Just Deploy It!

Blog

  • Units per la disCapacitat

    Segons dades del departament d’acció social i ciutadania de la Generalitat, es calcula que prop de 700.000 persones tenen reconegut a Catalunya algun grau de discapacitat. Amb aquestes dades, es calcula que en una de cada cinc llars catalanes hi viu una persona amb discapacitat, moltes de les quals necessiten una atenció i cures específiques, i s’enfronten diàriament a importants reptes i barreres; moltes d’aquestes barreres són físiques, però d’altres es deuen a l’estigma associat a la discapacitat, basat moltes vegades en prejudicis i desconeixement. Aquestes barreres suposen desigualtat en molts àmbits, com ara l’accés a un sistema educatiu inclusiu, a l’ocupació de qualitat, a la vida independent, els problemes d’accés als serveis públics o a la participació social entre d’altres.

    Aquest any, amb el lema “Som diversitat. Construïm Barcelona”, l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat i les diverses entitats especialitzades que treballen en la promoció de l’accessibilitat per aconseguir una ciutat cada vegada més inclusiva per a tothom, volen reivindicar els drets de les persones amb discapacitat. La commemoració d’aquesta diada va adquirint cada any més força sobre tot degut a l’impuls d’entitats que adrecen el seu treball a aquest col·lectiu.

    L’origen: del paternalisme a la inclusió

    A mitjans del segle XX una persona amb discapacitat es considerava invàlida i dependent i l’Estat es basava en un model assistencialista per proporcionar-li una vida com més digna possible. Però al llarg de les darreres dècades, i a mesura que es va començar a prendre consciència del fet que les persones amb discapacitat tenen els mateixos drets que la resta, es va produir un canvi de mentalitat. Com a conseqüència, l’enfocament paternalista de l’atenció ha evolucionat cap a un model basat en el desenvolupament dels drets humans i en la integració social d’aquest col·lectiu.

    A nivell internacional, l’interès per la discapacitat es va iniciar el 1981, el primer any declarat com a Any Internacional de les Persones amb Discapacitat. Posteriorment, es va establir la dècada 1983-1992 com el Decenni de les Nacions Unides per a les Persones amb Discapacitat. Els governs nacionals van assumir aquest període de deu anys com el termini per garantir la igualtat d’oportunitats en els sectors educatiu i laboral.

    En finalitzar aquest decenni l’any 1992, les Nacions Unides van instaurar la celebració anual, el 3 de desembre, del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat.

    La importància de donar visibilitat

    L’edició del vespre del «TN cap de setmana» d’avui serà editada i presentada per persones amb discapacitats intel·lectuals, que han suggerit i supervisat els temes que s’hi tractaran. De manera pionera, les informacions especials del telenotícies i del 324.cat estaran escrites amb el mètode de lectura fàcil, que en facilita l’accessibilitat cognitiva. Serà la primera vegada a la història que un telenotícies de TV3 serà copresentat per tres persones convidades: en aquest cas, tres persones amb discapacitats intel·lectuals, en una iniciativa pionera internacionalment. Els tres copresentadors convidats s’afegiran a l’equip habitual del «TN cap de setmana»: Beatriz Ruiz i Cristian Garcia, a la informació general, i Isabel Guinaldo, a les notícies d’esports, compartiran plató amb l’equip del telenotícies, format per Ramon Pellicer, Cristina Riba, Artur Peguera i Dani Ramírez.

    Els tres copresentadors convidats tenen experiència en el món del periodisme: Beatriz Ruiz és redactora del projecte Èxit21, de la Fundació Catalana Síndrome de Down, i Cristian Garcia i Isabel Guinaldo formen part de l’equip de TEBVist, del grup cooperatiu d’inclusió social TEB. A més dels tres conductors, en aquesta edició especial del telenotícies centrada en les discapacitats intel·lectuals hi haurà dotze persones amb discapacitats intel·lectuals que faran d’editores convidades: és a dir, proposaran els temes dels reportatges i supervisaran la feina dels periodistes de l’informatiu.

    Les idees de les peces informatives han sorgit en reunions de grup, organitzades per la federació d’entitats Dincat arreu del territori, amb la participació de la Fundació Aspros (Lleida), Fundalis (Tarragona), Fundació El Maresme (Mataró), AcidH (Barcelona) i Fundació MAP (Ripoll). De la informació esportiva, se n’ha ocupat la Federació Catalana d’Esports per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual (ACELL).

    D’altra banda, l’Auditori, el Gran Teatre del Liceu, el Mercat de les Flors, el Palau de la Música Catalana, el Teatre Lliure i el Teatre Nacional de Catalunya volen afavorir l’accés de les persones amb discapacitat a la programació pròpia, oferint la gratuïtat de l’entrada per a l’acompanyant, sempre que en la targeta de discapacitat s’acrediti que necessiten l’ajuda «d’una tercera persona». Aquesta nova política ja és efectiva en alguns d’aquests sis grans equipaments escènics de Barcelona i, en els que falten, ho serà plenament a partir de l’1 de gener del 2024.

    D’aquesta manera, esperen acostar més els seus espectacles a totes les persones amb qualsevol tipus de discapacitat -física o orgànica, intel·lectual, cognitiva, sensorial o mental-, sigui o no visible, amb l’objectiu que la cultura sigui realment «accessible, justa i inclusiva» per a tothom.

     

  • Compromís per trencar els estigmes del VIH

    El virus de la immunodeficiència humana (VIH) continua essent un dels problemes més grans de la salut mundial. Fa més de quaranta anys que es van diagnosticar els primers casos d’aquesta pandèmia que ha provocat fins ara la infecció de 84 milions de persones arreu del món, i la seva transmissió encara continua a tots els països. A Catalunya, actualment hi ha al voltant d’unes 33.000 persones que viuen amb el VIH i, segons l’informe del Dia Mundial de la Sida 2023 d’ONUSIDA, ja han mort més de 40 milions de persones a causa de malalties relacionades amb la sida a nivell mundial.

