Els mòbils s’han convertit en una part més del nostre cos. Fins al punt que els nens i nenes d’avui neixen gairebé ensenyats per utilitzar un dispositiu electrònic. O això pensem. Un fet que, a mesura que es fan grans, s’agreuja per la quantitat d’hores que els menors dediquen a les pantalles en el seu dia a dia. I allò que va començar sent la guspira d’un grup de famílies al barri del Poblenou de Barcelona és avui un gran debat social que ha arribat al Congrés dels Diputats i s’estén arreu d’Europa: la urgència de regular l’ús del mòbil entre nens i adolescents.
Durant 16 anys tothom ha estat molt content amb les facilitats que ens proporcionen els dispositius mòbils i smartphones, però ara hem vist que, com amb tot, també hi ha part negativa, fosca. “No s’ha de regular l’ús del mòbil, sinó que s’ha de regular un món“, ha afirmat el psicòleg clínic José Ramon Ubieto des de la biblioteca Manuel Arranz del barri barceloní que fa mesos va veure com les famílies s’unien per lluitar contra un fenomen que els preocupa, on s’ha celebrat un debat participatiu organitzat per Criar.cat -el vertical de Nació Digital sobre criança i maternitat-, el Diari de l’Educació i el Diari de la Sanitat.
El també psicoanalista ha assegurat que el principal risc i impacte del mòbil en la vida dels adolescents és que els “segresta l’atenció“. Davant d’aquesta realitat, Ubieto considera que només hi ha dues opcions viables: o assumir que és una responsabilitat compartida, en què també la indústria i els governs hi han de posar de la seva part, o anar a parar al “cinisme” d’acceptar la tesi de la culpabilitat. En aquest sentit, la portaveu del moviment “Adolescència lliure de mòbils” Tamara Fernández ha apuntat la necessitat de separar “el món real del món digital”. Dos mons que, efectivament, es troben i han de conviure. Per això els experts han remarcat la importància de generar un “equilibri” entre ells i fer-ho, sobretot, “a partir de l’exemple“: “Hem de pensar en regular, no en prohibir”.
Durant el debat els experts s’han atrevit a posar una edat mínima per fer ús dels dispositius mòbils. “Fins als cinc o sis anys no s’hauria d’utilitzar la tecnologia digital, aquesta no hauria de ser, en cap cas, el motiu de diversió dels nens, perquè el cervell encara s’està construint en paràmetres educatius”, ha vaticinat el neurocientífic David Bueno. Per la seva part, Ubieto ha incidit en la importància de treure’ns del cap el fals mite de “nadiu digital”: “Ningú neix amb un iPad a les mans, som nosaltres qui l’entreguem als nens des de ben petits i els ensenyem com es gaudeix amb ell”.
Qui ha d’educar en l’àmbit digital els nostres infants? “O els eduquem nosaltres o els educarà Zuckerberg“, ha reflexionat. En aquest sentit, considera necessari endarrerir l’ús dels mòbils, però adverteix de la necessitat de no generar una nova bretxa digital “entre les famílies de classe mitjana-alta i les desfavorides”, amb menys recursos per cuidar l’educació digital.
El neurocientífic David Bueno durant el debat participatiu sobre mòbils i menors | Ricard Novella
Les dues persones que entren a l’escola
“Des del despatx veig com els joves arriben a l’escola amb el mòbil a la mà i en silenci i, un cop travessen la porta, comencen a interactuar amb els companys”. La Salle Premià és un dels centres pioners a regular l’ús dels mòbils i la directora, Marta Mas, ha assegurat que ho fan esperonats a actuar “per treure’ns la por a la relació entre els menors i els dispositius mòbils“.
En aquest centre, tal com ha explicat, els mòbils no hi tenen cabuda, però hi tenen “tecnologia controlada, de debat” que l’utilitzen per dur a terme l’activitat lectiva. Grups d’alumnes grans, formats en seguretat digital per experts, vetllen per la convivència a l’escola i formen els seus companys més joves en l’àmbit digital: “Generem múltiples oportunitats perquè entenguin per què s’ha regulat l’ús del mòbil a l’escola“.
L’acrònim per fer front a l’ús dels mòbils
El psicòleg clínic José Ramon Ubieto ha utilitzat la paraula padre per mostrar un acrònim que pot ajudar les famílies a fer front a l’ús dels telèfons i dispositius mòbils per part dels infants i adolescents. Ara bé, remarca la importància de combinar-ho amb polítiques socials públiques.
P: prohibició. Regular els mòbils implica també prohibir-los quan toca, com ara durant les menjades familiars. A: acompanyament. Els menors necessiten algú que els indiqui com han d’interaccionar amb la tecnologia, ningú neix ensenyat. D: desconnexió. És important aprendre a desconnectar de l’entorn digital. R: retardar. Els pares han de renunciar a saber-ho tot sobre els seus fills, i la societat ha de retardar l’edat d’inici per comprendre els efectes de la tecnologia. E: educar. Les famílies han de transmetre les ganes de viure la vida als menors i això també implica ensenyar-los què hi ha fora de la tecnologia i el món digital.
Set de cada deu treballadors reconeix haver patit la síndrome de burnout en el darrer any, segons una enquesta de Ringover. La malaltia suposa un estrès laboral que es fa crònic i pot arribar a suposar esgotament físic, mental i emocional. Alguns efectes poden ser sentir-se desmotivat i insatisfet amb la feina, a més de problemes físics com mal de cap o dificultat per a dormir.
Amb la sobrecàrrega de feina durant la pandèmia en sectors com la sanitat o l’educació, l’OMS va reconèixer la síndrome de burnout com a malaltia laboral el gener de 2022. I és que les dades preocupen: un 76% dels mil enquestats per Ringover afirmen haver tingut símptomes en alguna ocasió en el darrer any. De fet, tres de cada deu treballadors espanyols asseveren que la sensació de burnout he empitjorat des de la pandèmia i un 38% de les empreses afirmen que ho noten en els equips.
Per sectors, els més afectats són els sanitaris (84%), especialment els mesos d’hivern; finances i assegurances (82%); educació (81%), sobretot al setembre i juny coincidint amb l’inici i final de curs; vendes i màrqueting (80%) seguits dels serveis socials (77%) i oci i restauració (76%), amb un pic els mesos d’estiu. Tot i que hi ha sectors amb els símptomes focalitzats en mesos concrets, el retail o el transport mostren burnout perllongat tot l’any.
Els homes són més propensos a tenir els símptomes que les dones, i per grups d’edat, la generació Z (85%), és a dir, els joves d’entre 18 i 24 anys, lideren el rànquing, seguits dels millenials (82,30%), que tenen entre 25 i 34 anys. L’impacte es redueix a la meitat entre els treballadors d’entre 55 i 64 anys.
Els joves, els que més es plantegen deixar la feina
El burnout està en augment en tota Espanya i les empreses corren el risc de tenir una elevada rotació de personal. Sis de cada deu treballadors s’han plantejat deixar el lloc de feina fruit de l’esgotament i els símptomes associats. Els homes són més propensos a presentar la dimissió que les dones i, per edats, és major entre els més joves. Vuit de cada deu menors de 34 anys s’han plantejat deixar la feina, amb una tendència a la baixa fins al 52% entre els ocupats d’entre 35 i 44 anys i un 37% entre els de 55 i 64 anys.
Maria Moreno, una jove de 24 anys i treballadora d’una corredoria d’assegurances, afirma que des de la pandèmia hi ha més feina en el sector i l’empresa ha reduït la plantilla. De fet, la demanda d’assegurances de salut privada ha augmentat en un 8,3% aquest any, segons dades de l’INE. “L’estrès diari m’impedia inclús dormir bé, afectava massa la meva salut mental i m’ha obligat a deixar la feina”. A més, assevera que els companys de l’empresa es troben igual.
