Just Deploy It!

Blog

  • «El què més inquieta del coronavirus no són les morts, sinó els 25.000 casos en un mes»

    Tot va començar el 31 de desembre quan l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va confirmar el primer cas de coronavirus a la Xina. Des de llavors, són ja més de 24.500 casos confirmats (més de 24.300 només al país asiàtic) i 493 morts. I les xifres segueixen augmentant per moments.

    L’epidèmia, causada per un virus com la síndrome respiratòria aguda greu (SARS, per les sigles en anglès) o el coronavirus de l’Orient Mitjà (MERS-CoV), també ha tingut l’habilitat de passar d’animals a humans.

    Es compara amb el virus de la grip, que es presenta en forma d’epidèmia estacional cada hivern al nostre hemisferi, un vell conegut que es vigila des de fa molt de temps. No obstant això, sobre el nou coronavirus encara sabem molt poc. Amparo Larrauri, que desenvolupa la seva tasca en el Grup de Vigilància de Grip i és cap de grup del CIBERESP en el Centre Nacional d’Epidemiologia-ISCIII, analitza les diferències entre els dos virus.

    Una de les coses que més preocupa és la taxa de letalitat del virus…

    És clar, saber quantes persones moren entre els que han contret la malaltia dóna una idea de la seva gravetat. Però aquesta és una de les coses més difícils d’establir. Es tracta d’un quocient entre un numerador (nombre de defuncions ocasionades per aquest virus) i un denominador (nombre de casos infectats per aquest virus), i aquestes dades canvien cada dia.

    Pot anar cap a una taxa de letalitat més gran si en aquest quocient el numerador (morts) augmenta amb els dies. Però també pot anar cap a una gravetat menor, si el què augmenta més és el denominador (casos que no acaben en morts).

    En l’actualitat hi ha uns 90.000 casos en investigació que són sospitosos a la Xina. Per tant és molt probable que el denominador augmenti molt i la taxa de letalitat baixi.

    Ara mateix, aquesta taxa de letalitat té un valor entre un 11 i un 14%, es pot comparar amb altres epidèmies?

    Es tracta només d’estimacions, és impossible conèixer la taxa amb exactitud encara. Cal tenir en compte que aquest 14% està tret d’un dels estudis més recents, però només ha tingut en compte les defuncions produïdes entre els casos hospitalitzats més greus.

    En principi, el què sabem és que seria bastant similar al què va passar amb la SARS el 2003, que va tenir una taxa de letalitat d’un 10%, mentre que en el MERS–CoV va ser més gran, del 32%. Per la seva banda, la grip posseeix entre un 10 i un 14% de letalitat en els casos hospitalitzats greus, la qual baixaria fins a un 6-7% si comptabilitzem les xifres d’hospitalitzacions sense aquests criteris de gravetat.

    I sabem la capacitat de virus de transmetre entre tota la població?

    Depèn de com sigui de patogen i transmissible, i això també pot canviar quan es coneguin més dades. Cada dia s’estudien més agrupacions de casos per observar quants episodis secundaris han sortit a partir d’un primari, el que s’anomena Ro.

    Mentre que aquest coronavirus té un Ro d’aproximadament un 2,2 (pot arribar entre 2 i 4), en la SARS teníem unes xifres força semblants: al voltant d’uns 3. No obstant això, el MERS–CoV, que era molt més patogènic, va tenir -i té, perquè no ha desaparegut- 1 transmissibilitat molt més baixa; igual que el de la grip, que és al voltant d’1,1-1,2.

    Com s’estan aplicant les mesures de control?

    De moment, el coronavirus provoca un 17% de casos greus però, un cop més, aquestes només són estimacions. Se li pressuposa una capacitat de provocar gravetat similar o una mica menor que la SARS.

    Cal aclarir que l’epidèmia de la SARS es va controlar totalment i en l’actualitat no hi ha virus en humans. Va durar 8 mesos, es van confirmar 8.000 casos al món i hi va haver 700 morts. Ara amb el coronavirus portem poc més d’un mes, hi ha confirmats més de 24.500 casos i gairebé 500 morts, amb tot just 200 casos fora de la Xina (només 24 casos confirmats a la Unió Europea).

    És aquest equilibri entre patogenicitat del virus i capacitat de transmissió el que determina com s’expandirà, però sobretot, com serem capaços d’aplicar aquestes mesures.

    Es recorda algun escenari anterior com el que hem vist aquests dies al país asiàtic?

    A la Xina estan fent una cosa increïble, mai vista. Crec que l’epidèmia de la SARS els ha ensenyat molt i és lògic que es prenguin altres pautes i s’hagin après lliçons. El fet que la Xina veiés que era una situació complicada i prengués mesures per evitar una major propagació és excepcional. D’altra banda, potser també es tracta de l’únic país en el qual es podien haver pres mesures d’aquest tipus.

    El que sí que està clar és que des que es va confirmar el primer cas el 31 de desembre fins ara hi ha hagut un gran desplegament d’informació que en altres ocasions no hi ha hagut i, sobretot, una actuació molt ràpida: es confirma un cas, i a la setmana ja tenim el genoma identificat. Això és un èxit de la coordinació de salut pública de tot el món.

    L’epidemiòloga Amparo Larrauri, durant l’entrevista. / SINC | Álvaro Muñoz

    Com es pot valorar el nivell d’alarma de l’epidèmia?

    No és una qüestió ni d’alarmar-se ni de donar-li poca importància. Si ve un cas, els sistemes de vigilància han de funcionar estrictament, identificar com més aviat millor els contactes potencials i fer un seguiment.

    En aquests moments el risc que se segueixi estenent la malaltia al món, sobretot a la Xina, és alt. El risc que s’identifiquin casos confirmats a Europa és relativament mitjà, ja que encara poden venir molts importats. Ara, el risc que es produeixin a Europa si les condicions de control i prevenció de la malaltia se segueixen adequadament, és baix.

