Just Deploy It!

Blog

  • Sis mesos i un dia després: entre la il·lusió i la incertesa

    Al Baldomer Solà l’entrada és força ordenada, dintre de les circumstàncies. Els alumnes d’infantil entren per una porta, els de 1r a 3r per una altra, els de 4t a 6è per una altra, i els d’institut per una altra. Temperatura, gel i cap endins. Els pares no poden entrar, i triguen a marxar de l’accés, la major part perquè volen preguntar coses a les mestres, altres perquè intenten veure alguna cosa des de la reixa. A quina hora els recollim? Quan comença el menjador? On he de pagar el material?… La pregunta estrella, però, és si tot està controlat. “La sensació és que volen que els asseguris que tot anirà bé, i nosaltres el que diem és que cal estar tranquils perquè s’estan prenent totes les mesures”, comenta Sílvia Ortiz, directora del Baldomer Solà. En aquest centre la setmana passada van trucar totes les famílies, gairebé 350, per explicar-los com aniria aquest primer dia, igual com feien setmanalment durant el confinament, “perquè més del 90% no tenen ordinadors ni miren la web”.

    A la porta hi ha un matrimoni que vol saber si és obligatori portar la nena a l’escola. És una pregunta complicada que no es pot respondre només amb un sí o un no, perquè aquí es valora molt atraure les famílies des del convenciment, no la imposició. “Has de mesurar molt bé com et comuniques amb les famílies”, diu Sílvia Ortiz. Aquesta parella, per algun motiu, creu que l’escola només durarà una setmana i que després tornaran a confinar-se. Algú els ho ha dit. O segurament els ho han dit com a hipòtesi i ho han entès malament. Després de parlar amb la directora i de debatre-ho entre ells durant una bona estona, finalment deixen que la nena entri. Amb recança. Pare i mare estan a l’atur i pensen que per la seva filla no hi ha lloc més segur que casa seva.

    253 mestres i 210 alumnes en quarantena

    El 13 de març es van tancar els centres. Al juny es van reobrir molt tímidament i en la major part de casos els alumnes amb prou feines van posar-hi els peus per recollir les avaluacions. Al juliol i agost alguns han allotjat casals d’estiu, l’experiència dels quals ha estat globalment positiva. Però pels casals i colònies han passat al voltant de 250.000 infants i joves, que representen una mica més del 15% dels que se suposa que el sistema ha mobilitzat avui (i els propers dies). I sis mesos i un dia després, el curs ha començat bé, o relativament bé, segons la valoració feta pel Departament d’Educació.

    Sobre un total de 5.400 centres educatius, només dos no han pogut obrir, perquè fa uns dies es van detectar positius entre el professorat. Un de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat) i un altre de Montellà i Martinet (Cerdanya). Però tots dos ho faran aquest mateix dijous. I sobre un col·lectiu d’uns 130.000 docents, n’hi ha 253 que no han pogut anar a treballar, perquè han donat positiu (67) o perquè han de fer quarantena per haver estat en contacte amb algun positiu, i que se sumen als 800 inicials que han obtingut una baixa mèdica perquè tenen afeccions de risc. També 210 alumnes de moment es queden a casa a causa de la Covid, dels quals 23 són positius i la resta contactes.

    Al País Valencià porten una setmana d’avantatge, ja que van començar l’escola el dia 7, i avui ja n’han fet un primer balanç. Segons informa la conselleria d’Educació, aquesta primera setmana “el 99,93 % dels grups d’alumnes dels centres educatius la finalitzen sense incidències”. En altres paraules, dels 1.845 centres educatius que conformen el sistema educatiu valencià només s’han registrat incidències a 12. I dels 47.000 grups estables, se n’han hagut de confinar 32, els quals aquesta setmana faran ensenyament a distància.

    Ahir, al Baldomer Solà hi van anar tots els docents. I, segons Ortiz, ho van fer amb moltes ganes: “Tenim un claustre molt engrescat i ara mateix la motivació supera qualsevol tipus de por; no ha fallat ningú, al contrari, tothom estava desitjant que arribés aquest dia”, explica la directora.

    La directora de l’IE Baldomer Solà, Sílvia Ortiz, parla amb una mare | Foto: VS

    Agraïment als claustres i els municipis

    El conseller Bargalló, que ahir al matí va inaugurar el curs a l’escola Joaquim Ruyra, al barri de La Florida de L’Hospitalet, ha promès màxima transparència: informaran cada dia sobre les incidències a través dels mitjans i dels canals de telegram que han habilitat per comunicar-se directament amb les famílies i els professionals. “Tot el que està passant a l’escola se sabrà, no ho podem deixar a mans dels rumors i la informació no certa”, ha afirmat el conseller. Ara mateix, però, no se sap quantes famílies han deixat de portar els seus fills a l’escola per por.

    En la seva compareixença amb els mitjans, Bargalló va explicar que va triar aquesta escola perquè es troba on es troba i perquè està en obres per millorar els accessos, però sobretot perquè han fet una pla d’obertura “extraordinari”. Bargalló s’ha felicitat per les “poques incidències” del primer dia i ha aprofitat per enviar dos agraïments molt concrets: als claustres i als municipis. “Havíem d’obrir per garantir el dret a l’educació i socialització d’infants i joves. I havíem d’obrir amb les incerteses constants de les mesures sanitàries, dels canvis de l’epidèmia i dels nous estudis que van aportant noves dades i fan prendre noves decisions. I no haguéssim pogut obrir cap centre si no fos per l’esforç i el sacrifici, la dedicació i el treball dels claustres i sense el suport i el compromís dels ajuntaments”. Els primers quinze dies són claus, admet Bargalló, i bona part d’aquesta clau rau en aquest compromís del professorat i del món local.

    Gairebé al mateix temps i sense possibilitat de comunicació prèvia, la directora del Baldomer Solà ha fet la mateixa reflexió: “Aquestes dues primeres setmanes són molt importants”. Per esvair pors, i perquè “hi ha gent a casa a l’expectativa, i si veuen que la cosa va bé, s’animaran a portar els seus fills a l’escola”. La possibilitat que la desconnexió durant el confinament sigui un factor que dispari l’absentisme és una de les grans incògnites d’aquest inici de curs. Des de fa dos anys, el Consorci d’Educació de Badalona Sud impulsa, amb el suport de la Fundació Carles Blanch i la col·laboració dels centres educatius i els comerços de la zona una campanya ciutadana per lluitar contra l’elevada taxa d’absentisme escolar. Amb un lema molt cinematogràfic: “Que l’escola t’acompanyi”. La pandèmia i el confinament van impedir avaluar els resultats d’aquesta campanya, que ara es reprendrà, segons explica Ramon Sanahuja, gerent d’Educació del Consorci. Per Ortiz, “el que intentem és ser molt propers a les famílies i fer un treball molt engrescador a l’aula perquè siguin els alumnes els qui diguin als seus pares i mares que volen anar-hi”, comenta.

