Blog

  • La recuperació de l’activitat hospitalària augmenta la necessitat de donar sang

    Durant les primeres setmanes des de la declaració de l’estat d’alarma, la donació de sang es va reduir un 40%. El que a primer cop d’ull podria semblar alarmant, però, no va ser realment un problema. Alhora que baixaven les donacions, les necessitats d’aquest producte als centres sanitaris també van arribar a caure a la meitat.

    «Durant el pic de la pandèmia vam veure com els hospitals estaven pràcticament ocupats per pacients amb la Covid-19, cosa que va suposar que es deixessin de fer les intervencions quirúrgiques no urgents que requereixen transfusió de sang», diu Enric Contreras, director assistencial del Banc de Sang i Teixits.

    La sang és un producte biològic que caduca, és per això que no es pot emmagatzemar gaires dies i cal ajustar l’oferta i la demanda – les donacions dels ciutadans i les necessitats de transfusió dels hospitals, en aquest cas. Si en una situació normal calen entre 800 i 1000 donacions al dia, durant la crisi la necessitat va baixar a 400.

    «Des del Banc de Sang ens encarreguem de garantir que tots els pacients que ho necessiten en tinguin, però que el producte no es malmeti, perquè no hi hagui malbaratament», explica Contreras. Durant els darrers mesos, tot i l’ajornament de la gran majoria d’operacions i la reducció dels accidents, hi ha persones que han seguit necessitant sang i els seus components.

    És el cas de pacients amb càncer, que necessiten plaquetes pel seu tractament, o persones que tenen problemes amb la fabricació de sang. A més, tot i que la Covid-19 no requereix components sanguinis pel seu tractament, un 25% de la sang aquestes setmanes s’ha destinat amb pacients amb aquesta malaltia, ja que alhora tenien altres patologies que ho requerien.

    Més activitat hospitalària, més necessitat de sang

    Si bé durant els mesos més durs de la pandèmia s’ha aconseguit tota la sang necessària, ara la situació comença a canviar. El director assistencial explica que, mentre el nivell de transfusió ja és igual que abans de l’arribada de la Covid-19, perquè els hospitals tornen a l’activitat habitual, les donacions no s’han recuperat de la mateixa manera.

    «Tornem a necessitar les donacions d’abans i ens està costant, perquè el confinament també ha dificultat i dificulta la donació», diu Contreras. Ja no es poden desplaçar amb els seus autobusos medicalitzats per manca d’espai a l’interior que garanteixi la distància de seguretat, i també han hagut d’anul·lar moltes campanyes pel tancament d’empreses, facultats i espais públics.

    A més, ara s’hi sumen les dificultats afegides per contactar donants amb les noves fases de desconfinament. «Durant les primeres setmanes, quan trucaves a un donant, de seguida podia anar a l’hospital; però ara la gent ja no està sempre a casa», diu Contreras. «Volem agrair als donants que han seguit venint durant aquest temps perquè el seu civisme ens han ajudat a garantir les reserves de sang, però demanem un esforç per mantenir-les», afegeix.

    Des del Banc de Sang, també es mostren preocupats per si els hospitals decideixen, no només recuperar l’activitat habitual, sinó apujar el ritme per eixugar les llistes d’espera que s’han engreixat durant els mesos de confinament. «Nosaltres tenim accés a programació quirúrgica dels hospitals i podem preveure la sang que es necessitarà», diu el director assistencial, però necessitaran la col·laboració ciutadana, sobretot en un mes tan complicat com l’agost.

    Donar sang en temps de coronavirus

    Per continuar rebent donacions de durant aquests mesos, el Banc de Sang ha aplicat una sèrie de canvis. «Ens hem hagut de reinventar», diu Contreras, «no volíem que el donant vingués a donar sang de forma espontània, perquè no podem permetre que s’acumuli gent als llocs de donació». Per això, han creat un sistema de cita prèvia a través del web, una fórmula que intentaran mantenir d’ara endavant.

    Abans de cada donació, es pren la temperatura del pacient | Foto: Jordi Play (Banc de Sang)

    En els espais de donació, que s’han concentrat en els punts hospitalaris, altres mesures preventives han estat prendre la temperatura dels donants abans d’entrar, donar-los mascaretes si no en duien, fer-los rentar les mans, usar un bolígraf unipersonal per omplir el formulari amb les seves dades i separar les lliteres a dos metres de distància.

    En el tractament de la sang donada, en canvi, no s’ha alterat el procediment. No s’ha de fer, per exemple, cap anàlisi específica de la sang perquè la Covid-19 no és una malaltia que es transmeti per la sang. «Fins el dia d’avui no se n’ha trobat cap cas», explica Enric Contreras. Tot i això, demanen que si es té la Covid-19 o se n’han tingut símptomes, s’estiguin 28 dies sense donar. És el mateix que recomanarien a algú que es notés gripós, encara que el fet de tenir la grip no sigui perillós per la donació de sang.

    Donació de plasma per la investigació

    Tot i que encara no hi ha una cura efectiva per la Covid-10, «una possibilitat de tractament que hi ha és usar plasma de pacients que han superat la malaltia perquè en tenen anticossos», diu Contreras. Per això, des del Banc de Sang han engegat una campanya de donació de plasma de pacients que hagin passat el virus, a qui se’ls hagi fet una prova diagnòstica, i que faci més de 14 dies que no tenen símptomes.

    El plasma recollit s’utilitzarà per administrar en pacients en el marc de diferents estudis clínics per poder evidenciar que és un recurs terapèutic vàlid per superar la malaltia. En aquest cas, sí que hi haurà un cribratge mèdic previ per part dels professionals del Banc de Sang per comprovar que compleix amb les condicions buscades.

    El donant òptim de plasma convalescent de la Covid-19 és un home d’entre 18 i 65 anys que no hagi estat transfós prèviament. En el cas de les dones, caldrà fer una prova prèvia, ja que, si han estat embarassades, podrien tenir un anticòs al plasma que podria provocar una complicació en la transfusió.

  • La salut mental hauria de constituir uns dels eixos centrals de les polítiques de salut

    Aquests dies s’està parlant molt sobre l’impacte de la COVID en les persones amb malaltia mental i de quina manera l’impacte de la pandèmia i de la crisi econòmica els afectarà.

