Just Deploy It!

Blog

  • Més pressupost, més contractació i més accessibilitat: les bases de l’acord en l’àmbit de salut

    Un increment de la dotació pressupostària en més de 908,5 milions d’euros per al 2020, la incorporació de més de 1400 nous professionals, la promoció d’un decret d’accessibilitat al sistema sanitari per reduir les llistes d’espera i reforçar la qualitat en l’accés al sistema de salut o garantir la salut sexual i reproductiva per a tothom. Aquests són els punts que l’acord pressupostari entre el Govern i Catalunya en Comú Podem han tancat dins l’àmbit de la salut. La voluntat, expressen, és «enfortir l’estat del benestar, millorar la qualitat dels serveis públics i impulsar l’economia productiva».

    Al text de l’acord, també han deixat palés que «després de tres anys de l’aprovació dels darrers pressupostos, és necessari impulsar la tramitació d’uns nous comptes que permetin reforçar la qualitat dels serveis públics i incrementar la inversió». Així, l’acord per als pressupostos catalans preveu fins a 58 compromisos i actuacions estructurats al voltant de quatre eixos: la qualitat institucional i dels serveis públics; la reducció de les desigualtats socials, de gènere i territorials; el coneixement, la innovació i la dinamització econòmica i el propòsit d’assolir un horitzó zero d’emissions i residus. En conjunt, la despesa no financera i no finalista de la Generalitat el 2020 serà
    3.070 M€ superior a la despesa prevista als comptes del 2017, els darrers aprovats.

    La primera actuació inclosa a l’acord que destaquen en nota de premsa, per tant a la que li donen una gran importància en llistar-la d’aquesta manera, trobem que el finançament del sistema públic de salut s’eleva en 908,5 milions d’euros, els quals, asseguren, permetran augmentar la plantilla en les entitats participades pel Servei
    Català de Salut en més de 8.000 professionals (un 11% més que el 2017).

    Aquesta incorporació de nous professionals serà, expliquen, per incrementar les places de professionals sanitaris, especialment en atenció primària. En concret, els pressupostos del 2020 permetran augmentar el personal al primer nivell de l’assistència sanitària en més de 1.400 professionals, el que suposa un increment del 7,4% respecte els pressupostos del 2017.

    Un altre dels punts destacats es la promoció d’un decret d’accessibilitat al sistema sanitari, amb un impacte pressupostari de 20 milions d’euros anuals, que s’aprovarà el primer semestre del 2020 i vol reforçar la qualitat en l’accés al sistema de salut. Dins d’aquest apartat, desglossen i es basen en tres supòsits. Pel que fa a l’assistència primària, asseguren que tots els pacients amb motius de consulta que siguin considerats no ajornables tindran garantit l’accés al seu equip de referència en un termini de 72 hores. Pel que fa a l’assistència quirúrgica, als criteris ja existents s’hi sumaran criteris que tinguin en compte la situació social de les persones i l’equitat territorial. Per últim, s’ampliaran els procediments quirúrgics en garantia i es reduirà de 180 a 90 dies tres procediments altament prevalents, com són cataractes i pròtesis de genoll i de maluc que tinguin criteris de preferència.

    Finalment, com ja avançàvem, l’acord també promet salut sexual i reproductiva per a tothom. Això implica el reconeixement del dret a l’atenció de cobertura pública a totes les dones embarassades, sense cap tipus d’exclusió, pel que fa a l’accés a l’atenció de salut sexual i reproductiva, inclòs l’accés a la interrupció voluntària de l’embaràs.

  • Pressupostos de sanitat a Catalunya 2020 o com jugar al Monopoly

    Des de fa dos anys (2018 i 2019) tenim els pressupostos de la Generalitat prorrogats i cada any amb dèficit. 1.400 i 1.500 milions. Dèficit vol dir que a finals d’any ens hem gastat aquestes quantitats de milions que no teníem en els pressupostos aprovats pel Parlament (i que hauríem de tornar a l’any següent).

    Ara, pel 2020 se’ns diu que el pressupost de Salut augmentarà en 900 milions, això vol dir que aquest any, si la «màquina sanitària» no gasta més que l’any passat (cosa difícil perquè la «màquina» és un gran vaixell que té molta inèrcia) només farem un dèficit de 600 milions! En realitat estem jugant al «Monopoli».

    El Sistema Sanitari actual està en una crisi profunda i és insostenible amb els actuals paradigmes. Això no vol dir que no haguem d’augmentar el pressupost, molt més inclús que els 900 milions, benvinguts siguin. Però gastant-los bé, gestant-los en Salut de la ciutadania i en condicions laborals dels treballadors del Sistema. Hem de canviar radicalment els valors del Sistema, passant del paradigma del fàrmac, l’alta tecnologia, l’hospital sofisticat, als valors de la Salut.

    Això vol dir invertir en salut pública, promoció de la salut i prevenció, no actuar com fins ara al final de canonada, quan la malaltia ja està instaurada, amb programes molt sofisticats, cars i de vegades de dubtosa efectivitat, avui salvem algunes vides a costa de grans sofriments i iniquitats de la majoria de la població: iatrogènia de fàrmacs, programes i tractament inapropiats, degradació de l’accessibilitat (llistes d’espera i urgències col·lapsades) amb pèrdua de qualitat, desigualtats creixents entre la població i manca d’actuacions efectives per fer front a tots els determinats de la Salut (econòmics, socials, culturals, ambientals de gènere). Enfront d’això, tenim oblidada l’Atenció Primària i Comunitària integral (amb Salut Mental inclosa) i l’atenció social-sanitària, que és el camí cap a una atenció en Salut, un camí cap aquest canvi radical del model de sanitat, més eficient en salut i de major equitat i sostenibilitat. L’Atenció Primària i Comunitària serà l’avantguarda del canvi de model.

