Just Deploy It!

Blog

  • Diari de l’epidèmia des d’una residència: una altra història

    Divendres del mes de març, 16 h, rebo una trucada de la planta de psicogeriatria: la Maria i la Núria han fet un vòmit, la Maria no té febre, la Núria està a 38 °C, totes dues comparteixen taula i habitació.

    Donada la situació epidemiològica, la causa més probable és la virasi epidèmica. Es fa confinament a l’habitació i s’activen mesures de prevenció especials en contagi per contacte. La clínica que presenten no és la més freqüent a la qual fan referència els documents que coneixem, convoco a les meves col·legues de l’atenció intermèdia i coincidim en la sospita.

    A partir del mateix divendres es posa en marxa la modificació organitzativa segons les recomanacions emeses pels organismes oficials. Tanmateix, cal assenyalar que els procediments i recomanacions s’han d’adaptar a cada realitat i, per fer-ho, s’activa un comitè de coordinació amb les direccions i professionals de l’atenció sociosanitària i la residència assistida. Més endavant s’incorporaran els professionals de l’atenció primària amb els quals s’estableix una dinàmica de treball col·laboratiu.

    En el decurs d’aquests mesos els canvis han estat significatius, múltiples i habituals. Per fer-ne una descripció s’identifiquen quatre eixos: la metamorfosi d’entitat oberta a tancada; la medicalització del centre residencial; el marc de presa de decisions clíniques i l’ambient emocional en el qual hem estat immerses.

    La metamorfosi d’entitat oberta a tancada

    Fa uns dies s’ha declarat l’epidèmia per coronavirus, des de fa una setmana, segons les recomanacions, el centre de dia està tancat, no s’admeten les visites externes i no es fan ingressos a la residència. Es planteja el repte de mantenir la relació dels residents amb les famílies, facilitar informació continuada i apaivagar els efectes emocionals del confinament tant pels residents com per la família. Amb aquests objectius, es reestructuren les tasques de tot el personal no assistencial que estableixen un cronograma de trucades per vídeo i telèfon de forma periòdica. Quan apareixen símptomes o desestabilitzacions clíniques, la informació la donen les professionals sanitàries.

    La medicalització del centre residencial

    El dilluns es convoca de forma urgent i obligatòria una reunió informativa per a tot el personal sobre el procediment de treball en aquesta situació. Cal adequar les mesures a adoptar segons els perfils específics de psicogeriatria, fragilitat i dependència. Així, a la planta de psicogeriatria, amb les dificultats per mantenir l’aïllament només a l’habitació i no tenir disponibilitat per desplaçar a les persones amb clínica a un altre espai, es fa aïllament per cohort a planta a més de l’habitació sempre que és possible. A les plantes amb alta dependència i fragilitat es fa aïllament de planta i per habitació en tots els casos.

    Els canvis modifiquen la funcionalitat de tot el centre. Afecten horaris, estructures, circuits, tasques, formes de relació, tractaments, suports tècnics, ús d’EPIs… Des del primer dia s’anul·len els dies de lleure del calendari laboral per tota la plantilla, s’allarga l’horari d’atenció d’infermeria, s’incorpora l’atenció mèdica diària, inclosos els caps de setmana. Val a dir que durant tot aquest període la plantilla ha estat al complet a pesar de les baixes, que s’han cobert totes. L’espai arquitectònic és inamovible, encara que la disposició de mobiliari i material accessori es revisa per afavorir espais lleugers i facilitar la higienització.

    Els circuits per a la recollida i la distribució a les habitacions i zones comunes de plantes de roba, aliments, medicaments o deixalles també varien per mantenir àrees considerades netes distingides de les brutes. L’accés a les plantes que tenen dues entrades es diferencien per entrar i sortir. L’ordre per fer les higienes i les visites clíniques es fa segons criteris d’epidemiologia, que es revisen cada dia segons els casos confirmats, sospitosos amb clínica o sense clínica. Se sectoritza la distribució del personal, per plantes verdes, taronges i vermelles per evitar la contaminació creuada.

    Els equips de protecció individual (EPI) canvien radicalment: bates impermeables, bates d’un sol ús, mascareta quirúrgica, ulleres o pantalles, guants, que s’han de canviar amb freqüència i que han de tenir un circuit de recollida especial. Gràcies a la col·laboració ciutadana que es va avocar a fer 350 bates impermeables rentables, i el suport del centre sociosanitari contigu, que ens va facilitar tot el material necessari, es van poder mantenir les mesures de prevenció.

    Van emergir nous productes per desinfectar. Dispositius amb gel hidroalcohòlic es localitzen a les habitacions i a les àrees comunes i de pas. Els concentradors d’oxigen es multipliquen, des de farmàcia han de proveir un gran nombre de fàrmacs que no s’utilitzen habitualment. A més de la clínica respiratòria, hi ha casos amb clínica digestiva i també alteracions del comportament.

    S’anul·len les visites programades a serveis d’especialitats i intervencions quirúrgiques, es recomana no utilitzar els serveis d’urgència si no és estrictament imprescindible. Tot plegat incrementa la necessitat d’atenció sanitària al mateix centre residencial.

    El marc de presa de decisions clíniques

    Els dies previs al cas sentinella s’ha previst el pla de contingència en el que es contempla la possibilitat de fer derivacions a l’atenció intermèdia quan pel control clínic fos necessària una atenció més intensiva. També s’adapta l’algoritme per derivacions a centres hospitalaris de referència.

    Una de les situacions en què els professionals sanitaris hem sentit més pressió ha estat quan s’han hagut de prendre decisions sobre quin recurs assistencial és el més adequat per a cada persona. Tot i tenir una sèrie de recomanacions clíniques, tots podem entendre que es tracta de guies que a l’hora d’aplicar sempre s’han de personalitzar. En tots els casos es va considerar el factor humà i si bé és cert que el grup de persones que resideixen al centre d’acollida tenen unes condicions de fragilitat, les decisions sobre l’actitud terapèutica sempre van ser consensuades amb la mateixa persona i la família segons la possibilitat de resposta i a l’objectiu de garantir els seus criteris de qualitat de vida.

    Entre les moltes coses que hem après, potser algunes ja les sabíem i ara se’ns han fet evidents, ha estat que la relació de confiança i el coneixement mutu ha facilitat la presa de decisions difícils i l’acompanyament en moments vitals únics com la mort d’un ésser estimat en una situació adversa per a tots, família i cuidadores. En aquestes circumstàncies l’ètica de tenir cura dels altres ha estat present i ha sigut un punt de fortalesa per a l’equip i un bri de consol per a les famílies.

    El fet d’haver treballat amb antelació en el comitè d’ètica assistencial de referència els procediments per a la planificació anticipada de decisions i la seva implementació a l’activitat assistencial ens va donar experiència i evidències que han estat clau a l’hora de prendre decisions sobre les mesures terapèutiques i de cures.

    Un altre punt de tensió tant per a la família com pels professionals ha estat el moment de la mort. Des de l’atenció pal·liativa s’està avesat a acompanyar l’aflicció dels dies previs que viuen els familiars fent-los costat, amb el suport de la mirada, del tacte. En les circumstàncies actuals, la comunicació ha estat a través de la veu i tot i facilitar el comiat als familiars, sempre s’ha vist condicionat i això revertirà en el procés de dol de les famílies i dels mateixos cuidadors.

    L’ambient emocional en el qual hem estat immerses

    Aquesta qüestió dona per un article complet, aquí només es fa una pinzellada. Hem sentit por, esgotament, ràbia, també escalf de les companyes, la confiança de les famílies, l’estima de les persones que cuidem. Hem transitat per un terreny ignot, sense mapa, canviant i hem posat en marxa la capacitat d’adaptació, la flexibilitat, amb serenitat i amor. Hem teixit coneixement, sensibilitat, rigor i compassió entre totes.

    Gràcies al treball interdisciplinari coordinat, diligent i professional de totes les persones que han estat actores d’aquest episodi, cuineres, bugaderes, recepcionistes, netejadores, personal de la funerària, mossos, personal de manteniment, de farmàcia, cuidadores auxiliars, infermeres, terapeutes ocupacionals, fisioterapeutes, treballadores socials, psicòlogues, personal mèdic, d’administració i de direcció.

    De la reflexió sobre el que hem viscut hi ha alguns aspectes sobre els quals proposo fer una deliberació ciutadana pausada i respectuosa.

