Catalunya ha consensuat un protocol d’actuació davant de casos sospitosos de coronavirus. A grans trets, el circuit a seguir comença per la notificació, per part d’un centre sanitari a la xarxa de vigilància epidemiològica de Catalunya, de l’existència de sospita d’un cas; atenent a un conjunt de criteris epidemiològics i clínics, Salut Pública declara o no l’alerta. Les proves realitzades al laboratori de suport de vigilància epidemiològica descartaran o confirmaran el cas: si és positiu, se seguiran les mesures de prevenció i control, entre les quals l’aïllament del pacient i el seguiment dels seus contactes.
Així ho han explicat des del Departament de Salut, a través de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT), després de fixar en una reunió del Comitè d’Anàlisi i Seguiment de Malalties Transmissibles Emergents d’Alt Risc la metodologia del protocol. Dirigit als professionals sanitaris, aquest procediment a seguir es basa en l’evidència científica, segueix les directrius de la Organització Mundial de la Salut (OMS), es coordina amb el Ministeri de Sanitat i la Xarxa de Vigilància Epidemiològica Europea i està obert a noves actualitzacions a mesura que hi hagi noves evidències sobre aquesta malaltia.
A banda de dibuixar els circuits específics de notificació de casos en el marc dels plans de preparació i de resposta de la Xarxa de Vigilància Epidemiològica de Catalunya s’han tocat més temes. Durant la presentació, també s’ha posat en valor la tasca de formació, per part de l’ASPCAT i des de fa mesos i arreu de Catalunya, de formadors experts en aquestes malalties emergents d’alt risc.
Actualment es considera que l’impacte per a la salut pública en cas de detectar-se un cas importat és baix per a Catalunya i per a la resta de l’Estat. De fet, el Comitè d’Emergència de l’OMS no ha considerat, pel moment, que la situació constitueixi una emergència de Salut Pública de rellevància internacional. No obstant això, des de l’inici del primer brot fins ara, s’han registrat 2.783 casos: 2.744 a la Xina i 39 en altres països: Tailàndia, Japó, Corea del Sud, Taiwan, Vietnam, Singapur, Nepal, Malàisia, Austràlia, França, Canadà i EEUU. En tots aquests països, tots els casos són importats de Wuhan, ciutat xinesa on van néixer els primers casos. Actualment, 461 casos es troben en estat greu i 80 han mort.
Els símptomes i la prevenció
Actualment no existeix un tractament específic pel nou coronavirus però sí molts tractaments per controlar els seus símptomes, per la qual cosa, l’assistència sanitària pot millorar el pronòstic. Han aprofitat la trobada per explicar quins són els símptomes més comuns d’aquest coronavirus. Aquests inclouen tos, mal de coll, febre i sensació de falta d’aire. En casos més greus, la infecció pot causar pneumònia, dificultat important per respirar, insuficiència renal, i inclús la mort. Els casos més greus, generalment, succeeixen en persones grans o que pateixen alguna comorbiditat com la malaltia cardíaca, malaltia pulmonar o problemes d’immunitat.
El coronavirus es transmet per via respiratòria a través de petites gotes respiratòries i pel contacte estret amb les secrecions infectades. El període d’incubació de la malaltia és d’entre 2 dies i un màxim de 14. Per això, han demanat, si en els 14 dies posteriors a la tornada d’un viatge a la ciutat de Wuhan es presenten símptomes respiratoris (tos, mal de coll, febre, sensació de falta d’aire) s’ha de comunicar als serveis sanitaris l’antecedent de l’estància en aquesta ciutat o bé trucar al telèfon 061 Salut Respon. A més, aquest servei telefònic ja incorpora un servei de traducció a disposició dels professionals de la salut que ho necessitin per comunicar-se amb la població de parla xinesa.
Les mesures genèriques de protecció individual enfront de malalties respiratòries inclouen realitzar una higiene de mans freqüent, especialment després de contacte directe amb persones malaltes o el seu entorn; evitar el contacte estret amb persones que mostrin signes d’afecció respiratòria, com tos o esternuts; mantenir una distància d’un metre aproximadament amb les persones amb símptomes d’infecció respiratòria aguda; tapar-se la boca i el nas amb mocadors d’un sol ús en tossir o esternudar i rentar-se les mans.
Aquest any 2020 ha estat declarat any internacional de les infermeres i les llevadores per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). La iniciativa culmina la campanya Nursing Now, que és un programa del Fons Burdett per Infermeria, el Consell Internacional d’Infermeres i l’OMS. Nursing now afirma que les infermeres són el centre de la majoria d’equips de salut, juguen un paper crucial en la promoció de la salut, la prevenció de malalties i el tractament. Com a professionals de la salut més propers a la comunitat, tenen un paper especial en el desenvolupament de nous models d’atenció a la comunitat i en el suport als esforços locals per promoure la salut i prevenir malalties. Amb el creixement de la infermeria, els països poden aconseguir el triple impacte de millorar la salut, promoure la igualtat de gènere i donar suport al creixement econòmic.
El Ministeri de Sanitat, el Departament de Salut de la Generalitat i nombroses entitats professionals s’han adherit a la campanya. Els objectius estratègics que han marcat els responsables de la campanya a Catalunya són:
Incrementar la inversió en la millora de les condicions laborals (inclosa la formació i el desenvolupament professional) de les infermeres.
Impulsar i difondre les pràctiques infermeres efectives i innovadores.
Augmentar la influència de les infermeres en les polítiques de salut.
Augmentar el nombre d’infermeres en llocs de lideratge i les oportunitats de desenvolupament professional.
Incrementar i traslladar l’evidència sobre els àmbits on les infermeres tenen més impacte, minimitzant les barreres que impedeixen aplicar-ho.
Compromisos que han d’apoderar aquestes professionals a liderar les iniciatives per als nous reptes de salut en el segle XXI i impulsar l’excel·lència en les cures infermeres per tal de millorar la salut de la població i disminuir les desigualtats existents quant a pobresa i manca d’accessibilitat als serveis sanitaris.
