Just Deploy It!

Blog

  • Pensar l’atenció primària des de la comunitat

    La pandèmia ha capgirat per complet les dinàmiques habituals dels centres d’atenció primària. Alguns CAPs van haver de tancar per aglutinar l’atenció primària en centres més espaiosos, les visites han passat a ser pràcticament totes telemàtiques i els professionals també s’han hagut de fer càrrec de l’assistència a les residències i de practicar els tests PCR a la població. Tot això, més enllà de la pressió assistencial, ha suposat també un important trasbals en la feina diària dels professionals. Ha introduït, així mateix, la necessitat d’establir espais de debat per tal de revisar l’atenció primària i introduir-hi millores que puguin beneficiar al conjunt de la societat.

    Per això, el passat 1 de juliol el Fòrum Català d’Atenció Primària i el col·lectiu de professionals sanitaris La Capçalera van organitzar un acte a la Capella de la Misericòrdia per debatre sobre l’atenció primària, el seu paper en la comunitat i les complicacions que ha causat la COVID-19 per fer una bona atenció sanitària. L’acte va reunir professionals sanitaris de diversos centres d’atenció primària, usuaris dels CAPs i moviments socials, com Raval Rebel o Vecines en Red, aplegant a una setantena de persones.

    En el decurs de l’acte es van revisar els pilars fonamentals de l’atenció primària. Aquests pilars són, en primer lloc, l’accessibilitat, és a dir, que els centres estiguin oberts i siguin propers a la ciutadania. En segon lloc, la integralitat, que és la visió de la persona en el seu conjunt, englobant també la seva situació socioeconòmica i tot el seu entorn. En tercer lloc, la longitudinalitat, que representa el vincle i la relació continuada entre professionals i pacients. En quart lloc, la coordinació, que és la interacció que es produeix amb tot el sistema. Finalment, la permeabilitat, que representa l’adaptació a la població i al voltant del centre. Els assistents a l’acte es van agrupar en grups de treball per analitzar i proposar mesures de millora per a cada un d’aquests pilars fonamentals, acabant amb una posada en comú de les diverses propostes.

    «Ja fa temps que els centres no s’organitzen d’acord amb aquests pilars fonamentals, i el coronavirus només ha fet que intensificar a pitjor aquesta problemàtica situació», va assenyalar Meritxell Sánchez Amat, presidenta de la FoCAP, qui va destacar que aquests pilars són els que aporten valor a l’atenció primària. «Sabem que els sistemes sanitaris que tenen una atenció primària forta són més eficients i més sostenibles», va afegir. Segons Jasmine Mcghie, metge de família del CAP Raval Sud i membre de La Capçalera, la pandèmia ha suposat treballar sota una lògica a la primària que trenca amb aquests pilars fonamentals de la primària.

    Més comunitat, presencialitat i atenció als més vulnerables

    Un dels elements que es va considerar com essencial és que l’equip d’atenció primària estigui integrat en el barri i conegui la situació socioeconòmica de les persones que hi viuen i que atenen als respectius centres. En aquest sentit, es va remarcar que la ruptura de la longitudinalitat afecta les poblacions més vulnerables i accentua l’anomenada ‘llei de cures inverses’, que significa cuidar menys a les persones que més ho necessiten, ja que són les que tenen més difícil l’accés al sistema. Es proposava, per tant, intensificar l’atenció a aquelles persones que més ho necessiten, reforçant el treball amb les entitats socials dels barris. «Els professionals de l’atenció primària tenen la responsabilitat i el deure de conèixer quines entitats i xarxes hi ha als barris on treballen i tenir un compromís amb els pacients que va més enllà de la malaltia», va remarcar Antònia Raya, infermera del CAP Raval Nord, durant l’espai de debat.

    També es va proposar la recuperació, en la mesura del possible, de la presencialitat, ja que en l’atenció telefònica es perd gran part de la informació sobre el pacient i la seva situació personal. Es va assenyalar al respecte que, durant la crisi del coronavirus, l’atenció primària s’ha hagut de centrar molt en la situació mèdica i epidemiològica i s’han descuidat altres aspectes socials dels pacients. Aspectes que, a més, per telèfon, o bé no es poden o són molt difícils d’abordar. Un dels temes que va sortir, per exemple, va ser el de la soledat que pateixen les persones grans, que encara s’ha fet més evident amb la pandèmia. També es va considerar primordial que en situacions de crisi com la que hem viscut, els centres d’atenció primària es mantinguin oberts. «No es pot deixar a la població sense els referents que els han cuidat sempre», es va comentar.

    Des d’una altra perspectiva, els participants van expressar que a l’atenció primària se l’ha situat «com a subordinada en el sistema sanitari i que no se li ha atorgat un paper coordinador, fet que acaba produint una situació de desigualtat en relació amb altres institucions». Respecte d’això, es va proposar dotar de professionals d’atenció primària totes les estructures sanitàries, de manera que s’estengui una visió primarista a totes les institucions. «El sistema no pot deixar perdre el nostre coneixement sobre els pacients, sinó que ha de pensar en com l’atenció primària pot participar en el conjunt del sistema i liderar determinats aspectes», es va dir durant el debat.

    Una altra mesura proposada va ser la resignificació d’altres actors que formen part dels centres d’atenció primària, com la figura d’infermeria, d’administració i de treball social, evitant que l’atenció primària sigui ‘metgecentrista‘. També es va fer referència a la necessitat de potenciar l’autogestió des dels centres d’atenció primària i enfortir la seva capacitat organitzativa, coneixent l’entorn dels pacients i treballant amb la comunitat per arribar a tothom. «És important fer un diagnòstic de barri, per veure les necessitats que hi ha», es va remarcar. Els presents van insistir en la necessitat que la gent dels barris formi part de les decisions preses en l’àmbit comunitari i que els centres d’atenció primària generin aquests espais de participació per a tothom. En aquest sentit, es va destacar com a limitació l’actual precarietat laboral que existeix en molts centres d’atenció primària, que fa difícil mantenir les relacions amb el barri, a causa de la gran rotació de personal.

  • Es duplica el nombre de persones que va consumir tranquil·litzants durant la pandèmia

    Segons l’enquesta COTS, “Condiciones de trabajo, inseguridad y salud en el contexto del COVID-19”, elaborada pel sindicat Comissions Obreres i la Universitat Autònoma de Barcelona que ha analitzat l’impacte de la pandèmia entre les persones assalariades o autònomes, un 21,5% de d’aquestes ha consumit tranquil·litzants, sedants o somnífers durant l’últim mes.

    D’aquests, més de la meitat (12%) són nous consumidors, mentre que entre els qui ja consumien abans de l’inici de la pandèmia, una de cada tres va augmentar la dosi o va canviar a un fàrmac més fort. El consum total va ser superior en dones (27,4% enfront de 15,9% en homes), així com el percentatge de noves consumidores (15,4% enfront de 8,8%),

    En el cas del percentatge de netejadores que van consumir tranquil·litzants es va duplicar (del 16,9% prepandèmia al 34,7%), similarment a les auxiliars de geriatria (14,3% al 32,3%); en canvi, l’increment relatiu per a auxiliars d’infermeria gairebé es va triplicar (11,6% al 31,6%), per a infermers va augmentar per més de tres vegades (10,7% al 37,5%) i en el cas de metgesses es va quintuplicar (del 6,9% a 34,7%).

    Empitjorament de la salut percebuda

    Un 36,7% de la població assalariada espanyola considera que la seva salut ha empitjorat durant la pandèmia de la COVID-19. Aquest empitjorament va ser més acusat entre dones que entre homes (41,6% enfront de 31,9%). L’empitjorament va ser una mica menys acusat entre els majors de 50 anys (32,9%) que entre la resta de franges: d’un 37,9% i 38,6% per a 16-34 anys i 25-49, respectivament.

    En la mateixa línia, més de dos de cada cinc participants en situació de no cobrir sovint les seves necessitats bàsiques amb el seu salari declaren haver empitjorat el seu estat de salut durant la pandèmia, gairebé un 10% més que entre els qui sí que cobreixen les seves necessitats bàsiques. Entre les ocupacions seleccionades per a aquest estudi els auxiliars d’infermeria són les que més declaren empitjorar la seva salut general, més de la meitat (51,8%), seguides de gericultors (46,6%), infermers (45,8%) i treballadors en botigues d’alimentació, supermercats, etc. (44,5%).

