Just Deploy It!

Blog

  • Un mes de la Prep, la pastilla que evita la transmissió de VIH: desconcert entre els metges i comentaris homòfobs

    Ha passat més d’un mes des que el ministeri de Sanitat anunciés la incorporació de la Prep, la pastilla que evita la transmissió de VIH, a la cartera bàsica de serveis. Però les comunitats autònomes estan establint els circuits de dispensació de manera desigual, no totes han començat a dispensar i els usuaris que s’acosten al seu metge de capçalera per preguntar pel tractament es troben en alguns casos amb el desconeixement del personal sanitari o, fins i tot, amb comentaris estigmatitzants o homòfobs.

    «No és més fàcil que et posis un condó?», li va respondre la seva metgessa de capçalera a Álvaro quan li va preguntar què havia de fer per accedir per la Sanitat pública a un tractament per al qual compleix els requisits marcats pel Ministeri i que porta una mica més d’un any comprant per internet fora d’Espanya. Tampoc li va resoldre cap dubte. «Em va preguntar si tenia parella i, quan li vaig dir que no, em va contestar: a vosaltres [és gai] no us agraden aquestes coses, és que sou molt promiscus», relata.

    La solució per evitar aquest tipus de conductes a la consulta passa per una bona formació de personal sanitari. «Formar en prep a tots els metges d’atenció primària és molt complicat, però que almenys se’ls digui: vostè derivi i punt», proposa el president de Cesida, Ramón Espacio. «Per descomptat, la consulta no ha de passar per un consell jutjador de les actituds de les persones, perquè així no funcionarà», continua.

    «La primera notícia que tinc»

    La qüestió és que l’anunci de Sanitat va arribar abans que les administracions autonòmiques tinguessin definits els circuits per accedir al tractament. Tampoc s’ha comunicat als professionals d’atenció primària, que suposen generalment el primer contacte amb els usuaris. «És la primera notícia que tinc», admet en ser preguntat per aquest tema l’exsecretari general del Consell General de Col·legi de Metges, José Manuel Garrote, que és metge de família en un centre d’atenció primària de Castella i Lleó, i que desconeix en què consisteix la prep i com funciona.

    «Si un pacient em pregunta, la meva resposta serà dir-li que no sé res i preguntaré al meu coordinador, que és el meu superior jeràrquic proper. Si ell em diu que no té ni idea i el pacient té un interès mèdic de veritat, diria a un servei d’infecciosos», explica. És el que li va passar a Pau quan va consultar amb la seva metgessa: «Semblava que li estava parlant d’una cosa raríssima. Em va dir que s’informaria i que tornés a demanar cita. Semblava molt disposada a informar-se». «Hi ha una mica de desconcert, perquè en molts llocs no estan definits els canals de dispensació, tot i que haurien d’estar donant-ho des del dia un», apunta Espacio.

    Catalunya, la primera

    Des de les associacions advoquen per donar un vot de confiança, tant al Ministeri com a les conselleries, que sí que estan treballant de forma conjunta per definir els circuits. «Cal voluntat política per part de les comunitats», sosté Espacio; «a Catalunya ho van tenir en dues setmanes». Aquesta comunitat ha estat la primera a definir els circuits: es dispensarà en 19 hospitals de referència per VIH distribuïts per tot el territori i en els centres Drassanes i BCN CheckPoint, sense necessitat de passar pel metge de capçalera. Aquesta és, precisament, una petició de les organitzacions que treballen en VIH, que consideren que aquesta primera baula sanitària pot suposar una barrera per accedir al tractament.

    «Des del departament de Salut ens han dit que el fàrmac encara trigarà una o dues setmanes a arribar a les farmàcies hospitalàries -els hospitals que comptaven amb el genèric específic, com el Clínic, ja poden dispensar-lo-. Nosaltres ja estem avaluant casos i hem tingut 150 candidats en la primera setmana i mitja», explica el director d’incidència de CheckPoint, Ferran Pujol. Aquests se sumaran als 700 usuaris que ja participaven en un programa de reducció de riscos per a persones que ho compraven per internet i a uns altres 500 d’altres tres estudis. En qualsevol cas, ja han començat a realitzar les primeres anàlisis; aquí a un mes hauran de realitzar una altra prova i, per llavors, esperen disposar ja del fàrmac. «El departament és molt conscient que no podem trencar aquests terminis», diu optimista Pujol.

    En ser un centre especialitzat en detecció i prevenció de VIH i altres infeccions de transmissió sexual (ITS) l’experiència els avala. «Estic convençut que, també a Catalunya, si un va directament a la unitat de VIH de segons quins hospitals, ni sabran de què està parlant. El Parlament ha fet una nota informativa, però no una instrucció, per la qual cosa segur que no ha arribat a tothom», explica Pujol. Per la seva banda, el Ministeri de Sanitat, que ja va treure el 2018 un document on s’establien una sèrie de criteris, està acabant de preparar una guia curta i àgil per al personal sanitari. «La medicació contra el VIH es dispensa en farmàcia hospitalària. Suposo que la cadena d’informació serà que s’assabentin els d’infecciós, perquè vés a saber si ho saben tots. Ells sabran de què va, fins i tot la pastilla aquesta. Després la cadena és que passi a les gerències d’Atenció Primària i ja se’ns informi, normalment via circular», indica Garrote.

    Davant la resposta de la seva metgessa, Álvaro va decidir trucar al Centre Sanitari Sandoval, també de referència en prevenció, diagnòstic i tractament d’ITS, a Madrid. En principi, aquest serà el centre on la Comunitat dispensi la prep i faci el seguiment, previsiblement a partir de principis d’any. La presidenta de Apoyo Positivo, Reyes Velayos, reconeix que «ha canviat tot el món, menys el conseller, i encara que l’anterior equip va acabar donant suport al tema, no estava gens a favor. Veig el nou equip més d’acord amb la situació. A més, ja van dir que sí i ara no poden fer-se enrere». La qüestió és si Sandoval serà capaç d’assumir aquesta nova càrrega de treball sense el suport d’altres centres. De moment, altres recursos municipals també s’han ofert a la conselleria.

    «A Andalusia el pla d’implementació està molt avançat i esperem que abans que finalitzi l’any puguin estar prescrivint-la», confia la coordinadora de Apoyo Positivo a Màlaga, Gemma Garrido. En aquesta comunitat es donarà des d’unitats hospitalàries d’infeccioses, on es podrà derivar des d’entitats i Atenció Primària. A Màlaga ja està en marxa en alguns hospitals i a Sevilla s’obrirà una consulta específica en el Virgen del Rocío, que esperen que estigui funcionant des de la setmana que ve.

    «És trist, no derivem a Atenció Primària»

    Garrido lamenta que «hi ha un percentatge elevat d’usuaris que, quan passen pel metge de capçalera per a realitzar consultes sobre salut sexual, l’atenció és deficient i assenyada». «Ens passa amb les serologies. Si hi va una persona a demanar-la, et diuen que per què, li has d’explicar la teva vida al metge i de vegades et jutgen o prejutgen. Nosaltres derivem directament a centre d’ITS de Màlaga, que tenim la sort que hi ha, perquè en altres províncies no tenen. És trist, però no derivem a Atenció Primària», explica. Temen que amb la prep succeeixi alguna cosa similar: «L’última persona que es va posar en contacte amb nosaltres havia anat al metge de capçalera a demanar la prep i li va dir que no sabia el que era».

    Iván viu a Torremolinos i la compra per internet. Al principi, va estar durant un any anant cada tres mesos a fer el seguiment al BCN CheckPoint, «perquè fins i tot la meva metgessa, quan veia la meva fitxa, em deia que això no existia i em preguntava que si tenia VIH o no, que això no li quadrava molt». Finalment va aconseguir que l’atengués un especialista en VIH a la seva ciutat. «Vaig tenir la revisió amb ell a principis de mes i no em va dir que pogués dispensar-me-la. Havia sentit que l’anaven a posar, però com la Seguretat Social aquí està que no et donen ni una aspirina, vaig pensar que haurien donat llum verda i que faria falta temps», explica. En qualsevol cas, reconeix que «vulguis que no, que te la doni el teu metge et dóna més confiança que comprar-la per internet, encara que m’han dit que no passa res, que aquestes marques són bones».

    «El que caldrà fer», considera el president de Cesida, «és fomentar activitats formatives per a professionals que es puguin veure implicats. Estem en un moment que els ha agafat una mica a la contra, però nosaltres, en les reunions, insistim en la formació i en què flueixi de forma àgil entre els professionals sanitaris i les administracions». «Evidentment», apunta Garrido, «no és un atac contra els metges d’Atenció Primària. Ells en el dia a dia estan acostumats a veure una altra sèrie de situacions i tampoc és molt habitual que vagi gent a demanar la prep. Si no tens inquietud o temps, no has de saber sobre tot. Una altra cosa és el judici, que ja és personal».

    «Un dret que ningú pot negar»

    «Som 250.000 metges a Espanya, 170.000 en actiu. Això vol dir que som com una ciutat petita, on hi ha tota mena de persones. Cada professional, encara intentant ser el més homogeni possible en el tracte als pacients, és un món. No només en la seva forma de pensar, sinó de manifestar-se. Potser n’hi ha de més o menys desafortunats, però si és veritat que estem preocupats perquè, no és una qüestió de promiscuïtat o de tenir diverses parelles, la relaxació sobre les malalties de transmissió sexual de tipus veneri és brutal, brutal», defensa Garrote.

    «La prep està inclosa en les prestacions bàsiques i és un dret que ningú pot negar a una persona que compleixi els requisits», diu Pujol, «una altra cosa és que pugui emetre opinions prejudicioses que, el que va a fer, és posar una barrera molt important, com també ho ha estat a l’hora de fer-se les proves». I aquest, el de la barrera, és un assumpte que preocupa les organitzacions que treballen a reduir les transmissions de VIH. Perquè la implementació de la prep ve acompanyada d’unes eines de seguiment, que acabaran per definir si la inclusió de la pastilla a la cartera bàsica de serveis disminueix els nous diagnòstics. És a dir, si la població de risc no accedeix a ella perquè es troba amb barreres, els índexs de transmissió no baixaran. «Anem a centrar-nos a fer-la atractiva i fàcil, perquè és l’única eina que ens pot fer en els pròxims anys una reducció significativa de VIH», sosté l’especialista.

