Just Deploy It!

Blog

  • Pensar en biaix

    Tallar una tela al biaix és fer-ho en diagonal (el «biais» francès, de què va derivar el «bias» anglès i el «bies» espanyol, designa el oblic o en diagonal). Aquesta imatge del tall oblic de l’entramat cartesià de fils i contrafils bé pot valer com a metàfora dels biaixos cognitius. Pel que es va sabent d’aquestes desviacions del pensament racional, cada vegada resulta més evident que pensar de forma esbiaixada és el natural, i raonar sense biaixos, el resultat d’un esforçat aprenentatge.

    Fins a la dècada de 1970, es creia que la gent tendeix a pensar racionalment, si no és que s’ofusca per la por, l’afecte, l’odi o altres emocions. Però l’ofuscació de la raó està molt ben assentada en la maquinària cognitiva del cervell humà, que ha estat cisellada amb la negra i ceca escarpa de l’evolució durant centenars de milers d’anys. D’això se’n va adonar el premi Nobel Daniel Kahneman, que va documentar de forma sistemàtica els errors de raonament per proposar que el nostre cervell té dos sistemes de pensament: el ràpid o intuïtiu (sistema 1) i el lent o racional (sistema 2). El més fort, el que mana i té les de guanyar, és l’intuïtiu, mentre que el lent i mandrós pensament racional només té opcions d’entrar en lliça en una segona fase, de vegades massa tard.

    El psicòleg Jonathan Haidt ha complementat aquesta imatge amb la metàfora del genet i l’elefant, segons la qual el nostre pensament és com un poderós elefant que es mou seguint els seus instints i que porta en el seu llom al genet del raonament, qui és capaç de sospesar les conseqüències dels actes i fa el que pot per governar a l’elefant. L’elefant pensa de manera intuïtiva i esbiaixada, i això és molt eficient en moltes ocasions, en les quals cal anteposar rapidesa a precisió, perquè la supervivència pot estar en joc. Però l’elefant, com diu Haidt, no és tonto ni dèspota, i, si ha estat degudament entrenat pel genet, permet que els seus instints i biaixos puguin ser controlats quan és preferible prendre decisions racionals. La qüestió és si el genet s’ha esforçat prou per reconèixer els biaixos cognitius i és capaç de redreçar.

    Des que Kahneman va obrir la llauna dels errors cognitius, s’han identificat desenes de biaixos que ens indueixen a pensar de manera torta i imperfecta, amb errors lògics i fal·làcies en l’argumentació. El catàleg no només és incomplet i provisional, sinó que no té una taxonomia consensuada i conté biaixos menors, pseudobiaixos, duplicitats agotnades a noms que han fet fortuna i fins al·lusions a marques, com l’efecte Ikea o l’efecte Google, també anomenat amnèsia digital. The cognitive bias codex, amb més de 180 biaixos ordenats elegantment per famílies i semblances, és una proposta molt preliminar, però ben resolta gràficament, que ens obre la ment al món dels errors cognitius.

    En l’univers dels biaixos que és aquest codex, podem trobar belles peces de museu, com la navalla d’Ockham; clàssics del pensament racional, com els estereotips i els prejudicis; els intrigants efectes d’ancoratge i de cheerleader o d’animadora; l’heurística de disponibilitat de Kahneman, i els sempre poderosos biaixos de negativitat, d’autoritat i de confirmació, que és la inveterada tendència a primar, buscar, interpretar i recordar la informació que confirma les nostres creences o hipòtesis. Sobrevolant tots ells, hi ha un dels principals, reconegut des d’antic i advertit per Buda i en la Bíblia, que és el de veure la palla en l’ull aliè i no veure la biga en el propi.

  • Juliet Bryant, consultora de l’OMS: «La gran preocupació sobre els tests privats són els falsos positius»

    La fi del confinament ha disparat la realització de test d’anticossos privats per part de la societat i fins i tot de certes empreses que pretenen, d’aquesta manera, assegurar-se que els seus treballadors i clients estan «lliures de virus» o que ja l’han passat. Per als investigadors com Juliet Bryant (Washington DC, 1966), experta en diagnòstic serològic i molecular, no són mesures que assegurin la protecció.

    Tot i que els tests serològics indiquen si una persona ha estat exposada o no al virus, són insuficients per certificar la immunitat d’un individu o per ser usats com «passaports immunològics». Així ho assenyalava Bryant, recentment nomenada consultora de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a Lió (França) en un estudi publicat a la revista Science Immunology.

    La investigadora defensa, però, la realització d’estudis serològics a mostres estadístiques de població per rastrejar la petjada de virus i prendre mesures de confinament o tancament de col·legis si cal, estimar el risc de futurs brots, mesurar l’impacte de les intervencions realitzades o confirmar l’absència de transmissió quan passi la pandèmia.

    Per què la immunitat segueix sent el gran misteri del SARS-CoV-2?

    Sempre ho és. En general sol ser la part més difícil de comprendre en la patobiologia d’un agent d’una malaltia. Amb el SARS-CoV-2, el virus simplement no ha estat circulant durant el temps suficient en la població humana perquè puguem entendre el que els passa als supervivents. No sabem si les persones que es van infectar durant les primeres onades de transmissió a Wuhan estaran protegides contra una reinfecció l’any que ve. Podem especular sobre si els anticossos són protectors i quant de temps podria durar la immunitat, però fins que no tinguem més dades de seguiment longitudinal de persones amb casos confirmats i que s’han recuperat, simplement no ho sabem.

    En aquest sentit, diversos països com Espanya estan desenvolupant estudis de seroprevalença. Varia molt la immunitat entre països?

    Sens dubte… És molt probable que hi hagi molta variabilitat en les taxes de seroprevalença observades en diferents països, i encara més variabilitat entre diferents subpoblacions o comunitats dins dels mateixos estats. Un dels veritables desafiaments en realitzar metanàlisi de dades de seroprevalença serà comprendre totes les possibles fonts de biaix en els conjunts de dades. Hi ha una gran necessitat de desenvolupar pautes que puguin ajudar a estandarditzar les mètriques entre els estudis.

    De quins factors depèn en aquests casos la seroprevalença?

    De qualsevol cosa que afecti directament o indirectament a la intensitat de transmissió dins d’una comunitat determinada. Per exemple podria ser la mida de la població, la densitat, el nombre mitjà de contactes entre individus, la demografia de la distribució per edat, les comorbiditats, els factors geogràfics i climàtics… Fins i tot pot influir si hi ha hagut recentment molts altres coronavirus a la regió. I segurament hi hagi molts més factors.

    A Espanya, la immunitat és del 5,2% segons les últimes dades proporcionades pel Govern i varia entre regions, sent a Madrid del 10-11%. Com interpreta aquests percentatges?

    Que fins i tot en llocs com Madrid, on el virus ha colpejat molt fort i hi ha hagut grans pics de casos, la immunitat general a la població segueix sent molt baixa malgrat aquests alts nombres. És probable que necessitem una seroprevalença molt més gran (de més del 80%) per veure alguna immunitat col·lectiva o «de ramat». A mesura que aquestes dades comencin a acumular-se, serà interessant observar les correlacions entre la seroprevalença i el nombre de casos que es confirmen. Per descomptat, seria d’esperar una relació positiva forta: com més gran sigui el nombre de casos reportats dins d’una comunitat, més gran serà la seroprevalença general esperada.

    Si ho aconsegueix, què implicaria?

    El bonic de mesurar la seroprevalença és que les dades haurien de donar-nos una imatge més àmplia de la «petjada» de virus. Si el mostreig es realitza bé, hauríem d’estar en millors condicions per a registrar dades del rang complet d’infeccions, des de la part inferior de l’anomenat ‘iceberg’ clínic. Això és el que s’ha de fer per confirmar les infeccions asimptomàtiques «silencioses». Però és possible que trobem discrepàncies. Si hi ha llocs on la seroprevalença és realment molt alta, però els números de casos informats són baixos, això podria indicar que el sistema de salut no va poder identificar els casos correctament.

    Seguint aquesta línia, de quina manera els assajos serològics podrien ajudar en futures onades?

    L’esperança és que la comunitat científica aprengui més sobre la immunitat contra el SARS-CoV-2 en els mesos vinents, a través de la realització d’alguns d’aquests estudis. D’aquesta manera, les dades serològiques es faran servir per guiar la presa de decisions. Podríem ser capaços d’establir llindars de seroprevalença assegurances per permetre la reobertura de les escoles, per exemple. O també es podria començar a establir mètriques molt més quantitatives i simples per decidir quan confinar i quan tornar a obrir.

    Les persones estan recorrent als tests individuals d’anticossos, però hi ha dubtes sobre la seva eficàcia. Per què?

    Alguns dels tests sí que tenen bones característiques de rendiment respecte a la sensibilitat, l’especificitat, la fiabilitat i la precisió, entre d’altres. Però el problema és que la seroprevalença de fons segueix sent relativament baixa, és a dir, a Espanya, en alguns llocs poden ser inferior al 5%. En llocs on la seroprevalença és baixa, fins i tot un test bo i decent pot tenir un valor predictiu positiu molt baix.

    A més, sembla que el seu ús no s’ha entès del tot. Poden els tests individuals substituir certes mesures?

    Els tests de serologia i el control mitjançant vigilància serològica són només eines per ajudar-nos a rastrejar el que succeeix amb el virus. Fer aquests tests no pot substituir el confinament (o altres mesures) perquè el fet de realitzar-los no fa res per canviar directament el risc. És com preguntar si prendre la temperatura redueix la febre. El termòmetre només li dóna una mesura de la seva febre; no farà res per canviar el seu estat.

    Quin és el veritable perill d’aquests tests privats?

    La gran preocupació en els tests individuals en aquest moment són els possibles falsos positius. I creiem que hi hauria molts falsos positius si aquests tests d’anticossos es realitzaran àmpliament ara, quan la seroprevalença encara és molt baixa en la majoria dels llocs. Tenir una prova positiva podria donar a les persones una sensació de seguretat i, per tant, podrien deixar de distanciar físicament o podrien no ser prou cauteloses.

    Fins i tot tenint un test d’anticossos perfecte les persones no podrien relaxar-se?

    Fins i tot així. Encara no sabem com es tradueix la detecció de l’anticòs de SARS-CoV-2 en la protecció d’un individu. Per tant, fer servir aquests tests d’anticossos com la base de «passaports immunològics» podria ser perjudicial si les persones que donen positiu se senten segures, ja que podria produir una falsa sensació de seguretat contra la reinfecció.

