Just Deploy It!

Blog

  • Cap a on?

    Les entitats del Tercer Sector, des de sempre, estem entomant les problemàtiques socials on les administracions no arriben però ha estat amb la pandèmia que aquesta situació s’ha agreujat. D’una banda, les necessitats socials han augmentat: als col·lectius que ja patien exclusió s’hi han sumat sectors socials que mai haurien pensat trobar-se en una situació de necessitat semblant. D’altra banda, i com s’ha denunciat des d’ECAS, detectem col·lapse administratiu en serveis imprescindibles.

    La situació comença a ser greu, en aquesta segona onada d’infeccions del COVID-19, i sense un estat del benestar consolidat -ans al contrari estem patint les conseqüències de les anteriors crisis i les retallades en polítiques socials que es van portar a terme-, estem trobant polítiques socials febles i continuen les retallades en àmbits fonamentals.

    Podríem parlar de la manca de solucions reals, de la fallida de l’Ingrés Mínim Vital o la incertesa del desenvolupament de la Renda Garantida Ciutadana, d’un sistema sanitari que parteix d’una base insuficient fruit de privatitzacions i retallades diverses des del 2011, d’un sistema educatiu que té problemes per absorbir les problemàtiques derivades, de les lluites electoralistes que porten a la confusió i, inclús, al relaxament… les diferents administracions no donen l’abast amb les actuals eines però també, s’ha de prioritzar quins han de ser els instruments de sortida. Mentre es privatitzen bancs, salvats amb diners públics, també es redueix la inversió en polítiques que poden ser garantia de futur. És el cas de les polítiques actives d’ocupació.

    Ja el mes d’abril el govern del Regne d’Espanya va anunciar una reducció dels recursos a polítiques actives, els destinats a les comunitats autònomes. El passat mes de setembre a la conferència sectorial de treball i afers socials de l’estat, es van anunciar els recursos distribuïts. A Catalunya es retalla un 22,14% dels recursos per a portar a terme polítiques actives d’ocupació, 86 milions d’euros menys que l’any passat. Aquesta retallada afecta directament als milers de persones que s’han vist abocades a l’atur.

    Al gran retard en el pagament dels ERTO -un alt percentatge de persones encara no l’han rebut-, la complicada gestió de la sol·licitud i manca de resposta de l’IMV -persones que l’han sol·licitat fa 4 mesos que no han rebut cap mena de resposta-, el tancament d’oficines de treball, d’atenció ciutadana o serveis socials que no han pogut atendre les necessitats en augment… tot plegat fa molt més difícil la vida a la ciutadania i fa que el volum de treball i necessitat de resposta urgent de les entitats socials sigui enorme i la urgència social preocupant.

    Les solucions són complexes -no simples com es fa veure des del populisme més barroer- però totes passen per una inversió en polítiques socials més àmplies. Cal reprendre el que va quedar aturat fa uns anys i desenvolupar lleis com la de serveis socials o de dependència; reprendre el que desenvolupava la llei de suport a les famílies pel que fa a monoparentals i nombroses, especialment, i recuperar polítiques reals per a totes; avançar cap a una política d’ajuts no condicionats, cap a una Renda Bàsica universal i incondicional que permeti ingressos per a la vida digna; desenvolupar polítiques econòmiques que permetin la redistribució i polítiques d’ocupació que donin resposta a les necessitats. Tot plegat cal repensar amb més rapidesa i empatia el que es fa des de les administracions posant sobre la taula els privilegis de gènere, econòmics i socials per a desenvolupar bones polítiques.

  • Metges de Catalunya torna a convocar els MIR a la vaga del 19 al 23 d’octubre

    Després de vuit dies de vaga i davant la falta d’acord amb l’Institut Català de la Salut i les patronals sanitàries de la xarxa concertada, el sindicat Metges de Catalunya torna a convocar els metges interns residents a una nova aturada els dies 19, 20, 21, 22 i 23 d’octubre. El sindicat mèdic i els residents han decidit que la protesta es perllongui “mentre el Departament de Salut no fixi els criteris i faciliti els recursos” que facin possible un acord amb l’ICS i les patronals empresarials de la xarxa sanitària concertada. En cas de no assolir un pacte, la vaga de cinc dies es repetirà cada tres setmanes, de manera indefinida.

    El sindicat demana a Salut que no es desentengui del conflicte i es parapeti darrere l’ICS i les empreses concertades perquè els MIR “són els metges i metgesses de present i de futur” i l’Administració “té el deure de garantir que la prestació de l’assistència sanitària es realitza amb qualitat i amb les millors condicions per a tots els professionals encarregats d’oferir aquest servei públic essencial”.

    La vaga manté els mateixos objectius de millora de les condicions formatives, laborals i retributives de l’anterior convocatòria. Entre les seves reivindicacions, els residents demanen que les jornades  laborals siguin de 35 hores setmanals i es compleixin les 12 hores de descans ininterromput després de les guàrdies, així com les 36 de descans setmanal. També reclamen que el 15% de la jornada ordinària es destini a formació no assistencial. A més, exigeixen un increment en el sou base -d’uns 16.000 euros bruts a l’any-, i també un increment de sou de les guàrdies.

    Metges de Catalunya espera que el suport que ha manifestat l’opinió pública a les reivindicacions dels residents i la capacitat de mobilització dels joves facultatius demostrada en l’anterior convocatòria siguin dos factors de “pressió i desbloqueig” perquè es produeixi un acord i no sigui necessària l’aturada.