Als joves, se’ls hi suma una major precarietat del mercat laboral. Pateixen una temporalitat que quasi triplica la dels majors de 30 anys, un salari que de mitjana no arriba a la meitat del sou mitjà i un atur entre els menors de 25 anys que triplica el de la resta.
La pesada càrrega de feina, la falta de recursos, la gestió de l’empresa, els entorns laborals tòxics, l’estrès o la falta de suport són els motius que els enquestats destaquen com l’origen del burnout. Els principals símptomes són el cansament, desinterès, impotència, falta de confiança i motivació, estrès excessiu i insatisfacció amb la feina. A més, apunten que la jornada laboral de quatre dies, tenir més vacances o més opcions de teletreball milloraria la seva situació laboral.
El que va començar sent la guspira d’una revolta de famílies al barri del Poblenou de Barcelona és avui ja un gran debat social que s’estén arreu d’Europa fent evident la urgència d’esmenar el pressuposat consens entorn de l’ús del mòbil entre els adolescents, amb l’ajuda d’especialistes i comunitat docent.
Amb l’objectiu d’avançar en aquest horitzó,El Diari de l’Educació, mitjà referent per a la comunitat educativa,Criar.cat, la comunitat per a famílies de tota mena, i El Diari de la Sanitat, dedicat als professionals sanitaris, han decidit aliar-se per fer possible el primer debat participatiu implicant tots els agents socials que tenen la missió de vetllar per l’ús saludable de les pantalles entre adolescents.
Serà el dijous 14 de desembre, a les 18 hores, a l’auditori de la biblioteca de Poblenou, barri origen del moviment “Adolescència lliure de mòbil”. L’acte consistirà en un debat col·laboratiu amb la participació de veus expertes, plurals i de la comunitat de famílies. La conversa versarà sobre les preguntes que les persones inscrites a l’acte vulguin fer arribar als especialistes. Es poden fer arribar les preguntes a través de: https://forms.gle/UCWZkp1igWpGtJRv6
Entre els ponents que participaran al col·loqui, hi haurà David Bueno, doctor en biologia i autor de “Neurociencia para docentes”; Tamara Fernández, portaveu del moviment “Adolescència lliure de mòbils”; José Ramón Ubieto, psicòleg clínic i autor de “Adictos o amantes”; Marta Mas, directora de La Salle Premià de Mar, un dels centres educatius pioners en regular l’ús dels mòbils a les aules.
Mòbil, a partir de quina edat? Com podem educar els infants en l’ús responsable de les pantalles? Quines eines tenim les famílies per regular el contingut que consumeixen? Mòbil a l’escola, sí o no? Són algunes de les preguntes que planen sobre el debat.
I és que cada vegada més estudis apunten que el cervell adolescent no està preparat per regular-ne l’ús, però al mateix temps els infants demanen tenir smartphones en edats més precoces. Segons l’Institut d’Estadística Espanyol, gairebé el 70% ja tenen un dispositiu mòbil als 12 anys.
És en aquest marc que se circumscriu el debat participatiu que tindrà lloc el proper 14 de desembre, amb l’objectiu d’incentivar un nou consens social a l’entorn de l’ús de les tecnologies en menors, analitzant el context i atenent als riscos que adverteixen els i les especialistes.
Una jornada fruit d’una aliança entre El Diari de l’Educació, Criar i El Diari de la Sanitat que ha estat possible gràcies a la vocació social que comparteixen tots tres mitjans de servir les seves comunitats, oferint recursos, opinions qualificades i eines per empoderar famílies i professionals del sector davant d’un debat social de primer ordre.
Les infermeres es planten i comencen avui una vaga indefinida. “Fa temps que aguantem una situació límit que tenim des d’abans de la pandèmia, que ha evidenciat les mancances del sistema”, afirma Núria Guirado, presidenta d’Infermeres de Catalunya, que afegeix que “fa més de deu anys que assumim més tasques i competències cobrant el mateix”. Una situació que ha esclatat amb la signatura del conveni del SISCAT i recentment amb el de l’ICS.
La convocatòria es dirigeix a totes les infermeres que treballin als centres del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) i des del sindicat lamenten sobretot “el maltractament” a les llevadores, que tot i haver de tenir especialitat per exercir “no es veu reconegut en condicions laborals i econòmiques”. Infermeres de Catalunya destaca l’evolució professional i formativa del sector, amb noves competències que les han convertit en una peça clau del sistema. No obstant, troben a faltar un reconeixement social, econòmic i laboral de la professió.
Salut no s’asseu a negociar
Des d’Infermeres de Catalunya culpen al Departament de Salut del “menyspreu” del col·lectiu que es tradueix en un deteriorament de la salut física i mental i inclús abandonament de la professió. Afirmen que fins al moment “ningú del departament ha demanat parlar amb nosaltres” i asseguren que la vaga no s’aturarà fins que es negociïn les reivindicacions de les infermeres. Adverteixen que no acceptaran excuses: “volem fets i no paraules”.
Exigeixen un reconeixement professional i laboral, en competències, responsabilitats i en retribució econòmica i reduir la càrrega de feina amb una disminució de les ràtios. D’altra banda, troben a faltar cobertura legal i econòmica en moltes de les noves tasques que assumeixen. També demanen que el temps de visita sigui variable entre 10 i 30 minuts en Atenció Primària per adequar-lo a la intervenció i una unificació de tots els convenis sanitaris: “una mateixa feina, un mateix conveni”, afirmen.
En l’àmbit laboral i econòmic, demanen recuperar les condicions anteriors a la crisi immobiliària, amb una jornada que passi de les 1642h anuals a les 1599h, recuperar el 5% de reducció de massa salarial, que es va retallar el 2010 amb Zapatero i el 2012 amb Montilla. També reclamen la jubilació anticipada voluntària, una compensació econòmica per la prolongació de jornada, plus de perillositat i un complement d’exclusivitat per la imposició de torns que impedeix compaginar amb una altra feina. Tot i així, destaquen que la solució és una profunda reestructuració del sistema i apunten a una falta de professionals que suposa una sobrecàrrega de tots els perfils professionals. “Ja estem fartes de ser la mà d’obra barata i qualificada del sistema, de copets a l’esquena, d’aplaudiments i reconeixements buits”, conclou el manifest.
Setmana de mobilitzacions a la sanitat catalana
Sindicats com la CGT, la intersindical i el CATAC han convocat vagues avui dimarts 12 de desembre i demà dimecres 13 de desembre, ja que tant infermeres com personal administratiu se senten “menyspreats” respecte a la millora de condicions dels metges. Els sindicats assenyalen que “és un acord que inclou millores, però des del 2006 no n’hi havia cap i ara s’obliden coses de base”. Lamenten que, els metges “tindran un augment de 15.000 euros anuals, mentre que el personal administratiu rebrà 131 euros més a l’any”. Altres reivindicacions com el complement d’exclusivitat o deixar de fer guàrdies a partir dels 60 anys s’ha reconegut als metges mentre que al col·lectiu de les infermeres no. Sindicats majoritaris com CCOO, UGT i Metges de Catalunya no secundaran la vaga i defensen el III Acord i justifiquen que els metges tenen més millores perquè “fan més hores i més guàrdies”.