    En primer lloc, el rol social que tenen les residències en la nostra societat. Un valor que no s’ha sentit cuidat per les administracions públiques quan no s’han tingut presents les seves reivindicacions i per això s’ha portat al límit la seva capacitat de resposta en situacions de crisi. Tanmateix, la majoria de famílies han reconegut la tasca i han fet costat a les treballadores. Potser com a societat hem de ser més participatius a l’hora de planificar l’atenció a la vellesa i la dependència.

    Una de les lliçons apreses ha estat la compensació d’estar amatent a qualsevol eventualitat que es pugui donar en l’àmbit biomèdic en les persones. Es tractaria de ser proactius a l’hora de preveure possibles escenaris especialment quan la fragilitat determina la condició humana i treballar des de la planificació de decisions compartides o de voluntats anticipades.

    Durant aquestes setmanes hem fet front a una major presència de la mort en els centres. En aquests moments en què no era possible curar ha tingut una major rellevància el valor de la cura i l’acompanyament en les situacions de final de vida, amb totes les connotacions ètiques, emocionals i antropològiques que suposa. En una societat que li costa acceptar la mort, parlar-ne com un fet natural i ineludible, sempre escaient a la trajectòria vital de la persona, afavoreix viure l’etapa final. Ens ha de poder fer sentir solidaris amb la vida, respectuosos amb les vivències i compassius amb la fragilitat.

    Com a societat tenim un gran potencial humà, les condicions ètiques i legals, les possibilitats de desenvolupar-les i la motivació per participar en la valoració de què ha passat i el perquè ha passat i com reorganitzar un sistema més adequat. Ens hem de preguntar pels desafiaments que implica viure amb incerteses i preparar-nos.

  • «La pandèmia ha arribat en un dels pitjors moments d’aquest sistema sanitari»

    En temps líquids i ràpids, s’agraeix la mirada històrica, rigorosa i profunda de Borja de Riquer. Ha impartit una conferència sobre Salut Pública i Pandèmies a l’Espanya Contemporània, dins el cicle de xerrades on streaming de l’Escola Europea d’Humanitats, amb seu al Palau Macaya de la Fundació ‘La Caixa’. Si per comprendre el present, cal mirar el passat, parlem amb el savi historiador de com s’ha anat forjant allò que en diem Estat del Benestar, dels perills que assetgen la democràcia i sobretot, d’ensenyament i sanitat, dos pilars que en els últims anys han patit greus retallades. Una mica d’història per saber com hem arribat fins aquí.

    Durant molt de temps, la sanitat pública no s’ha considerat un dret a l’Estat Espanyol. S’ha d’emmarcar aquest fet dins el retard general d’Espanya respecte als altres països europeus veïns?

    Sí, en un retard tant econòmic com polític en termes de democratització. Si el comparem amb altres països europeus, el trànsit espanyol cap a la democràcia ha estat llarg. La sanitat pública i universal és una peça bàsica de l’Estat del Benestar, que només apareix a Europa. Abans de la II Guerra Mundial, però, alguns països ja l’assagen, com Suècia i Dinamarca. Ara bé, la majoria de països europeus conceben la sanitat pública com un dret dels ciutadans després de 1945. Però, aquí, la democràcia no arriba fins a finals dels 70.

    I quines són les causes per no concebre la sanitat com un dret bàsic?

    Hi ha uns governants que no la consideren. De fet, en els pressupostos de l’Estat s’hi dedicaven molt pocs diners i recursos a la salut pública, perquè la salut no era una obligació de l’Estat, sinó una petita atenció que calia procurar. Però res més. Serà amb la democràcia quan la salut esdevindrà un dret dels ciutadans i un compromís polític per part dels governants.

    Ha comentat que amb liberalisme va haver-hi un retrocés en matèria de salut. Sembla contradictori, si s’entén el liberalisme com un factor de modernitat.

    La filosofia del liberalisme promou que cadascú s’ha d’espavilar en funció dels seus recursos. Ser pobre o ric era responsabilitat teva, i l’Estat no tenia cap obligació ni de pagar-te un sou ni d’atendre’t. Les persones que tenien treball s’ho havien de procurar pel seu compte.

    La beneficència és atendre els pobres en la seva desgràcia. Però no concebre l’atenció com un compromís polític

    Existia una cultura de la beneficència?

    Sí. I la beneficència per qui era? Com es deia, ‘para los pobres de solemnidad’. Ara bé, l’Estat no tenia cap obligació d’atendre la gent. I això què implicava? Que l’atenció pública s’incrementarà a poc a poc, de manera reduïda, mentre que les classes altes i mitjanes amb recursos rebran una atenció mèdica privada i hospitalària.

    No és el mateix beneficència que atenció pública.

    No, no ho és. La beneficència és atendre els pobres en la seva desgràcia. Però no concebre l’atenció com un compromís polític

    Resulta evident, doncs, que la idea de sanitat pública és intrínseca a la cultura democràtica.

    Sí. De fet, apareix en el procés de democratització de la societat, quan els partits democràtics, normalment progressistes, pressionen les administracions públiques a favor dels drets dels ciutadans per una sanitat gratuïta i universal. I passa el mateix amb l’educació.

    Durant la conferència al Palau Macaya de ‘La Caixa’, ha explicat també com la desamortització dels béns de l’Església i la municipal de Madoz l’any 1855, repercuteixen en el deteriorament de la cultura de la beneficència.

    Sí, perquè moltes propietats eren de certes ordres religioses, d’hospitals o de centres caritatius. I amb les desamortitzacions, aquests centres es perden o romanen amb pocs recursos. Gran part d’aquesta atenció de beneficència anava a càrrec de l’església des de l’Edat Mitjana. Tota aquesta xarxa queda desmantellada perquè perden les seves propietats. En conclusió: la beneficència es deteriora.

    I l’Estat no la substitueix?

    No. Aquí no comencem a construir hospitals públics fins molt tard. A Barcelona, l’Hospital Clínic, s’inaugura l’any 1906, però el projecte és de l’any 1870. Són 30 anys per construir-lo. De fet, quan inauguren el Clínic, els estudiants de medicina, indignats pel retard, organitzen una mena de carnaval amb pancartes per queixar-se per la desatenció.

    I quan ens equiparem a la resta de països europeus?

    L’any 1986 amb la Llei de Bases de la Sanitat que estableix la sanitat com un dret universal i gratuït. És la llei de l’Ernest Lluch. A partir d’aquí, tothom té dret a una assistència sanitària i gratuïta. Costarà aplicar-la i exigirà molts recursos. No serà fins a l’any 1990 i principis de segle, que Espanya s’aproparà a la mitjana europea. Sempre per sota, però relativament a prop.

    I amb les retallades de l’any 2010?

    Torna a produir-se un distanciament notable. Perdem pistonada.

    La pandèmia ha arribat en un dels pitjors moments d’aquest sistema sanitari

    La sanitat pública era la joia de la corona de l’Estat de Benestar.

    Ho era. Però l’hem deteriorada amb les polítiques de precarietat dels anys 2009 i 2010, tant a Madrid com a Barcelona. Els governs del PP i de CiU van fer unes retallades notables en sanitat i ensenyament. Que ho manava la UE? Certament, però ells ho van acceptar.

    De fet, creu que una de les raons del fort impacte de la pandèmia aquí rau en aquestes retallades del sistema sanitari?

    Sí. La pandèmia ha arribat en un dels pitjors moments d’aquest sistema sanitari. Només cal anar a l’hospital i parlar amb els professionals de la salut. S’ha reduït personal, les jubilacions no s’han cobert, no s’han renovat instal·lacions, les llistes d’espera s’han incrementat, etc.

    Ha comentat com durant el franquisme, no interessava el pressupost en sanitat. En quin any de la història espanyola, el pressupost en sanitat serà la primera partida pressupostària?

    L’any 1984.

    Què haurà canviat?

    El govern és progressista. Malgrat la crisi, reformen i prioritzen dues o tres qüestions importants: la reforma de l’ensenyament i la llei de sanitat, per exemple. Com això requerirà recursos, s’aprofundirà en la reforma fiscal, que ja havia començat l’UCD.

    El retard de la sanitat pública té a veure també amb el desenvolupament del sector privat?

    Sí, perquè el sector privat es beneficia. Si l’atenció en un centre públic és difícil, els sectors amb recursos, classes mitjanes i altes, sobretot en les ciutats, paguen quotes per gaudir d’una atenció mèdica i hospitalària. El desenvolupament del sector privat, tant a l’ensenyament com a la sanitat, és resultat de la insuficiència de l’oferta pública. Com aquesta absència perdura, el sector privat es consolida. De fet, un dels grans problemes de la reforma de l’Ernest Lluch són els pactes i concerts entre la privada i la publica.

