Blog

  • CAP en lluita per unes instal·lacions dignes

    L’atenció primària ha sortit el carrer per exigir a les autoritats una resposta immediata davant l’actual manca d’espais que pateixen molts ambulatoris. Es queixen també de la falta de planificació per fer front a l’actual fase de desescalada i que no es prioritzi prou l’atenció primària, dotant-la de personal, recursos i infraestructures adequades. Tenint en compte, a més, que correspon als centres d’atenció primària el seguiment dels pacients post-covid-19 i la detecció precoç de nous casos.

    Per aquests motius el passat 22 de juny al migdia professionals de diversos centres d’atenció primària de Barcelona es van concentrar a la Plaça de Sant Jaume sota crits de “volem caps dignes!” i “atenció primària de qualitat!”. La manifestació va ser convocada per la Plataforma CAP Gòtic Nou Ja!, la Plataforma Nou CAP Passeig de Sant Joan/Carles I Ja!, la Plataforma CAP Raval Nord Digne!, el CAP Drassanes, el CAP Casc Antic, el CAP Ramon Turró, el CAP Besòs i el CAP La Pau. “No tenir una planificació adequada per l’atenció primària suposa un risc per la salut de la població i això ni ara ni mai no ho podem permetre”, van reivindicar els CAPs participants a través de la lectura d’un manifest conjunt.

    La manifestació va aplegar també veïns usuaris dels CAP, que es van sumar a la protesta comuna per unes millors condicions d’assistència sanitària. És el cas de l’Antònia, usuària del CAP Passeig Sant Joan, que no s’ha perdut ni una de les concentracions que ha organitzat el centre durant els darrers dies. “Com a usuària, defenso la sanitat púbica de qualitat i els professionals del CAP on em visito treballen en una condicions inadequades. Estan estressats i no donen a l’abast, i és molt injusta la situació que pateixen. S’està jugant amb la salut i la vida de les persones i, per això exigeixo que se solucioni la situació”, reivindica.

    La manifestació va aplegar usuaris dels CAPs | Èlia Pons

    La situació de manca d’espais d’aquests centres s’ha vist agreujada per la pandèmia de la Covid-19 i és especialment crítica als CAP Gòtic i Passeig de Sant Joan, que recentment han organitzat protestes per exigir un canvi d’ubicació o una ampliació de les seves instal·lacions, tal com se’ls hi havia promès des de feia anys. En el cas dels CAP Passeig Sant Joan i Carles I, que esperen que se’ls reubiqui en un únic espai adequat i suficient per atendre tota l’àrea que cobreixen en un terrenys a l’encreuament entre el carrer de Nàpols i la Gran Via. Els professionals del CAP Gòtic també fa anys que esperen la construcció d’un nou centre que subsani la manca d’espais actual.

    També destaca el cas del CAP Raval Nord que, després de dos anys de lluita dels seus treballadors i veïns del barri, va aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona cedís l’espai que ocupa la Capella de la Misericòrdia per construir-hi un nou CAP. Amb la pandèmia, la situació del centre també s’ha complicat per la manca d’espais i unes instal·lacions deficitàries i antigues. 

    Reivindicacions comunes

    Abans de la pandèmia, l’atenció primària al barri del Fort Pienc es duia a terme a través de dos CAP coordinats, el CAP Passeig de Sant Joan i el CAP Carles I, al carrer Marina, abastint a un total de 28.000 pacients. Aquesta divisió es va fer el 2013, de manera temporal, fins que s’unifiquessin els dos CAP en un de sol, el CAP Fort Pienc, mesura que, set anys després, encara no s’ha fet efectiva. “La construcció del nou CAP ja estava aprovada al pla de barris del 2008 i del 2016, ens van dir que estaria fet pel 2019 i encara estem esperant. En menys de cinc anys no tindrem un nou centre, i la situació és insostenible”, explica Alba Martínez, metgessa de família del centre.

    L’arribada del coronavirus va forçar el tancament del CAP Carles I perquè un terç de la plantilla es va contagiar i el centre no comptava amb les instal·lacions adequades per complir els requisits de seguretat per evitar la propagació del virus. Les instal·lacions del centre no compten ni amb sortida d’emergències, ni aigua calenta. Les consultes no tenen finestres i no hi ha una ventilació adequada. Així, amb el tancament del CAP Carles I, tota l’assistència sanitària es va haver d’unificar al CAP Passeig de Sant Joan, saturant per complet l’espai.

    “Estem en una situació molt precària. Som 70 treballadors i no hi cabem. Hem hagut d’habilitar la sala de reunions amb diversos ordinadors i els despatxos de direcció per poder assistir als pacients”, explica Custo Buil, metge de família del centre. “És un edifici molt vell i la meitat de les consultes tenen problemes de ventilació. El passadís de l’entrada és molt estret i no podem tenir sales d’espera diferenciades per fer els dos circuits -brut i net- recomanats, de manera que fem el triatge a fora del centre, i es creen cues al carrer”, assenyala Martínez. A més, contínuament es troben plagues de diversos insectes, com paneroles.

    En una situació semblant es troba el CAP Gòtic. El centre va obrir l’any 2000 amb una evident manca d’espai, de manera que el 2005 es va inaugurar un annex al centre per afegir-hi consultes, però aquest va tancar al cap de poc temps per problemes de salubritat. L’Ajuntament va acordar el 2008 la construcció d’un nou CAP, que no s’ha materialitzat. El problema per la manca d’espais s’ha intensificat amb la pandèmia. “Ja ens faltava espai, però el coronavirus ho ha desequilibrat tot. Ens hem vist obligats a reservar espais on visitar pacients amb símptomes respiratoris separats dels altres pacients, i això ens ha fet perdre més consultes de les poques que teníem. Hem arribat a una situació límit”, explica Oriol Rebagliato, metge de família del CAP i adjunt de direcció.

    A banda de les condicions deficitàries dels dos centres, se suma la càrrega assistencial derivada de la pandèmia. “Nosaltres estem fent el diagnòstic de coronavirus, el rastreig dels contactes dels pacients i alhora fent assistència telemàtica i domiciliària a la resta de població del barri, que tenen un perfil molt envellit. I sense més personal ni dotació econòmica”, afirma Buil.

    El que més preocupa als professionals és que hi hagi una segona onada de la pandèmia del coronavirus. “Ara és estiu, i hi haurà professionals de vacances. Estem en la fase de desescalada, i de moment no estem visitant presencialment pacients a ple rendiment. Però si ve una altra onada del virus a la tardor, no sé com ens ho farem”, explica Buil.

    Professionals dels CAPs durant la protesta. | Èlia Pons

    Acords amb l’administració

    Després d’una setmana de protestes, el CAP Gòtic i el CAP Passeig Sant Joan/Carles I han arribat a un acord amb l’Ajuntament i el Departament de Salut per tal d’ampliar temporalment els centres. En el cas del CAP Gòtic, es farà una ampliació provisional del centre en mòduls prefabricats a la Plaça de Joaquim Xirau i en el cas del CAP Passeig Sant Joan l’ampliació es farà amb mòduls al carrer Ali Bei, just a la sortida de la porta d’emergència del centre.

    Malgrat aquests acords inicials, els treballadors dels dos CAP asseguren que no afluixaran les protestes i que seguiran fent pressió a les administracions per a tenir el nou centre que se’ls va prometre. “Aquest acord ens pot resoldre la situació de manera provisional. El que ens fa por és que, de nou, aquesta situació temporal s’eternitzi. Nosaltres seguim demanant el centre definitiu que se’ns va prometre el 2008”, reivindica Rebagliato.

    L’atenció primària, la gran oblidada

    El personal de l’atenció primària ja va sortir al carrer a protestar per reclamar unes millores assistencials i laborals el novembre del 2018. Sota el lema “Atenció Primària digna i respectada”, van protestar durant una setmana per exigir mesures que frenessin la precarització progressiva del primer nivell assistencial. Ara, tornen a protestes, recordant demandes que ja tenien aleshores. “En l’última vaga de primària que es va realitzar el 2018, nosaltres ja exigíem una dotació econòmica del 25% del pressupost sanitari per la primària”, recorda Buil. “Continuem en la mateixa situació precària que aleshores”, afegeix.

    Segons Martínez, les mancances dels CAP que es reivindiquen s’han anat salvant gràcies a la bona voluntat dels treballadores, però cal una major planificació i dotació de recursos per part de les administracions. “Si volem que l’atenció primària sigui l’eix vertebrador del sistema de salut pública, necessitem recursos”, argumenta. Una altra de les reivindicacions és la necessària injecció de personal. “Si augmentes el nombre de professionals en l’atenció primària, augmenta la possibilitat de supervivència de la població”, diu Rebagliato. Espera que les mobilitzacions serveixin d’alguna cosa, però té clar que aconseguir l’esperada millora de la situació serà ”una carrera de fons”.

  • Esther Moral: «S’ha trigat molt a valorar la feina de contenció de la pandèmia que estàvem fent a l’atenció primària»

    L’Esther Moral Ramírez és infermera especialista en pediatria. Fins a l’aparició de la COVID-19 combinava les tasques com a gestora amb l’assistència donant suport a l’equip pediàtric de l’ABS Apenins Montigalà de Badalona Serveis Assistencials (BSA). L’arribada de la crisi sanitària ho ha capgirat tot i s’ha hagut de centrar en la gestió: organitzar nous circuits de treball, reorganitzar espais i equips de dalt a baix i treballar perquè els usuaris del centre se sentissin acompanyats malgrat no poder-los atendre presencialment.

    De quina manera s’ha transformat el centre de salut amb la crisi sanitària?

    Ens hem reorganitzat del tot. Per començar, hem hagut de sectoritzar tot el centre. Això vol dir fer zones fredes – que considerem lliures de COVID— i zones calentes— on es visiten pacients amb COVID—, marcar per on ha d’entrar i sortir la gent, marcar quins EPIs duen els professionals en cada espai. També hem reorganitzat la manera de visitar; el 80% de les visites han passat a ser no presencials i el 20%, presencial d’activitat no demorable. L’atenció domiciliària no ha canviat i a més s’ha hagut de reforçar; si s’han de posar EPIs ja no pot anar només un professional als domicilis. L’altre canvi que hem hagut de fer és posar un triatge assistencial a la porta del centre amb un professional assistencial, que ha anat variant de forma rotatòria, que feia un paper de vigilant per assegurar que es complien les mesures de seguretat i evitar que es col·lapsés. Hi ha hagut també molts canvis en el personal del centre. Una tercera part de la plantilla es va traslladar a altres centres en situació molt crítica i amb més necessitat de personal (sociosanitaris, urgències o donar suport a residències) i vam haver de reorganitzar del tot la resta de l’equip que s’han adaptat i han sigut molt flexibles. A tall d’exemple, l’equip de pediatria ha fet controls a gent gran, els pediatres han fet baixes o l’odontòloga ha fet controls de COVID.

    Quins reptes i dificultats heu viscut?

    La dificultat o repte més gran ha estat el canvi de paradigma en la forma de visitar i no poder fer les visites presencials. Entre la població que tenim assignada al centre hi ha un alt grau de població immigrant, d’analfabetisme i molt baixos recursos. El contacte que tenen amb el seu centre de primària és bàsicament presencial, l’ús de la consulta electrònica és un fracàs perquè no tenen ordinadors ni internet a casa, i el gran canvi ha estat passar de la presencial a la no presencial. Posar les noves tecnologies com la vídeoconsulta al nostre abast ens ha ajudat però només una petita part de la població que atenem se n’ha pogut beneficiar, sobretot s’ha fet via telefònica. Aquest temps, a causa de la COVID, hem perdut una bona part de la promoció i la prevenció, el contacte més personal amb la gent i el seguiment per part del metge i la infermera assignats (UBA).

    I d’aprenentatges?

    L’equip ha funcionat molt bé i també destacaria la part emotiva amb els usuaris. Moltes trucades acaben dient ‘i tu, com estàs?’, ‘cuida’t molt!’ o ‘gràcies pel que esteu fent!’. Veus que la població està entenent que estem fent un sobreesforç i que anem a totes.

    Com ha estat l’equilibri entre atendre i posar-se en risc per la falta d’EPIs?

    En el nostre cas ho hem trampejat bé tot i que com a responsable de centre sempre estàs neguitós que arribi el material de protecció. Els circuits habituals de provisió de material de les àrees bàsiques no funcionen i anem una mica amb el material al dia. No tens la seguretat que el proveïdor en 24 h et porti el material i això genera neguit. En cap moment ens hem quedat sense material però hem hagut de valorar molt per a què es fa servir cada material. També hem tingut moltes donacions particulars de voluntaris i organitzacions que en algun moment que hem anat justos ens han donat un cop de mà i ens han salvat.