    El passat mes de gener vaig escoltar una reflexió interessant a la London School of Economics (LSE) del Professsor Richard Layard en la presentació del seu darrer llibre, «Can Be Happier?». Layard és professor emèrit de la LSE . En els darrers anys, els seus treballs han estat enfocats a analitzar el benestar de les persones i de la societat. En el 2014 va escriure un potent llibre conjuntament amb David Clark, «Thrive», sobre el poder de les teràpies psicològiques amb evidència científica.

    El que més m’ha interessat d’aquest economista és la importància que dóna a la malaltia mental en la seva contribució al benestar de la societat. I en conseqüència, la necessitat de disposar de potents polítiques de salut mental amb un finançament adequat

    Altres economistes també han aprofundit en els costos que comporta la malaltia mental, no solament des del vessant del tractament sinó també per a la societat en general, fent una especial insistència en el món del treball, tenint en compte l’absentisme laboral de les persones amb malaltia mental o l’impacte en la salut de les persones que treballen en organitzacions amb deficients polítiques de gestió. A més posen un especial interès a analitzar el patiment que la malaltia mental significa per a les persones afectades i les seves famílies. Això hauria d’estimular a fer una anàlisi cost/benefici i a recomanar una major despesa en salut mental per evitar despeses més grans en altres àmbits.

    Aquestes anàlisis m’han portat a reflexionar sobre la situació de les polítiques de salut mental en el nostre país.

    Tots i els esforços de l’administració, de les organitzacions sanitàries i associacions de familiars i persones amb malaltia mental, la salut mental encara és una realitat amagada o poc compresa per al conjunt de la societat.

    La salut mental hauria de constituir uns dels eixos centrals de les polítiques de salut tant per l’impacte que té en el benestar de les persones com per la interrelació amb altres polítiques públiques i l’impacte en el conjunt de la societat I en aquest sentit els lideratges han d’estar al màxim nivell Conseller/a i Director/a del Servei Català de la Salut.

    Existeix una transversalitat en l’abordatge de tots els aspectes de la Salut mental. A més del de Salut, cal tenir molt present les interrelacions amb el mercat laboral (Treball), amb els Serveis Socials i amb el món educatiu principalment (Ensenyament).

    Per tant caldria anar més enllà. La salut mental no hauria de ser només una línia sectorial pròpia del Departament de Salut. S’hauria de configurar com una política assistencial central, tant del Departament de Salut com del departament de Presidència si realment és capaç de liderar el programa interdepartemental de Salut Mental. Per això caldria articular millor el Pla Integral amb lideratges clars i recursos adients

    A més, l’aproximació des dels serveis de salut a la malaltia mental ha de ser realment àmplia, i contemplar totes les patologies i els estadis de gravetat (lleu, mitja o greu). Cal destacar que els enfocaments terapèutics són diferents en funció de les patologies i dels nivells de gravetat. Actualment, veiem que a nivell de recursos s’ha orientat molt a l’atenció d’aguts i no sempre hi ha un alineament entre aquesta atenció i la que cal fer després en el seguiment o el suport a la cronicitat. Per això també caldria ampliar l’atenció amb les teràpies psicoterapèutiques, amb més recursos i amb la contractació de professionals. El temps actualment destinat, que es dedica avui a l’atenció psicoterapèutica és realment baix.

    En aquest sentit la recuperació de la persona amb malaltia mental i la seva integració plena en la vida quotidiana tant laboral com social és clau i les entitats orientades a l’atenció comunitària són les que millor poden fer-ho.

    Caldrà seguir treballant amb els professionals de l’atenció primària per aproximar i donar suport a l’atenció de la salut mental en els primers nivells del sistema sanitari i incorporar polítiques preventives potents, en especial en la infància o l’adolescència en els entorns comunitaris. Una bona actuació en aquestes edats impedeix el desenvolupament de malalties greus en edats posteriors

    L’atenció en salut mental necessita de tots els actors i cal continuar adequant els serveis a les noves necessitats, als avenços del coneixement i de noves formes de pràctica assistencial.

    S’haurà de treballar cada vegada més amb evidència científica i d’acord amb la valoració dels resultats assistencials. Hi ha molt camp a recórrer en el nostre país, però projectes com el d’Arsisam-ROM (Routine Outcome Measures), nascuda d’una iniciativa de diverses entitats d’atenció comunitària, enfocat a avaluar de manera continuada els resultats de l’atenció tenint en compte la percepció de les persones ateses marquen un camí a seguir. El ROM pretén, mitjançant qüestionaris validats, conèixer de manera sistemàtica l’evolució de la malaltia tant des de la visió de la persona atesa com de la del professional que l’atén. A més l’autoavaluació del professional i l’explotació agregada dels resultats poden obrir molts camps d’estudi i recerca.

    Resumint, calen lideratges socials i polítics clars, polítiques globals i orientades a tota la societat, integració i suma d’esforços equilibrats entre tots els actors i participació activa de les persones afectades amb malaltia mental.

  • Els infants tenen una prevalença d’anticossos de la COVID-19 similar als adults però més del 99% presenten símptomes lleus

    La plataforma Kids Corona, que l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona va posar en marxa fa dos mesos per estudiar la incidència i afectació de la COVID-19 en infants i embarassades ja disposa d’uns primers resultats. Malgrat que son preliminars (se seguiran ampliant en els propers mesos) l’Hospital ha decidit donar-los a conèixer davant l’interès que existeix actualment, tant a nivell científic com social, sobre aquesta qüestió.

    En els darrers dos mesos, els investigadors de la plataforma Kids Corona han estudiat 411 famílies amb un total de 724 infants en les quals almenys un dels progenitors ha patit la malaltia. A més, s’estan estudiant els casos d’infants atesos a Hospital Sant Joan de Déu Barcelona amb un diagnòstic confirmat de COVID-19 o símptomes compatibles amb aquesta malaltia, així com les embarassades ateses a Sant Joan de Déu i als hospitals de Sant Pau i el Clínic.

    L’equip d’investigació de la plataforma Kids Corona ha anat al domicili de 411 famílies que s’han ofert a participar en l’estudi per agafar-los diverses mostres: un test de serologia (o immunitat) a tots els membres del nucli familiar i una prova de PCR a tots els infants de la casa i al progenitor malalt de COVID-19 (el primer progenitor que va emmalaltir en el cas que la malaltia hagi afectat els dos).

