Amb una bona avaluació científica i independent d’interessos de mercat potser intervindrem innecessàriament menys (i de vegades perillosament) en sanitat, en benefici dels pacients i la sostenibilitat del sistema. La gran variabilitat de les indicacions mèdiques de molts procediments diagnòstics i terapèutics, així com la «medicalització» innecessària, són una causa important de les llargues llistes d’espera en sanitat i una mala qualitat del Sistema sanitari.
Fa uns anys vaig participar en un estudi multicèntric i prospectiu, d’avaluació dels resultats de la intervenció quirúrgica de pròtesis articular de maluc («Efectividad y costes de la intervención de pròtesis de cadera en siete hospitales de Cataluña». J.Martí Valls, J.Alonso, R.Lamarca, JL.Pinto y cols. Med Clin 2000;114 (supl 2):34-39) que ens va demostrar el què dic.
Es tractava d’avaluar abans de la intervenció i re-avaluació els seus resultats al cap de sis mesos de la intervenció, administraven els mateixos instruments d’avaluació personal sanitari que no era el cirurgià operador (infermeres o fisioterapeutes). Instruments, un que mesurava el dolor i la capacitat funcional (física) i l’altre instrument mesurava la salut i qualitat de vida percebuda pel pacient.
“Efectividad y costes de la intervención de pròtesis de cadera en siete hospitales de Cataluña”. J.Martí Valls, J.Alonso, R.Lamarca, JL.Pinto y cols. Med Clin 2000;114 (supl 2):34-39
Aquest estudi ens va aportar millors coneixements i uns resultats amb algunes sorpreses que no esperàvem:
Havíem operat a pacients amb molt mal estat de l’articulació i altres en molt bon estat. Volia dir que existia una gran variabilitat en el moment de la indicació quirúrgica, alguns pacients no havien d’haver esperat tant (en llista d’espera) i en d’altres potser encara no tocava la intervenció.
Alguns pacients que estaven bé abans de la intervenció s’havien operat fins a un 6% de pacients amb estat de l’articulació que consideràvem com a bon resultat de l’operació (potser s’havien operat pensant que així ja ho tindrien fet? I sense valorar prou possibles complicacions o necessitat clínica).
Es van trobar en general millors resultats en els hospitals comarcals, on les intervencions les havia fet un nombre reduït de cirurgians (els de més pràctica quirúrgica). Això ja estava descrit, millors resultats com més practiques aquest procediment.
Finalment, els pacients que més percebien i manifestaven un bon resultat eren, no tant els que assolien la puntuació que havíem determinat com a resultats bons (segons els coneixements mèdics coneguts), sinó els que tenien un rang major de millora. És a dir, els que havíem operat amb molt mal estat de l’articulació i amb molt dolor i havien millorat molt, encara que quedessin algunes limitacions i molèsties. Els que havíem operat amb força bon estat no havien millorat en les seves expectatives i alguns havien empitjorat.
Aquest estudi, tenint en compte la percepció i valoració dels pacients, va ser una gran ajuda pels cirurgians per millorar la seva pràctica clínica coneixen millor la totalitat dels resultats i una gran millora pels futurs pacients d’aquests cirurgians.
A la figura n.1 de l’estudi al qual fem referència, mostrem la gràfica de l’estat del maluc en dolor i funció física (mobilitat de l’articulació activitats de la vida diària del pacient) abans de la intervenció (-) i els resultats al cap de sis mesos (+). El primer que destaca és la gran variabilitat de la indicació quirúrgica entre cirurgians: uns pacients s’havien operat en molt mal estat i altres en molt bon estat encara (les raons són múltiples i ha tingut molt en compte, com el variat i de vegades incert pronòstic d’evolució de l’artrosi, la llista d’espera, la tolerància del pacient, i altres).
En els resultats també trobem una gran varietat, alguns han millorat molt poc, potser per tenir complicacions (fins a un 13% de complicacions d’aquest procediment, amb un 0,5% de morts) i altres milloren força. La satisfacció del pacient és molt més alta amb els majors rangs de millora (els que pitjor estaven i han millorat encara que no ho considerem un resultat clínic excel·lent).
Aquest estudi de resultats basats en els pacients i no en les opinions dels cirurgians ni en les bibliografies publicades (molts cops interessades pel mercat dels fabricants de les diferents pròtesis, dels mateixos cirurgians o dels hospitals) va ser realitzat (la gestió dels diferents instruments de mesura) per personal aliè al cirurgià operador (infermera o fisioterapeutes). És un bon exemple de pràctica clínica basada en l’evidència científica i no en «l’eminència». Cal fer molt millor planificació i gestió en tot el Sistema Sanitari perquè amb un nou decret (un nou paper) no s’arreglarà el tema de les llistes d’espera que té causes sistèmiques molt variades i complexes.
Els estudis, l’habitatge o l’ocupació són alguns dels àmbits en els quals s’acostumen a centrar les polítiques de joventut. En canvi, és menys freqüent que les administracions tractin aquesta etapa des de la perspectiva de les emocions. Preguntant directament als nois i noies, l’Ajuntament de Barcelona va adonar-se que els malestars que es viuen durant l’adolescència i la seva gestió emocional eren una preocupació entre els seus ciutadans més joves i, per això, l’any 2013 va crear l’Aquí T’Escoltem (ATE).
Aquest servei municipal fa un acompanyament emocional a joves de 12 a 20 anys, els proporciona eines i recursos per enfortir les seves habilitats personals i socials, i fomenta el seu creixement. «Moltes vegades pensem que només s’aprèn a partir dels cops que et dona la vida, però està més que demostrat que hi ha habilitats que es poden adquirir treballant-les, es pot fer educació emocional», diu Alícia Aguilera, cap del departament de Joventut, del qual depèn aquest servei.
«Durant la vida, a tots en algun moment se’ns morirà una persona estimada, ens deixarà la parella o no aprovarem un examen com esperàvem. Són situacions conflictives per les quals hem d’estar preparats. Això no vol dir que hàgim de posar als adolescents en una gàbia i dir-los-hi que no es preocupin sinó el contrari, cal que els hi donem totes les eines perquè, el dia en què s’hi trobin, sàpiguen com afrontar la situació», explica Aguilera.
Amb aquesta idea va néixer un projecte pilot d’allò que després serien els serveis d’Aquí T’Escoltem. Era a l’Espai Pròpolis, un lloc que volia donar als joves el seu propi ‘pròpolis’ – el líquid que posen les abelles en comunitat a les esquerdes dels seus ruscs – per estar preparats per gestionar emocionalment els alts i baixos que puguin viure.
Des d’aleshores, s’han obert serveis ATE a nou districtes de la ciutat, vinculats a espais joves o altres equipaments juvenils de referència. En aquest moment, l’Eixample és l’únic districte que no compta amb un d’aquests serveis perquè no hi ha cap equipament municipal destinat específicament als joves, però des de l’Ajuntament asseguren que estan intentant poder-ne obrir un aquest any.
L’aposta per l’atenció personalitzada
Una de les potes del servei és l’atenció psicològica individualitzada. «La idea és que una psicòloga pari l’orella, de manera confidencial, i posi paraules al que li passa a la persona jove», explica la directora. «Així, sense jutjar-la, permet que ella mateixa, amb la construcció del seu relat, es vagi ajudant», afegeix.
Durant el 2018 van rebre atenció individualitzada a través de l’ATE 1.134 joves i adolescents. El 2019, entre gener i novembre, ja van ser 1.301. «Estem acompanyant molts processos de temes de gènere i dubtes en relació amb la sexualitat, per exemple. El que intentem fer és parlar-ne sense tabús i amb tranquil·litat, perquè al final el que és important és poder expressar-se i impedir que es creï una bola», diu Alícia Aguilera.
