Just Deploy It!

Blog

  • «Estic fallant com a investigadora i mare»: la COVID-19 amplia la bretxa de gènere en ciència

    «Quan acabi això els investigadors sense fills tindran escrits dos articles o un capítol de llibre. Els pares, el nostre nom amb macarrons de colors», es lamentava a Twitter el professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Pau Alsina, director de la revista sobre art, ciència i tecnologia Artnodes.

    La crisi del coronavirus està impactant en la vida diària de milions de persones que cada dia han de conjugar teletreball, productivitat i eficiència amb cura de persones dependents, de nens i escola a casa; a més, a això cal sumar tasques domèstiques i un extra de cuina, la qual cosa repercuteix en nivells elevats de cansament, ansietat i estrès.

    Aquesta situació, a més de posar sobre la taula el (poc) valor que s’atorga a les cures en la societat, està exacerbant la desigualtat de gènere a tot Europa, alerten alguns estudis preliminars. Perquè, encara que les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia són pitjors per a aquells que tenen cura, tant homes com dones, són elles les que s’emporten la pitjor part. I això està reforçant la bretxa de gènere en tots els àmbits, també en el de la ciència i la investigació.

    «El meu marit té una feina totalment inflexible i es tanca al despatx de 9 a 6, gairebé tot el temps amb teleconferències. Jo tinc l’ordinador a la cuina i tres fills petits que m’interrompen cada cinc minuts perquè no entenen alguna cosa dels deures, tenen fam o volen que jugui amb ells. És impossible concentrar-se així per escriure un article», explica a SINC Roni Wright, investigadora postdoc al laboratori que dirigeix Miguel Beato al Centre de Regulació Genòmica (CRG) de Barcelona. «Estic exhausta i em sento desesperada perquè estic fallant com a científica i com a mare».

    No són casos anecdòtics

    El cas d’aquesta investigadora no és aïllat. A les xarxes socials nombroses acadèmiques, amb més o menys humor, estan denunciant que aquesta situació de crisi, amb fills petits a casa, està impactant en la seva investigació, cosa que també s’han observat editors d’algunes revistes científiques, que adverteixen que els enviaments d’estudis per part de dones s’han desplomat, mentre que els d’homes augmenten.

    Tot i que la majoria de les revistes no demanen als autors dels treballs ni als revisors que identifiquin el seu gènere -segons han al·legat Nature, Science, PlosOne i The Lancet a SINC-, recentment una metanàlisi sobre articles relacionats amb COVID a PubMed mostrava que hi ha un desequilibri entre la quantitat d’estudis publicats per ambdós sexes.

    En aquest sentit, l’editorial holandesa Elsevier ha anunciat que emprèn una ambiciosa anàlisi per saber l’impacte real que el confinament està tenint sobre la taxa d’enviaments de manuscrits i l’activitat de revisió per part d’acadèmiques en totes les seves publicacions.

    «Hi ha senyals inicials que les dones, en estar dedicant més temps a tenir cura i a l’educació dels fills a casa, estan publicant menys, el que a llarg termini impactarà en el desenvolupament de la seva carrera, ja que la publicació d’articles és la clau per obtenir finançament i promoció en la majoria d’àmbits», assenyala la investigadora Bahar Mehmani, que al costat d’altres tres membres de PEERE, entre ells Francisco Grimaldo, de la Universitat de València, portarà a terme aquesta empresa.

    «Les revistes científiques haurien de donar suport a ciència que progressa i això no passarà a plena capacitat sense introduir diversitat i inclusió», subratlla Mehmani, que explica que el projecte d’Elsevier persegueix, d’una banda, ajudar a conscienciar la comunitat acadèmica i als editors sobre aquesta qüestió; i de l’altra, empènyer a les institucions acadèmiques, entitats finançadores i legisladors a considerar aquest període excepcional en les seves decisions.

    A falta de conèixer els resultats d’aquest projecte holandès, les primeres anàlisis realitzades mostren que elles estan publicant menys preprints i arrencant menys nous projectes d’investigació que ells.

    Menys articles, menys diners i oportunitats

    L’ecòloga de la Universitat de Toronto Megan Frederickson va ser una de les primeres a donar la veu d’alarma. Va revisar els repositoris arXiv i bioRxiv i va comparar els noms dels autors de 36.529 estudis amb la base de dades de la seguretat social dels EUA, que registra nom i gènere. Va analitzar el període comprès entre el 15 de març i el 15 d’abril de 2019 i 2020, i va veure que el nombre de dones autores havia crescut un 2,7%, en comparació del 6,4% d’homes.

    Un altre estudi posterior va trobar una tendència similar: hi havia un decreixement en la proporció d’enviaments d’investigadores autores i la diferència era més acusada quan es tractava de primeres autores, que solen ser joves que estan començant la seva carrera.

    «La bretxa de gènere és molt important en tota la carrera investigadora, però sobretot en les primeres fases en què has de prendre el vol, que coincideix amb quan tens nens petits», apunta SINC Elisa López Álvarez, amb dos nens d’un i tres anys, investigadora d’ISGlobal que acaba de tornar de Sud-àfrica de realitzar un postdoc al Centre Desmond Tutu. «Treballar amb ells a casa és molt difícil i és possible que en sis o set mesos no aconsegueixi publicar el que s’espera, el que farà que no obtingui finançament i no aconsegueixi mantenir el track científic», es lamenta.

    «La manera d’avaluar a un científic és què pública i on el publica. Això té un impacte enorme alhora que li concedeixin una beca o li donin una promoció, o es col·loqui en el rànquing d’investigadors punters», remarca a SINC Isabelle Vernos, investigadora Icrea al CRG, qui fins fa poc presidia el grup de treball de gènere en el Consell Europeu de Recerca.

    Un estudi més exhaustiu realitzat per investigadors canadencs i nord-americans va analitzar 307.459 preprints i projectes enviats per més d’1,3 milions d’autors, van aconseguir assignar gènere al 92% i van comprovar que durant els mesos de març i abril menys dones havien enviat treballs a aquests servidors en comparació amb els dos mesos precedents i aquest mateix període el 2019.

    En fase de supervivència

    Aquests resultats es fan ressò de les conclusions d’altres informes que alerten que no només les dones estan publicant fins a un 20% menys sinó que, a més, estan participant menys que els homes en projectes relacionats amb la COVID.

    «Els meus companys estan començant investigacions noves relacionades amb coronavirus. Jo no puc, estic en fase de supervivència, i temo que això afecti la meva carrera perquè estic deixant passar oportunitats», comenta, preocupada, Cristina Villanueva, investigadora associada de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), que compagina la cura de les seves filles, de tres i set anys, amb el seu marit.

    Que cuidar i criar passa factura als investigadors i sobretot a les acadèmiques no és nou. Fernanda Staniscuaski , investigadora de la Universitat Federal de Rio Gran del Sud (Brasil), va impulsar el 2017 un moviment mundial, Parent in Science (paternitat en ciència), precisament per alertar sobre això.
    «Un article a PNAS recent mostrava que tots dos pares es veuen impactats, per descomptat, per l’arribada d’un fill, però a l’acadèmia gairebé el 50% de les dones abandonen les seves posicions STEM després de ser mares, un percentatge que en el cas dels homes és del 23%. Els homes pateixen un impacte, sí, però no és comparable al de les dones», afirma.

    Mesures correctives

    Recentment, Staniscuaski al costat d’altres investigadores alertava en una carta a Science de la situació de desavantatge de les investigadores durant aquesta crisi i reclamava que es prenguessin mesures per pal·liar-la. «En els mesos vinents tindrem un munt d’articles signats per homes i no per dones. Quan aquests investigadors competeixin per beques, per finançament, per una promoció, hi haurà diferència. Les investigadores estan perdent competitivitat», assenyala a SINC.

    «La comunitat científica, les agències finançadores, han de pensar amb caràcter urgent formes de mitigar aquest impacte», reclama Christian Rutz, catedràtic de la Universitat de Saint Andrews (Escòcia) i editor sènior de la revista eLife.

    «S’haurien de permetre permisos per aquesta manca d’oportunitats durant la pandèmia en sol·licituds de finançament, promoció, premis. Encara que sóc conscient que implementar aquestes mesures correctives pot ser increïblement difícil perquè la productivitat dels investigadors en condicions ideals varia de forma natural. Com estimar quants articles científics no ha escrit un pare o una mare durant el confinament? És igual tenir un o dos fills?», qüestiona Rutz.

    Per Tània Verge, directora de la Unitat d’Igualtat de Gènere de la Universitat Pompeu Fabra, «tot i que encara és d’hora i cal tenir més dades per avaluar la situació i poder aplicar ponderacions, una opció és fer constar en els currículums la situació familiar, perquè sigui un indicatiu de la productivitat i que es tingui en compte en les avaluacions. Els col·legis no obriran com a mínim fins al setembre, el que suposarà més de sis mesos d’aturada, un temps prou llarg perquè tingui efectes importants».

