“La contaminació atmosfèrica és el risc més gran per a la salut del continent europeu, i els episodis de calor extrema empitjoren la situació”. Així de contundent s’expressava Kristin Aunan, directora de recerca del Centre CICERÓ d’Investigació Climàtica Internacional i líder del projecte de recerca Exhaustion en la presentació dels resultats de la investigació, el passat 15 de novembre a Brussel·les.
El consorci científic Exhaustion, conformat per 14 socis de recerca de 10 països europeus, ha analitzat per primer cop els efectes de la interacció entre la calor extrema i la contaminació atmosfèrica en les malalties cardiopulmonars. És el que es coneix com a doble “càstig climàtic”. Un càstig climàtic que no afecta a tothom per igual: els resultats de la recerca han demostrat com la vulnerabilitat als efectes negatius de l’exposició a la contaminació atmosfèrica i la calor extrema varien segons condicionants socioeconòmics com la infraestructura sanitària, l’edat, la geografia, el nivell d’ingressos o la qualitat de l’habitatge. Per aquest motiu, els investigadors han ressaltat la necessitat d’implementar polítiques específiques dirigides a persones grans, infants, malalts crònics i persones desfavorides a nivell socioeconòmic.
En l’acte de presentació dels primers resultats hi han participat investigadors experts en la matèria, directors i caps d’unitat de les Direccions General d’Acció Climàtica i de Medi Ambient de la Comissió Europea, i organitzacions de la societat civil com l’Aliança Europea per la Salut i el Medi Ambient (HEAL). Els resultats arriben en un moment clau de les negociacions tríloguesa Brussel·les sobre la Directiva europea sobre la qualitat de l’aire, i pocs dies abans de la celebració de la COP28 –la Conferència de les Parts de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic– a Dubai, la primera que acollirà una reunió ministerial sobre salut i canvi climàtic. Un moment on és d’especial importància mostrar els beneficis tant per a la salut com per al clima de l’acció de mitigació i adaptació, segons han apuntat els i les ponents de la conferència.
Calor extrema i contaminació atmosfèrica: “els assassins invisibles”
Les onades de calor, els períodes freds i la qualitat de l’aire tenen un gran impacte en les malalties relacionades amb el cor i els pulmons a Europa. I aquests “ens afectaran de forma conjunta i ningú en pot escapar”, tal com va apuntar Alexandra Schneider, directora adjunta de l’Institut d’Epidemiologia i cap del Grup de Recerca de «Riscos Ambientals» de Helmholtz Munich.
Tot i que les emissions de contaminació atmosfèrica han disminuït en les dues últimes dècades, millorant així la qualitat de l’aire, la contaminació atmosfèrica continua essent el risc més gran per a la salut ambiental a Europa. L’any 2021, l’Agència Europea del Medi Ambient (AEMA) va trobar que el 97% de la població urbana d’Europa va estar exposada a concentracions de partícules fines per sobre dels nivells de salubritat establerts per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), causant unes 238.000 morts prematures, relacionades amb l’asma, les malalties cardíaques i l’ictus. Altres estimacions, com la citada per Ulas Im, científic sènior de la Universitat d’Aarhus expert en la interacció de partícules i projeccions climàtiques, eleven la xifra d’excés de mortalitat per contaminació de l’aire a Europa fins a les 790.000 morts.
Alhora, les elevades temperatures van ser responsables de 70.066 morts a Europa en el 2022, amb Itàlia, Espanya i Alemanya liderant les estadístiques de mortalitat en el mateix període, tal com ha exposat el científic d’ISGlobal i del projecte Horizon CatalyseJoan Ballester, que ha avaluat l’impacte epidemiològic del canvi de temperatura a Europa en un estudi recentment publicat a The Lancet.
La química i científica climàtica Kristin Aunan va aclarir que l’escalfament global pot empitjorar la qualitat de l’aire a través de diversos mecanismes, dificultant assolir objectius de qualitat de l’aire, mentre que l’exposició concurrent a la calor i a la contaminació atmosfèrica amplifica els riscos a la salut, especialment en els casos de malalties cardiopulmonars. “Per aquest motiu els anomenem assassins invisibles”, apunta Aunan.
Els resultats del projecte Exhaustion també destaquen que s’han observat alts nivells d’ozó durant els últims esdeveniments d’onades de calor, i s’estima que el canvi climàtic pot augmentar els nivells d’ozó a l’estiu, la qual cosa també constitueix un risc important per a la salut.
Objectiu: Reduir la taxa d’augment de casos de malalties cardíaques i pulmonars
Els i les científiques apunten que per tal de reduir l’increment de malalties i morts prematures causades per aquests condicionants atmosfèrics calen, en primer lloc, mesures de mitigació que redueixin la contaminació originada pel trànsit, la indústria i els incendis forestals, així com accions que frenin l’escalfament global.
En aquest sentit, les recomanacions del projecte ressalten la necessitat de complir amb les reduccions d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, ja que “unes polítiques ambientals, climàtiques i sanitàries integrades poden tenir efectes sinergètics i generar co-beneficis per a la salut”, segons va ressaltar la investigadora alemanya Schneider. Efectes sinergètics que també alleugereixen la càrrega sanitària projectada relacionada amb la temperatura a Europa i els costos socioeconòmics del canvi climàtic, ressaltant també els beneficis socioeconòmics de l’acció climàtica.
D’altra banda, les estratègies d’adaptació també són imprescindibles per a reduir la mortalitat i la malaltia, especialment entre els grups vulnerables. Algunes de les identificades en el marc del projecte són mesures de planificació urbana per a reduir l’exposició a la contaminació atmosfèrica i climàtica, o instaurar sistemes d’alerta tèrmicaa partir de models que mostrin l’evolució del clima i la qualitat de l’aire en el futur que proporcionin informació per a les avaluacions de la salut.
No tothom respira el mateix aire ni pateix la mateixa calor extrema
“Respirem canvi climàtic”, tal com Elina Bardram, la directora general d’Acció Climàtica de la Comissió Europea, va expressar en la conferència. Però no tothom respira el mateix aire, ni està exposat a la calor extrema de la mateixa forma.
En aquest sentit, Aunan destaca que “Europa és un punt calent no només per la pujada de temperatures, sinó per l’envelliment de la població i per la densitat demogràfica d’algunes de les seves principals ciutats”. En particular, les ciutats del sud i l’est d’europa poden experimentarpujades de temperatura de fins a 5 graus.
Els resultats d’Exhaustion també han demostrat que la vulnerabilitat als efectes negatius de l’exposició a la contaminació atmosfèrica i la calor extrema disminueix o augmenta en funció de variables socioeconòmiques com la infraestructura sanitària, la geografia, el nivell d’ingressos, l’educació i la qualitat de l’habitatge.
En tots els escenaris climàtics projectats, els països del sud d’Europa són molt més vulnerables a l’increment de la intensitat i la duració de les onades de calor. Aquests escenaris també preveuen que els incendis forestals augmentin, que també generen partícules tòxiques que empitjoren la contaminació atmosfèrica, segons va ressaltar Ulas Im.
La nova Directiva europea sobre la qualitat de l’aire, a la recta final
Els resultats d’Exhaustion arriben en un moment clau de les negociacions trílogues de les institucions europees sobre la Directiva europea sobre la qualitat de l’aire entre el Parlament, la Comissió i el Consell.
François Wakenhut, cap d’unitat d’Aire Net i Política Urbana de la Direcció General de Medi Ambient de la Comissió Europea, va ressaltar que “s’acaba el temps”: “Estem arribant al final del mandat de l’actual Comissió i hem d’arribar a un acord abans de la primavera”. Actualment, el Parlament està demanant mesures que van més enllà del que la Comissió està proposant, segons Javi López, europarlamentari socialista iponent del Parlament Europeu en la revisió de la Directiva, va explicar durant les conferències.
Salut i canvi climàtic, un punt essencial a l’agenda de la propera COP 28
Els debats sobre els impactes en la salut dels diferents fenòmens causats per la crisi climàtica està assolint un lloc prominent en les converses diplomàtiques internacionals, a mesura que creix l’evidència científica que demostra com la crisi climàtica està posant en perill la salut de bilions de persones arreu del món.
L’escalfament global pot provocar un increment d’un 370% en les morts anuals vinculades a la calor, segons alerta el darrer informe de The Lancet Countdown, publicat el passat 14 de novembre. Per aquest motiu, aquesta publicació científica internacional, que analitza gairebé fins a 50 aspectes de la salut afectats pel canvi climàtic, se suma a les milers de veus científiques i mèdiques que demanen una reducció immediata de l’ús de combustibles fòssils, en un context en què la terra va pel camí d’escalfar-se el doble del previst en l’Acord de París.
Segons el darrer informe de la bretxa d’emissions publicat pel Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), les polítiques climàtiques actuals ens condueixen a escenaris en què les temperatures pujaran fins als 3ºC per sobre dels nivells preindustrials per a finals de segle, lluny de l’objectiu dels 1,5ºC pactat als Acords de París.
Per això, el secretari executiu del Canvi Climàtic de l’ONU, Simon Stiell, ha ressaltat que la COP28, que començarà el pròxim 30 de novembre a Dubai, “ha de ser un punt d’inflexió clar, en què els governs no només han d’acordar quines accions climàtiques més fortes es prendran, sinó que també han de començar a mostrar exactament com lliurar-les.” Una Conferència de les Parts en què, per primera vegada, hi haurà un dia dedicat a abordar els impactes del canvi climàtic en la nostra salut i les respostes necessàries en termes sanitaris, incloent-hi una reunió ministerial sobre salut i canvi climàtic.
