Just Deploy It!

Blog

  • «Més enllà que l’art pugui funcionar com a teràpia, considerem que el que té més valor terapèutic és participar i sentir-se d’una companyia»

    Som al Centre Cívic Baró de Viver. Aquí cada dijous i, ara també, cada dissabte, el grup de teatre “La trifulga dels fútils” assaja l’obra “Fuenteovejuna” que representaran el dia 14 de novembre a la Fira de Barcelona en el marc del 27è Congrés de la CAMFiC.

    Ens hem trobat amb el Manel Anoro  i el Cristian Llàcer, metges de família, i ànimes d’aquesta companyia amateur formada per persones amb trastorns mentals i per persones que no en pateixen.

    Quan neix “La trifulga dels fútils” ?

    Manel Anoro (MA): Va néixer l’any 2000 al Centre de Dia Pi i Molist de Nou Barris. Inicialment neix en un taller de teatre dins d’aquest Centre de Dia, però ja el primer any formem una companyia. Fins l’any 2012 vam estar vinculats al Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau,  perquè d’ell depèn el Centre de Dia Pi i Molist, però després vam seguir com a companyia independent.

     Hi ha gent que està a la Trifulga des dels inicis?

    MA: Doncs sí, deuen haver una o dues persones que estan des de l’inici. Realment, ha passat molt gent per la companyia. Creiem que aproximadament unes 300 persones. Som una companyia que té una manera de funcionar molt oberta, on tothom es benvingut, i si li agrada s’hi queda. Igualment hi ha hagut gent que durant un temps ha estat i que després ha marxat i d’altres que havent marxat, han tornat.

    Com us coneixeu vosaltres dos?  

    Cristian Llàcer (CL): Ens coneixem fa més de 20 anys perquè vam fer la residència junts, i llavors ja compartíem el gust pel teatre. En acabar la residència cada un de nosaltres va fer les seves coses, fins que fa aproximadament uns 6 anys, el Manel em va contactar per entrar a la Trifulga.

    Per què un grup de teatre es converteix en una bona teràpia per a les persones amb trastorns mentals?

    MA: Bé, per començar nosaltres com a companyia no tenim una finalitat terapèutica, som una companyia de teatre com qualsevol altre, amb la particularitat que part de les persones que hi participen tenen un diagnòstic de salut mental. Però sí que és veritat que més enllà de que l’art pugui funcionar com a teràpia, considerem que el que té més valor terapèutic en el nostre cas, és el fet de participar i sentir-se d’una companyia. A més, és una companyia inclusiva on està gent amb i sense trastorn diagnosticat, gent diversa, que venen de llocs diferents; cosa que fa la nostra companyia cosmopolita i molt inclusiva. Crec que el que realment té valor terapèutic, a part de fer teatre, és el fet de formar part de la companyia de teatre.

    És per això que alguna vegada has comentat que amb el grup de teatre, el que feu és donar una llar a la gent…

    MA: Sí, realment penso que les companyies escèniques són una petita llar, i en salut mental aconseguir una llar és un regal…A vegades ja és difícil tenir una llar per nosaltres, que la tinguin aquestes persones que pateixen solitud i aïllament, doncs, és una sensació increïble.

    En el grup interacciona gent amb aquests trastorns i gent que no en pateix. Com s’ajuden mútuament i com es complementen?

    CL: Sí, si…és una relació perfecte. De fet, nosaltres no pensen en aquesta companyia com una companyia de teatre de gent amb trastorn mental, senzillament la veiem com una companyia de teatre i ja està. Per això hi ha gent de tota mena, i la relació entre ells és boníssima. Certament, la gent va i bé, però molta s’ha anat quedant a la companyia i això ens fa veure que la gent s’hi troba bé; se sent com a casa i per això es queda.

    Quantes obres de teatre heu representat ja en els anys de vida que teniu?

    MA. Des de l’any 2000 que vam començar hem fet unes 14 o 15 obres. El ritme de la trifulga és lent, ….treballem sense presses, fem les coses a foc lent.

    Es per això que esteu uns dos anys per preparar cada obra de teatre, no?

    MA: Sí. És el ritme que portem, no forcem les coses, anem fent. Com que ja ens diverteix tot el procés i és molt bonic, doncs no tenim pressa. És cert que la culminació és l’estrena, però ens ho passem molt bé i gaudim de tots els assajos.

    Estreneu i feu temporada com una companyia?

    CL: (riu) Ja ens agradaria. Hem estrenat justament aquesta obra que ara presentarem al Congrés de la CAMFiC a l’altre festival que es va fer al Fabra i Coats el passat juny. Normalment fem una representació, a vegades pensem que és una llàstima dos anys de feina per acabar fent només una representació. Però és cert que molt més tampoc podem exigir perquè és un esforç haver de retenir el text, i a vegades un ritme més fort els podria provocar ansietat. A més realment lo important és el camí, crear junts, construir junts. La representació final és la culminació, on podem compartir la feina feta amb els amics i la gent que ens estima.

    Però sí és cert que agraïm l’oportunitat de poder actuar en el marc del Congrés de CAMFiC aquest proper novembre, i tornar a representar aquesta obra. Estem molt contents.

    MA: Som una companyia especial, realment. Ells funcionen d’una manera molt concreta, on sabem que en un moment donat dos actors poden desaparèixer pel que sigui, o a vegades un decideix que aquell dia no vol venir. Tot això en el fons és un gran aprenentatge per treballar i enfocar la feina buscant nous recursos. Acabes sent més obert i molt més laxa…aprens a viure tot molt millor.

    Com es finança la Trifulga del Fútils?

    MA:  Mentre formàvem part de Sant Pau, ells ens ajudaven en el finançament dels espectacles. Ara, una bona part de la gent de la Trifulga forma part de l’ associació cultural Matisos, una entitat en primera persona portada per gent amb trastorn mentals.Una de les branques de l’Associació és la companyia de teatre, i per tant, ens financem bàsicament a través de les aportacions dels socis i sòcies de Matisos; i quan fem algun bolo demanen si ens poden ajudar d’alguna manera, només per poder preparar el nou espectacle.

    Sempre heu assajat en aquest centre cívic on ara som, a Baró de Viver?

    CL: Estem aquí des del 2015, abans havíem estat en altres centres cívics.

    MA:  Ens hem buscat sempre la vida, en centres cívics i altres llocs. Presentem el projecte i normalment, com agrada,  ens acaben deixant un espai per assajar.

    Majoritàriament feu obres clàssiques, és per algun motiu?

    CL: Bé, no sempre fem obres clàssiques. Mira, la darrera abans d’aquesta que ara assagem, va ser “El coronel ocell” d’un autor búlgar, sobre la guerra dels Balcans. És una obra força moderna.

    MA: De fet, les obres clàssiques a vegades són més difícils de treballar, i és cert que el text pot influir com en aquesta obra de “Fuenteovejuna” que és en vers. Però sincerament crec que el text no és un problema. El problema és més de les dinàmiques del grup i per les coreografies, perquè la gent tendeix a quedar-se quieta,… però el text no crec que sigui un problema.

    També cal dir que a diferència d’altres companyies de teatre de salut mental, nosaltres no parlem de nosaltres ni de les nostres experiències, que és lo habitual en aquest tipus de companyia. La Trifulga mai ha optat per parlar sobre salut mental, i per tant, sempre hem buscat espectacles d’obres ja escrites, clàssiques o no,  però que no tractessin sobre salut mental.

    Per què Fuenteovejuna per al Congrés de CAMFiC?

    CL: (riu) Doncs perquè ja era l’obra que teníem preparada. És cert que la temàtica és interessant: la revolta d’un poble contra el poder abusiu…que també està ara una mica d’actualitat. Ens agrada representar una obra que mostra com la gent unida pot tenir el seu poder. A més, li hem donat un toc una mica més feminista, donant a les dones més protagonisme. I fins i tot ens ha motivat que sigui un text en vers, que sempre té una mica més de complicació, ha estat un repte per a la companyia.