Amb motiu de l’any internacional de les infermeres i les llevadores la campanya proporciona un conjunt de materials de suport per elevar el perfil professional de la infermeria, entre els quals hi ha els dirigits a la promoció d’aquestes professionals dins l’atenció primària.
Malgrat la importància de la seva tasca, sovint les infermeres són ignorades o poc reconegudes perquè la societat biotecnificada i mediàtica dóna poc valor a les cures i als aspectes més humans de l’atenció sanitària. Per això, ara fa poc més de dos anys, vàrem publicar el document «La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitat» en el que defensàvem que aquestes professionals tenen un paper clau dins de l’Atenció Primària si es despleguen totes les seves competències dins d’un model holístic i de contextualització social, centrat en les persones.
Esperem que la campanya serveixi per avançar en aquest sentit i desitgem que totes aquestes propostes i objectius polítics no quedin solament en paraules boniques i es facin realitat. Estarem pendents de les accions que emprengui el Departament de Salut i l’ICS, perquè totes les bones intencions no es quedin en paper mullat.
Hi ha evidència de les aportacions de l’AP a la salut de la població i a l’equitat i la sostenibilitat dels sistemes públics de salut. Com també hi ha evidència que l’AP s’enforteix amb una infermeria que ofereixi a la població, especialment als més vulnerables, unes cures de qualitat.
E FoCAP se suma la campanya Nursing Now i a la celebració de l’any internacional de les infermeres i les llevadores. Ho farem dedicant una atenció especial a fer visible i impulsar el lideratge infermer dins de l’equip d’AP i en les polítiques de salut.
Feliç Nursing Now a totes les sòcies del FoCAP, a totes les infermeres catalanes i d’arreu del món.
Un nou estudi liderat per investigadors de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) suggereix que el tractament de l’endometriosi amb cannabinoides pot alleujar alguns símptomes de la malaltia en rosegadors. El treball es publica a la revista d’accés obert elife.
Aquestes troballes han portat a l’inici d’un assaig clínic en col·laboració amb el Servei de Ginecologia de l’Hospital Clínic de Barcelona. Aquest assaig avaluarà els possibles beneficis del cannabinoide natural tetrahidrocannabinol (THC) -el principal component psicoactiu de la planta de cànnabis – en dones amb endometriosi.
L’endometriosi és una malaltia comuna, crònica i dolorosa causada quan el revestiment de l’úter -l’endometri – creix fora de la seva cavitat. Aquest creixement afecta els òrgans reproductius i pot causar dolor, infertilitat, ansietat, depressió i provocar un impacte considerable en la qualitat de vida.
Les opcions de tractament inclouen cirurgia o teràpia hormonal, però no sempre són efectives i, sovint, tenen efectes secundaris significatius.
«A causa de la falta de tractaments efectius, les dones amb endometriosi generalment depenen d’estratègies d’estil de vida com canvis en la dieta o exercici», explica Rafael Maldonado, autor principal i professor de la UPF.
«Tot i que el cànnabis té una gran quantitat de possibles efectes secundaris, les seves propietats medicinals podrien alleujar el dolor en l’endometriosi i altres afeccions», afegeix.
D’interès per al tractament ginecològic
Atès que l’ús mèdic del THC està autoritzat en alguns països, aquests resultats poden ser d’interès per a ginecòlegs i especialistes en dolor que manegen el tractament de dones amb dolor endometrial.
No obstant això, puntualitza Maldonado, «és crucial subratllar que l’ús de cànnabis en escenaris no regulats ha de desanimar donats els greus riscos associats amb el seu consum».
L’equip va estudiar ratolins amb implants endometrials a la pelvis per imitar l’endometriosi en humans. Aquells amb els implants eren més sensibles al dolor a la pelvis, mal que també es pot associar amb alteracions emocionals i cognitives, similars als símptomes observats en algunes dones amb endometriosi.
Els científics van tractar als ratolins amb una dosi diària de 2 mg/kg de THC durant 28 dies. Això va alleujar la sensibilitat al dolor a la pelvis, però no va tenir cap efecte sobre el dolor en altres àrees (es va usar la pota del darrere com a control), la qual cosa demostra que el tractament va ser específic per al dolor causat per aquesta malaltia.
L’alleujament de dolor també es va produir independentment de quan es va iniciar el tractament, el que suggereix que funciona igual de bé un cop s’han establert els símptomes de dolor. Els investigadors també van descobrir que els ratolins amb endometriosi tenien símptomes similars a l’ansietat d’algunes dones amb l’afecció.
Això es va mesurar per la quantitat de temps que els animals van passar en àrees obertes d’un laberint, ja que aquells amb nivells d’ansietat més alts tendeixen a no explorar massa. No obstant això, els seus experiments no van poder revelar si el THC va tenir algun efecte significatiu en el tractament d’aquesta ansietat.
Efecte de l’endometriosi en la funció cognitiva
De la mateixa forma, com l’endometriosi perjudica la funció cognitiva en algunes dones, els experts van analitzar el rendiment de la memòria en els ratolins. Per a això, van proporcionar als animals dos objectes idèntics i els van permetre familiaritzar-se amb ells.
Després, van reemplaçar un dels objectes i van cronometrar quant temps van passar els rosegadors explorant l’objecte nou versus el familiar, amb l’objectiu de donar una indicació sobre el que recordaven els animals.
L’equip va descobrir que la memòria estava deteriorada en els ratolins amb endometriosi en comparació amb aquells que no tenien l’afecció. No obstant això, els tractats amb THC no van mostrar aquest deteriorament, el que per als autors suggereix que el compost pot tenir un efecte protector.
Finalment, els investigadors van estudiar els efectes del THC en l’endometri dins i fora de l’úter, i van descobrir que els ratolins amb endometriosi tractats amb THC durant 32 dies tenien creixements endometrials més petits.
