Just Deploy It!

Blog

  • Antoni Trilla: «La manca d’evidència introdueix incògnites importants sobre el passaport d’immunitat»

    Antoni Trilla (Barcelona, ​​1956), cap de servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Clínic, degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i investigador d’ISGlobal, adverteix dels problemes de l’anomenat ‘passaport d’immunitat’.

    Espanya està a punt de començar a realitzar estudis de seroprevalença. És aquest el millor moment per fer-los?

    És absolutament necessari i el moment actual és pertinent, atès que l’estudi seguirà als participants durant diverses setmanes. La primera fotografia de quin pot ser l’extensió de la infecció en el nostre país és molt important, encara que no sigui perfecta i pugui canviar en el futur, però la informació que va aportar és imprescindible per millorar la nostra capacitat d’anàlisi de la situació.

    Quins tipus serològics caldria prioritzar?

    Es tracta de determinar l’estat serològic d’una mostra representativa de la població, no diagnosticar infecció activa -per al que seria necessària la prova PCR per SARS-CoV-2 -. Així que en aquest cas la millor tècnica per estimar la prevalença d’infecció en la població és una prova ELISA o una prova d’anticossos ràpida, fiable i validada, que distingeixi les immunoglobulines M i G (IgM i IgG). En alguns casos, per exemple si algun dels participants en l’estudi presenta símptomes en el moment d’aquesta, s’ha de considerar realitzar a més una PCR.

    Els resultats d’aquests estudis seran claus en el cessament del confinament?

    Aquesta informació pot ser rellevant per modular les mesures de quarantena. No obstant això, no s’espera -per les dades que estan comunicant altres països- que la prevalença de la infecció en la població general hagi de ser molt alta, tot i que caldrà comprovar-ho. Els casos asimptomàtics poden ser un factor que a priori augmenti aquesta prevalença.

    Apropar-nos a certa immunitat de grup ajudaria molt a reduir la transmissibilitat del virus i, per tant, a relaxar certes pautes de confinament.

    Però per acostar-nos a certa immunitat de grup necessitaríem, com a mínim, prevalences properes al 50%. Això ens ajudaria molt a reduir la transmissibilitat del virus i, per tant, a relaxar certes pautes de confinament. També és important respondre a preguntes com quina és la prevalença en determinats grups d’edat (nens, majors de 60 anys, etc.).

    Com s’hauria de realitzar aquest desconfinament perquè sigui segur i no provoqui un rebrot?

    És una decisió difícil, sense paràmetres clars fora dels teòrics. Cal combinar la garantia que es puguin dur a terme les mesures recomanades per a la detecció, diagnòstic, aïllament i tractament de tots o una gran majoria dels casos nous, i la identificació dels seus contactes i eventual quarantena.

    A més, cal certificar la capacitat del sistema sanitari per donar resposta a un possible augment de casos (llits i personal degudament protegit), entre altres condicions. De la mateixa manera, les mesures poden no ser uniformes en el temps ni en el lloc: caldrà adaptar-les a la situació en cada cas, per al que és imprescindible disposar de bones dades epidemiològiques i en temps real.

    Si la prevalença de la infecció en un país és baixa, la utilitat pràctica dels passaports d’immunitat és qüestionable.

    Com valora l’anomenat passaport d’immunitat?

    L’absència d’evidència científica actual respecte a la immunitat (tipus, nivell necessari d’anticossos, protecció, durada de la mateixa) introdueix incògnites importants al respecte, també des d’un punt de vista tècnic (fiabilitat de les proves, capacitat de fer tests massius i repetits en el temps, etc.). Per això, si la prevalença de la infecció en un país és baixa, la seva utilitat pràctica és qüestionable.

    A més hi ha problemes ètics i jurídics. És una mesura que ha de ser estudiada en profunditat, ja que té alguns avantatges i diversos inconvenients que poden o no resoldre adequadament. Al meu entendre hauria de ser valorada i recomanada o desaconsellada per la Unió Europea, garantint un ús i aplicació d’acord amb la nostra societat democràtica, els drets individuals i l’equitat.

  • Propostes que encara no hem explorat en salut en la crisi de la Covid-19

    A nivell mèdic, sanitari i socioeconòmic estem vivint un dels moments més crítics dels últims cent anys. Una infecció vírica s’ha escampat arreu i ha posat al límit el sistema sanitari, parant de retruc l’economia quan els governs han decidit posar a la població en quarantena. En aquesta situació excepcional se’ns plantegen un munt de preguntes com si era necessària una quarantena més dura o més flexible, si la pandèmia pot rebrotar a la tardor, quanta gent ha passat la malaltia i si aquesta ha pogut crear suficient immunitat, i quant temps dura aquesta immunitat; fins quan toca allargar totes aquestes mesures que amenacen la viabilitat del nostre funcionament a nivell econòmic, i també, com hem de gestionar el dia després de la pandèmia.

    Aquest és un article que no pretén tenir respostes a totes aquestes difícils preguntes que requeriran temps i un debat honest quan anem tenint més dades. La intenció és sumar elements al debat, començant primer per reconèixer als meus companys i companyes professionals de la salut, que estan sostenint l’actual situació dramàtica; i segon, per alertar i prevenir que caiguem en respostes autoritàries en la fase posterior a la crisi, quan hi ha moltes alternatives que encara som a temps d’explorar, la majoria de les quals es podrien començar a aplicar en el curt termini sense esperar que acabi la crisi.

    En aquest context aquests dies s’estan sentint propostes de professionals de la salut amb gran reconeixement i en espais amb gran difusió que em semblen desmesurades i poc d’acord amb la investigació més avançada en el camp que ateny a com es produeix la infecció. Propostes com crear un sistema de salut global militaritzat, seguir a la gent a través d’aplicacions mòbils amb geolocalització o dispositius biomètrics o medicar preventivament i de forma massiva a la població a la qual volem protegir, no s’adeqüen a tot el que ja sabem i abans no sabíem sobre la malaltia infecciosa ni tenen en compte el principi mèdic de ‘primer, no fer mal’. És cert que algunes d’aquestes propostes de control i seguiment que vulneren la privacitat ajudaran a reduir l’avenç de la pandèmia i podrien estar justificades només en l’actual context excepcional, però no en una situació de relativa normalitat. Per tant, hem d’estar alerta perquè el seguiment de la nostra salut torni a fer-se des d’on s’ha de fer, que és bàsicament a través dels professionals de la salut dels Centres d’Atenció Primària. Sistemes basats en el Big Data controlats pels governs o per grans empreses no poden substituir en cap cas un model de salut que actuï des d’un enfocament humanista basat en la proximitat, el seguiment continuat i l’autonomia dels centres i dels professionals, com ha de ser el de l’atenció primària.

    A més, per evitar enfocar la salut com una guerra, com ens proposa Bill Gates, i caure en solucions autoritàries cal que ens fixem en els darrers avenços en el camp de la malaltia infecciosa, principalment en investigacions com la del microbioma, que estudia el comportament de bacteris, virus i fongs (bacterioma, viroma i micoma, respectivament) dins l’ecosistema que és un ésser humà, i com afecta la salut la integritat d’aquest ecosistema. Aquest enfocament ens permet deixar de veure la infecció com un atac extern d’un enemic al qual s’ha de bombardejar i aniquilar a qualsevol preu, i passar a un enfocament d’ecologia dins d’un cos humà que estudia com aquest sistema es relaciona amb altres ecosistemes, cosa que ens permetrà entendre les condicions que han facilitat que la infecció pugui produir-se i fer mal a l’organisme, i actuar per prevenir aquestes condicions de propensió a la malaltia.

    El 2012 els Instituts Nacionals de Salut (NHI, per les sigles en anglès) dels EEUU van publicar una nota sobre el Projecte Microbioma Humà (HMP, per les sigles en anglès) que començava de manera contundent: «Els investigadors van trobar, per exemple, que gairebé tothom és portador de patògens, microorganismes que sabem que causen malalties. En persones sanes, no obstant, els patògens no causen malalties; simplement coexisteixen amb el seu hoste i la resta del microbioma humà, la col·lecció de tots els microorganismes que viuen al cos humà. Els investigadors han de resoldre ara per què alguns patògens es tornen mortals i en quines condicions, segurament revisant conceptes corrents sobre com els microorganismes causen la malaltia». Revisar els conceptes actuals de com els microorganismes causen la malaltia implica revisar la teoria de la infecció que ha definit la patologia infecciosa en els últims 150 anys, des de Koch i Pasteur al HMP.

    Per posar altres exemples que ens facin entendre la magnitud del que s’està dient, el mateix article diu que hi ha 8 milions de gens microbians codificants de proteïnes en un cos humà, per 22.000 gens codificants en una cèl·lula humana (una sola cèl·lula conté tota la informació genètica d’un ésser humà). Això suposa 360 vegades més informació microbiana que humana. Seguint en aquesta línia, se sap que «gairebé el 10% del Genoma Humà està format per seqüències d’origen retroviral molt diferents entre sí però englobades sota la denominació genèrica de retrovirus endògens humans o HERVs (de les seves sigles en anglès)», i que per exemple aquestes seqüències HERVs dirigeixen la placentació i són una font de variabilitat genètica única.

    Inclús si l’afirmació «en individus sans els patògens no causen malaltia» només fos un escenari ideal, en un context de pandèmia com el que vivim avui dia seria interessant estudiar en profunditat tot allò que sabem que debilita la salut i, des de la ciència, fer pressió perquè aquestes demandes siguin recollides pels responsables de salut pública. En aquesta línia de pensament hi ha tot un ventall de propostes complementàries que es podrien implementar sense posar en risc la nostra democràcia, i que segurament implicarien un benefici molt més enllà de la millora en el camp de la malaltia infecciosa. Aquestes propostes podrien funcionar paral·lelament a un sistema de salut basat en la proximitat. Novament, vull posar en valor la importància de l’atenció primària. Des dels CAPs es donen les condicions perquè hi pugui haver un seguiment des del primer a l’últim dia de la vida del pacient. Amb aquesta atenció propera i el coneixement de la història clínica es pot actuar molt millor en la prevenció i quan sobrevingui la malaltia reduir la intervenció al mínim. El que hem de fer és dotar-los de recursos suficients perquè puguin actuar amb l’autonomia i la capacitat suficients.