  • Més enllà del SEM, el transport sanitari reclama drets i un nou conveni col·lectiu en una vaga indefinida

    Periòdicament els treballadors del transport sanitari convoquen vagues per denunciar i reclamar els seus drets laborals. De nou, i després d’uns mesos d’intensitat, ens trobem davant la convocatòria d’una vaga indefinida que afectarà uns 5.000 professionals del sector.

    La vaga s’iniciarà el divendres dia 9 d’octubre de 2020 a les 00:00 hores amb caràcter indefinit i l’afectació serà per tota Catalunya tant en el Transport Sanitari No Urgent (TSNU) com al Transport Sanitari Urgent (TSU). La convoquen els sindicats CCOO, UGT, USOC i SINDI.CAT.

    Els dos objectius principals que traslladen els sindicats de la vaga indefinida són, per una banda, aconseguir la no aplicació de la retallada salarial anunciada per part de la patronal ACEA en el concepte “a compte de conveni” en la nòmina del mes de setembre i successivament. Per altra banda, assolir un pla real d’equiparació de les treballadores i treballadors de transport sanitari a Catalunya amb les condicions del conveni col·lectiu de treball per a l’empresa pública Sistema d’Emergències Mèdiques, SA.

    En aquest sentit, des de la UGT han volgut ressaltar el «menysteniment i la indiferència del CatSalut i el SEM en el conflicte del transport sanitari». Entenent que les administracions que han de ser garants dels drets sanitaris de la ciutadania, la UGT denuncia que aquestes permeten que «es perllonguin les diferències entre dues plantilles que, ara per ara, i encara més visiblement durant la pandèmia, creen treballadors de primera i de segona: la plantilla del SEM, que depèn d’una empresa pública i que a més de les millors condicions laborals i salarials durant aquests mesos ha optat a unes mesures i protocols de protecció clarament superiors; i les i els professionals que depenen de les empreses privades de transport sanitari, amb un interès clarament mercantilista que han penalitzat les condicions la seguretat i la salut del seu personal».

    Així, ha estat amb la crisi sanitària desfermada per la pandèmia que s’ha posat encara més de manifest les diferents condicions laborals entre la plantilla que depèn del servei públic i les plantilles que depenen d’empreses privades. De fet i com denuncien els sindicats, encara més si es té en compte que, estadísticament, el personal que treballa en transport sanitari no urgent és el que té una major ràtio de transport de casos positius de Covid-19 i pitjors condicions de seguretat i de protecció per part de l’empresa. Per també les capacitats tècniques i disposar d’ambulàncies medicalitzades, conseqüentment el SEM tracta menys casos covid i més emergències derivades d’altres malalties.

    Transport sanitari com a exemple que la subcontractació precaritza

    Aquesta lluita, que no els hi tornin a retallar el sou, aconseguir els drets laborals que els hi pertoquen i entre ells equiparar-se al SEM, és una lluita que arrosseguen de fa temps. Com explicàvem en un reportatge fet al voltant del debat de les externalitzacions i la Llei Aragonès, segons el CatSalut hi ha un total de 268 proveïdors privats que presten els serveis dins el sistema públic de salut. Per quantitat, 71 entitats privades s’encarreguen dels serveis sociosanitaris i 50 de serveis de salut mental. A banda d’aquests exemples, els sindicats temien que l’externalització del transport sanitari esdevingués un patró. Això els feia sospitar que el recent canvi de model en aquesta línia de serveis hagués ja comportat una degradació del servei, amb retards en les ambulàncies que superen l’hora o l’hora i mitja, comportant que els usuaris perdin les visites programades.

    El 2015 la Generalitat va convocar concursos públics dividits per regions per explotar els transports en períodes de 6 anys prorrogables als 10. En aquests concursos, algunes UTE (unions temporals d’empreses) en van sortir més beneficiades i es van repartir una inversió que els pressupostos del 2017 valoraven en 286 milions d’euros/any.

    Un altre canvi va ser que el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM, empresa pública) va passar a concentrar tot el transport sanitari (l’urgent i el no urgent). Malgrat això, 8 de cada 10 vehicles pertanyen a les empreses subcontractades i, en conseqüència, la majoria de la plantilla és externalitzada. Fa un any aquest personal demanava una equiparació del seu sou amb qui està contractat pel SEM i un conveni col·lectiu que encara no ha arribat.

    Vaga indefinida fins a renovar el conveni col·lectiu

    Els sindicats convocants entenen que tots els treballadors de transport sanitari de Catalunya haurien de tenir el dret a les mateixes condicions essencials, com poden ser remuneració, durada de la jornada, categories professionals, variables com serien el plus de dissabte o el plus de festiu amb especial consideració, un complement per major presència, el complement de dedicació, el complement de lloc de treball o el complement personal de conveni. També tenir en compte els períodes de descans, el treball nocturn o la limitació de la contractació en pràctiques.

    Així, exigeixen que es compleixen els drets a les mateixes condicions en matèria de retribució salarial que els treballadors de l’empresa pública del SEM i també el dret a les mateixes condicions en relació amb les cotitzacions a la seguretat social i a les baixes mèdiques.

    Des de la UGT de Catalunya denuncien l’enrocament de la patronal per entomar les millores pendents d’un conveni col·lectiu que no s’ha modificat des de l’any 2012. A més, recorden que els treballadors del servei de transport sanitari ha patit 5 anys de retallades, amb una pèrdua acumulada del 14% de sou que no ha estat retornada.

    Els convocants demanen aleshores que es respecti el dret a què no se’ls retalli el salari en l’actual situació de pandèmia per la covid-19. Aquesta demanda ve perquè el passat 9 de setembre de 2019, el transport sanitari va desconvocar una vaga en arribar a un punt d’entesa amb la part empresarial que només va fer una concessió: descongelar els salaris. Ja en aquell moment els treballadors volien aconseguir acords en matèria de tarifes i també la recuperació salarial del sector. A més, es volia, com ara, posar fi a la situació de bloqueig en les negociacions del conveni.

