L’absentisme laboral ha estat durament combatut per la patronal, culpabilitzant els treballadors que han d’acollir-se a una baixa mèdica per malaltia comuna, accident laboral o malaltia professional. Aquestes campanyes de la patronal han anat tenint els seus efectes i han endurit la legislació laboral. El seu punt culminant va ser amb la reforma laboral de l’any 2012, que va possibilitar la modificació regressiva de l’art.52.2 de l’Estatut dels Treballadors i amb la recent sentència de Tribunal Constitucional del 16 d’octubre per absències intermitents, encara que siguin justificades avala l’acomiadament objectiu dels treballadors.
Aquesta última sentència significa un trist colofó a un dels majors atropellaments als drets dels treballadors, per possibilitar el seu acomiadament pel simple fet de trobar-se malalt. Quan un treballador s’acull a una baixa mèdica de curta durada de fins a 21 dies, té una forta penalització de més del 40% del seu salari i aquesta seria la demostració més gran de què si no va a la feina, és perquè no pot, i no respon al seu caprici.
Amb la sentència de Tribunal Constitucional es marca el reflex d’una línia de pensament que criminalitza als treballadors per no anar a la feina per malaltia i respon a una ofensiva patronal que vol mantenir un poder empresarial que no respecta els drets de les persones en defensa del dret a la seva salut i a la feina.
No simplificar
Però no podem simplificar el problema, ja que l’abast és encara més gran. L’actuació de les mútues cada vegada rebutgen a més treballadors quan s’accidenten a la feina, per no parlar de les malalties professionals que només són considerades després de procés judicials molt llargs que les persones afectades ja no poden veure.
La patronal, en aquest context de precarietat, pressiona perquè no es reflecteixin els accidents laborals que es produeixen, ni quan s’acomiaden treballadors amb baixa per accident. Tot això produeix un fort temor entre els treballadors per agafar una baixa mèdica per por de ser acomiadats, que amb l’actual sentència de Tribunal Constitucional no farà més que créixer.
Per això cal un canvi en profunditat de la legislació laboral en matèria d’absentisme per causes justificades de malaltia o accident i no només de l’art.52.2 de l’Estatut dels Treballadors sinó també en relació amb les mútues i el funcionament de la Seguretat Social.
Des de la USOC exigim que, un cop constituït el nou Govern, es legisli de manera urgent per a la protecció de la feina i la salut, en cas de malaltia comuna o accident laboral i es protegeixi de manera efectiva als treballadors que per circumstàncies alienes a la seva voluntat han d’agafar una baixa laboral quan estan malalts. I no podem oblidar que les baixes són sempre per prescripció mèdica.
Metges de Catalunya (MC) ha presentat avui dimarts una denúncia davant Inspecció de Treball contra l’Institut Català de la Salut (ICS) per deixadesa en matèria de salut laboral, en no desplegar les mesures necessàries per limitar les càrregues de treball dels facultatius d’atenció primària i adequar el nombre de visites diàries a la seva jornada assistencial, tal com fixa l’acord de sortida de vaga, signat el 29 de novembre de 2018, per millorar la qualitat de l’assistència i les condicions de treball dels més de 5.700 professionals mèdics del primer nivell sanitari.
El sindicat recorda que la sobrecàrrega laboral crònica “és un factor de risc psicosocial que afecta la salut dels professionals, provocant esgotament físic i mental, estrès emocional i depressió, i, en conseqüència, s’associa a una major probabilitat d’error mèdic”. En aquest sentit, l’organització ja va presentar el juliol passat un requeriment exprés als comitès de seguretat i salut de les direccions d’atenció primària (DAP) de l’ICS per exigir la disminució de les càrregues de treball, però en el dia d’avui encara no ha rebut resposta, motiu pel qual ara adreça la seva queixa a Inspecció de Treball.
Una enquesta feta per MC aquest novembre a 1.260 facultatius (metges de família, pediatres, odontòlegs i ginecòlegs) d’atenció primària de l’ICS constata que un 96% dels professionals “continua patint sobrecàrrega assistencial”, si bé un 45,1% confessa tenir-ne menys que fa un any. Només un 4% manifesta treballar en condicions òptimes.
Per territoris, els equips d’atenció primària (EAP) de Barcelona, Lleida i Catalunya Central (l’Anoia, el Bages, el Berguedà, el Moianès i Osona) són els més afectats per l’excés de càrregues de treball. Per contra, el personal mèdic de la província de Girona, tot i tenir les consultes massificades, és el que més ha notat les millores acordades l’any passat, seguits pel de Terres de l’Ebre i l’àrea Metropolitana Nord (el Vallès Occidental, el Vallès Oriental, el Barcelonès Nord i el Maresme).
Aquest excés de visites va en detriment del temps assistencial, ja que un 68,8% dels facultatius enquestats reconeix que “no té garantit un temps adequat per a cada tipus de visita en la seva agenda”. A més, un 62,9% confessa que “ha de dedicar més de dos terços de la seva jornada a l’activitat assistencial”, incomplint l’acord laboral vigent que reserva un terç de l’horari de treball a formació continuada i recerca.
Un dels motius de la sobrecàrrega de treball és, evidentment, la no cobertura de les absències dels professionals. En aquest sentit, un 52,4% dels facultatius assenyala que “mai” no es cobreixen aquestes absències en el seu centre d’atenció primària (CAP), mentre que un 43,4% diu que “a vegades” i només un 4,2%, “sempre”. No obstant, la no contractació de nou personal és el factor més determinant en la cronificació de la pressió assistencial, segons opina un 43% dels enquestats que senyala aquesta circumstància com la causa principal de l’incompliment de l’acord de sortida de vaga.
L’escassetat de plantilla també condiciona la norma de disminuir l’agenda de visites i la població assignada als facultatius que gaudeixen d’una reducció de jornada per interès particular. Així, les direccions assistencials només respecten aquesta regla pactada amb l’ICS en un 17,6% dels casos.
Amb tot plegat, un 37,1% dels professionals es mostra partidari d’organitzar protestes si finalment no es compleixen les millores. Un 33,3% s’inclina per convocar una nova vaga i un 7,9% prefereix no mobilitzar-se. Un 21,7% no s’ha decidit encara per cap opció.
Metges de Catalunya nega que l’ICS hagi complert els compromisos
Davant d’aquests resultats, MC nega “categòricament” que l’ICS hagi complert els compromisos convinguts, tal com va afirmar la setmana passada el seu director gerent, Josep Maria Argimon, al qual li recorda que la seva empresa, com a part firmant de l’acord, “té l’obligació i la responsabilitat d’executar, a tot el territori, les millores signades per alleugerir les càrregues de treball dels professionals”.
No obstant això, el sindicat posa de relleu que s’estan produint “avenços”, sobretot en les zones on més s’han implementat les accions consensuades, com ho demostra el fet que, en els darrers sis mesos, el percentatge de facultatius que afirma tenir menys sobrecàrrega assistencial ha passat del 16,8% al 45,1%.
Ara bé, l’organització recalca que aquesta millora se sustenta, principalment, en el “sobreesforç” que estan fent més de 700 metges i metgesses, els quals han assumit, de manera voluntària i remunerada, un escreix de visites ampliant el seu horari, “atès que l’ICS ha contractat poc més de la meitat dels nous professionals previstos”.