    Com valores la resposta de l’atenció primària i comunitària a la pandèmia?

    Em trec el barret amb el treball que ha fet l’atenció primària des de tots els centres i com s’ha pogut adaptar, amb la dificultat afegida que anaven canviant els protocols i les directrius. Però s’ha trigat molt a reconèixer la feina que s’estava fent a la primària, sobretot des del Departament de Salut. Als mitjans de comunicació i a les rodes de premsa institucionals de les primeres setmanes només es parlava dels hospitals i de les UCIs. Als centres d’atenció primària es veia la ‘persiana mig tancada’ perquè no entrava ningú però s’han fet més de 85.000 consultes telefòniques. El meu centre semblava un call center, als passadissos no hi havia usuaris però tenia professionals 8 h de jornada laboral trucant, tenint en compte que som professionals on el contacte amb la persona, és molt important la transformació.

    Com veus el futur?

    Normalitat de moment no n’hi haurà mentre no tinguem la vacuna i la nostra programació continuarà sent tot el que es pugui no presencial perquè és el sistema més segur per la població i pels professionals. Per la nostra població assignada això se’ns farà cada vegada més difícil; a la gent li costa d’entendre que pot anar a un bar i en canvi no pot anar a un centre sanitari.

    Aquesta és una entrevista publicada a la web del COIB

  • Jordi Raich: “Quan hi hagi vacuna, la Covid-19 serà una malaltia de pobres”

    Jordi Raich Curcó (Barcelona, 1963) és el que podríem anomenar el cooperant integral. La seva vida sobraria per proveir qualsevol guió televisiu durant diverses temporades: ha gestionat epidèmies, ha coordinat la resposta internacional a terratrèmols i fam , s’ha exercit en guerres obertes i ha intervingut en processos de pau en països de tot el món.

    Durant 40 anys ha treballat en escenaris com Guinea Equatorial, Perú, El Salvador, Kenya, Somàlia, Rwanda, Burundi, Uganda, Angola, Moçambic, Mauritània, Geòrgia, Guatemala, l’antic Zaire, l’antiga Iugoslàvia, Afganistan -on va residir tres anys -, Pakistan, la Base naval nord-americana de Guantánamo (Cuba), Tadjikistan, Sierra Leone, Libèria, Israel, Palestina, Líban, Sudan, Sudan del Sud, Colòmbia, Panamà, Hondures i Mèxic, ja fos amb l’ONG Metges Sense Fronteres o com a cap de la delegació del Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR).

    Mai li havia tocat viure una pandèmia, però les conseqüències transversals de la Covid-19 l’han sorprès a Mèxic després d’una missió al Sudan de al Sud, fent saltar pels aires les prioritats i el sistema de treball aplicat fins ara.

    Sembla només el principi d’una nova etapa d’incertesa. Abans de la Covid, Donald Trump ja havia anunciat retallades en l’ajuda internacional, congelant programes de l’USAID. La pandèmia no ha fet més que empitjorar la situació, sempre al límit, del món de la cooperació dependent de les ajudes internacionals.

    El Programa de l’ONU per a l’Alimentació ha advertit d’una fam “de proporcions bíbliques” a la banya d’Àfrica. A Amèrica Llatina o Àsia, milions de persones depenen de l’economia informal i no poden confinar-se per protegir-se de virus. Camps de refugiats i presons, on l’amuntegament i les condicions insalubres són la norma, es perfilen com a focus infecciosos i en països sumits amb guerres obertes, com Síria i el Iemen, els sistemes sanitaris van col·lapsar fa anys.

    La Covid-19 és un drama per a Occident i una amenaça ingent fora de les nostres fronteres, però davant l’amenaça de crisi econòmica i els nostres propis morts optem per mirar cap a un altre costat. Els ingents recursos destinats a la investigació de la cura deixen sota mínims les campanyes de vacunació de malalties curables en el món menys afortunat. El control de la nostra pandèmia amenaça de ressuscitar malalties gairebé desaparegudes que acabaran tornant a nosaltres, Perquè els virus no coneixen fronteres i les persones no saben acceptar una mort incerta per inanició sense tractar d’emigrar per salvar-se. Fins i tot la directora gerent del Fons Monetari Internacional, Kristalina Georgieva, va admetre fa setmanes que les vides de milions de persones pengen ara més que mai d’un fil, i que les estimacions que arriben de molts països “són encara pitjors de les previsions més pessimistes” .

    Raich contesta La Marea per videoconferència des de Ciutat de Mèxic, on coordina els treballs de CICR.

    Durant 40 anys, ha recorregut el món prestant assistència a comunitats vulnerables en situacions dramàtiques, conflictes armats, processos polítics, desastres naturals… Com a expert en tragèdies, què ens ha ensenyat la Covid-19?

    El primer ensenyament és que ens ha convertit a tots en vulnerables. Es tracta d’una paraula que fem servir contínuament en el món humanitari i també fora d’ell: les víctimes, els beneficiaris, els vulnerables, les poblacions fràgils o poblacions en risc. Però que als que vivíem a Occident ens semblava un vocabulari remot, propi de les ONG. I aquesta pandèmia ens ha fet vulnerables, tots i cada un de nosaltres ens hem trobat pensant -amb raó o sense, presa d’un pànic justificat o injustificat- que ens quedaríem sense menjar i ens hem llançat al supermercat a comprar paper higiènic i queviures.

    De cop, hem temut per la nostra pròpia vida, per les vides dels nostres familiars. Ens hem convertit en les persones vulnerables d’Àfrica que vèiem en els documentals o en els fullets i que ens impulsaven a contribuir amb les ONG. Ens hem trobat en la seva mateixa posició. En certa forma, ara sabem el que és patir per la vida de la teva família, o saber que et pots quedar sense menjar, o saber que pots emmalaltir i pots ser rebutjat en un hospital perquè està ple. Ara sabem el que és viure a el límit. Podríem pensar que això ens convertirà a la llarga en més solidaris, però no sé si serà així perquè la nostra memòria és molt curta i, quan tot torna a la normalitat, ens oblidarem ràpidament de com malament ho vam passar. Així serà fins que arribi la Covid-20 o 21, que vindran, perquè no és la primera pandèmia mundial.

    S’estima que la pandèmia deixarà 29 milions de nous pobres a Llatinoamèrica, que podria duplicar el nombre de famolencs, que 500 milions retrocediran a la pobresa després d’haver sortit de la mateixa. Què ha implicat la Covid-19 per als països més vulnerables?

    Si nosaltres ens hem convertit en vulnerables, en què s’han convertit les persones que ja eren vulnerables i que vivien en països sense serveis de salut, sense cobertura social, en estats fràgils que no poden proporcionar cap ajuda i on es viu de l’economia informal? Totes aquestes persones que sobreviuen al dia, que si no guanyen no mengen, s’han convertit en súper vulnerables. S’ha corregut el cursor: hem passat d’un món dividit entre rics i vulnerables a un altre dividit entre vulnerables i súper vulnerables. Però no hi ha res més egoista que una víctima, i no ho dic amb afany de crítica perquè crec que si ens trobéssim en la situació de les víctimes, faríem el mateix, com ha demostrat aquesta situació.

    Hem passat d’un món dividit entre rics i vulnerables a un altre dividit entre vulnerables i súper vulnerables

    Hem vetllat per nosaltres, pel nostra menjar, pel nostre paper higiènic, però no pels queviures de la resta. L’esperit era protegir la nostra família com fos. Però en aquests països, en situació infinitament més vulnerable perquè ja morien de malària, xarampió, còlera, deshidratació, diarrea o qualsevol cosa i els hospitals eren dantescos, la Covid ho complica tot. I no només per les infraestructures sanitàries, també pels especialistes. Abans de venir a Mèxic vaig estar a Somàlia, i allà no hi ha ni un sol llit de cures intensives, però a més només hi ha dos cirurgians a tot el país. Per a molts d’aquests països, l’única opció és considerar la Covid com una malaltia més. Moriran els que hagin de morir i s’afegiran als que ja moren per altres malalties.

    Les mesures adoptades són per a països de luxe. El distanciament social no funciona per a les milions de persones, fins i tot en els nostres propis països, que viuen en condicions d’amuntegament. En una cabana d’Àfrica viuen 25 o 30 persones. A les presons hi ha un súper amuntegament espantós. En una cel·la de 20 metres quadrats pot haver-hi 80 persones, quin tipus de distància social apliquem? L’esperança és la vacuna, i es trobarà perquè hi ha molta gent treballant-hi, però ens vacunarem els rics mentre que milions de persones sense accés a la vacuna o països sense programes de vacunació no ho faran.

    Passa amb el xarampió i amb moltes altres malalties. Segueix morint molta gent per malalties curables. La Covid es convertirà en una malaltia de pobres, s’unirà a tantes altres malalties exclusives de països sense accés a la salut. La vacuna provocarà una major bretxa entre els que puguin accedir-hi i els que no.

    Ja hi ha informes que adverteixen que hi haurà un abans i un després de la Covid-19 a nivell de cooperació humanitària. Com us està afectant? Està obligant a retirar personal internacional sobre el terreny?

    És obvi que al costat de la crisi sanitària ve una crisi econòmica sense precedents des de fa dècades. Aquí al meu barri, cada vegada més botigues que van tancar temporalment per la Covid ho han fet de forma definitiva. L’impacte sobre la petita i mitjana empresa serà brutal. Els governs dels països desenvolupats donen les ajudes que poden per minimitzar aquest impacte, però tots aquests països rics, per així dir-ho, són els que més financen les organitzacions humanitàries. Tots temem que, potser no el 2020 però més endavant, es retallin aquestes ajudes. El problema de la Covid és que de res serveix que un país ho solucioni si el país veí no ho atura.

    Potser aquest any l’impacte sigui menor perquè encara hi ha moltes ajudes aprovades, però a partir de 2021 o 2022 em temo que hi haurà una caiguda enorme de diners destinats a la cooperació internacional perquè es va destinarà a la reconstrucció nacional. I les ONG no tenen ànim de lucre, no tenen estalvis ni inversions per donar-li continuïtat als seus programes, així que això obligarà a tancar algunes ONG, a reorganitzar i retallar programes, a acomiadar gent de les seves plantilles i a concentrar-se en allò més essencial . [Oxfam ha anunciat l’acomiadament de 1.500 treballadors i el tancament d’oficines a 18 països].

    Hi haurà un impacte notable, la concentració de el focus científic en la Covid té un impacte en la disminució de vacunació d’altres malalties. També tindrà un impacte en la migració el fet que augmenti la desocupació en molts països. No crec que vinguin temps millors, per descomptat vénen temps més complicats tant per migració com per als països que depenien d’ajuts. No només es tracta d’ajudes a la cooperació, sinó de tota l’ajuda bilateral entre governs més desenvolupats amb menys desenvolupats per a infraestructures, millores de la sanitat, lluita contra la corrupció, que també es veuran afectades perquè aquests països estaran endeutats.

    La concentració de el focus científic en la Covid té un impacte en la disminució de vacunació d’altres malalties

    Si els Estats Units es retiren de l’OMS, res pot assegurar que les mateixes Nacions Unides amb tots els seus mecanismes d’ajuda no desapareguin. Esperen retallades en les ajudes a l’ONU?

    També passarà. L’ONU té tota una branca humanitària, com l’OMS, UNICEF, l’OCHA i patiran exactament com nosaltres perquè, com fem nosaltres, es nodreixen de les aportacions anuals que s’inclouen en els pressupostos anuals de cada govern i és d’esperar que això disminueixi. L’impacte serà enorme en tots els països i en l’ajuda humanitària també.

    Àfrica tenia previst ser declarada aquest any lliure de poliomielitis, després de dècades invertides en l’eradicació de la malaltia, però l’anunci ha estat ajornat perquè la Covid no permet adoptar aquesta decisió. Creu que aquesta pandèmia pot ressuscitar epidèmies anteriors?

    Pot fer-ho, perquè hi ha tot un seguit de programes congelats a causa de la impossibilitat de moviments entre països. És una conseqüència secundària de la paràlisi que ens ha obligat a tots a reduir la nostra mobilitat. Nosaltres fem una part dels programes que fèiem i hem redirigit programes a prevenció de la Covid. Però mentrestant, una altra sèrie de programes -no en el nostre cas, però sí en altres organitzacions- com campanyes de vacunació contra el xarampió o la pòlio, han quedat congelats. També el fet que moltíssimes estructures sanitàries, sobretot en països amb pocs recursos, s’estan dirigint exclusivament al tractament de la Covid, deixant de banda altres malalties, llevat que es tracti d’emergències.

    Quina ironia: per contenir una malaltia ens arrisquem a ressuscitar altres que acabaran estenent-se perquè, com demostra la Covid, no coneixen fronteres.