    En aquesta informació s’han utilitzat noms ficticis per Álvaro, Pablo i Iván, que prefereixen no revelar el seu nom real per motius de privacitat i laborals.

  • Ribó, Don Rafael, un greuge insuportable per una societat saludable i democràtica

    Ha esclatat com un tro. La vetlla del 71è Dia Mundial dels Drets Humans, el Síndic de Greuges de Catalunya declarà a la SER a preguntes de Josep Cuní, que “encara que desconec si les Llistes d’espera sanitàries catalanes són les més llargues d’Espanya, un dels dèficits que té la sanitat a Catalunya es que té un sobrecost per la gent que ve a intervenir-s’hi”. I tot seguit afegia que «a la institució treballen per escurçar-les”

    Aquest exabrupte mereix respostes inajornables. Veiem alguns aclariments immediats i públics:

    El que diu és mentida

    Les llistes d’espera estan en alça — 168.108 persones estaven esperant una operació a Catalunya a finals de juny, un 7% més que el 2016. És la comunitat de l’Estat amb les llistes més llargues. I amb menys inversió en sanitat. Existeix des de 2001 un Fons de Cohesió Sanitària per finançar aquestes derivacions, tot i que des de 2015 no té un pressupost designat com a tal i la seva gestió és actualment en mans de les Comunitats Autònomes.

    El procediment de compensació es realitza per saldos positius i negatius entre comunitats: el sistema sanitari d’una comunitat rep pacients d’altres comunitats que hi són atesos alhora que els seus ciutadans van a altres comunitats i també hi són atesos pels respectius sistemes sanitaris. El total és la diferència entre els que venen i els que marxen, que es van compensant.

    Segons càlculs del Departament de Salut de la Generalitat, l’impagament per atendre pacients aliens suma 170 milions d’euros, tot i que caldria aplicar el càlcul del saldo – restar-hi tots els pacients que han sigut atesos a altres comunitats – i així tipificar el que resta pendent. Una xifra que no té significació financera per justificar els greus dèficits sanitaris i que, a criteri d’experts propers a les administracions, són la «xocolata del lloro» davant dels més de 8.000 milions del pressupost de sanitat. Pel que fa al nombre de pacients que són derivats des d’altres comunitats per ser atesos a Catalunya, aquests representen un 1% dels pacients del nostre sistema sanitari, segons fonts acreditades.

    La polèmica ha tornat a esclatar, però cal reconèixer que aquest cop el detonant és un veritable escàndol. Tothom diu la seva. Des de defensors de Ribó, com l’empresari televisiu Toni Soler, fins a peculiars opinadors de l’àmbit més privatitzador del sector sanitari, tot esperant que els caigui algun peix amb aquestes llistes d’espera d’escàndol. El president de l’Instituto para el Desarrollo e Integración de la Sanidad –IDIS-, Juan Abarca, en declaracions a Redacción Médica, ha afirmat que «cualquier político que se dedique a la gestión pública y banalice el sufrimiento de los pacientes que están en lista de espera debe dimitir”.

    Per la nostra banda, la ciutadania empoderada i els moviments socials i marees, estem indignades i alçades.

    Què fa un “defensor del poble”?

    El veritable greuge és ell mateix en una tasca llarga i insostenible d’ineficàcia, cobertura dels errors i dels horrors de les Administracions i amb gran dedicació a digerir les malifetes perpetrades (per acció i omissió) pel Govern de la Generalitat i les seves conselleries.

    El Síndic de Greuges és una institució que ja arrossegava crítiques raonables: 6’3 milions d’euros de despesa anual, 22 tècnics assessors i una xifra al voltant de 40 persones treballant a la seu de Passeig Lluis Companys. Però sobre i per davant de tot, el seu titular, el senyor Rafael Ribó: més de 15 anys en el càrrec, des de juliol de 2004, amb un salari publicat de 138.000 €/any.

    Cal ni que sigui breument una petita il·lustració sobre la carrera política d’aquest senyor de la burgesia barcelonina. Ribó va estar adscrit a l’esquerra ecosocialista i va ser líder del PSUC, així com d’ICV. Prové de família conservadora -el seu pare va ser secretari econòmic de Francesc Cambó- i va ser diputat al Parlament i al Congreso.

    Una trajectòria per parlar-ne

    És una realitat pública i notòria entre els col·lectius i entitats socials que aquest peculiar “defensor del poble” de la gauche divine s’ha caracteritzat per la seva ineficiència demostrada. Els presumptes greuges a la ciutadania que ha tractat han estat majoritàriament entrats a tràmit sense cap tipus de resolució. Això de forma molt especial en tot allò relacionat amb salut i sanitat.

    Amic i molt comprensiu amb els Governs catalans (sobretot nacionalistes), ha adquirit un perfil públic de duresa impertorbable davant els greuges i fins i tot amb una falta d’empatia envers la ciutadania agreujada. El recurs d’empara al “defensor” es llegeix popularment com una darrera opció desesperada de casos gairebé perduts amb la quasi certesa de la seva inutilitat. El darrer cul de sac de la ràbia i la desesperació front allò viscut i percebut com a injust.

    I ara, què?

    Les declaracions de Ribó són, han de ser, un veritable punt final d’aquesta trajectòria. No resulta gaire entenedora tanta cruesa en boca d’un representant de la Institució que atén i vetlla pels interessos de la ciutadania més castigada, feble, necessitada (amb independència fins aquí de les raons jurídiques, o no). Aquest cop arriba a ubicar-se dins l’escàndol i la xenofòbia.

    Però a més el que diu és insostenible per mentida absoluta. Només podria explicar-se com una escapatòria fal·laç per defugir el tema i justificar el veritable desastre de la sanitat catalana actual (i en caiguda lliure). Potser no ho sabia, que era mentida? Deixa anar la seva greu acusació sense oferir ni referenciar cap dada, quelcom impropi en una autoritat pública d’algun rigor. Realment si amb tot l’equip i mitjans dels quals gaudeix no tenia coneixement, queda palesa la seva total incapacitat per exercir la tasca deguda i la única sortida decent és la dimissió personal o el cessament.

    Però si n’era conscient i sabedor, no pot estar ni un minut més al cap de la Sindicatura. Ja no és tan sols una qüestió d’eficiència, rigor o malbaratament de recursos públics, que també. És abans que res un insult al poble que figura que defensa, un missatge que ataca la solidaritat, la fraternitat, la convivència i els valors democràtics. De xenofòbia i menyspreu que no pot quedar impune.

    Fins aquí! Demanem la dimisió immediata. Necessitem un, o una Sindica de Greuges de veritat.

  • La realitat de les urgències de psiquiatria a l’Hospital del Mar

    Fa temps que es ve parlant de la necessitat d’una assistència a la salut mental més ètica i compromesa amb els drets ciutadans de les persones diagnosticades d’un trastorn mental.

    També, d’un temps aquí, s’està imposant un discurs que engloba dos valors de l’assistència sanitària, i que són fonamentals en la salut mental tal com s’entén avui dia. El primer és la continuïtat assistencial, que es refereix a la coordinació entre els diferents dispositius i serveis pels quals una persona passa. I el segon és l’atenció comunitària, que es refereix a l’assistència que es dóna en un àmbit no hospitalari, dins de la comunitat on la persona viu i conviu, i amb els recursos territorials multi i interdisciplinaris existents. En definitiva, una filosofia d’atenció centrada en les persones i en el manteniment de les estructures pròpies d’aquestes.

    Aquesta filosofia se suposa que és la que impregna l’últim Pla Director de Salut Mental i Addiccions que es va confeccionar i que marca les línies estratègiques i accions durant el període 2017-2020.

    Però la realitat que es viu a les urgències de l’Hospital del Mar xoca frontalment amb aquests propòsits i amb aquesta filosofia.

    La realitat que es dóna és la d’unes urgències desbordades molt freqüentment i mal equipades.

    Situacions reals que poden exemplificar això que exposem són l’existència d’agitacions (que definim sense entrar al detall i resumidament com crisis en les quals una persona perd el control sobre si mateixa i presenta molta inquietud, angoixa i risc d’agressió) de pacients a la sala d’espera on estan altres persones esperant a ser ateses, situacions de contencions físiques i mecàniques de pacients en estat d’agitació en boxes de 6m² sense finestres i on sovint hi ha un altre pacient en observació, situacions de pacients ingressats en observació durant hores en un despatx mèdic, situacions d’esperes llargues per ser atesos en un espai petit i tancat amb restriccions de mobilitat, situacions de pacients en espera de fer un ingrés hospitalari durant 3 o 4 dies, etc.

    Les causes d’aquestes situacions com succeeix sempre no són simples. S’assenyala habitualment com a causa el tancament de llits de les unitats d’hospitalització (cosa que va succeir precisament el 2018 a la sala de psiquiatria de l’Hospital del Mar). Aquesta pot ser una, però no l’única.

    Si de veritat ens prenem seriosament el marc d’una assistència ètica i de qualitat i que respecti els drets de les persones diagnosticades de trastorn mental, hem de parlar també dels mitjans materials i humans que es destinen i de les estructures que disposem per posar en pràctica l’atenció deguda.

    Hem de reconèixer que les estructures ara per ara són absolutament insuficients per respondre a una atenció de qualitat i ètica. Els boxes són petits i es doblen per atendre a dues persones en un espai de 6m² sense finestres, amb dos llits i una porta d’entrada i sortida. La sala d’espera resta tancada per una porta que només s’obre amb codi, és petita i facilita situacions de risc i de vulneracions dels drets dels usuaris en espera de visita (com la confidencialitat o la lliure mobilitat d’entrada i sortida). Els recursos humans destinats són insuficients moltes vegades, atès que les persones ateses sovint presenten situacions d’ansietat i inquietud intensa, consums de drogues i alteracions greus del comportament i la percepció que requereixen l’atenció presencial del personal, i si coincideixen 2 o 3 pacients amb aquestes característiques (i no és infreqüent) no es poden atendre d’una forma adequada, derivant la situació a situacions de risc. A més, com els espais són petits i els pacients resten moltes hores en observació o espera de llit per ingressar, surten als espais on estan els treballadors escrivint informes o atenent el telèfon, cosa que dificulta greument el treball, desgasta més i suposa un risc d’error mèdic important.