«Les nostres troballes mostren que el THC limita el desenvolupament i els símptomes de l’endometriosi en un model experimental», assenyala Alejandra Escudero-Lara, la primera autora de la feina i estudiant de doctorat de la UPF.
«Els resultats subratllen l’interès de realitzar més investigacions per garantir la seguretat i els efectes beneficiosos d’aquest tractament en dones amb endometriosi», conclou.
“A l’hospital tens moltes estones d’oci, i escriure m’ajudava a posar en ordre els meus sentiments, m’ho passava molt bé, i vaig tenir el somni que estava fent un llibre i ara estic al·lucinat perquè sé que és molt difícil publicar un llibre”. Això ens explica Dídac Bautista, autor de La vida fantàstica. Lliçons de vida d’un nen amb somnis, publicat per Planeta en català (Estrella Polar) i castellà (Destino), i que es presenta el 29 de gener al recinte modernista l’Hospital de Sant Pau. “He tingut una vida bonica, malgrat que l’he passada entre medicines i hospitals –segueix el Dídac–, i m’agradaria ajudar a molts nens i nenes malalts com jo a què puguin tenir una altra visió de la vida”.
Al Dídac li van diagnosticar leucèmia amb 3 anys. Va haver de deixar l’escola a P3 i es podria dir que encara no hi ha tornat amb normalitat. Durant els nou anys d’infantil i primària, el Dídac ha passat per dos trasplantaments de medul·la òssia i un tractament experimental per derrotar el càncer, a banda de llargues temporades de quimio i radioteràpia. Superats els primers mesos de l’últim trasplantament, el novembre de 2017, però amb les defenses encara molt baixes, tot el 6è el va fer amb atenció domiciliària. Ara fa 1r d’ESO i dues hores al dia ja les fa a l’institut, amb la resta de companys.
La gènesi del llibre són els dos mesos que va passar en una cambra d’aïllament de Sant Joan de Déu durant el segon trasplantament. “Ell no ho va viure com una cosa negativa, però sí que era dur haver d’estar separat dels seus germans grans; jo el vaig encoratjar a què escrivís com se sentia, però mai hauria pensat que acabaria en un llibre”, explica Mireia Torguet, la mare del Dídac, al qual descriu com “un nen molt feliç i molt conscient de tot”. “El que vam intentar no només va ser guanyar a la malaltia en l’àmbit mèdic, sinó també en l’emocional”, afegeix.
Durant aquells dos mesos el Dídac va escriure tot el que li passava pel cap: records, sentiments, idees, anècdotes del dia… I quan va deixar l’hospital va seguir. Algun d’aquests materials van arribar al grup Planeta, des d’on van demanar a la família que els enviés la resta. El llibre agafa només els escrits més reflexius del Dídac, que estan il·lustrats per Carme Solé Vendrell. Solitud, tristesa, ràbia, enuig, dolor, impaciència, felicitat, il·lusió, esperança… Cada capítol ve precedit d’una d’aquestes paraules. Això, per exemple, escriu Dídac en el primer capítol, titulat “Sentiments”.
«Si penses que estar ingressat llargues temporades en un hospital pot arribar a ser molt avorrit, t’equivoques. Hauries d’haver estat amb mi aquests vuit anys, hauries descobert com d’emocionant pot ser viure en un hospital. Hauries descobert quants nens i nenes viuen en aquests centres, i que no tots van a l’escola com tu i els teus companys. Hauries descobert un món que ni jo ni la meva família pensàvem que existia, i que, per sort o per desgràcia, hem conegut. Jo no me’n penedeixo, perquè, deixant de banda la malaltia, he crescut en un món que m’ha enriquit d’una manera immensa».
Una feina per mestres experimentats
“M’agradaria que aquest llibre el llegissin molts mestres, perquè puguin educar a les escoles de la forma com m’han educat el Julián i la Carme”, comenta el Dídac. Julián Artacho és el mestre domiciliari que el Dídac va tenir quan feia 6è. Carme Barba és la mestra que va tenir amb anterioritat, mentre era a l’aula hospitalària de l’Hospital Sant Joan de Déu. Tots dos són docents amb molts anys d’experiència, que en el seu dia van decidir dedicar-se a l’educació d’infants malalts. I tots dos han participat de les consultes per determinar quin seria el millor itinerari pel Dídac per reincorporar-se al sistema educatiu.
“Passem dues hores diàries durant quatre dies a la setmana amb els nostres alumnes, cara a cara, quin altre mestre fa això? Aquí es viuen situacions dures, perquè per un mestre és dur veure morir un infant amb el qual has establert una relació tan estreta; ells són els alumnes més vulnerables del sistema, i per això aquesta feina l’haurien de fer mestres molt preparats”, considera Artacho. Fins fa només tres anys, al Consorci de Barcelona l’atenció domiciliària la feien els últims en arribar a la bossa d’interins. Ara s’ha millorat una mica. Hi ha un equip estable de 9 docents… però la resta que fan falta per atendre al centenar llarg d’infants que requereixen aquest servei segueixen sortint de la bossa d’interins.
Els mestres domiciliaris i els hospitalaris treballen coordinats. “La nostra principal funció és l’acompanyament a uns nois i noies que estan en una situació molt complicada, intentem normalitzar en la mesura del possible aquest moment que estan passant, entendre quines són les seves necessitats i les seves pors, i fer de vincle amb el seu centre”, resumeix Artacho. Per aquest mestre, que ha dedicat part de la seva trajectòria professional a la cooperació internacional (va ser coordinador de l’Agència Catalana de Cooperació), cada cas és especial, i el del Dídac també. “Ell i la seva mare són persones excepcionals, però tenim molts altres nanos amb unes ganes tremendes de tornar a l’escola, la nostra missió és recorda’ls-hi que hi ha un món allà que els està esperant”.
