Just Deploy It!

Blog

  • Oxiürs, els cucs intestinals que no passen desapercebuts

    La pandèmia de la Covid-19 ens va ensenyar el gran benefici d’higienitzar les nostres mans per tallar aquesta via de contagi del virus. En molts altres casos, rentar-nos les mans ens allunya de contagis.

    És el cas dels Enterobius vermicularis, els paràsits anomenats oxiürs i coneguts comunament com a cucs (lombrices en castellà). Amb les mans com a transport, els ous d’aquests minúsculs cucs ho tenen molt fàcil per arribar als budells, en concret a l’intestí prim, on neixen les larves i passen a l’intestí gruixut per quedar-s’hi. D’allà passen cap al final de l’aparell digestiu, fins a l’entorn de l’anus, on pondran els ous. En néixer, els cucs produeixen picor a tota la zona de l’anus. És una picor molt intensa, que es percep especialment amb la calor i de nit –ja que és quan més es mouen els cucs, perquè no els agrada la llum. Gratar-se fa que les ungles tornin a ser via de contagi novament, sobretot perquè els ous acumulats a la zona anal són gairebé inapreciables perquè tenen una mida microscòpica. De les mans van a la roba, als objectes i també a la boca.

    Es poden patir les molèsties dels cucs a qualsevol edat, però és en el cas dels infants quan són més habituals, especialment en la seva edat escolar. I quan es diagnostiquen els cucs en una criatura, pot ser que també s’hagin contagiat més membres de la família, mitjançant la roba o el menjar. Per això, el tractament antiparàsits amb la medicació indicada, per prescripció mèdica normalment d’una sola dosi presa oralment i una segona per seguretat, passades dues setmanes, especialment en cas de no haver remès del tot els símptomes, cal que el faci tota la família o els adults que més en contacte estan amb la criatura.

    El test de Graham

    En les femtes, aquests petits cucs es descobreixen a simple vista, com a petits filaments de color blanc, gairebé transparents, que es mouen amb facilitat. Una prova per a confirmar la presència de cucs en un organisme és el test de Graham, que consisteix en la col·locació sobre l’anus i el seu voltant més proper d’una cinta adhesiva transparent. Els ous o petits cucs quedaran enganxats a la cinta que al mateix temps s’adhereix a un porta-objectes des del qual es podran analitzar a través del microscopi.

    Cal tenir present que cada femella d’aquest paràsit pot arribar a posar uns 10.000 ous.

    Per prevenir-los, com dèiem a l’inici, és bàsic aplicar-se una rigorosa higiene de mans i ungles que, com més curtes es portin, tant en nens com en adults, menys possibilitats d’esdevenir transport dels ous i paràsits tindran. La neteja de mans és especialment imprescindible cada cop que es va al lavabo.

    També cal mantenir ben neta la zona perianal, per tallar la circulació dels paràsits que, en el cas de les nenes, poden fàcilment entrar a colonitzar la vulva. A banda de la higiene, banys d’aigua tèbia també ajuden a mantenir la zona perianal lliure de paràsits.

    La roba interior, els llençols, la coixinera i el pijama s’han de rentar a temperatura alta i desinfectar la tassa del vàter evitarà també nous contagis.

    Convé consultar el metge per poder tallar a temps la proliferació i colonització intestinal dels cucs que, si s’acumulessin molt quantiosament, podrien també ocasionar molèsties als budells.

  • Clam per l’equitat en l’accés a l’atenció oncològica en el Dia Mundial Contra el Càncer

    Tot i que ens els darrers anys s’han fet grans passos pel que fa a la recerca i a la supervivència de la malaltia, encara queda molt per aprendre sobre el càncer. Actualment, és la segona causa de mortalitat al món, amb més de 9,6 milions de defuncions anuals relacionades amb tumors. Cada 4 de febrer se celebra el Dia Mundial contra el Càncer; una data promoguda per la Unió Internacional per al Control del Càncer (UICC) amb el suport de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), per sensibilitzar la població mundial sobre aquesta malaltia, i especialment per a conscienciar sobre la importància de la prevenció. Al voltant d’aquesta data diverses entitats sanitàries i centres hospitalaris organitzen xerrades, conferències, jornades i tot tipus d’activitats per a difondre informació sobre el càncer, des de serveis per a pacients amb càncer i les seves famílies, a suport i acompanyament per a cada etapa del procés oncològic, o jornades especialitzades per a professionals del sector. En destaquem algunes:

    • Jornada per a professionals sanitaris i estudiants sobre Sexualitat i càncer: com abordar-la en persones amb aquesta malaltia. Els problemes sexuals moltes vegades s’ignoren per la incomoditat dels afectats i afectades i, les seves parelles, d’expressar-ho obertament. Els professionals de la salut han d’aprendre a iniciar la conversa i oferir consells i suport. Comptarà amb les intervencions de la Dra. Àngels Arcusa Lanza, presidenta del Comitè Científic de la Fundació Oncolliga; la Dra. Marta Andrés i Granyó, metge adjunt del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital de Santa Creu i Sant Pau; i Mati Segura Roig, psicòloga, terapeuta sexual i de parella de la Fundació Oncolliga. Psicòloga de la Fundació Galatea. 2 de febrer al Col·legi de Metges de Barcelona.
    • Concert benèfic a càrrec de The Peigers al teatre Formiga Martinenca de Barcelona. Els beneficis íntegres seran donats a la Fundació Oncolliga. 4 de febrer a les 19.00 hores
    • Run4 Cancer. Cursa en 13 poblacions de Girona que es mobilitzen contra el càncer coincidint amb el Dia Mundial contra el Càncer. La recaptació dels diners es destinarà a l’atenció al pacient amb càncer i les seves famílies d’Oncolliga Girona. 4 de febrer a les 9.00 hores
    • Encesa d’espelmes a la plaça de l’Església de Calella i actuació de la violinista Núria Grima: Posem llum a la vida. 4 de febrer a les 18:30 hores d’espelmes formant un llaç.
    • Cafè científic sobre El pacient amb càncer, al centre de la recerca, organitzat per FECEC, Junts contra el Càncer i la Fundació Fero. Comptarà amb les intervencions del Dr. Joaquín Mateo, cap del Grup de Recerca Translacional en Càncer de Pròstata al Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), qui parlarà sobre parlarà sobre els avenços més destacats en l’àmbit de la recerca contra el càncer, i dos testimonis Olga Colls i Yaiza Cumelles, i comptarà amb la participació del Diari de la Sanitat. 7 de febrer a les 18.00 al Cercle d’Economia de Barcelona.

    El càncer, en xifres

    El càncer continua essent una de les principals causes de mort a tot el món. A Catalunya, la incidència del càncer al 2023 ha estat de 42.111 nous diagnòstics, 23.945 en homes i 18.166 en dones. Aquestes xifres mostren un augment dels casos d’un 11,59% respecte l’any 2022, on el nombre total de casos va ser de 37.736. La taxa de supervivència a 5 anys també ha augmentat percentualment respecte l’any 2022, essent més alta en dones, un 65,3%, que en homes, un 53,7%.

    Pel que fa als casos de càncer més freqüents al 2023, a Catalunya van ser, en els homes: pròstata (4.850), colorectal (4.277), pulmó (3.739), bufeta urinària maligne (1.471) i fetge (849), el que suposa un 63,4% del total de casos diagnosticats durant l’any 2023 en homes. En dones, els 5 tipus tumorals més freqüents van ser: mama (5.337), colorectal (2.644), pulmó (1.245), cos uterí (948) i pàncrees (681), representant un 59,8% del total de casos diagnosticats l’any 2023 en les dones catalanes.

