Just Deploy It!

Blog

  • Pediatria d’Atenció Primària, la gran oblidada del sistema sanitari

    Arriba el fred i novament ens trobem amb les consultes de pediatria d’atenció primària atapeïdes d’infants afectats per les infeccions respiratòries i digestives habituals en aquest període, que s’afegeixen a la resta de patologies, tant agudes com cròniques, que requereixen l’atenció mèdica habitual. I de nou observem que no hi ha recursos extra per reforçar les consultes pediàtriques del primer nivell assistencial. Perquè, de nou, el Pla integral d’urgències de Catalunya (PIUC) torna a deixar de banda l’atenció pediàtrica. A aquesta situació s’hi suma la permanent manca de substituts per cobrir les absències dels professionals. L’atenció als infants en l’atenció primària de salut és un pilar cabdal de qualsevol sistema sanitari i social. La maduresa d’una societat es mesura també per la protecció que dispensa als seus infants, la població més vulnerable.

    El darrer informe de Oficina Europea de Estadística (Euroestat) sobre salut infantil, assenyala que “Els pediatres d’atenció primària són un element clau en la qualitat de qualsevol sistema sanitari”. En aquest sentit també el Síndic de Greuges s’ha pronunciat amb rotunditat, en una resolució que va fer pública el passat novembre, on va denunciar les mancances i la falta d’equitat en la pediatria d’atenció primària i va reclamar mesures per incrementar la dotació de recursos humans i econòmics per a la pediatria d’atenció primària amb l’objectiu d’aconseguir una òptima equitat territorial.

    L’atenció pediàtrica del primer nivell assistencial ha estat la gran oblidada del sistema sanitari, a nivell de planificació estratègica i de direcció d’equips. No s’ha previst el número de pediatres necessari per substituir les jubilacions, ni s’han previst solucions per a les places de difícil cobertura. El nombre d’especialistes que es formen via MIR és del tot insuficient i la quantitat de pacients assignats per pediatre és del tot excessiva. Així, en èpoques d’alta demanda, els professionals poden veure incrementada la seva càrrega assistencial entre un 200% i un 300%. A més, les condicions laborals són poc competitives, fet que dificulta que els professionals trobin atractiva aquesta destinació.

    També cal afegir altres qüestions, com les dificultats per conciliar la vida personal i laboral, les baixes retribucions (comparades amb les d’altres territoris de l’estat i països del nostre entorn) la manca de formació continuada o les dificultats per desenvolupar activitats de docència o recerca són desincentius perquè els pediatres decideixin optar per l’atenció primària.

    En l’enquesta realitzada per Metges de Catalunya el 2018, en la qual van participar el 42% dels pediatres d’atenció primària del SISCAT, més del 85% dels professionals consideraven que no podien dedicar un temps suficient per visita per garantir la qualitat assistencial i la seguretat clínica de l’acte mèdic. El 93% afirmava que no tenia establert un límit màxim de visites diàries i el 72% opinava que era més propens a emmalaltir a causa de les condicions de la seva tasca professional. Respecte a la cobertura de les absències, el 88% dels enquestats afirmava que no es cobrien ni es compensava el sobreesforç d’atendre els pacients dels metges absents.

    De nou, des de MC, mostrem la nostra preocupació pel futur de la pediatria d’atenció primària del sistema públic de salut de Catalunya, ja que a hores d’ara es troba en una situació d’incertesa davant l’absència d’un pla estratègic clar i operatiu. Segons el Pla Estratègic d’Ordenació de l’Atenció Pediàtrica a l’Atenció Primària, publicat l’any 2007, cada infant ha de tenir assignat un pediatre de referència en el seu CAP i els hospitals de referència també han de comptar amb un servei d’assistència urgent als infants. No obstant això, al voltant del 30% de les places de pediatria d’atenció primària estan ocupades per metges sense l’especialitat. Fins a la darrera convocatòria de places MIR no s’ha augmentat significativament el nombre de places per a pediatres. Ara en són 72, però aquest increment serà estèril si no milloren substancialment les condicions laborals dels professionals i, en conseqüència, esdevindrà insuficient per cobrir les jubilacions i les necessitats d’especialistes en determinats territoris. Si l’àmbit de treball per als nous pediatres no és atractiu, es mantindrà l’escassa capacitat de retenció del talent mèdic que provoca que només el 20% dels nous especialistes pediàtrics decideixin desenvolupar la seva professió a l’atenció primària.

    L’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC) presentada el maig de 2017 pel conseller Antoni Comín, proposa una revisió del model de pediatria d’atenció primària amb l’objectiu de revisar el model organitzatiu i territorial, la cartera de serveis, la dotació de recursos, l’abordatge comunitari, els perfils competencials, el desenvolupament professional, la relació entre els diferents nivells assistencials, el lideratge i el reconeixement als professionals. Aquest nou projecte seria inefectiu si no va acompanyat d’una dotació pressupostària adequada i no es desbloqueja el seu desenvolupament.

    Malgrat aquesta precarietat, el sistema s’ha sostingut gràcies a la professionalitat de plantilla sanitària. Amb tot, la resiliència també té límits i el novembre de l’any passat l’afartament es va traduir en una vaga de facultatius d’atenció primària amb una participació històrica que va possibilitar la signatura d’un acord amb l’Institut Català de la Salut (ICS) que també es va fer extensiu als equips d’atenció primària de la xarxa concertada. El pacte reconeix la sobrecàrrega laboral dels professionals i els seus efectes nocius per a la seva salut i per a la qualitat de l’assistència. Tot i que és un punt de partida, s’inclouen els fonaments d’un model d’atenció primària basat en la qualitat, la seguretat clínica i la dignificació de les condicions de treball dels facultatius.

    Pel que fa a les mesures destinades a la millora de l’atenció pediàtrica, l’ICS ha presentat amb cinc mesos de retard l’estudi de càrregues de treball de les consultes de pediatria d’atenció primària. Amb tot, l’estudi té limitacions importants perquè només garanteix que en el 45% dels equips la dotació de pediatres calculada sigui l’òptima i no dóna solucions per als centres que continuen patint una evident sobrecàrrega assistencial. MC ha denunciat davant la Inspecció de Treball el manteniment d’aquesta sobrecàrrega, que s’explica, en part, perquè algunes direccions d’atenció primària es neguen a implantar les millores i no respecten els acords de sortida de vaga pel que fa a les agendes assistencials i els temps pactats per a cada tipus de visita.

    En aquest sentit, l’enquesta de seguiment del pacte realitzada aquest mes de novembre indica que el 59% dels pediatres afirma que no es respecta el temps adequat per visita i el 66% denuncia que es forcen visites a les agendes sense temps assignat. A més el 63% dels enquestats creu que l’estudi de càrregues de l’ICS infradimensiona la veritable necessitat de pediatres.

    Les millores reals per a l’atenció primària només seran possibles amb un increment significatiu del pressupost dedicat a aquest nivell assistencial que s’aproximi al 25% de la despesa total de salut, tal com recomana l’OMS. Això permetria fer veritables programes de promoció de la salut a la comunitat, tenir un nombre de professionals adequat a les característiques i a les patologies de la població infantil i juvenil i oferir unes condicions laborals i retributives adequades.

    La vocació de servei no tolera indefinidament la sobrecàrrega assistencial. Si es milloren les retribucions, si s’ofereix als professionals la capacitat de gestionar les agendes i es promou la conciliació, trobarem els pediatres que necessitem. En cas contrari, davant la manca de solucions i l’incompliment dels acords, la majoria de professionals aposta per reprendre les mobilitzacions.

  • Els moviments per dignificar l’Atenció Primària suspenen als gestors i demanen més pressupost

    Només un dels dotze punts del dodecàleg de mesures per millorar l’Atenció Primària de Catalunya s’ha complert. El del tancament de tots els CAP a les 20 hores que demanaven per tal de facilitar la conciliació familiar dels treballadors. Dos punts més estan en curs o s’han complert a mitges. En falten 9.

    Aquesta ha estat la principal denúncia que el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP), la Coordinadora SAP Muntanya i Marea Blanca de Catalunya, La Capçalera, Rebel·lió d’Atenció Primària i la Plataforma CAP Raval Nord Digne han traslladat com a valoració de l’estat de l’atenció primària un any després de la vaga. «Les llistes d’espera per visitar-se amb la professional de referència han augmentat de manera intolerable; respecte a l’any 2010 ha disminuït el nombre de professionals contractats a l’atenció primària, mentre que el de l’atenció hospitalària segueix augmentant; el malestar professional continua i les joves professionals segueixen sense expectatives reals de poder treballar en unes condicions dignes i estimulants», afirmen.

    Així, apunten que la solució per a l’atenció primària és molt complexa i que requereix «necessàriament l’augment del pressupost sanitari dedicat als equips d’atenció primària i pel desenvolupament de totes les seves competències dins del sistema». En aquest sentit, Meritxell Sánchez-Amat del FoCAP, ha denunciat el joc del vicepresident Pere Aragonès: «en dir que el 25% del pressupost en Salut del 2020 anirà a la primària, el pressupost final en Atenció Primària estaria fixat en un 16% i això és totalment insuficient si el què es vol és salvar l’AP».

    Sánchez-Amat també ha assenyalat que «estan etiquetant com atenció primària moltes coses que no ho són. Els dispositius de suport, les cures pal·liatives, la rehabilitació, eines de salut mental, els equips de salut sexual i reproductiva… per molt que treballin conjuntament, no són Atenció Primària. Incloent-ho tot dins la categoria, els hi permet dir que el pressupost passarà del 15 al 25% de cop… Si poses més coses dins el sac, sembla que augmentin els diners».

    De fet, com expliquen des del FoCAP, dins del capítol de personal d’AP s’inclouen els professionals dels 286 equips d’atenció primària (EAP), els 15 equips d’atenció pediàtrica, i les 22 unitats d’atenció continuada i urgències d’AP de tot Catalunya. També s’inclouen aquí un conjunt de serveis dels quals l’ICS és proveïdor però que correspondrien més a un nivell secundari d’atenció, com ara els equips d’atenció a la salut sexual i reproductiva (27), les 11 unitats del programa d’atenció domiciliària i equips de suport (PADES), les unitats de rehabilitació (9), les unitats de salut mental (2), i les unitats de salut internacional (6).