    Risc de mala salut mental

    El 55,1% de les persones participants va mostrar alt risc de mala salut mental. Una excel·lent referència per a valorar aquesta estimació, és que aquesta va ser del 23,8% en l’Enquesta de Riscos Psicosocials de 2016 (ERP 2016), basada en una mostra representativa a nivell nacional on la salut mental es va mesurar d’idèntica forma.

    El risc de mala salut mental va ser notablement superior en dones que en homes (63,8% vs 46,8%). Per edats el grup més afectat van ser els més joves seguits de prop pels participants amb edats compreses entre els 34 i 49 anys (58% i 56,8 respectivament). Per altra banda, dos de cada tres persones que no poden cobrir les seves necessitats bàsiques amb el seu salari tenen un alt risc de patir mala salut mental, això és, un 18,5% més que als qui sí que els aconsegueix. Auxiliars de geriatria (73%), d’infermeria (71,5%), treballadores de botigues d’alimentació i productes bàsics, mercats i supermercats (68,3%) i netejadores (66,9%) van ser les ocupacions amb major risc de patir mala salut mental.

    Consum d’analgèsics i opioides

    Si bé en global les dones consumeixen més analgèsics que els homes (22,2%), proporcionalment l’augment va ser lleugerament superior entre aquests últims, passant d’un 6,7% abans de la pandèmia a un 15,2%, (figura 44). Quant a l’edat (figura 45), el consum de base augmenta amb l’edat (el grup de 50 o més doblega al de persones d’entre 16 a 34 anys) però en tots els grups ha crescut significativament el nombre de nous consumidors (entre un 8,9% i un 10,4%).

    El consum d’analgèsics opioides era més alt entre aquells participants el salari dels quals no cobreix les necessitats bàsiques de la llar però a més, durant la pandèmia, els nous consumidors han ugmentat més en aquest grup, un 12,4% enfront d’un 8,3% en el grup dels quals sí que cobreixen les seves necessitats bàsiques amb el seu salari (figura 46). D’altra banda, destaquen els alts percentatges de noves consumidores entre auxiliars de geriatria i d’infermeria (17,9% i 16,1% respectivament). Així mateix, el nombre de noves consumidores entre les netejadores ha augmentat un 13,8% que se suma a l’alt consum de base (19,6%) que ja tenien, mentre que els treballadors en botigues d’alimentació i/o productes bàsics, mercats o supermercats aconsegueixen un 28,9% de consumidors després d’afegir un 14% més durant la pandèmia.

  • Eulen, un imperi de les externalitzacions en guerra familiar i assenyalat ara per irregularitats en dues residències

    La tragèdia de les residències de gent gran a Espanya té molts noms propis, però a Barcelona destaquen per ara dues: Mossèn Vidal i Aunós i Bertran i Oriola. O més aviat un: Eulen, el gegant multiserveis que es feia càrrec de tots dos geriàtrics fins que la Generalitat el va apartar de la gestió per unes mancances en l’atenció a les que ara veuen indicis d’irregularitats. Un revés que suposaria a penes una rascada per una empresa espanyola que va ingressar més de 1.500 milions d’euros el 2018 amb un model de negoci basat en contractes públics de tota mena (des de la neteja fins a la seguretat, l’educació o les residències) i que conviu des de fa anys amb una llarga i aferrissada batalla pel seu control lliurada pels fills del fundador, David Álvarez Díez.

    Eulen Sociosanitarios SA, la filial del grup per a l’àmbit del sector sanitari i de serveis socials, no aporta informació sobre el nombre de geriàtrics que gestiona. A Catalunya són set, segons ha pogut saber eldiario.es, tots ells de titularitat pública i guanyats en concursos en què la proposta econòmica sol tenir un pes determinant. La gestió de Mossèn Vidal i Aunós i Bertran i Oriola la va assumir en 2017, després que la Generalitat suspengués el contracte a la que aleshores era gestora, una UTE controlada per la constructora OHL, també per denúncies de maltractaments vers les persones grans.

    En aquesta ocasió, la Generalitat va intervenir dos geriàtrics durant l’epidèmia en detectar deficiències en el tracte a la gent gran, com va passar en total en 14 residències catalanes. Però després els va obrir un expedient sancionador en detectar irregularitats que podien anar més enllà. Els familiars, que han portat el cas als tribunals, denuncien una total opacitat informativa durant març i abril, símptomes de desnutrició i deshidratació dels usuaris i un incompliment de les ràtios de gericultors per ancià que van provocar “seriosos problemes” a la higiene, la medicació i la cura en general de la gent gran durant aquests dies. Així ho detallen en una carta que van fer arribar fa uns dies al president Quim Torra i que ha pogut consultar aquest diari. En total van morir 24 persones en Bertran i Oriola i 22 en Mossèn Vidal i Aunós.

    “Eulen sol entrar amb tot quan assumeix la gestió d’un centre. Sovint no respecta els acords dels treballadors i no dubten alhora rebaixar la qualitat de l’atenció a les persones per millorar l’oferta i treure més benefici”, resumeix una treballadora amb anys d’experiència en el sector, tot i que reconeix que aquesta és la pràctica habitual de les grans multinacionals que han desembarcat al sector (sense anar més lluny, aquestes dues residències ja patien manca de personal i deficiències en les instal·lacions amb l’anterior gestora, OHL).

    Els comptes publicats per Eulen Sociosaniarios SA mostren un volum de negoci de 127 milions d’euros en 2018, amb uns beneficis de 4,4 milions. Unes xifres que contrasten amb les despeses de personal: el sou mitjà dels seus 5.800 treballadors (estimat, de manera aproximada, a partir de les seves despeses de personal declarades) és inferior als 18.000 euros anuals, molt lluny de la mitjana espanyola. Destaca també que més del 40% del personal no és fix. eldiario.es s’ha contactat amb l’empresa per a aquest reportatge, però per ara no ha obtingut resposta.

    L’hereva contra els ‘díscols’

    El que ara és el Grup Eulen, un conglomerat que dóna feina a 85.000 persones en una quinzena de països de tot el món i factura 1.500 milions -segons les dades que ofereix la pròpia companyia- té el seu embrió a la Central de Neteja El Sol, fundada per David Álvarez Díez el 1962. Des del sector de la neteja, aquest empresari lleonès va anar ampliant els horitzons de la firma i va fer un salt determinant en fundar el 1974 Prosesa -l’actual Eulen Seguretat-, la divisió amb la qual va conquistar l’incipient mercat de la vigilància privada.

    Sense massa projecció pública, el nom del Grup Eulen (amb seu a Madrid des de 1982) es va anar convertint a poc a poc en un dels més habituals en les contractacions de serveis públics per part d’administracions autonòmiques i ajuntaments. A més de la neteja (des d’hotels fins a hospitals) i la seguretat, la llista de serveis que ha arribat a oferir és gairebé interminable: teleassistència, jardineria, assistència mèdica en empreses, escoles infantils, menjadors, residències, pisos de persones amb discapacitat, ambulàncies, manteniment de tota mena d’infraestructures…

    El 2009 va desembarcar als Estats Units en adquirir la signatura Asmo, responsable del handling (la gestió d’equipatges) en tretze aeroports de país, entre ells el JFK de Nova York. Aquest fita per a l’empresa va coincidir però amb l’inici de l’agra batalla de cinc dels seus fills, els que ell mateix va anomenar els díscols (Joan Carles, Pau, Emilio, Elvira i Marta), contra ell i dos fills (Jesús David i María José). Els crítics van tractar de desplaçar en el control de l’empresa i ell, als seus 82 anys, va respondre fent-se administrador únic i creant una societat patrimonial per mantenir les regnes amb la seva filla.

    Aquesta societat, Daval Control, és avui encara la que posseeix el 58% de les accions d’Eulen, i està controlada per María José Álvarez, presidenta del grup. Els díscols, per la seva banda, controlen la resta de la companyia a través d’una altra patrimonial fundada pel seu pare, El Ginebre, i en la qual sí que van aconseguir fer-se amb la majoria. Aquesta signatura és la que està darrere de la marca de vins Vega Sicília, així com de la càrnia Valls de l’Esla.

    “Dono gràcies a Déu perquè el conflicte familiar i empresarial ho puc solucionar en vida”, expressava Álvarez als seus afins a l’inici de les disputes, segons informava El País . Però no va ser així, més aviat al contrari. La seva mort el 2013 i el posterior repartiment de l’herència va empitjorar la disputa, que es va acabar dirimint als jutjats. Un dels últims capítols de la contesa es va resoldre al Suprem, que va rebutjar la revocació per ingratitud d’una donació d’1,5 milions per part dels cinc fills al seu pare entre 2005 i 2008.