    Els virus no coneixen fronteres, però sí que coneixen de classes socials. No és el mateix passar el confinament en una casa de 200 metres que en una barraca amb altres 20 persones. La ironia és que lluitant contra una epidèmia facilitem el rebrot d’altres epidèmies. Però crec que cal entendre que estem en una situació excepcional. En 40 anys he lluitat contra epidèmies d’èbola o còlera, però eren localitzades en certs països mentre que, en la resta del planeta, la vida seguia de manera normal, el que permetia proveir-se de material i rebre els metges i especialistes que eren necessaris.

    Ara estem en una situació desconeguda, tot el planeta està afectat i tots els hospitals del món tenen problemes de proveïment de material de protecció perquè estem tots buscant recursos al mateix temps. Fins i tot quan els aconsegueixen, hi ha grans problemes logístics per fer-los arribar on es necessiten perquè les fronteres estan tancades, perquè no hi ha vols, perquè les duanes no estan treballant. És una situació única. Ara tenim autèntics problemes de rotació de personal: especialistes encallats en un país de què no poden sortir i gent esperant reemplaçar-los que no pot arribar.

    El mateix que passa amb la logística de materials ens passa amb la logística humana, i això ens està fent treballar a l’extrem, i va tenir conseqüències que duraran molts anys. Des del punt de vista financer, d’estocs, de personal esgotat que no pot ser reemplaçat … tot això va a afectar les operacions humanitàries. La gran diferència respecte a crisis anteriors és l’escala: hem estat en aquesta situació moltes vegades, però mai a escala planetària.

    La ironia és que lluitant contra una epidèmia facilitem el rebrot d’altres epidèmies

    Llavors es produirà un retrocés en tota la feina que han fet en les últimes dècades? Anne-Marie Trevelyan, secretària de Desenvolupament Internacional britànica, va afirmar fa unes setmanes que la pandèmia amenaça amb sepultar 30 anys de cooperació internacional. Podem involucionar com a societat solidària?

    És difícil predir-ho, però no vull que ens quedem només amb la part negativa. Per exemple, crec que aquesta crisi té almenys una cosa positiva: millorar la higiene a nivell global, la qual cosa ha salvat moltes més vides que qualsevol vacuna. La gran evolució del segle XIX i segle XX ha estat la millora de la higiene. És cert que hi ha centenars de milions de persones que segueixen vivint en condicions insalubres, però la millora en la higiene personal i dels allotjaments és el que més vides ha salvat i més epidèmies ha evitat. I crec que aquesta pandèmia posa l’accent en aquesta necessitat de millorar la higiene global, tant a nivell personal com nivell domèstic, i que això es generalitzarà a tot el planeta.

    Pel que fa a si serem més solidaris, és difícil de predir. Al principi vaig pensar que sí, però ara que veiem escenes de desconfinament que demostren que algunes persones són incapaços de no aglomerar-se, t’adones que seguirem igual. La solidaritat té una doble cara. Quan et sents víctima, ets més egoista que mai i això és molt poc solidari. Quan deixes de sentir-te víctima és quan pots demostrar solidaritat cap als altres. I encara no sabem molt bé com reaccionarem. Més aviat sóc pessimista, perquè crec que havent-nos tornat vulnerables hi haurà una demanda molt més gran de les societats desenvolupades perquè les inversions siguin en el seu propi país i no a d’altres. Crec que en uns anys potser la solidaritat sigui més gran, però serà interna, al meu poble, al meu província, a la meva comunitat autònoma i al meu país, però la frontera nacional frenarà aquesta solidaritat.

    En la seva experiència personal, les crisis ens milloren o empitjoren com societats?

    Depèn de les crisis, però mires al voltant del món i resulta desolador. En les guerres s’observen comportaments que es repeteixen una i altra vegada, tant se val el temps que passi. Vaig estar a Somàlia per primera vegada el 1992, i ara vaig tornar, 25 anys després. I evidentment hi ha coses que han canviat: la capital està més viva, amb trànsit o comerços, però en el fons, tens la sensació que res ha canviat. Són 25 anys de guerra, de negociacions, d’ajuda humanitària, de missions de pau, i què hem après? La meva frustració era observar una Somàlia igual, només que tota la gent a la qual vaig conèixer al 92 havia mort, excepte els més afortunats, que havien emigrat.

    Aprendre, em temo que no aprenem. Seguim intentant buscar les mateixes solucions en forma d’intervenció militar, de sancions, de diàlegs de pau que, en la gran majoria de casos, no aconsegueixen avançar o solucionar el problema. Una de les coses que he acabat aprenent és que el caos és sostenible. Tots hem viscut en aquestes situacions de guerres, pobresa, dictadures, en què penses “això ha d’explotar”. Treballant a Israel, que és el centre de tot això, et dius “això no pot seguir així”. Bé, doncs no, ho sento, 70 anys després segueix així. I només s’explica perquè l’ésser humà assimila aquesta anormalitat com a forma de vida.

    Quan un país viu més d’una generació en guerra, la generació que va néixer i va créixer i no va conèixer una altra cosa considera la guerra el seu entorn de vida. Qui va néixer a Somàlia l’any 93 i no ha conegut altra cosa, integra com a normal aquesta realitat. Això porta a cronificar les coses i a que el caos sigui sostenible. Somàlia pot seguir així 25 anys més i no s’enfonsarà, la gent seguirà naixent, creixent, casant-se, tenint fills, morint de fam o de mort natural, patint sequeres, extorsions, però la vida no s’acabarà. Acceptar-ho és trist, però ens ensenya molts dels nostres límits, d’aquesta obsessió d’arreglar-ho tot i que no sempre és possible.

    És cert que hi ha guerres que han acabat, i epidèmies que han estat curades, però seria molt interessant estudiar per què van acabar. Algunes, les menys, com a fruit de processos de pau reeixits, i altres per qüestions econòmiques, per esgotament de les faccions, per la mort d’un líder concret obcecat en el curs d’aquesta guerra … Però hi ha moltes guerres que no s’acaben, que continuen al llarg de el temps.

    La crisi sanitària ha produït un canvi en la percepció social de la tasca de les forces de seguretat, que semblen securitzar la salut pública. Estem normalitzant aquesta onada global d’estats d’excepció i presència militar en nom de la seguretat sanitària? 

    Dediquem prou atenció a l’ús de l’exèrcit pel manteniment de l’ordre públic. El perill rau en que l’exèrcit no està preparat ni entrenat ni té material adequat per garantir l’ordre públic. Molts comandaments militars no estan gens d’acord amb involucrar-se en l’ordre públic perquè no tenen armes ni preparació per gestionar manifestacions o hospitals, però és una temptació quan no hi ha policies suficients. Sí crea precedents perillosos perquè poden acabar cronificant la presència d’aquest cos militar enmig de poblacions civils.

    No crec que mai en la història hi hagi hagut tants laboratoris ni tants diners per investigar sobre una malaltia perquè afecta l’economia dels països rics

    Un milió de persones moren a l’any pel VIH, la qual cosa continua sent poc menys que irrellevant. No parlem de l’Ebola. Hi ha epidèmies de primera i de segona? 

    Hi ha epidèmies a què es dediquen més recursos que a unes altres. La diferència és si arriben o no a Occident. L’ebola va ser alguna quelcom perdut en el continent africà, una malaltia de pobres, fins que van arribar casos als nostres països. Es va contenir i va tornar al lloc que li hem donat, perduda en algun lloc d’Àfrica. Hi ha malalties oblidades, totes les que no afecten països de rics, i amb prou feines s’investiguen en termes de tractaments o de vacunes perquè no són rendibles, perquè són per a països que no pagarien les patents o no tindrien prou mitjans per pagar el tractament i se’ls hauria que donar gratuïtament. En altres s’inverteix una barbaritat, com el càncer. Aquesta pandèmia és el millor exemple, no crec que mai a la història hi hagi hagut tants laboratoris ni tants diners per a investigar sobre una malaltia perquè a fecta a l’economia dels països rics.

    Parlava abans de la vulnerabilitat: hem estat indiferents cap a la mort de milions de persones per motius evitables, però ara dramatitzem per una malaltia que no és evitable, per una contingència. Quant hi ha de racisme en tot això? 

    No sé si és racisme, egoisme o una combinació de tots dos. Crec que quan ens toca a nosaltres, tot és diferent. Als migrants que s’ofeguen a la Mediterrània els veiem a través de la televisió, entre la guerra de Síria i el nou cicló a Filipines: són una cosa llunyana. Però quan es tracta de mi, de la meva família, el meu menjar, la meva feina tot és diferent. No vull ser molt crític perquè sempre em qüestiono què faria jo en aquesta situació. Quan entrem en mode supervivència, amb tots els matisos que això implica parlant de Covid, tot s’hi val per protegir els meus. Caldria debatre quant hi ha d’animal en això, però és que som animals. Ens surt la nostra animalitat interior i ens posem a protegir la nostra prole. Precisament sobre això tracta un llibre que estic escrivint, sobre l’animalitat humana i la humanitat animal.

    Esmentava abans les presons com un dels escenaris més desconeguts i arriscats en aquesta pandèmia, especialment en els països més pobres.

    Part del nostre treball és el seguiment de les condicions de les persones detingudes. Ens solem centrar en les persones que tenen a veure amb el conflicte armat, però seguim tota la població carcerària. Una de les grans preocupacions és que si una de les principals mesures per contenir la pandèmia es basa en la distància social, els llocs on aquest distanciament és impossible són els últims llocs on s’estudia l’avanç de la malaltia, i són espais amuntegats. A l’Àfrica o Amèrica Llatina, a Europa o Àsia, a les presons hi ha amuntegament. També ens preocupen les estacions migratòries i els camps de migrants que també hi ha a Europa, i que són una població molt mòbil. En els camps de refugiats i desplaçats, l’amuntegament és brutal i la gent ha d’entrar i sortir per treballar.

    I un altre escenari que ens preocupa són els barris pobres, les viles misèria, on l’amuntegament és enorme tant dins de les cases com en la comunitat. Intentem limitar en la mesura del possible la propagació, però és extremadament complicat. L’única mesura aplicable és donar-los equips de protecció, la higiene, però no es pot demanar que mantinguin la distància social perquè és impossible.

    Són les previsions de morts per Covid 19 a la població d’Àfrica, Amèrica Llatina o Àsia central tan catastròfiques com cal esperar, donada la joventut de la seva població? La UE deia que a l’Àfrica seria devastadora.

    És difícil saber perquè sembla un virus de comportament confús. Hi ha països que han pres mesures molt estrictes i els ha anat molt bé, i altres amb les mateixes mesures els ha anat molt malament. I el mateix passa als que han adoptat mesures molt relaxades. Sí crec que serà devastadora per a l’Àfrica i Amèrica Llatina la crisi econòmica. Infinitat de persones joves, desenes de milers que cada any s’incorporen a el mercat laboral, no tindran oportunitat de fer-ho i migraran cap al nord buscant feina.

    La manca d’ocupació, la disminució de les ajudes tant bilaterals com d’organitzacions que també generen molta feina i la disminució de l’economia global provocarà que moltíssims més d’aquests joves es vegin en la necessitat d’emigrar. I això, en un moment en què les fronteres es tancaran més que mai per protegir els mercats interiors, perquè aquests països de nord ja tindran de per si tases d’atur altíssimes.

    Al menys durant alguns anys, en molts països es retrocedirà en emancipació femenina, en la riquesa econòmica de les comunitats i en l’expansió de la classe mitjana que començava a formar-se

    Les crisis solen desembocar en grans canvis socials. La II Guerra Mundial, per exemple, va implicar un canvi en qüestió de gènere atès que durant la guerra, milions de dones van començar a treballar per reemplaçar als homes en les fàbriques. No obstant això, cal témer que aquesta crisi impliqui retrocessos. Penso, per exemple, en les dones de molts països en desenvolupament, com en el Sud-Est Asiàtic, on havien accedit a treballs a la manufactura, empoderant-les i creant una incipient emancipació femenina inconcebible en un altre context. Viatjarem enrere amb la crisi?

    Jo crec que, al menys durant alguns anys, en molts d’aquests països es retrocedirà en emancipació femenina, en la riquesa econòmica de les comunitats i en l’expansió de la classe mitjana que començava a formar-se donat l’impacte econòmic d’una recessió mundial . Moltíssims dels béns que consumim a Occident provenen de la manufactura d’aquests països, en condicions de treball qüestionables. Gran quantitat de l’electrònica, la roba i el material esportiu ve d’aquests llocs i l’entrada en recessió tindrà un impacte en la capacitat adquisitiva de totes aquestes persones, amb un impacte important en termes de pobresa, violència domèstica, exclusió, drets, etc . La gent es veurà cada vegada més abocada a emigrar i a buscar diners de forma legal o il·legal, perquè d’alguna manera hauran de sobreviure.

    Crec que la pandèmia ens ha enxampat tan de sorpresa per l’escala que ha hagut de estem perduts, i l’única veritat és que no tenim ni idea de què ens depararà el futur. I el més probable és que ens sorprengui, potser per bé o potser per mal. La realitat és que només especulem per apaivagar els nostres ànims, però no sabem què està per arribar.

    Aquesta entrevista va ser publicada originalment a La Marea. Llegeix-la en castellà aquí

  • USOC crida a una vaga general sanitària contra la gratificació per la Covid-19

    La Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC) ha convocat una jornada de vaga pel sector sanitari el dia 7 de juliol, amb l’objectiu de protestar contra la bonificació que el Departament de Salut ha anunciat pels professionals de la salut que han estat a primera línia durant la pandèmia del coronavirus.

    Tan bon punt es va conèixer el sistema escollit per Salut per gratificar els facultatius, que diferencia segons la presencialitat i segons la categoria professional, els col·lectius sindicals i plataformes sanitàries hi han mostrat el seu rebuig, en considerar-la insuficient i classista. A més, deixa de banda altres branques del treball relacionades amb el funcionament sanitari, com és el cas del personal de neteja o d’ambulàncies.

    Per aquests motius i després de la publicació del decret llei que en regula els llindars i quanties, la USOC convoca una vaga general al sector de la sanitat perquè “no hi ha treballadors de primera i de segona, la sanitat funciona per equips de treball on totes som importants i imprescindibles”. Amb l’aturada USOC vol  “demostrar a uns polítics mediocres la unitat de totes i cadascun dels professionals de la nostra sanitat, sense diferències de categories professionals” .

    El comunicat del sindicat afegeix que “el reconeixement de la feina per igual és de justícia” i que “posar preu a la vida dels seus professionals sanitaris depenent de la seva categoria professional és d’autèntica baixesa moral”. Qualifiquen els barems escollits com “injustos, classistes i sectaris”.

    La resta de sindicats encara no s’han posicionat respecte de crida a la vaga. Tampoc Metges de Catalunya, sindicat majoritari en l’àmbit de la medicina.

  • «La major part de la investigació contra la COVID-19 és pública: la vacuna hauria de ser universal»

    Tothom està a l’espera de tractaments eficaços contra el coronavirus. I, sobretot, de l’anhelada vacuna que permeti recuperar la normalitat. Però quan es desenvolupi i aprovi, entrarem en una situació en què tots els països la voldran per a si i en la qual no sabem què preu podríem haver de pagar. Ara, mentre el món espera, és el moment de crear les condicions perquè pugui administrar de forma assequible i universal.

    L’organització Salut per Dret porta anys treballant per un accés global als medicaments i als serveis sanitaris. Fa poc han publicat un informe sobre la inversió pública que s’està fent contra la COVID-19. A més, van signar juntament amb altres organitzacions una carta en protesta contra la petició d’una aprovació accelerada del remdesivir, un antiviral que sembla modestament eficaç contra el nou coronavirus i que podria comercialitzar-se en règim d’exclusivitat. La companyia va retirar al cap de pocs dies la sol·licitud.

    Parlem amb la seva directora executiva Vanessa López sobre qui està invertint en la investigació contra la COVID-19, sobre els passos que convindria donar per garantir l’accés a la vacuna i als tractaments i sobre un model de patents cada vegada més qüestionat.

    Molts dels projectes per aconseguir vacunes o medicaments contra el coronavirus estan liderats per companyies privades. Què pot suposar això pel que fa a l’accés universal quan estiguin disponibles?

    El primer que crec que hem de tenir clar és que la gran majoria de la inversió que s’està fent en la investigació, tant de medicaments com de vacunes contra el nou coronavirus, és pública. Pot semblar que les empreses estan treballant només amb els seus propis recursos, però no és així. Dit això, si volem que els resultats siguin béns per a tothom, necessitarem no només preus assequibles, sinó que hi hagi diversos productors que puguin elaborar-los. Si es concedeix una llicència exclusiva per a una companyia que sigui l’única que pot fabricar i comercialitzar una vacuna, això serà impossible.

    Hi va haver un exemple recent quan Gilead va sol·licitar l’aprovació de remdesivir per procediment accelerat i, tot i que ho van aconseguir i això podria donar-los exclusivitat, van renunciar per la pressió popular. El fet que ara el món estigui tan pendent pot frenar aquest tipus de moviments?

    Sí, la pressió popular és fonamental. Nosaltres mateixos com a organització vam signar una carta juntament amb més de 150 organitzacions i personalitats demanant que es retirés la sol·licitud. Ens dediquem a això! [somriu]. Però crec que no hem de deixar que aquestes coses succeeixin i després reaccionar per veure si una companyia es fa enrere. Són els Governs, que a més estan invertint els diners, els que han de crear les condicions perquè això no passi. I això implica establir-les per contracte.

    Com haurien de regular la situació dels governs?

    Aquí podrien diferenciar dues línies. Com actua un país a nivell nacional i internacional. Quan un país decideix donar fons a grups de recerca pot introduir clàusules que obliguin a aquests equips, ja siguin públics o privats, perquè si s’obté un producte reeixit, es compleixin certs requisits. Per exemple, que el preu sigui assequible i que l’Estat es reservi la facultat de regular-lo. També que les llicències que puguin resultar siguin obertes per evitar monopolis i que pugui haver-hi diversos comercialitzadors.

    En el cas actual és més necessari que mai perquè si no serà impossible abastir tota la població. Això és el que estem demanant als Governs, i en el fons és la mateixa lògica que hauria d’operar a nivell internacional. Per exemple, la CEPI [Coalició per a les Innovacions en Preparació per Epidèmies] porta recaptats més de 800 milions d’euros per finançar el desenvolupament d’una vacuna -pretenen arribar fins a 2.000 milions- i la major part són públics. Si la vacuna és reeixida haurien de seguir les mateixes premisses.

    Com hauria de fixar-llavors el preu?

    Caldria considerar la part d’inversió que ha estat pública i privada. A partir d’aquí, haurien de cobrir els costos que han suposat a les companyies més un benefici raonable, que podria ser d’un 10%. D’aquesta manera, obtenen guanys, però no a través de l’exclusivitat i el monopoli.

    Mariana Mazzucato fa anys que reclama que es tingui en compte la inversió pública prèvia en recerca en negociar els preus. Segons la seva tesi, els Estats fan molta inversió de risc, però després solen desmarcar d’aquest esforç en la fase de negociació final.

    Sí, la lògica hauria de ser aquesta, la qüestió és que mai ho hem fet així. Es podria fer perfectament, però no hi ha hagut voluntat ni transparència. Les companyies es beneficien de tot l’invertit pels Estats en investigació bàsica, però no només, també del que s’inverteix en les fases finals i més aplicades. A Espanya, per exemple, més del 60% de la investigació mèdica és finançada per l’Estat.

    També en assaigs clínics hi ha exemples en el món com el del trastuzumab [un fàrmac contra el càncer de mama] on el 50% dels assajos es van realitzar amb pressupost d’universitats, centres de recerca o fundacions sense ànim de lucre. O el de l’alemtuzumab [contra l’esclerosi múltiple] en més d’un 70%.

    Però a l’hora de fixar els preus, les empreses sostenen que desenvolupar un medicament és molt car i que hi ha molts projectes que es comencen i fracassen. Solen parlar d’una mitjana de 1.000 milions de dòlars per fàrmac aprovat.

    Sí, fins i tot es va parlar de fins a 2.500 milions, però aquestes xifres cada vegada estan més discutides per moltes raons. Primer, perquè les publica un grup d’investigació que paga la indústria farmacèutica. Segon, perquè no hi ha cap transparència en aquests números, no sabem d’on vénen, és un acte de fe. I tercer, perquè cada vegada estan sortint més investigacions que les refuten i que les situen molt per sota, fins i tot incloent en els costos dels projectes que fracassen. No sabem el que va suposar desenvolupar el remdesivir, per exemple, però sí que els costos de producció són únicament de 0,93 dòlars per dia de tractament.

    Tornant a la COVID-19 i als possibles medicaments i vacunes. Els països que més han invertit en algun d’ells, no podrien reclamar a altres una compensació per la seva inversió de risc? No podrien tractar de fer negoci ells també?

    Sí, però torna a ser un problema de voluntat que es podria resoldre. Per exemple, es podrien fixar acords perquè el preu en països diferents a què ha fet la inversió és superior, però raonable. I també caldria tenir en compte les possibilitats de cada un d’ells perquè no tots podran pagar aquestes quantitats.

    Alguns exemples posen difícil ser optimistes. A la pandèmia de grip A, el 2009, Austràlia va retardar la comercialització de la seva vacuna per vacunar abans a la seva població. I Trump diu que prioritzarà a la població dels EUA si la vacuna es desenvolupava allà…

    És cert. Per això necessitem acords globals i evitar mesures proteccionistes que serien absolutament indesitjables.

    Fa poc, l’OMS va fer una crida a l’acció buscant la unió i la col·laboració entre estats, institucions i empreses. Però de moment unir-se a ella és només una cosa voluntària. Fins a quin punt té rellevància?

    Des de Salud per Derechos donem la benvinguda a aquesta iniciativa que busca crear un fons comú tecnològic sobre productes de salut futurs i existents contra la COVID-19. No obstant això no és suficient, ja que com dius el fons serà voluntari. Calen compromisos més ferms i vinculants per part de tots els governs. Per això ens sembla tan important que Espanya se sumi, però lamentablement no ha estat així fins ara.

    En els últims dies hi ha hagut força polèmica amb el paper de GAVI, l’aliança mundial per a les vacunes. Podries explicar-nos el paper d’aquest tipus d’organitzacions i el seu valor? Amaguen alguna amenaça per interessos particulars, com s’ha suggerit?

    GAVI és un partenariat o associació global per impulsar la immunització en els països empobrits. És una iniciativa fruit de la solidaritat global en què participen governs, sector privat i organismes internacionals com l’OMS o UNICEF. El seu paper és important per a finançar part dels plans d’immunització de països amb pocs recursos que necessiten el suport de la comunitat internacional per a la compra de vacunes i el reforç dels seus sistemes sanitaris.

    La seva funció en la COVID-19 serà fonamental, pel que és necessari que aquesta organització serveixi per impulsar la capacitat de producció de futures vacunes i assegurar un preu assequible i, en aquest sentit, és molt important que en GAVI els governs fixin amb les companyies un preu adequat de la possible vacuna des del principi.

    Una opció de la qual es parla, en cas que la situació no sigui la desitjable, és que els països vagin a les llicències obligatòries i així facilitar l’accés als tractaments. És possible? En què consisteixen exactament?

    Sí, això és una cosa que també estem demanant, juntament amb la societat civil amb la qual estem treballant. És una salvaguarda recollida en l’acord dels TRIP o ADPIC [Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç] que permetria als Estats, en situacions com l’actual, suspendre temporalment l’exclusivitat d’una patent i produir un medicament com a genèric . En contraprestació, la companyia que posseeix la patent rebria uns royalties. O fins i tot, si un país no pot fer-ho, tindria la possibilitat d’importar-lo a un altre país que l’ha produït sota una llicència d’aquest tipus. El problema és que hi ha alguns països, com Espanya, que van dir que mai s’acollirien a aquesta última clàusula.

    Les patents van néixer per estimular la innovació, però de la conversa subjau que esteu en contra d’aquest model.

    Sí, nosaltres som d’aquesta opinió. En lloc d’estimular la innovació, les patents la frenen per diverses raons. Per exemple, poden allargar artificialment la seva vigència per diversos mecanismes, com introduir noves indicacions o treure al mercat petites modificacions. És el que s’anomena ‘reverdiment’. Si poden seguir explotant-, no tenen estímul per innovar.

    D’altra banda, tot el relacionat amb la propietat intel·lectual suposa un fre per compartir el coneixement. Es poden usar altres incentius per estimular la innovació que no siguin tan perversos i que no tinguin tants efectes negatius. L’objectiu dels investigadors mai va ser el d’obtenir una patent, fins que es va demanar com a requisit en els currículums.

    A més, tal com està muntat el sistema fa que només es desenvolupin els medicaments que seran molt rendibles des del punt de vista econòmic, però no sempre els més necessaris en qüestions de salut. Un clar exemple d’això són els antibiòtics, en els quals les companyies no estan interessades a invertir.

    Quines podrien ser altres mecanismes o incentius?

    Per començar, els Estats haurien de posar prou diners en el sector i desenvolupar els mecanismes necessaris per poder traslladar un producte de salut fins al mercat. A més, es poden incentivar models de negoci amb companyies interessades, hi ha múltiples formes. Per exemple, es pot determinar quin tipus de producte es necessita i posar premis econòmics a la innovació [ com suggereix el premi Nobel en Economia Joseph Stiglitz]. I després hi ha d’haver competència entre els fabricants, el sistema no pot estar basat en el monopoli. ‘De fet, hi ha pocs productes regulats així! Els marges de benefici de les grans companyies farmacèutiques són fins a tres vegades més grans que en qualsevol altre sector.

    No obstant això, ni Mazzucato ni Stiglitz estan a favor d’abolir les patents per complet. Aquest últim sosté que en alguns àmbits, fins i tot sanitaris, poden continuar tenint un paper.

    Bé, Mazzucato va ser molt clara respecte a la situació actual fa poc en la seva intervenció durant la crida a l’acció de l’OMS contra la COVID-19 [que proposa compartir la propietat intel·lectual, regular els preus i distribuir la fabricació dels medicaments. Mazzucato ho va resumir en un: «No hi ha una altra opció»].

    En teoria, les patents es van crear perquè aquells que innoven obtinguessin una compensació pels seus esforços econòmics i un incentiu per invertir i investigar. No obstant això, els 20 anys d’exclusivitat tenen conseqüències desastroses que es deriven del monopoli, entre elles, els alts preus dels fàrmacs i les limitacions per compartir coneixement.

    Les empreses recuperen les seves inversions molt aviat i, a més, gran part de diners invertits és públic. Compensar i incentivar els actors públics i privats que fan innovació biomèdica podria fer-se d’una altra manera, sense l’exclusivitat que concedeixen les patents. La qüestió és que les tecnologies sanitàries no poden ser un producte de consum qualsevol perquè d’ells depèn la nostra vida.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Un estudi a la Xina prova el cost mental de la pandèmia sobre el personal sanitari

    Des que el passat 31 de desembre donés la veu d’alarma, Xina va ser el primer país a lluitar contra milers de casos de COVID-19. També el primer a patir les conseqüències de la pandèmia. Una nova investigació, publicada aquesta setmana a la revista JAMA Network Open, mostra l’impacte psicològic al personal sanitari.

    En concret, l’estudi va analitzar a 385 metges de primer any de residència que van treballar en hospitals de Xangai, la ciutat més gran de país asiàtic. Tot i trobar-se a centenars de quilòmetres de l’epicentre de virus -localitzat a la província de Wuhan -, la metròpoli de 24 milions d’habitants va tenir un fort confinament per intentar frenar la malaltia.

    Els metges residents, que van començar en dotze hospitals xinesos l’agost de 2019, van acordar fer un seguiment del seu estat d’ànim diari en una aplicació per a telèfons intel·ligents, i cada pocs mesos responien a qüestionaris sobre la seva salut mental i si havien experimentat, observat o temut violència física o verbal en el seu lloc.

    En aquest moment no s’imaginaven que les seves dades, analitzats per investigadors de la Universitat Jiao Tong de Xangai i la Universitat de Michigan (EUA) i recollits en el seu Estudi de Salut Interna, donarien algunes de les indicacions més clares fins ara del cost mental d’estar en la primera línia d’una pandèmia.

    El treball examina els canvis en les puntuacions entre les enquestes que els residents van fer a l’octubre i novembre de 2019, i les que van fer a gener i febrer, quan els casos de coronavirus van aconseguir el seu punt màxim a la Xina. També mesura els canvis en l’estat d’ànim diari entre aquests dos trimestres.

    Els resultats mostren com els metges residents van experimentar, tot just el primer mes des que va començar l’epidèmia, una forta caiguda en el seu estat d’ànim, un augment dels símptomes de depressió i ansietat i una duplicació de la seva por a la violència en el lloc de treball. No obstant això, el final de l’hivern sol ser un moment de força alegria a la Xina, a causa de la celebració de l’Any Nou Lunar.

    «Fins i tot abans d’aquesta pandèmia, els nivells de depressió i símptomes d’ansietat entre els nostres professionals eren alts, però ara estan empitjorant», explica Srijan Sen, psiquiatre i neurocientífic de Michigan que lidera l’estudi. «Com que aquesta pandèmia ens acompanyarà en el futur immediat, necessitem prioritzar el benestar dels nostres treballadors de la salut, no només per ells, sinó també pels pacients que els necessitaran en els mesos vinents i anys», afegeix.

    Fa unes setmanes ja van ser publicats en un preprint -informe sense revisió per altres experts- les dades de cohorts anteriors de residents, realitzades per un altre equip científic. El seu treball de tres anys mostra un augment similar de símptomes de depressió en 7.000 residents de primer any (interns) en més de 100 hospitals dels EUA i 1.000 xinesos a 16 hospitals de Xangai i Beijing.

    Víctimes col·laterals de la pandèmia

    L’augment dels símptomes entre els residents de primer any a Xangai contrasta amb les dades de la collita de residents de l’any anterior, que van participar en el mateix estudi de 2018 a 2019. «Mentre que la classe d’aquest any va tenir un canvi brusc en la majoria dels indicadors de salut mental i violència en el treball durant la primera meitat de l’any de formació, la classe de l’any anterior va obtenir puntuacions estables», apunten els autors.

    «Amb els nombrosos nous casos que s’han estès per tot el món, això té importants implicacions per a la forma en què les comunitats responen a aquesta creixent crisi de salut pública», afirma Weidong Li, professor de la universitat xinesa i un altre dels autors principals de la feina.

    Segons Elena Frank, directora de l’Estudi de Salut Interna des de la Universitat de Michigan, «els sanitaris s’enfronten a les mateixes tensions que la resta de nosaltres -preocupaciones per les persones vulnerables de la família o per no poder tenir cura dels nens-, mentre que també manegen una major càrrega de treball i es col·loquen a si mateixos i als seus cercles pròxims en un major risc d’infecció. Totes aquestes circumstàncies fan que no es puguin passar per alt les possibles conseqüències per a la salut mental d’enfrontar-se a aquesta enorme pressió».

    El cas d’Espanya

    Segons les últimes dades ofertes pel Ministeri de Sanitat, el nombre de sanitaris afectats per la COVID-19 supera els 51.000. Davant la falta encara d’estudis publicats a Espanya sobre la salut psicològica en aquests professionals, cal tenir precaució a l’hora d’extrapolar les dades d’investigacions com la realitzada en els residents xinesos.

    «Tot i el poder resilient dels professionals sanitaris, es veuran afectats psicològicament per aquesta catàstrofe i hem de col·locar mesures extraordinàries, sobretot tenint en compte els possibles rebrots», afirma Jesús Linares

    Com explica a SINC Jesús Linares, professor de Psicologia a la Universitat Europea i coordinador del Dispositiu d’Atenció Psicològica de la Comunitat de Madrid i Sanitat, «cal tenir en compte la idiosincràsia del nostre país i de cada zona geogràfica/hospital/servei, així com d’altres factors. No hi ha un perfil de professional que tingui major afectació que un altre, però sí factors de risc o protecció».

    Per exemple, el nivell de contacte amb el virus a la feina, si han estat contagiats o les seves famílies, si han patit morts pròxims, si han estat canviats de servei o han treballat en el seu habitual, si han comunicat nombroses males notícies (per telèfon majoritàriament) i si tenien experiència o formació en aquest tipus d’intervencions.

    «Encara estem davant, probablement, la major crisi en el món des de la Segona Guerra Mundial, no hem de ser alarmistes, però sí previsors i protectors», continua. «Tot i el poder resilient dels professionals sanitaris, es veuran afectats psicològicament per aquesta catàstrofe i hem de col·locar mesures extraordinàries, sobretot tenint en compte els possibles rebrots».

    Més risc psicològic en els rebrots

    En contra del que es tendeix a pensar, la literatura científica evidència que, quan s’acumulen experiències potencialment traumàtiques, el risc de patir simptomatologia psicològica adversa és més gran. «L’experiència repetitiva davant de situacions difícils no ‘t’immunitza’ psicològicament perquè ‘t’acostumis’ a això», apunta Linares.

    «La importància rau en la gestió de la crisi, és a dir, en tenir les eines i els estils d’afrontament adequats. Així i tot, acumular certes experiències potencialment traumàtiques es presenta com un factor perillós», adverteix el professor de la Universitat Europea.

    La seva experiència en el servei d’atenció psicològica del Ministeri de Sanitat i el de la Comunitat de Madrid reflecteix que els professionals sanitaris espanyols s’han vist afectats de manera significativa per la crisi del coronavirus.

    «Principalment han mostrat simptomatologia ansiosa, depressiva i alteracions de la son, alimentació i conflictes en les seves relacions socials. També ha estat molt representativa l’anhedonia, culpabilitat, distrès crònic i l’afectació de la confiança en la seva capacitat, així com el desbordament o embotiment emocional», conclou.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • Els països més empobrits van actuar aviat contra la COVID-19, però no serà suficient

    Mentre l’hemisferi nord relaxa els seus confinaments i recupera a poc a poc certa normalitat, el coronavirus avança imparable en l’altra meitat de la planeta. Enfrontar-se a la pandèmia consisteix a mantenir un delicat equilibri entre salut i economia, però aquest exercici de funambulisme no és igual de fàcil per a tots els governs. Un estudi publicat a la revista Science intenta predir l’impacte que tindrà la COVID-19 en els països més desfavorits, així com els reptes a què s’enfronten per controlar-la.

    «Els països d’ingressos mitjans i baixos tenen economies i sistemes de salut més fràgils, de manera que hi ha menys espai per trobar aquest equilibri i les conseqüències són molt més greus si no es manté», explica a SINC l’investigador de l’Imperial College de Londres (Regne Unit) i coautor de l’estudi, Patrick Walker.

    Aquestes economies compten amb alguns avantatges a priori a l’hora d’enfrontar-se al coronavirus. El continent africà, per exemple, és un veterà en la lluita contra epidèmies i emergències sanitàries, i això s’ha reflectit en les primeres etapes de la pandèmia. «Molts països de baixos ingressos van actuar molt aviat i amb efectivitat, molts fins i tot abans de tenir morts per COVID-19», assegura Walker. «Això probablement va evitar molts brots catastròfics».

    No obstant això, aquests llocs no ho tenen tan fàcil a l’hora de paralitzar les seves economies. Els mateixos països africans que van imposar confinaments dràstics amb molta antelació, com Ghana, Sud-àfrica i Nigèria, van haver de relaxar-los davant el temor que les conseqüències econòmiques sobre la població més vulnerable fossin pitjors que les de la pròpia pandèmia.

    D’altres, com el Perú, van fer confinaments molt estrictes amb tot just 70 casos i 0 morts, però això no ha evitat que es converteixi en un dels epicentres de Sud-amèrica, amb més de 220.000 casos. Allà la majoria de persones ha de sortir de casa per treballar i els ajuts econòmics de Govern només van poder mitigar aquesta situació temporalment. A més, els amplis supermercats occidentals són substituïts per mercats abarrotats, de manera que l’aïllament resulta més complicat.

    Una altra aparent avantatge per a aquests països és comptar amb poblacions més joves. Walker diu que això «probablement» faci que «una major proporció de les infeccions siguin lleus».

    L’investigador afegeix, a més, que «hi ha indicis que la transmissió en els països d’ingressos més baixos és lleugerament més lenta», encara que aclareix que «segueix sent prou alta perquè infecti la majoria de gent si no es controla».

    Més joves, però amb més riscos

    El problema, segons els investigadors de l’Imperial College, és que aquests avantatges són anul·lades pels inconvenients. Walker resumeix els tres factors principals que «reduiran l’efecte protector» de tenir una població més jove.

    En primer lloc, aquestes poblacions pateixen majors nivells de malnutrició i malalties com la sida, malària i tuberculosi. «No sabem com això pot interactuar amb la COVID-19», lamenta Walker.

    En segon lloc, les persones d’edat avançada sovint viuen amb la seva família, pel que són menys capaços d’aïllar-se de la infecció.

    Però la major preocupació de Walker és el tercer factor: l’accés a un sistema de salut. «Molts països tenen pocs respiradors, si és que en tenen algun, i l’accés a oxigen de qualitat és escàs». Sudan del Sud , per exemple compta amb 4 per als seus onze milions d’habitants. Deu països africans ni tan sols tenen un.

    «Això probablement augmentarà substancialment el risc de mortalitat en gent de més de 50 anys», explica Walker. Un cop l’epidèmia s’estengui i la sanitat d’aquests països es col·lapsi, els investigadors estimen que el risc mitjà de morir per COVID-19 serà superior per a alguns pacients en comparació amb països com el Regne Unit i Espanya, encara que amb grans variacions segons els recursos sanitaris.

    «En absència de ventilació mecànica, la mortalitat podria estar entre el 90 i 100%, en comparació del 51% del Regne Unit», escriuen els autors de l’estudi. També consideren que les morts s’incrementaran entre majors de 40 anys i fins i tot joves, amb una mortalitat de fins al 60% si no hi ha oxigen disponible.

    Segons les seves dades, això faria que la taxa de letalitat per infectats (IFR) fora «en el millor dels casos» semblant a la dels països més rics, tot i comptar amb l’avantatge inicial d’una població més jove.

    Lluitar contra la COVID-19 sense recursos

    «Tot i que la situació a Europa millora, globalment està empitjorant». El director de l’OMS Tedros Adhanom pronunciava aquestes paraules fa una setmana. Dies més tard, el mateix organisme expressava la seva preocupació pel continent africà, on la pandèmia de COVID-19 s’accelera. Allà es va arribar als primers 100.000 casos en 98 dies, però només 18 en arribar als 200.000. A més, ja hi ha transmissió comunitària en 54 països.

    «Una conclusió clara de la nostra feina és que, independentment que els països siguin capaços de suprimir la transmissió a llarg termini, mantenir nivells el més alts possible de distanciament social i invertir en [augmentar la capacitat de fer] test salvarà milions de vides a comparació amb abandonar els esforços de contenció», comenta Walker. Tot i així, admet que «no hi ha respostes fàcils».

    «Els epicentres es desplacen a països amb ingressos mitjans com Brasil, Índia, Mèxic i Sud-àfrica, on els sistemes de salut estan arribant al seu límit. Les properes setmanes seran excepcionalment tristos», diu Walker

    L’efectivitat dels confinaments és una cosa que estudis recents dels modelitzadors de la mateixa universitat de Walker ja han suggerit: només a Europa es van evitar tres milions de morts. Però, què passarà amb els països d’ingressos més baixos?

    «Allà on l’accés a aigua per a rentar-se les mans no està garantit, les mides de les famílies convivents són molt més grans i treballar des de casa és poques vegades una opció, el distanciament social i la prevenció és molt més difícil», diu Walker. «La vigilància rigorosa i els tests seran un element clau» però, al mateix temps, «seran molt més difícils d’implementar en contextos desafavorits amb pitjors infraestructures».

    La pandèmia de COVID-19 ha mostrat certa aleatoritat en el seu impacte en diferents països. «Ja hem vist que l’impacte de la pandèmia en els països rics és molt variable, i que depèn sobretot del moment i efectivitat de les estratègies d’intervenció».

    Així i tot, Walker és pessimista. «Estem veient com els epicentres es desplacen a països amb ingressos mitjans com Brasil, Índia, Mèxic i Sud-àfrica, on els sistemes de salut estan arribant al seu límit. Si aquesta tendència continua, les properes setmanes i mesos seran excepcionalment tristos». Per desgràcia, afegeix, el risc de la COVID-19 segueix sent el mateix que al gener.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • L’Atenció Primària aixeca la veu contra la precarietat i reclama mitjans per afrontar la nova fase de l’epidèmia

    Els professionals de l’Atenció Primària a Catalunya han dit prou. Després de compartir el focus de la crisi sanitària amb els hospitals, els ambulatoris adverteixen que la seva càrrega de treball, que des de fa anys consideren excessiva, s’ha disparat durant la desescalada. A les ja addicionals tasques assistencials en residències de gent gran s’han sumat les de detecció de casos de COVID-19. Tot això ha incrementat la pressió sobre metges de família i infermeres sense que s’hagin incorporat els reforços necessaris, segons els professionals de sector. I d’aquí el seu malestar.

    Des dels sindicats, entre ells el majoritari Metges de Catalunya, fins a col·lectius de professionals com Rebel·lió Atenció Primària o el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) han denunciat la precarietat creixent en els sanitaris d’aquest sector.

    L’espurna que va encendre la seva indignació va ser l’externalització del rastreig de casos de COVID-19 a l’empresa Ferrovial, amb un contracte de fins a 17 milions -que el departament de Salut s’ha compromès a revertir-, però la seva llista d’exigències va més enllà: des de la recuperació del 5% de l’salari perdut durant l’anterior crisi a la incorporació de nous professionals, passant per la reducció dels contractes temporals o la descàrrega de la gestió de les baixes laborals per COVID-19.

    «A part de la nostra feina habitual i de tots els pacients amb patologies cròniques que no hem pogut atendre durant mesos, ara se li sumen els test PCR i totes les cites a qualsevol pacient amb simptomatologia de COVID-19», apunta Marta Trencs, metgessa de família a l’ambulatori Passeig Sant Joan de Barcelona. «També ens estem encarregant de l’estudi de contactes d’aquests pacients amb coronavirus, la veritat és que anem desbordats».

    Fins a la data, l’únic que saben els gairebé 20.000 sanitaris d’Atenció Primària de l’Institut Català de la Salut (l’ens públic que gestiona més del 80% dels equipaments) és que la consellera, Alba Vergés, va anunciar 430 incorporacions de cara a l’estiu. Sobretot, per fer front a l’augment de pacients al litoral català i a les residències. Fonts de la conselleria no aclareixen de moment si ja s’ha contractat a algú.

    Tampoc no els serà fàcil. Un dels problemes que ha tingut la Generalitat en els últims anys ha estat el de trobar nous metges de família amb els quals alleujar la càrrega assistencial dels actuals. Després de la vaga de finals de 2018, l’ICS es va comprometre a incorporar 250 facultatius. A la fi van ser només 173 (Metges de Catalunya el rebaixa fins i tot més), que es van compensar amb altres 720 ja contractats que van acceptar augmentar el seu horari setmanal en dues hores i mitja. En total, l’administració estima un augment de l’equivalent a 307 professionals.

    «La sensació majoritària és que ens sentim sols i defraudats amb les institucions», explica Javier O’Farrill, responsable de Sector primari de Metges de Catalunya, a partir d’una enquesta que estan elaborant aquests dies sobre com han viscut els facultatius la gestió de l’epidèmia.

    «Estem cansats que ens diguin que ens compensaran econòmicament quan tenim retallades pendents de revertir des de fa una dècada», resumeix aquest metge. El seu sindicat, així com CCOO i UGT, s’han oposat a la decisió de la Generalitat de gratificar el seu sobreesforç amb entre 350 i 1.350 euros, una paga que consideren, a més, injusta perquè estableix un major reconeixement als facultatius que a infermeres o auxiliars. Segons les taules salarials de 2019, un metge de família cobra un sou base de 1.179 euros que amb els complements ascendeix a 3.120 euros i una infermera, una base de 1.020 que puja a un mínim de 1.928 euros en total.

    En un manifest, que compta ja amb més de 1.000 adhesions, el col·lectiu Rebel·lió Atenció Primària adverteix l’endèmica manca d’inversió. «S’ha fet evident una dècada de retallades en recursos i en personal, i la persistència en polítiques de gestió sanitària fetes des d’una visió centrada a l’hospital i el benefici econòmic», assenyalen. Tres de cada cinc euros retallats de la sanitat catalana durant l’anterior crisi van sortir de la Primària, que suposa en aquests moments el 18% del pressupost total de sanitat, malgrat que els experts assenyalen que hauria de ser el 25%.

    El col·lectiu Rebel·lió Atenció Primària sosté en aquest sentit que la càrrega assistencial dels metges i infermeres és «incompatible» amb una «atenció de qualitat» als pacients. Meritxell Sánchez, presidenta de FoCAP i metge de família al CAP Besòs de Barcelona, considera que les plantilles estan «infradotades», i lamenta que sempre es descarreguin tasques sobre aquests centres sense pensar en recursos addicionals. Si és el cas, per exemple, dediquen una metge de família a detecció de COVID-19 sense que ningú la substitueixi. I tenen la fortuna, afegeix, que al seu CAP no li correspon la supervisió de cap geriàtric.

    Rebel·lió Atenció Primària també fa referència a l’assistència prestada a les residències des que el departament de Salut va assumir la gestió dels geriàtrics davant l’elevada xifra de morts i contagis entre la gent gran. Sobre aquest aspecte, el col·lectiu comparteix una carta enviada a la Generalitat i que signen també el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) i una vintena d’entitats socials i veïnals en la qual es reclama un canvi de model dels geriàtrics.

    Aquests sanitaris exigeixen que els responsables de l’atenció sanitària quedin d’ara en endavant en mans dels equips d’Atenció Primària en comptes de les mútues privades. Per als professionals el traspàs de competències ha d’anar acompanyat dels recursos econòmics i de personal suficients per cobrir unes necessitats que també tenen a veure amb les cures pal·liatives i l’atenció psicològica i social de la gent gran. I demanen abandonar el model basat en la concertació amb entitats privades, que consideren que ha «mostrat clarament les seves insuficiències i negligències».

    Protestes per les males instal·lacions

    Al descontentament en els Centres d’Atenció Primària (CAP) s’ha sumat la necessitat de disposar de més sales per mantenir la distància de seguretat, un element que ha servit per recuperar una petició que ve de lluny: es necessita més espai en els ambulatoris. Segons l’anomenat pacte de ciutat signat el 2008 entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, vuit dels CAP de la capital catalana requerien una nova ubicació.

    Després de la pandèmia, de moment ja són dos els ambulatoris de la ciutat que han iniciat protestes i exigeixen un canvi d’ubicació o l’ampliació de les actuals dependències, tal com els han promès durant els últims anys. El far d’aquests centres que lluiten per tenir més espai és el CAP Raval Nord, que recentment va aconseguir que li assignessin un nou recinte després de gairebé dos anys de lluita conjunta dels professionals i usuaris.

    Els usuaris i treballadors del CAP Passeig Sant Joan, al barri de Fort Pienc, han constituït una plataforma per reclamar el nou espai que els van prometre i des del dilluns tallen el trànsit cada dia a les 14 h. per visibilitzar la seva protesta.

     

     

    Els professionals es queixen que molts facultatius no tenen ni una consulta i han d’atendre per telèfon als pacients des d’algun despatx. Quan algun requereix una visita presencial, van a un company perquè els deixi la consulta per realitzar-la. «Quan tots tornin de vacances, alguns no tindran ni tan sols un lloc on seure amb un telèfon i un ordinador», explica Marta Trencs, metgessa de família de l’ambulatori Passeig Sant Joan. «Si hi ha un rebrot a l’octubre o novembre, sincerament no sabem com ho afrontarem».

    També al CAP Gòtic han alçat la veu perquè l’administració compleixi amb el seu compromís de dotar aquests equipaments de l’espai necessari. Segons explicava fa uns dies Oriol Rebagliato, adjunt a la direcció d’aquest CAP, es necessita el triple d’espai de què disposen actualment per poder atendre amb garanties a tots els pacients. Mentre no es trobi una opció definitiva, els seus treballadors demanen que s’instal·lin mòduls provisionals a la plaça que queda enfront de l’ambulatori, una solució que també plantegen els empleats del CAP Passeig Sant Joan.

  • La doble batalla dels sanitaris contagiats

    «Tenia l’esperança que un dia em llevés i no tingués febre, però això no passava i cada vegada anava a pitjor». És el testimoni de l’Eulàlia Torrent, metgessa de família a CAP Manso-Poble Sec. Va començar a tenir símptomes de coronavirus després que el seu marit, en Toni, també metge, donés positiu a la prova PCR. Ell va començar amb febre i al cap de pocs dies va ingressar a l’Hospital de Sant Pau amb pneumònia bilateral. «Se’m sumava la preocupació pel Toni amb el fet que jo també estava malalta. Sempre que ho havia estat algú m’havia cuidat, però aquest cop no hi havia ningú a casa. Tenia molta tos, em notava marejada… frustrada. Tenia el model del Toni, que va anar a pitjor cada setmana, i jo sentia que anava a seguir el seu camí».

    En fer-se una placa, a l’Eulàlia li van diagnosticar pneumònia i va ingressar al mateix hospital que el seu marit, on s’hi va estar una setmana fins que li van donar l’alta. Al cap de pocs dies, en Toni també va tornar a casa, després d’haver estat tres setmanes a l’hospital. No saben del cert com es van infectar, però sospiten que en Toni es va infectar en un domicili d’un pacient amb símptomes de coronavirus.

    Segons les informacions proporcionades pel Ministeri de Sanitat, el nombre de professionals sanitaris contagiats per coronavirus ha sigut, fins a l’11 de juny, de 51.849, 63 dels quals -a data del 5 de juny- han mort. D’aquesta manera, els sanitaris contagiats suposen un 21% dels contagis totals a l’estat espanyol. Segons dades recents recollides en una enquesta difosa pel sindicat SATSE, un 38% de les infermeres i infermers de Catalunya ha patit la COVID-19.