La temàtica més tractada en l’atenció individualitzada és el malestar en l’entorn familiar; de fet, un terç dels motius de consulta tenen relació amb les discussions amb els pares, mares o germans a partir de les quals es troben altres focus de malestar relacionats. Altres temàtiques que es tracten al servei són la dificultat per relacionar-se amb altres iguals, l’assetjament, les relacions de violència, l’angoixa, la desorientació vital, el control d’impulsos o l’adaptació en nous entorns.
«Ara mateix estem tenint molta demanada del servei i els joves s’han d’esperar una miqueta per la primera visita d’atenció individualitzada», diu Aguilera. La directora recorda, però, que aquest servei no és una teràpia sinó un espai d’escolta pautat, d’un màxim de 5 sessions, per no generar dependència. «Si trobem una persona en una situació que requereix més ajuda, la derivem al servei que pugui ser més adient, com per exemple la xarxa de salut mental o d’atenció a la drogodependència», explica.
«Calmar-me abans d’actuar i no donar importància a coses que no la necessiten», «ser més conscient de mi mateixa i estar més preparada per fer saber el que necessito als altres» o «parlar amb la meva parella dels problemes» són alguns dels aprenentatges que expliquen joves que han passat pel servei. Per accedir-hi, els professionals dels diferents districtes posen a la disposició dels joves un número de mòbil per a demanar cita a través del Whatsapp, tot i que també es pot sol·licitar per telèfon, per correu electrònic o presencialment.
Més enllà de l’atenció individual, els serveis Aquí T’Escoltem també ofereixen activitats grupals, tallers i espais de reflexió on, el 2019, hi van acudir més de 1.300 joves – la majoria repetint a diverses sessions. Per exemple, algunes de les activitats que et proposen són tallers per conèixer gent nova i plantejar-se formes de lligar respectuoses; espais en què, a partir del ball, la pintura, el teatre, la música o l’escriptura poden expressar les seves emocions; o sessions per aprendre a presentar els seus treballs acadèmics davant del públic.
«A part dels tallers, els espais grupals per compartir experiències també són molt importants, ja que ens permeten escoltar quins són els discursos dels adolescents i de quina manera els podem anar reconduint i trencant mites i estereotips», diu la directora.
A més, per millorar el benestar emocional dels adolescents també es treballa amb els pares i mares a través del Centre Per a Famílies, inaugurat el 2015. «A vegades les famílies no tenen les eines suficients per fer front a aquesta etapa vital. Quan tens un nadó et donen mil pautes, però a partir dels deu anys és un desert i ningú et diu què passa. La idea és que les famílies, en paral·lel amb les persones joves i els professionals que hi treballen, vagin incorporant aquestes eines», explica l’Alícia. El 2018 hi van acudir 418 famílies, un nombre que l’any 2019, al mes de novembre, ja s’havia superat.
Un comitè de científics i d’experts en salut avaluarà l’efectivitat de la Zona de Baixes Emissions (ZBE) a la ciutat de Barcelona i a tota la zona afectada, incloent els municipis de l’Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià de Besòs, Esplugues de Llobregat i Cornellà de Llobregat. Ho farà amb el doble encàrrec de mesurar amb detall la millora de la qualitat de l’aire i, també, quin és l’impacte en la salut de les persones. El grup estarà format per tècnics en qualitat ambiental, mobilitat i salut de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, l’Àrea Metropolitana (AMB) i l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), però també per científics de l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua que forma part del Consell Superior d’Investigacions Científiques (IDAEA-CSIC) i de l’Institut de Salut Global (ISGlobal). Aquesta avaluació serà coordinada per l’ASPB.
El comitè de científics i experts s’ha compromès a analitzar amb detall els registres dels diferents tipus d’estacions de mesura dels diferents tipus de contaminants i a elaborar informes monogràfics cada sis mesos. Igualment, farà informes exhaustius per avaluar la ZBE 12 mesos i 24 mesos després de la seva posada en marxa per recollir així en quina magnitud ha variat cadascun dels contaminants i quin és l’impacte en salut que es pot atribuir a aquesta circumstància.
Ara bé, Barcelona no parteix de zero en l’anàlisi de la relació entre contaminació i salut. L’ASPB ja avalua anualment la qualitat de l’aire i ha constatat repetidament en els seus informes que la ciutat supera de forma continuada des de fa dues dècades els nivells de referència de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) pel que fa al diòxid de nitrogen (NO2) i les partícules en suspensió (PM10 i PM2,5). També ha calculat que el 48% de la població de Barcelona està exposada a nivells de NO2 superiors als que recomana l’OMS i fins al 95% pel que fa als nivells de PM10. En relacionar la contaminació amb la mortalitat atribuïble, l’ASPB conclou que entre els anys 2010 i 2018 s’han produït, de mitjana, 424 morts anuals exclusivament atribuïbles a un excés de partícules PM2,5 a la ciutat de Barcelona. Durant l’últim any amb dades, el 2018, s’haurien produït com a mínim 351 morts per aquesta causa i aquest contaminant concret.
Els càlculs de l’ASPB indiquen també que aquest impacte en la salut es deu a l’exposició crònica i continuada als nivells habituals de contaminació atmosfèrica, produïda sobretot per les emissions del trànsit, i no tant a episodis de contaminació concrets. La conclusió, per tant, és que una gestió restrictiva del trànsit amb mesures permanents i estructurals servirà per reduir la presència de contaminants en l’aire i, addicionalment, per protegir la salut de les persones, especialment d’aquelles més vulnerables com són la gent gran, els infants i les persones amb malalties cròniques.
De fet, l’estimació prèvia d’un estudi de Barcelona Regional xifra en un 15% la reducció estimada de les emissions d’òxids de nitrogen (NOx) ja durant el primer any d’implantació de la ZBE. Això equivaldria a una reducció de la concentració concreta de NO2 d’entre 1,7 i 5 µg/m3. Ara bé, la predicció també apunta que la ZBE per si sola no serà suficient per complir amb la normativa europea de NO2 ni per assolir els nivells recomanats per l’OMS.
Més indicadors i taules de seguiment
A la metodologia pròpia del comitè d’experts s’hi afegiran també altres indicadors de mobilitat i de campanyes específiques de mesura que es faran de forma periòdica a la ciutat, i que igualment es compartiran en el marc de la Taula Contra la Contaminació de l’Aire. A Barcelona hi ha actualment onze estacions integrades a la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica, de gestió conjunta entre l’ASPB i la Generalitat de Catalunya que mesuren la concentració a l’aire dels principals contaminants ambientals que perjudiquen la salut de les persones. Les dades es processen informàticament i proporcionen informació dels contaminants en cada punt de la ciutat.
Les estacions registren més de deu contaminants i es vigila els nivells de concentració dels contaminants en l’aire que respira la ciutadania. Les estacions a Barcelona estan situades en llocs representatius de cada tipologia de carrer. Així, els registres que obtenen es poden extrapolar a altres àrees amb trama urbana semblant.
Primer dia laborable
Aquest dimecres dia 8 de gener és el primer dia de funcionament de la Zona de Baixes Emissions en dia laborable i amb activitat escolar després de les vacances de Nadal. Segons les primers estimacions, durant aquest matí, entre les 7 i les 10 hores, la reducció del nombre de vehicles a la ciutat ha estat del 2,4%% a l’interior de Barcelona, del 0,8% als accessos i del 1,8% a les rondes, respecte a la mitjana de trànsit en dia laborable del mes de novembre, la data més propera disponible abans del període de vacances de Nadal.