    Els centres de recerca i les agències finançadores també, reclamen els experts, haurien de ser molt flexibles a l’hora de concedir extensions per als projectes. Caldria negociar els resultats que s’esperen de les beques. I revistes i congressos d’implementar polítiques actives correctives, perquè no hi hagi col·lectius infrarepresentats.

    Perquè a la fi, que les dones tinguin menys presència en ciència no és un problema que els afecti només a elles. «Tots els actors de l’àmbit de la investigació i la ciència s’haurien de plantejar aquesta qüestió, perquè si només tenim un tipus de científics i un tipus d’investigació, correm el perill de deixar de banda dimensions essencials de la societat, possiblement les més vulnerables», reflexiona Sabine Oertelt-Prigione, catedràtica de gènere en medicina de la Universitat holandesa de Radboud.

    Per a aquesta investigadora, una manera eficient de trencar una llança a favor de la igualtat i de posar en valor les cures seria que també científics top fessin públic que només treballen cinc hores al dia perquè «la resta del temps estan cuidant als seus fills, perquè les seves parelles treballen i la seva carrera és tan important com la seva, en lloc de limitar-se a fer declaracions reconeixent que les dones estan en desavantatge», assenyala.

    «Això ens redueix a ‘pobres dones científiques’. I jo no sóc una pobra dona científica. El sistema ens empeny a certs rols», conclou.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Alguns experts adverteixen dels riscos de les actituds antivacunes per a la solució de la pandèmia

    Quan ja s’han registrat tres milions de persones contagiades per la COVID-19 a tot el món, i les persones confinades es compten en milers de milions, la comunitat científica treballa contra rellotge per desenvolupar una vacuna que permeti deixar enrere la pandèmia. «La primera opció per aconseguir interrompre la transmissió de la infecció és sens dubte la vacunació massiva i es fan uns esforços ingents per desenvolupar diferents productes vacunals i avaluar-ne l’eficàcia», explica Xavier Bosch, investigador de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) i professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

    De fet, segons l’Organització Mundial de la Salut, hi ha 77 laboratoris que desenvolupen una vacuna contra el virus, i uns altres 6 ja estan en fase d’assajos clínics.

    Bosch, que és expert en epidemiologia del càncer causat per infeccions, adverteix del risc que el moviment antivacunes sembri dubtes sobre la futura vacuna de la COVID-19 en aquest article conjunt amb Assumpta Company, metgessa de l’ICO i professora dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC.

    Diferents celebritats ja han començat a difondre missatges que rebutgen la futura vacuna. La rapera britànica M. I. A. i la dissenyadora i influencer espanyola Miranda Makaroff han expressat a les xarxes socials el seu rebuig a les vacunes les darreres setmanes. Al seu torn, el tennista Novak Djokovic va expressar la seva oposició a la vacunació i a la possible imposició de la vacuna de la COVID-19 per poder viatjar i tornar a la competició en una conversa amb altres tennistes serbis que es va fer pública recentment.

    Aquestes opinions no són exclusives d’una minoria de famosos. Una enquesta feta a França el març del 2020 sobre l’actitud davant una hipotètica vacuna per a la COVID-19 va identificar que un 26 % dels enquestats era reticent o s’oposava a acceptar la vacunació. De fet, França és un dels països en què les tesis antivacunació estan més esteses, segons ha confirmat l’estudi Wellcome Global Monitor. Aquesta anàlisi de les actituds envers la vacunació a tot el món va concloure que, globalment, les actituds antivacunació són minoritàries, ja que 8 de cada 10 persones reconeixen que aquests medicaments són segurs.

    Escepticisme vacunal: efectes d’abast global

    No obstant això, com destaca la doctora Company, l’«impacte negatiu d’aquestes actituds anomenades genèricament actituds antivacunes va portar l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a declarar l’escepticisme vacunal una de les deu prioritats sanitàries de l’any passat».

    Xavier Bosch, la recerca del qual va contribuir a identificar el virus del papil·loma humà (VPH) com a agent causal de la majoria de càncers de coll d’úter, coneix molt bé l’efecte que poden tenir les tesis antivacunes en la salut de la població a escala mundial. «En contrast amb el virus de la COVID-19, per als VPH sí que tenim ja vacunes excel·lents, i des d’aquest any 2020 disposarem d’una estratègia mundial de prevenció coordinada per l’OMS. Des de l’inici de les campanyes públiques de vacunació el 2006-2007, estimem que uns cent milions de persones han estat vacunades i disposem de resultats d’eficàcia i seguretat excel·lents», explica l’expert, que és consultor sènior del Programa de recerca en epidemiologia del càncer (PREC, i CERP en anglès) de l’ICO. No obstant això «tenim davant posicions contràries a les campanyes de vacunació VPH, foment de l’escepticisme vacunal i actituds clarament antivacunes que han torpedinat temporalment la vacunació en alguns països, com el Japó, Colòmbia o Dinamarca, i han sembrat la confusió en la comunicació entre sanitaris, metges i famílies», afegeix.

    No és un problema que se circumscrigui a una única vacuna: «atacar una vacunació en concret acaba afectant la percepció del benefici de totes les vacunes de manera erràtica i impredictible, i el resultat és la creació de bosses d’individus mal vacunats que són el substrat de casos aïllats i de brots futurs», afirma Bosch, que també es refereix als brots de xarampió que han ressorgit a Europa i els Estats Units com un problema derivat de les actituds antivacunació.

    Les circumstàncies (hipotètiques) de la vacuna de la COVID-19 que podrien explotar els antivacunes

    Tenint en compte que les creences contràries a la lògica i a la disciplina científica han afectat vacunes excel·lents com la del VPH, el xarampió, la grip i l’hepatitis B, Xavier Bosch considera que és plausible que es generi escepticisme vacunal entorn de la futura vacuna de la COVID-19. Així mateix, apunta un seguit de circumstàncies d’aquesta futura vacuna que podria fer servir el moviment antivacunació per sembrar dubtes sobre aquesta possible medicació:

    1. Reducció de la percepció de risc. «És probable que el confinament general o l’arribada de tractaments redueixi la percepció de risc. Les vacunes contra la SARS el 2002 o el MERS el 2012 mai no van arribar a estar disponibles perquè desenvolupar-les va deixar de ser prioritari quan el brot inicial es va controlar amb mesures sanitàries i assistencials», explica Bosch.

    2. Possible eficàcia parcial de la vacuna. De totes les possibles vacunes en estudi de la COVID-19, «podria ser que la vacuna final resultés eficaç parcialment, d’una manera inferior a les expectatives que comunament tenim de les vacunes, cosa que frenaria l’entusiasme per llançar una vacunació universal», explica el doctor Bosch, per a la qual cosa esmenta l’exemple de la vacuna de la grip, d’una eficàcia entorn del 50-60 % i amb unes cobertures vacunals a Europa que se solen estancar entorn del 30 % de la població.

    3. Manca de vacunes per a tota la població, al començament. «Al principi, les indicacions sobre quins grups de població han d’accedir a la vacuna s’hauran d’escalar i els criteris de prioritat seran discutibles. És probable que els països més pobres tinguin més dificultats per tenir accés a la vacuna», explica Bosch. També resulta complexa la coordinació internacional per aconseguir que es produeixin i distribueixin els milions de dosis de vacunes a tot el món si finalment s’adopta la recomanació de la vacunació universal. «Aquestes estratègies internacionals no s’improvisen i sovint fan falta anys per coordinar l’esforç».

    4. Finançament en detriment d’altres polítiques sanitàries. «Serà necessari finançar la producció i la campanya de vacunació per assegurar també la cobertura als països amb precarietat sanitària. Habitualment, quan es fan inversions massives en una patologia, com passa ara amb la COVID-19, es tendeixen a restringir recursos per a altres programes de salut. A diferents països ja s’han interromput programes de vacunació infantil d’altres patologies per redirigir recursos al control de la pandèmia i el confinament. Actualment, les campanyes especials de vacunació contra la pòlio estan restringides a certes àrees africanes per la necessitat d’emprar els recursos i el personal sanitaris en la contenció de la COVID-19.

    5. Possible manca de transparència sobre conflictes d’interès. «Caldrà comunicar acuradament l’estratègia de vacunació i ser estrictes amb la política de transparència i la comunicació de conflictes d’interès potencials dels investigadors, que és el taló d’Aquil·les de la col·laboració imprescindible entre la indústria i l’acadèmia», segons el professor Bosch.

    6. Arguments infundats sobre la inseguretat de la vacuna. «Els criteris d'(in)seguretat de les vacunes o dels seus adjuvants (substàncies incloses en les vacunes que potencien l’estímul antigènic) sempre han estat esgrimits pel moviment antivacunes contra pràcticament totes les vacunes tot i l’experiència acumulada per centenars de milions de dosis tant en estudis controlats com en programes de vacunació generalitzada en tots els contextos internacionals», segons Bosch, per la qual cosa és probable que aquests arguments aflorin també en el cas de la COVID-19, encara que no hi hagi dades objectives ni estudis controlats que ho suggereixin. Els organismes reguladors dels productes vacunals vigilen exhaustivament l’eficàcia i la seguretat vacunal abans d’autoritzar-ne o indicar-ne la utilització pública, recorda Bosch, que també és investigador a Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL).

