Just Deploy It!

Blog

  • Els MIR catalans diuen prou: «Reivindiquem uns drets bàsics que fins ara no se’ns han garantit. Ja no podem més»

    «El nostre sou base està al voltant d’uns 1.000 euros, per tant, és pràcticament obligatori fer guàrdies per tenir un sou digne. En una jornada laboral, comptant les guàrdies, podem arribar a fer 60, 70 i 80 hores setmanals de manera habitual». Així descriu Maria Jurado, resident de quart any (R4) de Traumatologia de l’Hospital Vall d’Hebron, les condicions laborals dels residents de Catalunya.

    David Riaza, R3 de Medicina Familiar del CAP Doctor Carles Ribas, considera que el problema de base és que el sistema fa servir als residents com a «mà d’obra barata» per mantenir el sistema de guàrdies i suplir la manca de metges especialistes. «Si poguéssim triar entre fer o no fer guàrdies, segur que molta gent no en faria, però ens tenen agafats pel sou», explica.

    En la mateixa línia s’expressa Oriol Mirallas, resident de tercer any (R3) d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. «Podem guanyar més diners a costa de sacrificar els caps de setmana o fer torns de nit. A Barcelona, els lloguers estan a uns 900 euros; si cobres 1.100 euros al mes, no tens diners per viure», explica. Segons Mirallas, aquest sou base és «completament insuficient» per al nivell formatiu i responsabilitat que tenen els residents.

    Els metges residents asseguren que amb la pandèmia de la Covid-19 hi ha hagut varis detonants que els han portat a una situació límit. «Amb la pandèmia han canviat els torns, s’ha passat d’un torn de 8 a 12 hores i, en molts hospitals, s’han eliminat les guàrdies. Això ha provocat que la gent estigués més enfadada, perquè el seu sou s’ha vist minvat pel fet de no poder fer guàrdies», assenyala Mirallas. En les causes de l’elevat contagi de metges residents també assenyalen el factor dels ‘llits calents’, compartits en els diferents torns. «En moltes ocasions dormim en habitacions compartides de tres o quatre persones i quan comences a treballar, un company descansa al llit on estaves abans», explica el resident d’Oncologia Mèdica.

    Davant d’aquestes situacions, els MIR catalans, que compten amb el suport del sindicat Metges de Catalunya, han decidit convocar una vaga de tres dies, el 21, 22 i 23 de setembre, per a reclamar millores formatives, laborals i retributives. «Aquesta precarietat dels residents fa anys que s’arrossega, però s’ha anat acceptant. Reivindiquem uns drets que fins ara no se’ns han garantit. L’administració no pot seguir estirant i pressionant, perquè ja no podem més», denuncia Jurado.

    Les reivindicacions

    El col·lectiu de residents de Catalunya es va agrupar en l’Assemblea de Residents ICS, establint una llista única de demandes que van votar més de 850 residents. Els MIR demanen, entre altres peticions, respectar les 37.5 h setmanals de jornada ordinària i no excedir les 48 h setmanals sumant la jornada ordinària i la complementària, respectar el descans setmanal de 36 hores ininterrompudes, que asseguren que no es compleix, i un augment del seu sou base, actualment d’uns 1.000 euros nets, depenent de l’any de residència. A més, demanen que el 15% de la jornada ordinària es destini a la formació no assistencial, un augment del preu per hora de les guàrdies i assegurar les rotacions dels residents davant d’un possible nou brot de COVID-19.

    Una altra de les seves denúncies és la falta de supervisió. «La gran majoria dels serveis d’urgències els porten residents i estan supervisats per residents més grans. Hi ha hospitals on hi ha un adjunt per cada 20 residents, per tant, la supervisió és nul·la», remarca Jurado. Per aquest motiu, els residents demanen que s’incorpori una ràtio d’un adjunt per un màxim de quatre residents, per tal que hi hagi un major acompanyament. «Hi ha moltes coses que poden passar desapercebudes i l’atenció als pacients no és la mateixa, perquè estem parlant de metges en formació que, a vegades, no tenen una formació especialitzada per a diagnosticar patologies que poden ser greus», assenyala la resident de l’Hospital Vall d’Hebron.

    Les propostes del col·lectiu de residents es van traslladar a una reunió amb responsables de CatSalut el dia 9 de setembre però, segons expliquen, les respostes de l’administració han sigut «poc concretes en el què i en el quan». «La meitat de les nostres propostes ja estan estipulades per llei, simplement exigim que es compleixi i que es facin una sèrie de mesures perquè això sigui així», remarca Mirallas. De moment, després de diverses reunions amb l’ICS i les patronals sanitàries, no s’ha arribat a cap acord.

    Aquestes situacions que viuen els residents són un fenomen comú en les diferents comunitats autònomes espanyoles. Per aquest motiu, després de la primera onada de la pandèmia, havent arribat a un punt màxim de saturació, els residents de diversos territoris van començar a crear comitès de vaga per organitzar-se. Els residents de Madrid van ser els primers a convocar una vaga, el 13 de juliol, i més endavant també es van sumar a les protestes els residents de la Comunitat Valenciana, els de Catalunya, Castella i Lleó, les Canàries i la Rioja.

    Madrid: l’inici de les protestes

    El passat 22 de maig, els metges residents de la Comunitat de Madrid van presentar a la Conselleria de Salut una demanda de conveni col·lectiu amb 80 propostes per demanar unes millores en les seves condicions laborals. No va haver-hi resposta per part de l’administració i van decidir convocar una vaga a partir del dilluns 13 de juliol. La vaga era de 24 hores cada dilluns, i la resta de dies en jornada complementària, és a dir, les guàrdies.

    Diego Boianelli, R3 de medicina interna a l’Hospital Clínic Sant Carlos de Madrid i president del comitè de vaga de Madrid, assegurava en una entrevista a aquest diari que molts dels seus companys residents van rebre coaccions per part dels seus supervisors i de la direcció dels hospitals per tal d’aturar la vaga. «Des del meu hospital, el Clínic de Sant Carlos, ens van dir que si fèiem vaga ens suspendrien les vacances. Després van rectificar, però ja va quedar reflectida la seva intenció», explicava. A més, afegia que a altres companys els van amenaçar de no contractar-los a l’Hospital si s’adherien a la vaga o en obtenir una pitjor qualificació.

    Durant setmanes, el col·lectiu de residents de la Comunitat de Madrid van organitzar nombroses manifestacions. Després d’un mes de vaga, els residents van arribar a un acord de mínims amb la Conselleria de Salut i van desconvocar l’aturada. Pel que fa a la formació, han aconseguit ampliar-la amb un certificat d’assistència i hores lectives. Respecte a la jornada laboral, han conquerit el descans després de les guàrdies de 24 hores i el dret a gaudir d’un descans ininterromput setmanal de 36 hores. I en l’àmbit salarial, recuperen les pagues extres que tenien retallades al 50% des del 2010 i obtenen un augment del sou base de 120 euros per a tots els residents. A més, han aconseguit el compromís de la Conselleria d’acabar amb els ‘llits calents’ per a les guàrdies.

  • De la mitigació a la contenció de la pandèmia de COVID-19

    Les dades epidemiològiques mostren que, sense tirar coets, tenim l’epidèmia de COVID-19 més controlada que a principis d’estiu. Al meu entendre ara comencem a caminar en la bona direcció, encara que amb moltes dificultats. Hem abandonat l’estratègia de la mitigació per passar a la de la contenció. Hem vist que els països com Alemanya o Corea, que van optar per la contenció, han tingut uns resultats en salut molt millor que els que com Itàlia, Espanya o França vam aplicar la política de mitigació. Desafortunadament altres comunitats espanyoles, com Madrid, encara no han rectificat la seva línia.

