Just Deploy It!

Blog

  • L’exposició prenatal a la contaminació atmosfèrica s’associa a canvis en el cervell infantil relacionats amb trastorns de comportament

    Al llarg de les últimes dècades, diverses recerques científiques han estudiat l’impacte de la contaminació atmosfèrica sobre les capacitats cognitives infantils. Tot i això, els estudis sobre els canvis que podria provocar en el cervell en creixement encara son escassos. Ara, una recerca liderada per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per ”la Caixa”, revela un vincle entre la contaminació atmosfèrica i modificacions en el cos callós, una zona del cervell l’alteració del qual es relaciona amb trastorns del neurodesenvolupament com el de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) i el de l’Espectre Autista (TEA). L’estudi s’ha publicat en el marc del projecte BREATHE, les troballes prèvies del qual ja apuntaven a l’existència d’efectes perjudicials de la contaminació de l’aire sobre les funcions cognitives de nens i nenes en edat escolar i també a canvis funcionals en aquest òrgan.

    En aquesta ocasió, les i els investigadors van examinar la relació entre l’exposició prenatal a les partícules fines (PM2,5), presents en aires urbans, i la grandària del cos callós en la infància. Per a això, van comptar amb la participació de 186 nens pertanyents a quaranta escoles de Barcelona. La quantitat de partícules PM2,5 a la qual s’exposava cada mare durant l’embaràs i el seu fill o filla es va calcular gràcies a dades del projecte ESCAPE (European Study of Cohorts for Air Pollution Effects) i a l’historial de residència de cada nen o nena. D’altra banda, la informació sobre l’anatomia cerebral de les i els nens es va obtenir a través de ressonàncies magnètiques i les dades sobre el seu comportament es van extreure de qüestionaris emplenats per mares i pares, així com per professorat. Tal com explica la primera autora de l’article, publicat a Environmental Research, Marion Mortamais, es van centrar en l’exposició durant l’embaràs perquè “es tracta de l’època en la qual les estructures cerebrals s’estan formant, i els danys provocats per l’exposició a alts nivells de contaminació podrien ser permanents”. Segons Jesús Pujol, director de recerca de la Unitat de Ressonància Magnètica de l’Hospital del Mar, investigador de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) i responsable de realitzar les ressonàncies magnètiques, “conèixer els danys cerebrals causats durant l’etapa prenatal podria ser molt útil a l’hora de predir i tractar problemes conductuals que normalment es diagnostiquen més
    tard, en la infància”.

    D’acord amb els resultats de l’estudi, l’exposició prenatal a les partícules fines, especialment durant l’últim trimestre de l’embaràs, pot induir canvis estructurals en el cos callós observables en nens de 8 i 12 anys. Concretament, un augment de 7 μg/m3 en els nivells d’aquestes partícules es va associar amb una reducció de gairebé el 5% del volum mitjà del cos callós.

    “Els nostres resultats són preocupants per diverses raons”, comenta Jordi Sunyer, líder de la recerca i cap del programa d’Infància i Medi ambient de ISGlobal. “En primer lloc, perquè provenen de casos d’exposició prenatal crònica a nivells de PM2,5 que no excedeixen el valor límit establert per la Unió Europea (25 μg/m3). En segon lloc perquè, tot i que no es tracta d’una alteració específica d’aquests trastorns, la reducció del volum del cos callós és una característica comuna del TDAH i del TEA. Finalment”, afegeix l’investigador, “els nens i nenes amb el volum del cos callós reduït en un 5% van mostrar uns nivells d’hiperactivitat més alts”.

  • Incrementar les ràtios d’infermeres i el reconeixement de l’especialitat, petició de l’AIFiCC als partits polítics que es presenten a les eleccions

    L’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFICC) demana als partits polítics que es presenten a les eleccions del 10N que apostin pel reconeixement de la infermera familiar i comunitària, i que les seves polítiques en salut valorin l’aportació de les infermeres d’atenció primària en el sistema nacional de salut.

    Amb la campanya electoral, l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) fa una crida als partits que concorren a les eleccions perquè introdueixin en les seves polítiques de salut alguns temes que els preocupen especialment:

    • L’especialitat d’Infermeria Familiar i Comunitària. És important que totes les infermeres que treballen en l’atenció primària siguin especialistes: via excepcional, via EIR o via experiència (per a les que fa temps que treballen i que no poden, ni podran, presentar-se a la via excepcional). En aquest sentit, des AIFICC reclamen la convocatòria ja de la prova excepcional, que fa 8 anys que està pendent d’executar-se.
    • Ràtios de les infermeres per habitant. L’Associació assegura que cal incrementar el nombre d’infermeres per habitants, ja que estem entre les ràtios més  i baixes d’Europa. Espanya té 5.3 infermeres per cada 1.000 habitants, mentre que la mitjana a Europa és de 9 infermeres per cada 1.000 habitants.
    • Lideratge. Des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària destaquen la necessitat d’apostar de forma clara per les infermeres a les adreces i llocs de decisió. En aquest sentit, des AIFiCC recorden que, a Catalunya, menys del 10% dels equips de primària estan dirigits per infermeres.
    • La prescripció infermera. Demanen una revisió i ampliació del Decret del 22 d’octubre de 2018, perquè ofereixi una veritable seguretat jurídica a les infermeres, i desplegar en la seva totalitat les normatives que permetin desenvolupar al màxim les capacitats de prescripció per part de les infermeres.

  • El Fòrum de Diàleg Professional presenta 185 polítiques per a professionals de salut de Catalunya

    En la tercera trobada del Fòrum de Diàleg Professional s’ha conclós el primer full de ruta de polítiques de professionals de salut de Catalunya. El resultat han estat 17 reptes professionals de present i futur, 46 línies de treball prioritzades i 185 accions definides per donar resposta als reptes de salut de Catalunya ens els pròxims quatre anys. En aquesta trobada, com ja és costum, han participat representants de 80 entitats de la salut i agents del sector de la salut, des de col·legis professionals, agrupacions de pacients, societats científiques, organitzacions sanitàries i docents, sindicats i representants del Departament. Entitats que durant els darrers mesos han estat treballant per definir aquestes mesures.

    La consellera Alba Vergés, que ha assistit a la reunió, ha posat l’accent en la voluntat de Departament de Salut d’enfortir el paper de l’atenció primària i salut comunitària com a eix vertebrador del sistema de salut. Al respecte, Vergés ha remarcat que, «els acords que s’han pres al Fòrum implicaran redefinir i reordenar dels rols de totes les seves professions sanitàries, com els rols que cal que pivotin entre metges i infermeres per donar resposta a les necessitats de la ciutadania». En aquest sentit, Vergés ha destacat que «les infermeres han de tenir un paper clau en la promoció de la salut i en el seguiment de persones amb patologies cròniques» i els metges «han de tenir un gran pes en el diagnòstic i el seguiment de persones amb una patologia crònica que no estan estables».

    Des del Departament de Salut han volgut assenyalar com un altre focus rellevant que el full de ruta posa l’accent en la formació, «on sobretot se centra en treballar per l’adquisició de valors, tant professionals com humanístics, dels programes de grau que condueixen a professions sanitàries». Aquesta decisió pot ser de gran importància perquè pot canviar el mecanisme d’admissió a graus sanitaris. Del Fòrum va sortir la idea de valorar la «possible implantació d’una prova d’aptitud personal, que aplicarien els centres formatius i que serviria per seleccionar les i els estudiants amb un perfil de valors més humanístics en l’admissió a aquests graus sanitaris». En aquest sentit, la consellera va afirmar que la decisió ve per voler «uns professionals que tinguin coneixements però també valors humans, i aquesta prova ens possibilitarà poder-los conèixer més profundament».

    Amb aquesta tercera trobada plenària el Fòrum ha volgut definir les accions per abordar les necessitats de professionals de salut a Catalunya a partir dels 17 reptes als quals s’havia arribat ja al mes de març després de sis mesos de treball i diagnòstic.

