Jornades de dotze hores, substituir el lloc de feina d’un treballador estructural amb estudiants becaris, que el teu doctorat l’estigui pagant una empresa privada. Que aquesta no pagui suficient i t’obliguin a complementar les hores de recerca com a professor associat a la universitat. Que els horaris siguin de matí i tarda, comencis a les 8 h i marxis cap a casa a les 21 h. Que a més a més, el teu lloc de treball, que tot i que fa tres anys que ets doctorand segueixi sent temporal. Que acabar depengui de les renovacions anuals. Que ara en temps de pandèmia, corris el risc que això no passi i et quedis al carrer sense feina ni projecte.
Davant aquesta situació estructural que s’ha posat ara en evidència davant les mesures que comporta en el nostre dia a dia l’existència de la Covid-19, la CGT juntament amb tot un seguit de sindicats, entitats i plataformes, convoca una vaga a nivell estatal a les universitats i als centres de recerca per al pròxim 21 d’octubre.
Els principals motius que han dut a aquesta convocatòria són que la major part de la pantilla no té estabilitat contractual, els salaris són extremadament baixos i les jornades laborals, diuen, maratonianes. A més, des de la CGT denuncien que més sovint del què sembla inclouen tasques que no entren dins les funcions que impliquen els contractes existents. A més a més, també volen destacar que, des de l’aprovació del Pla Bolonya i el seguit de mesures educatives que han anat derivant des d’aleshores, els estudiants cada cop tenen més dificultats per compaginar estudis i feina. Així, apunten, la universitat pels seus mecanismes acaba expulsant els estudiants que provenen de famílies obreres.
Un altre factor que també denunciaven els treballadors de l’educació bàsica és que durant l’adaptació telemàtica no es va tenir en compte l’escletxa digital. Ara, quan les universitats tanquen i gairebé tot el què faran serà a distància, és un greuge afegit per als estudiants més vulnerables. Per altra banda, i tornant a factors laborals, mentre que aquest any el número de matrícules ha incrementat, la pandèmia obliga a reduir les ràtios. Tot i aquesta realitat, el pressupost per contractar Personal Docent i Investigador (PDI) i Personal d’Administració i Serveis (PAS) no ha augmentat.
Tampoc hi ha hagut negociació entre les universitats i els treballadors per establir els protocols i conèixer de primera mà les mesures que s’haurien d’aplicar ni tampoc s’han aportat Equips de Protecció Individual. Des de la CGT entenen doncs que per molt que les classes ara es suspenguin 15 dies per reduir la mobilitat i per tant els contagis, és una mesura sense sentit quan continua la massificació al transport públic i als centres de treball. Així, «un cop disminuït el nombre de contagis, si quan reprenem la nova normalitat segueixen sense aportar equips d’EPI, sense contractar, ni estabilitzar, en un mes estarem igual», denuncia Alejandro Ramos, doctorand a la UAB.
Durant la resta de la setmana anunciaran altres mobilitzacions però de moment ja avancen que el mateix 21 d’octubre a les 18h hi haurà una manifestació que sortirà des de plaça Universitat a Barcelona. Sí que és cert que haver de tancar le suniversitats durant 15 dies els hi ha fet canviar els plans respecte la vaga però apunten que de totes maneres hi ha moltes tasques presencials doncs gran part de la recerca «no es pot fer teletreballant».
La ciència en risc i els doctorands penjant d’un fil
Així, des de fa anys la CGT denuncia les precàries condicions laborals en el sector científic i universitari. La no renovació de la plantilla i la falta de places que permetin l’estabilització del personal (investigadors, professors, administratius, etc.) s’ha anat agreujant però ara, amb la Covid s’ha vist un fort impacte. Denuncien per exemple que, a banda de menystenir als representants dels treballadors en el moment d’elaborar els plans de «desescalada», s’han paralitzat moltes de les negociacions col·lectives que estaven en marxa.
Això només fa, com expliquen des de la CGT, que «el sistema científic segueixi en la precarietat més absoluta». Com fa notar en Guillem Prats, doctorand i representant sindical de la CGT a la UAB, la inversió pública ha baixat un 18% en el sector científic R+D i la plantilla en general s’ha reduït un 15% des de 2018. El pressupost a l’estat espanyol en ciència és del 0,59% del PIB. Al Regne Unit hi ha un 1,8% d’inversió pública. «Amb aquestes dades podem pensar que la recerca s’hauria reduït de forma proporcional però el sistema científic ha augmentat i ho ha fet a costa del sobreesforç dels més precaris del sector», apunta Prats.
Ho exemplifiquen amb casos de jornades de 12 a 14h, amb l’existència de molts investigadors predoctorals, professors associats, postdoctorands o personal tècnic que està contractat a mitja jornada però fins i tot així hi dedica el dia. S’ha de tenir en compte que, a més, el professorat associat cobra entre 400 i 800 euros al mes, sovint no sap si tindrà contracte l’any vinent i són treballadors als quals en molts casos no se’ls hi paguen les vacances. També, denuncien que hi ha universitats que cobreixen llocs de treball que corresponen a PAS amb becaris. De fet, així s’ha denunciat en diferents ocasions: estudiants de la UB i la UPF denunciaven per aquest mateix diari que les beques de formació camuflen la substitució de feines estructurals.
La Covid ha comportat problemes i canvis i un d’ells ha estat l’impediment de continuar molts experiments o realitzar sortides de camp necessàries. En aquest sentit, la CGT exigeix la pròrroga de tots els contractes temporals de recerca un mínim de sis mesos i, en alguns casos, fins i tot d’un any.
Una altra demanda que els duu a la vaga és doncs eliminar la contractació fraudulenta, assegurar l’estabilització de la plantilla i la creació d’un cos únic d’investigadors, professorat i PAS. Només així, enten María Leó també de la CGT, s’estaria fent cas a les demandes del sector. Unes demandes que exigeixen desenvolupar un model de conciliació personal i domèstica que ara mateix, diuen, no existeix.
Una necessitat per a la CGT també seria revertir les mesures mercantilizadores del sistema universitari i de recerca: «Ens trobem un cas molt flagrant d’intromissió de capital privat dins el sistema públic d’investigació. Hem d’acabar amb el sistema de beques. No pot ser que una universitat pública estigui condicionada pels ingressos de capital privat», denuncia Prats. També defensen que les empreses externalitzades en el si dels campus haurien de tornar a ser públiques igual que els seus treballadors. Només posant fi a la subcontractació de serveis bàsics es podria «avançar cap a un sistema universitari públic totalment gratuït, sense condicionants».
Catalunya tancarà bars i restaurants i imposarà noves restriccions a la població durant quinze dies per frenar l’augment de contagis i fer front a la segona onada de la pandèmia. Així ho han anunciat en roda de premsa telemàtica el vicepresident de la Generalitat i president en funcions, Pere Aragonès, la consellera de la Presidència i portaveu del Govern, Meritxell Budó, el conseller d’Interior, Miquel Sàmper, i la consellera de Salut, Alba Vergés, des de la sala de premsa del Palau de la Generalitat i les conselleries d’Interior i Salut, respectivament. «Estem davant d’un moment molt complicat; cal actuar avui per evitar un confinament total en les properes setmanes», ha assenyalat Aragonès.
La resolució de l’executiu permetrà únicament el servei de recollida de menjars o begudes en els bars i restaurants. Les noves restriccions també inclouen la prohibició de tots els serveis que impliquen contacte físic que no siguin mèdics, com massatgistes o estètica, excepte les perruqueries. S’aturaran també les competicions esportives no professionals. Així mateix, tancaran les sales de jocs, els bingos i els casinos i quedaran suspesos tots els congressos i fires previstos aquest mes. El govern ha manifestat també la necessitat de reduir al màxim la mobilitat, limitar les relacions i trobades socials i promoure el teletreball en la mesura del possible.
Les mesures anunciades també inclouen límits d’aforament en diverses activitats. Pel que fa als comerços i mercats ambulants, s’imposarà un límit del 30% d’aforament. Per altra banda, els teatres i cinemes hauran de reduir al 50% el seu aforament, per sota del 70% que es permetia fins el moment. Als gimnasos i poliesportius també queda reduït l’aforament al 50% i s’haurà de demanar cita prèvia. La capacitat del transport públic seguirà al 100%, esperant que es redueixin les aglomeracions amb el foment del teletreball. Les escoles continuaran obertes, així com també es mantindran les activitats extraescolars.
La consellera de Salut, Alba Vergés, ha assenyalat la gravetat de la situació epidemiològica actual. «Tenim 12.000 casos positius a la setmana, i la velocitat de transmissió del virus augmentarà en els propers dies», ha destacat. A Catalunya, el risc de rebrot, que mesura el creixement potencial de la pandèmia, se situa a dia d’avui en 362. Per sobre de 200, el risc de rebrot és «molt alt». A més, també s’ha constatat un fort creixement d’ingressos hospitalaris. «Actualment tenim més de 1.000 persones ingressades en llits d’hospitalització i en l’última setmana han ingressat 141 persones a l’UCI», ha explicat Vergès.