    La vacuna sembla ser llavors l’única via de tenir una immunitat més gran i arribar a la immunitat col·lectiva…

    Sí, això és així. Hi ha alguns investigadors que treballen dur en les intervencions d’»immunitat passiva», sempre que la immunoglobulina dels supervivents pugui usar-se com a tractament o profilaxi, però serà gairebé impossible ampliar aquesta immunitat. Així que sembla que les vacunes són la nostra millor esperança.

    Aquesta és una entrevista traduïda de l’Agència SINC

  • Treballadores de la neteja sanitària: 30% d’infeccions per Covid amb zero compensació

    Centenars de treballadores i treballadors de la neteja en l’àmbit sanitari s’han concentrat a les portes dels establiments on presten servei per protestar perquè la Generalitat no els ha tingut en compte a l’hora de reconèixer una compensació econòmica, com ha fet en altres grups laborals. Els operaris de la neteja a la sanitat van ser qualificats de personal essencial en el punt àlgid de la pandèmia però han quedat exclosos de reconeixement oficial i també econòmic.

    Eloïsa Valenzuela és la secretària del sector de neteja de la UGT de Catalunya. Afirma que les concentracions van més enllà d’una protesta puntual: «estem en un procés que tindrà més recorregut», afirma. Ho fa recordant que entre els treballadors de la neteja que presten el seu servei a la sanitat, unes 3000 persones aproximadament, la majoria dones, el percentatge d’infeccions va arribar al 30%, curiosament una taxa molt similar a la de treballadors sanitaris. Però afirma també que en la lluita contra la pandèmia hi han treballat en primera fila moltes més persones de l’àmbit de la neteja: “gairebé ningú en parla però cal recordar les treballadores i treballadors del Centres d’Atenció Primària (CAP) i especialment les persones que han fet la neteja en les residències de la tercera edat, això ens situaria en un nombre molt més alt del que es parla ara”, assegura.

    Protesta i servei

    Per aquests motius, UGT i CCOO han cridat a concentrar-se als treballadors i treballadores de la neteja que presten el seu servei en els establiments sanitaris. Ho han fet aprofitant el temps que tenen per fer l’entrepà als matins perquè no han volgut afluixar la tensió, que continuen mantenint per fer que els punts d’atenció al públic de la sanitat siguin segurs.

    Les concentracions han estat especialment vistoses a les portes dels hospitals i CAP per reivindicar i exigir el pagament, a les persones que fan la neteja, de la gratificació anunciada per al personal sanitari i sociosanitari, i per sol·licitar l’abonament del plus de perillositat establert al conveni col·lectiu de la neteja davant les habituals situacions de risc i perillositat que pateix el col·lectiu.

    Eloïsa Valenzuela explicava: “ara ningú en parla, però ni els metges entraven en les cambres d’hospital si abans no hi havia passat el personal de la neteja a garantir la seguretat contra la COVID. Van fer doblar torns perquè les netejadores eren personal essencial, però ara ja se n’han oblidat d’això”.

    A tot això se suma la llarga lluita que en alguns casos s’ha lliurat perquè, a l’inici de la crisi, moltes treballadores no tenien equips de protecció individual que els permetés operar minimitzant el risc.

  • Brigades sanitàries autogestionades desinfecten barris de coronavirus a Xile: «S’estan morint els meus veïns»

    El maleter com un tetris: micos de protecció, guants, màscares, filtres, esprai desinfectant, alcohol gel, motxilles de polvoritzar i diversos litres d’amoni quaternari (un netejador desinfectant). Nicolau, Giovanni i Ignacio repassen els últims preparatius abans de pujar al cotxe.

    El matí es preveu llarga. Els tres són joves voluntaris del Comité de Emergencia del barrio La Granja, situat a la perifèria sud de Santiago de Xile, que des de finals de març realitza tasques de prevenció sanitària i desinfecció en carrers, passatges i domicilis amb persones contagiades. La planificació d’avui inclou sanejar els dos carrers complets, una casa amb COVID positiu-quatre «olles comunes», com es coneixen a Xile als menjadors socials autogestionats pel moviment veïnal per enfrontar la crisi econòmica aguditzada per la pandèmia.

    La Granja és un dels barris més castigats per la pandèmia. La seva taxa de mortalitat és del 71,8 per cada 100.000 habitants i registra una taxa d’incidència que arriba a 3.238 per cada 100.000 persones, la major de l’àrea metropolitana. La corba de contagis de Xile es va disparar a principis de maig i just ara el país enfronta l’etapa més dura de l’epidèmia. Aquest dijous s’han registrat més de 225.000 contagis i 3.841 morts. El primer cas es va detectar el 3 de març a les zones més acomodades de la capital i es va anar propagant fins a arribar als barris més populars. Amb els més pobres, s’ha acarnissat.

    «En aquest país hi ha una situació de molta iniquitat que s’ha desvetllat encara més amb aquesta pandèmia. Els que vivim en barris perifèrics hem estat abandonats pel Govern i les institucions, i l’única manera de no morir-nos i tenir unes mínimes condicions és ajudant-nos entre nosaltres i resolent col·lectivament els problemes», explica Ignacio, professor d’història ara a l’atur i lliurat per complet a Comitè.

    Voluntaris de l’esclat social

    Tant aquesta iniciativa com altres de similars vinculades a la prevenció de salut que han proliferat al país, tenen com a base la participació ciutadana que va néixer amb l’esclat social d’octubre. Són integrades per membres de les assemblees (veïnals, esportives, artístiques, etc.) que es van aixecar en els territoris i han rebut capacitació i suport de les brigades de primers auxilis que van passar des d’octubre fins al març socorrent als manifestants ferits per la policia a la Plaza Italia, o Plaza Dignidad, tal com va ser batejat l’epicentre de les protestes.

    A més de la desinfecció de l’espai públic, el Comité de Emergencia, amb l’ajuda de brigadistes de salut de la Plaça, ha implementat una enquesta al veïnat per identificar i fer seguiment dels pacients crònics, els més vulnerables davant la pandèmia, i ha posat en marxa un número d’atenció d’emergència per als habitants del sector.

    Carlos Jara té 50 anys, és analista químic i es dedica a la docència en l’àmbit de la gestió emergències. Des d’octubre participa en el Movimiento Rescatistas Voluntarios que va atendre, en sis mesos de mobilització, més de 8.000 persones. Ara surt cada cap de setmana a desinfectar diferents zones de la ciutat. «Teníem un coneixement en l’àrea de la descontaminació que vam implementar quan els camions llança-aigües de la policia van començar a llançar un líquid que produïa fortes irritacions a la pell dels manifestants», explica Jara.

    La seva experiència, basada en corredors de reducció de contaminació, incloïa l’ús de vestits químics i guants, procediments de neteja segons l’agent químic, i l’ús de piscines inflables, abastament d’aigua i apilament de roba per a canviar-se la persona contaminada. «A partir d’aquí, va ser molt senzill fer una reconversió dels operatius i constituir una unitat de desinfecció tècnica», assenyala el professor.

    «Molts ens confonen amb les institucions»

    Ignacio polvoritza l’amoni quaternari per la façana de la casa de Marcela Vicencio, una veïna que avui servirà menjar per 130 veïns que no tenen com proveir-la. «És molt bo que vinguin a sanejar els abans i després de l’esmorzar perquè així es manté tot net. És la forma com tractem d’ajudar-nos entre tots», diu la dona mentre prepara l’»olla comú». El jove passa per sobre de cada racó i s’atura en portes i poms: «Em fixo sobretot en les superfícies més utilitzades, com a marcs d’entrada, manilles de mobles o el control de la televisió, a les zones de major ventilació i on es reté molt la bestiola, com cortines o vèrtexs dels sostres», detalla.

    Un voluntari del Comitè d’Emergència de barri La Granja desinfecta una casa a Santiago de Xile pel brot de coronavirus al país MERITXELL FREIXAS

    Des que va començar l’emergència, ha realitzat una trentena d’operatius, més de 20 en llars de persones positives. En una setmana ha arribat a entrar en vuit cases infectades: «Sé que té riscos, però hem creat condicions per minimitzar les possibilitats de contagi perquè cal ajudar a la gent», subratlla. Fa uns dies es va sotmetre a una PCR i va sortir negativa.

    Amb més de 30 anys d’experiència en l’àrea de l’enginyeria en biotecnologia, Cristian Fuenzalida ha exercit de formador dels voluntaris de la Granja. Avui, sense feina, s’ha abocat a tenir cura de la salut del seu barri: «Hem estat en operatius per desinfectar cases just després d’haver tret a una persona morta, perquè la gent segueixi fent la seva vida normal entre cometes. Això és dolorós perquè s’estan morint els meus veïns, la generació dels meus pares», lamenta.

    La resposta de les autoritats locals ha estat, segons els voluntaris, «molt mancat» i «amb incapacitat» de donar resposta des del punt de vista preventiu. «Molts ens confonen amb les institucions per la feina que fem», diu Cristian. Carlos Jara assegura que els brigadistes són molt ben rebuts pels residents. Quan arriben a barri fan sonar per un altaveu la cançó de ‘Els Caçafantasmes’, que s’ha convertit en una mena d’himne per a ells: «La música sona i la gent sap que arriba la sanitització», exclama l’analista químic. «El treball no consisteix només a matar la bestiola, té tints socials, morals i d’amor», afegeix.

    «Només el poble ajuda a poble»

    Sebastià Figueroa escolta atent mentre grava amb el seu mòbil l’explicació de Cristian sobre la col·locació del vestit protector per entrar a un domicili amb presència de COVID-19. És de Macul, un barri limítrof amb La Granja, i ha estat convidat per conèixer la iniciativa del Comitè perquè vol reproduir-la en el seu comuna. «Ells van partir del no-res i ara tenen una molt bona organització. Anem a fer el mateix», diu el jove. Pel Cristian Fuenzalida, la visita és una excel·lent notícia: «Volem demostrar que amb l’autogestió i l’organització de la pròpia gent podem resoldre problemes, sense esperar que vingui la institucionalitat a resoldre’ls», apunta.

    La crisi sanitària a Xile es va sumar a la crisi política, social i econòmica oberta al país des de l’octubre. En aquest llavors, molt assumir que l’única forma de suportar mesos de mobilitzacions era amb l’organització des dels territoris. La pandèmia ha reforçat aquest sentir: «Quan va arribar el primer contagi ens vam aturar a reflexionar i vam decidir que la rebel·lió no havia conclòs, però que l’escenari havia canviat. No podíem paralitzar el procés d’autoorganització que estàvem desenvolupant», sosté Nicolau.

    La prevenció en salut i la cura del veïnat ha estat la millor manera que han trobat per donar-li continuïtat i posar en pràctica el missatge que han estampat en llenços, adhesius i cartells: «Només el poble ajuda a poble».