    MA: A més la representació de l’obra compta amb música en directe acompanyant. Estem convençuts que l’actuació al Congrés de CAMFiC serà tot un èxit.

    Què suposa per a vosaltres actuar davant d’un col·lectiu professional com els metges?

    MA:Doncs jo crec que provoca. Creiem que és bo que sigui un punt provocador, que faci pensar a la gent  que estigui mirant l’obra. De fet, jo crec que el que fem a la Trifulga és molt més potent per ajudar a aquesta gent que el que podem fer a la consulta.

    CL: I crec que a nosaltres també ens ajuda a normalitzar les coses, perquè a vegades tenim un prejudici en salut mental. Aquí t’adones que com més normal tractis la gent, més normal serà tot.  De fet, normalment en aquest tipus d’entorn és on aquestes persones més s’obren i alhora es mostrem molt agraïts.  Creiem que la gent que vagi al Congrés a veure l’obra veurà que gent amb trastorns mental és capaç de fer moltes coses…potser els farà pensar: “si és capaç de fer teatre, perquè no ha de ser capaç d’entendre les coses que li pugui dir a la consulta?”.

    Com s’entra a forma part de la Trifulga?

    MA: Doncs funciona molt el boca orella, i també tenim una web de La trifulga.

    I el futur de la Trifulga?

    CL: (riu) Doncs seguirem, a tope!. Portem 20 anys, ara actualment som 23 persones i  tenim futur.

    Alguna cosa que vulgueu dir per acabar l’entrevista.

    MA i CL: (a l’uníson)  Que vingui la gent a veure’ns i que tinguem molta merda!!

    Aquesta entrevista es va publicar originalment a la web de CAMFIC

  • «‘Aixeca’t de la cadira’ vol dir mobilitzem-nos per reivindicar la nostra professió i la nostra feina que és bàsica per la població»

    La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) celebra des del dijous 14 al dissabte 16 de novembre el seu Congrés bianual. Amb aquesta edició se’n sumen 27. El seu lema? «Aixeca’t de la cadira! Vine a Barcelona!» Perquè com expliquen amb el programa, «han volgut fer un congrés diferent. Gran. Al cor de la ciutat. Ple de continguts que van des de les actualitzacions exprés als espais de debat».

    L’Atenció Primària «ha demostrat ser un factor determinant en la llarga esperança de vida del nostre país» i per això assenyalant des de la CAMFIC que cal reivindicar-la més que mai. Atenció Primària és tenir cura de la salut dels pacients i de la comunitat anant des de la promoció i prevenció fins a l’atenció de qualitat al final de la vida; passant per una bona celeritat diagnòstica i l’ús dels tractaments més eficients en cada cas.

    Des de la CAMFIC reconeixen que tot això es fa amb «uns recursos públics molt, molt limitats». Davant d’això, el missatge que volen enviar és el d’aixecar-se de la cadira i posar-se en marxa reconeixent que fan malabarismes però sabent que els fan pels seus pacients i per creure en la seva feina. «Lluny de desencoratjar-nos i desanimar-nos, ens cal apoderar-nos i reivindicar-nos».

    Elisenda Sant és metgessa de família, sòcia de CAMFiC. Treballa al Consorci d’Atenció Primària de Salut de l’Eixample (CAPSBE), una entitat pública constituïda per l’Institut Català de la Salut i l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona. La doctora Sant forma part del comitè organitzador per primera vegada des que l’any 2000 va fer-se membre de la CAMFIC. Sant ens explica que aquesta edició del Congrés de la CAMFIC fa un any i mig que es treballa gràcies al fet que des de fa un temps el congrés es celebra de manera bianual.

    Parlem amb ella sobre els reptes de la primària, els continguts d’aquest any, la metodologia de les activitats i les preferències o necessitats de la medicina de família i comunitària.

    Aquest any és la 27a edició. Quin recull en feu?

    El Congrés de la CAMFIC era itinerant per pobles i ciutat de Catalunya. Fa 2 anys es va celebrar a l’Ampolla i en fa 4 a Tarragona. Enguany li hem volgut donar més força coincidint que tocava fer-ho a Barcelona. Això facilita que tothom pugui venir i vam començar amb molta empenta de poder bellugar a molta gent. De fer, el lema ‘Aixeca’t de la cadira! Vine al Congrés’, que va sortir fa molt de temps a les primeres reunions dels comitès, mostra que tots buscàvem aquesta mobilització per part de l’Atenció Primària.

    És fàcil, venim d’una vaga ara fa un any d’una setmana dels professionals d’Atenció Primària. Hi ha un neguit i una reivindicació i amb el Congrés hem volgut recollir això però posant-ho en positiu, donant-nos força.

    Motiveu a aixecar-se de la cadira perquè heu analitzat un estancament o que no n’hi ha?

    Mobilització hi ha. Fa un any hi va haver moltíssima. Ara en comptes de fer una reivindicació de queixa ho hem volgut transformar en positiu. Mobilitzem-nos per reivindicar la nostra professió i per continuar endavant amb la nostra feina que creiem que és bàsica. No fa massa va sortir un estudi que una Atenció Primària de qualitat com la que tenim aquí cura. Aquest lema es veu en les temàtiques de les taules de debat. Moltes d’elles busquen això.

    Les heu decidit en base a 8 línies. Com les veu triar?

    En base a una enquesta als socis on marcaven els temes que més els interessaven. Vam anar desgranant i agrupant fins arribar a les taules que presentem. Una d’elles és evidentment l’actualització. A un Congrés vas a actualitzar-te. Tens tres dies concentrats per poder assistir a diferents taules i tallers d’habilitats clíniques, de temes que han anat arribat a l’Atenció Primària com la retinografies, la dermatoscòpies, les ecografies… que són eines noves. És molt gratificant veure l’interès que hi ha per part dels metges i metgesses de família de formar-se en totes aquestes àrees. Hi ha qualitat i ganes.

    El plat estrella de la primera línia seria l’actualització clínica feta pels grups de treball. Hem triat els temes que han tingut més moviment o més novetats els últims anys. Els formats són variats. Per exemple, en una de les sales hi haurà un vídeo. D’entrada dius: ‘ui, entrar i veure una pantalla’. Però són vídeos molt entenedors, molt clars i amb diversos temes. Aquest apartat també permet que els assistents puguin fer preguntes via correu electrònic a aquells que han elaborat les actualitzacions per després tenir una resposta que és el que ens trobaríem en un debat més directe.

    Hi ha metodologies de treball novedoses. No són totes la típica taula en la qual els ponents s’asseuen i deixen anar el seu discurs. Busquem tallers molt interactius i algun treballa amb el sistema del kahoot de votacions.

    Teniu dos ‘escape rooms’ en aquest sentit.

    Sí. Un de refugiats i un d’Infeccions de Transmissió Sexual. Ara està molt en voga tot el que és el game learning perquè veus molt més quan participes i ho fas dret. És això d’aixeca’t de la cadira.

    Després els d’urgències ho fan en format de gimncana: diferents estacions o parades per anar aprenent amb la pròpia habilitat, superant proves…

    Ho feu amb pacients?

    A vegades amb membres del grup que es fan passar per pacients o a vegades amb maniquins per temes de reanimació per exemple. Hi haurà una mica de tot.

    Una altra activitat dinàmica és que en una sala constantment s’estarà fent ecografia que es poden fer a l’atenció primària. És una eina que encara no tenim del tot introduïda i si ho hem aconseguit en alguns centres ha estat gràcies al fet que alguns professionals ho han estat reivindicant. No ha estat des de dalt que ens han dit que ara ho heu d’aplicar. Ha estat des de baix que s’ha reclamat. L’ecografia ha de ser el fonendo del segle XXI. D’aquí no massa anys anirem amb l’ecògraf a la butxaca i és molt important.

    Seguint amb les eines d’habilitats tenim un taller de dermatoscòpia. Abans de derivar al dermatòleg en moltes ocasions li envies la foto i això el pacient ho agraeix perquè les demores en dermatologia són importants. Inclús et reforça a tu mateix. Poder fer la foto i enviar-la fa que el pacient es quedi molt més tranquil.