    Per exemple, a Espanya, si s’apliquen estrictament les condicions establertes en els protocols consensuats pel tipus d’alerta i intervenen totes les comunitats autònomes i el centre d’emergències del Ministeri de Sanitat -coordinador de tot el brot-, el risc que es segueixi transmetent el virus és baix.

    Què passa amb els casos confirmats que no són greus? Quan s’acaba el seu període d’infectivitat?

    Qualsevol cas sospitós o confirmat se segueix durant 14 dies per prevenció. A més, el coronavirus sembla ser infecciós abans que s’iniciïn símptomes, tot i que encara no s’ha establert amb seguretat. Això que està alarmant la gent passa en gairebé tots els virus, com el de la grip, que es transmet entre 24 i 48 hores abans dels símptomes i fins a 4-5 dies després; o virus del xarampió, que es transmet 4 dies abans de tenir l’exantema.

    La capacitat de contenció d’una epidèmia va lligada al fet que sigui precisament el més greu possible. Perquè com més greu sigui, més casos hospitalitzats hi haurà, més mesures de contacte podem posar i més podem delimitar la situació. Però com menys greu es faci la malaltia, hi haurà més gent que ni tan sols vagi a metge i estigui transmetent. Per això ara s’afirma que les mesures han de ser estrictíssimes.

    A més, aquests virus també tenen la capacitat de generar grans transmissors o supercontagiadors. No és exclusiu del coronavirus, amb la SARS en un vol transoceànic es van establir més de 160 contagis.

    Estem inflant el risc del coronavirus pel que fa a la grip?

    Són més de 25.000 casos confirmats de coronavirus i 493 morts. Això és el que hi ha. Però és lògic que la gent compari amb el més pròxim, com la grip estacional. El problema és que la visió general de la grip del gruix de la població és errònia, no es tracta d’una malaltia lleu.

    En el nostre informe setmanal de vigilància de grip es pot veure com en la majoria dels casos produeix simptomatologia lleu. No obstant això, es produeixen altres casos veritablement greus que donen lloc a complicacions que provoquen la mort cada temporada d’hivern (entre 6.000 i 15.000).

    Aquestes morts es concentren a les persones que té alt risc de complicacions. I entre els casos greus, el 80% tenien malaltia de base, i entre les defuncions per grip, més del 90% tenien malaltia de base. Igualment, és difícil estimar el nombre de morts que produeix la grip, ja que hi ha moltes persones grans que es moren a casa i no van a l’hospital, com està passant també a la Xina.

    Què és el més preocupa els epidemiòlegs del coronavirus?

    El que més inquieta del coronavirus no és el nombre de morts, sinó que en tot just un mes tenim 25.000 casos. Això et dóna la idea que la transmissibilitat és bastant gran. I potser el problema no és la gravetat, sinó el possible col·lapse del sistema sanitari.

    A la Xina han fet un hospital amb 2.000 llits en vuits dies, i podrien tornar a fer-ho, però seria difícil en un altre país.

    Arribarem a pandèmia amb aquest virus?

    Una pandèmia passa quan un determinat agent es distribueix per tot el món i hi ha una transmissió sostinguda. Ara mateix amb el coronavirus no és el cas, però no es pot predir què passarà. Des de la grip H1N1 de 2009 no hi ha hagut cap.

    A Europa hi ha 24 casos, però no hi ha transmissió sostinguda. Hi ha un cas a França que s’ha donat a través d’un agrupament familiar i, dels 12 casos d’Alemanya, com a mínim 6 també estan relacionats.

    La clau està en la contenció. Mentre el virus no tingui una capacitat de transmissió interhumana brutal i puguem contenir-ho, passarà com amb la SARS, que va ser un gran problema sanitari però es va controlar. De fet, ja no hi ha aquest virus en l’ésser humà.

    Hi haurà més casos a Espanya?

    Possiblement, entra dins de l’esperable. L’important és poder explicar el seu origen i controlar-lo. Això dóna tranquil·litat, tot i que és normal que els sistemes de salut i la societat s’estressin davant d’una situació així. El punt d’imprevisibilitat i la novetat són els punts que marquen una epidèmia.

    Aquesta és una entrevista traduïda de l’Agència SINC

  • Residències: la qualitat assistencial comença per la direcció

    Les persones envellim, i certament que moltes vegades ens convertim en dependents. No serà mai la nostra decisió. Les famílies amb les circumstàncies en què vivim, unes podran optar perquè els avis i àvies puguin estar a les nostres cases però moltes vegades seran les residències les que hauran de tenir-ne cura d’ells i elles. Per això, quan succeeix, les famílies cerquen la millor atenció i tractament humà possible confiant en la professionalitat i empatia tant de la direcció com dels treballadors i treballadores.

    És ben cert que hi ha accidents. Les circumstàncies de dependència de les persones grans poden ser molt feixugues i els hi cal la cura que s’ha de tenir com si fossin a vegades uns nadons. Tendresa I’amor. Qualitat assistencial per les persones que estimem.

    Però aquesta confiança és fràgil i es pot trencar. Quan avisen a la família que una àvia s’ha donat un cop al nas i té un fort hematoma, i no hi ha prou explicacions o bé s’eludeixen. Fins i tot pot ser que et menteixin. Quan aquestes situacions es reprodueixen, un cop i un altre, bé per mala manipulació en canvis posturals, o per no haver-li posat les mesures de contenció que té indicades, ja parlem de mala praxis, que pot arribar a negligència.

    La família es pregunta com «d’una residència que era un model de referència, amb prestigi, amb un tractament humanitari i un personal competent i amb valors, s’està passant a tot el contrari».

    La resposta a la qüestió: una nova direcció que prioritza «infinitament més l’especulació, els beneficis i els actes de cara a la galeria en detriment del benestar dels residents. En conseqüència, la rotació del personal és molt més alta, molt del personal qualificat, i que estimen la professió ja no hi és».

    No es tracta pas d’un fet aïllat en una residència concreta (en aquest cas la Residencia Nostra Senyora del Tura a Olot). És el dia a dia en moltes residències. Ràtios de treballadors que es compleixen, i que comporten sobrecàrregues de treball inassumibles. En cremar el personal, es substitueix a vegades per personal sense la deguda formació. Com ressalta la família «el nivell qualitatiu ha baixat bruscament» i per tant estan els nostres avis i àvies en risc.