    Tot i que constatem l’enorme esforç que fan els treballadors que treballen a les urgències, observem que aquests dèficits tenen conseqüències que no es poden passar per alt, com la sobremedicació dels pacients atesos, el malestar psicològic dels pacients en observació quan passen moltes hores o el desgast físic i psicològic dels treballadors que atenen habitualment a urgències.

    I és que cal tenir en compte les característiques de les situacions que s’atenen a les urgències de psiquiatria. No només s’atenen persones amb un trastorn més o menys determinat i tractable mèdicament, sinó que s’atenen situacions d’elevada complexitat que inclouen amb molta freqüència persones en situació d’emergència social (en risc de desnonament, situacions de sensellarisme, situacions d’atur de llarga durada amb finalització dels ingressos econòmics, situacions de deutes econòmics inassolibles, situacions de migració amb nul suport social, situacions d’abusos o de maltractaments, etc.), amb una barrera idiomàtica i cultural important que dificulta qualsevol intervenció o persones amb consums de drogues que dificulten greument les intervencions. Per això, les ràtios de professionals, les estructures en què s’atén, la formació dels professionals que hi participen (inclosa la formació en drets de tot el personal, inclòs el cos de seguretat que participa amb freqüència a les atencions de situacions d’agitació) són fonamentals si el que es vol realment és atendre amb cura a persones altament vulnerables o en situació de vulnerabilitat, i que, com mostren diversos estudis, moltes vegades recorden posteriorment les atencions com experiències traumàtiques i que deixen seqüeles psicològiques.

  • Gairebé 90.000 persones més grans de 64 anys viuen soles a Barcelona, un nou màxim històric

    Al voltant d’una cinquena part de les persones que viuen a Barcelona tenen més de 64 anys. Aquesta xifra ha anat creixent des de començaments de segle i ha assolit un nou màxim històric durant l’any 2018, fins a les gairebé 350.000 persones. Així ho assenyala el nou informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), que afegeix un segon indicador a l’envelliment progressiu de la societat: unes 90.000 d’aquestes persones viuen soles a casa seva. Aquesta situació afecta majoritàriament a les dones i augmenta progressivament amb l’edat.

    Aquests màxims històrics són possibles gràcies a una esperança de vida per sobre dels 80 anys en homes i dels 86 en dones, però planteja també que aquesta situació suposa un repte per a la salut pública. De fet, la salut de les persones grans no només està influenciada per l’edat cronològica, sinó que es relaciona amb el seu entorn i les seves experiències al llarg de la vida i durant aquesta etapa. Per aquesta raó, conèixer les condicions en què viuen i el seu estat de salut és necessari per tal de desenvolupar l’estratègia de ciutat d’envelliment actiu i saludable que inclogui una visió de determinants de la salut i les desigualtats.

    L’informe anual de l’ASPB recull igualment que, entre les persones majors de 64 anys, el 29,7% dels homes i el 40,5% de les dones arriben a final de mes amb algun grau de dificultat. La solitud, l’aïllament i la manca de suports social influeixen de manera negativa en la salut, i són especialment determinants en les persones grans. La percepció de soledat és superior entre les dones: el 16,6% dels homes i el 30,5% de les dones han trobat a faltar companyia sovint o algunes vegades. I encara fixant-se en aquestes persones majors de 64 anys, l’informe recull que el 42,4% ha assistit a alguna activitat organitzada en grup durant l’últim any, més els homes que les dones (46% vs. 40%). Globalment, les condicions de vida i l’estat de salut de les persones grans és pitjor entre les dones, que a més a més també presenten un consum de fàrmacs més alt.

    Durant la presentació de l’informe han explicat que per tot plegat, l’envelliment saludable és cada any un repte major, que en el cas de la ciutat de Barcelona s’afronta amb la promoció de la salut física, mental i social, la participació en la xarxa de Ciutats Amigues de la Gent Gran i la millora de les condicions de vida. En aquest sentit, també ressalten, l’ASPB col·labora amb altres institucions i entitats socials i veïnals per desenvolupar intervencions en l’àmbit de la salut comunitària en el marc del programa Barcelona Salut als Barris (BSaB), en marxa des de 2007. Les Escoles de Salut de la Gent Gran, el Programa Activa’t als parcs, Baixem al carrer o el Gran circ, en són exemples. Igualment, l’Ajuntament ha aprovat recentment l’Estratègia sobre canvi demogràfic i envelliment, coordinada per l’àrea de Drets Socials, i que recull 77 accions a desenvolupar en els propers anys.

    Descens dels embarassos juvenils

    Pel que fa a la salut sexual i reproductiva, l’informe anual de l’ASPB destaca positivament la baixada dels embarassos i avortaments en les dones adolescents de 15 a 19 anys a la ciutat, una tendència que s’observa especialment als districtes de Ciutat Vella i Nou Barris. En aquest sentit, cal recordar que l’ASPB ha impulsat des de 2006 el programa SIRIAN a 16 barris prioritzats per BSaB que ara milloren els indicadors. Aquesta intervenció pretén reduir els embarassos no desitjats i augmentar els coneixements sobre contracepció amb entrevistes personals de consell. Es fa amb la col·laboració dels agents comunitaris, l’atenció primària de salut i social, i els serveis d’atenció a la salut sexual i reproductiva de la zona. Entre 2017 i 2018 el servei va atendre més de 1.900 dones i més de 450 homes.

    En relació amb les infeccions de transmissió sexual, mentre a Barcelona el nombre de casos de VIH i la incidència de la Sida disminueixen, es pot observar també que es manté la tendència a l’augment d’altres infeccions de transmissió sexual (ITS), particularment la clamídia, la sífilis i la gonocòccia. Aquesta tendència s’observa des de 2015 i és similar a la registrada en altres ciutats d’Espanya, Europa i dels Estats Units. En part està associada a les millores en la detecció i en els sistemes de vigilància d’aquestes infeccions en els últims anys, però a la vegada reflecteix un increment real relacionat amb canvis en les conductes sexuals. Per exemple, a Barcelona entre el 40% i el 60% de les persones amb un diagnòstic de clamídia, sífilis o gonocòccia l’any 2018 no havien utilitzat el preservatiu en l’última relació sexual.

    En el cas de Barcelona, la vigilància epidemiològica d’aquestes malalties, que són de declaració obligatòria, la fa l’ASPB i requereixen la instauració de mesures de tractament en les persones diagnosticades i de control de la transmissió en les persones amb qui hagin tingut relacions sexuals. Els professionals de la salut estan cada vegada més sensibilitzats i formats per detectar possibles riscos i ofereixen proves de diagnòstic precoç davant la sospita d’infecció. Igualment les proves disponibles actualment són més senzilles, eficients i accessibles tant en l’àmbit assistencial com en el comunitari.

    Reforç de la prevenció

    En el marc de l’Estratègia compartida de salut sexual i reproductiva de Barcelona (ESSIR) es duen a terme diferents accions dirigides a prevenir les ITS i donar accés a mètodes preventius i serveis de qualitat. Igualment, des de l’ASPB es duen a terme accions de prevenció, vigilància i control. Entre elles, la promoció de la salut sexual a les escoles amb el programa Parlem-ne, no et tallis!, la publicació d’una guia sobre els criteris de qualitat de les intervencions d’educació afectiva i sexual a les escoles, la prevenció i detecció d’ITS als Centres d’Atenció i Seguiment de drogodependències (CAS), amb tallers de prevenció i programes de cribratge, i el programa d’intercanvi de xeringues per reduir el contagi per aquesta via. El CAS Sants compta també amb un programa d’atenció al ChemSex (consum de substàncies associades a les relacions sexuals) i, específicament pel que fa a la detecció i diagnòstic accessible, l’ASPB ofereix les proves de VIH i altres ITS mitjançant dos programes a través d’aplicacions de cites que es van posar en marxa els anys 2016 i 2018.

    • Tot i així, i davant els resultats que demostren que algunes d’aquestes infeccions mantenen la seva tendència a l’alça, l’ASPB reforçarà aquest 2020 mesures de prevenció i sensibilització.
    • Campanya de sensibilització: en el marc de l’ESSIR es posarà en marxa una campanya ciutadana de sensibilització vers les ITS.
    • Promoció de la salut a l’escola: l’ASPB continuarà impulsant el programa Parlem-ne no et tallis! per ampliar-ne la cobertura. Durant el 2018, el programa s’ha desenvolupat en 68 centres de secundària (el 30% del total), la qual cosa suposa que ha arribat a 5.027 alumnes. La cobertura ha estat superior als barris en situació més desfavorida.
    • Prevenció combinada amb la incorporació de la PrEP (Profilaxis Pre-Exposició): la PrEP és una eina essencial en la prevenció del VIH i es presenta com una oportunitat en el control i prevenció de les ITS. Amb l’aprovació del seu finançament pel Sistema Nacional de Salut es dispensarà a grups específics amb elevat risc d’infecció pel VIH i es monitorarà el procés.
    • Ampliació del programa de ChemSex: la Unitat de Malalties de Transmissió Sexual de Drassanes i el Servei d’Atenció i Prevenció a les Drogodependències de l’ASPB estan treballant per oferir un programa pilot d’atenció conjunta. El programa s’ha plantejat de forma coordinada amb les entitats que ja treballen en ChemSex i inclourà atenció a la drogodependència, atenció a les malalties infeccioses i tallers de reducció de danys.
    • Estudi de les parelles sexuals: l’any vinent es posarà en funcionament una nova aplicació per a la realització d’un estudi de contactes des de l’àmbit assistencial, amb l’objectiu de millorar la col·laboració entre els serveis assistencials i de salut pública.

  • L’INSS reconeix com a malaltia professional el càncer de pulmó d’un treballador de Metro que va estar en contacte amb amiant

    L’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) ha reconegut per primer cop la situació d’incapacitat permanent en grau d’absolut, derivada de contingència professional per exposició a l’amiant a un treballador, actualment jubilat, afectat de càncer de pulmó, que va prestar serveis a Metro de Barcelona entre els anys 1975 i 2011, 32 anys. Es tracta de la primera resolució de l’INSS que atribueix a la presència d’amiant al suburbà de la capital catalana l’origen de la situació d’incapacitat permanent d’un treballador de Metro.