    Álvarez, contra les pujades d’impostos

    Tant David Álvarez, primer, i María José Álvarez, després, com el conjunt de la companyia, han mantingut sempre un perfil baix quant a la seva exposició pública. No obstant, això no ha evitat que el Grup Eulen hagi aparegut sovint vinculat amb denúncies i reclamacions de caràcter laboral. La més sonada i recent va ser la vaga de vigilants de l’aeroport del Prat a Barcelona, ​​amb sous d’entre 900 i 1.100 euros al mes i jornades que es podien estendre fins a les 16 hores per poder completar el salari amb les extra.

    Aquests dies, passat el pitjor de l’epidèmia de COVID-19 a Espanya, María José Álvarez ha trencat el seu habitual silenci per concedir algunes entrevistes i aportar la seva visió sobre la situació econòmica de l’empresa i de país en general.

    A diferència d’altres grans sectors, el Grup Eulen ha mantingut el 75% de la seva activitat, ja que la majoria dels seus llocs de treball són essencials. 2.200 dels seus empleats s’han contagiat per coronavirus. Un jutjat de Gran Canària va arribar a obligar la signatura a proporcionar EPI als vigilants de l’Hospital Universitari Doctor Negrín. Sobre aquesta escassetat, Álvarez assegura en Expansió que van importar material de la Xina i Corea del Sud a preus “desorbitats”, però que va arribar un moment en què van deixar de rebre.

    Sobre el futur econòmic d’Espanya, no es va tallar el passat 18 de juny a l’hora de llançar crítiques vetllades a les actuals polítiques de govern. En amb prou feines 6 minuts d’intervenció en el fòrum Empreses Espanyoles Liderant el Futur, convocat per la patronal CEOE, es va queixar de la “inseguretat jurídica” viscuda durant aquests mesos de continus canvis normatius en el sector sociosanitari i va atacar de front les propostes de pujades d’impostos de l’Executiu (encara que PSOE i Podem després retirarien l’impost a les grans fortunes del pacte de reconstrucció).

    “Quan es parla de pujades d’impostos crec que qualsevol empresari o treballador no pot evitar mirar amb cara de sorpresa”, expressava. I assegurava que ja els ha costat bastant assumir la pujada del salari mínim en un model d’empreses, les de serveis, la facturació correspon en un 90% als costos. “Venim d’assumir una pujada del 22,7% i un 5,5% el 2020. Algú pensa que aquestes empreses es troben en condicions d’assumir qualsevol tipus de cost, sigui impositiu o d’un altre tipus?”, Es preguntava.

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • Addició a Internet en infants i adolescents: conseqüències d’una vida entre pantalles

    L’oci a través de les pantalles està integrat a la nostra societat des de fa temps. Durant el confinament, però, encara s’ha intensificat més l’ús d’Internet i de les xarxes socials. Pels infants i adolescents, la pandèmia de la COVID-19 ha suposat que estiguin més hores a casa, convivint amb la família, fent els deures escolars en línia i buscant formes de relacionar-se amb els seus amics a través de les pantalles. I és que Internet ofereix grans possibilitats per relacionar-se i interactuar amb els altres, però el seu ús excessiu pot ser un factor de risc i desenvolupar un ús problemàtic o addictiu de les pantalles. Les dades apunten que, actualment, el percentatge d’infants i adolescents que fan un ús problemàtic d’Internet és del 9 o 10%, percentatge que s’ha vist augmentat en els últims cinc anys, en què gairebé s’ha triplicat.

    Amb el confinament s’ha vist augmentat l’ús de pantalles entre infants i adolescents i, en alguns casos, les famílies han sigut més laxes a l’hora de permetre la seva utilització. «Alguns pares i mares, per afavorir la convivència, entretenir els seus fills i poder teletreballar amb més tranquil·litat, han sigut més permissius en l’ús d’Internet, xarxes socials i videojocs durant el confinament», explica Rosa Díaz, psicòloga clínica del Servei de Psiquiatria i Psicologia Infantil i Juvenil de l’Hospital Clínic. Díaz remarca que ara cal tornar a l’ús habitual de les tecnologies, però que, en període estival, això costarà. «Al setembre veurem quines conseqüències ha tingut al confinament i si augmenten els casos d’infants i adolescents que fan un ús problemàtic d’Internet o si s’han agreujat algunes addiccions ja existents», assenyala la psicòloga.

    En els infants i joves, l’ús excessiu d’Internet i dels videojocs pot afectar el bon desenvolupament físic, psíquic i social. Però no és el mateix fer un mal ús d’Internet que tenir-ne una addicció. Es parla d’addicció quan una persona no pot portar una vida satisfactòria perquè l’ús excessiu i descontrolat de les pantalles li impedeix fer les activitats de la vida diària amb normalitat. «S’estableix que hi ha addicció quan la persona és incapaç de controlar i acceptar que hi ha uns límits en la utilització d’Internet, i continua accedint-hi», explica Díaz. A vegades, en els joves és força difícil de detectar, perquè ells mateixos no són conscients del seu problema. Com succeeix en altres tipus d’addiccions, alguns dels indicis d’una addicció a les noves tecnologies poden ser l’aparició de dificultats per mantenir les activitats de la vida quotidiana, com les relacions familiars o que deixin d’anar a l’escola, que desenvolupin irritació i agressivitat quan no poden accedir a Internet o la necessitat d’anar augmentant el temps de connexió per sentir-se satisfets.

    Els orígens de l’addicció

    Les causes que poden propiciar l’aparició d’un trastorn addictiu a les noves tecnologies són diverses i, en molts casos, es tracta d’una combinació de factors. Segons explica Díaz, entre un 80 i un 90% dels casos d’addiccions -del tipus que siguin- es tracta de joves que tenen algun tipus de trastorn previ o experiències traumàtiques. «A vegades queda confós, però si vas gratant descobreixes que darrere l’addicció hi ha un fracàs acadèmic, una situació familiar molt complicada, un trastorn d’ansietat o depressiu, trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat o algun altre tipus de trastorn lleu de neurodesenvolupament», explica la psicòloga. «En l’addicció -continua- troben una sortida airosa al seu problema».

    També les persones tímides o amb problemes per relacionar-se amb el seu entorn social tenen més risc de tenir una addicció a les noves tecnologies, ja que l’ús d’Internet i de les xarxes socials permet comunicar-se i identificar-se amb altres persones sense haver d’interaccionar cara a cara. A més, el tipus de recompensa que ofereixen Internet, les xarxes socials o els videojocs és immediata, de manera que és més fàcil ser addicte a aquesta activitat que a d’altres que poden tenir recompenses més a llarg termini. A les xarxes socials, per exemple, cada interacció genera una informació diferent que fa que la persona tingui ganes de tornar a consultar-la al cap d’una estona.

    En general, els infants i adolescents són una població especialment vulnerable per desenvolupar una addicció a internet, xarxes socials o els videojocs, perquè el seu cervell encara es troba en procés de desenvolupar-se i perquè les pantalles estan cada vegada més presents en tot el seu entorn. «Internet i determinades aplicacions tenen un gran atractiu pels joves i és fàcil que es puguin enganxar, especialment si tenen alguna dificultat en relacionar-se a la seva vida quotidiana», destaca Díaz.

    Pautes i acompanyament per tractar les addicions

    El Servei de Psiquiatria Infantil i Juvenil de l’Hospital Clínic de Barcelona disposa d’un programa específic per a l’atenció integral d’infants i adolescents diagnosticats amb una addicció a Internet, les xarxes socials o els videojocs. Habitualment, el tractament que es fa per controlar una addicció a Internet ha de ser un tractament integral, tractant tota la problemàtica i detectant si es té alguna malaltia associada. El tractament dels símptomes és principalment psicològic, com l’objectiu d’identificar les causes de la conducta addictiva i actuar-hi a través de millorar les capacitats de la persona. Es tracta d’ensenyar eines de control d’impulsos, de gestió emocional i estratègies per afrontar l’estrès. El tractament ha de tenir en compte la necessitat de consolidar els avenços i prevenir les possibles recaigudes, de manera que la mitjana de temps de tractament d’un pacient atès a l’Hospital Clínic de Barcelona per aquest tipus d’addicions és d’entre 1 i 2 anys.