    A Espanya, segons les xifres publicades per la Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM) en  l’informe “Las cifras del cáncer en España 2024”, s’espera que es registrin uns 286.664 nous casos de càncer, enfront els 279.260 del passat 2023 (un 2,6% més). Per sexes, la incidència en homes serà de 161.678 casos i en dones, de 124.986 nous diagnòstics. Fins als 40 anys, els homes tenen una probabilitat d’1 entre 71 de desenvolupar un càncer i les dones, 1 de 51. Però a partir dels 60 aquesta probabilitat puja a 1 entre 3 per als homes i 1 entre 4 per a les dones. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 26,5% de la població espanyola tindrà més de 65 anys. Està clar que el risc de patir càncer augmentarà. És una raó més que suficient per invertir en recerca…

  • Augmenta la preocupació per la salut emocional

    El 15% dels infants no està completament satisfet amb la seva salut, el 13% se sent sol habitualment i l’11% no està content amb el seu cos. Són algunes de les conclusions de la segona edició de l’Agenda dels Infants de l’Institut Infància i Adolescència, que destaca que l’alumnat posa més atenció en l’ajuda emocional, en comparació amb la primera edició, i en els suports que necessita per millorar l’autoestima.

    L’estudi indica que els infants són conscients de la importància dels hàbits saludables, com ara fer esport, tenir una bona alimentació i dormir vuit hores, però es preocupa també de la salut mental i emocional. De fet, una de les idees per millorar el seu benestar que recull l’Agenda parla de “tenir més hospitals per a tothom i que tots els infants tinguem ajuda psicològica si la necessitem, si cal a través de l’escola, per poder-nos desfogar i solucionar els nostres problemes”.

    D’aquesta demanda en parla Laura Torrella, de la direcció de l’equip SEER (Salut i Educació Emocional), per a qui els nens i les nenes demostren que ja saben que la salut no és només física, sinó que hi ha una salut integral en què també s’ha de tenir en compte la salut mental, emocional, espiritual i social. “Cada una d’aquestes dimensions de la salut està connectada amb les altres, de manera que quan una queda descuidada també afecta les altres”, explica.

    Un altre concepte que es desprèn d’aquest capítol de l’Agenda dels Infants, el quart d’un total d’onze, és el de l’ajuda emocional, per a la qual “les persones adultes hem de poder veure què necessiten concretament els infants”, analitza Torrella. “Si els infants ens estan demanant ajuda és perquè tenen la consciència que de vegades no estan bé, volen estar millor i no saben com fer-ho. Així doncs, aquí és important que puguem dissenyar com els acompanyem a adquirir eines de gestió emocional, però també recursos per establir relacions saludables i gestionar els conflictes, aspectes que impacten molt sovint en com se senten”.

    De fet, l’informe alerta que el 13% dels infants afirma que se senten sols. Consideren que la família és qui més pot ajudar-los per sentir-se millor i demanen parlar més sovint sobre els seus sentiments, sense que se’ls jutgi ni se’ls compari amb altres. Han verbalitzat les seves propostes per elaborar l’Agenda, entre les quals figura tenir més temps de tutoria o personalitzat per parlar de com se senten.

    La pressió estètica

    D’altra banda, els infants expliquen que reben pressió sobre com ha de ser el seu cos o la seva imatge, sigui per comentaris que reben pel seu aspecte físic o per la influència de les xarxes socials i els mitjans de comunicació sobre com han de ser un nen o una nena “ideals”. De fet, un 11% afirma que no està satisfet o satisfeta amb el seu cos, i un 26% diu que no li acaba d’agradar ser com és.

    La Mireia, d’11 anys i alumna del districte de Gràcia ho resumeix així: “Les noies han de ser primes i perfectes i els nois han de ser forts i alts”, mentre que la seva companya Sara afirma: “A mi m’ha passat que he anat a una botiga i no he trobat res de roba de nenes i m’he agafat roba de nen, i que la botiguera em digui: ‘Ui, t’has equivocat, això és per a nens’”.

    Per a Torrella, es tracta d’un tercer aspecte que inclou aquesta demanda, a més dels conceptes de salut integral i ajuda emocional: “És el punt de ‘com hem de ser’, que té relació amb la identitat i amb el paper de l’autoestima”. “L’autoestima està directament relacionada amb l’‘heteroestima’, és a dir, l’acceptació i apreciació externa. Si la persona adulta em reconeix, això vol dir que soc important i mereixo amor. Sense aquesta valoració externa en la infància és molt més difícil construir una autoestima forta. Però compte, això no vol dir que haguem de dir “molt bé” a tot el que fa un infant, sinó transmetre estima incondicional: t’estimo quan ho fas bé, i també t’estimo quan t’estic posant un límit”, afegeix.

    Els suggeriments que han sortit dels tallers que han fet els infants de la ciutat de Barcelona passen per “acceptar el nostre cos tal com és i vestir-nos com vulguem, sense obsessionar-nos pel físic, sense complexos ni deixar que ens afecti el que diguin de nosaltres” o “ajudar-nos els uns als altres a sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i no fer comentaris sobre l’aspecte físic dels companys i companyes”.

    També creuen que seria bo “controlar les imatges que ens arriben perquè siguin fotos reals que no estiguin retocades i representin tot tipus de cossos”, així com “representar la diversitat en els anuncis, que no ens arribi sempre el model de noia prima i de noi fort, i que les botigues de roba i de joguines no tinguin seccions diferenciades per nens i nenes”.

     

    Text publicat originalment al blog Educa.Barcelona del Diari de l’Educació

  • L’atenció primària de salut a la infància

    Davant la iniciativa de concentració de l’atenció pediàtrica recentment presentada, analitzem els riscos que comporta i exposem els principis en què s’hauria de basar l’atenció sanitària de primer nivell a la població infantil en el marc del sistema públic de salut.

    1. D’on venim?

    La reforma de l’APS empresa a partir de la promulgació del Real Decreto 137/1984, de 11 de enero, sobre estructuras básicas de salud va suposar un punt d’inflexió en l’atenció a la infància a nivell estatal. Fins aleshores, els metges pediatres atenien els infants fins als 7 anys, moment en què passaven a ser atesos pels metges generalistes com la resta de la família. En pobles petits, però, no hi havia pediatres i els infants eren atesos des del naixement pel metge de la família. Catalunya va fer la seva versió de la reforma l’any següent, amb el Decret 84/1985, de 21 de març, de mesures per a la reforma de l’atenció primària de salut a Catalunya, la major part del qual continua vigent. Segons la nova legislació, el personal mèdic dels equips d’atenció primària (EAP) està integrat per: Metges generals d’atenció primària, Odontòlegs-estomatòlegs i Pediatres puericultors d’atenció primària, que assumeixen l’atenció dels infants fins als 14 anys. En complir-ne 15, passen al metge de família.