    La síndrome d’immunodeficiència adquirida (Sida) és una malaltia que destrueix el sistema immunitari –les defenses del cos– produïda pel virus de la immunodeficiència humana (VIH). Tenir el VIH no és el mateix que tenir la sida. Hi ha persones que poden tenir el virus i estar molts anys sense tenir símptomes de la malaltia i gaudir d’un bon estat de salut. Aquestes persones són seropositives i no tenen la sida, però poden transmetre el virus a d’altres persones. La transmissió es pot produir per tenir relacions sexuals amb una persona infectada que incloguin la penetració sense utilitzar mètodes barrera (com ara el preservatiu); i per compartir: xeringues, agulles i altres objectes contaminats si s’usen drogues injectades, agulles de tatuatge, fulles d’afaitar o tisores. També si estàs infectada pel VIH i et quedes embarassada, pots transmetre’l al teu fill o filla durant l’embaràs, el part o l’alletament. Actualment no hi ha cura per a la infecció pel VIH, però el avenços científics, l’accés a la prevenció, el diagnòstic i el tractament i atenció eficaces del VIH ha fet que la infecció pel VIH s’hagi convertit en un problema de salut crònic tractable que permet que les persones que hagin contret el virus puguin viure força anys amb bona salut.

    Amb el manifest “Reforcem el compromís”, més de 130 entitats catalanes públiques i privades s’han compromès aquest any a treballar per fomentar i mantenir el respecte i la no discriminació de les persones que viuen amb el VIH/sida i per vetllar pels seus drets, trencar estigmes i fomentar la conscienciació de la societat. Tanmateix, la campanya mundial posa aquest any en el centre el lideratge de les comunitats, la reflexió sobre els avenços assolits i els objectius comuns. En aquest sentit, la comunitat internacional ha assumit el compromís de posar fi a l’epidèmia del VIH com a amenaça per a la salut pública l’any 2030. Catalunya està alineada plenament amb aquest objectiu, que forma part de l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible, aprovada per l’Assemblea de les Nacions Unides, i treballa per aconseguir-ho després d’haver assolit i superat els objectius 90-90-90 fixats per ONUSIDA per a l’any 2020.

    Situació del VIH i la SIDA a Barcelona

    Per la seva banda, l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) recull de manera sistemàtica i activa les dades de noves infeccions de VIH i de casos de SIDA a la ciutat que han tingut una tendència continuada a la baixa en la darrera dècada. En concret, l’any 2022 es van diagnosticar 224 nous casos de VIH. La taxa d’incidència per 100.000 habitants va passar de 10,2 el 2021 a 13,5 el 2022. Això suposa un repunt del 32%. La infecció continua sent més freqüent entre els homes (84%) i la via sexual és la forma de transmissió més freqüent. Quant a la SIDA, segons l’informe, l’any 2022 es va diagnosticar a 18 persones residents a la ciutat.  Això representa un lleuger descens respecte del 2021.

    Així doncs, tot i el repunt de les infeccions per VIH, en ambdós casos els nous diagnòstics anuals a la ciutat són molts menys que els registrats fa una dècada. Els avenços científics i socials han millorat la qualitat i l’esperança de vida de les persones amb VIH i la implementació de noves estratègies, que inclouen l’ús del tractament antiretroviral i la profilaxi preexposició (PrEP) han contribuït a la prevenció.

  • Prohibir o educar?

    Des de fa unes setmanes, un moviment social, format fonamentalment per grups de Whatsapp de pares i mares, ha obert un debat intens i complex sobre la manera com els adults interpretem l’ús que fan els nostres fills menors dels telèfons mòbils, de les pantalles; i del perjudici que l’ús excessiu els pot provocar. Aquestes famílies volen restringir l’accés dels menors de 16 anys als telèfons mòbils intel·ligents, els smartphones. I volen fer-ho prenent la decisió de manera col·lectiva, implicant el nombre més gran de famílies possibles. Amb el pas dels dies, el moviment sorgit en l’entorn metropolità de Barcelona ha ampliat la seva capacitat de convocatòria i ha transcendit més enllà, arribant a la resta de Catalunya i fins a tot a altres indrets de l’Estat.

    En aquest context, el Departament de salut pública de la Diputació de Barcelona acaba de publicar un informe sobre els usos d’Internet i les pantalles entre els adolescents a partir de l’enquesta d’hàbits de salut feta a alumnes de 4t d’ESO de la província de Barcelona. Els resultats són contundents: un de cada tres alumnes utilitza el mòbil més de tres hores al dia. El 45% admet que, de vegades, passa més temps navegant que amb els amics i la família. I, en l’últim any, el centre de prevenció i intervenció en drogodependències de la Diputació ha atès ja setanta adolescents amb addicció a les pantalles, majoritàriament nois amb una edat mitjana de 14 anys. A partir d’aquestes dades, els experts assenyalen que l’ús abusiu de les pantalles pot tenir un impacte negatiu en la maduresa i el creixement de la gent jove.

    Com a pare de dos fills adolescents i com a usuari diari de la tecnologia, i reconeixent l’ús abusiu que en faig per motius laborals, expresso els meus dubtes personals sobre com hem d’actuar els qui prenem decisions que afecten les vides dels nostres fills menors, pel que fa a la regulació de l’ús dels telèfons mòbils. Soc partidari de la regulació pel que fa a les hores d’ús dins dels centres educatius? Sí. Comparteixo que fins i tot es pugui prohibir la utilització dels dispositius personals en horari escolar? Sí. Crec que la millor manera d’educar els nostres fills en l’ús responsable dels mòbils i de l’accés a Internet és la de prohibir-los que tinguin un mòbil fins que compleixin els 16 anys? No.