    En aquest sentit, es considera clau el treball conjunt amb la família de l’infant o adolescents i la seva col·laboració en tot el procés. «Donem pautes a les famílies, els donem eines perquè siguin ferms i posin límits, però alhora amb tacte i empatia», explica Díaz. Hi ha unes pautes generals i després s’incorporen de noves en cada cas concret. Generalment, explica Díaz, es tracta de fer un pacte amb l’infant o adolescent, posant uns horaris de restricció de les tecnologies, però també tenint en compte la seva opinió, arribant a un acord. «En el cas dels adolescents s’intenta que no es passi d’una hora o hora i mitja diària d’oci digital, sigui mòbil, televisió o qualsevol altre tipus d’aparell. També es limita el tipus d’activitat, depenent de l’edat, i s’acorda el compliment d’aquest pacte». I, sobretot, es recomana fomentar les activitats socials, afavorir la comunicació i diàleg amb la família i potenciar aficions d’oci exterior.

  • Un cop d’ull a la sanitat

    Vam aplaudir, durant mesos, totes les tardes al personal sanitari.

    Sabem quant cobra pel seu servei abnegat? El que cobren els metges varia segons treballin a l’Institut Català de la Salut (ICS) o a la Xarxa d’Hospitals d’Utilització Pública (XHUP) o facin guàrdies. 2.500 euros nets seria el sou estàndard. El sou de les infermeres oscil·la sobre els 1.800 euros.

    Hi ha dèficit de personal en els hospitals? Depèn del servei i de l’hospital.

    Està desmoralitzada la classe mèdica? És difícil saber-ho, però és cert que hi ha poques possibilitats de promoció professional i el sou no motiva. S’han perdut uns 30.000 professionals substituïts per un excés de personal eventual al temps que el sector ha estat castigat per les retallades pressupostàries, reduïts en un 10% en els últims sis anys.

    Com ha afectat el coronavirus a metges i infermeres? Els que l’han afrontat des de primera línia han patit molt estrès i por de caure malalts, encara que sense oblidar el deure moral d’atendre el millor possible els afectats pel virus. N’hi ha que han caigut i estan confinats a casa seva.

    En els anys de govern de CiU la sanitat catalana va anar de més a menys, sobretot quan Pujol es va retirar i el va substituir Artur Mas. Polític amb l’íntima convicció que la sanitat és incontrolable, va triar com a conseller Boi Ruiz, home que parlava massa i no havia gestionat mai un hospital tot i que, ironies de la vida, arribava a la Conselleria de Sanitat després de presidir la patronal d’hospitals.

    Segueix llegint l’article sencer al blog ‘El Balcón’…

  • La pandèmia ressuscita el plàstic d’un sol ús

    L’any 2021 anava a marcar el final de les bosses de plàstic i d’altres plàstics d’un sol ús com palletes i coberts. A pocs mesos d’iniciar la posada en marxa d’aquestes mesures, aquest material, aparentment en hores baixes, rebrota com la pandèmia que el sustenta en forma de màscares, guants i màscares protectores, entre d’altres equips de protecció individual, els anomenats EPI.

    Per evitar el risc d’infecció davant el coronavirus, ens acompanyen milions de productes de plàstic, la majoria d’un sol ús. A l’abril es rebien a Espanya quatre milions de màscares a la setmana, segons va exposar el ministre de Sanitat, Salvador Illa. Ara s’importen cinc vegades més.

    Fins al 22 de maig s’han distribuït a comunitats autònomes i altres organismes més de 113 milions de mascaretes, més de 36 milions de guants de nitril, més de 210.000 ulleres de protecció, més de 353.000 bates, 4,7 milions de test ràpids, més de 852.000 kits PCR i més de 880.000 de calces o davantals, entre d’altres. Des del 10 de març, en total el material sanitari supera ja els 159 milions d’unitats.

    La confecció de màscares higièniques d’un o diversos usos ha començat a ser ara nacional, a càrrec d’una empresa espanyola amb l’objectiu de la producció de deu milions de màscares mensuals. A escala internacional, i segons dades recollides pels serveis duaners xinesos, al mes de març la Xina va vendre prop de 3.860 milions de màscares als països afectats per la pandèmia, a més de 37,5 milions de vestits de protecció, 16.000 respiradors i 2,84 milions de kits de detecció de la COVID-19.

    En l’actualitat, tots aquests productes de plàstic, la majoria d’un sol ús i de complicat reciclatge -ja que es tracta d’articles sanitaris- es fabriquen per milions. A la recerca d’un material per frenar els contagis en la pandèmia de COVID-19, el plàstic ha estat el millor candidat.

    «És lleuger, econòmic, durador i versàtil. És estrany trobar totes aquestes característiques en un sol material. Però tot això comporta un cost ambiental que, fins fa poc, no s’havia inclòs en l’equació. Això està començant a canviar», indica a SINC Nicholas Mallos, director sènior de el programa Oceans Lliures d’Escombraries de l’associació Ocean Conservancy.

    A més, no només és lleuger, ideal com a material de protecció personal, «el seu gran èxit radica també en el seu baix cost econòmic», recalca a SINC Ethel Eljarrat, investigadora a l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA) de l’CSIC a Barcelona. Els preus baixos del petroli a causa de la pandèmia podrien permetre fabricar molt plàstic encara més barat.

    Mesures antiplástic

    A més dels EPI, durant el confinament ha augmentat l’ús d’altres productes com els envasos alimentaris i bosses de plàstic, articles inclosos en algunes mesures, com el Reial Decret 293/2018, per reduir el seu ús. «No és sorprenent que el consum de plàstics d’un sol ús hagi augmentat dràsticament des del començament de la pandèmia: durant el confinament, el menjar per emportar i el lliurament a domicili s’han disparat», assenyala Mallos.

    Des 2018, la directiva europea ha disminuït progressivament l’ús de les bosses de plàstic, que ja no eren proporcionades gratuïtament als comerços. A partir de gener de 2021 s’anava a prohibir el lliurament gratuït o no als consumidors.

    Eljarrat considera que aconseguir ara aquesta mesura serà complicat a causa de la situació. «La pandèmia ha canviat completament els nostres hàbits d’ús de plàstic», afegeix l’experta. Aquest material d’un sol ús s’ha convertit en el preferit per la societat davant la por a el contagi i caldrà esperar que es resolgui la pandèmia per tornar a conscienciar sobre la problemàtica dels residus.

    Al decret sobre les bosses de plàstic es sumava la prohibició, gràcies a la Directiva (UE) 2019/904 a la Unió Europea de certs articles d’un sol ús com bastonets de cotó, coberts, plats, palets de globus i palletes a partir de juliol de 2021, i que serà transposada a l’ordenament espanyol a través de l’Avantprojecte de Llei de Residus i Sòls Contaminats.

    «La irrupció de la pandèmia no hauria d’afectar a aquesta mesura i els estats membres haurien d’afrontar aquests objectius evitant retardar amb l’excusa de la COVID-19», declara a SINC Eljarrat. En aquest sentit, el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO) ha presentat unes orientacions per a la prevenció i gestió dels residus durant aquest període. Totes elles van encaminades a donar suport l’economia circular i el compliment de les directives europees.

    Des del Ministeri, a més de la protecció dels treballadors, es recomana, entre altres mesures, fomentar l’ús i fabricació de màscares higièniques reutilitzables; reduir la utilització de guants d’un sol ús i ser rigorosos amb les mesures d’higiene; oferir solucions alcohòliques o gels de desinfecció per als clients a l’entrada i sortida dels establiments; evitar en l’hostaleria l’ús de vaixelles d’un sol ús; disposar d’un contenidor d’envasos independent; i fomentar l’ocupació de les bosses reutilitzables -que hauran de ser desinfectades- davant les d’un sol ús.

    Però «perquè això sigui efectiu, el Ministeri hauria de llançar missatges més clars i concrets a tota la societat», assegura Eljarrat. Segons l’experta, seria convenient aclarir quines màscares són reutilitzables, deixar clar que els guants no aporten un benefici extra o indicar com s’han de rentar i desinfectar les bosses reutilitzables.