L’objectiu de la ZBE és evitar que uns 50.000 cotxes contaminants entrin a la ciutat els dies laborables i millorar així la salut de la ciutadania. L’últim Baròmetre municipal de desembre de 2019 ja va constatar la plena consciència dels veïns i veïnes davant l’emergència climàtica que viu la ciutat i la necessitat de reduir les emissions. Així, 9 de cada 10 ciutadans i ciutadanes es mostren preocupades pel canvi climàtic i a més, 8 de cada 10 considera que el canvi climàtic afecta la seva vida quotidiana. D’altra banda, el 72,8% dels barcelonins i barcelonines, 7 de cada 10, es mostren disposades a reduir l’ús del vehicle privat per fer front a l’emergència climàtica.
Reforç informatiu per a la ciutadania
A partir de demà 9 de gener, el servei d’atenció a la ciutadania sobre la Zona de Baixes Emissions també quedarà establert a l’Oficina d’Atenció Ciutadana de la plaça Sant Miquel de Barcelona. L’horari d’atenció serà de 16h a 20h en dies feiners i de 9h a 14h i de 16h a 20h durant els dissabtes.
Aquest punt informatiu complementa el de l’Oficina d’Atenció a la Ciutadania de l’AMB a la Zona Franca (c. 62, número 16-18), en horari de dilluns a divendres de 9h a 14h, que ja està en funcionament des del passat 16 de desembre. També al que està situat a l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD), que dona suport i atenció per al registre de vehicles per circular a la ZBE.
D’altra banda, també a partir de demà es desplegarà la segona fase d’informadors i informadores al carrer. Durant dues setmanes se situaran en 50 punts clau de la ciutat en torn de matí i de tarda en les hores de major afluència de persones que deixin o recullin els seus vehicles per informar i resoldre dubtes a la ciutadania. Per això lliuraran fulletons informatius, que també es poden trobar a les OAC, en equipaments municipals, als autobusos de TMB i altres punts de distribució.
Tenir cura és un art molt poc valorat. Com els pintors incompresos, les infermeres són professionals poc reconegudes però amb un llegat que roman. En el cas de Natalia López-Casero va ser el seu pare qui, veient les habilitats de la seva filla, li va suggerir que estudiés alguna cosa relacionada amb les cures, pel que va decidir matricular-se en infermeria. «Per a mi tenir cura és un art perquè integra tècnica, intuïció i sensibilitat», descriu a SINC.
Avui és infermera de la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital General La Taca Centro en Alcàsser de San Juan (Ciutat Real). Aquesta especialitat és una de les més dures a les quals s’enfronten les professionals, ja que suposa tractar i acompanyar el pacient al final dels seus dies.
«La medicina no només cura i restableix la salut. La cura de les persones amb malalties avançades i incurables i en el procés final de la vida requereix una visió global, integral i molt humanista, i aquesta és l’essència de la medicina pal·liativa», destaca López-Casero, que també és vocal d’Infermeria de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives (SECPAL).
Precisament aquesta atenció a la persona com un tot amb el seu entorn social i familiar, formant part d’un equip multidisciplinari amb metges, psicòlegs i treballadors socials, va ser el que va seduir de les cures pal·liatives.
La manca de temps per atendre els pacients i als seus familiars, al costat de la coordinació amb professionals externs a l’atenció pal·liativa, són les majors dificultats seu treball. Una cosa semblant li passa a María Dolores Pérez Cárdenas, supervisora de l’Hospital de dia Oncològic de l’Hospital Universitari 12 d’Octubre de Madrid. Si és el cas, l’escàs temps davant d’una xifra creixent de pacients amb càncer complica la seva feina.
«L’oncologia ha augmentat en nombre de pacients d’una manera vertiginosa en un hospital pioner en tractaments oncològics i es treballa amb molta pressió assistencial», subratlla a SINC. «El més difícil és no poder atendre els pacients amb el temps que es mereixen», es lamenta.
Escassetat de professionals
Les infermeres i les llevadores conformen el 50% dels professionals de la salut en molts països. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha declarat 2020 com l’Any Internacional de la Infermera i la Matrona i recorda que es tracta d’una professió molt demandada.
Es calcula que aquests dos col·lectius representen el 50% de l’escassetat actual de treballadors de la salut, especialment en el sud-est d’Àsia i a Àfrica. A més, l’OMS estima que el 2030 faran falta nou milions d’infermeres i llevadores més si volem que tots els països assoleixin l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible 3 sobre salut i benestar.
«Nombrosos estudis i anàlisis nacionals i internacionals conclouen que falten infermeres per millorar l’atenció i cures a pacients i ciutadans i garantir així la seva seguretat, però també falten en llocs de responsabilitat i directius, a la universitat, en la política…», enumera a SINC Manuel Cascos, president del Sindicat d’Infermeria SATSE.
Cascos recorda que a Espanya tenim una ràtio de cinc infermeres per cada 1.000 habitants -del sector públic i privat, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) -, quan la mitjana dels països de l’entorn europeu és propera a nou, per la qual que reclama més professionals i que comptin amb els recursos necessaris.
«Se segueix invertint poc des dels poders públics perquè preval una visió a curt termini que busca resultats immediats i no beneficis a mitjà i llarg termini en la prevenció i salut dels ciutadans», addueix. Per sexes, es tracta d’una professió àmpliament feminitzada. Dels gairebé 300.000 professionals d’infermeria col·legiats a Espanya el 2016, més de 245.000 eren dones el que suposa un 84%, segons l’INE.
Diferents investigacions han demostrat com la presència d’aquestes professionals beneficia la salut i fins i tot disminueix el risc de mortalitat. Per exemple, un estudi publicat a la revista JAMA Pediatrics va revelar que les dones que van tenir visites prenatals i d’infermeria domiciliàries per a nadons i nens presentaven menys probabilitats de morir respecte a les que no rebien aquestes cures. A més, aquests nens també van mostrar menys risc de morir amb 20 anys per causes que es poden prevenir.
Però no només la manca de personal i l’escassetat de temps són un problema per a les professionals: les agressions per part de determinats de pacients i dels seus familiars suposen una xacra que segueix sense erradicar-se. Segons l’Informe d’Agressions a Professionals del Sistema Nacional de Salut (2019) elaborat pel Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social i avançat per Redacció Mèdica, el 2018 es van notificar 9.741 agressions a tot Espanya i el 30% d’aquests maltractaments van ser dirigits al personal d’infermeria.
Alguna cosa està fallant
«Parlem d’agressions físiques (cops o empentes), psíquiques i verbals (amenaces, insults de tota mena, vexacions…). Es produeixen, en moltes ocasions, per la insatisfacció de pacients i familiars motivada per problemes en el funcionament del servei de salut», afirma Cascos.
Ho confirma la supervisora de l’Hospital de dia Oncològic de l’Hospital 12 d’Octubre. Si és el cas, encara que no ha suportat agressions físiques, sí que han estat verbals, amb moltes faltes de respecte. «També he patit en moltes ocasions veus i crits», recorda.
Segons les dades de l’Observatori del Consell General d’Infermeria, les agressions a personal d’infermeria ronden les 1.500 anuals i és una xifra que s’ha mantingut en estable en els últims anys. El seu president, Florentino Pérez Raya, adverteix a SINC que no tots els casos són registrats ni denunciats, per la qual cosa podríem estar davant la punta de l’iceberg.