    En aquell moment, a l’entorn europeu es donaven, i encara es donen, altres models. En una minoria de països (Txèquia, Eslovàquia, Grècia, Bulgària i Rússia) els menors són atesos majoritàriament per pediatres a l’APS. A gairebé la meitat dels països, en canvi, són els metges de família qui es fan càrrec d’aquest grup de població. En aquesta categoria se situen el Regne Unit, Irlanda, Dinamarca, els Països Baixos, Noruega i Finlàndia, entre d’altres. A la resta de països europeus (França, Portugal, Àustria, Bèlgica, Suècia, Itàlia, Alemanya, Hongria, Turquia i Suïssa) funciona un sistema combinat en què la proporció de nens menors de 15 anys tractats per un metge de família o per un pediatre és similar. A tot arreu, les àrees rurals són les que tenen una major presència de metges generalistes i les àrees urbanes, de pediatres.

    La configuració dels EAP es va fer en una època en què es donava més valor al coneixement i la pràctica especialitzats que als generalistes, en un entorn d’expansió dels sistemes sanitaris. La incorporació de pediatres als EAP va condicionar la concepció assistencial dels infants, que s’ha equiparat a l’atenció especialitzada. Fins i tot, la denominació “població pediàtrica” ha substituït la de “població infantil” en una subtil maniobra medicalitzadora. Ha condicionat, també, la pràctica clínica dels metges especialistes en medicina familiar i comunitària, que sovint no han vist com a tasca pròpia l’atenció als infants, malgrat que els estudis de l’especialitat inclouen competències en les malalties més freqüents i en els programes preventius en l’edat infantil.

    El que va ser considerat un model d’èxit, aviat va mostrar les seves debilitats. Potser la més important ha estat la manca de pediatres interessats en l’APS, en part, motivada per una formació eminentment hospitalària. L’enfocament de les activitats preventives va tenir el seu moment àlgid amb el document del Departament de Salut anomenat “Protocols de medicina preventiva a l’edat pediàtrica. Programa de seguiment del nen sa”, publicat el 1995 i dut a terme per pediatres i infermeres. El programa, que ha estat revisat posteriorment, contemplava múltiples visites per a criatures sanes, fet que va contribuir a la pèrdua de la capacitat d’autocura de les famílies, a la dependència del sistema sanitari i a la sanitarització del desenvolupament i la criança dels infants. De manera paradoxal, als serveis d’atenció continuada i d’urgències, els nens i les nenes malalts reben atenció per professionals generalistes més que no pas per especialistes en pediatria, de manera que hi ha nens sans visitats per pediatres i nens malalts visitats per metges i metgesses generalistes.

    De mica en mica es van anar despoblant els EAP de pediatres, més en zones rurals, cosa que no va ser aprofitada per fer una discussió a fons del model. Es va optar per substituir-los per metges de família amb una formació complementària en pediatria, tot mantenint les consultes dels infants separades de les de la resta de família.

    El dèficit de pediatres s’ha manifestat a totes les comunitats autònomes, però no a tot arreu s’ha resolt de la mateixa manera. A Aragó, Castella-La Manxa, Extremadura, Castella i Lleó, Andalusia, La Rioja i País Valencià els nens no atesos en places de pediatria s’adscriuen als contingents de metges de família. En canvi, a Catalunya, Navarra, Astúries, Balears, País Basc i Canàries es mantenen els contingents de pediatria, malgrat que en part ja siguin assumits per metges de família. En altres comunitats s’adopten postures intermèdies i els menors de set anys s’adscriuen a contingents d’altres centres de salut on sí hi ha pediatres.

    Al 2007, el Departament de Salut, dirigit per Marina Geli, intenta posar remei a la situació amb el Pla Estratègic d’ordenació de l’atenció de pediatria a l’atenció primària. La mesura més destacada és la creació dels equips pediàtrics territorials (EPT), més coneguts com a línies pediàtriques, que consisteixen en la concentració de pediatres en uns centres d’atenció primària (CAP) determinats. El que se’n diu un nou model, en realitat és una nova organització en funció de la disponibilitat decreixent de pediatres. Així, alguns pobles i alguns barris de ciutat es veuen obligats a desplaçar-se per rebre atenció per als seus fills, perdent accessibilitat a uns serveis que es distancien tant de l’entorn social com de l’equip que atén els adults de la família. A nivell conceptual se segueix insistint en la centralitat de la pediatria en l’atenció infantil i en el paper del generalista com a suport, no al revés.

    Els EPT es reconeixen com una unitat productiva pròpia amb autonomia de gestió i diferenciada dels EAP. Alguns EPT són conjunts amb l’atenció hospitalària amb un equip directiu comú als dos àmbits assistencials.

    2. On som? El model d’atenció pediàtrica en l’àmbit de l’atenció primària i comunitària

    L’APS no ha estat mai una prioritat en les polítiques sanitàries a casa nostra, que no han comprès ni la seva importància ni els atributs que la fan efectiva. Així, quan van arribar les retallades pressupostàries, a partir del 2011, amb el conseller Boi Ruiz, la part més damnificada del sistema va ser l’APS. Més endavant, la recuperació dels pressupostos es va destinar a l’atenció hospitalària en la seva major part, deixant una APS descapitalitzada en personal i equipaments. Per tant, els problemes amb la pediatria, i de manera més àmplia amb l’atenció sanitària infantil, s’han d’emmarcar en la crisi global de l’APS, que en els últims anys està deixant pel camí dos dels seus atributs més determinants: l’accessibilitat i la longitudinalitat.

    La COVID-19 ha suposat una nova estocada per a tot el sistema, però de manera especial per a l’APS, de la qual tampoc s’ha recuperat. Ha estat una bona excusa per tancar consultes de pediatria en àrees rurals i alguns barris, cosa que ha originat nombroses protestes veïnals pels desplaçaments obligats fora del CAP de referència, on, en absència de “consulta de pediatria”, sovint es nega l’atenció als infants. D’altra banda, les línies pediàtriques no sempre garanteixen la longitudinalitat perquè es programen les visites segons la disponibilitat de les diferents agendes.

    La manca de planificació i la política d’apagar focs han portat a una situació complexa en què conviuen diverses fórmules assistencials. A part dels EPT centralitzats i dels CAP amb contingents de pediatria a càrrec de pediatres o de metges de família, trobem CAP on aquests últims atenen nens en les franges horàries en què no hi ha pediatre o en períodes de vacances. A més, l’atenció continuada i urgent compta amb escassos pediatres. Tenim, a la pràctica, un model mixt de provisió professional, en què hi participen un nombre gens menyspreable de metges de família capacitats per fer atenció als infants, els coneixements i habilitats dels quals no s’haurien de malbaratar.

    Les dades facilitades pel Departament de Salut corresponents a l’any 2022 revelen que el 25% dels CAP tenen EPT i que 729 pediatres (el 63%) i 426 metges de medicina de família i comunitària o d’altres especialitats (37%) presten atenció pediàtrica a l’APS. També, que un total de 1.172 infermeres treballen a l’atenció pediàtrica a l’APS.

    En aquesta situació, i sense tenir en compte les conclusions dels estudis d’àmbit europeu que avaluen els diferents models, el Departament de Salut, ara dirigit per Manel Balcells, fa un pas més i elabora el Model d’atenció Pediàtrica en l’àmbit de l’APiC amb el qual consolida els EPT, que ara anomena equips territorials d’atenció pediàtrica (ETAP), concentrats en només 79 CAP. El nou pla, que es presenta com una actualització del pla del 2007, no es basa en cap avaluació global de l’anterior, si bé afirma que “Catalunya disposa d’una atenció pediàtrica de gran qualitat”. A quins aspectes de la qualitat es refereix?