    Necessitem urgentment aquest canvi profund, en les demandes i la percepció de la ciutadania, en millors polítics centrats en el bé comú i els drets socials, amb gestors professionals (i no polítics), amb bons professionals i ben tractats. I hem de poder deslliurar-nos dels interessos de negoci del mercat, del corporativisme i la política institucional mal entesa.

  • Catalunya bat un rècord històric amb 1.296 trasplantaments d’òrgans el 2019

    Catalunya ha tornat a batre, un any més i en van sis de consecutius, tots els registres anteriors de donació i trasplantament d’òrgans, i es manté com un dels referents mundials en aquest àmbit.

    De les dades de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT) presentades avui, destaca el nou rècord històric a Catalunya amb 1.296 trasplantaments d’òrgans, un 12,6% més que el 2018 i un 53% més si es compara amb el 2013 (847). A més, els 169 trasplantaments per milió de població (pmp) representa, possiblement, la taxa de trasplantament més elevada del món, fet que referma el lideratge mundial de Catalunya en aquest àmbit.

    Durant la roda de premsa, la consellera de Salut, Alba Vergés, ha destacat que “el 2019 ha estat un any de rècords” que ha permès a Catalunya “refermar el seu lideratge mundial en aquest àmbit”. En aquest sentit, ha subratllat “la generositat de la societat” i “l’excel·lència del sistema sanitari públic i dels seus professionals a l’hora d’assolir aquestes noves fites”, juntament amb “l’excel·lència científica del nostre país”.

    En la mateixa línia s’ha expressat el director de l’OCATT. Jaume Tort ha coincidit a remarcar que “el 2019 ha estat un any excepcional” i ha posat en valor que “cada 7 hores es fa un trasplantament a Catalunya, és a dir, més de 3 al dia”.

    En l’acte de presentació del balanç també hi ha participat Armando Latorre, un pacient a qui van trasplantar dos pulmons a l’Hospital Vall d’Hebron, el 4 d’abril del 2019. A més d’agrair la generositat del seu donant, ha explicat que la seva vida va canviar “radicalment” ja que necessitava el doble trasplantament per poder viure. “No era qualitat de vida, era vida o mort” i ha sentenciat que “no serveixen de res els òrgans d’un difunt si no és per donar-los”.

    Tipus de trasplantament

    Per tipus de trasplantament, el 2019 van augmentar tots menys els cardíacs, que van quedar-se a 1 del màxim històric assolit el 2018 (71). Els renals van augmentar un 14,1%, els hepàtics un 8,2%, els pulmonars un 15,4% i els pancreàtics ho van fer en un 28,6%.

    Un total de 49 infants han rebut un trasplantament durant el 2019, quatre menys que l’any anterior. Han estat 24 intervencions de ronyó, 19 de fetge, 2 de cor i 4 de pulmó.

    Per centres, un any més l’Hospital Vall d’Hebron ha liderat, amb 333 intervencions, el rànquing de centres amb més trasplantaments realitzats, seguit per l’Hospital Clínic (312) i l’Hospital de Bellvitge (279).

    Augmenta la donació de cadàver i la de donant viu es recupera

    El nombre de donants cadàver vàlids gestionats a Catalunya també s’ha situat en màxims històrics amb 376 donants, cosa que suposa un increment del 14,6% respecte a l’any anterior i un 81,6% més que fa sis anys (207 el 2013). Amb aquesta xifra, la taxa de donació a Catalunya ha estat de 49,0 donants pmp, 5 punts superior a la de l’any 2018 i a un punt de superar el repte dels 50 donants pmp.

    Per tipus de donant, els de mort encefàlica (cerebral) augmenten lleugerament (1,0%) mentre que els de mort en asistòlia (cardíaca) segueixen la tendència clarament a l’alça (38,3%), gràcies principalment als donants de mort en asistòlia controlada (malalts terminals ingressats a l’hospital que moren per cessament irreversible de l’activitat cardíaca).

    El 2019, el percentatge de negatives familiars s’ha reduït fins al 17,3% o, el que és el mateix, el 83% de les famílies de potencials donants han donat el consentiment a la donació dels òrgans del seu familiar.

    Pel que fa a la donació de viu, després de cinc anys a la baixa, s’ha aconseguit trencar la tendència negativa i superar en 4 els donants de l’any anterior: en total, 134. D’aquests donants, 132 han estat persones que en vida han donat un ronyó i 2 donants, d’una part del seu fetge. En aquest àmbit, destaca que el passat mes d’octubre, la Fundació Puigvert de Barcelona i el centre italià Kidney Transplant de Pàdua van realitzar amb èxit el segon trasplantament renal de donant viu creuat internacional.

    En total, 510 donants, vius i cadàver, gestionats als 23 centres autoritzats de Catalunya, que han generat 1.415 òrgans disponibles per a trasplantament.

    Per hospitals, l’Hospital Clínic, amb 64 donants cadàver vàlids i 40 donants vius ha estat el centre amb més donants. L’han seguit de prop l’Hospital de Bellvitge, amb 65 i 30 (centre amb més donants cadàver) i l’Hospital Vall d’Hebron, amb 54 i 20 respectivament.

    Superats els 25.000 trasplantaments i els 1.000 pediàtrics a Catalunya

    El 2019, l’any que es complien 35 anys de l’inici de la coordinació de l’intercanvi d’òrgans a l’Estat amb la posada en marxa a Barcelona l’any 1984 de la primera oficina d’intercanvi, els centres catalans han superat els 25.000 trasplantaments d’òrgans realitzats.