    La primera en la llista i més prioritària és un programa per reduir la pobresa i la desigualtat, programa que tindria un impacte molt gran sobre gran part de la població. Des del famós article d’Alan Dever, GEA. ‘An epidemiological Model For Health Policy Analysis’. 1976, se sap que l’estil de vida i l’ambient tenen molt pes en la salut, i en aquesta direcció ens falta molt per avançar i per fer. En aquest sentit hem de proposar mesures urgents per protegir a la gent amb menys recursos i que es veurà molt més afectada per aquesta crisi. A Catalunya el 2018 hi havia un 21,3% de la població en risc de pobresa segons l’Idescat. Aquesta franja de població patirà de forma accentuada els efectes secundaris de la quarantena i el tancament de l’economia. Aquests efectes secundaris provocaran, per exemple, malalties mentals i suïcidis, que en el 2009 van incrementar-se en 8.000 morts respecte els anys anteriors a la crisi. Després de que tot passi haurem d’estudiar en profunditat les víctimes no relacionades amb la Covid-19 que ha ocasionat aquesta situació.

    La segona proposta és la millora de l’alimentació, proposant un programa valent i profund que repensi tota la xarxa productiva, de transport i venda d’aliments. A occident tenim més aliments que mai, però seguim una dieta que no promou la salut, sinó que la posa en perill de manera greu. Quantitat i qualitat no van lligades. Veiem les prestatgeries dels supermercats plenes de processats, fregits, envasats, i molt poc fresc, ecològic i de proximitat. Tenim el gust pervertit, amb domini de dolços i salats, i hem perdut el sabor autèntic, integral, i això ha contribuït a desenvolupar una relació d’addicció amb l’alimentació. L’alimentació és una nova droga de finals de s.XX i principis del s.XXI, i com a droga ha de ser vista i estudiada. En aquesta dominen aliments sense vitamines i minerals, buits i carregats de tòxics secundaris dels processos industrials que segueix l’aliment. Això té un impacte bàsic en el microbioma i en el sistema immunitari (SI) intestinal, que treballen plegats durant tota la vida. Un microbioma afectat i un SI que no funciona com hauria facilitarien l’augment anual de les al·lèrgies, l’epidèmia de colesterol, diabetis i càncer que pateix occident, i també els rebrots puntuals de malalties infeccioses.

    Dins de l’alimentació una altra proposta seria recollir i ampliar tota la investigació en intoleràncies alimentàries. La intolerància a certs aliments produeix inflamació intestinal i una alteració de la flora intestinal. Això acaba afectant el sistema immunitari intestinal en una cadena que pot afectar altres òrgans, depenent de la predisposició del pacient. Les intoleràncies més conegudes són la intolerància a la lactosa i al gluten, que es diu celiaquia. Potser una de les lliçons que podem treure de la Covid-19 és la necessitat de desinflamar occident de manera urgent.

    Una altra proposta que tindria gran impacte seria millorar l’etiquetatge dels aliments. Posar-hi la seva composició, a part dels ingredients i el contingut en greixos, sucres i proteïnes: el contingut en vitamines, oligoelements i tot el que sigui important per la salut; i un comentari que doni una idea de què ens pot aportar aquest aliment en la salut.

    Totes aquestes propostes pel que fa a l’alimentació busquen millorar la sobirania alimentària, aprofitant les condicions de sol i terra fèrtil que tenim a Catalunya per reduir distàncies entre l’origen i la botiga. En aquest context de crisi és necessari començar a entendre l’aliment com la primera medicina i eina terapèutica al nostre abast.

    La tercera proposta és plantejar programes per reduir l’estrès, la depressió i altres malalties mentals en la població, problemes que sabem que tenen gran impacte a les societats occidentals. Millorar la conciliació laboral, com s’ha dit abans; reduir la jornada de treball, tenir sous dignes i evitar patiment per arribar a final de mes, fer polítiques per la cura emocional en la infància, des de l’embaràs a l’edat adulta, i un llarg etcètera, marcarien la diferència.

    La quarta proposta va en la direcció d’entendre el cos humà com un ecosistema, un entorn ecològic en si mateix que pot estar contaminat com qualsevol altre. De la contaminació interna se’n diu toxèmia i dels òrgans encarregats d’eliminar-los emuntoris: intestí, ronyons, fetge (elimina a l’intestí), pulmons i pell. Aquest circuit ha de funcionar bé perquè hi hagi salut. Els tòxics es poden acumular en teixit gras i quedar al cos durant llargs períodes de temps, com el mercuri, i afectar la funció del sistema nerviós, endocrí i la funció d’òrgans bàsics com el fetge i el ronyó. A Europa hi ha una quantitat molt gran de químics la seguretat dels quals no ha estat testada. S’aprova el seu ús però no sabem si són segurs. DDT, bisfenol, metalls pesats, plàstics, pesticides, detergents, molts d’ells disruptors endocrins. La llista d’escàndols és llarga, com la dels fàrmacs, que no deixen de ser químics amb molt efectes secundaris. Seguint l’impuls del moviment ecologista podríem fer programes per netejar ecosistemes de manera activa i profunda, com es va fer al riu Besòs quan va arribar a ser el riu més contaminat d’Europa. Sobre això no n’hem vist més que la punta de l’iceberg.

    Les mesures de reducció preventiva de la democràcia segueixen aprofundint en el camí de l’autoritarisme, fenomen massa habitual quan s’han produït esdeveniments d’emergència en el període neoliberal a partir dels 80s. No hem d’acceptar que es tingui a tota la població perseguida, medicada preventivament fruit de la por, i es normalitzin o s’imposin l’ús de mascaretes i guants en el nostre dia a dia més enllà d’aquesta crisi. Aquesta és la distopia real, quan tenim ciència suficient perquè no ho hagi de ser. Aquestes mesures no asseguren l’èxit i poden crear altres problemes de salut derivats, per manca d’investigació sobre efectes adversos i per falta dels estudis clínics corresponents. Aquestes respostes agressives tampoc no donen resposta a la pandèmia de por que patim, ja que no donen una resposta a com podem combatre-la amb un cert grau d’apoderament democràtic o a quines causes estructurals han facilitat que la malaltia faci tant de mal entre la població amb una salut fràgil, creant una sensació de confusió i desprotecció entre la població, a la que se li diu que això és una guerra contra un enemic invisible i que tot pot passar, que fa que a vegades adoptin actituds reaccionàries i es facin renúncies qüestionables en relació als mateixos drets i llibertats.

    Les teories que s’han comentat poden contribuir a aportar llum a alguns dels factors que faciliten l’expansió de la pandèmia i per tant ajudar a aportar-hi solucions, que impliquen tenir un sistema de salut pública amb mirada més àmplia basat en el seguiment mèdic intel·ligent des de l’atenció primària que pugui respondre amb efectivitat en crisis com l’actual, i per la construcció d’una bona salut integral de la població que minimitzi les possibilitats que malalties infeccioses com el coronavirus facin més mal del necessari. Aquesta opció és preferible a solucions autoritàries com les que ja se’ns presenten i se’ns presentaran en el futur pròxim.

    No oblidem que aquesta és una crisi provocada per l’actual model socioeconòmic, una crisi ecològica per desgràcia recorrent per la natura depredadora d’ecosistemes de l’actual model. Per sortir-ne caldrà moure’s en la direcció de millorar la democràcia, capacitar i donar autonomia als sistemes públics de salut i confiar i fer partícip la població en comptes de tractar de controlar-la a través de solucions autoritàries i tecnocràtiques que van en la mateixa direcció que ens ha portat a l’actual crisi.

  • “El medicament contra la Covid ha de costar menys de 10 euros, no el podem deixar en mans privades”

    Des que la pandèmia del coronavirus va explotar a Europa i els Estats Units, centenars de companyies i investigadors s’han posat mans a l’obra per a trobar un medicament efectiu per curar la malaltia, així com per desenvolupar una vacuna que la previngui. Això és la gallina dels ous d’or per a una indústria farmacèutica que “no es pot enriquir més, perquè el monstre que ha creat és el que, en part, ens ha portat fins aquí”, diu Joan-Ramon Laporte, catedràtic en farmacologia, dedicat a denunciar els silencis al voltant de la industria del medicament.

    Mentre no es desenvolupen fàrmacs efectius, l’OMS ha recomenat la reutilització de medicaments ja existents que poden pal·liar els efectes del coronavirus. Tot i que és una bona iniciativa, Laporte alerta que aquests medicaments es donen “sense cap prova que realment funcionin i sense parar-se a mirar si poden estar contraindicats per a un pacient concret”. I és que el mal ús que s’ha fet durant les darreres dècades dels medicaments ha contribuït a debilitar la salut de la població, segons apunta el catedràtic.

    En l’informe que publica, juntament amb el professor David Healy, diu que hi ha medicaments que augmenten el risc de pneumònia, una infecció que pot complicar molt l’estat dels malalts de Covid-19. Quins són?

    Hi ha medicaments que, encara que normalment s’usin per a malalties diferents, poden fer que una infecció respiratòria es compliqui i doni lloc a pneumònia. Passa sobretot amb gent gran, que són els qui tenen de per sí més risc. Això succeeix perquè produeixen molta sedació, de manera que es respira de manera superficial i ‘atonten’ el pacient, així que pot cometre més errors d’autocura. Ja hi ha estudis sobre centenars de milers de pacients, que demostren aquest risc.

    Els medicaments més destacats serien els antipsicòtics o neurolèptics, com la risperidona, l’olanzepina o l’haloperidol, que augmenten el risc de pneumònia entre un 70 i un 300%. A Catalunya hi ha 64.000 persones en residències, de les quals 20.000 prenen aquests medicaments. Costa creure que hi hagi 20.000 persones a residències amb episodis psicòtics, però és que són medicaments que es donen a la lleugera: quan un pacient presenta ansietat o té un malson amb crits a mitja nit, se’ls medica.

    No són episodis psicòtics, però el poc personal, potser no suficientment preparat i amb poca atenció general, fa que medicar sigui una temptació, per a fer veure que resols un problema quan en realitat només l’agreuges. El pitjor és que un 11% prenen dos antipsicòtics diferents. I un 6% en prenen tres. En lloc no es diu que prendre’n dos sigui més efectiu que prendre’n un, més aviat al contrari.

    Medicaments com ansiolítics o antipsicòtics augmenten el risc de pneumònia entre un 70 i un 300%

    També parlen d’analgèsics o els sedants

    Sí, dels seus derivats opiàcids, que des del segle XIX se sap que poden matar per intoxicació i per ofec si hi ha infecció respiratòria. Són medicaments que s’usen molt però en indicacions no autoritzades. La pregabalina, per exemple, és el quart medicament més venut a Catalunya i està indicat contra l’epilèpsia, però mai no s’usa per això, sinó que es recepta contra el mal d’esquena.