El III Acord de la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat sobre les condicions de treball del personal estatuari de l’Institut Català de la Salut (ICS) va obtenir ahir la conformitat dels sindicats CCOO, UGT, Metges de Catalunya i SATSE (tots menys CATAC) després de la lluita i protesta dels treballadors, i una vaga a principis d’any convocada pel sindicat majoritari.
La mesura preveu una injecció addicional de 320 milions d’euros anuals per part de la Conselleria de Saluti afectaria a més de 50.000 professionals de l’àmbit sanitari d’aquesta empresa pública -l’ICS-, que gestiona fins a 289 equips d’atenció primària i vuit hospitals catalans. El nou conveni col·lectiu arriba deu mesos després que el que es va signar amb la sanitat concertada del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT); el conseller de Salut, Manel Balcells va destacar ahir que aquest acord «reverteix les retallades del 2010″ i els estralls de la pandèmia» i «equipara» les condicions del metge de primària a les d’hospital.
Entre les mesures que s’inclouen es preveu que els metges tinguin millores salarials des que s’incorporin a l’ICS i es crea un complement específic per a l’atenció primària i un complement per al metge sènior, per a quan deixi de fer guàrdies. També s’augmentarà als facultatius un 30% el preu de les guàrdies, amb una actualització de tarifes que ja es va pactar al conveni del SISCAT, i en l’àmbit de la infermeria, es reconeix el nivell de grau d’infermeria en la categoria salarial, així com les seves especialitzacions. El sou fix del personal d’infermeria augmentarà en 1.700 euros anuals i el complement específic de professionals, com ara fisioterapeutes, s’homologarà al de la concertada amb 1.700 euros a l’any.
Resum de millores assolides
Jornada laboral
Jornada unificada de 1.642 hores anuals per a tot el personal facultatiu.
Jornada de quatre matins i una tarda setmanal per als facultatius d’àmbit hospitalari, distribuïda:
Matí de 8h a 15.30 hores
Una tarda a la setmana, amb dues opcions;
Fins a les 20 hores, si es fa en cinc dies
Fins a les 21 hores, si es fa un mateix dia la jornada de matí i tarda
Per als professionals amb més de 3 anys d’antiguitat, la jornada de tarda setmanal no serà obligatòria, sinó voluntària.
Creació en un termini de tres mesos d’una comissió de seguiment sobre la conciliació del personal facultatiu.
Limitació de la jornada anual màxima a 2.187 hores, equivalents a 48 hores setmanes, sumant jornada ordinària, complementària, mòduls de guàrdia i l’escreix per contingent addicional realitzat fora de la jornada ordinària.
Guàrdies
Regulació de les guàrdies localitzades o de crida, que computarà com a jornada efectiva i es retribuirà com a presencial si es requereix la presència del professional, incrementant la retribució en una hora de treball en concepte desplaçament.
Exoneració voluntària de les guàrdies localitzades a partir dels 50 anys de manera progressiva:
1 gener 2024, professionals que compleixin 60 anys
1 gener 2025, professionals que compleixin 55 anys
1 gener 2027, professionals que compleixin 50 anys
Blindatge del descans postguàrdia.
Establiment d’un màxim obligatori de quatre guàrdies mensuals, una de les quals en dia festiu.
Carrera professional
Reconeixement del tots els anys efectivament treballats al sistema públic de salut per sol·licitar els diferents nivells de carrera professional.
Reconeixement automàtic del nivell de carrera professional que acreditin els facultatius provinents del SISCAT.
Millora de la puntuació en els factors d´activitat assistencial i formació, així com l’eliminació de topall màxim per poder canviar de nivell.
Objectius (DPO)
DPO pactades i signades durant el primer trimestre de l’any, excloent la inclusió d’objectius a realitzar fora de la jornada de treball.
Dret a percebre DPO si se superen els 175 dies anuals de treball a l’ICS per a qualsevol tipus de nomenament i durada contractual.
Retribucions
Equiparació del preu de l’hora de guàrdia al de la sanitat concertada.
Millora del complement específic per al personal mèdic d’atenció primària.
Nou tram del complement específic per desplaçaments a domicilis, consultoris locals, residències i altres serveis comunitaris.
Nou tram del complement específic per als llocs de difícil cobertura d’atenció primària.
Nou complement retributiu de continuïtat assistencial.
Increment del complement de carrera professional a partir del segon nivell.
Pagament de la mitjana de les guàrdies treballades els 12 mesos anteriors en els casos de baixa laboral per accident de treball, malaltia professional, risc durant l’embaràs, permís maternal i paternal i permís per adopció.
Nou complement d’exoneració de guàrdies per edat:
2.000€ anuals, si es demana l’exempció als 50 anys
2.500€ anuals, si es demana als 55 anys
3.000€ anuals, si l’exempció es demana a partir dels 60 anys
La pandèmia de la Covid-19 va destapar una gran necessitat latent a la societat: atendre la salut de la mental, situar el benestar emocional com a base imprescindible per a poder parlar, realment, de salut.
Parlar de manera natural d’ansietat, depressió i trastorns de la psique sense manllevar la seva importància en la salut global de la persona ha estat un gran avenç humà. Hem admès socialment que sense salut mental la vida no flueix com hauria de fer-ho, ni es gaudeix, i comporta el risc de desencadenar malalties físiques també.
Però, tot i la volada que ha pres la conscienciació sobre la salut mental, l’estat espanyol continua tenint una ràtio de professionals de la psicologia molt per sota de la mitjana europea. En el sistema nacional de salut, a penes es disposa de sis professionals de la psicologia per a cada 100.000 habitants, mentre que en són 18 per atendre aquesta població com a mitjana entre els països de la Unió Europea. A l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), de la qual formen part una trentena de països, són 26 els professionals de la psicologia que hi ha per a cada 100.000 habitants. A l’Estat espanyol no n’hi ha tampoc suficients en els Serveis Socials.
Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), l’any passat 4.097 persones van morir per suïcidi. Onze persones moren al dia per aquesta causa i altres dues-centes ho intenten, tal com es va exposar el passat cap de setmana davant d’uns 800 assistents a la VI convenció del Consejo General de Psicologia, celebrada a Tarragona.
En la trobada, els professionals de la Psicologia van posar sobre la taula inquietuds i reptes que saben que afronten davant de la pandèmia silenciosa dels trastorns, les patologies i el malestar que fa infeliç tantes persones i famílies. La societat emmalalteix per falta de comunicació, d’empatia i de suport entre les persones, per una pressió econòmica que, a ritme vertiginós, o ens accelera en un estil de vida sense descans ni reflexió, o ens expulsa del sistema. Mostrar signes de vulnerabilitat o necessitat d’ajuda encara es penalitza moltes vegades amb l’exclusió social.
De tot això i moltes evidències més de la tendència social a sumar cada cop més problemes de salut mental en varen ser bons testimonis els ponents de les diferents taules de la convenció dels professionals de la psicologia.
Varen repassar la situació en l’àmbit de la salut, les àrees de la psicologia educativa i la psicologia jurídica, la psicologia en el món del treball, les organitzacions i els recursos humans i la psicologia en la intervenció social com a clau de canvi, i també estalvi per al sistema sanitari, si s’introduïssin bones polítiques de prevenció dels problemes de salut mental.
Uns 800 assistents van participar a la VI convenció del Consejo General de Psicologia, celebrada a Tarragona. | Carme Escales
A Espanya, segons dades de l’any 2021 del Col·legi Oficial de Psicologia, 1 de cada 3 persones presenta un cas probable d’ansietat i 1 de cada 4, de depressió que, en el millor dels casos, aconsegueix ajuda professional sense necessitat de recórrer a la farmacoteràpia. La sobre-medicació ha portat l’estat espanyol a ocupar el primer lloc al món en consum de benzodiazepines -es consumeixen dos milions d’ansiolítics diàriament-, i el quart en consum d’antidepressius.
La pressió assistencial que impedeix atendre adequadament les persones que acudeixen als serveis públics d’atenció a la salut mental fa que -segons es va exposar a la convenció tarragonina- s’estiguin atenent només els casos greus de patologies mentals. I aquesta és una de les principals preocupacions dels professionals de la psicologia: haver de dir que no poden ajudar els pacients amb menys complexitat, per manca de temps per a fer-ho, sabent que en un futur pròxim o no, molts d’aquests pacients no atesos ara ho hauran de ser per complicacions mentals molt més greus que es podrien haver evitat amb una atenció precoç.
Falta de reconeixement de l’expertesa
A banda d’alertar sobre la sobre medicació com a via ràpida per donar solució a malestars mentals de molts pacients, contribuint així a fer crònics molts problemes que acaben derivant en discapacitat, els professionals troben a faltar un enfocament biopsicosocial, també amb mirada de gènere, per atendre cada persona en el seu moment i específica necessitat. Les condicions econòmiques i el canvi climàtic tenen també a veure amb el malestar on arrelen ansietats i angoixes, tal com apuntava en la conferència inaugural de la convenció, el psicòleg i catedràtic de la Universitat de Pennsylvania, Carlos P. Zalaquett. “No hi ha cap país -va dir- que inverteixi, dels seus fons destinats a salut, més del 2% en la salut mental, i això no obstant, sabem com ajudaria al sistema de salut la intervenció precoç dels professionals de la psicologia, que apliquem solucions sense efectes secundaris”. Compartir tot allò que funcioni seria, també en opinió de Zalaquett, en benefici de tothom, així com igualment seria necessari adaptar les teràpies a les diferents cultures que conviuen, i cada cop més, en el nostre context social més proper.
Al cap i a la fi, i tal com precisava el lema de la convenció d’enguany, ‘Una psicologia al servei de les persones’, és l’objectiu per al qual els mateixos professionals d’aquesta disciplina tan poc reconeguda reclamen el reconeixement de les diferents especialitats. Això, i la gran manca de professionals en el sistema d’atenció públic van ser preocupacions latents en la trobada.