    Un segon punt del dodecàleg que no s’ha complert asseguren és el de «recuperar la dotació de personal (metgesses, infermeres, personal administratiu i treballadores socials) que els EAP tenien l’any 2010, dotant-los amb personal suficient, i cobrint absències per baixes, vacances, jubilacions i altres». En un document facilitat pel FoCAP, segons les dades a 2018 que es desprenen de les memòries de l’Institut Català de la Salut (ICS), denuncien que l’Atenció Primària té 1381 treballadors menys que abans de la crisi, mentre que l’atenció hospitalària en té 2389 més. En el mateix document, el FoCAP fa una lectura primarista de les memòries i per fer-ho i entendre les dades que acaben de reproduir, cal saber que l’ICS dóna servei d’AP al 75% de la població catalana, però només és titular de 8 dels 62 hospitals d’aguts de Catalunya, la majoria dels quals són hospitals terciaris. Els hospitals de l’ICS representen al voltant del 30% de llits dels hospitals públics.

    Altres punts que no s’haurien complert serien «aconseguir condicions de treball dignes per a tot el personal dels EAP. Contractes mínims d’un any i accés de totes les professionals a la carrera professional, independentment del tipus de contractació» i l’»increment del 5% addicional del sou i recuperar el 5% del sou sostret des del 2010, així com les pagues extres de 2013-14 i els 9 dies de lliure disposició també perduts». En aquest sentit, Elio Conesa, infermer i membre de Rebel·lió Atenció Primària ha apuntat durant la roda de premsa que si bé s’han cobrat algunes parts de les pagues extres de 2013, el 5% perdut l’any 2010 sota el govern de José Montilla encara no s’ha recuperat.

    Roda de premsa conjunta de valoració sobre l’estat de les mesures acordades post vaga / CB

    El punt dedicat a l’»accessibilitat efectiva de la població als seus propis referents en 48 hores, excepte en situacions d’absència d’aquests» tampoc s’ha establert. Anna Bedini, membre de La Capçalera, ha asseguretat que parlar d’Atenció Primària és parlar de qualitat assistencial però que per tenir-la, cal mantenir ferms els seus 4 pilars. El primer d’ells, l’accessibilitat que, per Bedini, «ara mateix és ben poca». «Acabem forçant les visites per un dia que ja tens l’agenda plena i això fa impracticable una assistència de qualitat. Si no, la pacient acaba anant a urgències saturant un servei que ja està sota mínims», relata. El segon pilar seria la longitudinalitat: «seguir una persona en el temps ens fa més propers però també cal tenir-ho en compte pel maneig clínic. Si coneixem els pacients, podem optimitzar les consultes i els temps de visita perquè sabem qui és».

    Per Bedini, com està estudiat, la salut no és només allò mèdic. El 70% depèn dels determinants socials i això s’ha de treballar «conciliant el treball a la consulta amb un treball comunitari que ens permeti abordar-ho». Per tant, el tercer pilar per garantir la qualitat assistencial és la integralitat. Per últim, el quart, essencial pels treballadors, trobaríem la coordinació. «Hem de tenir un equip directiu que compti amb la participació de la ciutadania, coordinar-se no vol dir treballar sota les directrius d’un hospital».

    Així, i per acabar amb la convocatòria, la Trini Cuesta ha transmès com a ciutadania una valoració negativa de les aplicacions dels acords post vaga durant aquest any que ha passat de marge. «L’accessibilitat no ha millorat, podríem dir que empitjora perquè cada any que s’allarga aquesta situació, es degrada més l’atenció en general. Els usuaris estan molt despistats perquè es troben hores a un mes vista i acaben necessitant anar a urgències», valora Cuesta en nom de la Coordinadora SAP Muntanya i Marea Blanca de Catalunya. Des de la ciutadania, segueixen exigint les 48 hores per accedir al metge o a infermeria, cosa que no passa: «no és casual que la gent jove sigui la que més va a urgències: això respon a una política molt ben planificada de degradar l’Atenció Primària».

    I què faran aleshores per seguir pressionant per revertir la situació? Segons ha explicat Antònia Raya, infermera del CAP Raval Nord que s’ubicarà a la Capella de la Misericòrdia finalment, hi ha accions pensades però que encara no poden rebelar. Vaga? No per ara. Segons Sánchez-Amat, «cal un brou idoni per convocar-la» i una vaga «té un cost professional i laboral molt gran, no és només que deixis de cobrar, és que la feina que deixes de fer influeix en la població». Per això creuen que ara no seria el moment tot i que «els motius segueixen sent-hi».

  • El Servei Especialitzat d’Atenció a les Persones Grans, clau contra el maltractament

    En un article anterior vaig abordar el problema de la soledat de la gent gran i com aquesta circumstància col·locava algunes persones en una situació de gran vulnerabilitat. Avui em referiré al problema del maltractament psicològic de les persones afectades per algun tipus de deteriorament físic i/o mental.

    El primer cas al qual em referiré és el d’un home de 78 anys, exprofessor universitari, que viu sol des que va morir la seva parella. El Sr. X (no dic el nom per preservar la seva intimitat) té un fill i sent la relació entre ells molt conflictiva. El fill, la personalitat del qual fa sospitar l’existència d’un trastorn mental greu, el maltracta psicològicament. L’insulta, l’amenaça d’agredir-lo si no li dóna els diners que ell li exigeix; li controla la seva economia criticant-lo si fa alguna despesa que el fill considera evitable. Cal afegir que el Sr. X pateix una malaltia degenerativa que li provoca un intens patiment emocional: veu com les seves capacitats motores van disminuint i limiten, de manera considerable, les seves activitats intel·lectuals i socials.

    El Sr. X. va denunciar el seu fill arran d’una forta agressió física però al cap de pocs dies va retirar la denúncia per un sentiment de pena: «No vull fer res que pugui perjudicar el meu fill». En una entrevista que vaig tenir amb ell va afegir que amb la pensió que li havia quedat en tant professor universitari en tindria prou per viure però les repetides exigències i amenaces del fill el col·locaven en una situació d’intensa precarietat econòmica. Li vàrem recomanar que tornés a denunciar i que en cap cas retirés la denúncia. Alhora, li vàrem oferir suport psicològic, que va acceptar.

    El segon cas és el d’una dona, la Sra. Y, que vivia amb els seus fills, havia enviudat feia uns anys i va haver de deixar la residència per què no disposava dels diners suficients per pagar-la. Però quan va tornar a la llar familiar es va veure sotmesa a un maltractament psicològic: desqualificacions repetides, amenaces, acusacions recurrents referents a totes les incidències de la llar: «Diuen que sóc la culpable de totes les avaries de la casa»; a més, la sotmetien a un procés d’exclusió intrafamiliar: no dirigir-li la paraula, no avisar-la a l’hora del dinar, entre altres manifestacions de tracte indigne.

    La intervenció del SEAP (Servei Especialitzat d’Atenció a les Persones Grans) va consistir a fer una exploració neuropsiquiàtrica de la Sra. Y i comprovar que no presentava signes de deteriorament cognitiu però sí un estat emocional depressiu provocat per la situació de què era víctima. El cas va ser informat a fiscalia i es va procedir a buscar una residència geriàtrica però tenint en compte la seva situació econòmica.

    Aquests dos casos constitueixen una petita mostra de com algunes persones grans es veuen sotmeses a tractes indignes, sovint per part de les seves pròpies famílies. Aquests tractes, de naturalesa vexatòria, obeeixen a interessos econòmics i, alhora, poden estar condicionats per l’existència de problemes mentals en algun/a fill o filla.

    El SEAP, equip que ha estat creat a instàncies del Consell Comarcal del Baix Llobregat, està constituït per juristes, treballadora social, un metge psiquiatre i psicogeriatre i per una coordinadora, amb una àmplia experiència en l’àmbit dels maltractaments. Fins el dia d’avui, el SEAP ha intervingut en un total de 77 casos i mitjançant les seves intervencions ha pogut ajudar tot un col·lectiu de persones grans o amb problemes derivats de la seva discapacitat sol·licitant a la Fiscalia i a les instàncies judicials l’adopció de mesures de protecció.

    Però, i això no se li escapa a ningú, cal endegar tot un conjunt de mesures de sensibilització social adreçades a canviar la mirada amb la qual la nostra societat contempla i se situa vers el procés d’envellir. Només així es podrà construir un tracte digne.

  • Dona, jove, asperger … Per què molesta tant Greta Thunberg?

    En l’estrada, una nena. Davant seu, representants de tots els països de l’món, periodistes, polítics i empresaris. Comença a parlar: “[Vinc] a dir-vos que els adults heu de canviar els vostres maneres. No tinc una agenda oculta. Estic lluitant pel meu futur. […] Tot això està passant davant dels vostres ulls i actuem com si tinguéssim tot el temps que voldríem. […] Els adults dieu que ens voleu, però us repto, si us plau, al fet que les vostres accions reflecteixin les vostres paraules. Gràcies”.

    En l’estrada, una nena. Davant seu, representants de tots els països del món, periodistes, polítics i empresaris. Comença a parlar: “[Vinc] a dir-vos que els adults heu de canviar les vostres maneres. No tinc una agenda oculta. Estic lluitant pel meu futur. […] Tot això està passant davant dels vostres ulls i actuem com si tinguéssim tot el temps que voldríem. […] Els adults dieu que ens estimeu, però us repto, si us plau, a que les vostres accions reflecteixin les vostres paraules. Gràcies”.

    Si heu imaginat Greta Thunberg pronunciant aquestes paraules en algun congrés sobre el clima, us equivoqueu. Aquest dur discurs va ser pronunciat per l’activista Severn Cullis-Suzuki, de llavors 12 anys, durant la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro (Brasil) de 1992. La jove canadenca, però, no va patir les crítiques que avui rep la seva homòloga sueca. Si no heu sentit parlar de la seva intervenció és perquè, com a molt, va ser ignorada.

    Cert és que Cullis-Suzuki, al contrari que Greta, vivia en un món sense Internet. Així i tot, cal preguntar per què la sueca recull, als seus 16 anys, atacs ferotges que superen els rebuts per Al Gore (va ser candidat a la Casa Blanca i un dels primers líders mundials en denunciar el canvi climàtic) fa més d’un decenni. En el cas de Thunberg, moltes de les crítiques van més enllà del seu discurs, arriben al terreny personal i fins i tot fan diana en la seva condició d’Asperger. “La mascota internacional de l’alarmisme climàtic”, “mentalment inestable”, “nena petulant” i “messies profundament pertorbada” són només alguns exemples.

    Els principals sospitosos de tanta tírria són els negacionistes, que rebutgen que el canvi climàtic tingui lloc o que sigui causa de l’acció de l’ésser humà. Es tracta d’una postura amb poc suport entre els espanyols -que estan entre els ciutadans més preocupats per aquest tema-, però amb bastants adeptes a països com Estats Units, Regne Unit o Noruega.

    El perfil del negacionista: home i conservador

    “Greta trasbalsa els negacionistes, sobretot homes dels Estats Units, perquè les seves tàctiques no funcionen amb ella, que passa del que diuen els altres”, explica a SINC el divulgador ambiental Andreu Escrivà.