    Que li resta a una família afectada: alçar la veu, donar suport a la resta de famílies afectades i expressar la solidaritat als treballadors i treballadores que fan tot el possible per suplir les mancances reals. I finalment per responsabilitat, exigir una nova direcció que prioritzi les persones, recuperi la qualitat assistencial i la confiança de les famílies.

    Aquest és un article original de Marea Blanca

  • Prop de la meitat dels casos d’asma infantil a Barcelona són atribuïbles a la contaminació atmosfèrica

    Fins 1.230 casos d’asma infantil -el 48% del total- a Barcelona es podrien atribuir a la contaminació atmosfèrica cada any. És la principal conclusió d’un nou estudi de l’Institut de Salut Global de Barcelona, centre impulsat per «la Caixa», que a més conclou que els casos d’asma infantil relacionats amb la contaminació de l’aire a la ciutat podrien afectar més els nens i nenes menys desfavorits socialment.

    L’asma és la malaltia crònica més comuna a la infància i s’ha associat amb més morbiditat i mortalitat. Una recerca recent d’ISGlobal, realitzada amb la metodologia d’Avaluació d’Impacte en la Salut (HIA, per les sigles en anglès), apuntava que el 33% dels casos nous d’asma infantil a Europa eren atribuïbles a la contaminació atmosfèrica.

    Amb aquest mateix enfocament quantitatiu, el nou estudi s’ha centrat en estimar el nombre de casos d’asma infantil a la ciutat de Barcelona atribuïbles a tres contaminants atmosfèrics principals: diòxid de nitrogen (NO2), partícules fines (PM2,5) i carboni negre (BC). El treball, publicat a Environmental Research, va partir de dades del cens de població de la ciutat i va obtenir les taxes d’incidència d’asma en nens i nenes -entre 1 i 18 anys- de la base de dades de l’estudi de la Càrrega Global de Malalties (Global Burden of Disease). L’exposició als diferents contaminants es va calcular utilitzant un model estadístic harmonitzat (regressió d’ús del sòl o LUR).

    Per estimar la càrrega de malaltia de l’asma infantil, l’equip científic va plantejar dos escenaris diferents: el primer es basava en els nivells màxims anuals de contaminació atmosfèrica contemplats en les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). El segon prenia com a referència els nivells més baixos de contaminació de l’aire detectats en una revisió de 41 estudis científics anteriors.

    En el primer escenari, si es complissin les recomanacions anuals de l’OMS, Barcelona podria evitar fins 454 casos d’asma atribuïbles a NO2 (el 18% del total de casos) i 478 en el cas de PM2,5 (el 19%). En el segon escenari, amb els nivells més baixos de contaminació de l’aire, es podrien evitar 1.230 casos atribuïbles a NO2 (48% del total de casos d’asma), 992 en el cas de PM2,5 (el 39%) i 789 ( el 31%) en el cas del carboni negre.

    David Rojas, investigador d’ISGlobal i de la Universitat Estatal de Colorado i coordinador de la publicació, destaca que «es tracta de la primera avaluació quantitativa d’impacte en la salut, que inclou múltiples contaminants (NO2, PM2,5 i BC) i el desenvolupament de l’asma infantil, amb una perspectiva d’equitat en salut ambiental a Barcelona».

    L’estudi també es va proposar descriure la distribució de l’impacte de la contaminació atmosfèrica en el desenvolupament d’asma infantil segons el nivell socioeconòmic de les famílies. A partir de l’índex de privació Medea, es va classificar la població de Barcelona amb diversos indicadors educatius i laborals. En general, es va identificar diferències entre els grups socioeconòmics per a tots els contaminants estudiats. David Rojas explica que «l’anàlisi va mostrar més exposició a la contaminació atmosfèrica i casos d’asma infantil entre els grups menys desfavorits de la ciutat». «A Barcelona, a diferència d’altres ciutats, la població amb més poder adquisitiu tendeix a viure on hi ha més trànsit i contaminació de l’aire», afegeix.

    «El transport per carretera és una de les principals fonts de contaminació de l’aire», comenta Mark Nieuwenhuijsen, director de la Iniciativa de Planificació Urbana, Medi Ambient i Salut d’ISGlobal i un dels autors de l’estudi. «Barcelona necessita urgentment d’intervencions per reduir el volum de trànsit de vehicles motoritzats, que té un impacte negatiu en la salut dels nens i nenes que viuen a la ciutat”. «La reducció del trànsit no només disminuiria la contaminació atmosfèrica, sinó que també reduiria el soroll i els efectes de les illes de calor, i augmentaria els nivells d’activitat física, amb els beneficis que tot això comporta per a la salut», afegeix.

  • Mireia Ventura: «El fenomen de les noves drogues és perillós, no tenim molta informació»

    «Els mercats de la droga responen a l’oferta i la demanda, i actualment tenim els productes més purs i la quantitat més gran de drogues disponible». Mireia Ventura coordina el servei d’anàlisi de substàncies d’Energy Control, de l’ONG ABD, una iniciativa enganxada al terreny que es dedica a analitzar les drogues dels espais de festes i oferir informació «objectiva i veraç, sense pensar». També coordina la xarxa de serveis d’anàlisi d’Europa, la Trans-European Drug Information (TEDI), que monitora els mercats recreatius de drogues europeus.

    Ventura coneix la droga que circula pel carrer. I adverteix -sense moralines, com a informació de servei per a l’usuari-que la composició i disponibilitat de les drogues està canviant a Espanya i a Europa. Com a referència, la UE calcula en el seu últim informe sobre els mercats de drogues que el mercat de l’èxtasi mou uns 500 milions d’euros a l’any i produeix entre 50 i 70 milions de pastilles, cada vegada més potents i suficient producció per a proveir tot el consum europeu.