Roger Ballescà, Coordinador de l’Àrea de Salut Mental Infantil i Juvenil de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell, va mostrar dades ben clares. Va explicar que, des de fa 24 anys, quan ell va començar, els professionals -graduats- s’han triplicat, però “estem pitjor que mai, amb una pressió assistencial desbordada i amb una patologia que ha augmentat en quantitat i en gravetat”.
És el malestar que aflora, i des dels centres públics de salut mental no s’arriba a poder atendre, perquè no es creen noves places de psicologia. Baixes de professionals que no es poden cobrir, temps que falta per a un bon tractament i que pràcticament només es cobreixin les qüestions més greus i no malestars bàsics, sabent que els bàsics després esdevindran greus són alarmes que ja sonen en l’àmbit de la psicologia.
Tal com va explicar el president del Consell General de la Psicologia, Francisco Santolaya, “la psicologia no pot viure aliena a les persones, i la millora de la seva salut mental hauria de ser una prioritat per als responsables públics”. Santolaya va expressar que presentaran “els resultats d’aquesta trobada a tots els partits polítics que vulguin escoltar-nos. Sense salut mental no hi ha salut”, deia.
Pel que fa a la manca d’especialitats reconegudes, Roger Ballescà va explicar que, si en medicina n’hi ha 50 de reconegudes, 7 en infermeria i 6 en farmàcia, en psicologia només n’hi ha una, la psicologia clínica.
L’objectiu dels sistemes d’especialització sanitària és acreditar l’expertesa dels professionals en el seu àmbit, i la de psicologia clínica s’aconsegueix amb el PIR (Psicòleg Intern Resident), que és l’equivalent al MIR en Medicina. Ballescà va plantejar la urgència de reconèixer les especialitats de la psicologia, “perquè estem davant de patologies amb tendència a l’augment que mereixen un abordatge especialitzat”, va concloure.
L’intrusisme i la manca de prevenció, així com l’increment de determinades patologies i les baixes laborals que aquestes causen van ser també sobre la taula de debat.
Parlo amb l’Emma Cortés Maurel i penso si ens cal que hi hagi persones que ens plantegin objectius i reptes idealistes, com dissenyar ciutats on la infància pugui jugar en qualsevol indret. I em responc que sí, que gent com l’Emma, que ens convidi a imaginar coses noves, diferents, fan que el món no es quedi en pause. L’Emma ha acompanyat l’Associació Som Santa Eulàlia en el procés de la futura àrea de joc del Parc de les Palmeres, un espai cridat a ser una referència, -un ideal?- en relació amb un dret principal, sinó el primordial, de la infància: jugar.
Si féssim una enquesta al carrer preguntant si jugar és un dret essencial de la canalla, recollit en la Declaració dels Drets de la Infància, de l’any 1959, a les Nacions Unides, què creus que passaria?
Crec que no tenim gaire clar que és un dret i un dret reconegut amb el mateix grau d’importància que el dret a la salut, a l’habitatge i l’educació, etc. I potser intuïtivament podem pensar que el primer dret, el més bàsic, sigui el menjar i tenir un sostre, tenir les necessitats bàsiques cobertes, però des de la perspectiva del Dret no hi cap dret per sobre d’un altre, i cal garantir-los tots. I sí, potser el dret al joc no és gaire conegut, però ho faria extensiu al conjunt de drets de la infància, perquè crec que el conjunt de la població no n’és conscient que hi ha una convenció internacional que reconeix tot aquest ventall de drets i que obliga a respectar-los i garantir-los.
Emma Cortés Maurel, pedagoga social. | Bibian Escudero
Llavors, diries que aquest document internacional serveix d’alguna cosa efectiva o és més aviat simbòlic?
Crec que aquest document és indispensable, i és imprescindible que tots els països el ratifiquin i que es respecti. El que sí que és més simbòlic, però també necessari, és celebrar el Dia Internacional dels Drets dels Infants. Aquest dia no és suficient per garantir els drets, però sí permet recordar, encara que sigui un dia a l’any, l’existència de la Convenció i la seva importància. De fet, en l’Enquesta de Benestar Subjectiu de la Infància de Barcelona de 2021 vam preguntar a 5000 nens i nenes de la ciutat sobre el seu coneixement sobre els Drets de la infància i ens va sorprendre que el seu coneixement ha baixat respecte l’enquesta que vam fer al 2017. Una de les explicacions que hi donem és que amb la pandèmia les accions de sensibilització envers aquest tema van baixar, a les escoles i, sobretot, a les ciutats. Tot i això, el repte més gran, coneixement a banda, ha de ser garantir l’aplicació efectiva d’aquests drets.
Però, en efecte, el principi 7 d’aquesta declaració diu, explícitament, que “l’infant gaudirà plenament de jocs i esbarjos, els quals hauran d’estar orientats a les finalitats perseguides per l’educació. La societat i les autoritats públiques s’esforçaran a promoure la satisfacció d’aquest dret”…
Quan diem que el joc és una activitat “vital” vol dir que és del tot necessària per al desenvolupament saludable dels infants. Ara bé, la dificultat que trobem perquè sigui una activitat socialment reconeguda és que els beneficis del joc no es veuen de forma immediata. Però, cada vegada hi ha més evidència científica que demostra la importància que té el joc per al desenvolupament de competències socials, emocionals, corporals i cognitives dels infants. Fins hi tot, el joc pot disminuir efectes dels problemes de salut mental. Però no cal posar-nos en situacions tan excepcionals, sinó que de forma quotidiana tots els infants necessiten jugar per interpretar el món que els envolta, perquè és en aquell context quan li donen significat a coses que han pogut veure o copsar, però de forma, diguem-ne, passiva. La Pedagogia fa anys que ho posa en evidència i els avenços de la neurociència també corroboren que, mentre juguen i s’ho passen bé, els infants aprenen molt. Hi ha competències per la vida que com millor s’aprenen és jugant.
Cada vegada hi ha més evidència científica que demostra la importància que té el joc per al desenvolupament de competències socials, emocionals, corporals i cognitives dels infants
I el joc a l’aire lliure?
Jugar a l’aire lliure té molts beneficis a nivell de desenvolupament saludable, el més evident és per al desenvolupament psicomotriu dels infants, i per combatre el creixent sedentarisme i els greus problemes d’obesitat infantil, però també l’important que és estar en contacte amb elements naturals, com el sol (vitamina D) o per poder experimentar i manipular sorra, vegetació, palets de fusta, etc. I un aspecte cabdal de jugar a l’aire lliure és que els posa en contacte amb altres nens i nenes, i jugar amb iguals és una font molt rica de socialització i de noves experiències d’aprenentatge. La pandèmia ho fa ver palès, perquè es va limitar la vida social, però, a més, a l’Hospitalet va ser molt dur, ja que els únics espais naturals que tenien els nostres fills i filles eren els pocs parcs que hi ha, ja que no tenim accés a la platja, ni a la muntanya i l’accés a la llera del riu està molt poc cuidat. I l’aire lliure ens dona un tipus d’espai de joc que no el trobarem en cap altre lloc. A les ciutats com l’Hospitalet és imprescindible que generem espais de joc enriquit arreu de la ciutat, perquè no els tenim de forma natural com ho poden tenir els infants que viuen en entorns rurals a prop d’un bosc o d’un riu.
Aconseguir que a la canalla li vingui de gust sortir a jugar al carrer, quin repte, no? Ho dic perquè deu ser difícil contrarestar el joc sense interacció social, el ‘pantallisme’, és així? En teniu dades?
Abans de cap altre consideració, el que hem de tenir clar és que la indústria del videojoc i les xarxes socials està dissenyada perquè tant els infants com les persones adultes ens hi enganxem. Quin és el problema aleshores? Doncs que no acostuma a haver-hi alternatives prou potents que convidin a fer altres coses més enllà de les pantalles. Realment és un tema molt complex, multifactorial, però sí que és cert, que des de la nostra esfera d’espai públic, un dels reptes és oferir parcs i zones de joc més atractives. En general, les que hi ha ara ofereixen poc repte i són poc motivadores, i això és un peix que es mossega la cua: perquè com menys atractius hi ha al carrer menys ganes et venen de jugar al carrer. I quan tens 8 o 10 anys el que vols és trobar-te amb altres nens i nenes per jugar, perquè llençar-se sol per un tobogan ja no és suficient per passar-s’ho bé. I si no hi ha altres infants jugant tampoc resulta atractiu. Si parlem que els espais de joc per si sols ja no són atractius a partir dels 9 anys, a no ser que et trobis amb altres nens i nenes d’edats similars. I ja no parlem dels infants a partir de 12, és a dir dels adolescents.
Jugar a l’aire lliure té molts beneficis a nivell de desenvolupament saludable, el més evident és per al desenvolupament psicomotriu dels infants, i per combatre el sedentarisme i els greus problemes d’obesitat infantil, però també és important estar en contacte amb elements naturals
Cal que els infants s’avorreixin de tant en tant?…
Un aspecte important és que quan els infants estan exposats a les pantalles no és només que els treguin temps de fer altres coses, que també, sinó que van perdent la capacitat de jugar de forma lliure, espontània, no tan pautada, de forma més creativa, inventant-se coses. Els espais d’avorriment et mouen a crear, a inventar alguna cosa, però ara s’acaben omplint amb un joc de pantalla.
Coordines el programa Ciutat jugable de l’Institut Infància i Adolescència, que presta assessorament a l’Ajuntament de Barcelona, quins són els eixos més primordials d’aquest programa?