    No són pocs els estudis i enquestes que han intentat traçar un “perfil del negacionista climàtic”, que tendeix a ser home i conservador. Això ha portat alguns investigadors a analitzar la possible relació entre negacionisme i misogínia. El sociòleg de la Universitat Chalmers (Suècia) Martin Hultman és un d’ells. “Hi ha tres grups de negacionistes climàtics: directius d’indústries extractives, polítics finançats per ells i homes conservadors”, resumeix Hultman a SINC. “Quan una dona presenta resultats que impliquen que aquests individus, negocis, ideologies i estructures necessiten canviar, no és d’estranyar que intentin matar el missatger”.

    Hultman es refereix a un tipus de mentalitat que “no veu la natura com una cosa vulnerable que pot ser destruïda”, sinó com una cosa a explotar perquè “el creixement econòmic és més important que la supervivència de la humanitat”. Les enquestes mostren, explica Hultman, que aquesta manera de pensar és més freqüent en homes conservadors, que accepten els arguments negacionistes amb més freqüència. De fet, un estudi de 2016 va assenyalar que un motiu pel qual ells són menys respectuosos amb el medi ambient és perquè perceben la seva defensa com una actitud femenina.

    “Molts veuen Greta com una evangelitzadora que diu com has de viure tu, un senyor de 40 anys d’un país desenvolupat, i no parla de la Xina o l’Índia, que tenen un creixement brutal en emissions de CO²”, comenta Éscrivà, que reflexiona: “de veritat pensem que una adolescent ha de donar tots els discursos per a totes les qüestions? Ja fa bastant amb donar un toc d’atenció als que vivim en una societat occidental”.

    Adults vs. nens

    Negacionistes i misògins a part, Escrivà considera que els 16 anys de Greta suposen un xoc generacional que pot ser contraproduent per a transmetre el seu missatge. “Em sembla positiu reivindicar el futur, però diu a la gent gran que són culpables, quan hi ha molta gent que no ho és, i això et galvanitza contra el missatge. Una cosa és que doni lliçons a un raper que va en avió privat i una altra, que li digui què fer a gent que té una vida difícil”.

    La psicoterapeuta de la Universitat de Bath (Regne Unit) Caroline Hickman ha analitzat per què alguns adults semblen rebutjar la jove activista. “Molts projecten les seves pròpies pors i ansietats en ella i la rebutgen de manera inconscient com una forma de deslliurar-se’n”, diu. Considera que és un exemple de nens que es comporten com adults i adults que ho fan com nens: “Aquests atacs són rebequeries infantils d’adults que no tenen la maduresa psicològica necessària per contenir les seves respostes emocionals. Quant als que insulten Greta, considera que “fan bullying per intentar recuperar un poder que senten que han perdut”.

    En defensa de la neurodiversitat

    “Sembla una nena molt feliç”, es va burlar el president dels Estats Units, Donald Trump, a través de Twitter, després del discurs de Greta a l’ONU. El polític feia cas omís al fet que la jove activista s’expressa de forma normal per a una persona amb síndrome d’Asperger, qui va respondre afegint aquesta descripció al seu perfil.

    El neurobiòleg de la Universitat de Salamanca especialitzat en autisme José Ramón Alonso considera que un dels motius del rebuig a Greta pot ser la nostra falta de costum a veure pacients amb trastorn de l’espectre autista (TEA) en l’esfera pública. “Són persones que tenen problemes per transmetre emocions amb el llenguatge corporal i el to de veu, i els costa molt adaptar-se a situacions diferents”, explica Alonso. “No estem acostumats que algú tingui expressions poc ajustades a una situació, i és injust que l’hi demanem a ella”.

    L’investigador considera que la seva popularitat pot ser positiva per visibilitzar no només la crisi climàtica, sinó també “l’aportació que poden fer al nostre món les persones amb TEA”. Això sempre que vagi acompanyada d’una “educació”. “Si no, tornarem a la discriminació i els prejudicis, i a dir-li a les famílies que els seus fills estan mal educats”.

    Pot ser la síndrome d’Asperger, tal com Greta afirma, un “superpoder” en la lluita contra el canvi climàtic? “És veritat que les persones Asperger se centren en un tema que per a ells és d’importància suma i de vegades no saben transmetre-ho o treure-li partit. La seva atenció als detalls és clau, encara que després tinguin més dificultats en la interacció social”.

    A això s’afegeix el fet que els altres adolescents solen estar “molt pendents de les jerarquies”. “Els Asperger ho entenen menys i diuen les coses amb una cruesa i sinceritat que en molts casos és un valor positiu”. En aquest sentit, part de les crítiques a Greta recauen en els seus pares per permetre que una adolescent amb síndrome d’Asperger es converteixi en activista. “Conec una mare que deia que el seu fill seria un ‘autista modern”, diu Alonso, “en comptes de retallar les seves possibilitats”.

    Per tot això defensa que hem de ser millors amb ells i donar-los el seu espai. “Hi ha persones diferents i la solució no pot ser la talla única. És responsabilitat nostra fer-los un lloc, valorar-los i entendre’ls”.

    Una veritat incòmoda

    Per molts factors que puguin contribuir al rebuig de Greta, només serveixen d’excusa per repudiar el seu missatge. Aquest advoca per canvis en la nostra manera de vida i en el mateix sistema i, a sobre, amb emergència. “Diu que cal posar-se les piles i que cadascú ha de fer el que pugui per frenar això. A molta gent no li agrada perquè ningú vol canviar els seus hàbits”, explica el catedràtic de Física Aplicada a la Universitat d’Alcalá Antonio Ruiz de Elvira Serra.

    “Quan confrontes la gent amb decisions reals que té a l’abast de la seva mà per lluitar contra el canvi climàtic, els incomodes moltíssim”, diu Escrivà. “Em va impactar quan Greta va anar a The Daily Show, va dir una parrafada molt bé i el públic va començar a aplaudir”, recorda. “Vaig pensar que si fossin capaços de traduir les seves paraules a un nivell de retallada d’emisions en la seva vida diària no aplaudirien, i menys als Estats Units, que és el país amb una major petjada ecològica per persona”.

    Un estudi de 2017 va explorar com les recomanacions per reduir les emissions solen obviar les accions més efectives. “Reciclar, mantenir la temperatura justa i instal·lar llums de baix consum és el que menys compta. El que més és l’energia renovable, disminuir el consum de carn i deixar el cotxe i l’avió”, explica el divulgador. “Són coses que piquen molt més i la gent, quan entén això, al·lucina”.

    “Aïllar la casa i deixar el cotxe és complicat i no tothom pot, però podem demostrar als polítics i empreses que s’han apuntat a patrocinar la Cimera de Madrid (COP25) que no els comprarem els seus productes si no canvien”, diu Ruiz de Elvira. “Això és un missatge que els arriba… no vegis com!”, afegeix sobre els motius pels quals el missatge de Greta “punxa” a tants.

    Compte amb les solucions màgiques

    Escrivà té clara la seva principal crítica a Greta: “Perpetua una cosmovisió en la qual hi ha una solució màgica que els polítics no estan aplicant, però que podrien fer-ho si escoltessin els científics”. El divulgador considera que pressuposar que l’actuació contra el canvi climàtic no s’enlaira per culpa de la manca d’informació és “molt simplista” i defensa que els polítics “fa molt temps que escolten els científics”. Assegura que la inacció política “respon a interessos, curtterministes, inèrcies, por a assumir el cost polític, dificultats per canviar la nostra manera de vida i al fet que la ciutadania no vol”.

    “Estem amb Greta, però externalitzem el nostre activisme ambiental a base de likes a ella i pensem que amb això ja som verds”. Això “ens desenganxa dels canvis reals que hem d’incorporar i promoure, perquè l’acció ha de ser col·lectiva, no només dels polítics”. Escrivà lamenta que la jove activista no exemplifiqui aquest canvi de valoracions, ja que porta a terme accions difícilment imitables per la resta de la població, que no pot dependre que els Grimaldi li deixin un vaixell per anar des del Regne Unit a Nova York, ni que uns navegants la portin en catamarà des de Salt Ponds fins a Lisboa.

    “El canvi real no és venir de qualsevol forma a Espanya. És preguntar-se: ¿necessito anar a Madrid? No dono millor exemple a molta gent si participo en una reunió tan important com la COP25 per videoconferència?”.

    Per això, temo que aquesta hiperperfecció porti a molta gent, incapaç de prescindir dels plàstics o el cotxe de la nit al dia, a tirar la tovallola. “M’importa més que el 80% de la població occidental redueixi un 50% l’ús de plàstics o els vols que una petita elit del 5% ho faci tot bé, perquè això desmoralitza”. També tem que cridar “que ve el llop” causi rebuig contra la causa quan, en deu anys, “no s’hagi acabat” el món.

    El nou negacionisme és no fer res

    “Grinyola que una adolescent amb una qualitat de vida extraordinària digui que li han robat el futur. No ens han robat el futur: ens han deixat un món destrossat, cal reconstruir-lo i exigir responsabilitats, però a milions de nens els estan robant el present”, assegura Escrivà. “No tot és canvi climàtic, el món és complex i em sembla perillós qualsevol missatge que tendeixi a simplificar-lo”, afegeix en referència a les empreses que es “pugen al carro” de la sostenibilitat però “no al dels drets dels treballadors”.

    La conseqüència d’aquestes solucions màgiques i de, en paraules de Escrivà, pensar que les empreses són dolentes per se, és caure en el nou negacionisme: el negacionisme de solucions. En altres paraules, no fer res fins que ho facin els governs i les corporacions. “Les cent empreses que produeixen el 70% dels gasos d’efecte hivernacle del món no ho fan perquè tinguin un botó que emet CO², sinó perquè fabriquen el ciment i acer de casa teva i el petroli del teu cotxe”.

    El problema, segons el divulgador, és que “si tothom espera que algú faci alguna cosa, llavors ningú fa res”. Considera que “sempre trobarem vies per autojustificar-nos i no baixar el nostre consum”, i per això “hem de donar-nos el menor nombre d’excuses” per mantenir la inacció. “Si en el teu esquema mental tu ets el bo i els altres els dolents, per què has de fer res?”.

    Per tot això, Escrivà veu Greta com un “ariet” que obre les portes, però que ha d’anar acompanyat de la resta de l’exèrcit perquè serveixi d’alguna cosa. “És un activador de la conversa, però crec que ja ha jugat el seu paper”. El seu millor llegat, afirma, “seria que deixéssim de parlar del que fa i hi hagués una conversa més enllà, de com ens afecta el canvi de paisatge, de si estem disposats a deixar l’avió i el cotxe”. Tot això, mentre donem suport a les Gretas del nostre voltant.