    La prova de serologia ha permès als investigadors descobrir que un 17,5% dels infants que han conviscut amb un pare o mare malalt de COVID-19 també ha contret el virus. És un percentatge molt semblant al que s’ha identificat en els adults que han estat en contacte amb un convivent infectat (18,9%). Això porta als investigadors a concloure que els infants s’infecten igual que els adults quan estan exposats a una font d’infecció. Però la malaltia es manifesta molt més lleu en els nens i nenes que en els adults, ja que més del 99% dels menors no mostraven símptomes o aquests eren poc importants.

    En la majoria dels casos, la família no va sospitar que aquests infants poguessin haver estat infectats perquè no van presentar símptomes o van presentar símptomes molt lleus, principalment febre, en el termini d’entre 7 dies abans a 14 dies després que el progenitor fos diagnosticat.

    Així mateix, amb la prova de PCR, els investigadors han analitzat si els progenitors infectats i els infants tenien l’RNA del virus a la nasofaringe i el podien, teòricament, transmetre a terceres persones. Els resultats de les anàlisis mostren que un 33,8% dels adults i un 11,9% dels infants encara presentaven càrrega viral a la nasofaringe un mes després que s’hagués donat el primer cas de coronavirus a casa, tot i que en una quantitat molt baixa (amb un promig de càrrega viral estimada en 2.500 còpies/ml). Actualment no hi ha consens científic sobre la càrrega viral necessària per a la transmissió del virus.

    A més a més, l’estudi busca identificar en la microbiota dels infants possibles marcadors diferencials que puguin actuar com a protectors davant del virus. També analitza la microbiota dels nens atesos per COVID-19 per comparar-la amb la dels infants atesos per altres infeccions respiratòries. Els resultats d’aquesta part encara no estan disponibles i, per tant, es faran públics més endavant.

    Estudis de recerca maternofetal

    Els investigadors d’aquesta línia – que es fa en el marc de BCNatal juntament amb l’Hospital Clínic i que compta també amb casos de l’Hospital de Sant Pau – analitzen quins són els factors que determinen el risc de COVID-19 en una embarassada i, en cas de tenir la infecció, que aquesta es presenti de manera asimptomàtica. S’estudien diversos factors i s’aporten dades als pediatres perquè puguin fer el seguiment del nounat.

    Fins ara, els investigadors han pogut analitzar 874 embarassades. El 14% de les gestants tenen anticossos contra el coronavirus. Les embarassades amb infecció durant el primer trimestre (54 dones) van tenir quadres més lleus, amb un 70% de dones asimptomàtiques i un 30% amb símptomes lleus. En les embarassades infectades durant el tercer trimestre (71 dones) en canvi, va haver-hi menys casos asimptomàtics (52%), amb un 43,5% de símptomes lleus i un 4,5% amb pneumònia.

    Aquest és el primer estudi de seroprevalença en embarassades disponible a nivell internacional, i rebaixa molt les estimacions de gravetat que s’havien fet utilitzant estudis publicats que apuntaven més afectació de la COVID-19 en gestants. Quan l’estudi es completi es podrà conèixer l’impacte sobre l’embaràs i es podrà saber si els símptomes i riscos de la malaltia en les dones embarassades són iguals o diferents a les no embarassades.

    Els estudis duts a terme fins ara per la plataforma Kids Corona han permès concloure als investigadors que els infants s’infecten igual que els adults quan estan en contacte amb una font d’infecció. El percentatge de transmissió de la infecció als nens en l’entorn domèstic se situa al voltant del 17%. També que en els infants la malaltia es manifesta de manera lleu en més del 99% dels casos. A més, la COVID-19 afecta a un 14% de les embarassades, la majoria asimptomàtiques o lleus. Les poques gestants que presenten símptomes més greus són les que han patit la malaltia durant el tercer trimestre de gestació.

    Nous estudis per respondre les incògnites pendents

    Els estudis no han permès però, donar una resposta concloent sobre quina és la capacitat transmissora del virus per part dels infants. Per això, l’Hospital té previst impulsar un nou treball de recerca al llarg d’aquest estiu que permeti aclarir aquesta qüestió amb vistes al retorn a l’escola el proper mes de setembre. Serà un gran projecte singular dissenyat amb un grup d’experts nacionals i internacionals, com el BIOCOMSC de la UPC, l’ISGlobal o el Centre de Regulació Genòmica, que permetrà caracteritzar els resultats i entendre millor l’epidemiologia associada a la COVID-19.

    Un dels estudis, que es durà a terme als casals d’estiu a Catalunya, pretén determinar si els infants són transmissors de la malaltia en un entorn molt semblant a l’escolar. L’equip d’investigació de la plataforma Kids Corona farà als infants una PCR setmanal. Si en un d’aquests controls setmanals, un infant dona positiu, l’equip aplicarà el protocol definit per Salut Pública i farà un seguiment exhaustiu de tots els seus contactes directes per descobrir si hi hagut transmissió.

    Paral·lelament, l’Hospital durà a terme un altre treball de recerca per detectar els casos acabats de diagnosticar als centres d’atenció primària i altres centres hospitalaris. Aquests estudis es fan en col·laboració amb el Departament de Salut i segueixen la seva línia d’actuació relativa a la COVID-19 i els infants.

  • La Generalitat s’enfronta a una indemnització de gairebé un milió d’euros si revoca a Ferrovial el contracte per rastrejar contagis

    El serial polític generat al voltant de l’externalització per part de la Generalitat d’un servei telefònic de rastreig de possibles casos de COVID podria tenir un beneficiari inesperat: Ferroser, la filial de Ferrovial a la qual es va adjudicar en primer lloc el contracte. Si la Generalitat continua endavant amb la seva intenció de trencar l’acord, la multinacional podria guanyar abans de despenjar un telèfon una suma en concepte d’indemnització que aniria entre els 510.872 euros, segons les previsions més baixes, i els 938.602, segons les més generoses.

    La forquilla és àmplia i no hi ha molts antecedents d’una operació similar, en què una administració pública es retiri d’un contracte unilateralment després d’atorgar-i sense causa tècnica ni prevista en els plecs. Amb caràcter general, la llei Contractes de Sector Públic estipula que la indemnització que ha de rebre el contractista és del 6% del total si ja ha començat el servei, com és el cas de Ferroser, que té un contracte vigent des del dia 1 de juny.