    7. Politització de la vacunació i notícies falses. «La rivalitat entre partits i la politització de la vacunació tendeix a adoptar posicions emocionals i extremes (tant a favor com en contra) en temps de crisi», explica Bosch. De fet, governs com el de Donald Trump ja han tingut en el passat contactes amb assessors escèptics davant la vacunació com Andrew Wakefield o Robert F. Kennedy, encara que finalment no hagin seguit les seves tesis. «Les fake news i les teories conspiranoiques sobre la COVID-19 ja circulen abundantment als mitjans socials i això representa un brou de cultiu per a qualsevol opinió escèptica o clarament antivacunes», afirma Bosch.

    8. Actituds obstinades tot i que es demostren incorrectes. «Tot i l’evidència científica massiva, les actituds antivacunes poques vegades reconeixen i justifiquen els seus errors», afirma Bosch. «Això forma part d’una estratègia per poder repetir una vegada i una altra arguments erronis, que sovint estan relacionats amb altres interessos, en general amb la venda de medicines alternatives i els plets contra la gran indústria productora de vacunes», segons Bosch.

    Aquest és un article de la UOC

  • Temps pel sentit comú

    La major part de governs del món s’han atrevit a parar, en un determinat grau, l’economia per protegir la salut. És una novetat. La gent, majoritàriament, hem considerat que aquestes decisions eren raonables (malgrat les incerteses i les pífies), com mostra el canvi de conductes que hem fet. Alguns governs d’“homes forts” com Trump o com Bolsonaro, en un primer moment Boris Johnson, han preferit protegir els drets dels contractes mercantils per sobre dels drets a la vida i la salut de les persones.

    Les decisions que s’estan prenent a Europa són substancialment diferents que les que es van prendre en la crisi de 2008. S’està optant, també en un grau, per la protecció social, la reactivació econòmica i l’endeutament en lloc d’”austeritat” i retallades.

    Els governs reben pressions molt importants de les grans corporacions i poders econòmics. Si els governs han canviat la lògica de les seves decisions és perquè una altra resposta era massa contrària a l’opinió pública. Probablement, el pensament de les persones que governen està inscrit en el mateix “sentit comú”.

    L’atur, principal preocupació

    Les enquestes d’opinió ens donen de tant en tant aproximacions molt interessants al què pot ser el sentit comú actual. La preocupació principal de la població sempre és l’atur, a Catalunya, a Espanya i a Europa. El 94,4% de les persones manifestaven, ja al 2016, que el govern ha de finançar projectes que creïn llocs de treball. El 61,0% entenia que les empreses, els bancs i la indústria són la primera influència sobre el govern, i que la major part dels polítics estan implicats en la corrupció (84,9%). Més del 90% reconeixien entre els causants de la crisi els bancs i la bombolla immobiliària. El 93,1% coincideix en que la passada crisi va suposar més sacrificis per a les persones que tenen menys. La percepció de la desigualtat es manifesta en un 88% de persones que consideren que hi ha massa distància entre classes altes i baixes. La desigualtat entre homes i dones era reconeguda pel 82% de les persones a Espanya. La segona preocupació general és la sanitat y la seguretat social, seguida del medi ambient, que puja posicions ràpidament. A continuació, dissortadament, se situa la preocupació per l’“emigració”.

    En aquests últims anys hem vist mobilitzacions globals que es mostren com la punta de l’iceberg del pensament comú d’una part molt important de la humanitat.

    L’ecologisme, amb una mobilització protagonitzada per les persones més joves, posa en el centre el dret a la vida i al futur. Conté una visió del món com a xarxa interconnectada. És radical en les propostes de canvis d’hàbits i de rutines, que moltes persones fan seves: menjar, transport, consum…Fa també un canvi aspiracional profund. El consumisme, la riquesa o l’èxit mediàtic no formen part dels seus valors principals.

    Feminisme necessari

    El feminisme no és només un moviment de defensa i solidaritat, absolutament necessari, de les dones de tot el món. La seva radicalitat rau en el qüestionament del poder com a eix vertebrador de les relacions humanes. Proposa una ètica de corresponsabilitat i de cures mútues. Fa aflorar el cost ocult dels beneficis del món productiu, el valor del treball reproductiu i de cures.

    Fa uns quants anys més, 15 M i els moviments similars van ocupar les places de moltes grans ciutats amb un discurs que impugnava la legitimitat de l’acumulació de la riquesa. Es va posar el focus sobre la corrupció. Era el clam del 99%. La democràcia participativa i global era al centre de les seves reivindicacions. Va repolititzar la societat, que sent encara les institucions com a una càrrega o un enemic.

    La primera gran mobilització mundial s’havia produït al 2003, amb el “no a la guerra” d’Iraq. La pau esdevenia un valor comú per a la humanitat. L’honor i la glòria en la batalla que havia estat un valor reconegut des de l’Odissea fins a les pel·lícules americanes que han reescrit la segona guerra mundial perdia el seu lloc privilegiat en l’imaginari social. Pesava més l’evidència del dolor i de la injustícia de l’espoli rapinyaire.

    Rebuig a la discriminació

    Voldria que la reacció al racisme policial dels Estats Units que s’està produint arreu del món fos tant potent com ho han estat els moviments que he mencionat. Que fes catalitzar el rebuig a tota discriminació, exclusió o segregació humana. Que reconegués les migracions com a constitutives de la naturalesa humana. Que incorporés el valor de la convivència com a generadora de riquesa, art i coneixement. Que produís canvis en les conductes personals. Que allunyés la preocupació per l’emigració dels primers llocs de les enquestes d’opinió.

    La preocupació pel treball no ha deixat mai de ser principal en totes les enquestes. Seria bo trobar una expressió internacional similar a les anteriors. De fet, la deslocalització del treball està en el cor de la precarietat i l’explotació humana, en la petjada de CO2, en la propagació de la Covid-19, en la pèrdua del control social dels subministraments bàsics. Alguns governants han fet polítiques públiques per orientar i sostenir les economies i han posat capital públic per controlar determinades empreses. Ho va fer Obama amb la Ford, o el govern francès amb Renault. Europa hauria de fer una tasca similar. L’opinió pública hi està majoritàriament a favor.

    Els grans espetecs comunicatius de la dreta són la reacció a aquesta evolució del pensament majoritari. Si volen mantenir els privilegis, les formes de fer i de pensar que han mogut el món en el neoliberalisme, necessiten moure els marcs mentals. Si titllen la centralitat del sentit comú d’extremista i defineixen un altre extrem desaforat, podrien col·locar una nova centralitat molt més a la dreta. Retenen el poder mediàtic i fonts de finançament enorme, i tot i així se’ls escapa el sentit comú. L’assalt dels poderosos a les xarxes ha arribat tard però fa por. En un moment determinat, les xarxes socials van ser un vehicle i un fòrum per a les aspiracions, les raons, els coneixements de molta gent que es van interconnectar i es van reconèixer. Van ser necessàries per a l’eclosió d’aquests grans moviments transfronterers. També poden servir per fer quallar una reacció mundial.

    Una gran catàstrofe com la Covid-19 és un escenari propici per a canvis no lineals. S’estan veient novetats. Però encara han de passar moltes coses. En podem sortir endavant o en podem sortir endarrere.

  • Les autonomies rescaten les residències privades: han intervingut 50 i no hi haurà sancions

    La tragèdia del coronavirus ha mostrat la seva cara més cruel en les residències de gent gran. Entorn de el 70% de les persones mortes vivien en una d’aquestes. Les xifres de morts generals creixien a la par d’allò que succeïa en aquests centres. Tal era la magnitud del drama, que molts governs autonòmics van prendre la decisió de prendre el control: 58 residències han estat intervingudes durant la pandèmia.

    Eren, en alguns casos, propietat de grans companyies i havien aconseguit, en repetides ocasions, ser les adjudicatàries de concursos per a la gestió residencial. Es venen, gairebé sempre, com els capdavanters de la bona feina en el sector, però, a l’hora de la veritat, els estalvis en costos surten a la superfície en forma de carències i són les administracions públiques les que, una altra vegada, van al rescat. També, afortunadament, de les persones que en elles residien. Tot i que no sempre.

    Més enllà de les característiques inherents a aquests centres, moltes persones juntes amb pluripatologies prèvies, que, lògicament, els ha convertit en terreny abonat per la propagació del virus, el desastre viscut evidència un sistema ple de tares.

    S’estabilitza la situació i es desintervenen: “És clar, no les expropiarem”

    La Ordre SND/322/2020, de 3 d’abril, del Ministeri de Sanitat, va donar via lliure a les comunitats per, “en funció de la situació epidèmica i assistencial de cada centre residencial o territori concret, i sempre atenent a principis de necessitat i de proporcionalitat”, intervenir els centres residencials.