    El canvi d’estratègia no és només atribuïble al major coneixement que disposem avui, o a la disponibilitat de robots que realitzen proves PCR, penso que la reorientació és deguda al nou lideratge de la pandèmia. Afortunadament els polítics han deixat d’escoltar els doctors mediàtics afins al règim i han començat a confiar en el mateix sistema sanitari català.

    Els metges mediàtics afins al govern, des de la seva torre de marfil hospitalària i acadèmica, van proposar unes actuacions congruents amb el seu un profund desconeixement del sistema sanitari català. Des del principi, van deixar molt clar que l’objectiu era evitar que es col·lapsessin els hospitals, una idea recurrent en el seu sector que no sempre s’acompanya d’una millor salut pels ciutadans. En definitiva proposaven una estratègia de mitigació. Segurament, com que consideren que els equips d’atenció primària, el que ells anomenen «el carrer», ens limitem a transcriure les seves prescripcions en les receptes «del seguro», van considerar que era més segur obviar-los i concentrar tota l’atenció extrahospitalària en un servei que poguessin controlar fàcilment com era el d’atenció telefònica del 061 que òbviament es va mostrar totalment insuficient pel que va «caldre» contractar a correcuita i sense concurs a Ferrovial, una empresa externa molt coneguda dels catalans.

    Aquests metges mediàtics també proposaven solucions miraculoses com una app que faria tot el control de contactes obviant la vulneració de privacitat de la informació sanitària o pensàvem que els catalans donaríem la solució de la pandèmia al món demostrant que la cloroquina evitaria agafar la COVID.

    La poca efectivitat d’aquestes mesures, emmascarades pel confinament general de la població, segurament ha fet reflexionar als polítics que han començat a veure que la situació és molt complicada, que no existeixen solucions miraculoses, i que la pandèmia s’ha de combatre amb tots els recursos disponibles, fins i tot aprofitant els metges menys glamurosos que passem visita cada dia.

    El canvi d’estratègia s’ha evidenciat pel nou lideratge exercit pel nou secretari general de salut pública, Dr. Josep Maria Argimon. Un metge totalment desconegut per la població general, però un professional molt reconegut i de gran prestigi dins del sector sanitari. Compta amb una sòlida formació acadèmica internacional i sobretot amb un profund coneixement del sistema sanitari català. Ha passat la major part de la seva vida professional en posicions d’alta responsabilitat al Servei Català de la Salut i és el gerent de l’Institut Català de la Salut. En aquest moment ,la persona més influent dins del nostre sistema sanitari.

    Encara que no crec que ho hagi dit obertament, el Dr. Argimon està intentant aplicar una estratègia de contenció que és com hem controlat tradicionalment la majoria de malalties infeccioses. Ha situat els equips d’atenció primària en primera línia de contenció de l’epidèmia i ha facilitat que puguin practicar proves PCR a tots els que les precisen, tant els casos com els contractes estrets, al mateix temps que ha creat una xarxa de rastrejadors que garanteix el seguiment dels contactes. Les seves directrius són clares i professionals i és un molt bon comunicador malgrat que en aquest moment és quasi impossible arrancar-li un somriure.

    Celebro que hàgim abandonat la línia político-medàtico-màgica que portàvem i comencem a avançar per un camí més professional. Em dona confiança que el Dr. Argimon estigui liderant el projecte i només em preocupa que entre tots no sapiguem fer entendre a la població la importància de fer bé els aïllaments malgrat les proves PCR i l’absència de simptomatologia. Esperem que la població també compleixi en la utilització de les mascaretes, la higiene de mans i mantingui la distància social per evitar que l’arribada de l’hivern produeixi un rebrot difícil de controlar.

  • Per què no es pot (ni s’ha de) fabricar una vacuna per a la COVID-19 en un temps rècord

    Entre dos i quatre anys. Aquest és el temps que se sol necessitar per preparar una nova vacuna com la del virus SARS-CoV-2, responsable de la pandèmia de COVID-19. Durant aquest temps es realitzen múltiples assajos clínics amb un alt nombre de voluntaris sans. I la vacuna només es considera apta si s’aconsegueixen bons resultats en tres fases consecutives en què s’examina la seva seguretat, eficàcia i efectivitat per brindar immunitat duradora, és a dir, protegir de l’agent infecciós durant molt de temps (o tota la vida).

    La pregunta que a tots ens ronda és, ¿es pot escurçar el procés? Sí, solapant parcialment les tres fases en el temps. Però mai per sota dels 18 mesos. El que en el cas de la COVID-19 implica esperar a la primavera de 2021.

    Les tres fases dels assajos

    La primera fase de l’assaig clínic d’una vacuna examina si indueix toxicitats mortals o patologies greus en vint o cent voluntaris sans reclutats. Aquesta fase sol portar com a mínim tres mesos.

    El segueix una segona fase en què s’avalua la resposta immunològica enfront de l’agent infecciós, les dosis de la vacuna i l’esquema de vacunació. Per a això es recluten entre 200 i 500 voluntaris. Normalment, en aquesta fase segona es treballa amb voluntaris adults entre 18 i 55 anys, sans, que no hagin passat la infecció. I en el cas de pandèmia actual de COVID-19, en ser la gent gran els més vulnerables, s’inclou un grup d’individus majors de 65 anys sans.

    En ambdós grups de voluntaris es prova la vacuna completa. Però a la meitat d’ells, elegits a l’atzar, en comptes de la vacuna completa se’ls injecta «placebo», és a dir, la formulació de la vacuna sense l’antigen del patogen responsable de la resposta immunològica. És desitjable que els voluntaris convisquin amb l’agent infecciós per examinar si la vacuna pot protegir de la infecció. En el cas de la situació actual de virus SARS-CoV-2, hi ha països en la primera onada de la infecció i altres en la segona onada. Aquesta segona fase d’assajos sol durar al menys sis mesos.

    La tercera fase té com a objectiu comprovar la resposta immunològica a llarg termini. En aquesta fase es recluten milers de voluntaris, normalment entre trenta i cinquanta mil persones, amb idèntiques característiques i grups que a la fase anterior. És a dir, estar sans i no haver passat la infecció.

    En incloure un nombre molt alt de voluntaris, aquesta fase té un gran valor estadístic, tant per poder detectar toxicitats secundàries, que haguessin passat inadvertides en la fase anterior i que mai són toxicitats greus sinó lleus, com per establir l’eficàcia de la vacuna. Normalment es requereix que sigui superior al 60%, encara que en el cas de COVID-19 l’OMS proposa exigir només un mínim del 30%, i considerar idoni un 50%. Aquesta fase sol tenir una durada mínima de sis mesos, encara que el més habitual són nou o més.

    Tenint en compte totes aquestes fases, el temps mínim d’assajos és de 15 a 18 mesos.

    Són realistes els anuncis d’una vacuna per a novembre?

    Seria possible tenir llavors la primera vacuna de COVID-19 per a octubre o novembre, com s’escolta ja en diferents mitjans? Si ens atenim a les fases necessàries per a la seva aprovació, no. Però tampoc és recomanable. Entre altres coses perquè no només cal complir aquestes fases, sinó que també cal tenir en compte l’avaluació final dels resultats de l’última fase per les agències reguladores i el seguiment dels individus vacunats.

    A sobre, un cop aprovada, cal cert temps per produir la vacuna, passar-la pels controls de qualitat i detectar possibles efectes secundaris. En el cas de la possible vacuna per SARS-CoV-2, perquè tingui una cobertura global amb un nombre molt alt de dosi caldria afegir com a mínim uns tres mesos més. Encara que ja hi ha companyies que l’estan començant a fabricar abans que passi per tots els assajos amb èxit, el que si tot va bé podria accelerar també el procés.

    Per tant, si tot surt bé amb les vacunes en fase III actuals per a la pandèmia COVID-19, les dates més probables serien a partir del gener o febrer de l’any que ve.