    Com tots els mercats, el de les drogues evoluciona, busca solucions quan es troba amb problemes, explica aquesta experta, llicenciada en Farmàcia. Un exemple, potser una mica extrem, del que inesperades que poden resultar les dinàmiques que el modelen: la celebració dels Jocs Olímpics de Pequín es va traduir en una sequera d’èxtasi a tot el món durant un temps.

    El motiu? Els precursors que utilitzen els productors d’èxtasi per fabricar la droga venien de la Xina, i amb el tancament de fronteres es va tallar l’aixeta, explica Ventura.

    Però, feta la llei feta la trampa. Com no es podia utilitzar el precursor estàndard (la substància química que, un cop tractada, es converteix en èxtasi), compta Ventura, els traficants van buscar una altra manera de fer MDMA. Perquè la demanda seguia allà.

    «Hi ha una certa lògica [per part dels cossos policials i de seguretat] que si controles la substància de la qual es parteix, no hi haurà drogues. Però els productors van trobar substàncies semblants, que a més ni tan sols estan en les llistes» de fiscalització de substàncies prohibides per l’ONU, argumenta.

    «Així, no estàs movent res [cap substància] il·legal. Això ha portat al fet que en la producció d’èxtasi s’ha abaratit molt el cost. Llavors, hi ha molt més MDMA en el mercat i la quantitat d’èxtasi en cada pastilla és més alta del que mai havíem vist», explica. «Fa uns deu anys, la dosi de cada pastilla era d’uns 50 mil·ligrams. Actualment, està en els 200».

    «Això és una informació molt important, perquè com és un mercat il·legal no es coneix», adverteix Ventura. I és una circumstància a tenir en compte a l’hora de consumir. «A la gent que ens contacta li sembla útil conèixer la composició de les drogues que consumirà i és sensible a adaptar el seu consum al contingut real de la substància que ha portat a analitzar. El missatge de la por ja no serveix amb aquesta població, cal donar missatges més immediats i adaptats a cada persona».

    L’efecte altaveu

    Aquesta experta, coneixedora del mercat de les drogues al carrer, adverteix també sobre els missatges que llancen els mitjans de comunicació («tenen un efecte altaveu») i sobre la proliferació de les anomenades «noves drogues», variacions de les drogues tradicionals, seguint el principi anteriorment explicat de cercar substàncies alternatives que no apareixen en els llistats de matèries prohibides per l’ONU.

    «La indústria farmacèutica ha investigat, i hi ha centenars de substàncies amb efectes semblants a les drogues que coneixem. Aquestes noves substàncies han proliferat en els països on la legislació és severa. Seguim amb el mateix principi de sempre: què vol consumir, consumirà; qui vulgui produir, produirà», relata Ventura.

    El problema d’aquestes substàncies és, precisament, que per ser noves no es coneixen bé els seus efectes. «Tenim molta informació de les drogues tradicionals», il·lustra l’experta. Com a resultat de dècades de consum per milions de persones, es coneixen els seus efectes a mitjà i llarg termini, com afecten les diferents persones.

    «El fenomen de les noves drogues és perillós, no tenim molta informació. No hi ha estudis mèdics darrere ni s’han consumit massivament. Algunes s’ha vist que són perilloses», afirma. «I el gran problema és que aquestes substàncies proliferen en centres de menors amb molts controls de drogues, perquè a l’ésser substàncies noves no apareixen en els controls».

    Es refereix Ventura per exemple al cànnabis sintètic, conegut com a Spice, que va proliferar en el seu moment. O les anomenades «sals de bany», que van aconseguir notorietat quan un sense llar als EUA va mossegar a un altre al mig del carrer, suposadament sota els efectes d’aquestes substàncies (més tard es va saber que l’home tenia problemes mentals i només havia consumit marihuana, però ja era tard). El mateix va passar amb uns productes anomenats legal highs, que es van comercialitzar al Regne Unit «en paquetets d’un màrqueting molt agressiu dirigit a joves. Els venien que era una barreja de plantes, vitamines, i que tot era legal. I com a les illes britàniques les drogues són poc disponibles, van proliferar molt», posa com a exemple.

    Ventura acaba plantejant els seus dubtes respecte als resultats de la guerra contra les drogues. «Ens vam plantejar si ha funcionat. La guerra contra les drogues realment és una guerra contra les persones. Evitar que hi hagi drogues en aquest món és una utopia, estaran sempre, i en el moment en què intentes obstaculitzar la producció de substàncies l’acaben pagant les persones», exposa.

    «No dic que no hi hagi d’haver un control de l’oferta, perquè està clar que el crim organitzat tampoc mira per les persones, però existeixen models en què la distribució de substàncies il·legals no ha de passar pel crim organitzat: passa amb les associacions de consumidors de cànnabis, on es cuida la producció pels responsables i més, amb una certa formació, poden proveir d’informació i reducció de riscos, gestió del consum… És un model molt més humà que mira per les persones», conclou.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Vaig estudiar neurociència per a comprendre la meva addicció a les drogues i ara sé que la cura no és allà

    Abans pensava que les addiccions eren causa de molècules anòmales en el cervell i que la neurociència podia curar-les. Vaig començar a aprendre com funciona el cervell després d’acabar en tractament per la meva addicció a les drogues a mitjans dels 80, una època en què les propietats curatives de la neurociència s’exageraven tant com els pentinats.

    Igual que moltes persones en aquells anys, m’imaginava el cervell com el director executiu d’un drama èpic, responsable únic de totes les meves accions, sentiments i pensaments. Quan em vaig doctorar en neurociència del comportament, el meu objectiu específic era trobar l’explicació neuronal de les meves decisions irracionals en les variacions químiques que alteren la forma en què funciona la ment.

    Quina era la falla neuronal que fa que trenquem promeses sinceres o que traïm les nostres conviccions més sòlides com a resposta a gairebé cada oportunitat de modificar la realitat? Les meves decisions es van tornar cada vegada més perilloses i desgavellades, a mesura que la possibilitat de sentir l’alegria passatgera d’una ratlla de cocaïna, la panxa plena d’alcohol o una pujada de marihuana superava les meves obligacions i el sentit comú.