    El document exposa alguns reptes de salut als quals han de fer front els ETAP, com la prevalença de sobrepès i obesitat que, segons l’ESCA 2022, afecta quatre de cada deu nens i nenes entre 6 i 12 anys, amb una tendència creixent des del 2015 i que és més elevada en famílies de la classe social menys afavorida i en les que tenen estudis secundaris. Un altre repte són els problemes de salut mental (el 7,4% de la població de 4 a 14 anys té una probabilitat elevada de patir-ne), amb una tendència creixent des del 2014 i que també afecta més els nens i nenes de famílies de la classe social menys afavorida i sense estudis universitaris. Com s’abordaran aquests problemes treballant lluny de la comunitat i dels equips que intervenen en el grup familiar? Amb uns serveis menys assequibles per a les famílies amb menys recursos i més dificultats de desplaçament? Ens podem trobar davant d’una nova expressió de la llei de cures inverses que deixa de banda les persones que tenen més necessitats, al mateix temps que les famílies amb més recursos acudiran als serveis privats.

    Els ETAP segueixen formats per personal propi, és a dir, desvinculats organitzativament i funcionalment dels EAP. Inclouen pediatres, infermeres especialistes en pediatria, així com també infermeres especialistes en família i comunitària amb expertesa en pediatria, treballadors socials sanitaris, odontòlegs, tècnics de cures auxiliars d’infermeria i administratius sanitaris. Davant de la perspectiva de la poca incorporació de pediatres als ETAP, contempla que “si la situació ho requereix, metges de família i infermeres amb expertesa en pediatria poden formar part dels ETAP d’acord amb el marc normatiu i competencial”. S’inclouen els “nous perfils professionals de l’APiC que donen suport als professionals dels EAP i ETAP–referents de benestar emocional i comunitari (RBEC), dietistes-nutricionistes (D-N) i fisioterapeutes, entre d’altres”. Els ETAP seran ubicats en els centres existents i alguns en centres nous, es volen centrar en patologies greus, formar equips especialitzats que donin “atenció de qualitat” i tindran una gestió pròpia, cosa que sempre s’ha negat als EAP.

    Amb aquest “model”, definitivament, la pediatria se segrega dels EAP i s’apropa a una atenció especialitzada de segon nivell. On queden l’accessibilitat, la proximitat, la longitudinalitat i la visió global de la salut en l’entorn familiar i comunitari? D’aquesta manera es perd la visió generalista i hi perden els infants, les famílies i l’APS en conjunt. Ens hem de preguntar també si la creació d’ETAP representarà una pèrdua de recursos per a l’APS.

    Seguint amb la incomprensió de la importància de les funcions de l’APS, es reforçarà el 061 amb una línia pròpia que contractarà pediatres i que estarà en marxa a partir del mes de juny. Diu el conseller que des del 061 no s’atendran només urgències, sinó també les consultes més habituals, que es valoraran i resoldran telefònicament, fet que pot posar en risc la qualitat i la seguretat de l’atenció. El 061 ordenarà els fluxos de pacients, és a dir, actuarà com a porta d’entrada al sistema i desplaçarà encara més l’APS d’aquest rol. D’aquesta manera, esdevindrà cada cop més l’eix vertebrador del sistema, com n’hem parlat en diverses entrades d’aquest blog: El 061 i la fragmentació de l’atenció, El 061 no pot ser l’entrada al sistema, El SEM es menja l’Atenció Primària.

    La resposta de la població no s’ha fet esperar. El dia després que el conseller presentés el seu pla, entitats veïnals, polítiques, sindicals i de defensa de la sanitat pública, com el FoCAP, feien públic en roda de premsa un comunicat que el critica durament. L’assumpte també ha arribat al Parlament (aquí i aquí).  Davant l’allau de crítiques, el mateix conseller va declarar uns dies més tard que: “els pediatres seguiran visitant als CAP i demana a les famílies “confiança” en el nou model”. Llàstima que la confiança en aquests moments estigui en nivells molt baixos.

    3. L’atenció a la salut infantil: problema o oportunitat?

    Entenem que la resposta del sistema sanitari a les necessitats de salut dels infants no es pot basar principalment en la disponibilitat de pediatres. Ha de tenir en compte el tipus de necessitats, els estudis sobre els determinants socials i sanitaris de la salut i el marc conceptual en què s’inscriuen les polítiques sanitàries. Davant l’evidència de la inviabilitat de mantenir l’especialitat de pediatria en els EAP, seria el moment d’analitzar i planificar des d’una perspectiva més general.

    Els motius de visita que fan els nens i nenes als centres d’APS es poden distribuir, a grans trets, en tres grups: els que no tenen cap patologia biomèdica, els que presenten una patologia lleu, en general de vies respiratòries, aparell digestiu o locomotor i els que pateixen una patologia de certa complexitat. Els motius del primer grup, que majoritàriament són temes de puericultura, vacunacions i consultes d’orientació sanitària, temes relacionals familiars o escolars, els pot abordar un professional amb el nivell de formació d’infermeria especialitzada en atenció als infants; els del segon grup es poden resoldre amb la competència d’infermeria i de medicina de família i els tercers són els que necessitarien i es beneficiarien realment d’una atenció feta per un especialista en pediatria.

    Està demostrat que els sistemes sanitaris que basen la seva atenció en pràctiques primaristes i generalistes proveeixen una atenció sanitària de major valor i obtenen millors resultats en salut, tant en cada persona com a nivell de la salut de les poblacions, tot i que poden proporcionar una atenció suposadament de menor qualitat quan es considera malaltia per malaltia. És el que es coneix com la paradoxa de l’atenció primària. I això és així perquè s’exerceix una pràctica generalista que se centra en el tot i no només en les parts, perquè comprèn la persona com un conjunt. Perquè singularitza les actuacions en cada persona i fa una atenció individualitzada de cada una d’elles, i perquè per fer això té un coneixement de la comunitat i del context familiar i social que li permet fer un vestit a mida.

    La paradoxa de l’APS està molt demostrada en població gran amb comorbiditats, però també en la població infantil (1 i 2) que en general és una població sana des del punt de vista biomèdic i que té els seus principals problemes en els determinants socials de la salut i en els contextos comunitaris en què viu, es relaciona i es socialitza (la família, els centres educatius, els amics, les xarxes socials…).

    Les mesures que s’adoptin per resoldre la baixa disponibilitat de pediatres han de respondre a les qüestions:Com hauria de ser una atenció de qualitat a la població menor a nivell primari?  Quines són les característiques que es relacionen amb millors resultats?

    L’estudi europeu Model of Child Health Appraised (MOCHA), que ha dut a terme una anàlisi de l‘atenció a la població infantil en el nivell primari i ha comparat els països segons el professional responsable (metge/sa de família, pediatra o mixt), el tipus de sistema sanitari i el seu finançament i organització, conclou que no hi ha evidència de diferències rellevants en l’atenció als problemes de salut en funció del tipus de provisió professional (metge/sa de família, pediatre o mixt). En canvi, sí que hi ha evidència que els condicionants socials i el tipus de sistema sanitari impacten en la salut dels infants i en la implementació d’algunes vacunacions. La fortalesa de l’APS és, probablement, el factor sanitari més determinant de la salut infantil. Així doncs, no hauria de preocupar tant el fet que no hi hagi suficients pediatres com que no es garanteixi la visió generalista i la qualitat de les dimensions de l’APS que estan relacionades amb la seva efectivitat com són l’accessibilitat, la longitudinalitat, la globalitat i la capacitat de coordinació de l’assistència. Tal com estan concebuts, els ETAP no poden garantir aquests requisits a tota la població infantil.