    Una desescalada «plastificada»

    Aquestes recomanacions sorgeixen arran de l’augment de l’ús de plàstics d’un sol ús durant la desescalada per raons d’higiene. En el sector hoteler, per exemple, s’ha anunciat la instal·lació de mampares de metacrilat a les recepcions, el lliurament d’un kit de prevenció (mascaretes i guants de protecció d’ús obligatori) o la substitució dels bufets als restaurants per paquets monodosi per a cada client.

    A més, es va a incrementar l’ús de bosses de plàstic entre el personal d’hotels i restaurants per emmagatzemar la roba de carrer que ha estat en contacte amb l’exterior. Els empleats només podran portar uniforme i el calçat en el seu lloc de treball, segons el Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme, per la qual cosa cada dia hauran d’usar una bossa de plàstic, que abans de la pandèmia, no era necessària.

    El plàstic estarà més present que mai també en les cartes i menús dels bars. Quan aquestes no puguin ser «cantades», digitalitzades (QR) o apuntades en cartells o pissarres, tant hotels com restaurants hauran de presentar als seus clients cartes d’un sol ús o optar per un document plastificat que es desinfecti després de cada ús. També es prioritzaran les monodosi sol ús en els productes d’autoservei com setrilleres o setrills.

    El que preocupa als experts és que les deixalles plàstics relacionats amb aliments i begudes constitueixen la majoria de les escombraries que s’acumula cada any a les platges i al llarg de les vies fluvials. «De fet, el 2018, tots menys dos dels 10 articles principals registrats per voluntaris estaven relacionats amb aliments o begudes, com ampolles, tapes d’ampolles, palletes i coberts», recalca Mallos, sobre les campanyes de recollida d’Ocean Conservancy. Aquest any, l’associació va recollir uns 400.000 articles com tampons, condons, bolquers i xeringues en només un dia.

    El medi ambient s’ofega en plàstics

    Com passa amb les ampolles i altres productes, molts dels equip de protecció utilitzats durant la pandèmia acabaran en el medi ambient. «Lamentablement, ja s’han començat a veure mascaretes surant a les platges de l’arxipèlag de Soko, situat entre Hong Kong i Lantau, el que ens indica ja una mala gestió d’aquest nou residu», apunta la investigadora del CSIC.

    Fins ara, cada any arribaven a mars i oceans prop de 12 milions de tones de residus plàstics, l’equivalent a 1.200 vegades la Tour Eiffel, segons Greenpeace. «Si durant els últims anys s’ha observat l’impacte ambiental d’aquestes deixalles tant en el medi aquàtic com en el terrestre, és evident que l’increment en la producció de material plàstic arran de la COVID-19 portarà conseqüències negatives per al medi ambient», afirma Eljarrat

    L’enorme quantitat de màscares, guants i altres articles d’EPI, que avui ja estan poblant carrers i voreres de tot el món, acabaran arribant a l’oceà. «I si actuen com un altre tipus de deixalles, les tortugues marines, les aus marines i altres animals oceànics podrien ingerir o enredar-se en ells», assenyala Mallos.

    En un estudi, publicat a la revista Marine Policy, es va estimar que els articles relacionats amb la pesca, els globus i les bosses de plàstic eren els elements més perillosos perquè aquestes espècies quedin enredades. A ells s’afegia el risc d’asfíxia amb bosses i altres estris de plàstic que eren ingerits pels animals.

    Però els mars no seran els únics ecosistemes afectats, els terrestres també es veuran perjudicats no només per la longevitat d’aquest material -que pot romandre centenars d’anys en el entorn-, sinó també per la seva composició. Els polímers, així com la gran quantitat d’additius químics, mostren efectes nocius, fins i tot per a la salut humana.

    No obstant això, el material ha trobat en la pandèmia un aliat per justificar la seva presència. De fet, els ecologistes temen que la indústria del plàstic hagi explotat l’emergència sanitària per sostenir que el plàstic d’un sol ús és necessari per assegurar la vida de les persones segures. Davant el seu ús massiu actual, només queda la gestió eficient d’aquests residus i un correcte reciclatge, a més de fomentar materials biodegradables.

    Alternatives biodegradables

    Les mesures com les de la reducció de plàstics d’un sol ús van ser aprovades pensant en alternatives fàcilment disponibles i assequibles. «Una altra solució per a la problemàtica del plàstic es troba en el desenvolupament de materials alternatius als plàstics més biodegradables i més reciclables, així com l’avanç en el disseny de nous additius químics que siguin menys contaminants», assenyala a SINC Eljarrat.

    A Espanya, un grup de científics de l’Institut d’Agroquímica i Tecnologia d’Aliments (IATA) del CSIC, liderat per José María Lagarón, ja ha començat a desenvolupar materials de filtració biodegradables i viricides per introduir-los en les mascaretes.

    A més d’oferir major protecció en aquests dispositius davant de la SARS-CoV-2, l’objectiu és evitar que els residus generats per les màscares es converteixin en un problema mediambiental. Els filtres fungibles obtinguts es podran intercanviar cada dia per no haver de rebutjar el producte íntegrament.

    «Si a dia d’avui disposéssim d’aquestes solucions, l’actual increment de l’ús de material plàstic no estaria afectant tan negativament el medi ambient», conclou Eljarrat. Després de la pandèmia, quan la seguretat sanitària estigui assegurada, caldrà inculcar de nou a la societat la importància del desenvolupament de l’economia circular.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Tornem a la normalitat, tornem a la visita presencial

    Durant tot aquest temps de confinament a causa del COVID19, la ciutadania en general i persones afectades en particular hem acatat totes les directrius que des de les institucions sanitàries es recalcaven dia rere dia, entenent molt bé la situació d’excepcionalitat i les prioritats per atendre persones malaltes de COVID19. La majoria d’activitat programada i visites presencials, no urgents, han quedat postergades en espera que els plans de desescalada permetin reprendre una activitat normalitzada.

    Durant tot el temps de confinament què hem pogut aprendre com a ciutadania? Que podem cuidar-nos soles i en xarxa comunitària. Que potser no hem de ser tan dependents dels serveis sanitaris, sobretot quan estem sanes. Que hem de recuperar capacitat d’autocura per poder prendre decisions sobre el nostre cos i la nostra salut.

    Però ara que s’estan obrint tendes, bars, terrasses, etc. creiem que ha arribat l’hora d’obrir, amb majúscules, els CENTRES D’ATENCIÓ PRIMÀRIA. Entrar en una nova normalitat vol dir recuperar aspectes bàsics de l’atenció sanitària que centrem en:

    • La presencialitat, visites presencials que són i seran necessàries i que les visites telefòniques i les videoconferències mai podran substituir.
    • La longitudinalitat, és a dir que l’atenció sigui realitzada pels professionals de referència, sempre els mateixos.

    Creiem que l’organització en els CAPs per tasques, visites no presencials, etc. ha sigut molt útil durant el pic de la pandèmia, però l’Atenció Primària ha de recuperar les dimensions que la defineixen: accessible, integral, resolutiva, continuada i longitudinal.

    Posar barreres a la porta d’entrada al sistema sanitari de proximitat per més temps és un error perquè confon la població i es desvia la demanda cap a altres serveis (061, urgències..) justament quan en temps de post-pandèmia es fa imprescindible per atendre totes les necessitats presents i les acumulades durant aquests últims mesos.

    ES HORA D’OBRIR TOTS ELS CAPs I CONSULTORIS LOCALS

    Aquest és un article publicat originalment a la web del FoCAP

  • La contaminació de l’aire a Barcelona: un descens històric durant el confinament difícil de mantenir

    Els alts nivells de contaminació de l’aire de Barcelona tenen un gran impacte en la salut de la ciutadania, afectant principalment en el desenvolupament i agreujament de malalties cardiovasculars i respiràtories, així com alguns tipus de càncer. Amb l’inici de la pandèmia de la COVID-19, però, s’ha pogut observar un descens històric dels nivells de contaminació de l’aire, especialment durant el període de 30 de març a 14 d’abril quan el confinament va ser total i les grans indústries van cessar pràcticament tota la seva activitat.

    En aquesta situació, el Grup de Treball sobre l’Avaluació de l’impacte de la Zona de Baixes Emissions, liderat per l’Agència de Salut Pública de Barcelona, ha elaborat un informe que descriu com el confinament per la COVID-19 ha afectat la qualitat de l’aire a la ciutat i quins aprenentatges es poden obtenir per la gestió i millora de la qualitat de l’aire, que impactaran conseqüentment en la millora de la salut.