    Un altre es diu ‘Els meus electros’

    Sí. Cal que l’Atenció Primària domini la interpretació dels electrocardiogrames.

    Un altre taller que tenim és el de ‘To bridge or no to bridge’ que és interrompre o no l’anticoagulació. L’anticoagulació oral, el què és el Sintrom i els nous fàrmacs que han arribat, ha estat una revolució els últims anys de com utilitzar-la i hi ha una mica d’embolic sobre en quin moment s’ha d’aturar per si hi ha una operació. És molt interactiu i a més hi ha molt interès amb aquest tema.

    En un altre parleu de vacunes. Fa poc ha començat la campanya del Departament de Salut sobre la vacunació entre professionals justament.

    Sempre costa molt en aquest país. Veus les xifres de professionals sanitaris i no són comparables amb d’altres països europeus. Li hem posat de nom ‘Vacunació dels professionals: ètica o estètica’ per veure si ens vacunem o no per quedar bé. El què cal és convènce’ns que podem patir la malaltia però també que podem ser transmissors.

    Hi havia una línia que era salut digital i atenció primària.

    Sí. És el de xarxes socials i metges de família. Ara les xarxes són un contenidor on hi ha de tot. I perquè la gent en faci ús els professionals han d’estar convençuts i han de conèixer i distingir les xarxes socials i el contingut de qualitat d’aquell que no ho és. Pots recomanar una app o un portal però has de coneixe’l abans. Hi ha continguts fantàstics que et poden ajudar. Molts estan dirigits al pacient i amb vídeos ben fets que sempre ajuden a que s’entengui més.

    Des de l’Atenció Primària esteu intentant promoure que la gent faci ús del portal de la Meva Salut

    La Meva salut és una eina molt potent. facilita la comunicació amb l’usuari i pot estalviar un número important de visites presencials. Cal fer-ne un bon ús i hem d’instruir bé els pacients de com utilitzar-la.

    Parlant de pacients, feu una xerrada sobre sexualitat oberta al públic de fet.

    El grup de sexualitats fa dos tallers un de disfuncions sexuals dirigit als professionals i un altre de ‘El sexe no té edat’ i està obert a tota la població. Dins el Congrés hi ha sempre una part oberta a la comunitat per fer honor al nostre segon cognom: ‘comunitària’. En alguns casos s’havien fet caminades per promoure l’exercici físic per exemple.

    Aquesta era la part més clínica però teniu altres línies.

    Sí. Una d’elles és sobre el que parlàvem de la salut digital. Una de les activitats és una taula de gran format i l’altre és la conferència del doctor Fernando Fabiani.. És un metge andalús molt mediàtic, molt graciós… Està en un programa televisiu fent peces de salut de fet i explica molt bé les coses de cara a la població. Ens proposa una xerrada sobre la difusió als mitjans de comunicació que es diu ‘I si el fi justifica anar als mitjans?’ Ens fa molta il·lusió que pugui venir.

    Després dins una altra línia tenim una taula que promet molt i de la qual sabem molt poca cosa perquè la persona que l’organitza ens ha dit molt poc. Es diu ‘Atenció Primària i hospitals: Joc de trons?’ És una de les línies reivindicatives de les vagues que hi va haver l’any passat sobre la relació entre atenció primària i hospitals, que ens necessitem moltíssim però costa d’integrar, quadrar, comunicar-nos… Des de fora és difícil de veure.

    L’Atenció Primària té com a definició la continuïtat assistencial. portem els pacients des que tenen 15 anys fins el final de la seva vida. Sovint quan fas una derivació perds aquell continu assistencial. També s’ha de dir que amb la tecnologia ha anat millorant perquè tens retorn del que ha anat passant però amb els hospitals costa i nosaltres hem de seguir estant allà. També tema de llistes d’espera, de criteris d’un o altre… És complicat i per això està plantejat d’una manera divertida amb Joc de Trons.

    També teniu dues taules sobre recerca. La diferència amb els hospitals en aquest tema també és evident.

    Tenim dues taules amb grans temes de recerca i volem donar veu a aquesta reivindicació en positiu. Atenció Primària fem moltíssima recerca i amb molts menys mitjans. L’hospital ja està concebut com un centre de recerca al mateix temps que fan la feina, nosaltres l’hem de posar allà i els que en fan són uns herois perquè tenen molt pocs mitjans. També és cert que des del Departament amb beques PERIS s’ha anat intentant impulsar. Volem presentar grans temes de recerca.

    Aquí també podríem pensar en l’apartat que destineu a la seguretat del pacient i com d’important és estar pendent d’ell d’una manera integral.

    Ens ha sorprès gratament que uns dels temes més demandats és sobre seguretat del pacient. Ha preocupat molt durant els últims anys. Ens hem de dotar d’eines perquè els problemes de seguretat no passin, que el sistema tingui eines i no depengui 100% del professional. Això ens ho van demanar i és una de les grans taules. Ve una persona que ha sigut segona víctima: una professional que va viure un problema de seguretat d’un pacient i va sortir esquitxada per dir-ho d’alguna manera.

    Tornem al lema: ‘Aixeca’t de la cadira’ és una clara crida a la mobilització. Quins continguts heu inclós en aquest sentit?

    Les línies que recullen el neguit de la reivindicació són tres: la d’atenció primària i hospitals és una. La d’orgull primària és la que recull més però en positiu perquè busca reivindicar-nos i explicar-nos els uns als altres tot el què estem fent des de moltíssims camps i àmbits. L’altre ve a dir aixeca’t de la cadira i endinsa’t a la comunitat. És molt millor prevenir i tractar molta gent alhora que no una a una. Ens hem d’integrar a la comunitat i sobretot a tots els serveis que hi ha a la comunitat. Sanitat i social s’imbrinquen per tornar a construir els teixits semblants als que abans tenien més els pobles.

    Al final tenim una taula que es diu ‘i a nosaltres qui ens cuida’. Hem d’estar cuidats per poder cuidar.

    Una xerrada que em va cridar l’atenció es diu ‘Be positive and die’.

    Sí. Hi ha tres esdeveniments que van sols, que no tenen competència amb la idea que tothom assisteixi. Una és la que et deia del Fernando Fabiani i l’altre és la conferència inaugural que la farà el Víctor Amat. Ell és psicòleg i et diria que és un provocador. Ell fuig dels estereotips de ‘Be happy’, ‘Al mal tiempo, buena cara’ i busca donar-li la volta a això.

    Està confirmada la consellera de Salut, Alba Vergés, a la conferència inaugural i al tancament la comissionada de salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa.

    I el tercer esdeveniment que va sol, pel que entenc del programa, és l’obra de teatre.

    És un teatre social de la companyia ‘La Trifulga dels Fútils’ que va néixer ja fa 20 anys al centre Pi Molist i està integrada en part per persones que tenen malalties de salut mental. Són una família i busquen del teatre fe la seva teràpia particular i formem una comunitat d’aprenentatge tant si tenen una malaltia mental o no. Però també busquen mostrar una obra de qualitat. Hi ha moltes maneres de visualitzar el problema i hi hauria altres activitats que tracten més sobre el tema. La cosa és que ells al final busquen mostrar una obra de teatre de qualitat. Busquen desestigmatitzar i integrar-se.

    Després de l’obra hi haurà un col·loqui que portarà el director de la companyia, que és metge de família, per reflexionar sobre el què comporta l’estigmatització amb la salut mental i com hem de canviar la nostra actitud com a professionals.

    Això tindrà un sistema de taquilla inversa. Els fons aniran una part per l’obra de teatre i una altra per l’Obra Social Sant Joan de Déu que fan molta feina en salut mental.

    A banda de professionals sanitaris en Atenció Primària, aquest any heu convidat a estudiants.

    Per primera vegada aquest any hem donat beca a 12 estudiants de medicina per assistir al Congrés. És un tema que ens preocupa a l’Atenció Primària des de fa temps. La nostra presència a les facultats de medicina és molt escassa en comparació al pes que té la professió en el conjunt de la població. La meitat dels estudiants de medicina no ho saben però acabaran a Atenció Primària: alguns ja per vocació i altres de rebot. En tot cas, aquests últims acostumen a redescobrir i veure que no només fem receptes.