Retorn a la ‘normalitat’
En el cas del Dídac, la seva lenta reinserció en la vida acadèmica està causada per motius de salut, perquè encara es cansa molt (va començar el curs amb cadira de rodes i mascareta, ara només necessita crosses), però també pedagògics. Calia trobar un centre on la forma de treballar fos similar a com ell havia treballat amb el mestre domiciliari i hospitalari. Sobretot, un centre petit on començar de zero amb companys nous. “Actualment, l’educació es preocupa molt pels resultats, i el que tots aquests nens malalts han viscut no es pot mesurar de la mateixa manera”, comenta Mireia Torguet, la mare del Dídac, que també és mestra.
Carme Barba hi coincideix: “El retorn a l’escola és un dels grans problemes que tenim, per una banda, perquè ells han estat els reietons de la casa durant mesos o anys, tothom ha estat pendents d’ells, i de sobte són un més en un grup de 25, per l’altra molts tenen por del rebuig quan tornin, especialment a determinades edats. Però el principal problema és la poca flexibilitat del sistema davant d’aquests casos”. Barba va ser la mestra del Dídac quan era a la cambra d’aïllament. Una cambra en la qual tot aquell qui entra s’ha de dutxar abans. “Va ser un trimestre molt intens, ell és un nen molt especial que posa moltes ganes i il·lusió a tot el que fa”, recorda.
“El Dídac és un nen molt feliç i molt conscient de tot” | Foto cedida per la família
L’Institut on va el Dídac (La Sagrera Sant Andreu, en mòduls prefabricats a l’exterior del recinte de Fabra i Coats) és nou d’aquest curs, i això és un avantatge perquè la seva població la formen només les tres línies (distribuïdes en quatre grups) de 1r d’ESO. Alumnes de la mateixa edat del Dídac. Els primers dies es van preparar a consciència. El Julián hi va anar uns dies, “perquè no sentís que s’havia quedat sense el seu referent”, explica. Una infermera de Sant Joan de Déu també hi va estar per explicar als alumnes què volia dir passar per una leucèmia. I el mateix Dídac els va voler explicar per què anava amb crosses, o perquè pel carrer havia d’anar amb mascareta, o perquè els diversos tractaments amb cortisona han deixat la seva pell amb moltes marques d’estries.
“El primer dia que vam sortir em va dir, ‘mama, gràcies per haver trobat un institut com aquest’”, recorda Mireia Torguet. “Han posat totes les facilitats, treballen per projectes des de l’acompanyament emocional, potencien la creativitat i l’expressió, i tots els professors han entès que el Dídac no està acostumat al ritme de l’aula, que necessita més temps i tranquil·litat per respondre, i que no sempre pot assistir al centre per problemes de salut”, afegeix.
I el Dídac, efectivament, és un noi molt conscient de tot. I com va per l’institut?, li preguntem. “Em va molt bé, és un nou món que estic descobrint, i estic veient que hi ha petits problemes que s’han de resoldre”. A què et refereixes? “Necessito més temps per fer les coses, però això és pel temps que he passat a l’hospital, res més”. I segueixes escrivint? “Sí, i vull fer un segon llibre, que serà una novel·la, explicant la meva vida”.
L’import dels drets d’autor de la venda de La vida fantàstica. Lliçons de vida d’un nen amb somnis es destinen a l’Hospital de Sant Joan de Deu i a la Fundació d’oncologia infantil Enriqueta Villavecchia.
Al desembre del 2019 es va iniciar el brot d’un nou virus a la ciutat xinesa de Wuhan. Aquest virus, similar a un coronavirus que va emergir el 2002 a la província de Guangdong (sud-est de la Xina), ha infectat per ara a més de 600 persones, de les quals 17 han mort, segons fonts governamentals xineses.
Aquest virus provoca símptomes similars als d’una pneumònia, ocasionant febre i dificultats respiratòries que poden acabar en edema pulmonar i mort, depenent de l’edat dels pacients i de si aquests tenen algun altre problema mèdic.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) es troba en ple comitè d’emergència per determinar si aquest brot viral requereix el llançament d’una alerta mundial per prevenir les infeccions.
Els virus es reprodueixen i evolucionen a alta velocitat, particularment els que tenen un genoma RNA. Canvien tant que no hi ha dos virus iguals. Per això generen una progènie de bilions de mutants, algun dels quals infecta una espècie animal diferent de l’habitual.
Això és una cosa que succeeix constantment, per això aquests virus han passat moltes vegades dels ratpenats -animals que allotgen molts virus perillosos- a l’home tan directament o a través d’un hoste intermedi.
Fins ara es coneixien sis membres de la família dels coronavirus. En persones joves i sanes, quatre d’ells amb prou feines causen un simple refredat d’hivern, normalment més suau que el produït pel virus de la grip que reapareix amb força en aquesta estació.
No obstant això, els altres dos coronavirus són letals per a l’home en la majoria dels pacients. Parlem de la síndrome aguda i greu (SARS-CoV) i el virus de la síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà (MERS-CoV), que van aparèixer el 2002 i 2012, respectivament.
El nou coronavirus de Wuhan és molt semblant a la SARS-CoV que va emergir el 2002. De fet, els seus genomes tenen una homologia superior al 80%. La ciutat de Wuhan té més de 19 milions d’habitants i l’alta densitat de la seva població comporta un enorme perill en facilitar la disseminació de virus entre els seus habitants.
Com es dissemina el virus
Aquesta setmana les autoritats sanitàries de la Xina han comunicat la transmissió de virus de Wuhan entre persones, en haver-se infectat almenys 14 sanitaris que atenien als pacients que portaven el virus.
De moment, aquest virus s’ha estès a quatre països d’Àsia (Xina, Japó, Tailàndia i Corea de Sud), Estats Units i se sospita d’un nou cas a Austràlia. El primer brot de virus va aparèixer en persones que visitaven un mercat de peix i animals domèstics i silvestres, incloent-hi alguns la venda dels quals està prohibida, com ratpenats, serps o civetes.
