Blog

  • L’impacte dels esdeveniments post-sentència requereix suport psicosocial: Cuidem-nos en dóna resposta

    La sentència del judici del procés el passat 14 d’octubre ha creat un nou context sociopolític. Una situació de tensió ha dut a mobilitzacions diàries des d’aleshores que han estat acompanyades d’actuacions policials que, segons diverses entitats de control i drets humans denuncien, s’han saltat els protocols. La repressió policial acumula una trentena de presos, gairebé dos cents detinguts, alguns d’ells posats en llibertat però amb causes obertes, i més de mig miler de ferits. Alguns d’ells amb traumatismes de gran importància, amb pèrdua de massa testicular i fins a 4 ulls perduts per impactes de pilota de goma o foam.

    I tot això en dues setmanes. La rapidesa i la immediatesa de la vida durant aquestes dues setmanes a part de les lectures diverses que minut a minut impactaven des dels mitjans de comunicació, a banda de la possibilitat d’haver patit de prop la brutalitat, han fet que de nou posar les cures al centre sigui una necessitat primordial.

    De fet, des de CDR Catalunya es piulen consells en cas d’identificació o detenció acompanyats de la frase «contra la repressió, cuidem-nos» o organitzacions com ara Arran, l’organització juvenil de l’Esquerra Independentista, han publicat un vídeo sota el lema «Ens tenim a nosaltres. Protegim-nos, defensem-nos, cuidem-nos».

    En la mateixa línia, un grup de professionals de l’ajuda, entre ells psicòlegs, pedagogs o educadors socials, s’han constituït en un grup per «oferir la seva tasca voluntària en situacions de crisis i emergència social» sota el nom de Cuidem-nos. Al Diari de la Sanitat hem parlat amb ells sobre el per què del grup i sobre què ha de fer la població.

    Com neix la idea de Cuidem-nos?

    La iniciativa sorgeix en un moment molt determinat, la brutal repressió policial duta a terme pels cossos de seguretat durant les manifestacions post-sentència, però alhora engloba inquietuds de necessitat de cura cap a la població en moments d’emergència social de vàries professionals i de la necessitat de començar a teixir xarxes de cures entre totes nosaltres.

    Exacte, com dieu, entre totes compteu amb una àmplia varietat d’especialitats. Es podria dir que doneu un suport interdisciplinari. Què aporta cada perfil? 

    Cada una de nosaltres treballa en el sector de l’ajuda a nivell psicoterapèutic i social. Coincidim que allò que ens cal en moments de crisi emocional, és retornar cap a un mateix i alhora buscar suport en el grup, així doncs, el nostre estil d’acompanyament es basa en l’apoderament (validar i legitimar el que un sent) i oferir a la persona i, per tant, també al grup, la possibilitat de recordar-se de si mateixa i de quines són les seves eines i capacitats d’autocura.

    La vostra principal eina de difusió són les xarxes socials. Com us articuleu al voltant d’aquestes i com valoreu, justament des de la vessant de la necessitat de la proximitat, que tot s’aboqui a la virtualitat? És a dir, l’actualitat i la immediatesa de les xarxes pot ser la mateixa que angoixi a les persones que no poden assumir el consum continu d’informació i imatges repressives per exemple.

    La nostra i única eina de difusió són les xarxes socials, encara estem digerint la bona rebuda cap a Cuidem-nos!

    Si bé és cert que apostem pel contacte amb el grup, el teixit social i el tu a tu, també hem d’aprofitar la inèrcia virtual que la majoria de persones consumim. És com anar a la plaça del poble i posar-se a disposició per escoltar des del respecte, sense judicis i xerrar amb qui se’ns acosti.

    Precisament entre tanta connexió a través de les xarxes amb allò que ens produeix malestar, creiem que obrir una escletxa de cures, amb una imatge o unes paraules reconfortants, ens permet parar i oferir a les persones aquell toc d’atenció que dona un espai a les emocions, escoltar-les, preguntar-nos què necessitem i gestionar-les de manera que puguem retornar a un cert punt de tranquil·litat emocional.

    Encara estem en un punt inicial de Cuidem-nos, tot just teixint l’estructura i la xarxa de suport. Ens queda molta feina per fer i per consolidar. La iniciativa va néixer de manera espontània i, fent un símil culinari, diríem que acabem de posar tots els ingredients de millor qualitat a la cassola per fer un bon àpat nodridor. D’aquells que es couen a foc lent…

    I per què ara i no post 1 d’octubre per exemple? Aleshores es van crear grups i tallers de suport psicosocial també.

    El fet que la gran majoria de víctimes de la brutal agressivitat policial són les joves i alguns sectors les criminalitzen, ha sigut un punt decisiu per engegar la iniciativa. Volem oferir aquest suport al jovent però també a la resta de la població.

    La necessitat que sentíem totes les components del grup és aportar una mirada més amorosa, reconeixedora i respectuosa, a la causa social i cap a la comunitat, posant les nostres professions al servei de qui ho requereixi de forma gratuïta i confidencial.

    Quin tipus d’atencions feu? Via telefònica o telemàtica, quedeu amb la persona que ho demana… Com actueu?

    Cuidem-nos pretén fer atencions en moments puntuals de crisi com a conseqüència del moment social que estem vivint i donar suport i una mirada diferent a la societat, sorgida de l’atenció a les emocions i la cura cap a nosaltres mateixos i entre nosaltres. En cap cas volem obrir un procés terapèutic. Si detectem algú que pot necessitar una atenció més a llarg termini, li aconsellem consultar a una professional de la psicologia proper a la seva xarxa.

    Pel moment, l’atenció ha sigut essencialment per xarxes socials. En breu, posarem a disposició un número de telèfon i atenció telefònica a través d’una aplicació encriptada per a mòbils que permet fer trucades i vídeotrucades.

    Quin tipus de necessitats us trobeu? Podem pensar que la majoria responen a actuacions policials o a tenir familiars o amics a presó…

    La majoria de demandes tenen a veure amb poder entendre el què els hi passa i en com gestionar la tensió i els conflictes emocionals provocats per la repressió que estem vivint i la participació en les manifestacions i altres accions reivindicatives. També amistats properes a les persones detingudes o lesionades, pares i mares amb certa preocupació per com acompanyar als fills, malestar a conseqüència de les imatges (vistes o viscudes) i tot un cúmul de símptomes post-traumàtics per l’exposició a una situació tant estressant. També atenem a altres persones que degut a un estat de vulnerabilitat connecten amb altres vivències personals i ens demanen ajuda.

    Quins recursos preventius existeixen? Ens podríeu donar alguns consells genèrics per afrontar de manera individual o amb col·lectivitat la situació?

    A grans trets recomanem Cuidar-nos, de dins cap a fora. És a dir, començant per atendre respectuosament i sense judici, les emocions i comportaments que se’ns activen i prioritzar les relacions entre persones que ens sentim properes, afins i còmodes, propiciar trobades de cures acompanyades de persones amb qui ens podem expressar lliurement. I aprofitar per parlar d’altres temes!

    També donar sortida creativa a allò que s’està movent internament, buscar nous relats per viure el mateix, legitimar i donar espai a totes les emocions. Des d’aquest lloc és possible gestionar el malestar: escriure, dibuixar, escoltar música, esports de descàrrega, llegir, ballar… Tot d’activitats que ens donen plaer.

    Cuidar els bàsics: menjar bé, fer exercici, descansar… Amb el descans millor comprometre’s a dormir amb el mòbil lluny i procurar estar una estona abans d’anar a dormir sense mirar-lo i no mirar-lo només llevar-nos.

    I, sobretot, fer un consum moderat de la informació, en especial de les imatges de violència policial. Arriba un moment que cal fer-nos responsables de la quantitat d’imatges i documentació que consumim i aturar de fer-ho si no ens està sumant res positiu.

    Ens caldran moltes abraçades per poder seguir dempeus caminant amb fermesa i serenor.

     

    La importància del suport psicològic també des de l’ANC

    Després d’una primera setmana de mobilitzacions al carrer en conèixer la sentència al judici del procés, la sectorial de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) de Psicòlegs per la Independència va activar un servei d’assistència psicològica per als afectats per la repressió. És a dir, com expliquen, el servei va dirigit a aquelles persones que hagin viscut o patit una situació traumàtica o dura «i que, un cop hagi arribat a casa, o passades 24 o 72 hores després del trauma, necessitin atenció psicològica». Paral·lelament, també l’han encarat a l’assistència de famílies que tinguin familiars detinguts, retinguts o empresonats i necessitin suport. 

    El servei, això sí, remarquen, és un servei d’acollida i no de teràpia. És a dir, inclou dues sessions telefòniques o presencials gratuïtes. Si, un cop transcorregudes les dues sessions se segueix requerint atenció personalitzada, es derivarà cap a un altre professional, o el mateix que l’ha atès però ja fora del servei que dóna l’ANC. Aquest primer contacte és gratuït, recalquen des de l’organització, i és gràcies als membres voluntaris de Psicòlegs per la Independència.

    Com expliquen, el que ofereixen és una primera atenció via telefònica per saber com està el pacient, i a partir d’unes primeres preguntes, s’identifica el seu estat. A partir d’aquí, s’obren dues vies d’actuació. Una, en la qual un professional es posa en contacte amb l’afectat, hi parla i hi comparteix recursos per afrontar la situació emocional en què es troba. Si amb aquestes eines no és suficient, llavors s’ofereix la possibilitat de dur a terme una atenció personalitzada, cara a cara, en cas que la situació sigui crítica.

  • Preferiría dormir en la misma cama que mis sueños

    Experiencia común y subjetividad. Identidades y conciencias personales y colectivas. Afluentes entre intimidades y vínculos colectivos, ob/subjetividades. Yo y los otros. Lectura, acción. Sentido. Memoria, herencia y tradición, presente y futuro. Ríos celestes y galaxias subterráneas. Íntimos imaginarios comunes. (In)comprensión. Conversaciones.