    Comencem aquest any però voldríem seguir endreçant-ho una mica. És a dir, que fos dins l’assignatura d’Atenció Primària que es donessin aquestes beques com a premi pels millors treballs, a la gent amb més interès.

    I per últim, a part de tots els continguts preparats a través de xerrades i tallers, també teniu un apartat per les presentacions de treballs i els pòsters.

    L’allau de treballs i comunicacions ha estat increïble i també la feina que ha fet el comitè per fer tria. En tenim més de 300 i no tot ha entrat i mira que en els congressos el més fàcil és acceptar-ho tot perquè així t’assegures inscripcions perquè aquella persona haurà de venir.

    Ens ha interessat agrupar en franges les presentacions. Sovint vas a un congrés i estàs tot el dia pendent de quan parla el company, el resident… que puguis tenir la llibertat d’assistir a tots els actes és important.

    Vam decidir també tornar al format paper que si bé no és tan ecològic com el format digital permet que els treballs presentats es vegin tots alhora, facilitant que comparteixis.

    D’altra banda, aquest any també hem inaugurat el concurs de curts audiovisuals i hi ha equips que s’han bolcat totalment.

    De tot això donarem diversos premis durant la conferència de cloenda que serà el dissabte al matí. El premi a les dues millors comunicacions orals, premi als dos millors pòsters i premi a dos vídeos. Un el decidirà el membre del jurat i l’altre serà pel vídeo amb més visualitzacions. Allà es projectaran els dos curts guanyadors.

  • I ara que? En sanitat, ho tornarem a no fer?

    Altre cop eleccions, aviat, esperem, un nou govern, però tinc por que ho tornem a fer, que tornem a parlar del mateix, amb el mateix desgraciat llenguatge, creient que només nosaltres tenim la raó i que l’important i urgent només és el que diuen els polítics d’ofici i els poderosos (en diners, no en saber).

    Per mi és tant impostant no tornar a fer les mateixes coses si volem evitar els errors que ens ha portat fer-les. Malament també tornar a «no fer», no fer el que cal i és urgent fer-ho pel bé comú.

    En sanitat, i sobretot per la Salut de les persones, cal canviar de paradigma per respondre a la crisi profunda en la qual està. Cal canviar profundament i radicalment, els valors, les funcions i l’organització del nostre Sistema Públic de Salut.

    Ho demanàvem ja, sobretot la ciutadania, quan vàrem fer el decàleg de la Marea Blanca, ara fa 8 anys,

    Ho anàvem explicant vàries persones, del nostre recent Grup de Debat, en vàries ocasions als que volien llegir les nostres opinions, sobretot en aquest diari. Per exemple amb l’article ‘La salut és el què importa’.

    Finalment i més recent, hem constituït un Grup de professionals que estem convençuts d’aquesta necessitat urgent de canvi radical d’allò que s’ha de fer en Salut. Volem, com va passar amb la Marea Blanca de ciutadania activa per aquesta lluita, passar de les protestes sectorials de diferents àmbits (atenció primària, transport sanitari, hospitals, descontent professional, dependència, salut mental, residencies, etc.) a les propostes de millora integral del Sistema. Així hem debatut i publicat una primera part de les nostres raons, objectius i valors d’aquestes propostes i en uns mesos espero que podrem anar-les concretant.

    Per llegir el document ho podeu fer aquí i en aquest text, «Els valors que haurien d’orientar la reforma necessària i urgent del sistema català de salut», escrit per tres dels membres del grup de debat.

    És necessari unir forces, unir lluites sectorials, sense protagonismes professionals, corporatius, ni polítics. No arreglarem la situació actual amb plans, estratègies, accions o recursos sectorials, continuant mal gastant, amb mala gestió, allà on no toca, sense transparència, ni participació democràtica, o amb corrupció.

    Cal proposar un nou model del Sistema Sanitari Públic, del segle XXI, que respongui a les necessitats actuals de Salut de la població. Caldrà reclamar i participar, professionals, treballadors de la Salut i ciutadania en una nova llei de Sanitat posant al dia, amb els nostres valors, la llei de l’Ernest Lluch del 1986.

    Encara un altre article d’opinió sobre el tema i com anar avançant en les propostes de millora a «Un servei de salut integral: alguns camins estratègics per arribar-hi».

  • El centre LGTBI dedica tres mesos a reflexionar sobre el passat, present i futur del VIH i la SIDA

    Anticipant-se a la propera celebració del Dia Mundial de la sida, que té lloc l’1 de desembre, el Centre LGTBI de Barcelona estrena un cicle d’activitats trimestral dedicat a reflexionar, debatre i conèixer els reptes presents i futurs del VIH i la sida.

    L’exposició ‘Gent Positiva. VIH i sida, relats locals d’una història global’ és el fil conductor de la nova programació. Comissariada per Nancy Garín i Linda Valdés, la mostra fa un viatge als anys vuitanta i noranta per activar la memòria dels moviments i col·lectius de Barcelona que van ser capaços de generar espais de resistència a la crisi de la sida. A través de documents i materials provinents d’organitzacions i artistes, es viatjarà als inicis dels activismes de la sida, que van ser capaços de treballar  en un ampli espectre d’àmbits relacionats amb les cures: la prevenció, la recerca de tractaments, la reivindicació de drets, la generació d’informació, l’atenció i el suport mutu, etc. ACT UP Barcelona, els Comitès Ciutadans Antisida, Casal Lambda, FAGC, Coordinadora Gai – Lesbiana, Stop SIDA, SIDA STUDI, ACTUA, Projecte dels NomsHispanosida i Gais Positius són algunes de les entitats locals que s’hi referencien, juntament amb altres associacions i artistes de l’Estat (COGAM, Comitè Antisida de València, La Radical Gai, LSD, Miguel Benlloch i Pepe Miralles) i d’altres països, com Brasil, Mèxic i Xile.

    Veus expertes i activistes

    El cicle d’activitats, que comparteix títol amb l’exposició, també ha volgut aproximar-se als àmbits de treball de les entitats i a les línies de recerca en relació al VIH i a la sida que porten a terme diverses persones acadèmiques. Per fer-ho s’han organitzat diverses conferències. La programació de xerrades va començar el 4 de novembre amb Mercè Meroño, presidenta del Comitè 1r de Desembre, qui va analitzar els àmbits d’actuació i els reptes pendents del Pacte Social, l’acord amb què des de l’associacionisme s’està lluitant per posar fi a la discriminació de les persones que viuen amb VIH. Ahir dia 11, en una altra jornada, Luis Villegas, coordinador de programes d’STOP SIDA, va analitzar el fenomen del Chemsex; mentre que el dia 18, José Luis Terrón, professor de la UAB, parlarà sobre l’estigma que encara és projectat pels mitjans de comunicació.

    Coincidint amb la recent aprovació de la profilaxi preexposició, Ferran Pujol, president de BCN Checkpoint farà una xerrada sobre aquesta estratègia de prevenció del VIH i el funcionament del PrEP Point (2 de desembre). Per la seva banda, Montse Pineda, coordinadora d’incidència política de Creación Positiva, parlarà de la necessària inclusió de la perspectiva de gènere en l’abordatge del VIH i la sida (9 de desembre); i l’escriptor i acadèmic Isaias Fanlo ens farà viatjar als anys vuitanta i noranta per descriure la resposta que es va donar des de l’escena cultural catalana a la crisi de la sida (19 de desembre). La darrera de les conferències anirà a càrrec de Julio Gómez, coordinador general de Trabajando en Positivo, qui posarà sobre la taula la discriminació laboral que encara avui dia pateixen les persones que viuen amb VIH (13 de gener).