    Els inconvenients d’anar amb presses

    Poden uns assajos precipitats afectar la seva eficàcia? Si no se segueixen aquests terminis raonables de les tres fases completes d’assajos clínics per a la preparació d’una vacuna, és molt possible que es vegi afectada l’eficàcia, que discrimina els resultats entre individus vacunats i no vacunats.

    Arribats a aquest punt, convé aclarir les diferències entre eficiència i eficàcia d’una vacuna:

    • Eficàcia d’una vacuna és el percentatge de reducció de la incidència d’una malaltia infecciosa en els individus vacunats enfront del grup d’individus que no es vacuna (grup placebo). Es mesura en la fase tercera del disseny d’una vacuna.
    • Efectivitat d’una vacuna és la capacitat d’una vacuna de protegir enfront d’una infecció quan s’aplica en condicions reals, cosa que s’avalua un cop completats els assaigs clínics, amb totes les seves fases. És a dir, és l’avaluació que es fa un cop està comercialitzada. Que també és important.

    A més, les presses podrien impedir que s’avaluï per què en alguns subjectes no s’aconsegueix protecció suficient, si hi ha una raó genètica per a això o si es pot modular la formulació de la vacuna per aconseguir una protecció adequada universal.

    Accelerant el procés tampoc poden avaluar bé les toxicitats secundàries, ni les raons científiques d’aquestes toxicitats. Això últim seria especialment important per a individus amb certes patologies (diabetis, malalties cardiovasculars cròniques o respiratòries greus o càncer), que en el cas de virus de la SARS-CoV-2 són d’alt risc i candidats a vacunar-se en les primeres etapes.

    En resum, es poden escurçar els temps per preparar una vacuna enfront d’un agent infecciós que suposa un gran desafiament mundial. Però sempre dins d’uns límits que no condicionin ni l’eficàcia, ni l’efectivitat, ni la seguretat de tots els possibles candidats a vacunar-se.

    The ConversationAquest és un article publicat originalment a The Conversation

  • Per una recuperació després de la crisi de la Covid-19 que tingui en compte la contaminació de l’aire i la crisi climàtica

    Quan estàvem gairebé a la fi de túnel de la primera onada de la pandèmia, discutíem com seria la tornada a la «normalitat». Alguns molt optimistes, pensaven que el futur seria completament «nou», que res seria com abans. Altres més realistes o pessimistes pensàvem que els sistemes i interessos econòmics i polítics, la distribució del poder i els hàbits de la població no es canvien tan fàcilment. Avui la realitat ens confirma aquesta visió més realista. Podem comprovar que la salut pública i l’assistència primària continuen infrafinançades i desvaloritzades, malgrat els discursos buits i paraules buides dels gestors de la sanitat. Continuen els voraços incendis a Califòrnia i el desglaç de l’àrtic, pel canvi climàtic.

    Dilluns es van reiniciar les escoles i els carrers que s’havien buidat de cotxes tornen a col·lapsar-se, sembla que tornem a la «normalitat». S’afirmava que ningú es quedaria enrere en aquesta crisi, però centenars de milers de treballadors segueixen sense cobrar les ajudes promeses, la cultura segueix novament oblidada, i la prioritat sembla que segueix sent el turisme i l’especulació immobiliària. La improvisació i la falta de plans alternatius, caracteritza la penosa gestió de les autoritats.

    S’ha oblidat ràpidament el MANIFEST de finals de maig signat per més de 40 milions de professionals sanitaris de més de 90 països sol·licitant als líders del món una recuperació després de la crisi de la pandèmia de la Covid-19 que tingui en compte la contaminació de l’aire i la crisi climàtica. El manifest va ser impulsat per l’Associació Mèdica Mundial, el Consell Internacional d’Infermeria, l’Associació Mundial d’Associacions de Salut Pública i l’Organització Mundial de Metges de Família.

    Tot i la gran transcendència d’un manifest com aquest, que unifica una postura clara i contundent de les organitzacions mundials més importants de les especialitats sanitàries, va tenir relatiu poc ressò en els mitjans de comunicació i l’opinió pública. Val la pena tenir en compte avui, 3 mesos després, algunes de les frases de la crida:

    «Els professionals de la salut romanen units per donar suport a una gestió de la pandèmia de COVID-19 pragmàtica i basada en dades científiques. Amb aquest mateix esperit, estem també units per aconseguir una recuperació saludable d’aquesta crisi (#HealthyRecovery, # Recuperació saludable)… La tragèdia actual té moltes capes, que es veuen magnificades per la desigualtat i la falta d’inversió en els sistemes de salut pública… Hauria estat possible mitigar i, potser, fins i tot prevenir aquests efectes invertint prou en la preparació per a les pandèmies, la salut pública i la gestió de l’entorn… Abans de la COVID-19, la contaminació atmosfèrica -causada, principalment, pel trànsit de vehicles, les centrals elèctriques de carbó, la crema de deixalles sòlides i les pràctiques agropecuarias- ja estava debilitant la nostra salut… Si volem que el món es recuperi d’aquesta crisi de manera saludable, no podem permetre que la contaminació continuï ennuvolant l’aire que respirem i embrutant l’aigua que bevem, ni que el canvi climàtic i la desforestació continuïn endavant, desencadenant, possiblement, noves amenaces per a la salut de les poblacions vulnerables… Cal abandonar per complet els subsidis que es concedeixen a l’explotació de combustibles fòssils i apostar decididament per la producció d’energies renovables i no contaminants, el nostre aire estarà més net i es reduiran dràsticament les emissions causants del canvi climàtic… La protecció i la promoció de la salut haurien de ser un dels eixos centrals de les grans inversions que els seus governs faran en els propers mesos en sectors bàsics com l’atenció sanitària, el transport, l’energia, i l’agricultura i la ramaderia. El món necessita recuperar-se amb salut. Els plans d’estímul dels seus països han de ser instruments per a aconseguir-ho».

    Els que hem pres consciència de la necessitat d’un nou paradigma centrat en la salut i no en la malaltia, no ens cansarem de promoure les idees de el manifest. La societat ha de fer seu i exigir als governants seguir aquesta nova senda. La nostra salut i la de la planeta és cosa de tots.

  • L’atenció primària, el mur de contenció contra la COVID-19

    A l’Estat espanyol la inversió destinada a l’atenció primària, reivindicada com a cabdal per a la prevenció i control dels brots de coronavirus, s’ha reduït en l’última dècada en un 13’1%. La situació, però, és molt pitjor en el cas de Catalunya, on la baixada arriba al 24’28%. Així doncs, els professionals de l’atenció primària han hagut d’afrontar la pandèmia llastats per una manca de recursos i personal estructurals. Repassem la seva tasca a través de diverses veus del sector.

    Elena Bartolozzi, sobre la importància d’invertir en atenció primària

    Elena Bartolozzi: “Per atendre la crisi i sempre, cal pressupost per l’Atenció Primària”

    Elena Bartolozzi és secretària del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya. Van parlar amb ella sobre els reptes i les mancances de l’Atenció Primària. Per Carla Benito

    El CAP Raval Nord com a exemple d’una salut comunitària compromesa amb el barri

    CAP Raval Nord: un mur de contenció de la covid-19 compromès amb el barri

    Des del CAP Raval Nord, expliquen que la situació socioeconòmica de moltes de les famílies que atenen és especialment complicada, i que els serveis socials del barri es troben col·lapsats a causa de l’augment de la demanda arrel de la pandèmia de la covid-19. Per Èlia Pons.