    Un problema gran també son els medicaments per dormir, com el lorazepam, o els sedants com el tranquimazin. A Catalunya, de cada 1.000 dones de més de 65 anys, 350 estan tractades diàriament amb aquests fàrmacs. Igual que els antidepressius, que també són depressors del sistema nerviós central, que els prenen més d’un 25% de dones d’aquesta edat.

    Com passem de la sobremedicació a produir pneumònia?

    Perquè s’anul·len les defenses. Hi ha medicaments d’ús comú que deprimeixen el sistema immunitari, com l’omeprazol, més conegut com a ‘protector d’estómac’. Jo sempre dic que no és un protector de res, sinó que és un medicament que, com tots, pot produir efectes beneficiosos o indesitjables, si s’usa malament. Aquest fàrmac està indicat per a molt poca gent, l’haurien de prendre com a màxim 100.000 persones, però és el més usat, després del paracetamol, i anualment es recepta a quasi milió i mig de persones a Catalunya.

    És un medicament que anul·la l’àcid gàstric, que no és només una cosa que molesti de tant en tant, sinó que és un avantatge evolutiu que protegeix de la contaminació bacteriana o vírica que porten els aliments. Si inhibim l’àcid gàstric, perfem la defensa natural.

    Parlem de medicaments amb recepta o d’accés lliure?

    L’omeprazol és de dispensació lliure a farmàcies, però suposo que si se sap buscar, tot es pot aconseguir sense recepta…

    A una entrevista a aquest diari va afirmar que el 50% dels medicaments que es recepten no són necessaris. Com afecta això a la població més vulnerable, com les persones grans?

    La sobremedicació és particularment visible amb l’ús d’antipsicòtics a les residències. Hi regna un mal ús de fàrmacs, unit a manca de supervisió mèdica. Com si no s’entén que hi hagi gent que prengui dos antipsicòtics? Perquè ningú ha mirat què prenien abans! Estic segur que aquests factors han contribuït notablement a generar una situació de crisi de salut a les residències que, aquests dies, estem veient esclatar.

    El mal ús dels fàrmacs i la manca de supervisió mèdica a les residències ha contribuït a una crisi que aquests dies veiem esclatar

    Parlava abans que aquests fàrmacs duen a cometre més errors d’autocura. Això exposa el pacient a contagiar-se de malalties infeccioses, com podria ser la Covid-19?

    Disminueixen molt la qualitat de vida. He vist gent diagnosticada de depressió a la que se li han retirat medicaments que no se sap ben bé per a què se li van donar, i milloren com les plantes aquelles que fa 15 dies que no regaves. A Catalunya cada any hi ha entre 10.000 i 12.000 persones diagnosticades d’alzheimer. A quants hem provat de retirar medicaments abans d’afirmar que tenen un dèficit de funció cognitiva?

    Davant una crisi sanitària com l’actual, creu que és moment de reflexionar sobre l’ús dels medicaments?

    Si mires com s’usa i s’abusa dels medicaments, entens que el que està passant avui no és casualitat. Gairebé totes les visites al metge acaben amb la prescripció d’un fàrmac. Sabent això, com pot ningú ni tan sols plantejar-se deixar el sistema de salut, i sobretot l’atenció als més vulnerables a les residències, en mans privades? És d’allà d’on hem de fer fora el capital privat: veient la mala praxis envers els medicaments i la mala atenció a les residències, s’evidencien els riscos de la gestió privada.

    Ens hem equivocat en moltes coses, i si no ho arreglem de manera estructural, evitant més privatitzacions i oferint feines dignes, no ens en sortirem. Hem d’abandonar la idea de la sanitat com a oportunitat de negoci, tant pel que fa al sistema com a particulars. Vaig mirar fa poc la base de dades del Clinical Trials dels EUA, on es registren els assajos clínics de tot el món i dels 9 assajos espanyols que hi havia sobre la Covid-19, 8 no estaven disposats a compartir les dades amb la resta d’investigadors. De què anem? De què serveix investigar si no comparteixes? Ara ens diuen que si sensibilitat social, que si tothom a casa, però els qui fan negoci amb la salut continuen campant com si res.

    Ara, més que mai, la indústria farmacèutica és la gallina dels ous d’or. Què passarà si un medicament, ja no dic una vacuna, contra la Covid-19 cau en mans privades?

    Quan va sortir el rumor que el remdesivir podria anar bé, Gilead, la propietària, el va presentar a la Food and Drug Administration (FDA) com a medicament orfe. Això vol dir que és un fàrmac destinat a menys de 20.000 persones als EUA, un medicament que no tindrà mercat i que, per tant, se li donen recursos pel desenvolupament. En 48 hores es va muntar un escàndol i ho van haver de retirar. Però què passaria si el remdesivir anés bé, la patent seria únicament de Gilead? No. Aquests fàrmacs venen de coneixements obtinguts amb investigació pagada amb fons públics.

    Ja és hora que parlem d’això, estem davant una emergència global. No podem deixar que se segueixi enriquint la indústria farmacèutica, el monstre que ha creat aquesta gent és el que ens ha portat aquí. El medicament pel coronavirus no pot caure en mans privades perquè no es pot vendre ni a 10 euros, s’ha d’alliberar la patent, fabricar-lo a tot el món i, en tot cas, que es doni un premi a qui l’hagi desenvolupat, i punt!.

    No podem deixar que la indústria farmacèutica se segueixi enriquint, perquè el monstre que ha creat és el que ens ha portat fins aquí

    Per lluitar contra la Covid s’estan reutilitzant medicaments que, segons les investigacions, podrien anar bé. Què en pensa d’això?

    L’OMS va dir a finals de gener que, més que desenvolupar coses noves, el criteri seria mirar primer si tenim molècules antigues que funcionin contra el virus. Això no és cap xorrada, ja que un medicament no és res més que una molècula que un laboratori decideix desenvolupar com a antidepressiu o analgèsic o el que sigui. Però aquella molècula, desenvolupada diferent, podria funcionar per altres coses.

    Així que no és estrany usar un medicament antic, perquè ja sabem com funciona i què en podem esperar de bo i de dolent. Les companyies farmacèutiques tenen grans biblioteques de molècules que no s’han tirant endavant perquè no anaven bé pel que volien. És per aquí per on s’ha de començar.

    Ja s’estan creant aliances internacionals, com l’anunciada per Novartis, amb la Fundació Bill Gates, Master Card, Sanofi i moltes companyies petites i mitjanes, que posaran en comú les seves biblioteques. Tenen com a objectiu desenvolupar proves diagnòstiques, medicaments pel tractament i la profilaxis i vacunes.

    Ara, la reutilització de medicaments es basa en usar fàrmacs que pal·lien els símptomes però no són 100% efectius per la cura. Correm el risc de caure, de nou, en la sobremedicació?

    Una amiga, fa poc va ingressar a l’hospital, però no per Covid-19. Estava afectada per un ictus que havia patit, però li van posar possible Covid a la història clínica. Li van fer la prova i va sortir negativa, dos dies seguits. Però abans d’això, a la història clínica posava que se li havia de donar oxicloroquina, que és un dels medicaments que diuen que funcionen contra la Covid, tot i que està contraindicada per a pacients com ella. Són fàrmacs que es donen per protocol, sense que hi hagi proves que realment funcionen i sense mirar si poden ser perjudicials per a certs pacients.

    Sobre la vacuna, hi ha qui diu que la tindrem en un any i mig i hi ha qui diu que haurem d’esperar fins el 2024. Què en pensa?

    Per a fer-la és important conèixer la immunitat a la malaltia. Es comencen a tenir dubtes sobre quant dura la immunitat conferida: hi ha immunòlegs als Estats Units que comencen a advertir que no és segur que la gent que hagi passat el coronavirus en sigui immune, i això és molt fotut.

    Els medicaments contra la Covid-19 es donen per protocol, sense que hi hagi proves que realment funcionen i sense mirar si poden ser perjudicials per a certs pacients

    A més, podem pensar que és un virus que anirà mutant?

    Pot fer-ho, sí. A millor o a pitjor. Però ja en parlarem quan muti. De moment, per aquesta Covid ja s’ha començat a publicar sobre centenars d’assajos clínics i proves en alguns voluntaris. Però s’ha d’anar amb compte amb aquestes notícies, perquè moltes vegades ho filtren les companyies per a fer-se publicitat. Hi ha el cas de la companyia Moderna que va explicar que ja havien administrat una primera vacuna a una dona voluntària, als EUA. No crec que funcioni, però el dia després d’anunciar-ho, molta gent hi va posar diners. Casualitat?

    Sobre la gent que diu que no tindrem vacuna fins el 2024, és teòric, però és veritat que entre el temps que es triga en tenir preparats per a proves en animals i tenir-ne els resultats, que són uns pocs mesos, es podrien començar a fer proves en humans a la tardor, i començar a dir que tenim una vacuna que provoca anticossos. Però dir que protegeix contra el coronavirus, ja és una altra història. Quan es fa la vacuna de la grip, per exemple, cada any el que es busca és que generi anticossos, però no se sap si protegeix fins l’any següent. Les companyies que venen la vacuna de la grip fan un gran negoci perquè la distribueixen i després miren si ha anat bé. Per exemple, les dues darreres vacunes de la grip, es veu que no han protegit gens bé.

    Per a saber totes aquestes coses sí que ens haurem d’esperar un parell d’anys. I per a que tothom pugui rebre la vacuna passaran, segur, tres o quatre anys, però s’aniran trobant coses.

    El que caldrà veure és, precisament, com es distribuirà aquesta vacuna. Si serà gratis, si es començarà per la població de risc, si serà global…

    Si no som capaços de fer una revolució mundial per a prendre la vacuna a qui la fabriqui, si no som capaços d’exigir als nostres governs que ens garanteixin una distribució equitativa i democràtica, és que ens estem equivocant molt. Ens parlen de bioètica, però que es posin les piles: hem de començar a defensar el vulnerable. Però haig de dir que, amb tanta gent treballant per a trobar una solució, no voldria desconfiar tant de la humanitat per a pensar que no ho farem bé.