    No comparteixo la prohibició extrema, però sí l’ús regulat, i crec que la tasca que tenim al davant els pares i les mares, no sols els educadors en escoles i instituts, és titànica i complexa. Ens hem estrenat tots, pares i fills, en un món digital que avança a una velocitat de vertigen, oferint-nos possibilitats infinites per accedir a continguts i ampliar el nostre coneixement de la realitat amb un abast fins ara desconegut. I aquestes mateixes eines, els telèfons intel·ligents i les tauletes, també poden provocar efectes adversos en els qui les utilitzen. El risc de distorsió i d’addicció a la llum blava de la pantalla i al que en ella es projecta és real. Ara bé, no crec que fent desaparèixer el mòbil de les mans dels nostres fills eradiquem el problema. L’ajornarem, el postergarem, però no estarem trobant una solució.

    Potser la fórmula ens exigeix a tots aturar-nos, pares i mares els primers. Podríem deixar d’estar permanentment connectats, nosaltres els adults també, i potser llavors, si acompanyem els nostres fills adolescents i dediquem temps a analitzar els riscos de la sobreexposició a les pantalles, el consum que fan d’Internet, el tipus de continguts al qual accedeixen, la manera com gestionen les seves relacions a través del mòbil, l’ús que fan de les xarxes socials; potser llavors podrem començar a saber a què ens enfrontem com a societat. Per a això necessitem temps i ganes. El més fàcil és prohibir. El més laboriós, educar.

  • Memòria de quan no es podia sortir de l’armari

    El 29 d’abril del 2020 s’estrenava a la plataforma Netflix el documental Un amor secret (A Secret Love, 2020), dirigida per Chris Bolan, nebot nét de Terry Donahue, protagonista absoluta del mateix amb la seva parella Pat Henschel, amb qui portava més de sis dècades com a parella, ocultant aquesta relació lèsbica a la societat en general i a la seva família en particular, que les identificava com a dues bones amigues vivint juntes. Donahue, amb més de noranta anys, va ser diagnosticada de Parkinson, i va decidir que ja havia arribat el moment de revelar la veritat. I ho va fer de manera sublim en una producció commovedora, un al·legat crític amb la injustícia soferta durant tota una vida, convertint el documental en una palanca de representació prodigiosa avui dia. Perquè la representació importa.

    És evident la invisibilitat del col·lectiu LGTBIQ+ a la ficció audiovisual durant dècades al llarg del segle XX. La representació és important perquè normalitza la diversitat i dota de representativitat el col·lectiu, generant de forma implícita una genealogia als que busquen referències, tan importants en la formació del caràcter, especialment en la joventut. L’evolució natural de la ficció d’acord amb l’evolució de l’entorn va provocar l’aparició de personatges del col·lectiu, la majoria com a secundaris, malgrat que moltes vegades amb la llosa de representar-los de forma estereotipada o esbiaixada, amb comportaments que fregaven la representació, en realitat, de malalties mentals. Però, podia ser pitjor, prevalen encara més les produccions on la representació del col·lectiu apareix al subtext de la trama, no directament per les evidències i els diàlegs, sinó a través del comportament o pistes que puguem percebre. El subtext, gairebé sempre, és percebut més clarament per aquelles persones sensibilitzades pel tema en qüestió, que identifiquen més fàcilment els patrons mostrats pels personatges.

    Bé, en realitat, hi ha una cosa pitjor que tenir almenys el subtext… que és no tenir res. Terry Donahue va jugar durant la seva joventut en la posició de receptora a l’All-American Girls Professional Baseball League, organització esportiva que va inspirar la pel·lícula Elles donen el cop (A League of They Own, 1992), dirigida per Penny Marshall, i protagonitzada, entre altres, per Geena Davis, Dottie Hinson, Lori Petty i Madonna. La pel·lícula s’inspirava en els successos reals succeïts l’any 1943, quan es va impulsar una lliga de beisbol femenina en plena Segona Guerra Mundial, quan molts dels jugadors masculins estaven mobilitzats a l’exèrcit. A la pel·lícula ni s’intuïa ni s’entreveia que hi pogués haver alguna jugadora lesbiana. Per cert, el protagonista de la pel·lícula era, en realitat, un singular entrenador interpretat per Tom Hanks.

    El documental Un amor secret es va estrenar directament a la plataforma Netflix, sense poder fer un programat recorregut previ per festivals. El motiu va ser per un problema imprevist i inesperat: el confinament mundial provocat per la pandèmia de la Covid-19. Aquesta circumstància no va ser un obstacle perquè finalment tingués una gran acceptació per part del públic a nivell internacional. La vida en parella de Terry Donahue i Pat Henschel va deixar de ser un secret. Al documental no només les vam conèixer a través de les seves entrevistes o de mostrar vídeos i imatges familiars del seu passat, sinó també per posar en evidència les barreres socioculturals que les van portar a amagar la seva relació durant tota la vida. De cop, van deixar de ser les dues amigues que vivien juntes per convertir-se en parella a ulls de tot el món.