El que fem és acompanyar l’Ajuntament de Barcelona en el desplegament de polítiques que permetin construir una ciutat on la infància pugui viure millor. La nostra tasca és posar una lupa sobre el joc i pensar que no tan sols es tracta de diversificar les zones de joc, sinó que tota la ciutat s’ha de dissenyar pensant que s’ha de poder jugar a tot arreu perquè considerem que els infants són ciutadans de ple dret, són ciutadans del present. I, si una de les seves activitats vitals és jugar, doncs bé que la ciutat els ha de garantir poder fer-ho de forma segura, enriquidora. Posant especial cura en els barris més desafavorits, on els infants tenen poques oportunitats de sortir del seu barri i la seva ciutat. I també donem molta importància no només a poder disposar de més espais de joc, sinó als criteris d’inclusió, de naturalització, de diversitat de joc, de confort, d’integració amb l’entorn, etc. S’hi ha de tenir en compte. I com a institució pública, tot el coneixement que generem el posem al nostre web perquè serveixi a altres municipis.
Llavors, voleu oferir alternatives diverses al model tradicional d’àrea de jocs de gronxadors i tobogan…
Una clau en el canvi metodològic a la intervenció urbana és, justament, que dissenyar una àrea de joc no és decidir si un tobogan o un gronxador, sinó que el gran repte és pensar les activitats lúdiques que hi haurà en aquella àrea de joc, perquè com més diversitat d’activitats hi hagi vol dir que més infants hi trobaran resposta als seus interessos, més aprenentatges diferenciats es faran. Per exemple, no són les mateixes habilitats que un infant desenvolupa o el que aprèn quan només llisca per un tobogan que les que propicia fer escalada, que permet més desenvolupament motriu, a més de la capacitat de superar pors… I el mateix passa quan es juga amb la sorra. Així que com més divers i ric és el joc, més aprenentatge i també més estona s’hi estaran els infants. I, sí, el nostre objectiu seria que qualsevol persona, especialment els responsables polítics, entenguin que els infants han de poder jugar arreu de la ciutat, i per això necessiten espais de joc de qualitat i també carrers pacificats i carrers més verds. I que pogués concloure que una zona de joc amb un tobogan i una molla i prou no és una zona de joc prou bona.
Fent una ciutat més favorable al joc de la mainada, modificaria substancialment la dinàmica de les ciutats?
I tant, de fet, Tonnuci, gran pedagog, defensor del joc lliure i de la necessitat de donar veu i autonomia als infants, ja deia que una ciutat per als infants és una ciutat millor per tothom. Si dissenyem una ciutat més favorable al joc estem dissenyant una ciutat que pensa en les necessitats dels infants: gaudi, descans, seguretat, confortabilitat, inclusió… i per tant estem construint una ciutat més saludable, una ciutat més educadora, una ciutat que ajuda a combatre l’emergència climàtica perquè per jugar necessites espais més verds, carrers més pacificats…, que avançar cap a una ciutat més jugable fa avançar cap a altres reptes importants de les ciutats.
Emma Cortés Maurel pedagoga social i veïna de l’Hospitalet de Llobregat. | Bibian Escudero
En el debat de gènere s’ha encunyat el terme ‘ulleres liles’, calen ‘ulleres d’infant’ per mirar les ciutats?
Jo crec que un element clau és que a l’hora de planificar la ciutat es tingui en compte als infants com a actors de ple dret. Tot i que el disseny d’una plaça no inclogui una àrea específica de joc, sí que cal tenir en compte que els infants aniran a jugar a aquella plaça, i llavors hem de considerar, per exemple, la possibilitat d’instal·lar una grada perquè puguin seure o evitar que tot l’espai l’ocupin les terrasses. Una pràctica que fem molt sovint a l’Institut és que els infants avaluïn els espais de la ciutat. Perquè no es tracta tant que nosaltres recordem com eren les coses quan érem petits, sinó que tinguem constància de les coses que plantegen els infants d’avui. Hem d’escoltar els infants perquè posar-se les ulleres d’infants ha de ser saber què pensen, què necessiten, què demanen per poder usar la ciutat i el seu ús bàsic és el joc.
Què son els ecosistemes lúdics?
És un concepte clau, que vol dir que en un radi raonable qualsevol infant ha de poder trobar diferents àrees de joc, àrees de joc que també generin estímuls diversos. Per explicar-ho amb un exemple planer, si en un espai de joc tenim una zona de sorra, molt naturalitzada, doncs potser n’hem de tenir, amb una idea de complementareitat, una altra amb terra accessible, si cal de cautxú.
Si dissenyem una ciutat més favorable al joc estem dissenyant una ciutat que pensa en les necessitats dels infants: gaudi, descans, seguretat, confortabilitat, inclusió… i per tant estem construint una ciutat més saludable
Lliga el concepte de ‘ciutat jugable’ amb la diversitat funcional, amb les àrees de joc inclusives?
Aquest ha estat un treball molt potent de desplegament del nostre projecte, perquè hem fet una feina compartida amb l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat i l’equip d’arquitectes de la Direcció d’estratègia urbana. I, sens dubte, Ciutat Jugable va encaminada a crear espais de joc més inclusius i que tots els infants puguin jugar i trobin resposta a les seves necessitats, inclosos, és clar, els infants de diversitat funcional o que tenen alguna qüestió relativa a la salut mental. Així que el concepte de ‘joc inclusiu’ el tenim ben present. Però és cert que hi ha una dificultat d’abastar totes les possibles diversitats. Per exemple, si pensem en l’accessibilitat d’un infant amb cadira de rodes no podrem fer zones de joc de sorra perquè no és prou accessible i llavors has de poder combinar les zones de sorra amb altres zones de sauló, per a on sí que es poden moure amb cadira de rodes. Vull dir que hi ha tot un seguit de condicionants, tant tècnics com de disponibilitat d’espai, que condicionen cadascuna de les zones de joc.
Inclusió i accessibilitat van de la ma…
L’accessibilitat és una condició indispensable perquè hi hagi inclusió, però perquè hi hagi inclusió cal que l’activitat de joc inclogui el major nombre d’infants possible. La normativa ens diu que 1 de cada 5 elements ha de ser accessible. En una zona de joc es pot posar un panell de quatre en ratlla i ja es considera que allò seria una zona de joc inclusiva, tot i que el gronxador, el tobogan i la molla no ho siguin. Llavors, quina gràcia té que, per exemple, un infant amb cadira de rodes només pugui jugar al quatre en ratlla però no pugui interactuar amb d’altres infants a la resta d’elements d’aquella zona de joc? Segons la norma legal, seria una zona de joc inclusiva, però no hi ha dubte que el model de joc que proposa no seria gens inclusiu.
Emma Cortés Maurel pedagoga social i veïna de l’Hospitalet de Llobregat. | Bibian Escudero
Com està l’Hospitalet, hi ha zones jugables òptimes, en podries esmentar alguna de ben dissenyada?
Segurament, com a tot arreu, no n’hi haurà cap que sigui perfecta, però comentaré algunes que crec que estan en la bona direcció, també en la meva qualitat de mare i veïna de l’Hospitalet. Diria que a nivell de diversitat de joc és espectacular el Parc de Les Planes, l’àrea de joc té elements innovadors, elements de repte, és atractiva per als infants de diverses edats…, si de cas diria que potser s’ha tret poc profit del fet, del potencial, de ser un espai naturalitzat i, per posar un parell d’exemples, no hi ha jocs per explorar amb sorra ni tampoc amb aigua. . I que, estant al costat d’un dels barris més densos d’Europa, com la Florida, potser es queda, fins i tot, petita.
Cap altra més?
Doncs, el Parc de la Serp, que és on jo jugava de petita, quan hi havia aquella serp de ciment, que per disseny no et diria que seria la més adient, però que ara té força punts a favor, com que hi hagi una zona per a infants petits que poden jugar amb sorra, hi ha una pista esportiva…, vull dir que és un espai multifuncional i complementari, i, a més, en un entorn peatonalitzat. I com a la majoria d’àrees de joc de la ciutat, potser que els elements son massa estàndards i, tot i que ara hi ha restriccions per sequera, aquí tampoc hi ha la possibilitat de jugar amb aigua.
I pel que fa a mancances?…
El principal dèficit de l’Hospitalet, sense haver fet, però, una diagnosi exhaustiva, diria que és que en la majoria de barris hi ha molt poc espai públic disponible pel joc, hi ha molt poc verd (som de les ciutats amb menys m2 de verd per habitant) i, finalment, crec quue les àrees de joc son molt estandarditzades i poc atractives, poc naturalitzades o no son del tot o realment inclusives.
Has assessorat l’Associació de Veïns i Veïnes Som Santa Eulàlia en el projecte de la plaça de les Palmeres, quins criteris heu compartit amb l’Ajuntament per dissenyar els futurs espais de joc?
El que hem plantejat és que hi hagi diversitat de jocs i activitats lúdiques, per a diverses edats, que es tingui en compte els infants amb discapacitat, que incorpori el verd i jocs d’aigua, amb aquesta línia que ja hem comentat de naturalitzar les àrees de joc dels infants, i també que hi hagi jocs i elements de fusta, que diria que és un dels principals dèficits, la manca de fusta, de la major part de les àrees de joc de la ciutat, perquè el mobiliari urbà de fusta també ens apropa a la Natura. I un aspecte essencial ha estat promoure el joc col·lectiu i compartit, tot entenent, posem per cas, que un gronxador de cistella és un element de joc que et convida a relacionar-te amb els altres, que necessites que hi hagi més infants per poder jugar-hi i, a més, afavoreix que hagin de ‘negociar’ com fer-lo servir, si més ràpid o més lent, i això també és un aprenentatge.