Per a MC, la qualitat sostinguda en el sobreesforç “té data de caducitat” i, per això, exigeix un “augment real de la plantilla de facultatius d’atenció primària”, així com un increment de la despesa sanitària en el primer nivell assistencial que respongui a les necessitats actuals”.
L’ICS assegura que la incorporació de 307 professionals de medicina de família a l’atenció primària suma 11.500 hores més d’atenció sanitària cada setmana
Un any després de l’anunci del primer paquet de mesures a curt termini per enfortir l’atenció primària, la incorporació de 307 professionals de medicina de família (173 contractacions directes, 120 professionals equivalents a 720 metges que han acceptat voluntàriament a treballar més hores i 22 que han perllongat la seva vida laboral més enllà dels 65 anys) ha comportat un augment, cada setmana, d’11.500 hores més d’atenció sanitària per a la ciutadania. Aquest increment, que en els primers deu mesos de l’any suma un total de 495.000 hores, ha disminuït sensiblement el nombre de visites diàries a la consulta.
Per dotar econòmicament el conjunt de mesures, l’ICS afirma que els recursos econòmics destinats a personal de gener a octubre s’han incrementat en 55 milions d’euros més (un 9% més) i cinc milions addicionals per al personal dels dispositius d’urgències d’atenció primària. L’ICS també ha posat a disposició del equips d’atenció primària 22 milions d’euros (11 milions més que l’any anterior) per cobrir substitucions.
A aquestes accions a curt termini se sumen a les recentment anunciades per la institució destinades a afavorir l’acte clínic per reduir la burocratització de la tasca assistencial, disminuir aquelles consultes que no caldria resoldre dins la consulta així com de millora de les condicions condicions i el valor de la tasca assistencial dels professionals. Entre els objectius d’aquest nou paquet de mesures, anunciades la setmana passada pel director de l’ICS, Josep Maria Argimon en una reunió amb els responsables d’atenció primària de la institució, destaquen la promoció de les consultes virtuals i el teletreball.
En aquesta mateixa trobada, el director de l’ICS, Josep Maria Argimon, va donar per assolits tots els acords de sortida de vaga. Més enllà de les trobades periòdiques en el marc de la taula de seguiment dels acords, l’ICS ha promogut 13 reunions de treball amb més de 200 professionals de totes les categories professionals de l’atenció primària a tot el territori, en què s’ha abordat de quina manera s’ha de donar resposta a accions no sanitàries a les quals encara es fan dins la consulta. És a dir, com s’ha de reduir la burocràcia dins la consulta. Aquest canvi essencial també s’emmarca dins la revisió dels rols professionals de tots els dispositius que conformen l’atenció primària.
Finalment, expliquen que, «pel que fa a l’anunci sindical d’una denúncia a Inspecció de Treball, l’ICS respecta l’ús d’aquest procediment i remarca que en la darrera comprovació que va realitzar la inspecció, rebuda l’any 2016 pel mateix sindicat que ho ha anunciat ara, ja va presentar tota la informació requerida».
La Xarxa de Guaridores Ancestrals del Feminisme Comunitari, Tzk’at en llengua maia quiché, va néixer a Guatemala el 2015. Aquestes dones maies, que s’autodenominen feministes comunitàries, participen en els processos de recuperació emocional i espiritual de les dones indígenes que defensen territoris ancestrals enfront de les problemàtiques de criminalització i judicialització dels que lluiten per la vida en les seves comunitats.
Elles, com tantes altres defensores de drets humans, van estar a Barcelona en el marc de les jornades ‘Defensem!’ que aquest any han posat el focus en els programes de protecció de les persones defensores de drets humans. Així, durant cinc dies, se li va donar la veu a 10 defensores de Colòmbia, Guatemala i Mèxic per visibilitzar les respostes col·lectives a la violència masclista estructural, els reptes per a la justícia de gènere i les lluites compartides nord-sud.
El programa va ser possible gràcies a un conjunt d’entitats catalanes que des de fa anys treballen amb organitzacions sobre el terreny a Amèrica Llatina: Calala, Entrepobles, International Action Peace (IAP), Peace Brigades International (PBI), Plataforma unitària contra les Violències de gènere, SUDS i la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia.
Telma Iris Pérez, de Guatemala, va ser una de les defensores de drets humans presents. Pérez és indígena maia ch’orti i integrant de la Xarxa de Guaridores Ancestrals del Feminisme Comunitari. El seu territori està a 200 km de la ciutat, gairebé a la frontera amb Hondures. Telma acompanya diversos casos de dones defensores des de la perspectiva del Feminisme Comunitari, que es basa a entendre el cos de les dones com el primer territori de defensa dels drets humans, ja que el cos és també un dels principals objectius dels atacs que les defensores pateixen per la seva tasca.
Com va néixer la Xarxa de Guaridores del Feminisme Comunitari Territorial a Guatemala?
La Xarxa de guaridores està integrada per 13 companyes de diferents territoris. Va néixer a partir d’un diàleg amb Lorena Cabnal i la seva ancestra Elizeth Us. Elles, com totes nosaltres, venien amb un treball territorial per la lluita en contra la mineria, però alhora pels drets de la dona i per les denúncies per violència sexual…
Per què van decidir crear-la?
De fet néixer perquè la seva fundadora va morir. Elisabet Us era una gran defensora dels drets humans, era maia k’iche ‘i va morir amb 37 anys per múltiples opressions. Ella estava treballant pels drets de les dones i de la terra però el seu cos estava abandonat, també per part dels seus companys i companyes.
Quan ella va morir es va fer un pacte espiritual en el qual va dir: “companyes, segueixin treballant en defensa del territori però segueixin també cuidant els seus cossos”. Des de llavors nosaltres mateixes ens qüestionem i ens interpel·lem des de les nostres consciències com a dones: estem posant el nostre cos per la defensa del territori. I si pensem des del feminisme comunitari territorial en la recuperació emocional física dels cossos també, defensem el territori cos-terra. El nostre cos com a primer territori com a defensa.
En ser les 13 companyes de diferents territoris, entenc que teniu recorreguts i coneixements diferents pel que fa a lluites i a salut.
Sí. La xarxa neix després de plantejar-nos diverses qüestions i veure la necessitat de la pluralitat en la sanació. A més, unes són llevadores, d’altres són sobadoras [persones que ajuden a conèixer la posició del fetus i a corregir la seva postura en el moment del part], hueseras [fisioterapeutes], altres hierberas… Cadascú porta el seu camí i la seva forma de curar. La Xarxa neix com un espai de poder curar de tantes múltiples opressions.
Jo que vinc de la lluita en contra les hidroelèctriques, el 2015 vaig haver de sortir del meu territori per la situació de judicialització i criminalització política. Lorena Cabdal, que ve de la lluita contra la mineria en territori xinca a les muntanyes de Jalapa, igual. Una altra companya, Ramona Chocón, que ve en contra de les cimenteres… Totes venim de lluites contra aquest sistema capitalista i neoliberal. Des d’aquí nosaltres vam abordar la sanació com a camí polític, ja que venim amb múltiples opressions des de la família, des de la comunitat, des de l’organització, des de les empreses transnacionals, des dels funcionaris…
Vosaltres com a dones vols dir.