    A partir d’aquí, tots els executius autonòmics van exposar mesures per intentar temperar l’efecte de la Covid-19 en els centres. Algunes més que discutibles. Des d’extremar el control, medicalitzar o fer reforços de personal, fins a, en els casos més extrems, adquirir el comandament d’aquests centres nomenant, fins i tot, una nova direcció.

    A Espanya, segons l’estudi Envelliment en Xarxa, elaborat pel Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), hi ha 5.417 residències (1.573 públiques i 3.844 privades). 58 han estat intervingudes de manera general, 50 són privades i 8 públiques (municipals -amb ajuntaments sobrepassats incapaços de donar un servei decent-, o públiques de gestió privada, que, en algunes comunitats, se segueixen incloent dins de les públiques).

    De les 58 n’hi ha 14 que ja no estan intervingudes: amb absoluta normalitat han estat retornades a les empreses privades que les dirigeixen. Alguns governs autònoms deixen clar que no tenen cap intenció de sancionar a aquestes entitats que han precisat d’ajuda pública, altres es limiten a argumentar que seguiran fent inspeccions i si corroboren que hi ha hagut casos en què un centre no complia amb els requisits establerts se li ha d’imposar una sanció. És a dir, el sistema habitual. Res excepcional tot i allò extraordinari.

    Catalunya: 13 residencies tancades des de 2015

    A Catalunya s’han tancat, des de 2015, 13 residències. El mateix nombre s’ha intervingut durant aquesta pandèmia. Només una, la de Ballús de Valls, ha tornat a la gestió anterior. De nou, apareix una residència de Domus Vi: la de Ca n’Amell, a Premià de Mar (Barcelona). El mateix alcalde del municipi, Miquel Àngel Méndez (JxCat), va denunciar, a través del compte de Twitter de l’Ajuntament, “la negligència absoluta de la direcció de la residència i la manca de resposta per part de la Generalitat”.

    Eulen, un altre gran grup, dirigeix la Residència Mossèn Vidal i Aunòs de Barcelona, que estava sent investigada per un presumpte delicte d’abusos sexuals. De la Residència d’Ullastrell també s’havia sentit parlar, després que sortissin a la llum diversos àudios comprometedors.

    El percentatge de morts en residències frega el 73% del total a Catalunya. Els motius que han portat la Generalitat a intervenir aquests centres són, tal com apunten des del Govern, que la direcció “no podia fer front a la situació perquè estava desbordada i no tenia mitjans suficients, és a dir, sense l’ajuda d’una altra entitat gestora no podrien tallar la situació”. Les actuacions en residències catalanes van ser moltes, fins a 209 segons fonts de Sanitat, però, només es va actuar de manera dràstica en 13.

    Sobre si la gestió tornarà amb normalitat, la consellera de Salut, Alba Vergés, va indicar en una roda de premsa, el passat 22 de maig, que “la intervenció és una acció temporal i es valorarà, cas a cas, si es retorna la gestió a l’entitat d’origen o s’ha de donar una altra solució “.

    Domus Vi, Clece, Vitalia, ORPEA: 14 residències intervingudes a Madrid

    Madrid, on la gestió residencial ja deixa un dens reguitzell de polèmica, ha estat la comunitat amb més residències intervingudes: 14 en total, totes privades, que segueixen sota control autonòmic. Dos, la d’Espartales (a Alcalá d’Henares) i la d’Usera, pertanyen al grup que més residències gestiona a Espanya, Domus Vi. Sota el seu empori estan 25.000 places en 200 centres residencials i de dia. En 2018, va facturar 543 milions d’euros i els seus accionistes majoritaris són el fons d’inversió britànic Intermediate Capital Group (IGC) i el multimilionari francès Yves Journel.

    Sobre el d’Usera, com apunten des del govern autonòmic, hi ha obert un expedient de resolució de contractes -que es va iniciar amb anterioritat a la pandèmia- i que podria suposar la seva inhabilitació per concórrer a un concurs públic a Madrid durant tres anys. Un altre centre intervingut és la Residència Isabel la Catòlica, de Aralia Serveis. Aquesta companyia* controla més de 4.000 llits i el seu fundador* és José Luis Ulibarri, imputat a les trames Gürtel, Púnica i Enredadera. Tres dels seus centres a Madrid (Peñuelas, Ensanche de Vallecas i Los Fraires) també tenen obert un expedient. L’intervingut havia estat sancionat fins a en tres ocasions, tal com va apuntar Infolibre.

    Segons les dades de RTVE, el 68,9% dels morts a Madrid vivien en residències de gent gran. Molts d’ells ho feien a la Residència Muntanya Bella (també intervinguda), on, el 17 de març, ja s’havia comunicat la mort de 17 persones i les queixes dels familiars es multiplicaven.

    Una altra de les residències controlades ara per la comunitat és la Vitalia a Leganés. El Grup Vitalia Home gestiona 6.600 places residencials a Espanya i, des de març de 2017, és propietat del fons de capital britànic CVC Partners, que a Espanya també és part de l’accionariat de CLH (dedicada a l’emmagatzematge, transport i distribució de combustible, hidrocarburs i productes petrolífers), Deoleo (empresa d’alimentació especialitzada en l’oli d’oliva: Bertolli o Carbonell són algunes de les seves marques), Naturgy, Tendam (abans, Grup Cortefiel) o la Universitat Alfonso X el Savi.

    En 2019, unes treballadores del Centre Alzheimer Fundación Reina Sofia van ser acomiadades per denunciar la manca de material i altres mancances. El 2020, és una de les residències intervingudes per la Comunitat de Madrid. El centre està gestionat per Clece, filial del Grup ACS, propietat de Florentino Pérez, que controla 95 centres de gestió integral i atén gairebé 158.000 grans.

    ORPEA és present a 22 països, amb 1.014 establiments, que sumen 104.234 llits i més de 60.000 treballadors. A Espanya tenen 53 centres entre residències, centres de dia i clíniques de salut mental. Una d’elles, la de Santo Domingo, va ser intervinguda pel Govern de Madrid. En l’actualitat, el 14,5% de les accions d’aquest grup estan en poder de el fons de pensions canadenc CPPIB.

    “Domus Vi va decidir estalviar diners i posar en risc els residents”

    A 3 de juny, la Fiscalia General de l’Estat mantenia obertes 191 diligències civils i el mateix nombre de penals per les denúncies rebudes després del succeït a les residències. Una de les que es va presentar, en aquest cas a la Fiscalia de Galícia, acusava Domus Vi d’”estalviar costos i posar en risc els residents. No es van realitzar desinfeccions ni neteja adequada ni es van prendre les mesures recomanades per Sanitat”, s’explica a la denúncia.

    De les tres residències intervingudes a Galícia, dos són de Domus Vaig veure: Barreiro (Vigo) i Cangas (Pontevedra). La tercera és la Residència Nostra Senyor de Fàtima (Orense).

    Es va decidir la intervenció, segons la Xunta de Galícia, perquè les xifres de morts es van descontrolar i s’estava posant en risc la qualitat assistencial. Quan tot s’estabilitzi, la gestió tornarà: “És clar, no les expropiarem”, asseguren a La Marea des de la Xunta. Pel fet d’haver estat intervingudes no seran sancionades, indiquen, “però si es detecta que alguna ha incomplert la normativa, sí”. El percentatge de morts en residències a Galícia és del 45%.

    “Causes excepcionals que feien inviable el funcionament de la residència”, és l’argument que donen des de la Junta de Castella i Lleó per a justificar la intervenció de sis residències (només una s’ha desintervenido). Entre elles hi ha la Residència Vall del Cuco a Adrada d’Haza (Burgos): la totalitat dels seus residents van ser reallotjats i l’empresa va fer un ERTO.

    Com en el cas d’altres comunitats, des del govern castellanolleonès apunten que si es comprova que han comès alguna infracció se’ls imposarà una sanció. En alguns casos, expliquen, s’ha passat informe directament a la Fiscalia.

    De les cinc residències intervingudes a Navarra (on el 88% de morts, sobre un total de 490, vivien en aquest tipus de centres) tres eren públiques (municipals) i només dues privades. A part de les inspeccions periòdiques, no es contemplen altres actuacions.

    7 comunitats sense intervencions completes

    En major o menor mesura, però la crisi del coronavirus ha afectat en gran manera els centres residencials a tota Espanya. Tot i així, hi ha set comunitats que no han desenvolupat intervencions completes, tot i que sí que han proporcionat un altre tipus de suports. A Astúries, per exemple, hi ha hagut 69 residències en què s’ha intervingut sanitàriament: “No és una acció inspectora, sinó una acció assessora, en la qual els professionals de Salut donen suport a l’equip directiu de cada centre per a l’aplicació dels protocols sanitaris, però mai es canvia la direcció de centre”, expliquen des del Govern asturià. A més, a altres 45 es va fer un reforç de personal. Els morts a Astúries en residències arriben al 70%.

    No hi ha hagut, de la mateixa manera, intervencions a Euskadi -44% de defuncions en aquests centres-, encara que, com va assenyalar Sergio Murillo, diputat d’Acció Social a la Diputació de Biscaia, es va obrir expedient per mancances en dues residències, i no es descarta que el mateix acabi en sanció.