    El visionat del documental va emocionar Marina Velasco Marta, que va identificar ràpidament una història similar a la seva família, en concret de la seva tieta àvia, que havia mort recentment, sense que haver tingut una oportunitat com van tenir Donahue i Henschel. Velasco es va proposar contribuir a donar veu a persones de la tercera edat que poguessin convertir-se en protagonistes del seu propi relat, en un treball de visibilitat de la memòria d’una generació que no ho van tenir fàcil. El resultat arriba a les llibreries com la seva òpera prima: la novel·la gràfica Que no se olvide (2023), publicat pel segell Salamandra Gaphic del Grup Editorial Penguin Random House. L’obra va guanyar el XVI Premi Internacional de Novel·la Gràfica Fnac-Salamandra Graphic, que li va permetre disposar d’una quantia econòmica que la va ajudar a portar endavant el projecte el darrer any. En el veredicte, el jurat va destacar Que no se olvide  per ser «una història que visibilitza un passat ocult i perseguit, usant un grafisme personal i expressiu per narrar el testimoni íntim d’aquells i aquelles que van viure la seva identitat sexual des de l’absència de referents i la por de ser assenyalats en una societat que els rebutjava i relegava al secret». En aquesta edició es van presentar 57 projectes, tant d’autors nacionals com d’internacionals.

    L’obra de Velasco s’estructura en forma d’entrevistes entrellaçades, com si es tractés d’un documental (narrant el procés en què es van concebre i desenvolupar), realitzades de forma virtual durant aquell primer any de la pandèmia. Recull sis testimonis de sis persones molt diferents entre sí, amb experiències vitals també molt diferents, però alhora amb moltes coses en comú. La novel·la gràfica està estructurada en sis parts que ens permetrà acompanyar els veritables protagonistes al llarg de les diferents etapes de les seves respectives vides, mostrant-les de forma cronològica: trobar-se, on mostra la dificultat de trobar referències amb què es puguin identificar o, simplement, comprendre el que els estava passant en la seva infància i joventut; sortir, allò que suposa o suposaria «sortir de l’armari», de manera voluntària o involuntària; conseqüències, mostrant algunes de les atrocitats sofertes explicades en primera persona; evasió i llibertat, o les dràstiques solucions per fugir de les situacions indesitjades o la por perenne del dia a dia (impressionants els testimonis dels que van haver de fugir a una gran ciutat per guanyar anonimat i respecte); amors, per narrar com van ser els seus amors i/o la seva vida en parella; i, finalment, el present, per reflexionar sobre com hem arribat on som, els progressos aconseguits i el que encara falta per recórrer. També per denunciar que alguns dels comportaments reprotxables i atacs injustificats, tant verbals com físics, es continuen produint a la nostra societat actualment. Com a exemple, una de les entrevistades, llevadora de professió actualment, reconeix que a l’hospital ningú no sap que la seva parella és una dona, i reprodueix en una vinyeta una conversa escoltada entre un infermer i una infermera a la planta: «—Ja és aquí el nen de la 302?». «—Sí. És el de les dues mares, ¿oi?». «—Si… Pobre…». «—Doncs sí, perquè un nen necessita una figura paterna».

    Al bloc de l’autora, en articles escrits just acabada la novel·la gràfica abans de la seva publicació, Velasco reconeix que la gestació de l’obra «va néixer de l’educació pública». Amb estudis de Biologia, va continuar fent estudis a l’escola d’art i va ser a segon curs d’il·lustració quan va proposar com a projecte final una novel·la gràfica que serviria d’exercici acadèmic i, també, de concepció de la idea i d’avantprojecte molt elaborat per presentar al Premi. Aquest treball previ segur que va ajudar a convèncer el jurat que ja es va trobar amb idees molt clares del que seria l’obra final.

    En aquest mateix article, l’autora insisteix en el lema que «la bellesa recau en la imperfecció» que es tradueix en un estil personal caracteritzat per la simplicitat en el traç fugint del realisme per fomentar l’expressivitat dels personatges, amb primers plans de les cares i les mans i emplenant les vinyetes d’una escenografia d’objectes quotidians que ens situen en un context temporal determinat i en una localització concreta. El ritme i la composició de la pàgina fa comprensible el discurs malgrat els canvis temporals i els canvis d’entrevistat, demostrant una gran maduresa i experiència en la planificació del guió, tant textual com gràfic. El resultat és extremadament respectuós amb els entrevistats, convertint-los en aquells protagonistes que ells mateixos no van tenir per als que llegim la novel·la gràfica. Els temps han canviat, afortunadament, però encara queden molts passos a fer. Com a exemple, els protagonistes de la novel·la gràfica tenen canviat el nom i la fisonomia per no ser reconeguts per familiars i/o companys de feina… al novembre de 2023.

  • 33 projectes amb grans reptes de salut

    L’abordatge de determinats reptes de salut és una fita ineludible en l’agenda de La Fundació ‘la Caixa’. Per això impulsa la recerca en biomedicina i salut a Espanya i Portugal a través de la convocatòria CaixaResearch d’Investigació en Salut. Amb ella dona suport a projectes de recerca bàsica, clínica o translacional d’excel·lència científica i d’impacte social en els àmbits d’estudi de les malalties cardiovasculars i les infeccions, en oncologia i en neurociències, com també a projectes que desenvolupen tecnologies facilitadores en aquests àmbits.

    Enguany, la fundació destina 25,3 milions d’euros a 33 projectes que es desenvoluparan per equips científics en centres de recerca, hospitals i universitats d’Espanya i de Portugal. Nou d’ells, es faran en vuit centres de recerca de Catalunya. En l’àmbit de les malalties infeccioses s’han escollit 8 projectes, 7 en el de les neurociències, i altres 7 per saber més sobre malalties cardiovasculars i metabòliques relacionades, així com també 6 projectes sobre oncologia.