    El periodista conversa con el poeta Luis García Montero (Granada, 1958) y lo que dicen llega —o puede llegar, claro— a todos, trabajadores o no de algo que conecte lo privado y lo público, lo subjetivo, lo político y lo objetivo, “grandes núcleos de memoria común” (Piglia, más adelante), ¿la intimidad ciudadana?

    Pregunta. Usted siempre ha defendido para la poesía una dimensión política sin panfletos.

    Respuesta. Recuerdo que después de una lectura en un pueblo con Ayuntamiento del PCE [Partido Comunista de España], el alcalde tomó la palabra para pedir a los hombres que no pegaran a sus mujeres por ir a la escuela nocturna. La nueva sentimentalidad cristalizó como política, sí. Claro que en una ocasión estaba con Alberti en la RDA [República Democrática Alemana] y pasaron unos folletos en los que se decía que los poetas cantan a la colectividad frente a los sentimientos pequeñoburgueses. Le dije a Rafael: “Si les doy a estos un poema para que lo traduzcan, me mandan a la cárcel”.

    P. ¿Recuerda dónde estaba cuando cayó el Muro de Berlín?

    R. […] Ya lo avisó Cernuda: nuestras revoluciones pueden ser más crueles e injustas que nuestras leyes. Para mí la pregunta era: ¿qué hacer? ¿No seguir porque las banderas se han manchado? ¿Dejar los sueños porque se han corrompido?

    P. ¿Ese sentimiento llegó a su poesía?

    R. Ese sentimiento atraviesa un libro como Las flores del frío, de 1991. Por un momento tuve la tentación del ensimismamiento. Al final decidí no dormir en la misma cama que mis sueños. De ahí el título del libro siguiente: Habitaciones separadas. El reto era no caer ni en el cinismo ni en el silencio y apostar por la conciencia como espacio entre la intimidad y los vínculos colectivos. Hay que reivindicar la individualidad porque la ideología neoliberal lo está homologando todo y liquidando los espacios públicos a costa de liquidar la conciencia.

    La conciencia como espacio entre la intimidad y los vínculos colectivos.

    Los espacios públicos y la conciencia: ¿así que entre ellos hay algo?, ¿que tienen una historia, una aventura de ensueño…? Pues si es así, entonces lo lógico es que duerman en la misma cama, ¿no? Ah, pero es que además están los sueños… ¿Con quién duermen los sueños, si no es con una? Con una, con uno. Hum… que hay que separar, que no se pueden mezclar las cosas… Vaya pues.

    A pesar de todo: como no quería alambradas ni cemento entre su vida y sus sueños, como aborrecía de esquizofrenias, dicotomías, maniqueísmos, mutilaciones y penitencias, prefirió soñar despierto, vivir en el ensueño, en el mismo aire y en la misma cama que sus sueños.

    Quizá no tenía razón y sí la tenía el poeta; o quizá ambas opciones eran aceptables, acertadas, alternables. ¿Dormir o no dormir con los sueños?

    Una vez más: las cien formas de engarce entre lo individual y lo colectivo, entre persona y ambiente, entre uno y los demás, entre los sueños (y las ideas y el arte…) y la realidad.

    Aunque acaso suene un poco bestia, contrástese a Luis García Montero con Alan, el bastante patético broker [agente de bolsa] de “Diario de un mal año” de John M. Coetzee; en palabras de su novia, la bellísima Anya, Alan lo ve así: “Las dos dimensiones, la individual y la económica: así es como Alan ve el mundo, la dimensión individual, que no es asunto de nadie más que tuyo, y la dimensión económica, que es la realidad del ancho mundo”.

    La conciencia como espacio que parece solo interno, pero que en realidad es el —o un— espacio privilegiado entre uno y los demás.

    Y además: los ríos celestes y las galaxias subterráneas entre la conciencia colectiva y la conciencia personal. Experiencia común y subjetividad. Íntimos imaginarios comunes.

    Hoy y desde siempre: intentan liquidar espacios públicos a costa de liquidar conciencias, y viceversa.

    Lo intentan, pero no lo lograrán, durmamos (vivamos) o no con nuestros sueños.

    *

    Experiencia común y subjetividad. La conciencia como espacio entre la intimidad y los vínculos colectivos. Los oleajes de la conciencia entre la intimidad y lo otro, tú, los demás, lo externo; sin diques, solo playas, porosas. Playas. Algún acantilado. Algún pantalán. Espacios de diálogo, juego, acción. Sueños, dudas, temores, placeres. Memoria (in)voluntaria. Memoria (im)personal, memoria ajena, memoria co lectiva. Recuerdos, lecturas, tradición. Placeres, risas. ¡La risa! Valores, actitudes, normas, conductas. La conciencia, los sueños, ensueños (el somieig, la rêverie), ficciones y fantasías, la imaginación, las músicas de toda índole, todas las artes, juegos, tradiciones, fiestas, tantas dimensiones de la cultura: espacios entre la intimidad y lo colectivo, lo local y lo global, el universo (“que otros llaman la biblioteca”); presente, experiencia, recuerdos, memoria, tradición, historia, arte; la subjetividad, la política, la realidad y la objetividad, vínculos entre tú, los demás y yo.

    Tantos artistas nos han hablado y nos hablan de ello. Y, siendo como son cuestiones fundamentales en tantos afanes de la vida —claramente también fundamentales en todo trabajo con perspectiva y voluntad públicas— lo raro es que en muchas de esas profesiones aceptemos a menudo análisis y discursos que no las trabajen, esas “cuestiones”. Lo íntimo y lo público, lo personal y lo colectivo, la subjetividad, los anhelos, la política, la realidad… tú, ellos y yo. Nosotras.

    Cierto que a veces hay que separar lo técnico y lo artístico. Pero en muchas otras ocasiones es más fértil lo contrario: conectar, integrar, evocar, sugerir, mezclar, moldear, soldar, fusionar, amalgamar…

    Tantos artistas nos han hablado y nos hablan de ello. Leyéndoles en paz, escuchándoles con calma, mirándoles y soñándoles con tranquilidad percibimos facetas y dimensiones de nuestra vida —personal, generacional, familiar, laboral, colectiva, ¿nacional?— que sin ellos quedan en las profundidades de la (in)conciencia o del subconsciente. Y así se enriquecen o empobrecen nuestras ansias, afanes y oficios.

    *

    Antonio Muñoz Molina:

    Don Winslow utiliza las normas del thriller con la misma libertad y el mismo rigor con que John Le Carré ha usado las de las novelas de espías en sus obras mejores, con una ambición equivalente de aprovecharse de ellas para dar forma a un relato verídico del mundo tal como es. En The power of the dog, la pura fuerza de la intriga dibuja las conexiones criminales, en los años de Reagan, entre los cárteles mexicanos de la droga y el Gobierno de Estados Unidos para financiar y suministrar armamento a los Contras de Nicaragua y a los mi litares y paramilitares que llevaban a cabo campañas de exterminio contra cualquier forma de disidencia política, retratada siempre como subversión comunista.

    [El terreno del arte de la novela es] contar la vida de la gente, la de cualquiera, la de todos, la vida y el habla, los trabajos, las pasiones, la fiebre del dinero, las bajezas de la política, la confusión entre todo lo bueno y todo lo malo, lo mejor y lo peor, la cobardía y el heroísmo, la ternura, la soledad, la embriaguez, el crimen, la belleza. El arte de la novela alcanza su máxima altura cuando nos permite transitar de una conciencia a otra y explorarlas todas con la misma precisión, desde su propio punto de vista, con las palabras que son propias de cada uno. El arte de la novela se alimenta con igual codicia de lo noble y lo inmundo, de lo terrenal y lo invisible, porque de todo eso está hecha la vida real.

    Contar (mejorar) la vida de la gente, la de cualquiera, la de todos, dialogar entre unas conciencias y otras, espacios privilegiados entre tú y los demás.

    *

    El escritor y crítico Andreu Jaume cuenta que la filósofa y escritora Iris Murdoch (Phibsborough, Dublín, 1919-Oxford, 1999) dijo: “La literatura hace muchas cosas, la filosofía, solo una”. También algunos científicos —e ingenieras, maestros, médicas, economistas, abogadas, administrativos, trabajadores de toda índole— habrán pensado lo mismo de su especialidad o trabajo. La literatura hace muchas cosas, la ingeniería, solo una. La literatura hace muchas cosas, la ciencia, solo una. (In)verosímil. (Im)plausible. ¿Ironía? No necesariamente. Pienso en Boris Vian, por ejemplo, ingeniero, músico, escritor79. O en John Keats, el poeta, que estudió y practicó la medicina. O en tantas otras de nosotras.

    Al decir de Jaume,

    Murdoch fue, por un lado, una novelista divertidísima y, por otro, como ha dicho Martha Nussbaum, una “gran filósofa moral”, una pensadora que se atrevió a enfrentarse a los dogmas de su época, abriendo un pequeño camino propio en el tupido bosque de la filosofía del siglo XX. […] Ocurrió, sin embargo, que a medida que avanzaba en su investigación [filosófica], Murdoch se dio cuenta de las limitaciones de la filosofía para explorar lo que a ella le interesaba. Como dijo su amiga (y amante) Philippa Foot: “Mientras que a nosotras nos interesaba el lenguaje, a Iris le incumbía la vida moral. Al final nos abandonó”. Y por eso se dedicó cada vez más a la literatura, donde vio mayores posibilidades de estudiar y representar las relaciones entre individuos.

    Podríamos pues pensar (decir): “Mientras que a nosotras nos interesaba la salud pública [o la ciencia, o la enseñanza, o el que sea nuestro trabajo], a ella le incumbía la vida moral. Y por eso se dedicó a la pintura [o a…], donde vio mayores posibilidades de estudiar y representar las relaciones entre individuos”. Tema clave en salud pública y en tantos otros oficios. (Ojo con el afán pedagógico que pone en riesgo el posible valor literario).