Les noves mesures, que el Govern vol que entrin en vigor el divendres, hauran de ser validades pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). «Són mesures necessàries per evitar el col·lapse del sistema sanitari i preservar la salut col·lectiva. La prioritat és la mateixa des del primer dia: preservar la salut de la ciutadania i salvar vides», ha destacat Aragonès.
A aquestes mesures se sumen les ja existents, com la suspensió de l’activitat universitària presencial durant 15 dies. El govern català també va anunciar el passat dilluns noves restriccions en 15 municipis del Vallès Occidental, on es demana a la ciutadania que redueixi l’activitat social i que es quedi a casa en la mesura del possible.
“Les emergències –catàstrofes naturals, atemptats o pandèmies com l’actual– sempre fan aparèixer actituds i sentiments diversos”, va escriure el psicòleg clínic i psicoanalista José Ramón Ubieto en un article recent a Catalunya Plural. I és de les actituds, els sentiments, les reaccions dels ciutadans i la societat davant la pandèmia que estem patint del que parlem aquí amb aquest professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), articulista, escriptor i membre de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi.
Cita a Freud quan li va dir a un amic que “l’optimisme és un pressupost, el pessimisme, un resultat”. Vostè diu que el millor és ser “pessimistes advertits”…
Pessimista advertit vol dir que hi ha alguna cosa a la vida que és sempre impossible. Freud va recollir una frase de Kant. Kant deia que a la vida hi ha dues coses impossibles, una és educar i l’altra és governar. I Freud en va afegir una tercera, que era curar. Impossible vol dir no que no es pugui fer ni que faltin candidats –perquè no falten candidats ni per polítics, ni per mestres, ni per terapeutes– sinó que impossible, en el sentit lògic a què es referia Kant i després Freud, vol dir que són tasques per a les quals no tenim un pla programat i una ciència exacta. No sabem com cal educar amb precisió. Sempre hi ha alguna cosa que un ha d’inventar en l’educació i a més sempre hi ha alguna cosa ineducable. Tu pots fer tot el possible perquè el teu fill o filla sigui d’una determinada manera, però sempre hi ha un punt en què ells decidiran al seu aire, alguna cosa en què s’educaran a la seva manera. Això passa al govern. Per això hi ha presons, perquè hi ha persones que no responen a cap criteri de contracte social, de complir objectius… Reconèixer l’impossible vol dir que un no pot pensar que les coses sempre aniran bé, perquè hi ha allò que no anirà bé, hi ha l’impossible. Pessimista advertit és, simplement, algú que accepta que a la vida hi ha aquest punt d’impossible i perquè ho accepta, es poden fer coses. Sabem que no tot serà educable i podem enfocar l’educació envers tot allò que és possible educar, sabent que hi haurà una part de l’educació que no es realitzarà. Part de l’ideal educatiu no es realitzarà, igual que no es realitza amb persones que vénen a curar-se encara que sabem que no volen curar-se del tot, que hi ha una part del seu funcionament que no volen canviar, que ja els està bé tal com és. Tots tenim un incurable. A això em refereixo amb ‘pessimista advertit’: a saber que hi ha una cosa incurable, ineducable, ingovernable, que forma part de la vida.
Hem renunciat a moltes coses aquests dies: reunions, abraçades, menjars fora de casa, esports .. Ho acabarem acceptant com a normal?
Espero que no. Estic escrivint un llibre sobre com està canviant el món i com ho farà en el post-covid la salut, l’educació, els llaços socials, i en ell plantejo que no hem d’oblidar mai allò presencial. Fa poc, el professor Klaus Schwab, fundador i president executiu del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, deia que gairebé que calia donar la benvinguda a la Covid perquè gràcies a ella es podria reiniciar el capitalisme i a partir d’ara allò presencial seria una mica obsolet, es podria automatitzar tot, la salut, l’educació. De fet, aquest serà el títol de la propera trobada de Davos: “Covid-19. El Gran reinici”. Estem en el dilema entre oblidar la presencialitat i lliurar-nos a la virtualitat o mantenir la presencialitat com una cosa irrenunciable. El cos en la pedagogia és irrenunciable. Sense el mestre o la mestra de cos present no es pot educar bé.
Suportem la situació actual pensant que és transitòria i que aviat podrem tornar a abraçar-nos?
Tothom pensa això. Té aquesta il·lusió. El que ens està castigant ara, el que ens està produint la tristesa Covid, és que no té un dead line clar. Quan hi ha un atemptat terrorista, un huracà, una catàstrofe natural, un terratrèmol, tothom sap que hi ha un dead line. Pot trigar uns dies, però quan detinguin al terrorista, quan l’huracà passi, recollirem les restes del naufragi, i ja s’haurà acabat. Serà un lapse de temps curt. El problema amb què ens trobem ara és que, com que no hi ha dead line, no sabem quan acabarà. Havia de ser a final d’any, ara ja diuen que serà entrat l’any 2021, potser l’abril, potser el juny o el setembre… Com que hi ha aquesta imprecisió, això fa que ens estigui costant una mica més mantenir els ànims, perquè s’està allargant, però tothom creu que això tornarà a ser com era abans.
La pandèmia ha accentuat la solidaritat entre les persones o ens hem tornat més egoistes, tancats en nosaltres mateixos, en els nostres països?
Daniel Defoe va escriure El diari de la pesta, que és molt interessant perquè t’adones que, en realitat, no hem canviat tant. Parla, per exemple, de la caritat que es va generar a Londres en relació a les persones més vulnerables, però explica també que tan aviat com va acabar la pesta també es va acabar la caritat. Tothom va tornar a anar a la seva. I aquí no serà molt diferent. Espero que quedin part o algunes d’aquestes coses noves que es van creant –no de caritat, perquè això no té gaire futur–, de col·laboració, de pràctiques col·laboratives. Que quedi per exemple una sensibilitat clara de què és essencial per les nostres vides: la sanitat, l’educació, la cura dels treballadors en el teletreball i totes les formes de precarietat laboral… Això sí que ho espero. Grans canvis subjectius, no crec.
Ha escrit que “no hi ha una experiència col·lectiva compartida. Cadascú ho viu d’una manera” i assenyala tres tipus d’efectes: la depressió, la inhibició social i la ràbia. Predomina algun d’aquests tres efectes?
Normalment els afectes se succeeixen quan una crisi dura un cert temps. És com una mena de recorregut que tots fem. El primer que tots vam tenir va ser perplexitat. Què és això que està passant? És una cosa dels xinesos? Pot arribar aquí? Quan vam veure que podia venir ens vam començar a angoixar, a tenir por. Què serà això? Després ja vam començar a tenir, d’una banda, ràbia per no haver pogut evitar-ho, i, d’una altra, també tristesa perquè vam començar a veure les pèrdues, la gent que es moria, els treballadors que es quedaven a l’atur… No és que un vagi necessàriament darrere l’altre i molt menys col·lectivament. Estan sempre simultàniament i amb intensitats diferents. La ràbia extrema és una negació de tot. És el cas dels negacionistes. Molts d’ells no volen acceptar cap de les pèrdues i, per tant, desenvolupen una postura de negació absoluta, que és una negació psíquica molt evident. Quan un té un problema greu pot pensar que no existeix i negar-lo. La negació és el fruit d’una ràbia intensa, sumada, lògicament, a una altra sèrie d’influències ideològiques, tecnològiques… Les xarxes socials estan impactant en la pandèmia. És molt important com les fake news, les bombolles de filtre, tots aquests sistemes de la vida algorísmica estan influint en la percepció que tenim i en els sentiments.
| Pol Rius
Que els més vulnerables sentin aquesta ràbia sembla comprensible. Estan sent més maltractats que mai. Els confinen en llars on no poden guardar cap tipus de distàncies. Es juguen més la vida.
Sí, és clar. El que ens ha demostrat la pandèmia és que les classes socials encara existeixen. Això ha passat a totes les epidèmies. Daniel Defoe explica molt bé com, ràpidament, quan a Londres es començaven a prendre les mesures de confinament per la pesta, tots els que podien se n’anaven al camp i es quedaven a la ciutat els que no podien fer-ho perquè havien de treballar amb el seu cos i la seva presència en el dia a dia i no tenien gent que ho fes per ells. Si bé el virus no distingeix entre classes socials –pot contagiar el president dels Estats Units i a l’últim refugiat de Lesbos– les respostes a la pandèmia sí que depenen de les condicions socials, de si es té accés o no a la sanitat, en quines condicions, com es viu el confinament, quina connexió es té per poder mantenir el treball i l’educació… Això és evident.
La precarietat laboral porta a això.