Sucre, tabac i alcohol, i una pobra o nul·la higiene dental són responsables de moltes patologies bucodentals. Rentar-se les dents de manera correcta ens ajuda a prevenir en gran manera malalties de l’espai bucal. Fer-ho de manera eficaç vol dir després de cadascun dels tres àpats principals del dia, i raspallant durant dos minuts cada quadrant (dreta i esquerra a dalt i a baix), amb una mica de dentífric sobre el raspall sec. Passar el fil dental entre les dents i els raspalls interproximals quan hi ha molt d’espai entre elles completen el procés correcte d’una bona higiene de dents.
La revisió odontològica un cop a l’any com a mínim, sempre que no hi hagi cap problema, com ara dolor, sagnat excessiu de les genives, o fissures a les dents és important per tenir un control de la nostra salut bucodental. Però un bon manteniment de la nostra dentadura, com a part primera i clau del nostre aparell digestiu, està sobretot en les nostres mans.
Fer-la bé ens protegeix de càries, afectacions a les genives, fissura i pèrdua de peces dentals i càncers bucodentals. Cal fer nostres uns bons hàbits evitant el tabac i evitant al màxim el consum de sucre i l’alcohol en excés.
Segons informen des de l’Organització Mundial de la Salut, “la prevalença de les principals malalties bucodentals continua augmentant en l’àmbit mundial a causa de la creixent urbanització i dels canvis en les condicions de vida. Això es deu fonamentalment a l’exposició insuficient al fluor (en el subministrament d’aigua i en productes d’higiene bucodental com el dentifrici), la disponibilitat i assequibilitat d’aliments rics en sucre i l’accés insuficient a serveis d’atenció de salut bucodental en la comunitat”. I afegeix que “la comercialització de begudes i aliments rics en sucre, així com el tabac i l’alcohol, han donat lloc a un consum creixent de productes que contribueixen a l’aparició d’afeccions de salut bucodental i altres malalties no transmissibles”.
Acumulació de restes, placa i càries
La càries dental es produeix a partir del treball de la placa bacteriana. Segons explica l’odontòloga i especialista en Estètica i Antiaging dental de Corachan Dental i Maxilofacial, la Dra. Elisabet Sánchez, “és un cúmul que pot contenir més de 200 espècies de bacteris diferents, aigua, cèl·lules, glòbuls blancs i restes alimentàries, que s’acumula entre les dents i sobre les genives”.
Els sucres de la placa bacteriana provinents dels aliments i begudes acaben deteriorant l’esmalt dental perquè esdevenen àcids. Per això, adverteixen des de l’OMS, que “la ingesta abundant i contínua de sucres lliures, l’exposició insuficient al fluor i la deficient eliminació de la placa bacteriana amb el raspallat de les dents poden provocar càries, dolor i, a vegades, pèrdua de dents i infecció”.
Sobre el fluor, tal com s’explica al Canal Salut de la Generalitat, “és un mineral natural que ajuda a enfortir els teixits de les dents, com ara l’esmalt i la dentina. També té poder antimicrobià, i això li permet neutralitzar part dels bacteris de la boca, dificultant la fabricació de l’àcid que fa malbé les dents. Donat que el fluor s’elimina en pocs minuts de la boca, cal aportar-lo sovint. La millor manera de fer-ho és amb el raspallat amb pasta fluorada després de cada àpat evitant glopejar amb aigua després. Altres formes d’aplicació són els glopeigs i el fluor en gel o en vernís que aplica el dentista si és necessari”.
Al mateix espai del Canal Salut on es detalla aquesta informació, es pot veure un vídeo amb consells i beneficis d’una bona higiene bucal, així com altres recomanacions per a un bon raspallat.
La depressió és una malaltia que està entre les principals causes mèdiques de discapacitat. L’OMS la presenta com un trastorn de salut mental comú que pateix un 5% de la població adulta. S’estima que pot afectar quasi 300 milions de persones a tot el món. Es caracteritza per la tristor, la irritabilitat i la sensació de buidor, la pèrdua de l’interès per les activitats i del plaer. Els episodis depressius poden ser lleus, moderats i greus, segons el temps que es perllonguin i la intensitat dels símptomes, així com l’afectació d’aquests en la vida diària de la persona.
Segons expliquen els especialistes, en aquest trastorn mental, actualment, els tractaments convencionals donen bons resultats en general, però es calcula que entre un 15 i un 20% dels malalts no responen de manera adequada, i la seva situació de malestar tendeix a fer-se crònica. Aquestes formes de depressió resistent, a banda de suposar un major impacte en la qualitat de vida dels pacients, presenten un risc molt més elevat de discapacitat funcional i tenen taxes més elevades de complicacions i fins i tot de mortalitat.
Pensant especialment en aquests casos de més difícil pronòstic, investigadors de l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau – IIB Sant Pau han demostrat que hi ha una tècnica que aconsegueix millores en aquest tipus de pacient. Mitjançant l’aplicació d’un tipus d’estimulació cerebral -profunda del gir subcallós cingulat (SCG-DBS, per les sigles en anglès)- han vist que s’obtenen beneficis significatius i duradors per tractar la depressió. Els resultats d’aquesta investigació donen suport a la idea que aquesta intervenció quirúrgica podria ser una alternativa eficaç per als pacients que pateixen formes de depressió major greu i que han deixat de respondre als altres tractaments convencionals.
L’estudi ha estat publicat a la revista The Journal of Clinical Psychiatry, i és el seguiment més llarg de pacients dut a terme mai a Europa en què s’han analitzat factors clínics relacionats amb els beneficis a llarg termini i la seguretat de l’estimulació cerebral profunda del gir subcallós cingulat a la depressió resistent al tractament, segons expliquen el Dr. Javier de Diego i la Dra. Dolors Puigdemont, investigadors del grup de Recerca de Salut Mental a l’IIB Sant Pau i psiquiatres del mateix hospital.
La Dra. Dolors Puigdemont i el Dr. Javier de Diego a l’Hospital de Sant Pau.
L’estimulació cerebral profunda consisteix en implantar uns elèctrodes ultrafins en el cervell que van connectats a uns petits cables que van per sota la pell i arriben fins a un neuro-estimulador -semblant a un marcapassos- i que normalment s’allotja a la regió pectoral o abdominal. Aquest neuro-estimulador genera uns impulsos elèctrics, els paràmetres del qual poden ser modificats mitjançant un comandament extern fins a observar la resposta desitjada. Segons detalla el Dr. Javier de Diego, “l’escorça sub-callosa cingulada és una regió cerebral clau en la depressió. Les evidències suggereixen que la modulació de l’activitat elèctrica en aquesta regió mitjançant l’estimulació profunda, pot restablir el funcionament de circuits cerebrals que són claus en la persistència d’aquests quadres depressius més greus i refractaris”, puntualitza
Habitualment, segons explica el Dr. de Diego, “en casos de depressió major, a més d’associar el tractament farmacològic amb el psicoterapèutic, tenim l’opció de realitzar estratègies de combinació o de potenciació amb fàrmacs i molècules que actuen amb mecanismes d’acció diferents. Fins i tot podem optar per intervencions com la teràpia electró-convulsiva, que està adreçada als casos més greus. Però hi ha un petit subgrup de pacients més greus que no les toleren o deixen de respondre a aquestes estratègies, presentant recurrències i freqüents hospitalitzacions, o bé un curs crònic persistent”. I és aleshores quan l’estimulació cerebral profunda” pot ser una alternativa molt esperançadora”, diu l’especialista.