    Meritxell Sánchez-Amat: la proximitat amb el pacient dels professionals de l’atenció primària

    Sánchez-Amat: “Desaprofitar el coneixement de l’AP sobre el pacient és d’una inequitat i ineficàcia brutal”

    Meritxell Sánchez-Amat, presidenta del FoCAP, valora la situació després d’haver-se aprovat uns pressupostos autonòmics que, després de tres anys sense, no han posicionat a la salut com els seus professionals voldrien. Per Carla Benito.

    Els CAPs, en situació límit

    L’atenció primària, al límit: «La situació és de col·lapse total»

    Els professionals dels CAPs es troben saturats davant l’augment de casos de coronavirus i la falta de personal. Reclamen més recursos, que s’incorporin els reforços necessaris i que hi hagi una major planificació per part de l’administració. Per Èlia Pons.

  • La sanitat pública a Catalunya: Com està l’aigua?

    David Foster Wallacei en el discurs de la cerimònia de graduació de La universitat de Kenton de 2005, dirigint-se als estudiants: «Hi ha dos peixos joves que neden i en un cert punt troben un peix vell que va en direcció contrària, fa un senyal de salutació i diu: ‘Hola, noi, com està l’aigua?’ Els dos peixos joves naden una mica més i després un es gira a l’altre i li etziba: Què diables és l’aigua?»

    Uns anys abans, el 1993, Rafael Argullol a «La raó del mal» descriu les conseqüències d’una pandèmia imaginària com «un món girat al revés, en el que res era com s’havia previst que fos, aquest món tan irreal, era en definitiva el veritable món». Potser aquest món és l’aigua de la qual parla David Foster Wallance. Les pandèmies són socràtiques, obliguen a fer-se preguntes sobre l’aigua, sobre el món y sobre la sanitat pública.

    Per aquesta raó és oportú interrogar-nos, en primer lloc, sobre la sanitat pública amb la qual hem enfrontat l’actual catàstrofe sanitària, és dir, el recorregut des de les retallades en la despesa pública sanitària fins a la pandèmia de la covid-19. En segon lloc, sobre la necessària cohesió territorial del sistema i les contrastades divergències, i finalment sobre la ineludible reconstrucció del Sistema Nacional de Sanitat. Aquests comentaris tenen com referència bàsica el document «Algunes propostes de millora del nostre Sistema Públic de Sanitat», impulsat per un grup de professionals de la sanitat de Catalunya.

    De les retallades a la pandèmia

    La pandèmia ens situa davant la consciència de la nostra vulnerabilitat, doncs la qüestió no és si tornarà a passar, sinó quan passarà. També ens col·loca davant l’evidència que tots depenem de tots, i en conseqüència sobre la necessitat de valorar i defensar el públic. Ens obre els ulls, o hauria de fer-ho, sobre les retallades eixelebrades del sector públic que ens han deixat sense protecció i ens deixa també una tasca: evitar que les generacions futures es trobin en situacions com aquesta o semblants.

    Serveixi com a exemple el que el govern de la Generalitat inicia el 2010 el desballestament de l’estat del benestar. Addueix que l’austeritat és la garantia per preservar l’estat del benestar, i que no apujar impostos i baixar la despesa és el contrapunt als excessos, l’algaravia i la demagògia de l’esquerra. L’any 2014 el President de la Generalitat va visitar a PatMcCroy, governador de Carolina del Sud, Estat considerat aleshores pel New York Times com «el laboratori global del Tea Party». Aquest es va congratular de «les similituds de les seves polítiques amb les del President de la Generalitat» (El País, 18 de juny de 2014).

    Les reaccions a aquestes polítiques han provocat la mutació des de dures posicions conservadores neoliberals en política econòmica a raons situades en l’àmbit dels sentiments, fins a instal·lar-se en l’»Espanya ens roba». Es transformen els arguments al mateix temps que es dilueixen les responsabilitats. En aquest sentit, el 10 de novembre de 2014, un membre del Consell Executiu de la Generalitat declara: «sense un relat en clau nacional, no haguérem pogut suportar els ajustos de més de 6.000 milions d’euros» (Dolça Catalunya, 10 de desembre de 2014) El resultat ha sigut que Catalunya, entre 2010 i 2017, amb un 16 per cent de la població d’Espanya, acumulava el 21 per cent de les retallades en sanitat.

    L’any 2017 la despesa sanitària pública d’Espanya era el 6 per cent del PIB, inferior al 7,1 de mitja de la zona euro, i del 7,5 de mitja de Bèlgica, França e Itàlia.

    La relació del PIB per habitant d’Espanya sobre la mitja de la zona euro pot considerar-se com un indicador de capacitat econòmica i equival el 2017 al 76,1 per cent de la mitja de la zona euro, dotze punts més que la proporció de la despesa sanitària pública per habitant sobre la mitja de la zona euro que se situa en el 64,1 per cent. Diferència que mostra un marge positiu de sostenibilitat del sistema sanitari públic i rebat els supòsits d’una excessiva despesa pública en sanitat.

    L’OMS va declarar la pandèmia de la Covid-19 l’11 de març de 2020, el govern d’Espanya el 14 de març declara l’estat d’alarma i activa simultàniament 138.923 milions d’euros per pal·liar els efectes de la pandèmia. El 29 d’abril, set setmanes després en plena pandèmia, el Parlament de Catalunya aprova a Llei 4/2020 de Pressupostos, amb una previsió que consolida la reducció de les despeses de l’estat del benestar i especialment la despesa en sanitat.

    El pressupost de 2020 per Protecció Social, Promoció de l’Ocupació, Salut, Educació i Habitatge, comparat amb la despesa de 2010, en euros de valor constant, es redueixen el 2,7 per cent. La despesa sanitària es redueix el 5,6 per cent, equivalent a 574 milions d’euros. És oportú recordar que el maig de 2011, el Parlament de Catalunya, amb els vots de CiU i del PP va aprovar una llei sobre l’impost de successions per la que es redueixen els ingressos de la Generalitat en un import de 500 milions d’euros, quantitat semblant a la reducció de la despesa sanitària pública a Catalunya prevista en el pressupost de 2020.

    Durant aquest període les despeses no financeres i no vinculades a l’estat del benestar, no només no disminueixen, sinó que augmenten el 31,4 per cent, en tant que la proporció de despesa de l’estat del benestar social sobre la despesa total no financera, es redueix del 31,8 per cent al 27,5 per cent.

    Entre 2010 i 2017 és significatiu l’augment de la proporció de la despesa sanitària privada sobre la despesa sanitària total, en detriment de la despesa pública. La sanitat pública total (Generalitat, Corporacions Locals, Mutualitats i Administració Central) es va reduir en un 10,9 per cent, en tant que la despesa en sanitat privada va créixer el 8 per cent.

    Aquesta evolució confirma la visió del Conseller de Salut de la Generalitat, que el 24 de gener de 2011 en una entrevista a TV3 defensava al 24 per cent dels catalans que tenien un sistema sanitari privat perquè, segons ell «això té efectes positius en el sistema públic, ja que es reparteix el pressupost entre el 75 per cent de la població».

    La cohesió i la contrastada divergència territorial

    El desenvolupament, l’ampliació de la cobertura i la millora de la qualitat de la sanitat pública durant el procés de descentralització de les competències sanitàries és indubtable. La nostra sanitat pública es defineix com «Sistema» nacional de sanitat, no com «Servei» nacional de sanitat, com en la majoria de països, la diferència no es deu a un incident semàntic, sinó al seu nivell de descentralització.

    Des de la seva implantació no s’han abordat aspectes fonamentals de la governança de la descentralitzada sanitat pública, com són: assegurar la cohesió i qualitat del sistema, garantir l’accés i la universalitat, la implementació d’un sistema adequat de salut pública, garantir nivells d’atenció més igualitaris entre les diferents Comunitats Autònomes i disposar de sistemes d’informació suficients del Sistema Nacional de Sanitat. En definitiva, el necessari desenvolupament e implementació de la Llei 16/2003, de 18 de maig, de cohesió i qualitat del Sistema Nacional de Salut. Un sistema d’agregació d’unitats completament autònomes que cal completar amb adequats recursos de governança compartida. Com apunta Antonio Franco (El Periódico, 20 d’agost de 2020): «la sanitat no ens ha fallat ara per no estar centralitzada, sinó per la mala qualitat de la descentralització».

