Que el sistema sanitari espanyol i, per extensió, el català pateixen un infrafinançament crònic és una evidència acceptada universalment. Des de fa anys la despesa sanitària per habitant de Catalunya es troba a la cua del conjunt de les comunitats i nacions de l’estat. En la presentació del pressupost 2020 la consellera Alba Vergés ha remarcat que a Catalunya som líders en recerca, trasplantaments, assaigs clínics, i en compra pública innovadora de serveis. Es troba dins la lògica política el fet que oblidés parlar del lideratge català en llistes d’espera, de la saturació crònica dels serveis d’urgència, de la disminució de recursos humans professionals especialment a l’atenció primària i comunitària, de la precarietat laboral, de la paràlisi legislativa del govern i d’una conselleria que porta més de 10 anys sense introduir en el sistema sanitari cap projecte innovador que contribueixi, almenys, a aturar el deteriorament de la situació. En el camp de l’atenció primària i comunitària l’exemple paradigmàtic d’aquesta inacció el trobem en el projecte ENAPISC (estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària) que porta ja 4 anys donant voltes pels calaixos del departament sense que fins avui es tingui constància del seu futur, probablement semblant al d’altres que el van precedir fa anys.
Ja he comentat en diverses ocasions en aquest mateix mitjà que els problemes del nostre sistema sanitari s’han accentuat amb la crisi de 2008 però que les causes són més profundes, que cal buscar-les en l’esgotament cada cop més clar del model sanitari i en la seva incapacitat per respondre de forma efectiva i eficient a les necessitats de benestar i salut de la societat del segle XXI. També he afirmat reiteradament que els problemes no es resoldran vessant més recursos per continuar fent més del mateix. Cal generar nous equilibris estratègics en un sistema enlluernat per la tecnologia i que continua menyspreant els abordatges més globals i intersectorials dels problemes i els determinants de salut així com les actuacions proactives sobre les patologies cròniques.
La lluita contra la visió a curt termini dels polítics i la seva inacció estratègica no la guanyarem els professionals i les nostres organitzacions. Mentre no es generi una dinàmica social que exigeixi canvis no avançarem pràcticament res. Com teòrics experts en el camp sanitari hem de prioritzar les accions dirigides a fer veure a la gent els riscos que per a la sostenibilitat del sistema i l’atenció de les necessitats de salut personal i col·lectiva se’n deriven de la paràlisi política. Solament d’aquesta forma, amb la pressió derivada des de la ciutadania, serem capaços d’ajudar a generar estratègies de canvi progressista.
Eva Millet és periodista i va començar a escriure sobre educació en el moment que es va convertir en mare. El 2016 va publicar Hiperpaternidad, que és el terme utilitzat als Estats Units per definir una criança intensiva i obsessiva basada en la sobreprotecció dels fills i la saturació de les seves vides amb múltiples activitats. Més endavant, va publicar Hiperniños: hijos perfectos o hipohijos? (2018), on analitzava l’impacte d’aquest tipus de criança sobreprotectora en el desenvolupament dels fills. Ara acaba de treure Niños, adolescentes y ansiedad: ¿Un asunto de los hijos o de los padres? (Plataforma), llibre en el qual fa una radiografia de com l’ansietat es manifesta en els infants i adolescents i les causes que la poden propiciar.
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), més de dos-cents setanta milions de persones al món pateixen trastorns d’ansietat. La mateixa organització calcula que entre un 10% i un 20% de nens i adolescents a tot el món experimenten trastorns mentals, el més comú dels quals és l’ansietat. Segons Millet, es tracta d’un trastorn especialment alimentat per les vides frenètiques que porten els nens i adolescents. Considera que la hiperpaternitat i l’ansietat van de la mà i, per això, aquest últim llibre que publica suposa, en certa manera, el tancament d’una trilogia.
Vivim en un entorn ansiós. Això ha fet augmentar l’ansietat?
L’ansietat és una emoció molt humana, primària. Sempre ha estat allà. Hi ha dos corrents, una que diu que ara hi ha més ansietat que mai i una altra que diu que sempre n’hi ha hagut, però que el que passa és que ara se’n parla més, es diagnostica més i, en definitiva, que hi ha més noció de l’ansietat. Jo crec que és una suma de les dues visions, però sí que és cert que hi ha un ingredient fonamental que fa que hi hagi més ansietat, que és el ritme frenètic en el qual vivim. Aquest no parar, aquesta híper estimulació, genera molta ansietat.
Al llibre expliques que l’ansietat, en certa manera, pot ser positiva. Quan aquesta «ansietat aliada» es converteix en negativa i s’ha de tractar?
Ben portada i en les dosis adequades, l’ansietat és importantíssima. La necessitem per arribar als nostres objectius. Però quan es desborda et fa la vida impossible. El problema arriba quan no et deixa viure bé. Quan es converteix en un obstacle en la teva vida i tu ja no funciones. Pots tenir ansietat una setmana abans dels exàmens, però quan ja han passat els exàmens i segueixes sense dormir, amb taquicàrdies, amb suors o mal de panxa, aleshores, aquesta ansietat s’ha de començar a tractar. La màxima expressió de l’ansietat és quan es produeix un atac de pànic, això és un avís que alguna cosa no va bé.
Creus que la precarietat laboral també influeix en l’ansietat?
Sí, la idea que el món s’acaba i que tot és molt difícil ens crea molta ansietat. Estem en temps particularment ansiògens, i per aquest motiu és important aprendre a lidiar amb aquesta ansietat i tenir-la a ratlla, així com posar en marxa eines per no caure en ella. Perquè l’ansietat sempre hi és. I, a més, és molt subjectiva. El que a tu et pot crear ansietat a mi em pot semblar una cosa sense importància, i viceversa. Per tant, no només influeix l’entorn, sinó també les característiques de la mateixa persona i l’educació que ha rebut. És una emoció molt misteriosa, molt difícil de definir, és allò de “no sé què em passa, però no estic bé”. La por és causada per una cosa concreta, tangible. Però, en canvi, l’ansietat és la por a la por. És molt més abstracte.
Eva Millet ha aprofundit en els últims anys en l’estudi de la hiperpaternitat, un tipus de criança sobreprotectora. | Èlia PonsEn els teus anteriors llibres parles de la hiperpaternitat, dels pares que protegeixen massa els seus fills. Quina relació hi ha entre hiperpaternitat i ansietat? Un nen sobreprotegit té més possibilitats de tenir un comportament ansiós?
Un dels combustibles de la hiperpaternitat és l’ansietat. Aquesta idea d’estar molt a sobre del nen perquè no li passi res i perquè triomfi i arribi on jo vull és un gran generador d’ansietat. I aquesta ansietat dels pares perquè el seu fill sigui el millor és transmesa als fills. Per una banda, es tradueix en unes grans expectatives. Si els teus pares estan súper pendents de tu, ho donen tot i esperen molt de tu, tens un pes i una pressió important. I tot això genera inseguretat als fills. D’altra banda, tenim l’estil de vida frenètic que aquests nens porten, i que és una conseqüència d’aquesta hiperpaternitat. Aquest no parar, fent moltes activitats extraescolars, genera estrès a l’infant. Perquè no paren igual que no paren els adults. Hi ha nens que estan fent vides de miniadults i tenen una agenda de ministre. Si gestionar el meu estrès ja em costa, imagina’t un nen de sis anys que està tot el dia cap amunt i cap avall. La tasca dels pares és criar persones ben educades, però si com a pare vols tenir un Einstein, això és impossible.