    Si heu imaginat a Greta Thunberg pronunciant aquestes paraules en algun congrés sobre el clima, us equivoqueu. Aquest dur discurs va ser pronunciat per l’activista Severn Cullis-Suzuki, de llavors 12 anys, durant la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro (Brasil) de 1992. La jove canadenca, però, no va patir les crítiques que avui rep la seva homòloga sueca. Si no heu sentit parlar de la seva intervenció és perquè, com a molt, va ser ignorada.

    Cert éque Cullis-Suzuki, a l’contrari que Greta, vivia en un món sense internet. Tot i així cal preguntar per què la sueca collita, als seus 16 anys, atacs ferotges que superen els rebuts per Al Gore (va ser candidat a la Casa Blanca i un dels primers líders mundials en denunciar el canvi climàtic) fa més d’un decenni. En el cas de Thunberg, moltes de les crítiques van més enllà del seu discurs, arriben a el terreny personal i fins i tot fan diana en la seva condició de Asperger (un trastorn neurobiológic d’espectre autista). “La mascota internacional de l’alarmisme climàtic”, “mentalment inestable”, “nena petulant” i “messies profundament pertorbada” són només alguns exemples.

    Els principals sospitosos de tanta tírria són els negacionistes, que rebutjen que el canvi climàtic tingui lloc o que sigui causa de l’acció de l’ésser humà. Es tracta d’una postura amb poc suport entre els espanyols -que estan entre els ciutadans més preocupats per aquest tema-, però amb bastants adeptes en països com Estats Units, Regne Unit o Noruega.

    El perfil d’el negacionista: home i conservador

    “Trasbalsa als negacionistes, sobretot homes dels Estats Units, perquè les seves tàctiques no funcionen amb ella, que passa del que diuen els altres”, explica a SINC el divulgador ambiental Andreu Escrivà.

    No són pocs els estudis i enquestes que han intentat traçar un “perfil del negacionista climàtic”, que tendeix a ser home i conservador. Això ha portat a alguns investigadors a analitzar la possible relació entre nega-nisme i misogínia. El sociòleg de la Universitat Chalmers (Suècia) Martin Hultman és un d’ells. “Hi ha tres grups de negacionistes climàtics: directius d’indústries extractives, polítics finançats per ells i homes conservadors”, resumeix Hultman a SINC. “Quan una dona presenta resultats que impliquen que aquests individus, negocis, ideologies i estructures necessiten canviar, no és d’estranyar que intentin matar el missatger”.

    Hultman es refereix a un tipus de mentalitat que “no veu la natura com una cosa vulnerable que pot ser destruït”, sinó com una cosa a explotar perquè “el creixement econòmic és més important que la supervivència de la humanitat”. Les enquestes mostren, explica Hultman, que aquesta manera de pensar és més freqüent en homes conservadors, que accepten els arguments negacionistes amb més freqüència. De fet, un estudi de 2016 va assenyalar que un motiu pel qual ells són menys respectuosos amb el medi ambient és perquè perceben la seva defensa com una actitud femenina.

    “Molts veuen a Greta com una evangelitzadora que et diu com has de viure tu, un senyor de 40 anys d’un país desenvolupat, i no parla de la Xina o l’Índia, que tenen un creixement brutal en emissions de CO2”, comenta És-crivà, que reflexiona: “de veritat pensem que una adolescent ha de donar tots els discursos per a totes les qüestions? Ja fa bastant amb donar un toc d’atenció als que vivim en una societat occidental”.

    Adults vs. nens

    Negacionistes i misògins a part, Escrivà considera que els 16 anys de Greta suposen un xoc generacional que pot ser contraproduent per a transmetre el seu missatge. “Em sembla positiu reivindicar el futur, però se’ls diu a la gent gran que són culpables, quan hi ha molta gent que no ho és, i això et galvanitza contra el missatge. Una cosa és que doni lliçons a un raper que va en avió privat i una altra, que li digui què fer a gent que té una vida difícil”.

    La psicoterapeuta de la Universitat de Bath (Regne Unit) Caroline Hick-man ha analitzat per què alguns adults semblen rebutjar a la jove activista. “Molts projecten les seves pròpies pors i ansietats en ella, i la rebutgen de manera inconscient com una forma de lliurar-se d’ells”, diu. Considera que és un exemple de nens que es comporten com adults i adults que ho fan com nens: “Aquests atacs són rebequeries infantils d’adults que no tenen la maduresa psicològica necessària per contenir les seves respostes emocionals. Quant als que insulten Greta, considera que “fan bullying per intentar recuperar un poder que senten que han pererdut”.

    En defensa de la neurodiversitat

    “Sembla una nena molt feliç”, es va burlar el president dels Estats Units, Donald Trump, a través de Twitter després del discurs de Greta a l’ONU. El polític feia cas omís al fet que la jove activista s’expressa de forma normal per a una persona amb síndrome d’Asperger, qui va respondre afegint aquesta descripció al seu perfil.

    El neurobiòleg de la Universitat de Salamanca especialitzat en autisme José Ramón Alonso considera que un dels motius de l’rebuig a Greta pot ser la nostra falta de costum a veure pacients amb trastorn de l’espectre autista (TEA) en l’esfera pública. “Són persones que tenen problemes per transmetre emocions amb el llenguatge corporal i el to de veu, i els costa molt adaptar-se a situacions diferents”, explica Alonso. “No estem acostumats que algú tingui expressions poc ajustades a una situació, i és injust que l’hi demanem a ella”.

    L’investigador considera que la seva popularitat pot ser positiva per visibi-litzar no només la crisi climàtica, sinó també “l’aportació que poden fer al nostre món les persones amb TEA”. Això sempre que vagi acompanyada d’una “educació”. “Si no, tornarem a la discriminació i els prejudicis, i a dir-li a les famílies que els seus fills estan mal educats”.

    Pot ser la síndrome d’Asperger, tal com Greta afirma, un “superpoder” en la lluita contra el canvi climàtic? “És veritat que [les persones Asperger] se centren en un tema que per a ells és d’importància suma i de vegades no saben transmetre-ho o treure-li partit. La seva atenció als detalls és clau, encara que després tinguin més dificultats en la interacció social”.

    A això s’afegeix el fet que els altres adolescents solen estar “molt pendents de les jerarquies”. “[Els Asperger] això ho entenen menys i diuen les coses amb una cruesa i sinceritat que en molts casos és un valor positiu”.

    En aquest sentit, part de les crítiques a Greta recauen en els seus pares per permetre que una adolescent amb síndrome d’Asperger es converteixi en activista. “Conec una mare que deia que el seu fill seria un ‘autista modern”, diu Alonso, “en comptes de retallar les seves possibilitats”.

    Per tot això defensa que hem de ser millors amb ells i donar-los el seu espai. “Hi ha persones diferents i la solució no pot ser la talla única. És responsabilitat nostra fer-los un lloc, valorar-los i entendre’ls”.

    Una veritat incòmoda

    Per molts factors que puguin contribuir a l’rebuig de Greta, només serveixen d’excusa per repudiar el seu missatge. Aquest advoca per canvis en la nostra manera de vida i en el propi sistema i, a sobre, amb emergència. “Diu que cal posar-se les piles i que cadascú ha de fer el que pugui per frenar això. A molta gent no li agrada perquè ningú vol canviar els seus hàbits”, explica el catedràtic de Física Aplicada a la Universitat d’Alcalá Antonio Ruiz de Elvira Serra.

    “Quan confrontes a la gent amb decisions reals que té a l’abast de la seva mà per lluitar contra el canvi climàtic, la incòmodes moltíssim”, diu Escrivà. “Em va impactar quan Greta va anar a The Daily Show, va dir una parrafada molt bé i el públic va començar a aplaudir”, recorda. “Vaig pensar que si fossin capaços de traduir les seves paraules a un nivell de retallada d’emisions en la seva vida diària no anaven a aplaudir, i menys als Estats Units, que és el país amb una major petjada ecològica per persona”.

    Un estudi de 2017 va explorar com les recomanacions per reduir les emissions solen obviar les accions més efectives. “Reciclar, mantenir la temperatura justa i instal·lar llums de baix consum és el que menys compte. El que més és l’energia renovable, disminuir el consum de carn i deixar el cotxe i l’avió”, explica el divulgador. “Són coses que piquen molt més i la gent, quan entén això, al·lucina”.

    “Aïllar la casa i deixar el cotxe és complicat i no tothom pot, però po-donem demostrar als polítics i empreses que s’han apuntat a patrocinar la Cimera de Madrid (COP25) que no els comprarem els seus productes si no canvien”, diu Ruiz de Elvira. “Això és un missatge que els arriba… no vegis com!”, afegeix sobre els motius pels quals el missatge de Greta “punxa” a tants.

    Compte amb les solucions màgiques

    Escrivà té clara la seva principal crítica a Greta: “Perpetua una cosmovisió en la qual hi ha una solució màgica que els polítics no estan aplicant, però que podrien fer-ho si escoltessin als científics”. El divulgador considera que pressuposar que l’actuació contra el canvi climàtic no s’enlaira per culpa de la manca d’informació és “molt simplista” i defensa que els polítics “porten molt temps escoltant els científics”. Assegura que la inacció política “respon a interessos, curtplacistes, inèrcies, por a assumir el cost polític, dificultats per canviar la nostra manera de vida i al fet que la ciutadania no vol”.

    “Estem amb Greta, però externalitzem el nostre activisme ambiental a base de likes a ella i pensem que amb això ja som verds”. Això “ens desenganxa dels canvis reals que hem d’incorporar i promoure, perque l’acció ha de ser col·lectiva, no només dels polítics”. Escrivà lamenta que la jove activista no exemplifiqui aquest canvi de valoracions, ja que porta a terme accions difícilment imitables per la resta de la població, que no pot dependre de que els Grimaldi li deixin un vaixell per anar des del Regne Unit a Nova York, ni que uns navegants la portin en catamarà des de Salt Ponds fins a Lisboa.

    “El canvi real no és venir de qualsevol forma a Espanya. És preguntar-se: ¿necessito anar a Madrid? No dono millor exemple a molta gent si participo a una reunió tan important com la COP25 per videoconferència?”.

    Per això, temo que aquesta hiperperfecció porti a molta gent, incapaç de prescindir dels plàstics o el cotxe de la nit al dia, a tirar la tovallola. “M’importa més que el 80% de la població occidental redueixi un 50% l’ús de plàstics o els vols que una petita elit de el 5% ho faci tot bé, perquè això desmoralitza”. També tem que cridar “que ve el llop” causi rebuig contra la causa quan, en deu anys, “no s’hagi acabat” el món.