    Aquests concerts varien bastant per Comunitats Autònomes?

    Sí. El sector privat a Catalunya és molt més important que, per exemple, a Andalusia; perquè l’any 86, ja la privada era molt forta aquí. A Catalunya la gestació la fa CiU, que tendeix al pacte amb el sector privat.

    Sanitat i ensenyament són dos béns indiscutibles de l’Estat del Benestar. De fet, el franquisme va desatendre la sanitat. Però l’educació pública, també.

    Cal recordar que durant la República es van crear noves escoles primàries i, sobretot, instituts de segon ensenyament. De fet, la República crea el doble d’Instituts a Espanya només en 5 o 6 anys. Mentre que el franquisme, entre els anys 1939 i 1940, tanca 102 instituts a tot l’estat. A Catalunya, en concret, 25 instituts. El franquisme deixa l’ensenyament en mans del sector privat i sobretot, en mans de l’Església, que era el pacte que Franco havia acordat amb l’església.

    Tornem a les retallades en sanitat de 2010. Si tenim en compte l’economia del país, en quina situació ens trobem ara?

    En termes reals, tenim un 30% menys en recursos, tant en personal com en disponibilitat de material pels hospitals. I tot això es tradueix en la mateixa atenció sanitària. Però això ha passat en altres sectors públics.

    Cal posar més recursos econòmics, fet que implica recaptar més impostos

    Com en l’ensenyament.

    Sí, tant en el primari com en el secundari. A la universitat ha passat el mateix i la degradació és notable: precarietat en els nous professors, que cobren sous baixíssims per fer la mateixa feina que es feia abans, jove professorat sobreexplotat per cobrar una quarta o cinquena part del que es cobrava abans. I més.

    Què cal fer?

    Posar més recursos econòmics, que implica recaptar més. No sóc expert en fiscalitat, però he llegit articles que descriuen Espanya com un dels estats europeus on es recapta menys, i on hi ha, d’altra banda, més frau fiscal. Si hi hagués l’eficàcia de la fiscalitat d’Alemanya, cada any recaptaríem 50.000 milions d’euros. Si fos així, totes les administracions anirien molt bé.

    Com valora la situació actual?

    Em preocupa la fragilitat del mateix sistema democràtic. Des de posicions autoritàries, consideren que el sistema hauria de privilegiar a les elits, i que per això cal una política d’ordre per beneficiar una renovació econòmica. Els més progressistes, en canvi, que veuen les febleses de la democràcia, han d’intentar plantejar què s’hauria de reformar, perquè molta gent considera insatisfactori el sistema actual. Cal reformar-lo.

    Com s’hauria d’enfocar aquesta reforma?

    Caldria atendre més les pautes d’igualtat social i de solidaritat, més control des de baix de la política. Hi ha un gran desafecció dels polítics i dels partits perquè se sent que s’han apartat dels interessos de la gent. I en part és cert. Els polítics tenen por i són molt reticents a fer reformes. I caldria fer-les abans que això es podreixi més del que ja ho està.

    Perilla la democràcia?

    Està sent atacada per tot arreu. Hi ha sectors que intenten desprestigiar-la. Si no fem un bon diagnòstic de quins són els problemes del funcionament d’aquest sistema i d’allò que hauríem de reformar, tindrem més problemes. Per exemple, és evident que la Constitució Espanyola està obsoleta. Ara bé, si s’han de posar d’acord el PP i el PSOE, ho veig molt difícil.

    Sí, hi ha molta tensió. A més, hi ha pel mig el conflicte català.

    Sí, encara ho agreuja més. Però em preocupa el funcionament mateix de la política. Com és que pràcticament el 60 % dels casos de corrupció ja dictaminats pels jutges, els beneficiats fossin partits polítics? Hi ha d’haver una nova llei sobre com s’han de finançar els partits polítics. Ara bé, això no s’atreveix a tocar-ho cap gran partit dels que manen? Aquest és el problema.

    Hauríem de ser més exigents encara.

    Si no hi ha una important pressió social, una opinió pública majoritària que exigeixi canvis profunds, patirem. No cal demanar-los de manera radical i immediata, però si exigir canvis profunds, que impliquin tocar una sèrie de peces sobre com funciona el sistema polític. Ara amb l’excusa de la crisi diran que no és urgent, allò de l”ara no toca’. Però superar la crisi amb aquests instruments tan qüestionats, no és la millor opció.

    Creu que els independentistes s’haurien de sumar per renovar el pacte del 78?

    És un pacte que s’ha de replantejar. La qüestió és si l’Estat Espanyol de forma seriosa, ofereix una via de reforma profunda tractant els gran temes que funcionen malament. I l’independentisme hauria d’entrar en aquest debat i ser-hi dins, i plantejar quines formes pot trobar per avançar en els seus projectes. Perquè és evident que l’independentisme català no té prou força per seguir la via pròpia cap a la independència. Si la desitja, només la pot aconseguir pactant-la. Tot el que sigui una reforma seriosa sobre com funciona la política espanyola, interessa ser-hi, no inhibir-se.

    I a una Catalunya independent s’hagués fet millor la gestió de la crisi, com va declarar la consellera Budó?

    Això és una ximpleria que no té sentit. Aquest tipus d’especulació interessada està fora de lloc.

    Com veu el panorama europeu?

    Dins Europa hi ha moltes diferències. La majoria de països tenen un sistema sanitari relativament eficaç, com el danès, el suec o l’alemany. Altres, com el nostre i l’italià, ha tingut problemes. Però hi ha països que estan pitjor. Sorprèn el cas grec, que s’ha sortit prou bé, més per les mesures polítiques preses que per l’eficàcia del seu sistema de salut, bastant deteriorat.

    I el Regne Unit?

    Té el record europeu en víctimes. I també té un servei sanitari bastant tocat per les retallades aplicades.

    Cal reformar el sistema democràtic europeu, hereu de 1945. La gran contribució de la postguerra va ser l’estat del benestar. I això no ho podem perdre

    Creu que hi ha un avenç dels models autoritaris?

    Sí, de formes autoritàries, encavalcades, descarades en el cas de Bolsonaro i Trump. També, els règims d’Hongria i Polònia. Són forces que ataquen i s’aprofiten de la democràcia, que volen aprimar el joc democràtic i excloure importants sectors del joc polític. És un perill real. Per tant, cal reformar de fons el sistema democràtic que tenim a Europa, hereu de 1945. La gran contribució de la postguerra a l’Europa occidental va ser la construcció de l’Estat del Benestar. I això no ho podem perdre.

    El cas de Bolsonaro i Trump sorprèn. No tenen penalització política.

    Això és el que preocupa en una societat com la nord-americana, que un polític com Trump digui aquestes barbaritats. I que no se’l castigui políticament. Obliga a reflexionar sobre el tipus de societat, sobre com funcionen els missatges polítics en el món de la comunicació radial tan excepcional que vivim. Estem pagant els costos de la globalització.

    Si cal defensar l’Estat del Benestar, hem d’aprendre a parlar de salut i ensenyament alhora?

    Sí, i també de medi ambient, una altra assignatura pendent. Si no intervenim ara, ens podem trobar amb uns efectes tan greus com la pandèmia actual. A més, la qüestió del medi ambient pot ser irreversible. L’única forma d’abordar tot això seriosament és modificant notablement les formes de funcionament democràtic. Si no ho fem així, jo ho veig impossible.

    No valen nyaps.

    No. Si no s’aborden amb serietat els problemes greus que tenen les societats avançades del segle XXI, jo ho veig impossible.

    Vostè té un gran bagatge, una llarga experiència. Està perplex amb aquesta pandèmia? Era inimaginable?

    Sí. Ens els últims anys, no acabo de tenir sorpreses a nivell polític. Fa 20 anys, el moviment independentista català, era una novetat política impensable. I la pandèmia també ho és, que es produís un col·lapse tan total i veloç, en 3 mesos, a nivell global. És veritablement excepcional.

  • El COIB demana augmentar significativament el nombre d’infermeres a l’atenció primària

    La vocalia d’Infermeria Familiar i Comunitària del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) considera insuficient el Pla de suport a l’atenció primària que ha anunciat aquesta setmana al Parlament de Catalunya la consellera de Salut, Alba Vergés. Aquest Pla, dotat amb 4,5 milions d’euros, contempla augmentar el nombre de professionals, sobretot a les zones de la costa i als equips que atenen més persones que viuen en residències geriàtriques. En concret, contempla contractar 436 nous professionals, dels quals 198 són metges de família i només 21 són infermeres.