Jo tinc contacte amb Llatinoamèrica perquè participo en jornades i conferències, i a molts llocs d’allà, sobretot als barris perifèrics de grans metròpolis, com Buenos Aires o Santiago de Xile, si no vas a treballar cada dia, no menges. La possibilitat de mantenir la distància i el confinament afecta la vida, a la supervivència. Just al contrari, per nosaltres el confinament, la distància, ens pot donar la vida. Però les persones que necessiten sortir a treballar perquè no tenen cap cobertura han de triar entre emmalaltir o viure.
El teletreball s’ha disparat. Quines repercussions té aquesta explosió de teletreball? Com afecta la nostra psicologia?
El teletreball serà un dels grans canvis de la pandèmia. Després de la pandèmia quedarà un augment d’allò virtual, en molts àmbits. En el de la salut ja estem veient ara com la gent contacta telefònicament amb els seus metges. En l’educació, les universitats ja ofereixen molt ensenyament online. En el món de la feina hi haurà una generalització del teletreball en tots els sectors on sigui possible. Lògicament hi ha àmbits en què no serà possible. Cal conrear el camp, transportar el menjar, cuinar-lo… Hi ha aspectes que no es poden afrontar amb teletreball. En tota la resta serà molt important. Les empreses veuran els seus avantatges a l’hora de disminuir les seves despeses de viatges, lloguers… El dubte és en quines condicions quedaran els teletreballadors. Hi ha moltes persones que tenen bones condicions laborals si teletreballen però la precarietat en el teletreball ja existia abans: les teleoperadores i un munt de gent. Comença a haver-hi legislació. Cal veure com es regula.
Des del punt de vista psicològic, el major desafiament del teletreball és l’aïllament que pot provocar. Els professors que es dediquen exclusivament a la docència online ja fa un cert temps que ho experimenten: des de l’obesitat per passar tant temps a casa fins el burn out (cremar-se professionalment) per no tenir el contacte presencial directe amb altres companys a l’oficina i no poder compartir una discussió, un conflicte, un dilema. Tot això té efectes. L’aïllament sempre té efectes sobre les persones. Els altres són una referència. Quan ens hem desconnectat dels altres hi ha hagut efectes de tristesa, de desorientació, de confusió… Segur que el teletreball tindrà aquest tipus d’efectes.
Els ciutadans se senten protegits pels seus governants o tenen la impressió que els han abandonat, per incompetència o mala fe?
La desconfiança en els dirigents ja venia d’antic. Això és el que, entre altres coses, va donar tants èxits al populisme i a líders com Trump, Bolsonaro, Orban… Aquests líders es basaven en una desconfiança generalitzada de la població respecte els seus dirigents. Apel·laven a que només ells es preocupaven pels ciutadans dels seus països. En realitat, era cinisme, perquè hem vist que el que els preocupava era el seu propi benestar, en primer lloc. Aquest cinisme, encarnat pels dirigents i substituint la legitimitat democràtica tradicional, ja ens indicava que la desconfiança era un sentiment creixent. La pandèmia ha posat de relleu les insuficiències dels dirigents. Crida l’atenció que ja sabíem que aquesta pandèmia es produiria. Hi ha molts informes que ho advertien. La CIA, el 2015, va elaborar un informe que pronosticava que al voltant de 2025 hi hauria una infecció respiratòria molt greu que acabaria sent una pandèmia. Ha passat una mica abans. També ho van predir la Fundació Bill Gates i molts estudis que ens deien que això passaria. La sorpresa és que pràcticament no hi havia plans de contingència. Ningú sabia on trobar mascaretes. Ningú sabia com organitzar una resposta sanitària d’emergència. La qual cosa vol dir que la imprevisió dels dirigents ha costat vides i ha fet que les coses fossin pitjors. La gent és conscient de tot això i, per tant, hi ha una indignació i una ràbia que caldrà veure com manegen els responsables polítics. Passarà factura quan tot això acabi.
S’ha accentuat el conflicte entre els joves i la resta de la societat. Se’ls acusa de no prendre’s seriosament la gravetat de la pandèmia perquè a ells la Covid-19 els fa menys mal que als adults i als vells.
Un altre cronista de la pesta és Giovanni Bocaccio. El seu Decameró és un relat de la pesta bubònica, que va assolar tota Europa, també Itàlia. Bocaccio parla de la passió dels joves per gaudir la vida intensament, ja que sabien que molts d’ells moririen. Ara el que ha passat no és la resignació davant d’una mort que no era percebuda així però sí la barreja de diversos aspectes. D’una banda, la necessitat que tenen els joves del contacte social, que és una necessitat diferent de la que tenim la gent gran. Els grans podem aïllar-nos, però per als joves el contacte és fonamental per reconèixer-se entre ells. Els joves són els seus propis influencers. Per ells, els qui marquen els itineraris de les seves vides són els seus iguals, siguin influencers famosos o siguin companys del seu grup. I després estan en una edat en què s’han d’iniciar en tot, en els consums, la sexualitat, la diversió, el risc. A més, va coincidir que era l’estiu. Per ells, la distància social té a veure més amb la pèrdua de vida que amb la supervivència. Per ells, perdre la vida és perdre el contacte. Hem de tenir una visió una mica comprensiva. També hi ha una certa hipocresia. Per què no ens preocupem els més grans pel canvi climàtic, quan tots sabem que és el proper desastre al qual assistirem? Ja ho estem veient en els incendis i en molts fenòmens climàtics. Els més grans no ens preocupem pel canvi climàtic perquè molts de nosaltres pensem que gairebé no ens tocarà. En canvi, les manifestacions de Fridays for Future i altres moviments semblants són de gent jove perquè saben que sí que els tocarà. Quan de vegades criminalitzem els joves dient-los que no estan respectant les normes hi ha una part de raó evident en el que diem però també hem de dir que aquesta pandèmia ens preocupa sobretot a la gent gran perquè afecta la nostra existència però no ens preocupem del futur dels joves. Cal tractar aquesta pandèmia amb una certa perspectiva i cal ajudar-los a protegir-se.
D’altra banda, cal evitar parlar d’els joves. Els joves no existeixen, com no hi ha els de 60 anys. Hi ha persones de 60 anys de moltes classes. Hi ha joves que s’han saltat totes les normes i han estat molt irresponsables però també hi ha joves que porten mascareta, que han creat moltes iniciatives cooperatives en relació a la pandèmia, a ajudar als altres. Matisaria aquestes visions simplistes que surten als mitjans criminalitzant un sector. És com si parléssim d’els xinesos. N’hi ha mil milions i escaig. No podem parlar d’els xinesos.
La sida va provocar greus problemes en les relacions sexuals entre persones homosexuals. La Covid-19 està provocant un efecte semblant en el conjunt dels ciutadans, especialment els més joves?
Ha produït un efecte curiós. La pandèmia ha promogut el consum de porno online, que ja era molt alt. L’ha augmentat. Ha afavorit molts contactes via online. Però també és molt interessant el que expliquen companyies com Badoo, Tinder i les aplicacions de cites que s’han adonat que molts usuaris han mantingut l’ús d’aquestes aplicacions com a llocs de conversa o una barreja de conversa i algunes pràctiques sexuals online. S’ha vist que el sexe també necessitava d’algun afegit. Ja ho sabien. Tinder va haver de recordar a la gent que aquesta aplicació era perquè es trobessin i tinguessin sexe, no perquè parlessin. Fins i tot van fer una campanya amb testimonis d’usuaris de Tinder que deien que s’havien trobat i tingut sexe. Es van adonar que la gent, en realitat, no sempre vol només sexe sinó també una conversa, sentir-se en intimitat amb l’altre, sentir alguna cosa d’afecte, d’amor. No tot es reduïa al sexe. La pandèmia ha demostrat que algunes d’aquestes aplicacions s’han mantingut perquè la gent volia fantasiejar amb altres persones a distància.
| Pol Rius
Hi ha algun consell, algun criteri a seguir per combatre la por? Hi ha persones, sobretot gent gran, que fa molts mesos que pràcticament no surten de casa.
Per la meva feina parlo amb moltes persones. Algunes són grans. Algunes han perdut la seva parella. I em comenten les dificultats que tenen per sortir. Hi ha coses que no hauríem de fer i algunes que podríem fer. El que no hauríem de fer és quedar-nos paralitzats i lliurar-nos a la nostàlgia, pensar què bonic era el món abans d’això. Això augmenta el neguit. A les persones grans sempre els dic que reprenguin les activitats adequant-les a les possibilitats actuals. Si abans sortia tranquil·lament sola a donar la volta a tot el barri, ara surti acompanyada i doni una volta a l’illa. Faci alguna cosa. No es quedi a casa. Encara que sigui poc, això l’ajudarà. No oblidar l’activitat presencial. No renunciar a les trobades. És millor veure’ns sis que no veure’ns ningú. És millor veure’ns a l’exterior, amb mascareta i amb distància, que no veure’ns. Mantenir la presencialitat és fonamental. No s’ha de renunciar tampoc a tots els plaers que puguem obtenir, siguin sexuals, cuinar o anar a la muntanya. La por i la culpa engreixen sempre amb la renúncia. Com més ens confinem nosaltres mateixos, com més renunciem, més culpables i més porucs ens sentirem. La manera de combatre la por és mantenir una certa normalitat, limitada en els objectius –l’impossible que deia al principi–, però perquè acceptem l’impossible podem allò possible. Si ens tanquem, això no ens ajudarà gens.