La xarxa de guaridores planteja que a les comunitats indígenes també hi ha un sistema patriarcal originari que té els seus mateixos codis, les seves mateixes manifestacions i el seu mateix abordar. Però també hi ha un sistema patriarcal occidental que té altres maneres de manifestar-se. És des d’allà que ens plantegem i interpel·lem. Tenim moltes lluites obertes i moltes opressions. Estem en defensa del territori, en defensa dels drets de les dones, en defensa dels nostres cossos, com podem llavors curar? Ho fem des de la pluralitat, des de la nostra cosmovisió maia. Diem ‘sanant jo, sanes tu; sanant tu, sano jo’. Una reciprocitat de la sanació.
Com difoneu aquesta idea de posar la importància en el cos?
La Xarxa acompanya processos de lluita i resistència, acompanya l’acuerpamiento polític i espiritual de moltes dones. Des de l’espai on som, abordem la sanació des de la forma quotidiana de cadascuna, del seu poble. Jo tinc una manera de guarir diferent de la de quiché. Treballem la sanació des de la perspectiva d’on ve la persona, des de les seves àvies, en un espai col·lectiu des de la terra, des de les venes, des de l’aigua, des de les herbes.
Com es veu des de l’Estat aquesta autoorganització per part de les dones?
Crec que moltes organitzacions han deixat la part de curar i és aquí on més ha penetrat el sistema patriarcal, perquè ens agafa febles. Hem vist com molt penetrada, molt naturalitzada, la violència patriarcal occidental masclista. L’estat s’ha apoderat d’aquests espais en què les dones ens sentim febles i amb múltiples opressions.
En moltes trobades en l’àmbit mundial, quan parlem amb altres dones, totes estan cada dia treballant i lluitant pel seu territori i totes vénen amb múltiples danys. Tenim alt el sucre, inflamats els ronyons, gastritis… I ho assumeixen perquè han invisibilitzat la sanació com la part de la recuperació dels cossos emocional, física i espiritual.
Telma Iris Pérez en el Pati Manning durant les jornades Defensem! / Carla Benito
Per què sanació i no cures?
Nosaltres diem sanació perquè té un aspecte de consciència. Molts parlen d’atenció psicosocial i l’autocura. Nosaltres no ho fem servir, agafem idees, però veiem la sanació més profunda. Com Xarxa vam iniciar un procés que ha de seguir més enllà de la cura. En l’àmbit polític, cada dia t’indignes pel masclisme, pels funcionaris… Això afecta i llavors el procés de sanació és un procés llarg. Partim també de la nostra consciència: volem els nostres privilegis però des d’on? Anar a dinar a un McDonald ‘s no és part de la sanació. Com feministes ens interpel·lem també en com podem caure en el consumisme.
Com treballeu amb organitzacions o entitats aliades per fer-los veure que les seves jerarquies són patriarcals i que això afecta la salut i els cossos de les dones?
És molt complex. A més, de vegades les mateixes companyes tenen tan penetrada i naturalitzada la violència masclista… Entenen que la majoria de companys són autoritats i a ells no se’ls pot interpel·lar el seu masclisme. Però si aconseguim fer-ho, veiem ruptures. Les dones ja no segueixen callades i identifiquen el llenguatge masclista.
Com Xarxa de Guaridores plantegem que els nostres processos de sanació fossin només amb dones perquè també és una manera de trobar-se amb una mateixa, prendre força i preguntar-se on som com a dones dins de les organitzacions.
Les realitats i opressions que cadascuna viu poden fer que es desenvolupi una malaltia que requereix assistència mèdica.
La Xarxa de guaridores té una xarxa amb algunes organitzacions però el que fem és acompanyar i articular amb dones de territoris. No hi ha centres mèdics en la majoria de llocs. Quan veiem que la situació de salut és complicada anem per dos camins: primer la sanació còsmic-polític-espiritual i, després, veiem d’emergència qui ens pot donar suport en qüestions mèdiques molt concretes. Sempre sense deixar la part de la sanació.
Heu patit persecució d’algun tipus o amenaces?
És clar. Aquesta és la història de totes les companyes de la Xarxa. La meva última amenaça molt forta va ser en 2015. Líders de les empreses hidroelèctriques em van encanonar perquè era la jove líder dins de la comunitat i dins de l’organització. Sempre caminàvem amb gent que també estava criminalitzada. Tinc denúncies al ministeri públic i en la fiscalia de la dona també per violència sexual i en contra de les empreses per la criminalització i la persecució. Hem estat constantment cridant davant els funcionaris i les empreses i com això et fa visible, et posa en alt risc. La meva família va estar un any amb mesures perimetrals.
A més, tant jo com alguna de les meves germanes hem estat, i jo segueixo encara, fora del nostre territori. Les dones ens hem empoderat en defensa del nostre territori cos-terra però som les més fitxades tant per l’estat com per les empreses transnacionals.
Què significa per a vosaltres participar de trobades com Defensem!?
Una va coneixent les formes de com curar també participant d’aquests espais. Plantegem la pluralitat de sanació com Xarxa i aquests espais ens ajuden a compartir amb altres dones que estan en la mateixa lògica, interpel·lant el masclisme dels mateixos líders en les comunitats, interpel·lant el sistema patriarcal de les empreses transnacionals. És la mateixa dinàmica de sistema neoliberal capitalista que segueix despullant i usurpa territoris. Aquest espai ens crea vincles per seguir amb més força.
A Catalunya fins el tercer trimestre de 2019 hi ha hagut 10 feminicidis, 10 dones assassinades per violència masclista. A nivell de tot l’Estat espanyol, el nombre de víctimes mortals arriba a les 49 dones. La xifra de dones que ha patit violència masclista molt greu durant aquest període puja a 75.000 dones i les que han patit violència greu a 200.000.
Les violacions o intents de violació, els intents d’homicidi, les agressions físiques amb armes o sense, amenaces amb represàlies, emportar-se els fills sense permís són alguns dels casos que es consideren fets molt greus.
Molts d’aquests casos acaben a urgències hospitalàries però molts altres s’amaguen. És tasca de l’Atenció Primària ajudar a detectar-ho. I aquesta detecció es pot fer per diferents vies però també a partir de diferents perfils. Per una banda a partir de la dona que la pateix però per una altra mitjançant la detecció de violència masclista en homes.
Una de cada 5 dones ateses per violència de gènere en un centre d’urgències d’atenció primària, ja havia estat agredida prèviament
Un estudi presentat en el marc del 27è Congrés de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) ha analitzat les característiques de les dones ateses per violència de gènere en el centre d’urgències d’atenció primària (CUAP) del CAP Salou (Tarragona) de l’ICS durant l’any 2018.
Quan les metgesses i metges de família detecten un possible cas de violència de gènere o d’agressió de qualsevol tipus, ho recullen en un comunicat judicial (que s’envia electrònicament al jutjat). Quan el comunicat judicial recull que es detecta una agressió, va a un jutjat penal (molt més lent en la resolució dels casos), mentre que si s’especifica que es detecta una agressió per violència de gènere, el comunicat judicial va directament al jutjats específics per a violència de gènere, que resolen més ràpidament.
En aquest context, l’estudi ha pretès observar si es recullen adequadament els tipus d’agressió per part dels professionals sanitaris. No es tracta tant de fer una valoració quantitativa, sinó qualitativa sobre com es recullen les agressions en els comunicats judicials.