    Entre els projectes liderats per centres de recerca catalans, n’hi ha que estan orientats a identificar nous biomarcadors per predir el risc de recaigudes en la leucèmia limfoblàstica aguda. Algun altre tractarà d’esbrinar com generar glòbuls vermells per al tractament de pacients amb anèmia falciforme, i una altra investigació mirarà de crear un dispositiu de baix cost i fàcil maneig que permeti dur a terme proves de detecció massiva de malària en regions en vies de desenvolupament.

    Els projectes d’aquesta sisena convocatòria ―22 liderats per centres espanyols, i 11, per centres portuguesos―, que es portaran a terme durant els 3 anys vinents, rebent per al seu desenvolupament un total de 25,3 milions d’euros. Els ajuts suposen un suport econòmic de fins a 500.000 euros per a projectes presentats per una única organització d’investigació, i de fins a 1 milió d’euros per a projectes presentats per consorcis d’entre 2 i 5 organitzacions d’investigació. La convocatòria CaixaResearch d’Investigació en Salut de la Fundació ”la Caixa” s’organitza en col·laboració amb la Fundação para a Ciência e a Tecnologia (FCT), del Ministeri de Ciència, Tecnologia i Ensenyament Superior de Portugal, que en aquesta edició subvenciona 5 dels 11 projectes portuguesos seleccionats. A més, la Fundación Luzón col·labora amb la convocatòria co-subvencionant un projecte sobre esclerosi lateral amiotròfica (ELA).

    Millor qualitat de vida

    A aquesta sisena edició de la convocatòria hi optaven 493 propostes. En la presentació dels projectes subvencionats, el director general de la Fundació ”la Caixa”, Antoni Vila Bertrán va destacar que «la recerca científica és fonamental per al progrés social i el benestar dels ciutadans”. Bertrán afegia també que “la ciència no solament ens ajuda a construir la societat del coneixement, sinó que és clau per millorar la qualitat de vida de les persones que més ho necessiten».

    Una taula rodona entre representants dels projectes seleccionats va posar en paraules els desafiaments i les oportunitats de la investigació a Espanya i Portugal. Un dels reptes descrits és el d’aconseguir un major suport econòmic a la recerca perquè es pugui dur a terme de forma estable. Precisament per ajudar en aquest punt, la iniciativa es duu a terme en col·laboració amb la Fundação para a Ciência e a Tecnologia (FCT), del Ministeri de Ciència, Tecnologia i Ensenyament Superior de Portugal, que aporta 3,7 milions d’euros.

    Des que va començar el programa l’any 2018, la dotació total de la convocatòria ha estat de 120,5 milions d’euros per a 171 projectes, 117 dels quals han estat liderats per equips espanyols, i 54, per grups de recerca de Portugal. Actualment, aquesta és la convocatòria filantròpica d’investigació en biomedicina i salut més important d’Espanya i Portugal. Tots els projectes es poden consultar en la pàgina web de CaixaResearch.

  • Metges i infermeres dels CAPs assumiran l’atenció sanitària dels usuaris de les residències de gent gran

    A partir d’ara seran els equips d’atenció primària (EAP) qui atendrà directament les persones de les residències, segons ha anunciat el conseller de Salut, Manuel Balcells. Balcells ha destacat que aquest canvi millorarà de forma evident la qualitat residencial: «Tots aquests pacients tindran accés, no a una visita reactiva i fragmentada quan toca, quan hi ha una descompensació, sinó al seguiment de les seves patologies cròniques, una resposta proactiva, amb un pla d’atenció únic, també des del punt de vista de drets socials. Per tant, no hi haurà diversos plans d’intervenció i de medicació, sinó que tot estarà més protocolitzat per millorar el resultat en salut».

    El nou model es començarà a aplicar a partir del mes de gener de l’any vinent. Inicialment, durant els primers mesos del 2024, s’implementarà en el 72% dels EAP, que són els equips que ja compten amb un grau de coordinació elevat amb el conjunt de residències del país. El 28% restant seguirà amb el sistema actual fins al segon semestre de l’any, moment en el qual el nou pla ja s’extendrà a tota la xarxa de residències per a gent gran de Catalunya. Tant residències com CAPs tindran tota la història clínica dels usuaris compartida per a que constin les prescripcions i els plans de medicació, entre d’altres, i oferir una resposta adient als residents.

    Per a dur a terme aquest nou model organitzatiu i d’assistència sanitària, es reforçaran els EAP que tinguin un major volum de pacients d’edat avançada que viuen en centres residencials amb 117 metges i 130 infermers, fet que suposarà una inversió adicional d’uns 15 milions d’euros. A més, s’oferirà la possibilitat als metges i metgesses que actualment estan treballant en residències de gent gran d’incorporar-se als EAP. L’objectiu és un model col·laboratiu que es basi en l’atenció i l’actuació conjunta dels professionals de l’EAP i els professionals propis de les residències (infermeres, responsables higiènic-sanitaris, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, psicòlegs, treballadors socials, educadors socials i gericultors). En aquest sentit, cal ressaltar que les persones residents solen presentar necessitats significatives d’atenció sanitària: tenen una mitjana de 9,2 malalties cròniques (amb una prevalença del 57% de demència); una mortalitat anual del 20% (el 50% té necessitats d’atenció pal·liativa); gairebé el 90% es classifica en les categories de màxima complexitat clínica o d’alt risc i el 97% té un elevat grau de dependència. D’aquí la necessitat de dotar amb més recursos el seu seguiment assistencial.