Com s’imagina la fi d’aquest malson? Res tornarà a ser com abans de la pandèmia, com adverteixen alguns?
Cada gran canvi d’aquests deixa coses que queden. No ha estat la fi d’un món. El filòsof coreà Han parlava de la fi d’un món, no de la fi del món. No ha estat la fi del món i tampoc estic segur que hagi estat la fi d’un món. Caldria posar-se d’acord en què vol dir això. És clar que hi haurà coses que canviaran i em sembla que el que canviarà és un augment d’allò virtual sobre allò presencial, però també està a les nostres mans matisar aquests canvis perquè el destí no està escrit. La gent seguirà prenent decisions que influiran una mica en aquest futur que no està escrit. Si tots els professors accepten que allò online serveix millor que allò presencial, això portarà efectes nocius per a l’educació. Si la gent accepta que és millor que els periodistes no facin entrevistes presencials i que tot es resolgui per mail això afectarà el periodisme, als llaços socials… El teletreball canviarà inevitablement el món laboral. Això és segur. Ja ho està fent. Hi haurà coses de salut i d’educació que també, però el grau de canvi dependrà de les respostes de la gent. Imagino que al final, el dead line el posaran les vacunes, quan la por al contagi sigui escassa. Quedaran les últimes persones que els costarà una mica sortir i tornarem ràpidament a la normalitat, amb alguns canvis, inevitablement. Va passar amb la sida. Es va tornar a la normalitat, però la gent s’ho pensava dues vegades abans de no fer servir preservatiu a les relacions sexuals. Ara passarà el mateix.
Les últimes setmanes la sanitat a Catalunya, com a la resta d’estat, està manifestant que està tipa d’aguantar la sobrecàrrega laboral i les males condicions laborals.
Primer van ser el MIR que van seguir una vaga de tres dies el mes de setembre amb reivindicacions de tipus formatiu, laboral i retributiu i n’anuncien una altra per els dies 19-23 d’octubre al considerar que l’oferta que fa Salut i les patronals és insuficient.
Des del dia 9 és el transport sanitari qui està de vaga, convocada per cinc sindicats, també amb reivindicacions laborals i salarials.
Per als dies 13-16 està cridat a la vaga el sector mèdic de l’atenció primària (les metgesses de família i altres metges que treballen dins dels EAPs o fora d’ells com pediatres i ginecòlegs) pel sindicat Metges de Catalunya amb reivindicacions laborals i retributives.
No és casualitat que ara esclatin aquestes protestes, que són fruit de problemes estructurals del sistema sanitari espanyol i, de manera més especial, del sistema sanitari català. Són anys acumulats de precarietat econòmica resultat de les restriccions dels sistemes sanitaris públics de l’última dècada, de les privatitzacions i de l’orientació a les tecnologies i l’atenció hospitalària que ha comportat un total menyspreu de l’atenció primària de salut. La pandèmia no ha fet més que aguditzar les problemàtiques existents i ha portat a les treballadores i treballadors al límit de la seva capacitat i resistència. Aquest estat s’arrossega des del mes de març i no es veu una perspectiva que les circumstàncies que l’han empitjorat canviïn aviat.
En diverses ocasions hem valorat la situació com a molt greu i hem cridat les institucions a prendre mesures decidides de millora. Cal dir que el pla d’Enfortiment de l’Atenció Primària ha fet les aportacions més significatives dels últims anys, però no són suficients per donar resposta a les necessitats de salut no COVID ni per treure el sistema dels problemes crònics que pateix.
Defensem una transformació del sistema sanitari català a fons per convertir-lo en un veritable Servei Nacional de Salut com proposàvem amb aquest decàleg.
Ara, volem recollir tot el malestar que expressen les mobilitzacions i compartir la majoria de reivindicacions. Però, tal com vàrem manifestar arran de la vaga d’atenció primària del 2018, considerem que no es poden formular peticions que qüestionin el rol de l’atenció primària, no siguin viables o que suposin desatenció de la població, com és cas de la limitació del nombre de visites diàries.
Cal un pla d’acció conjunt de tots els sectors professionals que conformen l’atenció primària (infermeria, medicina, administració, auxiliars, treball social) i de les forces sindicals, socials i polítiques per aconseguir millores urgents i realitzables a curt termini que han d’anar dirigides a que el sistema faci un gir resolut cap a l’atenció primària
Treballarem en aquesta línia per a evitar l’esfondrament de l’atenció primària de salut perquè sense una atenció primària forta no és possible un sistema sanitari públic.
La primera jornada de la vaga de quatre dies convocada pel sindicat Metges de Catalunya ha congregat davant de l’Institut Català de la Salut a centenars de persones. La protesta ha tingut lloc en el marc de la primera jornada de vaga convocada pel sindicat mèdic, sota el lema “Prou! Salvem la Primària. Solucions ja!”. La vaga de facultatius d’atenció primària està convocada pels dies 13, 14, 15 i 16 d’octubre i hi estan cridats més de 5.900 facultatius de l’atenció primària depenent de l’Institut Català de Salut. Es tracta de metges de família, pediatres, odontòlegs, ginecòlegs i radiòlegs.
La vaga s’ha convocat per “salvar i evitar el desmantellament del primer nivell assistencial, causat per la desídia dels seus gestors”. Amb aquesta vaga, es reprenen les importants mobilitzacions que es van dur a terme a finals de 2018 perquè, segons s’explica des del sindicat convocant, i malgrat els esforços i els requeriments constants que han fet a l’ICS per resoldre la “situació límit” de l’atenció primària, “el procés de destrucció massiva de l’assistència i de les condicions laborals de la plantilla no s’ha aturat, sinó que ha anat a més”.
«L’atenció primària s’està morint i els treballadors estem al límit. Ja estàvem en una situació crítica abans de la pandèmia, però ara la situació insostenible», assenyala Juan José Montero, metge de família del CAP Rocafonda Palau de Mataró. «Per això cal aprofitar qualsevol oportunitat que tinguem d’explicar la nostra situació», afegeix.
El sindicat Metges de Catalunya exigeix de l’ICS el compliment íntegre de l’acord de sortida de vaga de 2018 que encara no s’ha desplegat completament, així com l’increment de la plantilla mèdica. Aquesta exigència resulta clau, des de la perspectiva del sindicat, per poder donar resposta a les necessitats assistencials generades per la pandèmia de la Covid-19.
«El que no podem tolerar és visitar en aquestes condicions. Malgrat que ho intentem fer el millor possible, la càrrega de treball que tenim amb la pandèmia de la Covid no ens permet assistir correctament els nostres pacients crònics, i més tenint en compte que ens hem hagut de fer càrrec de les residències. Necessitem més mans», manifesta Eulàlia Torrent, metgessa de família del CAP Manso-Poblesec.
Des de Metges de Catalunya reclamen, a més, la millora de les retribucions per tal de retenir i captar el talent mèdic, i, alhora, recuperar com a mínim el 30% de poder adquisitiu perdut pels professionals durant les retallades sanitàries. «Som la segona economia de l’estat espanyol, però tenim els salaris més baixos. Amb aquestes condicions, els facultatius no es poden desenvolupar professionalment i molts decideixen marxar», ha assenyalat Javier O’Farrill, president del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya, qui recorda que l’atenció primària ha perdut més de 800 professionals en la darrera dècada.
En la primera jornada de vaga, el sindicat Metges de Catalunya ha xifrat el seguiment en un 60% dels facultatius en el torn de matí, mentre que l’ICS el xifra en un 20%.
Serveis mínims
Els serveis mínims decretats pel Departament de Treball i Afers Socials estableixen, atenent a la importància del servei assistencial i al context de la pandèmia de la COVID-19, el normal funcionament de l’assistència urgent per als centres d’atenció continuada i urgent (CUAP, PAC i PADES). Per a la resta de centres, bàsicament els CAPs, el servei es prestarà amb un quart de la plantilla durant les dues primeres jornades de vaga i amb un terç de la plantilla a partir del tercer dia de vaga.
Tenen dret a rebre assistència sanitària gratuïta però, quan es planten davant de taulell del seu centre de salut, immigrants sense papers i sol·licitants d’asil es xoquen amb un opac engranatge burocràtic que impedeix o retarda la seva atenció a Madrid. Des de l’estat d’alarma, aquestes persones s’estan trobant amb un augment de les traves administratives al seu accés als serveis de salut, segons denuncien diverses organitzacions especialitzades.