També és molt interessant veure com l’ansietat s’està convertint també en un signe de cert status. Al món acadèmic anglosaxó, per exemple, un nen o adolescent amb ansietat té més temps per a fer un examen. Hi ha pares que van bojos perquè els seus fills els diagnostiquin amb trastorns d’ansietat, perquè així tenen certs avantatges. És surrealista. L’ansietat s’està convertint en un «bé». S’està convertint gairebé en un producte capitalista.
Com hauria de canviar l’educació que reben els nens?
Com diu el pedagog Gregorio Luri, tots els nens tenen dret a tenir uns pares relaxats. Estem en un moment molt ansiós, i el que jo reivindico és que parem una miqueta, que això no és una cursa d’obstacles, que la infància és un moment gairebé sagrat de la vida de cadascú i que els nens tenen dret a viure com a infants. Tenen dret a tenir temps per fer les coses que fan els nens, com jugar. Jugar és importantíssim i els nens del segle XXI, del primer món, no juguen. No tenen temps, les seves agendes de ministres no ho permeten.
Com es pot gestionar i prevenir l’ansietat en els nens i adolescents? Quin hauria de ser l’ambient adequat perquè creixin?
Hi ha diverses formes. Dormir, per exemple, és una manera natural de prémer el botó reset. També ajuda portar una bona alimentació, ja que hi ha una vinculació entre el que mengem i com funciona el nostre cervell i les nostres emocions. I, sobretot, portar una vida més relaxada, més en contacte amb la natura, amb uns ‘tempos’ menys embogits. També es pot fer un treball des de les escoles. N’hi ha algunes que estan incorporant l’educació emocional, i és una bona manera de prevenir l’ansietat. Està molt bé que s’eduqui en les emocions, que s’expliqui què és l’ansietat, però jo penso que això és una feina bàsicament dels pares. Com a pares hem d’arriscar-nos a que els nostres fills s’equivoquin, que pateixin una miqueta de tant en tant, i educar-los en la responsabilitat, que sàpiguen que són responsables dels seus actes. Nosaltres hem de deixar anar aquesta ansietat que portem a sobre i que transmetem als nostres fills. Com no ens repensem el model actual, no anem bé.
Eva Millet, amb el seu últim llibre, durant l’entrevista. | Èlia Pons
Als nens habitualment els costa més expressar el que senten i, per tant, pot ser més difícil detectar l’ansietat. Quins poden ser els senyals d’alerta més habituals?
Si als adults ja ens costa explicar que tenim ansietat, pels nens és encara més difícil. No la saben expressar, aleshores hem d’estar alerta a una sèrie de símptomes, com per exemple petites malalties o molèsties continuades, com patir mal de panxa o mal de cap constantment. Coses que no tenen una explicació medica clara, però de la qual els nens sempre es queixen. La reticència d’anar a llocs que els agradava anar, per exemple a l’escola o a una festa d’aniversari, són petits signes d’alerta que com a pares hem de tenir en compte. També el mutisme, deixar de parlar. Això va relacionat amb la fòbia social, un dels trastorns d’ansietat més comuns en els adolescents. No dormir bé o tenir molts malsons també pot ser un símptoma. També pot ser la falta de gana o, a l’inrevés, tenir molta gana, les exageracions. En els adolescents els símptomes ja són més clars, ja són fòbies específiques, tenir molta por a equivocar-se, a fer el ridícul…ja es manifesten d’una manera més madura. En definitiva, els senyals d’alerta poden ser qualsevol cosa que com a pares detectem que no es correspon amb la manera com són els nostres fills. Tot allò que ens faci formular la frase: «no reconec el meu fill».
De quina manera les pantalles i les xarxes socials influeixen en l’ansietat dels joves?
Les pantalles són grans generadors d’ansietat. Per una banda, a causa del seu component addictiu. Les xarxes socials, els jocs d’ordinador… estan dissenyats per enganxar, i quan no pots consultar el mòbil o no pots jugar a un joc perquè no tens bateria, això fa que generis estrès i ansietat. Hi ha aquesta part purament biològica, física, i després hi ha la part que sobretot afecta més als adolescents, que és l’ansietat per la necessitat d’agradar, que t’acceptin, de no fer el ridícul, d’aconseguir més likes. També hi ha l’ansietat que et provoca veure que els altres s’estan divertint i tu no, que s’ho estan passant millor que tu. I és tot mentida, però clar, per arribar a aquesta conclusió has de tenir una certa maduresa.
Quin paper hi juga la classe social?
Per escriure el llibre, vaig parlar, per una banda, amb adolescents d’una escola de Barcelona per a famílies més aviat benestants, i estaven tots posseïts per l’ansietat. Tenien molta angoixa a l’hora de prendre decisions, per por a equivocar-se. A una noia amb la qual vaig parlar, per exemple, escollir el tema del Treball de Recerca li provocava una ansietat brutal. Aquests nens eren un reflex molt clar d’aquesta criança fruit de la hiperpaternitat. D’altra banda, també vaig parlar amb uns adolescents tutelats, i aquests tenien una concepció molt diferent de l’ansietat. Molts no sabien què era exactament. Però això no vol dir que no en tinguessin. De fet, un entorn socioeconòmic complicat genera més ansietat. El que passa és que aquells nois tenien tantes altres coses per les quals preocupar-se, per exemple, què faran quan compleixin 18 anys, que no es podien permetre tenir ansietat. Per ells, era un luxe l’ansietat. En canvi, els nens de classes més benestants la podien expressar sense cap problema. De fet, era el seu principal problema, perquè les altres necessitats ja les tenen cobertes.
És adequat tractar l’ansietat infantil i juvenil amb fàrmacs? Quin és el tractament més efectiu?
La teràpia és molt millor que els fàrmacs, el que passa és que és més cara i més llarga i, a més, suposa exposar el teu fill. La manera més efectiva de superar l’ansietat és enfrontar-te al que et genera ansietat i veure que tu ets capaç de superar aquesta por a la por. Les pastilles no es recomanen per a menors, però s’utilitzen cada vegada més. De fet, segons un estudi del Pla Nacional sobre Drogues del 2018, l’ansiolític és la primera droga d’ús dels joves espanyols de 12 a 16 anys, per sobre del tabac i l’alcohol. És a dir, els joves s’han pres abans un diazepam que una cervesa. Els ansiolítics funcionen bé, actuen directament sobre el sistema nerviós i et calmen, però són una ajuda puntual. Com a tractament no és adequat, és més recomanable fer teràpia, del tipus que sigui. També hi ha ansiolítics naturals. Per exemple, una noia amb la qual vaig parlar em va dir que quan va tenir el seu primer atac de pànic la va ajudar més l’abraçada de la seva mare que qualsevol medicament.
Ahir a la nit, el Comitè d’Emergència de l’OMS, integrat per una vintena d’experts de quinze països, va deliberar durant cinc hores abans de prendre la decisió de declarar l’emergència internacional «de manera gairebé unànime», va dir el seu president.
Tot i que la setmana passada no van arribar a un acord sobre la gravetat de l’epidèmia, la nova resolució permetrà interrompre la propagació del coronavirus 2019-nCoV. Això últim «és encara possible» si els països prenen les mesures adequades, va dir el francès Didier Houssin, president de Comitè, un òrgan consultiu que convoca el director general de l’OMS.
El canvi s’ha degut a l’augment considerable de casos a la Xina i la seva major dispersió a altres països, però també «perquè alguns països han pres mesures qüestionables relatives a les restriccions de viatges», va dir Houssin, contundent en afirmar que en aquest moment aquestes limitacions no són recomanables.