    La vida moral, tan aparentemente ausente de los propósitos de la salud pública o la ciencia o la economía o la arquitectura o… Aparentemente, pero no realmente.

    *

    También cometí —y te invito a cometer— la feliz insensatez de leer a la vez textos de Ricardo Piglia y de Jaime Gil de Biedma. Retazos que inspiran a pensar y actuar sobre lo que de varias maneras tratamos en este libro.

    Ricardo Piglia (Adrogué, provincia de Buenos Aires, 1941-Buenos Aires, 2017) y Jaime Gil de Biedma (Barcelona, 1929-Barcelona, 1990). 1990-1941: unos 50 años de tiempo histórico común. Y muchos más de tradición. ¿Se trataron, conocieron, leyeron? Incluso quitando los primeros 25 de Piglia, todavía quedan 25; en 1966 De Biedma se acercaba a los 40; 1941-1990; etc. Historia, tradición, memoria, cultura, pensamiento crítico.

    Fragmentos de Ricardo Piglia:

    Para un escritor, la memoria es la tradición. Una memoria impersonal, hecha de citas, donde se hablan todas las lenguas; los fragmentos y los tonos de otras escrituras vuelven como recuerdos personales; con más nitidez, a veces, que los recuerdos vividos. La tradición tiene la estructura de un sueño: restos perdidos que reaparecen, máscaras inciertas que encierran rostros queridos. Escribir es un intento inútil de olvidar lo que está escrito. (En esto nunca seremos suficientemente borgeanos).

    En esto nunca seremos suficientemente borgeanos.

    Borges lo dijo diversas veces; por ejemplo, en la única página que ocupa “Borges y yo”: “Al otro, a Borges, es a quien le ocurren las cosas […]. Nada me cuesta confesar que ha logrado ciertas páginas válidas, pero esas páginas no me pueden salvar, quizá porque lo bueno ya no es de nadie, ni siquiera del otro, sino del lenguaje o la tradición […]”. Y continúa: “Poco a poco voy cediéndole todo… Yo he de quedar en Borges, no en mí (si es que alguien soy)… Así mi vida es una fuga y todo lo pierdo y todo es del olvido, o del otro. No sé cuál de los dos escribe esta página”.

    “La relación entre memoria y tradición puede ser vista como un pasaje a la propiedad. Todo es de todos, la palabra es colectiva y es anónima. Macedonio Fernández concebía de esa manera la literatura y varios de sus mejores textos se han publicado con el nombre de Borges, de Marechal, de Julio Cortázar”.

    A nuestro modo también nosotros concebimos de esa manera el oficio y varios de nuestros mejores textos —textos nuestros, propios, personales, de todos— se han publicado con el nombre de Ana, Amaia, Julia, Concha, Rosa, Bea, Carme(n), Marina, Soledad, Teresa, Mònica, Fernando, Paco, Miguel, Vicente, Alfonso, Carlos, Andreu, Andrés, Aser, Jordi, Jorge, Juan, Luis, Rafa, Michael, Paolo, Mario, Geoffrey, George, Arthur, Leonardo, Ilona, Claire.

    “¿Cómo llegar a ser universal en este suburbio del mundo? ¿Cómo zafar del nacionalismo sin dejar de ser
    argentino? Podemos apropiarnos del universo desde un suburbio del mundo”.

    *

    Ricardo Piglia hablando del Che Guevara:

    Todavía falta un paso, un punto de viraje, que permitirá a este joven —cuyo destino parece ser el Partido Comunista, ser un médico del PC— convertirse en una suerte de modelo mundial del revolucionario en estado puro. Y ese paso, me parece, se construye con la unión de sus lecturas y esa experiencia que podríamos llamar flotante. Ir al sur cuando se pretende ir al norte. Básicamente, la pulsión del viajero, del aventurero y, sobre todo, la situación del que ha dejado atrás las fronteras y la pertenencia nacional. Guevara es un expatriado voluntario, un desterrado, un viajero errante que se politiza y no tiene inserción.

    Palabras del propio Che: “Además sería hipócrita que me pusiera como ejemplo, pues yo lo único que hice
    fue huir de todo lo que me molestaba”.

    De nuevo Piglia sobre Guevara:

    No se trata del médico del positivismo, del modelo de científico que revela los males de la sociedad […]. Se trata, en cambio, del médico como figura del compromiso y la comprensión, del que socorre y salva. […] No propone nada que no haga él mismo. No es un burócrata, no manda a los demás a hacer lo que él sostiene. Esta es una diferencia esencial, la diferencia que lo ha convertido en lo que es. El que paga con su vida la fidelidad con lo que piensa.

    Paralelamente persiste en Guevara lo que he llamado la figura del lector. El lector como el que persevera, sosegado, en el desciframiento de los signos. El que construye el sentido en el aislamiento y en la soledad. Una figura extrema del intelectual como representante puro de la construcción del sentido.

    La lectura funciona como un modelo general de construcción del sentido. Hay una tensión entre el acto de leer y la acción política. Cierta oposición implícita entre lectura y decisión, entre lectura y vida práctica. […] La vida se completa con un sentido que se toma de lo que se ha leído en una ficción. […] Persiste ahí la idea de que hay algo que debe ser preservado, algo que la lectura ha acumulado como experiencia social.

    Podríamos hablar de una lectura en situación de peligro. Son siempre situaciones de lectura extrema, fuera de lugar, en circunstancias de extravío, de muerte, o donde acosa la amenaza de una destrucción. La lectura se opone a un mundo hostil, como los restos o los recuerdos de otra vida. Estas escenas de lectura serían el vestigio de una práctica social. Se trata de la huella, un poco borrosa, de un uso del sentido que remite a las relaciones entre los libros y la vida, entre las armas y las letras, entre la lectura y la realidad. Guevara es el último lector porque ya estamos frente al hombre práctico en estado puro, frente al hombre de acción. “Mi impaciencia era la de un hombre de acción”, dice de sí mismo en el Congo. El hombre de acción por excelencia, ese es Guevara (y a veces habla así). A la vez Guevara está en la vieja tradición, la relación que mantiene con la lectura lo acompaña toda su vida.

    Hay una foto extraordinaria en la que Guevara está en Bolivia, subido a un árbol, leyendo, en medio de la desolación y la experiencia terrible de la guerrilla perseguida. Se sube a un árbol para aislarse un poco y está ahí, leyendo. En principio, la lectura como refugio es algo que Guevara vive contradictoriamente. En el diario de la guerrilla en el Congo, al analizar la derrota, escribe: “El hecho de que me escape para leer, huyendo así de los problemas cotidianos, tendía a alejarme del contacto con los hombres, sin contar que hay ciertos aspectos de mi carácter que no hacen fácil el intimar”.

    El Che y su asma, el médico enfermo. “‘El inhalador es más importante para mí que el fusil’, le escribe a su madre en la primera carta que le envía desde Sierra Maestra. El inhalador para respirar y los libros para leer. Dos ritmos cotidianos, la respiración cortada del asmático, la marcha cortada por la lectura, la escansión pausada del que lee. Eso es lo persistente: una identidad de la que no puede (y no quiere) desprenderse. La marcha y la respiración”.

    Hay una escena en la vida de Ernesto Guevara sobre la que también Cortázar ha llamado la atención: el pequeño grupo de desembarco del Granma ha sido sorprendido y Guevara, herido, pensando que muere, recuerda un relato que ha leído. Escribe Guevara, en los Pasajes de la guerra revolucionaria: “Inmediatamente me puse a pensar en la mejor manera de morir en ese minuto en el que parecía todo perdido. Recordé un viejo cuento de Jack London, donde el protagonista apoyado en el tronco de un árbol se dispone a acabar con dignidad su vida, al saberse condenado a muerte, por congelación, en las zonas heladas de Alaska. Es la única imagen que recuerdo”. Piensa en un cuento de London […]. Y parece que Guevara hubiera recordado una de sus frases finales: “Cuando hubo recobrado el aliento y el control, se sentó y recreó en su mente la concepción de afrontar la muerte con dignidad”. Guevara encuentra en el personaje de London el modelo de cómo se debe morir.

    Pensar en la mejor manera de morir.

    *

    “El último relato de Borges narra la historia de un hombre que recibe la memoria de Shakespeare. Entonces vuelve a su vida la tarde en la que escribió el segundo acto de Hamlet y ve el destello de una luz perdida en el ángulo de la ventana. Vivir con recuerdos ajenos es una variante del tema del doble, pero es también una metáfora de los usos de la tradición”.

    La historia de un hombre que recibe la memoria de Shakes peare97. La historia de un hombre que recibe la memoria de Europa. Esta incluye la de su pueblo.

    “La figura de la memoria ajena es para Borges el núcleo que permite entrar en el enigma de la identidad y de la cultura propia, de la repetición y de la herencia”.

    Herencia, cultura, identidad.

    Manejar una memoria impersonal, recordar con una memoria ajena. Esa parece una excelente metáfora de la cultura contemporánea. […] La memoria personal está en manos del Estado. (Lo mejor de la vida del sujeto moderno, aquello de lo que realmente podría enorgullecerse, es lo que está escrito, en secreto, en las fichas policiales y en los archivos de inteligencia). […] La ficción narra, metafóricamente, las relaciones más profundas con la identidad cultural, la memoria y las tradiciones. Su tema central [el de la novela actual] es, diría yo, la tensión entre cultura mundial y tradiciones locales. Entre la tendencia generalizada de uniformar la experiencia y construir grandes núcleos de memoria común y las resistencias parciales, la cultura situada, la voz particular, […] el barrio, la zona, el imaginario mundial.