    Actualment, a Catalunya hi ha 1.042 centres residencials per a la gent gran (RGG) —951 residències i 91 llars-residència — amb un total de 61.498 places que ocupen persones amb una important quantitat de malalties i un alt grau de dependència. Del total de 376 EAP, 317 (84,3%) tenen almenys una RGG assignada a la seva àrea d’influència. El rol dels EAP en l’atenció de les persones que viuen a les residències ja va anar agafant forma durant la pandèmia de COVID-19, i durant els darrers anys s’han realitzat millores i s’ha constatat que, en molts casos, equips i residències ja treballen de forma conjunta. Així, en els darrers dotze mesos el 92% de residents ha estat visitat presencialment per la seva infermera de l’EAP, i el 65% pel seu metge. S’ha elaborat un cens específic de residències i de residents, que abans de la pandèmia no existia, i s’ha fet formació conjunta a 15.532 professionals de les residències i els equips de primaria.

    Amb la implementació d’aquest nou model, els departaments de Salut i de Drets Socials fan un pas decisiu en l’atenció integrada social i sanitària a les residències de la gent gran (RGG) del Catalunya.

  • Ester Giménez: «La infermera familiar ha ampliat molt les seves competències i pot resoldre moltes consultes que es fan a primària, però això requereix recursos»

    En el sistema sanitari públic, el col·lectiu d’infermeria -el més nombrós de la sanitat-, i concretament el sector d’infermeres familiars i comunitàries són la porta d’entrada als centres d’atenció primària i resolen molts dels motius de consulta de la població. Durant la pandèmia va ser un dels col·lectius més aplaudits per la societat i posteriorment també un dels més sobrecarregats de feina, liderant tot el calendari de vacunacions i posant al dia totes les visites aplaçades durant el confinament. Com veu ara el sector?

    Després de la pandèmia s’ha ampliat i reforçat el personal d’infermeria a l’atenció primària, però són encara recursos totalment insuficients; estem molt per sota de la ràtio europea en infermeria. La infermera ha ampliat molt les seves competències, i els centres de primària hem abarcat moltes feines que abans no es feien als CAPs, perquè hi ha molts processos ambulatoris que abans es feien als hospitals i ara es deriven cap als centres de primària… i tot això suposa més càrrega per al sector de la infermeria.

    Creu que els CAPs sobrepassen actualment les seves competències?

    No, hi ha problemes de salut que no són complexos i que els pot resoldre perfectament una infermera, tot i que la població encara no n’és massa conscient d’això, i quan es parla d’atenció primària encara es pensa en un metge; però tothom té una infermera assignada, i moltes de les consultes que es fan a primària les pot respondre una infermera. Ja ens sembla bé que tot allò que es pugui fer al domicili o al centre d’atenció primària es faci, és millor que fer-ho a l’hospital, però això requereix recursos.

    Quines característiques específiques ha de tenir la infermera familiar i comunitària?

    La diferència amb la resta d’infermeres és que se li assigna una població i actúa dins d’una comunitat; la infermera comunitària el que fa és proporcionar cures, compartides amb altres professionals, a les persones, a la família i a la comunitat durant tot el cicle vital, amb l’objectiu d’intentar millorar la qualitat de vida d’aquestes persones, sobretot amb tot allò què fa referencia a la promoció de la salut, a la rehabilitació i recuperació o en l’acompanyament al final de la vida.

    Cada equip format per metge i infermera (ara s’ha ampliat aquest equip també amb un administratiu) treballa amb unes 1.200-1.500 persones assignades, i la infermera ha de conèixer molt aquesta comunitat i l’entorn social i familiar de cada persona, així com la seva història de vida, que és el què la diferencia perquè, de vegades, quan atenem una persona, el problema de salut no és tant important però té d’altres dificultats.

    Què es reivindica des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya que presideix?

    Defensem l’especialitat, que ara mateix no es té en consideració. En el grau d’infermeria hi ha 7 especialitats reconegudes en el decret de l’any 2005: salut mental, llevadora, pediátrica, geriatria, medicoquirúrgica, salut laboral i familiar i comunitària. L’especialitat està reconeguda a Catalunya, però la nostra reivindicació és que, des de l’any 2013 que és quan es graduen les primeres infermeres familiars i comunitàries que han fet el grau, encara no hi ha una sortida laboral específica per a aquest col·lectiu.

    A tota Espanya tenim actualment unes 3.500 infermeres especialistes formades via EIR (infermer intern resident) i 14.000 via excepcional, però a Catalunya no tenen creades les places de treball per a les especialistes, i això és un greuge comparatiu respecte d’altres comunitats autònomes, tenint en compte que Catalunya és la comunitat que més especialistes forma.

    Quina resposta rebeu de l’Administració a les vostres demandes?

    Ho hem parlat amb el Departament de Salut, i sembla que ara el fet de reconèixer laboralment la categoria professional de les infermeres ja és un tema que tenen sobre la taula; em consta que la fidelització dels professionals i la creació dels llocs de treball és prioritària, i esperem que durant el 2024 ja hi hagi el desplegament de la implantació de l’especialitat en els llocs de treball.

    Hi ha una manca d’especialistes en infermeria familiar i comunitària a Catalunya?

    En aquest moment hi ha una manca de professionals sanitaris en general; la gent continua marxant fora, perquè se’ls ofereixen unes millors condicions laborals. I la infermera, actualment, té un paper molt rellevant: és l’eix central de les cures a la població, perquè en definitiva el que fem a l’atenció primària és tot el tema de promoció i prevenció de cures a les famílies, i l’infermera és experta en aquest tema. Alhora, una població envellida requereix de més cures i té més problemes de salut.

    Les futures generacions d’infermeres es van incorporant a aquesta especialitat?

    Va creixent la demanda, tot i que és veritat que el fet que no hi hagi el lloc de treball reconegut ara mateix pot provocar que més d’una infermera, quan acabi els quatre anys de carrera, es desmotivi i no segueixi estudiant l’especialitat, a la qual hi ha de dedicar dos anys més per ampliar la seva formació, ja que després té les mateixes oportunitats laborals que una infermera generalista.