    Des d’aquell primer implant, l’any 1969, realitzat per un equip de l’Hospital Clínic de Barcelona fins al 31 de desembre de 2019, s’han efectuat 25.369 trasplantaments, dels quals 16.346 han estat de ronyó, 5.594 de fetge, 1.520 de cor, 1.253 de pulmó, 655 de pàncrees i 1 d’intestí.

    Igualment destacable és la superació de la barrera dels 1.000 trasplantaments a pacients pediàtrics. En global, són 1.003 trasplantaments (de ronyó, fetge, cor i pulmó) realitzats per l’Hospital Vall d’Hebron i el programa de trasplantament renal de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. D’aquests, la meitat, 517, han estat renals, 361 hepàtics, 73 pulmonars i 52 cardíacs. Actualment, 19 infants esperen rebre un òrgan, 8 per trasplantament de ronyó, 2 de fetge, 6 de cor i 3 de pulmó.

    Noves indicacions de trasplantament per mantenir les llistes d’espera d’òrgans vitals

    Aquests excel·lents resultats de trasplantament han permès reduir la llista de persones que esperen un trasplantament, de manera evident les llistes d’espera d’alguns òrgans vitals, com el fetge i el cor. Així, a 31 de desembre de 2019, 1.217 persones continuaven esperant un òrgan. Concretament, 1.054 persones esperen rebre un trasplantament de ronyó, 53 de fetge, 24 de cor, 55 de pulmó i 31 de pàncrees.

    Més donació de teixits i de cèl·lules

    Uns 14.000 pacients s’han beneficiat dels teixits distribuïts pel Banc de Sang i Teixits (BST) de Catalunya, obtinguts prèviament gràcies a la donació. El BST va gestionar l’any passat 1.685 donants de Catalunya (12,2% més respecte al 2018), dels quals es van obtenir 2.668 teixits, un 15,7% més. En total, es van donar 1.667 còrnies, 193 vàlvules cardíaques, 151 vasos sanguinis, i van haver 365 donants de teixit musculoesquelètic i 312 de pell. Cal recordar que, si s’estima que un donant ideal d’òrgans pot salvar fins a 8 vides, amb un de teixits es pot millorar la vida de més de 100 persones.

    A més, l’any 2019 s’han incorporat 5.843 nous donants de medul·la òssia al Registre de Donants de Medul·la Òssia (REDMO), fet que suposa tancar l’any passat amb un total de 56.509 inscrits. Els donants efectius (persones que finalment han donat medul·la òssia o sang perifèrica destinada a un trasplantament) han estat 36,7 menys que el 2018, i el banc de cordó del BST ha distribuït aquest any 55 unitats destinades a trasplantament.

  • L’acord polític pel pressupost del 2020 a Barcelona suma 33 regidors i supera els 3.000 milions d’euros

    L’acord polític pel pressupost del 2020 per primer cop superarà els 3.000 milions d’euros. A més, en la presentació, Ada Colau ha destacat que l’acord suma 33 regidors dels 41 totals al Consell Plenari, i ha valorat que es tracta “d’un acord amplíssim i històric que representa l’inici d’una nova etapa de política útil i acords que la ciutadania demana perquè les institucions funcionin al màxim rendiment”.

    Colau ha remarcat que “aprofundeix i amplia les línies estratègiques de l’anterior mandat, com l’atenció social, les polítiques d’habitatge i l’emergència climàtica”, i ha agraït “el to i l’actitud dels grups impulsors de l’acord”. L’alcaldessa ha assenyalat que “això és el que espera la ciutadania de nosaltres, que deixem enrere polítiques de retallades i de bloqueig i que comencem entre tots una nova etapa de diàleg, d’acords i de reforç de serveis públics que són necessaris per a al ciutadania i especialment per a la població mes vulnerable”.

    Pel que fa a la salut de la ciutadania, hi ha diversos punts que van encarats a treballar-la. A més, l’acord compren diverses millores localitzades als districtes de la ciutat en quant a millora d’infraestructures.

    El quart punt de l’acord fixa que es destinaran 30 milions d’euros durant el mandat dedicats a la renaturalització de la ciutat. A la pràctica això vol dir incrementar la quantitat d’espais verds i la seva connectivitat. «La voluntat de renaturalització de la ciutat respon als beneficis que els espais verds aporten, com ara la millora del balanç híbrid, la regulació del microclima, l’absorció dels contaminants, la reducció dels soroll i la millora de la cohesió socials i el foment de la convivència i de la salut dels ciutadans», diu l’acord. A banda d’impulsar un Pla de Vianants que permeti incrementar el verd lineal de la ciutat, pacificar carrers, la xarxa d’itineraris saludables i un corredor esportiu a la ciutat, també s’ampliarà la xarxa de circuits esportius saludables per a la ciutat.

    Pel que fa a les inversions de ciutat, algunes d’elles focalitzades a certs barris van encarades a ampliar els resursos del sistema sanitari. Al barri de l’Eixample, per exemple, hi ha pactada l’adquisició d’un solar al barri del Fort Pienc per tal de permetre la construcció del nou CAP Fort Pienc.

    Deixant de banda les 36 inversions concretes, també s’han dibuixat 28 projectes bàsics per a la millora dels serveis de la ciutat. Dins de l’àmbit de reducció de les desigualtats, es destinarà una dotació per fer programes infantil-juvenils preventius de Salut Mental, es promet garantir una ubicació adequada pel futur CAP de la Barceloneta. Les mesures relacionades amb la salut dins l’àmbit de feminismes i LGTBI inclouen iniciar campanyes de prevenció de malalties de transmissió sexual, fent especial èmfasi en la comunitat LGTBI+ i en col·laboració amb entitats com BCN Checkpoint. Una altra punt serà formar el personal municipal sobre diversitat sexual, perspectiva de gènere i contra la violència masclista.