    Cinema i història

    El setè art tampoc no ha estat aliè a la crisi del VIH i la sida. Per això, Antoine Leonetti, codirector de la Mostra FIRE!!, ha curat per al Centre LGTBI una selecció de pel·lícules basades en aspectes relacionats amb el VIH i la sida: de l’activisme d’ACT UP, a la por a la discriminació, passant per la tristesa vers la pèrdua d’éssers estimats. La cinta que va iniciar el cicle és la comèdia romàntica Jeffrey, la història d’un home que decideix deixar de tenir relacions sexuals per por a la sida, fins que s’enamora d’un home que viu amb VIH. També es projectarà l’exitosa producció francesa 120 pulsaciones por minuto (20 de novembre), juntament amb Vivir deprisa, amar despacio (4 de desembre), Los amigos de Peter (18 de desembre) i Las noches salvajes (8 de gener).

    Després de l’èxit de les les tres rutes històriques realitzades durant el cicle Barcelona– Stonewall, l’historiador Leopold Estapé ha dissenyat La malaltia i l’estigma, del càstig públic al VIH i la sida. En aquest recorregut, que començarà dissabte 14 de desembre, a les 17 h, a Plaça Universitat, Estapé proposarà un passeig pels espais de la ciutat que recorden la manera com s’han abordat malalties que, en diferents moments de la història, han provocat estigma i discriminació fruit de la desinformació, els dogmes i els prejudicis morals. La ruta transcorrerà, entre altres indrets, per Plaça Universitat, per parlar de l’evidència científica i del negacionisme; el carrer Tallers, per reviure l’inici de l’activisme; la Plaça dels Àngels, per posar en valor el mural de Keith Haring, entre altres racons.

    Literatura i escriptura, un protagonisme destacat

    L’escriptor Sebastià Portell serà l’encarregat de dinamitzar una nova edició del Club de Lectura del Centre LGTBI. En aquesta ocasió, Portell proposarà la lectura d’Antes que anochezca, de Reinaldo Arenas, per conèixer el testimoni de l’autor com a dissident castrista i seropositiu; Tallats de lluna, de Maria – Antònia Oliver, una història d’amor que traspassa els límits del gènere, les concepcions caduques de parella i la noció tradicional de salut; i Les Hores, de Michael Cunningham, que relata la vivència seropositiva de l’escriptor Richard Brown.

    A més, per primera vegada, el Centre LGTBI programa dos tallers d’escriptura creativa. El primer, que tindrà lloc els dies 8, 15, 22 i 29 de novembre, i 5 i 13 de desembre, porta per títol Arxiu sexual (im)propi. Des d’una metodologia crítica i queer, Duen Sacchi i Magda De Santo proposaran crear arxius sexuals singulars i experiències d’escriptura a partir de fotografies, coreografies, cartes i històries clíniques. Els hi agafarà el relleu, els dies 21 i 23 de gener, Diego Falconí, qui coordinarà La literatura seropositiva llatinoamericana: corpus i cos, un taller que convidarà a practicar l’escriptura a través de fragments d’obres de Reinaldo Arenas, Fernando Vallejo, Martha Dillon i Luis Negrón.
    D’altra banda, dilluns 16 de desembre, el Centre acollirà la presentació de De vidas y virus. VIH/SIDA en las culturas hispánicas, el nou volum en què Rafael M. Mérida recull com la literatura, les arts i els gèneres audiovisuals han sigut capaços de despertar consciències i acompanyar múltiples activismes.

  • Carnívor apetit

    La carn sembla instal·lada en l’ull d’un huracà consumista que amenaça de passar per damunt la salut de molta gent i del planeta mateix. Menjar carn s’associa amb un major risc de càncer i amb una deterioració dels recursos naturals. Aquests dos missatges, amb el seu festeig d’exageracions i controvèrsies, van i vénen en boca d’experts i profans, i tendeixen a refermar amb l’aparició de successius informes, estudis i recomanacions. La FAO ja va documentar en 2006, en la seva publicació Livestock’s Long Shadow, el greu problema ambiental que representa la ramaderia, mentre l’OMS va advertir el 2015 que la carn processada és cancerígena i que la carn vermella probablement ho és. Sabem que la salut de les persones, els animals i el medi ambient estan íntimament relacionades, com planteja la iniciativa One Health, però pesen igual els arguments mèdics i els ambientals per a reduir el consum de carn?

    La recent publicació en els Annals of Internal Medicine de quatre revisions sistemàtiques sobre els efectes del consum de carn en la salut ha restat importància als arguments mèdics per a reduir aquest consum. En els assajos clínics revisats no s’ha trobat una associació important entre el consum de carn i el risc de malalties cardiovasculars, diabetis o càncer; i en els estudis observacionals, s’ha trobat una reducció del risc molt petita en els qui van prendre tres porcions menys de carn a la setmana i, a més, amb un grau de certesa molt baix. En analitzar en una altra revisió sistemàtica els valors i preferències de les persones, es va constatar que la gent menja carn perquè li agrada, creï que forma part d’una dieta saludable i és poc inclinada a canviar d’hàbits.

    Amb aquestes dades, els autors del consorci NutriRECS han elaborat unes recomanacions que suggereixen que els adults poden continuar menjant carn vermella i processada en els seus nivells actuals amb poc o cap efecte sobre la salut. Aquesta nova guia ha creat una certa polèmica, ja que entra en contradicció amb altres guies que recomanen reduir el consum i perquè, encara que el benefici d’aquesta reducció és petit en l’àmbit individual, és considerable en termes de població. Però, al marge d’aquestes consideracions, la qual cosa aquestes revisions sistemàtiques vénen a subratllar és que la ciència, ara com ara, no és capaç d’aclarir amb suficient certesa si la carn és o no cancerígena i en quina mesura ho és.

    En aquest context científic, les previsions de la FAO indiquen que el consum de carn, lluny de reduir-se, augmentarà un 70% fins a 2050. Aquest creixement, de l’1,9% de mitjana anual, és dues vegades major que el de la població i s’explica per raons d’urbanització i augment de riquesa. Així, mentre a Occident s’estima que el consum de carn disminuirà lleugerament (als EUA, es reduirà de 69,3 a 68,7 quilos per habitant i any entre 2018 i 2030), a la Xina sembla que l’augment està tocant sostre, després de passar de 4 a 62 quilos per persona i any entre 1961 i 2013, segons un informe de The Economist amb dades de la FAO. En aquest país asiàtic, la carn aporta ja el 22% de les calories de la dieta, no gaire lluny del 24% de mitjana als països rics, mentre que a Àfrica representa només el 7% i és on es preveu un major augment, d’acord amb les previsions de creixement de la població i l’economia. Aquest canvi dietètic que s’aveïna representa una oportunitat de desenvolupament i un greu problema per a la sostenibilitat. El nostre carnívor apetit potser no és una gran amenaça per a la salut, però amenaça de devorar el planeta.

  • Simplement diabetis?

    Tant de bo el conseller Josep Bargalló i la consellera Alba Vergés puguin llegir aquest article amb el cor. És difícil, però com deia Miquel Martí i Pol, “tot és possible i tot està per fer”. Fora interessant que també ho fes el vicepresident Pere Aragonès, pensant ja en l’externalització i la qualitat del servei. El vostre rol públic pertany a l’àmbit polític però ben segur que en l’àmbit familiar el més important és el de pares i mares. Si adopteu aquesta perspectiva, ho entendreu molt bé.

    Fer P3 és emocionant i la primera excursió amb els companys de classe és increïble! Els pares preparem unes carmanyoles boníssimes plenes de viandes i els abriguem bé perquè els estimem i no volem que passin fred. A nosaltres ens agradaria preocupar-nos només d’això, però la nostra realitat és ben diferent. La Martina porta una motxilla com la dels seus companys, amb aigua i una carmanyola (això sí, amb les racions d’hidrats pesades i calculades, ja que els pares diabètics anem pel món amb una bàscula). Però l’altra motxilla pesa molt, ella és molt petita per portar-la tota sola, conté el glucòmetre amb les tires reactives de glucosa, tires reactives de cetones i una xeringa per si cal administrar microdosi de glucagó, la nevera amb el gel i dins el glucagó, la insulina i les agulles, una pauta d’administració d’insulina, un variat assortiment d’hidrats ràpids i lents (suc, sucres, galetes, fruita, algunes llaminadures), un potet amb aigua i sabó per rentar el dit abans del control de glucèmia, unes gasses per eixugar la sang i el receptor del seu dexcom g5 (dispositiu de monitoratge continu de glucosa). Quan porti el seu infusor continu d’insulina encara pesarà una mica més.