    Al País Valencià, amb un 41% de morts en residències, no es va intervenir completament cap, però, 30 han precisat d’ajut públic. I a Múrcia, dels 107 centres que hi ha (55 per a majors i 52 per a persones amb algun tipus de discapacitat), es va intervenir, però només sanitàriament, en sis.

    * Fe d’errors: Aralia Serveis Sociosanitari SA no és un grup d’empreses, com figurava inicialment en aquest article, sinó «una entitat mercantil autònoma». Des d’aquesta companyia, demanen que també es rectifiqui el càrrec de José Luis Ulibarri, de el qual es deia que era el seu president, ja que «no exerceix cap funció en l’empresa», encara que va ser el seu fundador en 1993.

  • Els oblidats de la gratificació de Salut per la lluita contra la covid-19 alcen la veu

    Una de les reflexions que ha deixat la pandèmia del nou coronavirus als centres sanitaris és la importància del treball en equip. En aquest sentit, metgesses i infermers han reconegut constantment la tasca d’altres treballadores assistencials -com els conductors d’ambulàncies o els zeladors- o no assistencials -personal de neteja o administratiu- per tal que el sistema sanitari pogués donar resposta a l’emergència.

    El reconeixement econòmic que el Departament de Salut va presentar per tal d’agrair el sobreesforç durant la pandèmia, però, ha deixat de marge molts professionals relacionats amb el món sanitari. Un dels casos és el personal de la neteja, sempre indispensable i encara més essencial en les condicions actuals de pandèmia. En aquest sentit, CCOO “reivindica la importància del sector de la neteja en la crisi de coronavirus” i “critica que el Govern oblidi el reconeixement de la seva tasca”.

    Un altre dels sectors obviats de la gratificació anunciada per Salut és la dels operadors d’emergències del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). UGT de Catalunya creu que el sistema anunciat per l’executiu català “ha tornat a menystenir aquest col·lectiu, essencial des del primer moment”, pel fet de ser una plantilla subcontractada, actualment a Ferrovial. La UGT assegura que el personal “ha vist multiplicar-se per quatre la càrrega de treball” i reclama “un tracte igual dins de la resposta laboral i sanitària de la pandèmia”.

    Quant al personal d’ambulàncies, la Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC) mostra el seu “malestar davant de com es durà a terme l’abonament de la gratificació extraordinària per al personal sanitari”. Es queixen de la invisibilitat vers el personal de les ambulàncies i rebutgen quedar inclosos amb el personal d’altres serveis com la policia o els bombers: “Estem en contacte directe amb pacients i patint, com la resta de la sanitat, la manca d’EPIs”.

    A més, els llindars i el mecanisme escollit per fixar la quantitat a rebre han estat titllats de classistes per la comunitat sindical. La plataforma Sanitàries en Lluita, per la seva banda, va titllar la gratificació de “pagueta rídicula”. UGT, CCOO i la plataforma de Sanitàries en Lluita van manifestar que la millor gratificació possible és una millora de les condicions laborals de totes les persones que, d’una manera o altra, participen del sistema sanitari.

    El Tercer Sector recorda la seva tasca essencial

    La Confederació, patronal del Tercer Sector Social de Catalunya, denuncia “una vegada més el greuge comparatiu amb el sector sanitari i insta al Govern a reconèixer la tasca dels professionals que treballen en el sistema públic de serveis socials”.

    L’organització recorda que forma part de la xarxa de serveis socials d’atenció pública i que durant l’emergència sanitària el seu personal “ha estat a primera línia treballant incansablement en altres recursos”, com ara els centres de protecció a la infància, les llars de persones amb problemàtica de salut mental, o els pisos per a dones que han patit situacions de violència masclista.

    “És un greuge comparatiu entre el personal que treballa a la xarxa pública de salut i el de la xarxa pública de serveis socials”, ha resumit Joan Segarra, president de La Confederació.

    Un altre col·lectiu rellevant en el moment actual és el del SEPE, que han de donar resposta a milers d’expedients d’ERTO que van arribar en poques setmanes. La USOC ha recordat l’”esforç dels treballadors per gestionar el volum d’ERTOS i les dificultats que s’estan trobant” i el poc “valor que se li reconeix a un esforç extraordinari”.

    La UGT manifesta a Vergés un “profund malestar” per la compensació

    La Unió General de Treballadors ha fet pública la seva disconformitat amb la gratificació anunciada pel Departament de Salut amb una carta que ha enviat aquest dilluns a la consellera Alba Vergés. La missiva, signada per Inmaculada Vivar, coordinadora de Sanitat al sindicat, titlla d’”injustos, classistes i sectaris” els imports i criteris establerts per fixar la percepció de la compensació.

    “No sap el Govern que els professionals sanitaris han treballat en equip i tots han estat sotmesos a una pressió assistencial amb un nivell d’estrès i d’afectació emocional igual per a tots els treballadors?”, pregunta el sindicat a la consellera.

    La coordinadora d’UGT Sanitat, Immaculada Vivar, valora el paper dels tècnics del SEM, del personal de radiologia i laboratori, dels educadors o dels zeladors, així com tasques del personal no assistencial com el personal de neteja, cuina o administració sense els quals “no ens hauríem sortit”.

  • Els degans de Medicina de Catalunya defensen en un comunicat la presencialitat de les pràctiques clíniques

    Els degans i la degana de les facultats de Medicina de les universitats catalanes públiques i privades han signat un comunicat en el qual expressen la seva preocupació per l’efecte de la pandèmia de la COVID-19 en els plans docents dels ensenyaments de Medicina, principalment en relació amb les pràctiques clíniques

    Davant d’algunes veus que demanen una formació totalment a distància, els degans defensen que la docència virtual i presencial no han de ser competidores entre si, sinó complementàries, i que l’ensenyament de la Medicina moderna no es pot fer, ni s’ha de fer, seguint models d’universitat a distància. «No és encertada ni admissible la substitució radical de l’ensenyament compartit a les aules o als laboratoris per una formació a distància fonamentalista», afirmen en el comunicat.

    El document també recorda que més de 500 alumnes de Medicina i d’Infermeria de tot Catalunya que van veure suspeses sobtadament les seves pràctiques clíniques a causa de l’emergència sanitària, pocs dies després responien solidàriament a la demanda de voluntaris per fer de metges o infermers (els que ja eren graduats) o per fer tasques de suport (els alumnes de grau) al costat dels professionals que cada dia s’enfrontaven a la pandèmia des de tots els àmbits del nostre sistema sanitari.

    En aquest sentit, els signants del comunicat afirmen que no s’entén la formació en Medicina «en un entorn que suposi encara més limitació o la desaparició de les pràctiques clíniques als hospitals i centres d’atenció primària, fonamentals perquè aquest aprenentatge es faci en contacte amb pacients, familiars i professionals». «Pretendre extrapolar la transformació digital d’altres elements formatius (congressos mèdics, estades i cursos de formació continuada) a la formació holística necessària dels metges —remarquen— va en contra de demandes bàsiques que fa la nostra societat envers la professió mèdica: més empatia, millor comunicació i més proximitat amb els pacients».

    El comunicat el signen els degans de les facultats de Medicina de la Universitat de Lleida, la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de Girona, la Universitat Internacional de Catalunya i la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.

  • Pacients amb dolor lumbar crònic milloren en seguir una dieta sense gluten

    Un estudi liderat pel Dr. Carles Isasi, membre alhora de la Societat Espanyola de Reumatologia (SER) i de la Societat Espanyola de Salut i Medicina Integrativa (SESMI) i reumatòleg de l’Hospital Universitari Puerta del Hierro (Madrid), i publicat a la revista Medical Hypotheses, mostra la relació entre la sensibilitat al gluten i el dolor lumbar crònic.

    Es tracta d’un estudi realitzat a 110 pacients d’una clínica de reumatologia d’un hospital terciari amb dolor lumbar crònic i sospita d’espondiloartritis, un tipus d’artritis (malaltia inflamatòria) que afecta la columna (dolor lumbar) i articulacions en braços i cames. A Espanya s’estima que hi ha mig milió de persones afectades. Aquesta patologia pot afectar greument el dia a dia de les persones que la pateixen, incapacitant-les per fer les seves activitats laborals i habituals, per tant, disminuint la seva qualitat de vida.

    La hipòtesi inicial de treball va ser que la sensibilitat al gluten no celíaca s’associa amb el dolor lumbar crònic (relacionat amb espondiloartritis) i que una dieta lliure de gluten té un benefici terapèutic en els pacients que pateixen aquesta patologia.

    Per valorar aquest benefici terapèutic, es va establir una restricció de la ingesta de gluten durant almenys 4 mesos i es va avaluar la millora com aconseguir algun dels següents objectius: estat asimptomàtic, remissió del dolor lumbar crònic, retorn a la vida normal, incorporació al treball, passar del confinament en un llit o cadira de rodes a poder caminar, tornar a l’autosuficiència per a la higiene i cura personal, i la interrupció del consum d’opioides (forts analgèsics).