«No hi ha raó per prendre mesures que interfereixin de manera innecessària amb el comerç i els desplaçaments internacionals. L’OMS no recomana limitar els viatges», va dir també el director general de l’OMS, Tedros Adhanon. «Fem una crida a tots els països a implementar mesures basades en l’evidència «, per protegir la salut humana de manera «proporcionada».
Després d’una declaració d’emergència, el Reglament Sanitari Internacional, que va entrar en vigor el 2007, obliga tots els països de l’OMS a -entre altres coses-compartir informació rellevant i «respondre apropiadament a les mesures recomanades per l’OMS», informa aquest organisme.
Per això «declarar una emergència de salut pública d’importància internacional probablement facilita el paper de lideratge de l’OMS», va dir Houssin, i «li dóna la possibilitat de demanar comptes» als països que imposin unilateralment restriccions de desplaçaments, quarantenes, denegació de visats…
Ràpid augment de casos
Ahir, 30 de gener, l’OMS confirmava més de 7800 casos a tot el món -un dia abans eren menys de 6.100, i 170 morts, unes 40 més que el dia anterior-. Hi ha 1370 casos greus. A més hi ha gairebé 12.200 casos sospitosos. Fins ara només s’han curat, i han abandonat l’hospital, 124 persones.
El 99% dels contagis s’han donat a la Xina, igual que els morts. I «la immensa majoria» dels casos en altres països són en persones «que han viatjat a Wuhan o que han estat en contacte amb algú que l’ha fet», ha recordat Tedros. Però ja són almenys vuit els contagis entre persones que no compleixen aquesta condició, ahir a Alemanya, Vietnam i el Japó i avui ja als Estats Units.
El responsable de l’OMS va lloar una vegada més l’actuació de la Xina en les últimes setmanes: «Estaríem veient ara molts més casos fora de la Xina, i més morts, si no fos per l’esforç del govern xinès».
Suport a països amb menys recursos
Un dels missatges més repetits va ser la necessitat de donar suport als països amb sistemes de salut més febles, on «no sabem els danys que podria provocar el virus». Aquesta és «la nostra major preocupació», va dir Tadros, i la Xina ha ofert la seva ajuda en aquest punt.
«La principal raó per declarar aquesta declaració no és el que està passant a la Xina, sinó el que està passant en altres països», ha indicat Tadros. «Hem d’actuar junts per evitar una disseminació major de virus».
«És hora de la ciència i de la solidaritat, no de la por i l’estigma»
El director general de l’OMS va resumir en set punts les recomanacions del Comitè d’Emergències a la comunitat internacional:
1) No hi ha raó per prendre mesures que interfereixin de manera innecessària amb el comerç i els desplaçaments internacionals. En clara al·lusió al tancament de fronteres de Rússia, Tadros va comminar tots els països «a implementar mesures basades en l’evidència».
2) Donar suport a països amb sistemes de salut més febles
3) Accelerar el desenvolupament de vacunes, fàrmacs i kits diagnòstics
4) Combatre la difusió de rumors i desinformació
5) Destinar recursos a identificar, tenir cura i aïllar les persones contagiades, i prevenir la transmissió
6) Compartir coneixement i dades amb l’OMS i la resta del món
7) «L’única manera de vèncer aquest brot és que tots els països cooperin amb un esperit de solidaritat. És el moment dels fets, no de la por; de la ciència, no dels rumors; de la solidaritat, no de la por».
El pressupost per a la despesa sanitària pública a Catalunya hauria d’incrementar-se en més de 5.000 milions d’euros cada any per equiparar-se al de països amb un sistema de salut homologable, tenint en compte el seu Producte Interior Brut (PIB) en termes reals i el grau d’envelliment de la població.
Aquesta és una de les conclusions que posa de manifest l’estudi La malaltia de la Sanitat Catalana: finançament i governança, editat pel Cercle de Salut i elaborat pel catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i director del Centre de Recerca en Economia de la Salut (CRES-UPF), Guillem López-Casasnovas, i l’investigador del CRES Marc Casanova. El treball alerta que el dèficit crònic en el finançament pot fer entrar el sistema sanitari català en una situació crítica.
El treball fa evident un infrafinançament de gairebé el 40% a la llum del que s’observa a la majoria de països del nostre entorn. L’estudi té en compte l’històric de dades del període 2003-2016 (darrer any del qual es disposa de dades homologables per procedir a la comparativa), però amb prou representativitat.
L’any 2016, Catalunya va dedicar a la sanitat pública el 5,3% del seu PIB. El mateix any, els països de la OCDE amb sanitat universal van destinar-hi el 6,81% de mitjana. Sobre una població catalana que supera els 7,4 milions d’habitants i tenint en compte l’envelliment relatiu i els ajustos corresponents, qualsevol intent d’equiparar la despesa pública a Catalunya a aquestes mitjanes hauria de suposar un increment dels recursos sanitaris públics al voltant de 5.000 milions d’euros sobre les xifres pressupostades actuals, les quals és ben sabut que no cobreixen la totalitat de les obligacions reconegudes anuals.
L’anàlisi de la seqüència històrica de les dades exemplifica que cap país tenia una despesa sanitària pública tan reduïda com la catalana en el moment d’assolir nivells de desenvolupament econòmic similars (30.000€ renda per càpita en 2016). Catalunya se situa lleugerament per sobre de Grècia (5,19% del PIB destinat a salut), però molt lluny de Dinamarca (10,35%) i de Finlàndia (9,49%), que són els països que encapçalen la taula. Espanya hi dedica, en el seu conjunt, el 6,39%, la qual cosa s’explica pel sistema de finançament autonòmic, que castiga les comunitats autònomes amb un PIB més alt i un nivell competencial més desenvolupat.
Comparativa estatal i internacional
El sistema de finançament de les comunitats autònomes és, segons l’estudi, l’element més substantiu per explicar el dèficit crònic de la sanitat catalana, així com les diferències que es donen entre comunitats autònomes, ja que la despesa està molt més descentralitzada que no pas la capacitat d’obtenir recursos propis via impostos (fora del principi de responsabilitat fiscal).
Si Catalunya tingués el mateix sistema de finançament del País Basc, el pressupost anual per a la sanitat pujaria uns 2.500 milions més, és a dir, un 23% més que el pressupost de 2019.
Aplicant al PIB de Catalunya el pes mig de la despesa sanitària pública en relació a la mitjana del PIB de l’Estat (6,39%), la despesa hauria de ser d’uns 13.800 milions d’euros (entorn de 4.000 milions d’euros addicionals). Segons l’estudi, una millora del finançament públic de la sanitat catalana no serà possible mentre des de l’Estat s’hi transfereixin recursos basats en paràmetres aliens a la capacitat fiscal de l’economia catalana.
L’estudi també analitza la despesa en sanitat privada que, segons les dades, representa un 30% del total de la despesa sanitària a Catalunya, 8 punts per sobre de la mitjana d’Espanya (22%).
En el context internacional, el treball mostra que el pressupost sanitari públic de Catalunya s’hauria de moure en xifres entre 4.600 i 6.000 milions d’euros superiors per estar en línia amb els països similars. Pel que fa a la bretxa amb la resta de països de l’OCDE homologables a Catalunya, l’estudi projecta en el temps les condicions que haurien de donar-se per posar-hi remei. En un escenari de creixement del PIB d’un 2% anual sostingut en el temps que repercutís en un increment anual del finançament sanitari d’un 2,4%, el nivell de despesa arribaria al d’Àustria el 2026; al de la Gran Bretanya, el 2030; als de Dinamarca i Suècia, el 2033 i al de França, el 2034.