Pel que fa a com actuar, Pérez Raya explica que hi ha protocols en pràcticament totes les comunitats autònomes per prevenir agressions i donar suport a les professionals que les pateixen, que inclouen formació específica en prevenció, incloses sessions d’autodefensa en col·laboració amb la Policia Nacional.
No obstant això, les alarmants dades reflecteixen que alguna cosa segueix fallant. «Cal potenciar la seguretat dels professionals en els centres sanitaris, vigilants de seguretat que puguin persuadir i ajudar a les infermeres en cas de situacions de violència i, sobretot, avançar en el Codi Penal perquè les penes siguin grans», proposa el president del Consell General d’Infermeria.
Des de SATSE plantegen que no hi hagi protocols diferents per comunitats autònomes, sinó que es desenvolupi una norma que reguli en l’àmbit estatal les actuacions necessàries, tal com han proposat al Ministeri de Sanitat.
La generació més ben preparada
Una cosa que diferencia les infermeres espanyoles de les d’altres països és la seva formació. A Espanya, amb l’arribada del Pla Bolonya pel qual es va crear l’Espai Europeu d’Educació Superior, la infermeria va deixar de ser una diplomatura de tres anys i es va convertir en un grau de quatre, equiparant-la a les antigues llicenciatures, que es van reduir de cinc a quatre anys. A més, conclòs el grau, les estudiants poden accedir al màster i al doctorat .
Però hi ha països europeus en què no és necessària titulació universitària i es pot exercir la professió amb estudis d’FP, després d’haver cursat 10 anys d’educació secundària.
«Hi ha molta heterogeneïtat. Hi ha països on les infermeres són tècnics no universitaris, en altres la seva formació és de tres anys universitaris i en altres, de cinc», compara Pérez Royo, qui situa a Espanya com a referent per tenir el marc educatiu més desenvolupat i complet, ja que en pocs països les infermeres tenen accés al màster i al doctorat.
Coincidint amb què 2020 és el seu any, les organitzacions i sindicats d’infermeria confien que l’efemèride serveixi per visibilitzar i impulsar la seva tasca que, a parer seu, no es reconeix com es mereix. «Considero que és una professió infravalorada per la població. Seguim escoltant ‘noia’ per dirigir-se a les professionals», al·lega Pérez Cárdenas. No obstant això, el baròmetre del CIS va mostrar que la professió era de les més valorades pels enquestats, amb una nota de 7,96, tan sols per darrere dels metges.
Per donar poder a les infermeres i donar a conèixer el que fan, l’OMS i el Consell Internacional d’Infermeria han posat en marxa la campanya Nursing Now (Infermeria ara) que persegueix col·locar a les infermeres en el centre dels desafiaments sanitaris de segle XXI.
«A Espanya comptem amb la generació d’infermeres i infermers millor formada de la història, amb grans coneixements i moltes ganes i il·lusió per seguir avançant i innovant per millorar el nostre sistema sanitari i l’atenció i cures als ciutadans», ressalta Cascos. Perquè les cures se situïn en el centre.
Florence Nightingale, pionera de la infermeria
L’elecció de 2020 en reconeixement a la feina d’infermeres i llevadores no és casualitat. L’OMS homenatja així a Florence Nightingale (1820-1910), considerada la primera infermera professional.
Retrat de Florence Nightingale treballant. / National Library of Medicine
El 2020 es compleixen 200 anys del naixement d’aquesta dona que va viure a la rígida societat victoriana desafiant els cànons de l’època, en decidir ser infermera. El 1853, Sidney Herbert, Secretari d’Estat per a la Guerra, en una decisió inèdita, li va demanar que se n’anés a Crimea dirigint un equip d’infermeres per atendre els ferits de la guerra que acabava d’esclatar.
Nightingale i el seu equip es van afanyar en la neteja i alimentació dels malalts i les seves cures van ser decisives per a la seva supervivència. Els llargs passejos nocturns amb un llum d’oli per controlar la salut dels militars li van valer el sobrenom de «la dama del llum», com va publicar The Times.
La infermera també dominava les tasques administratives i quan la reina Victòria li va demanar un informe sobre les males condicions de les instal·lacions hospitalàries a la guerra de Crimea, Nightingale va incloure el diagrama de la rosa, que havia dissenyat per a reflectir les causes de la mortalitat dels soldats.
La seva labor va ser clau perquè es creés la Creu Roja britànica. A més, el seu llegat segueix viu perquè per graduar-se, les infermeres entonen el jurament que porta el seu cognom i cada 12 maig celebren el Dia Internacional de la Infermeria, coincidint amb el seu naixement.
Quan s’apropen les dates nadalenques la solidaritat i la generositat guanyen terreny. Iniciatives com La Marató de TV3, les visites de plantilles futbolístiques a les plantes de pediatria o campanyes de recollida de joguines són tan característiques d’aquestes setmanes com els torrons. Tanmateix, durant la resta de l’any hi ha un teixit social d’entitats que fan una tasca voluntària i solidària sense tanta visibilitat mediàtica.
Una d’aquestes agrupacions és TarracoSalut, nascuda el 2011 i amb un àmbit d’acció centrat al municipi de Tarragona. Està formada per entre 60 i 80 voluntaris que donen suport als malalts de l’Hospital Joan XXIII, el sociosanitari Francolí i els centres d’atenció primària de la ciutat. A més d’acompanyar-los en les seves estades de llarga durada i les consultes externes, desenvolupen tasques més enllà dels recintes sanitaris, com fer un seguiment telefònic a qui viu sol a casa amb el projecte ‘Bon dia telefònic’.
Per tal de documentar la seva tasca i fer-la pública a les xarxes socials i internet, TarracoSalut va contactar amb el fotògraf tarragoní Ferran Aguilar perquè els fes un petit arxiu gràfic que els donés visibilitat. El que va començar com un encàrrec per dues o tres setmanes va acabar com un acompanyament voluntari de mig any: “Quan coneixes la realitat des de dins t’adones de la necessitat del treball que fan els voluntaris. Em va semblar que necessitaven ajuda i quedar-m’hi altruistament va ser la meva forma d’ajudar-los”, apunta el fotògraf.
Aguilar va acompanyar durant sis mesos els voluntaris en les seves tasques quotidianes i tenint-los al centre de l’objectiu de la càmera: “Amb les fotos no he buscat el patiment ni la crueltat, sinó la feina del voluntari. En són els protagonistes”, apunta.
Així es demostra a la col·lecció ‘Con el corazón movemos el mundo’, on a totes les fotografies amb rostres es veuen mitjos o grans somriures i destaca el paper de suport del voluntariat. L’obra ha estat reconeguda amb el LUX 2019 de Plata en la categoria de reportatge documental que atorga l’Asociación de Fotógrafos Profesionales de España.
El premi ha ajudat a donar visibilitat a l’associació TarracoSalut, que, segons paraules de la seva coordinadora i presidenta Elisabet Pedret, “pateix moltes dificultats econòmiques perquè no se’ns ajuda”. Els ingressos que els arriben els són escassos, ja que provenen només dels convenis de col·laboració amb els centres on donen servei (ICS i Fundació Joan XXIII) i de “menys de 10 o 12 socis”, segons Pedret.
Aquest cas contrasta amb l’Informe de l’associacionisme i el voluntariat a Catalunya de 2018, que parla «d’un bon estat de salut de les entitats», segons les valoracions dels participants. Això sí, el mateix text alerta de constatacions demogràfiques. En aquesta direcció apunta la presidenta de TarracoSalut, qui creu que “la manca de l’estructura que requereix una agrupació de voluntariat i que avui dia no tenim té a veure el poc associacionisme i teixit social de la ciutat”.
