Les dones grans tenen un risc més elevat de patir dolor que els homes de la mateixa edat. Explorar les causes d’aquest excés de risc en les dones ha estat l’objectiu d’un estudi desenvolupat per científics del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa d’Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP) en la Universitat Autònoma de Madrid, en el qual també han participat experts del CIBER de Fragilitat i Envelliment Saludable (CIBERFES).
Aquest treball, publicat al Mayo Clinic Proceedings i que ha estat destacat com a article del mes per aquesta revista, mostra que la major freqüència d’algunes malalties cròniques en les dones, un pitjor estat funcional, l’estrès psicològic i la menor activitat física poden explicar el seu major risc de patir dolor.
El dolor crònic és un problema creixent de salut pública, particularment en els adults majors. El 20% de la població sofreix dolor crònic (definit com a dolor en la majoria o tots els dies durant els últims 6 mesos). La prevalença del dolor crònic augmenta amb l’edat, afectant el 60% dels majors de 65 anys.
A més, el dolor crònic té una gran influència en la salut de les persones majors, perquè redueix l’activitat física i augmenta el risc de fragilitat, caigudes, discapacitat física i deterioració cognitiva. Com a resultat, el dolor crònic és la causa principal d’anys viscuts amb discapacitat en persones a partir dels 50 anys.
Recerques anteriors havien reportat un major risc de dolor crònic en les dones que en els homes. En aquest nou treball els investigadors del CIBERESP identifiquen els comportaments de salut i els factors clínics que poden estar associats a aquest major risc de dolor entre les dones. Per a això, van analitzar informació d’una cohort de 851 dones i homes de 63 anys o més, que inicialment no sofrien dolor i van ser seguits durant tres anys.
Una de cada quatre dones amb dolor d’intensitat alta
Segons Esther García Esquinas, investigadora principal del treball, els resultats d’aquesta anàlisi van mostrar una major incidència de dolor d’intensitat alta en dones (23%), enfront d’homes (13%). «Gairebé una de cada quatre dones que no patien dolor crònic inicialment va desenvolupar dolor d’intensitat alta durant el seguiment», explica l’experta.
Entre els factors lligats a l’excés de risc de sofrir dolor en dones «destaca la major freqüència de malalties cròniques, especialment malaltia osteomuscular, el pitjor estat de funció física, els majors nivells d’estrès psicològic i la menor realització d’activitat física», aclareix.
En concret, una freqüència més alta en dones que en homes de malaltia osteomuscular, problemes de mobilitat i agilitat van representar, respectivament, el 31%, 47% i 32% de l’excés de risc observat en les dones en comparació amb els homes.
Altres mediadors rellevants de l’excés de risc en dones van ser l’estrès psicològic (25%), la depressió (9%), la mala qualitat del somni (11%) i els baixos nivells d’activitat física recreativa (13%).
El treball incideix en la importància d’estudiar possibles factors biològics específics de sexe i la seva interacció amb els estils de vida per a comprendre millor les diferències de risc de dolor entre homes i dones.
«Les nostres conclusions també obren una nova via sobre l’efecte de l’exercici físic per a disminuir l’excés de risc de dolor observat en dones», conclou Esther García Esquinas.
La productivitat acadèmica de les dones a la universitat és un 11,55% més gran que la dels homes, però només al començament de la carrera, quan no tenen càrregues familiars. A mesura que passa el temps, la millora de qualitat en la recerca i la resposta als incentius s’alenteix i la productivitat passa a ser un 7,26% inferior en comparació de la dels homes, segons l’estudi Un nuevo enfoque de aprendizaje automático para la evaluación de políticas públicas: una aplicación en relación con el desempeño de los investigadores universitarios, liderat per María Teresa Ballestar, professora dels Estudis d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i investigadora a ESIC Business & Marketing School. Ballestar i Jorge Sainz, investigador a la Universitat de Bath i professor titular de la Universitat Rei Juan Carlos (URJC), han rebut un premi de recerca de l’editorial Elsevier per aquest article, que es publicarà a la revista holandesa Technological Forecasting and Social Change.
Així, segons el que revela aquest estudi amb dades recollides de l’informe Dades i xifres del sistema universitari espanyol 2018-2019, el nombre de dones en llocs d’ajudant de metge és lleugerament més alt que el d’homes (50,4%). Contràriament, les catedràtiques només representen el 21,3% del cos funcionarial. «A mesura que ascendeix l’escalafó acadèmic, les dones es van quedant endarrerides i poques arriben a la càtedra», denuncia Ballestar.
«No parlem d’un sostre de vidre, sinó d’un sostre de formigó», explica. Segons l’estudi, les dones són més dinàmiques en recerca «des del moment que comencen fins ben entrada la trentena, quan els contractes són més inestables». Després, «i probablement a causa de les càrregues familiars, la tendència creixent en la seva productivitat minva. Mentre que en l’àmbit de l’accés no hi ha tant problema per a les dones, sí que n’hi ha per a la promoció, perquè arriba un moment que no poden competir en condicions d’igualtat per aquestes responsabilitats. La tria per a moltes de les investigadores consisteix a continuar progressant o bé dedicar temps a la família, i encara que els darrers anys s’han pres mesures en aquest àmbit, encara queda molt per fer», diu.
«Encara ens queda molta feina per a fer per a aconseguir una situació d’igualtat en l’àmbit de la recerca i el sistema universitari, però la nostra visió i el nostre missatge són optimistes», diu Ballestar. «Estem fent els primers passos de millora, que consisteixen, d’una banda, en el reconeixement i la difusió de l’existència d’aquesta desigualtat, i, de l’altra, en la conscienciació de la necessitat de treballar en el disseny i la implantació de plans específics que contribueixin a un sistema més igualitari i, en conseqüència, també més divers i productiu», conclou.
La UOC va engegar el Pla d’igualtat efectiva entre dones i homes a la UOC 2015-2019, que ha provocat, segons l’informe Diagnosi de la igualtat de gènere a la Universitat Oberta de Catalunya, «una sèrie de millores i ha fet augmentar el compromís de la institució en relació amb l’aplicació de les polítiques d’igualtat i l’enfortiment de les estructures que garanteixen l’aplicació d’aquestes polítiques».
La ceguesa de gènere. Estratègies per a promoure la igualtat
«La perspectiva de gènere és un element clau de la qualitat en l’ensenyament superior, i la incorporació d’aquesta perspectiva en la docència universitària és un dels punts centrals de les polítiques d’igualtat de gènere en l’àmbit universitari», diu Nati Cabrera, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC i organitzadora de la jornada Perspectiva de gènere en l’avaluació de la qualitat universitària: un repte (no) resolt, l’objectiu de la qual és aprofundir en la integració de la perspectiva de gènere en els processos d’avaluació de la qualitat universitària, identificant temes clau i bones pràctiques.
«La ceguesa de gènere és la manca de reconeixement del fet que els rols i les responsabilitats de les dones/nenes i els homes/nens se’ls atribueixen o se’ls imposen en contextos socials, culturals, econòmics i polítics específics. I la docència universitària també és afectada per aquesta ceguesa, que generalitza els fenòmens que s’estudien a partir de les experiències dels homes, invisibilitza les dones o fa una falsa representació del comportament, les actituds i les necessitats de les dones», denuncia Cabrera.
Eliminar els estereotips de gènere dels llibres de text, incloure els drets de les dones en els plans d’estudis i en els programes acadèmics o promoure la igualtat de gènere en la formació professional del professorat són algunes de les «mesures clau per a evitar que la implantació de la perspectiva de gènere no quedi relegada a un segon pla i a una simple operació de maquillatge», explica la professora Nati Cabrera.
Però per a acompanyar amb èxit el procés d’incorporació d’aquesta perspectiva, «cal, d’una banda, que el personal docent prengui consciència de les desigualtats de gènere mitjançant la participació en espais de reflexió i debat, i de l’altra, que desenvolupi competències de gènere que contribueixin positivament l’assoliment d’aquesta igualtat mitjançant la formació contínua i activitats formatives puntuals», conclou.
Nati Cabrera, directora del màster d’Avaluació i Gestió de la Qualitat de l’Educació Superior, considera que «ens queda un llarg camí per recórrer, però si aconseguim que els fonaments siguin sòlids, serà qüestió d’anar construint la igualtat entre tots i totes, a poc a poc. La clau de l’èxit serà, sens dubte, que siguem capaços d’entendre que la integració de la perspectiva de gènere pot beneficiar les persones com a individus i la societat com a col·lectivitat inclusiva i respectuosa amb les diverses identitats».