Emma Cortés Maurel pedagoga social i veïna de l’Hospitalet de Llobregat. | Bibian Escudero
I en aquest ‘ecosistema lúdic’ del Parc de les Palmeres quin rol tindran les famílies, les mares i els pares?
El rol dels pares és cert que és un dels grans temes. Per una banda, he de dir molt clarament que per aprofitar el potencial educatiu d’un joc no és imprescindible que hi hagi un pare o una mare intervenint-hi perquè el joc, com diu Tonucci, ha de ser una activitat entre iguals. I que els infants puguin jugar sols a l’espai públic té molts més beneficis en termes de desenvolupament, d’autonomia i d’autoestima. Però no tot ha de ser blanc o negre, a vegades hi ha situacions, com un infant ha fet mal a un altre o un atzucac en el joc, en què les persones adultes poden ajudar a fer una mediació i resoldre aquella situació. De la mateixa manera, que també és una bona postura no intervenir en el joc però ser-hi present per quan se’ns necessiti. I si bé l’objectiu ha de se el joc autònom entre iguals, també és cert que participar en els jocs dels infants és una oportunitat d’or per comunicar-se en família i crear vincles. I els pares i les mares no hi hem de renunciar, sinó que cal trobar un equilibri entre aquestes tres situacions: Joc autònom (sense cap adult que t’acompanyi), joc acompanyat i joc compartit, família, fills i filles.
En aquest terreny de la participació i la interacció, si no m’erro, heu tingut en compte, per exemple, suggeriments de les famílies perquè hi hagi zones de joc a tocar de la porta de l’escola, oi?
Al procés de diàleg al voltant de la plaça de les Palmeres sí que ha participat l’Associació de Famílies de l’Escola Pompeu Fabra. A l’Institut Infància i Adolescència, ens agrada molt el concepte de co creació perquè implica que tothom, també els infants, tothom posa damunt la taula quines son les seves necessitats, que de vegades son contraposades, com ara que volguéssim obrir una zona de jocs allà on la gent gran té per costum seure. El terme de co creació també implica tenir en compte les necessitats dels altres. I, a partir d’aquí, es mira conjuntament si un projecte és viable a nivell tècnic i pressupostari. I jo diria que en el procés de la plaça de les Palmeres s’ha donat tot això. De fet, crec que és molt rellevant que la vocalia d’Infància de l’Associació de Veïns i Veïnes ‘reclamés’ participar en el disseny d’aquest espai i s’hi impliqués. És un molt bon punt de partida per tenir en compte els infants en el disseny urbà de la ciutat.
Les últimes informacions parlen d’un nou ajornament d’altres sis mesos en el projecte de la plaça de les Palmeres, caldrà esperar, doncs, però tu penses seguir vinculada a aquest projecte?
Doncs jo treballo a Barcelona però visc el joc com a veïna i mare de l’Hospitalet, perquè, de fet, jo he jugat als parcs de l’Hospitalet. I quan l’associació Som Santa Eulàlia em va demanar que hi col·laborés van confluir el meu vessant professional i el vessant de veïna, així que si puc continuar aportant el meu bagatge o la meva expertesa, doncs ho faré, també per convenciment, per aportar el meu granet de sorra a millorar la vida dels nens i nenes, també de l’Hospitalet.
Aquesta entrevista ha estat publicada originàriament a Districte7
El mes de juny d’enguany va iniciar la seva trajectòria política un nou Pacte Nacional de Salut estructurat en 4 fases. En el moment actual es troba en el període de constitució dels grups de treball que l’han de definir, amb la participació de múltiples entitats governamentals, professionals, sindicals i parlamentàries, amb la intenció que els seus continguts siguin aprovats definitivament el mes de juny de 2024.
Una iniciativa complementària, cal suposar-ho, de l’Estratègia d’Atenció Primària i Comunitària que es va posar en marxa en la transició dels anys 2020-2021, amb un decàleg de principis que eren una translació gairebé literal dels d’anteriors plans similars del Departament. Avui és el Pla en vigor.
Els problemes que pretenen abordar aquestes dues iniciatives del Departament de Salut de la Generalitat es venen arrossegant des de fa molt de temps i s’han anat accentuant fins arribar a la situació actual.
En el cas de l’atenció primària i comunitària els problemes han anat envaïnt pràcticament tots els àmbits (per exemple, càrregues assistencials excessives, dificultats de cobertura de certs llocs de treball, obstacles per l’accessibilitat presencial als professionals i a les consultes), i han acabat generant un deteriorament progressiu de la qualitat, capacitat resolutiva de les actuacions assistencials i de la satisfacció de la ciutadania i dels mateixos professionals, sotmesos aquests a un procés de burnout que corre un risc creixent de fer-se irreversible davant la manca de solucions tangibles als problemes des de fa tant de temps.
El Pacte Nacional de Salut, amb una denominació que reconeix la importància dels determinants no sanitaris sobre la salut, malgrat que, com passa amb el llenguatge inclusiu, el nom pugui esdevenir una coartada amb la que tranquil·litzar les consciències sense més o, encara pitjor, un factor que fomenti, subreptíciament, la medicalització inadequada de la vida quotidiana, s’estructura en sis dimensions, al voltant de l’eix anomenat «sistema de salut», que més apropiadament seria «sistema sanitari» .
Una sanitat la catalana que, com la del conjunt de l’estat espanyol i la de molts dels països desenvolupats, es caracteritza pel notori desequilibri entre els seus components, amb el menysteniment de l’atenció primària i comunitària i la marginació de la salut pública, com a conseqüència en gran part de la seva orientació conceptual, que prioritza un model d’assistència hipertecnològica i relega, per tant, el subsistema d’atenció clínica i les cures sòcio-sanitàries.
Per això fora molt convenient que el sistema sanitari que vol generar el pacte fos bastit des de plantejaments conceptuals i estratègics més transversals que visualitzin l’assistència sanitària com un element instrumental que contribueix, juntament amb els coneguts com determinants socials, a la millora del benestar i qualitat de vida personal i col·lectiva i, dintre d’aquest, al manteniment d’un nivell de salut satisfactori i suficient per gaudir d’una vida autònoma.
Una concepció que ens temem no sigui considerada en l’elaboració del pacte i que, lamentablement, podria acabar com el Pla d’Innovació de l’Atenció Primària i Salut Comunitària, els documents i propostes del qual aviat farà quinze anys que deuen criar pols i oblit als calaixos de l’administració sanitària catalana, gràcies a l’oposició de les patronals, però sobretot a la manca de coratge polític dels responsables de la Conselleria. Un fracàs que el Departament de Sanitat ha tractat de superar amb diversos plans i estratègies que, amb petites diferències, emulaven aquell Pla, però que han patit el mateix infaust destí que tingué aquell intent, iniciat l’any 2007.
Arribats a aquest punt, no és estrany que predomini la temptació de malfiar que totes aquestes proposicions no concloguin de la mateixa manera que les seves predecessores, sepultades en els arxius kafkians de la nostra administració pública. Tot i que per a no caure-hi es necessita una bona dosi d’habilitat i d’audàcia sense les quals el pacte no ens durà on cal.
L’estrès, com la por, no té en el seu origen una connotació negativa. És una reacció natural, instintiva, per adaptar-se a un canvi, una resposta davant d’una amenaça o estímul. Tal com s’apunta des de la mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS), “l’estrès afecta tant la ment com el cos. És positiu tenir-ne una mica, perquè ens ajuda a executar les activitats diàries, però quan l’estrès passa a ser excessiu té conseqüències físiques i psíquiques”.
Des de la pandèmia, els professionals de la psicologia han constatat un augment continuat de l’estrès, i les condicions econòmiques i socials que cada cop demanen més de les persones, també la transformació de les relacions, molt més virtuals que presencials, hi tenen molt a veure.
En el primer semestre d’aquest any, es varen tramitar 380.000 baixes mèdiques a Espanya, en les quals l’estrès, l’ansietat i la depressió varen ser les causes. Només al mes de maig, 58.000 persones varen rebre la baixa laboral per aquest tipus de trastorn. Són algunes de les dades compartides aquest passat cap de setmana a Tarragona en el marc de la celebració de la VI Convenció del Consell General de la Psicologia davant d’unes 800 persones, 500 d’elles presencialment i la resta que ho varen seguir en directe de manera virtual.
Les altes xifres de baixes laborals per afectacions a la salut mental deixa ben clar que l’atenció al benestar psicològic és avui una necessitat real. Cal prendre consciència de l’absència de salut sense salut mental.
“La sensació constant de no tenir temps suficient per a assolir compromisos, tant de feina com personals i familiars, de no arribar mai als objectius és actualment molt comú”. Ho explica la psicòloga Pilar del Pueblo, coordinadora de la divisió de Psicologia del Treball, les Organitzacions i els Recursos Humans (PTORH) del Consejo General de Psicología.
A banda de recórrer a un professional de la psicologia per desfer aquesta sensació constant de ‘no arribar’ que passa factura al nostre cos, com afirmen des de l’OMS, “es pot aprendre a bregar amb l’estrès per a sentir-nos menys aclaparats i millorar el nostre benestar físic i mental”.
La primera premissa -ens recorda la psicòloga Pilar del Pueblo-, per evitar que qualsevol situació ens estressi més del compte ens la va donar el filòsof grec Epicteto, que va dir: “No ens afecta allò que ens succeeix, sinó què ens diem respecte a allò que ens succeeix”. Per tant, relativitzar allò que vivim, per aclaparador que ens sembli, pot ser una gran contribució al nostre benestar.