    La vocal d’Infermeria Familiar i Comunitària del COIB, Lorena Villa, creu que aquest augment és «insuficient i alarmant» i demana «revisar profundament el model d’atenció primària i dotar-lo dels recursos humans i materials adients».

    L’atenció primària de salut és el nivell assistencial més proper a les persones, les famílies i les comunitats. Per aquest motiu, és l’àmbit que està millor preparat per fer tasques de prevenció, de detecció i de seguiment dels problemes de salut de les persones i, per tant, és un servei essencial per abordar totes les fases de la pandèmia de la COVID-19. No obstant això, l’Administració no ha tingut prou en compte l’atenció primària en la gestió d’aquesta situació.

    La crisi actual ha posat en evidència davant la ciutadania les fortaleses de l’atenció primària i dels seus professionals, però també ha demostrat les debilitats i les mancances del sistema de salut, que fa molts anys que arrossega un baix reconeixement i una falta de visibilitat del primer nivell assistencial, un finançament insuficient, una baixa dotació d’infermeres i d’altres professionals, unes condicions laborals precàries i una manca de recursos estructurals i materials.

    Aquesta falta crònica de recursos ha comportat un nivell molt elevat d’esgotament físic i mental entre les infermeres que treballen a l’atenció primària, a causa de les condicions d’estrès i de sobrecàrrega a què s’han vist exposades.

    Per poder afrontar de manera satisfactòria el procés de desescalada en què ens trobem, és imprescindible que l’atenció primària de salut assoleixi el nivell de finançament que recomana la primera autoritat sanitària internacional i dotar els centres dels professionals i els recursos materials necessaris. L’Organització Mundial de la Salut recomana que el pressupost total de l’atenció primària representi almenys un 25 % del total que es dedica a salut, i a Catalunya amb prou feines suposa el 14%.

  • La Generalitat adjudica a Ferrovial un contracte de 17 milions per rastrejar els contactes de positius de coronavirus

    Ferroser Serveis Auxiliarias, una filial de la constructora Ferrovial, gestionarà el dispositiu telefònic de la Generalitat per rastrejar els contactes de les persones que hagin resultat positives per COVID-19. El departament de Salut ha decidit externalitzar el servei i adjudicar aquest contracte per un valor de 17,6 milions d’euros en total, una contractació que s’ha realitzat sense concurs i emparant-se en la normativa de l’estat d’alarma, que permet atorgar contractes a dit i per via urgent.

    La contractació, avançada per El Confidencial, ha estat realitzada oficialment pel Servei d’Emergències Mèdiques (SEM), segons la resolució a la qual ha tingut accés eldiario.es. Aquest servei s’emmarca en un nou programa contra la COVID-19, que el Departament ha posat en marxa a partir d’aquesta setmana, i que inclou un estudi epidemiològic basat a rastrejar tots els contactes personals que ha tingut una persona que acaba donant positiu en una prova de laboratori.

    D’aquesta manera, segons el mandat de Govern, qualsevol persona asimptomàtica que sigui considerat un «contacte estret» d’una altra persona que hagi donat positiu per COVID-19, haurà de ser informada de la seva situació. A partir de llavors, «s’iniciarà el seu seguiment de forma passiva, fent-li les recomanacions oportunes respecte a les precaucions d’higiene respiratòria i rentat de mans i símptomes d’alarma de la malaltia», explica la resolució, que defineix el servei que prestarà Ferrovial a vàries trucades a cada contacte durant catorze dies.

    La mateixa constructora és, a més, és l’empresa que gestiona el telèfon d’informació sanitària 061, que durant les últimes setmanes ha multiplicat el seu protagonisme com a punt d’entrada de les consultes, mentre els centres de salut no cobrien la demanda.

    El nou contracte subscrit per la Generalitat consta d’una part fixa, de 9 milions d’euros en total, i una altra variable, que es calcula en 8,6 milions. La resolució no necessita el període de vigència del contracte, però el programa en què es basa durarà dos anys, prorrogables a un tercer, segons té previst el Govern.

    Aquest divendres el PSC ha presentat al Parlament una sol·licitud d’informació sobre aquest acord, que encara no ha estat fet públic en les plataformes habituals de transparència i contractació pública. Els socialistes volen conèixer els detalls de l’adjudicació i com s’ha valorat la quantia del contracte, fins ara el més important dels que ha subscrit la Generalitat sota la normativa especial de l’estat d’alarma.

    Segons la memòria justificativa del contracte, la previsió és que en el pròxim any el brot de coronavirus es mantingui sota control amb uns 300 casos diaris fins al mes d’octubre, quan els positius poden multiplicar per cinc i, amb ells, el nombre de trucades i seguiments que el servei de rastreig hagi de realitzar. En total, el document tècnic preveu que cada positiu tingui de mitjana set possibles contactes i que, a cada un d’aquests contactes, se li hagi de cridar tres vegades durant els 14 dies de seguiment. A més, el pla també preveu estar preparats per a un gran rebrot de virus que seria la meitat de dur que el passat i que arribaria al voltant de la fi de l’any 2020.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El Govern d’Aragó condemnat per no proporcionar els EPI adequats

    Segons donava a conèixer el Diario de Teruel, el Jutjat del Social de Terol ha condemnat a les administracions de la Comunitat Autònoma d’Aragó per haver vulnerat els drets dels treballadors durant la pandèmia de la Covid-19. La sentència condemna a la Diputació General d’Aragó, al Servei Aragonès de Salut i a l’Institut Aragonès de Serveis Socials per haver vulnerat els drets dels treballadors i empleats públics de Terol en matèria de prevenció de riscos laborals en no proporcionar-los els equips de protecció individual (EPI) adequats.

    La magistrada del jutjat del Social de Terol, Elena Alcalde, ha dictat una sentència en la qual estima la demanda presentada pel sindicat FASAMET i signa la condemna a aquestes administracions públiques a proporcionar els EPI als treballadors de tots els centres sanitaris, unitats sanitàries, centres sociosanitaris o socials, públics, concertats i privats intervinguts, dirigits o coordinats de la província de Terol. En l’àmplia i detallada sentència dictada, la jutge centra el debat jurídic en la tutela de drets fonamentals i la prevenció de riscos laborals i davant de les argumentacions esgrimides per les administracions codemandades, sosté que l’administració autonòmica conserva, dins del seu àmbit de competència, la gestió dels corresponents serveis sanitaris, i ha d’assegurar en tot moment el seu adequat funcionament. 

    Les condemandes van afirmar que la salut no és un dret fonamental i que per tant no té consistència el plantejat. Davant d’això, la magistrada va respondre dient que «hi ha tan íntima relació entre la salut i la integritat física, i que podria existir vulneració de l’art. 15 de la Constitució, quan es generi un risc greu per a la salut dels treballadors, ometent les obligacions de protecció i prevenció que competeixen a l’ocupador «. En el seu raonament incideix que «la declaració de l’estat d’alarma no comporta la suspensió dels drets fonamentals al·ludits en la demanda com la vida, la integritat física, ni la salut, ni tampoc suposa la suspensió dels drets a la protecció i prevenció de riscos laborals», explica el TSJA.

    Davant la premissa de les administracions sobre que ens trobem davant d’un supòsit de força major, imprevisible i inevitable, la magistrada argumenta en contra d’això que «la pandèmia, i en conseqüència la crisi sanitària que ens ocupa, no és un supòsit de força major o risc catastròfic, ni un succés que no hagués pogut preveure o que fos inevitable». Entén que l’Administració va haver d’actuar «segons el principi de precaució, d’acord amb aquest nou ordre que evidenciaven les coordenades exposades» -en referència als reiterats anuncis realitzats per l’OMS – i conclou dient que «va haver de preveure la necessitat de disposar d’abundants EPIS per als sanitaris amb la finalitat de protegir-los enfront del risc de contagi per Covid-19, la qual cosa redundaria en la protecció de la resta de la ciutadania».

  • No són herois, són bones i bons professionals

    Els herois els trobem, de vegades, a les guerres. Els professionals i treballadors del sistema públic de salut, independentment de les seves titulacions i funcions en el Sistema, igual que altres treballadors d’altres sectors que ara hem descobert que són essencials per les persones, estan donant el millor d’ells durant aquesta crisi sanitària, la gran majoria estan demostrant la seva professionalitat a més de la seva humanitat. Per això els hem aplaudit, agraït i se’ls haurà de defensar en els seus drets i les millores urgents de les seves condicions laborals retallades i oblidades per les polítiques públiques. Als herois se’ls hi donen medalles. Als professionals i treballadors se’ls hi ha de donar reconeixement, més autonomia, recursos i millores laborals.