D’entre els molts atemptats contra els drets dels treballadors i les treballadores que s’han ordit a partir de les reformes laborals, la del 2012 ens va deixar una modificació de l’apartat d de l’article que, ras i curt, avalava l’acomiadament per faltes d’assistència a la feina justificades però intermitents. És a dir, des de la reforma laboral del 2012, si en un període de dos mesos un treballador o treballadora agafa un refredat i ha d’estar-se quatre dies de baixa i, amb posterioritat, té mal d’esquena i es veu obligat a fer repòs durant cinc dies per prescripció mèdica, quan torni a la feina corre el perill de ser acomiadat o acomiadada legalment. Això que ens sembla una anormalitat —ningú no hauria de ser castigat pel fet de posar-se malalt o malalta— és la realitat de la nostra legislació laboral, que reforma rere reforma ha anat minvant els drets dels treballadors i les treballadores per ampliar els ja extensos drets empresarials.
Com que podia semblar obvi que aquest precepte vulnerava l’essència dels recollits en l’Estatut dels treballadors, el Jutjat número 26 de Barcelona va plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat, al·legant una possible contradicció del precepte legal qüestionat amb el dret a la integritat física (art. 15 CE), el dret al treball (art. 35.1 CE), i el dret a la protecció de la salut (art. 43.1 CE). Però la sentència del Tribunal Constitucional, dictada el passat 16 d’octubre, considera l’apartat d de l’article 52 concorde amb la Constitució espanyola en la redacció resultant després de la reforma laboral de 2012 i que valida l’acomiadament objectiu per faltes d’assistència a la feina fins i tot justificades si arriben al percentatge que s’hi estableix.
Aquest article controvertit castiga els treballadors i les treballadores per emmalaltir, fa possible que se sancionin de manera clarament excessiva les absències motivades per causa de salut, i deixa en mans de l’empresa un poder desmesurat que té clars efectes sobre el personal a càrrec seu, que a partir de la reforma laboral, i després de la sentència del Tribunal Constitucional, es veu obligat a computar les seves baixes mèdiques per evitar l’acomiadament. Per a la UGT aquest precepte penalitza de manera clara el dret a la salut dels treballadors i les treballadores, el dret a la seva recuperació i el dret al treball, ja que sense causa imputable se’ls extingeix la seva relació laboral. I, a més, discrimina i estigmatitza les persones malaltes.
Podríem dir que el Tribunal Constitucional “prohibeix” als treballadors i les treballadores que es posin malalts perquè això perjudica els interessos empresarials. Cal recordar que les baixes no són una decisió voluntària dels treballadors i les treballadores, i que el seu salari depèn en gran manera de la seva presència diària a la feina. I encara menys les baixes s’agafen per intentar atacar la productivitat de l’empresa, ja que de la bona marxa d’aquesta depèn la seva ocupació. Tampoc no podem oblidar que les baixes mèdiques per malaltia comuna i accident no laboral estan prescrites per metges i metgesses del sistema públic de salut, per tant, quan es criminalitza el treballador o treballadora que agafa la baixa, també es criminalitza el professional mèdic que l’ha prescrita.
De cap manera les baixes mèdiques que castiga l’article 52 d de l’Estatut dels treballadors posen en perill la productivitat de l’empresa quan es tracta de situacions individuals que, després de la reforma laboral del 2012, manquen de qualsevol relació amb l’estat de l’empresa. Per contra, però, si per por a l’acomiadament, els treballadors o treballadores van a la feina sense tenir les capacitats físiques i psíquiques idònies, la seva productivitat serà inexistent o nul·la, augmentaran els riscos d’accident i segurament empitjorarà el seu estat de salut amb conseqüències encara més greus tant per a aquesta com per a la productivitat que presumptament es defensa aferrissadament fent fora les persones que es posen malaltes.
Riscos afegits
Imagineu-nos un cuiner o cuinera, un cambrer o cambrera, un infermer o infermera, que vagin a treballar engripats. Imagineu-vos també un conductor o conductora de camió d’alt tonatge que prenen medicació per mitigar els dolors lumbars. Les conseqüències d’anar a treballar sense estar en plenitud de les nostres condicions físiques i psíquiques poden ser catastròfiques. Per això aquesta sentència suposa travessar una línia vermella pel que fa als drets constitucionals dels treballadors i les treballadores, que per al nostre sindicat és del tot inadmissible.
Fa anys que assistim a l’obsessió per l’absentisme per part de les patronals, que intenten criminalitzar els treballadors i les treballadores, que intenten manipular les dades d’absentisme incloent-hi vacances, vagues, hores sindicals, permisos retribuïts i baixes mèdiques. I ara, pretenen collar-nos una mica més fent-nos culpables de posar-nos malalts i sense preocupar-se per quines són les causes que provoquen aquestes malalties, que en molts casos són conseqüència de les males condicions de treball i de la manca de mesures preventives per part de les empreses. No oblidem que moltes de les baixes que les mútues trameten com a malaltia comuna tenen en realitat un origen laboral, fet que la UGT de Catalunya denuncia any rere any.
En un país amb dades de sinistralitat laboral inacceptables (729 persones mortes a l’Estat i 83 a Catalunya el 2018, i 65 fins al setembre de 2019), sense comptar la multitud de malalties d’origen laboral que pateixen els treballadors i les treballadores i que no són declarades, cal que les empreses treballin per acabar amb la xacra social de la sinistralitat laboral, motiu pel qual perden la vida o emmalalteixen de per vida milers de treballadors i treballadores a causa de les males condicions de treball i de la falta de mesures de prevenció, en lloc de dedicar-se a estudiar i a comptabilitzar refredats o dolors d’esquena per acomiadar-nos.
És hora de centrar el discurs, els esforços i les polítiques en la creació de llocs de treball segurs, saludables i amb drets, i que es posi fi la precarietat i l’explotació laboral d’una vegada per totes, en lloc de centrar-nos a criminalitzar a aquelles persones que han d’agafar la baixa pel seu mal estat de salut.
És hora de derogar les reformes laborals que des de la UGT fa temps que exigim, i que han atorgat més poder a l’empresariat i menys drets o l’eliminació d’aquests per a les persones treballadores, precisament la part més feble de la relació laboral.
És hora de posar els interessos de les persones per sobre dels interessos del capital. Des de la UGT no ens aturarem fins a aconseguir un mercat laboral equilibrat que garanteixi els drets de les persones treballadores i els permeti tenir una vida digna.
Lucía Porteiro és metgessa i es va especialitzar en Anestesiologia i Reanimació a l’Hospital Universitari de Bellvitge. Actualment, treballa a l’Àrea Maternoinfantil de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona. Vam quedar amb ella a la llibreria Altaïr després d’un dia sencer de guàrdia. Ens rep amb un te calent i els seus dos contes sobre la taula.
A ‘Aisha i els salvavides’ els nens protagonistes s’enfronten a una emergència vital. A través de la seva història Lucía Porteiro acosta als seus lectors conceptes relacionats amb el suport vital bàsic. En ‘Preparats, llestos, a somiar!’, la Noa ha emmalaltit i ha d’anar a quiròfan. Lúa, la seva metgessa anestesiòloga l’acompanya a través d’una experiència fantàstica i educativa amb l’objectiu de tractar d’eliminar la por i l’ansietat que presenten nens i nenes quan van a sotmetre a una intervenció quirúrgica.
Amb aquests dos contes, Lucía Porteiro ens transmet la importància de l’educació en salut des de ben petits, concretament a la formació en suport vital bàsic, i ens dóna eines per acompanyar aquests nens que han de passar per un quiròfan.
Medicina i educació van de la mà quan es tracta de prevenció i promoció de la salut. A més, per Lucía Porteiro, humanitzar la medicina hospitalària també és essencial. De fet, destinarà els beneficis que li corresponguin pels contes a finançar el futur Centre de Neonatologia Avançada per a Nens Prematurs Extrems de l’Hospital Vall d’Hebron a Barcelona.
Com vas començar a escriure? Combines dues vessants que no tenen res a veure.
Jo no pensava fer res amb això perquè jo no em dedico a escriure… Va sorgir a mitjans de l’any passat. Jo sóc de la Corunya i vaig anar a passar uns dies a casa de la meva família. Em vaig trobar amb una setmana de pluja amb els meus pares i la meva àvia. ‘Què faig per passar l’estona?’ Feia temps que tenia en ment no sé si un conte però sí fer alguna cosa per als infants que arriben molt espantats a l’hospital. Els seus pares tampoc saben com explicar-los el que veuran. Arriben amb por, ploren… A part del que ja es fa des de l’hospital, em vaig preguntar, de quina manera, de forma bonica i amena que sigui propera a ells, que puguin palpar, se’ls pot explicar això? Sobretot empatitzant la part positiva de tot el procés perquè òbviament a ningú li ve de gust passar per quiròfan ni a un nen ni a un adult. El més bonic que té des del meu punt de vista i per la meva professió és la part dels somnis durant la cirurgia. Estàs totalment dormidet i no t’assabentes de res i hi ha pacients que es desperten i et diuen que no sabien ni on eren. Alguns pensen que estaven a la platja o jugant a casa amb els seus fills. No se sap el percentatge de gent que somia perquè no s’han fet estudis i és una part molt desconeguda de l’anestèsia.