    *

    Fragmentos de Jaime Gil de Biedma:

    Pero por memorable en literatura entiendo aquello que no solo se almacena en el bric-à-brac [aquí, como un desván de retazos] de la memoria, sino que sigue viviendo en la imaginación, en cuyo seno parece alumbrar las trazas de un sentido que por igual sirve de pausa a nuestra experiencia de lo real y a nuestra experiencia de lo imaginario.

    En las ficciones y en los poemas de Jorge Luis Borges, el orden que les da forma y sentido, haciéndolos vivir en la imaginación del lector, es también con frecuencia una ficción o un sueño o una impostura, una trama en trompe l’oeil [trampantojo], una broma inquietante que Borges con impunidad e indiferencia de Supremo Hacedor nos hace a nosotros, es decir: a sí mismo. Alguien afirmó una vez, ya no recuerdo quién, quizás el propio Jorge Luis Borges, que Shakespeare fue todos los hombres. Ciertamente Borges no es Shakespeare, y la universalidad de la literatura es otra; de él conviene afirmar que todos alguna vez hemos sido Borges, aunque no sabemos cuándo.

    Shakespeare fue todos los hombres.

    Todos alguna vez hemos sido Borges, aunque no sabemos cuándo.

    “[…] ya que las cosas que le ocurren a un hombre les ocurren a todos”.

    Escribir un poema es aspirar a la formulación de una relación significativa entre un hombre concreto y el mundo en que vive. […] Mis versos no aspiran a ser la expresión incondicionada de una subjetividad, sino a expresar la relación en que esta se encuentra con respecto al mundo de la experiencia común. Es la interacción entre estos dos factores —experiencia común y subjetividad— lo que poéticamente me interesa.

    Antes, Piglia sobre el Che: “Entra como médico y sale como guerrillero. E inmediatamente se constituye en el modelo mismo del guerrillero, en el guerrillero esencial digamos, el que ve la vida en la guerrilla como el ejemplo puro de la construcción de una nueva subjetividad”.

    Varlam Shalámov en la última de las conmovedoras Cuarenta y cinco cosas que aprendí en el Gulag: “45. Entendí que un escritor tiene que ser un extranjero en las preguntas que está tratando, y si conoce bien su material, escribirá de tal manera que nadie lo entenderá”.

    “El poeta debe situarse a una cierta distancia de su lector —de su interlocutor— y a una cierta distancia de sí mismo: exactamente a las mismas que cuando comunica socialmente, personalmente, con otros hombres. En pocas palabras finales: a menudo, la poesía que yo aspiro a hacer no es comunión, sino conversación, diálogo”.

    Experiencia común y subjetividad. Identidades y conciencias personales y colectivas. Afluentes entre intimidades y vínculos colectivos, ob/subjetividades. Yo y los otros. Lectura, acción. Sentido. Memoria, herencia y tradición, presente y futuro. Ríos celestes y galaxias subterráneas. Íntimos imaginarios comunes. (In)comprensión. Conversaciones.

  • El nombre de casos que es produeixen a l’any per ictus i la seva mortalitat s’incrementarà més d’un 35% en els pròxims 15 anys

    Avui, 29 d’octubre, es commemora el Dia Mundial de l’Ictus, una malaltia cerebrovascular que constitueix la primera causa de discapacitat adquirida en l’adult i la segona de demència després de la malaltia d’Alzheimer. Segons dades de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), cada any, unes 120.000 persones pateixen un ictus a Espanya i es preveu que aquesta xifra s’incrementi un 35% en 2035 degut, en gran part, a l’augment de l’esperança de vida de la població.

    L’ictus és, a més, la primera causa de mortalitat en la dona i la tercera en l’home al nostre país. Actualment, a Espanya, cada any, moren unes 27.000 persones a causa de l’ictus, una xifra que també es preveu que s’incrementi un 39% en 2035.

    Però també, s’estima que dos de cada tres persones que sobreviuen a un ictus presenten algun tipus de seqüela, en molts casos discapacitants. Segons dades de l’Atles d’Ictus a Espanya 2019, elaborat pel Grup d’Estudi de Malalties Cerebrovasculars de la SEN juntament amb Bristol Myers Squibb i Pfizer, el 59% dels pacients que han tingut un ictus tenen problemes per a realitzar les seves activitats quotidianes, més d’un 62% tenen problemes de mobilitat, un 64% sofreixen dolor i malestar i un 36% percep el seu estat de salutació com a dolent o molt dolent.

    «Segons dades de l’Atles Nacional de l’Ictus, actualment més de 650.000 espanyols s’han vist afectats per un ictus i d’elles uns 350.000 presenten alguna limitació en la seva capacitat funcional com a conseqüència d’aquest. I si comparem les seqüeles d’aquesta malaltia amb les d’altres malalties cròniques, les persones que han patit un ictus tenen una pitjor percepció del seu estat de salut, presenten un major risc de problemes mentals i es veuen més afectats en les diferents dimensions de la qualitat de vida, especialment en aquelles referents a la mobilitat, la realització d’activitats quotidianes i en la sensació de dolor o malestar», comenta la Dra. María Alonso de Leciñana, Coordinadora del Grup d’Estudi de Malalties Cerebrovasculars de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN).

    Dos de cada tres persones que han patit un ictus a Espanya tenen més de 65 anys. I són precisament aquest grup de pacients els que presenten amb major freqüència dificultats per a realitzar activitats bàsiques de la vida diària després de l’ictus. El 44% de les persones majors de 65 anys que han sofert un ictus té dificultats per a dutxar-se o banyar-se sense ajuda i el 56% per a fer tasques domèstiques lleugeres. Uns percentatges que gairebé dupliquen als d’altres malalties cròniques, tumors, o accidents. Així mateix, l’ictus s’associa a major discapacitat en les dones.

    «No obstant això, encara que l’edat és un factor de risc important, l’ictus no sols afecta les persones majors. En les últimes dues dècades han augmentat un 25% el nombre de casos entre persones en edats compreses entre els 20 i 64 anys i un 0,5% dels casos es donen en persones menors de 20 anys», destaca la Dra. María Alonso de Leciñana.

    A Espanya, el cost total mitjà per pacient que ha sofert un ictus és de 27.711 € a l’any, dels quals el 67% correspondrien a costos directes no sanitaris, el 31% a costos directes sanitaris i el 2% restant a costos indirectes. El cost total dels nous casos d’ictus a Espanya suposaria cada any 1.989 milions d’euros, sent gran part d’aquestes despeses assumides per la família. Només el 10% dels pacients amb discapacitat per ictus reben alguna prestació econòmica.

    «El que sembla clar és que, a pesar que en els últims anys ha disminuït la mortalitat i també la incidència d’ictus gràcies a la prevenció, detecció precoç i millora de l’atenció neurològica especialitzada amb el desenvolupament de les Unitats d’Ictus, l’augment de l’esperança de vida i les previsions d’envelliment de la població farà que les xifres d’afectats tornin a augmentar. Això justifica la necessitat d’optimitzar l’assignació de recursos per a la prevenció, el tractament i la rehabilitació dels pacients amb ictus, per a reduir l’impacte d’aquesta malaltia», assenyala la Dra. María Alonso de Leciñana.

    I és que, la prevenció dels factors de risc modificables d’aquesta malaltia i el tractament d’aquests, és la mesura més efectiva per a la reducció de nous casos. Ja que almenys un 80% dels casos d’ictus, o fins i tot un 90%, podrien evitar-se eliminant el consum de tabac i alcohol, portant una dieta adequada, realitzant exercici físic, evitant el sedentarisme i l’obesitat, o amb un tractament i seguiment adequat de malalties com a hipertensió arterial, diabetis, hipercolesterolèmia, fibril·lació auricular o altres malalties vasculars.

  • Observant el futur per prevenir-lo

    Catalunya s’escalfa molt. I tota la Mediterrània
    Capítol 1r

    Enguany, els cirerers no han donat fruits al Solsonès. Les altes temperatures, quan no tocava, van fer que florissin abans, i després, una glaçada va matar les cireres. Fa dos anys, va passar amb els ametllers. Ho explica Aida Garriga, vigilant de la Xarxa d’Observadors Meteorològics del Servei Meteorològic de Catalunya, a Emergència Climàtica/Vida Verda, programa de Ràdio 4.

    L’augment de la temperatura està alterant la fenologia, manifestació directa de l’afectació del clima sobre les espècies vegetals i animals. S’avança la floració, s’allarga el cicle vital, cal més aigua, augmenta l’estrès hídric, les plantes són més vulnerables en augmentar el període vegetatiu…

    El canvi climàtic és cada cop més tangible. Ja es pot palpar. I afecta la vida quotidiana i l’economia familiar.

    Juny i setembre són els mesos en què el canvi climàtic es manifesta més a CAT. Entre el 10 i el 13 de juny, es va viure un episodi de neu i fred a la meitat nord, i fins quasi la revetlla de Sant Joan, les temperatures van situar-se per sota dels valors normals. La matinada del 12 va ser la més freda en un mes de juny a moltes contrades del país. La nevada fou excepcional a sectors del Pirineu Oriental i Prepirineu, amb neu a 1.800 metres.

    Pel contrari, i des del dia 25, la calor es va anar apoderant de Catalunya amb valors no assolits mai durant la revetlla de Sant Pere. A Barcelona, la nit del 28 al 29, la mínima no va baixar de 31 graus a l’Observatori Fabra [inversió tèrmica]. A l’Observatori del Raval, no va baixar de 27, i al de Zona Universitària, de 25. Les temperatures a l’interior, prelitoral i valls pirinenques assoliren, els dies 28 i 29, entre els 40 i els 43 graus, amb rècords històrics com ara 43,6 a Artés (Bages), 43,8 a Alcarràs (Segrià), o 42,4 a Breda ( Selva). Registres fins ara inèdits a la Xarxa d’Estacions Meteorològiques Automàtiques (XEMA). Episodis de temperatura molt alta que no són tan sols esporàdics. Si consulteu les temperatures a l’Observatori de l’Ebre, comprovareu que, des de 1990 ençà, s’han disparat els dies amb temperatures superiors als 35ºC.