Quan la SARS-CoV va aparèixer el 2002, el seu reservori natural van ser els ratpenats. D’ells va passar a les civetes, que en algunes zones de la Xina se servia als restaurants com una delicatessen, el que va facilitar el pas del virus a l’home.
Ara, probablement estem davant d’un escenari similar: el coronavirus de Wuhan pot haver passat del seu reservori natural, el ratpenat, a un tipus de cérvol, que avui es considera el major sospitós d’haver provocat l’epidèmia.
Però, hi ha algun fet especialment alarmant en aquest nou virus que pot ser mortal per a l’home? Resulta preocupant que en mes i mig el virus hagi infectat a tantes persones que han requerit hospitalització.
Perquè això implica que probablement hi ha un nombre deu vegades superior de persones que no han acudit a un hospital, o no se’ls ha identificat com infectat per aquest virus. Entre altres coses, perquè causen símptomes clínics molt semblants als de virus de la grip, també en el més alt de la seva particular epidèmia anual. Això fa que les previsions teòriques elevin el nombre d’infectats a més de 2000.
Però el més preocupant és que aquest mateix dissabte se celebra la gran festa de l’Any Nou Lunar de la Xina, en la qual diversos milions de persones es desplacen per reunir-se amb la seva família, com fem per Nadal als països occidentals. Aquesta pot ser una forma perfecta per repartir el virus per tota la Xina i, des d’allà, a altres països.
Eficàcia limitada del contagi
Tot i les previsions, hi ha algunes raons per ser relativament optimistes en el cas d’aquesta epidèmia. La principal és que aquesta variant de la SARS recentment apareguda es propaga entre la població humana amb una eficàcia limitada.
A més, els científics xinesos han publicat la seqüència del genoma de nou virus, cosa que ha permès als laboratoris de diagnòstic de tots els països dissenyar sistemes d’anàlisi que en 3 o 4 hores poden determinar amb tota fiabilitat si un pacient està infectat o no per aquest virus.
D’altra banda, la disponibilitat de la seqüència del genoma del virus permet treballar en el disseny de vacunes per protegir enfront de la infecció pel coronavirus de Wuhan, com s’està fent ja en, almenys, un laboratori de Carolina de Nord (EUA).
A Espanya, el Centre Nacional de Biotecnologia (CNB-CSIC) de Madrid va produir anteriorment vacunes per la SARS-CoV i el MERS-CoV, i ara ja estan aplicant les mateixes tecnologies al cas del virus de Wuhan.
Això es pot fer ràpidament mitjançant la combinació de la síntesi química dels fragments del genoma i l’acoblament d’aquests, creant un virus atenuat que és un candidat a vacuna.
Confiem que aviat s’aconsegueixi la immunització pertinent, s’identifiqui amb precisió l’espècie animal que ha donat origen a l’epidèmia i s’aconsegueixi la detecció precoç de les persones infectades per evitar així que s’estengui.
Amb l’arribada al poder de l’esquerra el 2015, la Comunitat Valenciana va començar després de vint anys de domini del PP la reversió de les concessions sanitàries. Els populars van lliurar durant dues dècades a unes poques empreses i asseguradores la gestió d’importants zones sanitàries com Alzira, Dénia, Elx o Manises. Però no va ser l’única entrada de l’empresa en la sanitat pública. Només arribar al poder l’any 1995, el Consell d’Eduardo Zaplana va impulsar un pla de xoc per acabar amb les llistes d’espera. Com? Derivant a milers de pacients a clíniques privades perquè s’operessin però la factura pagava l’administració pública.
La pràctica, que relata amb tot luxe de detalls el llibre La batalla per la sanitat valenciana (Institució Alfons el Magnànim, 2019) del periodista Sergi Castillo, es va naturalitzar i va engreixar amb els successius governs de PP i no ha pogut ser erradicada per l’esquerra, ja que les lleis d’estabilitat fiscal de Cristóbal Montoro no han permès dotar de més recursos a la sanitat pública després de les retallades durant la crisi. Castell calcula citant fonts oficials que entre 1997 i 2016 la Generalitat Valenciana va pagar 335 milions d’euros a clíniques privades per ajudar a l’administració a posar fi a les llistes d’espera. Fonts de l’actual Conselleria de Sanitat xifren en altres 33,5 milions d’euros els diners gastats entre els anys 2017, 2018 i 2019.
En proporció, els quatre anys de gestió de Govern del Pacte del Botànic (l’acord entre PSPV, Compromís i Podem) i els tres últims del PP, amb Alberto Fabra al front, van reduir substancialment la despesa derivada a les clíniques privades pel pla de xoc per acabar amb les llistes d’espera. En aquests anys, la mitjana de pacients transferits va ser d’uns 11.000 a l’any, mentre que amb els Executius de Francisco Camps i Eduardo Zaplana van rondar entre els 23.000 i els 33.000 a l’any.
Segons la investigació feta per Castillo, que presenta el llibre al costat de l’exconsellera i exministra Carmen Montón aquest dijous 23 de gener a les 19 hores al Col·legi Major Rector Peset (València), «la sanitat pública pagava per les intervencions en la privada fins a cinc vegades més del que costa a la pública quan es fan autoconcerts», és a dir, quan es posen en marxa els mateixos recursos de l’administració per a realitzar operacions a les tardes i els caps de setmana.
Per exemple, una operació de cataracta costava a l’erari 288 euros si es feia amb autoconcert, mentre que una clínica privada s’embutxacava 1.400, segons les tarifes comparades incloses en el llibre. D’aquest pla de xoc s’han beneficiat els grans grups que operen a la Comunitat Valenciana com Vithas, Asisa, Quirón, Imed i ordes religiosos, com la que gestiona la Casa de la Salut de València.