    L’informe, titulat ‘Aprenentatges en qualitat de l’aire’, ha comptat amb la col·laboració d’altres administracions implicades, com el Departament de Qualitat Ambiental, Medi Ambient i Serveis Urbans de l’Ajuntament de Barcelona, el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), a més de nombrosos científics experts en contaminació de l’aire, la salut ambiental i la mobilitat. Per avaluar l’evolució dels contaminants atmosfèrics a la ciutat a partir de la declaració de l’estat d’alarma pel covid19 i les posteriors fases de desconfinament s’han seleccionat els contaminants NO2, PM10, carboni negre i l’O3. S’han diferenciat quatre etapes diferents per a fer l’anàlisi de les dades: l’etapa pre-covid, l’etapa covid-confinament + fase 0, l’etapa covid-fase 0,5 i l’etapa covid-fase 1.

    Un descens històric dels nivells de contaminació

    Segons assenyala l’informe, a partir de l’estat d’alarma, el descens de la mobilitat va provocar una gran reducció de les emissions del trànsit motoritzat i els nivells generals de contaminació. Com han observat els investigadors, a partir de l’estat d’alarma i fins el 18 de maig, la mitjana d’NO2 ha baixat un 55%, la de carboni negre un 63% i la de PM10 un 39% respecte al període pre COVID-19, situant-los per sota dels valors guia anuals de l’OMS. La major part d’aquest descens es atribuïble al trànsit. A nivell de regió, els nivells més elevats de NO2 es detecten en les àrees properes a Martorell, Sabadell i Granollers.

    Tenint en compte que la variabilitat meteorològica també influeix en els nivells de contaminació s’estima que la reducció atribuïble al confinament és d’un 43% en NO2 i d’un 21% en PM10. Pel que fa l’O3 ens trobem que els components d’aquest han incrementat de mitjana a la ciutat durant el període comprès entre el 15 de març i el 18 de maig en un 45%. Això es deu a que l’increment de radiació solar durant els mesos de primavera accentua l’O3. L’increment d’O3 ha estat encara major a l’Eixample i Gràcia-Sant Gervasi amb un 57% d’increment.

    Malgrat aquest descens en els nivell de contaminació de l’aire de Barcelona, l’informe assenyala que amb l’escenari actual de la ‘fase de represa’ s’arribaran als nivells de contaminació a la ciutat de Barcelona que hi havia abans de la crisi o, fins i tot, poden ser superiors si no s’apliquen mesures permanents per reduïr els cotxes a la ciutat. Des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona assenyalen que «calen mesures per reduir el trànsit a la ciutat, reduïr els vehicles privats i millorar el transports de mercaderies, així com millores en el transport públic metropolità». També es destaquen com a mesures que podien contribuir al descens del trànsit i la contaminació de la ciutat la flexibilitat horària, el teletreball i el foment del transport bici i en patinet.

    De fet, amb l’objectiu de reduir la circulació dels vehicles més contaminants i millorar la qualitat de l’aire de la ciutat comtal, l’1 de gener de 2020 va entrar en funcionament la Zona de Baixes Emissions (ZBE) Rondes Barcelona. Es preveien sancions per l’incompliment de les mesures que estava previst que comencéssin l’1 d’abril, però es va posposar amb l’inici de la pandèmia i s’aplicaran a partir del 15 de setembre.

    La disminució del trànsit

    A partir de l’inici de la pandèmia, la intensitat en el trànsit va disminuir de mitjana un 75% als accessos i a l’interior de la ciutat i un 70% a les Rondes, tot i que durant la fase 0,5 va augmentar fins a situar-se en un descens del 57% en els accessos, un 55% a l’interior de la ciutat i un 53% a les rondes. Durant el confinament, s’ha vist incrementada la circulació de transports de mercaderies fins a representar més del 20% de la composició del trànsit.

    La recuperació de l’ús del transport públic està tenint una tendència d’increment molt menor que en el cas del vehicle privat i les motocicletes, amb un descens gairebé del 80% respecte la situació pre-COVID, a causa de la por de la població al contagi en els transports públics. Per contra, els resultats mostren una recuperació molt més important del transport actiu -caminant, en bici o patinet – i del transport privat, que a l’abril ha incrementat el seu ús fins al 34,4% -la mitjana el 2019 era el 26%-. Aquest fet tindrà efectes negatius sobre la qualitat de l’aire.

    L’impacte de la contaminació en la salut

    L’evidència científica indica que la contaminació de l’aire és un factor de risc de patir infeccions respiràtories. Aquests efectes negatius de la contaminació en la salut, però, apareixen sobretot per l’exposició crònica, per haver respirat un aire contaminat durant mesos i anys. Segons l’informe del Grup De Treball sobre l’Avaluació de l’impacte de la Zona de Baixes Emissions, aquest descens puntual de la contaminació que s’ha produït durant el confinament, malgrat ser brusc, tindrà un impacte menor sobre la salut de la població. L’Agència de Salut Pública de Barcelona ha estimat que la baixada de la contaminació de la ciutat de Barcelona durant el confinament hauria evitat 15 morts. «Si la reducció de la contaminació durant el confinament es mantingués de forma permanent, s’estima que, a la llarga, evitaríem cada any al voltant de 800 morts a la ciutat», s’afirma en l’informe.

    Malgrat que l’impacte en la mortalitat hagi sigut menor, l’estudi assenyala que la reducció de les partícules contaminants en l’aire té altres beneficis per la salut, com la reducció del soroll, la reducció dels accidents de trànsit, la recuperació de l’espai públic per les persones i la reducció de les emissions d’efecte hivernacle.

    Per altra banda, tal com indica l’informe, estudis preliminars fets a Itàlia i als Estats Units assenyalen que la contaminació de l’aire a les ciutat podria haver intensificat l’impacte de la COVID-19, de manera que la població de les ciutats i regions més contaminades tindria un sistema immunològic i respiratori en pitjors condicions a causa de la contaminació i hauria estat, per tant, més en vulnerable en el cas de contraure el coronavirus.

  • La reinvenció del SARA contra el confinament: dones i infants mai sols davant la violència masclista

    Durant l’època de confinament es van buscar eines i recursos per socialitzar els números de telèfon d’atenció contra les violències masclistes i es van llançar campanyes que transmetien el missatge «contra la violència masclista, que no ens aturi el confinament». Per exemple des de la Diputació de Barcelona explicaven que el confinament obligatori que derivava de l’estat d’alarma decretat pel govern central fruit de la pandèmia del COVID 19, va trasbalsar la vida de la població de manera general, i de manera específica de les dones.

    Un dels impactes principals va ser que moltes dones i els seus fills van veure’s obligades a conviure amb el seu agressor mentre que, al mateix temps, els serveis d’atenció especialitzada patien una reconfiguració en la seva metodologia donada també la situaciò d’excepcionalitat.

    Ruth Capdevila Mayà és la directora del Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA), un servei ambulatori vinculat a l’Ajuntament de Barcelona que ofereix atenció específica a persones víctimes de situacions de violència masclista (dones, infants i adolescents, i persones LGTBI, o persones del seu entorn proper directament afectades per aquesta violència). També proporciona assessorament al personal professional i les persones de l’entorn de les víctimes.

    Tal com elles defineixen, al SARA s’atenen els diferents tipus de violència masclista i és la porta d’entrada als recursos públics i privats d’acolliment d’urgència i de llarga estada per a persones que viuen situacions de violència masclista. Així, l’estat d’alarma ha fet que les seves treballadores canviessin les maneres de fer i relacionar-se i que les dones en situació d’acollida potser veiessin allargar-se una mica més del compte el canvi d’una acollida d’urgències cap a una acollida de llarga estada. El motiu? No poder-se moure cap a recursos residencials de la mateixa manera que la resta de la població tampoc podia fer grans moviments. Les dones que havien de passar de recursos residencials a autonomia tampoc ho van poder fer. Tot i així, un cop avançades les fases del desconfinament, el SARA ja va poder reiniciar els processos que s’havien aturat per la COVID.

    Tot i veure alguns processos posposats, Capdevila afirma que «no hi ha hagut cap dona que no haguem acollit per una manca de recursos. Això és important remarca-ho i el servei ha estat actiu tot el confinament». Com als hospitals, al SARA prioritzaven les urgències i innovaven telemàticament per continuar amb els seguiments. 