  • Viure amb una malaltia crònica i amb la por constant a ser acomiadat per absentisme: «La legislació ens denigra»

    «Som invisibles per al sistema. Anar a treballar sense recuperar-se, amb símptomes, per por de perdre la feina l’únic que fa és augmentar el risc d’agreujar la malaltia». Carina Escobar és presidenta de la Plataforma d’Organitzacions de Pacients (POP), i parla sobre l’aval que el Tribunal Constitucional va fer a l’octubre a l’acomiadament per absentisme justificat.

    L’òrgan va donar suport que una empresa pugui fer fora un empleat per faltar, fins i tot amb baixa mèdica, cosa que facilitava la reforma laboral de 2012 i estava estipulat en la reforma de l’Estatut de Treballadors de 2015. Els sindicats defensen que aquesta decisió perjudica la salut de tots els treballadors. I la seva consigna és ‘No a l’acomiadament per emmalaltir’, per a tots. Però dins d’aquest ‘tots’ hi ha un col·lectiu que queda en una situació especialment vulnerable: les persones amb una malaltia crònica, les que necessiten descans o atenció mèdica regularment.

    Escobar defensa el «dret a cuidar-se» d’aquestes persones. Quan es parla de malalties cròniques es parla de problemes renals, cardiopaties, cefalees, Krohn o fibromiàlgia. Els pacients que les pateixen, transversalment, també tenen en gran percentatge malalties mentals associades al dolor, com la depressió.

    La Plataforma d’Organitzacions de Pacients calcula que hi ha al voltant de 10 milions de persones a Espanya que pateixen alguna malaltia crònica, en major o menor grau. El 68% d’elles són dones; el 19% nens. Una d’elles és María Jesús, madrilenya, de 59 anys, que pateix des de 1989 cefalea crònica. Li suposa molts dies de mals de cap, sensibilitat a la llum, vòmits, dolor d’origen anímic. «Cap malalt vol estar-ho, volem fer la nostra vida. Aquesta legislació ens denigra, ens anul·la encara més. Som persones eficaces i volem ser útils, només necessitem unes estructures una mica diferents», lamenta al telèfon. Ella treballa en una corredoria d’assegurances com a administrativa. «La meva sort és que la meva responsable directa té sensibilitat, encara que no sempre ha estat així. En qualsevol cas: no puc dependre de la sort. ¿Si un dia em toca una altra responsable? La meva salut està desprotegida legalment».

    Quan va sortir la sentència de TC que reconeixia com a constitucional l’acomiadament per baixa mèdica ella just tornava d’una de tres setmanes. «Em vaig posar a tremolar. Em genera preocupació, em genera inquietud. És una patacada per a tots», segueix María Jesús. La seva és una malaltia «que no és mortal, però és prou inhabilitant per a restringir la meva vida. Ha arruïnat els meus millors anys, l’oci, les relacions de parella, els meus plans de vida. També el laboral. Ara se m’acusa d»absentisme’. Em sona tan pejoratiu: jo l’únic que vull és ser activa».

    L’empresa de Maria Jesús ha pres recentment mesures que l’ajuden, com el teletreball: «Aquesta hauria de ser la direcció, no facilitar l’acomiadament. A mi m’ajuda a poder treballar a casa un dia a la setmana, amb els meus horaris, descansar l’estona que ho necessiti, estar estirada… I després ho compenso, les persones amb malalties treballem el doble quan podem, perquè ens sentim tota l’estona culpables».

    Marina explica una cosa semblant, des de les Balears. Aquesta dona de 32 anys és dependenta i pateix esclerosi múltiple. «Precisament donem més del que hem de donar, un 200%, per no quedar malament. No hauria de ser així». Ella va estar nou anys en una petita empresa en la qual mai es va agafar la baixa «per por». «Era molt jove», lamenta. Ara també parla de «sort» amb el seu soci, de manera que opina que hauria de ser «protecció legal».

    Ni dependència, ni discapacitat, ni gravetat

    El que demanen les associacions i malalts és que hi hagi un marc legal per als crònics. «No és ni dependència ni discapacitat, és un llimb», explica Carina Escobar. «Passa que moltes de les malalties que són cròniques abans eren mortals. Tenim més esperança de vida, i quan fas vell tot es complica i apareixen les pluripatologies. I res està adaptat. Un malalt crònic porta doble agenda: la de cuidar-se i la de vida laboral. Aquest sobreesforç es normalitza amb aquesta legislació», opina.

    La norma que el TC va validar com d’acord amb la Carta Magna contempla excepcions. Entre elles, en l’article 52 de Reial Decret que modificava l’Estatut de Treballadors, estaven els accidents laborals o les problemàtiques derivades de la maternitat o embaràs. També les «malalties greus», però no les cròniques, com demanen des de la POP si segueix vigent la normativa. Nicolás Cabrera, advocat del Col·lectiu Ronda, especialitzat en dret laboral, creu que és en l’ambigüitat de «malaltia greu» és per ara on «queda la porta oberta» per a aquest tipus de casos «perquè és molt interpretable».

    Què és una malaltia greu està referenciat en un Reial Decret de 2011 sobre prestacions per cura de menors. En un annex, estan enumerades fins a 109 patologies. Entre elles figuren la leucèmia, l’epilèpsia, el trastorn depressiu major o l’esclerosi múltiple que pateix Marina, però no la cefalea de Maria Jesús.