    Per exemple, si el primer repte el mes de març parlava de «definir els principals rols de les professions», ara han arribat a la conclusió que «aquests rols hauran de ser coherents amb les competències pròpies de cada professió, amb les necessitats de la ciutadania, amb la cartera de serveis de cada àmbit assistencial i amb els nous models d’atenció i el treball multidisciplinari».

    El cinquè repte parlava d’»adequar la planificació i el contingut de la formació de grau de les professions sanitàries a la progressió del coneixement cientificotècnic, els rols professionals necessaris i el treball multidisciplinari que es dona en els centres i equips assistencials». Des del Fòrum de Diàleg Professional responen per què cal fer-ho i argumenten que «els canvis que està experimentant el nostre sistema sanitari han posat de manifest la necessitat d’actualitzar els coneixements que adquireixen els futurs professionals de la salut. És per això que cal identificar aquelles competències o habilitats que avui en dia són necessàries per exercir amb excel·lència la professió, però que no estan suficientment presents en els itineraris formatius dels estudiants de grau o postgrau».

    El dotzè repte parla d’»establir les principals estratègies per captar i retenir el talent professional, especialment aquell que s’ha format en el nostre territori, en coherència amb els valors socials i professionals i els principis del model sanitari català». Sobre això, les principals línies de treball identificades i consensuades pel grup de treball són, per una banda, mesures dirigides a complir les expectatives del professional sobre el seu lloc de treball i el seu desenvolupament professional i, per una altra, mesures dirigides a actuar sobre els factors d’atracció i retenció de professionals.

    Dins el primer bloc inclouen millorar el reconeixement salarial i no salarial, dedicació parcial a tasques no assistencials com ara recerca, docència, innovació i projectes i millorar el clima en la institució i en l’equip de treball i tenir conciliació personal i familiar i flexibilitat laboral. Dins el segon bloc parlen de millorar l’estabilitat laboral, incentivar la permanència en el centre formador, fomentar la possibilitat de pertànyer a un centre de referència, mitjançant xarxes de cooperació o aliances entre centres, fonamentades en el principi de responsabilitat i reconèixer la especificitat de llocs de treball de difícil cobertura. El per què? L’anàlisi que han fet entén que «el professional sanitari no només té un coneixement imprescindible per a la millora continuada dels serveis que presenten les entitats, sinó que a més, quasi com a part integrant de la seva raó de ser professional, té tendència a cercar vies de participació en la gestió quotidiana. Assegurar que les entitats puguin reaprofitar el coneixement que generen dia a dia els seus professionals és positius per als centres, al mateix temps que aquests veuen reforçada la seva participació i satisfacció professional. També cal tendir a implementar un model de col·laboració territorial entre centres, que garanteixi l’equitat territorial en l’assistència sanitària pública i que, alhora, mantingui els professionals vinculats a una xarxa investigadora, de recerca i docent, atractiva de cara al desenvolupament de la carrera professional, sigui des d’on sigui que es desenvolupi».

  • “Percepció de la salut davant la crisi política associada al procés d’independència de Catalunya”

    Objectiu principal: Conèixer la percepció de les persones sobre la repercussió del context polític en la seva salut. Metodologia: Es va realitzar un estudi qualitatiu. Van participar cinc usuaris del Centre d’Atenció Primària Raval Nord a Barcelona que van verbalitzar en consulta malestar físic i emocional relacionat amb el context polític. Es van realitzar entrevistes semiestructurades, preservant el rigor científic mitjançant la triangulació de l’investigador. Resultats principals: Tots els participants van manifestar malestar emocional i físic que van relacionar amb incertesa i desconfiança cap a les institucions polítiques. Van referir diferents tipus d’afrontament; l’evitació va ser el més utilitzat entre altres com la resignació, la socialització o la implicació.

    Conclusió principal: Els participants perceben la seva salut biopsicosocial afectada per la crisi política. Identifiquen el context polític com a principal estressor. La integració en la pràctica professional de la dimensió social i la percepció de salut de la persona ha de ser una realitat, i és essencial per a una cura holística i de qualitat.

    Paraules clau: Determinants socials. Percepció del pacient. Cura holística. Infermeria.

    Introducció

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), es defineix salut com l’estat de ple benestar físic, psíquic i social, i no solament l’absència de malaltia. Si bé estaríem d’acord amb ella la majoria de nosaltres, també és cert que la dimensió social d’aquest model ha anat guanyant significats més profunds per a molts altres, i al seu torn ha cobrat protagonisme en l’anàlisi de les situacions de salut. Entenem que la salut de la població, en la nostra societat, va íntimament lligada a la realitat sociopolític-cultural-econòmica que l’envolta.

    Es concep llavors aquest concepte com la capacitat que tenen les persones de desenvolupar-se en el món, amb una realitat concreta i en un moment històric determinat.

    Així mateix, el Sistema Sanitari s’entén com a part de la política, sentint-se responsable de donar resposta davant les desigualtats socials, considerant-ho com una obligació en el seu compromís professional i ètic amb la salut de les persones i el progrés de la societat.

    En l’entorn social que contextualitza aquest estudi cobra especial importància la dimensió política, la comprensió de la qual obliga a la definició del procés d’independència de Catalunya, conegut popularment com el Procés, que ha de ser entès com una successió de fets que han anat desenvolupant-se des de 2012 fins a l’actualitat amb l’objectiu d’aconseguir l’autodeterminació a Catalunya i independència d’Espanya. Un dels moments clau que emmarca l’estudi és el referèndum d’autodeterminació del dia 1 d’octubre de 2017 (1-O), convocat pel Govern autonòmic de Catalunya al marge de la legalitat estatal i que va tenir lloc en un clima de màxima tensió social. Els esdeveniments van desembocar en la intervenció de l’Estat en les institucions d’autogovern de Catalunya i posteriors mesures legals contra els organitzadors, que han tingut una intensa resposta social.

    La situació política viscuda a Catalunya entre els mesos d’octubre i desembre del 2017 mereix una anàlisi minuciosa en relació amb la repercussió que ha tingut en la salut de les persones. Prèviament a aquestes dates, la ciutat de Barcelona va viure l’experiència traumàtica d’un atemptat en les Rambles. Com a infermeres d’Atenció Primària que tenen dins de la seva àrea geogràfica les Rambles de Barcelona, hem vist com molts dels pacients als quals atenem han sofert el xoc que va suposar viure una situació tan traumàtica. Quan semblava que la ciutat en general, i el barri del Raval en particular, recobraven la seva normalitat gràcies a la ràpida recuperació que el moviment social va imposar, van tornar a viure’s moments de tensió i amenaça durant el desenvolupament del referèndum del dia 1 d’octubre del 2017. Durant les visites dels pacients en les consultes d’infermeria del Centre d’Atenció Primària (CAP), van sorgir referències als fets i a com els estaven afectant.

    Identificar el procés polític que s’estava vivint com un determinant social més que potser estava repercutint en la salut de les persones, va ser un dels motius que ens va impulsar a realitzar la recerca. Medicalitzar símptomes com l’insomni, l’elevació de les xifres de tensió arterial, cefalees, marejos, pors, ansietats, que havien sorgit com a resposta adaptativa a la situació política que s’estava vivint, ens va semblar que era donar solucions individuals a problemes col·lectius. Aquesta resposta la veiem en molts altres problemes de salut que no ho són, tant des d’una perspectiva disease (malaltia biològica), com des d’una perspectiva illnes (dimensió subjectiva que té la persona de la malaltia).

    Conèixer la manera com les persones afronten aquesta i altres situacions de crisis a nivell macro (crisis econòmiques, vulnerabilitat social, etc.) va justificar també el nostre interès per realitzar l’estudi.

    Donar veu als pacients de manera que la infermera pugui integrar dins dels seus cuidats aspectes més qualitatius del seu entorn es fa fonamental a l’hora d’incorporar els factors socioculturals en les cures.

    Conèixer el context en el qual es desenvolupa el procés salut-malaltia, així com la percepció del mateix pacient sobre la seva pròpia vivència és fonamental per a oferir cures integrals i de qualitat.