    Com ens explica Ruth Capdevila, directora del servei, a mesura que s’ha anat sortint de l’estat d’alarma s’ha anat augmentant la presència de l’equip però en un inici es van prioritzar només les urgències d’atenció personal. Qui feia teletreball, feia seguiment a nivell telefònic «d’una manera molt proactiva». De fet, es van fer el doble de seguiments que el mateix mes de l’any anterior. Això es deu potser perquè en molts casos no esperaven que les dones truquessin, sinó que ho feien des del mateix servei per ajudar a treballar totes les angoixes que se’ls hi podien generar a les dones en estat d’acollida o a les dones que encara conviuen amb el seu agressor.

    «A tot arreu vam posar molta imaginació però sobretot amb les que estan convivint amb l’agressor», explica Capdevila, ja que, «en estar confinades, només per entrar en contacte amb elles ja havies de ser molt curosa». Per no crear situacions de risc, ja en situacions prèvies al confinament, les psicòlogues del servei busquen mecanismes per fer-se entendre amb la dona que conviu amb el seu agressor. Així, si no pot parlar, no cal que ho verbalitzi.

    A banda de trucades també s’ha fet ús d’aplicacions de missatgeria, correus electrònics i també s’ha contactat a través dels Centres d’Atenció Primària. La coordinació ja existent ha servit durant el confinament per poder saber com es trobaven les dones a les quals se’ls hi feia seguiment.

    Adaptació i supervivència

    Com ressalta Capdevila, la capacitat d’adaptació de les dones ha meravellat a la majoria de l’equip però si això ha passat, destaca, és perquè aquestes dones ja venien de situacions de violència i supervivència. El confinament ha fet que els homes es trobessin el poder de tenir el control total de la situació a casa. Les demandes de les dones anaven dirigides a la necessitat de contenir l’angoixa. En aquesta línia, Capdevila destaca que han baixat molt els números d’atenció d’urgències «perquè elles s’han continuat adaptant i també perquè no sabien si podien sortir o no al carrer. Tot era molt inestable a nivell social».

    Un cop avançades les fases, quan les dones han pogut recuperar l’autonomia, les dones han pogut realitzar més sortides i la violència ha augmentat de nou en veure els agressors que perdien el control. «Quan van poder sortir els nens als carrers, aquella setmana vam tenir moltes urgències amb molts nens», comenta Capdevila. I això s’explica perquè en poder sortir amb els nens, les dones s’apropaven als CAP, cosa que abans no feien per no deixar els infants sols a casa amb l’agressor. «Com li expliques a l’agressor que surts a comprar amb els nens si no poden sortir al carrer?» I justament per això les visites al SARA van augmentar quan els nens van poder començar a sortir.

    Però a la demanda de contenir l’angoixa també s’hi sumava una necessitat d’acompanyament emocional: «moltes dones pensaven: ‘ostres i si està malalt qui el cuidarà?’». Capdevila afirma que sempre actua la cura cap a l’altre en els casos de violència.

    Assenyala a més que les dones estan acostumades a viure amb el seu agressor i que dins d’aquesta supervivència han continuat desenvolupant les seves habilitats. Això no vol dir, apunta, que els casos no hagin augmentat tot i la seva capacitat de contenció. De fet, les trucades per buscar moments d’ànims han augmentat i les dades apunten que la corba exponencial augmentarà: «amb la llibertat de comunicació, apareixeran nous casos». Això ho explica perquè cal entendre que la violència no va començar amb el confinament, ja hi era abans: «la situació que ha canviat és la de fora i, per aquestes dones, fa més por la situació de fora que la de dins, que ja la coneixen».

    En aquest sentit, Capdevila explica que s’han trobat amb casos que l’escalada de violència s’ha iniciat quan les dones han començat a sortir amb els nens i els homes han perdut el control dins el domicili. Algunes d’aquestes dones han patit agressions físiques i han arribat al SARA des dels CAP. Un altre tipus de cas que els hi ha arribat és el de les dones que les amenaçaven, «els hi deien: ‘te voy a echar, te vas a ir a la calle’ i clar aquí l’amenaça era quedar-se soles i fora amb la COVID… Es tracta d’una violència molt psicològica, ja que la visió era que el perill estava al carrer i jo com a maltractador t’amenaço amb què et deixaré al carrer».

    Aïllament social com a cicle de violència

    La tasca del SARA ha estat doncs rebaixar l’ansietat i sobretot dir ‘no tinguis por a sortir de casa si necessites sortir’. Rebaixar aquesta angoixa no significa ser capaç d’aguantar més, sinó ser capaç de poder sortir. Quan això no ha estat possible, des del SARA inclús han anat a casa de les dones amb cossos de policia perquè aquestes poguessin sortir de casa.

    No comptar amb suports o una xarxa propera forma part del cicle de la violència que viuen. L’aïllament social i familiar és usual i, com indica Capdevila, moltes dones recuperen les relacions un cop han pogut sortir de la situació de violència. «Vull entendre que alguna dona no ha vingut a nosaltres perquè sí que ha comptat amb ajuda». Però paral·lelament que l’aïllament sigui un dels efectes de la violència masclista, «demanar algú que t’aculli a casa en època de COVID ha generat més barreres perquè ha operat molt des de la por».

    Les necessitats i per tant les dades han anat en augment des de l’entrada en fase 1 i això ha fet que tot l’equip del SARA, en paraules de la seva directora, hagi donat més enllà de les seves capacitats. «Tothom ha sigut proactiu i s’ha inventat allò inventable, ha vingut a treballar més hores si feia falta i ha deixat coses personals per posar-se en contacte amb les dones. Hem tingut un equip molt potent i val la pena poder-ho expressar», comenta Capdevila.

  • Reinfectats: entre falsos negatius, baixa immunitat i coronavirus ‘morts’

    Tot el que envolta aquest coronavirus succeeix en un terreny de sorres movedisses, on escassegen les certeses a les quals agafar-se. Això mateix passa amb els pacients que, després d’emmalaltir de COVID-19, veuen esperançats com el test PCR que mesura la presència de virus dóna negatiu. No obstant això, al cap d’un temps, aquesta mateixa prova torna a ser positiva, el que significaria que, o bé el virus ha tornat, o bé mai es va arribar a anar.

    Hi ha investigadors que plantegen una tercera hipòtesi: encara que la PCR doni positiva, el coronavirus SARS-CoV-2 pot haver perdut la seva capacitat infectiva i el que revela la prova és la seva mera presència, però no tindria capacitat de transmissió a altres persones.

    És el que manté un equip de metges de Corea de Sud que, a finals d’abril va anunciar en una roda de premsa que els 260 casos de pacients que havien tornat a donar positiu podrien explicar-se perquè les proves detecten material genètic (ARN) de virus «mort».

    Oh Myoung-do lidera el comitè clínic central per al control de malalties emergents d’aquest país i va ser un dels experts que va participar en l’anunci. L’investigador explica a SINC per què, segons ells, podria passar una cosa així. «La PCR està dissenyada per detectar una part específica del material genètic de virus, per tant, encara que sigui positiva, no indica si la part del material genètic prové de virus ‘viu’ o mort ‘-matisa-. «La prova pot detectar un segment genètic del bacteri de la tuberculosi d’una mòmia egípcia, és a dir, el material genètic encara roman allà mil anys després de la mort del bacteri».

    Aquest professor de la facultat de Medicina de la Universitat Nacional de Seül manté que, de moment, no té constància de cap estudi que demostri amb claredat que hi hagi restes de virus ‘viu’ aïllat en una PCR positiva d’un pacient que prèviament s’hagués curat.

    La hipòtesi del fals positiu

    Unes setmanes després d’aquesta roda de premsa, els Centres de Control i Prevenció de Malalties de Corea de Sud (KCDC per les seves sigles en anglès) van publicar un informe després d’analitzar 285 casos d’un total de 473 que havien tornat a donar positiu en el test .

    El seguiment dels contactes d’aquests 285 casos (un total de 790 persones) va revelar que la majoria no s’havia contagiat per la interacció amb els pacients durant aquest nou període d’infecció. No obstant això, l’informe apunta a tres noves infeccions en aquests contactes, cosa que les autoritats sanitàries atribueixen a possibles relacions amb un grup religiós o amb altres casos contagiats de les seves famílies.

    Per comprovar si el virus conservava la seva capacitat infectiva, els científics van realitzar cultius cel·lulars de mostres respiratòries amb coronavirus de persones que havien tornat a donar positiu en la PCR. Aquests cultius van tenir un resultat negatiu, el que significaria que el virus hauria perdut la seva facultat d’infecció.