L’Organització Mundial de la Salut ofereix des de la seva pàgina web la descàrrega d’una publicació que ens situa en els símptomes de l’estrès i ens ofereix eines per aplicar reductors de l’estrès, en forma de senzilles accions.En tiempos de estrés, haz lo que importa. Guía il·lustrada ens situa en moltes de les situacions en les quals podríem esmentar les dificultats personals (per exemple, conflictes amb els éssers estimats, solitud, falta d’ingressos, preocupació pel futur), els problemes a la feina (com ara conflictes amb els companys, alt nivell d’exigència o inseguretat laboral) o l’existència d’amenaces importants en la comunitat (per exemple, violència, malalties, falta d’oportunitats econòmiques). En la presentació d’aquest manual, la directora del Departament de Salut Mental i Abús de Substàncies de l’Organització Mundial de la Salut, Dévora Kestel, ens recorda que “qualsevol persona, en qualsevol lloc, pot experimentar nivells alts d’estrès”. Sobre la base de les dades científiques disponibles i de nombroses proves de camp, aquesta guia proporciona informació i habilitats pràctiques per ajudar a les persones a fer front a l’adversitat.
La respiració, relaxació i atenció plena, amb tècniques com les del mindfulness, ajuden a reduir l’estrès. En el dia a dia, fent qualsevol tasca, prestar atenció al que s’està fent, és la consigna per a mantenir una ment en el moment present, impedint així que la ment pugi al tren dels pensaments negatius.
Llibres adients
També l’alimentació saludable i l’exercici físic, organitzar-se bé totes les hores del dia, saber prioritzar què fer a cada moment, i posar en valor tot allò que ja hem aconseguit i no centrar-nos en el que manca o en allò que ha sortit malament, contribueixen, i molt, a evitar o reduir l’estrès. En paraules de la psicòloga Alba Orteu, “planificar les tasques que hem de fer, posant-les en una llista, ens allibera el cervell de preocupació sobre tot el que hem de fer, mentre que a la ment tot junt se’ns fa una muntanya”. Orteu, que es va especialitzar en l’àrea de coneixement de Psicologia Social, recomana com a gran ajuda també la lectura del llibre Elogio de la lentitud, de Carl Honoré (RBA).
Un altre llibre que aterra de ple en aquesta afectació creixent en la nostra societat és Estrés encubierto. El síndrome invisible que amenaza tu vida (Instituto Estrés). La seva autora, Koro Cantabrana, dirigeix l’Institut de l’Estrès i és cofundadora del Humans First Institute, fa diana en aquells que senten que ho tenen tot sota control, però que tal vegada no són conscients de com pot arribar a ser d’invisible l’estrès i no per això menys perillós per al benestar emocional i físic de la persona. Cantabrana proposa fer de l’estrès el nostre aliat i, abans, saber desemmascarar-lo.
El concepte de biaix es pot il·lustrar amb la imatge d’una diana de tir en la qual diversos trets apareixen agrupats no al centre sinó en un lloc perifèric. Un biaix és, efectivament, una desviació, ja sigui en el tir o en el judici. Els anomenats biaixos cognitius serien, per tant, desviacions del judici humà a l’hora de prendre decisions, com si l’escopeta del raciocini estigués torta i produís sistemàticament dianes allunyades d’una decisió racional. El fet que els humans tinguem tendència a fallar el tir en la mateixa direcció que enjudiciar els fets apunta que l’escopeta ja ens ve torçada o esbiaixada de fàbrica.
La identificació, fa mig segle, d’alguns biaixos cognitius per part dels psicòlegs Daniel Kahneman i Amos Tversky va fer trontollar la idea que som éssers racionals quan pensem i prenem decisions. Mitjançant enginyosos experiments, van identificar biaixos com el de confirmació, la tendència general a donar crèdit a la informació que confirma les nostres creences i a descartar la que les contradiu. O el que van anomenar heurísitica de disponibilitat, la tendència a donar més pes a la informació que recordem més fàcilment, per ser més recent o impactant. O l’anomenada aversió a la pèrdua, un biaix que ens porta a donar més importància a les pèrdues que als guanys equivalents.
A mesura que es coneixen millor els biaixos cognitius, més clar va quedant que aquestes maneres de pensar poden ser un problema a l’hora de gestionar informació complexa com la del món actual. Tanmateix, observats sota la llum de la teoria de l’evolució, potser la teoria científica més polivalent, aquests biaixos poden haver contribuït a la nostra supervivència com a espècie. Així, per exemple, l’aversió al risc i l’heurística de disponibilitat ens poden haver ajudat, respectivament, a evitar amenaces i prendre decisions ràpides i eficients en situacions crítiques.
La llarga llista de biaixos cognitius que podem veure a la Viquipèdia permet entreveure alguns tipus de limitacions del nostre pensament ràpid. Els emprenedors John Manoogian III i Buster Benson han creat el Cognitive Bias Codex, un diagrama circular hipertextual que ordena 188 biaixos cognitius en quatre grans categories. La classificació, encara que no té consens o aval en la comunitat científica, agrupa els biaixos al voltant de quatre mancances: de memòria, d’informació, de significat i de temps.
Com que la nostra memòria no pot emmagatzemar-ho tot, tendim a seleccionar els records de més càrrega emocional, a reduir els successos als elements clau i a descartar allò específic per generalitzar més fàcilment. Com que hi ha massa informació, prioritzem allò que crida l’atenció, el que és estrany, allò que és divertit, el que canvia, el que confirma les nostres creences i els defectes dels altres (veiem la palla a l’ull aliè abans que al propi). Davant de la manca de significat, tendim a trobar patrons i a crear històries explicatives, a omplir amb estereotips, a simplificar les dades i els números per manejar-los millor i a projectar cap al futur i al passat allò que pensem avui. I, com que necessitem actuar ràpid, preferim la informació senzilla a la complexa i allò que ens facilita preservar el nostre estatus i vinculació a un grup, i tendim a creure que el que fem és important.
Sens dubte, el pensament humà és molt més complex, però tenir consciència dels biaixos del pensament ràpid i intuïtiu que ens ve de sèrie és un primer pas per no caure fàcilment a les seves xarxes. Potser el nostre cervell és una antigalla evolutiva, però tampoc sembla gaire raonable considerar irracionals tots aquests processos cognitius que ens han permès sobreviure. Amb tot, analitzar les coses amb deteniment, per intentar anar més enllà de la pura intuïció, ens ajuda a prendre millors decisions en molts casos. Pensar cansa, ja ho sabem, però és estimulant i serveix per a posar una mica de concert al desordre.
Pot estar present en envasos d’aliments, llaunes de begudes, materials de construcció, canonades d’aigua potable, joguines o utensilis de cuina fabricats amb PVC reciclat. Fins i tot, als tiquets de caixa dels supermercats, fets d’aquest paper tèrmic de tacte suau que deixem arrugat al fons de les nostres butxaques.
El policlorur de vinil (PVC) s’ha emprat durant dècades en la fabricació de molts productes presents en la nostra quotidianitat, però aquest versàtil plàstic amaga un secret a veus, conegut des de fa anys per la comunitat científica i els reguladors: conté un gran nombre de substàncies químiques perilloses per a la salut, relacionades amb alteracions del sistema hormonal, càncer i malalties cardíaques.
Fa dècades que es coneix l’efecte nociu per a la salut d’aquests additius, especialment en el cas del bisfenol A (BPA), un dels químics utilitzats en el PVC més estudiats, identificat com a fitoestrogen. Tanmateix, a la Unió Europea es produeixen o s’importen més d’un milió de tones de BPA a l’any, segons els registres del Reglament de Registre, Avaluació, Autorització i Restricció de Químics (REACH).
La Comissió Europea ha assumit l’obligació de limitar el PVC i els seus additius, com es descriu en el seu full de ruta sobre restriccions, adoptat l’octubre de 2020. Ja ha sol·licitat a l’Agència Europea de Substàncies i Preparats Químics (TIRA) que elabori un informe sobre els perills associats al PVC, que ha de ser publicat en un futur pròxim, i posteriorment, la Comissió prendrà la decisió sobre si continuar amb la proposta de restricció i quin serà el seu àmbit d’aplicació. És en aquest context que desenes d’organitzacions de la societat civil europea s’estan mobilitzant per exigir a la Comissió que agilitzi el procés de prohibició.
Dècades d’evidència científica apunten a un «risc potencial per a la salut de milions de persones»
Nombrosos articles científics demostren els efectes nocius de determinats tipus de plàstics i microplàstics tant per a la salut com per al planeta. Tal com recollia la nota editorial de la publicació científica The Lancet el passat juny de 2023, de tots aquests riscos per a la salut, la disrupció endocrina és el més estudiat. Aquesta alteració del sistema endocrí és provocada pels productes químics com els ftalats, les substàncies perfluoroalquilades, el bisfenol A i retardants de flama, que es troben en quantitats especialment elevades en els plàstics de tipus 3 com el policlorur de vinil (PVC).
Segons recull The Lancet, aquests “estan vinculats a una miríada d’efectes per a la salut des de l’endometriosi i el càncer de mama fins a malalties cardíaques i l’obesitat”. Així i tot, els i les autores de la nota editorial adverteixen que «els mecanismes subjacents per a aquests efectes potencials a través de microplàstics són, encara, poc clars», i “queda per dilucidar quant de temps romanen els microplàstics en el cos abans de ser excretats o exhalats.”
D’entre els químics emprats en la fabricació del PVC, el bisfenol A està particularment sota la mira d’alguns organismes reguladors europeus. L’abril passat, l’Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va publicar una reavaluació dels riscos per a la salut pública relacionats amb la presència de bisfenol A (BPA) en aliments. En aquesta, l’EFSA va reafirmar “una preocupació sanitària actual per l’exposició al BPA dietètic, especialment dels aliments enllaunats, que es va trobar que era “la font d’exposició més important per a tots els grups d’edat”.