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • Investigadors de la UB detecten coronavirus SARS-CoV-2 en aigües residuals de Barcelona del març del 2019

    Investigadors de la Universitat de Barcelona han detectat la presència del virus causant del coronavirus, el SARS-CoV-2, en mostres d’aigües residuals de Barcelona recollides el 12 de març del 2019. Aquests resultats indicarien que la infecció estava present un any abans que es declarés la pandèmia del coronavirus al món, l’11 de març de 2020.

    Tot i que la COVID-19 és una malaltia respiratòria, s’ha demostrat que hi ha grans quantitats de genoma del coronavirus a les femtes, que posteriorment arriben a les aigües residuals. Aquesta circumstància ha fet que l’epidemiologia basada en aigües residuals sigui una potencial eina d’alerta precoç de la circulació del virus en la població, especialment tenint en compte la important presència de persones asimptomàtiques i presimtomàtiques que també el transmeten.

    En el marc de l’estudi, els investigadors han analitzat des del 13 d’abril setmanalment mostres obtingudes a dues grans plantes de tractament d’aigües residuals de Barcelona. «Els nivells del genoma del SARS-CoV-2 van coincidir clarament amb l’evolució dels casos de COVID-19 en la població», explica Albert Bosch, catedràtic de la Facultat de Biologia de la UB i coordinador del treball.

    La iniciativa, en què han participat els investigadors del Grup de Virus Entèrics de la UB Gemma Chavarria-Miró, Eduard Anfruns-Estrada i Susana Guix, liderats per Rosa Maria Pintó i Albert Bosch, està coordinada en col·laboració amb Aigües de Barcelona i té finançament del projecte REVEAL, de l’empresa SUEZ, amb l’objectiu de detectar el virus en les aigües residuals i facilitar l’adopció de mesures immediates davant futures onades de la COVID-19.

    En analitzar les mostres congelades dels mesos anteriors a l’inici del mostreig sistemàtic, es va revelar la creixent aparició de genomes SARS-CoV-2 entre principis de gener i principis de març del 2020, avançant la cronologia sobre l’arribada del coronavirus a Espanya: ja el 15 de gener es detectava la presència del virus, 41 dies abans de la declaració del primer cas de COVID-19, que es va notificar el 25 de febrer.

    Aquests resultats van impulsar els investigadors a analitzar algunes mostres congelades entre el gener del 2018 i el desembre del 2019 amb el sorprenent resultat de la presència de genomes de SARS-CoV-2 el mes de març del 2019, molt abans de la notificació de qualsevol cas de COVID-19 arreu del món. «Totes les mostres van resultar negatives per a la presència de genomes de SARS-CoV-2 a excepció del 12 de març del 2019, on els nivells de SARS-CoV-2 eren molt baixos però van donar clarament positiu per PCR i, a més, emprant dues dianes diferents», explica l’investigador.

    Segons els investigadors, els resultats de l’estudi evidencien la validesa anticipatòria de la vigilància de les aigües residuals: «Els infectats de COVID-19 podrien haver estat assignats erròniament com a diagnòstics de la grip en l’atenció primària, contribuint a la transmissió comunitària abans que es prenguessin mesures de salut pública», destaca Albert Bosch, president de la Societat Espanyola de Virologia. Bosch explica que aquesta situació es podria haver produit en molts altres llocs del món», analitza Bosch. «Atès que la majoria de casos de COVID-19 mostren una simptomatologia semblant a la grip, els primers devien quedar emmascarats com a casos de grip sense diagnosticar», conclou.

    La notíca, però, ha generat escepticisme per part d’alguns sectors de la comunitat científica que dubten de la rigorositat de l’estudi de la Universitat de Barcelona i que assenyalen que es requereix d’un major validació científica.

  • Les seqüeles de la COVID-19: més evidències, però encara molts interrogants per resoldre

    La caiguda en el nombre de contagis i ingressos per COVID-19 ha propiciat que els hospitals i centres mèdics posin ara el focus en reprendre aquelles activitats que havien estat suspeses o ajornades a causa de la pressió assistencial durant la pandèmia i també en el tractament de les seqüeles els pacients que han patit el coronavirus. Aquestes seqüeles són diverses i depenen, habitualment, del grau de gravetat en què s’ha patit la malaltia. Els experts calculen que entre un 15% i un 20% de les persones curades desenvoluparan algun tipus de seqüela que, a vegades, no és immediata, sinó que es pot manifestar setmanes després d’haver tingut la infecció vírica.

    La primera seqüela important, i una de les que més preocupa, és la fibrosi pulmonar, derivada de pneumònies greus provocades pel virus. «És com una mena de cicatriu reparadora que es crea com a resposta natural del nostre organisme davant l’amenaça del virus», explica Francisco Cegri, coordinador del Grup de Gent Gran de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). Aquesta fibrosi limita la capacitat pulmonar i provoca que, al llarg temps, el pacient tingui una limitació per a realitzar esforç físic i que hagi de rebre un tractament per a millorar aquesta capacitat ventilatòria.

    Aquesta afectació més greu pot arribar a ser crònica. «La por que teníem era que després d’haver patit de manera greu el coronavirus els pulmons haguessin quedat danyats permanentment», assenyala el cap de malalties infeccioses de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, Manel Cervantes. Tanmateix, el seguiment realitzat als pacients post-covid sembla apuntar que la tendència és a la millora. «Un cop passa la fase inflamatòria de la malaltia, que pot durar un mes o dos, la tendència és anar recuperant-se, això sí, de forma progressiva», assenyala el doctor. Recorda, però, que en alguns casos si que pot causar un dany permanent dels pulmons i alguns pacients, fins i tot, han necessitat que se’ls fes un trasplantament de pulmó. Aquests, però, són casos molt poc freqüents.

    Una altra seqüela molt comuna del coronavirus és l’afectació en la coagulació de la sang, que causa, en molts casos, trombosi a les cames i embòlies pulmonars. En aquest cas, es tracta d’una seqüela que té tractament a través d’anticoagulants i amb rehabilitació i fisioteràpia la tendència també és a la millora. Aquesta alteració en la coagulació de la sang empitjora amb la reducció de la mobilitat que suposa una llarga estada a una unitat de cures intensives (UCI).

    Haver estat ingressat a una UCI també provoca problemes de fatiga i pèrdua de massa muscular, seqüeles que també tenen repercussions en l’àmbit respiratori. «Normalment associem la pèrdua de musculatura a les dificultats per caminar, però va més enllà, ja que la força muscular és imprescindible per poder respirar bé», remarca Cervantes. En aquest sentit, és molt important realitzar exercicis pautats per especialistes, tant exercicis de mobilitat com tècniques respiratòries, segons convingui en cada cas. «En funció de les particularitats de cada cas aconsellem uns exercicis o uns altres. La qüestió és que els pacients integrin aquests exercicis en el seu dia a dia, que és el més important perquè la recuperació física sigui la màxima possible», remarca Cegri.

    Cegri també destaca les conseqüències psicològiques que es poden haver produït en persones que han passat pel coronavirus. «Hi ha persones que han vist capgirat el son i no descansen igual de bé, per la intranquil·litat, ansietat i nerviosisme que els ha provocat passar per aquesta situació», assenyala. Per això, diu, és important reduir l’estrès i reflexionar sobre les causes que ens el provoquen, també amb l’ajuda d’exercicis de relaxació per cuidar la qualitat del nostre son. «Mantenir una adequada higiene de la son és fonamental per la nostra salut i per sentir-nos millor durant el dia», destaca.

    Moltes incògnites encara per descobrir

    Malgrat que cada vegada hi ha més coneixement sobre les possibles seqüeles del coronavirus, a través del seguiment dels pacients un cop han passat la malaltia, encara queden molts interrogants per resoldre. «Amb una malaltia nova com el coronavirus els especialistes hem de tenir la ment molt oberta a què puguin sorgir noves seqüeles», assenyala Cervantes. En la mateixa línia, Cegri remarca també la incertesa de l’evolució de la malaltia i de les seves seqüeles i recorda que hi ha persones que fa molts mesos que les pateixen, i que això els provoca un trasbals emocional molt gran.

    Una de les incògnites és quines afectacions de tipus neurològic pot provocar el coronavirus. En l’àmbit de la recerca, aquest tipus de seqüeles encara són força desconegudes, però ja hi ha alguns estudis que assenyalen diverses repercussions del virus en la salut cerebral. «Estudis fets a la Xina assenyalen que el coronavirus produeix al cervell una mena d’envelliment, que afecta tant a la memòria com a la capacitat de resposta de l’organisme. Això, segons diuen, amb el temps pot provocar malalties tipus Parkinson o Alzheimer», assenyala Cegri.

    Una altra seqüela des del punt de vista neurològic és la pèrdua del sentit del gust i l’olfacte. Aquesta afectació s’ha produït en alguns casos per la penetració del virus al sistema neuràlgic a través de les fosses nasals, provocant petites lesions que, pel que s’ha vist fins ara, acostumen a anar progressivament a millor.

    D’altra banda, segons explica Cervantes, hi ha una evidència molt gran que els malalts que han estat molt temps a una UCI per una malaltia greu acostumen a tenir, durant les setmanes i mesos després de patir la malaltia, problemes de concentració, mal de cap o vista cansada. «Aquestes seqüeles neurològiques podrien estar més relacionades amb un període d’estada llarg a l’UCI per haver patit una malaltia greu que no pas al coronavirus en si, però això no ho podem assegurar al 100%», destaca el cap de malalties infeccioses de l’Hospital Parc Taulí.

    L’estudi dels casos, doncs, aportarà més llum a aquestes possibles seqüeles. El que sí que està clar és que la reacció inflamatòria que provoca la COVID-19 pot afectar a qualsevol òrgan del cos, minvant la seva funcionalitat. Per això, assenyala Cegri, és molt important fer un seguiment exhaustiu d’aquestes seqüeles, tractant-les per poder minimitzar els seus efectes i fent que les persones que han patit el coronavirus puguin recuperar al màxim la seva normalitat anterior.

    Coordinar esforços

    Per tal de combatre aquestes seqüeles, l’Hospital Universitari Parc Taulí de Sabadell va posar en marxa la primera unitat funcional de tot l’Estat dedicada exclusivament al tractament i coneixement de les conseqüències d’haver patit el coronavirus. «L’objectiu és coordinar els esforços entre els diferents especialistes de l’Hospital i els professionals d’atenció primària perquè es pugui fer l’atenció al pacient de la millor manera possible, fent que se senti còmode i optimitzant els esforços entre els diferents professionals», explica Cervantes.