    Quan una malaltia no encaixa en el llistat, encara quedaria una escletxa, que és la part «interpretable». Cabrera recorda com a exemple el d’una treballadora en una asseguradora a la qual van acomiadar per faltes justificades per un tractament d’una taca a la cara: «L’argument que utilitzem és que, independentment que en aquest moment no hi hagi diagnosticada una malaltia greu, el tractament és precisament perquè no derivés en una, com podria ser un melanoma». Que s’afegeixin excepcionalitats, o s’incloguin més malalties com greus, dependrà ara mateix de la jurisprudència, és a dir, que donin la raó als treballadors en aquest tipus de supòsits, «i que aniran marcant el camí. Per ara hi ha molt poques».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Cal revisar-les per assolir-ne la independència total

    Recentment  la premsa digital  s’ha fet ressò d’articles publicats al British Medical Journal (BMJ) on s’exposen diverses qüestions que reforcen el posicionament d’un sector de la professió que  reclama la independència total de la indústria. Demostren que la simple declaració de conflictes d’interès no serveix per evitar la contaminació dels professionals i/o societats.

    Sovint sorgeixen notícies que fan que hàgim de dubtar de la seriositat dels treballs quan és la indústria qui els lidera.

    També hem conegut el posicionament de la Sociedad Española de Médicos de Atención Primaria (SEMERGEN) sobre les relacions amb la IF,  on diuen en la nota de presentació a la web: La relación entre médicos de Familia y la industria farmacéutica no solo es inevitable, sino que resulta deseable e imprescindible para facilitar y optimizar la formación médica y la investigación clínica. Sin embargo, esta vinculación debe asentarse en unos principios claros, bien definidos, compartidos y conocidos por todos los agentes de salud.

    Tot i que en el document insisteix a fer públics de forma transparent els diners rebuts de la IF, ens preocupa que, en un moment que se sumen veus contra aquesta relació, sorgeixin documents que normalitzen una situació que s’ha demostrat que influeix negativament en una bona praxi.

    El grup d’ètica ja va publicar l’any 2002 un document sobre les relacions individuals amb la IF i l’any 2005 un altre sobre les relacions de la societat catalana de medicina familiar i comunitària amb la IF. En aquells documents ja es citava bibliografia extensa sobre els riscos de les interaccions entre la IF i els professionals sanitaris.

    Malgrat que ha passat temps, algunes de les propostes que es feien, encara no són una realitat i un sector de professionals, com fa evident el document de la SEMERGEN, veu amb bons ulls les interaccions amb la IF.

    I la realitat ens demostra que molts actes de la CAMFiC i, fins i tot, activitats de la mateixa Generalitat compten amb el finançament i suport de la IF.

    Hi ha afirmacions que sovint es fan i són del tot certes, com la necessitat de reciclatge i formació continuada. És un deure ètic i deontològic de cada professional. Però aquest deure ètic no implica que  hagi de ser finançat per indústries que són clarament entitats amb uns objectius que van més enllà de la salut de les persones. I no ens podem enganyar. Recordem la dita popular que recollíem en el document de 2005: Qui paga, mana.

    El prestigi dels professionals i de les associacions que ens representen es reforça quan les persones veuen que hi ha una independència real d’altres interessos. I, al contrari, quan les societats científiques deixen que la IF financi les seves activitats, de retruc, afecta el prestigi de tots els seus membres.

    La independència té un cost tant a nivell individual com a nivell de les societats científiques.  I convé pagar-lo.

    Cal fer una rigorosa declaració de conflictes d’interès perquè se sàpiga quins conflictes tenim  les persones i els grups de treball de la CAMFiC,  però hauríem d’aconseguir que desaparegués del conflicte d’interès el finançament per part de la IF, no perquè ho amaguéssim, sinó perquè no existeix.

    Assumint que, de cop no es podrà fer desaparèixer el finançament o mecenatge de la IF, sí que reclamem que es posin les bases que ja reclamàvem fa 15 anys i que portin a la independència dels professionals i de les societats.

    Recomanacions per als metges i metgesses[1] (fetes fa 18 anys):

    La indústria farmacèutica pertany a un sector productiu on totes les empreses tenen ànim de lucre. Cap d’elles destinaria tants diners al màrqueting si no en tragués un benefici superior a la inversió.

    La informació que un laboratori farmacèutic ens ofereix sobre els seus productes és publicitària.

    Per a la bona pràctica de la medicina de família, la relació directa de cada metge amb la indústria farmacèutica és prescindible.

    Les nostres relacions amb la indústria farmacèutica han de ser transparents, públiques i d’una naturalesa que permeti que els pacients (i hisenda) en coneguin tots els detalls.

    Rebre un obsequi crea un deute moral: això és el que busca la indústria farmacèutica.

    Els metges subestimem la influència de la indústria en la nostra prescripció, tot i que les evidències científiques demostren que els regals, per petits que siguin, influeixen en qui els rep a l’hora d’escollir medicaments.

    Les subvencions a la formació són legals si es destinen a activitats per a metges o a les seves associacions. Tanmateix, cal estar atents a la influència perversa sobre els continguts científics de l’activitat.

    Els tutors de les unitats docents de MFiC tenen una gran responsabilitat ètica, perquè el seu comportament és exemple i referent per als discents.

    Estaríem disposats a pagar-nos les activitats que la indústria ens subvenciona?

    Estaríem disposats a què es faci públic tot el que la indústria ens proporciona?

    Si la resposta és “no”, estem acceptant quelcom contrari, tant a les Bones Pràctiques de Farmaindústria, com del Codi de Deontologia.

    Adreçades a la societat catalana de medicina familiar i comunitària[2] (fetes fa 15 anys):

    -L’SCMFiC ha d’aconseguir desvincular-se de fonts de finançament que puguin afectar la seva independència.