    Per tot això aquest estudi planteja analitzar la percepció de les persones en relació amb la repercussió de la crisi política viscuda durant el procés d’independència a Catalunya en la seva salut i la seva forma d’afrontament.

    L’article segueix a la Revista Index d’Infermeria. Per llegir-ne més, segueix l’enllaç

  • “La maternitat és, fins a cert punt, egoista: portes a terme una nova vida sense haver-li demanat permís per existir”

    “El llibre neix de la ràbia d’adonar-nos que ens han tingut en una ficció del que és la joventut, la classe mitjana… que són promeses buides per les quals resulta que hem d’estar súper agraïdes, simplement perquè els nostres pares es van deixar la pell per nosaltres, com si això ens tragués el dret a protestar”. Així defineix la periodista Noemí López Trujillo els impulsos que la van portar a publicar el seu llibre ‘El vientre vacío’ (Capitain Swing, 2019), en què relata la seva “crisi personal” de no poder ser mare.

    És la (nova) precarietat, la de la manca d’estabilitat, la de no voler “esclavitzar” les persones que tenim a prop per fer front a la criança la que allunya aquesta generació de dones de ser mares. “No és que no puguem ser mares, és que no podem ser-ho com volem”, resumeix. López Trujillo reivindica en aquesta obra el desig (el de veritat, no el que ve induït pel rol social de dona-reproductora) de ser mare en coherència amb el discurs feminista i la lluita renovada de ‘donar als meus fills el que jo no vaig poder tenir ‘.

    Comences el llibre parlant del precariat, d’aquesta generació que, per primera vegada, viu pitjor que els seus pares i que les dones pateixen en doble instància, impedint alguns desitjos com la maternitat.

    Vull deixar clar que no acabo de comprar la idea que visquem pitjor que els nostres pares. Hi ha algunes circumstàncies que són més desfavorables que les seves, però altres que no. Nosaltres també tenim oportunitats que ells no van tenir, com viatjar o major accés als estudis… qüestions importants per al desenvolupament personal. Però això no deslegitima les nostres queixes: em molesta que no puguem dir que les condicions del sistema no ens facilitin una vida digna i una seguretat pel fet que sempre ve algú que et diu que ‘en altres èpoques es vivia pitjor’ o que ‘hauries d’haver passat una guerra’.

    El llibre és una reflexió en un moment en què entro en crisi personal i laboral i intento fer una lectura més enllà de l’individual. Més enllà del ‘en què he fallat jo?’, no perquè em vagi malament, sinó perquè no em vagi tan bé com em pensava que m’aniria. Perquè no estem en el punt en què ens havíem imaginat que estaríem a aquestes edats. Aquesta lectura em porta a adonar-me que l’escenari que s’ha quedat després de la crisi impedeix que desenvolupem projectes vitals. No només la maternitat, sinó emancipar-nos, viatjar més o estar estable en una projecció de més de tres mesos.

    El llibre neix de l’enuig i la ràbia d’adonar-nos que ens han tingut en una ficció del que és la joventut, la classe mitjana… que són promeses buides per les quals resulta que hem d’estar súper agraïdes, simplement perquè els nostres pares es van deixar la pell per nosaltres, com si això ens tragués el dret a protestar i intentar millorar les coses que queden per fer.

    Alguns dels testimonis que aculls en el llibre parlen de la voluntat de les mares que les seves filles tinguin el que elles no van tenir. Creus que en l’escenari precari que planteges, el compromís d’una maternitat responsable ens fa preguntar-nos, ja no si puc ser mare, sinó si hauria de ser-ho?

    Amb la majoria de dones que apareixen en el llibre hem articulat un discurs feminista amb el que volem ser coherents. Algunes de les dones de la generació que em precedeix, quan m’expliquen les seves maternitats, em diuen que elles tampoc ho van tenir fàcil. Que sí, que elles tenien casa o uns ingressos estables, però que van haver de criar els seus fills a distància o sent mares solteres, amb dificultats. Però després ve el detall important: van ser les seves mares les van criar les seves filles.

    I aquí és on poso l’accent en ser coherent amb el discurs feminista: en la meva maternitat no vull tornar a reproduir el patró en què som nosaltres les que tenim cura, mentre els homes fan invisibles les cures, i fem treballar a les nostres mares. Perquè és una feina, encara que no estigui remunerat ni quantificat en el mercat laboral. No vull que ningú hagi de que cuidar els meus fills, perquè no és la idea feminista de la maternitat que tinc. Em sembla bàsic no esclavitzar ningú, no capitalitzar temps i treballs reproductius perquè ningú em criï el fill. Per això no el tinc. No és que no ens deixin ser mares, és que no ens deixen ser-ho com volem.

    La maternitat responsable passa també per l’escenari que deixarem als nostres fills i filles. La maternitat és, fins a cert punt, egoista: no estàs comptant amb l’altra persona. Duus a terme una existència a la qual no has demanat permís per fer-la existir, a la qual fas ocupar un lloc en el món i tu ets responsable de proveir-lo de les millors condicions. No només perquè, passats els anys jo no em penedeixi de tenir-lo, sinó perquè ell o ella no es penedeixi d’estar en aquest món.

    Un món que cada vegada ens atomitza més fa cada vegada més important la necessitat d’establir vincles i xarxes. La societat no és només precària pel que fa a les qüestions materials.
    És complicat: és difícil establir xarxes amb veïns perquè cada dos per tres t’estàs mudant. Mantenir amistats costa, però és que ni tan sols pots mantenir xarxa familiar: els meus pares viuen lluny quan abans el comú era trobar feina a la teva ciutat i, fent una hipèrbole, tu vivies en el primer i la teva mare en el quart. Però tot i això, encara que em sembla bé establir xarxes, crec que si no tenim una seguretat provinent d’un sistema polític, pot ser un parany. Una organització col·lectiva pot ser una concessió a l’absència de polítiques socials, una renúncia a que l’Estat faci el seu paper.

    Les xarxes enfront de la manca de garanties socials són molt boniques i estan molt bé, però li poden anar bé a l’Estat perquè teixeixes una alternativa als marges que permet que no es facin polítiques. Cal teixir xarxes, i el feminisme va d’això, però sempre que tinguin com a propòsit reclamar els drets als quals volem accedir.

    Des del moment en què la dona reclama un paper en l’econòmic, laboral i polític però la societat s’entesta a reservar-li en exclusivitat paper reproductor i de cures, com fem per jugar a aquests malabars?

    Sento que la responsabilitat torna a caure sobre nosaltres en haver de convèncer. És que no he de convèncer ningú de res. Ser conscient del discurs feminista, formar part d’ell i dur-lo a terme amb el menor nombre de contradiccions possible et porta a renunciar a coses i a ser més exigent amb qui t’envolta. Si arriba un moment en què els homes del teu voltant no són partícips, no es formen el seu propi discurs o no articulen un paper actiu en la lluita, no pots estar empenyent-los. Ens quedem soles, així que és fonamental que tinguin un canvi de mentalitat. El feminisme no és quelcom que hagi d’arribar, és quelcom que ja és aquí i són ells els que s’han d’adaptar.

    I, mentrestant?

    No acabo de compartir el component bèl·lic, però entenc i comparteixo el que es vol dir quan es diu que ‘estem en guerra’. No en diria guerra, però sí batalla. En aquestes situacions és difícil que tot vagi bé, sempre hi haurà alguna cosa irresoluble. Però el feminisme ens permet unir-nos cada vegada més entre nosaltres, mentre que seran ells els que s’acabin quedant sols i al descobert.

    Tu reivindiques el dret a ser mare de la manera en què vols ser-ho. Però, i el dret a no ser-ho? Creus que la societat encara dirigeix les dones als rols clàssics reproductors?

    Quan l’INE diu que la majoria de dones segueixen volent ser mares és com quan et diuen que en els treballs a temps parcial hi ha molta voluntarietat entre les dones, perquè elles no busquen feina a temps complet. Per què? Perquè no ho volen o perquè saben que han de tenir cura i no poden compaginar-s’ho? Que no et plantegis una altra possibilitat més enllà de la maternitat, no vol dir que sigui un desig exprés.