En la mateixa línia, el setembre de 2023 l’Agència Europea del Medi Ambient (EEA) alertava que “l’exposició de la població a la substància química sintètica Bisfenol A (BPA) està molt per sobre dels nivells acceptables de seguretat sanitària, segons dades d’un nou estudi científic que va trobar que “fins al 100% de les persones que van participar d’11 països de la UE probablement estaven exposades a productes químics per sobre dels llindars de salut segura”. “Això suposa un risc potencial per a la salut de milions de persones”, conclou l’EEA.
“El PVC és el tipus de plàstic que conté més substàncies cancerígenes i additius tòxics”
En vista de l’evidència científica, organitzacions no governamentals d’arreu d’Europa com Ecologistes en Acció estan recollint signatures per enviar-les a la Comissió i agilitzar el procés de prohibició del policlorur de vinil (PVC). Pablo Millet és neuròleg, i a banda de treballar a l’Hospital Dos de Maig, fa més de deu anys que és membre d’Ecologistes en Acció Catalunya, on forma part del grup de treball en residus. També participa de la campanya “Lliures de contaminants hormonals”, des de la qual els d’Ecologistes alerten que “el PVC és el tipus de plàstic que conté més substàncies cancerígenes i additius tòxics”, a més de químics que interfereixen els sistemes hormonals.
Segons explica Millet, “és un problema silent, un mal que actua de forma larvada, de forma prolongada en el temps, causant efectes nocius com problemes de fertilitat”. Per aquest motiu, explica el metge, “és molt difícil atribuir-hi una causalitat puntual i passa bastant desapercebut en qualsevol esfera mèdica, i per això es continua fent servir a plàstics, cosmètics, productes de neteja, ambientadors… o a vegades substituint-se per altres substàncies sovint també nocives”.
Normatives europees en curs
Millet aclareix que, a escala europea, «hi ha una regulació aprovada que diu que no hi pot haver una migració del continent al contingut superior als 0,05 mg de BPA per quilogram d’aliment». Es refereix al Reglament 2018/213 de la Comissió, aprovat el 12 de febrer de 2018, sobre l’ús de bisfenol A en els vernissos i revestiments destinats a entrar en contacte amb els aliments, que enduria el límit de migració específica, anteriorment fixat en 0,6 mg per quilogram d’aliment.
Ara bé, segons el membre d’Ecologistes en acció, el problema està en què és difícil de fer complir: “fa una mica de riure perquè ningú fa realment una supervisió sobre el tema”, denuncia Millet. Per això, “proposem que s’estableixi algun tipus d’inspecció que vigili aquesta llei aprovada, per tal de garantir el seu compliment: és una qüestió de conscienciació i voluntats polítiques”. Els d’Ecologistes en Acció pertanyen a la coalició EDC-Free Europe (Europa Lliure de Disruptors Endocrins), formada per més de setanta organitzacions de la societat civil de tota Europa que busquen reduir l’exposició de la població a químics contaminants hormonals.
Que el públic pugui accedir a informació transparent sobre els químics presents als productes és crucial. A principis d’octubre de 2023, la majoria dels diputats al Parlament Europeu van donar suport a l’informe elaborat per la Comissió de Medi Ambient sobre la revisió de la legislació relativa a la classificació, etiquetatge i envasament de substàncies químiques (CLP), que inclouria l’exigència d’una identificació adequada de les noves classes de perill afegit per a productes químics disruptors endocrins, bioacumuladors, persistents i mòbils al llarg del text.
Segons l’Aliança per la Salut i el Medi Ambient (HEAL), “la reforma de la CLP és crucial per a millorar la protecció dels treballadors i ciutadans mitjançant una identificació, etiquetatge i envasament de productes químics més eficaços en l’ús industrial i comercial”. Però, d’altra banda, els membres de la plataforma argumenten que no n’hi ha prou amb aquesta mesura, i exigeixen “una restricció àmplia del PVC sota la normativa REACH, canviant cap a alternatives més segures que ja estan àmpliament disponibles”.
Avenços sobre el paper en l’àmbit espanyol
Els avenços europeus s’estan traduïnt a nivell estatal. A finals de 2022, el Consell de Ministres va aprovar el Reial Decret d’Envasos i Residus d’Envasos, que a més de fomentar l’ús de recipients reutilitzables, prohibeix l’ús de substàncies tòxiques en envasos alimentaris, com ara els ftalats i el bisfenol A, seguint la línia d’altres països europeus com França, que els van restringir totalment el 2012. Aquest Reial Decret va ser en el seu moment celebrat per les organitzacions ecologistes membres de l’Aliança Residu Zero, com Greenpeace, Amics de la Terra, Ecologistes en Acció o Retorna, per “haver prioritzat la salut de les persones i la protecció de l’entorn per sobre de les pressions del lobby del plàstic”.
A més, aplaudien que el decret respecti els acords establerts a la Llei de Residus, aprovada amb àmplia majoria al Congrés dels Diputats l’abril de 2022.Tot i això, les entitats alertaven que el Govern d’Espanya “ha d’extremar la seva vigilància per a assegurar el compliment d’aquesta prohibició” i garantien que la societat civil vigilarà perquè així sigui, segons va declarar Julio Barrea, responsable de residus de Greenpeace.
Plàstics i químics perjudicials per al cos i per al planeta
Més enllà dels riscos a la salut que comporten, és conegut l’efecte nociu dels plàstics per al medi ambient. La majoria dels materials plàstics actuals es produeixen a partir de matèries primeres derivades dels combustibles fòssils, generades per la indústria del petroli i el gas. Segons les dades del Centre Internacional de Llei Ambiental, si la producció i l’ús de plàstic creixen al ritme actual, per a l’any 2030 les emissions de diòxid de carboni associades a la producció de plàstics podrien aconseguir 1,34 gigatones per any, equivalent a les emissions alliberades per més de 295 noves centrals elèctriques de carbó de 500 megawatts.
A més, segons denuncia Ecologistes en Acció, durant la producció del PVC “s’alliberen substàncies químiques altament perilloses sobre la població i els i les treballadores”, com a agents cancerígens, com el diclorur d’etilè, el clorur de vinil monòmer, les dioxines, els metalls pesants o l’amiant. Alhora, durant el procés productiu en alguns casos s’utilitza carbó i s’emet mercuri, contribuint al canvi climàtic i a la degradació del medi ambient, mentre que “es danya la capa d’ozó per l’alliberament de tetraclorur de carboni i s’empra PFAS o «substàncies químiques eternes» en la producció de clor”. Sense mencionar les grans quantitats d’energia que requereix.
A Nairobi, una oportunitat excepcional
Del 13 al 19 de novembre està tenint lloc a Nairobi (Kenya) una nova reunió del comitè que està immers en les negociacions pel Tractat mundial sobre els plàstics, una iniciativa vinculant destinada a disminuir la producció de plàstic nou i a combatre la contaminació. El 2 de març de 2022, l’Assemblea de les Nacions Unides per al Medi Ambient va adoptar una resolució històrica per desenvolupar un Tractat mundial sobre plàstics. Fins al moment, una comissió de negociació intergovernamental s’ha reunit dues vegades.
Segons informa Climàtica, aquesta és la primera reunió després de la publicació del “zero draft» un document encara en fase poc definida que contempla diverses opcions per reduir tant l’ús com la producció de plàstic. Entre aquestes opcions, es considera la prohibició de cert tipus de plàstics i additius tòxics, amb la proposta de controlar prop de 13.000 substàncies químiques perilloses utilitzades per fabricar plàstics.
Membres de la comunitat científica han volgut expressar el seu punt de vista abans de les negociacions, i en una carta publicada el mes passat a The Lancet, els científics signants esperonaven el comitè de negociació a no desaprofitar “l’oportunitat de reduir la toxicitat dels plàstics, millorar el reciclatge i protegir la salut humana fomentant el desenvolupament de plàstics dissenyats per a ser sostenibles i no basats en petroli”, tal com recull Climática. La intenció és redactar el tractat a la fi de 2024.
Més de 1.000 persones s’han inscrit a la vuitena edició del CorreBlau, una cursa que reivindica l’educació inclusiva per a les persones amb autisme i que té lloc diumenge 19 de novembre a les 10 hores al Parc del Fòrum de Barcelona.
Es tracta d’una iniciativa solidària els fons de la qual es destinaran a promoure la inclusió als centres educatius a través de formacions a mida, suport i acompanyament a la comunitat de educativa.
La cursa solidària CorreBlau està plantejada com un esdeveniment inclusiu on tothom hi pugui participar independentment de les seves capacitats. Té un desnivell pràcticament nul i vistes a la costa de Barcelona com a escenari.
Es pot participar a través de quatre modalitats: cursa de 10 kilòmetres, cursa de 5 kilòmetres, caminada de 5 kilòmetres o Dorsal 0km, que és una aportació simbòlica amb l’objectiu de fomentar la participació i un format inclusiu. Les inscripcions es poden fer a través de la pàgina web www.aprenemautisme.org/correblau.
Segons dades d’Aprenem Autisme, organitzadora de la carrera, en l’actualitat hi ha 69.001 alumnes amb autisme a l’Estat espanyol, una xifra que situa les persones amb autisme com l’alumnat amb necessitats específiques més nombrós, representant el 28,1% del total.
Més accions a mida, acompanyament i assessorament
Malgrat aquestes xifres, remarca l’entitat, el suport que rep aquest alumnat a les aules no és suficient per garantir una educació de qualitat. Per això, des de fa vuit anys, Aprenem Autisme organitza el CorreBlau per posar el focus en aquesta problemàtica i plantejar accions concretes.