  • Inclús, el festival Internacional de Cinema i Discapacitat de Barcelona, es projecta a partir de demà al CaixaFòrum

    El Festival Internacional de Cinema i Discapacitat de Barcelona Inclús enceta la seva 11a edició apostant per l’audiovisual amb la temàtica de la diversitat funcional com a eix central. Del 28 de novembre al 4 de desembre es podran veure al CaixaFòrum de Barcelona un total de 31 peces internacionals adaptades íntegrament per a persones amb discapacitat auditiva i visual; les projeccions comptaran també amb la presència d’intèrprets de llengua de signes.

    El certamen, però, dona avui el tret de sortida d’aquesta iniciativa que vol donar visibilitat a les persones amb alguna discapacitat i conscienciar a la societat d’aquestes realitats amb una conferència sobre educació inclusiva, on es posaran sobre la taula qüestions com ara quin és el paper real de l’educació inclusiva al nostre territori, què hauria de millorar?, hi ha prou recursos?; quin és el paper de les famílies amb un fill o filla amb discapacitat?; hi ha un acompanyament emocional dels estudiants?; quina és la vivència de tots els companys?; amb quins criteris es pren la decisió de l’escolaritat?; quines barreres trobem que impedeixen la inclusió?. Les projeccions cinematogràfiques començaran demà amb Mentre siguis tu, pel·lícula de la directora Claudia Pinto que commou i conciencia sobre la duresa de l’alzheimer, mostrant l’evolució de la malaltia en la coneguda actriu Carme Elias; després de 50 anys sobre l’escenari, i essent una cara coneguda també en cine i televisió, Elias va ser diagnosticada d’Alzheimer mentre rodava Las consecuencias, on es va adonar que oblidava part del guió. La pel·lícula es va presentar al Festival de cine de Sant Sebastià el passat mes de setembre i és probablement el film de Carme Elias on la ficció s’alimenta més que mai de la realitat: «el meu últim viatge conscient», com l’anomena la mateixa Carme Elias.

    La setmana cinematogràfica també es clourà, el 4 de desembre, amb un potent documental: La vida de Brianeitor, d’Álvaro Longoria, un relat sobre la fascinant història de superació d’en Brian, un noi amb mobilitat únicament a dos dits de les mans per l’atròfia muscular degenerativa que pateix des que va néixer que aconsegueix convertir-se en un fenomen mundial gràcies a les xarxes socials.

    Com a novetat d’aquesta nova edició, el festival oferirà la Secció Rel, una mostra no competitiva de curtmetratges catalans i de temàtiques molt diferents; entre elles, hi podrem veure Un soroll llunyà, d’Adrià Guxens, que tracta d’un noi català d’orígen xinès que treballa com a temporer al Delta de l’Ebre i s’enfronta a les seves arrels, cada cop més llunyanes; Solo, d’Alberto Gross Molo, que posa en evidència la saturació d’un home que s’ha de fer càrrec del seu pare i dels seu fill adolescent; Harta, de Júlia de Paz Solvas, qui explica la història de la Carmela, una nena de 12 anys  que ha de celebrar el seu aniversari en un centre familiar degut a la sentència de violència de gènere que el seu pare té sobre la mare. Per últim, també es projectarà el curtmetratge de David Moragas titulat Demà ho deixem, sobre el retrobament de dos homes homsexuals després que un d’ells torni d’un viatge a l’estranger. Es tracta d’una categoria pensada especialment per a fer accessible a totes les audiències quatre produccions catalanes.

    Paral·lelament el festival Inclús programa diverses activitats adreçades a públics infantils i familiars. Entre elles, una sessió de cinema en família oberta a tothom, però amb una sensibilitat específica a les necessitats de les persones amb Trastorn de l’Espectre Autista: Cinema Blau Teens, en la qual no s’emeten anuncis ni crèdits, el volum està més baix de l’habitual i es manté una llum d’ambient durant la projecció; o el taller infantil Què et recorda aquesta olor?, que té com a objectiu treballar la memòria olfactiva a través de diferents essències que poden relacionar-se amb vivències personals de les persones que hi participen.

  • No és una guerra contra el mòbil

    Les noves tecnologies han canviat molts aspectes del món a millor: avenços mèdics impensables fa dècades són avui una realitat; noves formes més sostenibles de moure’ns pel món; energies no contaminants; assistents digitals per a persones dependents… I, pel que fa a les tecnologies de la informació i la comunicació, s’ha democratitzat l’accés al coneixement, s’ha afavorit la creació de xarxes comunitàries més enllà del territori i podem socialitzar i connectar amb els nostres éssers estimats amb immediatesa.

    Però una cosa és l’ús, i una altra de molt diferent és l’abús. Aquestes setmanes veiem famílies, professorat i –molt important– alumnat, preocupats per l’ús excessiu de pantalles als centres educatius. No és un tema menor: segons dades d’ISGlobal, l’ús excessiu dels mòbils a l’adolescència genera efectes sobre la salut física, com ara el sedentarisme o el deteriorament de la visió; efectes psicològics com la hiperactivitat o símptomes depressius; i també efectes neuropsicològics, com l’ansietat i canvis sobtats d’humor.

    Cal actuar davant d’aquestes situacions des de la regulació i la prevenció. Els centres educatius, en tant que espais de socialització i aprenentatge on infants i joves passen la major part del seu dia, són una eina privilegiada per començar-hi. No és una guerra contra els mòbils, és una racionalització del seu ús. Cal que la Generalitat faci una normativa clara i d’obligat compliment per a tota l’educació obligatòria que ajudi a minoritzar els riscos que té l’abús dels telèfons, que no són pocs. A Barcelona, vam fer una primera passa amb el II Pla de Salut Mental, que inclou la creació d’un Grup Promotor Barcelona pel benestar digital, i ara li toca al nou govern municipal convocar aquest Grup i sumar-hi la resta d’institucions.