    Es van descriure tres tipus de millora: la rellevant o important quan s’arribava almenys a un dels objectius, millora parcial quan hi havia una millora en el dolor lumbar però sense assolir cap dels objectius abans descrits i sense millora quan després de seguir durant almenys 4 mesos una dieta sense gluten, el pacient no observava cap millora.

    Resultats

    Es van reclutar 110 pacients, 99 dones i 11 homes, amb una edat mitjana de 44,5 anys, l’edat mitjana d’inici del dolor lumbar es va situar al voltant dels 30 anys, de fet, un 95% dels pacients havia començat a patir dolor lumbar abans de fer els 45 anys. La durada mitjana del dolor lumbar va ser de 15 anys.

    El 62% (69 pacients) van experimentar una millora rellevant després del tractament, un 16% (18 pacients) una millora parcial, i en un 21% (23 pacients) no hi va haver millora.

    Dels 69 pacients amb millora rellevant, 56 pacients, és a dir un 86%, van dir que van tornar a menjar gluten, i d’aquests, 54 pacients, és a dir el 96%, han informat d’un empitjorament dels seus símptomes, bé del dolor lumbar o de símptomes típics de la sensibilitat al gluten com les nafres a la boca.

    Es va observar també que 78 pacients tenien antecedents personals o familiars d’espondiloartritis, psoriasi, malaltia inflamatòria intestinal, uveïtis (la capa intermèdia del globus ocular s’inflama: es torna vermell i s’infla) o artritis reactiva (inflamació a més de les articulacions, dels ulls i vies urinàries). Uns 7 pacients van ser diagnosticats amb artritis crònica, 28 pacients patien espondiloartritis axial i 83 pacients van ser diagnosticats amb fibromiàlgia. (El nombre de pacients no se suma, hi havia pacients amb diversos diagnòstics alhora).

    Per al Dr. Carles Isasi de la Societat Espanyola de Salut i Medicina Integrativa (SESMI) i investigador principal de l’estudi «crida l’atenció que els pacients per als quals es va observar una major freqüència de millora rellevant o important van ser aquells amb espondiloartritis axial, uveïtis o HLA B27 positiu (un gen la detecció del qual facilita el diagnòstic precoç de patologia reumàtica), el que suggereix que el benefici observat de la dieta sense gluten probablement té a veure amb l’estimulació del sistema immune innat, l’alteració del microbioma i la permeabilitat intestinal».

    L’estudi

    Els criteris d’inclusió per a l’estudi van ser patir un dolor lumbar crònic amb sospita d’espondiloartritis, haver seguit una dieta sense gluten (amb o sense exclusió d’aliments làctics) durant almenys 4 mesos, llevat celíac i tenir una edat entre 18 i 55 anys.

    Es van excloure els pacients amb una causa de dolor lumbar per tumors, fractures o cirurgia de la columna.

    Les dades descriptives van ser recol·lectades a través de la història clínica i per avaluar la resposta es va realitzar una entrevista a tots els pacients per telèfon realitzada per un clínic de l’equip de recerca utilitzant un qüestionari estructurat predeterminat.

    El tractament va consistir a realitzar una dieta sense gluten guiada per l’Associació de Celíacs i Sensibilitat al Gluten de Madrid. Tots els pacients van rebre suplements de vitamines i minerals, fins i tot suplements de ferro quan es va detectar deficiència de ferro. Segons la tolerància, es va recomanar també la restricció o eliminació d’aliments làctics.

  • Per un nou Sistema Públic de Salut. Més pressupost però per fer què?

    S’estava esperant, enfront del clam social i de les professionals i treballadores de la sanitat demanant una «nova normalitat» i defensant una renovada sanitat pública equitativa i de qualitat, enfront de la descoberta de la realitat d’aquesta, estan ja sortint veus i declaracions de polítics, gestors del sistema i entitats corporatives que s’apunten a l’estratègia del Gepard: Ha de canviar tot perquè tot segueixi igual.

    Primer varen ser alguns economistes que ens varen dir que el què necessitava la sanitat catalana eren 5.000 milions d’euros més cada any, però no deien per fer què. Fa uns dies, un grup de gestors del Sistema sanitari públic i privat ens obsequien amb un comunicat dient el que s’ha de fer a partir d’ara, que ja hem après amb la crisi, proposen coses moltes de sentit comú, però que al nostre entendre no faran els canvis profunds que el Sistema necessita per la seva qualitat i sostenibilitat. Finalment, fa poc, surten els defensors corporatius, tornant a demanar els 5.000 milions anuals i amenaçant amb la mobilització dels professionals. Està bé demanar més recursos, però per fer què?

    Aquesta defensa limitada a més recursos, més pressupost, sobretot emparada amb la precària situació laboral dels herois segons ells, no toca el Sistema, amb les seves mancances (model incomplert i de fa 35 anys) la seva ineficiència i qualitat. És clar que volem més recursos, sobretot per millorar les condicions dels professionals i treballadors del Sistema, i també per fer tot allò que s’hauria de fer i no es fa, i tot allò que es deriva cap al negoci privat, la corrupció i la butxaca d’algú. No volem més cèntims públics per malgastar en aquest model de sanitat

    La crisi social, econòmica, ambiental i ara sanitària ens ha reafirmat en la necessitat d’un canvi radical i urgent del Sistema Públic de Salut. No podem seguir gastant en un Sistema centrat al final de la malaltia, en els fàrmacs, l’hospital d’alta tecnologia i el negoci privat amb diners públics. Cal canviar urgentment el paradigma i centrar-nos en la Salut de les persones. Ho hem dit abans de la crisi actual i ens reafirmem en el mateix, ja ho dèiem en aquest diari en els articles «Propostes de millora radical del nostre Sistema Públic de Salut» i «Per un nou sistema públic de salut«.

    Aquests dies veiem, en viu i en directa, com ha funcionat el Sistema públic, ara aprofitant la por, l’alarma, l’emergència, les preses (males conselleres) es prenen decisions de despesa de molts recursos en la mateixa línia. S’han fet, segons el Departament de Salut, 1.518 contractes públics amb tràmit d’emergència per valor de 208.806,275 euros, a més, ens diuen que pagaran als hospitals privats per cada pacient a UCI de Covid-19, no sabem amb qui ho han negociat, fins a 43.000 euros, això només a Barcelona ciutat són 250 pacients en dos mesos, total 10.700.000 que vol dir el doble a tot Catalunya, 21.000.000. A més ens diuen que han contractat d’emergència, sense concurs 17.700.000 amb una empresa filial de Ferrovial, el seguiment de pacients amb Covid-19, feina que podria fer millor i segurament per menys diners (sense beneficis privats) l’Atenció Primària i la Salut Pública que és la seva feina. Aquesta empresa també té el contracte del 061! A més, hem descobert ara, amb el drama de les Residencies geriàtriques, que aquestes i la majoria dels sociosanitaris del país estan, a partir de les retallades del sector públic del 2010, en mans privades de grans empreses de negoci, però concertades amb diners públics, i sense les condicions i qualitat exigibles. Grans empreses han substituït les petites d’ordes religiosos o familiars: Eulen, Domus, Mutuam, Hestia i tants altres. A més tenim externalitzat: la diàlisi ambulatòria, la rehabilitació, el transport sanitari, la teràpia respiratòria a domicili i altres (això, només a Barcelona ciutat són 65 milions a l’any). Cal canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.

    Enfront d’aquesta situació, agreujada i destapada per la crisi actual, la Consellera ara diu que donarà una «pagueta» als herois, una pagueta injusta i corporativista. Ho és que el professionalisme, la dedicació, la infecció i inclús la mort ha estat diferent segons la titulació dels treballadors? A la Consellera la porten enganyada, els mateixos polítics d’abans, alts càrrecs de l’administració, molts gestos, molts d’ells encara amb les males costums dels seus companys d’ideologia i de model. Horitzó agreujat per les baralles entre els partits del govern i govern ja amortitzat políticament i per la crisi.

    Total, nosaltres en reafirmem en què cal fer explícit el nou model de Sistema Públic de Salut. Els seus valors, objectius i funcionament, i llavors sabrem quant pressupost necessitem i per fer-ho buscarem nous polítics i gestors (per les seves capacitats) per portar-ho a terme. Si voleu recordar les propostes que nosaltres també vàrem fer i presentar públicament un grup de professionals ho podeu fer aquí. Caldrà defensar-les, ens hi va la salut col·lectiva i el futur del Sistema Públic de Salut

  • El 82% dels països europeus ha augmentat les cures pal·liatives en 15 anys i Espanya no està entre ells

    El 82% dels països d’Europa ha augmentat els serveis de cures pal·liatives entre 2005 i 2019, però aquest creixement ha estat desigual entre els estats més occidentals, amb més ingressos, i els orientals, amb menys. No obstant això, Espanya trenca aquesta regla: el nombre d’assistències detectades ha passat de 139 el 2005 a 104 en 2019.