    Els danys i les amenaces que comporten les actuals polítiques sanitàries, i en concret el Model d’atenció pediàtrica, ens reafirmen en la defensa d’uns principis en què s’hauria de basar l’atenció sanitària de primer nivell a la població infantil:

    • La sanitat pública ha de garantir una atenció primària de qualitat a tota la població infantil, amb caràcter universal, equitativa i orientada a donar resposta a les necessitats de salut més que a la demanda.
    • Una atenció que sigui generalista i amb perspectiva comunitària, accessible i de proximitat, integrada en els EAP.
    • Una atenció longitudinal i ben coordinada amb els especialistes i altres nivells i àmbits assistencials.
    • Ha de tenir ben definides les funcions dels professionals generalistes i les dels especialistes pediàtrics, amb la perspectiva que cada perfil contribueixi des de les seves competències en l’atenció a les diferents necessitats de salut.
    • Ha de garantir una atenció especialitzada (pediatria i altres) de qualitat per als infants amb un problema de salut que ho requereixi (malalties cròniques, poc freqüents i/o greus) i ben coordinada amb els professionals dels EAP, en especial amb els que tenen a càrrec les famílies dels infants.
    • Els EAP han de comptar amb pressupost i personal per atendre la població infantil. Els recursos destinats a l’atenció especialitzada no poden minvar els que es destinen a l’APS.

    Les dificultats del moment podrien suposar una oportunitat per qüestionar aspectes obsolets i avançar cap a l’enfortiment de l’APS i del sistema públic de salut. També una oportunitat per potenciar i donar valor al generalisme en totes les etapes de la vida, per invertir en centres i equipaments, per escoltar i cuidar els professionals (tots!), per dotar els EAP d’autonomia de gestió i tantes coses pendents des de fa temps. Lamentem que no sigui així i que es vagin perdent peces d’un sistema que té el màxim sentit quan es considera com un tot. Quina serà la propera peça que perdrem?

    Tanmateix, tot canvi ha de ser fet amb previsió i visió global i ha de comptar amb l’opinió dels professionals implicats. Ha de preveure els recursos professionals i de formació en el marc d’una APS ben considerada dins del sistema, ben organitzada i ben dotada econòmicament. Ha d’anar acompanyat d’explicacions públiques de les motivacions i els arguments teòrics en què se sustenta.

    Hi ha raons suficients per demanar que no s’implementin els canvis previstos per a aquest 2024, que s’escolti les entitats i les famílies que s’estan mobilitzant per la pèrdua de l’atenció de proximitat i que es doni resposta a les seves demandes.

  • Un nou horitzó per al futur diagnòstic i tractament de persones que no es curen de la Covid

    La pèrdua d’olfacte, que sobretot varen patir els afectats per les primeres variants del coronavirus que va capgirar la vida a tot el món, ara fa quatre anys, avui encara la pateixen algunes persones que varen agafar la malaltia aleshores. També els acompanya cansament, mal de cap, certa boira mental i, en determinats casos, una lleu pèrdua de memòria. Són els pacients de Covid persistent que, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), acaben sent entre un 10 i un 20% dels contagiats del virus.

    Gemma Lladós, metgessa de l’Hospital Germans Trias i Pujol i investigadora de la Fundació Lluita contra les Infeccions precisa encara més l’abast de la Covid persistent, situant la seva prevalença entre un 5 i un 15% del conjunt de pacients que passen la malaltia. Per aquests pacients amb seqüeles cròniques de la Covid no hi ha tractament, arrosseguen símptomes que, en el millor dels casos, és l’únic que els professionals sanitaris poden avui dia tractar, per exemple, el mal de cap o les taquicàrdies recurrents que, segons explica la Dra. Lladós, també afecten alguns d’ells.

    Estudiar cas per cas per mirar de trobar punts comuns en els afectats, i esbrinar així les causes d’aquesta síndrome –la Covid persistent– està en mans d’investigadors en molts llocs del món. L’Hospital Germans Trias i Pujol va obrir la primera Unitat de Covid persistent de tot l’Estat. I ja han dut a terme diferents estudis. Per això ara són els primers a posar atenció en una recent troballa d’investigadors de la Universitat de Zúric que han identificat una alteració al sistema immunitari que es dona en pacients amb Covid persistent i no en pacients amb la malaltia en la seva fase aguda.

    Els científics suïssos han detectat una variació de la quantitat d’unes partícules que hi ha dins del sistema immunitari, involucrades en la regulació de com actuen les cèl·lules immunitàries que ens defensen d’atacs externs. Aquestes poden augmentar i disminuir i al sistema que les regula se l’anomena complement, tot i que no complementa res, sinó que té la seva pròpia funció. Doncs bé, una alteració en el seu funcionament, que també intervé en la coagulació sanguínia, ha estat diferenciada en pacients amb Covid persistent respecte dels que passen la malaltia, però la superen sense quedar amb simptomatologia de la malaltia. També hi detecten una lesió en el teixit que envolta els vasos sanguinis.

    La troballa s’ha fet en una mostra de 39 persones sanes, que varen definir el grup de control, i 113 pacients amb Covid. A tots els van anar fent seguiment durant un any i els van anar fent analítiques de sang per observar si hi havia canvis. Així varen percebre que en els pacients en els quals continuaven els símptomes de la Covid de sis a més de dotze mesos després de la seva fase aguda havien augmentat de manera notable les proteïnes del sistema complement. Aquesta dada podria esdevenir un biomarcador per al diagnòstic de pacients amb Covid persistent.

    Els resultats de l’estudi dels investigadors de la Universitat de Zúric han estat publicats aquest mes de gener a la revista de divulgació científica Science. Tal com valora la investigadora de la Fundació Lluita contra les Infeccions, Gemma Lladós,” investigacions com aquesta, tot i no tenir una traducció en un fàrmac, són importants perquè posen en evidència alteracions, encara que el mecanisme sigui complex, i això pot fer que es trobi una possible diana terapèutica”.

    Esperança

    La disfunció en la xarxa de proteïnes associada a la resposta immunitària de l’organisme apropa, doncs, a un possible test de diagnòstic, i fins i tot a la cura de la cronicitat derivada de la Covid que pugui reparar la desregulació.

    “Avui dia –segons explica la Dra. Lladós–, no hi ha cap biomarcador o prova específica per dir a un pacient que té Covid persistent, cosa que sí que tenim en el cas d’una artritis reumatoide, per exemple”. Tot i que, afortunadament, no són pacients que morin per la Covid, tal com afegeix Lladós, “la persistència dels símptomes de la malaltia tenen un impacte en la seva qualitat de vida. Hi ha, per exemple, gent jove que passa a ser dependent, pel cansament o ofegaments constants, per exemple, amb la repercussió psíquica i familiar que això suposa. Són situacions invalidants i frustrants”.

    Des de la Fundació Lluita contra les Infeccions s’han dut a terme més de vint assajos clínics amb institucions internacionals per fer avançar el coneixement sobre el virus. L’any passat, un equip de l’Hospital Germans Trias i Pujol, amb la Dra. Lourdes Mateu al capdavant, varen publicar a la revista científica The Lancet els resultats d’un estudi descriptiu de seguiment durant dos anys de pacients amb Covid persistent. “La conclusió més important –comenta la Dra. Lladós– va ser que només el 7% d’aquests pacients es recuperen”.