    Aquesta motxilla no és fàcil portar-la; fa un any i escaig que la carreguem i encara ens queda molt per aprendre. Tenim quatre fonts d’aprenentatge: el fantàstic equip d’endocrinologia del nostre hospital de referència; l’Associació de Diabetis de Catalunya (ADC.CAT) amb el seu suport, l’assessorament, les seves formacions, serveis… i el seu grup de WhatsApp Dolços Guerrers, que són una font inesgotable de coneixements disponibles 24 hores 365 dies l’any; en tercer lloc, l’experiència de conviure dia a dia 24 hores amb la diabetis, nits incloses (els pares diabètics som pàncrees artificials i per tant, ens despertem cada dues hores a controlar els nivells de glucosa dels nostres fills); i per últim les bufetades que ens ha anat donant la diabetis de cop i volta, sense avís.

    Si sou d’aquelles persones que considereu que simplement és diabetis, m’alegro molt per vosaltres, de debò; ara he assolit una mena de nirvana que em permet no enfadar-me i entendre que no ho feu amb mala intenció, simplement teniu la sort que cap de les persones que estimeu tenen diabetis tipus 1. Bufetades són les tres primeres gastroenteritis: glucosa en sang 60 després de dinar / cossos cetònics 2,3 / unitats d’insulina ràpida administrades 2 / vòmits / descens ràpid del nivell de glucosa en sang / símptomes de somnolència / omples la boca de sucre perquè a la mucosa s’absorbeix més ràpid, algú m’ho va dir / més vòmits, amb el glucagó preparat a la mà… Us ben asseguro que el viatge fins a l’hospital pel carril bus/taxi es fa molt llarg. L’última bufetada es deia Enterovirus i va arribar amb la primavera: nivell de glucosa en sang 340 / cossos cetònics 1,7 / administració 3 unitats d’insulina / 1 hora 30 minuts més tard, nivell de glucosa en sang 540 / cossos cetònics 2,1 / 30 minuts més tard, simptomatologia d’hipoglucèmia per descens ràpid del nivell de glucosa fins a 180, estava fent una hipoglucèmia a nivells alts de glucosa: tremolor, pèrdua de força, somnolència, no resposta a estímuls, trucada a 112 i ambulància. El coma diabètic es pot produir per hipoglucèmia o hiperglucèmia per cetoacidosis, el pitjor desenllaç (em costa dir-ho) és la mort. La diabetis no es veu, és invisible, però pot tenir greus complicacions a mitjà i llarg termini.

    Realment penseu que la motxilla de la Martina es pot portar bé amb un ensinistrament puntual (és una paraula que detesto, però al Departament d’Educació li agrada fer-la servir, m’estimo més formació diabetològica). A la Martina li han portat la motxilla molt bé el Marc i la Marta, l’Associació Catalana de Diabetis de Catalunya ens ofereix una llista d’acompanyants i ens garanteixen que saben portar la motxilla, la saben portar igual o millor que nosaltres. La nostra família formar part de ADC.CAT i tenim la sort que vetllin per millorar la qualitat de vida dels infants amb diabetis. Associacions d’altres patologies també ho fan, però no totes. Aquesta mancança no pot abolir el dret de la Martina a disposar d’un recurs  qualificat que ja existeix i absolutament específic per ella. El conseller Sr. Bargalló ja sap qui penso que hauria d’assumir el cost dels acompanyaments, per raó d’equitat i no segregació per condició de malaltia.

    A vegades penso a plegar veles, però només són uns minuts, com diuen les meves amigues de cafès “sentim allò que pensem”, i llavors retorno cap al meu nirvana i em dic “ho estem fent bé i ens empeny la ferma convicció de tenir la raó”.

    Tots els infants tenen dret a participar del projecte educatiu del  centre en condicions d’equitat. Posaríeu preu al somriure dels vostres fills? No esborreu el de la Martina, ni el de tants altres infants de Catalunya, perquè no simplement és diabetis.

  • Fago Φ29, el virus favorit de Margarita Salas que es va convertir en una mina d’or

    Margarita Salas ha mort el 7 de novembre després de pràcticament tota una vida dedicada amb passió i compromís a la ciència. Sempre al peu del canó, amb més de 80 anys, continuava acudint al laboratori del Centre de Biologia Molecular Sever Ochoa, afirmant fa tan sols uns mesos a eldiario.es que «no sabria viure sense investigar». També va participar en una tribuna conjunta en contra de la jubilació forçosa a la qual s’havien vist abocats els científics més veterans. «No discriminem als ‘vejestorios’ creatius», deien. Per a Margarita, la seva vida i la ciència eren inseparables i així ho va demostrar fins a la fi dels seus dies. Desgraciadament, la seva vida s’ha extingit, però els descobriments científics que amb tant d’entusiasme va realitzar seguiran amb tots nosaltres per sempre.

    Entre l’enorme contribució de Salas (centenars d’articles científics, conferències i vuit patents) destaquen, per la seva importància, el descobriment de diferents aspectes sobre com funciona la complexa maquinària entorn de l’ADN. No obstant això, el nen dels ulls de Margarita Salas sempre va ser el diminut virus bacteriòfag Φ29 (phi29). Salas va començar a investigar amb aquest virus, innocu per a l’ésser humà, a la seva tornada a Espanya el 1967, després de treballar als Estats Units amb el Premi Nobel Sever Ochoa, i mai el va abandonar. De fet, fa tan sols uns mesos, Salas explicava que el seu equip continuava investigant aquest fago –virus que infecten exclusivament als bacteris–, aprofundint encara més en les entranyes biològiques d’aquest peculiar organisme.

    Des de 1967 fins a 1970, Margarita i el seu marit, Eladio Viñuela, van treballar conjuntament investigant aquest fago, que era un model ideal per a esbrinar diferents aspectes sobre el que ocorre entorn de l’ADN. No obstant això, Viñuela va decidir centrar els seus estudis en una altra matèria quan es va adonar que en l’exterior no valoraven els mèrits científics de Salas, que era considerada «la dona de Viñuela» en aquest tema d’estudi. En les reunions i conferències, els científics s’acostaven a parlar amb Viñuela i Salas passava desapercebuda, quan no era directament ignorada. Com una reacció enfront del masclisme de l’època, Salas va quedar al comandament en exclusiva de la recerca del fago Φ29. La mateixa bioquímica va confessar a Rosa Montero en una entrevista en El País que aquest va ser el moment en el qual «vaig deixar de ser ‘la dona de’ per a ser Margarita Salas».

    Amb el pas de les dècades, la cèlebre biòloga molecular va demostrar amb escreix la seva brillantor a l’hora d’investigar el virus Φ29. La troballa més revolucionària va arribar quan va descobrir que aquest virus produïa un enzim –una proteïna capaç de produir reaccions biològiques– que era capaç d’amplificar l’ADN amb unes característiques que ella mateixa descrivia com a «fantàstiques». I, de fet, ho eren. Margarita, el seu equip i el CSIC van saber veure el seu potencial en realitzar la patent del mètode que usava aquest enzim. Aquesta proteïna, que consisteix en una polimerasa d’ADN, va suposar una revolució per a la recerca forense, paleontològica i genètica. Permetia que mostres diminutes d’ADN, que no eren suficients per a realitzar anàlisi genètica, tornessin a ser d’utilitat en amplificar-se.

    La patent d’aquesta polimerasa va ser la més rendible de la història de la ciència espanyola i només entre 2003 i 2009 va suposar més del 50% dels beneficis per patents del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC). Fins a la data de finalització de patent, el 2009, aquest mètode ha generat més de 6 milions d’euros de beneficis i la polimerasa de Φ29 s’empra en multitud de llocs del món com una eina molt útil per a amplificar ADN de manera ràpida i senzilla.