    D’aquesta manera, l’Hospital es coordina amb els CAP per millorar l’atenció sanitària amb un sistema de seguiment presencial i telemàtic per potenciar la recuperació dels pacients i el coneixement d’aquelles seqüeles que es puguin cronificar. Hi ha dues vies d’entrada a la unitat: una, per haver patit la malaltia de manera greu, que és la via d’accés més directa, en què el pacient és enviat directament als especialistes corresponents als seus símptomes i, l’altre, a través de la derivació del metge de capçalera. En aquest sentit, Cervantes destaca com a un dels primers objectius confirmar el diagnòstic. «Hem d’estar segurs que les afectacions que mostra el pacient són pel coronavirus o per un altre motiu», assenyala el doctor.

    Inevitablement, les seqüeles més lleus queden en segon pla i es prioritza l’atenció a aquelles seqüeles que poden tenir més transcendència per la seva gravetat i que tenen tractament, com els problemes de coagulació de la sang o l’atenció a pacients que han manifestat seqüeles neurològiques com haver patit un ictus. «Això és prioritari perquè podem evitar que empitjori», explica Cervantes.

    L’atenció primària, cabdal per fer un bon seguiment

    Cervantes considera que el paper de l’atenció primària en el tractament i diagnòstic de les seqüeles és fonamental. «El metge de capçalera coneix els pacients, les patologies prèvies que tenien i els medicaments que prenen, de manera que pot valorar molt bé si els símptomes que sent el pacient s’expliquen per altres malalties prèvies i derivar-lo a un especialista o un altre». En aquest sentit, remarca la importància de coordinar esforços amb l’atenció primària per tal de minimitzar les seqüeles dels pacients post COVID-19. «La cooperació amb els centres d’atenció primària és essencial. Si ens pensem que hem de funcionar per separat, l´únic que farem és duplicar els esforços», assenyala.

    En la mateixa línia, Cegri destaca que els professionals de la primària són els que es troben més a prop de la comunitat i tenen un rol molt important en el monitoratge i seguiment de totes les persones que han patit la COVID-19 i en la seva recuperació, minimitzant les seqüeles. «Nosaltres acompanyem a aquests pacients, observant com afecten aquests problemes en les activitats de la seva vida diària i decidint com es poden revertir aquestes dificultats provocades per la malaltia», destaca. «Fem seguiment telefònic i domiciliari. No ens oblidem de ningú, perquè sabem que podem ajudar a les persones a minimitzar els danys de la malaltia si comencem la nostra intervenció de manera precoç», conclou.

  • La desescalada confirma l’amenaça dels rebrots i obre pas a una nova onada de restriccions internacionals

    L’amenaça del rebrot ja no és fantasma. És real. I s’està manifestant en llocs concrets de països distants: el Marroc, Corea de Sud, Portugal, Alemanya i, fins i tot, províncies d’Espanya.

    El contagi de 1.553 persones amb coronavirus relacionades amb un escorxador a l’oest d’Alemanya ha portat aquest dimarts a les autoritats regionals a decretar el tancament parcial de la vida pública en els districtes de Gütersloh i Warendorf. Més enllà del rebrot a l’empresa càrnia Tönnies, el nombre de contagiats al districte de Gütersloh és de 24, informa Efe. La idea és poder determinar amb la realització de test massius fins a quin punt es pot haver estès el coronavirus entre la població. El primer pas després de detectar el rebrot a l’escorxador va ser el tancament de col·legis i guarderies, que ha afectat 50.000 menors.

    L’empresa càrnia també s’ha clausurat, i s’ha aïllat als seus 7.000 empleats encara sense haver-los fet el test. Part dels afectats són treballadors de Romania i Bulgària. Dels 6.140 tests realitzats, 1.553 van donar positiu, al que se sumen alguns altres casos confirmats de l’entorn familiar.

    Primer punt afectat a Alemanya en la desescalada

    Gütersloh és el primer districte a Alemanya afectat per la reintroducció de mesures restrictives des del retorn gradual a la nova normalitat al llarg del mes de maig. Les autoritats regionals han elaborat un paquet de mesures que inclouen la reducció dels contactes al nucli familiar o altres formes de convivència en una llar i el tancament de locals i instal·lacions públiques i privades, així com activitats on no és obligatori l’ús de mascareta. Aquestes normes s’han estès a Warendorf, on residien alguns treballadors de l’empresa càrnia afectada.

    Així mateix es forçarà el compliment de la quarantena i s’ampliarà la realització de test a tots els grups vulnerables, a tots els empleats en empreses càrnies i a tot ciutadà interessat a conèixer el seu estat.

    Al focus al voltant de l’empresa Tönnies se sumen brots registrats en un bloc d’habitatges de Göttingen (centre) i d’un barri de Berlín que ha disparat el factor de reproducció de la covid-19 a valors per sobre del 2,03, tot al baix còmput de noves infeccions en el conjunt de país.

    El nombre de contagis verificats, d’acord amb les xifres del RKI, competent en la matèria al país, és de 190.862, fet que suposa un augment de 503 respecte al dia anterior. El nombre de víctimes mortals va pujar a 8.895, mentre que el de pacients recuperats està en 175.700.

    Marroc

    L’Operació Pas de l’Estret (OPE), que cada estiu permet a més de tres milions de marroquins tornar al seu país per vacances, no tindrà lloc aquest any: encara no es coneix la data d’obertura de fronteres per part del Marroc. Així ho va anunciar el ministre d’Exteriors del Marroc, Nasser Burita aquest dilluns.

    En 2019 un total de 3.242.970 passatgers i 760.215 vehicles van prendre part en l’OPE, un 3% més que l’any anterior, segons les xifres del ministeri espanyol de l’Interior.

    En la seva compareixença davant el Parlament, Burita va indicar que els emigrants marroquins residents a l’estranger podran tornar al seu país d’origen quan s’obrin les fronteres terrestres, aèries i marítimes, però no va precisar data per a aquesta obertura. Al mateix temps va puntualitzar que aquests retorns estaran subjectes a les mesures preses pels països de trànsit (en particular Espanya i Itàlia) i a la situació epidemiològica tant marroquina com internacional, informa Efe.

    A més, s’ha d’imposar als viatgers diverses condicions, com l’obligació de sotmetre a un confinament individual de nou dies i la realització de dues proves de descart al principi i final de l’aïllament.

    El director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries, Fernando Simón, ha assegurat que el Marroc ha fet un favor a Espanya amb la decisió de suspendre aquest estiu l’operació Pas de l’Estret. «A nosaltres ens beneficia», ha dit l’expert, en comentar que amb la suspensió del Pas de l’Estret, s’evita «la concentració a Algesires» de milers de persones esperant els ferris, moltes d’elles «amb un alt nivell adquisitiu, però també moltes desfavorides» i «amb més probabilitat de transmissió que podrien originar un «problema important».

    Marroc va superar dilluns la barrera de 10.000 casos de coronavirus, amb 102 nous infectats, més de la meitat dels casos detectats a la regió de Rabat i el nord, que inclou les ciutats de Salé i Kenitra i el seu entorn.

    En aquesta última regió, i precisament a la localitat de Lalla Mimouna, i en pobles veïns, i va esclatar en els últims dies el pitjor focus de virus localitzat al país en els últims tres mesos amb 700 casos de contagis, localitzats principalment en dues empreses de fruita espanyoles.

    Es tracta de 700 dones que treballen recollint madueixes que seran ingressades en un hospital de campanya aixecat ad hoc a la població de Sidi Yahya del Gharb (uns 50 quilòmetres a nord de Rabat).

    Un altre focus ha aparegut en les últimes hores a la localitat de Tarfaya, a 100 quilòmetres a nord d’Aaiun (al Sàhara Occidental), després que les autoritats marroquines trobessin ahir 37 casos contagiats en una pastera interceptada amb 50 emigrants subsaharians que tractaven d’arribar a les costes de les illes Canàries.

    Aquests nous focus es produeixen en un moment en què el Govern marroquí va anunciar una sèrie de mesures per accelerar la desescalada al país.

    A partir de dijous que ve, es permetran més activitats comercials i econòmiques, a més d’altres d’oci i esbarjo, així com major moviment dels ciutadans a tot el país amb l’excepció de les ciutats de Tànger, Larache, Kenitra i Marràqueix, on de moment es registra un nombre elevat de casos actius.

    Les autoritats també van anunciar la represa de l’activitat turística i hotelera al país amb un aforament del 50% en un primer moment i limitant-se al turisme interior.

    Iran

    El nombre de morts diaris per la COVID-19 va superar aquest diumenge el centenar a l’Iran, on no es registrava una xifra de tres dígits des de fa dos mesos. La portaveu del Ministeri de Salut, Sima Sadat Lari, ha informat que en 24 hores es van comptabilitzar 107 morts i 2.472 contagis de coronavirus, informa Efe.

    Des del passat mes de maig els casos de contagi van tornar a presentar una tendència ascendent a l’Iran, després que les restriccions imposades per controlar la pandèmia fossin relaxant-gradualment des d’abril. De fet, l’última vegada que els morts diaris van superar el centenar ser el passat 13 d’abril. Des de llavors, aquesta dada sempre havia estat de dos dígits.

    El nombre de contagis diaris va marcar un rècord el passat 4 de juny, quan es van comptabilitzar 3.574 nous casos, la dada més elevada des de l’inici del brot al febrer. Davant l’augment dels casos, el president iranià, Hassan Rohani, va assegurar que de ser necessari tornaran a imposar restriccions com el tancament de comerços, restaurants i mesquites.

    Corea de Sud

    Corea de Sud reportar 17 nous casos de coronavirus registrats el diumenge, la menor xifra en gairebé un mes, tot i que les autoritats sanitàries van advertir que encara estan preocupades per l’aparició de grans rebrots a Seül i altres zones.

    Els 17 casos -sis van ser importats i 11 de transmissió local- suposen la menor xifra al país asiàtic des del passat 26 de maig i eleven la seva total de contagis detectats a 12.438, segons ha informat el Centre per al Control i la Prevenció de Malalties Infeccioses de Corea (KCDC).

    La xifra també suposa una important caiguda respecte als 48 i 67 casos reportats dissabte i diumenge, respectivament, i, en aquest sentit, el KCDC va recordar que la dada pot respondre al fet que el nombre de proves PCR sol reduir els caps de setmana (el diumenge es van realitzar una mica més de 5.000 enfront de les més de 12.000 de divendres), informa Efe.

    Després estabilitzar el nombre de contagis i iniciar-se una fase de distanciament social més laxa el passat 6 de maig, la regió de la capital haver de fer marxa enrere fa gairebé un mes a causa de la constant aparició de brots lligats a esglésies, bars, saunes, centres de distribució, karaokes o empreses de venda porta a porta.