    No obstant això, en el cas del contracte per rastrejar telefònicament a possibles contagiats, aquest constava d’una part fixa, que puja a una mica més de 8,5 milions d’euros, i una part variable que podia suposar un cost de fins a 7,1 milions més. Els experts dubten, però, sobre si s’ha de pagar indemnització per aquesta part variable, en considerar que podria entendre que tota ella o almenys una part no pot considerar-se una pèrdua imprevista. És per això que, segons el que s’acabi negociant, el preu final de la compensació pot variar en fins a 400.000 euros.

    La llei de contractes estipula a més que en cas que l’administració vulgui revertir un contracte sense una causa prevista, l’empresa té dret a oposar-s’hi. D’ocórrer això, és la Comissió Jurídica Assessora, un òrgan consultiu de la Generalitat, qui ha d’emetre un dictamen sobre la qüestió. Serà aquest informe el que acabi determinant la quantia de la indemnització, sense perjudici que la contractista té dret a recórrer als tribunals.

    Salut ja ha consultat a Ferrovial

    Fonts de Ferrovial confirmen que el departament de Salut ja els ha preguntat per la indemnització que reclamarien en cas d’una revocació del contracte. Una xifra que la companyia encara no ha calculat. Des de l’empresa recorden que la Generalitat no només hauria de fer front a la possible compensació per lucre cessant, sinó també pagar els acomiadaments o fer-se càrrec dels contractes de les prop de 200 persones que ja treballen en el servei.

    A l’empresa dubten que la Generalitat tingui capacitat per substituir immediatament d’una infraestructura com la que ells proveeixen, ja que l’administració pública hauria de responsabilitzar-se de les contractacions, la coordinació i la direcció operativa, a més de comptar amb una plataforma tècnica. «Si cessa el contracte, podem deixar els treballadors, però la infraestructura ens l’emportem perquè és la nostra», il·lustren des de Ferrovial.

    A més, si aquestes dificultats per donar continuïtat al contracte es traslladessin a la realitat, per a la Generalitat seria pràcticament impossible complir amb els requisits imposats pel Ministeri de Sanitat per als canvis de fase. En total Catalunya calcula que necessita una mica menys de 200 rastrejadors quan l’epidèmia està en una taxa baixa de contagis, com és l’actual. Però les necessitats poden augmentar fins als 900 professionals en el pic d’un eventual rebrot.

    Per part del departament de Salut prefereixen no aventurar-se en assenyalar una xifra sobre la possible indemnització. Tant la consellera Alba Vergés com el vicepresident econòmic de la Generalitat, Pere Aragonès, van reconèixer aquest dimarts que la Generalitat hauria de pagar una indemnització a la filial de Ferrovial si trencava el contracte. «Si genera inquietud i malentesos en el sector, no ens sap greu replantejar el contracte, al contrari», va afirmar Vergés. Fonts de la conselleria afirmen que continuen explorant totes les opcions per revertir el contracte subscrit i buscant una altra entitat per fer-se càrrec del servei.

    Versions contradictòries al Govern

    La polèmica pel contracte que dóna a Ferrovial la gestió del servei de rastreig de contactes de COVID va generar una forta polèmica entre les organitzacions de sanitaris i en els partits de l’oposició des de dijous passat, quan es va conèixer el contracte. Però la tensió aviat es va traslladar al si de la Generalitat, amb un nou xoc entre JxCat i ERC que es va posar en relleu el dilluns, quan la consellera de la Presidència, Meritxell Budó, va reclamar que es replantegés la contractació.

    A partir d’aquest moment dues versions sobre la pugna interna han corregut en paral·lel. La primera assegura que el president de la Generalitat, Quim Torra, hauria traslladat durant el cap de setmana al vicepresident Pere Aragonès ia la consellera de Salut, Alba Vergés, el seu desig que el contracte amb Ferroser es revertís. Fonts de l’Oficina del president asseguren que Torra ho va fer mitjançant un missatge telefònic.

    En Vicepresidència, en canvi, van negar que Torra hagués parlat d’anul·lar el contracte i, encara que van admetre que hi havia hagut converses sobre l’externalització, van rebutjar donar detalls per considerar-les comunicacions internes al Govern. En la roda de premsa d’aquest dimarts Aragonès de nou es va negar a confirmar o desmentir haver rebut l’ordre de Torra, i ha assegurat que la decisió sobre el contracte l’havia pres conjuntament l’Executiu.

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • Recursos, empoderament i model: professionals demanen canvis en el sistema sanitari

    Tres eixos principals estructuren les demandes dels professionals sanitaris que han vehiculat el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), la Societat Catalana de Gestió Sanitària i el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) en una roda de premsa on han exigit un pacte polític per reformar el sistema sanitari de Catalunya.

    El doctor Jaume Padrós ha parlat de tres necessitats: recursos per una banda, però no com a mantra sinó recursos assenyalats i quantificats. A més, la necessitat d’empoderar els professionals. Com ha dit, «els professionals empoderats han liderat la contenció de la pandèmia i els centres sanitaris s’han reiventat gràcies a aquest lideratge». El tercer eix i la tercera necessitat, canviar els models d’organització: «tenim un model molt pensat en clau hospitalària i el present i el futur impliquen reformular l’àmbit comunitari». «Les autoritats sempre diuen que l’Atenció Primària és la porta d’entrada del sistema sanitari, doncs fem-ho efectiu d’una vegada», ha afegit Padrós.

    Així, les institucions han assenyalat que l’experiència viscuda davant de l’emergència sanitària de la pandèmia de la COVID-19 ha posat a prova els professionals i les estructures organitzatives del sistema de salut i ha permès extreure’n unes quantes lliçons. Aquesta crisi ha evidenciat mancances que cal corregir, però també fortaleses i oportunitats que cal aprofitar. A partir de les lliçons apreses, metges, gestors i infermeres han elaborat el ‘Decàleg per a la reforma del Sistema de Salut de Catalunya’, amb mesures per transformar el sistema de salut.

    Indiquen amb aquest document que «només un pacte majoritari de totes les forces polítiques, a l’Estat i a Catalunya, pot garantir que, tal com ha posat en evidència aquesta crisi, la salut de les persones sigui una prioritat real». Els recursos que assenyalaven en la primera necessitat, segons han explicat, es tradueixen en 5.000 milions d’euros addicionals que caldria injectar al sistema de salut en un període màxim de 3 anys. El 60% d’aquest pressupost addicional s’hauria de destinar a la millora de les condicions laborals dels professionals i a la dotació suficient de recursos humans, ja que, per Padrós, «no podem tenir un sistema d’excel·lència que pretén ser de primera amb salaris de tercera, uns salaris que comparativament amb Europa fan plorar». El 40% restant caldria dedicar-lo a infraestructures, equipaments i tecnologia, amb especial atenció a l’avenç de la telemedicina.