    Missatges d’ànims i crítiques

    Les xarxes s’han omplert de missatges positius, de missatges d’ànims, de mostres d’entusiasme en l’acollida als alumnes. A sota recollim uns quants exemples. Però no tot han estat flors i violes. Els sindicats han protagonitzat concentracions unitàries davant les seus del Departament i dels diferents serveis territorials per denunciar el que entenen com un inici de curs sense les mesures de seguretat adients, i amb les ràtios encara massa elevades. Els set sindicats han tornat a publicar un manifest unitari, com ja van fer a finals d’agost, en el qual, ara sí, parlen d’una eventual convocatòria de vaga: “Considerem que ha arribat el moment de plantejar quin tipus de mesures de pressió són necessàries per garantir que els centres educatius siguin realment segurs. Per aquest motiu, hem iniciat una «Consulta Unitària» sobre la possibilitat d’una vaga i altres mobilitzacions que durem a terme durant el mes de setembre. Així mateix hem acordat presentar denúncies a inspecció de treball, tal i com ja vam fer amb el Pla de reobertura del mes de juny”.

    A banda, algunes AMPA també han aixecat la veu: la de l’Escola Ponent de Granollers ha denunciat que els substituts no han arribat i que per això “cent alumnes no han pogut exercir el seu dret a l’educació”. I que tampoc hi ha hagut prou reforços per reduir ràtios. La de l’Institut Escola Arts del barri de Sants de Barcelona (el centre que va escollir el conseller per inaugurar el curs passat), fa dies que protesten perquè hi ha un seguit d’obres que no estan acabades, i això provocarà entre altres coses que els alumnes es quedin sense pati mentre no enllestexin les obres.

    Pancartes davant de l’Institut Escola Arts, al barri de Sants | Foto: AMPA Arts

  • Les famílies, les escoles i la punyetera Covid-19

    Estic acompanyant la família d’un nen de pocs anys amb patologies respiratòries, que s’està plantejant una escolarització a casa durant la pandèmia, per evitar el risc de contagi. Des de l’escola, seguint les indicacions del Departament d’Educació, els han demanat presentar un certificat mèdic que els permeti faltar a classe de forma justificada i que els autoritzi a gaudir d’un acompanyament per part de l’escola.

    En anar al CAP que els correspon, a la porta de Pediatria, s’indica: NO ES FAN CERTIFICATS PER A L’ESCOLA. Carreró sense sortida per a la família. Em pregunten si els prendran el fill, no saben com prendre’s les declaracions alarmants, que han anat sentint sobre l’assistència inexcusable a l’escola. El President ha dit que es prendran totes les mesures contra les famílies que no portin els nens i nenes a l’escola. La fiscalia espanyola ha amenaçat les famílies amb accions penals… No m’estranya que s’inquietin.

    Algunes famílies tenen por, perquè el retorn a l’escola enmig d’una pandèmia vírica, és una situació nova, desconeguda i incerta. La resposta de l’Estat, des de tots els estaments i administracions, ha estat i és, descoordinada, desproporcionada, inadequada,i sobretot autoritària. Minvar la por i la incertesa, no es fa a cop d’amenaça, es fa amb mesures, informació, missatges tranquilitzadors, i acompanyament.

    Em pregunten si els prendran el fill, no saben com prendre’s les declaracions alarmants, que han anat sentint sobre l’assistència inexcusable a l’escola

    Segur que hi ha famílies hiperventilades pel pànic al virus de la Covid, però sospito que justament aquestes no portaran la seva canalla a l’escola, per més que els amenacin amb greus penes. D’altres, poques, simplement reflexionen sobre el futur d’un curs incert, en que no se sap si hi haurà una continuïtat o no, i consideren la possibilitat d’organitzar-se per tenir la canalla a casa, com porten fent des del mes de març. I finalment estan aquelles famílies que tenen fills o filles amb afeccions de salut que poden, en cas de contagi de la Covid, complicar-se greument. Aquestes estan fent malabarismes, per atendre la salut de la seva canalla i respondre a la burocràcia que se’ls ha imposat.

    Ens hem cansat de sentir que les famílies deleguen a les escoles la responsabilitat sobre la criança dels seus fills i filles, però quan les famílies assumeixen la seva responsabilitat, la resposta que se’ls dóna és la desautorització i la infantilització. Simplement s’espera que segueixin ordres, com a l’antiga escola.

    L’Estat ha de vetllar pel dret a l’educació dels nostres infants i joves, però a mi la imatge que m’està transmetent la manera en que s’està gestionant tot plegat és que allò que és important ara és que els pares i mares puguin anar a treballar, sigui quin sigui el cost que això suposi. M’equivoco?

  • Vicky Fumadó: «No hi ha cap evidència que l’escola sigui un focus de transmissió a la comunitat»

    Vicky Fumadó, pediatra de l’Hospital Sant Joan de Déu especialitzada en malalties infeccioses, considera primordial incidir en l’educació sanitària a les escoles. «Explicar als infants perquè serveix rentar-se les mans i fer-los entendre perquè és important seguir totes aquestes mesures de seguretat, ajudarà a evitar el contagi». La pediatra valora positivament la poca incidència que ha tingut el coronavirus en les colònies i casals d’estiu, però assenyala que falten molts més estudis i que no està totalment demostrat que els nens siguin menys transmissors que els adults. «L’experiència a les escoles serà un gran termòmetre de la situació», indica.

    Com afecta el coronavirus als nens? Tenen la mateixa simptomatologia que els adults?

    Els nens s’infecten igual que els adults, això ho podem confirmar amb estudis que hem fet, com la Plataforma Kids Corona de l’Hospital Sant Joan de Déu, però la immensa majoria són asimptomàtics o poc simptomàtics. Tot i això, sí que hem tingut alguns casos de nens a l’Hospital que han passat la malaltia de forma greu, amb una inflamació multisistèmica, però la immensa majoria no tenen una afectació greu.

    Els resultats de l’estudi Kids Corona mostren que la canalla que participava en les colònies d’estiu infectava sis vegades menys del que ho feia el global de la població. Sembla que els nens no contagien tant?