    Per últim, la vaga també vol servir per reivindicar el dret a tenir les mateixes condicions en protecció en matèria de seguretat i salut. Incidint-hi a més en aquest context on hi ha una excessiva càrrega de treball, jornades que generen un enorme esgotament, risc de contagi, salut mental i falta de mitjans adequats tant materials com humans per a la lluita en l’actual situació de pandèmia per la COVID-19.

  • Moderat optimisme davant les dades d’incidència del virus a l’escola

    En la quarta setmana de curs escolar, el nombre de grups bombolla, alumnes i professors contagiats i confinats sembla haver-se estabilitzat. Avui hi ha 1.165 grups bombolla de 750 centres en aïllament, la qual cosa es tradueix en 26.353 alumnes i 1.433 docents. El 4 d’octubre, que era un diumenge, es va arribar al pic de 1.316 grups bombolla de 836 centres confinats, amb 29.530 alumnes i 1.664 docents, segons les dades que ha donat a conèixer avui el Departament d’Educació en el balanç setmanal que ofereixen els secretaris generals d’Educació, Núria Cuenca, i Salut, Marc Ramentol. Evidentment, però, encara és d’hora per saber si aquesta tendència es consolida o si hi haurà un repunt en el futur. En tot cas, segons les dades del Departament, fins ara s’han hagut de confinar 2.261 grups estables, dels quals 1.096 han estat ja desconfinats i per als pròxims set dies està previst el desconfinament de 900 més.

    “Aquesta crisi la superarem amb les escoles obertes”, ha afirmat Núria Cuenca, la qual ha recordat que són diverses les raons per mantenir oberts els centres educatius. “Ens ajuda a contenir els contagis i a tallar les cadenes de transmissió. Però sobretot perquè l’escola garanteix la igualtat d’oportunitats i ens ajudarà a pal·liar les desigualtats socials que la pandèmia ha creat en l’alumnat”, ha assegurat. Cuenca ha volgut subratllar que, en aquestes tres setmanes i mitja de curs, el 97% de l’alumnat no ha vist alterada la seva vida, ja que ha pogut assistir al seu centre amb normalitat.

    Per la seva banda, Marc Ramentol ha destacat que en les primeres tres setmanes del curs s’han fet prop de 100.000 PCR a persones del cens escolar (alumnes i professors), de les quals 52.284 als mateixos centres i 46.414 a fora. Però més enllà d’això, el més significatiu és que, en relació al conjunt de la població, des de l’inici de curs s’estan fent moltes més PCR entre la població escolar, i això podria ajudar a explicar perquè el comportament del virus és tan bo als centres educatius, ja que la detecció és més ràpida i també la reacció. A banda que els centres segueixen en general unes mesures de seguretat més estrictes que les del carrer (a excepció, esclar, de la limitació de reunions de més de sis persones).

    Gràfica del Departament de Salut

    En xifres, en el cas de la població general s’estan fent diàriament al voltant dels 1.500 PCR per cada 100.000 persones, i en el de la població escolar aquesta taxa s’enfila als 3.000 PCR per cada 100.000 persones. En relació a les dades de la setmana passada, ha augmentat lleugerament el nombre de segons positius en un grup confinat, però això és degut, segons Ramentol, al fet que els cribratges s’estan fent en els territoris on la transmissió comunitària és més elevada.

    Taxa de positivitat més alta a fora

    Una altra estadística que permet als responsables polítics insistir en la idea que l’escola és segura és que han pogut comparar els casos de tests PCR en població escolar fets fora de l’àmbit escolar (per exemple, en cribatges territorials) i els que s’han fet dins de l’àmbit escolar (els dels alumnes confinats per un positiu al seu grup). El percentatge de positivitat és sempre molt inferior en el segon cas, tant li fa la franja d’edat. “Quan anem a buscar contagis dins de les escoles en trobem molts menys que quan els busquem fora”, ha explicat Ramentol, per al qual “l’escola continua no sent una font important de contagi de la Covid19, i això és vàlid des d’infantil fins a batxillerat, i també fins als professionals que hi treballen”.

    Per exemple, de tots els PCR que s’han fet a alumnes de batxillerat fora dels centres, el 6,44% han donat positiu, mentre que en els que s’han fet a dins perquè s’havia detectat un positiu en el grup estable, el 3,05% ha donat positiu. Més o menys aquest és el patró que se segueix a totes les franges d’edat, però en el cas del personal del centre en comptes de ser la meitat és una tercera part. És a dir, el 7,2% de personal educatiu que s’ha fet proves PCR per qualsevol motiu ha donat positiu, mentre que entre els que s’han fet amb motiu del confinament d’un grup bombolla aquest percentatge ha baixat al 2,6%. D’altra banda, i en relació a l’estimació feta ahir pel sindicat Aspepc, l’administració afirma no tenir cap indicador que faci pensar que l’alumnat d’institut s’està contagiant més que la resta.

    El secretari general de Salut també ha remarcat que “més del 90% de positius s’estan comunicant en les primeres 24 hores de la realització de la prova, que és el que més ens interessa” i ha recordat que aquesta setmana el Departament de Salut ha posat en marxa un nou vehicle de comunicació dels resultats, a través d’un SMS, per agilitzar-ne la comunicació, sobretot dels resultats negatius.