Vaig agafar aquesta idea com a punt positiu. El món dels somnis per als nens és una fantasia on s’inventen coses que mai poden realitzar. No sabia com i em vaig posar a escriure.
L’altre és per ensenyar suport vital bàsic. Vas escriure els dos alhora?
Sí. Penso que ha de ser bàsic que els nens tinguin una assignatura a les escoles que sigui educació per a la salut. Ja sigui des d’ensenyar primers auxilis, suport vital bàsic, mesures preventives per evitar determinades malalties, hàbits sexuals, educació en sexualitat… Des del nostre gremi molts donem suport que es creï una assignatura d’educació en salut que abasti tot això.
Es pressiona molt i hi ha moltes iniciatives súper boniques per ensenyar reanimació. De fet hi ha un equip a Astúries que està bastant consolidat que ensenyen reanimació cardiopulmonar (RCP) als nens a les escoles amb cançons i material visual.
Les idees les tenia però no sabia com materialitzar-les. Al final em vaig asseure, vaig agafar uns folis, em vaig posar a escriure i em va sortir això. A vegades si havia tingut algunes idees. Quan comences medicina vas molt encarrilat: 6 anys estudiant, després tancada en el MIR, després l’especialitat i vas com que no mires a altres costats i no penses que pots fer altres coses a més de la teva feina.
Sempre esteu estudiant i fent exàmens. Fins i tot quan ja sou especialistes heu de renovar títols i actualitzar-vos.
Sí. És com una línia recta i no t’obres a possibilitats i alternatives. Tot el que desenvolupes sempre és relacionat amb el camp a què et dediques. De fet els contes estan relacionats però la part creativa mai l’havia tret.
També és trencar amb la idea que els professionals mèdics treballa en un hospital o en un Centre d’Atenció Primària i, deixant de banda la Comunitària, no incideix més enllà.
S’està posant molt d’èmfasi en la humanització de la medicina, la relació que tenim amb els pacients, evitar que sigui tot tan quadriculat i tan hermètic i que hi hagi un mur que ens separi. Trencar amb la idea que tu fas un diagnòstic i fas una intervenció i punt. Doncs no, s’està intentat que sigui tot més proper i es tinguin en compte les necessitats dels pacients.
Volies publicar des d’un inici?
Els vaig escriure sense pensar-ho. L’hi vaig enviar a la meva germana que és periodista i li vaig dir ‘mira el que he fet per passar l’estona a casa mentre la mama feia una migdiada’. El va llegir, li va semblar interessant i em va dir que amb això podia fer alguna cosa. Buscava treure les idees i deixar-les per escrit d’alguna manera però no publicar.
Dos professionals sanitaris li ensenyen el conte ‘Preparats, llestos, a somiar!’ a un infant abans de ser operat / Dra. Suárez Edo
Com vas fer el pas?
Em va animar ella. No tenia ni idea de com anava el procés i el primer que vaig fer va ser registrar els textos. Això tothom ho sap que una idea pot dir-te qualsevol persona que no li agrada i després fer-ne ús o canviar els textos. Em vaig dir són les meves idees i les anem a protegir. Sabia que estava l’oficina de patents però no sabia més i allà va tot una mica lent. Vaig trobar una pàgina de registre de copy right online pagant una quota. Jo no sé si això és vàlid però el vaig registrar. Després vaig contactar amb una il·lustradora que m’agrada molt i em va dir que primer em busqués un editor.
Vaig fer un llistat gràcies a Internet de totes les editorials que tinguessin secció infantil i vaig fer un enviament massiu. Algunes em van respondre que no estava dins de la seva línia editorial, altres no van dir res i Octaedro va ser una de les primeres que em va respondre que els va encantar la idea. Em van dir que era «una delícia editorial» i vaig pensar que no era per tant però em va anar genial que els agradés perquè és una editorial seriosa i educativa, just el que necessitava.
Llavors va ser tot molt ràpid i els següents passos van ser buscar subvencions i il·lustradors. Jo volia que fossin àlbums il·lustrats, en tapa dura, que fos una cosa bonica. Que no fos un pamflet perquè per a això s’han fet ja moltes coses.
Hi ha hospitals que tenen material propi.
És clar. Tríptics ja els fan els hospitals. Volia contribuir, que fos una eina útil i que quedés bé.
Com vas trobar a l’il·lustrador Robert García?
Quan em vaig posar seriosament a cercar il·lustrador sabia que havia de ser algú que jo em cregués. Si jo no ho feia, les mames o els papes tampoc ho anaven a fer. Havia de ser a més concorde al que jo havia imaginat perquè clar ja tenia en ment uns personatges i uns paisatges.
Vaig parlar amb una noia de Tenerife però per motius personals no podia posar-s’hi però li va encantar la idea i espero poder comptar amb ella per a futurs projectes.
Hi ha futurs projectes ja llavors?
Bé tinc algunes idees. Abans tenia idees però ho anava deixant perquè creia que ja se li hauria ocorregut a algú abans. No li donava importància. Ara cada vegada que tinc una idea l’apunto en una llibreta per si alguna pot funcionar.
Tornem a Robert García.
Bé doncs l’exnòvia del meu marit em va recomanar buscar a l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (APIC). Em vaig passar hores buscant alguna il·lustració que concordés fins que vaig trobar les d’en Robert. Tenia alguna il·lustració per a adults que són genials i alguna per a nens però no moltes perquè es dedica a això des de fa només tres anys. Tot i així em va encantar i vaig quedar amb ell. Aquí a Altaïr, de fet.
És el lloc de les coses importants
Si. És la meva llibreria preferida i passo molt per aquí. Per a mi els llibres i els contes són com una droga.
Al Robert li va encantar el projecte i em va dir que acceptava. Això va ser entre novembre i desembre de 2018. Em va demanar un parell de mesos per acabar altres projectes i li vaig dir que si. Perquè anava a posar pressió si havia trobat a algú que m’agradava? Volia que ell ho cuidés. Podia esperar.
Després ja va ser ràpid.
Si. Hi va haver molt feedback entre els dos, parlàvem bastant. Volia, sobretot en el de reanimació, que estigués molt ben fet, que quedés bé a nivell científic, que el massatge estigués ben fet i que no hi hagués cap descuit de posicions ni que pogués ser criticat per cap cosa. Són nens que se’n van d’excursió a la muntanya i hi ha un moment donat que un d’ells va a demanar ajuda al poble. És un nen. Hi havia d’haver una referència amb les cases a prop i un camí perquè tu no pots dir-li a un nen enmig de la muntanya que vagi sol a buscar ajuda. Crec que aquestes coses que poden semblar ximples, quan estàs introduint una cosa tan seriosa, s’han de cuidar.
En l’altre, ‘Preparats, llestos, a somiar’ li vaig donar via lliure, que fes volar la imaginació tot el que volgués. A més jo tenia algunes perspectives dels paisatges i dels personatges que quan ho plasmava ell ho trobava genial. Jo tenia idees molt més planes. El procés creatiu em va encantar.
En fullejar-lo es veu ràpidament que els personatges són intergeneracionals i de diverses procedències.
Per a mi era súper important la inclusió i normalitzar ja d’una vegada que hi hagi convivència entre gent de diferents orígens. De fet una nena procedent d’Àsia i una altra de Sud-amèrica són germanets perquè es vegi normal. A més és una nena la que porta la reanimació. Vaig trobar important que fos una nena la qual reanima a un senyor per donar poder a les noies. Ara ja comença a canviar una mica però sembla que com a dona sempre has de tenir algú que et defensi i acostuma a ser un noi. També és una nena índia. Volia que es veiés.
A l’altre és el papa el que està amb la nena a l’hospital, que sembla que sempre han de ser les mames les que han d’estar cuidant dels nens. I és una metgessa anestesiòloga la qual la dorm. Volia ajudar a trencar amb els rols encara que ja s’està fent cada vegada més.
Sona més en els mitjans però si que és cert que encara hi ha poca literatura i es denuncia que hi ha pocs referents.
Ara que m’he ficat una mica més en aquest món si que vaig veient contes que són joies. Per fi s’estan fent coses perquè els nens vegin tot això normal, que canviïn l’estructura tradicional i que aprenguin altres valors.
A part també has inclòs al final dels contes unes guies per a adults que acompanyen la lectura.