    De moment, l’única manera de prevenir la Covid persistent és evitar el contagi del virus i passar la malaltia, per a la qual cosa, la vacuna és, ara per ara, la principal ajuda.

    També des de l’Organització Mundial de la Salut indiquen que per a protegir-se un mateix i també els altres de la Covid persistent cal protegir-se de la Covid-19. I recomanen per a fer-ho:

    • Vacunar-se.
    • Portar mascareta.
    • Rentar-se les mans regularment.
    • No escampar tos i esternuts (tapant-se la boca amb l’avantbraç, per exemple)
    • Assegurar que els espais interiors on estem estiguin ben ventilats.

  • El MIR, a examen: una llosa insuportable per als graduats

    L’últim examen MIR ha estat objecte de nombroses crítiques tant per la dificultat i baixa pertinència de diverses preguntes, especialment en el cas d’una d’elles (de la convocatòria 2024) per la infortunada construcció d’un enunciat i distractors que podrien ser interpretats, com en efecte així ha estat, com un atac als soferts professionals de l’atenció primària i comunitària.

    Però els problemes de l’examen MIR i, més globalment, de l’accés a la formació sanitària especialitzada a Espanya, no poden ser valorats únicament ni principalment des de la perspectiva de l’anècdota. Són més profunds i necessiten una reflexió detinguda i global sobre els elements bàsics que ho defineixen, com els referits als seus objectius, paper en el contínuum formatiu, continguts i calendari de realització.

    Quant al seu objectiu primordial, des de fa ja molts anys ha estat objecte de controvèrsia la necessitat de definir l’accés a la formació especialitzada com un instrument que hauria de limitar-se a classificar als graduats espanyols concurrents per a l’elecció d’especialitat i plaça formativa, sense suspensos ni aprovats, una vegada que s’admet que TOTS els graduats que vulguin treballar a Espanya han d’acreditar haver realitzat i superat un període de formació especialitzada per a poder exercir en el sistema sanitari públic encara que no en la part privada.

    La distinció actual entre un àmbit i l’altre del sistema em sembla conceptualment absurda a més d’un atemptat potencial a la qualitat i seguretat de l’assistència que es presta a la ciutadania en tots els centres del sistema, siguin públics o privats. En el cas dels graduats procedents d’altres països sembla adequat que, a més de la suficiència idiomàtica i d’acord amb els convenis establerts entre els estats i els de la mateixa Unió Europea, hagin d’acreditar documentalment que han superat un grau acadèmic de nivell equivalent o superior al del nostre país i, si és el cas, superar la prova o proves que així ho demostrin, dissenyades i implementades en un nivell estatal centralitzat amb caràcter anual.

    El que sí que em sembla evident és que si, tal com deia abans, els graduats sanitaris han de ser especialistes per a poder exercir, un dels objectius de l’examen MIR no pot continuar sent el de SELECCIONAR als graduats espanyols que volen accedir al sistema. La prova o proves han de servir únicament per a ORDENAR-LOS per a l’elecció d’especialitat i plaça formativa. És necessari acabar amb la conceptualització de l’examen MIR com una de les oposicions més difícils de l’estat i eliminar la influència negativa que aquest fet té sobre els estudis de grau.

    I, la qual cosa és també molt greu, sobre el benestar psicofísic dels graduats sanitaris espanyols, condemnats al calvari de la seva preparació intensiva durant un o més anys i al sacrifici personal i econòmic que suposa la matrícula en les acadèmies que els preparen per a superar-ho. És imprescindible que els estudiants espanyols de ciències de la salut es desfacin de l’obsessió, de la llosa, que suposa avui l’examen MIR i que puguin dedicar-se plenament a completar el seu perfil competencial graduat sabent que una vegada superat aquest període podran accedir en tots els casos a la formació especialitzada.

    Sembla sens dubte desraonat que, amb l’excusa de la variabilitat de les qualificacions de les diferents facultats de medicina espanyoles, s’estableixi en un miserable 10% el valor de les qualificacions del grau per a determinar la nota final de l’accés dels aspirants a la formació sanitària especialitzada. Ara resulta que, en contra de la lògica més elemental, el valor de l’esforç d’aprenentatge realitzat durant molts anys és gairebé insignificant en relació amb el de la nota obtinguda en un examen puntual de coneixements.

    Per a superar aquesta situació absurda han d’establir-se mecanismes legislatius i tècnics objectius que garanteixin la qualitat, pertinència, rigor metodològic i homogeneïtat de les avaluacions del procés formatiu del grau en totes les facultats de ciències de la salut espanyoles. Una estratègia d’aquest tipus no ha de xocar amb l’autonomia universitària i garantiria la paritat entre els graduats espanyols. Avançant en aquesta línia podrien establir-se abans de l’obtenció del títol de graduat en totes les facultats del camp de les ciències de la salut unes proves, de disseny i avaluació estatals, que, a diferència de l’actual examen MIR, fossin capaços d’analitzar no solament el component de coneixements de la competència sinó també els d’habilitats, actituds i valors i amb uns continguts i nivell de dificultat coherents amb el de les matèries impartides durant el grau, evitant de pas els problemes ocasionats en l’examen MIR per la inclusió de preguntes més apropiades per a un especialista que per a un estudiant o acabat de graduar.

    La consideració conjunta i equilibrada de les qualificacions obtingudes al llarg del grau al costat de la final permetria ordenar als graduats de ciències de la salut espanyols amb vista a l’elecció d’especialitat i plaça formativa. Una estratègia d’aquest tipus faria possible que els graduats s’incorporessin a la formació especialitzada després d’1-3 mesos d’acabar els seus estudis i eliminaria l’actual examen MIR i el període actual que transcorre entre la finalització del grau i el començament de la formació especialitzada, període la durada del qual és sovint superior a 1-2 anys.

    Per als graduats dels camps de la física, química i biologia seria necessari establir proves específiques d’àmbit estatal i amb periodicitat anual per a accedir a la formació sanitària especialitzada. En aquest cas, amb la doble missió de seleccionar i ordenar als candidats, ja que es convoca un nombre de places formatives molt de menor que el de candidats possibles i que, a diferència dels graduats en els àmbits de les ciències de la salut, les seves opcions laborals no passen únicament per la necessitat d’optar a les places convocades per a ells pels centres sanitaris acreditats, sinó que poden exercir la seva professió sense aquest requisit en altres terrenys laborals.

    Els canvis proposats tenen un grau de dificultat política i tècnica important, però, al meu entendre, són perfectament viables si s’enfoquen en el marc de la consideració conjunta dels dos primers períodes del contínuum formatiu sanitari: grau i formació especialitzada. Les veus que reclamen acabar amb l’autocomplaença de l’administració en relació amb el sistema MIR espanyol i, per tant, al seu mecanisme d’accés, són cada vegada més nombroses.

    Els beneficis dels canvis suggerits tindrien una traducció molt positiva tant per a la qualitat i pertinència de la formació graduada i la seva avaluació com per a la coherència d’aquesta fase amb la de formació especialitzada i, entre altres coses, eliminaria els efectes negatius, esmentats abans, de l’examen MIR sobre l’orientació dels estudis de grau i sobre la vida i hisenda d’uns graduats que es veuen abocats a perdre un any o més de la seva trajectòria personal i professional en la seva preparació.