En l’acte de presentació de l’estudi, que s’ha fet al Col·legi de Periodistes aquest matí, el president del Cercle de Salut, Lluís Bohigas, s’ha mostrat preocupat per les xifres i conclusions de l’estudi: “Sovint ens comparem i aspirem a ser com Dinamarca i els països escandinaus, però la realitat és una altra. El cert és que tenim una despesa sanitària més propera a la de Grècia”. Bohigas ha afegit: “De moment el nostre sistema funciona millor i és de millor qualitat, però no és sostenible que la manca de recursos econòmics hagi de ser compensada principalment amb el sacrifici dels professionals o amb la manca de noves inversions i renovació d’equipaments. Necessitem més recursos de manera urgent si no volem perdre la qualitat del nostre sistema de salut”.
Aquest reportatge és el primer d’una sèrie que estarà composta per tres parts. Amb ella, SINC vol analitzar els riscos de salut laboral en la carrera investigadora, assenyalar-ne les causes i proposar solucions.
«La nit després de defensar la meva tesi, en quedar-me adormit al llit, vaig revisar els últims sis anys de la meva vida. Vaig pensar en la primera vegada que vaig veure peixos i embrions de granota, i en la lluent taula de fusta on el meu tutor i jo vam mantenir llarguíssimes converses sobre biologia. Vaig pensar en els experiments, en l’obsessió i en l’aïllament. Vaig veure els meus 20 anys passar en un instant i em vaig preguntar: ¿va valer la pena?».
Aquestes línies les escrivia l’exinvestigador nord-americà Justin Chen a la revista científica STAT. El seu article, molt crític amb la manera de vida en els laboratoris d’investigació, va generar una allau de respostes en sintonia amb la seva visió. Per exemple:
Jo vaig començar el doctorat amb entusiasme i vaig acabar, com la majoria de gent que conec, una mica amargada i desitjant simplement que el sofriment acabés.
Jo envejava aquells que no estaven lligats als confins de laboratori, que no havien de tallar les seves activitats socials per córrer a comprovar les cèl·lules cada cap de setmana, encara que només fos una hora (…). Passava tant de temps al laboratori que la cuina de casa meva estava buida, guardava tot el meu menjar al calaix inferior dret de la nevera comuna del laboratori.
Altres veus van oferir una visió alternativa:
Jo faria d’advocada del diable i diria que, per a algunes persones, potser per a aquelles que estan més inclinades a ser diferents o solitàries, el doctorat és una alenada d’aire fresc (…). A mi em va encantar. Em va permetre estar absorta en les coses que m’agraden i crear la meva pròpia rutina. Vaig treballar massa per a l’estàndard de qualsevol altra persona i ho tornaria a fer en un tancar i obrir d’ulls.
Però el millor resum de les respostes potser és aquest:
El treball és gratificant, però avui en dia sento que visc en una bombolla en la qual vaig lluitar terriblement per entrar i de la qual ara no puc sortir. Aplaudeixo l’honestedat de J. Chen. És el principi del què espero que sigui una conversa important.
L’elefant a l’habitació
La qualitat de vida i les condicions de treball en els laboratoris han estat l’elefant a l’habitació que durant anys gairebé tothom veia i de què a penes ningú s’atrevia a parlar. I la conversa sembla haver-se iniciat.
Treballs recents han mostrat els problemes de salut mental que afecten els investigadors, especialment als més joves. La revista Nature ha començat a publicar enquestes i realitzar monogràfics sobre el tema. El model pel qual es mesura la ciència, basat en una suposada excel·lència que promou la hipercompetitivitat, comença a qüestionar-se.
En 2018, un estudi publicat a la revista NatureBiotechnologyva mostrar resultats alarmants. Després enquestar més de 2.000 estudiants de doctorat en 26 països, van trobar que el 40% d’ells presentaven símptomes moderats o greus d’ansietat o depressió, una probabilitat «sis vegades més gran de la que té la població general mesura amb una escala semblant», asseguraven els autors. El risc era encara més elevat per a les dones i les persones transgènere o de gènere no conforme. Dos factors relacionats eren la dificultat de conciliació entre la vida laboral i personal i la sensació de manca de suport dels seus tutors.
Les dades eren alarmants, però no nous. Un any abans, un estudi realitzat entre més de tres mil estudiants de doctorat a Bèlgica va destapar que fins a la meitat d’ells presentava a l’almenys dos símptomes d’una pobra salut mental i que un terç mostrava quatre o més, el que implica alt risc de depressió.
Aquestes enquestes podrien donar xifres alguna cosa inflades, ja que no és descartable que les persones afectades es prestin més a respondre. No obstant això, comparativament, la probabilitat és entre dues i tres vegades superior a la que tenen altres persones amb educació superior que no van optar per la carrera investigadora.
D’entre els motius, el més important era el conflicte entre família i treball. Entre els factors protectors, curiosament, estava sentir que a aquesta etapa li seguiria una carrera lluny de la investigació.
Postes de sol al laboratori
Una revisió d’estudis publicada per la RoyalSocietyd’Anglaterra va arribar a conclusions molt similars, destacant que només el 6,2% dels treballadors arribava a comunicar-ho a les seves institucions (sobre una estimació que el 37% podria patir un problema de salut mental).
Una enquesta recent a la qual van contestar més de 6.000 estudiants de doctorat d’arreu del món va llançar dades lleument contradictories: el 38% es mostrava molt satisfet amb haver triat aquest camí i el 75% afirmava estar satisfet en alguna mesura. No obstant això, fins a un 36% reconeixia haver hagut de demanar ajuda per ansietat o depressió.
Tot i que la majoria d’aquests treballs s’han centrat en els més joves, alguns dels problemes semblen projectar-se també als investigadors postdoctorals, que es troben en una posició intermèdia. I, en força menor mesura, però també digna de consideració, als sèniors, que lideren els grups de recerca.
Els autors del primer article concloïen així: «El professorat i els administradors han d’establir un to d’autocura, així com una ètica de treball eficient i atenta, per tal de passar a un entorn laboral i educatiu més saludable». Perquè «l’equilibri entre el treball i la vida privada és difícil d’aconseguir en una cultura en què es desaprova abandonar el laboratori abans que es posi el sol. L’estrès o la pressió cada vegada més gran per produir dades a fi de competir pel finançament ha augmentat exponencialment, i els camps de la ciència estan sentint una pressió immensa».
A la recerca de les causes
«Es tracta d’un problema global, però una de les principals causes és que hi ha molt poques places a la carrera investigadora en comparació amb la quantitat gent que aspira a elles. Això dóna lloc a una competència ferotge», sosté FernandoMaestre, director del Laboratori d’Ecologia de Zones Àrides i Canvi Global a la Universitat d’Alacant, que ha publicat diversos articles i columnes d’opinió a la revista Nature sobre com millorar la qualitat de vida en els laboratoris.
José Antonio Peñas, SINC
Tot just hi ha estadístiques nacionals sobre el cicle vital dels investigadors. L’estudi més conegut és el realitzat per la Royal Society el 2010, i les dades que van presentar són alarmants. A l’hora de defensar la tesi, més de la meitat abandona o ja ha abandonat la ciència, i només un 3,5% arribarà a tenir un lloc estable a l’acadèmia. Bona part dels que continuen s’encadenaran contractes temporals i acabaran també per abandonar o, en menor mesura, per redirigir la seva carrera cap a la indústria.