    Els científics consultats per SINC es mostren cauts davant d’aquests resultats i conclusions. Sonia Zúñiga, viròloga experta en coronavirus del Centre Nacional de Biotecnologia del CSIC, manté que és aviat per saber si aquesta hipòtesi és sòlida. «Crec que actualment no hi ha dades suficients per saber si eren falsos positius, bé la primera vegada o bé les vegades següents, o si en realitat el virus va romandre en algun altre òrgan de el cos i posteriorment va tornar a aparéixer», apunta. A més, la viròloga subratlla que alguns possibles pacients reinfectados als quals es refereix l’informe dels KCDC sí van contagiar als seus contactes -hi va haver tres nous casos-, el que podria suggerir la presència de virus infectiu.

    Per la seva banda, Tina Colom, professora de Microbiologia a la Universitat Miguel Hernández i membre de la Societat Espanyola de Microbiologia, coincideix que no hi ha una única resposta, ja que la situació pot explicar-se de diverses formes i, a dia d’avui, cap està confirmada ni descartada.

    Els falsos negatius

    En tractar-se d’un virus i una malaltia que fins fa només uns mesos no existia, els estudis científics sobre aquesta qüestió no són abundants. En una carta a l’editor de la revista Journal of Medical Virology -revisada per altres científics abans de ser publicada- Philippe Gautret i la resta d’autors descriuen casos de PCR positives en pacients donats d’alta després de dos test negatius consecutius.

    Els científics plantegen com explicacions més plausibles que es tracti de falsos negatius, reactivació del virus o una reinfecció. Gautret, que és investigador en VITROME (Vectors, Infeccions Tropicals i Mediterrànies en francès), explica a SINC que un fals negatiu d’una PCR es pot demostrar analitzant mostres preses de diferents zones de l’organisme.

    Per exemple, si l’habitual mostra nasofaríngia (quan s’introdueix un bastonet fins al fons de la cavitat nasal) dóna negativa, es pot analitzar líquid de rentat broncoalveolar -un procediment amb el qual s’analitzen mostres pulmonars-. Si dóna positiu, estarem davant d’un fals negatiu.

    De fet, una investigació publicada per científics de la Xina a la revista JAMA l’onze de març va mostrar com les taxes de PCR positiva van variar segons el tipus de mostra analitzada. En 205 pacients hospitalitzats amb COVID-19, els metges van prendre hisops faringis fins a tres dies després del seu ingrés. A més, en el transcurs de la malaltia, van recollir flegmes, sang, orina, femta, hisops nasals, raspallat bronquial o líquid de rentat broncoalveolar.

    Del total de les 1.070 mostres analitzades amb RT-PCR -un tipus de PCR-, les que van obtenir taxes de resultats positius més altes van ser el líquid del rentat broncoalveolar (un 93%), flegmes (72%), hisops nasals (63% ), raspallat bronquial (46%), hisops faringis (32%), femta (29%), sang (1%) i orina (0%).

    En vista d’aquests resultats, els autors plantegen que fer test de mostres preses de diverses zones podria millorar la sensibilitat i reduir els falsos negatius. La mateixa Organització Mundial de la Salut recomana que, si s’obté un resultat negatiu d’un pacient amb un alt índex de sospita de COVID-19 i només es van recollir mostres del tracte respiratori superior (nas, cavitat nasal, boca, faringe o laringe), s’han de prendre mostres addicionals, de les vies respiratòries inferiors si és possible (tràquea, pulmó o bronqui).

    Baixa presència d’anticossos

    «El sistema immunitari de les persones infectades és el responsable de prevenir la progressió a una malaltia greu o la reinfecció pel mateix patogen», indica a SINC María Montoya, investigadora de el Centre d’Investigacions Biològiques Margarita Salas (CSIC) i membre de la junta directa de la Societat Espanyola d’Immunologia.

    Una altra possibilitat que estudien els investigadors per als nous positius és que la immunitat generada pel pacient no hagi estat suficient per fer front a un nou contagi. «Podria ser que la immunitat específica que havia desenvolupat cap al virus fos molt escassa o de curtíssima durada i, per tant, la persona torna a ser susceptible de patir una nova infecció i es pot haver tornat a infectar», comenta Dolo Vidal , microbiòloga de la Universitat de Castella-la Manxa.

    De fet, donar positiu en un test d’anticossos podria no garantir protecció contra el coronavirus. El primer estudi al respecte realitzat a Espanya apunta que un 44% de les persones que han patit la infecció de manera lleu o asimptomàtica tenen un nivell d’anticossos molt baix i amb poca capacitat neutralitzant. Per això, els autors recomanen mantenir les mesures de precaució per evitar noves exposicions.

    Durant quant de temps estarem protegits si hem passat la COVID-19? És la pregunta del milió i, ara per ara, segueix sense resposta. «Encara no sabem quin tipus d’immunitat es requereix per estar protegit enfront de la infecció de SARS-CoV-2 ni la seva durada», recalca Montoya.

    També podria passar que l’organisme hagi estat capaç d’eliminar el virus en alguns punts però segueixi present en altres zones. Segons la immunòloga, en aquests casos -que solen produir-se en les fases més avançades de la malaltia, quan el virus es replica en àrees com els pulmons- la detecció d’ARN viral en una mostra de la faringe pot no correspondre amb el que està passant realment en altres òrgans de l’pacient.

    Restes de virus ‘morts’

    Pel que fa a la possibilitat estudiada pels científics coreans que la PCR donés positiva per la presència de material genètic de virus «mort», és a dir, sense capacitat infectiva, els experts confirmen que tècnicament és possible.

    «La tècnica RT-qPCR -un tipus de PCR- és tan sensible que és capaç de detectar fins i tot fragments de genomes virals residuals que no necessàriament siguin viables», assegura a SINC Santiago Elena, viròleg a l’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes (I2SysBio ) de l’CSIC-UV. Segons el científic, una vegada que el virus està «mort», amb el genoma incomplet, completament trossejat o la càpside desestructurada, els seus fragments podrien persistir un temps i anar desapareixent a poc a poc.

    «De fet, una persona curada, el sistema immunitari de la qual hagi controlat la infecció i el virus no tingui possibilitat de reproduir-se, pot seguir eliminant restes de virus inactivats o residuals, probablement sense risc de contagi, però detectables per PCR», assenyala a SINC Víctor Jiménez Cid, catedràtic de Microbiologia de la Universitat Complutense de Madrid.

    Per assegurar que el coronavirus ha perdut la seva capacitat infectiva es pot realitzar un cultiu en laboratori amb una mostra del pacient, com el que van realitzar els científics coreans. Així es comprova si el virus és capaç d’infectar a les cèl·lules i replicar-se.

    «En el cas d’un virus emergent, sense vacuna ni tractament i potencialment letal, el cultiu hauria de realitzar al menys en un nivell de seguretat BSL-3, que no està a l’abast de la majoria dels serveis de microbiologia clínica dels hospitals, sinó en grans centres d’investigació o instal·lacions especials «, al·lega Magdalena Martínez Cañamero, microbiòloga de la Universitat de Jaén.

    Els experts descarten que aquest tipus de cultius puguin realitzar-se de forma massiva, de manera que aposten per comprovar abans els altres supòsits: repetir la prova, verificar que s’ha realitzat correctament, prendre mostres de diferents parts de l’organisme, mesurar el nivell d’anticossos generats i aïllar el pacient com a mesura de precaució, fent un seguiment rigorós dels seus contactes. Davant la manca d’estudis concloents en aquest camp, els científics demanen més investigació.

    Quan parlem de reinfecció?

    Els microbiòlegs recalquen que és important saber en quins casos estem davant d’una reinfecció pròpiament dita. Segons Dolo Vidal, un reinfecció ha de complir aquestes premisses: que abans hi hagi hagut una infecció demostrada (per test d’anticossos o per PCR) i que ara hi hagi de nou un quadre clínic compatible amb els símptomes de la infecció, amb detecció de el mateix virus a través d’una segona PCR.

    Per tant, si una persona pateix només una recaiguda en els símptomes després d’un període d’aparent curació, no es tractaria d’una reinfecció sinó d’una reincidència de la mateixa infecció primària, com recorda Kika Colom. «Hi ha persones que mantenen càrrega viral durant períodes de temps més llargs. El virus no acaba de marxar i pot haver recrudescència de símptomes que semblen una nova infecció «, descriu Colom.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC