Els treballadors del 112 de Barcelona que gestionen les trucades d’emergències van començar ahir una vaga indefinida. El comitè d’empresa de l’empresa Serveo, a la qual ha subcontractat la Generalitat per gestionar el servei han convocat les aturades al centre de la Zona Franca. A la vaga es va sumar una concentració ahir a les 12h del matí davant del departament d’Interior.
El Govern català ha establert uns serveis mínims del 85%, tot i que des de CCOO, que disposa de vuit dels nou delegats adverteixen que afectarà a tots els torns horaris perquè és una vaga les 24 hores del dia. El centre de la Zona Franca se suma ara al de Reus que porta en vaga des del passat mes d’agost, encara que en aquest cas només els caps de setmana. Tot en un moment en què la Generalitat ha d’enfrontar aviat la pròrroga del contracte a Serveo.
Precarietat laboral, casos d’assetjament sense resoldre i sobrecàrrega de feina
El sindicat denuncia “la precarietat laboral i la rotació constant del personal, casos d’assetjament sense resoldre i deficiències greus en l’estructura del servei que impliquen sobrecàrregues i que són impròpies d’un centre d’emergències del qual depèn la seguretat de la ciutadania”.
Des de CCOO també justifiquen la vaga per l’incompliment de l’empresa de diferents compromisos que els va portar a desconvocar la darrera vaga de vuit mesos, des de l’agost de 2020 fins al març de 2021. Serveo va garantir acabar amb la falta de personal en període de vacances, que provoca “una greu deficiència de gestió en un servei essencial”, afirmen. També exigeixen millores en l’estructura i en els salaris, que l’empresa tampoc ha complert. Es reclama més temps de descans, pagar millor els caps de setmana treballats o bé el dret al 100% del sou des d’un primer moment en cas d’estar de baixa.
La Síndrome d’Ovari Poliquístic o SOP és una síndrome que pot provocar alteracions hormonals i metabòliques i irregularitats en el cicle menstrual i infertilitat, entre altres símptomes i conseqüències. Avui dia no té cap tractament aprovat, tot i que afecta entre el 5 i el 15% de les dones en edat fèrtil de tot el món, essent el transtorn hormonal més prevalent en les dones d’edat reproductiva. Actualment s’està realitzant un estudi clínic multicèntric a nivell europeu, Spiomet4Health, que ha de permetre provar l’eficàcia del primer fàrmac per tractar-la, que s’espera que no sigui un tractament crònic. Hi participen sis països d’arreu d’Europa i compta amb recursos dels fons European Union’s Horizon 2020.
La santcugatenca Maite Miranda és infermera d’investigació i coordinadora de l’estudi a l’Hospital Sant Joan de Déu; on gestiona l’estudi, que està provant l’eficàcia del fàrmac amb 70 pacients d’entre 12 i 23 anys. Ni ella ni les pacients saben si estan prenent fàrmac en proves o si no té res, per poder controlar l’efecte placebo. Com a coordinadora de l’estudi dona suport a la investigadora principal, i el seu rol també és ser l’enllaç entre el promotor i l’equip. A més, és la persona referent i fa d’intermediària en l’organització de la visita i les cures de les pacients.
L’assaig el forma un equip multidisciplinar, amb tres doctores (dues endocrines i una ginecòloga), una biòloga que controla l’anàlisi dels valors, i la infermera que coordina l’equip i porta el pes de l’assaig clínic. Una de les doctores, Lourdes Ibáñez, ha assessorat algunes respostes d’aquesta entrevista.
Quins són els principals símptomes que permeten detectar el SOP?
S’associa a regles irregulars i excés de pèl corporal i acné, que de vegades s’acompanya de xifres elevades d’hormones masculines. Pot donar regles irregulars, obesitat i una diabetis tipus II a la llarga i pot donar també infertilitat. Per això és important tractar-lo el més d’hora possible, perquè la simptomatologia es fa més important a mesura que avancen els anys.
Hi ha també una part endocrina, que mira a nivell hormonal què està passant, perquè normalment no s’està ovulant, i això és conseqüència d’un excés de greix a les vísceres, fonamentalment al fetge, encara que no hi hagi obesitat.
Quines conseqüències per a la salut té o pot tenir la SOP?
Les conseqüències són infertilitat, síndrome metabòlica, diabetis tipus 2, més risc cardiovascular, complicacions durant l’embaràs (normalment després de fecundació in vitro).
Se’n saben les causes?
Un excés de greix hepato-visceral (és a dir, a les vísceres: estómac, pulmons…) perquè es dipositen els lípids o greixos fora del teixit adipós subcutani (de sota de la pell), que és el lloc ón es poden dipositar de forma saludable. És a dir, una alteració endocrina que fa que la reserva d’energia que és el greix s’acumuli en parts on pot donar problemes.
Miranda va treballar també com a infermera a Sant Cugat, als centres sanitaris Can Mora i Policlínic Torreblanca. | Laia Coronado Nadal
L’ovari poliquístic en principi s’ha de detectar quan comences a tenir regles irregulars. L’interessant és que en aquest moment hi hagi una visita d’un metge, ja sigui un endocrinòleg, o que sigui la ginecòloga qui pugui derivar. Però també pot dependre que els professionals tinguin més o menys experiència amb el diagnòstic.
Hi ha camí a recórrer per millorar el diagnòstic?
A l’estudi hi ha moltes noies que arriben una mica desesperades, perquè han fet moltes visites i ningú els ha sabut dir que tenen un ovari poliquístic, i això pot retardar el diagnòstic. Molt sovint, si és molt jove, costa més de diagnosticar. Des que ho tens i tens els símptomes fins que et diuen que tens ovari poliquístic pot passar un temps llarg, i això genera desesperació. Sovint van a ginecologia perquè tenen les regles irregulars, i la primera resposta és donar anovulatoris (les píndoles anticonceptives), que l’únic que fan és un pedaç sense tractar els símptomes.
Pot passar sense detectar perquè en els primers anys de l’adolescència és normal que les regles siguin irregulars?
Sí, però no triga molts anys en regular-se; per tant, si es detecta algun problema, encara que sigui en els primers anys de tenir la menstruació, és millor anar al metge.
Quin és l’objectiu de l’estudi?
L’objectiu de l’estudi SPIOMET és demostrar que una combinació de medicaments en dosis baixes és efectiu per a l’ovari poliquístic. Per això s’estan fent quatre branques, per donar evidència científica que la medicació adequada, en dosis adequades, és el més efectiu. És una combinació de dosis fixes d’espironolactona, pioglitazona i metformina.
Són dos sensibilitzants a l’acció de la insulina que també poden activar el teixit adipós marró, que augmenta la despesa energètica, i poden millorar el metabolisme del teixit adipós, i un anti-androgen i anti-mineralcorticoide, que activa el teixit adipós marró.
Quins altres hospitals europeus l’estan fent?
És un assaig clínic internacional, i hi ha sis països que hi participen. A Espanya hi ha Sant Joan de Déu i el Trueta de Girona. També hi participen hospitals a Itàlia, Àustria, Noruega, Dinamarca i Turquia. Són aquests sis països perquè es vol veure a nivell europeu si hi ha una mateixa línia, més o menys, de comportament de les pacients amb la simptomatologia, etc. I per això s’ha fet multicèntric, per abarcar més població diferent.
L’estil de vida dels diferents països també és diferent; i amb la SOP se sap que els factors externs són molt importants. És a dir, tenir un estil de vida saludable millora l’ovari poliquístic, i un que no ho és l’empitjora. Té a veure amb la insulina i amb com s’acumula el greix al teu cos. Per això és important tenir una vida saludable, menjar bé i dormir bé —no es dona prou importància a dormir bé, però descansar és molt important—.
Per què l’estudi es fa amb nenes i dones d’entre 12 i 23 anys?
Es fa en l’adolescència i edat jove perquè el tractament és millor; com menys temps esperis en diagnosticar i tractar, millors resultats hi haurà. No és el mateix tenir ovari poliquístic durant 10 anys que tractar-lo un cop es detecta. No obstant, normalment s’ha d’esperar uns dos anys després de la primera regla per considerar que els cicles són irregulars de debò, ja que abans seria erroni jutjar-ho.
Miranda és la coordinadora a Barcelona de l’estudi clínic Spiomet4Health, de prova d’un fàrmac per al SOP. | Laia Coronado Nadal
L’objectiu final és que surti un fàrmac al mercat. En aquest moment, una dona més gran podria fer el tractament?
Un cop comercialitzat per adolescents i dones joves, s’espera que es pugui fer extensiu a una franja més àmplia d’edat.
Teniu intenció de demanar fons de La Marató d’enguany?
És una possibilitat que no es descarta.
Com valores que s’hagi dedicat La Marató a tractar la salut sexual i reproductiva?
Em sembla molt important, i és un tema que fa molts anys que s’hauria d’haver abordat. Són temes molt oblidats socialment, es dona com quelcom poc important, i cal que es conegui i sobretot dedicar temps i recursos a la investigació. En tot cas, s’hauria de repetir! Són temes bàsics.
Per què fins ara no hi ha hagut un estudi que mirés l’efectivitat d’un fàrmac per tractar la SOP?
Aquest assaig clínic té al darrere una trajectòria d’investigació de molts anys; des del 2003. La Dra. Ibáñez va començar a investigar en aquesta línia i a valorar que això podia passar en una edat adulta, per exemple en nenes amb baix pes al néixer i recuperació excessiva i ràpida de pes després del naixement. Finalment, arriba a valorar que la combinació concreta de fàrmacs que et comentava, sembla que realment aconsegueix fer ovular, i seria la manera de curar l’ovari poliquístic.
Són molts anys d’investigació, i s’han d’anar fent fases. Primer és tenir una línia, i poc a poc anar avançant. Un cop veus que el fàrmac funciona, la situació que caldria donar a les pacients, posem, un quart d’una pastilla, un quart d’una altra i un quart d’una altra. No és gens pràctic, però per poder posar qualsevol fàrmac al mercat cal fer un assaig clínic.
Quins altres deures pendents té la medicina en relació al cos de les dones?
Com a infermera de recerca, puc dir que hi ha clarament un biaix en les patologies relacionades amb l’aparell reproductiu de la dona. Per exemple, una dona no hauria de tenir dolor de regla. O no hauria de tenir irregularitats. Però socialment se li treu importància, sembla que no passi res. Sí que es nota un canvi social, i cada vegada les dones tenen més informació, especialment en les generacions joves. S’han fet moltes investigacions amb homes a nivell de patologia cardíaca, per exemple, que afecten molt als homes, i és molt important, però no s’ha donat la rellevància necessària en la investigació a tot el que té a veure amb el cos de la dona.
És greu que tú diguis que cada mes et fa mal la menstruació i no salti cap alarma. Si et fa mal el braç, és per alguna cosa, és una simptomatologia. En canvi, quan a les dones ens fa mal la menstruació, se’ns diu que ja ens passarà, que no és res. Per què? O els coàguls, que també són un símptoma que alguna cosa passa amb la menstruació. Per sort hi ha un canvi, donat en part per internet i les xarxes socials, que han obert molt les possibilitats d’aconseguir informació i compartir experiències amb altres dones.
Trobeu aquests prejudicis i biaixos en les pròpies pacients?
Hi ha aquest canvi que et comentava. El que fa deu anys no es parlava tant i es considerava més normal, ara es parla més. Per exemple, tenir una regla irregular pot donar, a la llarga, infertilitat. S’ha vist que, si fas una prevenció, educació, t’avances a quan passin molts anys; aconseguir una ovulació. Hem vist que es pot tractar i començar a actuar d’una manera diferent.
Aquesta entrevista ha estat publicada a elCugatenc
La confiança en els mitjans de comunicació s’està ensorrant. Als Estats Units, el país que marca el pas en tantes qüestions relacionades amb la informació mediàtica, el percentatge de persones que confia molt o força en els mitjans ha anat caient en l’últim mig segle alhora que creixia el dels que no hi confien en absolut, fins que aquests últims van acabar superant els primers el 2022 i, de nou, el 2023 (39% davant del 32%), segons dades de Gallup.
El problema de la pèrdua de confiança en els mitjans no és exclusiu dels Estats Units. El Digital News Report (DNR) del 2023, l’informe anual de l’Institut Reuters i la Universitat d’Oxford, confirma la desconfiança creixent en les notícies a nivell global. Aquest informe, basat en una enquesta de YouGov amb més de 93.000 entrevistes fetes en 46 països diferents, assenyala que, de mitjana, amb prou feines un 40% de la població confia en la majoria de les notícies la major part del temps, amb diferències entre països que van des del 69% de Finlàndia al 19% de Grècia.
En conjunt, el consum de notícies als mitjans tradicionals, com la premsa i la televisió, segueix també disminuint en la majoria dels països analitzats al DNR del 2023. A més, aquest descens no es compensa amb l’augment del consum de notícies digitals i a través de les xarxes socials. Salvant l’interès excepcional suscitat per la pandèmia, menys de la meitat (48%) dels enquestats als 46 països van dir que estaven extremadament o molt interessats en les notícies, quan el 2017 ho estava el 63%. A Espanya, en els darrers sis anys, es va passar del 55% al 33%, i a l’Argentina, del 77% al 43%.
El públic no només llegeix menys notícies i amb menys interès que en el passat, sinó que també les evita. Segons el darrer DNR, el 36% de la població procura evitar totes les fonts de notícies o bé tracta de limitar-ne el consum a certs moments o temes. No és fàcil precisar quan es va iniciar aquesta desafecció, però podem identificar una fita en l’article Les notícies són dolentes per a tu, i deixar de llegir-les et farà més feliç, publicat el 2013 a The Guardian per Rolf Dobelli. El 2019, aquest escriptor i editor suís va desenvolupar els seus arguments al llibre Stop reading the news, on adduïa diverses raons per evitar el rum-rum notíciós, entre elles la distorsió de la realitat, l’addicció i la pèrdua de temps que provoca.
La qüestió és per què evitem les notícies. Unaanàlisi recent, publicada a la revista El Profesional de la Información, ha intentat respondre aquesta pregunta a partir d’una enquesta realitzada a Espanya el 2022. I la primera raó que esgrimeixen els entrevistats és perquè no confien en els mitjans, especialment en els digitals (més de la meitat no hi confia). Altres raons de pes són la sobrecàrrega o la fatiga informativa i el fet que s’hagi de pagar per les notícies.
El fenomen de la desafecció per les notícies és lluny de ser ben entès. Però si les generacions més joves ja presten més atenció i credibilitat als influencers que als periodistes, com indica el DNR del 2023, els mitjans de comunicació i els mateixos periodistes tenen un problema. Tampoc no sabem fins a quin punt la desafecció afecta les notícies de ciència. Tot i que potser aquí les coses podrien ser diferents, tenint en compte el prestigi social de què gaudeixen els científics i que bona part d’aquestes notícies són positives i tenen un tractament periodístic més profund. Ja ho veurem.
En el comunicat final, fet públic davant de l’Estació de França, una portaveu de les convocants va desgranar el sentit de la protesta d’infermeres i llevadores: «Diem prou al menyspreu reiterat cap a la nostra professió; demanem condicions dignes, perquè oferim cures de primera a preu de segona; estem en una situació límit, i no volem deixar la professió, ni marxar a l’exili».
El fantasma de l’exili va estar molt present al llarg de la manifestació. En acabar, una trentena d’infermeres van simbolitzar aquest risc entrant amb maletes a l’Estació de França, algunes acompanyades de les seves filles i fills. D’aquesta manera volien denunciar que moltes professionals es veuen obligades a marxar a treballar a altres països, on són molt més valorades.
Una de les paraules més corejades durant la manifestació va ser «prou!».
L’Estació de França es trobava blindada pels Mossos d’Esquadra, que van accedir al fet que només entressin aquest petit grup de manifestants. La resta havien corejat durant una bona estona les seves reivindicacions en un clima de festa, entre un fons de batucades y bengales. La manifestació va començar a les 11.30 a Diagonal amb Passeig de Gràcia, i va acabar dues hores i mitja més tard a l’avinguda Marquès de l’Argentera.
Les reivindicacions corejades van anar des dels aspectes més professionals –com el reconeixement de la categoria acadèmica i professional– fins a la necessitat de millorar el sistema sanitari. «Amb el nostre sacrifici ens toca salvar un sistema en fallida, i ho fem sense el reconeixement que ens toca: prou d’explotar-nos!». I per això durant la manifestació proclamaven que «la vocació no ho pot justificar tot».
Les reivindicacions corejades van anar des dels aspectes més professionals fins a la necessitat de millorar el sistema sanitari.
Al llarg de tot el recorregut, van ser evidents les mostres d’agraïment i solidaritat per part dels ciutadans que es creuaven amb les manifestants. En la memòria de tothom estava molt present la pandèmia. Algunes pancartes es dirigien als governants: «és trist que ens doneu l’esquena quan vam donar la cara durant la pandèmia», o «els polítics es van quedar els nostres aplaudiments». O, concretament dirigit al conseller: «Mira, mira, Balcells, ja no som minoria!». El conflicte continuava obert un mes després d’iniciar-se.
Fa encara no un mes, La Marató de TV3 va esdevenir un gran altaveu social de les històries humanes que hi ha al darrere de les infeccions de transmissió sexual (ITS) i les malalties i problemàtiques que se’n desprenen.
El degoteig de donacions espontànies i la recaptació en diferents actes organitzats durant tot el diumenge 17 de desembre i dies anteriors van aconseguir sumar més de cinc milions i mig d’euros que es destinaran a investigar les malalties i problemes relacionats amb la salut sexual que encara avui conviuen amb molts estigmes que dificulten la seva visibilització i normalització. Fins al pròxim 31 de març es poden recollir donacions per continuar engrossint l’aportació a la recerca d’aquestes malalties fruit d’infeccions de transmissió durant les relacions sexuals.
A Catalunya, hi ha 3 milions d’afectats per alguna malaltia de transmissió sexual i cada any es diagnostiquen 211.000 casos nous. La manca d’informació i de símptomes en alguns casos fa que les reinfeccions siguin bastant freqüents. Segons un estudi multidisciplinari liderat per la investigadora de l’Institut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol (IDIAPJGol), Constanza Jacques Aviñó, el 17 % de les persones que viuen a la ciutat de Barcelona diagnosticades amb una infecció de transmissió sexual (ITS) bacteriana es tornen a infectar. L’estudi ha estat realitzat amb registres d’ITS de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, analitzant les dades de 9.927 persones diagnosticades d’ITS bacterianes a la capital catalana entre els anys 2007 i 2018, que inclouen sífilis, gonocòccia i el limfogranuloma venereum.
Constanza Jacques Aviñó és investigadora a l’Institut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol (IDIAPJGol)
L’Agència Salut Pública de Barcelona és qui gestiona el sistema de vigilància del servei d’epidemiologia. Enregistren les dades d’incidència de nous casos, que van configurant el percentatge total, o prevalença de les infeccions.
Els resultats, publicats a la revista Archives of Sexual Behavior, destaquen un major risc d’ITS repetides en els joves menors de 34 anys, els homes que tenen sexe amb altres homes i les dones trans, així com entre les persones amb infecció pel VIH i les que tenen un primer diagnòstic de gonorrea i de limfogranuloma venereum.
“Per tal d’evitar reinfeccions, s’haurien de reforçar programes de prevenció entre la població jove diagnosticada amb una primera ITS”, afirma la investigadora de la Unitat Transversal de Recerca de l’IDIAPJGol, Constanza Jacques, primera signant de l’estudi. Per aconseguir-ho, Jacques demana la implicació de l’àrea d’educació i dels professionals de la salut en la promoció de programes de salut sexo-afectiva, que haurien d’integrar els determinants estructurals i socials que comencen amb l’edat escolar, és a dir, considerar les condicions socials i materials de vida de les persones.
Més ITS de repetició en persones nascudes a l’Estat
Tot i que altres estudis fets a la ciutat de Barcelona destaquen una incidència més elevada d’ITS entre la població nascuda a l’estranger, el treball publicat ara a Archives of Sexual Behavior mostra que la incidència de les ITS de repetició és més elevada entre les persones nascudes a l’Estat. Es creu que aquest resultat respon al fet que a Catalunya la infecció per VIH està infradiagnosticada entre la població immigrada. D’altra banda, alguns estudis també mostren que la població immigrada s’enfronta a un major nombre de barreres per accedir als serveis sanitaris, experimenta més discriminació i té altres problemes que fan augmentar la seva vulnerabilitat.
La investigadora de l’IDIAPJGol considera que les intervencions haurien de considerar les necessitats d’aquesta població des de la perspectiva de la diversitat de les identitats sexuals i de gènere i amb un enfocament antiracista. “Conèixer aquestes dades i com gestionar el sexe en el marc del plaer i el risc són reptes importants de cara als professionals i a la ciutadania, en general”, conclou Constanza Jacques, que és psicòloga, màster en salut pública i doctorada en antropologia de la medicina. I va encara més enllà, considera que “hi hauria d’haver més voluntat política per sensibilitzar sobre aquestes infeccions i sobre tot allò que les envolta, com a part de la sexo-afectivitat de la població, i que s’haurien de treballar programes des de la primera infància que incloguin la gestió de les emocions i l’abordatge de la sexualitat. En tot això s’hauria d’involucrar l’educació”, afirma. A banda de la possibilitat de contagiar una altra persona, la investigadora creu que seria molt interessant difondre encara més coneixement, perquè “la percepció de risc de les ITS no es valora com a greu, en comparació al VIH, perquè tenen cura. Però ara estem veient que la resistència als antibiòtics, com en alguns casos com és la gonorrea”.
Tal com recorda la Dra. Lola Gómez Roig, responsable del Institut Dra. Gómez Roig i coordinadora de processos obstètrics i ginecològics de Clínica Corachan, “és necessari sempre tractar la persona exposada o transmissora, tot i que no tingui clínica, perquè l’absència de símptomes no exclou la possible conseqüència de complicacions i no protegeix de la transmissió”. I recalca que “el preservatiu és la millor manera de prevenir la transmissió d’una ITS, però és necessari saber que també es poden transmetre per sexe oral, pel contacte de mucoses o cutani, en algunes infeccions, així com pel contacte amb sang a través de ferides o altres afectacions”.
Darrerament, s’ha posat sobre la taula la necessitat de tenir cura de la nostra salut mental; aquest fet, imprescindible i necessari, ha fet que moltes de les persones que no hi poden accedir en el sistema de salut (de manera regular o amb la celeritat que preveien) —en gran mesura a causa de la manca de psicòlegs i la poca inversió actual per revertir aquesta situació— hagin començat a fer teràpies a través de l’atenció privada.
En paral·lel, s’ha desplegat tot un seguit d’influencers i instagrammers; persones amb molts seguidors i veus pròpies, que apel·len a la cultura de l’autoconeixement i a eslògans i frases buides que arriben a milers de persones a través de les xarxes socials. Aquest fet suposa un intrusisme laboral claríssim en l’àmbit de la psicologia, però allò més greu és que generen discursos i difonen continguts que, en moltíssimes ocasions, no estan validats científicament ni apel·len als sistemes d’opressió —i, per tant, ens responsabilitza únicament i exclusiva a nosaltres del nostre benestar—, i tampoc ens aporten una visió que ens pugui ajudar en un moment concret de les nostres vides.
D’aquesta manera, ens trobem amb moltes persones que han decidit fer negoci amb el que hauria de ser, d’una banda, una atenció totalment pública, sense ànim de lucre, a l’abast de tothom i que, a més, no tenen prou coneixement ni prou formació per exercir com a allò que ells anomenen terapeutes.
Aquest fet genera dues derivades: la primera és que per fer negoci, tot s’hi val i, per tant, aquests eslògans, aquestes frases buides que ens responsabilitzen de manera individual, sense abordar l’arrel dels sistemes d’opressió, generen un impacte en cadascun de nosaltres que, paradoxalment, van en contra de la nostra salut mental. Alhora, una segona derivada és que tenim persones que han fet alguns cursets “online o vivencials” que se senten amb prou legitimitat —pròpia i col·lectiva— per atrevir-se a abordar problemes complexos com són els malestars psicològics i emocionals de les persones que atenen i que necessiten d’una perspectiva biopsicosocial per ser abordats.
No seré jo qui digui que quan tens una carrera de psicologia ja pots exercir i abordar la complexitat dels mons emocionals i mentals de les persones, però sí que em sembla necessari posar sobre la taula que la carrera t’ajuda a veure la complexitat de la realitat, els diferents sistemes que operen en el benestar d’un individu i d’un col·lectiu. Al mateix temps, la formació específica en psicologia social et dona les eines necessàries per entendre les causes de les diferents problemàtiques socials que ens acaben impactant com a societat i, per tant, per comprendre que allò que ens està passant no és responsabilitat nostra únicament i exclusiva, sinó que hi ha uns sistemes socials i econòmics —de valors, de creences, de desigualtat— que ens afecten i que, per tant, no estem soles amb els nostres malestars. De la mateixa manera, la psicologia clínica ens dona eines per abordar desordres d’origen biològic en el nostre organisme; per entendre el seu funcionament, així com aplicar un abordatge biopsicosocial de la realitat de les persones amb el treball interdisciplinari, quan és necessari.
Al mateix temps, ens trobem en un moment on sembla que qualsevol cosa és una patologia, és a dir, ho estem psicopatologitzant tot. I això implica posar etiquetes als diferents malestars, quan, de fet, viure i sentir emocions que no ens agraden —tristesa, ràbia, ira, enuig— és precisament un símptoma de salut; aquestes emocions hi han de ser perquè ens donen informació sobre allò que ens impacta. Totes ens diuen alguna cosa i la clau de tot plegat és què en fem, d’això; amb quina intensitat i freqüència les sentim, si ens permeten encarar-nos a l’acció o, per contra, ens immobilitzen. Sovint, les etiquetes que posem als nostres malestars, més que aportar-nos solucions, ens estigmatitzen i empitjoren el nostre procés de recuperació cap a una vida on el benestar sigui present.
I, si en un moment donat, sentim que necessitem un professional que ens acompanyi perquè volem canviar coses i no sabem com, o bé perquè ens trobem en una situació de desorientació o malestar constant, és important saber qui és la persona que ens acompanyarà. Per això, cal comptar amb professionals amb una formació i experiència en el camp de la psicologia, que ens assegurin que les teràpies que duran a terme funcionen —que estan validades científicament, perquè n’hi ha, i moltes, que compten amb evidència científica que demostra el seu impacte en les persones i en el tractament—. També cal preguntar des de quina perspectiva treballarà la persona amb nosaltres; delimitar quin serà l’objectiu de l’acompanyament, com l’avaluarem i des de quina perspectiva en relació a les qüestions socials i sistèmiques actuarà (tindrà perspectiva interseccional, feminista i comunitària?). Finalment, ens caldrà saber quin serà el pla de treball, la durada de la intervenció o, sobretot, quins seran els indicadors que caldrà tenir en compte per acabar la relació d’acompanyament.
Així doncs, tenint en compte que els sistemes d’opressió ens vulneralitzen, necessitem, d’una banda, estratègies comunitàries per fer front a les conseqüències emocionals i psicològiques que això implica i, al mateix temps, que totes nosaltres ens assegurem que en un moment donat comptarem amb una persona qualificada i que tingui el coneixement científic i social necessari per acompanyar-nos en un moment de les nostres vides. Cal que tinguem i teixim eines d’empoderament i cal que lluitem perquè hi hagi els professionals necessaris i perquè l’accés a ells i elles sigui públic i universal.
José Ramón Ubieto Pardo (Sabiñago, Osca) és psicòleg clínic i psicoanalista, així com membre de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi. També és professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i Consultor dels Programes AEU (Alts Estudis Universitaris) de l’Institut de Neurociències i Salut Mental de Barcelona, en col·laboració amb la Universitat de León. És col·laborador habitual en mitjans com La Vanguardia, El Periódico i CatalunyaPlural. Ha publicat diferents llibres, entre els quals hi ha Niños hiper: infancias hiperactivas, hipersexualizadas, hiperconectadas (NED Editores), Del padre al iPad: Familias y redes en la era digital (NED Editores) i el seu darrer, ¿Adictos o amantes? Claves para la salud mental digital en infancias y adolescencias (Editorial Octaedro). Parlem de tecnologia, salut mental i educació en el context de l’ampli debat a la societat catalana sobre l’ús dels telèfons mòbils a les escoles.
A l’era digital moltes de les preguntes semblen tenir respostes immediates, ja sigui a través de la veu d’Alexa, d’una cerca a Google o del ChatGPT, però un dels seus missatges principals és que ens hem de conscienciar que alguns dels principals problemes que afronten les nostres societats no tenen solucions clares ni immediates.
Estem enfrontant reptes complexos, com ara la immigració, el canvi climàtic i l’evolució de la sexualitat, entre d’altres. Aquests problemes no tenen solucions universals, cosa que genera una sensació d’impotència. La dificultat per acceptar que allò impossible contribueix a la violència i al sorgiment de postures extremes. Tot i que la ciència prometia respostes lògiques, també es troba límits i paradoxes. Això ha comportat un ressorgiment de discursos religiosos i fonamentalistes, com una reacció davant de la incertesa. Vivim en un món on la ciència i la religió coexisteixen de manera complexa, generant tensions addicionals. Crec que és crucial reconèixer la complexitat dels desafiaments actuals i evitar solucions simplistes. La polarització només afavoreix la confrontació, i cal cercar enfocaments més equilibrats i sostenibles per abordar aquests problemes.
Alhora aquesta entrada a la contemporaneïtat està mediada per la interfície de la pantalla –sigui el mòbil, l’ordinador o la tauleta–, tecnologia que ens acompanya a tot arreu i que genera tot un cercle d’hàbits, noves formes de relacionar-se amb el món, i, també, noves addiccions. Però apunta que no hem de dir-ne addictes, sinó amants.
És clar. Si no són addictes, la pregunta és quina relació tenen amb els casos, ja que no es tracta exclusivament d’una qüestió d’hàbit. Com ens ensenya la psicoanàlisi, tu no fas res sino hi ha una pulsió darrera. I un exemple d’aquesta pulsió, en relació amb els dispositius digitals, és mirar i ser mirats. Aquest desig de ser mirat, aquesta pulsió escòpica, s’enllaça, diguem-ne, amb un desig també de vincular-se a l’altre. I és aquí on apareix l’amor. Els registres i les dimensions d’aquesta articulació són molt variables.
«Fa quinze anys, la cosa digital era un complement a les nostres vides. Ara és un món en si mateix». | Pol Rius
Com es manifesten aquests registres i dimensions en l’ús de dispositius digitals?
Et pots trobar des de l’amant narcisista, que és aquell que té el desig exhibicionista i que està tot el dia penjant fotos i els post. També és una dimensió de l’amor, perquè és una dimensió que apunta a l’altre, encara que des d’una perspectiva molt narcisista. Però l’amor té un costat narcisista. Després hi ha un altre tipus de versió de l’amor, més anaclítica, que és la segona opció que oferia Freud, que és l’amor com a suport. Aquest seria un altre ús, més de compartir, més d’ajudar l’altre, més d’escoltar allò que l’altre ha de dir. En un règim on podríem dir que la teva imatge compta menys i explica més la conversa, el xateig, etc. És un altre registre. I, després, hi ha un altre registre de l’amor, que també forma part de la casuística que trobem als usos digitals, que és l’amor possessiu. És l’amor més exclusiu. L’amor que requereix a l’altre moltes exigències. Aleshores, et trobes amb nois o noies que t’expliquen que han agafat un cabreig, que han fet alguna cosa monumental amb el seu xicot o amb la seva xicota perquè no li va contestar de seguida o el va deixar en vist durant cert temps. Aleshores t’adones que cadascú té un ús diferent.
Què implica reconsiderar aquests actes a través del concepte de l’amor en comptes del de l’addicció? Quins efectes té en les conseqüències dels actes esmentats?
De llegir les conseqüències des de la perspectiva d’addictes a llegir-les des d’amants hi ha molta diferència. Si les llegeixes des de la perspectiva d’addictes ja estàs pensant com les conseqüències d’un malalt mental. I, per tant, arribaràs probablement a conclusions radicals del tipus «traiem-li la droga. Cal treure el mòbil de les classes. Cal treure-li el mòbil, cal prohibir-lo de la seva vida, o, com diuen alguns, cal erradicar el mòbil, perquè així aconseguirem que no es produeixin les conseqüències». Si les llegeixes com a amants, del què te n’adones és que probablement el que has de fer és ajudar-lo a fer que aquest enllaç d’amor amb la màquina sigui un enllaç menys alienant. Però no ho el·liminaràs, perquè entens que hi ha una necessitat d’amor en aquest enllaç. Aleshores les conseqüències les llegiràs de manera diferent.
Aquesta relació —amorosa— amb l’aparell mòbil ha estat l’epicentre d’un moviment educatiu per part de pares i mares, reivindicant un debat que orbita al voltant dels seus efectes perjudicials. Segons la seva opinió, cap on ens hauríem d’encaminar?
Crec que cal parlar de regulació en comptes de parlar de prohibició. La tecnologia, especialment la indústria tecnològica, ha tingut un impacte hostil a la família, i necessitem recuperar aspectes educatius importants.
La regulació implica ajustar i posar en ordre una cosa que s’ha decontrolat. És una manera de revertir la invasió tecnològica a la família
Com definiria la regulació en aquest context?
La regulació implica ajustar i posar en ordre una cosa que s’ha descontrolat. És una manera de revertir la invasió tecnològica a la família. Podem incloure restriccions d’ús, com ara el son, àpats familiars, l’hora del pati a l’escola i aules. La prohibició radical pot ser problemàtica. Fa quinze anys, la cosa digital era un complement a les nostres vides. Ara és un món en si mateix, i la prohibició no es pot aplicar a un món digital. Necessitem estratègies més àmplies.
En el seu darrer llibre, ¿Adictos o amantes? Claves para la salud mental digital en infancias y adolescencias (Editorial Octaedro) desenvolupa aquestes estratègies.
Sí, proposo tres estratègies claus. Primer, la desconnexió, reduint les hores de pantalla per recuperar l’atenció. Segon, un ús millorat mitjançant l’alfabetització digital. I tercer, promoure la presència mitjançant alternatives presencials per compensar l’ús excessiu de pantalles. És crucial, però, realitzar aquestes tres estratègies tenint en compte la ja existent bretxadigital que es genera i creix en els contextos desafavorits. Cal implementar polítiques socials públiques correctores, com ara centres de lleure, activitats gratuïtes i alternatives presencials, per a les famílies desafavorides. Sense aquestes polítiques, la bretxa digital s’ampliarà entre classes socials.
Són les 8 del matí. Al costat de l’entrada de l’Equipament d’Atenció Primària (EAP) Besòs, una cua formada majoritàriament per persones que sobrepassen els setanta-cinc anys es comença a formar davant del mòdul d’extraccions. “El matí al CAP comença així”, explica la Begoña Caña, Adjunta a la direcció d’Infermeria. Pintat a l’esquena de la seva bata s’hi llegeix “Les infermeres diem prou!”.
Begoña Caña, Adjunta a la direcció d’Infermeria. Pintat a l’esquena de la seva bata s’hi llegeix “Les infermeres diem prou!”. | Pol Rius
Amb energia, a l’entrada del mòdul, la seva companya Sandra Sánchez és la Tècnica en Cures d’Auxiliar d’Infermeria (TCAI) encarregada de registrar els pacients i entregar-los els pots de mostra que necessiten. Avui està especialment carregada de feina, perquè ningú cobreix la baixa de la seva companya. “Aquests mòduls temporals van ser construïts per fer front a la crisi de la COVID i ara s’utilitzen per extraccions”, explica Sánchez, mentre envia un pacient cap a la sala d’extraccions i en crida a un altre de la cua. Al dia poden arribar a fer entre 80 i 100 extraccions.
Sandra Sánchez és la Tècnica en Cures d’Auxiliar d’Infermeria (TCAI) encarregada de registrar els pacients i entregar-los els pots de mostra que necessiten | Pol Rius
Patricia Serrano, infermera pediàtrica: “Aquí puc ser més autònoma que a un hospital”
Dins del mòdul, la Patricia Serrano ensenya a la Katy Pacheco, alumna de tercer d’infermeria, com fer extraccions de sang. “Normalment som quatre, i una cinquena s’encarrega de les extraccions a domicili”, explica, després de presumir de la seva bata, decorada amb petits dibuixos que semblen extrets dels quadres de Miró. És infermera pediàtrica, i en acabar amb les extraccions, es dedica a passar consulta a infants.
La seva jornada és de 8 a 2 de la tarda, i entre les dues i les tres, normalment tenen reunió d’equip o realitzen formacions. La rutina canvia segons el dia de la setmana, ja que es tornen en fer dies d’urgències i dies de consultes nominals, quan fan seguiment dels infants dels 0 als 15 anys. “En comparació a un hospital, aquí puc ser més autònoma: se t’escolta més com a infermera i el treball en equip és més marcat”, destaca Serrano, mentre lliga la tira de goma al voltant del braç de la usuària per palpar la vena i remarca que, sobretot, el que necessiten és un reconeixement institucional i més personal. “
Patricia Serrano: “En comparació a un hospital, aquí puc ser més autònoma: se t’escolta més com a infermera i el treball en equip és més marcat” | Pol Rius
La plantilla de l’EAP Besòs està conformada per 85 professionals a temps complet i 5 a temps parcial, el 80,2% de les quals són dones, mentre que també formen cinc residents de medicina i una d’infermeria. A banda, 12 professionals d’àrees d’especialitats com ginecologia, urologia, traumatologia o dermatologia venen des de l’Hospital del Mar a passar consulta a l’equipament. Aquesta vuitantena de professionals que treballen a l’EAP s’organitzen en 19 Unitats Bàsiques d’Atenció (UBA) d’adults i 4 UBAs de pediatria. Cadascuna d’aquestes unitats es conforma d’un professional d’infermeria, un altre de medicina i un tercer de l’atenció administrativa.