    Molts altres descobriments i patents han sorgit a partir dels més de 50 anys de recerca sobre el virus Φ29, encara que Salas reconeixia que mai van esperar que l’estudi d’aquest virus pogués donar lloc a tants beneficis i utilitats. La biòloga molecular sempre va defensar la importància de la recerca bàsica, mostrant els fruits de la seva devoció pel virus Φ29. Solia explicar als mitjans que amb la recerca bàsica apareixen aplicacions que no poden anticipar-se i que suposen un benefici per a la societat.

    Salas també atiava als polítics de tant en tant, davant la seva deixadesa generalitzada per la ciència. Una de les seves frases més cèlebres era «Un país sense recerca és un país sense desenvolupament». El nostre país s’ha quedat orfe d’una de les científiques més brillants i destacades d’Espanya, però el seu esperit lluitador, feminista i compromès amb la societat continuarà inspirant-nos a multitud de persones que compartim la seva passió per la ciència.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Un algorisme prediu com interactuen els fàrmacs en 85 tipus de càncer

    L’efectivitat de la majoria de les teràpies utilitzades contra el càncer és de curta durada. Els tumors sovint desenvolupen resistències i la combinació de diferents fàrmacs podria ser la solució. Però la varietat de medicament i les diferents combinacions possibles poden ser tantes que fer proves en laboratori i assajos clínics sense tenir cap indici previ dels resultats acaba sent material i econòmicament inviable.

    Investigadors de la Universitat Rovira i Virgili (URV) han desenvolupat un mètode per a predir, amb la màxima fiabilitat possible, quina seria la interacció entre 69 fàrmacs davant 85 tipus diferents de càncer.

    En aquesta iniciativa, impulsada per la farmacèutica AstraZeneca en format de concurs, van participar 160 centres de recerca, institucions i investigadors de tot el món. L’equip de la URV es va situar entre els deu primers.

    Marta Sales, Roger Guimerà, Antonia Godoy i Marc Tarrés, del grup de recerca SEES Lab del Departament d’Enginyeria Química de la URV, van utilitzar un model matemàtic de xarxes multicapa que permet fer múltiples combinacions entre les interaccions que tenien els fàrmacs entre si amb els diferents tipus de càncer.

    Taxa d’encerts del 75%

    Aquest algorisme agrupa, d’una banda, els càncers que s’assemblen i, per una altra, incorpora una altra capa que conformen els medicaments que es comporten de manera similar.

    Hi ha moltíssimes combinacions entre capes i nodes, i aquest sistema permet predir de forma molt acurada com seran les interaccions entre medicaments en cadascun dels tipus de càncer, amb una taxa d’encerts del 75%, només tenint en compte les interaccions conegudes, sense necessitat que intervinguin altres paràmetres biològics.

    «Es tracta d’un model molt senzill, que té el valor afegit que no està enfocat només a tractaments contra el càncer, sinó que es pot aplicar també a altres variables i és molt fàcil d’entendre», explica Roger Guimerà sobre aquest model, que descriu totes les capes de manera simultània, la qual cosa permet aprofitar al màxim la informació continguda.

    En aquest sentit, aquest mateix model s’ha utilitzat, per exemple, per a predir si a un individu li agradarà una pel·lícula o no, o si alguna persona decidirà cooperar amb una altra o competir.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Del sentit de la política a la política passional

    El pròxim diumenge, dia 10 de novembre, es celebraran les eleccions generals a l’Estat Espanyol i, com ja és habitual, les televisions ens ofereixen – en formats breus- els missatges dels candidats a ocupar un escó en el Congreso de los Diputados. Però les televisions també ens ofereixen debats en els quals participen els representants de les diverses formacions polítiques i és llavors quan podem observar – amb estupefacció – com s’esbatussen entre ells i elles, com s’acusen de manca de lleialtat, fins i tot, com es retreuen traïcions, manca de coherència, i un llarg etcètera. Ens trobem en un món, que el consultor polític Antoni Gutiérrez-Rubí, analitza amb precisió en el seu últim llibre, Gestionar las emociones políticas, publicat recentment per l’editorial Gedisa.

    He elegit dos breus paràgrafs del llibre. En el primer, l’autor ens diu que “los partidos llenan de corazones de colores sus lemas y gráficas, al mismo tiempo que se lanzan dardos que hielan el alma al ser menos sensible” (Gutiérrez-Rubí, 2019, p. 27). Exacte, això és el que veiem i escoltem en els debats: “Que si tu tal dia vas fer tal o altra cosa, que si jo et vaig advertir i tu no em vas fer cas” o, pitjor encara: “Que si et van veure en una boda amb els de l’Ibex 35” i l’altre li respon que no sabrà on amagar-se en el moment de la publicitat. Escarni, escridassada, desqualificació.

    I una segona cita del mateix autor: “Gustar desplaza el pensar. Y parte de nuestra política renuncia a decir la verdad de lo relevante para quedarse en la ocurrència de lo superficial”.

    Precís! Perquè sembla que molts polítics – no la totalitat – prefereixen l’anècdota – a vegades personal, de la vida privada – a abordar el que realment importa. I què és el que importa? Doncs, i em sembla que tothom podrà estar-hi d’acord, el que importa és l’essència de la política: Assegurar la vida en el sentit més ampli, com ens recordava Hannah Arendt.

    I ara, intentaré ser més concret.

    La política s’ocupa o hauria d’ocupar-se dels problemes de les persones, la ciutadania. Així, per exemple, el dret a tenir una vida digna, el que implica tenir dret a un habitatge digna, una educació digna, una assistència sanitària digna. Ara bé, quants minuts estan dedicant els nostres polítics a debatre sobre aquestes qüestions? Què en pensen sobre els desnonaments? O sobre les persones que, a conseqüència de l’especulació immobiliària, es veuen obligades a deixar els seus habitatges en el centre de la ciutat? I, què en pensen de totes aquelles persones sense sostre, que han d’acudir a menjadors solidaris o a iniciatives privades que proporcionen un lloc on poder dormir?

    Alguns polítics han criticat l’existència de llistes d’espera per una visita en el CAP o una intervenció quirúrgica, però, han explicat com ho faran, com resoldran el problema? Han tingut en compte que aquest problema és d’àmbit estatal i no solament autonòmic? Ho dic per recordar que el nombre de metges especialistes està condicionat per decisions que es prenen en el Ministerio de Sanidad a proposta, això sí, dels dispositius de salut de Catalunya.

    I què dir del problema – crònic – dels dèficits en les infraestructures, especialment les ferroviàries. S’ha calculat el cost de les hores de treball perdudes per culpa dels retards dels trens de rodalies?

    I les pensions de les persones jubilades, que cada dia veuen com perden poder adquisitiu?

    I les persones grans que no poden pagar la calefacció o la llum i es veuen sotmeses als temibles talls?

    I què dir de les persones que són víctimes de maltractaments? Ja sabem que els infants i les dones tenen sistemes de protecció, no sempre eficaços, però, i les persones grans, indefenses a causa de les dolències que els afecten i dels deterioraments cognitius que els col·loquen en el punt de mira dels abusadors econòmics?

    I dels joves que, malgrat haver rebut unes formacions molt sòlides, no tenen accés al món del treball?

    I dels discapacitats, que no sempre poden gaudir d’un treball protegit o d’un centre residencial que els protegeixi de les adversitats de la vida?

    Podria seguir i citar molts més exemples, però em sembla que ja és suficient. La pregunta queda plantejada: Quan els nostres polítics tindran el coratge i l’ètica d’abordar tots aquests problemes? Quan podrem escoltar-los en debats seriosos, rigorosos, no passionals, parlant de tot allò que sí que afecta les persones?

  • El 10N més enllà del Procés: quines propostes tenen els partits per millorar la situació dels treballadors públics?