Per ajudar-los amb els nens i que siguin conscients el tema que s’està tractant. Hi ha vegades que els adults no saben com respondre davant d’una situació així. M’he trobat en situacions de parades cardiorespiratòries on hi ha dues persones que t’han cridat a tu perquè vagis però no saben què fer. Hi ha el pacient en parada i es queden quiets. Ja demanar ajuda és bastant per a la gent del carrer. Fa un temps et trobaves personal sanitari que no sabia com reaccionar, com fer un massatge o una obertura de la via aèria. Coses súper bàsiques dic. Que un adult no sàpiga reaccionar davant d’una situació així és preocupant perquè es podrien evitar moltes morts. I això ha de començar des de la infància perquè els nens absorbeixen molt més.
Lucía Porteiro li ensenya el conte a una nena a consultes / Dra Erica Schmucker
A la guia del conte sobre reanimació cardiopulmonar (RCP) dius que els nens de 3-4 anys ja són capaços.
Hi ha estudis que diuen que a partir dels 3 anys són capaços de detectar una situació d’urgència i trucar al 112. Si que és veritat que és una edat una mica limit però a partir dels 4 o 5 anys són capaços d’integrar la cadena de supervivència: detectar l’emergència i trucar al 112. Iniciar un massatge tampoc és l’objectiu ni que sàpiguen fer pitjor o millor el massatge però si que sàpiguen que és això el que toca fer.
La col·locació corporal ni que sigui.
Si. L’obertura de la via aèria, comprovar que respira, que no respon, la posició lateral de seguretat… amb 4 o 5 anyets ja són capaços d’integrar-les tot i que depèn una mica de cada nen i dels inputs que rebi. També de com vagi ensenyant això. No és el mateix que facis un taller i no ho tornis a repetir mai més perquè llavors ho oblides. Si es va fent de forma contínua, cada any per exemple, ja si ho integren. Cada dia surten notícies noves de nens que han salvat la vida als seus familiars perquè han fet la trucada. Només reconèixer l’emergència és important. A part si la família veu que el nen sap fer això doncs s’impliquessin més i aprendran d’ells. Si això s’ensenya a les escoles…
S’ho emporten a casa.
I els pares aprendran el que d’altra manera no se’ls ensenya potser. I si ara ho ensenyem a les escoles, aquests nens d’adults ja sabran com reaccionar. Els nens han de rebre una formació necessària adequada a la seva edat. Òbviament no li donaràs tota la informació de tan petits però necessiten que els eduquem bé des de la primerenca infància.
El conte de la RCP té dues utilitats, doncs. En l’altre, on introdueixes el món dels somnis de l’anestèsia, la guia també serveix per calmar els pares. Entenc que de vegades els nens ho porten bé i teniu treball amb els seus grans…
Moltes vegades els acompanyants de l’infant són els que els transmeten l’ansietat o la por. Ells mateixos estan preocupats, no saben què passarà i tenen por. Controlar aquestes emocions és difícil. El nen ho veu i, és clar, s’espanta. Si els pares estan espantats ell també ho estarà.
Sí que s’ha vist que hi ha nens que quan se’ls prepara per al procediment a casa ja sigui per a una intervenció quirúrgica o per realitzar una sedació per a una ressonància magnètica per exemple, ho viuen millor. Recordo uns pares que havien preparat l’infant a casa: l’havien ficat com en un tub a les fosques, li havien dit que havia d’estar quiet, que això era el que anava a passar, però que no passava res. Com ho van practicar a casa, a l’arribar a la zona de ressonància magnètica aquest nen sabia el que anava a viure i es va lliurar de ser anestesiat. No vam haver de sedar-lo perquè podia estar quiet.
Als nens per a segons quines proves on han d’estar quiets, si no aguanten, els hem de sedar amb els riscos que suposa per a nens sobretot amb determinades malalties o pluripatològics. Una sedació no està exempta de riscos així que si vénen preparats de casa i els seus pares vénen tranquils tot va molt millor. La recuperació és millor també perquè evites l’anestèsia. És un procés que milloraria molt tant el pre com el post.
És important que aquests contes surtin d’una especialista? Es pot valorar perquè a part de que siguin més curosos amb allò tècnic, pot servir per ampliar la visió sobre el que feu. No només «dormiu a la gent».
Al cap i a la fi veus al pacient a les consultes, abans d’entrar a quiròfan i quan es desperta, però com ho fa amb els efectes de l’anestèsia residual que li queda doncs se li oblida. S’enrecorda que ha tingut algú que li ha dit que tot anirà bé i que seguidament s’adormirà. La gent no té en compte que el manteniment del pacient amb vida és cosa nostra, que fem alguna cosa més que dormir als pacients.
Tampoc és enaltir la nostra figura com fer-los veure que anirà tot bé, que no hi haurà problemes. La gent té molta por sobretot al despertar intraoperatori, al dolor, a què passarà si no desperta. Aquests mites igual en els inicis de l’anestèsia si passaven perquè la motorització no és la que és ara, els fàrmacs també han canviat moltíssim, la vigilància i la seguretat. Tot això ara és increïble. No et diré que no passin aquestes coses perquè no puc parlar per tots els professionals però jo mai he vist un despertar intraoperatori. El dolor és primordial per a nosaltres que no el tinguin. I òbviament que a l’acabar es desperten. I més els nens.
Cal intentar transmetre’ls a nens i pares la seguretat amb la que nosaltres treballem. Treballem amb l’equip de cirurgia, amb infermeria que el seu paper és molt important en el quiròfan, auxiliars, zeladors… Tots treballem en equip perquè sigui el més segur.
Un nen miri el conte ‘Preparats, llestos, a somiar!’ abans de ser operat / Dra. Suárez Edo
Un mite és el de ser conscient però no poder-se moure per avisar.
Quan tot va bé i tot és segur no es parla. Sempre es parla dels problemes, de les situacions que van malament però gràcies als avenços tecnològics, als avenços en els fàrmacs, en la preparació nostra tot és molt segur.
Òbviament hi ha casos on si hi ha la possibilitat que hi hagi alguna complicació. No és tot meravella però cal intentar transmetre la seguretat que nosaltres tenim a quiròfan perquè vinguin en les millors condicions.
Com han rebut la idea dels contes des del teu hospital?
A tot el bloc quirúrgic de Vall d’Hebron els encanta la idea i el projecte. Hem fet unes xapes per a les bates i els pijames perquè el vegin els nens i tenir-ho com un recurs per a dir-los ‘mira és una nena com tu i està bé’.
Com penses fer la promoció?
He enviat un correu a entitats de reanimació i a organitzacions que fan tallers a les escoles. A l’Associació Espanyola d’Anestèsia també l’hi he comentat.
També he parlat amb el departament de comunicació del meu hospital per veure quina sortida li podem donar dins del centro i també a l’Institut Català de la Salut. Els meus beneficis com a autora els donaré. D’entrada a projectes de la Vall d’Hebron que ja estan en marxa com el Centre de Neonatologia Avançada per a Nens Prematurs Extrems. També és un projecte per humanitzar tota la situació que viuen els pares amb aquests nens, per poder estar amb ells, que aquesta etapa la visquin el millor que puguin i estar més en contacte amb els nens. Més endavant si el llibre va bé i es finalitza la recaptació doncs els destinaré a altres projectes que vagin sortint.
També vaig parlar amb la biblioteca del meu barri i l’editorial intentarà que es compri en totes elles però per la meva banda potser fem una presentació a la secció infantil.
A part hem de pensar com incidir i que arribi al Departament d’Educació. Seria fonamental que es creés ja una assignatura d’educació en salut doncs milloraria molts aspectes en salut de la població. S’estalviarien recursos que es destinen per a situacions que potser per desconeixement s’arriba a aquesta situació. La medicina preventiva és la millor medicina. Sí que de vegades hi ha malalties que t’ha tocat viure, que et surten cosetes que no depenen de tu. Però amb prevenció, les situacions que es poden evitar, milloraria la salut en general per a la població i s’estalviaria molt en recursos de la sanitat pública. Per això cal estar ben informats des de ben petits, crear hàbits saludables. El paper del professor està infravalorat i hauríem de donar molt més suport a aquesta professió. A la fi els coneixements que adquireixen els nens des de petits estableixen una base. Si parteixes d’una mala base després intentar canviar hàbits és complicat. Òbviament les famílies tenen molt a veure.
Els contes s’han editat en català i en castellà.
Sí. I si arriba a haver-hi una segona edició m’agradaria que sortís en anglès i en gallec. Em faria moltíssima il·lusió tenir-lo en la meva llengua. A veure si això va bé!
El Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de ”la Caixa” compleix els primers deu anys de trajectòria a Catalunya havent atès 36.069 persones al final de la seva vida i 48.754 familiars. Per celebrar-ho s’han presentat les dades per una banda i, per l’altra, es retrà homenatge als professionals, experts, familiars i voluntaris que el fan possible, i especialment als pacients i familiars atesos. En la trobada es van compartir experiències, aprenentatges i eines per afrontar el tram final de la vida i l’etapa de dol.