Seguiment a setze pacients
L’estudi fet a Barcelona analitza dades de setze pacients amb depressió major resistent, diagnosticats segons els criteris del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-IV o DSM-5), que van rebre estimulació cerebral profunda del gir subcallós cingulat de manera crònica durant un període de fins a 11 anys, des del gener del 2008 fins al juny del 2019. Es van recopilar dades demogràfiques, clíniques i del funcionament general abans de la cirurgia i durant el seguiment.
Un dels aspectes més destacats, segons indica el psiquiatre de Sant Pau, és que els pacients van mostrar millores clíniques sostingudes després de la intervenció, mesurades mitjançant l’Escala de Depressió de Hamilton de 17 ítems (HAM-D17) i la Impressió Clínica Global, així com l’Avaluació Global del Funcionament.
Els resultats mostren una disminució significativa dels símptomes depressius al llarg del temps. Segons explica el Dr. de Diego, fins a un 75% dels pacients van respondre al tractament i un 50% van poder assolir finalment la remissió, és a dir, una reducció dels símptomes per sota del llindar considerat patològic, tot i que no tothom podia aconseguir una recuperació funcional completa. “Les repercussions d’un quadre depressiu crònic greu són molt acusades des del punt de vista personal, social i laboral, i els condemna en molts casos a una vida limitada i d’aïllament durant anys”, explica la Dra. Puigdemont.
“La disminució de la freqüència de les recurrències depressives o l’atenuació de la intensitat dels símptomes ja són fites molt rellevants per aquestes persones. De fet, en la nostra mostra, el 40% dels pacients intervinguts, van assolir nivells de recuperació funcional satisfactoris, poden tornar a gaudir del seu temps d’oci o de la seva vida social i familiar, en alguns casos com abans de l’inici de la malaltia”, detalla aquesta experta.
Els efectes no són immediats, però acostumen a ser percebuts al llarg dels primers mesos, en concret el 55% dels pacients van assolir la remissió en una mitjana de 139 dies després de la intervenció quirúrgica, expliquen els experts de Sant Pau.
En conclusió, l’estimulació cerebral profunda del gir subcallós cingulat va produir una millora significativa i duradora en la majoria dels pacients estudiats, cosa que reforça la possibilitat que aquesta tècnica pugui ser una alternativa per a aquells que pateixen depressió major resistent al tractament convencional, quan s’han esgotat totes les altres alternatives. “Un dels reptes actuals consisteix a identificar predictors clínics i neurobiològics de resposta per poder anticipar quins són els casos de depressió que més es podrien beneficiar i determinar de forma més precoç i precisa els paràmetres d’estimulació cerebral profunda més adients”, en paraules del Dr. de Diego.
“La col·locació dels elèctrodes requereix un estudi previ de neuroimatge minuciós i una intervenció quirúrgica d’elevada precisió i complexitat, i per això és fonamental el treball multidisciplinari entre psiquiatres i neurocirurgians. Posteriorment, i especialment durant la primera etapa post-intervenció, cal continuar fent un estret seguiment d’aquests pacients, que requereixen un pla d’intervenció farmacològic, psicoterapèutic i rehabilitador integral”, recorda la Dra. Puigdemont.
En aquest estudi, els investigadors del grup de Recerca en Salut Mental a l’IIB Sant Pau, que lidera la Dra. Maria Portella, i diversos professionals del Servei de Psiquiatria del mateix hospital, que dirigeix el Dr. Narcís Cardoner, han treballat en estreta col·laboració amb els neurocirurgians Rodrigo Rodríguez-Rodríguez i Juan A. Aibar-Durán per oferir aquesta alternativa terapèutica dirigida als pacients amb trastorns afectius més greus.
Aquesta darrera setmana llegíem que la Generalitat treia una nova mesura per combatre la soledat en la gent gran. La mesura destinarà 5,5 milions d’euros provinents dels fons Next Generation a adquirir un miler d’assistents robòtics intel·ligents per tenir cura de la salut i millorar la qualitat de vida de la gent gran que viu sola, combatent també la soledat no desitjada.
I és que, precisament, l’estudi més llarg de la història sobre el desenvolupament dels adults, fet per científics de la Universitat de Harvard al llarg de més de 80 anys —i que encara segueix en curs— ja destacava els diferents elements imprescindibles per tenir una bona vida. Robert Waldinger ha assegurat en diferents entrevistes que, mentre que l’aïllament és un destructor de l’estat d’ànim, les connexions personals creen una estimulació mental i emocional que les converteix en potenciadores automàtiques de l’estat d’ànim.
Però, poden els assistents robòtics intel·ligents substituir aquestes relacions humanes? O quina realitat i quines desigualtats existeixen per tal que haguem de recórrer a aquesta tecnologia també per combatre la soledat no desitjada? Volem construir una societat incapaç de combatre aquesta soledat de les persones amb més lligams i vincles interpersonals i apostant doncs per l’entrada d’assistents robòtics com a política pública?
Som conscients que, actualment, vivim en una societat on, malauradament, el treball reproductiu, el que fa possible la vida, el de les cures, el que es basa en les relacions interpersonals i la comunitat, ha quedat relegat a un segon terme i on la centralitat la té el treball productiu —que, en els millors casos, ens permet arribar a final de mes i pagar les factures— i que ens ocupa la major part del nostre dia a dia. Aquest fet ens comporta haver de fer equilibris per poder tenir cura de les persones amb qui convivim o bé que conformen el nostre sistema relacional; la gent gran, els nostres infants, les persones amb diversitat funcional o aquelles persones que es troben vulnerabilitzades cada vegada més per un sistema econòmic i social on el benestar físic, emocional i psicològic no és la prioritat. De fet, les persones —majoritàriament, dones— que treballem en feines reproductives (educadores, treballadores familiars, treballadores socials, infermeres, psicòlogues…etc.) ho fem en pitjors condicions laborals i menor salari.
Quan aquests equilibris son assumits per la família també veiem que són fets majoritàriament per dones —un estudi de la Universitat de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra conclou que, cada any, les dones dediquen 800 hores més que els homes a les tasques de la llar i als fills—. Però més enllà de la cura, de les necessitats més bàsiques que les persones necessitem i que entenem que també haurien d’estar sostingudes per la comunitat i pel sistema públic, necessitem vincles i lligams afectius; necessitem l’escolta activa, necessitem l’empatia i la companyia. I ho necessitem fora de les xarxes socials i les pantalles. Al llarg de la nostra vida, necessitem sentir que formem part d’alguna cosa, que som importants per a algú, que pertanyem a un barri, a una comunitat, a una llar, a una família —en la que naixem, o bé que escollim—. I això requereix canviar les prioritats individuals i també col·lectives; canviar la piràmide de les coses importants i les que no ho són tant; així com els valors que imperen actualment i que van en detriment de la salut de les persones.
El sistema capitalista és un model econòmic ferotge, sí, però també ho són els valors i el conjunt de creences que l’acompanyen i que arrelen en cada un de nosaltres: “treballar més et fa ser millor company de feina”, “anar estressat és tenir una vida plena”, “has de descansar durant el cap de setmana —si tens la sort de tenir 2 dies de festa— per poder rendir al màxim a nivell laboral durant la setmana”. I és que, precisament, són aquestes creences les que ens empenyen a unes accions determinades i a com ens situem en relació al món productiu el que fan que sigui possible que tot giri, que res canviï i que el treball reproductiu, el treball de cures, però també els vincles i l’activitat comunitària que sabem que és imprescindible per a la nostra salut emocional i mental quedin eternament relegades a un espai on vivim en núvols de cansament, on el nostre sistema nerviós va permanentment estressat. I, per tant, allò que sabem del cert que és el major protector de la nostra salut mental acaba esdevenint un neguit constant per veure si ho podrem acomplir o no, si arribarem a tot o no. Per preservar la nostra salut, la nostra comunitat, els nostres vincles, necessitem canviar aquest esquema imposat i que ens està malmetent diàriament.