    El cas del treballador, de nom Antonio, forma part d’un conjunt de 8 expedients oberts per diverses situacions vinculades amb la presència d’amiant a Metro de Barcelona. Entre aquests hi ha un cas d’Incapacitat Absoluta. Quatre casos més de treballadors morts per malalties vinculades amb l’amiant, 3 fruit de càncer de pulmó i un per una afectació a la pleura. Un càncer de pulmó que està recorregut per l’empresa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), 2 asbestosis, una de les quals està pendent de reconeixement administratiu, segons ha explicat, en roda de premsa, Jaume Cortés, advocat del Col·lectiu Ronda encarregat dels procediments legals.

    l’Antonio, present a la roda de premsa, ha explicat: “durant 32 anys vaig estar treballant als túnels, fins que ja jubilat, a rel d’unes molèsties en forma de tos, em vaig visitar i em van trobar primer una taca als pulmons que després s’ha diagnosticat com a càncer de pulmó”, ha dit. Després de la notícia, la lluita d’aquest antic treballador de Metro és aconseguir que es reconegui legalment la seva malaltia professional, fruit d’haver treballat en contacte, per exemple, amb la pols d’amiant que s’ha demostrat que desprenien els frens dels trens. “Vull que es reconegui plenament l’existència de la malaltia i tot el que comporta, especialment perquè així l’empresa doni proteccions als meus companys”, ha explicat amb gran aplom.

    Segons l’advocat, el fet que l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) reconegui que el càncer de l’Antonio està vinculat amb el fet que va treballar en contacte amb amiant obre el ventall de les possibles afectacions. Fins ara els treballadors als quals s’ha diagnosticat afectacions als pulmons eren operaris de l’àrea de manteniment, que havien treballat directament en contacte amb l’amiant dels frens. El nou cas obre la porta a més afectacions, per exemple, entre els treballadors de manteniment. L’Antonio ha explicat que durant tots els anys que va treballar “als túnels”, a més de la pols que hi havia a les vies, també operaven amb peces d’Uralita per treballar en cel·les

    Cortés ha considerat que el primer efecte de la resolució oficial afectarà la credibilitat de l’empresa i de l’Ajuntament de Barcelona, que sempre han negat que hi hagués afectats per la presència a les instal·lacions de productes prohibits com l’amiant.

    Llarg recorregut judicial

    El procés que s’obre a partir d’ara és llarg. La resolució que afecta l’Antonio, pot ser recorreguda per l’empresa, que en segon terme pot arribar fins al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Si finalment l’alt tribunal català reconeix la malaltia com a professional, els advocats dels treballadors poden denunciar legalment l’empresa per no haver proporcionat mecanismes de protecció al treballador. La denúncia pot ser recorreguda també fins al TSJC. Si el resultat és favorable als treballador, llavors es podria denunciar també per danys i perjudicis i reclamar també un increment de la pensió per a l’afectat. “Aquests procediment ja els hem viscut en casos semblants que afecten a treballadors en contacte amb l’amiant en empreses com Uralita o Rocalla”, ha dit el defensor dels treballadors.

    Hi ha un tràmit que es podria obviar i és el reconeixement de la malaltia professional en els 4 casos de treballadors de Metro que van morir, 3 per càncer de pulmó i 1 per càncer de pleura. Segons el lletrat de Ronda, la llei espanyola ja deixa clar que en cas de mort, si abans s’ha documentat, com ha passat a Metro, que els operaris finats havien estat en contacte amb amiant, es considera automàticament que aquests operaris tenien malaltia professional. No obstant això, en algun cas el jutge no ho ha considerat així i s’ha hagut de recórrer la seva decisió, ha reconegut Cortés.

    Tot i les diverses resolucions que es van produint, Metro de Barcelona segueix negant que els treballadors amb les malalties objecte de denúncia hagin estat exposats a l’amiant. Això fa pensar tant al comitè d’empresa com als seus serveis jurídics, que els processos duraran, pel capbaix entre 4 i 5 anys fins que, com ha passat amb altres empreses, hi hagi sentències definitives.

    Cortés ha fet una crida a Metro perquè no allargui el problema. “Si fa un any fèiem una roda de premsa aquí per denunciar els primers casos, avui parlem de 8 expedients, amb un que ja té el reconeixement de l’INSS, i en poc temps la xifra d’afectats es pot multiplicar”, ha dit.

    Un dels problemes amb els quals s’enfronta el comitè d’empresa de Metro és el fet que la majoria dels casos que es produeixen afecten antics treballadors amb els quals no tenen contacte directe, ja que el contacte amb l’amiant pot aparèixer en forma de greus malalties fins 20 anys després d’haver-hi estat en contacte.

    Metro de Barcelona va retirar tot l’amiant dels antics trens i ha substituït els vagons per altres ja nets per partícules d’amiant, però fa poc es va descobrir que a les instal·lacions fixes també hi havia amiant. Segons Ángel Muñoz, del comitè d’empresa, s’han retirat fins a 300 tones de productes amb traces d’amiant, que estaven a les estacions o als passadissos del Metro de Barcelona. S’ha fet un inventari de peces que podrien tenir amiant i quan n’apareix alguna es tracta per empreses especialitzades.

    TMB sempre ha negat que la presència d’amiant al metro causés afectacions de salut. L’empresa també s’ha negat a reconèixer l’exposició de la globalitat de la plantilla. Aquesta continua sent la principal demanda del comitè d’empresa, que durant el 2019 ha convocat nou vagues per la crisi de l’amiant.

  • Ni un se’n salva: la vulneració dels drets sexuals i reproductius de les dones desglossada en un informe

    6 de cada 10 persones asseguren no haver sentit mai a parlar dels Drets Sexuals i Reproductius. Un 71% assegura haver-se sentit menystinguda durant l’embaràs o part. El 38% s’ha sentit jutjada o quan ha anat a demanar una pastilla anticonceptiva. Un 40% creuen tenir poca informació sobre com accedir a un avortament. Un 30% creu que el lloc on viu dificulta l’accés als serveis de salut sexual.

    Aquestes dades surten d’una enquesta realitzada per L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius a més de 300 dones per donar pas a l’Informe de L’Observatori, el primer document específic sobre l’estat dels Drets Sexuals i Reproductius a Catalunya construït des de les denúncies de la pròpia ciutadania.

    Des del dret a l’avortament, el dret a rebre atenció sanitària, el dret a rebre anticoncepció d’urgència, el dret a una reproducció assistida o el dret a una educació sexual fins a la denúncia clara cap els fonamentalismes, els tractes discriminatoris a dones amb trastorns per consum de substàncies o el finançament públic a entitats i col·lectius anti-drets. Aquests són alguns dels casos que l’Observatori ha rebut des de l’octubre de 2018 i que ara s’han desenvolupat en aquest informe. Un informe que vol ser “una caertografia de les vulneracions en territori català”:

    Sílvia Aldavert, de L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, assenyala com a nexe d’unió de tots ells la violència institucional. Durant la presentació de l’informe ha expressat que cal «canviar el paradigma d’atenció i de servei públic» i que, aquest canvi, «ha d’estar fonamentat en els drets humans de les dones i de les persones i ha de tenir una perspectiva feminista per poder posar la vida al centre».

    En aquest sentit, l’informe apropa relats personals perquè per Aldavert, «la informació quantificada és important però cal centrar-nos en les vivències de les desigualtats per entendre el seu recorregut i resoldre les vulneracions de tots els drets sexuals i reproductius (DSIR)».

    Vols avortar? Busca’t un centre sense objectors de consciència i torna d’aquí tres dies

    Montse Cervera fa molts anys que forma part de la Campanya pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït. Si reconeix que des dels inicis de la seva lluita s’ha avançat, les mancances segueixen sent moltes i molt greus. «Tot i les denúncies continuen havent-hi casos i molts per falta de formació en tots els circuits dels professionals de la salut: un avortament no és treure’t una piga, quan decideixes fer-ho, necessites un procés ràpid», ha opinat Cervera.

    La falta de formació, els objectors de consciència o els requisits legals de l’espera de 3 dies «per pensar-t’ho» són algunes de les vulneracions que pateixen les persones que volen avortar. Per tot això, el pitjor que et pot passar és adonar-te d’un embaràs en dissabte i tenir un viatge previst. El cas que Cervera ha explicat durant la presentació ha estat el d’una dona no racialitzada de 38 anys. Després de fer trucades per informar-se i visitar dos centres de primària i a dos centres hospitalaris només va rebre informació contradictòria i incorrecta sobre el procés a seguir.

    Finalment, la setmana següent va al seu centre de primària i per fer el tràmit correctament, com estipula i obliga la llei, ha d’esperar els 3 dies de reflexió. Aleshores li comuniquen que haurà d’esperar més perquè per aquelles dates no hi ha ni un sol ginecòleg que no sigui objector de consciència.

    Dona i migrada, doble vulneració

    I aquests casos es magnifiquen entre les persones embarassades que no tenen targeta sanitària. Si bé la llei marca que d’urgència els menors i les dones i persones embarassades han de ser ateses, no sempre acaba sent així.

    Rosario Mendieta, membre de la Marea Verda de Barcelona, assenyala el racisme institucional com el culpable de la vulneració i la manca de drets que pateixen les persones migrades. Actualment s’està treballant en la Taula de Treball sobre l’Accés a l’Atenció Sanitària per menors de 18 anys, dones i persones embarassades vulguin seguir o interrompre el seu embaràs. Així, si bé la campanya està vinculada al dret a l’avortament, té més a veure amb la situació en la que es troben les dones embarassades sense targeta sanitària.

    La Taula exigeix una reforma de lectura única que incorpori un apartat per blindar l’atenció sanitària a aquests col·lectius. Una llei que data del 2017 però que, tot i ser suspesa durant un temps pel Tribunal Constitucional, ja hauria d’estar publicada.

    «La nostra demanda parla de model, de quin tipus de serveis públics volem: estem exigint una instrucció i una reglamentació que a més de legislar també faci una modificació sobre com s’aconsegueix l’accés a la targeta sanitària», explica Mendieta. Assenyala que es tracta d’una política de fons: «l’accés a la targeta sanitària ha de poder estar garantit per a totes… I no valen excuses. El turisme sanitari és una cosa i l’universalitat una altra».

    Falta d’informació o objecció de les farmàcies que vulneren l’anticoncepció d’urgència?