L’arbitrarietat en els requisits exigits pel Servei Madrileny de Salut, les complicacions pròpies de resoldre qualsevol tràmit en pandèmia i la saturació dels centres sanitaris s’han multiplicat els casos d’exclusió detectats per Metges de el Món i Yo Sí Sanidad Universal a la Comunitat de Madrid en els últims mesos.
Petició de l’OMS
Des de l’inici de la pandèmia, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha instat les autoritats internacionals a eliminar «totes les barreres» dirigides a les persones sense papers o sol·licitants d’asil per accedir als serveis de salut, ja siguin legals , administratives, idiomàtiques o econòmiques.
Sobre el paper, l’aprovació del Reial Decret 7/2018 va retornar el dret a la sanitat a les persones sense papers, restringit el 2012 per la reforma sanitària del Govern de Mariano Rajoy; però la normativa de Pedro Sánchez ha deixat una sèrie d’esquerdes que deriven en traves administratives en la seva aplicació per part d’algunes comunitats autònomes. La Comunitat de Madrid i Galícia són les regions on Metges del Món ha detectat més episodis d’exclusió.
La punta de l’iceberg
Els equips de Metges de Món Madrid han acompanyat a 247 pacients que van demanar suport a l’organització després de trobar obstacles quan necessitaven acudir als serveis sanitaris, segons les dades regionals als quals ha accedit elDiario.es. Del total de casos documentats el 2020, 167 han tingut lloc a partir del mes de març. En el mateix període de l’any passat (de març a setembre), l’ONG va identificar 74 situacions d’exclusió sanitària a la regió, menys de la meitat. L’organització recorda que aquests són només els casos que els arriben, per la qual cosa es tracta de la «punta de l’iceberg». «La principal barrera és l’empadronament», indica Cristina Hernández, tècnica de l’organització.
El 2010, Metges del Món ha atès 87 persones que no podien accedir al sistema sanitari per no tenir aquest tràmit. El Reial Decret 7/2018 reconeix el dret a la sanitat pública dels residents a Espanya en situació irregular però, per a sol·licitar el seu accés al sistema sanitari, aquests pacients han de demostrar que porten vivint al país de manera continuada almenys tres mesos, el període pel qual deixen de ser «turistes» segons el que estableix la Llei d’Estrangeria.
Al carrer, sense padró
En les seves recomanacions enviades a les comunitats autònomes per a l’aplicació de la reforma sanitària, el Ministeri de Sanitat aconsella sol·licitar un volant actualitzat d’empadronament com a eina per acreditar la residència a Espanya.
Durant la pandèmia, els problemes de moltes persones sense papers per inscriure’s al padró a la Comunitat de Madrid estan impedint o retardant el seu accés a la sanitat: «Hi ha persones que estan en situació de carrer, que viuen en infrahabitatges o en domicilis rellogats que no poden empadronar-se. En situacions de vulnerabilitat, l’empadronament és un privilegi», sosté Cristina Hernández, de Metges de Món Madrid. «Aquesta és la barrera que més ens trobem», apunta Hernández. «Durant l’estat d’alarma, el tancament dels ajuntaments va dificultar la realització d’aquest tràmit. Actualment estan oberts, però hi ha un temps d’espera d’unes tres setmanes: si en aquest temps han d’anar al metge i van per urgències, els facturen».
En cas que el pacient no pugui inscriure’s al padró, Sanitat recomana a les comunitats autònomes la sol·licitud d’un informe dels serveis socials. No obstant això, Metges del Món i Yo Sí Sanidad Universal denuncien que alguns centres de salut de la Comunitat de Madrid no accepten aquest document com a vàlid per acreditar la residència de persones sense papers o no informen d’aquesta possibilitat al pacient afectat.
Un cop complerts tots els requisits, quan les persones sense papers han aconseguit que se’ls inclogui en el sistema sanitari a través del codi DAR -la via establerta per la Comunitat de Madrid per a donar accés a l’atenció mèdica normalitzada a persones són papers-, la seva cobertura tampoc està garantida.
Tant Metges del Món com Yo Sí Sanidad Universal estan atenent pacients als quals el Sistema Madrileny de Salut (SERMAS) desactiva el DAR sense previ avís. Hernández apunta que la seva expulsió de sistema se sol produir un any després de rebre l’alta, però no hi ha cap informació pública que detalli els requisits o el període de temps de validesa del seu accés als serveis sanitaris.
És el cas de Maria, una dona boliviana que desconeix les raons per les quals se li ha retirat l’alta, tot i trobar-se a l’espera d’un trasplantament de medul·la i acabar de superar la Covid-19, com va publicar elDiario.es. «Hi ha inseguretat jurídica, ja que no hi ha possibilitat de conèixer quins són els criteris, ni les normes, que s’han de compte en les actuacions de les que sóc objecte en el centre de salut», s’ha queixat en un escrit enviat a centre de salut Los Cármenes (Madrid).
Aquest tràmit afecta de forma important als pacients amb malalties cròniques. «Interrompen el seu accés normalitzat a la sanitat, interromp el seu accés a la medicació, i interromp tots els tractaments que tingui», afegeix la tècnica de Metges del Món.
Factures després de ser atesos d’urgència
La facturació en urgències és una altra de les barreres denunciades per les organitzacions. «Quan una persona que necessita atenció mèdica no ha tramitat el DAR per desconeixement o perquè encara no té la documentació que se li exigeix, només pot acudir a urgències i els facturen», diu Hernández.
Metges del Món ha documentat 27 casos de pacients que van ser facturats per rebre assistència d’urgència. «Genera un efecte dissuasori: ens arriba gent malalta que no vol anar a urgències perquè els han dit que els facturaran i no poden pagar-ho», diu l’ONG.
Un altre dels obstacles destacats per l’organització durant la pandèmia deriven del tancament de les oficines de l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS), que retarda l’obtenció de la targeta sanitària de persones que es troben en tràmit per regularitzar la seva situació, segons la organització. Per Yo Sí Sanidad Universal, la resposta de la Comunitat de Madrid a les situacions d’exclusió durant la pandèmia ha estat «restrictiva, insuficient i opaca».
Segons analitzen en un document a què ha accedit Eldiario.es, «la Comunitat no ha promulgat cap normativa d’accés públic, i s’ha limitat a emetre instruccions internes que en molts casos han resultats confuses i han afavorit l’arbitrarietat». El col·lectiu destaca el canvi de procediment aplicat per la Conselleria de Sanitat després de l’aprovació de la pròrroga de tres mesos de les autoritzacions d’estada i residència de ciutadans estrangers, aprovada pel Govern per evitar empènyer a turistes i immigrants en una situació d’irregularitat sobrevinguda a causa del tancament de fronteres i de les oficines d’immigració. En aquest moment, el SERMAS va emetre una instrucció per denegar l’accés sanitari a les persones sense papers que faci menys de sis mesos a Espanya, en comptes de tres mesos, una decisió que va augmentar les traves administratives als pacients sense papers que no podien acreditar estar vivint al país durant aquest temps, incloses embarassades i menors.
«El que pretenia ser una mesura per garantir la seguretat jurídica de les persones que es trobaven en aquesta situació va ser convertida per la Comunitat de Madrid en una eina d’exclusió. A partir d’aquest moment, es va passar a exigir un empadronament de sis mesos per poder accedir al Sistema Sanitari, sota el supòsit que en seguir en situació d’estada temporal no podien ser considerades pròpiament ‘persones sense permís de residència’, i per tant podien continuar sent excloses. Un problema afegit és que, en allargar el requisit de residència als 6 mesos, els centres sanitaris han passat a exigir un certificat d’empadronament emès dins dels 3 mesos previs, la qual cosa obliga les persones afectades a sol·licitar un nou certificat, amb totes les dificultats que comporta qualsevol tràmit amb l’administració en aquesta època», detallen des Yo Sí.
La Conselleria de Sanitat va emetre a mitjans d’agost una instrucció per introduir en el sistema als pacients considerats cas sospitós de Covid-19 o contactes estrets de casos confirmats, per permetre el seguiment a les persones que no tenien accés a la sanitat per una altra via. La durada de l’alta en el sistema és 21 dies, no permet l’atenció per altres patologies i obliga al pagament del 100% dels medicaments, analitzen des del col·lectiu.
Des de l’aparició del coronavirus, en un intent de pal·liar els seus efectes devastadors, els governs van dictar mesures verticals, poc reflexionades i compartides. Des del Moviment Feminista es va denunciar el model social i sanitari actual: altament privatitzat, amb poc pes de l’atenció primària, pocs recursos, on es menysprea el treball de les cures i amb uns models qüestionables en els serveis sociosanitaris i d’atenció a la gent gran.
Durant la pandèmia s’han agreujat les vulnerabilitats de les dones confinades amb els maltractadors, de les que demanen exercir els drets sexuals i reproductius (a proposta de col·lectius feministes s’ha establert un protocol per la interrupció de l’embaràs), de les que viuen en residències, sobretot les de gent gran, de les que viuen en infrahabitatges, de les dependents d’economies informals, de les que fan feines precàries, encara que essencials, de les afectades per la manca de drets de la Llei d’estrangeria. També han aparegut demandes noves, com les de les dones que han de teletreballar amb nenes i nens petits a les llars. La majoria d’aquestes demandes, però, no han sigut escoltades per les institucions públiques i continua havent-hi un gran forat entre les mesures anunciades i la realitat.