  • Les ambulàncies enfront de la Covid-19: «mantenir la tensió afecta l’estat d’ànim dels treballadors»

    Els qui treballen al sector de les ambulàncies estan acostumats a les emergències sanitàries, tant a petita com a gran escala. L’actual pandèmia de la Covid-19, però, els ha posat en una situació excepcional a la qual tot el col·lectiu s’ha hagut d’adaptar. «Hem viscut grans emergències, però no estem acostumats que una situació d’estrès i angoixa duri tant de temps», diu Andrés Cuartero, cap d’atenció psicològica del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM).

    Des de ja fa setmanes, el transport sanitari està dedicat quasi exclusivament als casos positius o possibles de coronavirus, ja que altres situacions com els accidents de trànsit o els laborals gairebé han desaparegut. Durant les primeres setmanes també es veien menys casos d’infarts i ictus, tot i que ara estan tornant a nivells més propers als habituals. En total, des del SEM asseguren que ha disminuït el nombre de sortides que fan les ambulàncies. Hi ha treballadors, però, que ho viuen de diferent manera.

    «Tenim un estrès laboral major, més cansament i més por», diu Oscar Borrego, tècnic del transport sanitari al Baix Llobregat i membre de la secció sindical de CCOO. «No és tant per l’esforç físic de canviar-nos més cops de roba o de vigilar no tocar més del compte, sinó més aviat per l’estrès mental, per exemple, d’emportar-te a algú d’un domicili sabent que és probable que ja no hi torni», diu Noe Marín també tècnica i membre d’UGT. «Som els primers que arribem, la primera pota de la sanitat. La nostra mentalitat és la de salvar vides, d’ajudar la gent! Però ara ens trobem que, de cop i volta, quasi que estem fent de missatgers de la mort. Estem fets pols», diu Ramon Vilella, líder del transport sanitari a Catalunya d’aquest segon sindicat.

    La comunicació amb els pacients en aquesta situació d’incertesa és un dels aspectes que més preocupa als treballadors. Noe Marín creu que hi ha notícies, com ara quan es decideix no dur una persona malalta a l’hospital, que no les haurien de donar els tècnics. «Potser m’hi veuria capacitada perquè fa vint-i-cinc anys que faig de tècnica, però no crec que sigui la meva funció. Sobretot perquè cal gestionar les reaccions a aquestes notícies, cal causar el menor dany possible», diu la tècnica. Quan s’ha trobat en aquestes situacions, Marín ha demanat que parlin amb la família des de la central de coordinació, ja que són els metges i infermers que hi ha allà els qui sempre prenen les decisions sobre quina és la millor opció pel pacient.

    No només les situacions més extremes generen angoixa als treballadors, també els canvis que han estat causats pel context de distanciament social. «Haver d’explicar a les famílies que no podien acompanyar al seu familiar a l’hospital, sobretot quan es tracta de gent gran, és una situació dura. Les dues primeres setmanes em vaig fer un fart de plorar», explica Marín. Ara el personal de transport sanitari fa «encara més el rol d’acompanyament i cura psicològica, que ja feien de manera habitual», diu Antonio Carballo, cap territorial de l’àrea metropolitana nord.

    Desplegament de psicòlegs per atendre als professionals de les ambulàncies

    Per a fer front a la tensió dels professionals davant la crisi del coronavirus, des de la setmana del 16 de març hi ha psicòlegs del SEM que recorren les bases del transport sanitari arreu de Catalunya. «Vam fer una prova pilot a la zona de la conca d’Òdena la primera setmana, on donàvem suport psicològic al transport sanitari urgent i no urgent. Després es va estendre la pràctica a tot el territori i ara encara s’estan fent sessions a les zones metropolitanes nord i sud», explica el cap d’atenció psicològica del SEM, Andrés Cuartero.

    Es tracta de fer sessions d’uns vint minuts, on participen els equips, el cap territorial i un psicòleg del SEM. A través d’una metodologia bàsica, que es pot fer a peu de carrer, a les bases o a les urgències hospitalàries quan acaben el servei, es promou una conversa sobre la feina que s’està fent i les preocupacions que tenen, que cada grup pot encaminar cap a la seva experiència.

    «És un procediment constructiu on s’intenta, al principi, ressaltar allò que s’està fent bé», diu Cuartero. «Això ens ajuda en un moment on tenim la sensació de ‘no control’, ja que es comencen a adonar que també hi ha coses que no van tan malament, encara que siguin obvietats». Amb aquesta metodologia, que permet «construir des de baix», s’afavoreixen «els petits canvis, possibles i realitzables, que a més cohesionen els equips i milloren l’organització».

    A part d’aquestes sessions, si hi ha una petició particular d’atenció, els tècnics de les ambulàncies també poden accedir als psicòlegs per telèfon o de forma presencial depenent de la situació. De fet, recorda Cuartero, és un servei que ja existia anteriorment però que s’usava poc. «Els sembla que, pel fet de ser sanitaris, han de tenir més assumides certes situacions; però la nostra resistència també pot flaquejar i això no ens fa pitjor professionals. A vegades cal demanar ajuda i aprendre a fer-se autocura», diu el psicòleg.

    Les preocupacions que s’han anat abordant en aquestes sessions han canviat, explica Cuartero. Al principi estaven molt més vinculades a com garantir la seguretat del pacient i la mateixa seguretat, sobretot per la por que generava entre els professionals sanitaris contagiar-se i poder contagiar a les seves famílies. Més endavant va aparèixer el factor de la comunicació amb les famílies dels pacients, principalment per l’angoixa de no saber què dir en situacions dues i de no tenir ben definits quins són els rols dins l’equip sobre qui ha de comunicar aquestes notícies.

    «Vam detectar que, per la mateixa situació de confinament i distància emocional, moltes eines que fan servir per comunicar-se amb els pacients quan tenen alguna petita crisi d’ansietat no es podien aplicar, ja que ara no s’hi poden acostar tant ni ajudar-se del llenguatge no verbal pel fet de portar les proteccions», diu Cuartero.

    El psicòleg diu que ara veuen com emergeix una preocupació nova entre el personal, amb la mirada posada en el futur. «Com es treballarà quan tot torni a la normalitat? Què haurà canviat? Quina factura passarà tot això? Quina serà la relació amb els familiars dels quals alguns d’ells s’han hagut de separar?, són algunes de les preguntes que es fan els professionals».

    Per a Cuartero, aquestes sessions «han ajudat a transmetre el missatge que no estan sols, que tenen als responsables darrere seu». Però reconeix que, tot i que algunes preocupacions han disminuït, els treballadors encara segueixen tenint «angoixa davant dels canvis». «Mantenir la tensió constantment afecta l’estat d’ànim dels treballadors», diu Antonio Carballo, cap territorial de l’àrea metropolitana nord. «Normalment estàs alerta quan t’activen però ara estàs alerta tota l’estona», afegeix.

    Per la tècnica Noe Marín «és estrany el dia en què no hi ha un canvi, però tot s’està adaptant». Això els obliga a estar pendents cada dia dels protocols, fins i tot en dies de descans, i a reinventar-se quan pensaven que ja ho havien vist tot treballant com a tècnics d’emergències sanitàries. I és que, diu Marín, «aquest virus no venia amb manual d’instruccions!».

  • Sant Jordi arriba també als hospitals

    En plena pandèmia del coronavirus, és inevitable parlar d’una Diada de Sant Jordi diferent, també als hospitals. L’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona ha canviat les paradetes de llibres de segona mà que es muntaven cada any al vestíbul principal per l’entrega de llibres personalitzats a les habitacions dels pacients. S’han lliurat tant al mateix Hospital com a l’Institut Guttman i l’hotel Rafael Hoteles de la ciutat, habilitats per allotjar pacients de coronavirus que ja estan en fase de recuperació però que necessiten repòs i evitar la transmissió del virus abans de rebre l’alta.

    «M’ha fet moltíssima il·lusió, no m’ho esperava gens!», diu el Miguel, un pacient de coronavirus allotjat a l’hotel sanitari Rafael Hoteles. «Aquest Sant Jordi és molt diferent d’altres anys, em sap greu no celebrar-lo amb la meva família» diu. Però, tot i això, es mostra molt content amb la iniciativa que ha tingut l’hospital. En el seu cas, ha rebut el llibre «Los dados trucados de Dios», de Juanjo Ruiz Varela. «L’han encertat de ple, perquè m’agraden molt els llibres de misteri!», assenyala. Després de 36 dies des que va donar positiu en coronavirus, es troba molt millor i se sent més fort. El pròxim diumenge li tornaran a fer el test i espera que el resultat sigui negatiu i, per fi, poder tornar a casa.

    S’han repartit al voltant de 1.500 llibres a primera hora del matí, gràcies a la donació que ha fet la llibreria Fénix i l’Ajuntament de Badalona. Alguns pacients també han volgut tenir un detall amb el personal sanitari i han elaborat roses amb material que tenien a l’habitació o dibuixos. La iniciativa ha fet que hi hagi un mica més d’alegria a l’hospital en un Sant Jordi diferent. «Hem pensat que un llibre podia ser una molt bona companyia durant el procés de recuperació dels pacients, davant la solitud que senten», explica Irene Giménez, cap de la Unitat d’Atenció a la Ciutadania de l’Hospital Germans Trias i Pujol i organitzadora de la iniciativa.

    En la mateixa línia s’expressa Mar Amat, infermera de l’hotel sanitari Rafael Hoteles, qui assenyala que Sant Jordi és un dia especial per tothom, per celebrar amb la família, i que els pacients, en trobar-se sols i aïllats, no poden celebrar-lo com voldrien. Remarca que iniciatives com aquesta fan que el pacient tingui un dia diferent, acostumat a la rutina monòtona de cada dia. «Hi ha pacients que fa vint dies que estan aquí i qualsevol petit detall ja és un trencament en la seva rutina i un motiu d’alegria», assenyala.

    Alguns pacients de l’hotel sanitari també han volgut tenir un detall amb les infermeres. | Cedida per Badalona Comunicació

    Des de la Unitat d’Atenció a la Ciutadania i els equips d’infermeria de les diferents instal·lacions de l’Hospital s’ha fet una tria personalitzada de llibres segons el perfil de cada pacient, en funció de l’edat, la mida de la lletra i el contingut i temàtica del llibre. En aquest sentit, Giménez remarca que és molt important l’acompanyament que fa el servei d’infermeria i el vincle que es crea amb el pacient. «Volíem que veiessin que, malgrat que no puguin viure el Sant Jordi en família, hi ha algú que també pensa en ells», assenyala.