    El divendres 28 de juny, un altre fenomen meteorològic fou encara més significatiu, la desproporció abismal entre les temperatures mínimes i les màximes. A Fornells de la Selva (Gironès), la mínima fou de 12,8 °C. Hores més tard, la màxima s’enfilava fins als 43,4 °C. Una diferència excepcional de 30,6 °C. A Das (Cerdanya), es va passar de 7,9 a 38,1ºC. 30,2ºC més alta. A Seròs (Segrià), la mínima fou de 12,7 i la màxima de 42,8 °C, 30,1 °C de diferència. Un fet que es va repetir l’endemà amb una distància de 30.1ºC [ de 13,0 a 43,3]. [Dades extretes del Butlletí de Juny del Meteocat]: Les estacions automàtiques de la XEMA mai havien registrat una amplitud tèrmica tan gran. Fou l’onada de calor més important de les últimes dècades a les comarques de l’interior. I castigà tota Europa. Per posar un exemple, a Gallargues-le-Montueux, a la Provença, es va batre el rècord històric de temperatura de França, 45,9.

    Totes aquestes dades confirmen una tendència: Catalunya s’escalfa molt i el clima es radicalitza. Ara com ara, la temperatura puja a un ritme de 0,40ºC cada decenni. Un grau en els darrers 25 anys. 1,2ºC des de l’era preindustrial. [La temperatura va anar baixant de promig fins a mitjans segle XX].

    Si es manté aquest ritme, i no hi ha res que indiqui el contrari, a Catalunya la temperatura haurà augmentat més de 1,5ºC des de l’era preindustrial, abans de 2030. I s’assoliria el punt de no retorn, – que l’IPCC publicat ara fa un any a Incheon, Corea del Sud, situa en els +1,7ºC -, poc després de 2030. 2ºC a 2040.

    La Conca Mediterrània, de la qual formem part, ja ha superat el grau i mig i té un pronòstic del MedEC de + 2,2ºC a 2040 respecte l’era preindustrial.

    Aigua i precipitacions

    A Catalunya, estem condemnats a disposar de menys aigua, sobretot per l’augment de la temperatura i de l’evaporació. Contràriament, hi haurà més demanda, tant per part dels ecosistemes com per a les activitats humanes. Pel que fa a les precipitacions, els indicis no són prou robustos però no és forassenyat parlar d’una disminució del 15/20%. També es constata una pèrdua d’entre el 20 i el 40% de l’aigua disponible a les capçaleres dels rius catalans. A mitjan segle, els models assenyalen una disminució dels recursos hídrics (aigua blava) del 9,4% al Pirineu i Prepirineu (bàsics per a la regulació dels embassaments i la gestió antròpica i ecològica), del 18,2% a les comarques interiors, i de fins al 22% al litoral. A la zona meridional, la disminució dels recursos hídrics serà molt més elevada: el 40% dels valors actuals respecte als anys 80. El 70%, si ho comparem amb els anys 40. Augmentaran els períodes de sequera – més llargues i continuades – arreu del país i avançarà la desertificació.

    La pèrdua de pluja i d’aigua disponible serà més accentuada als països del sud de la conca mediterrània. La disponibilitat d’aigua dolça caurà. L’augment de la temperatura incrementarà la demanda per irrigació i quedarà compromesa la quantitat d’aigua disponible per a la població. Una primera i evident conseqüència és que s’enduriran molt les condicions de vida per a les persones, els animals i vegetals. L’excés de temperatura, la manca d’aigua, les llargues sequeres i la falta d’aliments incrementaran els processos migratoris que miraran cap a la riba nord.

    Tempestes

    Malgrat la disminució de les pluges i l’augment dels períodes de sequera, que s’allargaran, les tempestes, quan caiguin, seran més intenses. Ho hem comprovat els dies 22 i 23 d’octubre de 2019. Per fer-nos una idea. Segons l’ACA, es van registrar 1.230 m/segon al riu Francolí la mitjanit del 22 al 23. Quasi 10 vegades el cabal de l’Ebre. Dies abans només portava 1m3/segon.

    Tot i que en altres episodis ha plogut més, el dimarts 22 fou el dia més plujós de les últimes dècades si el consideren en el conjunt de Catalunya. En l’últim mig segle no hi ha precedents d’un dia tan plujós a les Garrigues, Pla d’Urgell, sud de la Noguera i est del Segrià. Ha plogut més en un dia que en 10 mesos. Cinc de les estacions de la XEMA han registrat el dia amb més pluja d’una sèrie amb més de 25 anys de dades: Vinyols i els Arcs (Baix Camp), el Poal (Pla d’Urgell), Amposta (Montsià), Vallfogona de Balaguer (la Noguera) i la Granadella (Garrigues).

    Les poblacions més afectades i amb pluges de rècord s’han concentrat sobretot al Baix Camp, on Prades, Montbrió del Camp i Vinyols i els Arcs, han arribat a 292.6 mm, 208.8 mm i 199,7 mm, respectivament. També han estat registres mai assolits abans els 254.4 mm de la Pobla de Cérvoles (Garrigues) i els 206.3 mm de Torroella de Fluvià (Alt Empordà).

    La pluja en molts casos ha anat acompanyada de tempesta: 11.851 llamps núvol – terra. Un tornado al Maresme.

    Al mar es van enregistrar onades de fins a quatre metres i una disminució de la pressió atmosfèrica que, acompanyada de la tempesta, va augmentar el nivell de la Mediterrània, – rissaga: oscil·lació extraordinària del nivell del mar -, fins a mig metre a l’Estartit.

    Consulteu dades aquí.

    Les rierades, a causa de les construccions humanes, incrementen l’exposició i la vulnerabilitat. Això hauria d’obligar a no construir i a treure/apartar habitatges/infraestructures de zones inundables, lleres de rius desviats i terrenys robats al mar. Un mar més elevat i rius i rieres plens d’aigua per les tempestes més radicals inundaran les zones costaneres quan es trobin les dues aigües. La radicalització de la climatologia incrementarà els estralls si no canviem la manera de relacionar-nos amb el medi ambient. Polítics, constructors, societat en general, han d’entendre que el canvi climàtic causarà que la natura recuperi territoris ocupats. La societat ha de comprendre que és la natura qui té el control de la biosfera i ha de treure’s del cap el somni de que és la humanitat qui la governa.

    El mar

    La temperatura del mar ha arribat a 26,6ºC a l’Estartit a primers d’agosts d’aquest 2019. Un nou rècord. A la Mediterrània, de mitjana, ha pujat 1,2ºC en els darrers 40 anys i les aigües s’han elevat 13 cm des de 1990. Més de mig pam. En els darrers 20 anys, la línia de la costa ha retrocedit 12 metres de promig entre l’Estartit i Begur – 60 cm per any – , zona on fa les mesures en Josep Pascual, també de la XOM.

    Tot i que no se sap amb precisió quines seran les conseqüències del desglaç a la Mediterrània, les previsions no dubten en indicar que abans de final de segle el nivell del mar haurà augmentat més d’un metre. El mar anirà avançant poc a poc i recuperarà terren. Els deltes de l’Ebre, del Llobregat i la Tordera estan en perill evident. Tant per la salinització, com per la seva possible inundació/desaparició. I això afecta una infraestructura bàsica com és l’aeroport del Prat. Un bon moment, doncs, per plantejar-se el futur d’un sistema de transport de costos climàtics molt alts. De fet, tota la línia de costa és cada dia més vulnerable. Cal replantajar-se les infraestructures que hi ha i les que es puguin fer, començant per ports, espigons i passejos marítims, en definitiva< totes les construccions fetes a costa del mar i massa a la vora del mar.

    Insolació

    La tendència també assenyala un augment de la insolació. Tant l’Observatori de l’Ebre com l’Observatori Fabra han comprovat fa temps que pugen les hores de sol: 63 hores més cada decenni a l’Ebre, i 93, al Fabra, des de 1968. És a dir, que a Barcelona ara hi ha més de 450 hores de sol més cada any. I a l’Ebre més de 300. A més insolació, més evaporació i més pèrdua d’aigua, cosa que agreuja encara més les condicions de vida.

    Tampoc no s’han de menystenir les conseqüències sobre la salut que té una major exposició al sol.

    Algunes reflexions i conceptes finals

    El canvi climàtic és la conseqüència de la mala gestió que la humanitat fa de la biosfera – entre les quals i fonamental, la combustió de matèria orgànica, de la qual els combustibles fòssils en són un derivat – i no la causa dels problemes que l’amenacen: canvis en la temperatura de l’aire i de l’aigua, en les precipitacions, els sòls, els aqüífers, els oceans, els corrents marins, el gel/desglaç, la pèrdua de permafrost, l’efecte albedo, els vents, la insolació, la desertificació, la fenologia, els pol·linitzadors, la capacitat de fotosíntesi, la pèrdua de biodiversitat, els aliments, les migracions.

    La combustió de matèria orgànica que alimenta l’actual sistema econòmic, el capitalisme, suposa contaminar l’aire i abocar tòxics que enverinen l’espai que habitem amb les altres espècies.

    El planeta és finit i finits són els seus recursos, que s’esgoten

    Com més energia i materials es fan servir, més residus es generen i, per tant, augmenten els costos ambientals, perquè les economies estan esgotant la capacitat d’emmagatzematge de què disposen els sistemes ambientals.

    La salut està amenaçada. De fet, ho està la supervivència de les espècies, totes, que habitem la biosfera.