Les principals pèrdues arran de la pandèmia han afectat col·lectius amb condicions de treball i de vida molt precàries, majoritàriament dones. També han afectat moltes de les persones que treballaven als sectors sanitaris, sociosanitaris i residencials, sectors altament feminitzats. Hi ha hagut afectacions degudes a les condicions de confinament, on els condicionants socials, com l’empobriment, han tingut un pes molt important, tant en el risc d’infecció com en altres riscos per a la salut física i mental.
Durant el confinament, els Serveis Socials, tot i haver estat sempre insuficients, han reduït a un mínim les seves prestacions, dificultant encara més la vida de les persones més necessitades, en un moment que aquestes demandes estaven augmentant. Costa d’entendre com, per por a la Covid, es tancaven alguns serveis públics, quan al mateix temps continuaven funcionant alguns serveis concertats o subvencionats i s’incentivava el voluntariat.
Algunes de les demandes des del Moviment Feminista, i des de diversos fronts, han estat explicades en el manifest fruit del debat organitzat el 28 de maig. Tenen a veure amb una visió bio-psicosocial i mediambiental de la salut, en el reforçament i una major inversió dels serveis públics i en canvis de model dels mateixos, incloent els d’atenció a la gent gran i la població més vulnerable i prioritzant i valorant l’atenció primària i els serveis més propers a les persones, exigint qualitat i calidesa i replantejant els models externalitzats, fragmentats i privatitzats. En resum, exigint veu i poder d’incidència a les organitzacions de dones i altres organitzacions socials, incloent les usuàries, com en el cas de les familiars que lluiten per la dignificació com a ciutadanes de les residents a les residències assistides i, sobretot, respectant i impulsant els drets sexuals i reproductius.
Avui, amb la pandèmia, valorem la sanitat pública i veiem que cal replantejar la seva organització al voltant de la ciutadania i la comunitat. Convindria que els responsables que als anys 90 van treballar en l’elaboració del marc legislatiu actual, amb lleis aprovades per consens de totes les forces polítiques, en molts casos, reconeguessin la situació de forma clara davant la ciutadania i s’apropessin a debatre les accions a realitzar per adreçar-se cap a l’eficiència del sistema sanitari, entès com més salut amb el màxim aprofitament dels nostres recursos.
Des de l’Atenció Primària, professionals, usuàries i altres organitzacions socials han demanat la millora dels recursos i del seu rol. També des de Salut Pública, la Societat Espanyola de Salut Pública i Epidemiologia se n’ha fet ressò i subscriu les demandes. La diversitat de formes de gestió i de proveïdors públics i privats en serveis com els sanitaris i els serveis socials no han ajudat a donar unes prestacions equitatives i de qualitat.
Hem d’anar cap a un nou model de millora dels Serveis Públics. Des de diversos fronts socials, cal treballar perquè la presència del gènere en les polítiques no sigui solament una consigna políticament correcta amb poc contingut: ha d’haver una voluntat política de remoure els fonaments de les polítiques públiques, tant les que tenen a veure amb els determinats socials com les que afecten els fonaments d’orientació de les polítiques públiques. De fet, des de fa anys hi ha un mandat d’aplicar la perspectiva de gènere en les polítiques públiques. L’any 2008 es va aprovar la Llei 5/2008, que parteix de la premissa que els drets de les dones són drets humans i que la violència masclista és una greu vulneració d’aquests drets. Una altra llei important a Catalunya ha estat la Llei 17/2015, que en l’article 13 planteja que les polítiques públiques en matèria d’igualtat entre dones i homes, que la Generalitat té assumides, s’han d’articular per mitjà de l’actuació transversal aplicant la perspectiva de gènere. En l’article 43 parla de la incorporació d’aquesta perspectiva en els programes de salut laboral, en l’article 46 sobre les actuacions sobre els usos del temps i en el l’article 48 sobre Polítiques de salut i serveis.
Malgrat tenir les eines legislatives suficients, malgrat que els departaments de la Generalitat han desenvolupat algunes eines, la concreció és encara molt minsa, si no inexistent. S’han centrat en treballar i aplicar protocols per detectar i atendre les violències masclistes, dotar de recursos -insuficients- d’acompanyament i protecció i en millorar les polítiques de salut sexual i reproductiva. Tot i que aquest treball ha estat clarament insuficient, aquests petits avenços són contrarestats per esdeveniments que demanen concentrar esforços humans i econòmics. En aquests moments, és quan queda palesa la feblesa d’algunes polítiques públiques a favor de les dones.
Un dels exemples pluridisciplinaris de propostes ha estat publicat pel CAPS l’any 2020 sota el títol «Algunes propostes de millora del nostre Sistema Públic de Salut«. Aquest treball conjunt és un intent de donar una alternativa global, en la que el gènere i, amb aquest, la millora de la salut de dones i homes i les poblacions més vulnerables, sigui un eix prioritari en el canvi de model.
En el marc del Dia Mundial de la Salut Mental, celebrat el 10 d’octubre, Salut Mental Catalunya (SMC) va organitzar ahir una taula rodona per abordar la situació actual dels serveis de salut mental i per demanar als responsables de Salut i Afers Socials quins plans d’actuació hi ha previstos per tal de pal·liar els efectes de la pandèmia en la ciutadania.
L’esdeveniment, celebrat al Col·legi de Periodistes de Catalunya i conduït per la periodista especialitzada en salut, Marta Espar, va comptar amb la participació de la consellera de Salut, Alba Vergés, el secretari d’Afers Socials i Famílies, Francesc Iglesies, i Magda Casamitjana, directora del programa d’abordatge intensiu i integral de casos de salut mental d’alta complexitat del Departament de Salut, a més d’Israel Molinero, Xavier Trabado, Mercè Torrentallé i Vicenç Mateo, com a representants de la Federació Salut Mental Catalunya i el teixit associatiu.
Amb el lema “Salut mental per a tothom: Major inversió, major accés. Per a qualsevol persona, en qualsevol lloc”, les reclamacions es va emmarcar en les advertències de l’ONU que recomana accions urgents per afrontar la pandèmia: un enfocament de la salut mental des d’una vessant comunitària i la creació de més recursos, tan per atendre les urgències com les demandes de llarg recorregut. Segons l’OMS, una de cada quatre persones ha tingut, té o tindrà un problema de salut mental al llarg de la seva vida. A més, l’organització alerta que al 2030, els problemes de salut mental seran la primera causa de discapacitat.
Xavier Trabado, membre de la junta de la Federació Salut Mental Catalunya i de la Taula del Tercer Sector, va iniciar l’acte recordant com la pandèmia de la Covid-19, així com altres crisis, posen de relleu la fragilitat de l’atenció a la salut mental, un sector «molt poc reconegut i que requereix un abordatge immediat i des de tots els departaments». Així mateix, Trabado es va referir al pla europeu Next Generation EU, que posa a disposició de l’Estat espanyol 140.000 milions d’euros del fons de recuperació, i va demanar al Departament de Salut i a la Secretaria d’Afers Socials i Famílies que treballin conjuntament amb les entitats de salut mental per aprofitar aquests recursos europeus i generar un projecte de millora de l’atenció a les persones.
En la seva intervenció, Alba Vergés, consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya, va agraïr el compromís i esforç del teixit associatiu de la salut mental que s’ha readaptat per seguir atenent les persones durant la pandèmia. A més, es va comprometre a engegar, al mes de novembre, un pla de reconversió de les 2.400 places de la mitja i llarga estada psiquiàtrica, per adaptar-les al model comunitari, tal com fa anys que reclama el moviment associatiu de salut mental.
Després de la intervenció de la Consellera, Mercè Torrentallé, presidenta de l’Associació Salut Mental La Noguera, va llegir un manifest conjunt que demanava «una aposta global, ferma i decidida que situï la salut mental i les persones al centre de les polítiques públiques i permeti atendre de forma adient a la ciutadania». Afegia també la necessitat d’inversió per el desenvolupament de programes i accions concretes.
Israel Molinero, membre de la junta de la Federació Salut Mental Catalunya, va definir com a “molt greu” la situació d’invisibilitat del sector de la salut mental i va insistir en la manca de recursos i apostes decidides per afrontar les conseqüències en la salut mental de la població. Molinero va recordar que ”les associacions han sigut una xarxa que ens ha salvat d’una caiguda més forta, i ara toca donar-los el suport i reconeixement que es mereixen”, i apostar per un model de salut mental comunitària amb el finançament adequat per millorar la prevenció i actuar amb rapidesa. També va aprofitar per recordar que la pandèmia de la Covid-19 ha empitjorat encara més la situació dels infants i joves amb necessitats educatives especials i ha evidenciat que “cal posar-se les piles per treballar per l’educació inclusiva”.