    Els Ministeris de Sanitat i Universitats han de treballar coordinadament per a abordar aquest problema, cosa que, malgrat el prescrit en les disposicions legals, no han fet fins ara.

  • Procrastinar: la tendència a ajornar tasques per a més endavant

    Qui no ha deixat passar els dies, en la seva època d’estudiant, fins a la nit abans d’un examen, per agafar els apunts de la matèria a examinar-se, o a fer els deures cada setmana sempre diumenge a la nit? Anar posposant tasques és una tendència comuna en la majoria de les persones, a tota edat. Però no sempre aquesta manera de procedir (o de no procedir), batejada com a procrastinació, amaga els mateixos motius i fa patir als qui la practiquen.

    Procrastinar és l’art d’ajornar accions, activitats, fins i tot pensaments que ens resulten difícils, que ens transmeten malestar, presa de decisions per les quals temem éssers jutjats, o que ens comprometen a fer més coses després. La procrastinació de certs contactes, viatges o gestions pot ser que sigui una forma d’evitar que amaga el record de males experiències, o sensació de fracassos previs en aquestes accions, o fins i tot traumes, tal com apunta la psicòloga clínica i psicoterapeuta, Connie Capdevila.

    Precisament, quan la procrastinació afecta l’estat emocional, causant una insatisfacció constant, a més a més d’afectar l’economia personal o familiar, per la manca o nul·la consecució de resultats, o per l’incompliment de compromisos professionals i socials, l’acompanyament de la psicologia pot aportar el desllorigador d’aquesta tendència. I això demana anar a l’origen d’aquesta procrastinació. En cas que aquesta amagui un trauma, l’avantatge de treballar-ho en la consulta psicològica podrà deslliurar-nos de dos problemes alhora: deixar d’evitar i de procrastinar.

    Abans que res, convé saber si és algun trastorn mental allò que impedeix la persona assolir els seus objectius més immediats, senzills i habituals de la vida diària perquè ho deixa tot pendent de resoldre. “Un dèficit d’atenció o hiperactivitat, una depressió o un trastorn obsessiu-compulsiu (TOC) podrien ser motiu de procrastinació”, apunta com a exemples la psicoterapeuta Connie Capdevila.

    Pot ser que no agradi el que s’ha de fer, o perquè sigui una tasca difícil o una càrrega de feina excessiva, que aclapara només de pensar-hi. I en molts casos, també hi té a veure la manca o dificultat per planificar les tasques.

    Saber la causa concreta de per què cada deure es deixa per a més endavant permetrà trobar una tècnica psicològica per a combatre-ho. I buscar la motivació que ens porti a fer allò que post-posem és una de les estratègies. Per exemple, imaginar el benestar que sentim després d’haver fet exercici físic, al gimnàs o sortint a córrer a l’aire lliure, pot motivar-nos a vèncer l’evitació de l’esport per l’esforç que suposa. Es tracta d’ignorar els pensaments que entorpeixen i vesteixen de complicació i pors les accions a fer, perquè moltes vegades es viu més durament el pensament sobre allò que hem de fer, que el fet mateix de fer-ho un cop ens hi posem. Activant el cos, el pensament que evoca el ‘dolor’ es desactiva o, si més no, es redueix. I estar-ho fent ja sabem que ens apropa més a la seva finalització i satisfacció de la feina o l’esforç o exercici completat.

    Exemples

    La psicoterapeuta Connie Capdevila exposa solucions a determinats motius de procrastinació:

    En funció del perquè es procrastina, es poden fer servir estratègies com aquestes:

    • Quan procrastino perquè la tasca no m’agrada i en prioritzo d’altres: Transformo la tasca en un joc, o busco algú per competir. Em poso música o un podcast quan estic fent una tasca avorrida.
    • Quan procrastino perquè he de fer alguna cosa que em resulta difícil: Em pregunto com la puc fer més senzilla. Per això cal que pensi també en qui em pot ajudar a fer-la, on trobar informació si en necessito més o fins i tot formació per aprendre-ho a fer i que em sigui més fàcil. Admetre la necessitat d’ajuda i demanar-la significa un pas important.
    • Quan procrastino perquè he de fer una tasca llarga i m’aclaparo: Desgrano la tasca en microtasques, dividint-la en parts i anoto cadascuna  com a tasques individuals, però més petites i senzilles que el conjunt d’elles. A cada part li assigno un temps estimat per a completar-la i vaig marcant les acabades. Per exemple, un treball de recerca comença escrivint cada tros del treball, com si fos un índex, i una idea general.
    • Quan procrastino perquè m’és difícil començar: Em comprometo amb algú a fer-ho en una franja de temps concreta, amb una data límit. També pot ajudar demanar-li a algú que ens faci preguntes que faran d’estímul per a començar. O bé explicar en un àudio els passos a seguir des del principi. Així ja dibuixem el camí de l’acció, per començar i continuar fins a acabar la tasca.
    • Quan procrastino perquè tinc un projecte, però no m’he assegut a planificar: Dedico un temps a fer un guió. En ell, cada punt identifica coses o persones que poden ajudar. I em faig un calendari de treball (cronograma) i, a la meva agenda, hi anoto activitats per dies i franges horàries. Quedo amb algú amb qui vaig reportant cada part feta segons hagi pactat.
    • Quan procrastino només en alguns moments del dia: Si és al matí, he de descartar que no sigui perquè no he descansat prou a la nit. Si és al vespre, he de mirar si durant el dia he perdut massa el temps o no he estat prou efectiu.
    • Quan procrastino per por a fer-ho malament: Si tinc pensaments i sensació de por a equivocar-me, o a les conseqüències de la meva tasca, un cop l’hagi enllestida o entregada, m’anirà bé escriure els pensaments que generen la meva por i identificar l’evidència que això sigui així o no. Puc demanar ajuda a alguna amistat o a la parella en aquesta exposició de la por.

  • Infermeres de Catalunya desconvoca la vaga indefinida després d’un mes i mig de mobilitzacions

    El sindicat va assenyalar, en paraules de la seva vicepresidenta Laia Marsal, que tot i que l’acord assolit no respon completament a les seves expectatives, consideren que és un «primer pas» i, per tant, van decidir desconvocar la vaga per «donar un alleujament a la infermeria i a la població». Els acords, segons el sindicat, no marquen un punt final, i han subratllat la seva disposició a convocar noves mobilitzacions si cal.

    En aquest acord, s’han establert eines de treball i s’ha creat un espai bilateral per fer seguiment dels acords cada dos mesos. Malgrat això, el departament ha rebutjat negociar l’increment salarial de 400 a 600 euros mensuals que reclamaven, argumentant que aquesta qüestió depèn de la requalificació de la professió a la categoria funcionarial A1, la qual es comprometen a negociar amb Madrid.

    L’acord d’aquest dijous inclou 9 dels 10 punts que les dues parts havien estat negociant, amb l’excepció de la millora salarial. Entre altres aspectes, es reconeixerà les infermeres com a figures vàlides per fer de cap de torn i de guàrdia. També s’ha aconseguit el compromís que puguin prescindir dels seus vehicles personals per realitzar la feina, i s’emprendrà un estudi per determinar la quantitat necessària.

    Altres mesures acordades inclouen la creació de borses de treball exclusives per a les infermeres, la revisió de les seves funcions i la implementació de la «desconnexió digital» quan no estiguin treballant, segons ha informat el sindicat.