    Em centraré en el personal sanitari dels serveis públics: metgesses, infermeres, auxiliars de clínica, zeladors, administratives, treballadores socials, personal de neteja i altres, cada un amb les seves funcions i tasques formen un equip i són imprescindibles perquè aquest funcioni. Aquesta crisi ens ha ensenyat o reafirmat en moltes coses que ja dèiem aquí el 2016, entre elles en la necessitat de major autonomia de gestió dels equips i els centres per organitzar millor la seva feina. S’ha demostrat que els equips, centres i gestors que han exercit aquesta autonomia s’han organitzat millor en les seves funcions, malgrat les mancances i retallades del nivell polític.

    La segona reafirmació cruel és que si perdem els bons professionals, no només perdem el Sistema Públic de Salut sinó que podem perdre inclús la vida. És per això que s’ha fet més conscient i urgent que cal repensar radicalment tot el sistema de salut (igual que el sistema econòmic i social), canviant els valors actuals i pensar en una nova normalitat, en aquest cas passar del paradigma actual d’una sanitat pensada al segle passat, centrada en l’atenció a la malaltia un cop instaurada, en l’alta tecnologia, en el fàrmac, en l’hospital sofisticat i dissenyar el nou Sistema Públic de Salut, amb els valors de la Salut i les cures de les persones i de la col·lectivitat. Per això, també reclamem des de fa anys, posar la salut pública (prevenció i promoció) i l’Atenció Primària i Comunitària, com a pilar central del Sistema, que junt amb l’atenció a la Salut Mental i el treball social, han de fer front a aquestes necessitats de Salut i cures. Per això necessitem mantenir i millorar urgentment el prestigi i les condicions d’aquests professionals

    Sense oblidar que la salut no és l’absència de malaltia, sinó que els seus determinants no estan en el Sistema Sanitari, sinó en el model econòmic, social, i cultural. Per això, per la salut i la vida, hem de defensar també una «nova normalitat» política i econòmica («palabras mayores») una nova economia i unes regles socials, al servei real de la majoria de les persones, amb respecte pel medi ambient i la natura, la producció d’aliments, un habitatge digne i accessible, educació, alimentació sana i de proximitat, unes relacions socials republicanes, amb llibertat, igualtat i solidaritat, per contes d’individualisme, competició, depredació i especulació, amb defensa dels béns comuns, baia, tot un catàleg polític.

    I si em permeteu, no creieu en els polítics pel que diguin que ara sí que faran (recordeu Lampedusa) si no pel que han fet fins ara.

  • Sánchez-Amat: «Desaprofitar el coneixement de l’AP sobre el pacient és d’una inequitat i ineficàcia brutal»

    Just fa un any, el passat 4 de juny de 2019 es va votar la constitució d’una nova Junta Directiva del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP). Meritxell Sánchez-Amat va ser escollida com a presidenta. Durant aquest any l’Atenció Primària, com tot el sistema sanitari, social i econòmic, s’ha trobat amb la pandèmia de la COVID-19 capgirant les maneres de fer. Saturació, poc personal, moltes hores, pocs recursos,desigualtats territorials… eren elements que ja existien abans però que ara s’han vist agreujats.

    Parlem amb Sánchez-Amat sobre la situació de l’Atenció Primària mentre surt del pic de la pandèmia i després d’haver-se aprovat uns pressupostos autonòmics que, després de tres anys sense, no han posicionat a la salut com els seus professionals voldrien.

    On deixa l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya a l’Atenció Primària?

    Ens deixa on érem. Hem guanyat presència en el discurs però en la concreció seguim estant a la cua tan en la distribució de recursos com en l’atorgació de responsabilitat i de capacitat de decisió.

    Malgrat que es van omplir la boca que s’augmentava el pressupost destinat a la primària la veritat és que és anecdòtic. Venim de molt enrere, amb la crisi es va retallar més que en l’atenció hospitalària i amb la recuperació vam recuperar menys, si és que vam recuperar, que l’atenció hospitalària.

    Enmig d’aquests tres anys sense pressupostos es van celebrar les primeres parts del Fòrum de Diàleg Professional. Tot i incorporar un punt sencer destinat a l’Atenció Primària, això no s’ha reflectit en diners?

    Ni en diners de cara els pressupostos ni en la pràctica. No s’ha donat cos a la figura dels professionals referents de l’Atenció Primària com la guia per al pacient pel recorregut del sistema sanitari. Quan tu fas una derivació a una interconsulta d’un servei hospitalari, el pacient és com si el perdessis d’alguna manera. Ningú et consulta ni en general es té en compte. Serveixes per fer la funció de porta d’entrada, això sí que ens ho atorguen però amb portes falses perquè les urgències sovint són una porta falsa que només fan la funció de filtre. Tenim el coneixement sobre el pacient, del seu context, de la seva vida, de la seva manera d’emmalaltir… Tot això el sistema sanitari ho desaprofita totalment i això és una causa d’inequitat, ineficiència i ineficàcia brutal.

    Tenim el coneixement sobre el pacient, del seu context, de la seva vida, de la seva manera d’emmalaltir… però això el sistema sanitari ho desaprofita

    Què caldria més enllà de diners per caminar cap a una societat primarista?

    Els diners són importants perquè en Atenció Primària la nostra tecnologia són les persones. No necessitem grans instal·lacions ni maquinària però si necessitem persones per poder anar als domicilis, per poder fer el seguiment… Ara no tenim Atenció Primària perquè ja no compleix les funcions bàsiques per ser-ho: no té el material disponible que és el personal.

    D’altra banda, si la informació que aquest personal té no la fas servir, no l’estàs aprofitant ni estàs donant la importància d’aquest nivell d’atenció en el sistema.

    El sindicat Metges de Catalunya es queixava que no s’havien complert els acords de sortida de vaga. Com ho veieu això des del FoCAP?

    Jo crec que no hi havia voluntat real. Per començar, dels acords de sortida de vaga ja estàvem en desacord en moltes coses. Per exemple, la limitació del número de visites generava unes llistes d’espera i les empitjorava sense donar tampoc una bona oferta la població. A més, seguim igual a nivell de personal de pressupost.

    Des del FoCAP vam fer un dodecàleg de demandes en aquest sentit. Fa uns mesos vam fer un acte a la Capella de la Misericòrdia i no s’havia fet res. Hi ha coses que costen diners però hi ha altres que no… Si no es prenen decisions valentes el discurs és buit i ara, després de la situació amb la sortida de vaga la gent està esgotada i sense esma.

    Ara ha sorgit el moviment de Sanitàries en lluita. Si bé es mobilitza majoritàriament en hospitals, la Marea pensionista es troba davant d’un Centre d’Atenció Primària.

    La mobilització en AP és més difícil. Des del FoCAP convoquem com també ho fa Rebel·lió Primària cada dimecres a les 14h als CAP.

    I dic que costa perquè a vegades els moviments són també hospitalocèntrics i són un reflex del sistema que tenim. Moltes vegades la mobilització està molt centrada en l’atenció hospitalària: més llits, més tractaments, menys llistes d’espera en hospitals… I això passa perquè costa veure quins són els beneficis en l’Atenció Primària. No són espectaculars, ni salven vides al moment però són una cosa a més llarg termini.

    Al llarg de la pandèmia ha tingut molta importància l’Atenció Primària però us trobàveu amb barreres i centres tancats. Com està això ara?

    Encara no estan tots oberts i no donen la llista dels tancats. Al principi el Departament va dir si tens símptomes truca al 061 o al teu centre i després van tancar molts CAP. A Barcelona per exemple volien concentrar els Equips en alguns punts, en els centres que tenen radiologia i si no es va fer, va ser perquè van haver-hi queixes.

    A vegades creuen que l’Atenció Primària fa receptes i baixes i que, per tant, si només fan això, davant una crisi sanitària, les receptes i les baixes no son prioritàries. Doncs a tota aquesta gent els tanquem i els repartim pel territori a fer altres coses, diuen. Hem demostrat que tot el que ens han donat de més ho hem fet: les residencies, els hotels de salut, tota la gestió de permisos del personal, coses que en teoria haurien de fer les mútues laborals i ho hem fet nosaltres i sent els mateixos o menys per problemes de malaltia i de baixes laborals derivades de la pròpia pandèmia. Tot això ho hem fet malgrat i sense el reconeixement. Parlar del 061 mentre s’està deixant morir l’AP vol dir que no es valora i que s’està deixant morir a poc a poc.