Amb tot, Pedret refusa la idea de deixar enrere els més de 30 pacients a qui periòdicament recolzen i fa una crida a rebre noves voluntàries: “Tot el que no es dóna es perd. Tots podem aportar una mica de nosaltres als altres”, assegura. També destaca la importància d’erradicar la soledat involuntària: “Demanem parell d’hores al dia perquè els pacients tinguin contactes més profunds que els que aporta el personal sanitari, que sempre té pressa. El malalt ha de sentir que està acompanyat, perquè la soledat mata”.
Premi LUX Plata a Ferran Aguilar per la seva obra “Con el corazón moveremos el mundo” / Ferran Aguilar
Beneficència, necessitat i rol de les administracions
L’afer del voluntariat no és aliè al debat entre la tasca que algunes persones fan per generositat i un possible desentès de les administracions públiques, així com un nínxol per al sector privat. Tenint en compte la importància d’estar acompanyat -el Síndic de Greuges ha instat, tot i que parlant de les famílies, a “afavorir l’acompanyament dels malalts, amb consideració especial de les persones més vulnerables”-, fins a quin punt aquesta tasca no esdevindrà una necessitat en el futur?
La presidenta de TarracoSalut, Elisabet Pedret, parla d’una nova societat en què es perd s’està perdent el teixit familiar i es tendeix a una vida més individual. Creu que “l’equip mèdic d’un hospital atén perfectament la part física i ho intenten amb l’emocional, però no tenen recursos suficients, això és una tasca que s’ha de fer a través del voluntariat”. Afegeix que “les persones que ens estan governant no veuen la necessitat de col·lectius de persones que ajudin els equips assistencials, però són essencials”.
Pedret refusa la idea de cobrar, en tant que la seva és una tasca altruista i que ja guanyen oferint el seu temps. De fet, el 90% dels voluntaris valora amb un 9 o més l’experiència, d’acord amb l’Informe de l’associacionisme. Això sí, Pedret creu que “el voluntari hauria de ser una figura cuidada i mimada” i demana a administracions i empreses -via responsabilitat social corporativa- suport econòmic per gaudir d’”altres compensacions no monetàries”.
Tanmateix, ja existeixen iniciatives del tercer sector que donen feina a persones que fan una tasca similar a la dels voluntaris. És el cas de la Fundació Pere Mata de Reus, que ofereix una plantilla de professionals que acompanyen persones amb malalties mentals en el seu dia a dia, tant en centres sanitaris com en activitats lúdiques i socials.
Aquest model d’acompanyament, més professionalitzat, complet i organitzat que el voluntari, podria esdevenir amb el temps una font de treball per a gent disposada a fer el que fan per altruisme de forma remunerada, amb una major implicació i dedicació. El futur determinarà si això és vist com una necessitat o una oportunitat de creació de treball per part del tercer sector, el sector privat o el públic.
Ara per ara, el paper que juga la Generalitat és únicament normatiu -en tant que regula el marc legal amb textos, recomanacions i normatives, com la llei del voluntariat i el foment de l’associacionisme aprovada el 2015 al Parlament- i de suport -amb petits convenis amb els col·lectius de voluntariat-. També es fa càrrec de la inserció d’aquests amb cursos que ofereix a través de la Federació Catalana de Voluntariat Social-. És una formació bàsica que dóna uns trets generals que després són ampliats en funció del paper de cada persona voluntària (sanitari, educatiu…).
Premi LUX Plata a Ferran Aguilar per la seva obra “Con el corazón moveremos el mundo” / Ferran Aguilar
Una nova Carta pel voluntariat sanitari
En el marc de la gestió normativa de la tasca voluntària, el mes de novembre el Departament de Salut de l’administració catalana va publicar la ‘Carta del voluntariat en l’àmbit de la salut’, que renova l’anterior, amb data de 2010.
El text té com a objectiu «revisar el paper del voluntariat i la seva dimensió dins d’un marc de col·laboració amb les institucions de la salut», alhora que “reconèixer la important tasca que al llarg del temps” ha realitzat dins el món sanitari.
En aquest sentit, la nova carta actualitza el marc d’actuació de les persones voluntàries, la formació que reben i es proposa “cuidar les persones cuidadores” tot agraint la tasca per “aconseguir la seva continuïtat i que no es desgastin”. Destaca la proposta d’un seguiment i avaluació tant de la feina com de l’estat de les persones voluntàries.
Les principals novetats del text respecte de l’edició de principis de la dècada vers els pacients és fer-la extensiva a l’atenció primària i comunitària. Sota el lema “un impuls al voluntariat per una salut més propera”, també fa menció a la salut mental i les addicions, que no es tractaven en l’anterior i primer redactat.
L’obesitat ha deixat de ser un problema característic dels països rics, de la mateixa manera que la desnutrició ja no afecta només als països pobres. A tot el món, s’estima que hi ha 2.300 milions de persones amb obesitat o sobrepès, i més de 150 milions de nens amb retards del creixement per desnutrició. El nou del nostre temps és que aquests dos problemes coexisteixen en els mateixos països, ciutats, comunitats, famílies i fins i tot individus, en diferents etapes de la seva vida. La sobrealimentació i la desnutrició són dos fenòmens interconnectats, originats per l’actual sistema alimentari global i superposats en la tercera part dels països amb menors ingressos, segons el demolidor informe The double burden of malnutrition publicat el passat 15 de desembre a The Lancet.
«Ens enfrontem a una nova realitat nutricional», adverteix Francesco Branca, primer autor de l’informe i director del Departament de Nutrició per a la Salut i el Desenvolupament de l’OMS, en declaracions recollides en el comunicat de premsa de The Lancet. «Totes les formes de malnutrició tenen un denominador comú: els sistemes alimentaris, que no són capaços de proporcionar a totes les persones una dieta saludable, segura, assequible i sostenible. Per a canviar aquesta situació serà necessari actuar en tots els àmbits de l’alimentació, des de la producció i el processament, passant pel comerç i la distribució, la fixació de preus, la comercialització i l’etiquetatge, fins al consum i els residus. Totes les polítiques i inversions rellevants han de ser radicalment reexaminades».
L’informe assenyala que 48 dels 126 països estudiats presenten simultàniament aquest doble problema de malnutrició, 14 dels quals no el tenien en la dècada de 1990. La desnutrició en els primers anys de vida (els 1.000 primers dies són els crucials) seguida sovint de sobrepès augmenta el risc de sofrir una sèrie de malalties no transmissibles i és també, un factor clau que impulsa les epidèmies mundials de diabetis tipus 2, hipertensió arterial, ictus i malaltia cardiovascular. A més, aquests efectes negatius poden passar d’una generació a una altra, perquè les mares obeses que van sofrir desnutrició de nenes tendeixen a tenir fills obesos i amb pitjor salut.
Un aspecte cridaner és l’escassa difusió que ha tingut l’informe en la premsa occidental en comparació amb la dels països menys rics: pràcticament només The Guardiani la BBC, entre els mitjans més rellevants, s’han fet eco. Potser és perquè el problema afecta principalment als països menys rics, perquè l’assumpte s’antulla massa complex per a despatxar-lo en una notícia (l’informe consta de quatre densos articles sobre la dinàmica de la malnutrició, l’etiologia i les seves conseqüències, les polítiques i els efectes econòmics) i perquè tampoc s’esbossa una estratègia clara per al canvi. El que sí que és clar és que és necessari el concurs de tots: des de l’ONU i la comunitat científica, fins als mitjans de comunicació, el sector privat i la societat civil en general.
