin donar a altres famílies que pateixin una pèrdua perinatal i poder guardar-hi els records dels nadons. De moment, ja n’han repartit 200 en tot Catalunya.
La necessitat de formació entre el personal sanitari
Malgrat que molts hospitals compten amb protocols d’atenció al dol dels pacients, Robles considera que encara falta molta formació en dol, i específicament en dol perinatal. «Al personal sanitari ens afecten aquestes situacions, però aquella mare està parint un fill, sigui viu o mor, i cal que rebi una bona atenció. Igual que ens reciclem en altres aspectes de la nostra professió, hauríem de fer-ho en el dol perinatal». Robles destaca que tot i que s’ofereix la possibilitat d’estar amb els nadons i de guardar records, cal anar més enllà. «Cal no incomodar-nos i tenir eines per tractar a les famílies i, en aquest sentit, la formació és bàsica. Cal, per exemple, dirigir-nos als bebès pel seu nom i als progenitors com a pares d’aquesta criatura», explica. «Hem d’ajudar que la parella visqui la situació de la manera menys traumàtica possible. No podem canviar el que ha passat, però podem fer que ho visquin d’una manera molt diferent».
Per Rubio, a banda de més formació, cal que els professionals sanitaris rebin més suport. «És molt difícil sostenir tot aquest dolor de les famílies i és més difícil encara si com a professional no tens ningú que et doni suport», destaca. En aquest sentit, considera que és positiu que l’acompanyament del dol de les famílies sigui una cosa d’equip. «En molts hospitals hi ha persones especialistes en dol, però cal fer un esforç col·lectiu. Les famílies no poden estar subjectes que justament aquell dia estigui de guàrdia la persona especialitzada en dol», conclou.
Quan l’OMS va declarar pandèmia mundial la Covid-19 el passat 11 de març, era difícil saber a què ens enfrontàvem. Ben aviat vam entendre, però, que qui ens salvava la vida era el sistema de salut públic, un dels pilars del nostre sistema de benestar a què el coronavirus ha posat a prova. Aquesta prova s’està superant amb nota gràcies a l’esforç dels professionals sanitaris, que han tret forces d’on no n’hi havia per arribar on calgués. Però si ens fixem en l’estat de salut de la mateixa sanitat pública, no ens costarà gaire adonar-nos dels estralls que han fet els anys de retallades al sector. Per això, si alguna cosa hem après d’aquesta pandèmia que ens ha trastocat la vida a totes, és que la defensa de la sanitat pública és un consens transversal. La sanitat pública no es retalla, es reforça i es blinda. I això és el que proposem des d’En Comú Podem al Pacte Nacional per la Salut.
La nostra sanitat pública és un orgull per a tothom perquè estem segurs que si ens posem malalts estem protegits, independentment del nostre codi postal. Estem orgullosos perquè sabem que és el resultat d’un gran esforç col·lectiu, de mobilitzacions i de batalles polítiques per fer lleis que garanteixen drets, com les impulsades per Ernest Lluch o per Ramon Espasa. És un autèntic exercici de solidaritat social per garantir una xarxa de seguretat. Però la crisi de la Covid-19 ens ha posat davant d’un mirall, i a moltes no ens ha agradat el que hem vist. Aquests darrers mesos ens n’hem adonat que les coses no eren com ens agradava pensar. Sabíem que els anys de retallades, precarització i baixos salaris havien passat factura al sistema, però l’embat de la pandèmia ens han obert els ulls del tot.
La política de retallades dels darrers anys ens han deixat un sistema dèbil, i la pandèmia ha posat una lupa a les mancances del sistema. Però de qui va ser l’aposta per un model que ha degradat el nostre sistema sanitari? La dècada perduda de les polítiques d’austeritat i retallades té noms i cognoms, començant per Ana Mato i Mariano Rajoy fins arribar a Artur Mas i Boi Ruiz, però també passant per Esquerra Republicana, que ha governat el Departament de Salut des del 2015.
Quan aplaudíem als balcons als nostres professionals sanitaris i es feia evident que hi ha un immens consens social per reforçar el nostre sistema sanitari, estàvem prenent consciència com a societat de moltes coses que s’havien fet malament. Ara, cal comprometre’s a convertir aquells aplaudiments en drets.
Jo no vull representar tan sols l’espai de la protesta, sinó sobretot el de la proposta. I és per això que impulsem propostes per a un gran Pacte Nacional per a la Salut, un pacte per transformar el sistema de salut i posar-lo a l’alçada del segle XXI. És en moments greus quan cal ser més valent i atrevit.