    Algunes dades il·lustren les disparitats des de la perspectiva territorial. La despesa pública en sanitat per habitant el 2018 és notablement diferent entre Comunitats Autònomes. En els extrems els 1.753 euros en el País Basc i els 1.212 euros d’Andalusia. Catalunya amb 1.432 euros se situa en la mitjana. Més cautela requereix la comparació del percentatge de despesa sanitària pública sobre el PIB. En un ampli interval que va del 3,5 per cent del PIB a Madrid al 8,7 per cent a Extremadura, Catalunya se situa en el 4,7 per cent.

    Les diferències s’aprecien també amb relació al model de sanitat pública. A Catalunya entre 2010 i 2018 els recursos assignats a Atenció Primària, en termes d’euros de valor constant, s’han reduït el 16,5 per cent, més del doble del 7,1 de reducció mitjana del conjunt de les Comunitats Autònomes sense incloure Catalunya.

    En sentit contrari, l’Atenció Hospitalària durant aquest període creix el 2 per cent a Catalunya i el 4,4 per cent de mitja en la resta de Comunitats Autònomes sense incloure Catalunya. Per tant, en sentit contrari a promoure una Atenció Primària eix del sistema sanitari i uns hospitals amb «menys grassa i més múscul», més centrats en pacients complexes i tractaments especialitzats.

    Fins al 2016 no s’han homologat les dades sobre les llistes d’espera de Catalunya amb les de les altres comunitats autònomes. Fins aquest any en el «Sistema d’informació sobre llistes d’espera» del Ministeri de Sanitat no hi ha informació sobre Catalunya. La variació entre comunitats autònomes mostra grans divergències, el desembre de 2018 la llista d’espera de cirurgia per 1.000 habitants té un màxim de 8,7 a Catalunya i un mínim de 2,8 a Madrid, amb una mitja de 5,5. Les mateixes característiques s’observen en les llistes d’espera de consultes externes, amb un màxim de 90 a Andalusia i un mínim de 17 a Madrid. Catalunya amb 47 està propera a la mitja.

    Una diferència destacada procedeix dels modes de gestió. Els concerts en l’activitat sanitària pública a Catalunya equivalen el 2018 al 46 per cent dels concerts sanitaris de totes les Comunitats Autònomes.

    Finalment, set comunitats Autònomes realitzen l’avaluació de noves tecnologies sanitàries a través d’Agències d’Avaluació que funcionen de forma autònoma i independent de l’Agència Central de l’Institut Carles III. Tenen un funcionament independent, per tant, una reduïda capacitat tècnica i sense capacitat real de recomanacions útils i concretes per la resta de comunitats Autònomes (Rey del Castillo, 2015).

    La reconstrucció i la millora del sistema Nacional de Sanitat

    Després dels devastadors efectes de la pandèmia, la reconstrucció socialment equitativa només serà possible si som capaços d’entendre la nostra vulnerabilitat davant fenòmens com el virus covid-19. Encara desconeixem la seva dimensió, també els seus efectes reals i no disposem de manual d’instruccions. Només tenim una certesa, per sortir d’aquesta situació necessitem el més ampli compromís polític i social possible.

    Aquesta possibilitat requereix abandonar en l’economia i fora d’ella l’excloent «nosaltres i ells» i sentir-nos concertats en el «nosaltres» incloent. És necessari evitar que la por al virus sigui substituït per la por a l’exclusió social i a la pobresa i comprendre que només salvant als ciutadans amb més risc social ens salvarem tots.

    Les conclusions del Dictamen de la Comissió per la Reconstrucció Social i Econòmica del Congrés dels Diputats, de 21 de juliol de 2020, i el Pla d’Acció per la Transformació del Sistema Nacional de la Salut, de 14 de juliol de 2020, estan orientats al canvi de paradigma de cuidar i curar al de la prevenció, de la prospecció i l’atenció més personalitzada. Encara que els determinants socials i ambientals de salut haurien de tenir una consideració més destacada en el marc de la reconstrucció de la sanitat pública.

    Les conclusions destaquen la necessitat d’una nova governança del sistema sanitari basada en un Pacte Social en Pro de la Sanitat Pública, la derogació del RDL 16/2012 de 2 d’abril de mesures urgents del SNS, l’impuls per compartir el govern del Sistema Nacional de Salut con las Comunitats Autònomes, promovent la cooperació i la coordinació amb les comunitats autònomes i entres elles. Proposa convertir el Consell Interterritorial en l’instrument del nou cogovern compartit de la sanitat. Planteja la necessitat de mesures per acabar amb la temporalitat i precarietat dels professionals, la millora de les seves condicions laborals, així com, el desenvolupament de polítiques d’igualtat de gènere en l’àmbit de la salut i la sanitat públiques.

    Es proposa també reforçar l’Atenció Primària i Comunitària i el Treball Social, facilitant la continuïtat assistencial entre primària, hospitalària y sociosanitària, així com, dotar a les residències de persones grans i persones amb discapacitat de serveis d’Atenció Primària adequats.

    En farmàcia es planteja l’eliminació progressiva del copagament farmacèutic i es reitera la voluntat de crear una plataforma compra centralitzada de medicaments. En investigació es proposa establir un increment de la inversió fins al 2 per cent del PIB (el 2018 era de l’1,24%).

    Contempla també l’elaboració d’un Pla d’Emergència de Salut Pública i la consideració de la seguretat sanitària com una de la seguretat nacional, amb plans de contingència, la creació d’equips de resposta ràpida i la creació d’una xarxa de dipòsits estratègics de material sanitari.

    Per últim, proposa millorar la sostenibilitat econòmica del sistema creant un Fons de Reconstrucció Sanitària i la revisió del càlcul de les necessitats relatives al Fons de Garantia de Serveis Públics Fonamentals. És a dir, millorar la suficiència financera del sistema per fer efectiu l’accés universal i l’atenció equitativa i de qualitat, el finançament públic i una presència reforçada en els organismes internacionals de salut pública.

    Referències:

    • Nuccio Ordine  (2013) La utilidad de lo inútil. Acantilado
    • http://www.caps.cat/images/stories/DEBAT_Document_TOT_5.pdf
    • Javier Rey y otros: “Financiación y sostenibilidad del Sistema Sanitario Público Español”. Fundación Alternativas, 2015; Javier Rey, Pedro Sabando, Fernando Lamata y Ramón Gálvez: “Un gobierno Federal para la Salud Universal”. El País, 13 de agosto de 2019
    • http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso/Organos/Comision?_piref73_7498063_73_1339256_1339256.next_page=/wc/detalleInformComisiones?idOrgano=390&idLegislatura=14

  • Aquest pla no serveix

    El vicepresident Pere Aragonès, la consellera Alba Vergés i el director del CatSalut Adrià Comella van presentar el Pla d’Enfortiment i Transformació de l’Atenció Primària (AP). Amb aquests ambiciosos objectius caldria esperar propostes que reforcessin els valors fonamentals de l’AP i que marquessin línies estratègiques que tots els equips haurien de tenir en compte a l’hora d’organitzar-se per a donar pas a una millor resposta a les necessitats de la població. Però aquest pla pateix del mateix mal de sempre: està fet pensant en una AP subalterna, sense capacitat de coordinació de la resta d’actors del sistema, i que dóna una atenció fragmentada sense tenir la longitudinalitat i la fortalesa d’uns i unes professionals de referència com un immens valor a preservar. A la pràctica el pla és només una proposta de mínims per a afrontar la crisi de l’AP que la pandèmia del COVID ha accentuat.