    La dissidència de les dones que no volen ser mares i estan constantment sent qüestionades és fonamental per no romantizar la maternitat. Ser mare és complicat i et penalitza en molts sentits: la teva identitat estarà lligada eternament a ser dona i mare, mentre que la d’un home no. Però, d’altra banda, tot i la injustícia, hi ha casos en què el desig no s’extingeix. Per això hem de construir aquests discursos i garanties, sense paraules buides, perquè volem que arribi un moment en què la maternitat sigui realment una opció. Tant si no vols tenir fills mai, com si vols avortar avui i parir demà, com si et vols congelar els òvuls o vols tenir cinc fills, amb parella o sense, ha d’haver un discurs per a tu. No només per a les que volen ser mares i per a les que no, aquesta dicotomia ja se’ns queda curta. I qualsevol dissidència en aquest sentit és molt positiva.

  • Ens juguem el futur a la ruleta russa?

    La ruleta russa era un tema recurrent a pel·lícules i novel·les. Era impactant llegir com algunes persones es jugaven la vida: un joc ben bèstia. Una ruleta menys bèstia es juga avui als casinos… no es juguen la vida però potser sí el futur immediat. I la ruleta amb el casino sencer ha arribat a casa, ha arribat ben a prop, a un clic del mòbil o la tauleta.

    Fa uns mesos que s’ha posat damunt la taula l’augment exponencial dels jocs d’atzar. Amb les tecnologies digitals pots jugar des del mòbil com si estiguessis en un casino. Pots guanyar i perdre diners sense bellugar-te de la cadira o del llit. Pots ser depenent dels jocs sense sortir de casa.

    El tema dels jocs d’atzar i de les loteries fa molts anys que dura. Tots els governs utilitzen les loteries per recaptar diners d’una manera un xic amagada. Els beneficis de la loteria van a parar, suposadament, a despeses socials. Aniria bé, però, saber com es reparteixen, conèixer quina despesa social se n’ha beneficiat.

    Les loteries serveixen per donar una petita esperança de millorar la situació de manera miraculosa. Sense esforç, esperant que la sort, la divinitat, l’atzar sigui favorable. Se’n fa tota una litúrgia. La loteria de Nadal és un element més de les festes nadalenques. Al mateix nivell que els regals, els sopars, les trobades familiars… han aconseguit que formi part del paisatge nadalenc.

    Força persones, grans i joves, viuen immerses en els jocs d’atzar (diverses loteries, diàries o setmanals, travesses, apostes…) Ens hem acostumat a viure enmig de tot això; les tómboles de les festes majors i populars dels barris; els sorteigs per recollir diners per un viatge escolar; per anar de colònies…Ho vivim com un element que apaivaga una mica les angoixes de la crisi. Potser per això la despesa en loteries augmenta quan les situacions econòmiques de les famílies són baixes, encara que sembli una paradoxa.

    Diria que amb el joc en línia hem traspassat una altra línia vermella. Ja no cal sortir de casa, no cal comprar números, és més fàcil que les màquines escurabutxaques que fins no fa gaire estaven molt de moda (i encara continuen). La propaganda és repetitiva als mitjans i a les xarxes. És molt greu que uns personatges amb certa fama la utilitzin per animar a participar dels jocs. S’està intentant normalitzar quelcom que és anormal, que no afavoreix la convivència ni la relació, que està en contra de la col·laboració i l’ajut entre amics i veïns.

    El joc en sí i el joc en línia en particular són especialment greus. S’està fent molt mal a adolescents. Per què el joc?

    Podem pensar que és una manera de desmotivar a la gent jove ara que es desperta, per exemple, la lluita contra el canvi climàtic. A les classes dominants interessa que la gent jove es distregui. En altres contextos i moments ho va ser la droga, que es va repartir massivament per frenar lluites juvenils. Cal aconseguir que hom oblidi la catàstrofe climàtica al Mar menor, a Múrcia; o el que passa a les lluites a l’Equador i  a Xile; les matances de kurds a Síria i Turquia; les refugiades ofegades al mar; els desnonaments diaris a casa nostra, a tocar dels nostres habitatges; els plàstics que omplen els mars i arriben al nostre organisme a través d’allò que mengem… tot jugant online dins de casa no pensarem en res d’això.

    El joc va en contra de l’autonomia personal, en contra de fomentar les capacitats que tenim i a favor de ser competitius… Va a favor de la insolidaritat. Tot allò que intentem inculcar des de les escoles són valors que poden quedar ofegats pel joc.

    A la vida diària i familiar augmentaran les malalties, les situacions d’ansietat, les angoixes… els suïcidis. Potser mereix un comentari explícit. Hem dit que amb el joc no ens juguem la vida però diria que no és del tot cert. El suïcidi és avui la primera causa de mort entre la joventut. Angoixes insuperables, falta d’estimació, d’autoestima, de perspectives de futur… poden animar a suïcidar-se. Quants d’aquests símptomes s’acosten als símptomes del jugador enganxat!

    Fins ara s’evitava parlar del suïcidi perquè es creia erròniament que parlant-ne augmentava el risc. Això mateix es deia quan vam començar a parlar de drogues als centres escolars. La millor manera de prevenir qualsevol risc és parlar-ne obertament amb cura i tranquil·litat. La millor manera de prevenir els riscos associats al joc és parlar-ne. Ho fem als centres escolars? Ho tenim  en compte? Som conscients de la nova situació perillosa que viu el nostre alumnat?

    Importen molt els interessos crematístics de  les empreses, els interessos per guanyar més i més i, alhora (no pas menys important), distreure les persones per evitar que visquin la realitat i lluitin per canviar-la. Distreure-les perquè pensin en solucions màgiques i que depenen d’altri, que depenen de paràmetres no controlables… Una distracció que ajuda a fer una societat mesella, que accepta acríticament tot allò que se li diu. Les persones que estan enganxades al joc es desresponsabilitzen: guanyen o perden sense sentir-se’n responsables, serà fàcil extrapolar aquest sentiment a la resta de les actuacions de la seva vida. Serà fàcil que facin cas de les propagandes, de les indicacions dels grans controladors actuals de la nostra vida. Google, Facebook… ens estan dient o aconsellant el que ens cal fer, què menjar, què comprar, com passar el temps lliure… el joc apareix enmig com un element de gran importància dins el model que ens volen imposar i sembla que a poc a poc ho estan aconseguint. Podríem dir que el joc, les apostes, s’estan, mica en mica, convertint en una de les addiccions greus del segle XXI.

    Com sempre, mestres, ensenyants, educadores… hem de remar a contracorrent, hem de vetllar perquè el joc no sigui vist com una alternativa, no donem peu a buscar èxits o solucions que no siguin racionals, que no parteixin de quelcom pensat, de quelcom valorat. Hem d’acompanyar els adolescents, potser als infants encara no els afecta tant, que pateixen per culpa de l’afició al joc; tal com acompanyem els que estan enganxats per les drogues.

    Com hem dit, hi ha centres escolars i d’esplai que organitzen rifes o tómboles per guanyar diners per a una sortida, per anar de colònies… ens assemblem als governs que organitzen loteries per recollir diners i aplicar-los, suposadament, a necessitats socials de la població. I aquest és el camí fàcil: seria bo exigir a les administracions que donessin els recursos adequats que fessin innecessari recórrer a solucions inadequades

    Pensem-ho! El joc és insolidari, jo guanyo, els altres perden. No és crític: accepta els fets de l’atzar. No ens deixa ser persones autònomes: depenem de circumstàncies que escapen al nostre control.

    Educadors i educadores, hem de procurar un creixement d’infants i adolescents com persones autònomes, crítiques i solidàries. Hem de ser conscients que tant el problema com la solució no és individual: el problema i la solució afecten tothom.