En representació de les associacions, Vicenç Mateo, president de l’Associació per la Salut Mental del Baix Llobregat Nord, activista i testimoni familiar d’una persona amb problemàtica de salut mental, va explicar que des de les associacions s’ha comprovat que moltes persones i famílies s’han sentit soles i aïllades, i han patit angoixa. “On no ha arribat el sistema sociosanitari ho hem hagut de fer nosaltres, oferint suport i acompanyament. Quan més necessitàvem el suport de la xarxa de salut, és quan ha estat més difícil tenir-lo”, va destacar.
Per altra banda, Ángel Urbina, president de l’Associació La Muralla Salut Mental de Tarragona, activista i testimoni amb experiència pròpia de salut mental, va remarcar que la bretxa digital que existeix en el col·lectiu de salut mental ha deixat fora de l’atenció un gran nombre de persones aïllades que, a més de no tenir les habilitats o les eines tecnològiques adients, es trobaven soles a casa o a les residències.
Magda Casamitjana, directora del programa d’abordatge intensiu i integral de casos de salut mental d’alta complexitat del Departament de Salut, va reclamar una política de salut mental integrada, és a dir, crear un pla que pugui «coordinar-se amb tots els àmbits de la vida d’una persona, amb polítiques públiques que no vagin per separat, sinó que abordin tots els aspectes de la vida de les persones”. També va demanar “la creació d’una Agència Catalana de Salut Mental amb un pressupost propi que permeti una millor coordinació entre tothom”.
Per la seva banda, Francesc Iglesies, secretari d’Afers Socials i Famílies del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, va apostar també per reforçar el suport a projectes de salut mental de les entitats i introduir-ne de nous. També va explicar la necessitat de treballar per la salut mental des dels serveis socials i de reforçar l’atenció primària des d’aquesta mirada.
L’afectació mental de la pandèmia de la Covid-19 no és cap secret. Els experts ja van preveure l’impacte que tindrien els confinaments, la tensió o la por sobre la població, qualificant-lo com la ‘quarta onada’.
El xoc es preveia especialment dur per a les persones que han estat a primera línia durant la pandèmia, com és el cas dels especialistes del món sanitari que han viscut la problemàtica de primera mà. Ara, els resultats preliminars de l’estudi ‘Impacte de la Covid-19 sobre la salut dels professionals sanitaris’ ho confirma.
El desgast ha estat tal que un de cada quatre metges i metgesses enquestades (24%) s’ha plantejat deixat la carrera professional en el món sanitari. Amb tot, només el 2% del total ho acabarà fent, enfront del 22% que no la deixarà. Proporcionalment, suposa que el 8% dels qui s’ho han pensat han pres la decisió d’abandonar la professió.
Pel que fa a la salut mental actual dels col·legiats, un 42% assegura sentir-se «menys preparat físicament i emocional» per fer front a una segona onada d’igual intensitat a la primera, patida entre els mesos de març i maig. Un 31% diu estar igualment preparant, mentre que un de cada quatre metges i metgesses (27%) està ara més preparat que durant la primera onada de la pandèmia. De nou els professionals de l’atenció primària són els que reporten un impacte major, ja que el 48’4% dels enquestats diuen estar ara menys preparats.
Degradació de la salut física i mental
Abans de l’arribada de la Covid-19 i els seus efectes als hospitals i centres de salut, un 50% dels metges i metgesses reportava esgotament físic a la feina «poques vegades o mai». En el cas del desgast emocional, tampoc existia o era poc freqüent en el 54% dels enquestats. Amb tot, durant els mesos més crítics de la pandèmia les dades van donar un tomb total.
El 57% dels facultatius van patir esgotament físic «amb molta freqüència o sempre» entre els mesos de març i maig, mentre que en el cas del desgast mental el percentatge creix al 65%. Aquells que seguien en l’opció de «mai o poques vegades» és del 23% en el cas de la salut física i del 18% en la salut mental.
Si bé entre el juliol i l’agost, moment de les enquestes, els resultats van millorar respecte del moment crític, no s’han recuperat els nivells previs a la pandèmia. Això demostra, com reporta el CoMB que hi ha hagut un “empitjorament de la salut física i mental dels metges”. Asseguren que hi ha col·lectius, com el personal de l’atenció primària, el d’UCI o el de serveis d’urgències que «mostren pitjors indicadors de salut», així com una «recuperació més lenta que la resta de companys».
En efecte, els facultatius d’UCI i d’urgències són els que més degradació de salut han patit. Abans de la crisi, el 27’7% dels enquestats se sentien sempre o molt sovint cansats. Durant el pic de la pandèmia eren el 68%, un 11% més que la mitjana, i ara són el 47’4%, cinc punts percentuals més que el global de metges i metgesses de la mostra.
Les dades formen part dels resultats preliminars d’un estudi elaborat per la Fundació Galatea, el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) i les professores universitàries Núria Mas i Judit Vall. La mostra la conformen 1.648 metges i metgesses catalans que van respondre l’enquesta entre els mesos de juliol i agost.
La importància de l’equip humà
La companyonia i el suport rebut pels companys de treball va ser un factor comú destacat com a aspecte positiu entre els sanitaris, tal com van relatar a aquest mitjà. La transcendència de disposar d’una xarxa de companys també és destacada pels experts en salut mental. Víctor Pérez, psiquiatre de l’Hospital del Mar, va explicar al Diari de la Sanitat que la “sensibilització” entre companys és cabdal “per ajudar a parlar i consultar els sentiments», ja que si l’entorn no fa pressió «al sanitari li costa parlar”.
L’estudi presentat pel CoMB confirma la relació entre un equip cohesionat i un millor estat de salut. Els professionals que treballen en equips amb objectius compartits i amb sentiment de pertinença mostren «millors indicadors de salut física i emocional que la resta», asseguren fonts que participen de l’informe. Al contrari, fins al 31% dels professionals que no tenen el suport d’un equip laboral que consideri que el protegeix «s’enfronten a conflictes ètics amb freqüència». Aquesta dada disminueix fins al 24% en el cas dels facultatius que sí que se senten embolcallats pel seu equip.
Conscients de la importància del suport, existeixen diversos serveis que fomenten la unitat grupal. Toni Calvo, psicòleg i director de la Fundació Galatea, va explicar a aquest mitjà que “en alguns casos les rutines de grup s’han tensat i alguns s’han trencat, generant tensions molt importants» que han provocat la «pèrdua de cohesió”.
Altres serveis psicològics han organitzat dinàmiques similars. A l’Hospital Joan XXIII el servei de psicologia va habilitar el programa Cuida’t, conformat, entre d’altres, per teràpies de grup encaminades a “l’acció preventiva i proactiva, sense haver d’esperar que els professionals estiguessin malament per prendre acció”, segons Osane Gómez, psiquiatra i co-coordinadora del programa Cuida’t.
Recursos per a la salut dels sanitaris
El Col·legi Oficials de Metges de Barcelona ha aprofitat la presentació per manifestar unes reivindicacions que comencen per «reformar l’actual sistema de salut» de tal manera que garanteixi «la protecció de la salut dels professionals» i «redueixi al màxim factors de risc afavorits pel mateix sistema».
L’organització creu que seria positiva la cessió de «més autonomia per als professionals i per als equips, així com formació per a la gestió de l’estrès i de la presa de decisions complexes». Recorden que la salut dels qui tenen cura de la societat «ha de ser una prioritat de les autoritats», a les quals demanen «atenció adequada, tant a escala assistencial com de prevenció i promoció de la salut».
Per això, creuen que cal formar els professionals sanitaris en aspectes com la gestió de les emocions, de les dificultats o de les situacions d’estrès.
Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), assenyala que la pandèmia de la Covid-19 ha trencat amb un dels principis fonamentals de l’atenció primària, que és la longitudinalitat que, diu, «cal recuperar en la mesura del possible». A més, considera que la pandèmia ha agreujat la situació de l’atenció primària. «Abans de la pandèmia, la situació de la primària ja era molt precària, i la Covid-19 no ha fet més que desestabilitzar una situació que ja estava molt crítica». Creu també que cal posar en relleu l’especialitat de la infermera comunitària, essencial per a la cura de les persones i per a la prevenció i promoció de la salut.
Quina és la situació actual a l’atenció primària? Ha augmentat molt la càrrega assistencial?