En paraules del president de la Fundació Bancària “la Caixa” i impulsor del Programa, Isidre Fainé: «Aquest és un programa amb un rerefons essencial. Perquè més enllà de l’atenció integral, única i innovadora que ofereix, genera consciència social a l’hora de normalitzar i destacar el dret humà de rebre un acompanyament de qualitat. Perquè la mort forma part de la vida, i sentirnos preparats i estimats abans de morir és tant o més necessari que davant de qualsevol altra situació vital».
10 anys acompanyant les persones en el tram final de les seves vides
A escala global, el programa, emmarcat dins l’Estratègia de Cures Pal·liatives del Sistema Nacional de Salut, s’implementa a través d’una xarxa d’equips d’atenció psicosocial (EAPS) distribuïts per tot l’Estat, i proporciona a les persones malaltes i als seus familiars una atenció càlida i personalitzada que complementa la tasca que les unitats de cures pal·liatives fan en hospitals i domicilis. La finalitat del programa és assolir una atenció integral basada en el suport emocional, social i espiritual a la persona malalta i als seus familiars, i també en l’atenció al dol, el suport a professionals de cures pal·liatives i l’acompanyament a càrrec de més de 1.000 voluntaris.
Avui, el programa s’implementa a 128 hospitals de tot Espanya i a 133 unitats de suport domiciliari, a través de 42 EAPS formats per més de 200 professionals (psicòlegs, treballadors socials, metges, agents pastorals i voluntaris). Al llarg d’aquesta dècada han estat atesos 175.489 pacients i 239.829 familiars. A Catalunya, el Programa l’implementen EAPS que pertanyen a vuit entitats socials i que actuen en 33 hospitals i centres sociosanitaris i en 42 equips d’atenció domiciliaria.
Perquè la vida continua sent vida fins al darrer instant
Amb el Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades, les dimensions que milloren en els pacients són la psicològica, la social i l’espiritual. La primera avaluació científica del programa conclou que l’atenció psicosocial que s’hi ofereix respon a les necessitats de les persones malaltes ateses i que milloren en el 90 % els símptomes en l’àmbit anímic i psicològic.
L’estudi estableix que el 92 % de les persones malaltes qualifiquen d’excel·lent o molt bona l’atenció rebuda, i que prop del 90 % asseguren que han pogut resoldre temes pendents (la majoria vinculats a la comunicació i la relació amb la família i l’entorn) gràcies a aquest suport. 10 anys després el Programa s’ha convertit en un model sòlid que ha rebut el suport de la comunitat científica internacional. El Consell d’Europa va publicar a finals del 2018 un informe en matèria de cures pal·liatives que el reconeix com a servei exemplar en l’atenció social i espiritual.
Els metges i metgesses de família de la CAMFiC tenen clar que fer un diagnòstic ecogràfic en l’àmbit de l’Atenció Primària comporta una sèrie d’avantatges per al pacient i per al sistema: ajuda a fer el cribratge i diagnòstic precoç de determinades patologies, a reduir la incertesa clínica i a filtrar la derivació d’exploracions complementàries. Alhora, els avenços tecnològics han permès ecògrafs més petits i transportables, el que possibilita fer ecografies en el domicili del pacient en determinats casos. Tot això fa que, segons dades del Grup de EcoAP de la CAMFiC, si els metges de família tenen accés i fan ecografies es redueixi en un 52% les derivacions als serveis de radiologia.
Que més de la meitat dels centres de salut ja disposin d’ecògraf i que ens els propers mesos ho facin 100 centres més, suposa que un gran nombre de professionals es trobaran amb la possibilitat de fer ecografies. Davant aquesta situació, la CAMFiC ha desenvolupat una APP que es pot descarregar de forma gratuïta pels seus socis, per Android i IOS amb informació i imatges sobre les exploracions més habituals a les consultes d’Atenció Primària.
L’objectiu de l’APP com destaca el Dr. Pere Guirado, coordinador del grup d’EcoAP (Ecografia Clínica a l’Atenció Primària) de la CAMFiC i un dels promotor de l’aplicació és “impulsar i popularitzar la formació de l’ ecografia clínica en l’àmbit de l’Atenció Primària. De fet, l’APP està dissenyada de manera que serveix alhora de material docent i d’eina de consulta”.
Els ecògrafs a les consultes de l’Atenció Primària permeten exploracions orientades al diagnòstic dels problemes de salut més prevalents. De fet, moltes són les patologies que es veuen en les consultes del primer nivell assistencial i que són susceptibles de ser valorades mitjançant un ecògraf: massa abdominal palpable, sospita de líquid lliure com ascites o vessament pleural, còlic biliar, alteració significativa de les proves hepàtiques, còlic nefrític, síndrome prostàtic, estudi de les infeccions urinàries de repetició en l’adult, valoració de masses de parts toves, valoració de espatlla dolorosa o estudi tiroïdal, entre d’altres.
L’APP mostra les imatges del òrgans de l’abdomen i pelvis, i també mostra totes les seves mesures i possibles patologies. També inclou models d’informe i recomanacions. Les futures versions incorporaran també imatges sobre aparell musculoesqueletic, pulmonar, tiroides, ecocardioscopia…
Per què ecografies des de l’Atenció Primària?
El Dr. Pere Guirado creu que «formar-nos per fer ecografies comporta importants avantatges; potser la més destacada, que ens augmenta la seguretat en la presa de decisions reduint la incertesa clínica i ens permet filtrar millor la derivació per visita o exploracions complementàries». En aquest sentit remarca que «disposar d’ecògrafs a les consultes d’AP possibilita que aquest nivell assistencial tingui una major capacitat de resolució, disminueix la incertesa, i per tant, suposa un increment de la satisfacció dels usuaris, que eviten desplaçaments i tenen les proves diagnòstiques més accessibles «.
De fet, segons els experts, entre el 82% i el 93% dels pacients als quals s’ha fet una ecografia a l’Atenció Primària, no necessiten de més prova ni cap derivació, a més realitzant ecografies a la primària, s’aconsegueix que el temps d’espera per a aquesta prova disminueixi a la meitat.
L’ecografia dins el Congrés
En l’edició número 27 del Congrés de la CAMFIC un dels tallers consistia en realitzar ecografies constantment en una sala. Ecografies que es poden trobar en el dia a dia dins l’Atenció Primària. Abans d’inciciar-se el Congrés les inscripcions en aquests tallers ja havien tingut molt èxit, com ens va explicar Elisenda Sant, presidenta del comitè organitzador.
En una entrevista sobre el funcionament i els continguts del Congrés, Sant deia: «És una eina que encara no tenim del tot introduïda i si ho hem aconseguit en alguns centres ha estat gràcies al fet que alguns professionals ho han estat reivindicant. No ha estat des de dalt que ens han dit que ara ho heu d’aplicar. Ha estat des de baix que s’ha reclamat. L’ecografia ha de ser el fonendo del segle XXI. D’aquí no massa anys anirem amb l’ecògraf a la butxaca i és molt important».
Així, sobre la necessitat d’aprendre i poder tenir accès a ecògrafs, Sant va afirmar que «en cap cas es vol ser una substitució del radiòleg. Ell té un coneixement diferent i complementari al que tenim nosaltres. Nosaltres partim d’un escenari clínic i el radiòleg fa una definició del sistema anatomapatològic del que està veient». La gràcia és que fent aquesta ecografia bàsica, potser t’ajuda a decidir quina prova cal. A més, segons Sant, també ajuda a disminuir llistes d’espera cap a temes que potser són quirúrgics.
Marta Portero és doctora en Neurociència, investigadora del grup de Neurobiologia de l’Aprenentatge i la Memòria de l’Institut de Neurociències de la UAB i professora de la Facultat de Psicologia d’aquesta universitat. L’any passat va publicar, amb altres autors, el llibre Neurociencia y educación. Aportaciones para el aula (Graó). Aquest dissabte el Consell Escolar de Catalunya la va convidar a obrir la XXVII Jornada de Reflexió, que va tenir lloc a la UAB i que en aquesta ocasió està dedicat a “el temps a l’educació”. La vam abordar uns dies abans, un vespre després de finalitzar una formació organitzada al Centre de Recursos Pedagògics de l’Hospitalet.
De què parlarà el dia 16?