    Tots aquests espais han estat ara qualificats d’»d’alt risc» i han d’implementar mesures de prevenció més estrictes com, per exemple, l’ús obligatori de codis QR per a clients.

    A Corea del Sud, un dels països que millor ha controlat el coronavirus i que, a més, no ha recorregut a confinaments ni ha tancat fronteres, només hi ha actualment 1.277 casos actius (el 10,2%), ja que el 87,5% d’infectats (10.881 persones) s’ha curat ja.

    El país suma 280 morts, de manera que el virus té una taxa de letalitat del 2,25%.

    Portugal

    La situació de la perifèria de Lisboa, on des de fa un mes es concentren a l’almenys dos terços dels nous contagis diaris, ha arribat a un punt d’inflexió dies després que es conegui que Portugal té el segon pitjor ràtio de nous contagis per 100.000 habitants a Europa, només superat per Suècia.

    El seu balanç de 1.540 morts i gairebé 40.000 contagiats va ser un important element a favor per fer-se amb la final a vuit de la Champions el proper mes d’agost a Lisboa, considerat estratègic per les autoritats que ha tingut un altre efecte: incrementar la pressió per frenar els rebrots, informa Efe.

    Les noves mesures restrictives que s’apliquen des de la regió metropolitana de Lisboa, on pràcticament tot excepte restaurants tancaran a les 20.00 hores i on estan prohibides les reunions de més de 10 persones, persegueixen frenar la pandèmia.

    Els brots es concentren a Lisboa i altres quatre municipis de la seva perifèria: Sintra, Odivelas, Amadora i Loures, on s’han incrementat sobretot des de l’inici del desconfinament el passat 4 de maig.

    En aquestes zones, on viuen 1,4 milions d’habitants, s’acumula la meitat dels nous casos identificats en les últimes dues setmanes en tot Portugal.

    En les últimes setmanes, el Govern del socialista António Costa ha atribuït l’augment de casos a la realització de més test. Un argument que va crear polèmica després que la setmana passada es conegués que 17 països limiten o prohibeixen l’entrada de portuguesos. Alguns especialistes han arribat a dir a la premsa lusitana que «Portugal peca per ser massa honest».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Síndrome de Tourette, implicacions educatives en l’àmbit escolar

    Sortosament, aquest desconeixement a poc a poc està minvant, cosa que us facilitarà molt la comprensió de la conducta dels vostres educands en la societat en general i particularment en les institucions educatives. Volem contribuir a la difusió del coneixement d’aquesta condició, que per si sol ja constitueix un recurs molt important per l’acceptació i comprensió per part de la societat en general i del món educatiu en particular.

    Què és la síndrome de Gilles de la Tourette?

    Segons el DSM5 , la Síndrome de Tourette (ST) es descriu de la manera següent:

    • Cal que s’observin tics motors i almenys un de vocal encara que no es donin alhora.
    • Els tics pugen i baixen en freqüència però han d’haver durat com a mínim un any.
    • Apareixen abans dels 18 anys.
    • La pertorbació no es pot atribuir als efectes fisiològics d’una substància (per exemple, cocaïna) o d’una altra condició mèdica (per exemple, la malaltia de Huntington, l’encefalitis postviral).

    Com de vegades passa amb condicions pretesament minoritàries, comprendreu que s’escampen idees no només desencertades sinó sobretot estigmatitzants. Les més comunes són que es tracta d’una malaltia mental, que el seu origen és de tipus psicològic, que es tracta de persones discapacitades intel·lectualment, gandules, fins i tot que són mal educades perquè de vegades profereixen paraules malsonants, són agressives, desafiants. També se sol pensar que no podran tenir una vida productiva. Si es tracta d’infants, se sol responsabilitzar els progenitors d’aquest tipus de conducta i d’això es queixen.

    En canvi, heu de saber que es tracta d’una condició neurològica, no psiquiàtrica, que no s’encomana ni és degenerativa, que té una distribució homogènia entre la població mundial, que pot crear, i crea, greus dificultats personals i socials. També és cert que no té cura, de moment, però que hi ha teràpies pal·liatives que ajuden a minorar els tics en freqüència i intensitat.

    Les principals característiques que presenta la ST són: en primer lloc, i molt important, la involuntarietat (encara que de vegades no ho sembli). Solen aparèixer a partir dels 5-6 anys, varien molt de persona a persona i en cada persona es poden presentar gran varietat de tics. Són oscil·lants en expressió i en intensitat (fins i tot durant períodes considerables de temps)… Generalment van precedits de sensacions corporals premonitòries (tics sensorials) que els pacients poden detectar abans de realitzar el tic i que són el punt de partida de teràpies pal·liatives.

    Us preguntareu com evolucionen aquests tics i cal que sapigueu que es caracteritzen perquè s’aguditzen durant la primera adolescència (10-12 anys), poden minvar i fins i tot desaparèixer durant períodes d’intensa concentració i acostumen a disminuir de forma estable a partir de la tardoadolescència. En alguns casos, desapareixen en l’edat adulta.

    Per tal de concretar una mica més us presentem alguns dels tics més freqüents, perquè la llista pot ser interminable.

    • Tics motors simples: parpellejar, posar els ulls en blanc, fer batzegades amb el cap o les espatlles, fer ganyotes, tamborinar, fer rodar els ulls, moure les cames…
    • Tics motors complexos: saltar amb una cama, aplaudir, llançar coses, tocar-se un mateix, els altres o objectes, fer expressions gracioses, treure la llengua, fer petons, pessigar, estripar papers…
    • Tics motors especials: són els que criden més l’atenció i provoquen alarma com ara, autolesionar-se, tocar els altres… En aquest grup podem classificar la copropràxia, és a dir, tocar els altres en les parts íntimes i la coprografia que consisteix a escriure o dibuixar expressions obscenes. Malauradament, i ajudant-hi alguns mitjans de comunicació, acaben sent els tics més “mediàtics”, cosa que fa més difícil la comprensió i acceptació per part de la població poc informada.
    • Tics vocals simples: aclarir-se la gola, fer vocalitzacions (fluixes i fortes, crits…), canviar de ritme usual en la parla, canviar la intensitat de la parla, quequeig (de vegades es confon amb aquest comportament, per altra banda força freqüent), veu immadura…
    • Tics vocals complexos: fer sorolls imitant els dels animals (grunyits, lladrucs…), fer sorolls llargs i desagradables, cridar sobtadament com si sentissin dolor, olorar, dir paraules o frases sense sentit en el context, dir paraules o frases inoportunes…
    • Tics vocals especials: l’ecolàlia, és a dir, repetir el que un altre acaba de dir; la palilàlia, és a dir, repetir el que un mateix acaba de dir, coprolàlia, és a dir, proferir paraules o frases obscenes de tipus sexual, xenòfob i/o racial… Una vegada més són els que criden més l’atenció i provoquen alarma. Malauradament són també els tics més “mediàtics”.
    • Una menció especial mereixen els anomenats atacs sobtats de ràbia: són “explosions” abruptes, impredictibles, sense motiu aparent, desproporcionades, incontrolables, que no poden ser inhibides. Es poden manifestar en atacs verbals, agressions físiques, ferides i destrosses en els béns. No són típics de la manera de comportar-se usual de la persona afectada, difereixen en “magnitud” de les conductes de ràbia normals, poden variar molt en freqüència i es donen més amb persones de confiança que amb desconeguts. Són, per tant, més freqüents a casa que a l’escola. Un cop passat l’episodi, els nois i noies afectats expressen un profund sentit de culpabilitat i remordiment. De vegades es deriva l’infant a una escola especial perquè no s’espera que l’escola ordinària pugui gestionar aquesta conducta o assumeixi el risc de “disrupció” per als altres infants. Són els símptomes més angoixants i desconcertants de la ST i sovint són mal interpretats… Aquestes manifestacions tampoc ajuden a una visió correcta de la ST.

    Educadors i educadores, heu de saber que, si aquests infants prenen alguna medicació, cosa de la qual informen les famílies, es poden produir alguns efectes secundaris que cal no interpretar com a símptomes de la ST. Els més freqüents solen ser: somnolència, ensopiment, intranquil·litat, símptomes depressius, reaccions al·lèrgiques, baixa capacitat de concentració, pensament alentit, augment de pes…
    Heu de saber també que persones afectades només per la ST són una minoria. És més freqüent que aquesta condició vagi acompanyada d’algun altre trastorn. Els que solen abundar són el TDAH (al voltant del 70%) i el TOC (entre el 30 i el 60%). N`hi ha també d’altres de menor prevalença. Heu de tenir, doncs, una bona informació sobre el diagnòstic ajustat a la persona, amb aquests possibles trastorns associats i amb els factors de caràcter, personalitat i educació que la fan diferent de qualsevol altra.

    Prevalença

    En el darrer Congrés Internacional sobre la ST (Londres 2013) es va donar la xifra del 0,1% de la població com a prevalença estimada, sense que hi hagi diferències per races, cultures o altres. També és rellevant que sapigueu que el percentatge per sexes és: nois 70% i noies 30%, sense que se sàpiga el motiu d’aquesta diferència.

    Dificultats

    Les dificultats amb què es troben aquests alumnes a l’escola, i que podreu fàcilment observar, són bàsicament de dos tipus: la socialització i l’aprenentatge acadèmic. Pel que fa a les principals dificultats de tipus social-emocional, que són les que incapaciten més perquè condicionen tots els altres camps de progrés, us trobareu possiblement amb dificultats de comunicació, per tant aïllament social, incomprensió, una mala interpretació (“està boig”), assetjament… En definitiva, els poden arribar a provocar un fracàs social.

    Parlant de dificultats acadèmiques, observareu problemes amb la lectura, pels tics dels ulls, el cap, el coll, l’escriptura, pels tics a les mans, el càlcul matemàtic, les matèries que exigeixen destresa manual… Aquestes dificultats condicionen evidentment l’aprenentatge posterior en totes les matèries amb la possibilitat d’un fracàs acadèmic malgrat les fortaleses intel·lectuals que posseeixen, com veurem a continuació.