    • La Junta ha de ser el garant dels canvis que es proposen.
    • L’SCMFiC ha de donar a conèixer les seves idees oficials a través de documents de posicionament en tots els aspectes rellevants de la nostra professió amb la màxima garantia que permeti que siguin un clar referent per als socis i la resta de metges de família.
    • Cal crear la figura del defensor del soci com un pilar bàsic en el funcionament de la societat.

    Tot i els anys passats encara hi ha moltes situacions que no han millorat i preocupa especialment el lligam de la IF amb la docència, que hauria de desaparèixer del tot.

    L’evidència continua reforçant una i una altra vegada, any rere any, les nostres recomanacions i demostrant que, per desgràcia,  segueixen estant d’actualitat.

    Hem de ser del tot lliures de la IF, personalment i institucionalment.

    Aquest és un article extret del web del grup d’ètica de la CAMFIC

  • La pèrdua de funció de gens clau del cromosoma Y incrementa el risc dels homes a patir càncer

    Que els homes són més susceptibles a desenvolupar càncer que les dones és un fet avalat per nombroses recerques. Tot i això, el perquè d’aquesta diferència entre tots dos sexes ha estat, fins el moment, desconegut. Ara, un equip de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per ”la Caixa”, ha identificat un dels principals mecanismes biològics pels quals els homes tenen més risc a patir càncer que les dones. Es tracta de la pèrdua de funció de certs gens del cromosoma sexual Y, present únicament en els homes. L’estudi, publicat en el Journal of the National Cancer Institute, s’ha realitzat en col·laboració amb la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat d’Adelaide i el Centre Genòmic d’Estònia.

    Basant-se en dades de 9.000 individus, les i els investigadors han estudiat la funció de tots els gens del cromosoma Y a diversos càncers. D’acord amb els resultats de la seva anàlisi, la probabilitat de desenvolupar càncer augmenta quan es perd la funció de sis gens clau del cromosoma Y a diverses cèl·lules. “Estudis recents havien demostrat que, en envellir, les cèl·lules d’alguns homes tendeixen a perdre per complet el cromosoma Y, que és fonamental per a la diferenciació sexual del fetus”, comenta Juan Ramón González, coordinador de l’estudi i cap del Grup de Bioinformàtica en Epidemiologia Genètica d’ISGlobal. “Malgrat la pèrdua del cromosoma Y havia estat prèviament associada amb una incidència major en càncer, les causes d’aquesta relació no es coneixien”.

    Aquests sis gens del cromosoma Y estan implicats en la regulació del cicle cel·lular, un procés que, quan falla, pot donar lloc al desenvolupament de tumors. “Curiosament son gens que tenen una còpia similar en el cromosoma X”, explica Alejandro Cáceres, primer autor de l’estudi. “Si a més la còpia del cromosoma X muta en les mateixes cèl·lules –el que s’ha demostrat que passa– la possible protecció biològica d’aquests gens contra el càncer es perd completament”.

    Una línia de recerca prioritària

    Comprendre les diferències biològiques entre homes i dones en càncer és crucial per a desenvolupar línies de tractament i prevenció personalitzades. “Els homes no sols sofreixen més de càncer que les dones, sinó que a més tenen un pronòstic pitjor”, comenta González. “De fet, l’esperança de vida menor dels homes respecte a les dones s’explica, en part, per aquesta raó”.

    La identificació dels factors que fan als homes més vulnerables al càncer és una important línia de recerca que intenta mitigar els riscos d’aquesta població. “Si bé els homes podrien estar més exposats a cancerígens pel seu tipus de feina o incrementar el seu risc per evitar en major mesura les visites al metge, el nostre estudi demostra que existeixen factors biològics que fan que el risc en homes sigui major”, afegeix Càceres. “I, pel que sembla, un d’aquests factors es troba en l’essència mateixa de ser home: el cromosoma Y.”

    Segons destaquen els autors, la supressió del cromosoma Y es pot donar ja sigui pel la pèrdua de funció del cromosoma, la qual cosa explicaria estudis previs, o per altres mecanismes mediats per la inactivació química (epigenètica) de les mateixes regions. “Certes exposicions ambientals, com poden ser el tabac i altres tòxics, podrien afectar la funció del cromosoma alterant la seva epigenètica”, afirma González. I conclou, “els nostres resultats obren la porta al desenvolupament de mètodes de detecció dirigits i teràpies específiques per a homes amb càncer.”

  • Barcelona declara l’emergència climàtica

    Barcelona ha decretat l’emergència climàtica a la ciutat davant la situació d’urgència i gravetat pel que fa als nivells de contaminació que afecten la salut dels veïns i les veïnes i les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Aquesta declaració és un document amb les 100 mesures principals a dur a terme en els pròxims 10 anys, encaminades a aconseguir reduir un 50% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle el 2030 respecte als valors de 1992 (valor de referència que es correspon amb el primer inventari de gasos amb efecte d’hivernacle complet que té la ciutat), un augment en l’ambició de la ciutat per reduir les emissions de CO2 respecte al que traçava el Pla Clima.

    Amb una inversió de 563,3 milions d’euros en emergència climàtica, l’Ajuntament de Barcelona s’encamina per reduir fins a 2 milions de tones de CO2 l’any 2030, amb un projecte ambiciós per revertir els efectes dels gasos amb efecte d’hivernacle i els contaminants a l’aire que la ciutadania respira diàriament. Per a l’execució d’aquestes mesures s’han traçat uns àmbits estratègics i prioritaris d’actuació des d’ara fins al 2030, que són clau per aconseguir reduir el 80% de les emissions. Entre aquests trobem la reducció del trànsit i Zona de Baixes Emissions que suposarà una reducció de 550.000 tones de CO2 o implementar un nou model d’eficiència energètica residencial i d’edificis que vol reduir en 450.000 tones el CO2. Altres mesures seran la generació i foment de les energia renovable, amb una reducció de 200.000 tones de CO2; la reducció de les emissions de grans infraestructures, Port i Aeroport, que suposaria 178.000 tones de CO2 menys i augmentar la recollida selectiva de residus a través de la implementació de sistemes individualitzats de recollida de residus a nivell domèstic i comercial, amb una reducció de 153.000 tones de CO2.