    Perquè educació i formació són imprescindibles però no tenen prou força. Mentre el sistema econòmic que ens domina no proporcioni un futur real i digne, la nostra actuació serà insuficient. La consciència cívica ens ha d’impel·lir a lluitar per uns canvis socials, laborals i econòmics que permetin a tothom viure amb dignitat, com persones; que ens permetin pensar amb il·lusió amb un futur amb possibilitats reals per a nosaltres i per als nostres descendents.

    Si entre tots i totes, sense voler, permetem que el joc es vagi fent present a les vides de les joves i adolescents, entre tots i totes hem de buscar les alternatives, educant com a col·lectiu i ajudant que hi hagi un futur real i digne per als que estan creixent i no el veuen, potser perquè malauradament no el tenen.

  • Sanitaris per la República: «El nostre gran desig seria desaparèixer, però mentre vosaltres persistiu, nosaltres estarem al darrere»

    Màrius Serra es va adonar que calien sanitaris al carrer per guarir aquelles persones que són ferides a les càrregues i així va néixer Sanitaris per la República. El primer dispositiu va ser el 29 de setembre de 2018, en el marc de la manifestació organitzada per Arran com a resposta a l’homenatge als cossos policials que va organitzar Jusapol.
    Des d’aleshores el col·lectiu ha anat creixent fins el punt que avui en dia compten amb dispositius a Tarragona, Lleida, Girona, Catalunya central i Barcelona.

    La generació 14O acampa des de dimecres 30 a la plaça Universitat de Barcelona i des d’aleshores han omplert de continguts el dia a dia al carrer. Una de les xerrades que s’ha celebrat ha estat donada per Sanitaris per la República amb la presència de Sira Esclasans, fotoperiodista freelance i una de les agredides de premsa d’aquests dies de mobilitzacions.

    Sanitaris va explicar el funcionament del grup. Organitzen equips on intentem que hi hagi 4 persones o més: un comunicador, qui disposa de walkie talkie i fa els informes de les persones ateses on hi consta el nom, les inicials dels cognoms, l’edat, el sexe, quin tipus d’atenció se li ha fet i si l’hem derivat o no al SEM (Servei d’Emergències Mèdiques). Després tindrien un auxiliar, un TES (Tècnic en Emergències Sanitàries) o un socorrista i un infermer o un metge.

    Fins ara, expliquen , tenien pocs metges però ara ja són suficients. Això ha passat perquè fins ara eren uns 200 sanitaris i en les últimes setmanes han rebut 500 sol·licituds. Una de les principals tasques actuals és administrativa, de triatge i formació. De la mateixa manera que han pujat els voluntaris, també han pujat els ingressos. Un Tot Suma que feia que arrossegaven per comprar Desfibril·ladors externs automàtics (DEA) ha superat les expectatives en pocs dies: «cardioprotegirem Catalunya amb uns 10 DEA».

    Sanitaris també està començant a treballar la idea d’incorporar psicòlegs en els dispositius tot i que fins ara ho estan fent els mateixos sanitaris, ja que un dels suports que es dóna més enllà de la cura de la ferida és l’acompanyament emocional.

    A més, com expliquen l’Oriol i el Joan, els dos sanitaris presents durant la xerrada, des de Sanitaris també estan en contacte amb Psicòlegs de l’ANC on tenen una cobertura de psicòlegs important. «Costa digerir les situacions viscudes, són nivells d’intensitat molt alts, perllongats en el temps… la intensitat no ve del pacient perquè el 90% de les atencions són traumes sinó del nerviosisme de l’ambient volàtil i incontrolable. De dimarts a divendres cada dia m’atrinxerava cada dia a un hotel o un bar fins que poguéssim sortir. Hem passat per psicòlegs, hi passem i hi passarem», explica en Joan.

    A Sanitaris per la República, vocació i dignitat van de la mà

    Sanitaris per la República es mou amb un peto groc amb el logo i un casc antimpactes d’escalada. Últimament han hagut d’afegir les ulleres pel foam i pilotes de goma, els gasos però també, com expliquen, per si llencen pedres o ampolles de vidre que a vegades reboten, ja que com es troben a prop de la zona de càrrega els hi pot arribar a impactar alguna peça.

    Treballar en aquestes circumstàncies és complicat perquè es tracta d’»un entorn que no tens controlat, totalment volàtil, on hi ha massa factors que no et permeten treballar amb seguretat». «Te n’adones que ets molt fràgil. Per quantitat de càrregues, per la brutalitat policial…  la capa de gas lacrimogen que hi havia a la porta d’entrada d’on estàvem atrinxerats va ser el pitjor de divendres».

    Per suportar situacions com aquesta, en múltiples manifestacions els sanitaris són aplaudits però ells no es consideren herois. «El nostre gran desig seria desaparèixer, que això duri el menys temps possible, però mentre duri seguirem persistint. Si vosaltres persistiu, nosaltres estarem al darrere evidentment».

    L’Oriol i el Joan de Sanitaris per la República i Sira Esclasans en la xerrada a l’acampada de plaça Universitat / Carla Benito

    Tot i la tensió que els envolta, ells es mouen pel codi deontòlogic de la medicina que és atendre a pacients no a persones. Com expliquen a l’acampada, no preguntaran de quin bàndol és, ni què ha fet, ni quina bandera porta la persona que necessita atenció. «Hem atès a persones de VOX, Ciutadans, Policies Nacionals, Mossos… ens guiem pel codi que diu no prejutjar, no preguntar i neutralitat», detallen. I és aquesta neutralitat la que afirmen que més els està salvant. «Jo he estat encanyonat per forces policials, amenaçats amb porres, tinc companys que han patit situacions més tenses que les meves. Ser neutrals ens està salvant perquè ens arribem a exposar massa i tot», segueixen.

    De la mateixa manera que requereixen assistència psicològica, entre els sanitaris també hi ha moments de flaquesa. «Quan arribo a casa i veig les imatges em pregunto que per què em foto en aquest merder. Però si ells hi són, si ells se la juguen, nosaltres també ho hem de fer. Un dia algú va dir que sols el poble salva el poble. Si uns sou al davant i els que us podem ajudar no hi som també crec que és fallar un moment històric que s’està vivint i fallar al codi deontològic que tenim», van concloure sanitaris dirigint-se als centenars d’estudiants acampats a plaça Universitat.

    Fotoperiodistes es comunicaran amb sanitaris en conèixer les zones de càrregues

    Sira Esclasans es trobava entre els manifestants i la línia policial el dia 16 davant la conselleria d’Interior . En un moment de moviment d’una furgona, els manifestants es van aproximar més a la línia policial i va notar un impacte molt fort a la cama esquerra. Un company va agafar el projectil de foam que li havia impactat. Esclasans va sortir de la zona de risc i caminant va trobar els Sanitaris per la República. A l’endemà a més va apropar-se a un hospital. Tot i que com ella diu no va ser res massa greu, ha hagut d’estar dues setmanes de baixa i movent-se amb crosses.

    Esclasans denuncia que com a fotoperiodistes assumeixen que corren un risc en el moment que es troben en zona de risc i per això porten proteccions com ara casc, ulleres, mascara de gas… també assumeixen que si si estan situats a prop de la policia els hi pugui rebotar alguna ampolla o si estan amb els manifestants poder rebre algun cop de porra. Però el què han vist aquestes setmanes, segueix Esclasans, ha estat un gran nombre de periodistes ferits: «Ho han estat expressament. Si la policia veu que ets periodista perquè ho fas visible, fins i tot li crides, i la seva resposta es ‘me da igual’… si veiem que això es repeteix sistemàticament de cara la premsa, podem pensar que se’ns ha atacat perquè deixéssim de fer la nostra feina». Si és a propòsit o si hi ha una estratègia darrera d’això ningú ho pot afirmar però el que sí mostra és que des del 14 d’octubre els periodistes ferits pugen a 71 persones.  Esclasans també va ressaltar dues detencions com ara la del fotoperiodista de El País.