    En Miguel, de fet, afirma que una de les coses que més valora i que el fa estar millor durant la seva estada a l’hotel sanitari és la tasca d’acompanyament que fa el personal d’infermeria de l’hospital, a qui qualifica d’»àngels». «Ahir era el meu aniversari de bodes i passar-ho aquí tot sol era dur, però gràcies a la sorpresa que em van fer les infermeres m’ho vaig passar molt bé», explica.

    Juntament amb el llibre que s’ha repartit a cada pacient, s’hi ha inclòs un punt de llibre elaborat amb dibuixos seleccionats d’entre els molts que han arribat a l’Hospital durant les darreres setmanes. També han anat acompanyats de les indicacions que hauran de seguir els pacients per evitar que el llibre es converteixi en un vector de transmissió del virus quan rebin l’alta mèdica. Les instruccions indiquen que el llibre s’haurà de mantenir durant quinze dies embolicat amb una bossa de plàstic doble.

    Tot i aquest repartiment de llibres, l’Hospital Germans Trias i Pujol tornarà a celebrar el Sant Jordi el pròxim 23 de juliol, igual que la resta de Catalunya, confiant poder recuperar les activitats tradicionals que es feien a l’hospital.

  • La paradoxa de les residències: preus alts però sense protecció eficaç per a usuaris i treballadors

    La desfeta que ha afectat al sector geriàtric a Catalunya, i també a altres llocs de l’Estat, obre un conjunt d’interrogants de cara al ‘dia després’ de la crisi del coronavirus. La falta de material de protecció individual per a treballadors i per a residents és un dels arguments que va repetir Cinta Pasqual, presidenta de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA), a TV3. Es va queixar llargament del fet que les administracions no aportessin Equips de Protecció Individual (EPIs) als treballadors i tampoc facilitessin proves per detectar els casos d’infecció prematurament.

    Els treballadors de les residències geriàtriques qüestionen la primera de les afirmacions de la presidenta de la patronal, que també ostenta la vicepresidència de Foment del Treball. «Una de les obligacions de les empreses és protegir la salut dels seus professionals. De seguida es van acabar les mascaretes, els guants, les bates i altres elements que assegurarien una certa distància amb els possibles malalts», afirma Javi Moreno, secretari del sector de serveis socials de la federació de serveis públics, de la UGT de Catalunya. A més, Moreno admet que la Generalitat tampoc va estar prou atenta a donar resposta a les demandes de material sanitari i de protecció fetes des de les empreses i institucions, que es van veure desbordades per la situació.

    La falta de material de protecció en les residències costa d’entendre si es té en compte que el preu que aquestes cobren mensualment per cada resident és de 1.780 euros per als centres que requereixen més atenció, els de grau 3. A aquesta xifra es podrien sumar els costos de serveis afegits, com podologia, perruqueria o medicaments, que es facturen a banda, afirma Josep Maria Martínez, delegat del sector de geriatria de CCOO. Els diners poden procedir de les pensions dels avis, de l’aportació pública vinculada a la llei de la dependència i també dels familiars dels residents, que de vegades renuncien als seus habitatges, amb les hipoteques inverses, per assumir la pressió econòmica.

    Dur la infecció a casa

    Moreno recorda que, abans de l’aparició de la pandèmia, els treballadors i els sindicats amb presència a les residències van haver de reclamar amb duresa que les empreses es fessin càrrec de rentar la roba de treball dels seus tècnics i operaris: «abans del coronavirus es produïen també casos de contaminació perquè hi ha persones residents amb malalties que es poden encomanar, i quan t’enduus roba a casa bruta de sang o de femta, es poden agafar infeccions inesperades i transmetre-les a la família», afirma. Entre els casos que s’han donat hi ha contaminacions de sarna o marsa.

    Un altre aspecte sobre el qual fan èmfasi els treballadors és el de les ràtios, perquè afecta directament a l’atenció als residents. Es tracta, segons la categoria del centre, del nombre d’interns dels quals s’ha de fer càrrec cada treballador en funció de diverses variables, entre altres, la situació de salut dels ancians. La ràtio fixada per la Generalitat és d’un cuidador per cada deu persones usuàries, però els treballadors afirmen que això s’ha incrementat per la falta de personal en una relació que habitualment és 1/12 o 1/15. I si hi ha un company o una companya que emmalalteix, s’arriba a 1/20. Javi Moreno explica gràficament què significa aquesta falta de personal: «segons les ràtios, un treballador, en 12 minuts, ha d’aixecar, dutxar, vestir i donar l’esmorzar a un resident», afirma. Només cal imaginar quina seria la situació amb milers de treballadors fora de joc per la pandèmia.

    La càrrega de feina no es compensa amb els salaris. El que cobra de mitjana una persona que treballa al 100% en una residència són 997 euros bruts al mes. Això explica, diuen des d’UGT, perquè quan va esclatar la situació a les residències, la Generalitat va fer una crida per reclutar professionals. Se’n necessitaven uns 8.000 i s’hi van presentar uns 800. A més, els salaris estan congelats des de 2008, segons reconeixen tant les entitats com els sindicats. Això fa que constantment els treballadors del sector geriàtric marxin cap a altres destins, generalment a sanitat, on els salaris són millors i les condicions de feina menys tenses.

    A l’equació tenim, doncs, empreses i entitats que cobren prop de 1.800 euros al mes per usuari, que els costos en personal estan molt continguts i que, tanmateix, no hi ha hagut capacitat de reaccionar en una situació excepcional i en la qual la reacció de la Generalitat ha estat com a mínim tardana.

    Les dades anteriors no desmenteixen l’infrafinançament que afecta el món residencial. Empreses i sindicats a Catalunya van fer mobilitzacions els anys 2017 i 2019 per reclamar un augment de les tarifes que hauria d’aportar la Generalitat, xifrat en 500 milions d’euros, tot i que en la darrera decisió de Treball, Afers Socials i Famílies es van aconseguir algunes millores. Així, el 7 de novembre de 2019 es publicava una norma autonòmica segons la qual les tarifes a pagar per la Generalitat per als residents de grau 2 (dependència severa) s’igualarien en dos anys a les de grau 3. En concret, l’ordre suposava un increment de l’aportació de la Generalitat del 5,8% corresponent al 2019, cosa que representarà una inversió de 14,2 milions d’euros anuals per part del departament.

    Les residències públiques se n’han sortit millor

    A Catalunya existeixen 39.936 places residencials que reben finançament públic i que donen cobertura al 8,3% del total de persones majors de 80 anys, segons Treball. Cal dir que, si la Generalitat té una aportació limitada a la llei de la dependència, uns 1.550 milions, l’Estat central ha congelat el finançament des de l’any 2011. A més, tot i que la llei de la dependència estipula que les aportacions han de ser 50% Estat i 50% Generalitat, la realitat és que l’Estat aporta un 12% i el Govern català l’altre 88%.

    L’estructura del sector de les residències a Catalunya és complexa. Hi ha un petit sector que és propietat d’administracions públiques i que és gestionat directament. Després hi ha residències que són propietat pública però tenen la gestió delegada a entitats sense ànim de lucre o institucions locals i comarcals. En tercer lloc hi ha residències locals i comarcals que són de propietat privada però tenen consorcis amb la Generalitat, una cosa semblant a les escoles concertades en l’ensenyament. Un quart model són les residències de grandària mitjana o gran que són propietat d’empreses del sector, de constructores o fins i tot de fons voltor i que s’integren en grans corporacions multinacionals i que aspiren a fer guanys. Finalment hi ha residències privades que es financen directament pels usuaris o les seves famílies.

    Què fa que el món residencial sigui negoci per a les grans multinacionals i ben just cobreixi despeses per a les petites residències? La clau està en el fet que les primeres limiten els seus serveis a l’essencial mentre que les segones acostumen a assumir serveis afegits que disparen els pressupostos, diuen treballadors del sector.

    Entitats petites i privades, les més castigades

    Tot i que no hi ha una valoració dels efectes de la pandèmia segons la titularitat de les residències, entre els treballadors del sector de la geriatria hi ha el convenciment que les públiques gestionades directament se n’han sortit millor; tot i que hi ha una excepció a un centre de Santa Coloma, puntualitzen. Una explicació seria que els centres estan millor dotats en l’aspecte sanitari i que els treballadors d’aquests centres cobren més perquè depenen del conveni de personal laboral de la Generalitat o de la institució, local o supralocal, a la qual pertanyin. A igual responsabilitat reben una mitjana de 300 euros mensuals més, i aquí, afirmen els sindicats, les ràtios sí que es compleixen.

    Però el sector directament públic només representa un 10% del total a Catalunya. La tipologia de residències on s’ha hagut d’intervenir és bàsicament d’entitats petites, algunes de propietat privada com la Ballús de Valls, o la de Sant Adrià del Besòs. I també n’hi ha de vinculades a entitats comarcals. Però també s’han donat casos en instal·lacions de grans grups, que tenen més de 200 residents, com les de la cadena Domus Vi, a la qual la Generalitat ha intervingut el centre de Premià de Mar, però que té quatre centres més intervinguts per les autoritats de tres autonomies més.

    A Espanya hi ha 372.985 places residencials, segons les dades de 2019. D’aquesta xifra 271.696 es troben en centres privats (72,8%) i 101.289 en públics (27,1%). Hi ha unes 87.000 places concertades i una mica més de 35.000 gestionades en concessió. En total, hi ha unes 112.000 places que financen les administracions públiques perquè el servei el presten altres actors. La majoria són empreses, però també hi ha entitats sense ànim de lucre (fundacions, associacions i alguna cooperativa). En definitiva, però, cal recordar que és un sector amb una perspectiva creixent a causa de l’allargament de la vida, tot i el deteriorament dels últims anys.

  • La transformació radical dels hospitals davant la COVID-19: l’experiència a Vall d’Hebron

    «Mai m’hauria imaginat que arribaríem a estar a primera línia contra la Covid-19», expressa Carlos Marrero, metge especialista en cirurgia vascular de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Actualment, fa més d’un mes que gairebé no fa cap intervenció quirúrgica, sinó que es dedica exclusivament a l’assistència de pacients amb Covid-19, tret d’algunes guàrdies que fa de la seva especialitat. És resident de segon any i, per aquest motiu, té els records dels estudis molt més frescos que altres professionals. Tot i això, s’ha hagut de reciclar ràpidament i ho ha fet gràcies a l’ajuda de professionals més experimentats en la simptomatologia del coronavirus. «Ens sentim molt acollits pel servei de medicina interna. Ells es van ocupar que almenys en cada equip hi hagués un internista, que ens va guiar durant les primeres setmanes i ens va ensenyar tot el que calia per assistir als pacients de coronavirus», explica.