    Les xifres

    a) Diners. Diuen que s’invertiran 46,1 M€ aquest any, 125 M€ l’any 2021 i 126,9 M€ l’any 2022. Total 298 M€. La despesa en AP realitzada l’any 2018 va ser de 1.480 M€, la del 2010 va ser d’uns 1.720 M€, o sigui que ni en tres anys es recupera la despesa del 2010 (caldria afegir l’increment de l’IPC d’aquest període, que se situa en torn el 16%).

    b) Nombre de professionals. Es planteja un increment de 3.810 professionals repartits de la següent manera:

    • Recursos conjunturals mentre duri la pandèmia: 1400 professionals (referents Salut i Escola, gestors COVID i equips extractors COVID)
    • Incorporacions estructurals 2020-2022: 306 metges/esses, 220 infermeres/ers, 750 auxiliars d’infermeria, 750 administratives/ius, 112 treballadores/rs socials, 150 nutricionistes i 115 psicòlegs/gues. Total 2.400.
    • Ritme d’incorporació: 2020: 560 professionals, 2021: 1300 i 2022: 550

    c) Quina aportació suposa, de mitjana, per a cada equip (EAP) tot el pla? (A Catalunya hi ha 374 EAP).

    • 0,8 metges/ses
    • 0,58 infermeres/rs
    • 2 auxiliars d’infermeria
    • 2 administratives/ius
    • 0,3 treballadores/rs socials
    • 0,3 psicòlegs/gues
    • 0,4 nutricionistes
    • 3,7 “conjunturals”

    2400 professionals estructurals representen un augment del 12% sobre els 20.000 que tenim ara, i ens situaria per sobre del que teníem el 2010 (21.000). Pot semblar que així es recuperen les “retallades”, però de tot aquest personal, només el 22% és personal del nucli assistencial bàsic dels equips que és la medicina i la infermeria, fet que suposa una millora irrisòria. Dedicar el gruix de les noves contractacions a perfils de suport apunta a que es donarà prioritat a tasques administratives per damunt de les assistencials.

    Els nous perfils professionals

    La contractació de nous perfils professionals de la psicologia i la nutrició per a donar suport sense que els EAP estiguin degudament dimensionats és un perill. Suposa un pas més en la fragmentació de l’atenció a les persones i una fuga dels recursos d’allà on són prioritaris: la contractació de metgesses/es i infermeres/rs.

    La incorporació de nous perfils professionals en els equips modifica la manera de treballar, de fer front a les necessitats de les persones que atenem. Pot tenir conseqüències positives o negatives, tal com reflexionem en el document “Al voltant del model d’atenció a la salut mental a l’APS“. I a més no es el moment!!! Primer dimensionin bé metgesses, infermeres, administratius… i després parlem de qui, com i quan

    Les noves funcions

    En l’última dècada ha augment la complexitat de les persones ateses en els EAP, s’han assumit tècniques diagnòstiques (ecografies, retinografies…) i terapèutiques (crioteràpia, infiltracions…). Ara, s’assignarà a alguns equips la tasca d’atenció de persones que viuen en residències (Catalunya disposa d’unes 64.000 places residencials) donant continuïtat al que ja s’ha iniciat durant la pandèmia. És una tasca que reclamem com a pròpia de l’APS, a la qual s’han de destinar els recursos necessaris. Així es va expressar en un escrit que vam subscriure més de 20 entitats professionals i ciutadanes. El pla de la conselleria contempla la dedicació d’un metge/ssa i dues infermeres/rs per a cada 500 residents, aproximadament, que implicaria una dotació de 128 metges/ses i 250 infermeres/rs només per a aquesta tasca.

    Un enfortiment real de l’AP hauria d’aspirar a la recuperació de les activitats que en els últims anys s’han assignat a altres dispositius, com ara l’hospitalització domiciliària, els equips de cronicitat, o l’atenció a final de vida.

    Desenvolupar amb qualitat les velles i les noves funcions requereix personal assistencial suficient, que es podria situar en les ràtios europees, de 9,6 metges/ses de família per 10.000 habitants, tal com reclama el president de la CAMFIC, Antoni Sisó, i 12,5 infermeres/rs.

    Dotació, renovació d’infraestructures i modernització tecnològica dels CAPS

    Es preveu una important inversió en eines tecnològiques: 1000 telefonia IP, 8000 webcam, 3000 ordinadors portàtils, 500 telèfons mòbils, 500 lectors òptics, i 600 kids de cribratge, que esperem que permetrà sortir de l’actual obsolescència tecnològica i millorar l’accés telefònic de la ciutadania als equips i la comunicació entre professionals i pacients, ja que aquesta crisi ha evidenciat el que ja se sabia, que contactar amb els CAP sense anar-hi presencialment és massa sovint una carrera d’obstacles.

    Queda per concretar la renovació d’infraestructures, que es requereix de manera urgent per alguns CAP que no reuneixen les mínimes condicions higièniques. Es necessiten edificis que permetin circuits diferenciats segons patologia respiratòria o no, bona ventilació i possibilitat de neteja freqüent. Aquestes condicions no es podran aconseguir a curt termini, pel que sembla una bona idea la col·laboració amb institucions locals per aconseguir més espais. L’objectiu hauria de ser tenir espais suficients per recuperar l’activitat presencial plena com més aviat millor. Veurem la capacitat i la flexibilitat que tenen les direccions sanitàries i les municipals/comarcals per aconseguir-ho.

    Com a tema pendent hi ha el replantejament de les necessitats dels CAPs en quant a infraestructures. Els CAPs de què disposem són majoritàriament petits, amb pocs espais per a activitats comunes, sales d’espera massificades i consultes sempre compartides que no permeten flexibilitat horària. En un futur no massa llunyà caldrà entomar-ho.

    L’essència i les dimensions de la AP

    Sobta que, ni a la nota de premsa ni a les presentacions que s’han penjat sobre el pla, no s’esmenti en cap moment la longitudinalitat. És ben conegut l’efecte beneficiós de la longitudinalitat en resultats en salut, en mortalitat i en despesa en serveis sanitaris. La longitudinalitat no és res més que la relació personal al llarg del temps entre el pacient i el professional de referència. Com pot ser que una característica que ha demostrat millorar la qualitat de l’assistència sigui contínuament obviada pels responsables sanitaris del nostre país?

    El pla fa referència a altres característiques importants de l’AP com són el fet de ser l’eix vertebrador del sistema i la porta d’entrada, l’accessibilitat, la integralitat, la resolució… En cap cas aquestes característiques són incompatibles amb la longitudinalitat, ans al contrari, fan sinergia i augmenten la potència de l’AP.

    Pla de millora de les condicions de metgesses/es i infermeres/rs

    És una bona notícia que es reforcin els equips amb personal administratiu, TCAI, de treball social i els assistents d’equip (figura que hores d’ara és un misteri), però trobem a faltar que el pla inclogui un apartat destinat a fer l’AP més atractiva per a metgesses/es i infermeres/rs. Els darrers anys les persones que acaben la formació, opten de manera molt important per marxar del país, treballar en dispositius de suport, a les urgències hospitalàries o a centres privats. Cal elaborar un pla de millora de les condicions de treball i salarials per a recuperar el talent perdut i reconèixer l’esforç de les persones que ja treballen a l’AP, així com augmentar el nombre de places MIR i IIR i reconèixer l’especialitat infermera d’atenció familiar i comunitària com un requisit, encara que ara per ara no hi ha especialistes suficients, i cal per tant que sigui un merit molt valorat per a treballar a l’AP.