    Diverses entitats laborals, com el Sindicat de Metges de Catalunya o el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) han denunciat en nombroses ocasions la manca de protecció dels professionals sanitaris durant la pandèmia i han assenyalat aquest fet com la principal causa de la «sagnia de contagis» entre el personal sanitari. Aquests han viscut el calvari de la pandèmia per partida doble: a primera línia assistint als malalts i també com a pacients de coronavirus.

    Dolores Alcaide, infermera especialista en cirurgia de l’Hospital General de l’Hospitalet, va viure una situació semblant a la de l’Eulàlia. «Amb la pandèmia vivíem amb un estrès constant i, clar, arribava a casa molt cansada. Però em vaig començar a sentir més cansada, fins que vaig començar a tenir dècimes». A principis d’abril es va fer la PCR i va donar positiu, de manera que es va quedar aïllada a casa. «Veus el que veus a l’hospital, i et deixa molt tocada. A més, hi ha l’angoixa que portes la malaltia cap a casa i tens por de contagiar els teus. Et sents culpable», explica. Al cap d’una setmana de patir símptomes li van diagnosticar pneumònia bilateral. Aleshores la van derivar cap a un hotel medicalitzat, on s’hi va estar una setmana fins que li van donar l’alta.

    «A l’hotel vaig viure un gran sentiment de soledat», relata. «Et trobes molt malament, el tractament és dur. Dos cops al dia venien les infermeres a prendre’m les constants i a donar-me la medicació, que m’anava prenent amb les pautes que em donaven». A l’hora de dinar, picaven a la porta. «Obries la porta i veies com s’obrien la resta de portes del passadís i la gent, en pijama, agafava el menjar i tancava la porta. Quan acabaves, llençaves les deixalles al cub d’escombraries que hi havia al costat de la porta», explica.

    Durant el pic de la pandèmia

    Amb l’inici de la pandèmia, la Dolores va passar de treballar en quiròfans a la unitat d’urgències de l’Hospital General de l’Hospitalet, de manera que va haver d’adaptar-se a unes noves tasques. «Has de reciclar-te en el tractament d’un malalt que tu ja no portes, perquè tothom es va especialitzant en alguna cosa», explica. Com a la resta d’hospitals, en pocs dies es va passar d’uns pocs casos de coronavirus a què a mitjans del mes de març gairebé tot l’hospital estigués ple de pacients de COVID-19. A la pressió assistencial a la qual estaven sotmesos els sanitaris se li sumava l’evident manca de material de protecció. «Al principi la manca de material era escandalosa. Tots estàvem molt reticents», es queixa.

    En el mateix sentit s’expressa l’Eulàlia, que explica que la falta de material de protecció que tenien al CAP la feia treballar amb una inseguretat molt gran. A més, assenyala que el personal de l’atenció primària s’ha sentit, com en moltes altres ocasions, de segona. «Des de la primària vam veure la diferència respecte als hospitals. Allà quan els sanitaris començaven a tenir símptomes lleus de COVID els feien la PCR ràpidament, mentre que a nosaltres no, i això que érem els primers a rebre els pacients amb símptomes. No se’ns cuidava ni se’ns diagnosticava», diu.

    A banda de la manca de material de protecció i la pressió assistencial per l’augment exponencial de pacients, un altre factor estressant pel personal sanitari era la incertesa de treballar per combatre una malaltia nova i desconeguda. «No sabies ben bé a què t’enfrontaves. Sempre diem que treballem amb l’evidència científica i en aquest cas, evidentment, no n’hi havia. Havíem d’anar prenent decisions al dia a dia», explica Yolanda Canet, cap de Ginecologia de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. «Vam haver de redissenyar ràpidament el servei per adequar-nos a la situació, fent circuits segurs per les dones que venien de part que no tenien el coronavirus i atenent a les dones embarassades que sí que tenien la malaltia», assenyala.

    La Yolanda va viure el pic del contagi des de casa, aïllada després de ser diagnosticada de coronavirus. Va contraure pneumònia, però els criteris no eren d’hospitalització i es va quedar a casa. «Estàs molt ambivalent: et trobes molt malament i reconeixes que estàs molt malalt i alhora saps que els teus companys i companyes estan a primera línia treballant al 200%». Al cap d’un mes es va reincorporar a la feina. «Tornes una mica amb la sensació que ja està tot fet, que has estat fora de joc en els pitjors moments», explica. «Després, però, t’adones que continua havent-hi molta feina, reorganitzant altre cop tot l’Hospital per tornar a l’activitat habitual». Aquesta ‘nova normalitat’ la veu com una oportunitat per repensar els hospitals. «El coronavirus ens ho ha trencat tot: doncs ara aprofitem-ho per muntar-ho de la manera que voldríem» diu.

    Segons explica Guillermo Roca, infermer d’UCI de l’Hospital de la Vall d’Hebron, a primera línia i en els moments més crítics, es barrejaven diversos sentiments: “incertesa, frustració, desconeixement…”. Ell va haver de confinar-se després de mostrar símptomes lleus de coronavirus i que la PCR donés positiva. «Al cap de quinze dies, sense que em fessin cap mena de prova, vaig tornar a la feina”. A l’UCI, la realitat era molt dura. “Hi havia dies bons, amb moltes altes, i dies dolents en què els pacients no avançaven. Els dies dolents, tenies la sensació d’estar donant-te cops contra la paret tot el dia. Estar 12 hores treballant i que els pacients, en lloc de tirar endavant, empitjoressin, era molt frustrant». Per això, diu, en arribar a casa intentava desconnectar. «Fas la teva feina, com sempre has fet, i en arribar a casa intentes no pensar en tot el que has fet. Perquè si hi penses, l’endemà no hi tornes», afirma.

    L’angoixa de ser pacient i sanitari

    L’experiència i els coneixements dels professionals sanitaris fa que quan es posen malalts, moltes vegades, tendeixin a automedicar-se i a deixar-se aconsellar pels seus companys. Això va fer l’Eulàlia fins que va dir prou. «Va arribar un moment que vaig dir: vull que algú em cuidi, vull deixar de pensar i posar-me en mans d’un especialista», explica. Segons ella, quan els sanitaris emmalalteixen la situació és «especial i cruel», perquè se saben la teoria i poden preveure els diferents estadis pels quals passaran. «Hem vist pacients que han estat igual que nosaltres i que alguns han empitjorat, han hagut d’anar l’UCI i, fins i tot, han mort. Tots aquests pensaments els vols treure del cap, perquè et provoquen angoixa. Penses: jo vull ser un pacient, no un pacient metge». De fet, quan estaven ingressats a l’hospital, ella i el seu marit van dir a la pneumòloga que no volien saber detalls tècnics sobre com estaven d’analítiques, per exemple, sinó que simplement volien saber si anaven a millor o a pitjor.

    En la mateixa línia, la Yolanda explica que ella sabia on tenia els límits i es controlava ella mateixa. «Et controles perquè tens coneixement dels criteris de la possible progressió. Parlant amb companys que també han estat malalts, ens explicàvem que comptàvem els dies al calendari. Sabíem que a partir del dia 8 o 9 de febre, a vegades, és quan la malaltia pot començar a complicar-se. Això era molt angoixant, perquè estaves contínuament controlant-te». A més, trobar-se en aquesta situació permet posar-te a la pell dels pacients. «Em vaig trobar en la mateixa situació que molts pacients, que es trobaven malament i no obtenien resposta del 061 ni dels ambulatoris perquè estava tot col·lapsat», explica. És ara, després d’haver passat la malaltia, quan és més conscient de tot el que ha viscut. «Vaig passar molta por i me n’he adonat després. En aquell moment, em trobava tan malament que no podia ni pensar», expressa.

    Cuidar-se per poder cuidar

    Davant l’estrès generat per la pandèmia i l’experiència de molts professionals sanitaris que han patit la malaltia, durant aquests darrers mesos s’ha potenciat l’atenció psicològica als sanitaris. En molts hospitals s’han realitzat teràpies individuals i col·lectives per expressar dubtes, angoixes, pors i frustracions. També entitats com la Fundació Galatea, pertanyent al Col·legi de Metges de Barcelona (COMB), van posar en marxa teràpies telemàtiques per atendre als professionals que necessitaven suport psicològic davant el patiment i l’impacte emocional a causat per la crisi del coronavirus.

    «Inicialment anava dirigit a professionals sanitaris, però també vam ampliar el servei als professionals dels serveis socials, com educadors, professionals de la geriatria i administratius que han atès a pacients amb COVID-19», explica el director de la Fundació, Antoni Calvo. Es tracta de sessions per videoconferència d’uns trenta minuts amb l’objectiu de «canalitzar i validar tot el patiment i les experiències viscudes i activar els recursos propis per poder afrontar situacions difícils».

    Segons explica Calvo, els professionals han mostrat bàsicament tres pors: la por a no disposar dels recursos necessaris per atendre correctament als pacients, la por a contagiar-se i deixar la resta de l’equip a l’estacada i la por a contagiar-se i poder contagiar a la família. «Aquestes tres pors s’han traduït en quadres d’estrès, d’angoixa i en la dificultat de gestionar les incerteses i els nombrosos interrogants que encara imperen sobre la malaltia», assenyala Calvo.

    Metges i personal d’infermeria són els professionals que més estan utilitzant el servei de la Fundació Galatea i suposen el 34,3% i el 33,3%, respectivament, dels usuaris. El personal auxiliar d’infermeria representa el 12,3% de les consultes i els treballadors socials i altres perfils professionals un 9%. Per ara, s’han atès a uns 500 professionals i s’han realitzat més de 1700 intervencions. Una demanda habitual que han tingut des de l’entitat per part d’hospitals i ambulatoris és la de fer intervencions en equips, per recompondre i canalitzar les angoixes viscudes des del punt de vista col·lectiu. «Els professionals sanitaris estan molt acostumats a treballar amb protocols i amb equips estables, tot organitzat de manera concreta, i amb aquesta situació s’han hagut de variar molts plantejaments, fet que ha trencat els esquemes de molts professionals», afirma Calvo.

    El director de la Fundació remarca la necessitat dels professionals sanitaris de cuidar-se per poder continuar cuidant. «Són gent molt compromesa, molt vocacional i amb un gran sentit de la hiperresponsabilitat. Dedicar-se a aquest tipus de professions d’atenció a les persones comporta uns riscos que els hem de tenir molt presents. Hem de preparar aquests professionals perquè sàpiguen afrontar situacions difícils i cuidar també la seva salut mental», diu.

    Saturats de base

    L’arribada de la pandèmia va intensificar el ritme frenètic dels hospitals i dels centres mèdics, però la saturació i l’estrès del personal sanitari per la sobrecàrrega de feina ve de lluny. «Estem dins un sistema sanitari molt estressant i amb molta precarietat laboral, especialment dins el personal d’infermeria. El sistema se n’ha sortit d’aquesta crisi perquè el personal ho ha donat tot i hem tret el millor de nosaltres», reivindica la Yolanda. La crisi, doncs, ha posat de manifest les debilitats del sistema. «Es necessiten recursos i han d’haver-hi els mitjans de protecció necessaris en cada moment. Caldrà veure si ara aquestes mancances es corregeixen i s’inverteix més perquè el sistema surti reforçat», assenyala la Dolores.

    Els professionals també es queixen del mal ús que fa la ciutadania del sistema de sanitat pública. «Tenim una institució que tracta a les persones com si fossin un client. La gent s’ha malacostumat i va a urgències per qualsevol cosa. És un tracte clientelar absurd: la sanitat és per tots i l’hem de gestionar bé», reivindica l’Eulàlia. Segons ella, els aplaudiments de la població no serveixen de massa si això no canvia.

    Seguint aquesta mateixa línia, en Guillermo destaca que falta educació sanitària. «Si tu vas a un hospital públic i has d’estar esperant cinc hores és que tu no has d’estar allà. Si comencem a fer un bon ús i s’inverteix en sanitat pública el sistema es manté. Si no, cau pel seu propi pes», afirma. En aquest sentit, la Dolores destaca que la sanitat pública s’ha de valorar sempre, no només quan hi ha una necessitat urgent com la que hem viscut. A més, diu, moltes vegades, la població no emfatitza amb les reivindicacions del col·lectiu sanitari. «Se’ns veu com un col·lectiu privilegiat, com si no tinguéssim dret a protestar per les nostres condicions laborals».