  • Absència de proves

    L’absolució en un judici per estafa o assassinat, posem per cas, ens ve a dir que no s’ha provat que els acusats hagin comès el delicte. Aquesta manca de proves no prova que no hagin comès l’estafa o l’assassinat, simplement indica que no s’ha pogut provar, la qual cosa és molt diferent. Considerar que una afirmació és vertadera perquè no hi ha proves en contra és una fal·làcia que s’anomena crida a la ignorància o argument ad ignoratiam, al·ludint que s’argumenta des de la ignorància (la falta de proves) en comptes de des del coneixement. La medicina, tan exigent ella amb les proves o evidències i amb els procediments probatoris, és un terreny fèrtil per a aquesta fal·làcia i també per a una altra manera de pensar equivocada: considerar que si un tractament mèdic s’usa de forma habitual és perquè la seva eficàcia està provada (científicament, és clar).

    La crua realitat és que molts dels tractaments mèdics tenen una efectivitat real desconeguda, ja que no ha estat provada (en assaigs clínics de qualitat, s’entén). I, no obstant això, se segueixen utilitzant. Tot i que no hi ha una comptabilitat pública de totes les intervencions de salut i les respectives evidències sobre la seva efectivitat, és un secret a veus que falten proves sobre els efectes de molts d’ells. En un ja clàssic anàlisi sobre els beneficis i riscos de 3.000 tractaments avaluats en assaigs clínics, publicat fa més d’una dècada a la revista Clinical Evidence del grup BMJ, es mostrava que la meitat d’ells tenia una efectivitat desconeguda. Del restant 50%, el 3% probablement no eren efectius o eren perjudicials, el 5% era improbable que fossin beneficiosos, el 7% tenien un balanç equilibrat entre beneficis i riscos, el 24% eren probablement beneficiosos i el 11% eren beneficiosos. Encara que la revista va deixar de publicar-se el 2016, la figura adjunta que recull aquests resultats és tan impactant que encara segueix facilitant comentaris i és fàcil localitzar-la a internet.

    Aquests 3.000 tractaments no van ser seleccionats per Clinical Evidence entre els més utilitzats i tampoc ofereixen una panoràmica completa de tots els disponibles. És possible, a més, que en els anys transcorreguts des d’aquest anàlisi les coses hagin millorat. Però, en qualsevol cas, la rotunditat de les dades revela fins a quin punt es fan servir tractaments que no han estat prou estudiats en assaigs clínics de qualitat, o bé que han estat estudiats i els resultats no han estat publicats i, per tant, les dades disponibles poden oferir una imatge distorsionada. El que ve a revelar aquesta aclaparadora manca de proves és no només l’envergadura de la tasca de la investigació clínica, sinó també les limitacions i mancances d’aquest tipus d’investigació.

    Però no ens hem d’enganyar. L’absència d’evidència no és evidència d’absència, com diu un aforisme que circula en medicina des de fa dècades, i que ha donat títol a al menys als articles de Phil Alderson el 2004 i de Douglas Altman i Martin Bland el 1995. Certament, no és fàcil aconseguir respostes d’alt grau de certesa a les preguntes sobre intervencions de salut, sobretot quan les investigacions no es duen a terme amb els dissenys adequats i traspuen biaixos pels quatre costats. En els casos en què l’efecte d’un tractament és molt gran, no cal estudiar a molts pacients per detectar-ho, però quan la mida de l’efecte és petit les coses es compliquen. Assegurar que un tractament no funciona (evidència d’absència d’eficàcia) és científicament complicat i arriscat, ja que l’habitual és que, simplement, no hi ha proves que sigui eficaç.

  • Fuga de metges: marxar a l’estranger per una major estabilitat laboral

    En acabar la carrera de Medicina, l’eivissenca Paula Bermell va fer l’especialitat de Neurologia a l’Hospital Vall d’Hebron. Després de la residència, el 2018, va decidir anar-se’n a viure a Nottingham, Anglaterra, amb la seva parella, a qui li havien ofert una feina allà. «Aquí no veia cap oferta laboral amb cara i ulls. No hi havia opcions decents, amb contractes de jornada completa i un sou estable. Així que vaig decidir marxar sense feina. A Anglaterra de seguida en vaig trobar una en la qual m’oferien jornada completa, estabilitat i un bon sou», explica.

    La lleidatana Laura Vilella, també neuròloga, va marxar als Estats Units el juliol del 2017; primer va estar-se un any a Ohio i després es va traslladar a Houston. Segons explica, la decisió de marxar va ser una combinació de factors. «Jo volia fer una medicina més acadèmica, centrada en l’àmbit de la recerca, i aquí les ofertes eren molt reduïdes i precàries. Als Estats Units hi ha un sistema de subespecialització anomenat fellowships, que permet als metges seguir-se formant alhora que treballen amb una certa estabilitat. En el meu cas, m’he especialitzat en epilèpsia». Les seves condicions laborals, segons explica, són bones, amb un salari alt i una estabilitat laboral durant tot el programa de formació.

    Un altre dels motius de pes que van impulsar a la Laura a marxar a treballar a l’estranger va ser, segons explica, la incertesa i la inestabilitat laboral després de fer la residència. «Després de tants anys de formació, ens veiem abocades a anar enllaçant contractes de guàrdies, en el millor dels casos, i substitucions, que tenen una duració indeterminada o sovint curta. I ens trobem amb aquesta inestabilitat en plena vida adulta, fet que dificulta prendre decisions vitals com tenir una família o invertir en un habitatge», assenyala.

    Tant a la Laura com a la Paula els agradaria tornar a Espanya algun dia, perquè troben a faltar els seus amics i familiars. Tot i això, pateixen per les condicions laborals que els esperen quan tornin. «Arriba un moment que vols tenir les coses més clares, no estar treballant uns mesos i patir perquè se t’acaba el contracte i has de buscar una altra feina», explica la Paula.