A això se li uneix la pressió per publicar la major quantitat d’articles possibles i en les revistes més importants, ja que les publicacions constitueixen el principal requisit a l’hora d’obtenir el finançament necessari. «Això dóna lloc a entorns hipercompetitius, fins i tot dins d’un mateix grup», assegura Maestre.
«Jo veig caps que pensen en els doctorands més com a mà d’obra que com a persones en formació. És un conflicte d’interessos creuats amb molta hipocresia de portes enfora, tot i reconèixer que el sistema tendeix a forçar aquesta situació», continua.
Això fa que, com sostenia Gareth Hughes, investigador sobre el benestar de l’alumnat a la universitat de Derby, hàgim «perdut a molts investigadors que eren molt bons acadèmicament perquè no podien sobreviure a la toxicitat».
En una guia oficiosa publicada per diversos membres de l’Institut de Recerca Biomèdica de Queensland, a Austràlia, es diu: «Treballa de valent. No pensis que podràs sortir-te amb la teva treballant 38 hores setmanals. Necessitaràs fer jornades llargues durant tota la setmana i part dels caps de setmana. Això t’acosta més a les 50-60 hores si vols tenir una carrera reeixida en la investigació. Si és la teva passió, això és fàcil, i si no, llavors estàs en el lloc equivocat». Aquesta sacralització de la vocació científica és, per Maestre, «una font d’explotació».
Nous models de bona ciència
L’any 2015, Science publicava un article de l’investigador de la Universitat de Toronto Eleftherios P. Diamandis sota el títol Cridar l’atenció és la meitat de la batalla. Això deia sobre els seus inicis en la investigació: «Vaig treballar de 16 a 17 hores al dia, no només per fer avançar la tecnologia, sinó també per publicar els nostres resultats en revistes d’alt impacte. Com ho vaig aconseguir? La meva dona -també doctora en ciències-treballava molt menys que jo; ella assumia la major part de les responsabilitats domèstiques. Els nostres nens van passar molts dissabtes i alguns diumenges jugant al vestíbul de la companyia. Fèiem el menjar al microones de la sala de descans».
Contra les possibles crítiques, acabava el seu article així: «La nostra filla, per cert, és ara una científica doctora que treballa com química clínica, i el nostre fill està formant-se per ser neuropatòleg. La meva dona és una científica d’alt nivell en un important hospital universitari. Assegurar-se que crides l’atenció pot donar-te l’avantatge que necessites sobre la teva competència silenciosa».
A banda d’aquesta visió i de la possible intrahistòria de la família Diamandis, Maestre assegura que «necessitem nous models de científic reeixit, més enllà de l’home blanc dia i nit obsessionat amb la investigació. Els necessitem i, a més, existeixen».
Per María Blasco, directora del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO), «és cert que en el treball de laboratori, especialment en els nivells de formació, de vegades el projecte pot exigir que hi hagi horaris flexibles. A la fi, però, hauria de respectar-la jornada laboral de 37,5 hores setmanals».
Un altre dels motius als quals s’atribueix aquesta situació en els laboratoris és a la manca de formació en lideratge dels investigadors. En una enquesta realitzada per la revista Nature, fins a dos terços dels caps de grup trobaven a faltar haver tingut aquest tipus de formació. Entre la resta d’integrants dels laboratoris, el 40% pensava que si els seus caps rebessin cursos de tutoria milloraria la ciència que feia el grup. Entre aquells menys satisfets amb la seva situació, el 70% van indicar aquest com el seu major desig.
Gary McDowell, director executiu de Future of Research, una organització en defensa dels científics joves, resumia així el paisatge: «La comunicació entre els investigadors sènior i júnior és descoratjadora. Viuen gairebé en mons separats».
En general, es basa en el factor d’impacte de les revistes on es publiquen els resultats. Una mà d’Escher dibuixant-se a si mateixa i en la qual la forma d’avaluar condiciona tota la forma de produir.
Aquest sistema està sent qüestionat. Pel director de la Fundació Wellcome, Jeremy Farrar, «l’èmfasi per l’excel·lència en el sistema de recerca està sufocant la diversitat de pensament i els comportaments positius, ha creat una cultura en la ciència moderna que es preocupa exclusivament sobre el que s’aconsegueix i no sobre com s’aconsegueix».
Per Farrar, «l’èmfasi per l’excel·lència està sufocant la diversitat de pensament, ha creat una cultura que es preocupa només sobre el que s’aconsegueix i no sobre com s’aconsegueix».
Segons Farrar, centrar-se en l’excel·lència contribueix a «una hipercompetitivitat destructiva, a dinàmiques de poder tòxic ja comportaments de pobre lideratge». Aquesta repercussió no té a veure només amb la qualitat de vida en els laboratoris, sinó amb la ciència mateixa.
N’hi ha que la responsabilitzen dels problemes creixents de reproductibilitat dels resultats, de frau i d’homofilia, el concepte pel qual es tendeix a premiar allò que respon al normatiu i en el que els revisors ja tenen experiència prèvia.
Maria Blasco és bastant més optimista. «És cert que la ciència és competitiva, però no més que qualsevol altra professió que es basi en la meritocràcia», afirma. «En la ciència s’avalua el mèrit i importància dels descobriments, que és una cosa mesurable i no subjecte a apreciacions subjectives. Aquestes mesures poden ser molt variades, des de l’impacte de les revistes al nombre de cites dels treballs o a l’impacte en la innovació en nombre de patents, spin-off, vendes, etc.».
No obstant això, les crítiques al sistema són ja objecte d’estudi per part de la Comissió Europea. En un treball en què entrevistaven diversos investigadors recollien que «la idea d’excel·lència com una mesura de la qualitat de la ciència fa que molta gent no se senti còmoda», però «malgrat la seva incomoditat, no poden proposar res millor, donat que la ciència i els científics han de satisfer les demandes polítiques de rendició de comptes i avaluació».
És difícil, però ja sonen alguns suggeriments per incorporar al debat. Alguns d’ells es comentaran en la segona part d’aquest reportatge, juntament amb una anàlisi de la productivitat científica per països i condicions de vida en els seus laboratoris, així com propostes per millorar aquestes últimes. Perquè, com va dir Gareth Hughes , «hi ha la creença que un doctorant hauria d’emmalaltir si ho està fent correctament. Això és estrany».
Sara Cogliati (Milà, 1982) treballa en el Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars (CNIC), a Madrid, des de fa més de sis anys. Aquesta doctora en Biologia Cel·lular estudia com les mitocòndries -òrgans de les cèl·lules encarregats de subministrar-se a aquestes l’energia que necessiten- es comporten de manera diferent en homes i dones, la qual cosa determina una resposta diferent durant la insuficiència cardíaca. El seu projecte ha estat premiat en l’última edició del programa For Women in Science L’Oréal-Unesco.
En la seva opinió, es tracta d’un enfocament clau perquè, segons comenta a SINC, les dones estan morint més que els homes per aquestes malalties i la raó és que fins ara els símptomes i tractaments s’han estudiat, sobretot, en models masculins.
En què has estat investigant fins ara al CNIC?
En el nostre grup estem centrats en l’estudi de les mitocòndries. Vam investigar el seu funcionament bàsic i la seva morfologia. En concret, jo treballo en l’estructura de la cadena respiratòria. [Entre els èxits del seu equip destaca el descobriment dels mecanismes que la regulen, que va ser publicat a Nature].
El nostre focus és aplicar aquest coneixement a situacions patològiques com, per exemple, les malalties cardiovasculars, l’envelliment i també el metabolisme.
Per què has triat aquest projecte per estudiar les característiques específiques del sexe en les malalties cardiovasculars?