    Grups de suport per fer front de manera conjunta a aquest atac contra la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació s’estan creant. A banda, fotoperiodistes i Sanitaris s’han coordinat a través d’un grup de telegram perquè com els fotògrafs acostumen a estar a primera línia de càrrega són els primers en veure les agressions i els ferits. «Creiem que era interessant tenir l’eina per parlar amb Sanitaris, donar un suport i que els facilités arribar més ràpid als ferits que ells no veuen».

    Ulleres, casc, màscara de gas… protegir-se per vèncer

    En el torn de preguntes, a banda de mostrar interès pel funcionament de Sanitaris, els principals dubtes entre els acampats van cursar sobre què és més segur per protegir-se.

    Sobre la diferència entre bales de foam i pilotes de goma, els sanitaris van comentar que es tracta de les dimensions de l’arma que s’utilitza, la intensitat i el rebot. El foam dirigeix l’impacte i el rebot de  la pilota de goma és incontrolable: «s’han vist rebots de tercer i quart impacte i per tant la pilota de goma té més trajectòria però és el foam qui actua a una distància més curta i guanya en intensitat».

    Pel què fa a les ulleres de protecció la resposta va ser clara: no estan fetes per rebre impactes de pilotes de goma ni de foam però millor portar-les que no fer-ho, encara que res garanteix la protecció de l’ull. En el cas de les viseres del casc de moto, si bé van reconèixer que són més fràgils, sanitaris van opinar que probablement saltaria la visera.

    I pel gas? Almax i aigua, una solució casolana i econòmica que inhibeix bastant la picor de les partícules del gas lacrimogen.

  • En què consisteix, per a qui és i com es demana: guia per a saber què és la PrEP (més enllà que prevé el VIH)

    Sanitat inclourà en la prestació farmacèutica del Sistema Nacional de Salut (SNS) la PrEP, una pastilla que prevé la infecció per VIH i que es calcula que beneficiarà a unes 17.000 persones a partir del pròxim 1 de novembre. Es tracta d’una mesura que les organitzacions que treballen en matèria de prevenció i salut sexual porten reclamant a les autoritats sanitàries durant els últims tres anys però que, encara que important, és només un pas més en la implementació d’aquest fàrmac en el sistema sanitari.

    De fet, el ministeri treballa amb les Comunitats Autònomes perquè aquestes adaptin les directrius a les seves pròpies particularitats, encara que ja existeix la base perquè els ciutadans que compleixin una sèrie de requisits puguin accedir a aquest tractament a partir de l’1 de novembre. Els experts incideixen també en què la pastilla ha d’anar acompanyada d’altres intervencions en matèria de salut sexual. Aquestes són les claus per a saber de què parlem quan nomenem la PrEP més enllà que prevé el VIH:

    Què és

    La pastilla de profilaxi preexposició o PrEP és un tractament que evita la infecció per VIH entre persones que mantenen relacions sexuals sense preservatiu. Es tracta d’una combinació de tenofovir amb emtricitabina, aprovada a Espanya des de 2016, però que ha trigat sis anys a introduir-se en l’SNS, malgrat que ja a principis de 2018 es va aprovar un document de consens en el marc del Pla Nacional sobre la Sida. Altres països de l’entorn, com Regne Unit, França o Portugal ho inclouen des de fa temps.

    «Més que donar a la gent pastilles perquè faci el que li doni la gana, consisteix en un programa on els usuaris en risc de contagi de VIH hauran de seguir uns controls mèdics per a controlar la toxicitat –estem donant medicació a persones sanes– i detectar de manera precoç altres infeccions de transmissió sexual (ETS)», explica l’infectoleg de l’Hospital Ramón y Cajal de Madrid i portaveu de la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica (SEIMC) José Pérez Molina.

    Per a qui

    El ministeri és clar en els requisits que han de complir els usuaris que vulguin accedir a la pastilla. Han de ser «homes que tenen sexe amb homes -HSH, el terme que s’utilitza en ciència per a referir-se a aquesta població- i persones transsexuals majors de 18 anys que compleixin dos dels següents criteris» durant l’últim any –algunes són impossibles de comprovar pel personal sanitari–: haver tingut més de 10 parelles sexuals diferents, haver practicat sexe anal sense condó, haver requerit la profilaxi post-exposició (una pastilla que es pren en les hores posteriors a mantenir una relació sexual de risc per a evitar el contagi) o haver tingut almenys una ETS bacteriana. També, per a treballadores del sexe que no utilitzin preservatiu habitualment.

    Per què només per a aquests grups

    Els qui compleixen aquests requisits són «la població més vulnerable al VIH i les dades epidemiològiques ho diuen», indica el president de la Coordinadora Estatal de VIH i SIDA (CESIDA), Ramón Espacio. Segons les últimes dades del ministeri, el 54,3% dels 3.381 nous diagnòstics de VIH de 2017 corresponien a homes que tenen sexe amb homes, una dada que, en part, pot estar inflat per un híper-registre. «El benefici es dóna en poblacions que té un risc del 2 i el 3% de persones a l’any. Aquí la PrEP és cost-efectiva», justifica Pérez Molina.

    «No creiem, sincerament, que excepte casos excepcionals hi hagués una demanda real per un altre grup», assenyala Espai, que matisa, no obstant això, que «en la mesura que hi hagi altres evidències, es podran modificar i anar avaluant [els requisits]». «No és qüestió d’estigmatitzar a cap grup, sinó de donar-lo on existeix necessitat i evitant que, d’alguna manera, gent que per por o que no està en una situació de risc entri en una estratègia medicalitzada», explica. En qualsevol cas, Pérez Molina assenyala que «la majoria de la gent, pel fet que la PrEP estigui disponible no farà un canvi dràstic en els seus costums».

    Acompanyada d’altres actuacions

    Des del ministeri consideren «indispensable utilitzar totes les estratègies preventives enfront del VIH avalades científicament». Així, defineixen la PrEP com «una mesura addicional» a la promoció de l’ús del preservatiu i el diagnòstic i tractament precoç de la infecció per VIH. «És una estratègia que va acompanyada d’altres intervencions, d’acompanyament, de detecció de consum problemàtic de drogues en l’àmbit sexual, de counseling –en espanyol, assessorament, acompanyament–», afegeix el president de CESIDA.

    Què ocorre amb altres ETS

    La PrEP evita el contagi de VIH però no d’altres malalties de transmissió sexual. Amb tot, la seva inclusió en el sistema sanitari pot tenir un efecte positiu en la resta. En principi, està previst que la PrEP es dispensi a la població que compleixi els requisits i que ho demani cada tres mesos, prèvia anàlisi. I és en aquestes anàlisis on està el quid de la qüestió. «Amb els programes de PrEP es veu que augmenten les ETS, però aquestes persones ja tenien relacions sense preservatiu, només que ara es diagnosticaran abans i millor», explica Pérez Molina, que defensa que «molts pacients no haurien anat a controlar-se perquè estaven asimptomàtics –tenien la malaltia però no els símptomes–. Estem diagnosticant abans patologies que haguessin passat desapercebudes».

    Quin preu té

    El tractament no tindrà un cost directe per a la població de risc que accedeixi a ell. Per al sistema públic la inversió serà, segons indica el portaveu de SEIMC, d’uns 300 euros a l’any per usuari, mentre el tractament del VIH ronda els 7.000. «Amb un pacient que evitis que s’infecti, estàs pagant 23 PrEPs», exemplifica. Amb una excepció: el PrEP és opcional i es pot deixar en qualsevol moment i el tractament per al VIH és per a tota la vida. Fonts consultades assenyalen que el ministeri ha fet «una bona negociació» en aquest cas.

    Un estudi realitzat pel Centre Sanitari Sandoval i diversos hospitals madrilenys entre 2014 i 2016 ja mostrava que la PrEP hauria evitat el 75% d’infeccions entre gais i trans. Extrapolant aquest percentatge a les dades de l’últim any, s’haurien infectat 1377 persones menys. «És una mesura que, al marge de ser bona per a les persones, estalvia diners», incideix Pérez Molina.