    Com avancen les demandes perquè us enviïn PCR?

    No hem recollit on falta però aquest ha estat un altre desgavell. Els hospitals estan fent PCR sistemàticament a tots els pacients que han d’ingressar per cirurgia o a fer proves invasives com colonoscòpies i tenen els resultats en 12-24h. Els equips d’atenció primària van començar l’11 de maig amb el programa aquest que han anomenat Orfeu però que més aviat li haurien de dir Frankenstein perquè estan trigant una setmana en donar els resultats.

    Ara han desmantellat l’Orfeu i ja ho estem fent amb els laboratoris habituals. Però s’han dedicat a fer proves per pacients asimptomàtics que havien d’ingressar a l’hospital sense que quedi clara l’eficàcia ni la necessitat d’aquestes proves. En qualsevol cas hauríem d’haver primat les proves en pacients amb símptomes i no ha estat així. Falta una planificació.

    En resum: estem fent tota la feina, no ens donen recursos i a més a més no ens prioritzen a l’hora de fer coses que ens encarreguen i que són importants. Ser la ventafocs del sistema es desgastant.

    En la presencialitat acabes canviant el motiu de consulta i el què era un problema d’esquena acaba sent un problema laboral, de patiment o de violència de gènere

    Quins problemes heu trobat a l’hora d’organitzar-se? Què passa amb els usos del temps i el teletreball? Les consultes virtuals abans no es comptabilitzaven i ara això potser canvia.

    Aquí cal fer un parèntesi. No ens compten el temps per fer les coses. La feina és la que hi ha i el què hem de demanar és poder organitzar-nos nosaltres. Ens cal autonomia per poder organitzar-nos de la manera que creiem que és millor. No volem que ens donin 10 minuts per fer tres consultes telemàtiques. Hi ha la tendència que ens organitzin el temps quan això és impossible perquè ningú sap quina és la feina què fem excepte nosaltres. Quan allò important és el resultat de l’atenció de la salut de les persones… són coses que no es poden comptar.

    Sobre el teletreball… treballar des de casa no seria exactament fer feina telemàtica i amb això sí que hem fet un salt molt gran, ja que fins ara estava potser reservat a pacients d’un perfil més jove. També és cert que hi havia moltes reticències per part dels professionals en pensar que la gent el que vol és veure’ns i que hi ha coses que per telèfon no es poden fer o donar resultats i prefereixen fer-ho presencialment. Amb aquesta situació que ens ha forçat a fer-ho telemàticament, els pacients ho accepten millor i tu també saps que és millor pel pacient per reduir contagis. Això ha creat un estat d’opinió més favorable a acceptar i a fer aquest tipus de visita.

    Dit això, les visites telemàtiques tenen el paper que tenen. No substituiran les visites presencials i a més també hem vist que funcionen millor quan el pacient i el professional es coneixen perquè hi ha una confiança establerta i tot funciona.

    Un altre aspecte que demostra que la presencialitat és imprescindible és que moltes vegades els motius de consulta que porten la gent al centre no són la causa en si. Hi ha molt patiment emocional que potser es manifesta a través d’una lumbàlgia i en la visita a través de l’escolta, del coneixement que tu tens sobre el pacient, doncs acabes canviant el motiu de consulta i el què era un problema d’esquena acaba sent un problema laboral, de patiment o de violència de gènere.

    La presencialitat no la podem abandonar tampoc en els domicilis que són un valor de l’AP. Moltes vegades la saturació de les visites, que reaccionem a les demandes de la població reactivament… fa que ens oblidem del terreny del domicili també on infermeria fa un paper molt important. I aquesta és una manera de minimitzar el risc per les persones: anar tu no abans que vinguin.

    Heu hagut de fer canvis en els horaris i el treball durant aquest temps entenc.

    Hi ha hagut canvis temporals i aquí ha sigut molt important el lideratge dels equips. Les gerències quedaven molt amunt i no coneixien la realitat i a més la realitat dels territoris era molt diferent. Alguns equips tenien molta gent de baixa ja fos per clínica o per contacte i no podien afrontar la situació igual que en equips on només faltava un 10% de personal. Els equips amb directius que s’han preocupat de cuidar han viscut millor aquesta situació.

    El model de gestió de les residències s’ha demostrat com a fallit i no s’entendria que es tornés a donar la gestió al mateix model

    Aquesta càrrega podrà portar a baixes derivades per problemes de salut mental o mals derivats de l’augment en el volum de feina.

    La realitat d’això es tan variada en el territori… La gent ara ha donat la cara, hem canviat els horaris, la manera de treballar, hem assumit coses que no fèiem… Ho hem fet i ningú ha dubtat que és el que calia fer. Ara la situació s’està relaxant i hem de seguir fent molta feina però també replantejar-nos coses que fèiem que potser podem canviar i introduir-ne de noves. Més que res que seguirem fent el què fèiem però també hi haurà coses derivades de la COVID.

    Cal dir que l’Atenció Primària ha assumit les residències i ha posat ordre en un desgavell que no només estava causat per la COVID. Ara jo crec que no s’acceptarà que això es tregui dels Equips d’AP i es torni a donar a qui ho feia abans. A les residències hi ha molt professional molt compromès que malgrat les condicions en les quals treballen ho ha donat tot però el model de gestió s’ha demostrat com a fallit i no s’entendria que es tornés a donar la gestió al mateix model quan qui ha tret les castanyes del foc serien els equips d’atenció primària.

  • Les desigualtats de gènere s’agreugen amb el confinament

    Durant els darrers dos mesos, la crisi del coronavirus ha posat molt més en evidència les desigualtats persistents entre homes i dones. Les dones presenten unes taxes més elevades de contagis de COVID-19 que no pas els homes, però, en canvi, s’ha detectat una mortalitat més alta en el cas dels homes en tots els grups d’edat. És una de les conclusions de l’estudi «Desigualtats socioeconòmiques en el nombre de casos i la mortalitat per COVID-19 a Catalunya», que demostra que l’impacte també és més elevat en persones d’un nivell socioeconòmic més baix. D’acord amb un informe del sindicat UGT, el 75,53 % de persones ocupades en activitats sanitàries i en serveis socials són dones. A les residències de gent gran, la presència de les dones arriba a ser del 83 %. Així, doncs, les xifres mostren que les dones han estat les més exposades durant la crisi sanitària del coronavirus. Les desigualtats també s’han posat de manifest en el confinament a les llars, on bona part de la càrrega de la feina domèstica i familiar recau habitualment sobre les dones. La professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC Ana Gálvez considera que el que ha fet el confinament «és accentuar aquests aspectes de desigualtat en la distribució de rols».

    Tot i aquest desequilibri, la professora també considera que «el confinament ofereix una oportunitat perquè la distribució de tasques esdevingui més igualitària». Gálvez pensa que la situació ofereix «oportunitats pedagògiques» que no s’han de menystenir: «en nombroses ocasions, tant l’home com la dona han hagut de fer teletreball amb els infants a casa, i els homes han pogut participar de manera més activa i equitativa en la cura dels fills i filles i en les responsabilitats domèstiques», assenyala.

    El confinament toca de ple un dels aspectes més preocupants de la societat, que és la separació que s’estableix entre el treball de cura i el remunerat. Segons Gálvez, aquesta és una situació que «regeix les nostres dinàmiques socials i laborals i que s’ha de trencar». Cal tenir en compte que «el treball remunerat està tradicionalment associat a la masculinitat i el no remunerat i de cura, a la feminitat», afegeix la professora, que és coautora de l’article «Work–Life Balance, Organizations and Social Sustainability: Analyzing Female Telework in Spain», que també signa María Jesús Martínez, directora dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC.

    La «desvalorització» del que és femení

    En la mateixa línia, aquesta situació també l’assenyala Maria Rodó de Zárate, investigadora del grup GenTIC de la UOC, en un article a Pensem. «Tot allò que forma part del món reproductiu es considera com a secundari: ni és treball, ni és polític, ni ens n’hem de fer càrrec col·lectivament», afirma. Per a la investigadora, «això va directament relacionat amb la desvalorització de tot allò femení». De fet, «els treballs que desenvolupen les dones i que es donen en l’àmbit privat no estan ni reconeguts, ni valorats, i es donen en condicions d’extrema precarietat o senzillament no es consideren ni treball».