Aquests autoconcerts van ser impulsats per l’exconsellera Carmen Montón i la seva successora, Ana Barceló, va incrementar els diners amb què es retribueix als metges que operen a les tardes.
Malgrat aquest intent de reduir aquesta reprivatització de serveis, el suport de clíniques privades encara s’utilitza d’una manera substancial. Passa el mateix amb serveis com les ressonàncies magnètiques que va privatitzar el PP i que també s’ha reduït o els tractaments contra el càncer derivats a la fundació sense ànim de lucre IU, que factura a la Generalitat una mitjana de 50 milions a l’any.
Cridanera és també la possibilitat que tenen els professors d’educació primària i secundària funcionaris de carrera de triar entre ser atesos per la sanitat pública i la privada. Els que opten per l’externalització poden triar entre diverses assegurances.
L’increment d’activitat gripal detectat durant la segona setmana d’aquest any s’ha incrementat aquests dies i ja ha superat, per primera vegada aquest hivern, el nivell d’epidèmia, tot i que assolint un nivell baix. Així, durant la setmana passada, del 13 al 19 de gener, ha augmentat la taxa d’incidència de síndromes gripals registrada per la xarxa sentinella: se situa ja als 147,4 casos per 100.000 habitants, per sobre del llindar epidèmic d’aquesta temporada, establert en 98,1 casos.
Segons el model predictiu elaborat amb dades corresponents a la tercera setmana d’aquest any, l’activitat gripal durant les setmanes 4 i 5 presentarà un nivell epidèmic baix arreu de Catalunya.
Segons les dades analitzades en el marc del programa PIDIRAC, durant la tercera setmana de l’any la taxa d’incidència de síndrome gripal ha estat més alta en els menors de 5 anys (339,5 casos per 100.000 habitants). La resta de grups d’edat també mostren un increment respecte de la setmana anterior. Pel que fa als ingressos hospitalaris greus pel virus de la grip, del 13 al 19 de gener s’han registrat 14 ingressos en els hospitals de la xarxa sentinella, i des de l’inici de la temporada (a principis d’octubre) un total de 90. El 83,5% d’aquests casos no estaven vacunats.
Activitat als centres sanitaris
Durant la setmana del 13 al 19 de gener del 2020, els professionals sanitaris dels hospitals han atès un total de 70.955 urgències, de les quals el 10,6% han requerit ingrés hospitalari. Respecte la setmana anterior, les urgències ateses als hospitals han augmentat un 1,65% i els ingressos hospitalaris han baixat un 0,6%. En comparació amb la mateixa setmana de l’any 2019, l’activitat urgent s’ha reduït un 4,3% i el nombre d’ingressos ha disminuït un 0,71%.
Del total de les urgències ateses als hospitals, el 73,3% són pacients adults (55.584), mentre que la resta correspon a població pediàtrica (15.359). En relació amb la setmana anterior, la proporció de pacients pediàtrics ha augmentat un 23,3%, una dada que s’explica per l’epidèmia de bronquiolitis, les dades de la qual indiquen que ja estaria iniciant el seu descens.
Pel que fa als equips d’atenció primària, durant la setmana del 13 al 19 de gener, s’han atès un total de 886.771 visites, un 43,6% més que la setmana anterior. Aquest increment s’explica, en part, per l’habitual descens d’activitat durant el període de vacances de Nadal. Del total de visites realitzades aquesta setmana, 850.003 s’han fet als centres d’atenció primària i 36.768 al domicili del pacient.
Per grups d’edat, el 16,2% de les visites han estat d’infants de fins a 15 anys; el 48,5% d’adults d’entre 15 i 64 anys i el 35,3% restant de persones majors de 65 anys.
Pel que fa als centres d’urgències d’atenció primària (CUAP) durant la setmana del 13 al 19 de gener han atès un total de 23.292 visites, un 7,9% menys que la setmana anterior.
Finalment, el 061 Catsalut Respon ha atès 37.036 casos aquesta setmana, dels quals 2.196 han requerit l’atenció d’un metge a domicili. En relació amb la setmana anterior suposa un increment dels casos d’un 1.2% i una disminució de les visites domiciliàries del 21,9%.
Principals actuacions
El Servei Català de la Salut (CatSalut) té un pla operatiu d’hivern que s’adapta a les necessitats sanitàries de la ciutadania en cada moment, a partir del coneixement de la demanda i de les aportacions del territori. Per respondre a aquest augment d’activitat estacional, els centres sanitaris ja activen els seus plans de contingència, per donar resposta a la pressió assistencial de cada moment, tal i com es fa els darrers anys. D’aquesta manera es busca que l’atenció continuada i urgent s’ajusti millor a les necessitats assistencials específiques de les persones de cada territori, per aconseguir que la ciutadania sigui atesa en el dispositiu més adequat i garantint la millor qualitat possible. Des de fa tres anys, les millores previstes per a l’hivern s’emmarquen en el desplegament del Pla Nacional d’Urgències de Catalunya (PLANUC) aprovat pel Departament de Salut el maig del 2017.
El CatSalut ha augmentat fins els 21,4 M€ la dotació per millorar l’atenció a les urgències durant el període d’hivern 2019-2020. Són 1,7 M€ més que la temporada passada. En concret, es dedicaran un total de 3,3 M€ a reforçar els equips d’atenció primària, 3,3 M€ per a l’atenció sociosanitària i 14,8 M€ per a l’atenció hospitalària.
Pel que fa al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), ha reforçat el seu dispositiu amb fins a 13 unitats de Suport Vital Bàsic i fins al 31 de gener s’incorpora una unitat de Suport Vital Avançat Pediàtrica de reforç per l’increment dels casos de bronquiolitis durant aquest període. També continua en funcionament la línia pediàtrica del 061 CatSalut Respon. Alhora, durant aquest últim any s’han fet diferents inversions als serveis d’urgències hospitalaris i d’atenció primària que han permès que aquest hivern es disposi de nous serveis, com ara l’ampliació de serveis al CAP Santa Coloma de Gramenet, l’ampliació horària del CUAP Manresa, el vol nocturn del SEM per traslladar a pacients greus, la segona fase de les obres d’ampliació de les urgències de l’Hospital Josep Trueta de Girona, la nova Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Santa Caterina de Salt, la gestió d’urgències per part del 061 CatSalut Respon a Lleida o el pla de millora d’atenció primària.