L’estudi va analitzar els 200 comunicats judicials omplerts pels professionals del CUAP del CAP Salou on es recollia que s’havia detectat algun tipus d’agressió. De fet, d’aquest 200 comunicats judicials, el 67.5% es codifiquen com agressió, i només un 6.5% com a violència de gènere. Ara bé, l’estudi ha comprovat que d’aquests 67.5% codificats com agressió, almenys un 10.4% haurien d’haver estat diagnosticats com a violència de gènere i per tant, no havien estat ben resolts.
Per la metgessa Yolanda Ortega, sòcia de la CAMFiC i autora principal de l’estudi “això ens ha de fer reflexionar. Cal que les metgesses i metges de família tinguem més sensibilitat alhora de codificar els comunicats judicials. La violència de gènere és una realitat que veiem en el nostre dia a dia, i ens hem de conscienciar del paper clau que tenim respecte a la detecció i denúncia d’aquest casos. Un diagnòstic correcte com a violència de gènere permet activar amb més eficàcia el circuit legal per a la protecció de la víctima”. I recorda, a més, que “de fet, no podem oblidar que el paper de la primària és fonamental per detectar aquests casos, abans que es converteixi en una agressió greu, donat que les professionals de la primària tenim un gran coneixement de la pacient, de la seva família i del seu entorn d’una forma continuada en el temps. Aquest coneixement, ens facilita la detecció d’indicis de violència de gènere”.
D’altra banda, en l’estudi el perfil de les pacients ateses per violència de gènere són dones d’entre 25 i 50 anys, de les quals un 18.5% ja tenia dos o més comunicats judicials registrats com a víctima de violència, és a dir, que ja havia estat agredida prèviament.
Les agressions tenen lloc majoritàriament a la tarda i nit, i es produeixen sobretot dins el domicili, en un 44% dels casos, a la via pública en un 29.5% i en un 4% a la feina.
Si extrapolem les dades d’aquest estudi podem dir que aproximadament unes 100 dones son ateses anualment en un centre d’urgències d’atenció primària semi urbà (com pot ser un CUAP que atengui una població aproximada d’entre 10.000 i 15.000 habitants) per violència de gènere.
Guia de recomanacions per a la detecció de violència masclista en homes
Aquesta guia, que va presentar l’Ajuntament de Barcelona el 2013 però segueix vigent, va ser elaborada pel Circuït Barcelona contra la violència vers les dones. La guia aspira a ser una ajuda per als i les professionals de la xarxa pública de Barcelona, per tal de que puguin detectar i abordar millor les situacions de violència masclista.
En aquest context, un dels seus apartats aconsella sobre com actuar dins l’àmbit de salut a primària i atenció especialitzada. Des del Circuït Barcelona contra la violència vers les dones es reconeix la necessitat de fer un canvi de mirada en l’atenció a la violència masclista en els serveis de salut i la necessitat d’una major sensibilització per detectar i intervenir amb la víctima i la necessitat urgent de detectar i intervenir també amb els homes que exerceixen la violència.
A la guia expliquen que cal tenir en compte que en els serveis sanitaris s’atenen els homes de la mateixa manera que són ateses
les dones i que es pot dur a terme un seguiment més continuat de les persones i amb més possibilitats d’intervenció. D’aquesta manera, cal aprofitar l’oportunitat que ofereixen els serveis sanitaris i especialitzats per a la realització de la detecció i atenció d’homes agressors per seguir avançant en la lluita contra la violència masclista.
En dibuixar les dificultats i obstacles propis de l’àmbit, detecten que una de les dificultats és que l’home fa demandes de salut concretes buscant respostes concretes i acostuma a acceptar, en menor grau que la dona, preguntes relacionades amb l’àmbit privat de la seva vida. No obstant això, en els serveis especialitzats viuen amb més normalitat preguntes relacionades amb la seva conducta, ja que tendeixen a justificar la resposta amb l’objectiu de la demanda. També assenyalen que un cop detectada la violència masclista a partir de la dona, «que aquesta no tracti el tema amb la seva parella o exparella. Normalment, perquè hi ha molta por a la reacció de l’home».
Finalment també destaquen trobar-se «amb la dificultat pròpia de la problemàtica de la violència masclista ens els homes: sovint costa que s’expressin des de l’àmbit més personal, sovint els homes no reconeixen la violència, no ho consideren un problema; ho poden justificar per haver consumit drogues, per estar en atur, per una provocació, etcètera».
Les oportunitats que apunten que té l’Atenció Primària són l’existència d’una certa continuïtat i intervencions una mica més llargues sobretot en els serveis especialitzats. Aquí, en una bona part dels serveis de salut, la persona pot estar més disposada a rebre preguntes sobre la seva relació de parella o sexualitat. «En alguns serveis especialitzats fins i tot es pregunta directament per la relació de parella o la violència». Afegeixen a més que sovint existeix la possibilitat que, en el mateix servei, s’atengui l’home, la dona, fills/es per disposar de més informació i més contrastada per poder fer una detecció encertada.
La guia també inclou alguns exemples que poden servir als professionals de l’àmbit de la salut com a indicadors concrets d’alerta per a la detecció. Per aquesta, posen en valor el treball en equip multidisciplinari amb personal d’infermeria, treball social, psicologia, medicina, etcètera. Afegeixen que una bona estratègia és normalitzar les preguntes directes sobre la relació de parella en l’exploració dels homes a la consulta: «de la mateixa manera que es fan preguntes sobre el consum de tòxics o sobre els hàbits alimentaris, per exemple, es pot preguntar com la seva problemàtica de salut concreta afecta la relació de parella i familiar».
Per abordar-ho, la recomanació principal és incorporar un nou focus d’atenció en l’abordatge de la violència masclista mitjançant la integració dels homes que exerceixen violència al circuit com a usuaris en processos de violència masclista. «D’aquesta manera, cal que els professionals de la salut comencin (o continuïn) indagant en la violència masclista a partir dels homes. D’aquesta manera, no es responsabilitza només la dona de la fi de la violència, sinó també la persona que exerceix aquesta violència», explica la guia.
Des de l’1 de gener al 31 d’octubre de 2019 l’Hospital Clínic ha atès 396 casos d’agressions sexuals, segons va presentar aquest divendres, en roda de premsa. L’Hospital Clínic és hospital de referència en aquest tipus d’agressions i en la implementació d’un protocol específic i transversal per atendre-les.
S’estima que durant tot el 2019 s’hauran atès al voltant de 475 agressions sexuals, 24 més que al 2018, és a dir un 5,32% que 2018. El Clínic ha atès 3.712 agressions sexuals des del 2005. El 55% de les agressions de 2019 són a joves menors de 25 anys. Del total de dones, el 32% de les víctimes coneixia al seu agressor o agressors, ja que en un %% de les agressions hi van participar més d’un agressor. Tot amb dades de 2019, en el 68% de les agressions sexuals hi ha violació. A banda, el 60 % de les dones agredides refereix haver consumit alcohol o alcohol i drogues. També en el 30% de les agressions ateses pel Clínic se sospita que hi ha hagut submissió química.
Una altra dada que ressalten tracta sobre la manifestació de denunciar. Aquesta ha baixat en els últims 5 anys un 31%. Ha passat del 74% el 2015 al 51 el 2019. Per altra banda, el 32% de les víctimes es vincula als programes de seguiment de l’Hospital.