Les últimes dades sobre la incidència de les malalties cardiovasculars en dones són molt preocupants. A Europa una de cada cinc dones pateix aquestes malalties. És un problema molt greu que a mi m’interessa estudiar, sobretot tenint en explica que aquestes malalties tenen un pronòstic més negatiu en dones que en homes.
I això per què és així?
Per la senzilla raó que fins ara les malalties cardíaques i altres s’han estudiat usant models animals masculins, i hi ha moltes diferències biològiques, partint que cromosòmicament i hormonalment som diferents. Així, aquestes diferències fonamentals generen diferències biològiques a l’hora d’experimentar una malaltia i també en la forma de respondre als tractaments, que moltes vegades no funcionen tan bé en les dones com en els homes.
De fet les dades apunten que la mortalitat per malalties cardiovasculars és major en dones que en homes.
Sí, exactament. A Europa es calcula que la mortalitat afecta el 52% de les dones que pateixen malalties cardiovasculars, davant el 42% dels homes, segons dades de la Fundació Espanyola del Cor.
Però d’això no se’n parla, tenim molta més informació sobre de càncer de mama, per què?
No, no es parla i tampoc es diu que a Espanya la primera causa de mortalitat entre dones són les malalties cardiovasculars.
Crec que falta consciència general. Fins ara, sí que és veritat que cridava molt més l’atenció el càncer de mama perquè moltes dones ho poden desenvolupar-una de cada sis-, però és específic de dones, mentre que les malalties cardíaques s’havien relacionat tradicionalment més amb homes i faltaven les estadístiques. Ara que tenim els números a la mà, podem entendre el problema en la seva plenitud.
A més, abans algunes morts per problemes cardiovasculars no estaven ben diagnosticades. Una dona es moria i no se sabia bé la causa perquè un infart cardíac té característiques diferents en homes i en dones.
Sara Cogliati al laboratori. / CNIC
I quines són aquestes diferències?
Per exemple, els típics símptomes de mal de pit i braç són molt prevalents en homes, però en dones es manifesta més amb una falta d’aire o nàusea. Ara que anem descobrint aquestes diferències, es podran incloure en l’estadística casos que abans passaven desapercebuts.
Els errors en el diagnòstic i en els tractaments tenen com a punt de partida el fet que en la investigació bàsica no s’hagin inclòs models animals femenins. Totes aquestes mancances vénen de la manca d’estudi específic de com es comporten aquestes malalties en la biologia femenina. Així que, un cop més, és un problema de desigualtat, de discriminació.
Aquest plantejament sona molt nou, però no sé si ja en altres centres s’està tractant d’estudiar les malalties cardíaques específicament en dones.
Estan començant a sortir treballs molt recents que investiguen si el problema de les diferències de gènere en moltes patologies, per exemple en el càncer de fetge. Hi ha alguns que han identificat algunes vies genètiques en alguns càncers. La comunitat científica s’està adonant.
Quin és l’enfocament del projecte que desenvoluparàs i pel qual t’han premiat al programa For Women in Science L’Oréal-Unesco?
El meu estudi estarà enfocat en la funcionalitat mitocondrial perquè -com ja hem mostrat amb animals mascles- les mitocòndries estan involucrades en la insuficiència cardíaca. I a més, sabent que l’estrogen influeix en la funcionalitat mitocondrial, uniré aquests dos aspectes utilitzant animals femenins. És a dir, que els estrògens modulen l’activitat mitocondrial i que les mitocòndries estan implicades en la insuficiència cardíaca.
Jo crec, i els meus resultats preliminars ho avalen, que aniré identificant quines són les diferències mitocondrials entre mascles i femelles en la insuficiència cardíaca i esbrinant quins són els mecanismes moleculars bàsics que modulen aquestes diferències.
Quin és el pròxim pas? L’aportació de la beca és bastant humil -són 15.000 euros-. No sé si et dóna per a molt.
Jo ara em trobo en una fase intermèdia. Tinc un contracte Ramón y Cajal i estic buscant la possibilitat d’arrencar amb un grup nou i amb un projecte propi. També estic buscant una institució per fer-ho, que no seria el CNIC. Aquesta petit finançament em permetrà arrencar alguna cosa meva, començar amb el que tinc al cor.
Estàs notant algun canvi per part de les agències de finançament per promoure projectes que tinguin en compte els models femenins de malalties?
Queda encara molt per fer. És molt necessari introduir l’aspecte de les diferències sexuals en la investigació bàsica, però estem començant a percebre algun canvi. Per exemple, l’Agència Europea de Finançament i altres entitats estan demanant que cada vegada més s’incloguin models animals femenins en la investigació.
Per què vas venir a Espanya?
Perquè vaig conèixer el treball del grup del CNIC al qual després em vaig incorporar i em va encantar. Abans de venir vaig tenir l’oportunitat de col·laborar amb ells. Així que vaig decidir, després del meu doctorat a la Universitat de Pàdua, venir a fer el postdoctorat aquí, al grup d’Antonio Enríquez.
Les teves filles han nascut aquí.
Sí. La gran té tres anys i la més petita, quatre mesos. Les dues han nascut a Madrid.
I com portes això de ser mare i investigar?
Ho porto molt bé perquè aconsegueixo conciliar. A mi la maternitat m’ha donat la possibilitat d’estar més enfocada. Quan sóc al laboratori treballo al màxim perquè sé que a certa hora he d’anar a recollir a les nenes i m’ha fet encara més eficaç en el meu treball. Després, és clar, he tingut la sort d’estar en una institució que m’ha permès compaginar bé la meva feina i la maternitat en un entorn laboral on m’he sentit recolzada en tots els aspectes.
Aquesta pregunta no se li sol fer a un home.
Exactament, aquesta pregunta no se’ls fa als homes i tant de bo que un dia puguem preguntar a ells també perquè significarà que estan més implicats en les tasques familiars.
La pneumònia va ser responsable de la mort de més de 800.000 nens i nenes menors de cinc anys el 2018, és a dir, un nen cada 39 segons. I malgrat que és la malaltia responsable d’un major nombre de morts infantils, la pneumònia continua sent una epidèmia oblidada a nivell mundial. És per aquest motiu que ara diverses organitzacions han decidit celebrar un Fòrum Global sobre Pneumònia Infantil del 29 al 31 de gener.
Les nou organitzacions líders en el camp de la salut infantil que han promogut aquestes jornades són ISGlobal, Save the Children, UNICEF, Every Breath Counts, la Fundació Bill i Melinda Gates, la Fundació «la Caixa», USAID, Unitaid i Gavi i l’Aliança de Vacunes.
L’objectiu dels participants del Fòrum Global sobre Pneumònia Infantil és acordar mesures concretes perquè els governs i els seus socis puguin dur a terme per a aconseguir una reducció dramàtica en les morts per pneumònia infantil. També s’espera que els països més afectats per la malaltia facin compromisos importants.
Per què es necessita un Fòrum global sobre pneumònia infantil?
Aquestes 9 organitzacions s’han ajuntat per a abordar un dels majors i més greus desafiaments al qual s’enfronten nens i nenes de tot el món. La pneumònia és la malaltia infecciosa més mortífera per als nens; és responsable de la mort de més de 800.000 nens a l’any i, malgrat tot, continua sent una malaltia oblidada, tant en l’àmbit nacional com mundial.