    És molt dur comprovar que la classe política catalana, espanyola, mundial, assisteix impertèrrita a un ecocidi de totes les espècies. Referint-nos a l’espècie humana, no s’immuta davant la mort prematura, evitable, de 350 persones cada any a Catalunya pel cap baix, per excés de calor. 1.400, a Espanya. Segons Ecologistes en Acció, 39,8 milions de persones respirem a Espanya aire contaminat per ozó, si ho mesurem amb els nivells marcats per l’Organització Mundial de la Salut. 9,8 milions, segons la normativa europea i espanyola Moren prematurament per ozó entre 1.500 i 1.800 persones a l’Estat. Els costos, segons el Banc Mundial, foren 5.000 milions d’euros l’any> 2013.

    En tot cas, a Catalunya moren 3.500 persones cada any per la mala qualitat de l’aire, 10.000 a tot l’Estat i 12,5 milions arreu del món. Tant és així que l’Agència Europea del Medi Ambient situa en 2,2 anys la pèrdua d’esperança de vida a tot Europa.

    A Catalunya, estan augmentant les nits en què la temperatura no baixa de 20ªC, nits tropicals, en diuen. A Barcelona, en són 90 de mitjana, però a l’Observatori del Raval superen el centenar. El descans nocturn és més difícil i les conseqüències sobre la salut, notables. De fet, l’augment de la calor té efectes tant sobre la salut física com sobre la mental. A banda de l’estrès que suposa conèixer i acceptar que el món tal com l’hem conegut ja no serà i que hem de canviar hàbits i estructures mentals. De tot plegat, en parlarem en el decurs de la sèrie.

    Enguany les cigonyes van arribar abans al Solsonès, desconcertades. Totes les espècies ho estan. Les persones, també. Amb una diferència: una part, no totes, però una part, les que controlen el sistema econòmic, en són les causants. La resta som col·laboradors necessaris. No podem continuar ni callades ni resignades. Ens hi va el futur, ens hi va la vida.

  • Ampliar la mirada de les violències de gènere: cap a un model feminista d’atenció a persones LGTBI

    Enguany es compleixen 5 anys de l’aprovació de la Llei catalana contra la LGTBIfòbia. A un gran nombre de municipis, les polítiques LGTBI s’han ubicat a les regidories i departaments d’igualtat, de manera que es comparteixen recursos tècnics i econòmics amb les polítiques de gènere. Però, què implica incorporar les polítiques LGTBI a les polítiques d’igualtat? I, més concretament, què suposa pels recursos d’abordatge de les violències de gènere?

    Les polítiques LGTBI i les polítiques de gènere comparteixen la mateixa arrel: ambdues tenen l’objectiu d’eradicar les desigualtats que deriven del sistema binari de gènere. En el cas de les violències de gènere, sabem que afecten principalment les dones, però també les persones amb sexualitats o identitats de gènere no normatives. Si es considera que les desigualtats i violències que viuen les dones i les persones LGTBI formen part del mateix sistema sexe-gènere i tenen la mateixa font d’opressió, com es pot articular, des dels diferents programes i serveis, la lluita contra aquestes dues desigualtats?

    Amb l’objectiu d’aprofundir en aquestes qüestions, fa dos anys, des de l’Àrea de Recerca i Consultoria de la Fundació Surt vam posar en marxa Look Wide, un projecte d’investigació que aposta per ampliar la mirada sobre les violències de gènere i contribuir a desenvolupament d’una metodologia feminista d’atenció a persones LGTBI.

    Tot i aquesta aposta per ampliar la mirada, s’ha de reconèixer que la visió centrada en la violència contra les dones en l’àmbit de la parella heterosexual va suposar un gran avanç. Amb el desplegament de tota una legislació específica i d’una xarxa de recursos d’atenció i acollida es va respondre a un exigència històrica del moviment feminista. Al mateix temps, la violència masclista es va treure de l’espai privat passant a considerar-se una qüestió publica i una problemàtica social derivada de les desigualtats estructurals entre dones i homes.

    Com a contrapartida, la centralitat del perfil de “dona maltractada” no va permetre tenir en compte com el fenomen de la violència de gènere afecta a lesbianes, persones trans o homes gais; fins i tot altres dones heterosexuals que, per edat (adolescents, joves o grans), pel tipus de relació amb la persona agressora o per altres aspectes (treball sexual, consum de substàncies, salut mental, diversitat funcional, situació administrativa, etc.), molt sovint, queden excloses dels serveis i recursos, així com dels circuits d’atenció existents. Tot i que s’ha de valorar positivament la introducció de nous tipus i àmbits de violència dins la legislació catalana el 2008, en la pràctica el disseny dels serveis i les metodologies d’abordatge segueixen centrats en aquest perfil.

    En aquest marc, des de la Fundació Surt, al desembre celebrem una jornada internacional en la que participaran professionals de diferents serveis i recursos d’atenció i on es presentarà també la publicació Ampliar la mirada sobre les violències de gènere. Cap a un model d’atenció a persones LGTBI.

    Cal dir que, aquesta aposta implica no només incloure les persones LGBTI al model d’atenció existent, sinó que planteja el repte de repensar els serveis per tal d’oferir un suport que tingui realment en compte les seves necessitats. Aquest procés de canvi, comporta també, sense dubte, un compromís polític que s’ha de veure acompanyat de recursos tècnics i econòmics, i de la participació de diferents agents. Només d’aquesta forma podrem construir uns serveis inclusius i unes polítiques d’igualtat veritablement transformadores.

  • ‘Tertúlia Literària Dialògica’, una aposta de l’Atenció Primària i Comunitària als barris

    L’Institut Català de la Salut afirma que «en la salut, no només hi intervenen la biologia i el comportament, sinó també els determinants socials, que són els que expliquen la major part dels problemes de salut d’una comunitat. Els serveis sanitaris individuals i centrats en la malaltia no modifiquen l’estat de salut de la població de manera significativa, és necessari treballar per la salut col·lectiva. Per això, una part important de l’atenció assistencial està  orientada a la família i a la comunitat».

    Maria José Pardo, metgessa de família i directora del Centre d’Atenció Primària La Pau a Barcelona opina que «cal donar visibilitat a tota la feina que des dels CAP es fa per donar impuls a la Salut Comunitària i com s’està treballant en xarxa amb altres serveis i entitats per incidir en els determinants socials i reduïr les desigualtats». Un d’aquests treballs en xarxa s’ha materialitzat al voltant de la Tertúlia Literària Dialògica que promouen des del CAP La Pau amb el suport del Pla d’Acció Comunitària de La Verneda i La Pau.

    La Metamorfosi, de Kafka, Casa de nines, d’Ibsen, El viejo y el mar, de Hemingway o La casa de Bernarda Alba, de Lorca són els llibres que s’han llegit i compartit fins ara. El proper que es farà serà La senyora Dalloway, de Virginia Woolf. I és que, com ens expliquen, sempre es llegeixen clàssics de la literatura universal. Per què? Per Pardo, entenent que la literatura clàssica proposa un conflicte que s’acaba resolent, el què això fa és ajudar a créixer personalment i com a grup a les participants del taller.

    La Mar, una de les membres que participen de la Tertúlia des dels seus inicis, opina que llegir literatura clàssica fa que tots els participants d’una manera o altre es puguin veure reflectits: «per molt que alguns faci 100 anys que es van escriure tracten temes atemporals que vivim avui en dia com la soledat o el feminisme». Ella, com altres participants, va arribar al grup a través de la seva doctora de capçalera. «Pateixo ansietat depressiva i estic de baixa de llarga durada. La meva metgessa em va recomanar fer coses més enllà dels medicaments que em receptava. La treballadora social em va rellevar a alguns tallers i de tots aquest és el que més m’ha servit», ens explica.

    I és que per ella, que reconeix que mai havia estat una lectora fidel, aquest grup s’ha convertit en un espai de trobada, socialització i confiança. Si bé al principi la seva germana l’acompanyava, ara acudeix setmanalment a la cita ella sola. Com una companya del grup li recorda, «llegir et fa més lliure», però la Mar vol anar més enllà i ressalta que més lliure la fa poder considerar el CAP un espai seu, on poder parlar davant de gent que no jutjarà les teves opinions, amb qui parlar i escoltar les vivències d’altres. Depenent del dia, ens detalla, pots entendre un llibre d’una o altra manera i compartir-ho t’ajuda.

    Un dels motius pels quals podem pensar que el grup serviria és per combatre la soledat de la gent gran però no és aquesta l’única finalitat. Davant això, la Mar considera que «la soledat toca a tothom encara que pugui semblar de gent gran». Per experiència pròpia, diu, quan estàs molt malament et tanques en tu i deixes de relacionar-te i fer coses. Creu que per la gent gran anar a la tertúlia els obliga a activar-se i, a més, «senten que poden aprendre i també aportar». De fet, la mitjana d’edat del grup és de 50 anys i si bé la majoria són dones també hi ha algun home.

    Treball interdisciplinar per enfortir la salut comunitària als barris

    «Promoure la Salutogénesi amb activitats conjuntes amb altres entitats del territori, basades en les capacitats i potencialitats dels individus. Millorar les habilitats emocionals, cognitives i socials dels participants, fent xarxa i creant vincles amb la Comunitat. Potenciar la implicació de tots els professionals del centre en la Salut Comunitària duent a terme activitats pioneres».

    Aquest és el llistat d’objectius que s’amaguen darrere de les Tertúlies Literàries i Dialògiques que el CAP La Pau fa un any que celebra. Maria José Pardo, la directora del centre, ens explica que la idea va néixer a partir del diagnòstic de salut del barri que van fer ara fa 5 anys. Dins del programa ‘Fem barri, fem salut!’ hi ha diversos projectes dirigits a tractar el malestar psíquic, l’aïllament social i la solitud no desitjada. També en el somni de barri del Pla comunitari havia sortit la proposta de promoure la salut mental amb la comunitat obrint espais de diàleg obert com les tertúlies, entre pacients i professionals. «Vam veure que la tertúlia literària dialògica és una eina molt estesa i reconeguda en l’àmbit de l’ensenyament. Hi havia moltes experiències en escoles, escoles d’adults i també en presons però seria una eina pionera en un Centre d’Atenció Primària», relata. Va coincidir que des de l’Escola d’Adults de la Verneda una de les seves formadores voluntàries tenia experiència com a moderadora de tertúlies i en feia una amb pacients ingressats a l’àrea de salut mental de l’Hospital del Mar i va funcionar molt bé.