    Marrero forma equip, entre altres persones, amb el neuròleg Manuel Requena, que abans de la pandèmia treballava a la unitat d’ictus. «El meu dia a dia ha canviat radicalment», diu. «Abans tractava amb pacients amb patologies greus, ara tracto amb molts pacients prèviament sans que, de cop i volta, han tingut una insuficiència respiratòria aguda». Per això, explica, ha hagut d’actualitzar-se i adaptar-se a veure un perfil diferent de malalt. En aquest sentit, destaca també la importància de la comunicació amb el metge internista present a l’equip, per qui passen tots els dubtes i decisions importants.

    En la mateixa línia s’expressa la cardiòloga Blanca Gordon, que ara mateix està treballant a una unitat de cures intensives de l’hospital. «L’adaptació ha sigut molt ràpida, gràcies al suport dels professionals de les UCIs, que ens han format de manera express». Segons explica, ha entomat el repte amb moltes ganes, i destaca la cooperació i coordinació entre l’equip com a mesura clau per assolir l’èxit.

    Una adaptació constant

    El xoc davant la incertesa i excepcionalitat de la situació s’ha viscut des de totes les àrees d’especialització. Alicia Sánchez, infermera especialitzada en l’atenció a malalts crítics, diu que quan va veure que l’hospital s’estava mobilitzant d’aquella manera, donant d’alta a pacients i obrint nous llits d’UCI, va ser quan va prendre consciència de la gravetat de la situació. En el seu cas, ella ha hagut d’encarregar-se de formar un equip sencer, en ser la més experimentada en el tractament de pacients crítics. «He sentit molta responsabilitat en aquest aspecte. Una pressió que, fins ara, en els tres anys que fa que treballo aquí no havia sentit», explica. Ara, però, un cop tot el personal s’ha format i adaptat a la situació, és més fàcil de gestionar el volum de feina.

    L’Hospital de la Vall d’Hebron és el més gran de Catalunya, per la qual cosa el desplegament de recursos ha sigut especialment important, ja que es disposava de l’espai suficient per reestructurar l’hospital per complet. «Ha passat a ser un hospital dedicat gairebé exclusivament a pacients de Covid-19. Els pacients negatius en coronavirus s’han traslladat a l’Hospital Maternoinfantil», explica Requena. Pel que fa a les unitats de cures intensives, aquestes s’han ampliat de manera considerable, habilitant espais que no estaven destinats a aquesta tasca, i s’ha passat de tenir una cinquantena de llits d’UCI a tenir-ne 200. A més, s’ha habilitat un pavelló esportiu del costat de l’hospital per acollir pacients de coronavirus més lleus.

    Gràcies a això, a principis d’abril, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) felicitava l’Hospital per la seva gestió, abans i durant la crisi sanitària. Així ho afirmava el Dr. Bruce Aylward, Assistant Director-General de l’OMS durant una visita al centre on assegurava que “Vall d’Hebron ha fet una gran feina per convertir-se en un centre Covid, re-formular tots els espais i preparar els seus professionals per avançar-se al virus”.

    Els mateixos professionals de l’Hospital qualifiquen el desplegament dels recursos d’impressionant. «Posa la pell de gallina que tothom s’hagi bolcat amb entusiasme i dedicació per pal·liar aquesta situació», afirma el metge internista Ferran Martínez. Tot i això, l’augment de la càrrega de treball a causa de la pressió assistencial, ha passat factura al personal. «Hi ha moltíssim cansament, estem treballant 24/7 per combatre aquest virus», explica Martínez. A més, els professionals sanitaris es troben completament absorbits per la pandèmia. «Quan estem a casa també treballem, ja que cada dia canvien els protocols i ens hem d’anar adaptant a la situació», explica l’internista.

    A banda de l’estrès a conseqüència de la pressió assistencial, molts professionals se senten angoixats per la possibilitat de contagiar-se i contagiar a les seves famílies. En aquest sentit, una de les grans preocupacions és la manca de material de protecció, un problema generalitzat en tots els hospitals del territori. «Al principi teníem un munt de material d’un sol ús, però després vam haver de començar a reciclar les ulleres, les bates… Entrem a les habitacions amb la mateixa bata contaminada, intentant fer equilibris per no contagiar-nos quan ens la posem», explica Alicia Sánchez, infermera de l’hospital. Una altra de les queixes és que, a vegades, l’esterilització dels materials de protecció no s’ha fet de manera adequada, i tant les ulleres com les bates han quedat brutes. Això, diu Sánchez, exposa molt més als treballadors al contagi. «És normal que molt personal sanitari estigui infectat si no tenim el material adequat per protegir-nos», assenyala.

    Que els malalts marxin sols, el més dur

    «Sempre és molt dur veure com algú es mor i, quan ho fa sol, encara ho és més», afirma Martínez. I és que un dels majors drames de la crisi del coronavirus ha estat que els pacients no puguin rebre visites de familiars. «Els pacients se senten molt sols, i a mi el que em sap més greu és que moltes vegades entrem, mirem que estigui bé i sortim de seguida, per la nostra pròpia seguretat», explica la Laia, una altra infermera de l’hospital que ha preferit que el seu nom real no aparegui en aquest reportatge. «A mi m’agradaria parlar una estona amb ells i fer-los-hi companyia, però sí nosaltres ens posem malaltes, no queda res més», afegeix.

    El fet que estiguin restringides les entrades de familiars als hospitals per evitar possibles contagis és molt dur pels pacients que estan sols, però també pels familiars. «Hi ha molta sensació de solitud en les famílies», expressa el neuròleg Manuel Requena. «Moltes vegades s’acomiaden dels malalts en el moment que se’ls endú l’ambulància, sense saber si els tornaran a veure», explica.

    Donar les notícies per telèfon fa que tot sigui més difícil de gestionar pels professionals, acostumats a parlar amb els familiars cara a cara. «Per telèfon és més fred, no pots ni tocar l’espatlla, ni veure com està anímicament la persona amb la qual estàs parlant… Un silenci al telèfon no saps com gestionar-lo. No saps si la persona està plorant ni què necessita en aquell moment, si cal que la deixis sola o li diguis alguna cosa», explica Requena. En la mateixa línia s’expressa la cardiòloga Blanca Gordon. «Tot depèn d’una trucada i és molt difícil poder transmetre tot el que vols dir o alleujar l’angoixa que senten els familiars». Els familiars, però, segons els professionals, estan molt agraïts per la tasca que s’està fent. «És molt emotiu quan truques a algú per telèfon per donar-li una mala notícia i el que fa és donar-te les gràcies», assenyala Martínez.

    Tot plegat, ha generat una situació complicada de gestionar emocionalment pels professionals sanitaris. Per això, els equips de psicòlegs dels hospitals s’han posat també al servei dels professionals per ajudar-los a pair la situació. Segurament, però, serà quan la crisi sanitària s’hagi superat quan els professionals necessitin més aquesta ajuda. «Crec que en el front de la batalla, per dir-ho d’alguna manera, tothom va per feina, però que després sortiran moltes coses, i hi haurà molta gent a qui tota aquesta situació li haurà deixat marques», destacada Martínez.

    Menys pressió assistencial, però no s’abaixa la guàrdia

    «Cada setmana s’anaven afegint llits d’UCI nous, perquè s’omplien tots. Era un no parar». Així expressa Carlos Marrero com va viure el moment de màxima pressió assistencial a l’hospital. Les darreres setmanes, però, aquesta afluència d’ingressos ha disminuït considerablement. «Aquests últims dies han baixat els ingressos i tenim la sensació que ve menys gent a urgències, fins i tot algunes plantes s’estan començant a buidar», explica l’internista Ferran Martínez. Tot i això, remarca que no s’ha d’abaixar la guàrdia, ja que, igual que el nombre d’ingressos ara està baixant, pot tornar a pujar si es produeix un repic del nombre de contagis.

    Tot plegat genera molta incertesa entre el personal sanitari, afegida al poc coneixement que hi ha encara sobre la malaltia i a la manca de tractament efectiu per combatre-la. «Els sanitaris estem molt acostumats a treballar amb l’evidència, recolzada en estudis clínics per intentar demostrar allò que serveix i allò que no», explica la cardiòloga Blanca Gordon. «A hores d’ara, aquests estudis encara no els tenim, així que anirem veient com avança tot i ens anirem adaptant», afegeix.

    Malgrat la greu situació que encara s’està vivint als centres hospitalaris i mèdics a causa de la pandèmia del coronavirus, també hi ha bones notícies. El que encoratja més als professionals és quan els pacients surten de les UCIs, aplaudits calorosament pel personal sanitari. «Cada malalt que se’n va a casa és una victòria i més combustible per a continuar», conclou Martínez.

  • La COVID-19 i la mortalitat de la senectut

    Malgrat les moltes incerteses que persisteixen—-de fet han passat poc més de tres mesos des de la identificació del virus el 7 de gener proppassat— no hi ha dubte de la seva virulència preferent per a les persones grans. Una notícia que als que rondem la setantena no ens fa gaire gràcia però que ben mirat no és la pitjor des del punt de vista comunitari. La malària, per exemple, de la que sabem força més coses i, el que és més important, davant la qual disposem d’intervencions eficaces, tant preventives com terapèutiques, té un impacte incomparable sobre les poblacions infantils i juvenils. Però en això no ens fixem, perquè des dels nostres refugis benestants, estem lluny de contagiar-nos-en.

    La gerontofília del virus s’explica en part perquè la gent gran acostumem a acumular d’altres problemes de salut, ja siguin malalties, com ara les diverses insuficiències orgàniques (cardíaques, respiratòries, renals, etc.) reumatismes diversos, diabetis, etc. o simplement factors de risc com ara l’excés de pes, la hipertensió arterial o les dislipèmies. Encara que de vegades sigui només que els nostres cossos s’han desgastat amb l’ús –o el poc ús, segons com– com diu el primer vers –«el meu cos s’ha desballestat i desgastat» de la cançó «No deixis entrar al vell»– de la banda sonora de la pel·lícula de Clint Eastwood «The mule».