    Punts forts

    Observareu que aquest alumnat, malgrat les dificultats amb què es troba, està dotat de qualitats sovint bones o excel·lents. Així ho reconeixereu els educadors i també les famílies. En efecte, són infants i adolescents amb un coeficient intel·lectual normal, sovint bo o molt bo, dotats per l’art, especialment la música, alguns són atletes excepcionals, amb excel·lent sentit de l’humor, seriosos i erudits, intel·ligents, amb interès per aprendre, afectuosos/es, amb bona memòria, simpàtics, responsables, capacitats per al teatre, imaginatius i un llarguíssim etcètera. De fet, heu de saber que hi ha hagut i hi ha personatges molt rellevants en la història que han patit la ST: Napoleó Bonaparte (1769-1821), Pere el Gran (1239-1285) , Samuel Johnson (1709-1784) , Hans Christian Andersen (1805-1874) , André Malraux (1901-1976) , la Marquesa de Dampierre (s.XIX) . També entre personatges rellevants coetanis nostres podem comptar Quim Monzó (1952) , Tim Howard (1979) , la cantant Billie Eilish , The Joker … i molts altres. Cal, doncs, que aprofiteu aquestes qualitats i eviteu que l’arbre (la ST) us tapi el bosc (fortaleses).

    Tractament terapèutic

    D’entrada heu de saber que no s’ha trobat cap fàrmac específic per a la ST. En canvi, sí que s’han elaborat teràpies que aconsegueixen fer minvar els tics tant en freqüència com en intensitat. Es tracta, sobretot, de l’anomenada CBIT (Comprehensive Behavioral Intervention for tics). La medicació de vegades funciona com a suport d’aquest tractament.

    Estratègies educatives

    Per començar, se us pressuposa una bona predisposició a tots els educadors, i ho donem per descomptat, (família, professorat…), heu de disposar d’un bon diagnòstic i tractament, tenir informació –tot el claustre i personal d’administració i serveis– amb la màxima precisió i completesa (trastorns associats, caràcter, entorn familiar i social…), i especialment sobre la involuntarietat. És important que l’alumne afectat sàpiga que es dóna aquesta informació i hi doni el seu consentiment per tal d’evitar sospites de secretisme. En definitiva, és qüestió de tenir empatia i… molta paciència!!! Cal subratllar també que els mestres, sobretot a primària, sou observadors privilegiats i podeu ser els primers a donar senyals d’alerta de cara a un possible diagnòstic i tractament precoços.

    Sempre que pugueu heu d’ignorar els tics, formen part del panorama visual i acústic de l’escola. Això, però, no sempre és possible. Per tant, cal que apliqueu algunes estratègies segons el tipus de tics (i molèsties) de què es tracti. A tall d’exemples, perquè hi ha tantes possibles estratègies específiques com dificultats es poden tenir, podem esmentar en l’ordre acadèmic: deixeu fer interrupcions fora de classe, proporcioneu un “refugi” on poder relaxar-se. Faciliteu-los paper pautat per al problema de distribució en l’espai, reduïu la quantitat d’exercicis i deures, apliqueu els exàmens en un lloc separat i amb flexibilitat de temps, feu exercicis o exàmens orals, utilitzeu una cartolina per no perdre el punt de lectura, deixeu lliurar informes enregistrats, permeteu respondre els exàmens de tipus test en el mateix full, no penalitzeu la mala lletra. Per a les matemàtiques, deixeu utilitzar la calculadora i paper quadriculat per alinear les operacions…

    Pel que fa a les dificultats de socialització i emocionals, d’entrada cal que poseu tots el mitjans per evitar el possible assetjament dels companys mitjançant la informació, que sovint és suficient, o bé aplicant el reglament antiassetjament d’una manera rigorosa. La vostra presència en els moments desestructurats contribueix eficaçment a evitar aquest fenomen. És indispensable que proporcioneu les pautes educatives, vàlides també per a tots els companys/es: el reforç positiu de conductes desitjables, l’ensinistrament en habilitats socials, resolució de conflictes, gestió de la ira, educació del caràcter, mediació… La bona relació amb vosaltres, educadors/es, és clau perquè els nens i nenes afectats per la ST tinguin una escolarització satisfactòria.

    Finalment, cal que treballeu en equip amb el mateix afectat/da, la família, equip directiu, tutor/a, psicopedagog/a…, els terapeutes (professionals de l’EAP, si s’escau, professionals del CESMIJ o altres professionals mèdics, si s’escau), assessors de l’ATC, si cal.… i els companys.

    Conclusió

    Resumint el que hem exposat creiem que és essencial per a una bona gestió educativa dels infants amb la ST que conegueu el trastorn i com es dóna en la persona afectada, que en difongueu el coneixement, comprengueu les dificultats de les persones afectades, compteu amb la persona afectada, accepteu aquest comportament com una cosa normal, com tantes altres (ignoreu els tics!), doneu suport emocional i arbitreu les estratègies més apropiades a cada cas.

    Apèndix: Com se senten els pares i mares

    Creiem que és important que educadors i educadores us feu càrrec de les vivències de les famílies quan se’ls ha diagnosticat el fill o filla amb la ST. I en primer lloc acostuma a haver-hi una fase de negació, sovint reforçada pels mateixos metges i familiars. “No pot ser que sigui veritat…”. També és freqüent una actitud de fugida: anar saltant de teràpia en teràpia, de clínica en clínica, de metge en metge, fins que pares i mares senten el que volen sentir. Aflora també, ben sovint, un sentiment de culpa per haver transmès possiblement aquesta condició als seus fills i filles, i retrets mutus entre la parella per aquest motiu. Acostuma també a aparèixer un sentiment de por d’allò desconegut: no hi ha pauta d’evolució ni predictibilitat. L’enveja de les famílies sense aquest problema: “Per què ens ha tocat a nosaltres?”. La negociació alimenta l’esperança: “Potser li passarà si canviem de lloc o altres circumstàncies”. La sensació d’aïllament, que ningú més no es preocupa pel fill ni entén els que passa als progenitors. I finalment la ira provocada per les deficiències en el diagnòstic, la dificultat a trobar teràpies eficaces, la no acceptació de l’entorn amb les seqüeles emocionals que comporta…

    Bibliografia

    • BRONHEIM, Suzanne. M.Ed. 2005. Una guia per a l’educador de nens i nenes amb la síndrome de Gilles de la Tourette. Barcelona: Fundació Tourette.
    • COLLINS, Ramona. 2005. La disciplina i el nen amb la Síndrome de Gilles de la Tourette. Fundació Tourette, Barcelona.
    • CONNERS, Susan. Catàleg d’adaptacions per a Estudiants amb Síndrome de Tourette,Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat i Trastorn Obsessivocompulsiu. (En procés de publicació)
    • GOODING, Nadyne. (2011). Nine Faces of TS Parent. https://tourette.ca
    • FERNÀNDEZ ÀLVAREZ, Emilio. 2004. Entender los tics. Barcelona: Ediciones Medici.
    • MASON, Chris & Members of ST Community. Touretters. Double Bridge Publishers. USA.
    • OKUN, Michael S. 2017. Tourette Syndrome. 10 Secrets to a Happier Life. Books4Patients.
    • PUJADES I BENEIT, Ramon. 2007. L’alumnat amb la Síndrome de Gilles de la Tourette i trastorns associats: detecció precoç, problemàtica i estratègies per a la seva inserció en els entrons escolars ordinaris. http://www.xtec.es/sgfp/llicencies/200607/memories/1710m.pdf
    • PUJADES I BENEIT, Ramon. (2019) La síndrome de Gilles de la Tourette i la seva incidència en els processos educatius escolars a Catalunya. Ed. Horsori. Barcelona.
    • ROBERTSON, Mary. (2010). El síndrome de Tourette. Alianza Editorial. Madrid.

    Pàgines web i altres

    • https://www.facebook.com/tourettecatalunya/
    • https://www.tourette.org
    • https://www.tourettes-action.org.uk
    • http://www.xtec.es/sgfp/llicencies/200607/memories/1710m.pdf
    • http://www.dailymotion.com/video/x6swmv_sindrome-de-tourette_school#.UT700hzXCox(I Have Tourette,but Tourette doesn’t Have Me)
    • http://www.imdb.com/title/tt1949590/ (Different is the NewNormal)
    • https://www.youtube.com/watch?v=V0hjxPmVwGg (Front of the Class / Al frente de la clase)
    • http://www.dailymotion.com/video/x6swmv_sindrome-de-tourette_school#.UT700hzXCox (Alguns exemples trets de “I have Tourette’s…”)
    • http://www.youtube.com/watch?v=n8it85XGrjk (“El pitjor cas de Tourette del món”)
    • hhttp://www.diariwin.cat/2014/09/19/happy-8-12-un-joc-per-combatre-el-bullying/ (Per a l’assetjament)
    • https://www.authentichappiness.sas.upenn.edu/es/testcenter (Avaluació de fortaleses)

  • Jaume Padrós: «El sistema sanitari està hiperdiagnosticat i el què li cal són accions»

    El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), la Societat Catalana de Gestió Sanitària i el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) reclamaven un pacte nacional per reformar el Sistema de Salut de Catalunya arran de la crisi de la pandèmia de COVID-19 amb el suport d’altres col·lectius.

    En presentar el document, el doctor Jaume Padrós, president del CoMB, parlava de tres necessitats: recursos per una banda, però no com a mantra sinó recursos assenyalats i quantificats; la necessitat d’empoderar els professionals, “els professionals empoderats han liderat la contenció de la pandèmia i els centres sanitaris s’han reinventat gràcies a aquest lideratge”; i, per últim, canviar els models d’organització: “tenim un model molt pensat en clau hospitalària i el present i el futur impliquen reformular l’àmbit comunitari”.

    Parlem justament d’aquests elements i de l’actitud política vers la solució a una crisi sanitària que ve de lluny amb el Dr. Padrós.

    D’on parteix el document que vau presentar? D’on s’han de treure els recursos que marqueu com necessaris?

    Fa cinc mesos, un professor catedràtic de la UPF que té una assignatura d’economia de la salut, va fer una estimació tenint en compte la renda i la població i situava la necessitat de la sanitat catalana per funcionar en un pressupost d’un 50% més de l’actual.

    Ara té un pressupost d’uns 10.000 milions i diu que calen 5.000 milions més. És obvi que la Generalitat no té aquests diners perquè no és Navarra, no és Euskadi, nosaltres participem dels impostos estatals.

    Quan fa l’anàlisi també coincideix que no només és la sanitat catalana la que té unes necessitats sinó que és la sanitat espanyola en el seu conjunt la què ha de canviar. Nosaltres, gent d’espectres professionals i persones de perfils polítics diferents, fa molt temps que coincidim en la necessitat de fer entendre al conjunt de partits polítics què significa el discurs aquest mediàtic-politic de «tenim un dels millors sistemes sanitaris del món».

    Quan comparem els resultats en termes de salut doncs resulta que efectivament tenim un sistema sanitari que es pot comparar. Però quan mires els recursos amb els qual compta aquest sistema sanitari, com els distribueix i com es retribueix en els professionals, te n’adones que hi ha unes retallades greus.