Segons la Dra. Lluïsa Garcia Esteve, psiquiatra i presidenta de la Comissió de Violència Intrafamiliar i de Gènere del Clínic “la violència emmalalteix i les agressions sexuals comporten riscos per la salut, provoquen noves malalties i problemes de salut mental a curt i llarg termini”. Per la Dra. Garcia Esteve “les seqüeles posttraumàtiques poden aparèixer immediatament després de la agressió, o aparèixer setmanes o mesos després. Es recomana sempre una avaluació i intervenció preventiva i monitorització de la evolució. El 60% de les noies ateses pateix trastorn per estrès agut i acostuma aparèixer durant les 4 primeres setmanes després de l’agressió”.
La presentació també va anar a càrrec del Dr. Faust Feu, director de Qualitat i Seguretat Clínica de l’Hospital i Teresa Echeverría, Coordinadora d’Urgències (nit) de l’Hospital Clínic. També hi va intervenir Alba Vergés, consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya.
La consellera va mostrar la seva preocupació per les dades, però va subratllar que el sistema sanitari, per reforçar la seva tasca, està avaluant el protocol per l’abordatge de la violència masclista, amb la participació de professionals de la salut de tots els àmbits assistencials. La titular de Salut va afegir, però, que «no ens podem quedar només en millorar l’atenció: cal treballar la prevenció». I en aquest sentit va avançar un projecte formatiu per abordar casos de violència masclista que formarà professionals arreu del país en prevenció, detecció, atenció i recuperació. «Les formacions permetran que tots els professionals del sistema tinguin una sensibilització bàsica per detectar possibles casos de víctimes de violència masclista -especialment a la primària- i millorar l’atenció i derivació cap al recurs més adient», va concloure Vergés.
Durant la roda de premsa també es va explicar el Model Clínic d’atenció integral a la violència sexual. Un model d’atenció en la urgència i en el seguiment en el qual hi participa un equip multidisciplinar amb diferents professionals i nivells assistencials. El programa garanteix la posada al centre de la víctima, oferint l’acompanyament, respecte en les decisions i evitant la revictimització secundària.
Des del Clínic es va manifestar la preocupació perquè no s’arriba a atendre a totes les agressions sexuals a causa del gran volum existent i per la dificultat de mantenir l’atenció i els estàndards de bones pràctiques amb els recursos existents a dia d’avui. Per exemple, víctimes adultes que han patit agressions sexuals a la infantes. Tanmateix, el Clínic, fruit de la manca de recursos, mostra la seva preocupació per no arribar a tota la població que ho pot necessitar ja que no es poden cobrir les agressions que no venen d’Urgències i que tenen impacte a l’edat adulta i que es perpetren a la infantesa.
La roda de premsa també va servir per explicar el protocol intern que se segueix amb èxit a l’Hospital Clínic quan una persona és agredida sexualment. El protocol implica professionals d’Infermeria, Treball Social, Ginecologia, cirurgia, psiquiatria i psicologia i professionals de malalties Infeccioses. El protocol està concebut amb una atenció proactiva i de suport emocional, empatia i escolta.
La longitudinalitat (l’atenció per una mateixa professional al llarg del temps) és clau en la relació amb els pacients i en els resultats de salut, tal i com es demostra en aquest article de Jesús Palacio: Las ventajas de una relación estable: longitudinalidad, calidad, eficiencia y seguridad del paciente. Però, malgrat l’evidència, la trenquem contínuament amb diverses formes organitzatives dels equips.
Quins factors estan influint per a què moltes professionals metgesses i infermeres estiguin delegant l’atenció urgent i domiciliària dels seus pacients en altres professionals? Fet impensable fa un temps.
Per què aquests professionals no consideren que és responsabilitat personal i un gran valor de l’Atenció Primària tractar els seus pacients de per vida? On queda la longitudinalitat? On queda la relació de confiança?
Per què obeeixen i assumeixen noves formes organitzatives dels equips, incorporant subequips de domiciliària, d’urgències o de portes?
Des del FoCAP fa temps que ens plantegem aquestes preguntes i realment no hi trobem respostes.
Potser una raó sigui la mercantilització del sistema. Ho vulguem o no, vivim en una societat que es regeix per un sistema econòmic i comercial que condiciona la vida. Aquest sistema de totalitarisme econòmic neoliberal ens torna més dòcils i obedients a l’hora de seguir unes normes. I els professionals sanitaris som uns actors més d’aquest entramat mundial.
La sobrecàrrega assistencial que es pateix en els equips, sobretot des de la recessió del 2008 ha desbordat molts professionals fins arribar als seus propis límits. Augment de la pressió assistencial, menys professionals en els equips, també alguns dedicats a temps parcial a desenvolupar altres tasques (qualitat, farmàcia, etc.) està condicionant que ens conformen en la manera de fer les coses.
El bournout dels professionals per les polítiques de maltractament i la perversió del poder que ha augmentat en els últims anys en els càrrecs entremitjos i en alguns casos de gerències que, abusant de la seva posició professional de poder, silencien els professionals que discrepen, i poc a poc, els equips es van infectant d’un virus invisible que desgasta enormement, a nivell emocional, els professionals de la base. Directius mediocres que no escolten, aixequen la veu, o no accepten iniciatives, exerceixen una gestió autoritària basada en silenciar i desmotivar idees i persones.
Amb la vaga de la tardor del 2018, no es van solucionar els problemes de l’AP. Segueixen estan presents en molts equips, molt desgastats per tots aquests factors. Es necessita confiança i una petita revolució en els CAPs per poder retrobar-nos amb els pacients, per la longitudinalitat, per l’empatia i per la solidaritat amb els companys i ciutadans, pel compromís personal i professional, per la participació i acolliment d’idees i persones, per l’equitat i la justícia entre territoris.
Els ciberatacs en l’àmbit sanitari estan a l’ordre del dia, malgrat que la gran majoria no arriben a fer-se públics. Com mostren webs especialitzades en seguretat informàtica sanitària com Health IT Security, Espanya no és una excepció. Va ocórrer a Astúries en un intent de robatori d’informació sanitària, o quan el «criptogusano» WannaCry va obligar els hospitals espanyols a prendre mesures urgents de protecció el 2017.
Segons dades del Centre Criptològic Nacional (l’organisme especialitzat en ciberseguretat dependent del CNI), fins a juny de 2018 havia gestionat 486 incidents en el sector de la salut a Espanya: 314 de nivell crític alt, 169 de nivell mitjà i 3 de nivell molt alt. 303 casos eren intrusions en els sistemes i 125 atacs a través de codi nociu que van afectar els sistemes de centres sanitaris.
Nombrosos experts en seguretat informàtica alerten que els ciberatacs en Sanitat van en augment. Fa uns mesos, el gerent de l’Hospital Universitari de Fuenlabrada, Carlos Mur de Vir, explicava que el 2018 s’havien produït molts més ciberatacs en l’àmbit sanitari que en els últims 10 anys.
Per què ciberatacar centres sanitaris?
Són diversos els factors que expliquen l’interès dels ciberdelinqüents per atacar hospitals i centres de salut. Una raó de pes són les dades de sanitaris dels pacients. No sols són especialment crítics en matèria de privacitat personal, sinó que són també molt valuosos. En el mercat negre, un historial clínic pot arribar a valer 80 euros. A més de les dades de salut, també es troben dades personals que poden utilitzar-se per a la suplantació d’identitat.