    També afegeixen que l’experiència viscuda ha demostrat que els objectius de l’administració, les organitzacions sanitàries i els professionals han de ser participats i compartits. Organitzacions i professionals han de disposar d’autonomia de gestió i capacitat d’autoorganització i, per fer-ho possible, cal apostar per flexibilitzar horaris i torns, minimitzar les tasques burocràtiques i impulsar la innovació i la tecnologia.

    Així, com ha assenyalat Paola Galbany, cal repensar el model i cal també repensar els rols dels professionals i pensar quin serà el paper de les infermeres en aquest nou model. «Cada vegada les persones seran més longeves i ideal seria poder viure al domicili el màxim de temps», aquest acompanyament s’haurà de reiventar i les infermeres tenen molt a dir. Cal doncs situar-les també en llocs de decisió.

    En aquesta línia, per garantir que el pacient és el centre del sistema, s’ha d’impulsar de manera real l’atenció primària i la col·laboració i coordinació entre àmbits assistencials. Alhora, indiquen que és necessari integrar els serveis sanitaris i socials. Quan es tracta de persones grans vulnerables, «cal apropar aquests serveis als domicilis de manera prioritària, sense oblidar que és urgent assolir un acord que garanteixi l’atenció integral a les residències».

    Pel que fa a salut pública, situen com evident que aquesta crisi ha demostrat que cal disposar d’estructures amb capacitat per fer front als nous reptes, tant davant d’una emergència, com a l’hora de fer prevenció i protecció de la salut.

    «La crisi ha posat en evidència que quan els diferents agents del sistema de salut alineen els objectius, s’aconsegueix donar la resposta necessària a la ciutadania. La pandèmia de la COVID-19 ha fet obrir els ulls al conjunt de la societat i ha demostrat la importància transcendent d’un bon sistema de salut, basat en unes estructures professionals i uns equipaments sòlids. Sense salut no hi ha economia i sense salut no hi ha futur. Ara és el moment d’afrontar el compromís i destinar al Sistema de Salut de Catalunya tot el que necessita per garantir aquest futur», tanquen en un comunicat.

    El decàleg compta amb l’adhesió i la participació de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia i l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i Balears.

  • «És misogin acusar les feministes d’una pandèmia mundial»

    «La solitud pot ser viscuda com a metodologia, com a procés de vida. Tenir moments temporals de solitud a la vida quotidiana, moments d’aïllament en relació amb altres persones és fonamental», escrivia Lagarde a Soledad y Desolación fa dos anys, quan quarantenes i confinaments estaven lluny de ser una realitat. Avui, des de casa seva, a l’altre costat del telèfon, fa balanç del que la crisi sanitària global ha suposat per milers de dones del món, sobretot per les més vulnerables. Convençuda que la humanitat travessa un canvi de civilització, apunta els principals eixos del nou paradigma que creu que regirà el món.

    Què ha revelat la crisi de la Covid19 sobre la realitat que viuen les dones?

    Ha revelat moltes coses que s’havien tornat invisibles pel tractament que la societat els ha donat. La pandèmia ha tocat múltiples factors i relacions vinculades a la manera d’ordenar l’espai privat. La crisi s’ha aguditzat perquè dones i homes estaven organitzats per espais, horaris i calendaris que ara s’han modificat. El món privat, la vida quotidiana, de sobte ha estat ocupat pels homes. Estem en una campanya mundial de confinament. És la fórmula que han trobat perquè no ens contagiem, perquè no hi ha vacuna i no hi ha cura. Cal aïllar, s’ha adoptat aquesta forma, però els governs i institucions internacionals de salut han deixat a les dones i els homes que siguin ells mateixos els qui gestionin la crisi que s’ocasiona amb aquesta presència renovada dels homes en l’espai privat.

    En què s’ha traduït, això?

    En llocs com Mèxic, l’Índia, el Brasil i en països on hi ha una dominació patriarcal de gènere intensa, la presència dels homes en l’espai privat ha significat un increment de les trucades telefòniques de les dones que cerquen protecció. Hi ha moltes friccions per l’espai, les normes, qui fa que. Això ha evidenciat la crisi del sistema reproductiu, que deixa les dones a càrrec de la llar, la cura de nens, nenes, adolescents, gent gran, malalts o persones amb una discapacitat. Ara que estem passant per l’estretor de la vida quotidiana, s’ha comprovat el que hem dit sempre les dones: que aquest és un treball fonamental que ha estat invisibilitzat sempre, però que permet el desenvolupament i la reproducció mateixa de la societat, la cultura i del poder. S’ha assenyalat moltíssim aquesta injustícia i la falta de suport de les instàncies públiques. Moltes dones treballem pel nostre compte, com a emprenedores o assalariades. A més, ens fem càrrec de la casa i la família com podem. A Mèxic, per exemple, una gran quantitat de dones es constitueixen en famílies monoparentals. Si elles no treballen, ningú porta ingressos i aquí es produeix una crisi enorme. A la frontera nord veiem com una gran quantitat de migrants mexicanes van als Estats Units a fer el treball de la llar i tornen a Mèxic després de la seva jornada. Però ara, tots aquests treballs s’han suspès i també s’han suspès les indústries en les quals treballen les dones, a les quals no han lliurat salaris substitutius. Tampoc hi ha una renda bàsica.

    Com podrem revertir aquests efectes del confinament en les dones?

    Hauríem de tenir la claredat d’aprofitar aquesta onada enorme de confinament i alteració de les normes de convivència, sobretot en l’espai privat, per evitar tornar a relacions que ja coneixem perquè les vam tenir en el passat. Reforçar aquesta consciència social nova sobre el paper de les dones en la vida social privada i pública, fins i tot en la governança. Els 10 millors governs d’aquesta pandèmia són liderats per primeres ministres i presidentes dones. Fora de l’essencialisme, l’anàlisi és que elles han estat menys tocades per esquemes patriarcals i han lluitat pels drets, per la participació, amb una sensibilitat diferent i una visió feminista. Governen diferent per això, no perquè siguin naturalment així. No podem rebutjar l’oportunitat que tenim: estem vivint un gran canvi civilitzatori i per sortir d’aquesta crisi cal sintonitzar amb tots els subjectes socials, totes les alternatives progressistes, com la Internacional Progressista que s’ha format després de la crida feta per diversos intel·lectuals. Cal construir una opció de desenvolupament humà sostenible, verd i feminista. Hem d’aconseguir que la desescalada tingui un sentit humà, que tingui això que el feminisme sempre ha criticat a l’humanisme androcèntric que col·loca en el centre l’home i els homes, però no la humanitat i les persones.