Així doncs, l’entrada d’assistents robòtics intel·ligents a la política pública, entre d’altres motius, per revertir la situació de soledat no desitjada de la gent gran o millorar el seu estat emocional evidencia una vegada més la nostra incapacitat com a societat —com a conseqüència dels diferents poders polítics i econòmics hegemònics actualment— de posar al centre la comunitat i les relacions humanes. Alhora, ens mostra la manca de recursos materials que ens priva també de posar per davant aquell treball que sustenta les nostres vides físicament i emocional; de tenir les eines per fer-ho des de la proximitat, des del disposar del temps per tenir una conversa, per escoltar i fer companyia; per fer-ho teixint comunitat i espais on tinguem cura les unes de les altres. I, sobretot, espais que puguin ser intergeneracionals i on totes hi tinguem cabuda.
En aquesta entrevista, la xef de Sant Pol de Mar (Barcelona) compara el menjar al cos com la benzina al cotxe per poder tenir energia per anar a classe o a la feina. Està acostumada a parlar amb l’alumnat per fer-li veure les bondats de la dieta sana i equilibrada, i fruit de la seva dedicació és que per tot Catalunya té diverses aules amb el seu nom: Carme Ruscalleda.
Com podem conscienciar la infància i l’adolescència per crear uns bons hàbits alimentaris i que després els continuïn tenint durant l’edat adulta?
Jo crec que hauríem de conscienciar els pares d’aquesta canalla i d’aquests adolescents. Faig moltes xerrades amb associacions, gent jove, escoles… I als joves que tenen canalla els dic que han de sentir la responsabilitat de formar aquesta infància en educació en general, però també en els hàbits d’alimentació. I això es fa practicant a casa, anant amb la canalla al mercat. Si tu vas amb la teva canalla al mercat un dissabte pot ser una festa, com un parc temàtic. Els mercats canvien de colors, formes i olors. I, després, hi ha la màgia de portar-ho a casa i convertir aquella cosa crua en un plaer, que és lúdic, però que també és nutritiu. Sempre acabo dient ‘poseu a la llista de coses interessants a la vostra vida la cuina i la nutrició’.
Com d’important és la relació entre nutrició i rendiment acadèmic?
N’estic totalment convençuda que el rendiment acadèmic i el rendiment professional tenen una relació amb els hàbits alimentaris. Avui dia ens ho han posat molt fàcil, podem trobar de tot a qualsevol lloc, ben preparat, ben presentat, fins i tot amb unes paraules com detox, energètic, light, no engreixa, i ens decanta del camí del que hem de menjar. L’evolució i la cultura cap al menjar de la quarta i cinquena gamma ens ha desviat d’aquell producte de primera gamma que es preparava a casa, on hi havia sempre pa, un tall de formatge o xocolata per emportar-te a la feina o a l’escola.
Vivim en una de les zones del planeta amb més longevitat relacionada amb l’alimentació
Hem perdut aquests valors i cal recuperar-los, perquè és l’energia que ens acompanya. L’alegria de fer el que et fa feliç, sigui formació acadèmica o rendiment professional, te la dona aquella benzina que tu has posat. El menjar és com la benzina per al nostre cos i, perquè el motor vagi bé, t’has de cuidar, doncs amb un bon oli, aliments frescos… Això ens pertoca per la nostra cultura: vivim en una de les zones del planeta amb més longevitat relacionada amb l’alimentació; si ens desviem cap a una alimentació més moderna, més diferent de la que ens pertoca, que és la dieta mediterrània i l’estil de vida mediterrània, perdrem aquesta posició de ser els més longeus relacionats amb l’alimentació.
A nivell quotidià, s’està perdent aquesta gastronomia bàsica mediterrània?
No és que estigui en desús, però com diu el metge Valentí Fuster, que als Estats Units ha triomfat tant, no només és menjar, sinó l’estil de compartir i de parlar del menjar. La dieta mediterrània es basa principalment en que compris un producte de primera gamma, i el producte de primera gamma és el fresc de mercat. Això vol dir que has de tenir uns coneixements a casa teva de com ho has de guardar i de com ho has de manipular, i això potser és el que ha caigut en desús: l’interès per aquests valors que hi ha al darrere, aquest treball que comporta cuinar a casa i organitzar el menjar a casa.
Per això dic que s’ha de posar a la llista de coses interessants. Tenim temps per veure sèries, tothom està ben servit de sèries, de les més punteres, i en canvi, per al menjar diu que no hi ha temps. No m’ho crec, això són excuses. Fora mandra.
Carme Ruscalleda: «Mengem massa processat. Procurem menjar més fresc» | Pol Rius
Hi ha una altra cosa. Abans, aquesta dieta tan sana estava en mans de dones que a casa ho feien tot a mà, no tenien les cases tan ben equipades com tenim ara. A la casa on vaig néixer, no hi havia nevera. Jo recordo veure arribar la nevera. Això vol dir que s’havia d’anar al dia, no podien guardar els aliments. Ara, a casa tens nevera i congelador, i pots fer la compra de la setmana un dia, organitzar-te, fer-te la llista de què menjaràs i, fins i tot, quan cuines ho pots fer per una, dues o tres vegades perquè pots guardar-ho. Utilitza aquesta tecnologia que ha arribat i t’ho facilita. Aquestes dones rentaven a mà, encenien el foc amb ventall a mà… Home, potser que ens ho fem mirar.
I què ha passat? Perquè una de les frases més repetides sí que és ‘No tinc temps’.
Això és una excusa de mal pagador. És una excusa d’algú que no ho ha posat en valor i que no té clar el que representa el menjar. Hi ha moltes malalties, al·lèrgies i intoleràncies relacionades amb una mala alimentació, i n’hi haurà moltes més. Mengem massa processat. Procurem menjar més fresc, que no ho hem d’inventar, que és aquí, que si haguéssim de crear els mercats que tenim al nostre abast no els podríem crear. Seria inviable. I els tenim. Donem-los corda. I donar corda vol dir comprar-hi perquè, llavors, a casa estàs entrant vida, estàs entrant salut, estàs entrant coneixement amb aquella canalla que entendrà el que toca menjar a cada moment i com es transforma. I això els servirà per a quan siguin adults i s’emancipin i sàpiguen el que s’ha de menjar.
Parlem de salut física, però també mental, i de benestar emocional. No hi ha professional de la medicina que no recomani menjar bé i dormir bé.
I tant. Jo quan era petita deia ‘el dormir tan barat que va i tant que l’escatimem’. Cal cuidar aquest cos. Aquest cos que, si el tractem bé, farem un quilometratge en forma i amb il·lusió. Està relacionat amb la salut mental, n’estic convençuda. Les coses que mengem processades generalment estan molt carregades de sucre, i sabem que hem d’evitar el sucre. Tant el sucre com la sal han de ser molt escassos. Els sucres creen addicció, ens agraden i és fàcil que ens condueixin. És fàcil obrir el paquet i començar a menjar, no preparar res, però cal posar en valor allò que és engegar el foc, saber fer patata i mongeta tendra amb un bon raig d’oli i fer-te un tall, ja no et dic guisat, només a la planxa. Aquests coneixements els has de tenir.
De fet, participes en projectes relacionats amb escoles i nutrició.
Sí, i estic convençuda que l’administració prendrà la decisió que la cuina i la nutrició sigui matèria lectiva. A la canalla els hem d’ensenyar a escriure, a llegir, de comptes, d’història, però els hem d’ensenyar també la cultura del menjar que els correspon perquè, a més, som hereus d’una de les més interessants del món.