    La declaració recull el centenar de mesures concretes per aconseguir canviar el model en set eixos temàtics: mobilitat i infraestructures, model urbà, energia, model econòmic, consum i residus, alimentació, model cultural, aigua i salut i benestar. A més, també mostren que les ciutats són grans consumidores de recursos i energia i generen el 70% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. És per aquest motiu que fan imprescindibles mesures urgents, contundents i efectives per assolir l’acord de no superar l’1,5 graus de temperatura mitjana global a la Terra marcat a París.

    El passat mes de juliol, l’Ajuntament de Barcelona va prendre el compromís de declarar l’emergència climàtica durant el mes de gener de 2020 amb la constitució de la Taula per l’Emergència Climàtica de Barcelona.

    Va ser en aquell moment quan es van posar en marxa algunes accions urgents com ara la reducció d’un carril de circulació al carrer d’Aragó per habilitar-lo com a carril bus, la constitució de la Taula Plàstic Zero, el desenvolupament de projectes d’escola refugi climàtic o les noves tarifes en el transport públic que afavoreixen els usuaris que més l’utilitzen.

    Tot el llistat de compromisos passa per fer canvis diversos de model. Primer, donat que Barcelona és una ciutat compacta, condicionada pels límits naturals de la serra de Collserola, el mar i els rius Besòs i Llobregat, amb una densitat residencial elevada, amb dèficit d’espais verds i una mobilitat que depèn en excés del vehicle motoritzat, cal un canvi de model urbà. Aquí s’inclou transformar 15 quilòmetres de carrers en
    eixos verds fins al 2024 o incrementar 40 hectàrees de verd urbà públic prioritzant les zones que tenen més dèficit per aconseguir una distribució equilibrada al territori.

    Una altra vessant seria efectuar un canvi de model de mobilitat i infraestructures. El 40% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a Barcelona s’imputen a la mobilitat, tant al vehicle privat motoritzat com al transport marítim i aeri per la forta dependència dels combustibles fòssils. L’actual model de mobilitat comporta una emissió elevada de contaminants a escala local que afecten la salut de les persones, els NOx i les partícules en suspensió.

    Des de l’Ajuntament han estudiat que calen mesures concretes per gestionar la trama urbana i afavorir un model de mobilitat activa, amb més espais per al vianant, millora del transport públic en superfície, també a nivell metropolità, i foment dels mitjans més sostenibles. A més, assolir compromisos, acords i inversions de les administracions públiques competents en matèria d’infraestructures, com el Port i l’Aeroport.

    A banda, també anomenen com a necessari un canvi de model d’energia. El model de consum i generació d’energia que tenim actualment a la ciutat està basat principalment en combustibles fòssils, que són un dels principals causants de la crisi climàtica. L’Ajuntament de Barcelona aposta clarament cap a un ús racional de l’energia, basat en l’estalvi, l’eficiència energètica i la generació renovable i local que prioritzi l’autoconsum i l’autogeneració d’energia. Paral·lelament per fer realitat el canvi de model també cal millorar l’ús de l’energia que fan els
    edificis, equipaments i les infraestructures de la ciutat. Com a repte es marquen una aposta per un model energètic just que permeti a la ciutat ser neutre en carboni l’any 2050.

    En aquesta línia, i de fet molt relacionat amb molts dels punts, citen un canvi de model econòmic donat que»l’actual es dirigeix cap a un consum cada vegada més important dels recursos naturals i posa en perill l’equilibri ecològic del planeta a més de multiplicar les
    desigualtats entre la població». Això implica també actuar per un canvi de model de consum i de residus. Bona part del que es consumeix a Barcelona procedeix de cadenes de subministrament transnacionals molt llargues, convertint aquest model en ineficient i amb un impacte climàtic, ambiental i social molt gran. «A més, combinat amb un model d’economia lineal, d’usar i llençar, encara fa que a Barcelona no es compleixin els objectius de la Unió Europea pel que fa al reciclatge». I és que cada habitant de la ciutat genera 1,32 quilos de residus al dia, que són 483 quilos anuals per persona i a més, la recollida selectiva es troba estancada al voltant del 38% des de fa anys.

    El canvi de model d’alimentació, donat que la producció d’aliments és responsable d’entre un quart i un terç de les emissions de gasos
    amb efecte d’hivernacle d’arreu del món, és un altre aspecte que Barcelona tractarà. La ciutat consumeixen 650 quilos d’aliments per habitant a l’any, però només entre el 10% i el 15% són de producció local. A més, els experts coincideixen en que una dieta sana és clau per reduir els índex d’obesitat i els riscos de malalties greus en l’edat adulta.

    L’últim canvi que es treballarà és el de model cultural i educatiu. Així, expliquen que la xarxa Barcelona + Sostenible esdevé en aquest context una eina clau d’aquesta transformació, perquè serveix de punt de trobada i acció a més de 1.000 organitzacions que inclouen ciutadania, empreses, comerços, centres educatius, universitat, col·legis professionals, sindicats i administracions.

    Finalment, per deixar tots aquests punts clars, l’Ajuntament de Barcelona i en compliment de la declaració d’emergència climàtica ha posat
    en marxa una campanya informativa per a la ciutadania sobre els efectes de la crisi climàtica a la ciutat. Ho fan a través del lema i el web Això no és un simulacre.