Gairebé totes les morts són fàcilment prevenibles, gràcies a la vacunació i tractables, amb antibiòtics de baix cost i oxigen. I, no obstant això, la taxa de morts contínua. Els nens més pobres corren un major risc per culpa de les altes taxes de malnutrició, una baixa cobertura vacunal i un accés limitat a diagnòstics adequats i tractaments oportuns. Amb les iniciatives per a promoure l’atenció prevalgués de salut i aconseguir la Cobertura Sanitària Universal prenent ritme ha arribat el moment d’accelerar els esforços per a acabar amb les morts prevenibles per pneumònia infantil.
Què aconseguirà el Fòrum global?
Els organitzadors volen deixar clar que aquest no és un fòrum per a la reflexió, sinó una crida a l’acció per a proposar mesures concretes que puguin salvar la vida a centenars de milers de nens. El Fòrum global és una oportunitat única per a garantir que la pneumònia es col·loqui al capdavant de les agendes de salut nacionals i mundials; per a galvanitzar l’acció en l’àmbit nacional i mobilitzar a la comunitat de donants amb la finalitat d’aconseguir la meta de l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible relatiu a la supervivència infantil i el Pla d’Acció per a la Pneumònia i la Diarrea (GAPPD, per les seves sigles en anglès) de tres morts per pneumònia infantil per cada 1.000 nascuts vius. Afirmen que el Fòrum global augmentarà la sensibilització sobre la magnitud del desafiament que suposa la pneumònia i consensuarà mesures pràctiques que els Governs i els seus socis podran prendre per a abordar aquest desafiament, mitjançant sistemes de salut més forts i equitatius.
També han explicat que el Fòrum serà un moment per a donar suport als esforços de reposició de recursos de Gavi 2020. Gràcies a Gavi, l’Aliança per a les Vacunes, més de 140 milions dels nens més vulnerables del món han rebut la vacuna pneumocòccia conjugada (PCV, per les seves sigles en anglès), encara que encara 53% d’aquests nens no estan completament coberts. Gavi ofereix un poderós mecanisme per a prevenir la pneumònia i salvar vides, i serà un protagonista prominent durant el Fòrum global.
L’anomenada llei d’Sturgeon, que ve a dir que el 90% de tot el que es produeix en qualsevol activitat humana és pura escombraria, té de llei científica ni més ni menys que la llei de Murphy i uns altres ocurrents adagis que han fet fortuna per aquesta certa dosi de debò que contenen. Encara que aquesta llei és probablement una exageració en molts casos, ni tan sols la producció científica es deslliura de la seva mordacitat. I, en aquests temps de sobreabundància, val la pena invocar-la –amb un punt d’ironia– per a cridar l’atenció sobre la rampant mala ciència i la dificultat de separar el gra de la palla quan es vol saber quina és la resposta científica a una pregunta de salut. En medicina, com en tants altres àmbits, la qüestió és com bregar amb la frustrant llei d’Sturgeon.
Les revisions sistemàtiques, un dels grans invents de la medicina de l’últim mig segle i potser un dels menys coneguts, van sorgir per a saber què fer quan es disposa de diversos estudis que donen resposta a la mateixa pregunta de salut. El gran problema que planteja l’acumulació d’estudis és que aquests poden tenir una qualitat molt diferent i, a més, poden oferir resultats discordants i fins contraposats. I la solució que ofereix una revisió sistemàtica és un resum de la informació existent (estudis primaris) sobre una intervenció mèdica (terapèutica, diagnòstica, preventiva, etc.) seguint un procés sistemàtic i explícit per a seleccionar el més rellevant i minimitzar els errors i biaixos. Però les revisions envelleixen, difereixen en el nombre d’estudis que inclouen, tenen una qualitat dispar i, a més, han proliferat com a bolets en els últims anys.
En poc temps, s’ha passat de la carestia a la sobreabundància de revisions sistemàtiques. Com trobar llavors la millor i la més actual? Epistemonikos («el que val la pena conèixer», en grec, segons assenyalen en la pàgina web) és una iniciativa desenvolupada a Xile que ofereix la base més gran de dades de revisions sistemàtiques amb un cercador intuïtiu per a trobar l’evidència disponible per a una determinada pregunta de salut. La base de dades inclou ja més de 300.000 revisions sistemàtiques, un volum ingent que només ha pogut ser identificat i classificat amb el concurs combinat de robots i una extensa xarxa de col·laboradors. La catalogació d’aquesta base de dades és rellevant perquè, d’una banda, agrupa les revisions sistemàtiques entorn de preguntes de salut específiques (les anomenades preguntes PIC) i, per un altre, indica quins estudis primaris s’inclouen en cada revisió. I, a més, presenta aquests dos aspectes de manera visual, en una matriu gràfica que ordena les revisions i els estudis indicant el seu any de publicació. D’aquesta manera, resulta fàcil identificar les revisions més actuals i completes. Encara que aquesta eina no és la solució perfecta per a localitzar la millor evidència, certament simplifica el procés.
La base de dades Epistemonikos té una orientació universal (pot usar-se en nou idiomes), però no està orientada al públic general. Com reconeixen els seus creadors, aquesta eina està dirigida a professionals de la salut, investigadors i decisors de salut. No obstant això, la metodologia de les revisions és tan tècnica que pot resultar complicada per a no pocs professionals de la salut. Malgrat algunes encomiables estratègies per a resumir i fer intel·ligibles els resultats d’una revisió sistemàtica al públic no expert, la veritat és que només resulten accessibles a les persones ben informades. Les eines visuals i la combinació de formats, juntament amb una sàvia i dosada utilització del llenguatge, semblen ser el camí, però queda molt per fer i innovar per a traslladar el coneixement de les revisions sistemàtiques als no experts.
L’Ajuntament de Barcelona i l’Associació Empresarial de Centres d’Assistència Dental (AECAD®) han signat un conveni de col·laboració pensat per aplicar-se en les aproximadament 100 clíniques dentals de Barcelona ciutat que formen part de l’entitat o aquelles que s’hi vulguin adherir voluntàriament. Aquest acord contempla una reducció de preus en els diferents tractaments odontològics funcionals, i per tant necessaris per millorar la salut general de les persones, d’entre un 35% i un 40%, als quals es podran acollir exclusivament els veïns i veïnes de Barcelona als quals l’Ajuntament atorgui la Targeta Rosa o bé la Targeta Barcelona Solidària.
D’aquest acord se’n podran beneficiar fins a 266.000 veïns i veïnes de Barcelona, és a dir al voltant d’un 16% de la població de la ciutat. En concret, el conveni està pensat perquè s’hi acullin totes les persones que disposen d’una Targeta Barcelona Solidària i també les que són beneficiàries de la Targeta Rosa. Hores d’ara la Targeta Barcelona Solidària, que gestionen els Serveis Socials municipals i que ha estat redissenyada recentment per unificar en un únic punt les ajudes socials que atorga l’Ajuntament, arriba a prop de 16.000 famílies que en total representen unes 33.000 persones. La Targeta Rosa, per la seva banda, la tenen gairebé 233.000 persones, de les quals 105.000 en disposen en la seva versió totalment gratuïta i 128.000 en la versió reduïda.
L’acord implica que les persones usuàries de qualsevol d’aquestes targetes poden escollir entre les clíniques dentals associades a l’AECAD® i adscrites al programa d’odontologia social, i rebre així tractaments a uns preus clarament inferiors als de mercat. Agafant com a referència els tres tractaments més comuns actualment en les clíniques dentals això es tradueix en pagar un màxim de 18,60 euros per a una higiene dental en cas de les persones beneficiàries de la Targeta Barcelona Solidària i la Targeta Rosa Gratuïta o bé 20 euros per les persones beneficiàries de la Targeta Rosa Reduïda. En el cas de les obturacions senzilles els preus serien de 32,55 i 35 euros, respectivament, i pel que fa a les pròtesis complertes la despesa seria inferior als 400 euros.