L’objectiu de la xerrada serà intentar apropar les evidències que es tenen sobre com aprèn el cervell i, des de la mirada de la neurociència, quins factors poden promoure els processos d’aprenentatge i de memòria, sobretot centrant-nos en els processos que faciliten la consolidació de la memòria. Qualsevol decisió que es prengui en qualsevol claustre que tingui a veure amb metodologies d’aula sempre portarà intrínseca el factor temps. Quanta durada tindrà aquella assignatura? Quanta aquella activitat? A quina hora començarem? A quina hora acabarem? El factor temps és sempre intrínsec a qualsevol decisió metodològica. Per tant, és important veure què diuen els estudis científics de com aquest factor temps, relacionat amb la metodologia, pot estar afectant en l’aprenentatge dels alumnes. Per exemple, l’hora que es comença una assignatura, si és el matí o la tarda, o a quina hora del matí… aquí hi ha molts estudis que expliquen quines són les diferències de començar a una hora o a una altra. O el temps que trigui l’activitat a dur-se a terme també és un altre factor perquè estarà molt lligat als processos atencionals. Per tant, tenint en compte els processos que faciliten l’aprenentatge i la memòria, parlarem sobre la incidència en ells del factor temps.
Sobre el que passa actualment, quines serien les urgències a corregir?
La primera cosa que seria interessant plantejar-se modificar seria l’hora d’entrada a la secundària. Quan l’hora d’inici són les 8 del matí, això implica que molts alumnes adolescents s’estan despertant a les 6.30h, o fins i tot les 6h, depèn de la distància que tinguin per arribar a l’escola. Això ens pot estar afectant les seves hores de son i per tant pot estar afectant l’aprenentatge. Un altre factor interessant és veure que, si les hores són molt concentrades i seguides, és a dir, de 8 a 15h, i per tant hi ha una acumulació de continguts que s’han de treballar amb aquest temps, això pot implicar metodologies molt intensives amb pocs descansos, i això també podria estar afectant els nivells atencionals dels adolescents. I la tercera cosa important és que, pel fet d’acabar a les 3 de la tarda, o a dos quarts, hi haurà moltes hores que l’adolescent tindrà lliures després, en les quals, si l’àmbit educatiu no li està facilitant fer alguna activitat, i les famílies arriben tard a casa, estaríem facilitant que hi hagi conductes de risc durant aquestes hores que l’adolescent no sap molt bé què fer.
El cervell de l’adolescent, al marge de les hores, està preparat per canviar sis cops de contingut acadèmic cada matí?
Quan hi ha tanta diversitat de continguts, amb tan poc temps, i de manera tan intensiva, és difícil que es puguin donar processos d’integració d’aquests coneixements perquè no dóna prou temps per integrar-los, per tant pot ser que es facin aprenentatges més superficials i no tan profunds o exhaustius com si disposéssim de dues hores dedicant-les a un contingut concret. Però depèn del tipus de contingut i del tipus de metodologia que s’utilitzi.
Hi ha qui defensa que les classes no haurien de ser d’una hora rodona, sinó que podrien ser de 45 o 50 minuts.
Depèn. Fer una classe de 45 minuts, de 60 minuts o de dues hores no és ni bo ni dolent. La reflexió ha de ser perquè ho faig i què vull aconseguir. Fer-la de 45 minuts pot ser fantàstic o pot no ser-ho. I de 60 minuts el mateix. Si vull aconseguir fer una activitat en la qual els alumnes tinguin temps de llegir, d’escoltar, de fer una part pràctica, de dialogar, de compartir, de després aplicar-ho i de fer transferència probablement amb 60 minuts no en tindré prou. I seria bo dedicar-li més estona a aquella tasca. Ara bé, si vull que l’alumne estigui molt concentrat, que pugui llegir i escoltar una cosa molt concreta, que és molt específica i m’interessa molt que hi hagi un contingut molt rellevant, amb 30 minuts en tindré prou. Per tant, no és tant la tasca d’aprenentatge sinó el que vulgui aconseguir el que m’ha de determinar el temps que necessitaré. La variable temps, al final, és el mitjà per aconseguir un objectiu i no la finalitat. Ara bé, que de facto les classes siguin de 60 minuts sí o sí és poc flexible.
El tema de les hores de son sembla que és el que més preocupa. Hi ha motius?
Sí, perquè els estudis posen de manifest que podria haver un dèficit d’hores de son important. Els resultats indiquen, en general, que els alumnes dormen menys del que haurien de dormir per l’edat que tenen, tan durant l’etapa infantil, com a primària o bé a secundària.
També a infantil i primària?
Sembla que en alguns casos també. Partint de la base que un infant de 8 o 9 anys hauria de dormir al voltant d’unes 10 hores diàries, n’hi ha que n’estan dormint set o vuit. I durant l’etapa infantil, de 3 a 5 anys, es recomana dormir al voltant d’11-12 hores diàries.
Cal que tots els nens d’infantil facin migdiada a l’escola? Em sembla que no tothom la fa, o que algunes escoles només la fan a P3.
És important tenir present que les hores de son recomanades no han de ser necessàriament seguides, i és per això que a l’edat de 3 anys pot ser recomanable introduir almenys una franja de son durant el dia, al migdia o bé a la tarda, per tal d’aconseguir complir amb les 11-12 hores diàries aconsellades durant aquesta edat.
A primària el principal problema amb els horaris són les dues hores i mitja del temps del migdia?
Potser es podria escurçar aquest temps del migdia, perquè per menjar no fa falta tant de temps, i poder espaiar més les tasques del matí, o bé fins i tot es podria plegar una estona abans i fer tasques lúdiques per la tarda.
Molts profes diuen que a la tarda els alumnes ‘no hi són’, o que ‘cacen papallones’, i aquest és un dels arguments dels partidaris de l’horari compactat.
Però que “no hi siguin” pot ser una conseqüència d’haver-se llevat molt d’hora i haver fet sis hores seguides, intenses, asseguts en una cadira, aprenent continguts diversos; llavors és lògic que estiguin cansats i a les 4 de la tarda tinguin més son o cansament que una altra cosa. En cas que la planificació fos una mica diferent, per exemple començar més tard durant la secundària i fer diferents descansos durant el matí o tasques més actives, el període de la tarda podria ser més productiu, com a mínim les hores de les 2, les 3 i les 4 continuaran sent hores d’activació per als alumnes si ho combinem de manera diferent. Tal com està plantejat ara, les tardes probablement siguin inaguantables per ells.
Hi ha qui considera que amb l’entrepà que molts alumnes fan a mig matí ja aguanten bé fins a dinar a les 15h. Quant de temps ha de passar entre l’esmorzar i el dinar tenint en compte que hi ha aquest ‘bocata’ de mig matí?
Depèn de quin tipus d’esmorzar facin i quins aliments hagin ingerit. És diferent prendre’s un suc i unes galetes que un entrepà de mitja barra de formatge. En general, si un alumne ha esmorzat alguna cosa al matí a primera hora, per exemple a les 7.30 del matí, i després a les 11.30h fa un bon esmorzar consumint hidrats de carboni d’absorció lenta i proteïna, els seus nivells de glucosa en sang poden aguantar fins a tornar a menjar a les 15h. Però cal tenir en compte que cada persona pot tenir metabolismes diferents, també si s’ha fet o no exercici físic, etc. Però el problema és quan molts alumnes no han esmorzat res a primera hora i a mig matí no s’alimenten prou bé.
En aquesta darrera hora del matí hi ha qui hi posa l’educació física, per allò que ja “no hi ha qui els aguanti”, però en algun lloc he llegit que l’educació física millor a primera hora perquè activa les neurones.
Els estudis científics semblen indicar que l’educació física és positiu fer-la durant les primeres hores del matí i fins a les 12 del migdia. L’exercici físic és activador i pot facilitar els processos atencionals i ens pot facilitar que els alumnes estiguin més concentrats a l’aula a posteriori.
Quina opinió té de la proposta de reforma dels temps escolars que va presentar abans de l’estiu la Fundació Bofill i la FMRPC?
És una proposta interessant. Però, com tot, abans de saber si és efectiva o no s’ha d’avaluar, i per tant s’ha de tenir clar quins són els elements que volem modificar, i mesurar-los amb uns indicadors abans de fer cap canvi, i després aplicar la metodologia que es vulgui avaluar amb un grup pilot per mesurar si aquests indicadors s’han modificat, si realment han tingut un impacte positiu. En cas que sigui així, i que, per tant, des de l’evidència científica sembli que la reforma horària és positiva des del punt de vista de l’atenció, la motivació, l’aprenentatge, la memòria, les activitats lúdiques, els factors de risc, etc, que és on volem incidir, aleshores això començaria a tenir sentit poder-ho aplicar gradualment a altres grups i poblacions. A priori la proposta sembla interessant, però fins que empíricament no es pugui investigar és difícil afirmar si és beneficiosa.
Sent fidels al nostre Ideari, el FoCAP se suma al rebuig social i polític a l’avantprojecte de llei i ens adherim al Manifest i a la convocatòria de manifestació.