    L’anticoncepció d’urgència és la forma més segura d’evitar fins a un 95% els embarassos que es produeixen per no protecció o per fallada en el mètode que s’està utilitzant. «Tot i ser molt segur, ens trobem que hi ha molt desconeixement», explica Eva Vela, de la Federación de Asociaciones de Matronas de España (FAME) i coordinadora d’un ASSIR (unitats d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva).

    Durant la feina que ha dut al primer informe de l’Observatori, Vela destaca que la «immensa majoria de les denuncies han estat sobre com s’havia de recollir aquest medicament a oficines de farmàcia». Un dels casos paradigmàtics que s’han trobat és el d’una noia de 16 anys (a nivell de salut ja major d’edat) que s’adreça a una oficina de farmàcia sense necessitat de recepta i es troba que la persona que l’atén la comença a interrogar. «Ella es sent jutjada i, per haver fet una presa anterior d’aquesta pastilla, en comptes de rebre l’ajuda se li nega el tractament. Els motius que li donen són dos: per ser menor i per haver pres una altra. Li al·leguen que ha d’esperar 6 mesos cosa que és totalment falsa», explica Vela.

    Segons la investigació posterior que han fet, Vela assegura que això no passa en un sol centre. A més, relata que el desenvolupament probable d’aquest tipus de vulneracions a serveis públics, «perquè els serveis de farmàcia ho són», és que finalment aquesta «persona ja vulnerabilitzada, com se li nega el tractament, ja no anirà en lloc més, s’espanta, no pren el tractament i es produeix un embaràs que es podria haver evitat molt probablement».

    Es presenta l’Informe 2019 de L’Observatori, el primer document específic sobre l’estat i la qualitat dels DSIR a Catalunya construït des de les denúncies de la pròpia ciutadania / Carla Benito

    Reproducció Humana Assistida en dones LGTBI+… desplaçaments i espera

    Elena Longares forma part de LesBiCat i de la campanya Feminista pel Dret a la Reproducció Assistida. Denuncien que fins fa ben poc parelles de dones o dones sense parella estaven sense accés al servei. Ara es troben que, «com no hi ha una bona difusió, els ASSIR desconeixen el protocol i la via que hem de seguir… Si no hi ha difusió les usuàries finals no tenen un accés fàcil», explica Longares.

    Un altre dels problemes és la centralitat de Barcelona que dificulta encara més l’accés. Longares i la seva parella fa tres anys que van iniciar un procés que les desplaça sovint a Barcelona molt d’hora al matí suposant un alt cost no només econòmic. «No fer ús de mètodes més fàcils fa que hi hagi una llista d’espera molt llarga per accedir-hi: a l’abril érem 900 persones pendents».

    L’informe indica que, «tenint en compte que la nostra societat actual viu sota el mandat de l’heteronormativitat obligatòria, la majoria de serveis d’atenció a la salut sexual i reproductiva estaran també dissenyats i encarats a aquesta. Concretament, el col·lectiu LGTBI s’enfronta a certs obstacles en matèria de DSiR que constitueixen la seva vulneració i de discriminació del col·lectiu”. Així, Longares parla d’una atenció principalment patologitzadora: “el cos es posa en qüestió i es vulnera amb preguntes que no tenen a veure amb la reproducció». Longares va haver d’aguantar preguntes com ara ‘des de quan saps que ets homosexual’, altres comentaris masclistes i també gordofòbics.

    «Si tens una drogodependència, no pots ser mare»: les violències que es troben les dones que consumeixen

    La Marta té 30 anys i viu a Calafell. Té una filla de 5 anys vivint amb una família d’acollida i fa poc s’ha tornat a quedar embarassada. El seu company no consumeix. Ella vol ser mare i els professionals del CAS (Centre d’Atenció i Seguiment a les drogodependències) li van iniciar un tractament de metadona. Després de la coordinació entre el CAS, ginecologia i obstetrícia i d’un seguiment intensiu durant tot l’embaràs ha nascut un nen sa. S’ha acordat que pot mantenir la seva custodia amb seguiment de la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència). És més, recuperarà la seva nena que fins ara vivia a una casa d’acollida.

    Aquesta és la història que ens explica Ana Isabel Ibar, de la Sub-direcció General de Drogodependències. «No considerar-la bona mare, no tenir en compte el seu criteri, la seva situació… Totes aquestes vulneracions de DSIR se les troben molt sovint les dones que consumeixen», denuncia Ibar que, al mateix temps, celebra l’informe de l’Observatori. Creu que és essencial treballar colze a colze entre l’associació de drogodependències i ginecologia per garantir aquests drets i que, una part de tot això, «comença sabent que està passant i l’observatori és una eina clau».

    L’Observatori indica una manca d’accés a anticonceptius de llarga durada, als recursos de salut i d’acompanyament postpart, manca d’acompanyament al “dol perinatal” quan es retira l’infant, resistències dels serveis de salut a permetre l’alletament (malgrat que el consum d’algunes substàncies sigui compatible), vulneració del dret a la confidencialitat i a la intimitat (en demanar informació sobre el seu consum davant d’altres persones), estigmatització i visió punitiva, infantilització de les dones associant el consum de drogues amb la incapacitat de fer de mares, manca de potenciació de les capacitats preservades de les dones i poc, o un nul, anàlisi en relació amb altres causes que pugui patir la dona com ara pobresa o violència.

    Contra el «Nena, el teu cos serveix per reproduir-se», educació sexual feminista a les escoles

    L’úter és on es desenvolupa el fetus durant l’embaràs i la vagina és un passadís elàstic on s’introdueix el penis durant la unió sexual. Aquesta afirmació la van trobar en un llibre de ciències naturals de sisè de primària d’una escola pública membres de la Comissió de Coeducació, Gènre i Feminismes de les Escoles Públiques de Gràcia. Esther Murillo, la seva coordinadora, denuncia que trobar-se aquestes informacions és una clara vulneració del dret a l’educació sexual.

    Davant aquesta descripció que per Murillo «és biologicista i finalista i situa el cos de la dona només en la reproducció» que, a més, «sempre depèn d’un òrgan masculí», l’Observatori va demanar a l’editorial que retirés el llibre, cosa que encara no ha passat.

    Una de les altres denuncies que han tramitat ha estat respecte les informacions al voltant de la vacuna del papiloma. Un tríptic que es repartia a les escoles per part de l’Agència de Salut deia que «la vacuna només protegia en front algunes de les soques mes freqüents i donava consells per prevenir». Si bé aquesta informació va ser retirada sota demanda, per Murillo respon a una medicalització del cos de les dones i de les nenes. «Si aquesta malaltia la transmeten els nois, perquè no es fa cap intervenció sobre els seus cossos? Aquell tríptic responia a l’heteronormativitat perquè només contempla els cossos de les dones i no treballava en la responsabilització en nois i noies».

    Si no tens recursos i vols interrompre el teu embaràs, Déu t’acull durant uns mesos perquè no avortis

    Sovint es parla de grups ultracatòlics que esperen a les portes de les clíniques on es practiquen avortament per increpar les dones que s’hi visiten. El cas que va destapar la CUP de Tarragona i Cau de llunes l’octubre de 2018 encara va més enllà.

    Llar natalis és una residència d’acollida propietat de la Fundació Obra Pia Montserrat que es ven com una obra caritativa de suport a dones embarassades en risc d’exclusió social. Més enllà del problema dels fonamentalismes quan parlem de drets sexuals i reproductius i de dones, la denuncia va fer-se ressò perquè Llar Natalis rebia finançament públic de l’Ajuntament de Tarragona, el Consell Comarcal del Tarragonès i la Diputació de Tarragona. A més a més, Llar Natalis rebia usuàries de serveis socials. I per si això fos poc, la Fundació es troba en un emplaçament que durant la dictadura franquista feia de presó de dones.

    Laia Estrada, de la CUP de Tarragona, denuncia que «s’està oferint un servei suposadament professional i dient que és públic però del què es tracta és d’evitar que avortin per un motiu estrictament religiós». Com expliquen al web de l’informe, va dirigit a dones embarassades sense recursos i sense teixit familiar o social i que volen practicar-se interrupció voluntària de l’embaràs. «Derivades des de Serveis Socials, la Llar Natalis les acull per tal de dissuadir-les mitjançant estratègies com el síndrome post-avortament i reforçant mites, amb l’objectiu que les dones se sentin penedides i continuïn amb l’embaràs». A més, Estrada explica que «és un servei que només compta amb 1 treballadora social i la resta són monges sense cap mena de titulació».

    La Llar Natalis, per Estrada, «és l’altra cara de la moneda del Proyecto Raquel. Un projecte que té com objectiu garantir un procés de sanació per aquelles dones que han decidit avortar». A l’estat espanyol, explica Estrada, aquest projecte compta amb el suport de la conferència episcopal i serveix perquè dones que han avortat, a partir de la clausura puguin reconciliar-se amb Déu gràcies a la reflexió amb cites bíbliques».

  • La Plataforma Aturem la Llei Aragonès protesta davant la Delegació de la Comissió de la UE contra una llei que «atempta contra els drets humans»

    Cada 10 de desembre se celebra el Dia Internacional dels Drets Humans, coincidint amb l’aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, promulgada el 1948. Va ser dos anys després de la seva aprovació, el 1950, que l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar el 10 de desembre com el Dia mundial dels Drets Humans.

    71 anys després d’aquesta data, desenes d’entitats en defensa dels Drets Humans s’han aplegat a les portes de la seu de la Delegació de la Comissió de la Unió Europea a Barcelona convocats per la Plataforma Aturem la Llei Aragonés i Marea Blanca. L’objectiu de la trobada ha estat denunciar «l’agressió tant greu com premeditada que suposa la Llei Aragonés a la nostra sanitat, educació, i tots els serveis socials convertits en objecte de desig dels mercats».

    Avui s’han realitzat diverses accions arreu del territori de l’Estat espanyol i a Barcelona s’ha aprofitat la jornada per protestar contra la llei que podria suposar externalitzacions dins els sectors públics i que es considera que «atempta profundament contra els drets humans», ha apuntat  Toni Barbarà, de Marea Blanca Catalunya. «Hem vingut aquí a dir al govern que li dóna suport que s’equivoca i que passarà factura», ha afegit, just abans de la lectura del manifest.