    «Aleshores ens vam preguntar per què no podíem reproduir-ho a l’espai del CAP. Dubtàvem si no seria millor un altre espai o si això ajudaria al benestar i al fet que els usuaris entenguin que les activitats o accions que es fan des del CAP no només van dirigides al guariment sinó que es fa prevenció i promoció de la salut», relata la doctora Pardo.

    El grup, que ajuda a fer xarxa, on es treballen habilitats socials i s’estimula el diàleg, estan format per unes 20 persones. Un moderador s’encarrega de donar la paraula, donant prioritat a aquelles persones que menys intervenen, per tal que tothom pugui exposar els seus arguments de manera igualitària. Els llibres els escullen els mateixos participants i són sempre clàssics de la literatura universal perquè «recullen moltes de les situacions quotidianes on el grup pot veure’s reflectit».  A més, Pardo també destaca que l’aposta per aquest tipus de literatura a banda de donar eines a les participants també les apodera, doncs «d’una altra manera potser no s’aproparien a una biblioteca o no s’atrevirien amb un llibre clàssic».

    Les tertúlies ara, en una segona edició, s’estan realitzant els dimarts a la biblioteca del CAP, d’on els participants també poden treure el llibre pactat. En cada trobada es comenta les parts que més han agradat i perquè, generant-ne un diàleg i una reflexió conjunta. Des del centre, creuen que realitzar aquest tipus d’activitats als CAP «apropa a la Comunitat de manera inclusiva millorant la capacitat dels participants per escoltar als altres i la creació del coneixement amb el diàleg».

  • Vint segons per no morir

    El sabó té una índole curiosa. Les seves molècules són antagonistes aparents: unes li fugen a l’aigua i s’enganxen al greix. A les altres els agrada l’aigua més que a un ànec. Aquesta naturalesa complexa fa que una sola cosa dissolgui el greix i després l’escorri de la pell, teixit o metall en la qual està pegada. Fàcil. Fàcil?

    Els éssers humans sabien fer sabó almenys 2.800 anys a. C. Un cilindre babilònic d’argila portava la recepta bàsica: bullir greixos amb cendres. El conte no venia complet, perquè el cilindre no explicava per a què usaven allò. Però se sap.

    Teníem sabó. Li devem la vida a l’aigua. I a l’ésser humà no se li ocorria que era una bona idea rentar-se les mans que manipulen artefactes que qui sap en quines altres mans van caminar, toquen terra, porten menjar a la boca, freguen llavis, rebreguen teixits, eixuguen suors febrils, es xopen amb les baves dels nens…

    En la Bíblia es descriu que en el 701 aC l’assiri Senaquerib va ordenar el setge de Jerusalem. Però va arribar un àngel durant la nit i va derrocar a 185.000 homes en el campament assiri. A l’alba, segons el relat, eren tots cadàvers. Un infectòleg, potser, intuiria una epidèmia de còlera.

    L’historiador Tucídides, en Història de la Guerra del Peloponès, va descriure l’arribada de la Plaga d’Atenes. L’epidèmia va arribar pel port. Havia travessat Àfrica per a arribar als dominis grecs. De sobte, la malaltia va caure sobre Atenes. Una tercera part dels seus habitants va morir. Una plaga que no hauria passat a la història si els atenesos s’haguessin rentat les mans abans i després de cuinar, d’atendre els malalts, de tractar ferides. Abans de menjar. Després d’anar al bany, sonar-se el nas, tossir, esternudar, acariciar al gat, gratar-li la panxa al gos o intercanviar algunes monedes.

    Però continuem morint durant mil·lennis. I en el segle XIX els qui morien més eren les qui parien. Als hospitals. Oliver Wendell Holmes, metge i poeta, va concloure que la febre puerperal que matava a tantes en les maternitats es transmetien d’una pacient a una altra per mitjà dels metges i les infermeres que les atenien. Ell va recomanar en l’assaig On the Contagiousness of Puerperal Fever, en 1843, que «un metge dedicat a atendre parts ha d’abstenir-se de participar en autòpsies de dones mortes per febre puerperal, i si ho fes haurà de rentar-se acuradament, canviar tota la seva roba, i esperar almenys 24 hores abans d’atendre un part». Dins de l’hospital, rentar-se les mans abans i després d’atendre les pacients va reduir la malaltia i la mortalitat. Però fora, l’ofès gremi -com així que els metges transmeten malalties mortals?- va rebutjar la seva teoria. No va ser l’únic pioner de la bona rentada de mans al qual li va anar mal.

    Per aquella època, a l’hongarès Ignac Filip Semmelweis estava desenvolupant la mateixa teoria que Holmes i Nightingale. Ell treballava en l’Hospici General de Viena i va descobrir que les qui parien tenien més febres puerperals que les que parien a casa. Ho va registrar: a l’hospital, moria el 30%. A casa, el 15%. La seva teoria era que les dones que rebien més visites de metges i estudiants -que venien dels quiròfans o la morgue- eren les que emmalaltien i morien més. Així que va posar aigua i sabó a l’entrada i va demanar que matrones i obstetres es rentessin les mans amb una solució desinfectant abans de veure a les embarassades. Les infeccions es van reduir a menys del 10% de les qui parien. Va publicar els seus resultats el 1861, però, de nou, la comunitat científica ho va castigar per dir que eren els metges els qui emmalaltien als seus pacients. De no haver estat per Lister i Pasteur…!

    El 15 d’octubre, se celebra el #DiaMundialDelLavadoDeManos. L’Organització Mundial de la Salut i l’Organització Panamericana de la Salut van proposar que en aquesta data, des de 2008, recordem que una rutina tan simple pot salvar centenars de vides.

    La pròxima vegada que entrin al bany, recordin taral·larejar al seu cap l’Aniversari Feliç, dues vegades, mentre s’ensabonen i esbandeixen. Vint segons basten.

    Ja sabem que a Lady Macbecht «tots els perfums de l’Aràbia no bastarien a rentar i purificar aquesta mà meva», i que a Ponç Pilat rentar-se les mans ho va inscriure en la història catòlica com a omís, no criminal. (Per a l’església abissínia, a Etiòpia, és un sant). Però no oblidin quantes vides s’han salvat des que als hospitals van començar a escoltar a Holmes, Nightingale i Semmelweis.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • No, la ciència no diu que puguis menjar tota la carn vermella que vulguis

    La societat cada vegada es preocupa més pel que menja i això es tradueix en un major interès per les recomanacions nutricionals. No obstant això, molts es queixen de les discrepàncies d’alguns d’aquests consells amb el temps, la qual cosa mina la confiança de la ciutadania en les afirmacions dels científics.

    Un dels últims casos és el de la carn vermella. L’octubre de 2015 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va emetre un comunicat sobre que les carns processades augmentaven el risc de càncer i va sembrar el pànic. Dies més tard va haver de matisar aquesta afirmació.

    D’una banda, va confirmar la recomanació de 2002 de consumir de manera moderada carn en conserva per a reduir el risc de càncer, encara que puntualitzava que no estava demanant a la gent deixar de menjar carns processades, sinó que reduir el seu consum podia disminuir el risc de càncer colorectal.

    Ara, la polèmica s’ha avivat després de la publicació aquesta setmana d’un macroestudi –format per cinc articles de revisió– en la revista Annals of Internal Medicine. L’article indica que no hi ha necessitat de rebaixar la ingesta de carn vermella i processada, és a dir, que l’avís per a reduir el seu consum podria no estar justificat donades les dades disponibles.

    Segons la seva interpretació, l’evidència científica sobre els riscos per a la salut del consum de carns vermelles i processades és insuficient i de mala qualitat. Les reaccions de molts experts han estat immediates, i coincideixen a denunciar la incongruència d’aquests resultats.

    Per a Nita Forouhi, de la Unitat d’Epidemiologia de la Universitat de Cambridge (Regne Unit), «els autors van confirmar la relació entre un menor consum de carn vermella o processada i un menor risc en molts paràmetres de salut, no obstant això, la seva conclusió és que aquesta reducció no influeix. És sorprenent. La recerca ha de continuar, però de moment no hi ha raó per a negar les normes actuals».

    «Aquest grup d’investigadors ha conclòs que l’evidència no justifica fer recomanacions dietètiques. No puc estar d’acord amb aquesta interpretació», declara per la seva part Susan Jebb, professora de Salut Pública de la Universitat d’Oxford (Regne Unit).

    Els epidemiòlegs, indignats

    En la línia dels experts internacionals, el Grup de Treball de Nutrició de la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE) ha analitzat aquest informe i ha demanat a la població confiar en el paper preventiu de la nutrició enfront de les malalties.

    «Inclouen tres metanàlisis i dues revisions narratives que no aporten cap dada que no ja fos coneguda», han declarat en un comunicat de premsa fet públic avui. «Les recomanacions de seguir un patró dietètic saludable com la dieta mediterrània, amb un consum reduït de carns vermelles i processades, continuen plenament vigents».

    Maira Bes-Rastrollo, que forma part d’aquest grup, explica a SINC que la metodologia de l’estudi és correcta i els resultats són consistents amb les troballes prèvies, no són nous.

    «En les seves pròpies revisions s’observa que la reducció de la ingesta s’associa a menor mortalitat per totes les causes, tant per malaltia cardiovascular com per càncer, i amb menor incidència de diabetis, com s’ha anat repetint una vegada i una altra per tots els especialistes en la matèria».