    Com es demana

    «La seva dispensació es produirà pels serveis de farmàcia hospitalària o en centres assistencials autoritzats», indiquen Sanitat, que no ofereix molta més informació. «El metge de capçalera derivarà a l’usuari a un internista o a un especialista en malalties infeccioses, però això serà molt eventual», assenyala el president de CESIDA. Ho serà perquè tot «dependrà de com ho articuli cada comunitat autònoma; hi haurà algunes on hi hagi molt poques persones demandants perquè el VIH és una epidèmia molt urbana, de grans centres urbans, i unes altres on el sol·licitin molt poques», indica.

    «El ministeri està treballant amb els actors implicats i les comunitats autònomes a dissenyar i facilitar els circuits d’implementació i dispensació», afegeix Espacio. En qualsevol cas, la seva dispensació estarà sempre subjecta als requisits establerts per sanitat i als controls pertinents.

    És la primera vegada que arriba a Espanya?

    No. Des de 2016, la «truvada» –la PrEP és el genèric– té el vistiplau de l’agència europea del medicament com a tractament preventiu i a Espanya es dispensa en hospitals privats. Al seu torn, el ministeri va dur a terme un estudi d’implementació amb unes 400 persones a Barcelona, Bilbao i València i existeix un assaig clínic per a comprovar l’eficàcia d’un nou fàrmac. «Després estava la via informal, que era comprar-la per internet a altres països –entre 30 i 50 euros al mes– i anar a centres d’ETS a fer-se els controls», apunta Espacio. «Això sí que té més riscos», assenyala Pérez Molina, «perquè aquestes persones no estan integrades en un programa de control de toxicitat i ETS».

    Per què ara

    La directora de la Secretaria del Pla Nacional sobre la Sida, Julia del Amo, va anunciar fa un parell de setmanes que la Comissió Interministerial de Preus del Ministeri de Sanitat havia acordat el finançament de la PrEP, l’últim pas abans de posar una data, que finalment serà el primer de novembre. «Aquest acord ha d’estar per sobre de qualsevol valoració política. És una mesura de salut pública i hi ha sobrada evidència científica que prevé l’adquisició del VIH», va destacar Del Amo.

    Abans, el tema havia hagut d’abordar-se en la Comissió de Salut Pública del Consell Interterritorial del SNS, amb qui el departament que dirigeix María Luisa Carcedo continua treballant al costat de la societat civil, representada pel Consell Assessor d’ONGs.

    «Ha costat», reconeixen des de CESIDA. «Primer, perquè creiem que es va començar l’estudi d’implementació i es volia esperar a tenir resultats i que estigués acabat. I, segon, perquè amb l’anterior Gobierno no hi havia molt d’interès per això. Des de fa un any el ministeri si ha treballat molt durament per a aconseguir-lo. Calia buscar el consens amb les comunitats autònomes, perquè sense elles no anava a funcionar, ja que són les responsables d’implementar-lo», desenvolupa Espai. Finalment, «els terminis han estat bastant acceptables». Encara que sigui tres anys després.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Un servei de salut integral: alguns camins estratègics per arribar-hi

    Són molts els informes i documents que parlen de la necessitat d’introduir canvis conceptuals, d’orientació estratègica, del finançament, de la destinació dels recursos i de les actuacions prioritàries del nostre sistema sanitari però són molt pocs els que se n’ocupen de descriure els camins que ens han de portar des de la situació actual a la qual es pretén arribar. Els “macrosistemes” de serveis com el sanitari generen en el seu funcionament una inèrcia enorme creixent en el temps, inèrcia que dificulta la introducció d’innovacions i canvis que propicia que polítics, planificadors i gestors assumeixin totalment o parcial la perpetuació dels seus fonaments actuals i es limitin en la gran majoria dels casos a introduir en el sistema canvis menors que, en poc temps, són absorbits i diluïts.

    En un article anterior del grup de Debat sobre Polítiques de Millora del Servei Públic de Salut ja s’han especificat els canvis conceptuals, estratègics i de valors que es proposen per al nostre sistema sanitari. Pertoca ara apuntar alguns dels camins transformadors que cal recórrer per assolir els objectius d’innovació apuntats prèviament i que s’han de caracteritzar per la seva viabilitat política i de disponibilitat de recursos així com per generar dinàmiques de canvi progressiu que siguin compatibles amb el funcionament quotidià del sistema. Sembla obvi recordar que en el marc d’un article periodístic és impossible detallar amb precisió les mesures concretes, tasca que abordarem a l’informe final del Grup de Debat que veurà la llum en el mes de gener de 2020.

    Abans d’iniciar el camí del canvi cal analitzar si existeix una voluntat política real dels governs, tant en sanitat com en altres sectors de les polítiques públiques implicades directament en l’evolució dels determinants de salut, benestar social i qualitat de vida. Fins avui aquesta voluntat política ha estat molt dèbil o inexistent i, com dèiem abans, centrada en propostes de canvis superficials, gairebé cosmètics, del sistema.

    Sembla un lloc comú però cal continuar insistint que la primera traducció estratègica i operativa de la voluntat política radica en modificacions pressupostàries que facin viables els canvis que es proposen. Abans de parlar de percentatges i xifres concretes és necessari definir el tipus i profunditat dels canvis. Avui el que cal és indicar que el repartiment dels recursos totals del sistema és víctima d’importants desequilibris que deixen en clara inferioritat a sectors com l’atenció primària i comunitària, la salut pública i els serveis socials que estan absorbint una proporció creixent de les demandes de la societat en relació al benestar i la qualitat de vida de societats desenvolupades com la nostra.

    Un cop assignats els recursos sembla imprescindible que la seva gestió macro, meso i micro estigui a càrrec de professionals qualificats i independents del poder polític i aliens a possibles pràctiques corruptes, massa freqüents en el nostre context, i compromesos amb la transparència de les seves actuacions.

    Perquè el sistema estigui realment centrat en les persones és necessari comptar amb la implicació real de la ciutadania en totes les fases del canvi, des del disseny de les actuacions a la seva implementació i avaluació. Potenciar aquest aspecte precisa incrementar la consciència i capacitat reivindicativa i d’anàlisi de les institucions ciutadanes en relació a les decisions governamentals que afecten al benestar i qualitat de vida personal i comunitari.

    Aquests condicionants previs s’han d’acompanyar de nous mecanismes d’assignació dels recursos del sistema basats essencialment en una capitació territorial que tingui en compte les necessitats poblacionals i dels serveis, centres i equips radicats, que consideri també els projectes que s’hagin de posar en marxa i que no estigui, com fins ara, hipotecat gairebé de forma absoluta pel pressupost històric. En aquest àmbit sembla imprescindible aprofundir en la descentralització i en el binomi autonomia-responsabilitat en tots els aspectes de la planificació operativa i gestió del serveis, centres i equips.

    La consideració de la salut com un element nuclear, però no l’únic, del benestar i qualitat de vida implica la necessitat de dissenyar polítiques intersectorials que abordin tots els seus components. Cal passar de la “salut en totes les polítiques” a una política de benestar i qualitat de vida en que la salut sigui valorada en la seva justa mida; com un instrument central però no com un objectiu finalista i aïllat.

    Els professionals són el principal actiu del sistema. Dissenyar polítiques de recursos humans i laborals que incrementin la seva motivació i qualitat de vida personal i professional és un element nuclear per assolir els canvis descrits en un marc d’optimització de la qualitat i seguretat de l’atenció prestada a la ciutadania. La situació actual, marcada per les retallades derivades de la crisi iniciada l’any 2008, és molt desfavorable en aquest àmbit i precisa de modificacions prioritàries i urgents.

    Els camins per avançar en els canvis no es poden iniciar sense modificar el marc legislatiu que dóna suport al nostre sistema sanitari començant per la mateixa Llei General de Sanitat de 1986 i, en el cas de Catalunya, de la LLOSC.