El Projecte de llei de contractes de serveis a les persones, conegut per «Llei Aragonès», ha aixecat un munt de protestes per la seva potencialitat privatitzadora dels serveis educatius, sanitaris i tots els serveis a les persones. És una llei que està en fase de tramitació al Parlament de Catalunya i que es podria aprovar en els propers mesos.
Diverses entitats han plantejat el rebuig a l’avantprojecte i estan duent a terme actes informatius i de protesta en tot el territori: Marea Blanca la rebutja frontalment; La FaPaC (Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya) la considera L’externalització més gran del Govern en educació; La XEC (Xarxa d’Economia Solidària) demana La retirada d’aquest projecte de Llei. I altres entitats com Marea Pensionista, la PAICAM, (Plataforma d’Afectades per l’ICAM i l’INSS) la plataforma NO+precarietat, i sindicats com la IAC, la CGT, la COS, CCOO, Metges de Catalunya, s’hi oposen total o parcialment. I entre els partits polítics han estat la CUP i els comuns qui demanen la retirada de l’avantprojecte de llei.
Els serveis de salut contemplats en aquesta nova llei i que, per tant, poden passar a ser gestionats per entitats privades són quasi bé tots, com especifica el mateix avantprojecte:
Servei de subministrament de personal d’infermeria i mèdic, serveis de salut i assistència social, serveis hospitalaris no especificats, serveis hospitalaris de cirurgia, de medicina, de ginecologia, i d’obstetrícia, serveis de rehabilitació i rehabilitació professional, servei de psiquiatria, serveis de fertilització in vitro, serveis ortòtics, d’oxigenoteràpia, de patologia, d’anàlisis de sang i d’anàlisis bacteriològiques, serveis de diàlisi a l’hospital, assistència hospitalària i d’ambulatori, servei d’exercici de la medicina, serveis de metges de medicina general i de metges especialistes, serveis ginecològics, obstètrics, nefrològics, neurològics, cardiològics, de pneumologia, d’otorrinolaringologia, d’audiologia, de radiologia i gastroenterològics, serveis geriàtrics, psiquiàtrics i psicològics, serveis a domicili per a persones amb trastorns psicològics, serveis oftalmològics, dermatològics i ortopèdics, serveis pediàtrics i urològics, serveis de cirurgians especialistes, d’odontologia, d’ortodòncia, i serveis quirúrgics d’ortodòncia, serveis varis de salut, serveis prestats per personal mèdic, llevadores i infermers, serveis de tractament mèdic a domicili, serveis de tractament mèdic de diàlisi a domicili, serveis d’assessorament prestats per personal d’infermeria, serveis paramèdics, fisioterapèutics, homeopàtics i d’higiene, lliurament a domicili de productes per a incontinents, serveis d’ambulància, serveis d’institucions residencials de salut, serveis de cures d’infermeria de residències, serveis prestats per laboratoris mèdics, bancs de sang, bancs d’esperma i bancs d’òrgans per a transplantament, serveis d’anàlisis mèdiques, serveis farmacèutics, d’imatgeria i òptics, serveis d’acupuntura i quiropràctica, serveis de subministrament de personal d’infermeria i de personal mèdic, serveis relacionats amb roba de llit per a hospitals, serveis d’ambulatori, servei municipal de salut i serveis d’exercici de la medicina.
A casa nostra ja tenim alguns serveis contractats amb entitats privades, amb o sense ànim de lucre, com són el transport sanitari, el servei d’emergències mèdiques (SEM), alguns hospitals, alguns centres de salut, serveis de bugaderia, hosteleria, i d’altres. Però podríem situar-nos en un nou escenari legislatiu que facilitaria encara més la possibilitat de buidatge de serveis que estan en mans d’entitats públiques i que suposaria un pas de gegant en el desmantellament del sistema públic de salut.
Catalunya ja dedica el 25% del pressupost sanitari a la contractació amb empreses privades, molt per sobre de la resta de comunitats autònomes. Immediatament per darrere tenim Madrid i Balears, que hi dediquen el 10,7% i el 10,4%, respectivament.. Cal recordar que no hi ha cap evidència que la gestió privada sigui millor ni menys costosa que la pública i, en canvi, genera problemes per manca de transparència en la gestió dels recursos, dificultats de control des dels organismes públics, despeses administratives, iniquitats laborals, desviació de recursos cap a empreses subcontractades…
El debat de la privatització dels serveis socials, entre ells els sanitaris, ha ressorgit amb els tràmits de la Llei Aragonès. Els sindicats del sector consideren que aquest redactat podria afavorir la privatització de nombrosos serveis. En vigílies de la manifestació que la ‘Plataforma aturem la Llei Aragonès’ celebrarà diumenge 17 a Barcelona, radiografiem el sector de les residències per a gent gran, on la titularitat privada domina clarament sobre la iniciativa pública.
Darrerament les residències han esdevingut un caramel per al sector privat, i no és casualitat. El que ja es coneix com ‘el negoci dels avis’ atreu inversions, ja que es tracta d’una oferta, a priori, guanyadora i de futur: la taxa d’envelliment a l’Estat espanyol creix de mitjana un 2% anual, i el 2019 és ja del 123%. O el que és el mateix, per cada 100 menors de 16 anys hi ha 123 persones amb més de 64.
Aquesta dada és una mica més moderada a Catalunya, que es troba actualment amb una taxa d’envelliment del 115%. Tanmateix, després d’una breu davallada a finals de la dècada passada, també va en creixement sostingut des del 2010. Tot plegat forma part d’una característica compartida entre els països desenvolupats: esperança de vida molt alta (a Espanya de 83 anys segons el Banc Mundial, sent la segona més alta) i taxes de natalitat molt baixes (actualment no arriba al 7%), donant lloc a piràmides generacionals regressives.
En destaquen Eulen Sociosanitarios (de la multisectorial Eulen), DomusVi (ha rebut injeccions de grans fons d’inversió entre els quals destaca PAI Paterns, que va comprar Cortefiel) i Sanitas Mayores (branca específica per la gent gran dins de la veterana empresa d’assegurances i de salut privada).
Segons dades del 2016 de la patronal catalana de l’assistència a la gent gran, l’ACRA (Associació Catalana de Recursos Assistencials), de les 57.000 places als centres
residencials catalans, només 5.000 eren gestionades directament per la Generalitat. Aquest minso 9% de les places de titularitat pública és la dada més actualitzada, ja que l’administració catalana no publica dades més exactes o recents.
Es dóna la circumstància que a algunes comarques prou poblades com el Tarragonès o el Maresme només tenen una residència gestionada pel Departament de Benestar Social i Família. Al Vallès Oriental i al Baix Camp n’hi ha només un parell, mentre que en d’altres, com ara la Selva, Osona o el Baix Ebre, no hi ha ni una sola plaça gestionada directament per l’administració pública.
L’alternativa a la plaça pública: l’ajuda
El pedaç que s’utilitza per fer front a la falta de llits públics és l’habilitació d’una ajuda a aquelles persones que, mentre esperen a la llista de places públiques, fan ús de residències privades. Es tracta de la prestació econòmica vinculada al servei de centres residencials per a gent, emmarcada en la llei estatal de dependència, i es tradueix en suma econòmica que rep l’usuari/a en funció del grau de dependència i dels seus recursos. En el cas del grau 2 el màxim que es pot rebre és de 426€, xifra que pot augmentar fins als 715€ en el cas del grau 3.
Es tracta, doncs, d’una mena d’externalització parcial encoberta dels serveis d’atenció a la gent gran, en tant que la Generalitat n’assumeix part del cost, però el duu a terme una empresa privada que, per tant, es lucra econòmicament de la manca de places gestionades directament per l’administració pública.
Aquest mecanisme compensador de l’escassetat de residències públiques que ofereix la Generalitat suposa un estalvi per les arques públiques: en lloc de cobrar als usuaris la part proporcional de la plaça segons els seus ingressos (com passa en les residències gestionades pel Departament), es limita a abonar-los l’ajut. Amb aquesta fórmula la Generalitat té menys despesa (és menor l’ajut que la part de què es fa càrrec l’administració en els casos de plaça pública).
L’altra cara de la moneda d’aquest sistema, i tenint en compte que el preu de les places es troba al voltant dels 2.000€ actualment, és que per a aquelles persones amb menys recursos (i que participarien en una part molt petita d’una plaça pública) la prestació pot resultar insuficient, fent que no tinguin accés al servei.
Fa pocs mesos que UGT, CCOO, CEESC i TSCAT van signar un manifest unitari on asseguren que «malgrat que ha augmentat el nombre de persones que necessiten l’atenció a la dependència, no s’ha recuperat el pressupost previ a les retallades» i reivindiquen la necessitat d’una «dotació real pressupostària»; per reduir una llista de persones en espera de plaça pública, concertada o subvencionada que xifren en 84.000.