    Com a solució per a donar resposta a la crisi del COVID aquest pla podria ser valorat positivament de manera parcial. Només de manera parcial perquè l’augment de personal que contempla no és suficient per donar resposta a l’augment del volum de feina que genera la pandèmia. A l’atenció a les residències (és molt positiu que segueixi en mans de l’AP) i al diagnòstic i seguiment dels casos de COVID cal afegir el rastreig de contactes i la gestió de les incapacitats laborals que se’n deriven i la col·laboració en els cribratges massius. A partir d’ara s’hi sumarà el suport a les escoles en COVID, els diagnòstics a la comunitat educativa, el desplegament del pla d’atenció a persones de major risc d’agreujar per COVID i encara no està clar si les incapacitats laborals dels progenitors amb fills amb PCR positives o contactes d’aquests. La sobrecàrrega és evident i els reforços minsos.

    Transformació cap a què?

    Estem davant d’un pla que es presenta com a ambiciós i amb propostes de canvi profund però que a la pràctica és un conjunt d’accions per respondre a les necessitats generades per la crisi sanitària del COVID amb alguns elements, com els nous perfils professionals, que, aplicats a una AP en crisi, poden distorsionar més que no pas reforçar el seu funcionament. És un pla insuficient, que no dóna resposta a les necessitats sanitàries i socials actuals i no projecta un futur gens esperançador per a l’AP. Temem que la transformació que pretén no sigui cap a una assistència més fragmentada, fonamentalment telemàtica, on la longitudinalitat sigui anecdòtica i que s’allunyi progressivament de la població.

    D’altra banda, aquest és l’enèsim pla de millora de l’AP i és lògic que es rebi amb un cert escepticisme tenint en compte que cap dels anteriors s’ha acomplert, ni l’ENAPiSC ni tan sols els acords de sortida de la vaga del 2018.

    Des del FoCAP creiem que treballar perquè el pla millori de veritat l’AP és essencial: un pla per millorar la salut de les persones amb una atenció integral i longitudinal a càrrec de la seva metgessa i infermera de referència. Per tant s’ha de plantejar la seva modificació, crear sinergies amb els professionals i la ciutadania i revertir aquestes mesures per donar realment resposta a les necessitats de la població.

    Aquest és un article publicat al Fòrum Català de l’Atenció Primària

  • Catalunya, la comunitat que ha perdut més despesa social en l’última dècada

    Les retallades en matèria de serveis socials que es van aplicar amb la crisi del 2008 i els anys següents van causar molts estralls. Un d’ells, que la inversió prèvia no s’ha arribat a recuperar mai. Així ho revela un informe publicat per l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials que compara les partides pressupostàries autonòmiques de l’any 2009, any del pic en despesa social, i les 2019.

    Catalunya en surt molt malparada. La seva inversió en els àmbits que analitza l’informe -educació, sanitat i serveis socials- és la que menys s’ha recuperat respecte del 2009 a tot l’Estat, amb una diferència negativa de 4.062 milions d’euros. En termes percentuals, suposa una reducció del 19’6% d’inversió respecte fa una dècada, malgrat la recuperació econòmica anunciada pels poders econòmics i polítics i sense comptar amb la sotragada de la crisi que ha provocat la pandèmia de la Covid-19.

    La gran davallada respecte fa deu anys ha portat Catalunya a ser la comunitat amb menys despesa proporcional per habitant en els àmbits analitzats per l’estudi. Els pressupostos, arrossegats des del 2017 per la manca d’acord polític, suposen una despesa de 2.199€ per habitant català, la més baixa de tot l’Estat, on la mitjana és de 2.498€.

    Encara en termes d’inversió per ciutadà, Catalunya encapçala la classificació de pèrdues respecte fa una dècada. L’any passat es van invertir per habitant 588€ menys del que s’havia dedicat el 2009. Només segueixen en termes negatius Castella-la Manxa, Canàries, Aragó i la Comunitat de Madrid. El gruix de les regions de l’Estat sí que han recuperat la inversió per habitant respecte fa deu anys, fins als 349€ de Navarra, els 335€ del País Valencià o els 334€ d’Astúries.

    En termes proporcionals, els comptes catalans van dedicar un 54’4% del total de la inversió a despesa en polítiques socials, un 6% per sota de la mitjana estatal i només per sobre de les Illes Balears i de Navarra, que van destinar-hi el 53’2% i el 51’6% respectivament.

    La sanitat, el taló d’Aquil·les català

    L’àmbit on més mal han fet les retallades i la no recuperació de la inversió a Catalunya és, amb diferència, la sanitat. En la darrera dècada la despesa de la partida sanitària s’ha reduït en un 27%, o cosa equivalent, en 3.267 milions d’euros. La davallada, de més d’una quarta part dels pressupostos respecte fa deu anys, no té competidor a tot l’Estat, on la mitjana és de -2’7%. De fet, només Castella-la Manxa (-11’8), Aragó (-7’6%), la Rioja (-4’1%) i Extremadura (-0’8%) es troben també en termes negatius respecte del 2009.

    La caiguda en picat té efectes en la inversió per habitant, on Catalunya torna a situar-se al final de la classificació, amb 1.166€ dedicats per ciutadà en termes de despesa sanitària. La dada, 170€ per sota de la mitjana Estatal, queda molt lluny del que hi dediquen altres regions com el País Basc (1.719€), Astúries (1.714€) o Navarra (1.664€).

    No en va, alerten els autors de l’informe, la diferència és d’un 47’4% més de despesa sanitària per habitant al País Basc que a Catalunya, cap i cua de la classificació. Amb tot, i pel règim fiscal especial de la primera comunitat, ho comparen també amb Astúries, on la diferència és igualment feridora: un 46’96%.

    Educació, un 12% menys d’inversió

    La partida educativa gairebé ha igualat la seva despesa al global de l’Estat, ja que només es reporta una pèrdua del 0’1% d’inversió pressupostada el 2019 respecte de l’executada el 2009, abans de les retallades. Amb tot, Catalunya tampoc té bones dades: amb 780 milions d’euros menys, el pressupost educatiu ha perdut un 12% en la darrera dècada. Només Castella-la Manxa, amb un 15’7%, supera Catalunya en el sentit negatiu.

    Si bé la despesa proporcional respecte del total del pressupost gairebé s’apropa a la mitjana, queda per sota en un 2’2%, a l’hora de comparar quant rep cada ciutadà Catalunya torna a la part baixa de la taula. La despesa per habitant en educació és de 756€ a Catalunya, la segona més baixa de l’Estat, només per sobre dels 723€ que hi inverteix la Comunitat de Madrid i a gairebé 100€ dels 863€ de la mitjana espanyola.

    L’aspecte menys negatiu, els serveis socials

    La partida de despesa en serveis socials és on Catalunya surt menys malparada en la comparació respecte del 2009. Si bé la diferència és encara negativa, ho és només en un 0’7% i un total de 14 milions d’euros perduts. És un apartat en què gairebé totes les comunitats han recuperat inversió: només el minso 0’7% català i el 26’5% de Castella-la Manxa estan en números vermells. De fet, el global estatal ha crescut en un 17’9% respecte fa una dècada.

    La despesa a Catalunya de la partida sanitària s’ha reduït en un 27%, o cosa equivalent, en 3.267 milions d’euros

    Catalunya va destinar amb els pressupostos prorrogats des del 2017 un 6’8% del total de la inversió a serveis socials, ben a prop del 7’3% de mitjana espanyola. En termes de despesa per habitant és l’únic cas en què el ciutadà català no es troba entre els tres que menys inversió rep. Amb 276€ per persona, Catalunya està per sobre de Múrcia (251€), Canàries (217€) i les Balears (151€).

    La inversió mitjana de l’Estat, també en dèficit

    La despesa en serveis públics no només ha perdut respecte fa deu anys a Catalunya. La mitjana de l’Estat espanyol també reflecteix una davallada, tot i que molt més lleugera que la catalana. Al conjunt de comunitats espanyoles, el 2019 s’hi va invertir 1’2 milions d’euros menys destinats a salut, sanitat i serveis socials que el que s’havia destinat el 2009.

    L’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials, que signa l’estudi on es presenten les dades, ho atribueix a l’»absència de pressupostos estatals i al continu augment de partides destinades a pagar el deute”. No en va, el 2009 la despesa autonòmica per habitant dedicada al pagament de deute era de 149€, mentre que el 2019 va ser de 684€.

    Catalunya és la comunitat de l’Estat amb menys despesa proporcional per habitant en aspectes socials

    Amb tot, l’estudi visibilitza la gran diferència entre les diferents comunitats que conformen l’Estat espanyol: des dels 3.420€ que dedica Navarra per habitant a despesa social fins als 2.199€ que rep cada persona catalana de mitjana. També ben divergent és la variació entre el 2009 i el 2019: mentre hi ha regions que han perdut bona part de la seva inversió com Catalunya (-19’6%) o Castella-la Manxa (-15’4%), d’altres han incrementat notablement les partides socials, com és el cas de les Illes Balears (24’8%), Navarra (15’4%) o el País Valencià (14’5%).

    José Manuel Ramírez Navarro, president de l’associació, recorda que si bé des del 2014 i fins al 2018 la inversió social de mitjana a l’Estat tenia una dinàmica creixent, «ha caigut un 0’1% respecte del 2018 als pressupostos definitius de 2019». Aquesta conjuntura «llasta la tendència de recuperació de la despesa en polítiques socials posant-la en greu perill».

    Ramírez Navarro afegeix que, en el context actual de la pandèmia de la Covid-19, s’hauria d’apostar per un «blindatge pressupostari de matèries tan essencials per a la ciutadania com la sanitat, l’educació i els serveis socials», així com «posar en marxa fórmules urgents que permetin les comunitats autònomes prestar els serveis». «El benestar de les persones no pot ser ostatge de les estratègies partidistes i de la falta de talla política», conclou.

  • Recerques responsables

    La preocupació per l’ús amb fins comercials o polítics de les dades personals en les recerques per internet ha propiciat el desenvolupament de cercadors que asseguren la privacitat. Entre els més coneguts estan DuckDuckGo, Ecosia, Qwant, Swisscows i Mojeek. Aquests motors de cerca alternatius al gegant Google (té més del 90% de la quota mundial de mercat) intenten trobar el seu nínxol en competència amb cercadors comercials, com Bing i Yahoo, i, en alguns països, amb altres d’àmbit local, com són Virgilio i Arianna a Itàlia. El reclam de la privacitat és un ingredient sens dubte necessari, però no menys que el de la qualitat de la informació de les pàgines que ofereixen en les seves recerques. Aquest aspecte és especialment important en el cas del contingut mèdic i de salut. Fins a quin punt els cercadors que primen la privacitat ofereixen informació de salut de qualitat en comparació amb altres cercadors és una interessant qüestió que només recentment s’ha començat a explorar, amb troballes descoratjadores.

    Un estudi liderat per Pietro Ghezzi, de la Facultat de Medicina Brighton & Sussex del Regne Unit, amb participació del nostre grup de la Universitat Pompeu Fabra, ha conclòs que privacitat i qualitat científica de la informació no van de la mà, després d’analitzar aquesta qüestió amb els principals cercadors comercials i alternatius disponibles en quatre països (Regne Unit, Espanya, Bèlgica i Itàlia). Els cercadors que prometen privacitat ofereixen en els seus 30 primers resultats de cerca un nombre significativament més alt de pàgines amb contingut que no s’ajusta a les evidències científiques, en comparació amb Google. Els altres cercadors comercials (Bing i Yahoo) també ofereixen informació de menor qualitat que Google, i fins i tot les versions locals de Google (google. És, google.it, google.co.uk) són menys fiables que l’original d’EUA ( google.com).

    Encara que aquest estudi només ha analitzat les recerques sobre vacunes i autisme, l’exemple és rellevant, ja que el rebuig de les vacunes està considerada per l’OMS com una de les 10 grans amenaces a la salut global. Com molta gent fa servir els cercadors per localitzar informació de salut, les pàgines consultades poden influir en les seves decisions. Passa, a més, que les persones amb menor alfabetització en salut tendeixen a confiar menys en les pàgines web mèdiques i més en les xarxes socials, les pàgines dels famosos i altres fonts de menor confiança, com és el cas de les que donen crèdit a les postures antivacunes. D’altra banda, la personalització dels cercadors atrapa aquestes persones més vulnerables a la desinformació en un cercle viciós en el qual com més visiten aquests llocs més desinformació reben. Els usuaris de cercadors alternatius evitarien el cercle de la personalització, però estarien més exposats a pàgines amb desinformació.

    Tot i que no hi ha impediments tècnics per compaginar privacitat i qualitat científica de la informació, sembla que els cercadors no volen o no són capaços d’oferir totes dues. Els algoritmes dels motors de cerca alternatius no són públics, i, en el cas de Google, no són del tot transparents, encara que en les seves normes per avaluar la qualitat de les recerques s’afirma que es prima l’experiència, la confiança i l’autoritat de la font en aquelles pàgines que informen sobre assumptes financers i de salut (les pàgines YMYL o «your money your life»). Donada la seva potencial influència en la presa de decisions, els cercadors tenen la gran responsabilitat de garantir no només la seguretat de les dades personals, sinó també la qualitat de les recerques d’informació. I, per tant, caldria desenvolupar mecanismes per verificar que efectivament els cercadors són proveïdors d’informació de salut d’acord amb les evidències científiques.

  • Madrid celebra el primer Congrés Nacional Covid-19 amb 51 societats científiques relacionades amb la pandèmia

    Més de mig centenar societats científiques que agrupen més de 150.000 professionals sanitaris promouen el primer congrés nacional sobre COVID-19 i el més gran de tots els que s’han celebrat a Espanya en l’àmbit de la salut. Aquesta trobada, que va començar el passat i diumenge i se celebrarà de forma online fins al 19 de setembre, s’ha gestat amb la vocació de promoure el treball col·laboratiu i multidisciplinari entre els professionals i investigadors més directament implicats en la lluita contra la pandèmia a fi per posar en comú les lliçons i ensenyaments que es poden extreure d’aquesta crisi sanitària i els canvis que s’han de posar en marxa de cara a el futur.

    El Congrés compta amb 26 taules rodones i 11 conferències especials sobre temes com la resposta immunitària enfront de SARS-CoV2, la investigació clínica en temps de crisi sanitària, el paper de l’atenció primària, la visió des d’urgències, la farmacologia, el pronòstic, profilaxi pre-post exposició i tractament antiviral de la SARS-CoV2, les implicacions en el sistema respiratori, en reumatologia, gastroenterologia i hematologia, l’afectació en nens i gent gran, l’impacte en salut mental, el dany vascular, afectació a la pell, vinculació amb la malaltia renal i cardiovascular, l’esforç en anestesiologia, reanimació i medicina intensiva, entre d’altres.

    En aquest Congrés es presentaran els resultats de molts dels projectes de recerca duts a terme a Espanya en aquests mesos i es realitzarà una exhaustiva actualització de l’estat del coneixement sobre diferents aspectes de la COVID-19. En concret, es presentaran més de 400 estudis realitzats des del començament de la pandèmia per clínics i investigadors espanyols.

    El president del Comitè Organitzador és el Dr. Antonio Rivero, de l’Hospital Reina Sofia de Còrdova i vicepresident de la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica, i el president de Comitè Científic del Congrés és el Dr. Julián Olalla, de l’Hospital Costa del Sol (Marbella, Màlaga).