    La fase de transició entre la situació actual del sistema i la proposada no serà fàcil ni ràpida i cal dissenyar-la amb prudència, sense renunciar a la fermesa dels plantejaments innovadors. Malauradament, en el context governamental de l’estat i català, no es visualitzen en aquest moment ni els lideratges ni les voluntats i capacitats necessàries per posar en marxa un procés de tanta envergadura. No podem resignar-nos a esperar temps millors i, per tant, hem de engegar sense dilació les accions polítiques generals i sectorials que calguin.

     

    Membres del Grup de Debat

    Amando Martin Zurro, Albert Cañis, Carlos A. Gonzalez, Carme Borrell, Carmen Catalan, Carme Valls, Cesca Zapater, Emili Ferrer, Jordi Colomer, Joan Benach, Joan Gene, Josep Martí, Josep Soler, J.R. Villalbí, Lluis Rajmil, Maria José Fernandez de Sanmamed, Montse Montaña, Maribel Pasarin, Olga Fernandez, Sara Jaurrieta, Vicente Ortun, Xavier Castells, Xose Lopez de Vega .

    Podeu consultar el document complet aquí 

  • D’escanyar… a no tenir límits

    Després de llegir l’article de la Consellera Alba Vergés al Diari de la Sanitat «Sense límits al futur de la primària», hom té la sensació d’estar al davant d’una situació de dissonància cognitiva. Per un costat, veiem com s’escanya l’atenció primària tant com es pot, i per l’altra, la consellera ens diu que no hi ha límits per al seu futur.

    En primer lloc toca celebrar l’anunci d’Alba Vergés de crear, per primera vegada en tota la història del sistema sanitari català, la Direcció estratègica d’atenció primària en el si del Departament de Salut. Direcció estratègica sona bé, sona important, però no oblidem que des de fa uns anys ja tenim una Estratègia Nacional d’Atenció Primària de la qual no n’hem obtingut encara cap fruit. Serà la nova direcció una estructura més sense capacitat operativa i que actuarà de cara la galeria? Desitgem de tot cor que no sigui així.

    Dia rere dia la realitat desmenteix moltes de les afirmacions de la consellera. Per exemple, en l’últim any i mig no s’han recuperat les condicions laborals perdudes durant la crisi ni el nombre de professionals. Ni s’han recuperat del tot els endarreriments de pagues extres i per objectius pendents, ni els sous, ni la precarietat laboral. No només això, sinó que, a títol d’exemple, segons la memòria del 2018 de l’Institut Català de la Salut (empresa del tot pública i responsable de l’atenció primària del 75% de la població catalana), el diferencial de treballadors entre els anys 2010 i 2018 a la primària és de 1381 treballadors menys, en tant que per als hospitals el diferencial és de 2336 treballadors més.

    En el seu article, la consellera ens parla d’un futur sense límits per a la primària, que per algú aliè al sistema pot semblar creïble, però que per als de dins no ens sembla ni creïble ni verídic. Més que un futur sense límits, ens agradaria molt més que ens parlés d’un compromís d’augment pressupostari per a l’any 2020. Passar de l’actual 14% de la despesa en salut al 25% recomanat, això sí que seria fantàstic! L’escrit va d’un lloc comú a l’altre, sense entrar en el moll de l’os. De debò creu que destinar 30 milions en 3 anys per millorar els equipaments dels CAPS, farà possible que puguin resoldre la major part de necessitats de la nostra població? De debò creu que els ecògrafs resoldran més diagnòstics, quan als hospitals es repeteixen la majoria de proves d’imatge que fan els metges de família perquè no se’n fien? Posar tant d’accent en els aparells en comptes de en la veritable alta tecnologia de l’atenció primària: el vincle, la confiança, la relació longitudinal, l’escolta, l’empatia… és continuar sense entendre on rau la seva veritable fortalesa.

    Podem estar totalment d’acord amb que els centres sociosanitaris acceptin ingressos indicats per les metgesses i les infermeres de capçalera, sempre hauria d’haver estat així. Però la relació amb els altres nivells és molt més que això. El que cal és donar capacitat de decisió a les professionals referents del pacient sobre el seu recorregut pel sistema; no activar recursos sense el seu coneixement i comptar amb elles per a la priorització de les activitats del nivell secundari. Sap la consellera que un malalt pot rebre a casa seva la visita d’un equip «de suport» sense que el seu metge de capçalera n’estigui assabentat? Sap la consellera que alguns pacients són derivats a serveis pal·liatius «de suport» des de les urgències o les consultes externes hospitalàries sense el coneixement del seu metge de capçalera?

    Efectivament, el 80% dels factors que determinen la salut no depenen del sistema sanitari, per això s’han d’abordar des de polítiques intersectorials de salut, per això cal afinar molt bé en l’efectivitat i la no maleficència del sistema sanitari. Per això, la intervenció comunitària des de la sanitat té efectes molt limitats i no es pot apostar a aquesta carta per salvar l’atenció primària, tal com a vegades es dona a entendre i apunten els documents de l’ENAPISC.

    Cal dir que l’atenció primària sempre ha atès la cronicitat, la més simple i la més complexa, i ho fa no per treure pressió a d’altres nivells assistencials sinó perquè està demostrat que aquesta atenció propera, en el context, de confiança, allarga la vida i millora la qualitat de vida. Potenciar el rol de tots els professionals, vol dir potenciar la relació longitudinal professional-pacient sobre la que se sustenten els bons resultats en salut i en taxes de mortalitat. Vol dir potenciar el rol infermer de les cures dirigides a millorar el benestar de les persones, en comptes del treball basat en protocols i registres i en la fragmentació de l’atenció que s’està impulsant. Vol dir que tot ciutadà tingui els seus referents per a tot tipus de necessitats, en comptes d’implantar models de substitució a través de figures com els equips per atenció domiciliària, les infermeres «de portes» i tants altres invents (els ESIC, els equips geriàtrics, la hospitalització domiciliària…) sorgits dels mateixos planificadors i gestors sanitaris i que pocs s’ocupen d’aturar. De fet, el que hem vist els últims anys és un buidatge d’atribucions, una sobrecàrrega burocràtica i un menyspreu per part de molts directius del sistema i d’alguns companys de l’atenció secundària.

    Millorar l’atenció primària passa per entendre el nucli de la seva naturalesa: el treball assistencial basat en les habilitats diagnòstiques i terapèutiques per a malalties d’alta prevalença, la capacitat de gestionar la incertesa, la visió global de les persones i les poblacions, la relació de confiança que estableix amb elles i el vincle terapèutic que cap altre agent del sistema pot desenvolupar de la mateixa manera. Cal mirar l’atenció primària des de les seves funcions i capacitats, el seu valor per a les persones i les comunitats, no en relació al servei que fa a altres parts del sistema.

    Finalment, una qüestió que hauria de preocupar i s’hauria de tenir en compte de cara el futur: si l’augment de metges de família disminueix la mortalitat poblacional i, en canvi, l’augment de metges especialistes l’augmenta, per què any rere any es posen més especialistes al sistema i es redueixen els metges de família? Algun responsable polític hauria de respondre a aquesta pregunta.

    Esperem que el nou director estratègic tingui el poder de decisió necessari per dur a terme la transformació de l’atenció primària que la població necessita, i que implica, forçosament, una transformació de la resta del sistema, inclosos els hospitals. Si l’eix ha de ser l’atenció primària, els hospitals i la resta de dispositius han de girar al seu voltant. Ara passa precisament el contrari. Però com que el sanitari és un sistema de vasos comunicants, no es pot plantejar cap canvi substancial en una part sense afectar les altres. Comptarà el Rafa Ruiz amb el suport de la Consellera per a marcar directrius a l’atenció hospitalària?

    Desitgem molta força i molts encerts al nou director estratègic. Necessitem un lideratge fort, responsable, ètic, que potenciï i doni poder a l’atenció primària de salut ja en el present. Com a FoCAP li oferim poder pensar i reflexionar plegats, treballar junts per veure les debilitats i les amenaces a les que hem de fer front i, també, visualitzar les fortaleses i les oportunitats que caldrà traduir en les millors accions possibles que no poden esperar al futur.

    Aquest és un article de la web del FoCAP