    La demanda de certificats d’idoneïtat per marxar del país, a l’alça

    El Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos (CGCOM) tramita cada any milers de certificats professionals d’idoneïtat, un dels documents necessaris que han de demanar els metges para poder treballar a l’estranger. El 2019, les sol·licituds van ascendir fins a 4.100, el que significa un increment del 16,31% respecte de l’any anterior. Comparant les xifres des del 2011, el nombre de sol·licituds s’ha gairebé triplicat.

    Malgrat que les xifres semblen molt elevades, cal destacar que un mateix facultatiu pot sol·licitar diversos certificats d’idoneïtat, ja que aquests caduquen cada tres mesos. A més, una part dels professionals que sol·licita aquest document finalment no acaba marxant del país. «Les dades, ara mateix, no són alarmants, però sí que és cert que aquests certificats són el termòmetre de les intencions dels professionals. Està clar que si estiguessin contents amb el sistema, no pensarien a marxar», assenyala el Director General del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), Marc Soler. De fet, explica Soler, gairebé un 50% dels metges de menys de 45 anys tenen un contracte laboral precari i dificultats per conciliar. «Aquesta incertesa fa que si et sorgeix qualsevol oportunitat a l’estranger, no dubtis en agafar-la», destaca.

    El 2019, 570 metges de la província de Madrid van sol·licitar certificats d’idoneïtat, situant-se líder en l’estat espanyol. Barcelona es va situar en la segona posició amb 492, seguida de València, amb 135 sol·licitants, i Las Palmas, amb 99. En el cas de Barcelona, d’aquests 492 facultatius, van acabar marxant, segons dades del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, 229. D’aquests, 50 eren nascuts a Catalunya, 27 d’altres regions d’Espanya i 152 eren d’origen estranger, que havien decidit tornar al seu país d’origen o es traslladaven a altres països de la Unió Europea.

    Per especialitats, les dades recollides el 2019 pel Departament d’Internacional de Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos (CGCOM), exposen que els metges de família (313), els anestesiòlegs (123) i els pediatres (95) són els especialistes que més demanden el certificat.

    Pel que fa a les destinacions preferides per treballar a l’estranger, el 2019 els dos primers llocs més sol·licitats van ser el Regne Unit, amb 669 certificats emesos, i França amb 624. Irlanda, amb 312 certificats, supera Itàlia, amb 185, convertint-se en la tercera i quarta destinacions més sol·licitades, mentre que el cinquè lloc és per a Alemanya, amb 184. Fora d’Europa, les destinacions escollides van ser els Emirats Àrabs, amb 108 certificats, Canadà, amb 71, i els Estats Units, amb 59.

    La sobrecàrrega de feina, un altre motiu per marxar

    A banda de la major estabilitat laboral i les perspectives de futur que ofereixen altres països amb relació a Espanya, les metgesses entrevistades destaquen les condicions de treball i la sobrecàrrega de feina com un altre dels motius per marxar a treballar a l’estranger. Segons Laura Vilella, a l’estat espanyol falten metges, però no s’ofereixen places i contractes per aquests. «Si un mateix metge pot visitar 30 pacients en un matí, perquè contractar-ne dos si un de sol pot fer la mateixa feina amb la meitat de cost?», assenyala. Vilella destaca que durant la residència les condicions laborals són extremadament precàries. «Després d’una guàrdia de 24 hores, moltes vegades els residents no descansen i fan una jornada ordinària sencera, perquè falta personal».

    Segons Josep Maria Puig,  secretari general del sindicat Metges de Catalunya, que no es compleixin els descansos és una incoherència. «Oi que no es permet que els camioners estiguin 20 hores seguides conduint? En canvi, s’accepta que els pacients siguin atesos per professionals que fa més de 30 hores que treballen sense descansar. Els metges no són robots i, evidentment, si no descansen no estan en les condicions adequades per assistir als malalts», denuncia. Aquestes condicions laborals, segons Puig, acaben esgotant física i mentalment als professionals.

    Aquestes situacions, explica Paula Bermell, rarament succeeixen a Anglaterra. «Aquí als metges se’ls cuida més. T’aprecien per la teva formació i volen que tu estiguis contenta amb les condicions laborals que t’ofereixen. No et demanen que treballis després d’una guàrdia, al contrari, està mal vist. Tenen en compte que si no descanses, després no rendiràs bé», explica.

    La necessitat d’invertir en el sistema

    Segons el Director General del COMB, Marc Soler, el problema de base és la falta d’inversió en la sanitat pública. «Fa temps que diem que falten 5.000 milions d’euros a la sanitat. Des del 2010, el pressupost segueix sent el mateix. Això condiciona contractes precaris i sous baixos, i la pandèmia tot això ho ha extremat», explica.

    Per Josep Maria Puig, l’única mesura que pot dur a una millora del sistema sanitari és «posar sobre la taula els diners que costa el sistema». «La Unió Europea inverteix en sanitat pública una mitjana d’un 7,5% del PIB. Anglaterra o França estan prop del 9% i Espanya en un 5,9%, mentre que a Catalunya és un 3,9%» assenyala el president de Metges de Catalunya. «És la manca de voluntat política del govern de Catalunya, que ha anat aprimant cada cop més el pressupost de la sanitat, el que ha comportat que hi hagi professionals que marxin», afegeix.

  • Científics a la classe política: “En salut, vostès manen, però no en saben”

    El món científic torna a picar el crostó dels dirigents polítics de l’Estat espanyol. Un manifest conjunt signat per 55 societats científiques que representen més de 170.000 professionals sanitaris han emès un decàleg d’exigències dirigit al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i als 19 caps de les autonomies que conformen l’Estat.