    Alguns, tenim la immensa sort de viure a casa nostra, i hi ha qui, privilegi afegit, en bona companyia. Però molts d’altres, no. Molts d’aquests –no tots, però deu ni do— viuen en residències, centres sociosanitaris o equivalents perquè a casa seva no s’hi podien estar. Però fins a quin punt les residències o els asils són una solució? Per a qui? Òbviament no per aquells que han vist reduïda la seva existència a un estat poc més que vegetatiu. Aquests equipaments són una iniciativa de les societats desenvolupades sobretot per atendre les necessitats dels més joves que han renunciat — o ho han hagut de fer —al deure secular de tenir cura de la gent gran, a causa dels canvis de l’estructura familiar i del mercat del treball experimentats per aquestes societats.

    Un compromís que durant molt de temps ha estat profitós per a les societats que ho respectaven, potser perquè la proporció de la població que arribava a la senectut ho feia més viable. Però que a hores d’ara no sembla massa encisador i per això és poc prioritari per als responsables polítics que representen al conjunt de la població.

    Ens escandalitzem de sentir que gairebé la meitat dels morts a causa de la infecció pel coronavirus hagin tingut per darrera –o penúltima– residència una llar d’avis o similar, però és que a la pràctica, és on hi són les persones més vulnerables. Malgrat que, en abstracte, tots sabem que ens hem de morir, la mort és una qüestió si no tabú, quan menys molt delicada de tractar. La nostra cultura ha evolucionat negant-nos-la, amagant-la i de vegades fins i tot sembla que ens fem la il·lusió que això de morir-nos és opcional.

    Podem entestar-nos a analitzar les causes directes de les defuncions dels vells internats i mirar de fer tot el possible per evitar-les, potser incrementant els equipaments i les instal·lacions mèdiques al seu abast, encara que no sembli massa lògic, atès que no disposem d’un tractament específic, ni tampoc sabem ben bé encara que és el que desencadena la fallida orgànica definitiva. Una ignorància que no ens impedeix demanar més llits, més Unitats de Cures Intensives, més personal, etc. malgrat que probablement el seu efecte no sigui gaire efectiu ni, per descomptat, eficient. Sense esmentar l’equitat, és clar, perquè com ja va dir fa molts anys Tudor Hart, els que més ho necessiten no són els que més atenció reben.

    Potser ens convindria assumir que hi ha malalties que no sabem tractar prou i d’altres problemes de salut que, malgrat no tenir solució clínica, no som capaços de mirar d’afrontar-los altrament, amb la por de la incertesa — d’espifiar-la— al cos. Com si la vida no fos un trànsit d’incerteses.

    Però les incerteses ens incomoden. Tal vegada per mor d’una predisposició biològica a rebutjar els dubtes que probablement hem heretat dels temps prehistòrics, quan dubtar equivalia a desaparèixer abans de reproduir-se. Malgrat que ara ja no ens sigui benèfica. Dubtar ens neguiteja i ens costa no caure en la temptació de recórrer a les creences o a les utopies.

    Però mirar d’imaginar una vida millor, confiant malgrat tot que la societat pugui trobar el camí per arribar-hi potser no és tan càndid com pot semblar: una societat més saludable; una sanitat més comunitària, unes persones més solidàries. Propòsits que requereixen alguna mena d’estratègia. Tal vegada integrant de nou els departaments de sanitat i de seguretat social —o de benestar social— com ja ho estaven en el primer govern de la Generalitat restaurada.

    És clar que això seria el primer pas. Perquè afrontar de debò els problemes d’una societat humana envellida no és gens fàcil. Tal vegada compartir algunes consideracions sense finals feliços a la porta pugui ajudar algú, ni que sigui a no perdre tant de temps lamentant-nos. I sobretot a no llençar energies pel pedregar.

  • L’Atenció Primària afrontarà llastada per anys de retallades el control de la següent etapa de la pandèmia

    Després d’anys de patir l’ofec imposat per la falta de finançament i recursos, els ulls estan ara posats en l’Atenció Primària. El Govern ha assenyalat als centres de salut com a element clau per controlar l’epidèmia de COVID-19 un cop s’iniciï el desconfinament generalitzat. La peça clau en la desescalada.

    «He de dir-vos que, des del punt de vista de l’Administració central, serà un dels elements fonamentals per definir i decidir quina desescalada es fa a cada un dels territoris», els va dir el president de Govern, Pedro Sánchez, diumenge passat als presidents autonòmics. No obstant això, l’Atenció Primària ha encadenat gairebé una dècada d’inversió pública estancada. La despesa real realitzada per les comunitats autònomes en 2018 (últimes comptes consolidats del Sistema Nacional de Salut) i tot i haver recuperat una mica de terreny, va ser menor que el 2009: 9.137.000 d’euros, contra els 9.317 de fa gairebé deu anys.

    D’aquesta manera, en aquest període es van restar una mica més de centenars de consultoris locals. Els centres d’Atenció Primària van passar de 10.184-10.067. La caiguda d’inversió «a nivells difícilment suportables» s’ha traduït en «càrregues de treball desmesurades, acumulacions diàries per falta de substitucions, consultes massificades i esperes excessives», ha analitzat l’Organització Mèdica Col·legial.

    «Ens passen la mà ara quan ens necessiten després d’haver-nos tingut invisibilitzats», reflexiona la doctora Mar Noguerol que exerceix en un centre de salut de Fuenlabrada (Madrid) i actua de vicepresidenta de l’Associació de Facultatius Especialistes AFEM. Aquesta noció de desemparament està sostinguda per les dades.

    A Espanya, les comunitats autònomes són les encarregades de gestionar aquest servei en ostentar les competències de sanitat. Elles decideixen quant, com i on dediquen els recursos. La seva despesa per a l’atenció especialitzada hospitalària va multiplicar per 4,5 el de Primària: 41.395.000 d’euros.

    «Hem estat atenent la COVID-19 des del principi. Hem reconfigurat els centres de salut per atendre la pandèmia. Hem atès per telèfon gairebé totes les patologies perquè el presencial s’ha centrat en la COVID-19: per fer diagnòstic precoç, per a remetre als hospitals, per a seguiment de casos lleus a domicili i per seguir les altes hospitalàries, que segueixen necessitant atenció», defensa Noguerol. Mentrestant, el macrohospital de campanya de l’IFEMA a Madrid es nodria en bona part de sanitaris d’atenció primària a costa de tancar provisionalment fins a 46 centres de salut.

    La prioritat, o no, que li han anat atorgant al llarg de l’última dècada a aquesta àrea sanitària que haurà de funcionar a plena potència per permetre el retorn a l’activitat econòmica i social més normalitzada, ha derivat en què Espanya, en general, estigui a la part endarrerida de la Unió Europea pel que fa a recursos d’Atenció Primària.

    El país compta amb entre 35.000 i 36.000 metges de família (sumant facultatius per a adults i pediatres), fet que suposa uns 7,6 professionals per cada 10.000 habitants. La mitja Europa ronda els 9,3. De fet, hi ha 17 estats de la UE que presenten millors registres. Per sobre de tots està Portugal, que té 26,2, segons les dades d’Eurostat. Amb la infermeria passa una cosa semblant. Unes 30.500 sanitàries: 6,8 per 10.000 ciutadans quan a Europa es va als 8,8.

    A l’abril de l’any passat, el Ministeri de Sanitat va publicar una Estratègia per a l’Atenció Primària en què es marcava un límit de 1.500 persones per metge d’adults i 1.000 menors per pediatre per a l’any 2022.

    La situació no ha passat desapercebuda. L’OCDE va analitzar en el seu informe Panorama de la Salut 2018 que, fins al 20% de la despesa sanitària a Europa es malgastava per, precisament, la manca d’inversió en Atenció Primària i medicaments genèrics. Espanya podria estalviar-se el 6,3% dels ingressos hospitalaris si revertís aquesta situació, calcula l’organisme. «Molts es presenten als hospitals perquè l’Atenció Primària no està disponible», han explicat.

    Però, a més, el deteriorament de la medicina de família ha anat escalant de manera que, durant 2019, s’ha generat una nova fase: professionals que abandonen el treball davant la impossibilitat de donar un servei adequat. S’han produït casos com a Burgos, on tres mèdiques van renunciar als seus treballs com a protesta per l’ordre de la Junta de realitzar guàrdies després de les jornades ordinàries. Poc abans, 22 caps de centre a Vigo també van deixar el lloc.

    En maig de 2019, els centres de salut de Madrid van ser cridats a la vaga. Al mes següent va passar el mateix amb els gallecs. També els facultatius d’Euskadi van parar per demanar una reducció de la sobrecàrrega assistencial als centres. L’octubre de 2019, el torn de les protestes va arribar a la medicina de família d’Andalusia.

    Més personal per controlar la COVID-19

    «A la fi, la pandèmia s’haurà de gestionar com una malaltia comunitària», reflexiona el president de la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària, Salvador Tranche. Així, la identificació d’un cas, el diagnòstic i el rastreig dels seus contactes partirà des dels centres de salut. Per Tranche, metge en un centre d’Oviedo, quan s’aixequi el confinament serà crucial «el control ràpid i el més a prop possible de la nova positiu i per això els més adequat són els centres de salut».

    Aquest facultatiu té clar el que necessita l’Atenció Primària per complir aquest paper: capacitat per diagnosticar amb test i més mitjans. «I a Primària això significa, sobretot, recursos humans. Si fins ara havíem patit manca d’inversió…».

    Durant la nova fase, els metges comunitaris esperen una onada de pressió assistencial. Una bona part de les 77.000 altes registrades són, en realitat, convalescents que precisen un seguiment, almenys, de 14 dies. «I calculem que hi haurà altres 100.000 més», diu Tranche. A això caldrà sumar-li «totes les patologies cròniques l’atenció presencial ha estat hivernada» mentre el sistema es bolcava a la COVID-19, indica aquest metge: hipertensió, diabetis, patologies respiratòries… Tranche afegeix que s’ha de reforçar la seguretat dels professionals per aquesta etapa: «Demanem que els domicilis dels pacients es considerin llocs de risc, el que implica que se’ns doti de protecció».

    Tot aquest volum arribarà als centres de salut que han acumulat la manca de recursos. Durant 2019, metges de Primària d’Andalusia, Galícia, la Comunitat Valenciana, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura, Madrid o Euskadi van protestar contra els seus gestors amb una idea comuna: tenir com a mínim 10 minuts per atendre cada pacient.