  • Habitar l’emergència climàtica

    Avui dia, més de mil municipis arreu del món han declarat l’Emergència Climàtica. Entre ells, Barcelona, que s’hi ha sumat aquesta setmana. Aquests consistoris manifesten, així, tant la gravetat de l’amenaça climàtica com la urgència dels terminis per posar-hi remei. La primera administració a fer-ho va ser la ciutat de Darebin, Austràlia, el 2016; un gest tristament premonitori en un país que aquest any pateix una de les pitjors temporades d’incendis de la seva història. A Austràlia ja es comença a parlar, en lloc d’ecocidi -l’assassinat d’un ecosistema-, d’omnicidi – l’assassinat de tot-.

    Comencem, per fi, a dir les coses pel seu nom quan es tracta de la supervivència de la vida al planeta. El concepte de canvi climàtic ja sona antiquat o fins i tot naïf. Escalfament sembla un mot més adequat per referir-se als estiraments que es fan abans d’una classe de spinning que no pas el probable detonant de la sexta extinció massiva.

    Per què hem fet aquest salt conceptual ara i en tan poc temps? La comunitat científica ens alerta de l’amenaça que suposa l’emissió de diòxid de carboni a l’atmosfera des dels anys seixanta i l’efecte hivernacle fa temps que forma part del currículum a escoles i instituts arreu. Tot i això, l’ecologisme mai ha arribat a marcar l’agenda política global tant com ara.

    Es constata que disposar de la informació i prendre consciència d’alguna cosa de debò no és el mateix. Naomi Klein descriu aquest fenomen perfectament al seu llibre ‘Això ho Canvia Tot’. Hi parla del negacionisme que ella mateixa ha practicat: no el de negar el fet de l’emergència climàtica en si, sinó el de resistir-se a pensar-hi gaire estona per por a les implicacions que se’n deriven. Aquesta ‘amnèsia ecològica’ és un dels principals frens a l’acció climàtica, ja que paralitza la mobilització ciutadana, que és imprescindible per plantar cara a la indústria dels combustibles fòssils i instal·lar un nou model econòmic.

    Ara bé, ens està costant cada vegada més fer aquest exercici d’embolcallar el coneixement científic i separar-lo de la nostra vida quotidiana. Es fa cada vegada més difícil defugir de la realitat de l’impacte de l’augment de la temperatura global. Ja són un 80% els veïns i veïnes de Barcelona que creuen que l’emergència climàtica pot afectar el seu dia a dia bastant o molt, segons l’últim baròmetre municipal.

    Aquesta ràpida i extensa presa de consciència en els darrers anys és, en gran part, perquè entenem que la crisi climàtica ja no és una mera hipòtesi sinó quelcom que habitem en primera persona.
    Aquest és un fenomen que vivim i viurem des de la més absoluta proximitat, com no pot ser d’altra manera, quan es tracta d’habitar un planeta que estem convertint en un terreny hostil a la vida.

    L’habitabilitat es basa en la capacitat de cobrir les necessitats més bàsiques: temperatures moderades, accés a l’aigua, un sistema alimentari segur, salut pública… Quan aquests elements es desestabilitzen i es produeixen onades de calor, sequeres, fam, incendis, plagues, inundacions… ho patim a escala social, comunitària, familiar i, en l’última instància, en el propi cos.

    I sabem que és quan els cossos de persones que pateixen s’ajunten que la mobilització ciutadana massiva es fa possible. Com explica el Manuel Castells, és gràcies a aquesta unió de cossos que la por es converteix en indignació, i la indignació en una esperança en la capacitat col·lectiva de forçar un canvi de sistema. Una onada global de mobilitzacions climàtiques que ja s’ha engegat amb convicció, il·lusió i creativitat, exigint mesures urgents que protegeixin el futur de la humanitat. Fem que sigui imparable; ens hi juguem la vida.

  • Els accidents de la indústria acceleren una recerca de la URV sobre els efectes de les químiques a la salut

    El grup de recerca Tecnatox-Laboratori de Tecnologia de Salut mediambiental de la URV ha decidit tirar endavant, amb recursos propis, una recerca per mirar d’evidenciar, amb dades científiques, si existeix una correlació entre determinades malalties i el fet de viure al voltant de les indústries petroquímiques de Tarragona.

    El treball començarà amb 800 mostres que ja tenen d’altres estudis de medicina preventiva de la Facultat de medicina i Ciències de la salut i continuaran amb acords amb els centres d’atenció primària i hospitals per poder obtenir fàcilment mostres i informacions específiques. Es tracta d’un estudi que avaluï els efectes per a la salut de la població resident a la zona d’influència de la indústria petroquímica.

    A través de la identificació de biomarcadors, pretenen determinar si la incidència d’algunes malalties a la població de l’entorn de les petroquímiques (com determinades al·lèrgies, problemes respiratoris) tenen relació amb la qualitat de l’aire que es respira en aquestes zones. Els estudis permeten establir la relació entre les causes de la malaltia i la influència d’aquestes en el desenvolupament o no d’aquesta.

    El projecte hauria d’haver començat a desenvolupar-se durant aquest any, però els darrers accidents a la indústria han impulsat el grup a començar-lo immediatament. A mesura que es vagin obtenint resultats, el grup de recerca, liderat pel catedràtic de toxicologia, Josep Lluís Domingo, informarà la població dels resultats.

    Domingo assegura que fa més de 30 anys que intenten fer aquests estudis però no han aconseguit el suport d’administracions públiques ni privades i és per això que ha decidit tirar-lo endavant amb fons propis.

    Un article de Reus Digital