L’atenció primària està en una situació molt tensionada. Hi ha diversos factors que han fet que estiguem en aquesta situació. Per una banda, l’augment de casos de coronavirus i la feina que genera tota la situació de la Covid-19, que va en detriment de l’activitat habitual que fem als centres de salut. A causa de la pandèmia, no estem duent a terme correctament el seguiment dels pacients crònics i tots els programes de prevenció i promoció de la salut. I això és una cosa que ens preocupa molt. Actualment, aquest seguiment dels pacients crònics es fa d’una manera molt minsa, ara no podem fer el seguiment continuat que fèiem abans. Això fa que hi hagi pacients amb malaltia crònica als quals fem consultes telefòniques, però que encara no hem vist perquè estan estables. Aquests pacients, però, si no els controles adequadament, es poden desestabilitzar, i les conseqüències d’això poden ser irreversibles. La visita telefònica és, en part, una oportunitat, però no tot es pot convertir en telefònic. Ens hem de veure les cares amb els pacients, tornar a la presencialitat en la mesura que puguem. Perquè una cosa és donar un resultat d’una prova via telefònica i l’altre és fer-ho tot telemàticament.
Per altra banda, venim d’unes vacances d’estiu en què l’activitat ha sigut molt forta i no hem pogut rebaixar la càrrega de feina. A més, ens hem hagut de suplir uns amb els altres, perquè no hi ha professionals. Per tant, els professionals han hagut de duplicar-se perquè els seus companys poguessin fer vacances. El personal està esgotat, i fins ara no hem tingut els recursos addicionals per poder contractar més professionals.
Com ha comentat, les consultes en els CAP són en gran part telefòniques. Creu que d’alguna manera la pandèmia ha transformat o ha acabat amb l’essència de l’atenció primària?
Crec que la pandèmia ha trencat amb un principi molt important, és dels principis bàsics de l’atenció primària, que és la longitudinalitat. Això vol dir que un usuari veu sempre el mateix professional al llarg de la vida, amb el qual el pacient desenvolupa una confiança i es converteix en un element terapèutic.. Això està demostrat que és el que dona valor a l’atenció primària. Aquest principi s’ha trencat, perquè quan trucàvem a una persona no teníem una llista dels nostres usuaris, sinó que teníem llistes unificades. Ara estem intentant en la mesura del possible recuperat aquest principi que la pandèmia ens ha trencat.
Una altra cosa que ha fet palesa la pandèmia és que vivíem en una situació de la primària molt precària ja, i la pandèmia no ha fet més que desestabilitzar una situació que ja estava molt crítica. Fa temps que reclamem que la primària està sobresaturada. Fa deu anys que van començar les retallades a la primària i l’aportació econòmica no s’ha recuperat mai més. El programa de Salut i Escola, per exemple, va ser un dels primers que es va treure. Es tracta de programes de prevenció i promoció de la salut dels quals només veiem el seu efecte a llarg termini. Ara estem pagant les conseqüències de no haver reforçat en el seu moment l’atenció primària.
La pandèmia ha fet palesa la rellevància de l’atenció primària, però creu que això es traduirà en millors condicions i atenció per part dels governs?
Això és el que estem demanant. Des de les societats científiques, col·legis professionals… des del Departament de Salut es va anunciar una inversió per a reforçar la primària, però és molta inversió la que fa falta. No és fer un ‘pedaç’ i dir ‘ja hem complert’, sinó que s’ha de fer una reflexió molt profunda. Sobretot calen més recursos econòmics, i que estiguin mesurats en funció del que necessita cada centre de salut. En aquest sentit, fa falta més autonomia de gestió pels equips directius dels centres d’atenció primària, perquè són aquests qui tenen el termòmetre de què passa a l’àrea bàsica i del que es necessita. Esperem que realment es posin els màxims recursos possibles. També cal invertir en tecnologia, no ens podem quedar enrere.
A més, nosaltres encara tenim el model d’atenció primària que es va crear fa 30 anys, no s’ha canviat substancialment. S’hauria d’haver fet una reflexió profunda molt abans. De fet, hi ha hagut tres plans per transformar i modernitzar l’atenció primària, però no s’han arribat a dur a terme, perquè darrere no hi havia una aportació econòmica important. El que és important de l’atenció primària són els professionals: les infermeres, els administratius, els metges, els treballadors socials i la resta de professionals que hi treballen. Aquí no s’ha reforçat econòmicament.
Quines altres reformes calen en l’atenció primària?
Alguns centres tenen unes instal·lacions molt velles i cauen a trossos. Això cal revertir-ho immediatament. A més, cal reforçar l’atenció comunitària. Nosaltres treballem en consultes molt individualitzades. Cal que els veïns del barri puguin tenir com a referent el centre de salut per fer educació sanitària, xerrades, etc. Hi ha centres de salut que ja treballen molt en l’atenció comunitària, tenint en compte que l’atenció primària no és l’edifici, no és el centre, sinó aquella àrea en la qual tenim interacció, siguin associacions de veïns, escoles, casals d’avis… aquest és el gran valor de la primària. La primària ha de sortir i captar tots els recursos per millorar la salut de les persones. Hem de sortir més del centre.
I respecte al col·lectiu d’infermeres? Quines millores reivindica?
La reforma de l’atenció primària, de fa trenta anys, es va basar en un aspecte molt important, que és la implementació de la medicina familiar i comunitària. La segona reforma de l’atenció primària estic convençuda que ha de passar per donar valor de l’especialitat de la infermera comunitària. Per què? Perquè tenim una població molt envellida, hem de treballar en programes de prevenció i promoció, en coordinació amb salut pública i hem d’aportar una mirada comunitària. I en això el gran pes l’ha de portar la infermera, perquè és el seu àmbit d’actuació. Penso que aquí no s’hi ha apostat en absolut o s’hi ha apostat d’una forma molt mínima, perquè l’especialitat s’ha implantat, però en un número molt escàs.
Per altra banda, és evident que falten més infermeres. A Catalunya i Espanya tenim les ràtios d’infermeres més baixes de tota Europa. Falten infermeres, perquè l’aportació d’aquestes és la cura de les persones. I això és importantíssim. A més, les infermeres necessitem eines de prescripció, poder fer baixes laborals basades en els nostres diagnòstics, perquè aquesta feina no l’hagi de fer de forma administrativa un metge. Cal també que la població conegui la cartera de serveis de les infermeres. Tota la població sap que té una infermera de capçalera? Segurament no. Aquesta és una altra de les reivindicacions que s’ha posat sobre la taula.
Com són els contractes de les infermeres? Hi ha molta temporalitat encara?
Sí que n’hi ha, però és cert que cada vegada menys. Com que falten infermeres i van buscadíssimes, cada vegada tenen unes millors condicions. Penso que les seves condicions s’haurien d’estabilitzar ja. No pot passar com fa cinc o deu anys que les infermeres s’anaven a treballar fora de Catalunya perquè tenien contractes de dos, deu o quinze dies, que no permetien viure. Ara les xifres d’infermeres que marxen a l’estranger no són tan preocupants com fa uns anys, però segueix havent-hi professionals que marxen per tenir unes millors condicions laborals. A més, van buscades, perquè la qualitat de la formació de la infermera de Catalunya o Espanya és molt alta i moltes tenen especialitat.
En definitiva, cal que les infermeres tinguin una estabilitat i un sou digne, i que no només sigui per la pandèmia, que això quedi. Que sigui una d’aquelles lliçons apreses de la Covid-19. Perquè als professionals els hem de cuidar. No podem maltractar a la gent amb contractes laborals de dos dies. Al cap i a la fi, també és molt més rentable que els professionals estiguin fidelitzats. Si el personal està fidelitzat i content amb les seves condicions laborals, rendirà molt més.
Ja tenim aquí la nova temporada de la grip.
Això serà un gran repte, i és un misteri com evolucionarà la situació. Diuen que els casos de grip d’aquest any a l’hemisferi sud han sigut molt baixos, perquè les mesures de seguretat que han adaptat a aquests països. Esperem que aquí la incidència sigui baixa, però està clar que el coronavirus es confondrà amb la resta de patologies respiratòries que tenim habitualment a l’hivern. Aquí tindrem una allau de visites per fer aquest diagnòstic diferencial, que acabaran tots amb una prova PCR. La campanya de la vacunació de la grip aquest any serà molt més massiva, en l’àmbit comunitari. Es farà fora dels centres de salut en gran part, perquè la gent tingui la màxima accessibilitat. Tothom que vulgui es podrà vacunar de forma fàcil, en un centre cívic, per exemple. Es recomana la vacunació de la grip sobretot als majors de seixanta anys amb patologia crònica, però la resta de població també es podrà vacunar sense necessitat de justificar cap altra patologia.
Les infermeres són també les encarregades de fer les PCR a les escoles.
I no només fan les PCR, sinó tota la gestió. El que porta una major complexitat és tota la gestió de dubtes, l’educació sanitària, comunicar les directrius correctes a l’escola, fer una anàlisi de tot l’entorn d’un cas positiu… De moment, estan havent-hi rebrots i això s’anirà repetint al llarg del curs. Però la situació està bastant controlada, perquè, a més, la incidència de la infecció en els nens és bastant baixa; simplement cal anar encerclant els casos positius perquè no s’estenguin. A més, està vist que el contagi es produeix més en l’entorn familiar que no pas a l’escola.