En conjunt, tot l’equip de professionals sanitaris dona cobertura a les gairebé 27.000 persones que habiten el barri del Besòs, un dels barris verticals que es van construir amb urgència als anys seixanta per allotjar les famílies treballadores nouvingudes a l’àrea metropolitana. El barri va créixer sense planificació urbana ni dotació de serveis públics, que s’han anat aconseguint a base de lluites veïnals. Una de les victòries va ser la instal·lació d’un equipament d’atenció primària al barri, que es va situar a l’edifici d’una antiga escola del barri a principis dels anys 2000. Avui dia, l’EAP Besòs continua al mateix edifici, però ha anat guanyant espais, com l’ampliació de l’àrea d’admissions, a la planta baixa, amb un taulell d’admissions reblert de missatges reivindicatius. I ara, després de quinze anys d’insistència, finalment tindrà una aplicació de tres plantes, actualment en procés de construcció.
’EAP Besòs continua al mateix edifici, però ha anat guanyant espais, com l’ampliació de l’àrea d’admissions, a la planta baixa | Pol Rius
Sergi Castellà, referent de la UAC: “Si tens un bon equip administratiu, tot roda”
El Sergi Castellà és el referent de la Unitat d’Atenció al Ciutadà (UAC), que a dia d’avui compta amb 22 professionals administratius que fan tasques rotatives. “L’administració és la base, clau pel bon funcionament. Si tens un bon equip administratiu, tot roda”, emfatitza. Són la porta d’entrada a l’atenció primària tant física com figurada, i en els darrers anys han anat ampliant competències, alhora que l’atenció s’ha anat digitalitzant. “Hem passat a fer la gestió total de les consultes i les derivacions, fer un seguiment a l’atenció continuada domiciliària (ACD), gestionar altes i la targeta sanitària individual (TSI)”, explica Castellà, que aprofita per apuntar que aquesta expansió en les funcions “no s’ha vist degudament reflectida als sous”.
Sense aquesta tasca organitzativa i administrativa, dividida en el taulell, el back office i l’atenció telefònica, l’engranatge de l’EAP no funciona. “Hem aconseguit que el temps d’espera sigui de 3 a 5 dies de mitjana, sobretot gràcies a la tasca d’infermeria, que assumeix moltes de les consultes”, explica Castellà, “tot i que hi ha professionals que poden arribar a tenir temps d’espera de fins a dotze dies; és per això que reclamem ampliar el personal per aconseguir la 20a Unitat Bàsica d’Atenció”.
Sergi Castellà: “L’administració és la base, clau pel bon funcionament» | Pol Rius
De mitjana, cada infermera té assignats uns 1.400 adults al seu càrrec, amb xifres similars per als metges i metgesses de medicina familiar, mentre les infermeres pediàtriques tenen a càrrec uns 700 infants i els i les pediatres uns 1.000. Ràtios que tot i que s’encabeixen dins del màxim de 1.500 habitants assignats per infermera segons la llei, superen els 1.300 pacients que organitzacions sindicals com el Sindicat d’Infermeres reclamen com a límit de contingent d’infermeria en la primària. Alhora, això es tradueix en una pressió assistencial mitjana de més de 27 pacients atesos al dia per metge o metgessa de família, més de 17 usuaris per infermera i 20 per pediatre, d’acord amb les dades recopilades per la Fundació CIVIO. Dades que situen el barri per sota de la mitjana barcelonina de pressió assistencial en la medicina comunitària, però amb un servei d’infermeria més tensat que la mitjana catalana i una pediatria que es troba just en la forquilla d’un màxim de 20-25 pacients al dia recomanat per l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària.
Roser Masa, doctora de família i directora de l’EAP Besòs: “La longitudinalitat redueix la mortalitat un 25%”
A la tercera planta, calendaris, horaris, organigrames i missatges motivadors revesteixen les parets de la sala de direcció, que el Sergi comparteix amb la Roser Masa Font, directora i metgessa de família de l’EAP Besòs, al costat de la Begoña Cañas, infermera i adjunta a la direcció. “Tot i les mancances estructurals de recursos, l’equipament funciona molt bé perquè es treballa en equip i amb el valor de la longitudinalitat al centre”, destaca Masa, recalcant que aquest van ser els motius pel qual va decidir quedar-se al centre.
Roser Masa Font, directora i metgessa de família de l’EAP Besòs | Pol Rius
“Hi ha estudis que demostren que la longitudinalitat, és a dir, tenir el mateix doctor i infermera per usuari, redueix la mortalitat un 25%. Perquè es coneix la persona i es construeix un vincle de confiança que és essencial per tractar correctament la salut de les persones”, explica la Roser, que fa més de quinze anys que porta els mateixos pacients i assegura que, quan entren per la porta, ja sap si estan bé o malament. “Hi ha dies que duc tres hores de consulta i no he fet servir el fonendo per res”, continua, emfatitzant la gran quantitat de patologies derivades de la situació socioeconòmica complexa del barri. Però ara són les onze, i toca esmorzar. És el moment de distendre’s i planejar sopars de Nadal amb un cafè, un entrepà i els raigs de sol que s’escolen entre les torres d’habitatges.
Montserrat Povedano, infermera pediàtrica: “Tot i amb pocs recursos, nosaltres intentem cuidar a les famílies en global”
Després d’esmorzar, a la planta 2, la Montserrat Povedano espera els usuaris a la consulta d’infermeria pediàtrica. “És freqüent que hi hagi famílies que no anul·len la visita i no es presenten, i la puntualitat també és relativa”. Finalment, arriba el torn de l’Enrique, el segon fill de la Gabriela, que viu a la frontera entre la Mina i el Besòs. Avui li toca la revisió d’un any: mesurar, pesar, comprovar les habilitats psicomotrius, resoldre dubtes que sorgeixen en el procés de criança i el més temut per la mare: les vacunes de la meningitis i la triple vírica. “El nostre és un centre pilot on nosaltres duem a terme totes les revisions del protocol del nen sa, excepte quan es tracta de nouvinguts, que ho fem en conjunt amb la doctora” – explica Povedano. “En quant veiem quelcom que es pot sortir de la normalitat, ho derivem a medicina pediàtrica, com ara”. En un moment, l’infermera truca a la porta contigua i la metgessa pediàtrica, Elena Cresto, entra a la consulta per fer la inspecció necessària.
Montserrat Povedano: “El nostre és un centre pilot on nosaltres duem a terme totes les revisions del protocol del nen sa” | Pol Rius
Durant la consulta, la Montse va més enllà de preguntar únicament sobre l’Enrique. S’interessa per la salut global de la Gabriela, el seu marit i els seus fills. I els usuaris i usuàries agraeixen aquest tractament personalitzat. “Se hacen colas que no son su culpa, les faltan manos. Pero se tiran el tiempo que haga falta tirarse para atenderte”, destaca la Gabriela. “Tot i amb pocs recursos, nosaltres intentem cuidar a les famílies en global”, explica la infermera, que destaca que a banda de passar consultes també impulsen grups de criança i promoció de la lactància materna i altres activitats preventives.