    Per a molts les conseqüències de les retallades de fa 10 anys s’han evidenciat de nou amb la COVID…

    Exacte, la part positiva del què hem passat és que això s’ha posat en evidència. Quan els gestors han alliberat estructures de la pròpia gestió, els professionals s’han apoderat. Sobretot a la primària però també als hospitals doncs s’han reinventat els centres i la gent ha descobert què vol dir autonomia de gestió, què vol dir empoderament… hi havia estructures que no aportaven valor. Els metges de Primària dediquen molt temps de la seva feina a tasques sense valor.

    Ha ressorgit la necessitat de posar sobre la taula la figura de l’administratiu sanitari, aquesta gent que descarrega de feina els professionals. Hi ha mesures petites i fàcils… Calculem que d’aquest 5.000 milions d’euros, un 60% és per les retribucions però també et dic que, si això és per continuar fent el que hem fet fins ara, haurà estat un fiasco.

    Què hem de fer doncs?

    El sistema sanitari que tenim és un sistema pensat per les necessitats de la població catalana de la dècada dels 80 i dels 90 i la demografia actual necessita una altra mirada. Fa molts anys que gent molt diferent diem que l’Atenció Primària sanitària i comunitària necessiten ser reforçades perquè hi ha una prevalença molt més gran de malalts crònics i de pluripatologia que abans. Si l’AP tingués instruments reals i fos un règim autogestionat podria conduir molt més bé els problemes. Per fer això cal canviar els models d’organització, cal que els professionals entenguin que és això de l’autogestió… hi ha molts que ho han descobert ara amb la COVID què vol dir. En treure’ls-hi algunes càrregues, amb l’autogestió han pogut fixar la forma assistencial de treballar i l’agenda.

    Part dels diners també ha d’anar a retribuir les professionals que tinguin capacitat i voluntat de fer les coses diferents. Hem d’acabar amb les situacions de precarietat sobretot les que s’escarnissen sobre les professionals més joves que són dones. Hem de convertir el tema de la conciliació, que no sigui una declaració políticament correcte, ha de deixar de ser un problema de reivindicació laboral perquè sigui un dels motors del canvi del model d’estructura sanitari. És obvi que els equips formats per dones funcionen millor i és més fàcil quan apoderes a tot l’equip que s’organitzi. En funció de les necessitats que puguin tenir però també dels objectius de salut. Això és la traducció pràctica del professionalisme mèdic i que s’ha de completar amb un rendiment de comptes. El canvi de models i estructuració en principi tampoc necessita molts recursos. Sense recursos també es podrien fer moltes coses!

    L’altre 40% s’ha de dedicar a corregir l’absència d’equipaments. Podem parlar d’AP però també de Vall d’Hebron, del Clínic o del Trueta. Estem parlant d’hospitals que són líders i capdavanters de la sanitat catalana que les seves estructures estan caient. No podem tenir una sanitat de primera amb salaris de tercera i amb estructures també de tercera.

    El sistema sanitari està hiperdiagnosticat i el què cal fer és decidir accions…

    Les heu materialitzat juntament amb el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), la Societat Catalana de Gestió Sanitària i el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC)

    Nosaltres el què hem fet és agafar experiències sectorials en àmbit de salut pública, salut mental… hem fet un resum en un document de consens i juntament als gestors i les infermeres intentem fer una conjunció de les necessitats.

    Jo el que dic és que tots aquests lideratges, perquè aquí ha estat inclosa molta gent, com a representació més genuïna de les professions, som capaços de posar-nos d’acord, tots alineats amb la necessitat de reformar el sistema sanitari. Però si les autoritats polítiques no són capaces de ser receptives amb això i a Madrid no hi ha un consens per destinar part dels diners d’Europa per enfortir el sistema sanitari espanyol… Ho quantifiquem entre 20.000 i 25.000 milions els que calen per enfortir la musculatura. Aquest discurs el pot agafar des del federalista, l’autonomista i l’independentista perquè no estem reclamant diners només per la sanitat catalana sinó per tot l’estat.

    Si aquestes reflexions ben ponderades, reflexionades i raonades no són ateses és obvi que quedem desautoritzats. I és aquí quan dic que es produirà una rebel·lió de bates blanques però no només una rebel·lió de les bases sinó també dels grans líders de l’àmbit oncològic, cardiovascular, neurològic, assistencial… No sé com es canalitzarà però aquest malestar es canalitzarà de formes potser mai vistes. L’estat d’indignació serà gran segur perquè ja hi és.

    La contractació a Ferrovial per fer el rastreig de contactes per COVID-19 va aixecar moltes veus

    Clar. Es va veure que hi ha un caldo de cultiu, que els professionals estan molestos i estan cansats. S’ha acabat la primera onada i tornem a la situació de tèbia calma que hi havia abans de la COVID. Ara ens diuen que recuperem l’activitat amb els recursos que tenim i és clar els nervis estan a flor de pell i, més enllà dels nervis, és que és difícil que tornem a tenir una oportunitat tan gran per remar junts direcció a un sistema sanitari en condicions.

    Per alguna gent, sobretot quan passen a ser consellers o ministres d’economia, la sanitat és vista com una despesa. És veritat, és gran part de la despesa de la Generalitat. Però si mirem objectivament, el sistema sanitari és un sistema que crea riquesa. És un sistema en primer lloc que serveix per protegir a les persones i per tant crea persones sanes. Pels seus principis és un sistema que cohesiona perquè es basa en la universalitat, en l’equitat, en la justícia. El seu horitzó és atendre a qui més ho necessita. Però si no se li donen recursos i se’l deixa tensat deixa de tenir tots aquests sentits. A més en època de crisi és el sistema sanitari qui cohesiona més socialment.

    Altres coses bones són que el sistema sanitari és on es genera més coneixement i al mateix temps recerca. Les universitats catalanes i espanyoles tenen l’impacte que tenen a nivell internacional i el 95% de la seva producció es fa en el terreny biomèdic. A més, només amb el tema de digitalització i telemedicina, la sanitat és generadora de llocs de treball directes i indirectes en les empreses que treballen al voltant del sistema. I, per últim, invertir en sanitat, un tema que potser és menys tangible però si important, és invertir en un sistema on hi treballen professionals que tenen com a fil conductor un codi d’ètica que centra les persones en el seu objectiu d’acció. Això marca un model no només de sistema sanitari sinó de societat.

    El sistema sanitari pels seus principis és un sistema que cohesiona perquè es basa en la universalitat, en l’equitat, en la justícia. Però si no se li donen recursos i se’l deixa tensat deixa de tenir tots aquests sentits

    Quin paper juga aquí la privada?

    En un futur tot això ha d’anar complementat amb assenyalar la col·laboració público-privat perquè en els últims anys el tema de la sanitat privada sembla que no hagi interpel·lat als governs. Vull recordar que en temes de salut pública entre d’altres la Conselleria i el Ministerio ho són no només de la sanitat publica, sinó també de la privada.

    A més hem de dir que, si no arriba a ser pel concurs de la privada, el sistema públic de Catalunya, que no se’l caracteritza per haver tingut grans instal·lacions com s’ha fet a Madrid, ha anat terriblement alineat amb el sistema privat. Moltes clíniques han posat els seus serveis a treballar en la mateix línia que la pública i han donat suport a la pública. Jo mai havia vist un treball de col·laboració tan estret entre un lloc i l’altre.

    El Departament de Salut i el Ministeri de Sanitat han de saber que en el cas de Catalunya hi ha un 25% de la població que a part de finançar la sanitat publica a través dels seus impostos es paga una segona cobertura a través d’una mútua. Quan parlem de sanitat privada no estem parlant de la clínica tal, estem parlant que la gent es paga una mútua. I en els últims anys s’ha produït una precarització dels llocs de treball d’un sector que també dona molta riquesa laboral. En el cas de Catalunya més de 6000 metges treballen en aquest sector.

    En quines condicions però? Com s’ha de regular?

    Les companyies ofereixen pòlisses barates i així s’empobreix el sector perquè va en detriment de la retribució del personal. Són molt més precàries que a l’àmbit públic. La situació i el monopoli de centres privats fan que la situació de precarietat sigui més gran i també perilla l’oferta de qualitat pels ciutadans. L’administració ha d’actuar en aquest sector marcant quins han de ser els mínims perquè no pot ser que el sector privat sigui el rei de la selva. Va en perjudici de professionals i d’usuaris.

    Jo reclamo l’atenció de les autoritats sanitàries i també reclamo que hi hagi el màxim de consens entre les forces polítiques. Independentment de qui mani, la necessitat de transformació del model no es pot fer en dos dies, necessita mesos, anys i implementació de diners. Per tant, els actors no han de ser per un mandat o per uns mandats. Hauria d’haver compromís segons l’IPC sobre què destinarem per guanyar en recursos i per poder desenvolupar totes aquestes idees.

    És l’oportunitat. Mai hi havia hagut i una situació de tan consens en el sector i l’autoritat política ho ha d’aprofitar. Després ja discutirem la lletra petita que òbviament no tothom la veu igual però els grans trets s’han trobat.

    Reprenent Ferrovial com a exemple, és una mostra de cap a on camina el model de sistema sanitari que vol el Govern?

    No conec la lletra petita de l’acord però tinc la sensació que segurament el Departament devia pensar ‘hem de fer el rastreig, com ferrovial gestiona el 061 i ja tenim telefonistes doncs aprofitem això’. Jo no sé si això és una bona manera el que segur no és una bona manera és no pactar-ho amb l’atenció primària. El què està clar és que salut pública havia de pactar-ho amb l’Atenció Primària perquè els millors agents de salut pública a nivell comunitari són l’AP.

    I després de parlar-ho, si s’han de contractar estudiants o rastrejadors doncs que busquin la forma més operativa o més ràpida. Que potser implica contractar una empresa? No ho sé. Què ha de ser Ferrovial? No ho sé. Però amb això dóna la sensació que mani que mani sempre guanyen les mateixes empreses.

    Jo el que vaig advertir en el seu moment amb el doctor Sisó i gent de la CAMFIC és que l’element nuclear no és que fos Ferrovial sinó que fos una privada qui ho gestionés sense haver parlat del disseny ni de la intervenció que s’havia de seguir des la primària. Va semblar de poca sensibilitat…

    Si finalment s’ha de decidir no m’hi fico si ha de ser d’un lloc o d’un altre. Però és obvi que si tu no ho fas amb la gent que hi ha i a més ho fas amb una empresa molt determinada a la suspicàcia, les interpretacions estaven servides i aquí és on vam dir escolta és un error ja no d’explicació si no d’origen.