    D’aquests resultats s’ha de fer una lectura profunda. Sí que és veritat que amb l’estudi que vam fer ens vam trobar que la taxa de transmissió era més baixa que a la resta de la comunitat, però hem de tenir en compte que aquests infants estaven en un ambient molt controlat. Eren grups petits, que estaven fent un seguiment setmanal, i això permetia fer un aïllament ràpid. Probablement és veritat que pot haver-hi menys transmissió entre els nens, però no podem extrapolar-ho del tot. És una primera indicació, però falten encara més estudis.

    Podríem dir que són dades esperançadores per les escoles?

    Sí, per les escoles sí. Vam fer seguiment a 1.700 nens i monitors i, d’aquests, vam trobar 39 casos de coronavirus, dels quals 30 eren nens. Es va fer seguiment de 253 contactes i només hi havia un 4% de contagiats. Això significa que la taxa de transmissió era de 0,3, quan en aquell moment a la comunitat era de l’1,7%. Això què vol dir? Que en aquest ambient controlat la situació es pot portar amb èxit. Això és una mica el que s’intentarà fer a les escoles, tenir grups estables, que permeten fer molt millor el seguiment i aïllament dels casos. És molt important esforçar-se a mantenir les mesures de seguretat, fent entrades a les escoles de forma esglaonada, fent que no es barregin grups… si tot està fa correctament, l’escola no té per què ser un focus de contagi dels virus. La transmissió que s’ha trobat en els grups d’esplais i colònies és baixa i això mostra que, o bé els nens transmeten menys, o bé que les coses realment es van fer molt bé. Jo crec que el punt clau a les escoles és aquest, que se segueixin les mesures de seguretat en tot moment.

    En aquests esplais i casals la gran majoria d’activitats es feien a l’aire lliure.

    Sí, per això s’insisteix molt que una de les mesures a seguir a les escoles és també la ventilació de les classes. Però encara no podem afirmar que els nens siguin millors o pitjors transmissors, falten més estudis. El seguiment del curs escolar serà un gran termòmetre del què està passant i per això és important que hi hagi un ambient molt controlat i que totes les activitats que es puguin es facin a l’aire lliure o en espais molt ventilats.

    Quines són les mesures primordials a tenir en compte amb l’inici del curs escolar

    Primer de tot, tenir grups, si poden ser petits millor però, com a mínim, estables, i no barrejar els nens, de manera que es permeti fer el seguiment i l’aïllament més ràpidament. Rentar-se les mans, la distància física, la ventilació de les aules i l’ús de la mascareta són primordials.

    Com veu la situació? És esperable que en les primeres setmanes de curs es detectin molts casos de coronavirus en el context escolar?

    Jo crec que és una situació que no és fàcil. Casos en tindrem, això segur. Per això hem de treballar tots molt coordinats i, en aquest sentit, l’atenció primària té un rol molt important.

    Per tant, el millor que podem fer per reduir els contagis a les escoles és reduir-los fora de les escoles.

    Exacte. Si augmenta la transmissió comunitària, també pot augmentar la transmissió a les escoles, això està relacionat. Hi ha estudis fets a Europa que mostren que en els casos trobats a les escoles, la transmissió no havia sigut a l’escola, sinó que s’havien contagiat a la comunitat. Potser és on es relaxen més les mesures. A les escoles, si es fa tot bé, és difícil que hi hagi transmissió. L’important és una coordinació entre mestres, famílies i atenció primària. Qualsevol nen que tingui un símptoma compatible amb coronavirus, s’haurà de testar.

    Què s’espera amb l’inici de la temporada d’hivern i, per tant, de les malalties respiratòries habituals?

    Esperem i creiem que probablement la transmissió d’altres malalties respiratòries pot ser menor. Com que es faran mesures per tallar la infecció respiratòria, pot ser que ens trobem que hi hagi menys transmissió d’altres virus respiratoris, i això seria una gran sort. El fet de fer servir la mascareta i mantenir la distància física pot fer que hi hagi menys transmissió de virus respiratoris. És a dir, si tallem la transmissió de les malalties respiratòries, la tallem per totes. De fet, en alguns països on ara ha sigut l’hivern, sembla que hi ha hagut menys transmissió de malalties respiratòries.

    Diversos sindicats catalans van signar fa una setmana un comunicat per exigir a la Generalitat que redueixi les ràtios d’alumnat per professorat a 10 alumnes als cicles d’infantil i 15 a la resta de cursos. Que n’opina? Són unes ràtios adequades les que tenim ara?

    L’ideal seria que els grups fossin de 10-12 alumnes, però això és inviable si pensem en el nombre d’alumnes, professors i espais. Si es pot, és ideal, però el que és més important és que el grup sigui estable. Moltes vegades, es barrejaven grups per algunes assignatures o activitats i això ara no es podrà fer. Perquè encara que siguin 20 alumnes, si són sempre els mateixos 20 alumnes, pots controlar molt més la situació i aïllar molt més ràpidament els contactes.

    Les extraescolars poden generar contactes fora del grup bombolla?

    Sí, i això pot ser un problema. Si comencem a barrejar grups serà un problema. Sobretot serà complicat en les activitats que es facin fora de l’escola.

    I si els nens juguen al parc junts…
    De moment, hem d’intentar que això no es produeixi. Han de jugar entre grups coneguts.

    A les escoles potser pot haver-hi un control més estricte per part dels professors, però en el cas dels instituts, com es controlarà als adolescents durant les estones d’esbarjo?

    Als instituts, el control és molt més complicat. Es tractarà sobretot d’enfortir una altra peça clau, que és l’educació sanitària. Aquí les escoles i instituts han de jugar aquesta carta i la Generalitat ha de donar suport perquè es pugui fer una bona educació sanitària i conscienciar a tots els estudiants joves. A les escoles i instituts serà molt important explicar perquè es fa tot això i que els infants i els joves ho entenguin. Totes les mesures han d’anar acompanyades d’educació sanitària. De fet, rentar-se les mans, que és una de les mesures que més talla la transmissió, no només per aquesta infecció sinó per les altres infeccions, és una cosa que teníem bastant oblidada. Explicar perquè serveix rentar-se les mans i la quantitat de microorganismes que podem portar a les mans, ajudarà també a evitar transmissions. El principal problema és que la salut pública i l’educació sanitària en el nostre entorn havien passat a una segona línia.

    Per altra banda, un aspecte molt important que també havíem perdut de vista a la nostra societat és la consciència de grup. Fins ara fèiem una medicina molt individual i hem de pensar que hem d’estar per nosaltres i pel grup. S’ha de potenciar aquesta carta de la responsabilitat col·lectiva.

    Si la situació empitjora molt i arribem als nivells de casos del març i abril, tancar les escoles hauria de ser una opció?

    Això dependria una mica si tornem a un estat d’alarma, però no crec que sigui una primera mesura. No hi ha cap evidència que l’escola hagi sigut un focus de brot i de malaltia a la comunitat. A l’escola es pot garantir un ambient molt controlat i, en canvi, hi ha altres espais de la comunitat on això és molt més difícil.

  • La Salut Pública per la millora de les ciutats. Barcelona

    La ciutat de Barcelona, des dels seus assentaments humans coneguts al Mont Taber, l’actual emplaçament de l’ajuntament, i després la ciutat murallada com a defensa militar, va durar dinou segles. Després d’aquest llarg període, hi ha hagut tres grans salts de millora, amb algun període de regressió.

    El primer salt, l’enderroc de les muralles i la ciutadella. Aquest es va produir fonamentalment pels criteris epidemiològics del segle XIX: L’higienisme. Junt amb la necessitat d’expansió del nucli urbà limitat per les muralles per donar espai a la creixent població i a la industrialització es van sumar els motius de millora de la salut i la qualitat de vida (com ara amb la pandèmia).

    L’higienisme, va ser la primera denominació del que després va dir-se epidemiologia i ara cal dir salut pública, passant d’una concepció de malaltia (epidèmia) al concepte global de Salut i Cures. El 1841 Pere Felip Montlau, metge higienista, edita un opuscle titulat Abajo las murallas, en el que fa una anàlisi de les condicions de salut i de vida dels habitatges i carrers de la ciutat (edificis alts en carrers estrets i sense sol, molta densitat a dins de muralles, mal sanejament de les aigües i residus). Aquesta situació i l’aparició d’una epidèmia de colera, fa que l’Ajuntament de Barcelona demani a la Junta Revolucionaria Provisional l’autorització per enderrocar-les. Les dues institucions comencen el 7 d’agost de 1854 l’enderroc, el 12 d’agost arriba des de Madrid l’ordre real d’autorització.

    El 1856, Ildefons Cerdà, enginyer i urbanista, guanya el concurs (molt controvertit) de l’expansió urbana de la ciutat: l’Eixample, terrenys sense edificar fora muralles que servien de defensa militar (l’abast dels canons). Cerdà publica la seva Memòria urbanística també fent un estudi de salut: «Monografia estadística de la classe obrera de Barcelona», en la que fa una anàlisi de morbiditat i mortalitat de les classes populars, i proposa el Pla urbanístic d’expansió de l’Eixample

    El 1884, Pere Garcia Faria, també enginyer i continuador de l’obra de Cerdà, publica la «Memoria de saneamiento de Barcelona, condiciones higiénicas de la urbe, su mejoramiento, disminución de la mortalidad i aumento de la vida media». En aquesta memòria fa un veritable estudi epidemiològic, habitatge per habitatge del centre històric de la ciutat (el que era dins de muralles) per justificar el seu Pla de Sanejament de les aigües residuals i els residus sòlids per la xarxa de clavegueram de la ciutat i túnels per on podien passar els vehicles de residus, de fet només es va dur a terme el clavegueram de les aigües, llàstima.

    Aquells eren temps d’una gran empenta cultural i sanitària a casa nostra, que servia per millorar la vida i la salut del poble. Per aquells anys Jaume Ferran, estudia les epidèmies de colera de Marsella i el 1885 comunica a la Real Acadèmia de Medicina el seu descobriment de la vacuna contra el còlera, es crea el Laboratori Microbiologia Municipal de Barcelona (precedent de l’actual Agència de Salut Pública) amb Ferran de director.

    Després d’aquests temps, ja en el segle XX ve un temps negre, de silenci, guerra, mort, repressió, d’especulació i de pèrdua de llibertat, l’enderroc de la República i la democràcia, per part del gran capital ajudats per l’exèrcit i la majoria de l’església catòlica.

    No és fins al 1978 que es dóna el següent salt i es pot recuperar la democràcia formal (partits polítics, parlament, etc.) criticada ara per molts com a imperfecta, però va ser el que es va poder i saber fer, van seguir molts anys les rèmores del franquisme, pobresa, creixents desigualtats, urbanisme especulatiu i depredador.

    Però Barcelona, amb l’excusa de les olimpíades el 1992 i la visió i bon govern de Pasqual Maragall, dóna el tercer salt com a ciutat moderna i de qualitat: s’acaba amb el barraquisme, es recupera Montjuic i Collserola, es recuperen les platges fins llavors inexistents i es comença un nou urbanisme de dignificació dels barris més perifèrics.

    Queda molt per fer, caldrà canviar alguns falsos «valors» que encara perduren. L’esperança és que l’hegemonia de valors estan canviant en la societat i podem tenir governs de progrés que esperem que no es dobleguin a la pressió del capital i l’especulació, que defensin el bé comú.

    Cal seguir enderrocant muralles a la ciutat. Volem una ciutat per viure, amb salut i qualitat: amb bones condicions de treball per tothom, amb menys desigualtats, amb solidaritat, llibertat en enfront de la diversitat, democràcia real i millorant l’habitatge per totes les persones, la qualitat del medi ambient, el respecte a la natura. Avui encara, una de les muralles de la ciutat és la densitat i qualitat de l’atmosfera, a causa de la quantitat de cotxes (6.000 cotxes/km 2 a l’Eixample cada dia, tres vegades més que grans ciutats europees) el 61% de l’espai de la ciutat ocupat pels cotxes i no per les persones. Hem d’enderrocar també aquestes muralles, i seguir, ara més que mai, que ja hem vist la necessitat de vetllar per la salut i la vida.

  • Per què és una bona notícia que se suspenguin els assajos d’una vacuna?

    El recent anunci d’Oxford de suspendre l’assaig clínic de la vacuna contra el SARS-CoV-2 a causa d’un efecte advers denominat Mellitis transversa, una inflamació de la medul·la espinal, després d’una anàlisi rutinària d’un voluntari vacunat, és una bona notícia per diverses raons.

    • Primer, reflecteix que les agències de regulació estan pendents dels assajos clínics en vacunes, no només en la fase final en alliberar els resultats, sinó en les anàlisis rutinaris.
    • Segon, suggereix que les pròpies companyies farmacèutiques són les primeres a prioritzar la seguretat i transparència en les seves vacunes, i paralitzar els assajos fins que un Comitè Extern avaluï clínica i científicament aquest efecte advers.
    • Tercer, com més es detallin efectes adversos d’una vacuna en preparació, millor es podrà millorar la seva formulació i decidir a quins grups de la població s’ha d’excloure, fonamental per a la vacunació a gran escala.

    Per què s’atura l’assaig clínic i què és el que s’avalua?

    L’assaig clínic es para perquè els grups de voluntaris i els grups placebo són «cecs» és a dir, ni els voluntaris ni els facultatius que fan el seguiment d’aquests coneixen si reben vacuna o placebo. Per tant, en el cas actual de la vacuna d’Oxford no se sap a quin grup pertany el voluntari amb l’efecte advers, i aquesta dada només ho pot avaluar un Comitè Extern perquè l’assaig clínic segueixi sent a cegues.

    Evidentment, no és el mateix si el voluntari pertany al grup placebo, que no afecta en si a l’eficàcia de la vacuna, que si el voluntari pertany al grup dels vacunats. Si pertany a aquest últim grup, és a dir, al dels voluntaris vacunats, el que s’avalua és si l’efecte advers es deu bé a la vacuna en si o a alguna patologia clínica desconeguda del voluntari, que sorgeix en l’anàlisi rutinari.

    De la vacuna, s’analitzen totes les parts de la seva formulació, tant l’antigen específic de virus SARS-CoV-2 que indueix la resposta immunològica, el que normalment no sol donar efectes adversos; tant el vector on va la vacuna, que és més normal que sigui el possible responsable de l’efecte advers.

    En el cas de les vacunes per Covid-19 amb adenovirus, que són virus ADN, el grup placebo és de suposar que porti l’adenovirus «buit», sense l’antigen del virus SARS-CoV-2. En un altre tipus de vacunes amb àcids nucleics o proteïnes, s’analitzen altres components de la formulació de la vacuna, com els potenciadors de la resposta immunològica coneguts com adjuvants, així com dissolvents o estabilitzants.

    Tota aquesta anàlisi per part de Comitè Extern no sol portar més enllà de 15 dies, i solen ser molt complets per tal de determinar la raó de l’efecte advers.

    És una cosa habitual paralitzar els assajos clínics d’una vacuna o és una cosa que es deu a la pandèmia actual?

    Cal aclarir que la paralització dels assaigs clínics pels efectes adversos és una cosa habitual i no té a veure amb la pandèmia actual de Covid-19. En termes generals, aquestes pauses no suposen grans retards. De fet, en la majoria dels assaigs clínics de vacunes hi ha voluntaris que presenten efectes adversos i els assaigs clínics han continuat després d’una anàlisi detallada del cas advers.

    Quins són els efectes adversos més comuns en vacunes fins a la data?

    Els efectes van des de molt lleus, com enrogiment i inflor en el lloc d’inoculació, urticàries, febre o dolors musculars, fins als més greus, com reaccions al·lèrgiques que poden ser letals, neurològiques greus com convulsions o encefalitis, inflamació greu del cervell, infeccions oculars causades en disseminar el virus en els ulls i, per descomptat, el risc d’una infecció greu a l’inici de la vacunació.

    Tots els efectes adversos es comuniquen de forma voluntària a un sistema internacional d’efectes adversos de vacunes creat el 1990.

    Quines vacunes han estat paralitzades en els assajos clínics?

    Hi ha dos casos importants:

    • El conegut com el desastre de Kyoto de 1948, en què la vacuna per a la diftèria, un toxoide, per un lot dolent en què el toxoide va revertir a toxina, va causar la mort del 10% dels nens vacunats.
    • Les primeres vacunes de la pòlio, el 1955, causaven pòlio paralitzant en el lloc de la vacunació, que afectava els laboratoris Cutter a Califòrnia.

    Però hi ha altres casos rellevants. Recentment, el 1999, la primera vacuna per rotavirus, virus que causa diarrees, febre, vòmits i dolors abdominals en nens i nadons, va ser retirada per detectar-se un problema intestinal greu, la invaginació intestinal, no detectat en cap fase de l’assaig clínic. Això va portar a incloure nens en els assajos clínics actuals de vacunes.

    Un altre exemple són les vacunes amb bacteris atenuades per teràpies en càncer, com una soca atenuada de Listeria, ADXS-11-001, per càncer de cèrvix, que el 2015 va comunicar un efecte advers greu de listeriosi letal per la vacuna en una pacient oncològica de l’assaig clínic en fase 3.

    L’anàlisi externa va concloure que l’efecte letal el va causar una pròtesi ortopèdica de la pacient, on es va disseminar i va créixer la vacuna, excloent en el futur pacients amb pròtesis ortopèdiques. Fins al 2019, aquest assaig clínic no ha tingut altres efectes adversos greus.

    Un altre cas actual és la vacuna per al virus de la SIDA que s’estava provant a Sud-àfrica, que ha estat retirada a principis d’aquest any 2020 no per efectes adversos, sinó perquè no era efectiva per prevenir la infecció pel virus VIH.

    En resum, que es paralitzin els assajos clínics amb vacunes per analitzar els efectes adversos indica que es prima la seguretat en el disseny de vacunes i, per això, és més necessari que mai complir totes les fases dels assaigs clínics i comunicar tots els efectes adversos que es trobin, el que sens dubte ajudarà a millorar les vacunes en preparació i beneficiarà els grups de risc a vacunar.

    The ConversationAquest és un article publicat originalment a The Conversation 

  • Distopies sanitàries

    Des de fa uns mesos, parlar de distopies és bastant habitual, i això ja és una distopia, perquè abans rarament era un tema de conversa. Va començar, i continua, amb la pandèmia: la situació de confinament, els canvis en els nostres hàbits o la introducció de les mascaretes al nostre vestuari eren impensables mig any enrere. Crec que si, tal com tot sembla indicar, la presència de la Covid s’allarga encara més, en molts moments continuarem sorprenent-nos de veure en què s’han transformat els carrers de les ciutats, els autobusos, els metros, les botigues, les trobades familiars i socials… No saps ben bé per què hi ha un moment en què la distopia es fa realitat, en què les imatges evidencien el que està passant, i ploraries.

    Però jo tinc una altra distopia encara més difícil de pair, que em resisteixo a creure que s’hagi fet realitat, present, no a moments, sinó permanentment, i que a cada contacte amb el sistema de salut es revifa: la situació actual de l’atenció sanitària a Catalunya.

    Si fa vint anys m’haguessin parlat de les dues distopies, abans hauria cregut en la possibilitat d’una pandèmia d’aquestes característiques que en el deteriorament actual, total, de l’atenció sanitària. Què se n’ha fet de l’atenció primària de salut a Catalunya? Com ha pogut arribar a trobar-se en la situació d’indefensió en què es troba actualment? Com podrem sortir del caos sociosanitari que estem vivint amb aquesta atenció primària afeblida, sense recursos, sense personal? Com podrà la ciutadania fer front a la patologia crònica, a aquella que es vagi presentant, i al coronavirus sense uns i unes professionals sanitàries de referència, que donin aquesta atenció longitudinal i transversal que sempre, però més en aquest moment, fa tanta falta? Com ho hem permès els i les sanitàries i la ciutadania? Com ho continuem permetent?? Quan direm PROU!!?

    Des d’un punt de vista més genèric: Hem perdut el dret al benestar? On ha quedat la definició de salut de l’OMS –que recull la salut com un estat de benestar físic, mental i social i no només l’absència de malaltia? La salut ha passat de ser un concepte holístic a binari? Hem de demanar disculpes per patir una malaltia que no sigui el coronavirus? Només hi ha malaltia/salut amb relació a la Covid?

    El malestar només té interrogants. Les respostes les haurem de trobar en la reflexió col·lectiva, que no es pot ajornar. I les accions que se’n derivin, tampoc. Anem veient que els efectes sanitaris col·laterals de la pandèmia poden ser pitjors que la mateixa pandèmia. El que crec que era inimaginable és que el deteriorament fos tan ràpid, tan rotund, amb tan poca resposta ciutadana i sense voluntat d’esmena real per part dels responsables polítics i de gestió. Entre altres coses, estem pagant les conseqüències d’haver permès que s’al·ludís constantment a la primària com a eix vertebrador de la sanitat catalana, sense que mai ho hagi estat. I haurem de lluitar perquè ara ho sigui. Només així es podrà garantir un enfocament racional, global i equitatiu d’aquesta crisi pel que fa al vessant sanitari. Només amb una atenció primària forta, reconeguda i amb recursos, al costat de la ciutadania, es podrà lluitar per aquest concepte de SALUT, en majúscules. I perquè sigui un dret universal que reverteixi la desigualtat creixent.

  • Els MIR de Catalunya anuncien una vaga els dies 21, 22 i 23 de setembre

    Els residents són metges en formació, però asseguren que treballen com si no ho fossin. Cobren al voltant de 1.000 euros nets al mes i per això es veuen obligats a fer una gran quantitat de guàrdies per assolir un «salari digne». Davant la precarització en la qual es troben, els residents de medicina de Catalunya han decidit convocar una vaga els dies 21, 22 i 23 de setembre.

    Els 3.500 facultatius residents de tots els nivells dels hospitals i centres d’atenció primària estan cridats a la vaga, que té per objectiu la millora de les condicions laborals i retributives, i molt especialment de les condicions formatives dels MIR. El sindicat Metges de Catalunya denuncia el “tracte injust” i el rang de “treballadors precaris” que defineix els metges especialistes en formació des de les retallades sanitàries.

    Entre les seves reivindicacions, els residents demanen que el 15% de la jornada ordinària es destini a la formació no assistencial, que es compleixi la jornada laboral ordinària de 35 hores setmanals i que es respecti el descans de 36 hores setmanals ininterrompudes o bé de 72 hores quinzenals, així com les 12 hores de descans ininterromput legalment previstes després d’una guàrdia.

    Els residents demanen també un augment del sou base -sense guàrdies-. «Podem guanyar més diners a costa de sacrificar els caps de setmana o fer torns de nit. A Barcelona, els lloguers estan a uns 900 euros; si cobres 1.100 no tens diners per viure», explica Oriol Miralles, R3 d’oncologia mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Segons Miralles, aquest sou base és «completament insuficient» per al nivell formatiu i responsabilitat que tenen. «L’adjunt supervisa 8 o 10 residents alhora, però a la pràctica vas sol. Un R4 o R5 de qualsevol especialitat fa, bàsicament, el mateix que un adjunt», assenyala.

    La situació dels residents s’ha vist “extremadament agreujada” per la pandèmia del coronavirus, que ha capgirat les condicions de treball i ha afectat la formació i la retribució d’aquests professionals mèdics. «A molts hospitals s’han fet torns de 12 hores i s’han tret les guàrdies, i els residents s’han hagut de quedar amb el sou base», explica Miralles.

    Els MIR estan disposats a desconvocar la vaga si el Departament de Salut aborda les millores que reclamen. Els facultatius van tenir una reunió amb representants del CatSalut el passat dimarts, però expliquen que no han arribat a cap acord.

  • Els experts desaconsellen concentracions presencials per la Diada

    La Diada de l’11 de setembre, marcada inevitablement per la pandèmia de la Covid-19, ha generat controvèrsies entre els partidaris de fer la celebració presencial organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i els experts epidemiòlegs i sanitaris que consideren que, malgrat complir amb les mesures sanitàries pertinents, és més prudent i aconsellable que no es facin actes massius en format presencial per evitar la mobilitat i el risc d’aglomeracions.

    La presidenda de l’ANC, Elisenda Paluzie, va anunciar el passat dilluns 31 d’agost que durant les concentracions previstes per la Diada es limitarà l’aforament i només podran accedir als espais previstos aquelles persones que s’hagin inscrit prèviament. La líder de l’entitat va assegurar que enguany no busquen una «Diada multitudinària», però sí «defensar el dret de manifestació». Segons va assenyalar Paluzie, les concentracions seran estàtiques, amb dos metres de separació entre les persones, la mascareta serà obligatòria i es repartirà gel hidroalcohòlic. A més, les pancartes i cartells seran d’ús individual i tampoc es podrà menjar durant els actes. A més de les concentracions presencials, l’ANC ha fet una crida a la ciutadania a sortir als balcons a les 17.14 hores per a fer una acció col·lectiva.

    Els epidemiòlegs Oriol Mitjà i Antoni Trilla van coincidir durant una entrevista al programa Preguntes Freqüents de TV3 en la necessitat d’extremar les precaucions i reduir al màxim els riscos a causa de la situació epidemiològica actual. Els dos investigadors van emplaçar l’ANC a ser més «innovadors» i buscar mètodes alternatius de celebració de la Diada, del tipus d’una Diada digital. En aquesta mateixa entrevista, Mitjà va advertir que el coronavirus no està superat i que convé que la població es faci a la idea que el 2021 continuarà sent un any «anormal» que afectarà a altres activitats públiques i massives com la cavalcada de reis o el mateix Sant Jordi. Ambdós experts van assegurar que les manifestacions proposades per la ANC són, en el moment actual, un «risc que no hauríem d’assumir i, molt menys, davant el nou curs escolar».

    Així mateix, el secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya, Josep Maria Argimon, també va assenyalar en una entrevista a la mateixa cadena que no és «oportú» fer concentracions en la situació actual, a causa de la mobilitat que comporten. «El fet que no estiguem com a la primera onada no vol dir que estiguem bé», va assenyalar el Secretari de Salut Pública, qui va admetre la preocupació del Govern per la taxa d’infecció i per com evolucioni la situació amb la tornada a l’escola i als llocs de treball.

    Per la seva banda, el president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), Antoni Sisó, també s’ha mostrat del mateix parer que la resta d’especialistes. Entrevistat per aquest Diari, ha manifestat la necessitat de «preservar el sentit comú, de responsabilitat i actualitat». «Estem vivint uns moments absolutament històrics i del tot excepcionals. Això vol dir que no podem permetre’ns fer una manifestació, encara que sigui amb mascaretes i amb la distància de seguretat». El president de l’entitat que agrupa als metges de família va assenyalar que els elements claus que afavoreixen la transmissió del virus són, precisament, la densitat poblacional i la mobilitat de la població i va puntualitzar que en el trasllat dels manifestants als actes no es podrà garantir la distància de seguretat.

    Val a dir que en la roda de premsa després del Consell Executiu celebrat el passat dimarts dia 8 de setembre, la Consellera Meritxell Budó va confirmar que ni el president ni cap membre del Govern assistirà a les manifestacions convocades per l’ANC. L’únic acte institucional que es celebrarà la mateixa Diada amb presència del Govern serà l’ofrena floral a Rafael Casanovas, que es farà també sota mínims amb la presència tan sols del president Torra, el Vicepresident Aragonés i la mateixa consellera Budó.

  • Sanitàries en Lluita convoca una concentració en contra de la Medalla d’Honor al col·lectiu sanitari: «No volem medalles ni aplaudiments hipòcrites»

    La plataforma Sanitàries en Lluita ha convocat una concentració aquest dijous 10 de setembre a les 19.00h davant el Parlament de la Generalitat per mostrar el rebuig a la Medalla d’Honor que s’atorgarà aquest mateix vespre al personal sanitari per a la tasca duta a terme durant la pandèmia de la COVID-19. La plataforma s’aplegarà també per denunciar la «mala gestió» de la pandèmia per part dels responsables polítiques. Segons denuncien, «les seves decisions no fan més que confirmar la seva aposta per un model privatitzador i hospitalocèntric on les condicions de treball son el de menys».

    Als professionals sanitaris de Catalunya se’ls reconeix amb la Medalla d’Honor del Parlament, en la categoria d’or, per la seva «tasca extraordinària» i la seva «resposta excepcional» durant la pandèmia del coronavirus, una «crisi d’extrema gravetat i sostinguda en el temps», segons anunciava el Parlament el passat mes de maig.

    Segons explica Xavier Tarragón, auxiliar d’infermeria al Parc de Salut Mar (de l’Hospital del Mar) i membre de la plataforma, el que volen els professionals no són «ni medalles ni aplaudiments hipòcrites», sinó que es «garanteixi que el sistema cobreixi totes les necessitats de la població amb unes condicions de treball dignes per als treballadors». Per Tarragón, la pandèmia ha suposat la «gota que vessa el got davant les deficiències que fa anys que presenta el sistema».

    La plataforma Sanitàries en Lluita es va crear arrel de la coneguda com a Plataforma del 5%, un moviment en favor de la recuperació del 5% del sou que es va retallar als sanitaris fa quasi 10 anys. Amb l’arribada de la pandèmia del coronavirus, la plataforma va aglutinar més reivindicacions sota el nom de Sanitàries en Lluita. «No podem quedar-nos només amb la reivindicació del 5%, perquè, al final, el que hem de fer és criticar el model, hospitalocèntric i altament privatitzat que tenim», argumenta Tarragón.

    Així, Sanitàries en Lluita demana una sanitat 100% pública, tant de provisió, com de titularitat, com de gestió i una millora de les condicions laborals del conjunt dels treballadors de la sanitat pública. A més, posa especial èmfasi en la necessitat d’una major inversió en l’atenció primària, un dels sectors més retallats durant la darrera dècada, per potenciar-la i així garantir una millor qualitat assistencial.

    Respecte el pla de reforç de l’atenció primària anunciat pel govern la setmana passada, Tarragón el veu amb escepticisme i critica que «paraules boniques cap a la primària n’hi ha hagut sempre» i que «a l’hora d’atendre les decisions mai s’acaben materialitzant les paraules», posant com exemple les mesures que es van acordar després de la vaga d’atenció primària del novembre del 2018. Tal com recordava Metges de Catalunya en un comunicat recent, «dels 309 metges i metgesses de família que havia de contractar l’Institut Català de Salut (ICS), arran dels acords de sortida de la vaga de 2018, només n’ha pogut incorporar poc més d’un centenar».

    Amb tot, la plataforma Sanitàries en Lluita és partidària de convocar una vaga de sanitaris de cara a la tardor per a reivindicar una millora estructural del sistema de sanitat púbica.

  • La pandèmia a Barcelona i Catalunya: cal crear un Servei Nacional de Salut

    En pocs mesos la pandèmia s’ha convertit en una crisi global però d’efectes desiguals. El seu devastador impacte s’aprecia en el Regne d’Espanya on, en comparació amb anys anteriors, s’ha produït un elevat excés de mortalitat de 50.000 morts (només Perú i Equador estan per darrere), o a Barcelona, on l’excés de mortalitat és del 158% (sobretot als districtes de Nou Barris i Horta-Guinardó). Fins a mitjans d’agost, havien mort a les residències geriàtriques espanyoles per Covid-19 gairebé 20.000 persones, el 68% de les morts oficials registrades a Espanya (el 72% a Catalunya).