En aquest sentit, l’entitat reclama accions a mida dirigides als centres educatius amb la finalitat de millorar l’aprenentatge i l’èxit escolar dels infants i joves amb autisme. També veu essencial que hi hagi suport i acompanyament a l’equip docent i a l’alumnat amb autisme. En tercer lloc, demana més i millor assessorament per a la transformació de centres educatius en l’atenció de l’alumnat amb autisme.
A la cursa poden assistir persones adultes i infants. Aquests últims poden participar en la modalitat de caminada, sempre acompanyats d’alguna persona adulta. Les inscripcions inclouen una samarreta esportiva que enguany suma tres colors al característic blau de la cursa.
Amb aquesta nova proposta es vol reivindicar el valor de la neurodiversitat. Tal com explica l’escriptor i activista autista Fabrizio Acanfora, cal “posar en valor i reconèixer les diferències i característiques úniques de cada individu, en un procés que va més enllà de la inclusió, parlem de la coexistència de les diferències”.
Segons els qui intenten estudiar els efectes, siguin positius o negatius, de les tecnologies, encara queda molt per fer. Mentre que sembla que algunes coses poden ser perjudicials, unes altres poden ser positives. Aquesta setmana es publicava a la revista Nature una metanàlisi de 2.400 estudis previs amb una població total de gairebé dos milions de joves. Entre els molts resultats caldria destacar l’escàs impacte, en un sentit o un altre, de bona part dels estudis.
La revisió, signada per una vintena d’acadèmics i acadèmiques, ha repassat desenes d’efectes de les pantalles en l’educació per a arribar a determinar coses com que l’ús generalitzat de pantalles pot tenir un efecte negatiu en l’aprenentatge, també veure la televisió o els videojocs. Això sí, “si l’ús de pantalla involucrava la visualització conjunta (per exemple, veure amb un pare), o si el contingut dels programes de televisió era educatiu, l’associació amb l’alfabetització era positiva i significativa al nivell de confiança del 95%”.
En qualsevol cas, expliquen les i els autors d’aquesta revisió, “tots els efectes creïbles relacionats amb els resultats educatius van ser de petits a moderats. Les intervencions basades en pantalla dissenyades per a influir en un resultat (per exemple, un programa informàtic dissenyat per a millorar l’aprenentatge) tendien a tenir grandàries d’efecte més grans que les exposicions que no estaven específicament destinades a influir en cap dels resultats mesurats (per exemple, l’associació entre veure televisió i aprendre)”.
Per al biòleg i investigador en psicologia cognitiva de la memòria i l’aprenentatge Héctor Ruiz l’evidència que tenim fins ara en relació a aquest efecte de les pantalles en l’aprenentatge o en la salut mental de nenes, nens i adolescents té a veure amb l’ús que es fa dels dispositius, i no amb aquests en si mateixos. Per a aquest expert, en els últims temps s’estan confonent, en no pocs moments, causes amb efectes.
Correlació no és causalitat
Aquest és, per a Ruiz, un dels problemes fonamentals quan se senten veus crítiques en relació a l’ús de dispositius i pantalles en els centres educatius i, en general, quan el seu ús el protagonitzen nenes, nens i adolescents (NNA).
Per exemple, quan es diu que provoquen desordres en el somni o sedentarisme i obesitat entre les persones joves. “La recerca diu que pot haver-hi causalitat entre el somni i les pantalles quan les utilitzes abans d’anar a dormir, sobretot, quan es tracta de xarxes socials i videojocs, que poden provocar activació emocional”.
Dins d’aquestes situacions, Ruiz assegura que no ha de confondre’s què passa dins de l’escola i fora d’ella i fa una crida a les famílies per tal que pensin en els centres educatius com a aliats a l’hora d’educar els NNA en usos apropiats de les tecnologies, no simplement basats en l’oci i la distracció. L’escola “és el millor aliat de les famílies per a ensenyar als nens a gestionar aquest tema, a desenvolupar la competència digital. Dir-li a l’escola que deixi d’usar la tecnologia i d’educar amb ella és tirar pedres sobre la pròpia teulada. És a l’escola on es fa aquesta tasca”.
Una altra de les confusions entre correlació i causalitat estaria en la idea de la pèrdua de l’atenció. “La nostra arquitectura cognitiva no canvia per dedicar molt de temps a una activitat», assegura Ruiz. «Perquè passés això necessitem un procés evolutiu”. El que sí ha canviat és, diu aquest investigador, és la quantitat d’estímuls als quals ens veiem exposats, principalment, per les xarxes socials.
En aquest sentit, la psicòloga especialista en infància Silvia Álava assegura que “si un adult agafa el mòbil i no pot parar d’utilitzar les xarxes socials per culpa de l’scroll infinit, imagina’t un nen amb cervell no madur, més àvid a estímuls nous” que, a més no tenen descans i sí molta velocitat.
En aquest sentit, Ruiz comenta que un dels problemes més grans en aquest sentit és que el nostre cervell dona molta importància a la informació social, entre altres coses per sentir-nos part d’un grup, sentir-nos aprovats. I les xarxes socials, sobretot, no deixen temps entre un estímul i un altre.
Família
En les últimes setmanes s’han publicat diferents informacions sobre la petició de famílies, moltes d’elles a Catalunya, perquè d’alguna manera es reguli l’ús dels mòbils abans d’una certa edat. La pressió social que s’exerceix sobre elles i sobre les seves filles i fills perquè ja en els primers anys de la secundària tinguin accés a la telefonia mòbil, posa contra les cordes a moltes persones que no volen haver de bregar amb aquestes qüestions tan aviat i que entenen que fins a unes certes edats no és positiu que els NNA tinguin un mòbil a les mans.
Silvia Álava té clar que no pot recaure tota la responsabilitat d’aquestes qüestions en les famílies, que ja van sobrepassades de moltes qüestions. Per això mira cap a les empreses multinacionals que desenvolupen les xarxes socials i fins i tot els videojocs. “Necessitem transparència”, assegura. Una transparència que passa per alguna cosa semblant a l’ocorregut amb els paquets de tabac. Hauria d’avisar-se que els algoritmes que utilitzen les companyies en molts casos estan basats en el “reforç intermitent”, molt similar, assegura aquesta psicòloga infantil, al qual s’utilitza en les màquines escurabutxaques.
A més d’aquesta transparència, advoca perquè les famílies acompanyin els seus fills i filles en la seva alfabetització digital. Que vagin mostrant com s’utilitzen, que aclareixin que el telèfon és de la persona adulta i que, per tant, s’acompanyi al menor durant el seu ús. “La tecnologia no és dolenta, però cal aprendre a utilitzar-la” i, per a això, Álava no només mira cap a les famílies, sinó que, com Héctor Ruiz, veu en els centres educatius un aliat important.
Álava també reclama que es faci cas dels codis PEGI (Pan European Game Information) a l’hora de decidir sobre el consum de pantalles que fan NNA. Recorda que aquests codis no tenen relació, per exemple, amb la dificultat d’utilitzar, per exemple, un joc, sinó amb el contingut al qual s’exposen. “Amb el consum d’oci digital som permissius i ens saltem el codi”.
En aquest sentit, també recorda les recomanacions de l’Associació Americana de Pediatria, que estableix que abans dels dos anys d’edat no hauria d’haver-hi contacte amb les pantalles i entre els 3 i els 5 no hauria d’arribar a la mitja hora diària.
Educació
Per a Ruiz una de les qüestions clau és que la tecnologia s’usi dins del sistema educatiu però no com una substitució del llibre de text, convertit en un PDF i projectat en una pissarra digital o emès per una televisió intel·ligent.
“Digitalitzar una aula no és posar llibres en pantalles”, assegura, sinó tenir la possibilitat d’utilitzar, quan sigui pertinent, aquestes tecnologies. Tecnologia que, a més, no ha de ser passiva. “Entenc les famílies que es queixen si arriba el cas que s’usa l’ordinador a classe com si fos un llibre. “Si és així, benvinguda sigui la queixa, hem d’exigir un ús més productiu” dels dispositius.
Ruiz assenyala que les tecnologies al servei de l’educació poden suposar tenir a l’abast de la mà la possibilitat de donar un feedback personalitzat a l’estudiant o que el professorat tingui informació clau per a poder prendre les millors decisions possibles.
Aquest expert entén que la tecnologia en educació ha de tenir un sentit, haver pensat quin ús se li vol donar i fer-ho de la manera més adequada. “Forçar el seu ús no té sentit”, diu, “quan no fa falta o quan no tens les eines adequades”.
Com recorda, a més, l’escola és el millor aliat perquè les famílies puguin desenvolupar una alfabetització per a les seves filles i fills. “Els professionals de l’educació es dediquen a això, a donar suport en ús responsable i productiu. A apreciar les TIC com a eina d’aprenentatge, no sols d’oci”.
Com assenyala Ruiz (i els qui signen l’estudi en la revista Nature), ja fa 5.000 anys Plató posava en boca de Sòcrates la queixa pel fet que l’escriptura, com a tecnologia, podria suposar un minvament en la capacitat de memòria de l’aprenentatge. “En el segle XVI, publiquen a Nature, regnava la histèria entorn d’una nova tecnologia que amenaçava amb ser ‘confusa i perjudicial’ per a la ment. La causa de tanta preocupació? L’àmplia disponibilitat de llibres derivada de la invenció de la impremta”.
“Amb el menjar, recorda Ruiz, hem après a autoregular-nos, a triar l’amanida en comptes del sucre o el greix (en uns altres temps, tan importants per a la supervivència). Haurem d’autoregular-nos” pel que fa a l’ús de les pantalles també.