“El més gratificant de la feina és quan pots veure com les famílies fan petits grans canvis i evolucionen en les cures amb els diferents fills, de mica en mica augmentant la confiança en tu i en el sistema sanitari”, reflexiona Povedano, que lamenta que aquestes petites millores no estiguin reconegudes en el sistema informàtic d’indicadors de qualitat assistencial, mentre critica l’excés de treball burocràtic que han de realitzar. “La nostra feina és cuidar, però a vegades no ens deixen perquè hem de fer altres funcions”, etziba la infermera pediàtrica. Abans d’acomiadar-se de la Gabriela, li diu que cal començar a rentar les dents incipients de Enrique i li dona hora amb odontologia pediàtrica: ara es fan revisions a l’any.
Reivindicació dins i fora de l’equipament d’atenció primària
A les 12 del migdia, un avís retransmès pels altaveus i les pantalles de torns avisa als i les usuàries que el personal de l’EAP Besòs farà una aturada de 15 minuts en protesta pel resultat de les negociacions del Tercer Acord de l’ICS, tal com fan des de principis de desembre, com molts altres centres sanitaris del país. En els darrers anys, un dia a la rutina d’un professional sanitari no només és atenció al pacient, sinó reivindicar millores laborals. Puntuals, una desena de professionals surten de les consultes al carrer, i tallen la carretera de la rambla de Prim, entre crits de «No estem d’acord amb el tercer acord” i “Prou desigualtat, tots som sanitat«. De moment, les aturades diàries estan convocades de manera indefinida. Abans de reprendre el seu camí, el conductor de la furgoneta de neteja que havia estat bloquejat sona el clàxon en suport als sanitaris.
El personal de l’EAP Besòs farà una aturada de 15 minuts en protesta pel resultat de les negociacions del Tercer Acord de l’ICS | Pol Rius
Anna Huerta, treballadora social sanitària: “No donem l’abast”
Després de la breu aturada, l’Anna Huerta torna a la seva consulta de la planta 3, porta 8, on revisa expedients d’usuaris. Ella és la treballadora social sanitària, ua figura clau en equipaments sanitaris d’especial complexitat social com el Besòs. Les dades mostren com en aquest barri, problemes de salut relacionats amb estils de vida i condicions socioeconòmiques com l’obesitat, la hipertensió, la diabetis, o situacions d’especial vulnerabilitat com la soledat no volguda són més prevalents que a la mitjana de població a què dona servei l’Institut Català de la Salut.
La figura del/la treballadora social sanitària es va introduir als EAP amb el Decret Marc de la reforma d’Atenció Primària, l’any 1984, i es van anar desplegant progressivament pels centres d’atenció primària. Actualment, n’hi ha unes 400 a tota Catalunya. “En els darrers anys ha augmentat molt la demanda i complexitat dels usuaris que atenem, i les nostres visites requereixen temps. Però no donem l’abast”, destaca l’Anna. Des que van reduir l’horari de la mediadora cultural, la seva feina encara s’ha complicat més. El percentatge de població immigrada del barri arriba al 34% – gairebé el doble que la mitjana barcelonina-, majoritàriament d’origen pakistanès i llatinoamericà. “Hi ha una barrera lingüística que a vegades ens impedeix poder fer la nostra feina: necessitem una mediadora a temps complet”, reclama Huerta.
Anna Huerta: “En els darrers anys ha augmentat molt la demanda i complexitat dels usuaris que atenem» | Pol Rius
Treball social sanitari en comunitat
Tot i que parla en plural, a l’EAP Besòs la major part del temps fa la seva feina sola. Només alguns dies a la setmana té el suport de dues altres treballadores socials que van rotant per diferents equipaments. En el seu dia, Huerta fa 7 o 8 visites de mitja hora i un o dos domicilis. “A vegades ve el pacient, i d’altres persones del seu entorn com familiars o veïns. Alguns exemples de casos que atenem són un recent diagnòstic de demència o una patologia crònica. Nosaltres ens encarreguem de l’acompanyament psicosocial a l’usuari i a l’entorn, que sovint ha de reestructurar els rols de cura a la llar, i els vinculem amb recursos de la comunitat”.
En aquest sentit, l’Anna destaca que el Besòs és un barri especialment ric en recursos sociocomunitaris, molts d’ells autogestionats i impulsats pel veïnat. “Una atenció psicològica a una dona en una situació de risc lleu de violència de gènere a un PIAD (Punts d’Informació i Atenció a les Dones) pot arribar a demorar-se un any. Per això, busquem altres vies i derivem a associacions del barri”. Fora del seu horari, l’Anna també treballa amb aquestes entitats del barri en diferents taules per enfortir la xarxa de cures comunitàries.
En conjunt, tot l’equip de professionals sanitaris dona cobertura a les gairebé 27.000 persones que habiten el barri del Besòs, un dels barris verticals que es van construir amb urgència als anys seixanta per allotjar les famílies treballadores nouvingudes a l’àrea metropolitana | Pol Rius
Nous perfils professionals a l’atenció primària
Amb l’objectiu d’aconseguir una atenció més global, al llarg dels darrers dos anys s’han anat incorporant nous professionals al CAPs. A l’EAP Besòs, s’han sumat a l’equip una referent de benestar emocional comunitari (RBEC en l’argot sanitari), una nutricionista, una higienista dental – “molt necessària a aquest barri”, emfatitza la Roser – i tres fisioterapeutes a temps parcial, incorporades fa mig any.
L’Estela Gómez és la “RBEC” del centre. Forma part de la primera promoció de referents de benestar emocional, és coordinadora de la zona litoral i integra el grup motor d’aquesta figura a nivell català. “Nosaltres ens encarreguem de dur a terme activitats psicoeducatives i psico-sociocomunitàries per promoure el benestar de la comunitat”, explica Gómez. A la planta 2, comparteix despatx i alguns projectes amb la Marta Lloret, nutricionista. Totes dues també duen a terme altres grups de teràpia multidisciplinària amb l’Anna i les fisioterapeutes, “com per exemple el grup de suport a les persones cuidadores d’aquest matí”, comenta Gómez. Altres dels grups que es promouen des del centre són els grups de prevenció de la fibromiàlgia, els grups d’insomni o el treball amb joves i a les escoles.
Estela Gómez: “Nosaltres ens encarreguem de dur a terme activitats psicoeducatives i psico-sociocomunitàries per promoure el benestar de la comunitat” | Pol Rius
“L’objectiu d’aquesta figura és desmedicalitzar, fer més tasques de prevenció i donar-nos a conèixer més enllà dels CAPs, treballant amb les eines de salut comunitària que la població ja té: fa poc vam fer una sessió per abordar la soledat no desitjada a la parròquia”, explica Gómez. A les sessions hi solen venir una desena d’usuaris de mitja, però Gómez reconeix que hi ha una major dificultat d’aconseguir una constància en l’assistència entre la gent gran. “Després de dos anys, finalment un home ha començat a venir a un dels grups”, destaca Gómez, que espera que progressivament el boca-orella faci arribar el nou recurs a una major part de la població.
“Som metges de persones, no de malalties”
Precisament, un home d’edat avançada espera davant la consulta de la porta 8. Dins hi ha la Meritxell Sànchez, doctora de medicina familiar i comunitària, antiga directora del centre i expresidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), que està a punt de finalitzar la seva jornada. Es declara “activista de l’atenció primària”, i encara no s’ha cansat de repetir que “tenir una bona atenció primària allarga la vida de qualitat”.