La cuina i la nutrició haurien de ser matèria lectiva
Aquesta formació ha de ser acadèmica, l’han de fer a l’escola i s’ha de practicar a casa. Hi ha moltes escoles que tenen aquesta empatia perquè veuen aquesta mancança en l’alumnat, perquè quan parlen d’aliments descobreixen que hi ha famílies que no compren mai fresc, i això és tristíssim en un país en què hi ha fresc a cada cantonada. Llavors, ens citen els cuiners perquè participem o clausurem un treball que han fet en extraescolars.
A mi m’agrada fer coses didàctiques i pràctiques. He creat una eina molt divertida, un desplegable, que em permet parlar de vegetals amb la canalla i preguntar, per exemple, ‘a qui no li agraden les bledes?’ I tots aixequen el braç, i faig una oda a les bledes. I parlem de fruites, de peixos, de marisc i de carn. Al final d’aquest desplegable hi ha una targeta vermella, i l’aixeco, i hi ha dibuixades piruletes, gelats, aquesta mena de magdalenes que hi ha amb tot de coses acolorides. És un material que s’emporten a casa i ni es trenca ni es taca, és com una joguina, i em permet parlar d’això.
I quina és la resposta de l’alumnat?
Està atent i t’explica quines coses li agraden i quines no. Hi ha qui no ha menjat mai, per exemple, un bullidet de mongeta tendra o de col. Això és terrible, no? La canalla, de fet, és una gran prescriptora. Penso que tot el treball que ha portat el reciclatge de tria de la brossa a casa, en gran part, l’ha portat la canalla.
I les escoles.
Clar, l’escola ha fet aquest treball. L’escola també ha fet un gran treball amb el no fumar, i la canalla ha estat prescriptora a casa. Ara, el pare i la mare, si continuen fumant, surten a fumar al balcó. Això es deu a aquesta formació de la canalla.
Parlem també del valor dels aliments, d’aquesta cultura que ens correspon cuidar: un hort, anar a pescar, cuidar animals als corrals, combinar els aliments, les quantitats… Hem passat d’una postguerra en què tothom anava curt per menjar a menjar un entrecot per cap de mig quilo. Això és un disbarat, això et fa mal. La proteïna és molt important, però en menor quantitat. T’interessa l’hidrat de carboni, els vegetals, les amanides… Jo quan era petita sempre hi havia una amanida que presidia la taula, una amanida compartida. Cada dia hi havia amanida i cada vespre menjàvem llegum cuinat, un llegum que anava variant i que després la convertíem o en una sopa o en un puré. Això s’ha de recuperar.
La cultura de cuinar a casa rau en un estalvi familiar i en una bona nutrició
Ara que parlem tots tant de malbaratament i de sostenibilitat, la cultura de cuinar a casa rau aquí, en un estalvi familiar i en una bona nutrició. És molt més car que compris un producte ja cuinat, ja processat; estàs comprant temps i estàs comprant un treball d’unes persones que l’estan elaborant per tu. I, com que ha de durar, hi ha uns afegits que no t’interessen. I, com que potser l’han d’embellir, l’han de tenyir, tampoc no t’interessa que te’l pintin. Home, menja directe, fes una comunió amb la naturalesa, que és aquí i que no ens la inventem, que és viva.
Creus que, a nivell general, les cuines de les escoles tenen aquesta sensibilitat cap al producte fresc i de proximitat?
Sí, s’ha fet un gran treball. El que t’haig de dir és ‘maleït diner’, que per ajustar el preu del menú de l’alumne s’acaba comprant un càtering i el més econòmic, però hi ha hagut moltes escoles que han fet el gran esforç de cuinar a l’escola, de cuinar producte de proximitat, de cuinar producte ecològic. Maleït diner, que estem parlant moltes vegades d’un euro per cap. Hauríem de ser capaços de donar a aquest euro molt valor per aquella criatura que estem alimentant i li estem descobrint el que toca menjar a cada moment.
De fet, hi ha famílies que no tenen ingressos i, si l’infant o l’adolescent menja bé a l’escola s’assegura un plat calent. Potser s’hauria d’incidir més en aquest sentit…
Això sí que és una evolució social important, estar atent realment a qui ho necessita. I a formar, moltes vegades, a qui ho necessita. Sovint, t’adones que és desconeixement. Coneix el món del llegum, que és aquesta proteïna vegetal tan interessant. Jo m’he fet gran menjant llegums, i el meu home també, i a casa continuem menjant molt llegum perquè és sa, senta bé, és econòmic i et soluciona diversos àpats. També hem de fer formacions. Quanta gent té uns coneixements per organitzar el seu plat de la setmana i cau gastant més diners per desconeixement? Manca aquest coneixement, sí.
Pel que fa a les cuines de les escoles, abans parlaves de les al·lèrgies o les intoleràncies. Ha de ser complicat i tot un repte cuinar per a desenes de persones tan diferents.
Sí, o persones d’una altra religió en què no se’t permet menjar porc, per exemple. Hi ha un repte molt gran, en les col·lectivitats d’escoles, o col·lectivitats d’empreses, de fàbriques, fins i tot en el món de la restauració, facin menús o es dediquin a la gastronomia de la més alta volada. En una taula de quatre pots haver d’ajustar el menjar de tres, per al·lèrgies, intoleràncies o religions.
Carme Ruscalleda: «Hi ha hagut moltes escoles que han fet el gran esforç de cuinar a l’escola, de cuinar producte de proximitat» | Pol Rius
Hi ha una responsabilitat social en persones conegudes del món de la cuina, com és el teu cas, d’explicar la importància de menjar bé o organitzar els àpats? No sé si estaràs d’acord que hi ha com una moda de programes televisius sobre cuina.
A mi em fa la impressió que els cuiners professionals sentim aquest compromís amb la societat. La figura del cuiner ha canviat molt. Jo, fa 35 anys que vaig creuar aquest mateix carrer i em vaig convertir en cuinera professional. Els que m’estimaven, els meus veïns, que continuen sent els mateixos, s’entristien, sí, sí, perquè em tancava en una cuina. En canvi, ara, passats aquests 35 anys, m’aturen i em diuen, feliços i contents, ‘la nena ha entrat a l’escola de cuina’. Com ha canviat! Ara la cuina es veu com un prescriptor de bons hàbits, de menjars divertits, de menjars gurmets. El cuiner té un discurs social, m’alegro de fer aquesta feina en un moment en què la societat et mira d’aquesta manera.
Comentaves que saber de cuina hauria de ser important, com llegir i escriure. Hi hauria d’haver més extraescolars de cuina? Potser és difícil que entri com a matèria curricular…
Jo estic convençuda que se n’adonaran. L’administració se n’adonarà, fins i tot per alleugerir el cost de la nostra medicina pública. Quants diners no gastem per haver desviat la nostra alimentació? Siguem prescriptors, avancem-nos a la malaltia i ensenyem a menjar bé. Jo m’atreviria a dir que és un tant per cent molt elevat d’escoles que treballen extraescolarment la cuina i la nutrició, perquè tenen aquesta empatia i perquè se n’adonen. La societat sempre va tres passos per davant dels polítics. Acabarà caient això, s’haurà de donar per força.
Des de quan vas a les escoles?