    L’extrema dreta a Espanya ha acusat les organitzacions feministes, periodistes i convocants de les manifestacions del 8M de provocar la propagació de la pandèmia. Què n’opina?

    Les xarxes que van convocar el 8M no poden ser acusades de res, al contrari. La convocatòria va ser per avançar en la construcció dels drets humans i la democràcia des d’una perspectiva de gènere. És misogin acusar les feministes d’una pandèmia mundial. Em sembla desproporcionat, amb falta de perspectiva i acientífic. Això no és possible provar-ho. No sols va haver-hi manifestacions feministes, va haver-hi partits de futbol amb molt de públic, cerimònies religioses, noces, misses, gent als carrers i en el transport públic. Necessitem un esforç de resiliència i no acceptar les acusacions gratuïtes contra les feministes. És central discutir com fer que en aquesta crisi la societat sigui coadjuvant i no només víctima. En comptes de culpar i acusar les dones d’expandir la pandèmia, cosa que és falsa, hauríem d’aprofitar la saviesa del moviment feminista per integrar el feminisme en la governança democràtica, en la participació de la societat civil, en la construcció d’un planeta verd. Hem d’enfrontar el que ve de manera complexa, sostinguda, professional i vetllant per l’interès de les persones, de les comunitats i del poble en general. Cal tractar que prevalgui l’ètica. La fi de la pandèmia està lluny, però tenim l’espai per col·locar en el centre del desconfinament un debat ètic sobre el nou paradigma que volem impulsar.

    Com fer que els partits d’ultradreta de tot el món no interfereixin en la construcció d’aquest nou paradigma?

    El primer és observar que la dreta en el món té els seus centres, la seva potència, els seus milions en joc, com està succeint als Estats Units amb el neofeixista president Trump. La gent progressista, les feministes, els ecologistes hem de ser conscients que ara és el moment. Al març es va produir un auge en l’onada actual del feminisme en la qual participen milions de dones i homes de diferents generacions que ja s’estan apropiant de la cultura feminista. Hem de difondre aquesta cultura. Convocar a la resiliència, a aconseguir capacitats de restauració, de conservació i d’innovació per apoderar el procés d’erradicació de la pandèmia. Hem d’escoltar als científics que mostren com estem destruint la terra, els territoris i que això ens portarà a tragèdies impensables. La desigualtat enorme que hi ha en el món es cobra vides amb l’epidèmia amb les persones de més risc, les comunitats més fràgils. Hem d’impulsar un sistema internacional, nacional i local de la cura per tenir una orientació de cures permanent i no sols per emergències, i que porti a cuidar, a reparar i a innovar amb llenguatges nous i acostaments diversos. Les feministes fa temps estem proposant com a alternativa una economia solidària, l’economia feminista, que posa en el centre les persones i que busca la qualitat de vida, la salut, l’educació, i tenir millors condicions de vida, de treball i de convivència amb els homes sense violència.

    Què ens deixarà aquesta crisi?

    D’aquesta crisi n’hem de sortir una mica millor. Al principi va ser resistir, com la cançó –Resistiré–, però ara, a més de resistir, ens hem proposat transformar el món per privilegiar l’ecosistema, el patrimoni històric i cultural i els drets humans. Estem accedint a un canvi cultural civilitzatori perquè per primera vegada podem parlar d’una crisi que afecta tots els territoris del món i totes les persones alhora, parlar d’humanitat. Això és un canvi paradigmàtic i exigeix que siguem capaços de portar aquest nou model a tots els espais i que la política es posi al servei de construir aquesta nova cultura de la cura pròpia i dels altres, del medi ambient, del patrimoni i de tot el que té un valor per nosaltres.

  • Atenció Primària i residències, una oportunitat per caminar plegats

    L’envelliment de la població, a conseqüència de l’allargament de l’esperança de vida i els avenços socials, sanitaris i tecnològics del darrer segle, entre altres factors, ha produït un canvi en el patró de la morbimortalitat amb un predomini de les malalties cròniques i un nombre cada vegada major de persones vivint amb discapacitats associades, que poden conduir a la pèrdua de capacitat funcional per a realitzar una vida independent.
    Estem convençuts i també així ho manifesten les persones grans quan se’ls pregunta que el millor entorn d’atenció sanitària a les persones, sempre que sigui possible, és el domicili, el lloc on viuen.

    Però, en algunes ocasions, ja sigui per la complexitat de les cures, la dificultat d’obtenir serveis de suport a domicili amb la necessària intensitat i/o la insuficiència de suport familiar o social fan que els centres residencials siguin el nou domicili i el recurs més adient per a moltes persones, tot i l’important cost econòmic que suposa tant per al sistema públic com eventualment per a l’economia de la persona i/o el seu entorn familiar.

    A principis d’abril de 2020 i en el decurs de la pandèmia ocasionada pel SARS-CoV-2 el Govern de la Generalitat va decidir traspassar les competències de les Residències de Gent Gran del Departament de Treball, Afers Socials i Família (DTASF) al Departament de Salut (DS). La situació derivada d’aquesta pandèmia havia afectat de forma específica als centres residencials, per la vulnerabilitat de les persones usuàries (persones grans, amb discapacitat psíquica o malaltia mental), la pressió de la resta d’àrees del sistema, i la insuficiència dels recursos i, així com per l’impacte en els professionals, empitjorant una situació tradicionalment ja difícil. La greu afectació de la pandèmia en la gent gran va precipitar una decisió que en l’opinió de molts professionals sembla encertada.

    Els equips d’Atenció Primària de Salut (EAPS) s’han implicat totalment, i ho han fet amb compromís i dedicació. Creiem que a les residències, com a recurs comunitari que són, el paper de l’Atenció Primària i Comunitària és primordial i que cal un model d’atenció sanitària a les residències, model que ha de ser compartit i reconegut, però liderat pels professionals que n’assumiran la cura, les competències i els recursos per fer-hi front.