    Ara bé, haurem d’actuar més enllà de les escoles i instituts: abordar l’addicció a les pantalles com a societat, implicant joves i adults, professionals de la salut i professionals de la tecnologia, usuaris, teixit associatiu i institucions per caminar cap a un millor ús. Les comunitats educatives han estat les primeres a aixecar l’alarma, però l’abús de les tecnologies pot esdevenir un problema de salut pública i, també, de democràcia. Els Estats i la Unió Europea hauran de fer-se càrrec també de la democratització dels algoritmes i la transparència a les noves tecnologies. Insisteixo, no és una guerra contra el mòbil, és una passa a favor de la salut i la convivència.

  • La millor dieta que acompanya un embaràs

    Un recent assaig clínic -IMPACT-BCN- coordinat des de BCNatal (dels hospitals Clínic Barcelona i Sant Joan de Déu) evidencia que “la dieta mediterrània i la reducció de l’estrès matern durant l’embaràs milloren el neurodesenvolupament infantil”. En l’estudi es va analitzar el possible benefici d’intervencions en l’estil de vida matern durant l’embaràs, i es va veure que tant la dieta com pràctiques com el mindfulness van millorar significativament el neurodesenvolupament infantil en els dos primers anys de vida.

    En l’assaig, que ha comptat amb el suport de la Fundació ”la Caixa” i CEREBRA, es van estudiar les dades als dos anys de vida de 626 nens i nenes mitjançant un test de Bayley, una prova estandaritzada per a mesurar el neurodesenvolupament infantil. Els resultats, publicats a Jama Network Open, indiquen que els fills i filles de les dones que van seguir un programa de dieta mediterrània durant l’embaràs van mostrar millors resultats cognitius en el test (desenvolupament sensorial i motor, relació amb objectes i formació de conceptes) i socioemocionals (en referència a les relacions i interaccions). D’altra banda, els fills i filles de les dones que van seguir un programa de reducció d’estrès a través de pràctiques com el mindfulness durant l’embaràs van presentar millors resultats en el domini socioemocional.

    L’estudi IMPACT-BCN ja havia demostrat que seguir aquestes dues pràctiques reduïa en més d’un 30% el risc de tenir un bebè amb baix pes en néixer.

    Dieta mediterrània

    Tal i com explica el ginecòleg Eduard Gratacós en el relat de l’embaràs setmana a setmana, ‘9 mesos des de dins’ (ed. Columna), “l’alimentació de la mare és un dels aspectes que més influeixen en el correcte desenvolupament del fetus al llarg de tot l’embaràs”. I la dieta més recomanable -precisa- “és la dieta mediterrània”. Gratacós dirigeix el centre clínic BCNatal i el centre de recerca BCNatal-FMRC, i és pioner en medicina i cirurgia fetal.

    La Fundació Medicina Fetal Barcelona va posar en marxa Inatal, la primera web social interactiva en col·laboració amb professionals i hospitals de referència per a resoldre dubtes que sorgeixen en el temps de la gestació. I la dieta que ha d’acompanyar millor les 42 setmanes d’embaràs en pot fer sorgir algun.

    En aquest sentit, els professionals especialitzats en gestació apunten algunes pautes imprescindibles a seguir. Prendre a diari fruita, verdura, cereals i làctics, evitant l’excés de greixos animals és una de les primeres premisses indicades. També es recomana consumir setmanalment llegums, ous, carns i peixos. La dieta ha d’incloure aliments amb un alt contingut en ferro, com carns vermelles o marisc. Cal evitar els menjars preparats i el fetge, i també l’alcohol, així com reduir el consum de refrescos ensucrats. La sal, millor que sigui iodada i el sucre cal prendre’l amb moderació.

    Durant la gestació -afirma Gratacós- convé no guanyar molt de pes i això, només mitjançant una alimentació molt equilibrada, ja es pot aconseguir. S’ha de menjar, almenys un cop al dia, proteïnes (carn, pollastre o peix) i aliments rics en fibra, fruita i verdura. I els hidrats de carboni, greix i proteïnes cal menjar-los en les proporcions habituals, ni més ni menys.

    Encara que no constitueixin un grup d’aliments en si mateix, els lípids (olis i greixos) aporten nutrients importants i són fonts concentrades d’energia. Per fer-nos una idea, una cullerada d’oli conté el doble d’energia que una cullerada de sucre. Els greixos que consumeix una dona gestant contribueixen al desenvolupament dels òrgans fetals i la placenta. I convé que la majoria d’olis i greixos que es consumeixin siguin d’origen vegetal, essent especialment recomanable l’oli d’oliva.

    També apunta Gratacós que les vitamines i minerals exerceixen una funció molt important per al desenvolupament de totes les funcions vitals, tant de la mare com del fetus. Durant l’embaràs, necessites una quantitat superior a l’habitual de ferro, iode i àcid fòlic, i altres nutrients importants són el calci, el zinc i les vitamines A, C i D.

    Les dones amb sobrepès o obesitat tenen un major risc de presentar problemes al llarg de l’embaràs; concretament, diabetis gestacional, hipertensió, preeclampsia (complicació de la gestació relacionada amb la placenta, en la qual la pressió arterial de la gestant s’eleva i apareixen nivells augmentats de proteïnes en l’orina), part prematur i/o part per cesària.

    En les revisions ginecològiques, el seguiment de l’embaràs també és moment de consultar i deixar-se assessorar pels especialistes sobre l’alimentació durant aquesta etapa.