    Sota el punyent títol “En salut, vostès manen, però no en saben”, el decàleg insta els dirigents a «acceptar, d’una vegada, que per afrontar la pandèmia les decisions s’han de basar en la millor evidència disponible, deslligada per complet del continu enfrontament polític».

    Les organitzacions científiques demanen que «frenin ja tanta discussió i corrin a l’acció», ja que «la lentitud burocràtica només aconsegueix agreujar les solucions». Per això animen les diferents institucions i partits que les conformen a «acceptar la necessitat d’una resposta coordinada, equitativa i basada exclusivament en criteris científics clars, comuns i transparents».

    Consideren que cal «crear una reserva estratègica nacional de material destinat a la prevenció i el tractament» de tots els pacients amb Covid-19 de l’Estat, així com un «protocol nacional que estableixi criteris comuns de base exclusivament científica” referits a “la prevenció, al maneig dels malalts, les estratègies de rastrejos i la gestió dels centres».

    «L’atenció a la salut exigeix flexibilitat i actualització en la gestió dels recursos sanitaris. Això, tan decisiu, només es pot fer des del profund coneixement de les ciències de la salut», es queixen al decàleg. A més, recorden que és cabdal «un vertader compromís d’incrementar els recursos per a la investigació, molt inferior respecte de la dels països de l’entorn».

    El manifest ha estat publicat al web d’activisme en línia Change.org. En poques hores més de 22.000 persones ja han mostrat el seu suport al decàleg.

    Entre les agrupacions que subscriuen l’escrit hi ha l’Associació Espanyola de Pediatria-Societat Espanyola d’Infectologia Pediàtrica (AEP-SEIP), la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica (SEIMC), la Societat Espanyola d’Immunologia (SEI), la Societat Espanyola de Virologia (SEV) o la Societat Espanyola de Metges d’Atenció Primària (SEMERGEN). Cap de les entitats signants se circumscriu únicament a Catalunya, donat que totes són d’àmbit estatal.

    Segon missatge als polítics

    No és la primera vegada que aquest col·lectiu de 55 organitzacions mèdiques espanyoles s’adreça als governants. A finals de setembre, aprofitant que havien celebrat el I Congrés Nacional Covid-19, les mateixes entitats van signar un manifest de dotze punts en què demanaven una “resposta coordinada equitativa i basada en l’evidència científica”.

    Com han reiterat ara, ja demanaven a classe política que fes un pas enrere perquè la gestió de la crisi del coronavirus sigui comandada pels experts en salut: «Demanem a totes les persones i institucions que tenen responsabilitats polítiques en la gestió de la pandèmia que es guiïn per criteris estrictament sanitaris», reclamaven.

    Sense data per a l’avaluació externa

    Una altra demanda recurrent que arriba des de l’àmbit científic i sanitari i va dirigida a l’elit política és la necessitat de fer una auditoria externa de les decisions preses al llarg de la gestió de la pandèmia.

    Una vintena de científics van publicar a la revista The Lancet una carta adreçada al president del govern espanyol i als autonòmics en què els demanaven una avaluació exhaustiva, independent i imparcial per tal de trobar els punts forts i els punts febles per tal de millorar-los en el futur. Aquesta missiva, enviada a principis d’agost, va ser ben rebuda pel cap de la gestió de la crisi de la Covid-19 a Espanya, Fernando Simón, però no va arribar a concretar-se.

    Un mes i mig després, el mateix grup va insistir de nou en la necessitat de fer aquesta avaluació el més aviat possible per tal de millorar en la gestió dels mesos de pandèmia que encara queden per davant. Salvador Illa, ministre de sanitat espanyol, va treure-li urgència a la demanda. En efecte, des de llavors no s’ha concretat cap aspecte de l’avaluació externa. Tampoc cap de les comunitats autònomes de l’Estat l’han iniciada.

  • CGT no s’adhereix a la vaga de Metges de Catalunya en l’atenció primària

    La secció sindical CGT-Atenció Primària de Barcelona ha decidit no adherir-se a la vaga en l’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS) convocada per Metges de Catalunya del 13 i el 16 d’octubre. El sindicat considera que l’aturada ha d’incloure tots els col·lectius de treballadors del sector i no tan sols als metges.

    «Si alguna cosa ha demostrat la pandèmia és que l’Atenció Primària és un equip. La sobrecàrrega que han suportat totes les professionals ens fa creure que les reclamacions que hem de fer arribar a les administracions han de ser comunes i compartides», han explicat en un comunicat.

    Per això, consideren necessària una «vaga conjunta» que beneficiï a tots els treballadors de l’atenció primària de l’ICS i «no només a un determinat col·lectiu».

    Des de la CGT expliquen que no han vist des del sindicat de Metges de Catalunya la intenció de participar en «cap acte reinvindicatiu ni de coordinar-se amb altres moviments de defensa de l’Atenció Primària». A més, retreuen al sindicat mèdic que desconvoquessin l’anterior vaga de l’atenció primària iniciada el novembre del 2018 «un cop assolit un acord que suposava principal i únicament millores per el col·lectiu mèdic».

    Així mateix, denuncien que les demandes que va fer la CGT, en representació d’alguns dels moviments en defensa de l’Atenció Primària com «Rebel·lió Atenció Primària», van ser «totalment ignorades».

  • L’1% més ric del món duplica les emissions de CO₂ del 50% més pobre

    Poc més de 78 milions de persones emeten el doble de diòxid de carboni que tres bilions. És la principal conclusió d’un informe que publica l’ONG Oxfam en col·laboració amb l’Institut del Medi Ambient d’Estocolm, en què queden visibles les desigualtats quant a les emissions de gasos contaminants en funció del capital econòmic.