    Els eixos d’aquest model han de ser:

    • Considerar com a eix vertebrador de l’atenció sanitària a les residències als EAPS.
    • Garantir l’atenció que es requereixi, la coordinació dels diferents nivells assistencials sanitaris i socials del territori i l’accés a totes les especialitats sanitàries i recursos necessaris per a una atenció de qualitat.
    • Assegurar que les persones tindran una única història clínica compartida que recollirà totes les seves dades.
    • Disposar d’un punt d’accés a l’eCAP a tots els centres residencials.
    • Avançar en la unificació de manera que un únic equip sanitari sigui el responsable de l’atenció integrada a les residències i que aquest equip estigui adscrit a l’APS.
    • Les ràtios dels professionals (medicina i infermeria) s’haurien de revalorar i augmentar i especialment s’hauria de ser molt curós amb el càlcul de la càrrega assistencial sanitària que assumir l’atenció sanitària a les residències suposaria als EAPS.

    En un moment d’epidèmia on el distanciament físic és essencial per evitar el contagi, necessitem més que mai la centralitat dels equips d’APS, connexió social i visió comunitària i salutogènica per garantir el benestar de la nostra gent gran.

    El trànsit del model actual al model que proposem necessitarà, tanmateix, una clara determinació política i legislativa. Perquè el model proposat no serà possible sense recursos de personal i material ni sense l’expertesa dels professionals que actualment treballen a les residències.

  • La plataforma de defensa dels drets de les persones amb dependència demana un canvi radical a favor de les persones

    Els efectes de les retallades en el sistema de dependència des del 2012 han tingut conseqüències devastadores, però no ho expliquen tot. La crisi és més profunda, és la crisi d’un model que ha posat el negoci i el benefici del sector privat per sobre dels drets de les persones a una vida digna. Un model basat en la precarietat de les condicions de treball, que no possibilita el dret a un envelliment actiu ni la inclusió de les persones amb diversitat funcional en igualtat d’oportunitats i fomentant la seva autonomia personal.

    Des de la Plataforma exigeixen en un manifest els següents punts:

    • Responsabilitat política per les retallades que han provocat l’enfonsament de tot el sistema de dependència.
    • Responsabilitat per l’abandonament de les administracions públiques del seu paper, deixant tot en mans del sector privat en totes les seves facetes, i sense cap control. (A Catalunya més del 90% de les residències o bé són de titularitat privada o bé estan gestionades pel sector privat).
    • La visió de les residències com a últim recurs i sempre sota una responsabilitat i un control estrictes de les administracions públiques, amb una coordinació permanent entre els departaments de Salut i Afers Socials, posant els recursos econòmics, materials i humans suficients, per a una atenció de qualitat, augmentant les ràtios i amb unes condicions laborals dignes per als treballadors i treballadores del sector.
    • Un nou model enfocat en la gestió prioritària del sector públic, que posi la vida de les persones al centre i asseguri el dret a un accés igualitari al sistema sanitari, d’educació, de dependència i tingui en compte totes les realitats ja siguin físiques, culturals, de gènere, etc.
    • El foment d’un nou model de vida, basat en els principis de la solidaritat i el respecte vers les persones i que promogui la conciliació família-treball igualitària entre gèneres i enfocada a atendre i acompanyar les persones a càrrec, siguin infants o adults en situació de dependència, com una de les maneres de combatre la soledat no desitjada.
    • La priorització de models alternatius a les residències per a l’atenció a la dependència amb recursos públics, com ara l’assistència domiciliària professional, les alternatives comunitàries i els habitatges compartits i assistits.
    • La suspensió de 18 mesos per percebre la prestació econòmica en la cura no professional.
    • Que es consideri l’atenció a la dependència a totes les edats com a dret subjectiu universal amb finançament públic a través d’un nou model progressiu de fiscalitat justa.
    • La creació del Consell General de la Dependència amb la participació de tots els sectors afectats, administracions, sindicats, patronal, col·legis professionals, entitats socials i entitats representatives de la gent gran i de persones amb dependència i diversitat funcional. A més, reivindiquem una llei catalana per a l’autonomia personal que tingui en compte tota la ciutadania en situació de dependència.
    • La creació d’una taula de diàleg social sobre un nou model d’atenció a la dependència.

    Amb aquestes demandes, des de la Plataforma volen destacar que, segons el seu entendre, «seria una gran errada pretendre continuar amb el mateix model de dependència que hem tingut fins ara i amb les mateixes polítiques que han posat en evidència les mancances del sistema amb xifres devastadores». Així doncs, estenen la mà per tal de poder seure i dialogar, de manera constructiva, per crear, conjuntament, aquest «nou model, el centre del qual sigui la vida de les persones, i no pas l’economia».

    Formen part de la Plataforma entitats com el Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya, CCOO, Col·legi Oficial de Treball Social, UGT, CONFAVC, Plataforma Unitària de la Gent Gran de Catalunya, Fundació FiraGran, Fundació Aroa, Ass. de Discapacitat Visual de Catalunya B1+B2+B3, Col·legi de Pedagogs de Catalunya, ACIC, Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Catalunya, Comissió de Jubilats i Pensionistes de l’Hospitalet de Llobregat, Associació Catalana Síndrome X Fràgil, Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, Centre de Dia per a la Gent Gran, Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya, Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona, Associació de Cuidadores Familiars, Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar.

  • La plataforma Sanitàries en lluita titlla l’anunci de Vergés de ‘pagueta ridícula i classista’

    L’anunci del govern de la Generalitat en el sentit que concedirà un premi als treballadors de la sanitat que oscil·larà entre els 350 i els 1.350 euros segons les categories i l’exposició realitzada durant el període més dur de la crisi del covid-19 ha rebut una dura resposta de l’antiga coordinadora pel 5% que a finals d’abril va iniciar concentracions reclamant que el Govern torni als treballadors sanitaris el que va retallar el 2010.

    Els fons anunciats per la consellera de Salut, Alba Vergés, sumen 140 milions dedicats a la gratificació extraordinària al personal sanitari. A més, la consellera ha avançat que els pressupostos del 2021 i el 2022 tindran una partida de 40M€ per “reconèixer l’esforç continuat” que exigirà la covid-19.