El Pacte Nacional per a la Salut vol donar resposta als sis principals problemes que té el sistema. En primer lloc, augmentar el pressupost per a salut garantint per llei que la inversió sigui, com a mínim, del 7% del PIB. En segon lloc, comprometre’ns a que les retallades no tornin mai més. Perquè és incomprensible que mentre el PIB ha crescut un 8,6% des del 2009, la despesa sanitària pública s’hagi reduït un 11,2%. I sort n’hem tingut de l’acord al qual vam arribar amb el Govern per als pressupostos, amb el que vam aconseguir que el pressupost per a Salut creixi en 900M€.
Òbviament, el tercer pilar ha de ser el de reforçar l’atenció primària, que és l’autèntic cor del sistema. Perquè tres de cada cinc euros retallats de la sanitat catalana durant l’anterior crisi van sortir de l’atenció primària. La quarta pota del gran acord que proposem ha de basar-se a dignificar la professió dels que ens cuiden. Un dels grans problemes que tenim és la incapacitat per retenir el talent. Però això no és només una qüestió de salaris, que també, sinó de precarietat laboral en la seva totalitat. Per posar només un exemple, tot i que una infermera espanyola cobrarà tres vegades més si exerceix al Regne Unit que aquí, el principal motiu de la migració que patim en infermeria és la precarietat laboral i no el salari. Països com Regne Unit o Alemanya ofereixen el més important: estabilitat, reconeixement i perspectives de millorar.
Un altre element bàsic de la transformació que proposem ha de ser l’assumpció que cal tractar la salut pública des d’un punt de vista transversal, és a dir, que prevenir és millor que curar. I això cal aplicar-ho a diferents dimensions: protegint als nens i nenes garantint accés a l’esport i a dietes variades; apostant per l’assistència als dependents i a la gent gran des de l’òptica de possibilitar la màxima autonomia; i potenciar l’accés de tothom que ho necessiti a tractaments de salut mental. Perquè és alarmant que un 24,3% dels catalans afirmi haver patit ansietat durant el confinament i un 20,8% depressió.
I, finalment, ens sembla fonamental clarificar l’actual sistema sanitari, garantint un control públic de tots els serveis i recursos. La iniciativa privada amb ànim de lucre en el terreny de la salut i del benestar social només ha produït fins ara més desigualtat social, territorial i assistencial. Tots hem vist i patit les conseqüències d’un model basat en el fet que «allò privat és més eficient que allò públic». Ara és l’hora de posar els fonaments per a una transformació integral que miri al futur i fer-ho tots plegats, deixant ben clar quines són les prioritats de Catalunya. Totes estem d’acord que cal transformar el nostre sistema de salut pública. Doncs treballem per a un sistema centrat en la salut i no en la malaltia. En definitiva, un sistema centrat en les persones, que són els pacients, però també els professionals. Sobre això decidirem els catalans i les catalanes el pròxim 14 de febrer amb el nostre vot.
Referències
Dades d’Amnistia Internacional.
Estudi del Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP)
Informe Anual del Sistema de Salut de 2019 elaborat pel Consell General d’Infermeria d’Espanya
Estudi de la Fundació Institut Universitari per a la recerca a l’Atenció Primària de Salut Jordi Gol i Gurina (IDIAPJGol), en col·laboració amb l’Institut Català de la Salut (ICS), la Red de Investigación en Actividades Preventivas y Promoción a la Salud (redIAPP) i Salud entre Culturas (SEC) https://www.diaridegirona.cat/catalunya/2020/05/12/24-dels-catalans-podria-patit/1043155.html
El sindicat Metges de Catalunya ha decidit aquest dimecres al vespre aturar les mobilitzacions i ajornar la vaga que havia convocat als centres d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS) avant l’empitjorament de la pandèmia de la Covid-19. L’aturada va començar el passat dimarts 13 i s’havia d’allargar fins divendres 16 d’octubre per exigir a l’ICS el compliment íntegre de l’acord de sortida de la vaga del novembre 2018, així com l’increment de la plantilla de facultatius i la millora de les retribucions, entre altres reivindicacions.
El sindicat ha pres aquesta decisió “anteposant la cura a la salut de la població a la legítima i justa defensa de la millora de les condicions laborals i salarials del personal mèdic, el qual està patint, des de fa molts anys, una sobrecàrrega de treball asfixiant que fa saltar pels aires els més mínims estàndards de qualitat assistencial”.