    Moltes vegades es fan les coses pensant en l’immediat o màxim a un mandat vista i no es fa una lectura sobre què necessitarem en 10 anys. Sovint parles d’aquests mínims fixats fora del governi qui governi

    Clar, molt transversals. El consens és bàsic i la transparència també. Aquest és un element patrimoni de tots. Hi ha discussions que em costa d’entendre sobre elements que són ideològics: hi ha gent que pensa que hem de ser un sol ICS, tots funcionaris, estatutaris. Hi ha gent que defensa allò que és públic públic… Però tenim un sistema de producció diversa orquestrat des dels anys 80 amb una llei que, no vull ser autoreferencial, però vaig ser jo el ponent i es va pactar de l’esquerra a la dreta. Va començar amb CiU i ICV i finalment es va estendre i això és el sistema que ha emparat el model sanitari català fins avui. Considerar que el Consorci Sanitari Integral o que el Parc Taulí són entitats privades simplement perquè el règim de contractació no és estatutari sinó que és laboral, doncs per una banda és falta d’informació i per l’altra és mala fe.

    Hem de tenir un sistema sanitari que com els països més avançats com Suècia, Dinamarca o Alemanya tingui provisió diversa i alhora ningú discuteixi que és un sistema públic. Discutim com en moments de crisis, quan es posa en qüestió el manteniment de l’estat del benestar, com fem rendibles els objectius de salut amb els recursos que tenim. I això és molt important que s’expliqui a la ciutadania perquè amb els diners que estem destinant, la capacitat de donar resposta queda limitada.

    Si volen una sanitat homologable a Europa s’ha d’invertir. La inversió en sanitat és una de les garanties més grans que pot haver-hi per sortir bé de la crisi.

    La nova plataforma de Sanitàries en Lluita també va en línia de les demandes que vau redactar. Veient les darreres mobilitzacions a França, perquè creus que la reivindicació dels sanitaris no acaba d’unir-se amb la de la població fora del reconeixement i els aplaudiments?

    Cada país té una realitat diferent. A mi ja m’agradaria que estiguéssim lluitant com a França amb els salaris que tenen. Ja m’agradaria tenir el seu punt de partida. I això de les plataformes, són plataformes que manifesten el malestar. A França una comunió dels representants institucionals i professionals com aquí no s’ha trobat.

    Les plataformes són molt respectables però són plataformes. Jo represento a tots els metges per exemple. Que les institucions que representem el sector professional l’acadèmic i el científic ens hàgim posat d’acord amb el diagnòstic i el tractament, crec que és el que s’ha de posar en valor a Catalunya. I ho hem fet des d’una perspectiva realista. Ja som conscients de quines són els dificultats però precisament si la gent més sensata amb propostes raonables i raonades buscant el consens, de forma molt transversal, gent de diferents sectors, som capaces de posar-nos d’acord, això té molt valor. I els partits polítics haurien de veure és l’oportunitat que té que siguin aquests professionals que han liderat durant la primera onada tota la resposta assistencial ara pilotin i liderin la transformació del model.

    El què demanem no és tan complicat d’entendre i té molt sentit comú però és un plantejament d’estat que força que Catalunya i l’estat es plantegin quina sanitat volen. Quin nivell volen. Si volen una sanitat homologable a Europa s’ha d’invertir. La inversió en sanitat és una de les garanties més grans que pot haver-hi per sortir bé de la crisi. Ara, s’ha de fer el màxim consensuada perquè si només es fa el què vol una part serà un error perquè tindrem enfrontats a uns amb els altres i s’està utilitzant la sanitat com a element tàctic de desgast. Aquí sí que no ens hi trobaran.

    El què ha de fer la classe política i els governs és reconèixer que el sistema sanitari ha quedat molt descuidat els últims anys i necessita inversions, enfortir musculatura, accions per donar resposta a l’atenció i les necessitats dels ciutadans. Vol dir treballar l’àmbit comunitari, residencial, sociosanitari, l’hospitalari, la salut mental… i tampoc podem oblidar que l’organització a Catalunya necessita enfortir les estructures de salut pública.

    A França és una situació molt diferent. Mira que destinen a sanitat: 203.000 milions d’euros. L’estat espanyol dedica 70.000 milions. És obvi que no podem comparar-nos. Tampoc l’estat espanyol és l’estat francès. Els països que són rics són aquells que han invertit en sanitat i això és el què s’ha de fer.

    Veient que les demandes s’han de treballar i si s’implanten serà a llarg termini, com ens trobarem a l’octubre davant un possible rebrot amb tot el cansament acumulat?

    La gent pot tenir forces renovades en tenir vacances però a més si saps que a nivell polític s’han pres decisions per reformar el sistema i comencen a haver-hi acords per implementar a curt, mitjà i llarg termini, la gent tornarà millor.

    Aquest país ha demostrat moltes vegades que quan hi ha hagut comunió entre professionals, ciutadans i projecte polític ens hem sortit molt bé. Aquí hi ha una oportunitat màxima perquè a més tot això té el suport de l’opinió publica i l’opinió publicada. A tots els mitjans de comunicació almenys a Catalunya hi ha unanimitat que cal reforçar la sanitat.

    El conflicte no és bo en sanitat perquè acaba perjudicant els ciutadans i en som conscients però a vegades hi ha una dinàmica… Al COMB ni al seu president els hi correspon convocar cap mobilització però jo he avisat. Si no atenen als qui fem tot l’esforç en positiu, estarem en mans de moviments de tot tipus i si no hi ha interlocutors sensibles doncs podem malbaratar una gran oportunitat.

    Jo treballaré per bons acords però si no són atesos, el conflicte estarà servit segur i nosaltres ja no formarem part de la solució. Nosaltres els professionals i els que representem els professionals som part de la solució. Cal remarcar que no hem fet un exercici acadèmic i prou. El què hem fet és perquè ens estimem el sistema sanitari i creiem que és una gran oportunitat de futur.

  • La contaminació atmosfèrica, el tabac i les característiques de l’entorn construït s’associen amb més risc d’obesitat infantil

    De quina manera influeixen les exposicions ambientals durant l’embaràs i la infància en més risc d’obesitat infantil? L’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació ”la Caixa”, i la Universitat del Sud de Califòrnia han liderat el primer gran estudi que relaciona una multitud de contaminants i factors ambientals ­­–77 exposicions prenatals i 96 postnatals– amb el risc d’obesitat infantil. Els resultats mostren el paper destacat que podrien jugar la contaminació atmosfèrica, el tabac i les característiques de l’entorn construït, com viure en àrees densament poblades, en el desenvolupament d’aquest problema de salut infantil.

    Fins ara, diversos estudis han abordat l’efecte dels contaminants ambientals, l’estil de vida i les característiques de l’entorn urbà en l’obesitat infantil, però s’havia estudiat cada exposició individual per separat. El concepte d’exposoma implica un canvi de perspectiva en la recerca de com els riscos ambientals afecten la salut. En lloc d’analitzar per separat les conseqüències que cada exposició podria tenir en el nostre organisme, es planteja l’estudi conjunt de les diferents exposicions a les que una persona està subjecta des de la concepció fins a la mort. Es tenen en compte molts elements als quals estem exposats a través de la dieta, estil de vida i l’entorn en què es viu.

    La nova recerca, que forma part del Projecte HELIX i s’ha publicat a la revista Environmental Health Perspectives, va partir de les dades de més de 1.300 nens i nenes de 6 a 11 anys de cohorts de naixement de sis països europeus –Espanya, França, Grècia, Lituània, Noruega i el Regne Unit–.

    D’una banda, es van recollir una sèrie de dades relacionades amb el sobrepès i l’obesitat dels nens i nenes: índex de massa corporal (IMC), circumferència de la cintura, gruix dels plecs cutanis i nivells de greix corporal. També es van realitzar anàlisis de sang i d’orina, tant dels nens i les nenes, com de les seves mares durant l’embaràs. D’altra banda, es van estimar un total de 77 exposicions durant l’embaràs i 96 exposicions infantils, incloent contaminants de l’aire, les característiques de l’entorn construït, l’accés a espais verds, el tabaquisme i contaminants químics (contaminants orgànics persistents, metalls, ftalats, fenols i pesticides).

    Martine Vrijheid, investigadora d’ISGlobal que coordina el Projecte HELIX i és la primera autora de l’estudi, destaca que «les taxes d’obesitat infantil estan augmentant a nivells alarmants a tot el món, i pot ser que durant el confinament per la COVID-19 s’hagin incrementat encara més». Els resultats de l’estudi, amb dades anteriors a les mesures preses per frenar la pandèmia, mostren similituds amb les xifres mundials: una prevalença de sobrepès i obesitat general del 29%, amb uns percentatges més alts en les cohorts d’Espanya (43%) i Grècia (37%).
    Les conclusions van mostrar que l’exposició al tabac –al fum matern durant l’embaràs i al passiu durant la infància–­, ​​a la contaminació atmosfèrica (partícules PM2.5 i PM10, i diòxid de nitrogen, NO2, tant a l’interior dels habitatges com a l’exterior) i les característiques de l’entorn construït s’associaven amb un índex de massa corporal més alt en la infància. L’estudi no va trobar que les diferències en el nivell socioeconòmic de les i els participants influïssin en els resultats.

    D’altra banda, les associacions amb contaminants químics van ser menys consistents, amb l’exposició a alguns químics (metalls pesants, coure i cesi) que es van vincular a un IMC més alt, i altres contaminants orgànics persistents com PCB i pesticides DDE que es van relacionar amb un IMC més baix. «Això pot explicar-se pel fet que els químics es van analitzar al mateix temps que es va mesurar l’obesitat en els nens i nenes, i l’estat de l’obesitat pot haver influït en els nivells sanguinis dels químics. Cal un seguiment longitudinal de la cohort per establir millor aquesta relació», argumenta Vrijheid.

    Obesitat i ciutats poc caminables

    «Els nens i nenes que vivien en àrees densament poblades i que anaven a escoles en zones que comptaven amb pocs serveis i instal·lacions tenien més risc de patir obesitat», explica Leda Chatzi, darrera autora de l’estudi i investigadora de la Universitat del Sud de Califòrnia. Aquesta relació entre l’obesitat i les característiques de l’entorn construït «van en la línia d’estudis anteriors i podria ser explicada per les poques oportunitats que tenen els nens i nenes de caminar i desenvolupar activitat física a l’exterior», afegeix.

    «Aquests resultats enforteixen l’evidència existent i mostren que la modificació de les exposicions ambientals a principis de la vida pot limitar el risc d’obesitat i les seves complicacions associades», destaca Martine Vrijheid. «Això té importants implicacions per a la salut pública, ja que ajuda a identificar les exposicions relacionades amb l’obesitat infantil per a la prevenció i intervenció primerenca», explica Vrijheid.