    Tanmateix, el sindicat ha recalcat que aquest acord «no marca el final del camí» i han assegurat que no dubtaran en convocar noves mobilitzacions si és necessari. A més, tenen previst viatjar a Madrid el 2 de febrer per reclamar el reconeixement de la categoria professional A1, així com de les especialitats d’infermeres al ministeri.

    «Ha d’haver-hi reclassificació de totes les categories i hem quedat que l’aplicació es farà en el moment en què entri en vigor i tingui un finançament efectiu», ha explicat Balcells, que ha insistit que la requalificació és un tema que depèn del govern espanyol, també pel que fa als recursos econòmics.

    La vaga es va iniciar en coincidència amb l’aprovació del nou conveni col·lectiu de l’Institut Català de la Salut, que el sindicat considerava que beneficiava més als metges que a altres professionals sanitaris. L’acord final va ser aprovat amb el consens entre el Departament de Salut i els sindicats Metges de Catalunya, CCOO, UGT i SATSE.

  • L’Hospital Sant Joan de Déu coordinarà un projecte europeu per millorar l’atenció pal·liativa dels infants

    Es calcula que 21 milions d’infants necessiten atenció pal·liativa arreu del món, i més de 8 milions requereixen d’aquesta atenció especialitzada. A Europa, aproximadament 170.000 nenes i nens moren anualment sense poder accedir a aquest suport assistencial.

    El consorci Palliakid el formen 17 socis de 10 països europeus, incloent cinc centres clínics ubicats a Espanya, Itàlia, Dinamarca, Finlàndia i Letònia. També compta amb la participació d’Innovate UK, que finança el projecte al Regne Unit. Amb una durada de 4 anys i mig, el projecte s’ha posat en marxa amb un pressupost de 7 milions d’euros.

    La setmana passada es va celebrar la primera reunió presencial del consorci a Barcelona, amb 50 experts d’arreu d’Europa que van presentara els objectius del projecte i definir l’àmbit i abast de treball. L’Hospital Sant Joan de Déu va actuar com a amfitrió de la trobada, on es va poder debatre sobre el projecte i definir el seu àmbit i el seu abast amb l’objectiu prioritari que milers de nens i nenes millorin el seu benestar i la seva qualitat de vida.

    A l’espera que el projecte comenci a posar-se en marxa, Palliakids s’estructura en tres eixos de treball.

    • El primer es focalitza en millorar la identificació precoç de pacients amb necessitats pal·liatives amb necessitats complexes. En aquest sentit, es crearan models predictius que permetran estratificar els pacients segons la complexitat i així poder oferir un suport de forma precoç, més integral i planificat.
    • El segon eix es centra en la impliccaió dels pacients i les seves families. La intenció és desenvolupar eines per avaluar de forma més precisa les necessitats i també les seves expectatives.
    • Finalment, el tercer eix gira entorn el pla de decisions anticipades de l’atenció, per fomentar la interacció entre els infants, les famílies i els equips assistencials durant tota la malaltia. En aquest àmbit està previst crear una plataforma de treball, ‘Patient Journey’, per millorar la implicació del pacient i facilitar la presa de decisions.

    El servei d’Atenció Pal·liativa i Pacient Crònic Complex pediàtric de l’Hospital Sant Joan de Déu és el més antic d’Espanya, amb més de 30 anys de funcionament, motiu pel qual encapçala el consorci, segons destaquen des del centre en un comunicat.

     

    Aquesta notícia ha sortit publicada a elBaix.cat

  • Infància i temps lliure, el dret a descobrir

    En aquest món cada vegada més competitiu els infants són l’exemple més convincent de com les seves vides s’inicien amb una desbordant planificació de labors, obligacions acadèmiques i complementàries en la seva formació.

    En èpoques pretèrites, els infants omplien carrers i places ideant jocs i cantarelles improvisades fins a caure el sol.

    El temps ha evolucionat transformant el joc en altres escenaris, com la paulatina aparició del món digital i electrònic i la innovació d’antics divertiments vigents però modernitzats espais d’esbarjo.

    El joc és la manera que tenen els infants de viure les coses

    El joc és la manera que tenen els infants de viure les coses i el món que els rodeja, descobreixen l’entorn, la seva realitat, els horitzons que algun dia s’esforçaran a aconseguir, socialitzen i adquireixen patrons importantíssims, com el respecte, la generositat o l’empatia.

    El joc és, per tant, inherent i universal en l’infant i  la seva curiositat creant un món de llibertat i creativitat única i extraordinària, en el seu desenvolupament emocional i psicològic tan primordial.

    S’hauria de respectar aquesta part tan important del nen? Són els nous temps més exigents amb la pedagogia que han de rebre infants i joves?

    Les activitats educatives són un complement importantíssim en la formació dels infants; esports, idiomes, disciplines artístiques com ballet, música o arts pictòriques, també ceràmica, costura o la totpoderosa informàtica i les seves eines digitals… Un ampli ventall per a tots els gustos i sensibilitats que són avui dia una realitat aclaparadora.

    L’elevada càrrega d’activitats no permet sovint  aquest temps lliure ideal

    Molts experts incideixen, però, en relaxar les obligacions i els atapeïts horaris extraescolars i donar prioritat al joc, sobretot en les primeres edats per, de mica en mica, experimentar una font d’aprenentatge mitjançant la interacció i la curiositat.

    Jugar pel plaer de jugar inventant mil possibilitats, entorns de comprensió cognitiva i emocional, manipular i descobrir amb la seva imaginació el que es pot arribar a descobrir.

    El joc tan necessari que contribueix al desenvolupament de l’infant amb un infinit univers de possibilitats per adquirir la seva llibertat i autonomia mitjançant l’exploració i la interacció social.

    L’elevada càrrega d’activitats no permet sovint aquest temps lliure ideal, així com tenir molts deures gairebé cada dia, la qual cosa està sent avui dia qüestionada per molts professionals de l’educació i psicòlegs especialitzats en infància i joventut.

    Trastorns com ansietat, tristor, aclaparament o manca de descans són alguns dels problemes que pot ocasionar una sobrecàrrega lectiva i extraescolar.

    Els infants demanden més temps per gaudir amb la família

    El joc hauria de ser l’activitat fonamental de l’infant que es dóna de manera innata, lliure i plaent sense ordres ni horaris, que neix de l’interès, de l’observació  de l’entorn i de la necessitat de comunicació i interacció amb els altres.

    Fins i tot l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha alertat que el percentatge d’estudiants espanyols que pateixen estrès per culpa dels deures és dels més alts d’Europa. De fins al 70% en les noies de 15 anys. En la seva última enquesta, realitzada a més 11.000 joves en edat escolar, destaca la incidència dels deures sobre la salut dels alumnes, que augmenta a mesura que creixen. Assenyala que aquesta pressió es tradueix moltes vegades en “un increment de patologies com els mals de cap, dolors d’esquena, malestar abdominal i marejos”, així com dels “estats d’ànim que porten els nois i noies a sentir-se tristos, tensos o nerviosos”. 

    El dret a descobrir i a una infància plena de màgia, de tresors amagats i mirades compartides, aprenent a viure les obligacions naturals, escolars i acadèmiques necessàries per al  desenvolupament  maduratiu però amb el seny i l’equilibri d’una plena i feliç infantesa.

    Els infants demanden més temps per gaudir amb la família, temps per jugar amb els seus amics i per a ells mateixos… Per aprendre a viure cal  silenci, escoltar, compartir i atresorar instants de felicitat, per una infància respectuosa.