    Aquest text, elaborat de manera conjunta pels membres de la Plataforma i que han presentat a la Delegació de l’estament Europeu, assegura que patim «veritables epidèmies que incrementen i degraden la nostra societat: desigualtats, pobresa extrema, exclusió i discriminació, violència de gènere, escalfament global, autoritarisme, xenofòbia, injustícies socials». A més, s’han centrat en posar especial èmfasi en l’afectació dels Serveis Públics que «són un instrument fonamental per reconduir una situació que està sent insostenible i que empitjora, dia a dia, tant a nivell global com local».

    I d’aquesta globalització és on la Plataforma justifica la concentració a les portes de la comissió de la Unió Europea: «la sanitat, l’educació, les pensions, els serveis socials, la dependència, la reinversió són cada cop més objectiu de l’externalització i mercantilització més impune, recolzant-se precisament en estratègies de la Unió Europea que promulguen Directives cada cop més depredadores de l’espai públic», declaren. Al mateix temps denuncien «agressions per parasitació i atac a la gratuïtat, universalitat i qualitat dels serveis públics destinats a garantir els drets fonamentals de totes les persones».

    La Plataforma Aturem la Llei Aragonés al·lega que aquest «deteriorament està particularment afectat per un retrocés sistemàtic de la inversió pública» i que es materialitza a través de la Llei de Contractes de Serveis a les Persones coneguda popularment com a Llei Aragonès. La lectura que des de la Plataforma en fan és que aquesta llei, «que diu emparar-se en les Directives Europees 23 i 24/14», vol «avalar i estendre l’externalització i privatització de tot tipus de serveis públics ofertats al sector empresarial i lucratiu, amb el conseqüent efecte i desmantellament del sector públic fins arribar a qüestionar la seva mateixa existència»

  • Per no perdre la qualitat: propostes per fer front a les llistes d’espera

    Primer i molt important, després d’analitzar les diverses causes que poden produir llistes d’espera, hem de comprendre que per disminuir els temps d’espera i millorar l’accessibilitat al sistema sanitari públic d’una manera perllongada i sostenible no són convenients els «plans de xoc», és a dir, l’augment de l’oferta aïllada i menys si aquesta és indiscriminada en el sistema o concentrada en els centres amb més esperes, sense una anàlisi profunda de la causa de les esperes. Si els plans de xoc han de sostenir-se en el pagament per activitat als professionals o de recórrer a la sanitat privada, aquests plans de xoc són contraproduents i està demostrat que tenen un efecte rebot augmentant la demanda (i per tant la llista) encara que a curt termini puguin disminuir una mica el temps de resolució. El camí per abordar les llistes d’espera és complex i es basa en una bona anàlisi de les causes i en una actuació a tres nivells: el de la planificació territorial i la forma de pagament, els plans de gestió globals de llistes, que afecten tota l’organització i els recursos de cada centre sanitari i la modificació de pràctiques clíniques ineficients,

    Necessitat de canvis en la planificació i la gestió dels serveis sanitaris

    Per planificar bé els serveis sanitaris en el territori i assegurar que aquests respondran amb qualitat a les demandes dels ciutadans, és millor un model que estudiades les necessitats en salut, integri en una mateixa gestió territorial: l’assistència primària, l’hospitalària i la sociosanitària, de manera que s’atengui la necessitat en el nivell òptim, el més proper possible al ciutadà i més eficient per a la salut. Això vol dir: història clínica única, protocols i guies clíniques unificades, proves diagnòstiques no duplicades i bon diàleg i coordinació entre nivells assistencials.

    Un altre canvi important per millorar és el pagament als serveis sanitaris no per activitat realitzada sinó pagament capitatiu com ja s’ha dit, per nombre d’habitants i les seves característiques demogràfiques. Aquesta anàlisi pot concretar-se en taxes recomanades de determinats. En aquest procés de planificació i gestió dels serveis sanitaris d’un territori cal donar cabuda a la participació activa dels ciutadans mitjançant mecanismes explícits de representativitat de la comunitat.

    Necessitat de plans de gestió globals de les llistes d’espera

    Per fer front amb eficàcia a les llistes d’espera primer hem de tenir la informació veraç, al dia, per centres sanitaris i agregada en l’àmbit autonòmic, depurant periòdicament aquestes llistes, així podrem gestionar la demanda.

    Per fer front a les necessitats marcades per la planificació i la demanda potser haurem d’incrementar l’oferta: d’hores de quiròfan, de visita, de proves diagnòstiques, etc. Per això caldrà assegurar tots els dispositius i recursos necessaris: quiròfans, sales de reanimació postquirúrgica, servei d’esterilització, major nombre de llits, que es pot aconseguir disminuint l’estada mitjana o centres de convalescència, augment de la cirurgia sense ingrés, etc. Poden també aconseguir-se més hores d’oferta augmentant l’activitat de tardes (sense pagament per acte).

    Necessitat de millora de la gestió clínica

    S’haurà de reduir la variabilitat mèdica en les indicacions mitjançant l’elaboració conjunta, hospital-atenció primària-pacient, de guies clíniques de les patologies i els processos més freqüents. Guies basades en la millor evidència científica del moment i en tot cas en el consens.

    Una altra mesura eficaç serà la de prioritzar l’ordre de la llista, a més de per antiguitat, per criteris de necessitat sanitària i social, és a dir per gravetat i per criteris socials associats. Aquest seria un bon camí, si se segueixen els criteris per programar la cirurgia, per evitar les faltes d’equitat en l’accés ja comentades. Però l’experiència demostra que tant les guies clíniques com els criteris objectius de priorització poden ser poc utilitzats per part d’alguns professionals, això requerirà auditories periòdiques als centres sanitaris i potser lligar el compliment d’aquests protocols, aquí sí, a incentius anuals als bons professionals.

    Veiem doncs que tot el conjunt d’aquestes mesures requereix canvis profunds en la planificació i la gestió de sistema sanitari, en l’actitud i la pràctica clínica dels professionals, en definitiva, la manca de qualitat actual de sistema, pel que fa a accessibilitat es refereix, és una oportunitat per millorar el nostre sistema públic de sanitat i amb això la satisfacció dels pacients i dels professionals.

     

    Aquest article resumit i una mica modificat té com a base la comunicació en el Col·loqui Internacional de Geocrítica (2008) “Deu anys de canvis en el Món, en la Geografia i en les Ciències Socials, 1999-2008”. Actes del X Col·loqui Internacional de Geocrítica, Universitat de Barcelona, ​​26-30 de maig de 2008.

  • «El sistema de salut té marge per millorar els circuits organitzatius i alleugerir la càrrega de la professió infermera»

    A principis de novembre es celebrava la tercera trobada del Fòrum de Diàleg Professional. Aquí es va concloure el primer full de ruta de polítiques de professionals de salut de Catalunya amb un resultat de 17 reptes professionals de present i futur, 46 línies de treball prioritzades i 185 accions definides pels pròxims quatre anys. En aquesta trobada, com ja és costum, han participat representants de 80 entitats de la salut i agents del sector de la salut, des de col·legis professionals, agrupacions de pacients, societats científiques, organitzacions sanitàries i docents, sindicats i representants del Departament. Entitats que durant els darrers mesos han estat treballant per definir aquestes mesures.

    En el cas d’infermeria, en la primera trobada d’aquest fòrum es dibuixaven les seves mñultiples necessitats. Una de les denúncies deixava clar que la sanitat catalana necessita un 40% més d’infermeres per assolir la mitjana dels països avançats. I és que els Centres d’Atenció Primària i els hospitals haurien d’incorporar 17.753 professionals si es vol complir les xifres de l’OCDE.

    Sobre això, categories professionals, prescripció infermera i altres temes conversem amb Núria Cuxart, degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya.

    Quins canvis veieu des de la primera a aquesta tercera trobada del Fòrum de Diàleg Professional? Quins guanys heu adquirit el col·lectiu d’infermeria?

    La cimera el què fa és plantejar 17 reptes i té el valor que per primera vegada planteja seriosament una metodologia que després permetrà establir polítiques amb valor professional.

    La cimera ha aconseguit que 60 entitats vinculades en el sector salut siguem capaços de concretar el contingut d’aquests reptes. S’ha hagut de fer amb una metodologia molt acurada perquè veníem de la universitat, del món sindical, del món científic, del món professional… Al final s’ha dedicat un punt sencer a la professió infermera. També hi ha un a la medicina familiar i comunitària i aquí fem una crítica concreta. No perquè se li dediqui un punt a la medicina, sinó perquè justament la medicina familiar i comunitària no s’entén sense la participació infermera ni sense un plantejament cooperatiu de tots els professionals. El primer dia que la consellera de salut va fer aquesta proposta jo vaig demanar que fóssim honests amb el diagnòstic perquè si no, no ens sortirien les estratègies.

    Coindicim amb el diagnòstic al 100%? Potser no, però sí que és cert que s’ha fet un esforç perquè el diagnòstic fos el més honest possible. Veurem en el desplegament d’aquests 17 reptes si el diagnòstic era bo o no i si entre tots som capaços de tirar endavant.

    La sensació és escèptica, aleshores?

    En general la cimera ha estat una bona cosa. A la cimera el Departament de Salut deia que sí que s’ha aconseguit un consens amb els continguts dels reptes però que calia implementar-ho. Jo vaig sortir dient que ja tenia molt valor haver pogut consensuar-ho perquè som entitats de vessants molt diferents on totes tenim prioritats. Les universitats mira com estan. Amb els rectors fent pronunciaments constants que estan arruïnats i que no tira. Per ells el finançament de l’ensenyament universitari és absolutament prioritari. Per mi no ho és? Sí, clar que ho és. Però si he de triar, potser em decanto per un punt que tingui més a veure amb la professió infermera.

    També trobo que la cimera es mulla amb la definició de rols dels diferents professionals. Per primera vegada entenem com a professionals de la salut a professionals de moltes disciplines com ara aquelles absolutament tecnològiques com els enginyers. No cal dir les clàssiques com treball social que demanen una concreció en el món salut o farmàcia, que és el tercer sempre en l’ordre en tenir en compte. A vegades es parla de metges i infermeria i a farmàcia no se’l cita.

    I esteu caminant cap a un treball multidisciplinari.

    En el món de la gent gran són necessaris els logopedes i els terapeutes ocupacionals. Hi ha moltes ocupacions i no només vinculades a la cura, vinculades al desenvolupament. Necessitem enginyers les infermeres que ens dissenyin un robot que ajudi a mobilitzar persones o a proporcionar cures a distància… Això sí que ho ha aconseguit el fòrum.