Els atacants informàtics han desenvolupat virus específics per al robatori d’informació mèdica. Poden vendre-la en el carreró fosc d’Internet (la denominada ‘deep web’), on webs ocultes als cercadors acullen un mercat negre. El pagament amb bitcoins dificulta el rastreig de diners. Entre els potencials clients estan els entorns d’empreses farmacèutiques i asseguradores, grans interessades en les estadístiques sanitàries.
El 2016, un grup cibercriminal anomenat The Dark Overlord va vendre al voltant de 10 milions de registres mèdics per centenars de bitcoins (el que suposa centenars de milers d’euros). A l’elevat preu que tenen les dades de pacients en el mercat negre s’uneix l’abundància i varietat de vulnerabilitats en els dispositius mèdics i els ordinadors en el camp de la sanitat, que sedueixen als hackers per a atacar amb finalitats econòmics o fins i tot com a entrenament per als seus atacs.
A més del robatori de dades, els ciberatacs també es dirigeixen a l’extorsió econòmica. Bloquegen o entorpeixen l’atenció sanitària, arribant a l’extrem de posar en risc als pacients, fins que els responsables dels centres paguin certa quantitat de diners. El 2017, quan el ransomware WannaCry va afectar de ple al Servei Nacional de Salut de Regne Unit, els professionals sanitaris es van trobar que no podien accedir als registres dels seus pacients. Milers de cites mèdiques es van cancel·lar i els comptes d’email es van suspendre.
El 2016, un hospital de Los Angeles es va veure obligat a pagar gairebé 17.000 dòlars en bitcoins als pirates informàtics perquè desbloquegessin la xarxa d’ordinadors després d’una setmana sense poder accedir a ells. El 2018, una quarta part dels habitants de Singapur va sofrir el pitjor ciberatac de la seva història: es van filtrar 1,5 milions de dades de pacients procedents del sistema de salut del país, en un intent dels hackers per a fer xantatge al primer ministre amb informació compromesa. Altres atacs han provocat errors en llistes d’espera i la paralització de diagnòstics, tractaments o cirurgies en diferents països.
Les vulnerabilitats en la ciberseguretat sanitària
En el camp de la ciberseguretat és popular una dita que diu que els majors forats de seguretat informàtica es troben asseguts enfront de les pantalles dels ordinadors. El factor humà està darrere de la majoria dels riscos de ciberseguretat. Les contrasenyes febles (per exemple: 123456) o apuntades en post-its a la vista en els escriptoris són dos dels errors més comuns. Un altre risc crític és que treballadors sanitaris obrin emails sospitosos que contenen troians o virus.
En els últims anys, a més, han proliferat dispositius mèdics que estan connectats a Internet. Aquestes tecnologies afavoreixen l’intercanvi de dades entre professionals sanitaris de diferents centres, però també obren una potencial porta a visitants indesitjats per a llançar els seus atacs i accedir a dades mèdiques.
L’any passat, investigadors en ciberseguretat van emprar Shodan (un cercador de dispositius connectats a Internet) per a buscar dispositius sanitaris connectats a la xarxa de xarxes. Es van trobar amb una gran quantitat de servidors, bases de dades mèdiques, interfícies d’usuari i xarxes d’hospitals (mal configurades) exposats en Internet que no haurien de ser visibles públicament. Entre la multitud de servidors exposats es van trobar amb aquells que emmagatzemen i processen imatges mèdiques procedents de TAC, ressonàncies magnètiques i raigs X. També van trobar interfícies amb registres sanitaris.
No és cap sorpresa que el fundador d’una de les empreses de ciberseguretat més importants del món, Gil Shwed, declarés recentment en una entrevista en eldiario.es que «els hospitals de tot el món són probablement la baula més feble de la ciberseguretat. Es tracta d’un entorn molt obert que utilitza molts dispositius diferents de diferents fabricadors. La majoria d’aquests dispositius són bastant antics en termes de programari, fan el treball mèdic, però des d’una perspectiva tecnològica, és fàcil penetrar en ells i la gent ho explotarà».
Un altre factor de risc addicional són les vulnerabilitats pròpies de certs dispositius mèdics. Sanitat va alertar fa dos mesos sobre determinades bombes d’insulina perquè eren susceptibles de ser hackeadas, modificant la seva configuració i el subministrament de la dosi. El 21 de març d’aquest any l’Agència del Medicament dels Estats Units (FDA) va ordenar la retirada de més de 150.00 marcapassos de Medtronic per greus errors del seu programari. La comunicació sense fil amb aquests dispositius mancava de protocols d’autenticació ni xifrat de dades, la qual cosa, unit a l’existència d’altres vulnerabilitats, feia possible accés de hackers al microprogramari per a alterar el funcionament d’aquests marcapassos, posant en greu risc a les persones amb aquests marcapassos. L’abril passat, un grup de pirates informàtics va demostrar el senzill que és trucar escàners mèdics per a posar un càncer en pacients on, en realitat, no n’hi ha, enganyant als metges amb facilitat.
Els experts en seguretat informàtica són conscients d’aquests riscos i aconsellen una vigilància constant de les xarxes i equips sanitaris. També una actualització del microprogramari de dispositius vulnerables i una educació dels treballadors per a evitar caure en els constants atacs dels hackers.
Primer: què entenem per entitat o empresa pública?: Servei Nacional de Salut integral com empresa única o el Sistema públic pot tenir concerts amb proveïdors que no siguin de propietat pública? Si és així, quins valors i compromisos hauríem de demanar als proveïdors concertats. Què entenem doncs per entitat o empresa pública:
Primera definició: Públic és tota entitat o empresa que sigui propietat de l’administració pública (sigui estatal, autonòmica o municipal).
Segona definició (segons la Unió Europea): aquella entitat en la qual el poder públic pot exercir una influència dominant, a raó de la seva propietat (definició 1), de la seva participació financera majoritària o de les normes que la regeixen (estatuts de l’entitat i majoria de l’administració en el seu òrgan de govern, considerats com a «ens» públic).
Sembla doncs que l’element crucial de l’empresa o entitat pública és la capacitat de l’administració pública d’exercir la direcció de l’empresa. Dues característiques més d’una entitat pública: que la seva raó d’existència no és l’obtenció de lucre dels seus accionistes o administradors i que està sotmesa al control públic específic per part de l’administració i les seves dades han de ser transparents i públiques.
Per què, des del punt de vista de la salut, els Sistemes Sanitaris Públics són millors que la iniciativa privada concertada
Per llei, la prestació de serveis, sempre que es pugui, ha de ser pública. Jurídicament el Servei Nacional de Salut és l’establert a Espanya i les comunitats autònomes, per la Llei General de Sanitat (1986) i la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC, 1990 i 1995) que integra tots els serveis sanitaris d’una comunitat en una organització única. Però de fet aquestes lleis han quedat sense desenvolupar-se completament.
Els components d’un sistema sanitari públic poden ser dirigits i controlats al 100% per òrgans derivats d’eleccions democràtiques. Encara que les diferències reals entre públic i privat també és un problema de governança i de democràcia real, ja que poden haver-hi empreses públiques que per manca de transparència i de governança democràtica funcionin com a privades dels interessos lucratius i/o de poder social d’uns quants (recordem tots els casos de corrupció).
Els sistemes públics poden garantir la permanència, estabilitat i continuïtat dels serveis, cosa que no pot fer la iniciativa privada, on si no hi ha negoci directe o indirecte, no hi ha servei perquè poden tancar l’empresa.