    Però el coronavirus no afecta tots per igual, com sovint es diu, sinó que amplifica desigualtats ja existents, generant una «pandèmia de desigualtat». I és que a Espanya i Catalunya una de cada quatre persones està en situació de risc de pobresa i exclusió, i més de la meitat de la població té dificultats per arribar a final de mes. A Barcelona, ​​les necessitats més extremes estan cobertes, però romanen moltes altres lligades a la pobresa i la desigualtat. Abans de la pandèmia, 72.000 llars dedicaven més de la meitat dels ingressos a pagar l’habitatge, gairebé dos terços dels treballadors precaris tenien un sou tan migrat que no podien cobrir cap imprevist, i milers de persones estaven en situació d’emergència habitacional o sense llar. No és estrany, doncs, que els barris pobres tinguin una esperança de vida de 7 a 9 anys menor que la dels rics, ni que siguin també els més afectats per la pandèmia. Obrers, repartidors, migrants, treballadores del sector turístic i serveis… amb pitjors habitatges i menys recursos, van anar a treballar sota una situació de risc (els barris pobres van triplicar la mobilitat dels rics). I tampoc és estrany que la taxa d’incidència de la Covid-19 de Nou Barris sigui gairebé tres vegades més elevada que la de Sarrià-Sant Gervasi. Per què aquesta calamitat després d’escoltar tan sovint que teníem un dels millors sistemes de salut del món?

    La pandèmia ha mostrat les debilitats dels serveis públics d’atenció sociosanitària (diagnosticar, curar, rehabilitar, tenir cura), i de salut pública (prevenir malalties, protegir, promoure i restaurar la salut col·lectiva). Val a dir que a Barcelona, ​​Generalitat i Ajuntament tenen competències i responsabilitats molt diferents. El Consorci Sanitari de Barcelona gestiona centres, serveis i establiments d’atenció sanitària i sociosanitària que estan sota control de la Generalitat; per la seva banda, l’Agència de Salut Pública de Barcelona s’encarrega, entre altres funcions, de la salut pública i dels serveis socials bàsics no especialitzats, i està sota control de l’Ajuntament. Quina ha estat la resposta de la Generalitat durant els mesos de la pandèmia? S’ha abusat d’eslògans publicitaris, s’ha insistit en la responsabilitat de la prevenció individual, i s’ha confiat que, després del confinament total, arribaria el «millor escenari» i que l’estiu eliminaria el virus. Moltes accions han estat tardanes, improvisades i deficients. Per exemple, no atendre les recomanacions de científics (l’epidemiòloga Magda Campins va assenyalar que es necessitaven molts més rastrejadors, i l’epidemiòleg Oriol Mitjà va apuntar que, per poder assessorar-los, el Departament de Salut va ser «un palau infranquejable») i institucions (el rebuig a acceptar rastrejadors per part de l’Ajuntament de Barcelona), la inexplicable deixadesa a aplicar massivament tests diagnòstics, o en fer desconfinamientos amb massa rapidesa per pressions econòmiques, sense la planificació i sense els recursos (personal sociosanitari, rastrejadors, etc.) de salut pública adequats.

    Així doncs, ni es va aplicar una lògica predictiva i preventiva basada en l’atenció primària, la salut pública i la «salut en totes les polítiques», ni es van planificar ni van finançar programes integrals i massius de vigilància epidemiològica amb inspectors i sancions, ni es van fer programes massius d’educació sanitària, anàlisi de desigualtats, i l’acció comunitària. Amb tot, el problema de fons té a veure amb el model de salut de la Generalitat, que és mercantil, biomèdic, individualista i hospitalocèntric, i que es caracteritza per parasitar el sistema públic i precaritzar i retallar la sanitat pública, els serveis socials i la salut pública. Tenim una sanitat pública infrafinançada, precaritzada i mercantilitzada. Un exemple il·lustratiu és el fracàs del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM, telèfon 061 / Salut Report), una empresa pública que compra serveis a empreses privades en operacions bastant tèrboles (des de 2015, Ferrovial ha rebut desenes de milions d’euros, que encara són més arran de la pandèmia), alhora que s’apropia de funcions d’una atenció primària menyspreada, sobrecarregada i severament infrafinançada.

    Davant d’això, l’Ajuntament de Barcelona ha anat bàsicament a remolc de les decisions de la Generalitat, sense promoure un debat crític, valent i audaç de canvi de l’actual model socioeconòmic amb l’ajuda dels moviments socials comunitaris. No obstant això, ha ajudat en la gestió de la crisi sanitària (oferint informació, habilitant pavellons com hospitals, realitzant tests, oferint atenció psicològica, oferint equipaments municipals a col·legis, etc.), i ha invertit prou recursos en ajudes socials (35 milions en aliments, emergència social i habitacional, i 10 en cultura), la reactivació econòmica (30 milions), la cultura (10 milions), i en fer canvis ambientals (15 milions en millores de l’espai públic i la mobilitat).

    La pandèmia és una crisi sanitària que pot derivar en una crisi pitjor i en la qual trigarem a conèixer tots els efectes de tsunami pandèmic i les seves diferents «onades» sanitàries i socioeconòmiques: contagis, malalties, col·lapse sanitari i morts; ajornar intervencions i problemes de salut; i els efectes dels confinaments, la situació escolar i la crisi econòmica. Però hi ha una cosa clara: cal canviar amb urgència un model de salut que és injust i ineficient. Tal i com reclama el Fòrum Català d’Atenció Primària, cal convertir el Servei Català de la Salut en un Servei Nacional de Salut de Catalunya (SNSC) ben finançat, transparent, amb una provisió totalment pública i que integri tots els subsistemes existents; un SNSC basat en l’Atenció Primària i Comunitària, els Serveis Socials i la Salut Pública, que garanteixi serveis efectius i amb equitat, que desmedicalitzi la salut alhora que potenciï la fabricació pública de medicaments i materials. La deficient gestió de la pandèmia realitzada té molt a veure amb un model neoliberal que cal eliminar, però la crisi i els seus desiguals efectes s’associen, de fet, amb una crisi civilitzatòria (de salut, cures, econòmica, ecològica i política) que cal comprendre i canviar. Barcelona i Catalunya haurien de jugar un paper clau en aquest canvi, promovent reformes imprescindibles i construint una visió alternativa de llarg abast on conflueixin les forces polítiques transformadores amb la participació fonamental de les organitzacions socials.

    Aquest article va ser publicat originalment a la revista Carrer amb el títol «Barcelona i Catalunya Davant la pandèmia: Cal un Servei Nacional de Salut». Llegeix-lo en castellà a la revista Sin Permiso