    Aquesta situació també capta l’atenció de les organitzacions de defensa dels drets humans, com és el cas d’Amnistia Internacional, que aquestes setmanes ha estat fent campanya per denunciar les desigualtats de gènere que la crisi del coronavirus ha posat en evidència. L’organització subratlla que moltes dones s’han vist afectades pel tancament dels comerços i de l’hostaleria. A més, la precarietat laboral no dona accés a ajudes, com és el cas de les dones que treballen fent neteja en domicilis. Les dones que es dediquen a feines de cura han estat més exposades al virus i les que s’han confinat, a banda de teletreballar, han hagut de fer-se càrrec dels fills perquè les escoles han tancat.

    El confinament mostra «el menyspreu que s’evidencia cap al treball de cures», sosté Maria Rodó de Zárate. La investigadora apunta que «es proposa, com a excepció, que s’habilitin les escoles de l’etapa d’infantil per a les famílies que acreditin que han de treballar presencialment», però que «les que han de teletreballar hauran de tenir cura de les criatures mentre treballen a casa». La investigadora destaca que «si consideréssim les dues coses com a feines, veuríem que és impossible fer-les alhora durant set mesos» i, en canvi, «no s’ha proposat cap ajuda ni cap mesura per alleujar la càrrega que això implica».

    Efectes en la salut de les persones

    En la mateixa línia que Rodó de Zárate, Mayo Fuster, investigadora principal del grup DIMMONS, que forma part de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC, fa una advertència sobre el teletreball: «en aquests moments, el teletreball es du a terme en unes condicions extremes i difícils de combinar que no són les habituals i, com a conseqüència, comporta una sobrecàrrega enorme», assenyala. Aquesta situació presenta riscos en cas que s’hagi d’allargar durant gaire temps: «afectarà inevitablement la salut de les persones que porten a terme la cura en aquestes condicions i hem d’aconseguir evitar-ho; és molt important saber tenir cura de qui té cura», afirma Fuster.

    El cúmul de situacions que amb la COVID-19 fan encara més profunda la distància entre les condicions que viuen homes i dones porta a pensar que s’han de fer canvis. La professora Ana Gálvez considera que una de les lliçons que hem d’aprendre de la crisi actual és que «el treball de cura, en totes les dimensions, i tot el que té relació amb la conciliació de la vida laboral i familiar, ha de ser al centre de les nostres preocupacions com a societat, de les polítiques públiques i de les estructures de les nostres organitzacions».

    La realitat, però, és que aquesta necessitat topa amb el fet que, per exemple, ni tan sols es fan polítiques públiques sobre les llars, com ha apuntat Maria Rodó de Zárate. «Les cases són cuines, menjadors i habitacions on es donen relacions de poder que també configuren, i de forma fonamental, la vida a les ciutats. Són espais on acostuma a haver un repartiment del treball molt desigual, i també un repartiment desigual del descans, de l’oci o de la possibilitat d’ús dels espais», afirma. Malgrat tot, la investigadora assenyala que «les cases, més enllà del dret a l’habitatge, difícilment es consideren com un espai polític», perquè «acostumen a entendre’s com a espais no problematitzats i, per tant, un forat negre que ni s’estudia, ni es narra, ni se’n fan polítiques públiques».

    El paper de l’ONU

    Una de les possibles solucions per a la dignificació del treball de cura podria implicar l’entrada en joc d’una estratègia internacional. Ana Gálvez opina que «el treball de cura, en general, i la conciliació de la vida laboral i familiar, en particular, han de ser un dels principals objectius de desenvolupament sostenible». En aquest sentit, «hauria de ser clau en l’agenda dels disset objectius de desenvolupament sostenible que ha establert l’ONU», afirma. Per a la professora, potenciar mesures i polítiques de conciliació entre vida laboral i extralaboral «és un pilar fonamental per assolir la sostenibilitat social», perquè implica «la millora de les condicions laborals dels treballadors i les treballadores, una integració més gran de l’organització en la comunitat, una lluita directa contra les diferències de gènere, la promoció de la igualtat i una aposta pel futur de la comunitat i l’organització, perquè es respecta l’atenció a les persones dependents».

    Aquest és un article original de la UOC

  • Un nou cas de maltractament a les persones grans: ara el culpable és una companyia de telefonia

    Des de fa setmanes, en el context generat per la pandèmia de la COVID-19, estem comprovant, estupefactes, com milers de persones grans, residents en centres geriàtrics, han estat les principals víctimes de la pandèmia de la COVID-19. Moltes famílies han denunciat la manca de recursos de les residències de gent gran i també la poca sensibilitat que han mostrat alguns – no tots – professionals.

    A partir del que ja resultava més que evident, l’Administració es va posar les piles i va prendre cartes en l’afer. No es podien tolerar més discriminacions, més maltractaments, més negligències i això ha portat a prendre decisions tendents a dotar de millors recursos els centres, sobretot pel que fa al personal sanitari, molt deficitari durant anys.
    Semblaria que tota la societat ha pres consciència de la necessitat d’acabar amb el tracte denigrant que han rebut i encara reben moltes persones grans. Semblaria que a partir d’ara les coses seran diferents i, per tant, les àvies i els avis rebran el tracte digne que es mereixen. Fa uns dies, una catedràtica de microbiologia ens recordava el deute que totes i tots tenim vers aquelles persones, al cap i a la fi, d’elles i ells hem heretat el món que ara tenim. Elles i ells varen patir una guerra civil i una terrible postguerra; elles i ells varen sobreviure a unes èpoques espantoses. No solament això, varen seguir lluitant per crear el que ara podem gaudir. Aquest és el deute que tenim amb elles i ells. I això implica, entre moltes altres coses, procurar generar les condicions de benestar en els darrers anys de la seva vida.

    Perfecte! Tothom ho té clar. La vida de les persones grans també té valor, i no sembla que posar un número sigui la millor manera de fer justícia, de mostrar una actitud ètica. La vida de qualsevol ésser humà és valuosa, independentment de l’edat, gènere o condició social. Hem après la lliçó, la pandèmia de la COVID-19 ens ha ensenyat moltes coses, entre d’elles, que hem de tractar millor les persones grans.

    Ah, però sembla que no tothom ho ha entès així. El dia 28 de maig, vaig rebre la notícia de què un bloc de pisos del carrer Eugeni d’Ors de Sant Feliu de Llobregat havia perdut la comunicació telefònica. Avisada la companyia – Movistar – un tècnic va inspeccionar la instal·lació i va descobrir que uns operaris d’una obra propera havien tallat – potser accidentalment – el cablejat de telefonia. D’acord, acceptem que va ser un accident però és obvi que en els temps que corren un problema com aquest ha de ser resolt en qüestió d’hores. Doncs no! Han passat quatre dies i ningú de la companyia s’ha adreçat al carrer Eugeni d’Ors per arreglar el problema.

    I potser algú es preguntarà què té a veure aquest incident amb la gent gran i la pandèmia de la COVID-19. Ben senzill, en aquest bloc hi viuen diverses persones de més de vuitanta anys, la més gran en té noranta-nou! He parlat amb aquesta persona i m’ha explicat que arran de «l’avaria» s’ha quedat incomunicada. No pot fer ni rebre trucades i tampoc pot fer ús del servei de teleassistència que té contractat. Ni ella ni cap de les àvies que viuen en el mateix bloc.

    Les trucades fetes a la companyia de telefonia no han donat cap resultat. En conclusió: Movistar ha mostrat un menyspreu absolut per totes les persones afectades i no ha tingut en compte que algunes d’aquestes persones tenen una forta dependència del telèfon a causa de la seva avançada edat.

    Negligència professional? Incompetència? Menyspreu?

    S’ha enviat un correu electrònic a l’alcaldessa de Sant Feliu de Llobregat explicant-li el que està passant i demanant-li que l’Ajuntament prengui mesures. I també s’ha advertit a la companyia de la gravetat de la seva negligència i de les conseqüències que se’n poden derivar.

    Esperem les respostes. Però, el que es desprèn de tot això és que malgrat les proclames de les administracions i malgrat les declaracions d’intencions, les persones grans segueixen sent víctimes de maltractaments i abusos i no sempre els culpables són els familiars, els coneguts o els professionals de les residències. També hi ha altres culpables, que menyspreen els «vells» sense tenir en compte que elles i ells també es podran trobar, d’aquí a uns anys, davant dels mateixos problemes i davant dels mateixos menyspreus.

  • L’Hospital de Bellvitge: del pic a la desescalada, també emocional

    Disminuït el nombre de contagis entre la població, l’Hospital de Bellvitge, igual que la resta d’hospitals, ha començat a encarar ‘la nova normalitat’. A poc a poc, s’ha anat recuperant l’habitual rutina a l’hospital, que havia quedat completament capgirada amb l’inici de la pandèmia. Els equips integrats per professionals d’especialitats diverses per assistir als pacients de COVID-19 han tornat als seus corresponents llocs de treball habituals i els pacients de coronavirus han retornat exclusivament al servei de malalties infeccioses.