    Al comunicat, l’ONG assegura que “en les darreres dècades la desigualtat extrema de les emissions ens han deixat a tocar del col·lapse climàtic”. En efecte, Oxfam considera que si bé les emissions de carboni s’han reduït a causa dels confinaments i d’una menor mobilitat a causa de la pandèmia, “la crisi climàtica desencadenada per l’acumulació d’emissions a l’atmosfera al llarg del temps s’aguditza”.

    Augment sense fre i desigual

    Les dades que aporta Oxfam demostren que entre l’any 1990 i el 2015, les emissions anuals de CO₂ a l’atmosfera van augmentar en un 60%, fent que el total acumulat es dupliqués en el breu període de quinze anys.

    Això, assegura l’ONG al comunicat, té uns efectes directes sobre la vida humana. Apunten que el cicló Amphan que ha afectat l’Índia o els incendis descontrolats que pateixen els EUA són “un clar recordatori de com de perillosament a prop ens trobem de superar la fita de mantenir l’escalfament global per sota d’1,5ºC”, com es va fixar a l’Acord de París del 2015.

    L’ascens en les emissions, de fet, té un col·lectiu ben definit com a principal responsable: les elits econòmiques. El 10% de la població mundial més rica, aproximadament 630 milions de persones, ha generat al llarg dels quinze anys estudiats el 52% de les emissions acumulades, consumint un 31% del pressupost global de carboni. De fet, filant encara més prim, l’1% més adinerat del nostre planeta va generar el 15% de les emissions i va fer-se amb el 9% de la previsió.

    A l’altra cara de la moneda hi ha el 50% de la població més pobra. Mig món, 3,1 bilions de persones, va generar el 7% de les emissions i va consumir el 4% del pressupost, d’acord amb les dades que facilita Oxfam. Així, el centil més benestant va emetre el doble d’emissions i va consumir el doble de pressupost que tota la meitat d’habitants de la Terra.

    Pel que fa a l’augment en els quinze anys estudiats, lideren el creixement d’emissions el grup que englobaria la classe mitjana. El 40% de població intermèdia, “que tenia un punt de partida molt baix”, ha sumat un 49% d’emissions de CO₂ en el període estudiat. Ben a prop, amb un increment del 46%, hi ha el grup del 10% més ric. Pel que fa al 50% de població més empobrida “gairebé no va incrementar el seu nivell d’emissions associades al consum”, assegura l’ONG.

    El 10% més privilegiat està conformat, en primer lloc, per ciutadania d’Amèrica del Nord i de la Unió Europea, seguides de la Xina i l’Índia. Al grup exclusiu de l’1%, diu Oxfam, “més d’un terç de les emissions estan associades a ciutadania dels Estats Units, seguits per l’Orient Mitjà i la Xina”.

    Els experts en ecologia de l’ONG alerten que “si no es manté un ritme ràpid de reducció d’emissions, el pressupost global de carboni necessari per mantenir l’escalfament global per sota d’1,5ºC s’haurà esgotat el 2030”. De fet, la desigualtat és tal que calculen que si al món només hi habités el 10% més adinerat, “el pressupost global s’esgotaria només uns anys més tard”, encara que el 90% restant reduís a zero les emissions.

    “El model econòmic actual ha estat el desencadenant del desastre climàtic i d’una desigualtat igualment catastròfica”, opina Ban Ki-moon, exsecretari general de les Nacions Unides en declaracions a Oxfam. El diplomàtic considera que “la pandèmia de la COVID-19 ens imposa l’obligació de reconstruir un model basat en una economia sostenible, resilient i justa”.

    És del mateix parer Paula San Pedro, portaveu de canvi climàtic d’Oxfam Intermón a Espanya: “El mapa d’emissions reflecteix que el consum de carboni ha servit per enriquir els més rics i no per treure la gent de la pobresa”. Vaticina que “el model ha caducat i és urgent un de nou” i assegura que reprendre l’economia com funcionava abans de la pandèmia, “envellida, injusta i contaminant, ja no és una opció viable”.

    Canvis en un moment irrepetible

    Amb les dades clares de l’origen del problema, Oxfam alerta: “Els dos grups més afectats per aquesta injustícia són els menys responsables de la crisi climàtica: les persones en situació de pobresa i d’exclusió i les generacions futures”. El primer col·lectiu perquè, com demostren les seves fonts, són les que menys petjada ecològica creen i en canvi “ja tenen dificultats per fer front als efectes del canvi climàtic” i el segon perquè “heretarà un pressupost de carboni esgotat i un món que avança cap al col·lapse climàtic”.

    És per això que l’ONG insta els governs a prendre mesures urgents post COVID-19 per fer front a la crisi climàtica i la desigualtat, que “són inseparables”. Oxfam creu que l’actual és un “moment històric i crític” en què cal actuar per frenar el “creixement econòmic cada cop més desigual i basat en el carboni” que ens portarà a una “crisi climàtica pitjor, totalment descontrolada i irreversible”.

    L’1% més adinerat del nostre planeta va generar el 15% de les emissions de CO₂

    Entre les mesures que proposa Oxfam per evitar que superar el límit fixat de 1,5ºC d’escalfament hi ha “gravar determinar béns i serveis de luxe que generen un gran volum d’emissions com els cotxes SUV o els vols en classe alta o en avions privats”.