    El nou negacionisme és no fer res

    “Grinyola que una adolescent amb una qualitat de vida extraordinària digui que li han robat el futur. No ens han robat el futur: ens han deixat un món destrossat, cal reconstruir-lo i exigir responsabilitats, però a milions de nens els estan robant el present “, assegura Escrivà. “No tot és canvi climàtic, el món és complex i em sembla perillós qualsevol missatge que tendeixi a simplificar-lo”, afegeix en referència a les empreses que es “pugen a el carro” de la sostenibilitat però “no a el dels drets dels treballadors “.

    La conseqüència d’aquestes solucions màgiques i de, en paraules de Escrivà, pensar que les empreses són dolentes per se, és caure en el nou negacionisme: el negacionisme de solucions. En altres paraules, no fer res fins que ho facin els governs i les corporacions. “Les cent empreses que produeixen el 70% dels gasos d’efecte hivernacle de el món no ho fan perquè tinguin un botó que emet CO2, sinó perquè fabriquen el ciment i acer de casa teva i el petroli del teu cotxe”.

    El problema, segons el divulgador, és que “si tothom espera que algú faci alguna cosa, llavors ningú fa res”. Considera que “sempre trobarem vies per autojustificarnos i no baixar el nostre consum”, i per això “hem de donar-nos el menor nombre d’excuses” per mantenir la inacció. “Si en el teu esquema mental tu ets el bo i els altres els dolents, per què has de fer alguna cosa”.

    Per tot això, Escrivà veu a Greta com un “ariet” que obre les portes, però que ha d’anar acompanyat de la resta de l’exèrcit perquè serveixi d’alguna cosa. “És un activador de la conversa, però crec que ja ha jugat el seu paper”. El seu millor llegat, afirma, “seria que deixéssim de parlar del que fa i hi hagués una conversa més enllà, de com ens afecta el canvi d’paisatge, de si estem disposats a deixar l’avió i el cotxe”. Tot això, mentre donem suport a les Gretas del nostre voltant.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Els empleats d’AVIS al World Trade Center faran aturades per denunciar la concentració de CO2 amb la qual han de treballar

    Els treballadors de les oficines centrals per a Europa de la multinacional de lloguer d’automòbils AVIS han decidit convocat dues vagues parcials per instar l’empresa i també la direcció de l’edifici on hi ha la seu de la companyia a Barcelona, el World Trade Center, a causa de l’alt nivell de diòxid de carboni, CO2 que hi ha a l’interior de les instal·lacions, segons han informat fonts del sindicat CGT i del comitè d’empresa de la companyia.

    El comitè d’empresa, format per CGT, CCOO i UGT, ha convocat vagues parcials dilluns i divendres de les dues setmanes de nadal començant pel 23 de desembre, de 10 a 11 del matí, i / o de 17 a 18 de la tarda. Es vol, a més, exterioritzar la situació amb concentracions a l’exterior del singular edifici barceloní.

    El portaveu sindical explica que “a les oficines hi treballem, només per AVIS, unes 500 persones en els moments punta, i un mínim de 350 persones habitualment”. Segons conten els sindicalistes, l’edifici es va construir amb unes determinades capacitats d’hostatjar treballadors i entre les seves característiques hi ha que les finestres no es poden obrir, cosa que fa que la seva ventilació s’hagi de fer mecànicament. Però amb els anys, la capacitat s’ha superat hostatjar treballadors amb escreix a causa de la insuficiència del sistema d’evacuació d’aire de l’edifici contribueixen al que ara viuen com un risc per a la salut.

    Les fonts consultades expliquen que a AVIS és normal que treballadors hagin de marxar durant la jornada pel fet que “la situació a la feina és de gran angoixa, perquè senten que s’ofeguen”, afirmen els informants. Aquesta situació ha afectat de manera important la plantilla, de manera que han demanat, a través del comitè seguretat i salut al treball que es mesurin les concentracions de CO2 a l’edifici. En aquest sentit els resultats són que en totes les plantes ocupades per les oficines d’AVIS se superen les recomanacions tècniques sobre la concentració de CO2.

    Ofec causat per l’amuntegament

    Un dels aspectes que segons els sindicalistes d’AVIS contribueix a la sensació d’ofec que pateixen els treballadors és l’amuntegament amb el qual treballen. A la cinquena planta hi treballen 300 persones, a la tercera planta hi hauria un centenar de persones i a la quarta unes 50 persones.

    Des de la representació dels treballadors s’ha instat la realització d’inspeccions de treball perquè certifiquin la situació i ajudin a millorar la qualitat de vida els treballadors. “Hem demanat tres vegades la presència de la inspecció i no han vingut mai” expliquen. En el comitè de salut laboral tenen la sensació que davant del problema tant AVIS com el Wold Trade Center, es passen la pilota i no solucionen la situació.

    Emmalaltir treballant i ser acomiadats per posar-se malalts

    Segons expliquen la situació que causa el malestar dels treballadors d’AVIS també es dóna en altres empreses que tenen les oficines en l’edifici del World Trade Center. Un cas en aquest sentit serien les instal·lacions de Google a Barcelona i també la societat Teleperformance, tot i que els seus treballadors no han plantejat encara cap mobilització.

    El malestar de la plantilla d’AVIS té una derivada que fa que els treballadors tinguin la indignació a flor de pell. Segons el comitè d’empresa, la direcció està acomiadant treballadors per estar malalts. Ho fa emparant-se en l’article 52d de l’Estatut dels Treballadors que, segons una recent sentència, permet acomiadar operaris d’una empresa un cop han superat un nombre determinat de dies de baixa, encara que aquesta baixa laboral estigui mèdicament motivada. Doncs, bé, “mentre ens estan fent fora perquè ens posem malalts, resulta que l’empresa no fa res per millorar la salut i les condicions de treball a les oficines. És un peix que es menja la cua i en tots els casos els que en resultem perjudicats som els treballadors”, afirmen.

  • Victòria: El CAP Raval Nord es farà a la Capella de la Misericòrdia

    El dia 20 de novembre es va fer públic que el CAP del Raval Nord s’ubicarà a la Capella de la Misericòrdia. Queden enrere 8 mesos d’ocupació  com acció directa envers la manca de solucions per part de les autoritats responsables. Més d’un any de lluita intensa pels membres de la Plataforma CAP Raval Nord digne! (@RavalNord) i 11 anys d’espera per l’assignació d’un nou edifici ja que l’actual havia quedat obsolet i presenta greus mancances d’espai, accessibilitat i seguretat.

    Des del setembre del 2018, quan es va constituir la Plataforma, veïnes i treballadores del CAP han realizat diferents accions i han mantingut, amb perseverança i contra tot pronòstic, la pugna per a què el CAP del Raval Nord es construeixi a la Capella de la Misericòrdia. No ha sigut gens fàcil i ha calgut una gran dosi d’optimisme i convenciment ja que qui també competia pel nou equipament era el MACBA i la seva fundació. La diversitat dels membres de la Plataforma també ha fet necessari posar per damunt de les conviccions i les idees personals l’objectiu del bé comú que suposava tenir un CAP digne al Raval Nord. Prioritzar el col·lectiu envers l’individual ha estat precisament la clau de l’èxit!

    I és per tot plegat, per la llarga espera, per la intensitat de la lluita i per ser David contra Goliat que la notícia ha estat rebuda amb una gran alegria per les veïnes i treballadores del CAP. Alegria, però sobretot satisfacció i orgull pel barri i per l’Atenció Primària perquè és una victòria dels de baix i això no acostuma a passar.

    Aquesta lluita, que neix del cansament d’anys d’espera pel trasllat del CAP, ha anat molt més enllà d’aconseguir un edifici. Ha mobilitzat les principals entitats primaristes de la ciutat que s’han sumat i han donat suport a la reivindicació perquè s’entenia que era fonamental per a la dignificació de l’Atenció Primària. Tenir un CAP on treballar i donar el servei i l’atenció que mereix un dels barris amb l’índex de salut més baix de Barcelona era una qüestió de justícia social. És doncs, també, una victòria de les que volem una Atenció Primària forta, que sigui l’eix d’un Sistema Sanitari Universal, centrada en les persones i per a les persones.

    Davant la sorpresa que ha causat la noticia en alguns entorns, les treballadores i veïnes responen que, el veritablement sorprenent és que per tenir un equipament de primera necessitat com és un CAP s’hagi hagut de fer totes les accions que s’han realitzat. Acció directa com l’ocupació de la Capella, entre d’altres. Perquè no ha estat gratuït. Ha suposat moltes hores d’absència amb les nostres famílies en pro del bé comú i ho tornaríem a fer. Moltes hores de son invertides en preparar debats, entrevistes, mobilitzacions i accions perquè sabíem que només nosaltres i amb el nostre esforç ens faríem visibles.

    Amb la distància d’haver passat ja la ressaca de la notícia, el més positiu de tota la lluita, sens dubte, han estat els vincles creats a la comunitat que perduraran en el temps. Diuen els experts que l’Atenció Comunitària és aquella intervenció que millora la salut de la comunitat. En la lluita per un #CAPaLaMisericòrdia s’ha fet una comunitària col·lectiva, nascuda de l’activisme, amb i per a la comunitat. El nou edifici no farà desaparèixer els problemes de salut ni les mancances i dificultats de la població del Raval, però sí que és un impuls d’autoestima per a totes aquelles lluites que hi ha al barri: contra els desnonaments, els narcopisos, el sensesostrisme, la gentrificació, la turistificació, la lluita per espais verds, etc.. Haver guanyat el CAP impregna en el barri la sensació de que si anem juntes tot és possible.

    La reflexió final de tot plegat, passa per entendre que si treballadores i veïnes empenyen i perseveren quan els arguments de la reivindicació són coherents, prioritaris, de necessitat i per justícia social tenim més possibilitats d’aconseguir allò que es demana.

    Ens hi posem plegades per una Atenció Primària digna i respectada?

    Aquest és un article original de la web del FoCAP

  • Les dones són principlament les que pateixen el maltractament en les persones grans

    Les dones són les que més sofreixen el maltractament en les persones majors superant el nombre de casos als homes en cadascuna de les franges d’edat: 29,49% enfront del 15,38% entre 65 i 84 anys (44,87%), 19,23% enfront del 7,69% en el tram de més de 85 anys (26,92%) i 16,67% i 11,54% fins als 64 (28,21%) anys, segons les dades registrades durant 2019 pel Servei Especialitzat d’Atenció a Persones (SEAP) del Consell Comarcal del Baix Llobregat (Barcelona), l’únic servei dedicat d’aquestes característiques que existeix a Espanya, i que es van presentar en la jornada «Els riscos d’envellir aquí i ara. Un diàleg crític sobre els maltractaments a les persones majors», organitzada per la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAEU) i el SEAP.