    Exàmens finals, «últimes oportunitats» a la feina o el funeral d’un ésser estimat, per exemple, no eren més importants que l’oportunitat d’agafar qualsevol tipus de substància que pogués trobar. Per quan vaig tocar fons, l’elecció entre enfrontar-me a la crua realitat o consumir drogues ja no era realment una elecció: la regulació cortical (de l’escorça cerebral) ja s’havia transformat en impulsos i hàbits subcorticals.

    Es calcula que a escala mundial uns 35 milions de persones pateixen trastorns pel consum de drogues. Les causes d’aquest desastre de salut pública són complicades, però està generalment acceptat que la meitat de la contribució prové de riscos heretats i la resta seria una desafortunada combinació de factors mediambientals que interactuen amb aquesta vulnerabilitat biològica.

    De qualsevol manera, les addiccions han estat considerades principalment un problema personal provocat per un sistema nerviós descarrilat. L’alegre noció que el problema de les persones com jo jeu en nosaltres mateixos permet establir categories ben definides: malalt o sa, normal o anormal. Així, sembla que les persones que no han estat afectades personalment per l’epidèmia queden exemptes de responsabilitat.

    Trobarem les proteïnes desorientades o les seqüències relacionades al comportament desviat, traduirem aquest coneixement en intervencions biomèdiques i voilà! Curats.

    Aristòtil creia que la finalitat del cervell era refredar la sang. Grans descobriments a càrrec d’anatomistes del Renaixement -incloent a Da Vinci, Broca, Vesalius i Ramon i Cajal – van contribuir a cartografiar les estructures cerebrals i les seves funcions, però el progrés ha estat lent a causa de l’aclaparadora diversitat de les 100.000 milions de cèl·lules que té el cervell i les seves complexes interaccions.

    Quan estudiava a la universitat, em van ensenyar coses sobre el cervell com si fos qualsevol altre òrgan del cos i em van explicar que comprendre la funció d’un grapat de cèl·lules seria suficient per entendre-ho tot. Actualment, gairebé cap aspecte d’aquesta perspectiva simplista es considera cert.

    Un grapat de cèl·lules anormals pot provocar un atac cardíac o un melanoma, però els desordres de consum de substàncies impliquen grans franges de teixit neuronal i processos com la motivació i l’aprenentatge. No és viable extirpar les cèl·lules o substàncies químiques cerebrals responsables d’aquestes funcions. A més, la possibilitat de trobar un gen o substància química específica que sigui responsable del comportament addictiu és nul·la.

    El meu propi camí per allunyar-me del cicle destructiu de l’addició va començar amb factors fora del meu cap, en lloc d’intervencions biològiques directes. Quan vaig poder veure clarament la tremenda factura que m’estava passant la meva addicció a les drogues i vaig decidir intentar mantenir-me sòbria, em vaig recolzar en tots els recursos que tenia al meu abast.

    Vaig tenir la fortuna de comptar amb ajuda clínica, caps comprensius, vaig poder caminar pel bosc, compartir cafè, llàgrimes i rialles amb nous amics que eren al mateix camí que jo. Vaig posar en acció meu costat obsessiu-compulsiu per estudiar biopsicologia i vaig confiar en el poder curatiu del pas del temps.

    Cadascuna d’aquestes experiències va tenir un impacte en l’estructura i les funcions del meu cervell. I aquesta és la idea que vull transmetre. Hagués estat més efectiu algun (un altre) tractament farmacològic, un tractament elèctric que ataqués els «circuits addictius» o un procediment de modificació genètica -que sens dubte arribarà aviat ala teva clínica més propera-?

    La investigació biomèdica està en auge, però jo em mantinc cautelosa i esperaré asseguda. Si bé la pèrdua del meu idealisme ingenu es va forjant des de fa temps, recentment he ampliat la meva perspectiva, juntament amb proves empíriques.

    Està clar que la salut mental implica importants funcions i connexions cerebrals tant com altres coses: recuperar o mantenir saludables les funcions cerebrals és un esforç a llarg termini. Donades les constants i il·limitades interaccions cerebrals, podríem anticipar que trobarem intervencions més eficients i més efectives per combatre els desordres de consum de substàncies a través de les seves connexions que basant-nos en tractaments individuals que intentin modificar directament l’activitat cerebral.

    Durant els meus més de 30 anys de carrera dins de la neurociència, la lliçó més potent que he après és que el cervell i el comportament són producte de múltiples influències que interactuen entre si i les més poderoses d’elles estan fora del cap i, per tant, fora del nostre control individual.

    El cervell actua com un conducte d’aquestes influències per conformar la nostra identitat, però el cervell no és la font. Per això, l’addicció és el símptoma d’una malaltia, en lloc de la seva causa.

    Judith Grisel és psicobióloga i autora de ‘Mai és suficient: la neurociència i l’experiència de l’addicció’

    Traduït al castella per eldiario.es per Lucía Balducci

  • Barcelona proposa nous menús escolars amb menys carn vermella i més proteïna vegetal

    L’Ajuntament de Barcelona i l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) han consensuat una nova proposta de menús escolars amb menys carn vermella i/o processada i més proteïna vegetal. La nova recomanació insisteix en la importància d’utilitzar oli d’oliva per amanir i cuinar, així com incorporar més amanida a la guarnició i fruita fresca a les postres. La proposta, que implica també incorporar més productes de proximitat i de temporada, s’ha començat a treballar també amb el Consorci d’Educació de Barcelona per tal que tots els menjadors dels centres educatius de la ciutat puguin incorporar aquestes recomanacions el més aviat possible. L’any 2021, de fet, Barcelona ha estat designada com a Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible.

    D’entrada, com a mínim hi ha sis escoles vinculades a la Xarxa d’Escoles + Sostenibles que promou l’Ajuntament de Barcelona que apliquen o aplicaran durant aquest mateix any els canvis. Les sis escoles tenen alumnat infantil i de primària d’entre 3 i 12 anys i, en el marc de la prova pilot, rebran assessorament i acompanyament professional per part de l’ASPB per resoldre els dubtes que puguin anar sorgint i per fer que els canvis en la dieta dels alumnes es faci de la manera més senzilla i ràpida possible.