    En el llistat de reivindicacions principals també parlàveu sobre la discriminació en la docència. Dius que al fòrum s’han tractat temes purament universitaris però en aquests podeu trobar complicitats.

    Hi ha tics que segueixen persistint fins i tot en la mateixa estructura del Fòrum. Dels participants en el fòrum hi ha 71 metges i 35 infermeres. Per molt que en els diferents grups de treball hi hagi representació per poder votar el què volem no és votar, és que les veus d’aquestes professions arribin amb la veu suficient.

    Quan parlem de sistema universitari, diuen que no poden contractar perquè estan arruïnats. Arribem nosaltres i diem que el problema no són els diners sinó que no hi ha relleu perquè el sistema d’acreditació de professors és totalment discriminatori. Als tribunals no hi ha infermeres i argumenten que ja hi ha altres professionals de la salut que tenen sensibilitat sobre aquesta situació i intenten paliar-la d’alguna manera. Però això no és suficient.

    Mira, el 87% d’infermeria som dones. I la història de la infermeria és paral·lela a la història de les dones perquè passa una mica el mateix. Et trobes constantment amb resposta tipus: «sí, ja sé que hi ha 17 altres professionals i 1 infermera però ja ho tenim en compte». No, a mi no em tinguis en compte, deixa’m parlar que ja sé fer-ho. No cal que em protegeixis ni que miris per mi, fes el possible perquè aquesta veu arribi.

    Puc imaginar que per molt que la feminització dins el col·lectiu mèdic s’estigui incrementant, justament en aquestes reunions les veus acaben sent d’homes.

    Sí. Les propostes que es fan en general des de tenir cura ens interpel·la a tots, homes i dones, però està clar que les sensibilitats i les històries són diferents. La medicina s’està feminitzant però la nostra professió sempre ho ha estat. En venir d’històries diferents venim de consideracions socials diferents també. Hauria de, no tant en número, poder arribar amb la mateixa potència la veu de diferents professions.

    Una altra de les coses que es va comentar a la primera cimera va ser que hauria d’augmentar un 40% la quantitat d’infermeres a Catalunya en base a la relació infermera per número d’habitants. Es va fer una anàlisi d’emigració però també em pregunto si potser no hi ha prou places a la universitat. Quina anàlisi heu fet?

    S’han ajustat algunes dades però el què està clar és que això és un tema de model. Tenim un sistema de salut que aposta per la cura i per tant per les infermeres, o no? Aleshores a partir d’aquí les dades ja són importants. Tenim unes dades on els metges estan per sobre la mitjana europea i les infermeres molt per sota. És que sobren metges? No, no en sobren però el model que tenim ara no aposta per això. S’ha avançat en aquest sentit? En intencions sí, en dades i en dir comencem a concretar els rols assignats d’un professional o un altre. Per si soles les xifres diuen poc si no deixes clar per a què les vols. Ara estem entre 18000 i 20000 infermeres a Catalunya… Nosaltres considerem que en falten.

    El Consell de Col·legis d’Infermers i Infermeres de Catalunya està fent un estudi prospectiu sobre on estarien els llocs que haurien d’ocupar les infermeres segons els models dels països en els quals ens volem emmirallar. I tenim un repte respecte a les infermeres en els llocs on es prenen decisions.

    Tornem al paral·lelisme amb les dones. A les infermeres se’ns convida a tot arreu? Objectivament sí. En aquells llocs on es prenen decisions? No. Sempre dic: en una festa major a mi m’agrada triar el ball que ballo però m’agrada més estar a la comissió de festes per decidir quina música toquem. En general infermeria no ha participat en el disseny d’aquella política, d’aquell projecte, d’aquell programa… Al final et diuen què et sembla i poses un pedaç però el què passa aleshores és que mai té la perspectiva de la cura perquè en el moment que es va dissenyar la mirada de la cura no hi era. Aquesta és la reivindicació constant.

    Com està ara la situació?

    Alguna cosa s’està fent… Hi ha 10 o 12 gerents territorials i dos són infermers. Mai havíem tingut gerents territorials en el Servei Català de Salut que ho fos. És un avenç però no és cap a on anem.

    Hi ha infermeres en els llocs de representació però molt per sota, ja no del número d’infermeria que som a Catalunya, sinó en aquells llocs on es prenen decisions on la cura és important.

    Cal seguir caminant moltíssim en aquest sentit: en el nombre d’infermeres, en els llocs de presa de decisions, en la presència d’infermeres en els llocs de més vulnerabilitat. Com pot ser que en un país com el nostre, i aquí em refereixo a Catalunya, que no només està en un sistema de salut català i després espanyol, que té una tradició de priorització d’atenció a la gent gran per sobre de moltes altres Comunitats Autònomes que la dotació infermera sigui de les més baixes? La nostra gent gran no s’espavila sola. En el món residencial és més que habitual 1 infermer per 90 residents. Això és de poblacions vulnerables. L’atenció primària i els hospitals estan fatal però hi ha espais que ja no tenen ni adjectiu que els descrigui.

    Després hi ha les que depenent de l’Atenció Primària que no arriben a tothom.

    L’atenció a domicili és un altre lloc on el paper de la infermera és determinant. Si tenim gent que no es medica adequadament perquè té problemes d’accedir a la farmàcia aquí ha d’entrar més disciplines com treball social.

    O, per exemple, l’escola inclusiva té el nom però hi ha dificultats per garantir que aquesta inclusió sigui realment efectiva. Hi ha nens que estan malalts i tenen necessitats importantíssimes a l’escola. Cal resoldre aquesta situació.

    Una frase que has dit abans que «ens volen a tot arreu però per prendre decisions no», m’ha fet pensar en les categories professionals. Volen que estigueu a tot arreu i que pugueu fer de tot però no us reconeixen en allò que sabeu fer bé?

    És un bucle. Una de les conclusions del fòrum és que formem a les infermeres especialistes molt bé però després marxen. Clar! Les formem durant dos anys i amb diners públics però quan acaben aquesta formació especialitzada no els hi reconeixem les categories professionals dins els llocs de treball. Si he fet dos anys de formació EIR en salut mental i els llocs de treball no estan categoritzats així, doncs molts marxen a la comunitat autònoma del costat on sí que està categoritzat i, a més, és un requisit per accedir a aquella plaça ser especialista. Aquí ho volem tot: tenir infermeres especialistes que puguin estar en un lloc generalista on segurament faran la seva feina especialista però sense reconeixement. Què fas com a professional en el moment que surt una plaça on sí que està reconeguda aquesta categoria? Doncs accedeixes.

    Hi ha un compromís en el fòrum on el Consell de Col·legis està intentant catalogar aquests serveis especialistes.

    A través de la plataforma Enfermer@ Especialista Sin Título Oficial (EESTO) diferent personal d’infermeria d’àrees especialitzades està demanant se’ls permeti convalidar els seus coneixements. Quina és aquesta situació a dia d’avui?

    Ara només estan reconeguts els llocs de llevadora i per directiva europea, a la força, si no ni això. I aquesta problemàtica en certes especialitats com primària o pediatria es veu encara molt més evident.

    El desplegament de les especialitats infermeres ha tingut un desenvolupament molt llarg. Part  de la responsabilitat és del Ministeri i una altra part de les Comunitats Autònomes. A Catalunya afirmen que són els que més formació especialista ofereixen però si després el lloc de treball no està categoritzat… Fem una gran feina solidària que és anar formant a tothom qui es vol especialitzar però després no tenim especialistes perquè els llocs de treball no estan categoritzats.

    Ha sigut tan lent el desplegament que s’ha hagut de fer per diverses vies. Els especialistes que abans ho eren han tingut una via directa. Els que estaven en llocs especialistes han hagut d’accedir a una prova d’avaluació de competències per dir que si tu tens experiència i en saps suficient pots passar la prova de competència i ja t’hi incorpores o ja se’t reconeix la titulació especialista. Des del moment que s’acaba el termini de sol·licitud fins que aquesta prova a la competència es celebra va d’un any a 8 anys de diferència. La infermera familiar i comunitària que va entregar una sol·licitud ha estat treballant 8 anys i encara no la té la prova, encara l’han de convocar. Imagina’t que quan havies de presentar la sol·licitud no ho vas fer perquè et demanaven 2 anys d’experiència i en tenies 1 i 11 mesos i ara portes 8 anys esperant la prova… Pots fer l’especialitat via EIR però hi ha molt poques places, mentrestant aquesta gent va fent la feina i ningú li discuteix.

    En teoria s’havia de convocar a finals de 2019

    Però no ha estat així. La infermera geriàtrica que en el 2011 se li va acabar el termini de sol·licitud es va esperar un any per fer l’examen de competència però la pediàtrica se’n va esperar 4 i la familiar i comunitària porta 8 anys i encara no l’han convocada. Treball és bastant diferent de la resta i es va esperar 1 any i escaig. I ara imagina la infermera de pediatria que treballa a Sant Joan de Déu que cada dia treballa en un lloc especialitzat però la seva Comunitat Autònoma caa no té la seva categoria reconeguda… Està exercint de facto d’infermera especialista.

    I gent que va començar a treballar el 2012… No hi ha previsió d’una repetició de proves?

    No. Són úniques. Ja mai més es convocaran. L’única via és que tot aquest moviment EESTO el què diu és que ho compensin, que ho facin per competència.

    Hi ha moltes més infermeres que places EIR.

    I els hi va perfecte que la infermera treballi d’especialista, sense exigir-li títol i així això no et costi diners. Si ser una infermera de salut mental en un lloc de feina pot ser un mèrit però no un requisit, l’empresa sanitària té el benefici de tenir un professional amb els coneixements… és molt pervers.

    La lentitud en les convocatòries tampoc es pot vincular amb la situació actual de dur 2 anys sense pressupostos.

    No perquè fa dos anys que estem sense pressupostos però a Catalunya han pujat les places especialistes. Tornem a estar en el mateix d’abans. Estem contents perquè hi ha més places especialistes? Sí. De geriatria en tenim 8 i l’any passat hi havia 2. Jo els hi vaig proposar a Salut que els hi donin la creu de Sant Jordi directament. Estem tot el dia parlant de l’envelliment de la població i oferim 8 places i fins a l’any passat dues… no et calen ni estudis de res, el sentit comú et diu que això és un disbarat.