De sempre m’han contactat les escoles. Tinc més d’una classe a Catalunya a la qual li han posat el nom de Carme Ruscalleda. I potser més de deu. Em trien i busquem un dia, ara potser ho tinc més fàcil perquè no tinc el compromís que tenia de dinars i sopars quan tenia la responsabilitat del Sant Pau. Amb tot, com que també tinc compromisos, hem de buscar un dia i hi vaig. I fem un treball amb la canalla, fem aquest discurs, treballem amb el desplegable, m’expliquen el que han fet i és un goig. Sempre m’he implicat, i ara més perquè tinc més temps.
Tens facilitat per comunicar-te amb l’alumnat?
Jo des de ben petita m’he relacionat amb públic. A casa sempre hi va haver una botiga, d’una manera molt rústica primer, amb el que elaboràvem nosaltres a l’horta i, després es va convertir en un supermercat. Per tant, tenia aquell contacte amb el públic que fa que tu hagis de resoldre i guiar el teu client, de dir ‘mira, això ho podries fer així o d’aquesta altra manera’. M’agrada la gent. És molt important que t’agradi la gent quan et dediques al sector serveis perquè si no ho passaràs fatal.
Com passa als mercats, abans que parlaves de la seva importància, i el tracte directe.
Sí, els mercats s’han posat les piles. Hi ha aquest contacte amb la naturalesa, i les olors, hi ha la possibilitat de fer aquesta comunió que et senta tan bé i que et dona salut, et dona felicitat. No ets un tipus gris si menges fresc. Si menges processat, ets un tipus gris. I el sucre et fa caure en un estat de desànim perquè tens uns pics de sucre i unes baixades que porten a les depressions.
Hi ha també un tema econòmic. Estàs pagant molt més car perquè estàs comprant un paquet preciós i qui l’ha fet, la publicitat a la televisió o la ràdio, aquell plàstic per embolicar i un producte que, al final, estàs menjant coses que no et corresponen menjar. Tria bé, tu que pots. Som els del primer món els que quan ens llevem podem pensar què menjaré per esmorzar, per dinar i per sopar. No perdem el temps. Tria bé, perquè, a més a més, serà més econòmic.
Si menges processat, ets un tipus gris
Fixa’t, el mateix mercat de producte fresc t’està oferint ja la quarta i cinquena gamma des de la mateixa parada. Això t’ajuda que no et desviïs del que s’ha de menjar. Si perdem els mercats, perdrem una identitat que ens fa molt especials davant del món.
Sempre heu cuidat el producte de proximitat durant aquests 35 anys?
Sempre. Des que vam començar, tot creuant el carrer, perquè teníem aquí al davant la botiga i al vespre arribava un carro i un cavall. Després va venir el turisme, va ser un gir i tot es va modernitzar. Abans anàvem a comprar a granel mig quilo d’arròs, mig quilo de sucre o un quart de quilo de macarrons. Ara tot està empaquetat, tot està llest perquè t’ho emportis a casa. Això és una revolució molt gran.
A casa es fa aquesta revolució, devia ser a finals dels 60. Jo em formo de cansaladera, perquè a casa sempre havíem criat porcs, i tenia aquesta formació. M’he fet un tip de desfer canals de porc per a la carn fresca al taulell i per elaborar salsitxes, les crues, les blanques, les negres… Aquesta és la meva formació.
Carme Ruscalleda i Ana Basanta durant l’entrevista | Pol Rius
Potser per la meva personalitat, de no tenir-ne prou, d’adonar-te què li feia falta al teu client, vam començar a fer coses per ajudar. El que està passant als mercats. Això va ser als anys 70. Jo em vaig casar al 75 amb en Toni i, quan ens casem, el Toni s’incorpora a la botiga. Cada dia hi havia una croqueta diferent, una pasta fresca diferent, un llegum cuinat diferent, i els caps de setmana hi havia plats de pollastre rostit, canelons… I aquí és on nosaltres topem amb un sostre de vida, descobrim que el nostre client està comprant temps. Nosaltres recomanàvem com podien cuinar i amb quina salsa i el client ens deia ‘no em compliquis la vida, jo vull unes safates, a escalfar i a taula’.
És que les croquetes no es fan tan ràpid…
Ah, no, és un treball. El client no volia complicar-se, no volia intervenir-hi, i aquí és quan nosaltres vam començar a acariciar la idea de parar a taula pública. Nosaltres volíem oferir esmorzars tardans i berenars-sopars a la botiga. Érem botiguers. I, en aquell moment, per l’atzar de la vida, vam tenir la possibilitat de comprar aquesta casa, que era un hostal.
Aquí la nostra vida va fer un gir. Des d’aquí es veia el mar, i nosaltres veníem d’un món càrnic. Nosaltres en aquell moment sacrificàvem porc, xai i vedell, no tocàvem el peix, només calamars farcits quan era temporada i bacallà. En canvi, aquí vam tenir clar que el client si veia mar, volia producte marí. Va ser un hàndicap, molt esforç, molt treball, molta il·lusió i molta felicitat al final.
I molts premis internacionals.
Sí. Sempre hem apostat per aquesta relació amb la naturalesa. Sempre hem fugit de químics. El 2015, vam presentar un projecte al Gastronòmika de Sant Sebastià, que era un menú degustació que vam titular ‘Paleta de colors naturals i gastronòmics’. El menú tenia 17 plats diferents, un de groc, un de gris, un de negre, un de vermell, i era tot pigment natural, fugint de l’artifici.
Som els del primer món els que quan ens llevem podem pensar què menjaré per esmorzar, per dinar i per sopar. No perdem el temps
Jo era la filla d’un pagès que volia parar taula en una botiga d’un pagès i que decideix posar un restaurant. Quan has estat petit i has sembrat, has collit i has venut, estimes el valor d’una patata, estimes el julivert.
Tornem al que dèiem al principi: si a la infància i l’adolescència hi ha bons hàbits alimentaris, és més probable que continuïs volent menjar sa.
Exacte. Defenses allò. He ofert moltes fórmules senzilles de pescadors i de pagesos. Hi ha molt de valor en conèixer en aquests 35 anys el teu peixater i el teu pagès. I una persona que estima el que fa. Treballar un producte d’una persona que l’ha estimat i que l’ha fet arribar fins a la teva cuina, això ho has de posar molt en valor.
Podríem concloure que hauríem de cuidar més la nostra cuina i la nostra nevera, ara que la tenim?
Sí, que no obris la nevera i tot siguin plàstics. Que hi hagi aquell taper que tu has elaborat i aquell brou que t’ha sobrat i que es convertirà en una altra cosa. Anem curts d’aquest coneixement i és un coneixement que ens correspon com a cultura, que no ens l’inventem. És herència.
Semblaria que la ciutadania s’ha de defensar mentalment dels missatges que pretenen transmetre els líders i les institucions polítiques sanitàries de la mateixa manera que ho hauria de fer amb els de les marques de rentadores, perfums i altres articles que, per posar un exemple, proliferen als mitjans de comunicació durant les setmanes prèvies a les festes nadalenques.
La qüestió és que, en el cas del sistema sanitari públic, els missatges no solament són de tipus positiu, també n’hi ha de negatius, fins hi tot escatològics, que ens amenacen amb tots els desastres del món si les iniciatives d’una o altra formació política arriben a bon port.
A l’àmbit sanitari la contraposició dels missatges arriba a límits estratosfèrics quan, per exemple, l’equip governamental estatal o autonòmic de torn anuncia una determinada actuació o, pel contrari, l’oposició critica l’acció o l’omissió oficial davant d’una situació concreta.
Necessitem més serenitat, uns missatges més equànimes que, sense perdre la identitat ideològica i política, siguin capaços de traslladar a la població una imatge més real de la situació, sense alarmismes injustificats.