    La iniciativa forma part del centenar de mesures que l’Ajuntament de Barcelona s’ha proposat impulsar en l’actual context de declaració d’emergència climàtica a la ciutat el passat 15 de gener. Concretament, es tracta d’implantar i promoure dietes més saludables i baixes en carboni a les escoles amb productes de temporada, proximitat i ecològics, així com reduir el consum de proteïna animal per adequar-ho a les recomanacions d’organismes especialistes com són l’Agència Internacional del Càncer (IARC) o bé l’Agència Espanyola de Consum, Seguretat Alimentària i Nutrició (AECOSAN), entre d’altres. Aquests canvis en els menús escolars caldrà introduir-los sempre tenint en compte el preu públic màxim de menjador establert pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya i, lògicament, amb la complicitat de les diferents Associacions de Famílies d’Alumnes (AFA) i de les diferents empreses gestores de cada menjador. A la pràctica suposa que la presència de proteïna animal (carn vermella, carn blanca, ous o peix) es limiti només als segons plats del menú i durant com a màxim tres dies a la setmana i que, els altres dos dies, el segon plat sigui a base de proteïna vegetal (principalment llegums).

    L’evidència científica actual estableix que les dietes calòriques amb excés de proteïna animal, greixos saturats i productes ensucrats i processats té efectes negatius per a la salut i incrementa el risc de patir malalties cardiovasculars, diabetis o càncer, entre d’altres. A més a més, aquest tipus de dietes també tenen un impacte en el medi ambient i generen majors emissions de gasos contaminants durant el seu procés d’elaboració, a banda de promoure un ús intensiu de productes químics, la desforestació i la reducció de la biodiversitat. És en aquest sentit que la dieta mediterrània de proximitat, rica en fruites, verdures, llegums, fruits secs i oli d’oliva, amb consum moderat de cereals i petites porcions de proteïna animal i làctics, segueix essent un factor promotor de la salut de gran importància per a l’entorn més immediat i per al medi ambient en general. S’estima que amb la reducció de la proteïna animal dels menús escolars a tres dies per setmana respecte a la seva presència actual s’aconseguiria una reducció del 23% en les emissions de gasos d’efecte hivernacle associades a la producció d’aquests menús.

    Segons recullen els diferents informes fets per l’ASPB, hi ha dades molt concretes que reforcen aquesta voluntat municipal de canvi en els menús escolars, i que passen per l’evidència que l’actual alimentació dels infants i adolescents és francament millorable i que la mateixa població barcelonina està d’acord amb la implantació d’aquests canvis. Entre aquestes dades, trobem que el 78% dels infants de 3 i 4 anys i el 42% dels adolescents de 13 a 19 anys mengen carn tres o més vegades a la setmana, el llindar per sobre del qual es considera que se’n fa un consum excessiu.

    El 43% dels infants de 8 i 9 anys prenen brioxeria i el 80% dels adolescents prenen refrescs per sobre de la freqüència recomanada, la qual cosa vol dir més de tres vegades al mes. En relació, el compliment de la recomanació de menjar diàriament 5 peces de fruita i verdura és molt baix. Més del 80% dels infants i adolescents no la segueixen. Així, al voltant del 13% dels infants de 8 i 9 anys pateixen obesitat. La prevalença és més alta en les escoles dels territoris amb indicadors socioeconòmics més desafavorits. Entre els infants, l’obesitat en els nens s’associa a menjar sols i a no menjar a l’escola, quelcom que no es produeix amb la mateixa intensitat entre les nenes. Entre els nois i adolescents l’obesitat és més freqüent quan es menja davant de les pantalles.

    Per últim, des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona també destaquen que segons els resultats de l’últim baròmetre municipal, el 89% dels veïns i veïnes de Barcelona es declaren molt o bastant preocupats pel canvi climàtic; el 80% considera que això tindrà afectació sobre la seva vida; un 84% es mostra disposat a comprar productes d’alimentació de proximitat com a mesura per disminuir el seu impacte, i un 65% també és favorable a reduir el consum personal de carn.

    Des de l’Ajuntament asseguren que aquesta no és la primera mesura que pren Barcelona per vetllar per una alimentació saludable a les escoles de la ciutat. Als 101 centres de la Xarxa d’Escoles Bressol Municipals ja s’han introduït millores molt significatives en la mateixa línia. Així mateix, l’ASPB ja ofereix actualment als centres el Programa de revisió dels Menús Escolars (PreME), d’acord amb el departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. Segons els indicadors recollits fins ara, i que surten de la revisió de 116 centres educatius feta durant el curs 2018-2019, hi ha indicadors molt positius, com és el fet que el 92% compleixen les freqüències recomanades de verdures o el 89% de llegums en els primers plats. Ara bé, també s’ha observat que el 34% dels centres consumeixen carn vermella i/o processada dos o més cops per setmana, quan l’actual recomanació és que sigui només una vegada, o bé que el 90% de les escoles no ofereix setmanalment cap proteic vegetal com a segon plat, com podrien ser llegums o altres proteïnes vegetals de producció local. Igualment, també s’ha detectat que es podria incrementar la presència de l’oli d’oliva i de la fruita fresca com a postres.

  • Les famílies assumeixen gairebé la meitat del que costa un tractament per càncer: 40.000 euros de mitjana

    L’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) ha calculat el cost econòmic que té per al país «el repte més gran sociosanitari a què ens enfrontem: el càncer». El resultat: estimen les despeses sanitàries, familiars, laborals i socials de la malaltia en 19.300 milions d’euros anuals. Una quantitat que equival a l’1,6% del Producte Interior Brut i al 90% del pressupost de la Comunitat de Madrid. D’aquests 19.300 milions, el 45%, gairebé 8.700 milions d’euros, els paguen de manera directa o indirecta els mateixos pacients i les seves famílies. La resta, el 55%, entra dins del Sistema Sanitari. La mitjana del que costa cada tractament complet de càncer la situen en 90.000 euros, fet que suposa que a cada casa d’una persona afectada s’assumeixen de mitjana 40.500 euros durant els anys que duren la malaltia i les seves conseqüències.