Com assenyala l’informe, aquest estat de malnutrició s’explica pels recents i ràpids canvis ocorreguts en el sistema alimentari global i la falta d’exercici en el treball i els desplaçaments; i, en particular, per l’àmplia disponibilitat d’aliments i begudes ultraprocessats i de baix preu, que afavoreixen el guany de pes i afecten negativament les dietes dels nens i els escolars. El control de tota la cadena alimentària per empreses globals és, a més, un element clau que dificulta el canvi del sistema. Per això, en el manifest que signen els autors en The Lancet, es recalca que no s’ha de permetre que la indústria alimentària interfereixi en les polítiques públiques ni esbiaixi les evidències científiques.
Metgessa anestesiòloga de professió a l’Hospital Vall Hebron, Lucía Porteiro acaba de publicar dos contes per a nens on explica la importància d’aprendre reanimació cardiopulmonar o dóna a conèixer què hi ha dins d’un quiròfan. ‘Aisha i els salvavides’ i ‘Preparats, llestos, a somiar!’ han estat editats per l’editorial Octaedro i il·lustrats per Robert García
La metgessa i anestesiòloga Lucía Porteiro amb els seus dos contes durant l’entrevista / Carla Benito
ENTREVISTA | ENRIQUE GAVILÁN, METGE DE FAMÍLIA I COMUNITÀRIA
Javier Padilla, metge de família i comunitària, va visitar Barcelona per presentar el seu llibre «¿A quién vamos a dejar morir? Sanidad pública, crisis y la importancia de lo político». Parlem amb ell sobre sistemes sanitaris, desigualtats sociosanitàries i economia
Javier Padilla acaba de publicar ¿A quién vamos a dejar morir?, un llibre sobre sistema sanitari públic i desigualtats / Carla Benito
La Capella de la Misericòrdia, com espai de lluita i reivindicació per al nou CAP Raval Nord, acollirà aquest dijous 21 de novembre a les 19.30h la presentació del llibre ‘Cuando ya no puedes más. Viaje interior de un médico’ del metge de família Enrique Gavilán editat per Anaconda Editions
Bombers i personal sanitari s’han trobat a les portes del Parlament durant les vagues de l’Atenció Primària / Carla Benito
ENTREVISTA | MIQUEL PORTA, CATEDRÀTIC EN MEDICINA PREVENTIVA I SALUT PÚBLICA
Miquel Porta, expert en Epidemiologia i Salut Pública, relata en una entrevista com els tòxics estan presents en la vida quotidiana i els ciutadans. «Una cosa és que detectem aquests contaminants en tots els habitants d’Espanya i una altra cosa és que és els nivells detectats siguin perillosos», puntualitza
Miquel Porta, catedràtic de Medicina Preventiva i Salud Pública de la UAB / Sònia Calvó
Avui hi ha moviments socials i lluites que són esperançadors perquè són radicals, volen canviar el model social i econòmic, van a l’arrel del sistema, per millorar realment la vida de totes les persones i reduir les desigualtats i les injustícies.
Un és el feminisme, contra el patriarcat i la ideologia i accions contra la igualtat i dignitat de la dona, la seva explotació i la seva violació. L’altre són els moviments per la sostenibilitat i la protecció del planeta, la vida i la salut, moviments radicals contra el model de desenvolupament a tota costa i contra el mercat dels béns i drets comuns. Podem dir que aquests dos moviments van per bon camí, amb valors republicans i de democràcia profunda: llibertat, igualtat i solidaritat.
En Salut, el moviment i lluites per un Sistema Sanitari Públic Primarista, que vol canviar el paradigma actual que diu que el què és important és l’atenció a la malaltia, els fàrmacs, la tecnologia, els hospitals sofisticats, en definitiva la creixent medicalització de la vida esperonada pels interessos dels quals volen també fer negoci amb la salut. Els Primaristes volen aquest nou paradigma d’allò que realment és important per les persones: la seva Salut i la salut de la comunitat, els que defensen l’Atenció Primària i Comunitària com el millor del Sistema sanitari, dedicat a la Salut i a la cura, amb més qualitat, més sostenible, més acollidor i eficient.
L’Atenció Primària, amb aquesta lluita de les professionals, treballadores del FOCAP, Rebel·lió, La Capçalera, Raval nord a la Misericòrdia, juntament amb la ciutadania de les diverses entitats de la Marea Blanca, es converteixen en la punta de llança, l’avantguarda del canvi radical que necessita el Sistema Sanitari del segle XXI. Perquè no podem arreglar la Primària sense arreglar tot el Sistema públic i aquesta lluita, junt amb les altres feministes, ecologistes, dels precaris, dels joves, etc. Camina cap als canvis radicals necessaris avui del model neoliberal al servei només d’una minoria social i econòmica amb molts polítics i mitjans al seu servei.
Caldrà tenir aquestes premisses, de canvi necessari de tot el model del Sistema Públic i social, assumides per totes les lluites sectorials i per protestes i millores parcials concretes. Si ho entenem, haurem de fer confluir les forces en una lluita comú, en un veritable camí per un canvi global i urgent.
«Estàvem un dissabte a la tarda nit prenent alguna cosa. Tenia a la meva filla de sis anys asseguda a la meva dreta i de sobte em va agafar la cama, es va posar dreta, boquejava però no emetia cap so, tampoc podia tossir. Es va dur la mà al coll, li vaig preguntar si s’havia ennuegat però la cria no estava menjant res. Em vaig posar dreta, la vaig girar i la vaig inclinar sobre la meva mà per anar a donar-li un copet a l’esquena amb la meva altra mà entre els omòplats i llavors el meu fill mitjà, de nou anys, es va avançar i li va donar dos cops forts a l’esquena i va sortir disparat de la boca de la meva filla un tros de gel. Com la nena ens va explicar després, en anar a escurar l’últim glop del refresc, va fer el típic gest de tirar el cap enrere per acabar el culet que quedava i es va ennuegar amb el gel».
La història la recorda la metgessa navarresa Ana Campillo, que ja va explicar la gesta del seu fill en un fil de Twitter que es va fer viral. Marta Nonide Robles, metge del SAMU-Asturias, posa alguns exemples similars: «Una nena de 10 anys va aconseguir alliberar la via respiratòria de la seva mare, que s’havia ennuegat amb una cloïssa, i una altra nena de 12 va salvar a la seva àvia d’un altre ennuegament. Dos nens han donat instruccions de reanimació cardiopulmonar als adults en cas de parada cardiorespiratòria. S’han multiplicat els casos de nens que truquen el 112 perquè el seu familiar no desperta o ha patit un accident».
Aquestes històries amb final feliç tenen molt més en comú que la valentia dels nens protagonistes: tots aquests petits herois i heroïnes reben en els seus centres escolars formació en primers auxilis. Però, tot i que en el Reial Decret que estableix el currículum bàsic d’Educació Primària apareix fins en cinc ocasions la inclusió dels primers auxilis, la veritat és que, com assenyala Nonide, que està darrere del projecte RCP des de la meva escola, les autoritats «no donen una guia detallada de qui, com i en quin moment o assignatura han d’impartir-se. Això deixa als col·legis la potestat d’introduir-los a la seva manera».
Això queda clar quan Campillo i Nonide expliquen les diferències de l’aplicació de la norma entre Astúries i Navarra. A Astúries, és personal d’infermeria d’associacions com Amb les teves mans pots salvar vides, que gestiona Nonide, els que van als col·legis a demanda el professorat. «Al principi anàvem d’escola a escola proposant als profes o directors. Tenien molts dubtes que aquests tallers fossin apropiats, sobretot amb nens tan petits -fins i tot de cinc anys-«, matisa, però «el boca a boca va funcionar. I ara mateix tenim una tremenda llista d’espera».