    Durant 2019 el SEAP ha comptabilitzat 77 casos de persones majors i persones en situació de vulnerabilitat amb sofriment emocional que han patit diversos tipus de maltractament (una persona pot haver rebut diversos tipus de maltractament): Psicològics: 29,87%, físics (22,08%), negligències en l’atenció (33,77%), maltractament econòmic (23,38%), abandó (1,3%), abús sexual (1,3%) i uns altres (28,57%).

    La jornada de reflexió sobre els maltractaments als majors té com a objectiu, segons el president de la RAEU, Alfredo Rocafort, «posar en l’agenda pública la situació de vulnerabilitat que sofreixen les persones majors i que encara no estan prou reconeguda, sent un greu problema social, econòmic, jurídic i sanitari que anirà a més sinó es posen solucions pel mateix envelliment de la nostra societat».

    En aquest sentit, el Dr. Josep Moya, psiquiatre i psicogeriatra del SEAP afirma que «la població envelleix i que tenim una de les esperançades de vida més elevades del planeta, la qual cosa implica que les conseqüències de la de longevitat farà que el sistema sanitari haurà d’atendre més casos de problemes de mobilitat, d’ictus, de Parkinson, d’Alzheimer… de malalties derivades del mateix envelliment natural de les persones… i això s’està convertint avui dia en un problema per a l’atenció sanitària, inclosa la pública, que està orientada a l’eterna joventut, la qual cosa es tradueix en moltes ocasions en un maltractament als pacients majors que acudeixen, per exemple, als hospitals públics». «Estem en una societat de l’exaltació de la Dieta Mediterrània, de l’exercici i de la vida saludable, però realment existeix un problema sobre com la societat accepta l’envelliment, el dolor i, fins i tot, la mort», assevera el Dr. Moya.

    «L’Administració Pública té una mirada allunyada de la realitat, té poca sensibilitat i s’ha preocupat poc sobre el tracte que determinades organitzacions han donat a les persones majors i que en moltes ocasions han acabat en abús i en un maltractament econòmic, negligència o, fins i tot, maltractament físic o psíquic cap als nostres majors», afirma Ester Fornells, coordinadora del SEAP. «Moltes d’aquestes persones viuen soles -agrega Fornells-, en residències o en situacions complexes que les fan fràgils i vulnerables. Fa falta major sensibilització i fer un treball en la societat en general i en les famílies, ja que la línia entre el maltractament i el no un bon tracte és molt fina. D’aquí la importància de prevenir aquestes situacions a través de serveis especialitzats com el SEAP».

    Els casos del maltractament que van ser tractats pel SEAP van venir derivats principalment de centres de salut mental, Fiscalia i policia, serveis d’orientació jurídica, centres de residència i, en la seva majoria, dels serveis socials bàsics d’ajuntaments. El SEAP ha sol·licitat durant aquest any 21 mesures cautelars per a protegir a les persones majors d’aquests possibles maltractaments (18 a Fiscalia i 3 directament en els jutjats) de les quals es van tramitar un total d’11.

    Espoli econòmic dels fills

    José Ramón Calvo, president de l’Institut de Cooperació Internacional de la RAEU assenyala que «en els últims anys ha emergit un nou i greu problema social: el maltractament a les persones majors. No obstant això, és necessari advertir que no es tracta tant d’un fenomen nou sinó de la sortida de la seva invisibilitat. En efecte, cada vegada més emergeixen a la superfície casos de maltractaments a persones longeves o ancianes i això esdevé en un ampli ventall de modalitats, des de la negligència i l’abandó a la violència física o l’espoli econòmic». Sobre aquest assumpte, Ester Fornells afirma que «l’habitatge i els diners que les persones tenen dipositat en els bancs són els dos assumptes en els quals gira el maltractament econòmic. Fer signar als ancians que tenen minvades les seves facultats mentals poders notarials per a vendre l’habitatge o sol·licitar crèdits amb l’aval d’aquests i els habitatges del qual acaben embargades són casos que ens trobem sovint en el SEAP».

    En el maltractament econòmic estan involucrats principalment els fills, encara que també s’han trobat casos de cuidadors que han aconseguit poders notarials que perjudiquen el patrimoni de l’ancià. Segons les dades del SEAP, en el 36,36 per cent dels casos són els fills els que estan involucrats directament en el maltractament a les persones majors (sobretot per motius econòmics), ja siguin directament ells els qui realitzen el maltractament (33,77%) o de connivència amb altres persones (2,6%). Ressalta també la dada d’autolesions dels ancians amb un 2,6% dels casos.
    Precisament, mentre més ingressos té el maltractat, més ho pateixen: Els que tenen ingressos superiors de 569 € al mes sofreixen el 50,65% dels maltractaments mentre que només hi ha hagut un cas de maltractament a una persona sense ingressos.

    Quant a la deterioració cognitiva de les persones majors maltractades, el 45,45% tenen bé les seves facultats mentals, mentre que el 15,58% té una deterioració lleu, 10,39% greu, 9,09% moderat i un 19,48% sense valoració facultativa. El 48,05% dels maltractats no tenen un grau de dependència aprovat per l’Administració, el 37,66% sí que ho tenen i reben ajuda econòmica i el 14,29% restant tenen un grau de dependència reconegut, encara que no reben prestació econòmica.

  • Les donants d’òvuls es queixen de manca de cures davant els canvis físics i psicològics del procés

    «Hola! Una de les nostres donants va tenir una sorpresa molt especial a una de les seves visites. Vols saber més?».

    Irene (tots els noms de donants seran ficticis) té ara 26 anys i en fa dos que va donar òvuls, però encara segueix rebent missatges de la clínica animant-la a tornar. En aquesta ocasió li arriba a través de Whatsapp juntament amb un vídeo en què un famós cantant de pop espanyol apareix, sense previ avís, en la consulta d’una noia. Com ella és el seu fan, li fa una il·lusió tremenda. El missatge acaba un comiat emotiu: «Agraïm un cop més la teva generositat. Donar és estimar».

    És una cosa habitual, les clíniques de reproducció basen el seu màrqueting -tant per captar donants d’òvuls, com perquè repeteixin les que ja ho van fer- a ressaltar que es tracta d’un acte d’amor desinteressat amb el qual ajudar a una altra dona a ser mare – «un gest teu pot canviar la vida d’una altra persona,» diu la clínica Barcelona IVF. Això, però, contrasta amb l’opinió generalitzada entre les donants: ningú se sotmetria a un procés com aquest si no fos pels diners que et donen en finalitzar: entre 600 i 1.000 euros.

    Entre elles hi ha dones com Carolina, que va donar òvuls quan tenia 18 anys per una simple raó: era estudiant, no tenia diners i li va semblar una forma fàcil de guanyar-lo. O Nerea, donant amb 23: «En aquell moment estava sense treballar i el que em va animar a fer-ho van ser els diners fàcils; em sortien moltíssimes publicacions en xarxes socials, sobretot a Instagram, on s’anunciava que seria un procés senzill i poc molest, i també que seria un bon gest que ajudaria a una altra dona».

    A més de potenciar el caràcter altruista del procés -les referències al tema econòmic únicament es fan a través del terme «recompensa» – també hi ha missatges que combinen una estètica juvenil amb la idea d’empoderament femení. Al web d’Eudona, per exemple, ens rep una dona amb els braços enlaire, i al seu costat llegim: «mai hi va haver un millor moment per ser dona». A continuació apareixen tres noies de festa, «únete a la revolución del…»; i en el slide final un hashtag: #YoDonoPorque, al costat d’un botó rosa on llegim la paraula donar amb majúscules.

    Flavia Rodríguez, directora mèdica d’aquest centre, explica que el que pretenen és «reflectir el perfil actual» de les dones que donen òvuls, mentre que la informació mèdica detallada s’ofereix de forma presencial a la primera consulta.

    Que aquestes fórmules puguin vorejar el purplewashing (estratègies de màrqueting que utilitzen eslògans feministes buidant-los de la seva reivindicació original) és problemàtic quan generen un sentiment de vergonya entre les donants; i fins i tot després, també de culpa, quan les seves experiències no es corresponen amb el relat publicitari.

    «Recordo que abans de començar el procés vaig anar a una xerrada informativa que donava la clínica a les futures donants, però més que informar-nos sobre el procés, no feien més que repetir-nos el feliç que anava a ser una altra persona gràcies a nosaltres, com si la felicitat d’altres dones fos la nostra responsabilitat», explica Carolina, que va viure tot el procés sola, i només ho va explicar a la seva mare la nit anterior a la punció perquè tenia por de l’anestèsia general. «Ella es va afartar de plorar», recorda.

    La seva experiència tampoc va millorar en rebre els diners: «Vaig sortir de la clínica, vaig ingressar els 900 euros al banc i em vaig comprar una bossa i una bufanda. En aquest ordre. Recordo que els dies posteriors a tot això em sentia tan bruta que em van passar a semblar poquíssims diners, no parava de menjar-me el cap amb què el que havia fet era la versió light dels ventres de lloguer i, en estar en contra, sentia que m’havia fallat com a dona. D’aquí ve la vergonya».

    Quan arriben a la clínica

    Un cop passat aquest primer filtre de captació, la llei actual de reproducció assistida obliga que a la primera visita la clínica informi amb claredat a les possibles donants sobre les proves a què s’han de sotmetre prèviament, les condicions del procés i els canvis físics que experimentaran. Tot això queda plasmat en un consentiment per escrit que la donant haurà de signar.

    Des de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia valoren positivament la rigorositat d’aquest procés: «La informació que es dóna les donants és estricta, concreta i veraç. Els consentiments donen informació fefaent del procés i els seus possibles riscos o complicacions. Totes les donants accepten conscientment i lliurement el procés», resumeix la doctora Corazón Hernández, secretària de la SEGO.

    En general, les donants també confirmen que van rebre una informació que es va ajustar als canvis que després van viure. «El primer dia van estar amb mi més de dues hores explicant-me tot amb detall, i en cada visita em van dir quines podrien ser les molèsties més comunes. A més em van oferir un número de Whatsapp a què podia enviar els meus dubtes», resumeix Tatiana, que va donar per primera vegada amb 24 anys i ja ho ha fet en tres ocasions més.

    Per això, els casos en què les seves experiències no van ser del tot positives, això no va tenir a veure tant amb la falta d’explicacions mèdiques, sinó amb l’absència d’un acompanyament emocional i d’un tracte més proper. «Les visites que feia a la clínica durant el procés seguien una dinàmica bastant estricta en què gairebé no hi havia marge per parlar sobre com m’havia sentit durant els dies que havien passat des de l’última revisió», explica Susana, que ha estat donant dues vegades, la primera amb 21 anys i la segona amb 22.