    Les comunitats autònomes diuen que és el ministeri que va a poc a poc amb les acreditacions, el ministeri diu que són les comunitats autònomes que no ofereixen places… I com es diu en castellà: entre unos y otros la casa sin barrer

    Amb la prescripció infermera ha estat igual.

    Jo ja li dic el dia de la marmota. Aquest any hem avançat però no arriba al que volíem. Ara depenem d’un decret estatal. Vam perdre un recurs que obliga que sigui el sistema de salut el que acrediti els seus professionals. Catalunya ha apostat, ho està fent més que fàcil per tothom. Ara el Departament de Salut obliga a l’empresa sanitària a activar l’acreditació de la infermera sempre que aquesta consenti. Ho està agilitzant moltíssim. Però per fer què? Per prescriure aquells medicaments que no estan subjectes a prescripció mèdica. S’ha resolt que ara una cosa que tots podem anar a comprar a la farmàcia pugui estar prescrita per una infermera. El que falta per resoldre és la catalogació dels medicaments que sí que són subjectes a prescripció mèdica que no haurien de ser-ho perquè són d’utilització clara i única d’infermeria. Per exemple, seria el cas de molt material relacionat amb les ferides i els metges no curen ferides. La infermera sí que ho fa i pren decisions sobre això.

    L’altre dia amb un familiar en un CAP vaig viure la situació. Braç trencat, es treu el guix i hi havia una ferida perquè hi havia un problema reumàtic i això passa molt. La infermera fa la cura en el CAP i es va poder resoldre. Al costat tenia una senyora amb una malaltia crònica i li pregunto que per què espera i em diu que va anar al metge per la recepta i li van dir que el seguiment el feia la infermera i havia hagut de demanar hora a la infermera. Li dic «perfecte, ja ho té resolt» i em diu «no, perquè ja m’ha fet la visita, ja m’ha dit el que m’he de prendre però ara m’he d’esperar al paper». I pel paper hem d’esperar que vingui un metge.

    Aquella pobra dona li van passar tres persones al davant mentre esperava un paper amb coses que havia receptat la infermera. Quan les infermeres estiguin acreditades això ja no passarà amb algunes coses però amb altres sí. Un exemple és l’iruxol que és una pomada per la cura de ferides que està catalogada com a mèdica i que no hi ha cap metge que toqui mai. Hem d’esperar al Ministeri a veure quins materials contenen i deslliuren els protocols.

    Molts medicaments estan subjectes per criteris comercials i no clínics.

    Sí que és cert que hi ha hagut un avenç. El monopoli de la prescripció s’ha foradat, no ha caigut però s’ha foradat i ara és qüestió que es faci més gran. Que arribin els protocols i si no arriben que es reivindiquin protocols que ja estan més que contrastats. Per exemple el protocol de ferides de l’ICS és el que tots contrastem.. doncs que tots els medicaments que hi ha aquí s’incloguin.

    Tornant a la llista de reptes… Tot i que es ressalten més les jubilacions de metges, a infermeria també hi haurà un bon buidatge

    Suposo que com infermeres falten tantes, ja no es nota. No marxen tantes a fora però no s’equilibra de cap manera les que faltaran.

    Què s’hauria de fer? Promoció de la professió?

    Sí i sobretot una definició clara de què fem tots dins el sistema de salut. La recepta per exemple: per què necessitem donar tantes voltes a aquella dona? Necessitava la visita al metge? No, era un acte administratiu. Hem de reduir aquestes visites que no calen.

    Apostar per la comunitària vol dir tenir gent més apoderada, tenir gent que sap que quan es constipa la cosa va de sofà i manta… la comunitària no és un miracle, necessites apostar per no trobar-te amb problemes.

    Has de convèncer que tornin les infermeres que han abandonat la professió però has de fer una oferta clara de quin paper tenen al sistema. Vol dir evitar que no marxin, evitar que no emmalalteixin. Les condicions han de millorar. Tenim un estudi de les conseqüències del treball en la salut de les infermeres.

    El vau fer juntament amb la Fundació Galatea. 

    Sí. Hi ha molts trastorns d’ansietat i són perfectament evitables. El sistema de salut té marge per alleugerir la càrrega que en aquest moment tenim les infermeres però també els metges per millorar els circuits organitzatius.

    Sous baixos, càrregues de treball altes, categories no reconegudes…

    Sobretot el tema reconeixement en la professió infermera. És una professió de molt curta distància amb la persona que atens. És molt diferent afrontar-te a un final de vida que conviure 8 hores amb un final de vida. L’impacte en el professional passa senzillament per reconèixer. A vegades són coses fàcils i que no costen diners, que tenen a veure en com es prioritza tenir cura en el sistema de salut en el qual estàs. Als Estats Units hi ha la famosa xarxa d’hospitals magnètics que es diuen així perquè atreuen les infermeres per les característiques que tenen. Cobren el mateix però del tenir cura és per on pivota aquella organització. La relació metges-infermeres és un altre criteri de la mateixa organització. Hi ha una sèrie de característiques que fan a aquells centres atractius. Allà que no els importa desplaçar-se 100 km, són capaços de fer-ho per tal de treballar en un lloc on l’entorn és diferent.

    Sovint qüestioneu la burocràcia que us aboca a passar més temps amb l’ordinador que amb els pacients.

    Aquesta trava és la que jo dic que té un marge en el sistema de salut. Si tu disminueixes aquella trava burocràtica, aquell professional pot dedicar-se més als pacients. Mentre fas una cosa no pots fer l’altre, no pots parlar, no pots estar amb la persona hospitalitzada.

    El sistema de salut ha d’instar a les empreses sanitàries perquè revisin aquestes organitzacions i alliberin a les infermeres de feines que no haurien de fer. Un exemple és el telèfon i el paper d’infermeria. Es fan molts acudits sobre que quan sona un telèfon d’una planta d’hospitalització, ningú l’agafa però avisa que està sonant… qui ha dit que hagi de despenjar infermeria? Que infermeria faci d’infermeria que per això està contractada. I el metge també. La medicina també s’ha burocratitzat molt.

    A més està assumit entre el col·lectiu que a planta hospitalària sempre hi haurà molta suplència i que serà difícil aconseguir una plaça fixa.

    I això té un impacte en l’expertesa d’aquella infermera. Si en un mateix dia estàs a otorrino al matí, a vascular al migdia i a medicina a la tarda, arribarà un moment que no sabràs de res. Té un impacte en l’expertesa i en l’autonomia de la infermera. No és una reivindicació corporativa és que té un impacte en l’atenció que dones. Aquest és una qüestió que els anys vinents se’n parlarà molt perquè la formació de la infermera espanyola en general i la catalana en particular és altíssima. No hi ha prou en importar infermeres d’altres països sinó que les has d’adaptar a la situació que es trobaran aquí i per tant no és immediat.

    Hem d’apostar per la comunitària sí però això necessita el seu temps de preparació… Com ara no tindrem infermeres, no podem fer comunitària i tenim massa feina i hem de prioritzar els hospitals diuen…

  • Les llistes d’espera maten

    Avui 10 de Desembre dia de la declaració universal dels Drets Humans. De fet, aquest any és el 70è aniversari d’aquesta declaració. Aprofitant aquesta data, des de la Marea Blanca i la Plataforma per la Sanitat pública del Baix Vallès, convoquem a la ciutadania a manifestar-se en una jornada estatal en contra de les llistes d’espera i la privatització sistemàtica de la Sanitat pública. Ja que el model mercantilista de salut que es vol impulsar i «imposar», per part de les autoritats competents en sanitat tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, va en contra del dret humà més elemental de tots; «el dret humà a la vida i la salut.»

    A Catalunya, tenim el «dubtós» honor de liderar les llistes d’espera sanitàries a l’Estat espanyol. Ja que som la comunitat «líder» tant en persones pendents d’una operació, amb 168.108 pacients amb un temps mitjà d’espera de 146 dies (a la resta de l’estat són 115 dies), com en taxa en llistes d’espera, amb 23,32 pacients per cada 1000 habitants. Amb aquestes dades, és evident que el nostre sistema sanitari no s’ha recuperat de les grans retallades que va patir durant la crisi.

    Però no només el conjunt de la ciutadania pateix les voluminoses llistes d’espera en intervencions quirúrgiques, també hi ha un retard considerable en atenció per part d’un especialista. Cosa que fa que malalties que poden ser de caràcter greu no es puguin diagnosticar amb temps o de manera precoç. Fent per tant, que els tractaments o les intervencions siguin més difícils i costoses per la sanitat pública. A més a més, se l’hi ha d’afegir el patiment d’una llista d’espera excessivament llarga, que pateix el pacient esperant el seu tractament o intervenció,

    Al Baix Vallés estem també al mateix nivell…

    És evident que per revertir aquesta situació, s’hauria d’invertir més a la Sanitat Pública. Destinar un percentatge més ampli dels pressupostos a solucionar el deteriorament del nostre sistema sanitari, i que aquest pressupost fos com a mínim igual al de 2009. Que ens mantenia en uns nivells acceptables o inclús d’excel·lència, respecte a altres països del nostre entorn.

    Però lluny d’això, d’invertir més a la Sanitat Pública. A Catalunya ens trobem amb l’agreujant del nou projecte de llei de contractes de serveis a les persones, conegut popularment com a «llei Aragonès». Aquesta llei està encarada a una major externalització i una privatització massiva, dels serveis públics com poden ser serveis sanitaris entre d’altres.

    Ja hi ha algunes veus de partits i grups polítics que parlen obertament d’un decret de les llistes d’espera, per aprovar els pressupostos de la Generalitat del 2020. Aquest decret passaria per mesures com; ubicar l’atenció primària al centre del sistema sanitari, contractar 850 nous professionals i garantir l’atenció sanitària a la primària en 48 o 72 hores com a màxim.

    Les llistes d’espera tenen solució, però sembla que no interessa a alguns sectors polítics i de la nostra societat, ja que són la coartada imprescindible per justificar que «allò públic no funciona» i d’aquesta manera, derivar-nos al sector privat. Això no és cert, és més, jo diria que inclús és pervers. Perquè gràcies a aquesta coartada alguns sectors s’han fet els «amos» de la nostra salut mercantilitzant-la i actuant directament en contra d’ella com la Llei Aragonès.