    No en va, citen estudis que demostren que “la major part d’emissions dels principals emissors de la UE provenen, amb diferència, del transport”. Segons el gràfic facilitat, més del 50% de CO₂ del que emet l’1% més ric de la Unió Europea és referit a transport aeri i terrestre. Pel 10% més benestant les emissions en mobilitat també és el motiu capdavanter.

    Al comunicat, l’ONG també insta a “ampliar la infraestructura digital i de transport públic per reduir les emissions, frenar la desigualtat i millorar la salut pública”. L’organització no governamental apunta que els executius tenen “una última i històrica oportunitat per construir uns sistemes econòmics més justos que respectin els límits del nostre planeta”.

  • Tristesa COVID, la nova recança

    Ha passat gairebé un any des que va començar tot. Hem experimentat l’estranyesa, la por i l’angoixa, la ràbia, l’amor, la solidaritat i els dols. Ara, iniciant la tardor -i sense la llum estival, apareix amb força la tristesa. Els seus signes són clars: mutisme entre amics, sense el bullici dels grups de whatsapp ni les trobades cara a cara; esgotament i desafecció per activitats creatives o professionals; problemes de son; inquietud en el cos; i un sentiment íntim de pèrdua del sentit de moltes de les coses que fem, al no tenir ja un objectiu ni perspectives clares.

    Ho expressava L. -un pacient que passa molt de temps amb les pantalles- amb aquestes paraules: “És com anar en tren i veure com passa la teva vida, però tu estàs fora”. Aquesta frase reflecteix bé el sentiment d’exili que cada un de nosaltres ha experimentat alguna vegada en tot aquest temps. Exili de la seva pròpia vida.

    Cadascú té les seves raons particulars, però algunes les compartim tots. Entre elles la decepció del què no arriba després de les expectatives de la desescalada. O les pèrdues que s’acumulen (vides, treballs, vincles, recursos). Al que se suma una creixent crisi social amb cada vegada més vides desnonades, la desconfiança en els dirigents, el rebuig a mesures confuses i contradictòries, i l’esgotament de tanta incertesa i canvis que ens detenen en un interminable stand by .

    Coordenades espai i temps

    Les persones ens orientem per dos eixos bàsics, les coordenades de la modernitat. Em refereixo a l’espai, que inclou el vincle als altres, i a l temps. Només cal veure les tècniques de tortura psicològica per comprendre la seva importància. Quan a un detingut se l’aïlla i se li treuen tots els referents temporals (mitjançant habitacles segellats o drogues), l’impacte psicològic immediat és un estat confús, amb signes de depressió i paràlisi, després d’una incipient ràbia. Una mica d’això, en menor mesura clar, ens està passant a nosaltres.

    Hi ha alguna cosa irreal al paisatge de màscares en què vivim que fa que de vegades no reconeguem al conegut que passa pel costat, que no puguem entendre la pàgina del llibre que acabem de llegir (encara que es tracti d’un text fàcil). O que ens sorprenguin els petons i abraçades d’una pel·lícula, com si això fos ja un altre temps.

    La distància amb els altres ens allunya també de nosaltres mateixos. Ens costa més imaginar el futur post-covid-19, i recorrem més fàcilment a alimentar la nostàlgia. Alguns joves -no tots- i uns quants adults, com hem vist, neguen d’entrada aquest present i exigeixen que tot sigui com si res hagués passat. És una altra defensa davant les pèrdues.

    La tristesa no és depressió

    Això que ens està passant és la tristesa COVID. I no cal confondre-la amb una depressió o qualsevol altre trastorn mental, com alguns ràpidament auguren cada vegada que hi ha una crisi. “Hi ha persones deprimides però jo vinc per saber una mica més del per què” m’explica M. en la consulta.

    La tristesa és un problema quan ens estalvia les preguntes i els perquès, allunyant-nos del saber. Per això, el psicoanalista Jacques Lacan li oposava, com a antídot, el gay savoir (el “saber alegre”), resultat de l’atreviment de cada un en manifestar això que el posa trist. I dir-ho de tal manera que, sense aspirar a comprendre del tot les seves causes, li obri nous interrogants sobre el seu desig alegre de viure.

    La clau està en passar de la impotència -el sentiment que ens aclapara per allò que no podem fer- a la impossibilitat -el reconeixement de que hi ha coses impossibles-, sense solució programada. Un pare o una mare no poden explicar els misteris de la sexualitat als seus fills, no perquè siguin incapaços o ignorants, sinó perquè la sexualitat no s’ensenya, s’experimenta subjectivament.

    Igual ocorre en la teràpia psicològica, on no tot és ‘curable’ perquè, més enllà de les capacitats i potències del clínic, el que compta és el consentiment del pacient. Ell decideix el límit del possible. Donar-se contra el mur de la impotència condueix a la recança. Acceptar els límits permet, en canvi, fer el possible en cada cas.

    Cal temps i esforç per treure la tristesa, i no ens serveix la lletania de l’autoajuda. Es tracta més aviat de no quedar-se a la paràlisi de l’acte ni en l’abstracció del virtual, rebutjar la nostàlgia -sempre enganyosa- i afavorir les trobades presencials. Tot això sense renunciar als plaers quotidians ni als projectes previstos (encara que ajustem els objectius inicials), aplicant les mesures preventives necessàries.

    La tristesa ens empeny a separar-nos de la vida, com aquest tren sobre el qual fantasiava L. I, tot i que al gran Antonio Carlos Jobim, un dels pares de la bossa nova, li semblava que, a diferència de a felicidade, la tristesa no tenia fi, la veritat és que ell va trobar la bona i poètica manera de traduir-la. D’això es tracta, de fer alguna cosa amb ella en el temps que ens queda fins a la fi del malson COVID.

    Aquest article d’opinió va ser publicat primer a The Conversation