Alerta per la precarització
El mateix manifest sindical posa esment en la situació laboral de qui treballa en les residències per a gent gran, on exigeixen “posar fi a la precarització d’un sector altament feminitzat, en què mai no s’ha tingut en compte la labor social que es realitza”. En la mateixa direcció apunta el treballador del sector i membre de CCOO Josep M. Martínez, qui denuncia una manca de personal per cobrir les necessitats dels residents i unes ràtios insuficients de professionals per usuaris.
Martínez assegura que hi ha més demanda que oferta de professionals, cosa que fa que el personal format faci, a causa dels baixos salaris, “un camí habitual de les residències privades o concertades a la sanitat privada o que té concert, i d’allà intenten entrar al sector sanitari públic, que és el seu objectiu final”. Altres fonts del sector recorden que la plantilla de les residències del Departament gaudeixen de millors convenis i sous que no pas en les residències privades, quelcom que atrau professionals cap a les primeres.
Una nova crítica al domini de capital privat en el món de les residències per a gent gran arriba de part dels investigadors del Grup de Recerca en Desigualtats en la Salut de la UPF, que asseguren que és més difícil “establir una coordinació efectiva entre els diferents nivells d’atenció”, creant “barreres molt grans pel que fa a la continuïtat de l’atenció del malalt”.
Regidors i ciutadania reusenca visita les instal·lacions en unes portes obertes fetes fa any i mig / Ajuntament de Reus
L’exemple de la residència Horts de Miró de Reus
Un cas paradoxal, en què queda palesa la poca celeritat amb què s’obren noves places per donar cabuda a la gran demanda, és el de la futura residència d’Horts de Miró de la capital del Baix Camp. Si bé l’edifici va ser acabat el 2012, formant un complex sanitari junt amb el CAP amb què comparteix bloc i que sí que dóna servei, avui dia la residència encara no és oberta.
El retard de més de set anys sembla que és a prop d’acabar-se, després que el setembre l’Ajuntament de Reus aprovés el conveni bilateral final entre la Generalitat (Departament de Benestar Social i Família) i el consistori (que explotarà el servei a través de l’empresa de capital municipal Sagessa).
Així, malgrat que la majoria de places seran públiques -segons els anteriors anuncis havien de ser 24 públiques i 5 privades-, la gestió no serà directament pública per part de la Generalitat, sinó que s’emmarcarà en el que s’anomena ‘centre col·laborador). De fet, en casos en què el centre és col·laborador o privat i no totalment públic, el nom correcte per referir-se a les places és el de col·laborades, i no pas públiques.
En els darrers dies s’ha repetit un procés de selecció de personal que ja va tenir lloc mesos enrere i que està previst doni un lloc de feina a una vintena de professionals. Pel que fa a les places per a residents, les 29 de la primera etapa podrien ampliar-se en un futur quan s’obri la segona planta de l’edifici.
Mentre aquest complex ha restat inutilitzat per falta d’entesa entre l’administració local (Sagessa) i la Generalitat (Departament de Benestar Social i Família) -a més d’uns mesos de paralització fruit de l’aplicació de l’article 155 pel govern espanyol-, a la mateixa ciutat la iniciativa privada ha tingut més èxit: el Grupo Ballesol, propitetat de l’asseguradora Grupo Santalucía, va obrir el juny el seu centre número 47 a l’Estat espanyol. Segons fonts de la direcció de la residència, la seva voluntat era disposar d’algunes places d’oferta pública (col·laboradores), però la Generalitat encara no els les ha concedides.
Avui 14 de novembre s’inaugura el 27è Congrés de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) sota el lema “Aixeca’t de la cadira. Ara CAMFiC”.
En aquest context, CAMFiC que entén que la vaga de fa quasi un any va esdevenir una catarsi per a dues dècades de manca d’inversions i descapitalització de l’AP, fa ara una reflexió sobre la situació de l’Atenció Primària a casa nostra, amb un Congrés que vol posar en valor l’especialitat de la medicina de família i comunitària, i reivindicar-la, saben que els professionals segueixen treballant amb recursos limitats i sota pressió assistencial, però coneixedors de la seva importància i transcendència en la salut de les persones.
Convertir l’Atenció Primària en l’eix vertebrador del sistema de salut ha d’anar més enllà de dotar-la de més recursos econòmics i ha de suposar canvis que transformin el sistema sanitari sencer i les relacions entre àmbits assistencials: atenció primària, hospitals i centres sociosanitaris.
I tot això, en un context que ens portarà d’aquí a 5 anys, a que el 26% dels metges i metgesses de família es jubilaran, mentre que les places MIR destinades a medicina familiar i comunitària s’han reduït en els darrers 20 anys.
Davant d’aquest entorn, CAMFiC proposa algunes línies d’actuacions destinades a millorar l’atenció a la ciutadania, més enllà d’altres canvis més estructurals i pressupostaris que també creu que caldria assumir.
Aportar valor a la consulta mèdica desburocratitzant-la. Entre un 20 i un 40% del total de la consultes diàries a l’AP son per motius burocràtics, per això es proposa apoderar l’administratiu sanitari per tal que faci algunes d’aquestes tasques, incorporant-se juntament amb el metge i infermera en la Unitat Bàsica d’Atenció.
Reconeixement mutu i reciprocitat entre l’Atenció Primària i l’Atenció Hospitalària. Un tema que tindrà taula de debat propi en el Congrés. CAMFiC demana incloure l’accés directe a la gestió i coordinació dels llits de subaguts per part dels Equips d’Atenció Primària. Cal recordar que els llits per a processos subaguts son aquells destinats a estades en hospital breu, per a l’abordatge de síndromes clínics relacionats amb complicacions, descompensacions i brots de la patologia crònica de base. L’ingrés a un llit per a subaguts es decideix des de l’Atenció Primària, àmbit on es segueix la cura i atenció a patologies cròniques.
Transformació del model relacional metge-pacient invertint en TiC, intel·ligència artificial, i consultories virtuals dins de l’Atenció Primària. Un altre dels temes que també es tractarà en el congrés on s’analitzarà com cal incloure les noves tecnologies a les consultes; en aquet sentit CAMFiC aposta per potenciar la carpeta La Meva Salut (espai digital personal, de consulta i de relació, que permet a la ciutadania disposar de la seva informació personal de salut ) com element de promoció de la salut, d’educació sanitària, i d’autocura.
Autonomia organitzativa i de gestió financera dels EAP. Diferentes estudis, alguns de la pròpia CAMFiC, posen de manifest que l’autonomia organitzativa i de gestió financera del EAP millora resultats de salut. Igualment, des de CAMFiC es veu imprescindible la incorporació dins els Equips d’Atenció Primària de nous perfils professionals com fisioterapeutes, nutricionistes o psicòlegs clínics.
Transformació dels Plans d’Estudi del grau universitari de Medicina. CAMFiC proposa impulsar projectes de fi de grau en atenció primària i assignar un tutor/a metge de família a un petit grup d’estudiants amb l’objectiu de realitzar un seguiment longitudinal al llarg de tots els cursos del grau. Per això, aquest any el Congrés ha convidat a un grup d’estudiants de Medicina que podran assistir a les taules i tallers, i que disposaran d’un espai propi el darrer dia per explicar la seva valoració.
El Congrés de CAMFiC
Més de 500 metgesses i metges de família de tota Catalunya es reuniran a partir d’avui 14 de novembre i fins dissabte 16 de novembre en el 27è Congrés de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària a la Fira de Barcelona. El Congrés, sota el lema “Aixeca’t de la cadira. Ara CAMFiC”, tindrà quatre línies de treball: orgull de primària, compartim coneixement, salut digital i atenció primària, i seguretat dels pacients, entorn a les quals es desenvoluparan diferents taules de debat, tallers i activitats.
En aquesta edició, el Congrés de la CAMFiC incorpora novetats importants. Per primera vegada s’obrirà al públic general que podrà assistir a dues de les activitats organitzades: la representació el dimecres 14 de novembre a les 18.30h de l’obra de teatre Fuenteovejuna per part de La Trifulga dels Fútils, una companyia de teatre composta per persones amb trastorns mentals i amb persones que no en pateixen i que està dirigida per un metge de família, i el debat obert La sexualitat no té edat, que es farà el divendres 15 de novembre a les 12.30h.
A més, en aquest Congrés a Barcelona, la CAMFiC s ‘ha associat amb Healthio i Fira de Barcelona, que treballen per fomentar l’apoderament de la ciutadania i la presa de decisions pel que fa a la seva salut i al seu benestar, i ho fan acostant la innovació a la societat. De manera que de forma paral·lela a les taules del Congrés, Healthio realitzarà tota una sèrie d’activitats vinculades a la diabetis i a les novetats i monitorització en l’atenció a domicili dels pacients.