    «Això que han anunciat és innecessari, és una ‘pagueta’ ridícula i classista. La fórmula anunciada discrimina segons categories, és impròpia i no satisfà la reivindicació dels treballadors de la sanitat». Així opinava Xavier Tarragó, president del comitè d’empresa de l’Hospital del mar, un dels llocs on a finals d’abril va començar el moviment en favor de la recuperació del 5% que es va retallar als sanitaris fa 10 anys.

    Curiosament, just abans que la consellera anunciés amb tota solemnitat la concessió de la compensació, a les portes de diverses instal·lacions hospitalàries es produïen, una setmana més, concentracions de sanitaris reclamant no només la recuperació del salari que els va ser retallat fa deu anys de manera unilateral, sinó tot un seguit de reivindicacions molt sentides pels treballadors del sector i també per bona part de l’opinió pública.

    Els sanitaris han recordat els treballadors de Nissan en la seva protesta foto: comitè Hospital del Mar
    Els sanitaris han recordat els treballadors de Nissan en la seva protesta foto: comitè Hospital del Mar

    Sanitat pública i universal

    Els sanitaris es mobilitzen en favor de la sanitat pública. Estan, doncs, contra un model privatitzat o semi privatitzat. També reclamen una sanitat universal. «No es diu gaire, però hi ha col·lectius de persones que en funció de la seva situació administrativa no tenen accés a alguns serveis sanitaris», diu Tarragó. Reclama també un fort increment de les dotacions econòmiques i humanes, de l’ordre del 25% de la despesa sanitària, en favor de l’atenció primària i que, com a filosofia, la sanitat se centri en els determinants socials, afirma.

    En el curt termini Tarragó recorda que els sanitaris reclamen també la recuperació de les pagues extres, que els van ser manllevades; que els Equips de Protecció Individual (EPIS) estiguin fixats segons les necessitats objectives i que «els protocols no variïn segons hi hagi o no hi hagi disposició de materials en cada moment».

    Curiosament, mentre s’ha fet l’anunci de la despesa de 140 milions en compensar els sanitaris, en diversos centres es feien concentracions reclamant genèricament la recuperació del 5% del salari. Aquestes accions, que van començar en un nucli inicial reduït han anat ampliant el seu abast i ara afecten fins i tot col·lectius que tenen una situació especial, com els treballadors de la plataforma del 061, que depèn de l’empresa Ferrovial i que tenen cura de fer una primera tria dels malalts.

    Tot i que la plataforma del 5% fa més de dos mesos que funciona, no ha estat contactada per l’administració catalana per obrir un diàleg, segons explica Tarragón.

    Altres grups, com el Sindicat de Metges han qualificat l’anunci com una mesura en la bona direcció, tot i reclamar més diàleg.

  • El Govern dedicarà 140 milions d’euros a reconèixer el personal sanitari

    El personal sanitari, un dels grups laborals que ha estat a primera línia durant el pic de la pandèmia del coronavirus, serà compensat per la Generalitat amb una gratificació extraordinària de 140 milions d’euros. Ho ha anunciat la consellera de Salut Alba Vergés, que també ha avançat que els pressupostos del 2021 i el 2022 tindran una partida de 40M€ per “reconèixer l’esforç continuat” que exigirà la Covid-19.

    La compensació econòmica, que s’ingressarà a la nòmina d’agost, va dirigida al personal sanitari que ha treballat durant el pic de la pandèmia, entre l’1 de març i el 31 de maig. La quantitat, que anirà des dels 350€ fins als 1350€, dependrà de la categoria professional i de l’exposició al virus en funció de la presencialitat. Per exemple, ha avançat Alba Vergés, el personal de les residències rebrà 900€ de gratificació.

    Vocació, treball rigorós i col·laboració interprofessional han estat la clau per fer front a la pandèmia. La gratificació no supleix l’impacte viscut, però és la forma de demostrar que som al costat dels sanitaris i que valorem el seu sobreesforç”, ha justificat la consellera Vergés.

    Meritxell Budó, portaveu del Govern, ha anunciat que l’executiu dirigit per Quim Torra prepara també una gratificació per altres branques del sector públic: “Les treballadores de l’administració pública han fet una tasca imprescindible que com a govern també volem reconèixer”, ha dit.

    Les fonts de l’executiu, però, encara no han aclarit quins seran els treballadors públics que se’n beneficiaran, més enllà dels sanitaris. El vicepresident del Govern, Pere Aragonès, sí que ha detallat que el personal sanitari que treballa a centres concertats també es beneficiarà de la gratificació, en tant que formen part d’equipaments del SISCAT.

    En una línia similar, ha declarat que aquestes bonificacions “s’han d’entendre com un primer pas per reforçar el sistema de salut i la resta de pilars de l’estat del benestar”. Per aconseguir-ho, Aragonès ha exigit a l’estat espanyol “els recursos necessaris per posar el sistema de salut al dia” perquè “cal que els aplaudiments passin a un reconeixement professional merescut i necessari”.

    L’anunci del Govern arriba en el marc de noves jornades de protesta convocades per la plataforma Sanitàries en Lluita, que cada dimecres reclama millores laborals pel personal que treballa als centres de salut catalans. Aquest dimecres hi ha hagut concentracions a més d’una trentena d’equipaments de salut, com ara centres d’atenció primària, hospitals o residències de gent gran d’arreu del país.

    Protesta del personal del Centre Sanitari del Solsonès

    El comitè d’empresa del Centre Sanitari del Solsonès (CSS) ha organitzat una aturada i concentració de mitja hora per reclamar «que els paguin tot el que els deuen». Segons CCOO, l’objectiu de la plantilla és «negociar amb la presidenta del centre per manifestar-li que, des del 2017, pateixen retallades del 6’45% del salari».

    Sara Alarcón, presidenta del Consell Comarcal del Solsonès i màxima representant del centre sanitari solsonenc, manifesta que «les pretensions dels treballadors són, avui dia, inassumibles». Alarcón assegura que «tant de bo es pogués fer» i diu que «cal arribar a un acord respecte als increments salarials» perquè «nosaltres som els primers interessats a resoldre aquesta situació».

    Segons CCOO, la proposta del centre és un increment parcial del 2018 i 2019 més un 25 % del deute reconegut dels objectius del 2017. El comitè d’empresa, ara per ara, refusa aquesta opció perquè «volen que se’ls actualitzi el salari per no incrementar la desigualtat salarial respecte de la resta de treballadors sanitaris de Catalunya».