    Així es desprèn d’una investigació liderada per l’Institut Cultura i Societat de la Universitat de Navarra (UNAV), que ha analitzat 51 països, el 94% dels que componen la regió europea de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

    Els resultats revelen que en els territoris analitzats hi ha hagut un increment del 104% pel que fa als equips d’atenció domiciliària, 1 el 82% en els serveis d’hospitalització i un 48% en els equips de suport hospitalari.

    «Mentre que tots els serveis han crescut en els països amb rendes més altes, en els de renda mitjana només han augmentat els segons», assegura Natàlia Arias-Casais, autora principal de l’article, publicat a la revista Palliative Medicine.

    A més, si bé els estats d’Europa central han millorat significativament en atenció domiciliària i serveis d’hospitalització, a la zona occidental ho han fet en suport hospitalari i cura a domicili, sent aquest últim el servei més destacat.

    «Els estats estan molt per sota de les recomanacions de l’Associació Europea de Cures Pal·liatives (EAPC) per tenir una cobertura mínima, dos serveis per 100.000 habitants», afirma Arias-Casals. «Això és important perquè en la regió cada any moren 5 milions de persones sense accés a cures pal·liatives, dels quals 180.000 són nens», lamenta.

    Els països que encapçalen la llista de ràtio de serveis per cada 100.000 habitants són Mònaco (2,58), Lituània (1,38) i Suècia (1,19), mentre que en algunes nacions com Turquia o Montenegro és de zero tot i que la necessitat de cures pal·liatives continua augmentant. A Espanya, la ràtio ha baixat de 0,32-0,22, aproximadament una dècima part del que recomana l’EAPC

    Evolució de les cures pal·liatives a Europa. / UNAV

    .

    Diferències entre els estats

    Dotze països van comunicar un augment de la prestació total de serveis especialitzats per cada 100.000 habitants en l’últim període de 2012 a 2019 (Albània, Armènia, Xipre, França, Finlàndia, Grècia, Mònaco, Kazakhstan, Kirguizistan, Ucraïna, Moldàvia i Rússia). Sis d’aquests països corresponen a països d’ingressos baixos i mitjans situats a Europa central i oriental.

    Divuit països (35%) van registrar les millores més significatives, amb augments en la prestació de serveis superiors al 200% (Estònia, Sèrbia, Kirguizistan, Tadjikistan, Portugal, Geòrgia, Croàcia, Bielorússia, Turquia, Romania, Lituània, Albània, Ucraïna, República Txeca, Àustria, Israel, Eslovàquia i Xipre). La majoria d’ells estan situats a Europa central i oriental.

    No obstant això, set territoris tendien a disminuir el seu nombre total de serveis especialitzats per població, i la majoria d’ells es troben a Europa occidental (Espanya, Liechtenstein, Regne Unit, Islàndia, Armènia i Grècia).

    «Aquestes dades ens obliguen a replantejar si el realment necessari és posar en marxa nous serveis especialitzats o integrar-los en altres àrees dels sistemes de salut, com atenció primària. De la mateixa manera, per mitjà de la formació en aquesta disciplina durant els programes de grau es podria ensinistrar a tots els professionals sanitaris», conclou la investigadora.

  • L’opacitat sobre la mort de més de 14.000 ancians en residències persisteix al cap de tres mesos de l’inici de la pandèmia

    Tres mesos després de l’esclat del coronavirus, ningú a Espanya sap amb certesa quantes persones han mort en el focus més letal de la pandèmia: les residències de gent gran. El Ministeri de Sanitat continua sense oferir una fotografia del que ha passat en els centres mentre els que ho van viure en primera persona -a la mateixa pell, per ser residents o treballadores, o a l’aliena (però propera), en el cas de familiars- intenten desmanegar el cúmul d’ombres que plana sobre l’atenció que es va donar a la gent gran ara que les residències comencen a respirar. Els casos han baixat, amb el descens generalitzat a Espanya, tot i que continua havent contagiats i aïllats.

    «Anem filant ara, després de tot aquest temps, encaixant les peces i construint un relat de què va passar amb el que sabem ara, que no era el que sabíem fa tres mesos», assumeix Rosana Castillo, filla d’una resident que va morir a mitjans de març al centre madrileny de Muntanya Bella. Aquesta residència s’ha convertit en un trist símbol de l’epidèmia. Va ser la primera on els morts es van acumular de cop davant la passivitat de Govern d’Isabel Díaz Ayuso. 17 morts en quatre dies. Era 15 de març.

    A aquest centre li van seguir centenars a tot Espanya on les morts van començar a gotejar sense fre. 14.539 persones han mort en geriàtrics en els últims tres mesos amb coronavirus o símptomes de la malaltia, segons les dades aportades, amb el seu propi sistema, per cada comunitat autònoma. Són més de la meitat dels morts a Espanya fins al dia d’avui. Els percentatges són especialment aguts a Aragó (89%), Castella i Lleó (76,9%) o Madrid (68,7%). Cantàbria i Astúries registren proporcions també molt grans, per davant de Madrid, però la incidència va ser molt més petita. És a dir, els pocs morts -en comparació amb la resta de regions- es van concentrar en aquests punts negres.

    Només Castella i Lleó, Navarra, Extremadura i Catalunya separen els confirmats dels sospitosos. Els segons no s’han inclòs en el còmput global. Si se sumen el nombre de morts ascendeix a 18.245.

    El Ministeri de Sanitat demana cada setmana les xifres als governs autonòmics des de fa dos mesos però no ha fet públic cap balanç unificat i tampoc dóna una explicació oficial al motiu de la demora. Preguntat per aquesta qüestió, el ministeri al·ludeix al fet que «tal com ha explicat el ministre, Salvador Illa, les dades s’han sol·licitat a les CCAA i quan es disposi de tots ells i s’hagin analitzat es donaran a conèixer», afirma sense aportar més detalls. No se sap si hi ha governs autonòmics que no han aportat aquests números, si hi ha un problema amb ells, si no ha estat possible homologar, si hi ha alguna altra raó per decidir no comunicar aquestes xifres que són una demanda constant en cada roda de premsa del ministre.

    Mentrestant, la Fiscalia té sobre la taula 176 denúncies de familiars, 82 de residències de Madrid, que han deixat amb dubtes i por, diuen, un tros de la seva vida en mans de la Justícia. 22 d’elles ja s’han remès als jutjats, segons les últimes dades del Ministeri Públic. Maria Jesús Valera va presentar costat d’una altra vintena de famílies una querella col·lectiva contra el Govern d’Isabel Díaz Ayuso que ha estat elevada a Tribunal Suprem, perquè la presidenta regional és aforada. «M’he sumat perquè al meu pare no li va traslladar a l’hospital. Va emmalaltir en tres dies de molta gravetat. Parlem un divendres amb ell i diumenge la residència trucar a la meva germana per dir-nos que el metge estava demanant el trasllat a l’hospital Doce de Octubre però no podia realitzar-se. Va morir amb morfina a la residència», explica.

    Els protocols restrictius, que van bloquejar el trasllat de majors als hospitals i han obert un esvoranc al Govern de Madrid, eren coneguts per les famílies. No perquè tinguessin el document, sinó perquè els metges dels centres es van dir per telèfon, quan els seus familiars van emmalaltir: els hospitals no els acceptaven. A la pàgina de Facebook d’una de les residències intervingudes per la Comunitat de Madrid, la Casaquinta de Ciempozuelos, encara es pot llegir l’avís que van donar als familiars el dia 23 de març: «L’hospital de Valdemoro, per la seva pròpia saturació, no accepta cap derivació de la residència i els mitjans amb què comptem són inexistents, com ja sabeu». El missatge recorda que en aquest moment tenien a 50 persones aïllades, que havien hagut ja diversos morts, però sense poder confirmar que es tractava de coronavirus, ja que no hi havia proves PCR. En els deu dies anteriors a la publicació del text l’única ajuda que havien rebut havia estat 520 màscares i la desinfecció de l’Exèrcit, revela aquesta petita hemeroteca.

    Valera va repassant les dates de memòria i relata fases de «dolor i de culpa que et destrossen la vida». «Pensar si vas fer bé, malament, si vas poder fer més … Hi ha moltes famílies trencades. Eren gent gran, comptàvem que podien morir, el problema és la forma en què han mort. Aquest ha estat el mal», resumeix. La seva querella es dirigeix ​​també contra el director de la residència del seu pare, DomusVi-Usera, per adoptar tarda, segons Valera, les més elementals mesures de protecció. «Fins al dia 18 de març la residència ens va dir que estaven lliures de COVID i que les mascaretes o qualsevol altre material de protecció no eren necessaris», assegura.