Meritxell Sànchez: “El que veiem aquí a les consultes és un reflex del patiment en les seves vides» | Pol Rius
Dècades de treball en la medicina comunitària han proporcionat a Sànchez una perspectiva especialment afinada a l’hora d’analitzar la salut de la població. “El que veiem aquí a les consultes és un reflex del patiment en les seves vides. Moltes afeccions estan relacionades amb causants laborals privacions socioeconòmiques. Nosaltres les escoltem i acollim amb un enfocament global, perquè som metges de persones, no de malalties”, reflexiona. Per això, lamenta que a vegades els professionals de l’atenció primària no s’acabin de creure la seva importància. En aquesta línia, Sànchez denuncia que “tot i que se’n parli més, el pressupost en atenció primària és d’aproximadament el 17% del pressupost en sanitat de la Generalitat”. Encara lluny del 25% que recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per tenir uns serveis sòlids i garants del dret a la salut de la població.
Com molts altres metges de família, Sànchez està especialment desgastada per la dificultat que suposa “fer equilibris entre donar l’espai que l’usuari necessita i alhora garantir l’accessibilitat al sistema”. “A vegades, ho soluciones a costa del teu propi temps”, es plany la metgessa. “Però la relació amb les persones nodreix molt: veus el sentit, el retorn. Perquè, en una paraula, l’atenció primària és vincle”, conclou Sànchez. Un vincle que és apreciat de manera recíproca pel personal sanitari i la ciutadania.
El barri va créixer sense planificació urbana ni dotació de serveis públics, s’han anat aconseguint a base de lluites veïnals | Pol Rius
La llei de regulació de l’eutanàsia (LORE) va suposar la incorporació d’un nou dret en matèria de drets civils al nostre país. Dos anys després que entrés en vigor aquesta llei, aprovada definitivament al Congrés dels Diputats el 18 de març de 2021 després de dècades de lluita, el Casal Socialista Joan Reventós de Barcelona acull demà a la tarda una taula rodona que abordarà de ple el dret a l’eutanàsia: és aquest un dret per a tothom? són ateses correctament les peticions d’ajuda per morir a Catalunya?
La taula rodona comptarà amb la participació de representants d’entitats i institucions com Luisa Carcedo, membre del Consell d’Estat i ponent de la Llei de regulació de l’eutanàsia, Cristina Vallès, presidenta de Dret a Morir Dignament Catalunya (DMD Catalunya), Marc Antoni Broggi, president del Comitè de Bioètica de Catalunya, Ester Giménez, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFICC), Carmen Andrés, diputada a les Corts Generals i ponent de la Llei de regulació de l’eutanàsia i Assumpta Escarp, vicepresidenta segona del Parlament de Catalunya i consellera de Salut del Govern Alternatiu; les diferents intervencions estaran moderades per Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural, que edita el Diari de la Sanitat.
A Catalunya, 175 persones van demanar l’eutanàsia el 2022, segons dades fetes públiques pel Departament de Salut; la prestació d’ajuda per morir es va acabar donant a 91 persones i més de la meitat van morir abans que el procés acabés. L’entitat Dret a Morir Dignament (DMD) és una entitat sense ànim de lucre que defensa la llibertat de tota persona a decidir el moment i la manera de finalitzar la seva vida, especialment quan pateix un deteriorament irreversible i gran sofriment. En aquest sentit, l’entitat considera que es podrien escurçar terminis durant el procediment, com per exemple els quinze dies de reflexió si la persona ja hagués fet el document de voluntats anticipades, perquè ja estaria informada sobre els drets al final de vida.També sosté que el procés podria ser més àgil a l’hora de trobar el metge consultor, un facultatiu independent de l’equip assistencial del metge responsable, amb formació en les patologies del pacient i que ha de corroborar el compliment dels requisits de la petició. També resalta que disposar de la informació sobre els drets al final de la vida és una tasca pendent que té el Departament de Salut.
Per a assistir al debat es pot escriure un correu electrònic a la següent adreça: salut@socialistes.cat
El sistema sanitari català està realment al límit. Mentre els centres d’atenció primària (CAP) atenen el pic de contagis d’infeccions respiratòries –grip i còvid majoritàriament–, les infermeres reprenen les jornades de mobilitzacions de la vaga indefinida convocada el passat 12 de desembre, i s’hi afegeixen els tècnics sanitaris d’hospital i d’atenció primària, que treballen a urgències, laboratoris i quiròfans.
Tot i haver tingut un primer contacte directe amb el conseller de Salut, Manel Balcells, el passat 4 de gener, Infermeres de Catalunya continua endavant la vaga indefinida iniciada abans de festes. Segons la presidenta del sindicat organitzador, Núria Guirado, «han de succeïr coses tangibles per a poder aturar aquesta vaga”. “El dia 4 estàvem citats representants dels sindicats d’Infermeres de Catalunya en una reunió institucional per part del departament de Salut on vam poder expressar les nostres reivindicacions de primera mà. El conseller es va mostrar coneixedor d’aquestes reivindicacions i ens va oferir formar part d’una taula tècnica de millora de la professió, juntament amb consell de col·legis professionals i societats científiques, i hem d’acabar d’estudiar aquesta oferta; també vam poder obrir un espai de diàleg, però en cap cas la reunió era de caràcter negociador, sinó que era institucional, per a posar-nos cara i per a conèixer les reivindicacions”, explica Guirado. Tanmateix, la presidenta d’Infermeres per Catalunya va apuntar que «a nivell autonòmic, si hi ha voluntat de govern, hi ha coses que es poden començar a fer, no cal esperar».
Alguna de les pancartes reivindicatives.
Una setmana plena de mobilitzacions
La jornada d’ahir va portar a mig miler d’infermeres des de la plaça Universitat i la plaça Tetuan (hi havia dos punts de sortida) fins a les portes de la Generalitat a ritme de #lesinfermeresdiemprou; aquest matí hi ha prevista una concentració davant del departament de Salut i demà Infermeres de Catalunya s’adhereixen a les concentracions que diferents entitats i moviments socials –com ara Marea Blanca– han organitzat a favor de la sanitat pública. Per al proper dissabte dia 13 hi ha prevista una gran mobilització a Barcelona, de caire més festiu i familiar, que pretén incloure a tota la ciutadania.
Pel que fa a la vaga anunciada pels tècnics que treballen a urgències, laboratoris i quiròfans, Núria Guirado, considera que «els tècnics sanitaris han anunciat una vaga indefinida a banda, però en el tema de la recategorització, per exemple, ens uneix el mateix; en aquest aspecte estaríem aliniats, i no descartem fer accions conjuntes. Al final, ens uneix molt més del què ens separa, i el problema dels professionals sanitaris de Catalunya no és només de les Infermeres. Nosaltres som un sindicat professional i defensem a les infermeres, però ens sumarem sempre a qualsevol company o professional que defensi una millora de les condicions laboral, perquè això impacta directament en una millor salut per a tots”. El col·lectiu de tècnics sanitaris al·lega que l’acord de l’ICS signat recentment pel departament de Salut i els sindicats majoritaris no els té en compte i sosté que se’ls invisibilitza; reclamen que se’ls reconegui la vàlua professional i que se’ls pagui proporcionalment la feina que fan. Les protestes que es van iniciar ahir a les portes de l’hospital de la Vall d’Hebron afecta a tot el personal tècnic superior sanitari, tècnics en cures d’infermeria i tècnics de farmàcia i parafarmàcia de l’Institut Català de la Salut de Catalunya. Els tècnics sanitaris inclouen també personal d’urgències, laboratoris i quiròfans i podria haver afectacions en serveis com proves d’imatge, analítiques, electrocardiogrames o biòpsies.