Els Serveis públics de salut poden dedicar recursos a vigilància i promoció de la salut i prevenció d’una manera planificada i poblacional, i no només atenció a la malaltia.
Suposant igualtat de qualitat i d’eficiència, amb bona gestió, els públics són menys costosos econòmicament, ja que no hi ha beneficis pels accionistes ni directius.
Els públics, i dins d’un Sistema públic també els concertats amb els criteris que després s’esmenten, asseguren l’equitat, igualtat d’accés i de tracte igual per a tothom, d’acord amb la solidaritat impositiva.
Encara que el nostre sistema català és de provisió de serveis dual: uns de propietat de l’administració autonòmica (ICS), altres públics d’administracions com ajuntaments, diputacions o empreses públiques i altres concertats amb entitats «sense afany de lucre», o privats amb lucre. Com menys dispersió i tipologia jurídica dels proveïdors, menys costos de seguiment i avaluació, més transparència i major control públic.
Com més unitaris i integrats són els serveis majors possibilitats d’ajustar-se a la planificació, de fer sinergies de serveis clínics, de continuïtat assistencial, de tenir serveis comuns mancomunats: de compres, sistemes de TIC integrats, de manteniments, etc. per tant més eficient i sostenible serà el sistema públic.
La formació dels professionals, la gestió del coneixement i la recerca, poden ser planificades i finançades segons necessitats socials i de salut (no segons interessos particulars, corporatius i de negoci).
Majors possibilitats de participació real i control per part dels ciutadans i dels professionals.
Ja en un article, el 2016, en aquest diari, tractàvem també de com es pot fer una millor gestió del Sistema públic estricte, avui encara molt centralitzat, burocratitzat, amb rigidesa funcionarial, poca autonomia de gestió, mal finançat i mal gestionat.
També cal aclarir molt quins valors i condicions haurien de signar els proveïdors de serveis de salut adscrits per concerts al SNS, si es demostra clarament la seva necessitat ineludible i que tenen una contribució directa per la salut en l’assistència utilitzant pressupostos públics.
Vuit mesos amb la Capella de la Misericòrdia ocupada per la Plataforma veïnal i de treballadores en defensa d’un nou CAP Raval Nord. Vuit mesos fins que finalment se’ls hi ha reconegut que aquest és i serà l’espai idoni pel nou CAP. I tot aquests mesos també fa que els seus membres han seguit treballant, com fan des del CAP actual, per dignificar la vida al barri. La xarxa i la comunitat han estat la prioritat durant aquests mesos de lluita. Al mateix temps, la comunitat també s’ha bolcat amb la lluita del CAP i s’han teixit aliances més enllà de l’assistència sanitària. Perquè com sempre han defensat: una atenció primària forta s’aconsegueix fent barri, fent i sent salut comunitària.
Així, més enllà de reclamar un espai digne per poder treballar i atendre els veïns i veïnes del barri, el CAP Raval s’organitza en altres lluites i s’ofereix per donar veu. Per exemple, aquest diumenge passat, arran de la convocatòria de manifestació per part de la plataforma Aturem la Llei Aragonès, el CAP Raval Nord Digne va quedar mitja hora abans del seu inici per anar cap el punt de sortida. «Us convidem a assistir a la manifestació contra la Llei Aragonès, que pretén perpetuar la privatització dels serveis bàsics», tuitejaven.
Diumenge es movien pels serveis públics i avui dijous es queden a casa per la cura dels professionals de l’Atenció Primària. Ho fan acollint la presentació del llibre «Cuando ya no puedes más. Viaje interior de un médico» del metge de família Enrique Gavilán. L’acte serà moderat per Esperanza Martín també metgessa de família i comunitària que ha posat veu a moltes de les mobilitzacions de l’Atenció Primària.
Com ella mateixa ens explica, l’acte s’iniciarà amb una intervenció de la Plataforma en defensa de la Capella de la Misericòrdia com espai per acollir el nou CAP Raval Nord. «Justificaran la localització però també ens faran entendre la relació que aquest espai té amb la defensa del sistema públic de salut i l’Atenció Primària», diu Martín. Després, ella s’encarregarà d’introduir el llibre i també a Enrique Gavilán: «cal saber qui és ell com a referent dins la medicina de família però també les tres línies que té el llibre».
Esperanza Martín troba important fer entendre que ni l’acte ni el llibre estan dirigits exclusivament a professionals: «als professionals els hi pot interessar l’aspecte laboral que ell narra i viu però en el llibre també parla de la seva vessant com a pacient. Aquest llibre pot ser de gran utilitat per la ciutadania i perquè els pacients entenguin què passa a l’Atenció Primària. Pels professionals també és important veure les paradoxes que es troba un quan es converteix en pacient i de sobte es troba prenent pastilles o anant a teràpia quan mai s’ho havia plantejat».
De la frustració a la crisis fins a fer teràpia i deixar la professió: una història a l’Atenció Primària
A la contraportada del llibre, l’editorial Anaconda Editions explica que «Cuando ya no puedes más és el relat de la crisi personal viscuda per un metge de poble». I és que el doctor Gavilán, metge de primària i de poble, va començar a exercir la medicina a petits pobles del nord de Cáceres. En un moment donat es va veure superat per la situació de la medicina, l’atenció primària i va caure en una depressió. El què ell descrivia com vocació i entusiasme inicials, rebutjar les pressions de les farmacèutiques, posar els pacients per davant de tot va xocar amb un sistema que amb retallades, privatitzacions, caos organitzatiu i que deshumanitza la sanitat, acaba derrotant l’individu.
«Enrique Gavilán va tenir primer la força necessària per demanar ajuda i superar el seu enfonsament, i després ha tingut la valentia d’explicar aquesta dolorosa experiència», tanca la contraportada. I és que el llibre, com ens explica Gavilán per telèfon dies abans de la seva visita a Barcelona, va nèixer fa 4 anys amb un motiu únicament terapèutic. El va escriure al mateix temps que passava per una crisi personal «que estava durant massa» i va ser aleshores quan va decidir asseure’s i posar ordre a tot el que li estaba passant, els seus fracassos i els encerts. No tenia cap intenció de publicar-ho.
Per què ho va fer doncs? L’auge de mobilitzacions arreu de l’estat espanyol que aquí a Catalunya es van materialitzar sobretot amb la setmana de vaga del sector sanitari de finals de novembre, just ara fa un any, va ser un dels motius? «En veure que hi havia molta gent indignada per la situació, que no era l’únic que es sentia així… Em vaig veure reflectit a les imatges de les notícies, en aquella situació d’indignació i ràbia. Va ser aleshores quan vaig decidir publicar la història perquè no era només meva», ens declara el doctor Gavilán.
A «Cuando ya no puedes más» el doctor Gavilán diu «Gran part de la culpa de la pèrdua d’identitat de molts professionals d’atenció primària està relacionada amb el rol social que actualment se li atribueix al metge de capçalera: el metge dels papers. Volants, receptes, informes, justificants i certificats s’amunteguen a la taula de les consultes de qualsevol centre de salut. La gent té dret a demanar, i demana. El metge té el deure de donar, i dóna. I com més dóna, obligat per la petició dels altres sense poder atendre el seu criteri professional, més autòmat se sent i menys persona».