    En aquest moment ja començaven a esclatar els primers brots en centres sociosanitaris madrilenys . 14 van ser intervinguts per l’administració i més de 200 van començar a rebre suports puntuals de centres de salut i hospitals. Però van haver de passar molts dies des que es va anunciar que «pràcticament tots els centres» estaven medicalitzats, al març, fins que van aparèixer sanitaris aliens al centre en els geriàtrics. Una setmana després la situació es va reproduir a Barcelona: Desenes de morts en pocs dies i hospitals saturats als quals es derivava mínimament a la gent gran. La Xunta de Galícia d’Alberto Núñez Feijóo (PP) va indicar en un moment que no es derivessin persones amb dependència severa o gran dependència. A Castella i Lleó, també molt colpejada per l’epidèmia, hi va haver igualment una ordre directa durant el pic de contagis per no traslladar als residents, com va revelar eldiario.es, i els centres es van veure superats.

    Un dels treballadors d’aquests geriàtrics, que vol romandre en l’anonimat, ha retret que en els pitjors moments se’ls acusés de deficiència en els serveis i falta de professionalitat, tant en mitjans de comunicació com per part dels polítics. «En aquests moments el que nosaltres teníem era desesperació, perquè hi havia 200 fronts oberts, manca de material … No sabíem utilitzar ni estàvem preparats. Nosaltres només servim per cuidar, no per curar, això és una competència de Sanitat», lamenta. «En aquestes setmanes a la nostra consciència estava fer el què fos per salvar persones, hem treballat fins a l’extenuació i ens robaven el personal o senzillament no hi havia perquè estava de baixa. Hem plorat molt», subratlla.

    Paracetamol i morfina

    Empleades, directores de residències i les patronals que agrupen les empreses gestores -és un sector privatitzat a tot Espanya- han denunciat en aquests mesos que l’organització sanitària els va deixar a l’estacada en els pitjors moments, quan no disposaven de material mèdic per atendre correctament als usuaris.

    Àngels, Tècnic Auxiliar d’Infermeria (TCAI) a la Gran Residència de Madrid, porta els seus propis comptes. Fins al febrer en el centre, que és el més gran de la Comunitat de Madrid, morien entre quatre i cinc usuaris al mes. Entre març i maig van morir 100, «no sabem quants de coronavirus; calculo que 80 i escaig». Compte que aquí tot va ser un caos aproximadament fins al 6 d’abril, quan va intervenir l’UME «i a partir d’aquí van ser una mica millor les coses. Es va distribuir als residents, es va desinfectar, es va separar. Vam ser abans com pollastre sense cap». La residència «no està preparada per a cures pal·liatives, no tenim preses d’oxigen. Generalment morien aquí si no donava temps al trasllat. Amb la COVID-19 no manaven ambulàncies, receptaven antibiòtics i paracetamol», assegura.

    «El que van fer va ser posar a un sistema que no està preparat per a una crisi sanitària en primera línia d’una pandèmia i sense protecció ni test per fer als residents. Ens van deixar sols», destaca Cinta Pascual, presidenta del Cercle Empresarial d’Atenció a persones (CEAP). Descriu la situació com un «horror» i un «infern» malgrat les «trucades d’auxili» que des del sector assegura que es va fer al Govern i a les comunitats i així ho va explicar al Congrés dels Diputats el passat divendres: «Ens hem sentit abandonats per tot el món, no importa el partit polític».

    A Madrid la situació ha estat especialment visible per l’alt nivell d’incidència del coronavirus, per la saturació dels hospitals i perquè l’assumpte ha ocasionat una gran crisi de Govern que ha tret a la superfície converses i correus entre els responsables de Sanitat (PP) i Polítiques Socials (Ciutadans) en un campi qui pugui. Els intercanvis demostren que el protocol, que la presidenta va dir que mai es va enviar i el conseller de Sanitat va assegurar que va arribar per error als geriàtrics, es va aplicar a l’almenys durant el temps en què els hospitals estaven desbordats i els triatges -la selecció de pacients- era salvatge.

    El president de la Societat Espanyola de Geriatria, José Augusto García Navarro, va emetre dilluns un comunicat que defensava l’actuació de la Conselleria de Sanitat. «Quan a un resident se li ha intentat gestionar a la seva residència ha estat perquè la derivació a l’hospital no li anava a proporcionar un benefici en el seu pronòstic vital. Cal recordar que en el període més virulent de la pandèmia la situació dels hospitals era «de guerra»: hospitals que havent augmentat el nombre de llits en un 30% tenien més de 200 pacients pendents per ingressar a planta, esperant en els serveis d’urgència; unitats de cures intensives que havent incrementat la seva capacitat en un 400% estaven tensats al màxim per tenir capacitat d’atendre a pacients que molt probablement es beneficiaria del tractament en aquest tipus d’unitats», argumenta García Navarro, que considera que «s’ha malinterpretat el sentit dels protocols».

    Des de la patronal de residències privades, Cinta Pascual admet que es van produir derivacions, però «molt puntuals» i apunta el determinant que va ser comptar amb un sistema sanitari al límit en alguns territoris, però al mateix temps censura que els protocols «marquessin un perfil de persones que, si el teu els llegeixes, són les que tenim nosaltres. Ens van deixar fora».

    «Com estem tan abandonades?»

    A Victoria (nom fictici) se li arremolinen els records quan intenta detallar el que la pandèmia ha deixat al seu pas en molts d’aquests centres. Treballadora en una petita residència de Vallecas (Madrid), encara segueix tenint un nus a l’estómac: «Una petita cosa», diu, que si no controlés li faria plorar «en qualsevol moment». «Al principi no sabíem res, no hi havia ningú a qui preguntar. Se’ns van començar a posar alguns residents malalts i ni tan sols ens agafaven els telèfons. Un cop vaig estar quatre hores intentant que responguessin», precisa. «Jo només pensava: però si les residències som el major focus com és que estem tan abandonades?».

    Tres mesos després, arriba a definir la muntanya russa d’emocions que ha suposat: «Primer molta ràbia, després calia lluitar perquè tot sortís… I ara és pena. La residència és molt petita i a la fi és una família. Hem penjat les fotos de les cinc persones que van morir». Amb el pas el temps la coordinació «va anar millorant», però creu que la situació no es va aturar «fins que no era massa tard». Si és el cas, sí que hi va haver derivacions als hospitals, explica, però a força d’»insistir i lluitar» i perquè a causa de la seva magnitud, el centre no té mèdic i «no podíem donar-los assistència». No obstant això, no va ser fàcil: «Jo cridava i la primera resposta era que no, però el geriatre d’enllaç que teníem em deia ‘digues-los que com que no vinguin a buscar a la gent, vaig jo als jutjats i poso una denúnica’.

    Aquest dimarts, ja amb Madrid en fase 2, els familiars han tornat a les residències, més de tres mesos després, amb cita prèvia i escalonats. «Ahir a la nit molts em comentaven com d’animats que estaven», diu Angeles. La situació està ara estabilitzada a la Gran Residència i només tenen 20 positius dels 300 usuaris que queden -en març eren uns 400 per 470 places-. Les PCR per als usuaris no van arribar fins a finals d’abril o principis de maig, i per a les treballadores estan arribant ara: ella té cita aquest dijous, tot i que no té símptomes i sense símptomes aquesta prova diagnòstica no té sentit. Sí que celebra que aquest juny arriben incorporacions pendents de 2020, i que s’està preparant ja un mòdul de 70 llits per si hi hagués un rebrot a la tardor, com a pla de contingència a què obliga el Ministeri.

    El decret de ‘nova normalitat’, que acaba d’aprovar el Consell de Ministres i ha de passar pel Congrés, és específic en aquest punt. Totes les residències hauran de presentar a Salut Pública en un termini encara no estipulat un pla de contingència davant de la COVID-19, per prevenir rebrots i aconseguir que si ve una segona onada, la malaltia no torni a acarnissar-se amb els usuaris dels centres. Caldrà organitzar les «visites» i «passejos» i condicionar les instal·lacions. També serà obligació de les comunitats autònomes, a la ‘nova normalitat’, que durarà fins que la malaltia estigui controlada amb una vacuna o amb un tractament molt eficaç, garantir que els serveis socials i els sanitaris treballen de manera coordinada.

    «És temps per veure què ha passat i què ha fallat. Això no pot tornar a passar», apunta Isabel Barreiro, administrativa d’una residència de Vigo, que recorda veure «amb impotència» com els casos augmentaven cada dia. «Hem de saber que es va actuar tard i que no es pot mercantilitzar les cures de la gent gran», afegeix. Les treballadores coincideixen que la COVID-19 ha mostrat, en la seva versió més descarnada, la realitat de les residències de gent gran: un model fràgil, dependent d’empreses privades, amb falta de personal i precarietat en les plantilles. «Abans estava igual de fosc -diu una tècnica auxiliar d’infermeria de Madrid- però ningú el mirava».

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que més de la meitat de les morts per COVID-19 registrades a Europa eren persones que vivien en residències de gent gran. «Una tragèdia humana inimaginable», va dir l’organisme a l’abril, que va fer una crida a tot el continent per millorar el sistema de cures, donar més formació al personal i canviar, en definitiva, la manera d’operar. Un avís que també fa a Espanya.

    Aquest reportatge s’ha elaborat també amb informació de Laura Cornejo; i gràfics d’Ana Ordaz i Victòria Oliveres a eldiario.es