Mesures de prevenció
La millor manera de protegir-se i evitar la propagació de la grip és la vacunació i el manteniment d’unes bones pràctiques d’higiene, com rentar-se les mans de manera regular o l’ús de mocadors rebutjables. Ara bé, amb l’hivern no només arriba la grip sinó també altres patologies respiratòries, com la bronquiolitis, a més d’altres malalties víriques i infeccioses, que, en general, són molt freqüents i poden complicar-se en persones amb condicions de risc. Davant d’aquesta situació, el Departament de Salut va estrenar a la tardor una campanya on fa una crida a la població a protegir-se de totes les malalties d’hivern.
Seguint en la línia de la campanya de l’estiu (“Un estiu sense UFFF”), la campanya té per lema, «Un hivern sense BRRR» i es centra en recalcar la importància de reduir el contagi de malalties seguint mesures higièniques. També incideix en la importància de la vacunació de la grip, especialment en persones amb condicions de risc.
L’augment de la utilització dels serveis d’urgències hospitalaris, típic de l’època hivernal, a més de ser il·lustratiu d’una ineficiència greu del sistema, se sol atribuir a la falta de capacitat resolutiva i de contenció de la demanda de l’atenció primària. El sistema i els pacients que l’utilitzen segueixen patint els efectes de les retallades iniciats durant la crisi econòmica, retallades que han afectat de manera especialment intensa a l’atenció primària. Però el problema de la saturació de les urgències hospitalàries és molt anterior a la crisi. S’oblida, doncs, que des de l’expansió hospitalària dels anys 60 s’ha anat generant, tant des de l’àmbit polític com professional i pels mateixos mitjans de comunicació social, una cultura d’utilització del sistema per la ciutadania que posa l’accent en la bondat científica i operativa de l’hospital i de la tecnologia per abordar TOTS els problemes, incloent-hi els més lleus i fins i tot els susceptibles d’autocura. Una cultura hegemònica a la majoria de països desenvolupats que, inevitablement, genera una sobreutilització hospitalària, incloent-hi els serveis d’urgències.
Uns serveis d’urgències, el desenvolupament i la distribució dels quals s’ha ampliat substancialment amb la intenció d’intentar resoldre el problema al més aviat possible, però amb el resultat d’incrementar la demanda inadequada, una situació que perpetua el bucle «a més oferta més demanda». Convindria doncs una anàlisi i una valoració rigorosa que probablement conduiria a establir barreres i penalitzacions a la utilització inadequada o quan menys a no facilitar-la ni fomentar-la.
És cert que l’accessibilitat a les consultes d’Atenció Primària (i Comunitària) ha empitjorat, i que no és raonable, ni admissible, haver d’esperar dies o fins i tot setmanes per ser atès. Però aquesta deficiència no és deguda exclusivament a les retallades que, malgrat la seva influència, no en són els únics determinants, com demostra el fet que la pressió assistencial sobre els serveis d’urgència hospitalaris no ha deixat de créixer des de fa molts anys amb independència del context més o menys favorable del finançament i disponibilitat de recursos del conjunt de sistema i de l’atenció primària i comunitària en particular.
En efecte, els criteris clínics predominants en l’àmbit de l’assistència sanitària tenen un pes notori al respecte com il·lustra la següent anècdota personal d’un dels signants. Derivat a un servei de rehabilitació per pal·liar els efectes d’una malaltia osteo articular adequadament diagnosticada, la primera prescripció va ser un TAC, tot i que el prescriptor era conscient que el resultat no afectaria la seva decisió. L’indicava per saber com estava el pacient en aquell moment. Tot i que l’exposició a la radicació fóra desproporcionada i, sobretot, s’allargués la llista d’espera dels pacients que alguns d’ells sens dubte sí que es podrien beneficiar del TAC.
Segur que els lectors coneixen anècdotes similars que il·lustren unes maneres d’utilització dels serveis sanitaris comuns–de tots–que comporten solapaments, repeticions innecessàries i interferències que afecten l’eficiència i l’equitat de la nostra sanitat. Així doncs convindria promoure una deliberació pública de professionals, usuaris i ciutadania sobre com millorar la utilització dels serveis de la sanitat pública per prevenir ineficiències i inequitats que posen en perill la viabilitat del sistema.
Sembla que, després de dos anys de pròrroga, finalment s’aprovarà el pressupost de la Generalitat per al 2020 amb l’assignació de més de 900 milions d’euros addicionals al Departament de Salut. Aparentment una bona notícia que ho podria ser realment– bona– si aquests recursos es destinen a la renovació estratègica del sistema en lloc d’optar per una inèrcia continuista que amb el propòsit de tapar els pegats de sempre podria empitjorar encara més la situació.
Esperem que els responsables polítics prenguin consciència de la importància que té per a la sostenibilitat i efectivitat de sistema sanitari en termes de millora de l’atenció de salut individual i col·lectiva la promoció d’una utilització més adequada que l’actual dels seus serveis per la ciutadania i que es destinin més recursos a generar una nova cultura en què es combati l’aforisme de «més és millor», ja que, com s’està demostrant cada dia amb més claredat, no solament no és millor sinó que, en moltes ocasions la utilització inadequada del sistema i el consumisme sanitari generen riscos i efectes negatius directes sobre la salut.
La fotografia reflexiva cerca apropar a l’alumnat a les experiències viscudes per les persones. Juan Leyva, professor al grau d’infermeria a la Universitat Autònoma de Barcelona va decidir agafar aquesta metodologia i combinar-la amb el treball per trencar amb l’estigma que envolta les persones que conviuen amb VIH.