    Durant el pitjor moment de les retallades associades a la crisi, es va aprovar una mesura “excepcional de reducció de despeses de personal a l’Administració i el sector públic” que es basava en la reducció del 5% de la retribució, segons establia el Reial Decret 8/2010. Set anys després que la Generalitat apliqués aquesta mesura, diversos col·lectius de treballadors públics van crear la Plataforma 5% i més, que treballa per derogar aquesta mesura i que, aquest dimecres va organitzar un debat electoral per abordar la situació dels treballadors i treballadores públiques del país.

    Així, amb la presència d’ERC, JxCat, Catalunya en Comú Podem, la CUP, PSC, Ciutadans i Més País (el Partit Popular va anunciar la seva absència poc abans del debat) els candidats (tots ells homes), van celebrar una de les darreres trobades preelectorals a l’Hospital Clínic de Barcelona. I és que el sector sanitari és un dels més afectats per aquesta mesura del 5%, així com per les externalitzacions dels serveis públics o la manca de conciliació laboral, temes sobre els que va versar el debat, moderat per la periodista Mònica Hernández.

    Mesures per a recuperar el 5% del sou retallat

    El passat 30 de setembre, la CUP va presentar al Parlament de Catalunya una moció per a recuperar al gener del 2020 el 5% de les retribucions retallades. La moció va ser aprovada, tot i que Vidal Aragonés, diputat per la CUP, es lamenta que “hi ha massa mesures que s’aproven però després no es fan efectives” i considera que “no es resoldrà res si vosaltres no ho demaneu al Govern de manera organitzada”, apunta, dirigint-se al públic del debat, format principalment per personal sanitari.

    Arran del retret d’Aragonés, els partits del Govern, ERC i JxCat, representats per Bernat Solé (diputat i alcalde d’Agramunt) i Genís Boadella (número 4 a les llistes per Barcelona), respectivament, van tirar la pilota al terreny del Govern espanyol. “Moltes mesures, com la de la CUP, entren a registre sense que siguin viables. Demanem als grups responsables de presentar aquestes mesures que també siguin responsables de donar suport a uns pressupostos que les facin viables”, apunta Solé en referència als de la CUP. “Tot i això -afegeix- la legislació espanyola no ens ajuda”. Per la seva banda, Boadella assegura que el retorn del 5% “és una responsabilitat del PSOE i del PP, que han de millorar el finançament de Catalunya”.

    El PSC, amb Enric Fernández-Velilla (número 10 per Barcelona), que retorna la pilota a la Generalitat, apunta que el retorn no es pot fer si no és amb negociació col·lectiva i retreu els partits de Govern que no s’hagin assegut amb sindicats ni treballadors. En la mateixa línia, Martín Eusebio Barra, diputat de C’s, recorda que totes les Comunitats Autònomes han retornat el 5% a excepció de Catalunya. “No és qüestió d’una Espanya malvada que ens oprimeix; la culpa no es de Madrid ni de l’infrafinançament, perquè hi ha comunitats pitjor finançades que Catalunya”, apunta Barra.

    Sobre el sistema sanitari català, Emilio Rojo, de Més País, assegura que “si es posessin els sous al nivell que toca, aquest gran sistema passaria a ser el més car del món; això vol dir que algú se n’ha estat quedant els beneficis. I així, el que fem, és fabricar malalts”.

    La precarietat de l’interinatge i les externalitzacions

    “No pot ser que confiïs en la feina d’una persona durant 15 anys i després el facis fora amb unes oposicions. Ja s’ha resolt que no hi pot haver més d’un 8% de personal interí en places estructurals, però l’empresa pública fa trampes pròpies de la privada”, apunta Fernández-Velilla, del PSC. Però sobre les oposicions, Solé d’ERC, recalca que no sempre es poden convocar a instàncies de la Generalitat, i va tornar a relegar la responsabilitat en “la negociació col·lectiva” com a eina per a arribar a acords amb l’administració.

    A banda de la temporalitat i l’interinatge, un altre gran camp de batalla dels treballadors dels sectors públics és la manca d’equiparació de condicions laborals entre els treballadors públics i els externalitzats. L’única solució, segons la CUP és que “els serveis públics es gestionin de manera 100% públics i fins que això no succeeixi, les retribucions dels treballadors externalitzats han de ser iguals que els de titularitat pública. Mateixa feina, mateix salari”.

    A l’extrem oposat de la balança, Boadella, de JxCat, assegura que “és molt fàcil jugar a arreglar-ho tot, però tirar enrere les externalitzacions no serà positiu”, apunta, tot i que sí es mostra d’acord amb l’equiparació. En un punt intermedi, ERC demana fugir del “dogmatisme” i demana no fixar-se només en l’element econòmic per a prendre una decisió sobre les externalitzacions: “si un servei funciona, no s’ha de canviar”. Així, des d’ERC (partit impulsor de la llei Aragonès) Solé apunta a que s’ha de tendir a que els serveis essencials siguin públics, però “no hem de caure en el dogmatisme de dir que tot ha de ser públic”.

    Per la seva banda, Josep Vendrell, número 10 per Barcelona d’En Comú Podem, apunta a que les externalitzacions es fan per “retallar, a costa dels treballadors, i per donar espai al sector privat” i apunta que no es fa per qüestions d’eficiència sinó econòmics i ideològics: “s’ha demostrat de sobres que la gestió pública és més eficient”. Per contra, de JxCat asseguren que el model privat ens ha portat èxits: “la gent oblida que quan els serveis municipals funcionen bé, normalment, estan gestionats per empreses privades”.

    Des de la CUP, en resposta a Boadella, Vidal Aragonès afirma que “no hi ha cap informe que digui que allò privat és més beneficiós que allò públic” i que, en tot cas, “el benefici és a costa dels treballadors”. Per Aragonès, la solució passa per serveis públics gestionats per “nosaltres mateixes i amb participació real de les treballadores”. Així, en el debat sobre quins serveis han de ser de titularitat pública, des de Més País asseguren que tot allò que siguin necessitats bàsiques, han de ser públiques: “la gent no va a escola o es posa malalta perquè vol. Si el ciutadà és qui paga, ha de decidir quin sistema vol”.

    Conciliació en condicions: 35 hores setmanals amb el mateix salari

    “100 anys després de la Canadenca i no avancem”, apunta Vendrell. En la línia, des de la CUP recorden que les 40 hores no les van guanyar els parlamentaris, sinó “els vaguistes, represaliats, que s’ho jugaven tot als carrers”. Així, ambdós a favor de la reducció horària sense rebaixa del salari, perquè “conciliar amb menys diners és impossible”.

    Sobre això, des de Més País, Rojo assegura que per conservar el salari s’han de trobar diners: “menys hores vol dir més plantilla: dividir la càrrega té molts beneficis però s’ha de planificar bé. Si s’aconsegueix, tots tindrem més temps per viure i no només milloraran les relacions socials sinó que es reactivarà l’economia”. Ara bé, Rojo apunta que “les despeses que es faran arran d’una reducció horària distribuiran els diners i faran que ja no es quedin sempre en les mateixes poques mans. Així que pensem a qui no li interessa”, reflexiona.

    “Hi ha gent que hi està en contra, perquè no li surten els números”, asseguren des del PSC. Però, segons el socialista “suposaria tenir menys gent en precari i més amb 35 hores a la setmana, però per això hem de conèixer bé el sistema i els seus recursos humans”. Per la seva banda, el d’ERC assegura que, tot i estar d’acord amb la reducció, s’ha de “prioritzar: davant la demanda del retorn del 5% i una reducció horària, un bon govern ha de ser responsable i veure quines són les millors solucions d’acord amb la viabilitat”.

    “Tothom voldria treballar menys hores amb els mateixos diners, però per això calen recursos i per tant, mentre no solucionem el dèficit fiscal serà impossible”, apunta Boadella, de JxCat. “No hem d’oblidar que vivim en una autonomia intervinguda…per`això sóc un ferm defensor de la cultura de l’esforç, un valor que és molt nostre”. En resposta, Vendrell, d’En Comú Podem, assegura que “la gent treballadora en té molta, de cultura de l’esforç, sobretot el 14% de treballadors pobres”