    Les dades són les conclusions d’un estudi que ha elaborat per l’AECC la consultora Oliver Wymann i que fan públic aquest febrer, pel Dia Mundial de la Lluita contra el Càncer. Valoren les despeses mèdiques directes (tractaments i medicines), que xifren en 9.330 milions totals; les despeses mèdiques no directes (relacionats amb les cures), en 2.220 milions; i altres indirectes relacionats amb la productivitat (baixes laborals, reduccions de jornada o discapacitats), a 7.750 milions.

    L’exemple que posa Noema Paniagua, directora de l’AECC, per il·lustrar la part que han d’assumir les famílies és «una parella en què tots dos treballen i tenen un fill en comú. A ella li diagnostiquen un càncer i perden ingressos per la baixa, s’han de pagar allotjament a prop de l’hospital o taxis, sufragar medicines que no entren per la Seguretat Social com per exemple cremes per a la radioteràpia, buscar ajuda professional per donar suport a casa la cura d’un menor. D’això parlem quan parlem de l’impacte en les famílies». El primer any de malaltia, expliquen, la despesa és bàsicament mèdica, com radioteràpies i cirurgies suportades per la Seguretat Social. És a partir del segon quan «hi ha una despesa que no es veu tant i que sustenten majoritàriament les famílies».

    Un creixement del 3% anual

    L’any 2019 es van diagnosticar 257.562 casos nous de càncer a Espanya. L’AECC calcula que la malaltia afecta en total a 1,5 milions de persones al nostre país i que el cost anual s’anirà incrementant de manera paral·lela a com evoluciona la incidència, és a dir, a un 3% anual. El 40% de les persones afectades actualment estan en edat laboral, una dada que és clau per xifrar els costos econòmics. El cost no és igual per a tots els tipus de càncer: per exemple, el cost mitjà anual més elevat és per a un estadi local o metastàtic del càncer hematològic, que arriba als 55.578 euros.

    L’AECC vol incidir en la prevenció com a resposta. A «la construcció des de les institucions d’hàbits saludables» que defensen fan especialment esment a endurir la Llei Antitabac. Eliminar el consum de tabac a Espanya, que provoca el 85% dels càncers de pulmó, reduiria en un 30% dels casos i, en termes econòmics, estalviaria al voltant de 5.700 milions d’euros anuals. Demanen pel mateix motiu mesures per reduir o eliminar el consum d’alcohol, que causa el 10% dels càncers en homes i el 3% en dones; i l’obesitat, relacionada amb vuit tipus diferents, que causa del 4% de diagnòstics.

    Insisteixen així mateix en la detecció precoç, «vital en la disminució de la malaltia i mortalitat». Ara mateix, els casos de càncer que tenen programes de cribratge en el Sistema Nacional de Salut són el de mama, el de còlon i el de cèrvix. El programa del de mama arriba, segons dades de l’AECC, al 89% de les dones a les quals cobreix; el de còlon al 66% i el de cèrvix al 79%. Detectar aquests tipus de càncers en estadis precoços en un 100% suposaria un estalvi de 1.000 milions d’euros, que beneficiarien a gairebé 40.000 persones a l’any.

    També diuen, des de l’Associació, a impulsar l’aplicació d’investigacions científiques «que s’han demostrat eficaços». Per exemple, han fet a l’accent en la possibilitat d’implantar proves per al diagnòstic precoç de càncer de pulmó. Citava concretament l’estudi europeu Nelson, que ha demostrat que amb el sistema de tomografia computada de baixa dosi de radiació per a persones en risc -fumadores i exfumadores- reduiria la mortalitat en un 23%.

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • Salut estima que es diagnosticaran uns 39.000 nous casos de càncer a Catalunya el 2025

    El Departament de Salut, a través del Pla director d’oncologia, estima que es diagnosticaran uns 39.000 nous casos de càncer a Catalunya el 2025, uns 1.800 nous casos més respecte al 2020, amb prop de 37.200 nous casos. El factor que més contribuiria a aquest increment seria l’efecte de l’envelliment de la població. Aquestes dades, que no inclouen el càncer de pell no melanoma, s’han fet públiques coincidint demà amb la commemoració del Dia Mundial contra el Càncer.

    En homes, s’espera un increment d’un 3,4% del nombre de casos de càncer el 2025 respecte del 2020. El càncer de pròstata és el tumor més freqüent (20,9% del total), seguit pels tumors colorectals, de pulmó, de bufeta urinària i ronyó. Aquests tumors constitueixen gairebé un 66% del total dels tumors diagnosticats en homes. Segons les projeccions del Pla director d’oncologia, el nombre de casos d’aquests tumors augmentaria, excepte en els de pulmó, que es reduiria un 4,2% per la disminució de la prevalença de tabaquisme en la població masculina en les darreres dècades.

    En dones, s’espera un augment d’un 6,8% del nombre de casos de càncer el 2025 respecte del 2020. Actualment, el càncer de mama és el tumor més freqüent (28,6%), seguit dels tumors colorectals, de pulmó, de cos uterí i de limfoma no hodgkinià. Aquests tumors suposen gairebé un 60% del total de casos de càncer diagnosticats en dones. En els pròxims 5 anys, s’espera un augment de tots aquests casos de càncer, amb un increment més elevat del de pulmó, un 28,5%. Aquest fet s’explicaria per l’augment de la prevalença del tabaquisme en les dones en les darreres dècades.

    Supervivència al càncer

    La supervivència als 5 anys del diagnòstic de càncer ha millorat entre un 3% i un 5% en la població catalana, dada observada a partir de la comparació dels períodes 2000-2004 i 2010-2014. En homes, un 57% dels pacients diagnosticats de càncer sobreviuen a la malaltia als 5 anys. En aquest sentit, destaca l’elevada supervivència, d’un 92%, en pacients de càncer de pròstata, i l’alta letalitat per als diagnosticats de càncer de pulmó, amb una supervivència del 14%.