    «En la majoria d’ocasions només veia el ginecòleg quan era a la llitera nua de cintura cap avall i quant acabava de revisar-me se n’anava i ja no el veia fins a la pròxima revisió, de manera que no existia un espai en el qual almenys estigués completament vestida i relaxada per fer les preguntes que tenia. Quan em vestia de nou les infermeres em donaven la medicació, m’explicaven com prendre-la, em donaven cita i pràcticament m’acomiadaven en el moment».

    Mentre que la llei obliga que les donants passin una enquesta per comprovar que no tenen cap patologia mental prèvia, no preveu cap mesura respecte als aspectes psicològics involucrats en el procés de donació. Les clíniques no són alienes a aquest problema i per això en algunes, com és el cas del centre de reproducció assistida Juana Crespo a València, compten amb una psicòloga clínica que està amb elles en una segona visita per parlar del procediment i com els afectarà.

    La doctora Paloma Baviera, responsable del programa d’ovodonació, explica que tenen «una línia de telèfon de contacte directe amb les donants perquè elles puguin preguntar el que vulguin, abans i durant el procés». Admet que aquest procediment respon al fet que, tot i que sempre es dóna la mateixa medicació, els cossos responen de manera diferent, i també els estats d’ànims són molt variables. Es tractaria d’una atenció que no forma part de les obligacions legals i que, de fet, no és estandarditzable.

    «Fa set anys que treballo amb donants i és veritat que no en totes les clíniques es treballa igual i que l’acompanyament no és el mateix. Nosaltres les consentim molt i això fa que acostumin a repetir després de la primera vegada. Jo mateixa barallo perquè mai se’ls consideri pacients de segona, perquè estan fent una tasca imprescindible perquè funcioni l’altre costat de la clínica», explica Baviera.

    L’experiència de la Sandra, que ja ha donat en quatre ocasions -la primera amb 18 anys- i tornaria a fer-ho si tingués una necessitat econòmica, podria servir com a exemple des de l’altre costat: «Em van informar dels riscos que existien. Però més que explicar-me’ls de viva veu em van donar un dossier perquè m’ho llegís i firmés a casa i després van respondre totes les meves preguntes». Per això afirma també que no té cap queixa en aquest sentit: «van ser súper propers i em van tractar amb la màxima amabilitat i atenció en tot moment».

    Després de donar

    Un cop realitzada la punció (mètode d’extracció d’òvuls), el més habitual és que es citi a la donant uns dies després, quan ve la regla, per tal de comprovar que l’estimulació ovàrica no ha produït cap dany i els ovaris han recuperat la seva grandària. No obstant això, aquestes cures es consideren un extra i no sempre es donen: la primera vegada que Claudia va donar òvuls tenia 21 anys i es va despertar després de la punció amb molt de dolor en els ovaris, gairebé sense poder aixecar-se.

    Però com aquest mateix dia li van dir tot havia anat segons el previst, va donar òvuls una segona vegada quan va necessitar els diners. «Vaig tenir una experiència molt dolenta, molt pitjor que la primera, després de la punció vaig perdre molta sang i tenia molts dolors, no podia aixecar-me i en la mateixa clínica em van haver de fer una endoscòpia. Després d’unes hores només em van dir que podria ser al·lèrgica a l’anestèsia general, que el meu cos no l’havia acceptat i no parava de moure’m durant la punció, però sense moltes més explicacions».

    I afegeix amb resignació: «El pitjor és que els vaig demanar una fitxa mèdica per tenir consciència de tot el que m’havia passat i la clínica no volia donar-me-la, no volien que comentés res perquè no hi hagués problemes amb les donants que estaven en el procés o aquelles que anaven a començar».

    Des del centre IVI a València, una de les clíniques amb més experiència en tractaments de fertilitat a Espanya, la doctora Pilar Alamá, responsable del programa de donació d’òvuls, entén que resoldre aquest tipus de complicacions i explicar-les ha de ser responsabilitat de la clínica. En aquest centre, a més de fer una crida per veure que estan bé a les 24 hores, i una altra als dos o tres mesos, sempre atenen de forma gratuïta les reclamacions post donació que pugui haver-hi per part de les donants. Així mateix, tenen en compte un altre tema d’especial preocupació per a elles com és la possibilitat que hi hagi efectes secundaris a llarg termini. «A IVI vam fer un estudi basat en el seguiment d’algunes de les seves donants, que confirma que el nombre repetit de donacions, a priori, i a curt termini,

    És una informació que també repeteixen des de la clínica Juana Crespo – «no hi ha cap evidència que a causa de l’augment d’estrògens es produeixin malalties, encara que som conscients d’aquestes denúncies» – i des de la SEGO: «L’estimulació ovàrica amb gonadotropines de forma controlada és un procés àmpliament estudiat en milions de dones, donants o no, sotmeses a tècniques de reproducció assistida, en cap cas s’han pogut observar riscos a mitjà o llarg termini relacionats amb ella».

    L’estudi més ampli a què es remeten és un que va dur a terme mitjançant el seguiment a dones que s’han sotmès a un o dos cicles d’estimulació ovàrica -el mateix tractament pel qual passa una donant però fins en sis ocasions- per poder ser mares mitjançant fecundació in vitro, i que efectivament, nega que a llarg termini hi hagi evidències que provin la relació entre aquest tractament i l’aparició de càncer de còlon o càncer de mama.

    Però si algunes donants segueixen tenint dubtes sobre els efectes secundaris és perquè els seus períodes no han tornat a ser iguals, o fins i tot han tingut complicacions més greus que altres especialistes han atribuït a la donació. Entre elles està Elena, donant amb 18 anys, que va ser diagnosticada amb ovaris poliquístics i un ovari gandul just un any després de la donació: «En preguntar-li a la ginecòloga de la seguretat social si podia ser conseqüència de la donació, em va dir que, si bé no s’ha establert que la hiperestimulació causi aquest tipus de malalties, si es creu que estan relacionades». Tot i que no recorda haver llegit res d’ovaris poliquístics o mandrosos en la informació que li van donar a la clínica – «i sé que no patia de cap d’aquestes patologies perquè em faig revisions habitualment».

    Per altres, no són les molèsties o canvis físics el que els recorda que van donar òvuls, sinó un sentiment de penediment. «A nivell personal, m’he replantejat sovint la moralitat del que vaig fer i la veritat és que encara no he arribat a una conclusió clara. No em refereixo al fet de donar òvuls en si -això no em genera cap debat, ja que va ser una decisió que vaig prendre lliurement (encara que per diners) – sinó a contribuir, d’alguna manera, al fet que només les persones que sí que tenen els diners suficients per fer-ho s’ho puguin permetre», explica Maria, l’experiència (amb 21 anys) no va ser complicada, però admet que li costaria molt tornar a donar. «El debat amb mi mateixa ha anat en aquesta direcció. És la transacció de diners i el negoci a què contribuïm el que em genera dubtes».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Ciència de boles i faules

    La mentida no sembla tenir les potes curtes, com diu el refrany, sinó més aviat llargues. Efectivament, la falsedat es propaga més lluny, més ràpid i de forma més àmplia i profunda que la veritat, com va constatar un estudi publicat el 2018 per investigadors del Mitjana Lab del Massachusetts Institute of Technology en la revista Science (The spread of true and false news online). L’anàlisi de la difusió per Twitter, entre 2006 i 2017, d’uns 126.000 rumors, que van ser tuitats per uns 3 milions de persones més de 4,5 milions de vegades, va mostrar que la mentida és molt més viral que la veritat. Mentre l’1% de les falsedats més propagades es van arribar a difondre entre 1.000 i 100.000 persones, els missatges veritables rarament van arribar a més de 1.000 persones. Per què la mentida té les potes més llargues que la veritat?

    Aquesta recerca no pot donar una resposta completa a la pregunta, però sí que aporta algunes interessants idees sobre les diferències observades. La primera té a veure amb la novetat, un tret que, segons la teoria de la informació, atreu l’atenció humana i ajuda a actualitzar la nostra comprensió del món. Quan els autors van analitzar la novetat dels missatges i la percepció d’aquesta novetat en una mostra aleatòria d’usuaris de Twitter, van trobar que les notícies falses eren més noves que les veritables i que tenien un 70% més de probabilitats de ser retuitades que les veritats. La clau d’aquesta major viralitat de les falsedats sembla estar en les reaccions emocionals que provocaven: mentre els missatges falsos inspiraven por, disgust i sorpresa en els tuits, els veritables inspiraven expectació, tristesa, alegria i confiança. I no cal tirar la culpa als robots, que difonien amb la mateixa celeritat les notícies veritables i les falses. La veritat és que la falsedat es propaga més que la veritat perquè, com subratllen els autors, els humans –i no els robots– són més propensos a propagar-la.

    La base emocional de la viralitat de les notícies ja havia estat estudiada prèviament en un estudi publicat el 2012 en el Journal of Marketing Research (What Makes Online Content Viral?), amb resultats concordants. Els seus autors, que van analitzar el contingut de The New York Times durant tres mesos, van mostrar que la viralitat es relaciona amb l’excitació fisiològica que provoca el missatge. Així, el contingut que suscita emocions molt intenses, tan positives (sorpresa) com a negatives (ira, ansietat) és més viral, mentre que el contingut que evoca emocions menys intenses (tristesa) és menys viral. Tot aquest coneixement té indubtable utilitat per a dissenyar campanyes de màrqueting o propaganda, però és també un pas necessari per a comprendre com es difonen les notícies falses i com contenir-les i prevenir les seves conseqüències. Per a això, així mateix, sembla necessari aclarir el camp conceptual de la falsedat informativa: delimitar (o abandonar, com diuen alguns) el concepte de notícia falsa i diferenciar la desinformació (informació falsa difosa de manera intencionada) de la informació errònia per distracció o negligència professional.

    En el cas de les faules, «bulos», (del caló «bul», porqueria), boles (una metàfora natural que al·ludeix a una cosa inflada i, per tant, falsa) i mentides diverses relacionades amb la medicina i les intervencions mèdiques, aquests comporten un risc potencial per a la salut de les persones. D’aquí l’interès general de metges, científics i comunicadors científics per desemmascarar-los. El problema, com apuntava l’estudi de Science, és que la veritat sol ser menys nova i es propaga pitjor que la mentida. A més, la veritat mèdica pot resultar a vegades decebedora, perquè la ciència està encara lluny d’oferir una resposta amb un mínim grau de certesa a moltes de les preguntes de salut que interessen a la gent. Per això, per a bregar amb aquesta incertesa i amb la proliferació de falsedats, potser no hi ha millor estratègia per entrenar-se en el pensament crític.