Ana Campillo deia en el seu fil viral que «a Navarra som molt afortunats». I no li falta raó: el Govern de Navarra té un conveni amb l’associació de sanitaris L’ABC que salva vides, pel qual aquest personal forma a professorat, especialment d’Educació Física, perquè en els últims anys de Primària i primers de Secundària, en un parell de sessions per curs, l’alumnat aprengui «si una persona respira o no, la maniobra d’inici per a la reanimació cardiopulmonar i les maniobres d’ennuegament».
Per què és necessari
Marta Nonide reconeix haver anat a domicilis on nens petits han estat sols hores amb l’adult que els cuidava mort o desmaiat. «Però el 2012 una nena de 8 anys em va trucar al 112 perquè la seva àvia s’havia desmaiat. Va contestar a totes les meves preguntes i vaig entendre que es tractava d’un ictus. Al costat del seu germà de 6 anys va complir totes les instruccions i va posar a la seva àvia en posició lateral de seguretat amb la meva guia. L’ajuda va arribar en 10 minuts i la seva àvia es va salvar. Així que vaig entendre que els nens més petits eren els més desprotegits, però també els que millor anaven a trucar i a obeir al 112 en cas d’emergència. Era qüestió d’adaptar la formació».
Al web de RCP des del meu cole s’afirma que els països nòrdics formen als seus escolars en les maniobres d’atenció a l’emergència. Per això, la seva taxa d’eficàcia en salvar la vida d’un pacient en aturada cardíaca sobtada és superior al 70%. A Espanya aquesta taxa és inferior al 10%. Els ciutadans espanyols arriben a la vida adulta sense estar capacitats per reconèixer una parada cardiorespiratòria o per fer una reanimació cardiopulmonar eficaç.
Ana Campillo explica per què és important que la població tingui nocions de primers auxilis amb un argument incontestable: «En situacions d’una parada, d’un ennuegament, la teva vida depèn del que sàpiga la persona que tens al costat. Hi ha unes mínimes mesures o coneixements que es poden considerar gairebé un deure cívic».
Marta Nonide, per la seva banda, es mostra partidària de començar a ensenyar aquestes nocions com més aviat millor. «Poden començar a mecanitzar amb els seus peluixos, de manera divertida i desproveït d’angoixa, les maniobres de reanimació cardiopulmonar i les de desobstrucció de la via aèria». Si les comencen a mecanitzar de forma correcta amb cinc anys, les normalitzen i repeteixen cada any, explica l’experta, «en arribar a l’adolescència (quan realment siguin capaços d’aplicar-les de manera efectiva) ja tindran els conceptes gravats. Hi actuaran sense pors ni dubtes. Com més grans són els alumnes (i no diguem si el curs es dóna en adults) més difícil és que interioritzin les maniobres i les apliquin correctament en un moment d’emergència real».
Campillo és molt conscient que no es pot sobrecarregar el currículum escolar, per això compara les sessions anuals de primers auxilis amb la pràctica repetida de simulacres d’evacuació i proposa que «aquest tipus de tallers i de formació es faci de manera generalitzada en l’àmbit escolar i també en els centres de treball. Tallers curts i bàsics, però repetits en el temps, perquè tot el que no s’usa s’oblida».
Projectes virals i fàcilment reproduïbles
En el cas de nens i nenes petits, se’ls ensenya a trucar al 112, a diferenciar si algú respira o no i a tenir a mà (o aprendre) la direcció de casa seva per facilitar-la als sanitaris. Nonide explica que, amb els petits, canten la cançó de la Reanimació, la fama fins i tot ha travessat l’oceà. A part de cantar, els nens de cinc anys «podien aprendre la reanimació cardiopulmonar i el Heimlich [maniobra per salvar la vida en cas d’un ennuegament], amb els seus peluixos (no tenen força per als maniquís de la gent gran). I els encantava. I ho recordaven». A la web, Marta Nonide comparteix nombrosos recursos, de manera que es mostra convençuda que el seu projecte és «fàcilment reproduïble».
Les dues sanitàries reivindiquen que aquest tipus de formació a les escoles es faci de forma reglada i universal, perquè, assegura Campillo, «la formació en primers auxilis és desigual entre escoles i comunitats i es porta a terme a costa de molta voluntarietat de diverses associacions». Per això, defensa que «cal que des de les administracions es reguli i pressuposti la formació, atès que és la forma més transversal i efectiva d’arribar a tota la població».
Marta Nonide està convençuda que en quinze anys tindríem els números revertits pel que fa a la supervivència en casos d’aturada cardiorespiratòria si la formació en primers auxilis arribés de manera reglada a totes les escoles, «on captes i formes a el 99% de la població» . I en aquest afany, les famílies, afirma Nonide, tenim un paper fonamental: «Si les famílies veuen el que poden aprendre els seus nens, com són els tallers i els perden la por, comprenen que són vitals i els exigeixen en massa, les autoritats i governs es posaran per fi les piles».
Khadije Sakho té 26 anys; viu a Granollers i, tot i que va néixer aquí, la seva família prové de Mauritània. Té dos fills, la major de les quals té només dos anys, motiu pel qual ha aparcat durant algun temps la seva formació. Treballa com sociosanitària, encara que la seva veritable vocació és esdevenir integradora social, per ajudar les persones que passen “pel mateix pel que he passat jo. He patit molt durant aquests 26 anys”, diu.
Es refereix a les dificultats inherents a qualsevol família migrada, amb pares i mares de classe treballadora, amb poques garanties laborals i menys estabilitat econòmica. La mateixa situació que Sayoh Ceesare; ella va néixer a Gàmbia i al cap de poc va arribar a Barcelona. Ara, amb 21 anys, està acabant la carrera d’infermeria, trencant així una estadística que jugava en contra seu. Segons un estudi realitzat per la UAB, el fracàs escolar entre fills de migrants dobla el dels autòctons. L’abandonament escolar prematur és elevadíssim entre dones en diversos països de l’Àfrica Subsahariana, però un cop a Catalunya aquesta realitat no canvia necessàriament.
“Necessitem lluitar per demostrar que, tot i ser les últimes de la cua, som capaces del mateix que qualsevol noia blanca”, apunta Sayoh, qui es prepara per a aquesta entrevista posant-se el vel. Durant el seu dia a dia, no sempre el duu, però ara decideix vestir-lo per visibilitzar totes aquelles “dones racialitzades que volen formar-se i tirar endavant”. Parlem amb Khadije i Sayoh en el marc de la presentació del projecte ‘Dret a l’educació de qualitat i lliure de violència al Senegal i Catalunya’, impulsat per la Fundació Guné, que lluita per garantir el dret a l’educació i reduir el nombre de noies que abandona el sistema educatiu, treballant simultàniament a Kolda (Senegal) i Canovelles (Catalunya).
Quan supereu les dificultats per poder accedir a una educació superior, què us fa decantar-vos per l’àmbit sanitari?
Sayoh Ceesay [SC]: Vaig tenir el coratge de decidir ser infermera per dues raons: la primera era ajudar els altres i la segona les ànsies de demostrar que, malgrat tots els handicap, podia fer-ho. Hi ha molts problemes en el món sanitari i un d’ells és la mala gestió de les diferències culturals, tot i que la sanitat és responsable d’arribar a tots els ciutadans.