    En dones, la supervivència al càncer és d’un 64%, un 7% més que en els homes. La supervivència per a pacients diagnosticades de càncer de mama és del 89%, mentre que baixa fins al 21% per a les diagnosticades amb càncer de pulmó.

    El Pla director d’oncologia calcula les projeccions de la incidència del càncer a Catalunya i les estimacions de la supervivència relativa als 5 anys dels pacients diagnosticats a partir de les dades dels registres de càncer de Girona i Tarragona.

  • Els mites (o els miratges) de la medicina

    Per sortir de la crisi en què es troben avui els sistemes públics de salut caldrà desterrar el mite, sostingut – interessadament – de fa molts anys, que aquests sistemes, amb valors, objectius, planificació i organització, són els millors per la salut de la població. Aquesta creença està ancorada en el segle passat. Els Sistemes actuals de Salut del nostre món desenvolupat estan al servei de la malaltia i dels interessos de mercat i corporatius. No estan per la Salut.

    La Sanitat amaga els seus problemes darrere de la falta de recursos quan el veritable problema de la pèrdua de qualitat i la insostenibilitat és l’actual model de Sistema Públic centrat en la malaltia quan ja està instaurada, l’alta tecnologia i el fàrmac, a més de no fer front a la majoria dels determinants de la salut que estan fora del Sistema sanitari, que són socials i econòmics.

    Ara resulta que ens falten cada any 5000 milions d’euros en sanitat pública a Catalunya per comparar-nos amb altres països d’Europa, això segons l’estudi presentat recentment pel «Cercle de Salut». Aquest estudi titulat La malaltia de la sanitat catalana. Finançament i governança, ha estat realitzat per dos prestigiosos economistes de la salut, el seu títol prometia, ja que sembla reconèixer, amb el terme malaltia, el que en diem crisi profunda del Sistema, però, com bons professionals no qüestionen la «política», ni els valors i si el model del Sistema en crisi és avui l’adequat per la salut. L’estudi se centra a comparar els nostres recursos amb els dels altres països i comunitats semblant a les nostres i quantifiquen que estem pitjor (la part del finançament) però la part anunciada al títol sobre governança ocupa dues pàgines de les 125 de l’estudi, amb recomanacions altre cop genèriques: cultura sanitària de la ciutadania, millors polítiques i gestió, més eficients, etc.

    Estaria bé estendre aquesta part i fer propostes de com gastar millor (en resultats de salut de la població) aquests recursos que ens falten o seguir amb el model que prioritza l’atenció a la malaltia instaurada, els fàrmacs, l’hospital sofisticat, l’alta tecnologia, etc. és a dir el mite de la medicina, per contes de prioritzar els recursos (a més de la lluita contra els determinants negatius, econòmics i socials, de la salut) i en la salut pública, la prevenció (amb evidència científica) i la promoció de la salut, en l’Atenció Primària i Comunitària, en l’apoderament dels ciutadans i ciutadanes i en el bon tracte i condicions laborals dels treballadors del Sistema. Respecte a la importància de l’Atenció Primària per la salut de les persones recentment el FOCAP ens recorda els fonaments de la gran mestra Barbara Starfield.

    Cada vegada són mes les veus que reivindiquen avui aquest canvi de paradigma en la Salut, en les prioritats de despeses dels diners públics, en l’avaluació transparent dels resultats en salut i benestar, en la disminució de les desigualtats socials en salut, en l’eficiència i sostenibilitat del Sistema, en la seva qualitat (no tan mesurada en casos mediàtics i tractaments sofisticats que alimenten el «miratge») sinó qualitat en l’accessibilitat al Sistema com: llistes d’espera, accés a urgències, resolució, agilitat de processos, satisfacció percebuda de ciutadania i de professionals. Crec que aquestes propostes són urgents per no seguir en el camí equivocat.

  • El sindicat Metges de Catalunya veu “insuficient” l’increment del pressupost sanitari aprovat pel Govern

    Metges de Catalunya (MC) valora positivament el desbloqueig de la política pressupostària de la Generalitat, però considera “insuficient” l’increment de 913 milions d’euros per a la sanitat pública que ha aprovat aquest dimecres el Govern, ja que “no permet recuperar els nivells de despesa de l’exercici de 2010, previ a les retallades, i continua alimentant l’infrafinançament crònic del sistema”.

    El sindicat assenyala que la inversió sanitària global prevista per a enguany, de 9.789 milions d’euros, “encara està 86 milions per sota de la de fa una dècada”, quan el pressupost consolidat de Salut va ser de 9.875 milions, i, per això, considera “indispensable” que, en la tramitació parlamentària dels comptes, es millori el finançament de la xarxa pública de salut “per tal de donar resposta als nous requeriments del sistema”.

    “La sanitat catalana necessita girar full de les retallades i començar a recuperar el temps perdut, si vol sortir del pou i apropar-se als nivells de despesa sanitària dels països europeus del nostre entorn”, ressalta l’organització, que adverteix que mentre Catalunya destina un 3,7% del seu producte interior brut (PIB) a la sanitat pública, l’Europa dels Quinze hi dedica de mitjana un 7,2%, segons les dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) corresponents a 2018.

    Respecte a la incorporació de 1.400 nous professionals sanitaris a l’atenció primària, mesura prevista en el projecte de pressupostos per al 2020, MC creu que el creixement serà “exigu”, atès que la plantilla del primer nivell assistencial ja ha perdut més de 850 efectius des de 2010, comptabilitzant únicament la retallada de personal mèdic.

    D’altra banda, el sindicat “posa en dubte” l’eficàcia del nou pla de xoc anunciat per reduir les llistes d’espera, amb una dotació de 20 milions d’euros anuals, tenint en compte que el darrer pla de contingència, impulsat el 2017 per l’anterior conseller de Salut, Antoni Comín, “només va aconseguir contenir les dilatades demores sanitàries, tot i disposar d’una partida addicional de 57 milions d’euros, 37 més que ara”.