El sindicat mèdic ha aclarit que «no abandona les seves reivindicacions, sinó que només ajorna les mobilitzacions fins que la situació pandèmica millori a Catalunya». “Els responsables sanitaris i la població en general han de saber que, si es manté l’actual procés de destrucció massiva de l’atenció primària, els facultatius, esgotats i sense les condicions adequades per a l’exercici professional, no podrem atendre els problemes de salut dels nostres pacients. Si el present ja és esgarrifós, el futur serà infaust”, han assenyalat des de Metges de Catalunya.
El sindicat acusa l’ICS i el Departament de Salut de “menysprear” la professió mèdica i no atendre les seves reivindicacions, “en negar-se a seure a negociar cap de les demandes plantejades per millorar l’atenció al pacient i les condicions laborals dels professionals”.
Per aquest motiu, Metges de Catalunya assegura que seguirà treballant per impedir «el desmantellament del primer nivell assistencial i no ser còmplice de la negligència dels responsables sanitaris».
La consellera de Salut, Alba Vergés, ha remarcat aquest migdia en roda de premsa telemàtica que la vacunació de la grip cobra enguany més rellevància amb l’actual context de la pandèmia de la Covid-19. “Vacunar-se de la grip és la millor estratègia de prevenció, i ara és més fonamental que mai, juntament amb altres eines que hem de seguir emprant: la distància de seguretat, la higiene de mans i l’ús de mascareta”, ha dit Vergés en la presentació de les principals novetats de la campanya de vacunació de la grip, que comença avui a tota Catalunya. Vergés ha estat acompanyada de la sotsdirectora general de Promoció de la Salut, Carmen Cabezas, i de la sotsdirectora del Servei Català de la Salut (CatSalut), Marta Chandre.
El Departament de Salut ha adquirit aquest any 230.000 dosis de vacunes addicionals. A aquestes vacunes s’afegeixen prop de 50.000 adquirides pel Ministeri de Sanitat i destinades a persones de 75 anys o més institucionalitzades. El total, el departament destinarà 8,4 milions d’euros a comprar vacunes de la grip, doblant el pressupost de l’any passat, ja que s’han comprat més dosis de les anomenades vacunes tetravalents, que són més cares però també més protectores.
La consellera ha recordat que la vacuna contra la grip redueix les hospitalitzacions i la mortalitat a les persones amb més risc de malaltia greu, així com redueix la càrrega assistencial sobre el sistema de salut. De fet, segons ha dit, “els grups de risc davant la grip i la Covid-19 són molt similars i, per això, en el context actual de pandèmia, encara és més important augmentar la vacunació contra la grip en les persones en què està recomanada”. En molts casos, ha recordat Vergés, també els símptomes són similars i “evitar casos de grip evita haver de fer el diagnòstic diferencial amb la Covid”.
D’altra banda, Carmen Cabezas ha assegurat que l’evidència científica “nega que hi hagi més risc d’infectar-se per SARS-CoV-2 o de contraure la Covid-19 amb més gravetat per haver-se vacunat contra la grip”. Al contrari, diversos estudis apunten que la vacunació contra la grip podria associar-se amb menor gravetat i menor mortalitat per Covid-19. També ha fet referències que, segons alguns estudis, en els casos en que ambdós virus, la grip i el SARS-CoV-2, coincideixen la probabilitat de morir és el doble que si només es pateix la Covid-19 i 6 vegades més que si no es té cap dels dos virus.
Per la seva banda, Marta Chandre, subdirectora del Servei Català de la Salut, ha explicat que ja estan a disposició dels CAP tots els dispositius annexos per la campanya de vacunació. “S’han habilitat 635 espais a prop dels centres d’atenció primària per tot el territori”, ha detallat Chandre. La mesura permetrà millorar-ne els circuits i evitar aglomeracions a aquests centres. Es tracta d’espais cedits pels ajuntaments -com centres cívics, biblioteques o gimnasos- i també d’Àrees Sanitàries Bàsiques del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Hi treballaran personal d’infermeria i TCAI dels propis equips d’atenció primària, que podran estar acompanyats de personal administratiu per planificar noves visites.
Com que la campanya de la grip haurà de conviure amb l’evolució del SARS-CoV-2 s’emfatitza especialment la necessitat d’augmentar les cobertures de vacunació, especialment en el personal sanitari i sociosanitari, gent gran -preferentment a partir dels 65 anys- i persones de qualsevol edat amb condicions de risc. Entre els grups prioritaris a vacunar també s’inclouen enguany els professionals de serveis essencials, les persones que cuiden a persones de grups de risc i les que realitzen serveis essencials per a la comunitat, com ara els docents. L’objectiu final és protegir les persones més vulnerables a la grip, disminuint al màxim la seva incidència en aquests grups i contribuir a reduir l’impacte sobre la pressió assistencial als hospitals i centres d’atenció primària.