A la universitat només som dues dones negres i és una lluita constant, amb els altres alumnes i part de l’professorat, contra l’estereotip que els immigrants consumim, malbaratem i gastem massa sanitat pública, cosa que no és certa. Els estudis diuen que són els que menys assisteixen a la sanitat, bé perquè estan treballant o bé perquè no es poden permetre el luxe de perdre una tarda al metge per un constipat, quan tenen una família que mantenir.
M’he trobat amb que he de fer arribar als meus companys, futurs sanitaris, que les coses no són com les creuen. Si un professional es forma amb aquests estereotips, quan hagi d’atendre demà als ciutadans, no ho farà amb la professionalitat deguda.
Khadije Sakho | Fundació Guné (MS)
Heu comentat la manca de referents negres en el món educatiu. Això es complica més en el món professional?
Khadije Sakho [KS]: Jo vaig passar una molt mala època a l’institut; em van derivar a un centre per a nens en exclusió social. Puc dir que per a mi aquest centre em va suposar una experiència positiva, perquè gràcies a ella vaig descobrir què volia ser. Sense les assistents no sé què seria de mi ara; elles em van ajudar a descobrir-me a mi mateixa i per això vaig triar el camí de sociosanitària, per poder ajudar altres persones. Realment vull arribar a ser integradora social, per poder estar al costat de gent que pateix l’exclusió que jo vaig patir… a l’institut em deien que patia bullying però crec que era més complex que això.
[SC]: Era racisme. La societat ens convenç que només hi ha racisme quan se’ns agredeix, però el racisme comença des de baix, des del mínim comentari. És la manca de valor cap a una persona, des del fet que et mirin malament fins a que et cridin ‘negra de merda’.
Sou dones, negres i musulmanes. Amb quines discriminacions us heu trobat en els vostres processos formatius?
[SC]: Parteixo de la base que sent dona, negra i musulmana sóc l’última de la cua, qui ningú s’espera mai que arribarà enlloc. He sentit barbaritats sobre les dones com; la meva motivació és la meva mare. Les mares subsaharianes, en general, perquè totes estan tallades pel mateix patró i escoltes el mateix d’una que de l’altra. Ella em va fer acceptar el que sóc. “Si estàs orgullosa de qui ets és perquè qui ets no és res dolent, simplement és diferent. Si tens clares les dificultats, tu ets l’única que pot canviar-les. Ets l’última de la fila? Hauràs de lluitar per demostrar que pots fer el que vulguis”. Aquesta reflexió és la que em dóna la força per lluitar contra l’estigma social, començant per mi mateixa i seguint, per exemple, amb les meves amigues blanques
Concretament en l’àmbit sanitari, amb quina discriminacions us trobeu, tant com usuàries com professionals?
[SC]: A part de l’estereotip que comentàvem abans que els migrants consumeixen massa sanitat pública, moltes vegades ens trobem amb dificultats per tractar pacients crònics de diabetis o hipertensió d’altres cultures. No pots dir-li a algú d’origen asiàtic que ha de menjar sa d’acord amb una dieta mediterrània, perquè aquest pacient a casa no consumeix aquests productes. Ja els pots facilitar els menús que vulguis, que no seguiran el tractament i ens trobem amb una manca d’adherència terapèutica.
Si canvien els usuaris, han de canviar els professionals. I això també és important pel que fa a la barrera idiomàtica: si ja és difícil transmetre en el teu idioma què li passa a algú i com curar-lo, si has de fer-ho en un altre idioma ja es perd massa informació.
Sayoh Ceesay | Fundació Guné (MS)
Imagino que una de les reivindicacions és tenir traductors, a el menys en zones amb molta població migrada.
[SC]: Però no n’hi ha. Vaig tenir una professora a la universitat que treballava a un CAP de Santa Coloma, una de les zones amb més immigració, i la barrera idiomàtica era un gran problema per arribar a certs pacients. Amb el tema dels costums, intentem formar-nos per conèixer, per exemple, les dietes de diferents cultures, però amb els idiomes hi ha poc a fer. Encara que, de tota manera, tots els esforços que fem, els fem per pròpia iniciativa, perquè, per ser migrades o filles de migrants, tenim aquesta sensibilitat. Haurien de formar-nos per això a les universitats, perquè demà hi haurà moltíssims més pacients migrats que els que ja hi ha ara.
[KS]: Jo crec que la gent aquí fomenta el racisme. He estat treballant amb gent gran, totes elles persones blanques, perquè acostumo a treballar en residències i no són espais en que hi hagi persones migrades. Algunes d’aquestes persones són racistes i m’he trobat força vegades amb que em diguin que no volen que els atengui jo perquè sóc negra. Això em fa mal, però el que em sembla realment malament és que companys i companyes els ho posin fàcil i accedeixin a que els atengui un professional blanc.
Si ets el meu company, has de donar-me suport, ajudar-me a fer que m’accepti, perquè demà passarà el mateix i, si no ho canviem, és una manera com qualsevol altra de fomentar el racisme.
[SC]: És un problema gran; no serveix de res que et vinguin els companys a demanar-te disculpes, o que et demanin que no t’enfadis perquè és una persona gran o que està malalta… Encara que cal dir que crec que en el món sanitari ens trobem una mica menys aquests problemes perquè, de base, estem envoltades de persones que, si es volen dedicar a la sanitat, és perquè parteixen d’uns valors, de voler ajudar o arribar a les persones. Però, d’altra banda, pel simple fet que són els professionals que han de curar i tractar la societat, és important que no deixem passar ni un sol d’aquests comentaris.
Ara, les dues porteu el vel. Us ha comportat problemes?
[SC]: Jo he volgut posar-me’l per a aquesta entrevista per visibilitzar-nos. Perquè, per exemple, a mi no em deixen portar el vel durant les pràctiques en hospitals. És una norma. ¿La raó? Avui és una i demà una altra. Simplement no volen. Quan vaig a un hospital i veig a una treballadora amb el vel, m’emociono tant que fins i tot truco la meva mare. Això del vel és complex: la gent aquí creu que ens obliguen a dur-lo, però el que ens passa és que la societat autòctona no ens deixa portar-lo. És igual d’important que no ens obliguin a que ens deixin fer-ho. Més quan no hi ha cap raó per no vestir-lo.
Per l’entrevista he volgut portar el vel per representar aquestes dones, dones negres i d’arreu, que porten el vel, que es volen formar i que valen exactament el mateix que les altres. El sistema blanc ens ajuda a nosaltres, a les dones racialitzades, per a que no ens obliguin a portar el vel. M’has preguntat a mi si vull dur-lo? En el món sanitari, és veritat que en alguns hospitals com la Vall d’Hebron sí que ens deixen, però en la majoria és impensable. I això produeix l’efecte contrari: ens racializa més, alhora que ens priva de la nostra identitat i els fills de migrants ja tenim un problema bastant gran d’identificació.
Sou filles de famílies que van migrar i que van haver de treballar, sense poder estudiar. Quin valor doneu vosaltres a poder-vos formar?
[SC]: Cap a les nostres famílies, és un orgull. Ho hem aconseguit gràcies a l’esforç dels nostres pares i malgrat totes les dificultats.
[KS]: Per a mi, estudiar és una importantíssim. Veig la vida de la meva mare, que treballa netejant habitacions d’hotel; arriba a casa esgotada i t’ensenya una nòmina de 600 euros. Si arriba a 700 és perquè durant tot el mes potser només ha tingut un dia de descans. I això a mi no m’ho poden fer. És aquí quan m’adono que l’educació és fonamental.