    Amb l’inici de la desescalada, la intenció ha sigut reorganitzar l’assistència cap a un sistema més eficient i segur. Progressivament, es va anar reprenent l’activitat quirúrgica, que havia quedat gairebé totalment interrompuda durant la pandèmia, només fent operacions d’urgència. «Hem anat recuperant a poc a poc l’activitat quirúrgica, primer fèiem unes tres operacions diàries i després vam anar augmentant el nombre fins que el dilluns 18 de maig ja tornaven a estar operatius tots els quiròfans», explica el subdirector mèdic de l’Hospital, Alvaro Arcocha. Això s’ha fet donant prioritat absoluta a les cirurgies oncològiques que no es podien demorar.

    També s’han anat reprogramant les consultes presencials, amb les mesures de seguretat adequades i ampliant l’horari també a la tarda per evitar aglomeracions. La majoria de consultes, però, per tal de minimitzar riscos, es fan de forma telemàtica. Sens dubte la no presencialitat és un dels grans canvis que ha instaurat la crisi sanitària. «Amb la pandèmia ens hem vist obligats a emprar la telemedicina, però aquesta ha arribat per quedar-se. Òbviament no perdrem la presencialitat, però sabrem escollir més i millor en quins casos val la pena que el pacient es desplaci a l’hospital i si és o no eficient que vingui. Es prendrà la decisió que beneficiï més al pacient», assenyala José Jerez, infermer de pràctica avançada de l’Hospital.

    Incertesa continuada

    La paràlisi de l’activitat habitual als hospitals durant les setmanes més crítiques ha tingut, òbviament, impactes en les llistes d’espera, tant pel que fa a les activitats quirúrgiques com a les proves diagnòstiques. «Hi ha altres processos que tindran un impacte indubtable en les llistes d’espera. Fent les millors estimacions possibles per a finals d’any, arribarem al mateix nivell que l’any passat. En alguns procediments potser arribem a les xifres d’intervencions de l’any passat, però en d’altres serà impossible», destaca Arcocha. «Confiem que el primer trimestre de 2021 puguem tornar a recuperar la normalitat d’abans de la pandèmia», afegeix.

    Això, però, encara és una incògnita, i dependrà també de si es produeix o no un rebrot del virus. Tanmateix, en cas que es produeixi, els professionals de l’Hospital no tenen dubtes en què estan molt més preparats per afrontar-ho que a l’inici de la pandèmia. «Vam haver d’aprendre sobre la marxa a tractar un virus que desconeixíem completament. Hem après a reorganitzar l’Hospital ràpidament, de manera que si ens trobéssim un altre cop en la situació, tindríem una resposta encara més ràpida i més clares les directrius sobre què s’ha de fer», explica la Dra. Carlota Gudiol, del servei de malalties infeccioses.

    Pel que fa a la possibilitat d’un rebrot, Gudiol el considera força probable. «Vull pensar que durant els mesos d’estiu tindrem una treva, però de la mateixa manera que hi ha un brot de grip cada hivern, el coronavirus no desapareixerà. Seguirà circulant i és possible que tinguem un rebrot», assenyala. Tot i això, destaca que la incertesa és enorme i, encara que ara es tingui un coneixement més gran de la malaltia, hi ha moltes incògnites per resoldre. «Encara no podem posar la mà al foc sobre algunes de les hipòtesis que tenim, per exemple, pel que fa a la capacitat immunològica del virus, que alguns estudis preliminars indiquen que és baixa, o l’afectació o no de la calor sobre aquest», indica.

    Per la seva banda, Jerez es mostra preocupat per l’actitud relaxada d’una part de la ciutadania. «Els números són números, i al final ja no ressonen tant. La gent es queda amb la idea que la corba ja ha anat baixant, però el cert és que encara no ens hem desfet completament del risc».

    L’Hospital de Bellvitge reobre tots els quiròfans i s’adapta a la nova realitat postCovid-19 / Hospital de Bellvitge

    El punt àlgid de la pandèmia

    «Ens ho vam trobar a sobre de sobte. D’un dia per l’altre ens vam trobar immersos en un nombre exponencial de casos greus de coronavirus». Així descriu Gudiol l’inici de la pandèmia. Els primers casos de coronavirus ingressaven al servei de malalties infeccioses, però quan el nombre de pacients va començar a sobrepassar la capacitat d’aquest servei, es van incorporar altres serveis en l’atenció d’aquests malalts. «En lloc de tenir serveis especialitzats, ens vam convertir en un Hospital transversal», explica. Els pacients crítics els va portar el servei de cures intensives i d’anestèsia; els semicrítics, fonamentalment pneumologia amb el suport de medicina interna i malalties infeccioses; i a la part d’hospitalització es van crear els ‘equips COVID’, amb un infectòleg, internista o pneumòleg al capdavant i amb personal sanitari d’altres especialitats, tant quirúrgiques com mèdiques, que es va haver de formar ràpidament per assistir als pacients de coronavirus. També es va haver d’augmentar la dotació de llits d’UCI a correcuita, fins a triplicar els que hi havia anteriorment.

    «Els protocols canviaven cada dia i la pressió assistencial era elevadíssima. Combinar aquesta pressió assistencial amb la formació d’urgència en funció del coneixement i evolució de la malaltia, provocava un estrès brutal», explica Jerez, cap d’Infermeria. A més, molts professionals van haver d’aprendre a utilitzar aparells tecnològics que no estaven acostumats a fer servir. «En els moments més durs, sabies quan entraves, però no quan sorties. Eren hores i hores de treball sense parar», assenyala Jerez.

    Havent viscut aquest punt àlgid de pressió assistencial, el que més valoren els professionals sanitaris ha sigut comptar amb el suport dels seus companys i companyes. «Una de les vivències més positives que m’emporto és que tot el personal sanitari hem anat a l’una. Hem unit forces, ens hem arremangat tots i hem tingut una capacitat de comunicació i de treball en equip impecable. Hem tret el millor de nosaltres», destaca Gudiol. En la mateixa línia, Arcocha assenyala que amb aquesta crisi «ens hem sentit desbordats tots, però el personal ha respost d’una manera excel·lent, amb disposició i esforç enormes, davant una situació tan imprevisible i dramàtica».

    La crisi ha suposat pels professionals sanitaris sortir de manera dràstica de la seva zona de confort. «Ens hem tret la capa de la nostra especialitat i hem apostat per l’ajuda multidisciplinària, treballant amb el servei que sigui. Hem sigut solidaris amb els companys i amb els pacients, donant el màxim de nosaltres perquè se sentissin el millor possible, en un moment en el qual no tenien els seus familiars per acompanyar-los. Ha suposat una humanització total», assenyala Jerez.

    La desescalada emocional

    Sens dubte, malgrat que els aprenentatges que ha dut la crisi són immensos, viure una situació tan dura i estressant també ha passat factura al personal sanitari en l’àmbit emocional. Segons explica Gudiol, la corba emocional és capritxosa. «Les primeres setmanes estàvem tan ficats en la situació i en l’assistència als pacients que vam fer un desplegament d’adrenalina molt gran, amb una capacitat de treball enorme», explica. «Aquesta adrenalina inicial ens feia imparables». Però amb la baixada de la pressió assistencial, diu, és quan es comença a prendre consciència de la situació viscuda. «Durant les setmanes de màxima activitat, he tingut la sensació de viure una vida paral·lela a la meva. Quan agafes distància i comences a digerir els processos, sentiments i experiències viscudes és quan fas la davallada emocional», diu.

    Per José Jerez, ara els professionals sanitaris estan fent la seva pròpia desescalada. «Els que hem passat per això, sabem que la cicatriu de tot el que hem viscut quedarà per sempre, i és una ferida que costarà de tancar», explica. «Hem viscut moments duríssims amb els pacients, hem vist caure companyes malaltes, hem tingut por a tornar a casa per no contagiar a les nostres famílies i, fins i tot, molts companys han anat a hotels per aquest motiu. I amb tot això, no hem pogut ni fer-nos una abraçada», diu. En aquest sentit, destaca que seria bo que la ciutadania fes un exercici de memòria i que d’aquí a uns mesos no oblidés que el personal sanitari ho va donar tot per pal·liar aquesta crisi i que cal prendre consciència que s’ha de cuidar la sanitat pública.