  • “Les baixes després d’una agressió sexual solen ser per malaltia comú, no per incident laboral, com si haguessis enganxat un refredat”

    20.300 dones pateixen assetjament sexual a la feina cada any a Catalunya. La impunitat i vulnerabilitat de l’ambient de treball, a causa d’unes relacions de poder desiguals i uns alts càrrecs molt masculinitzats, situen l’àmbit laboral com l’escenari en què el 12% de les dones pateixen violència.

    No hi ha un perfil concret d’agressor; tant pot ser un company de treball, com un cap o un contractador. Així com tampoc no hi ha perfil d’agredida: alts càrrecs i treballadores de base, col·laboradores o fixes, contractades o falses autònomes… Però, sens dubte, les més vulnerables són aquelles dones que treballen en negre, les que no tenen permís de residència i les que treballen en l’àmbit de les cures i de la llar, dones amb les que les lògiques de poder encara es manifesten de manera més masclista i cruel.

    I és que si ja és difícil per a la inspecció de treball provar una agressió sexista en una oficina, en el cas d’una treballadora domèstica costa fins i tot entrar a la llar, ja que abans que un lloc de treball és considerada un domicili particular. Això dóna temps als presumptes agressors de netejar qualsevol tipus de prova que pogués haver de l’agressió. Sempre tenint en compte que, per arribar a aquest punt, hi ha hagut d’haver denúncia. I això no sempre passa.

    Però quan sí que passa, “el relat de la víctima en principi mai no es qüestiona i treballem des de la base que es diu la veritat”, apunta Telma Vega, inspectora de treball. Vega va participar en la jornada ‘Setge a l’Assetjament’, organitzada pel Departament de Treball i en la qual es van abordar els principals reptes per eliminar aquesta xacra.

    “L’administració s’ha construït sobre uns principis i estaments pensats per i per a homes? Sí, però això no vol dir que siguem l’enemic. La llei està feta per homes, però no podem renunciar als instruments que tenim, ja siguin inspecció de treball o el sistema judicial. Si no els fem servir, si no els fem nostres, no els podrem reivindicar”, apunta Vega.

    Amb quin tipus de denúncies o casos us trobeu?
    Normalment són denúncies de persones que diuen haver estat assetjades sexualment, encara que també se’ns notifica des d’organismes com l’Institut de la Dona o l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS), que ens deriva casos que els han arribat. El que ens trobem en menor mesura són denúncies per raó de sexe, perquè encara que són les vulneracions més freqüents, moltes vegades se les normalitza i no es té la consciència d’estar davant d’un cas d’assetjament; per tant no es denuncia com a tal.
    Respecte a això, tenim el cas paradigmàtic de les hostesses del torneig de tennis Godó. Es va presentar denúncia, però no van ser les dones treballadores les que ho van fer, sinó que va ser el sindicat UGT que va presentar una denúncia basant-se en el que s’havia publicat a la premsa. Però, com dic, no és l’habitual. El més normal és rebre denúncies de persones que han hagut de marxar per no suportar l’ambient de treball o que estan de baixa a causa de l’assetjament sofert.

    Entenem, doncs, que es denúncia quan ja no hi ha una relació laboral o quan la relació de poder entre treballadora i empresa ja no és tan patent

    Exacte. Les més nombroses són les denúncies que es donen durant una baixa i després de la qual la persona no vol tornar al lloc de treball. En aquests casos, el més freqüent és que s’hagi donat una agressió que ha causat una baixa mèdica. Però aquesta baixa es registra com a baixa per malaltia comuna, com quan agafes un refredat, no com a accident laboral, tot i que les causes de la baixa siguin depressió o estrès degut a l’agressió.

    En aquests casos, com la persona no vol tornar, és quan s’inicia un procediment, que pot passar per una denúncia a inspecció de treball.

    Quan es registra una baixa per motiu d’assetjament, sempre és una baixa per malaltia, encara que les causes de la baixa estiguin íntimament relacionades amb l’ambient de treball?

    Normalment. És una cosa que hauria de canviar, ja que la baixa mèdica es qualifica com a malaltia comuna, cosa que implicaria que no ha tingut res a veure amb la feina. Així que, en aquest cas, són les treballadores les que haurien de fer un procediment per canviar la qualificació de la seva baixa, avisant l’INSS que les causes de la malaltia s’han donat a la feina.

    Només en aquest cas rebríem una notificació de l’INSS, que ens demanaria investigar si hi ha hagut un accident. Quan estem en aquest punt i la persona ens presenta la denúncia, en principi mai qüestionem el seu relat. En termes jurídics no pots assegurar que aquest relat dels fets sigui cert, per la presumpció d’innocència, però sí donem per fet que ha passat. És el nostre punt de partida.

    Treballem d’aquesta manera perquè, des del punt de vista d’una persona que va a una entitat que no coneix i sense saber fins on arribarà la investigació, normalment no menteix. I menys quan mentir suposaria jugar-se un futur laboral inadequat, perdre la feina o tenir dificultats per a ser contractada en el futur.

    Comentes que quan comenceu a investigar, no s’insisteix tant en l’agressió en si, com en el context en què s’ha produït.

    Sí, en la conducta. En el que ha permès que aquesta agressió es produeixi. La part difícil és quan ens citem amb l’empresa i entrem en matèria, amb la convicció que s’ha donat assetjament sexual i els preguntem si han investigat. Si no ho han fet, han de fer-ho. I si han investigat però no prenen mesures, se’ls imposen sancions econòmiques.

    Jornada ‘Setge a l’Assetjament’ | Departament de Treball

    Què passa en els casos en què la persona denunciant continua treballant a l’empresa i ha rebut represàlies per haver denunciat?

    En principi la persona denunciant està protegida i té la garantia que no hi haurà represàlies, però… El problema amb l’assetjament sexual és que la presumpció d’innocència s’articula dins d’un ordenament jurídic que exigeix ​​que, per a imputar alguna cosa a algú, imposar una sanció o pena de presó, s’ha de poder demostrar. Per aquest motiu, és possible que la persona denunciant, en cas de no deixar el lloc de treball i no poder-se provar l’agressió, segueixi compartint espai amb la persona a la qual acusa.

    Per parlar de la conducta que permet l’agressió, hem de parlar de les relacions de poder entre ocupador i treballadora

    Són clars els casos de tocaments o agressió a canvi d’un augment, una contractació o evitar un acomiadament. Però sempre poso com a exemple un cas d’una dona que va denunciar una agressió sexual per part d’un superior, qui li va proposar fer hores extres -remunerades- per poder abordar junts un assumpte de treball. Fins aquí, tot sembla normal. Però el que hem de fer és investigar si és freqüent que es donin aquestes proposicions i si podrien ser l’escenari d’una possible agressió, en base al comportament que exhibeix el superior en qüestió al lloc de treball.

    Si constatem que la persona acusada sol tenir aquests comportaments o sol fer aquest tipus de propostes, ho comuniquem a l’empresa que, segons la Llei Orgànica d’Igualtat, està obligada a tenir un protocol que asseguri un entorn de treball que no permeti l’assetjament, una bona política de prevenció i mecanismes per al seu abordatge. Però els protocols solen fallar molt…

    Com hauria de ser un bon protocol?

    Ha d’abordar molt bé la part preventiva i no ser només una declaració de principis. Ha de garantir la formació dels i les treballadores, establir un entorn de treball segur i definir com es realitzaria la investigació en cas de denúncia o sospita.

    En l’exemple que proposava abans d’un cap que aprofita unes hores extra per abusar d’una empleada, com s’hauria d’aplicar el protocol de prevenció per evitar-ho?

    El protocol hauria d’ajudar a identificar els entorns inadequats. Sabem que és difícil, perquè cada cas és un món, però evita les estructures permeses per l’empresa que generen punts cecs i que permeten una conducta individual inapropiada per part d’una persona que ja ha aixecat queixes.

    Així que, s’hauria de començar la prevenció, d’una banda identificant conductes inapropiades i un entorn que permet que es donin aquestes actituds. Un cop fet això, l’empresa hauria d’investigar. En principi és normal que se’m proposi fer hores extra, pot ser adequat. Però pot ser un escenari d’una agressió. D’altra banda, la persona que el proposa ha tingut alguna actitud reprovable abans?

    Hi ha sectors més afectats que altres? És rellevant la feminització d’una professió?

    Quan hi ha molta feminització, es dóna la segregació vertical: la impossibilitat d’ascendir a càrrecs de responsabilitat, tot i ser que la majoria de treballadores són dones. I això és el més difícil de treballar: l’assetjament o discriminació per raó de sexe. Problemes arran d’un embaràs, irregularitats a l’hora d’escollir les dones que ascendeixen…

    El punt cec de la inspecció de treball és la feina de la llar, per la dificultat a l’hora d’entrar a el domicili per investigar, però imagino que també a l’hora de provar una agressió

    És difícil entrar, si. I quan ho fas has de buscar el mateix que en qualsevol altre entorn de treball. El procediment consisteix en què la persona denunciant digui què i on ha passat.

    Però pot ser que no hi hagi proves, al no haver-hi companys de treball que facin de testimoni …

    Per això és important el fet que nosaltres, en principi, donem per fet el discurs del denunciant. És, doncs, la persona denunciada que ha de provar que el seu comportament ha estat correcte. Ara bé, és fàcil provar que no tens, per exemple, vídeos d’una empleada de la llar, si els has eliminat abans.

    Si no es troba res, què passa?

    Res. A no ser que tinguis un informe de lesions. Però en aquest cas ja estaríem parlant de violació o agressió.

    Què passa si no hi ha contracte?

    El pitjor de tot seria si la persona que denúncia no tingués papers. En aquest cas estaria venuda. Si tens papers, però no tens contracte, és més fàcil, perquè es podria arribar a provar una relació laboral i, en aquest cas, es podria seguir la denúncia per una falta d’alta a la Seguretat Social, falta de cotització, etc.

    Seria com la detenció d’Al Capone, llavors… una sanció per un delicte que sí pot provar, a causa de la impossibilitat de demostrar l’inicial

    Una mica. Però cal veure que en algunes ocasions, per poder provar alguna cosa, has de tirar-te a la piscina. Fa poc vaig atendre un cas d’una noia que va causar baixa mèdica a causa que un company la toqués amb el seu penis, davant de tota l’oficina. Ella assegura que al centre de treball, constantment, es fan bromes sexuals; que en un xat de treball s’envien vídeos porno…

    Vaig pensar que podia centrar la investigació en aquestes actituds per poder, després, provar l’agressió que va motivar la denúncia. Però no va ser necessari, perquè en arribar, el primer que van fer els treballadors va ser fer-me bromes sexuals a mi. Així que, a falta de proves per a aquesta agressió, el que segur hi ha en aquest lloc de treball és un ambient que ella no havia demanat i que propiciava conductes inapropiades.