És clar que no es poden tancar els ulls davant del creixement de les llistes d’espera, que dificulten més i més l’accessibilitat raonable als serveis, el deteriorament continuat de l’atenció primària i comunitària, la medicalització excessiva d’unes polítiques sanitàries que cada vegada són menys transversals i intersectorials i, sense pretendre ésser exhaustius, davant d’uns professionals sanitaris que estan cada dia més insatisfets amb la seva professió.
Però amb tot no es pot caure en el catastrofisme i oblidar que, malgrat els seus greus problemes, el nostre sistema sanitari, almenys de forma comparativa amb altres països del nostre entorn, es troba entre els millors en termes d’amplitud de la seva cartera de serveis gratuïta i de la qualitat de l’assistència que es presta a la població.
Cal fugir del pessimisme col·lectiu i individual que ens podria conduir a la crítica destructiva i treballar de forma positiva i constructiva, en la millora del nostre sistema sanitari i en la generació d’unes polítiques de salut que potencien el benestar i qualitat de vida de la població.
De la mateixa forma que la publicitat té com a objectiu principal transmetre les bondats de determinats productes i serveis per fer-los atractius a la ciutadania perquè els compri i utilitzi, els polítics, les organitzacions professionals i els mitjans de comunicació han de prioritzar la transmissió de missatges positius sobre el nostre sistema sanitari públic, afirmació que no es contradiu amb la necessària crítica vers els seus aspectes negatius.
Arribats a aquest punt sembla convenient reflexionar sobre el fet que les crítiques, a vegades massa àcides, sobre el funcionament del nostre sistema sanitari públic poden afavorir la desafecció de capes significatives de la població i el seu pas irreflexiu a la sanitat privada.
Cal, en definitiva, continuar amb l’anàlisi crítica del nostre sistema sanitari públic però sense perdre de vista que s’ha de fer des d’una perspectiva assertiva (no sempre negativa com deia un entrenador de futbol del Barcelona) en la que sempre predominin les propostes de millora sobre les crítiques dels seus aspectes problemàtics.
La ment -diu Eckart Tolle- és un instrument superb, si s’utilitza correctament. Però si es fa servir de manera incorrecta, esdevé molt destructiva. En el seu llibre El poder de l’ara (Viena editorial) explica molt bé idees que ens ressituen envers el nostre propi pensament per a no caure en el parany de viure únicament a través d’ell que, com diu, pot ser una presó, un lloc incòmode si no el sabem controlar, sobretot si la nostra persona s’hi barreja. Tolle diu: “en el moment en què som capaços de situar-nos per sobre del nostre pensament, observant qui pensa, sense identificar-nos amb el pensador, s’activa un nivell de consciència superior i t’adones que el pensament només és una petita part de la intel·ligència”. Afegeix que “la bellesa, l’amor, la creativitat, l’alegria i la pau interior sorgeixen de més enllà de la ment”.
El pensador alemany, autor d’aquest llibre sobre el benefici de poder concentrar-nos en l’instant present com a antídot del patiment, fa diana en allò que no ens permet ser feliços: preocupar-nos pel que ha de venir encara i recrear-nos en el dolor de vivències incòmodes i traumàtiques que ens han passat, però que rememorant ens retornen la vivència del malestar. En el veritable present, en la vivència més nítida i pura de l’instant en el qual som, no hi pot haver patiment. La temença sobre allò que podria arribar o el disgust del que hagi pogut passar, el present no ho contempla. I com diu Ekachart Tolle, “davant de la incertesa, viu l’aquí i l’ara”. De fet, és el moment present l’únic en el qual podem actuar, controlar, incidir. El passat ja no hi és i el futur encara no ha arribat.
Per què marques de xocolata han fet servir el moment present per acompanyar la dolçor dels seus productes? Milka ho va fer amb la seva Lila i Choco Pause i les barretes de Kit-Kat de Nestlé varen esdevenir sinònim de pausa: Fem un Kit-Kat? Obrir un parèntesi enmig de les cabòries i reunions de treball, per descansar una estona de la feina i airejar el cervell no és només un eslògan publicitari, és saludable i ajuda a reprendre l’activitat amb més energia.
Atenció plena
La respiració i la concentració en el moment present són a la base de la disciplina del mindfulnessque s’aplica com a tècnica per a augmentar el rendiment quan s’estudia, perquè la ment s’allibera de ‘soroll’ que ve del mateix pensament. Fer el que s’està fent, amb plena consciència, és garantia del millor procedir en la realització.
A l’Hospital del Mar, s’ha format llevadores per oferir la tècnica del mindfulness a dones embarassades per millorar el seu benestar i el dels seus nadons. Han evidenciat bé que d’aquesta manera es redueix l’estrès de les gestants. Han vist que l’atenció plena és una alternativa vàlida per ajudar les dones embarassades en un moment en el qual no es poden prescriure molts fàrmacs per no afectar el bebè, però en el qual els trastorns mentals -durant l’embaràs i el postpart- presenten una elevada prevalença.
L’experiència a l’Hospital del Mar ha pogut demostrar que aquesta tècnica té efectes beneficiosos, no sols reduint l’estrès, l’ansietat i la depressió, sinó també en la reducció de patologia obstètrica, reduint en un 29% el nombre de nounats amb baix pes en néixer i en un 26% complicacions com la incidència de la preeclàmpsia.
L’Hospital de la Mar és el primer centre de l’Estat que ofereix un programa de mindfulness per a les dones embarassades que duen a terme el seu seguiment en el centre i en els centres d’atenció primària vinculats (PASSIR). Durant els primers mesos de 2023, el Servei d’Obstetrícia i Ginecologia ha format en aquesta tècnica a nou llevadores, que ja han començat a utilitzar els principis d’aquesta pràctica basada en l’atenció plena i conscient en el moment present per a ajudar les dones gestants a millorar el seu benestar emocional i mental. L’objectiu general és dotar als i a les professionals d’eines per a poder millorar el benestar de la mare, l’atenció al bebè i les relacions interpersonals de manera simultània, mitjançant un entrenament de consciència plena o mindfulness.
Segons explica la llevadora Georgina Picas, cap de l’atenció a la salut sexual i reproductiva del PASSIR del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de la Mar, “l’embaràs és un moment vital, de molts canvis, en el qual les dones poden sentir malestars com a pors o estrès, i un increment de trastorns com l’ansietat i la depressió. A més, és un període en el qual cal fer especial atenció amb la presa de fàrmacs o fitoteràpia. El mindfulness se’ns presenta com una intervenció segura i eficaç en aquest moment”.
En aquest context, una tècnica com el mindfulness pot resultar d’utilitat en la seva salut mental perinatal en les dones embarassades, com ja s’ha demostrat en diverses experiències internacionals, amb bons resultats en països com Anglaterra, el Canadà i Austràlia. “Hi ha evidència científica que demostra els seus beneficis en la reducció de l’estrès, fet que comporta una millora de salut de la mare i també de la seva criatura”, afegeix.
A Catalunya, gairebé una de cada cinc dones veu afectada la seva salut mental en aquest moment de la seva vida. Els trastorns més habituals són la depressió i l’ansietat, fet que pot afectar la seva salut física, provocant preeclàmpsia o altres patologies, i la del bebè, amb més prematuritat i sota pes en néixer. També pot afectar el neurodesenvolupament dels nounats després del part.
A part del mindfulness, les dones que segueixen el seu embaràs a l’Hospital de la Mar, també tenen a la seva disposició altres activitats destinades a millorar el seu estat físic i mental, com són tallers de ioga i d’exercici físic adaptat a embarassades.