El conveni signat entre l’Ajuntament de Barcelona i l’AECAD® no implica cap aportació econòmica de les parts, sent les mateixes clíniques les que assumiran el descompte dels tractaments d’odontologia funcional amb la reducció de preu pactada. L’adhesió de les clíniques al programa serà voluntària, tot i que implicarà complir amb una sèrie de requisits com a ara l’ús de materials de qualitat garantida. En un primer moment serà vigent fins a desembre del 2021 i serà prorrogable dos anys més per acord mutu de les parts. L’AECAD® es compromet a difondre entre els seus associats el programa d’avantatges, així com a facilitar les dades dels establiments que s’adhereixin, a verificar la correcta aplicació dels descomptes i a proporcionar trimestralment estadístiques de les persones ateses, entre d’altres coses. El consistori, per la seva banda, es compromet a vetllar perquè l’atorgament de les diferents targetes es faci sempre seguint els criteris establerts i a fer difusió dels establiments adherits entre els titulars de les diferents targetes, entre d’altres.
L’acord és una passa més de l’Ajuntament de Barcelona i de l’AECAD® per promoure l’accés a l’atenció bucodental de la població barcelonina que per motius estrictament econòmics té moltes dificultats per accedir als serveis odontològics funcionals, una situació que afecta com a mínim al 12% de la població de Catalunya. En aquest sentit, des del consistori també han volgut recordar el servei d’odontologia municipal gratuït per a persones vulnerables derivades pels Serveis Socials municipals, que des de la seva posada a finals de 2018 ja ha arribat a 1.200 persones.
El CatSalut ha publicat recentment la Instrucció 05/2019 anomenada “Actuacions per evitar el frau de llei en l’ accés a l’assistència sanitària amb càrrec al CatSalut i per rescabalar despeses d’assistència sanitària en cas de frau de llei, amb la finalitat de garantir la sostenibilitat del sistema sanitari públic”. La resposta per part dels moviments socials en defensa d’una sanitat universal, pública i de qualitat ha estat immediata.
Des de la Marea Blanca titllen d’»escabetxina» el què suposa aquesta instrucció pel què respecta a l’accés al Sistema Nacional de Salut. Més enllà de l’accès, descriuen la instrucció com un text «racista que assenyala de manera discriminatòria les persones migrants que viuen a Catalunya com a defraudadores del sistema, alhora que augmenta els requisits d’accés a la sanitat pública» A més, en un comunicat on llisten tot el rebuig que els hi desperta, afegeixen que «marcar com a frau de llei l’accés a la sanitat pública de persones migrants malaltes pel fet d’haver viatjat recentment i no complir amb un controvertit requisit com disposar de contracte de treball o o lloguer abans de fer-se l’empadronament, és un abús que res té a veure amb el respecte pel dret a la salut ni pels drets humans».
I és que són justament aquestes línies les què la instrucció marca com a frau de llei: que la persona hagi viatjat recentment, en els darrers tres mesos, del país d’origen a Catalunya, que la persona patís amb anterioritat la malaltia que ha comportat l’atenció o que la persona no hagi acreditat ser titular de cap contracte de treball, contracte de subministrament (aigua, gas, electricitat, etc.), contracte de lloguer o qualsevol altre document per acreditar el caràcter de residència habitual, subscrit a l’Estat, amb anterioritat a la data d’empadronament.
Davant aquest plantejament, els moviments socials com ara Marea Blanca, Jo Sí Sanitat Universal, la Pasucat o Obrim Fronteres entre d’altres han mostrat preocupació i indignació per l’aprovació d’aquesta instrucció i del relgament, que ara està en fase de consultes, de la llei d’universalitat de la sanitat a Catalunya de 2017. De fet, entenen que «totes dues tornen de nou a crear exclusió, amb un argumentari propi del PP que ens retorna a la seva llei de 2012». També destaquen i cataloguen com a «molt greu» el fet que utilitzen els sanitaris com a policies antifrau.
En el text CatSalut. Instrucció 05/2019. Actuacions per evitar el frau de llei en l’accés amb càrrec al CatSalut i per rescabalar despeses d’assistència sanitària en cas de frau de llei, amb la finalitat de garantir la sostenibilitat del sistema sanitari públic, expliquen pas a pas el procediment. Primer demanen que, en cas de l’existència d’indicis d’una situació que pugui ser constitutiva d’un supòsit de frau de
llei, siguin les entitats proveïdores de serveis sanitaris les qui ho comuniquin a les unitats d’assistència al ciutadà de les regions sanitàries. Posteriorment, aquestes juntament amb els serveis d’inspecció haurien de portar a terme les corresponents actuacions i, si és el cas, s’ha d’emetre l’informe proposta de suspensió de la Targeta Sanitària Individual. Aquí, especifiquen que la proposta de suspensió es notifica a la persona interessada i se li dona un termini mínim de 10 dies i màxim de 15 dies per fer al·legacions i presenti la documentació acreditativa de la residència. Finalment, el tercer punt del procediment conclou que, en cas que no s’acrediti la residència, s’emetrà la corresponent resolució de suspensió de l’assistència sanitària.
La llei d’universalització de l’assistència sanitària de 2017 encara sense reglamentar retallada
Des de Marea Blanca de Catalunya també recorden que l’any 2017 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei 9/2017 del 27 de juny,
d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. A nivell estatal es va aprovar el Reial Decret-llei 7/2018, de 27 de juliol. Les normatives van ser la resposta davant l’exclusió produïda per el Reial Decret-llei 16/2012, de 20 d’abril del Partit Popular.
Ara bé, des de Marea Blanca tenen clar que aquestes normatives han estat completament insuficients. La PASUCat i JoSíSanitatUniversal van presentar l’informe 6 anys d’exclusió sanitària: l’impacte del Reial Decret Llei 16/2012 a Catalunya; on van denunciar 375 casos d’exclusió sanitària que van detectar des de l’any 2013 fins el 2018, i van apreciar aquest greuge com la punta de l’iceberg de l’exclusió sanitària a tota Catalunya. Ressalten que, si això ha passat, és, en gran part, perquè tot i haver passat dos anys i mig, encara no s’ha reglamentat la llei. De fet, la proposta de reglament es troba ara en debat. Un reglament que Marea Blanca afirma que «no només inclou els aspectes de la instrucció ja aprovada si no que aguditza encara més la dificultat d’accés, a la sanitat pública».
Segons el reglament, els col·lectius en risc d’exclusió social han d’acreditar la condició de ser residents o d’arrelament sigui amb contractes que hagin tingut, amb visites mèdiques demostrables, etc, a través dels serveis socials de centres del SISCAT i ser «oficialitzats» com a
persones sense recursos en els departaments competents abans de dos mesos de sol·licitar la targeta sanitària. Després d’haver fet la sol·licitud, el CatSalut pot resoldre fins a tres mesos després.
Els col·lectius que han posat el dit a la llaga denuncien també que el reglament que inclourà els punts de la instrucció fa una gran retallada en col·lectius especialment vulnerables. Per exemple, el fet que deixi els nens i joves, fills i filles de migrants, fora de tota cobertura sanitària, excepte aquells que es considerin en risc d’exclusió social i que estiguin acollits en centres tutelats. Pel que fa a les dones embarassades migrants, elles hauran d’acreditar la seva manca de recursos a través dels serveis socials dels centres del SISCAT per a ser ateses en la sanitat pública i només les atendrien en qüestions relatives amb el seu estat.