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • Damir Garcia: «En recerca, t’omple trobar una aplicabilitat clínica al teu projecte»

    A finals de març investigadors de Vall d’Hebron han seqüenciat el genoma del virus SARS-CoV-2 de dos pacients. El que havia de ser un projecte d’un any de durada, es va convertir en una carrera a contrarellotge per aturar la pandèmia del SARS-CoV-2. En quinze dies, el grup de recerca en Malalties Hepàtiques del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR) amb una àmplia expertesa en tècniques de seqüenciació massiva, i la Unitat de Virus Respiratoris del Servei de Microbiologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, seqüenciaven el genoma complet de dues soques del SARS-CoV-2 de dos pacients.

    El treball ha estat el resultat de l’estreta col·laboració entre la Unitat de Virus Respiratoris del Servei de Microbiologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i el grup de recerca en Malalties Hepàtiques del Vall d’Hebron Institut de Recerca.

    Parlem sobre la utilitat de la recerca, sobre compartir coneixements, sobre la col·laboració entre grups i sobre com ha canviat el dia a dia dels investigadors científics. Ho fem amb Damir Garcia Cehic, labmanager del grup de recerca en Malalties Hepàtiques del Vall d’Hebron Institut de Recerca.

    En totes les professions que poden aportar alguna cosa a la crisi pel coronavirus els horaris han desaparegut

    Sí. Jo m’aixeco al matí i ja no sé si és dimarts, dimecres o on estem.

    Com és el vostre dia a dia i com veu decidir la col·laboració?

    La jornada laboral a la qual estàvem acostumats ja no la tenim. Passem aquí el temps que faci falta i si hem de venir un dissabte o un diumenge, ho fem.

    Jo treballo com lab manager del laboratori d’Hepatitis virals de l’Institut de Recerca de l’Hospital Univeritari Vall d’Hebron i ara estem col·laborant amb el Departament de Microbiologia de Vall d’Hebron, concretament en el grup de virus respiratoris. Nosaltres ja teníem molta experiència acumulada d’haver treballat molts anys amb el virus de l’Hepatitis C i teníem coneixement de seqüenciació.

    La col·laboració era per combinar coneixements. Ells amb els virus respiratoris i nosaltres amb l’aportació d’haver seqüenciat ja abans i totes les metodologies que havíem posat a punt fins avui.

    La gràcia, en un idioma que entengui tothom, de seqüenciar els virus, quina és? Quin és l’objectiu?

    Ara nosaltres partíem d’una base zero amb la COVID-19. Ha sigut iniciar tot l’estudi però també provar noves metodologies que per molt que tinguéssim avançades per altres estudis, amb la COVID-19 no teníem una base on agafar-nos i començar a estirar del fil.

    Vam decidir que l’anàlisi del genoma complet seria la base. A partir d’aquí, un cop ja tinguéssim el genoma complet ben analitzat, ja podríem agafar i pensar quines estratègies, quin ús li pots donar i com pots continuar a partir d’aquí.

    Els vostres resultats poden servir per a altres recerques que s’estan fent amb l’objectiu d’aturar la transmissió o trobar vacunes per exemple?

    El que és important no és el què un grup pugui fer o deixar de fer, sinó la cooperació i la col·laboració. Nosaltres al final estem treballant a Vall d’Hebron però hem de crear sinergies més enllà i buscar col·laboracions entre grups de recerca de diferents zones. Si el que nosaltres estem fent com equip i puguem descobrir, serveix per un altre grup amb unes línies totalment diferents com podria ser la recerca de vacunes, doncs genial.

    Si nosaltres amb l’anàlisi del genoma del virus aconseguim per exemple trobar una regió interessant, que tingui una variabilitat molt baixa, que sigui sempre igual en tots els casos que tenim analitzats… Doncs això en un grup que tingui més experiència en el disseny de vacunes els hi pot servir per col·locar-li la seva diana. Els hi donaríem informació interessant d’on anar a buscar.

    També ens pot servir per trobar marcadors que també ens donin algun tipus de predicció. En els primers dies de la infecció potser es trobava algun marcador i gràcies a poder analitzar les mostres, podríem haver trobat informació d’una posició o marcador que ens indiqui pacients lleus i així poder diferenciar aquests d’algú que pugui tenir una infecció aguda.

    Són idees d’elements que podem anar trobant perquè evidentment hi ha molts més factors que el virus en si. Tots tenim la nostra genètica i el nostre propi sistema immune.

    Clar, són factors que van més enllà del comportament del virus

    Exacte. És una feina molt complexa.

    També hi ha el tema de les mutacions, que no podeu preveure totalment

    Hem de pensar que és un virus totalment nou. L’Hospital Carlos III de Madrid també té molta experiència en virus respiratoris i ja tenien un punt de partida per fer l’anàlisi i per saber per on havien d’anar. Però en tot el tema de les mutacions, el volum d’informació que necessites és molt gran. I mira que ara tothom està compartint-la.

    A València van aconseguir seqüències parcials del genoma, aquí al Trias i Pujol també han penjat algunes seqüències que estan quasi completes, al Carlos III també… Tothom està compartint i al final és la millor estratègia. Que tothom col·labori donant la màxima informació perquè aconseguim trobar com a mínim informació útil. Dir que és per trobar una solució no ho puc dir, que és molt agosarat, però sí informació útil per poder trobar-li una aplicació en la clínica, en el dia a dia dels hospitals.

    Al final és el treball de moltíssima gent. No serà un sol grup, ni un sol equip de recerca qui aporti. Serà una xarxa de col·laboracions on tothom haurà aportat el seu petit gra de sorra per acabar traient alguna cosa en positiu de tota la investigació que s’està fent, que anem treballant al 200%.

    I ja no és només la part de recerca, també tota la gent que està treballant a la part assistencial: els tècnics que estan a la part de diagnòstic, no a recerca, són gent que ha respost de manera excel·lent. Ens veiem cada dia, perquè tinc la sort de poder intentar ajudar des del laboratori d’un hospital i realment és admirable el què estan arribant a fer.

    També han duplicat la feina perquè arriben més proves

    Sí. És un degoteig constant. És arribar al matí, posar-se la bata i no parar. Hi ha pics de feina brutals. Al final veure com s’està gestionant i com s’està organitzant aporta molt. Per mi, l’experiència de treballar aquí a l’Hospital Vall d’Hebron és excepcional. A ningú se li pot retreure absolutament res. Des del tècnic de diagnòstic passant per tots els estaments: tota la gent de l’hospital ja sigui neteja, el servei de menjador… tothom està implicat al 200%. I realment t’omple molt aquests dies ser aquí. Si has de venir i estar 12 o 14 hores treballant no ho vius com un sacrifici i no penses ‘avui he treballat 14 hores’. Jo hi ha dies que marxo amb ganes de dormir i aixecar-me per tornar a ser aquí.

    Ho vius com una superació, doncs

    Si estiguessis sol, potser seria desmotivant però al final és una qüestió d’actitud: venir a treballar i d’estar tots remant en la mateixa direcció. I clar, jo si sé fer una cosa i cal fer-la, no em puc quedar a casa.

    Algun dia descansareu però

    Sí. Els dies que ens quedem a casa és perquè en alguns casos els seqüenciadors triguen X dies a donar resultats i si estan tots en marxa, tampoc pots fer massa més que esperar els resultats. I aquests són els dies que ens estem marcant com a descans. Potser coincideix que és un dimecres això.

    Si hem de venir un diumenge a la tarda per avançar feina, venim i ja descansarem dimarts. La sensació que hi ha en aquest hospital vagi’s on vagi’s no és de sacrifici ni d’ofec, sinó tot el contrari.

    Fora del dramatisme de la situació, com a investigadors ha de tenir una part molt interessant poder estar dins un projecte així

    Sí. És una motivació pels grups de recerca el fet de poder ser partícips i poder col·laborar. Es pot arribar a pensar equivocadament que vulguem treure articles o el màxim profit per aconseguir algun altre projecte o finançament, però el què més ens omple al cap i a la fi, des del grup d’Hepatitis com a mínim, és que la investigació que puguis fer després tingui una aplicabilitat clínica o una utilitat.

    Que estiguis 10 anys treballant en alguna cosa i que després això on has estat treballant tingui un ús i se li doni un bon ús i sigui útil en un hospital per ajudar a la gent… Això és el que t’acaba omplint més i el que t’acaba motivant més per venir aquí.

    La investigació està en la situació on està en aquest país… el que ens compensa és el punt de satisfacció personal, la il·lusió que et fa treballar aquí, que t’agrada la teva feina i que se’t retorna tota la feina que estàs fent quan aconsegueixes fer alguna cosa que serveixi per ajudar. Tots els qui ens dediquem a investigació bàsica et dirien les mateixes paraules.

    Comentes que ara esteu compartint coneixements però de normal les publicacions no estan en obert. Creus que canviarà la política de privacitat de les revistes? 

    No en tinc ni idea… Que tothom pugui tenir accés a allò que es fa és un tema molt complex… Podria dir-te que tant de bo tot estigués obert i tothom pogués accedir a la informació fiable i verificada però són temes que no em corresponen molt i no ho puc saber.

    A part, situacions com aquesta al cap i a la fi ja existeixen. Hi ha xarxes de col·laboració a nivell estatal des de fa molts anys entre centres. Situacions com aquestes són el que més valor donen: compartir i no només amb grups o laboratoris del mateix centre i que tothom acabi aportant l’experiència que té en els seus àmbits

    La majoria de gent que esteu treballant amb la COVID-19, si bé no veniu tots del món respiratori, sí que veniu del món dels virus: vosaltres des de l’Hepatitis C, el projecte del Dr. Bonaventura Clotet ve del VIH…

    Exacte. I sí però cal ser conscients que al final tots els virus són diferents. Nosaltres hem entrat a col·laborar amb ells sobretot per l’experiència metodològica perquè els virus són totalment diferents. Estem en moments d’assaig-errors i estem encara fent modificacions.

    Vam arribar a seqüenciar dos pacients sencers però per aconseguir això hem hagut de fer molta feina. Hem hagut de provar moltes metodologies diferents i portar en paral·lel moltes tècniques diferents. L’important d’això ha estat trobar la metodologia més que trobar la seqüència que ja és prou per trobar un punt de partida.

    Aquesta fase ja l’hem passat i ara anem tenint-ho tot més preparat. Els experiments i el que fem a partir d’aquest punt esperem que vagin sortint amb més agilitat. Tot és molt sensible. Hi ha tanta gent i tants estaments implicats… I hi ha preguntes que no es poden contestar.