L’acte que avui inaugura una exposició fotogràfica respon a un treball de mesos amb 17 estudiants de primers curs del Grau en Infermeria, fruit d’una formació complementària sobre empatia i VIH que es va realitzar durant el primer trimestre de 2019. La presentació es realitzarà a les 12h al hall de la Unitat Docent Ciències Mèdiques Bàsiques a la UAB.
L’activitat, realitzada vers persones que viuen amb VIH, buscava ajudar els alumnes a desenvolupar l’empatia i gestionar emocions diverses, a més de la creativitat i el pensament reflexiu. L’activitat formativa, finançada per la Conferencia Nacional de Decanos de Enfermería, està dins un projecte més gran, coordinat pel Dr. Juan Leyva, que vol avaluar l’eficàcia de la metodologia per desenvolupar i mantenir l’actitud empàtica de la qual formen part tres professores més del Departament d’Infermeria: la Dra. Mariela Aguayo, la Dra. Rebeca Gómez i la Dra. Sabi San Rafael.
El projecte formava part de la formació extracurricular. És a dir, els alumnes que l’han realitzat ho feien de manera voluntària. «A la universitat avaluem per competències i dins d’aquestes, a banda dels coneixements i les habilitats, tenim en compte l’actitud. Ensenyar coneixements i habilitats i deixar penjat el caràcter no és bo. Amb aquest projecte treballem l’empatia», ens explica Juan Leyva.
La feina que els ha dut a presentar avui finalment una exposició ha constat de tres mòduls diferents: el diagnòstic, conviure amb la medicació i la cronificació i conviure amb l’estigma i la discriminació. «La idea era que ells experimentessin el que viuen els pacients», aporta Leyva. Així, durant unes quantes sessions van compartir i van treballar sobre relats de pacients publicats en fòrums diversos de persones afectades per VIH. Leyva relata que volia que els alumnes treballessin i sentissin el relat i, d’aquí, passessin a representar aquesta emoció sentida amb una imatge. A banda també havien de tenir les eines per explicar aquesta imatge. Es combinava així el pensament reflexiu amb la fotografia. El procés va fer que professors i alumnes ploressin, riguessin i s’abracessin.
«Ara ja hem fet la intervenció i estem comparant resultats amb gent que ha fet l’activitat i gent que no amb una escala per valorar l’empatia», conclou Leyva sobre com extreure més informació de la utilitat del projecte. A banda, a nivell individual de cadascun dels alumnes, també ens explica que «dels 17 estudiants que van participar només un d’ells va dir que sí que li interessava el tema però que, pel seu caràcter tímid i que funcionava millor amb ordinadors, la metodologia li havia incomodat. La resta, assegura Leyva, creia que aquest tipus d’activitats s’haurien d’incorporar en totes les assignatures».
Fotografia dins l’exposició «Sentir y crear para cuidar»Fotografia dins l’exposició «Sentir y crear para cuidar»Fotografia dins l’exposició «Sentir y crear para cuidar»
Metges de Catalunya (MC) engega una nova campanya de reclamació jurídica adreçada als facultatius de la xarxa sanitària concertada. Els professionals que, per causa d’una situació de baixa, excedència o per realitzar una jornada parcial o reduïda, no han percebut el complement d’atenció continuada perquè, a criteri de l’empresa, no han realitzat el mínim d’hores de guàrdia exigible, tenen l’oportunitat de demanar l’abonament d’aquesta retribució en proporció a les guàrdies realitzades. Així mateix, aquelles persones en situació de baixa o d’excedència que hagin percebut l’esmentat complement en quantia inferior, també en podran sol·licitar la seva percepció íntegra.
Fins ara, les empreses sanitàries penalitzaven els facultatius que havien passat per alguna d’aquestes situacions, ja que, si no arribaven a fer, com a mínim, el 75% de les 499 hores anuals obligatòries de guàrdia de presència física fixades per conveni, no abonaven el complement d’atenció continuada o no ho feien en la quantitat adequada. Emparant-se en una sentència del Tribunal Suprem de juliol de 2019, el sindicat mèdic, a través del seu gabinet jurídic, demanarà que els facultatius que presten serveis a temps parcial o amb jornada reduïda, que han suspès el seu contracte de treball (baixa) o que han estat en situació d’excedència durant l’últim any, no es vegin discriminats a l’hora de meritar el complement d’atenció continuada.
Les causes que originen la reducció del nombre de guàrdies i per les quals es pot presentar la reclamació són diverses. Entre elles trobem la prestació de serveis amb jornada a temps parcial; la reducció de jornada per raons de guarda legal de menor de dotze anys o de persona amb discapacitat; la reducció de jornada per cura directa de familiar fins al segon grau de consanguinitat o afinitat; o la reducció de jornada per part de víctimes de violència de gènere.
A banda també la suspensió del contracte de treball per incapacitat temporal; la suspensió del contracte de treball per naixement (maternitat i paternitat), adopció, guarda amb finalitat d’adopció o acolliment; la suspensió del contracte per risc durant l’embaràs o durant la lactància; o la suspensió del contracte per part de víctimes de violència de gènere.
Per últim, també es pot presentar la reclamació per casos d’excedència per cura de fill –per naturalesa o per adopció– i per raons de guarda amb finalitats d’adopció o acolliment o d’excedència per cura de familiar fins al segon grau de consanguinitat o afinitat.
Així, l’organització reclamarà que l’exigència d’hores de guàrdia treballades en un any per tenir dret a percebre aquesta retribució sigui proporcional a la jornada efectiva de treball. En els casos de baixa o d’excedència, els serveis jurídics reclamaran l’import íntegre d’aquest complement, mentre que en els casos de prestació de serveis a temps parcial o amb reducció de jornada, s’exigirà l’import proporcional al temps treballat respecte del que correspondria a la jornada completa.