I aquesta situació que descriu en el seu llibre encara no ha canviat malgrat totes les millors que es diuen estar adquirint. El doctor Gavilán actualment gaudeix del què fa. Va deixar la seva feina per ser «insofrible la situació». A més «la relació amb els pacients s’havia ressentit» i va considerar que «era el moment de deixar-ho». El va ajudar molt haver estat en teràpia i haver escrit el llibre. Així i tot, és conscient de la situació. Assegura que l’Atenció Primària no ha millorat i que segueixen havent-hi «moviments respecte a les últimes vagues al sector reflectint aquesta situació de descontentament i abandonament».
I és que el doctor Gavilán assegura que «el terreny està preparat, ja que la sequera en Atenció Primària és tan gran que qualsevol gest serveix, qualsevol espurna es propaga». Així i tot, també fa una lectura derrotista. Explica que a Extremadura, a prop de Placencia, van haver-hi mobilitzacions i fins a un parell de reunions amb el servei extremeny de salut: «es van concretar algunes mesures però van arribar les eleccions d’abril i tot això s’ha oblidat… Si hi va haver promeses de canvi però aquí no s’ha mogut res». Per Gavilán, aquests moviments el què fan és desmobilitzar moltíssima gent.
Justament per la gent que no es desmobilitza està feliç de presentar aquest llibre a la Capella de la Misericòrdia. EnriqueGavilán coneix a EsperanzaMartín des que eren residents i després van seguir sent «companys de lluita». «Quan li vaig comentar la possibilitat de presentar el llibre a Barcelona i li vaig dir de què tractava es va prestar a organitzar-ho. Que escollís al CAP Raval Nord em va semblar molt bé perquè no deixa de ser un símbol molt important d’una lluita no només d’un col·lectiu sinó d’un barri sencer». I és que per al doctor Gavilán, «l’Atenció Primària no és res si no és per la comunitat on està inserida».
Les entitats del Raval organitzades al voltant de la Plataforma CAP Raval Nord digne celebra el que descriuen com una victòria veïnal. I és que s’ha fet públic l’acord que permet que es construeixi al nou CAP del Raval Nord a l’antiga Capella de la Misericòrdia. Aquesta ha estat la reivindicació de treballadors i veïns durant mesos com a «única opció respectuosa per al barri».
En un comunicat publicat després de donar-se a conèixer oficialment la notícia, la Plataforma per un CAP Raval Nord Digne deia: «Ha estat un triomf dels “de baix” contra els “de dalt”, de la justícia enfront de l’abús i l’arrogància. No ha estat una victòria fàcil, però estableix un precedent que esperem doni ànims a tantes lluites per ajuntar-se i aconseguir els seus objectius. És un triomf per a la gent davant de les retallades en llibertats i drets. Des de fa anys, la lluita per Barcelona es lliura al Raval i avui podem dir que, en aquesta lluita, les veïnes hem guanyat una important batalla tant simbòlica com tangible. Per primera vegada des de la construcció del MACBA, la salut, la vida de les veïnes, pesa més que la col·lecció privada d’una Fundació».
Des de l’Ajuntament de Barcelona la regidora de Salut, Envelliment i Cures ha estat una de les primeres a manifestar-se:
Ha estat difícil i molt més llarg del que hauríem desitjat, però finalment tenim el #CAPalaMisericordiaJA. Un agraïment a la lluita conjunta de veïnes i professionals. Avui és un gran dia on hem pogut fer compatible salut i cultura pic.twitter.com/pkkYKHKS1y
També ho ha fet Gala Pin. La què va ser regidora de Ciutat Vella ha piulat que «mai no va ser un enfrontament entre salut i cultura, sinó un conflicte sobre què passa i qui perd privilegis quan poses el benestar del veïnat al centre i les veïnes lluiten pels seus drets» juntament amb la frase Mario Benedetti «Lo imposible sólo tarda un poco más en llegar»
#ElCAPaLaMisericòrdia
Finalment el CAP va a la Misericòrdia.
El Macba s’ampliarà per la capella del Macba.
Batalla simbòlica i tangible que guanyen les veïnes del Raval.
De justícia, necessari (i obvi)
Enhorabona @NordRaval!!! I felicitats a tothom q ho ha fet possible! pic.twitter.com/1PkAqdc55t
Els escenaris que han situat finalment el CAP a la Capella
Ens despertàvem amb una notícia publicada a El País on s’avançava que el CAP Raval Nord es situaria finalment a la Capella de la Misericòrdia i que pel MACBA es construirà un edifici nou al costat del Convent dels Àngels. Membres de la Plataforma per un CAP Raval Nord digne asseguraven no saber res més que allò que havien llegit a premsa i que, com la resta de moviments socials en defensa d’una sanitat pública i de qualitat, estaven pendents de com s’acabaria resolent la disjuntiva.
La situació a la qual s’enfrontava l’Ajuntament enfrontava a diversos agents: Departament de Salut, Departament de Cultura, Diputació de Barcelona, el MACBA, el mateix CAP Raval Nord i l’espai de la Capella de la Misericòrdia.
La capella estava destinada a l’ampliació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) però just al mes de maig de 2018 el conveni de cessió gratuïta d’aquest espai caducava després de cinc anys. Després de diverses discussions entre octubre i novembre de 2018, l’Ajuntament i el CatSalut oferien un possible intercanvi d’espais físics entre l’edifici actual del Sert i la capella de la Misericòrida. El MACBA ho rebutjava al·legant “falta d’idoneïtat” per les seves necessites expositives.
La Plataforma per un CAP Raval Nord Digne va guanyar els suports de múltiples entitats i organitzacions i es va erigir com un agent fort al barri. Pocs mesos després de l’inici de les discussions públiques, la xarxa que s’havia creat va ocupar la Capella de la Misericòrdia on a dia d’avui encara hi segueixen.
La disjuntiva des d’un inici, defensen des de la Plataforma, no era si s’havia de triar cultura o salut. De fet, en boca d’Anna Romagosa, directora del CAP Raval Nord, durant un debat realitzat el febrer de 2019: “a dia d’avui el que cal fer és prioritzar. No és decidir entre Salut i Cultura perquè entenc que la cultura és essencial per la mateixa salut de les persones”. Així, el que plantejaven ja aleshores des de la Plataforma en defensa del CAP Raval Nord era trencar aquesta dicotomia i qüestionar el model de ciutat pel qual s’estava apostant en no prioritzar recursos per al CAP Raval. Els fets que van conduir cap aquí el debat els vam explicar en un article que vam definir com «la cronologia de la modernització cultural però no veïnal del Raval«. I és que el Raval disposa de 9 equipaments culturals enfront l’únic CAP que hi ha per salut.
La Plataforma demana ara als responsables «que es posin les piles», que ja fa 13 anys que esperen. A més, en aquest sentit, si bé agraeixen tot el suport rebut i la xarxa creada, destaquen que no tot és positiu. «Sempre hi ha els seus peròs», diuen. I és què lamenten que «l’ampliació del MACBA, una ampliació qüestionada per la infrautilització de molts dels espais dels quals ja disposa, elimina una mica més d’espai públic, tan necessitat al Raval». Afegeixen que no entenen la necessitat d’aquesta ampliació i que continuaran «lluitant per vigilar que es compleixin els terminis per a la construcció del nou CAP, així com per replantejar la Plaça dels Àngels en funció de les necessitats veïnals».