    Malgrat la duresa de l’experiència viscuda, si una cosa positiva es pot extreure de la crisi, ha estat el sentiment col·lectiu d’unió entre els professionals sanitaris. «A la unitat UCI on treballava hi havia professionals d’especialitats molt diverses. Algunes, que no havien vist una persona intubada en la seva vida, però que tenien moltíssimes ganes d’aprendre. Metges, infermers, auxiliars, zeladors… tots ens hem unit molt», destaca en Guillermo. Explica que en un moment tan crític es necessita tant tenir a algú al costat que, fins i tot, al més desconegut li explicaries les teves intimitats més grans. «El company que tens a la trinxera és l’únic que tens. Jo he plorat amb gent que ni coneixia. L’experiència radical que hem viscut ha creat un vincle molt fort entre nosaltres. Això és el millor que m’emporto, perquè viure això sense els meus companys hagués estat horrible», conclou.

  • Margarita Esteve: «La crisi torna a posar-se en evidència i això no aguantarà sinó es prenen decisions»

    Margarita Esteve és infermera especialitzada en pediatria i puericultura però des de l’any 1990 ha sigut directora infermera en diversos centres. Des del 2008 ho és a l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu. A més, també és presidenta de l’Associació Catalana de Direccions Infermeres. Aquest any es va presentar a les eleccions a la presidència del Col·legi d’Infermeres i infermers de Barcelona. Com ella mateixa diu a la biografia de la seva candidatura: «La meva carrera professional i expertesa ha estat focalitzada en càrrecs de direcció i d’alta direcció».

    La sortida del pic de la pandèmia de la COVID-19 que ens ha dut de nou a una crisi sanitària és una molt bona ocasió per parlar amb ella.

    Comencem amb una pregunta comú aquests dies però sempre necessària. Com valores la gestió de la pandèmia?

    Sí. S’ha explicat tant el que s’ha fet… Tampoc t’explicaré tantes coses en essència però si he de fer una valoració en aquests moments seria que s’ha de pensar en positiu tot el què ha passat. És veritat que ens hem hagut d’adaptar d’una manera molt ràpida i això no ens ho haguéssim pogut imaginar mai. Muntar unitats en sis hores i que tothom s’ha posat en marxa i en solfa… S’ha de destacar tota la reorganització del personal, amb noves contractacions i intentant adaptar els perfils professionals a la realitat que teníem.

    Ens hem sortit bé i però això volia dir que ningú podia fer festa, ni agafar-se un dia i tothom havia de tenir el compromís de treballar. I aquí va haver-hi una resposta brutal per part de tots els professionals. Una realitat és aquesta però després hi ha tota la incertesa de tot allò desconegut i la por al contagi.

    Com s’ha viscut des d’infermeria concretament?

    Nosaltres som infermeres i estem al costat del risc sempre, amb el tema de la sida, amb malalties infeccioses… La gent es protegeix mentre nosaltres estem acostumats a conviure-hi. El què sí que és veritat és que la COVID és una malaltia totalment desconeguda, amb un contagi molt ràpid i on la gent feia unes evolucions de manera molt ràpida… En qüestió d’hores passava de tenir símptomes molt lleus a estar molt greu. Això emocionalment tindrà un impacte molt gran. Les pors han estat un determinant en tot el procés, de fet.

    Dit això, problemes que penso que vam tenir va ser el material i la incertesa de totes les EPI. Jo crec que material no ens en va faltar però sempre hi havia la preocupació de si l’endemà en tindríem. Això va marcar una restricció i es va viure molt malament i es va viure molt malament. I les infermeres de primera línia més que ningú.

    Es va haver d’innovar i fer molta pinya

    Com a coses positives parlaria del treball en equip. Tothom ajudava tothom amb una predisposició i un compromís… També institucional. Crec que s’ha de ressaltar perquè va sorprendre com tothom anava dient «el què calgui». És una de les coses bones que hem après i també com hem sigut capaços de reinventar-nos. Això de dir ‘escolta, jo he de fer el què calgui i miro bé com ho faig i amb quina rapidesa ho faig’.

    Entre fer el què calgui estava fer d’enllaç entre malalts i família

    Sí. La manera de relacionar-nos també ha canviat tant entre nosaltres com amb les famílies. És un tema cabdal com afectava emocionalment l’aïllament dels malalts que teníem ingressats, que lògicament els havíem de tenir aïllats, i com les infermeres intentàvem que no es perdés aquesta relació amb la família a través de telèfon, a través de tauletes… Hem d’aprendre per si hi ha un possible brot de cara el futur i no fer els mateixos errors que s’han fet durant el procés perquè hi ha hagut moltes coses millorables evidentment.

    Fa dos anys es deia que la sanitat catalana necessitava un 40% més d’infermeres per assolir la mitjana dels països avançats. Ara hi ha hagut contractacions puntuals però ja s’han anat rescindit els contractes. No sé si hagués sigut una bona oportunitat per canviar ràtios

    Sí, però pensa que això és un tema econòmic. A falta de personal i com hi ha molta por que hi hagi rebrot, hem fet dues coses: intentar concentrar les vacances del personal de juny a setembre per garantir que la gent pugui descansar. Si la gent vol fer vacances a l’octubre, tu no pots garantir que les puguin fer perquè tothom està parlant del rebrot octubre-novembre. Per tant, nosaltres com organització tenim molta por d’això. També hem intentat fer contractes llargs. Hem intentat allargar a 10 mesos alguns i sobretot les infermeres de la UCI o de llocs molt especials tenen contractes de 12 mesos. Perquè les necessitem i hem d’estar preparats per si ve un rebrot.

    A banda d’això, algun dia s’ha de replantejar realment la ràtio. És un tema econòmic, sí. Però a part de dir ‘ai les infermeres, molt necessàries però no fem res’ hauran de passar d’allò que es diu a fets. Que pensa una cosa a més, la gent està molt cansada. Tenim els dos extrems: infermeres que ploren molt i infermeres amb molta agressivitat. És el què estem veient i és un tema de cansament, és un tema que no hi ha manera!

    Políticament s’han de replantejar què fan. A mi em preocupa molt veure la gent així de cansada. No sé si aguantaran. La crisi dels últims anys s’està tornant a posar en evidència una altra vegada. La gent està reivindicant… Vam perdre el 5%, hem destapat molts temes laborals… i la gent està dient ‘escolti torni’m allò que és meu i arregli com està això’. I això implica a tothom. Jo no sé si això aguantarà sinó es prenen decisions. Des de la conselleria estan dient que incorporaran canvis… s’ha de veure però en tot cas, no podem fer veure que tot va bé i alguna cosa s’ha de fer. No pot ser un tema només de bones voluntats, calen accions que reafirmin tots els temes que hem comentat.

    Davant la crisi sanitària, políticament s’han de replantejar què fan. No poden ser només bones voluntats, calen accions

    Al llarg dels anys s’han anat reivindicant demandes concretes sectorialitzades però ara s’ha fet veure la imatge de sanitaris en general. Això tornarà a desdibuixar-se?

    Va haver-hi un moment que només es parlava d’herois. Aquí no hi ha herois aquesta és la nostra feina i a nosaltres com a professional ens toca fer-la. És veritat que emocionalment ha estat molt dur i si que és d’agrair tot el què ha fet la població però una vegada passa això dius: ‘escolta, tanquem el parèntesis i obrim-ne un altre’. Hem d’obrir un parèntesis de debat: què fem amb el model de salut que tenim, què fem amb els professionals, com podem retenir el talent perquè la gent no marxi, com podem millorar les condicions laborals…Hi ha una sèrie de temes que són motiu de debat i ha de ser un debat polític i les infermeres hem de ser dins d’aquest debat polític. Cada vegada que es parli de salut hem de ser-hi i el gran reconeixement és posar en valor el què nosaltres sabem. Ens han de tenir en compte i hem de formar part del debat agradi o no perquè un sistema de salut sense les infermeres no és un sistema de salut.

    Enmig d’aquesta pandèmia hi ha hagut l’aprovació d’uns pressupostos que potser no han tingut en compte evidències que s’han vist durant aquests dies en ser uns números posposats des de fa tres anys…

    Clar. És així. Quant de temps fa que la Primària està exigint recursos? S’atreveixen a dir que la Primària és poc resolutiva però és que perquè ho sigui necessita més professionals. Ells tenen les ganes de poder formar-se i arribar a tot però els hi falten mans i no poden. Si plantegem el futur, s’ha de fer una reflexió molt seriosa de tot aquest tema.

    Sobre el sistema de salut que es vol… Només el plantejament sobre Ferrovial ja diu molt. Des de l’Associació Catalana de Direccions Infermeres, que presideixes, vau tuitejar que «la gestió dels rastrejadors de la COVID-19 l’ha de fer l’Atenció Primària».

    Clar. Això ha sigut com una bomba i ha desanimat molt. La Primària ja estava fent aquest seguiment. Ho estava fent i demanava recursos per poder-ho fer millor des del dispositiu que toca. No calia fer un encàrrec fora. Aquestes són decisions que no ens toca prendre a nosaltres però igualment volem demostrar el desacord en aquest tema.

    No teniu el poder per prendre decisions però ve se us hauria de consultar com experts

    Ja saps que això a vegades és complicat.

    Tornant a ‘tothom ha fet de tot’, persones especialitzades s’han hagut de redibuixar i aprendre moltíssim. Sobre el debat de les IIR, els títols, les infermeres sense especialitat… Cap a on camina?

    A quiròfan tu no pots tenir una infermera que no té una especialitat, un màster o una formació en quiròfan. No ho pot fer una infermera generalista. Això s’ha vist, el tema de la UCI i els malalts crítics amb la pandèmia s’ha posat en evidència. Una infermera que té un malalt crític ha de tenir un coneixement concret.

    Que surtin les especialitats és un tema de reivindicació de fa anys. Ara mateix tenim poques especialitats reconegudes i és un tema pendent i una necessitat. Per exemple, ho és tenir infermeres de pràctica avançada. Hi ha una quantitat de reptes dins el món sanitari i dins el col·lectiu infermer que s’han de tocar i s’han de posar sobre la taula.

    Te n’adones que no tothom pot fer de tot. Les infermeres tenim coneixement però cada cop tenim coneixement més específic de cara el pacient que estem cuidant, sobretot en els hospitals terciaris. En els terciaris te n’adones que no tothom serveix per tot. Un malalt fràgil ha de tenir algú que sàpiga tractar-lo. Tu no pots curar igual una persona de 90 anys que una de 30. Tenen unes característiques totalment diferents i això ho dóna el coneixement i l’expertesa i hem de caminar cap aquí.

    Aquests dies amb la pandèmia hem tingut infermeres generalistes amb pacients crítics i això ha sigut un problema. Hem hagut de formar la gent de pressa i això també ha generat molta angoixa… Al final ens hem sortit bé perquè hi ha hagut una col·laboració i un treball d’equip brutal però ha sigut dura l’experiència. En resum, les especialitats s’han d’abordar i en un futur pròxim. No podem esperar però és un tema que no depèn de nosaltres, depèn de Madrid…

    Ens han de tenir en compte i hem de formar part del debat agradi o no perquè un sistema de salut sense les infermeres no és un sistema de salut

    A banda de les especialitats també s’ha obert un debat sobre el treball a distància i la tecnologia.

    Ens hem de reinventar. Tecnològicament ens hem de reinventar. Tot i que la nostra professió té a veure amb la presència i el contacte amb el pacient i difícilment una màquina et pot suplir. Però sí que és veritat que són instruments que et poden ajudar molt a calmar, que estigui tot més controlar i evitis la presència a l’hospital. Jo penso que és bo això perquè moltes vegades els pacients vénen molt a l’hospital i potser és una manera d’evitar-ho i poder fer un bon seguiment.

    Per reduir les llistes d’espera i esponjar pacients suposo però perquè no s’allarguin aquestes s’hauria de triar què és prioritari i què és sí o sí presencial.

    És el què estem fent ara amb l’excusa que les saletes d’espera no poden estar plenes. Estem fent consultes matí i tarda i flexibilització d’horaris per evitar aglomeracions. Si hem d’evitar que el malalt vingui cada dos per tres, doncs fem ús de la visita telefònica per fer seguiment. De fet és el que s’ha estat fent durant tota la pandèmia, aquest seguiment, quan la visita no podia ser presencial. I la veritat és que els resultats són òptims. És un tema treballar-ho i perfeccionar-ho.

    Sense deixar de banda l’anàlisi de l’accessibilitat del pacient

    Està claríssim. Has de valorar tot el perfil dels pacients. No tots poden fer visita telemàtica però hi ha molt pacient que sí, que si tu el truques i li dius que com està, que què li sembla, com es troba… ‘escolti que el veuré d’aquí un mes o el tornaré a trucar en 15 dies’!. Hi ha un tipus de pacient que es pot beneficiar d’aquest funcionament. Però mai es pot suplir la presència.