    «És una irresponsabilitat des del punt de vista de salut pública la conclusió a la qual arriben els autors, contradient l’evidència dels seus propis resultats, i de la revista científica per publicar-lo», afegeix.

    Així, els epidemiòlegs han volgut transmetre els múltiples errors que afecten les conclusions. D’una banda, la unitat d’exposició que han triat els autors és petita (disminució de tres racions de carn vermella a la setmana). Si s’estudiés l’efecte de reduir una ració al dia, el benefici seria gran.

    A més, per a valorar la qualitat dels estudis s’han basat en els criteris GRADE, desenvolupats per a avaluar l’evidència d’assajos amb fàrmacs, no per a la dieta o l’estil de vida. «Els criteris que haurien d’haver usat serien les normes HEALM, desenvolupats pel Ministeri d’Agricultura estatunidenca o del Fons Mundial per a la recerca del càncer», sostenen els experts espanyols.

    Altres qüestions que ressalta el Grup de Treball de Nutrició de la SEE és que aquestes noves recomanacions no estan basades en un consens, ja que tres membres del mateix panell van votar en contra. «I dels 14 membres, només dos d’ells es consideren científics nutricionals. La majoria són metodolegs, que no tenen especial experiència en estudis de nutrició», subratllen.

    «És molt greu que les seves guies i recomanacions violin el principi ètic de ‘primer no fer mal’. En la pràctica clínica, seria irresponsable dir-li a un pacient que consumeix dues racions diàries de carns vermelles o processades que seguís així», valoren. «El raonable seria que impulsessin a realitzar més recerques sobre el tema».

    Quatre aspectes que l’article no ha tingut en compte

    Després de la valoració del nou estudi publicat en Annals of Internal Medicine, els experts de la SEE són fermes en indicar els nombrosos punts febles de l’article.

    «Els autors haurien d’haver considerat els treballs sobre els mecanismes biològics de la carn vermella i processada sobre la salut, del seu efecte nociu sobre els factors de risc cardiovascular i, sobretot, les nombroses anàlisis epidemiològiques que mostren que el consum excessiu augmenta el risc d’obesitat, de moltes malalties cròniques i de mortalitat total», indiquen.

    A més, els experts espanyols creuen que s’hauria d’haver adoptat una perspectiva de salut pública. «A partir de les seves pròpies dades s’estima que amb només reduir en tres les racions de carns processades a la setmana s’evitarien almenys 5.500 morts anuals en la població espanyola de 40-80 anys», afirmen. «Per tant, el benefici de reduir el seu consum és enorme (el doble que evitar totes les morts per accident de trànsit)».

    Tampoc s’ha tingut en compte en aquest treball la salut del planeta. «Una setmana després del cim del clima a Nova York, no pot oblidar-se l’enorme impacte negatiu de la producció de carn, especialment vermella, sobre el medi ambient», insisteixen. «Reduir aquest consum millorarà la nostra salut i la sostenibilitat del nostre planeta».

    Finalment, deixen clar que la salut de la població depèn sobretot de la qualitat global de la seva dieta i no sols d’uns pocs aliments. Per això, defensen els beneficis de la dieta mediterrània, demostrats en infinitat d’estudis.

    «La nostra dieta tradicional és una forma saludable i culturalment arrelada de menjar, on predominen les fruites i verdures, els cereals integrals, i les fonts saludables de proteïnes, però on les carns vermelles i processades es consumeixen només esporàdicament i en petites quantitats», insisteixen.

    Evidències en contra

    L’arsenal científic enfront d’aquestes noves recomanacions és extens. L’assaig més gran europeu aleatoritzat en nutrició, l’estudi PREDIMED, demostra que disminuir el consum de carns vermelles i processades redueix substancialment els casos greus de malaltia cardiovascular, així com la malaltia arterial perifèrica, fibril·lació auricular, càncer de mama o diabetis.

    D’altra banda, el macroestudi europeu EPIC, que va incloure en la seva anàlisi 448.568 dones i homes, estima que el 3,3% de les morts que ocorren a Europa es previndrien si el consum de carns processades es reduís a menys de 20 g/dia.

    Específicament a Espanya, el Projecte SUN, amb més de 18.000 participants, va trobar que per cada ració més de carn vermella al dia la mortalitat per totes les causes en participants majors de 45 anys augmentava gairebé en un 50%, i també que les dones que consumien més carns vermelles o processades abans de l’embaràs duplicaven el seu risc de desenvolupar diabetis gestacional.

    «Tot convida a pensar que l’objectiu de la revista és produir molt de soroll mediàtic perquè augmenti la controvèrsia sobre el tema i, conseqüentment, les cites al seu mitjà. No obstant això, una qüestió és publicar resultats que desafiïn el paradigma actual del coneixement, i un altre publicar guies que danyin la salut pública», afirmen des de la SEE.

    Els experts espanyols subratllen que la prioritat ha de ser sempre la salut de la població: «Aquestes ‘noves’ recomanacions causen un gran mal a la salut pública augmentant la confusió dels consumidors i fent perdre la credibilitat dels científics que millor han treballat en la ciència de la nutrició», conclou a SINC Bes-Rastrollo.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • Els valors que haurien d’orientar la reforma necessària i urgent del sistema català de salut

    El sistema sanitari Català no ha canviat substancialment des de la seva creació als anys vuitanta i actualment no dóna una resposta adequada a les noves necessitats de salut. Per seguir progressant hauria d’abandonar els programes o estratègies sectorials orientades a reformar aspectes concrets com les urgències, l’atenció Primària, els hospitals o les llistes d’espera. Tampoc avançarà reclamant i posant més recursos econòmics en l’actual estructura per seguir fent el mateix. Nosaltres pensem que efectivament cal incrementar pressupost, però per invertir-lo en accions orientades a millorar la salut de la població. Els serveis de Salut Pública han de ser l’eix vertebrador de les polítiques intersectorials de salut.

    És per això que posem com a primera qüestió la necessitat d’un canvi radical i estructural del model, un canvi de paradigma, passant d’un model centrat en la malaltia i la medicalització a un model públic de Salut Integral centrat en la persona.

    Els valors que ha de tenir el sistema públic de salut

    La salut de tota la població i l’atenció a les necessitats de salut de les persones són els elements centrals que han de dirigir les polítiques i les actuacions del Sistema. Les persones han de disposar del dret de ser les protagonistes dels serveis de Salut junt amb els professionals, que estan al servei d’aquestes. Cal fomentar la seva autonomia per ser persones actives i apoderades en la seva salut i de la salut de la comunitat.

    La salut és allò que importa. Per un Sistema integral de Salut, no només d’atenció sanitària a la malaltia, orientat als determinants socials de la salut, la promoció de la salut i a les necessitats de les persones i comunitats. Per això cal revertir els processos de medicalització i de mercantilització actuals.

    Un sistema centrat en la cura de les persones i no exclusivament en la recerca incansable d’un diagnòstic. Donat el perfil epidemiològic actual, l’envelliment i les malalties cròniques, les Cures han de ser un dels eixos centrals del sistema sanitari

    La salut és integral. Actuar i avaluar el que l’OMS va establir com determinants socials de la salut: «la situació en la qual la població creix, viu, treballa i envelleix, i del tipus de sistema que s’utilitza per combatre la malaltia». Visió que ha de contemplar també els factors psico-socials, econòmics, culturals, medi-ambientals, de gènere. L’avaluació de l’impacte d’aquests factors en la salut i la seva modificació hauria de ser preceptiva en la promulgació de qualsevol política pública.

    Sistema Sanitari Públic ha de ser integral, universal, accessible i equitatiu. El Sistema Sanitari derivat del Decret 14/1986, de 25 d’abril, General de Sanitat, estableix el principi d’universalitat, objectiu encara no assolit. Per això cal la derogació del Decret llei 16/2012. Un Sistema per a tothom, que asseguri l’accessibilitat geogràfica, social i cultural amb criteris d’efectivitat, adequació i equitat en l’atenció de les persones.

    Un finançament suficient del Sistema Sanitari amb recursos fiscals, per tal de garantir la contribució solidària i progressiva segons els nivells de renda a la sostenibilitat financera del sistema sanitari públic. Amb planificació, gestió i provisió públiques sense afany de lucre. Mentre això no sigui possible, o en casos justificats en què el sistema públic no pugui prestar el servei, s’han d’aplicar clàusules de qualitat, transparència absoluta, rendiment de comptes i reversió en cas d’incompliment. Cal definir els criteris «d’economia social i solidària».

    L’Atenció Primària, ha de ser l’eix bàsic de l’atenció sanitària. Un sistema en el qual l’Atenció Primària i Comunitària sigui l’eix dels processos assistencials, amb un ple desenvolupament de les seves competències i un adequat finançament i reconeixement.

    Sanitat segura, eficient i de qualitat amb resultats avaluables i transparents, que atengui els interessos i la salut dels ciutadans i ciutadanes,

    Governança participativa de la sanitat pública. La participació dels professionals i la ciutadania en la governança i la gestió del sistema sanitari públic.

    Un sistema independent dels interessos de les companyies farmacèutiques, de productes sanitaris. Independència que ha d’afectar els òrgans i activitats de planificació, regulació, provisió, formació i investigació. Independència també dels interessos corporatius i partidistes.

    Garantir per les persones treballadores del Sistema: La qualitat de les condicions laborals, la major autonomia de les unitats assistencials, la conciliació personal i familiar, la qualitat de les retribucions, els temps necessari per a una assistència de qualitat, formació, docència i recerca.

     

     

    1.Membres del Grup de Debat

    Amando Martin Zurro, Albert Cañis, Carlos A. Gonzalez, Carme Borrell, Carmen Catalan, Carme Valls, Cesca Zapater, Emili Ferrer, Jordi Colomer, Joan Benach, Joan Gene, Josep Martí, Josep Soler, J.R. Villalbí, Lluis Rajmil, Maria José Fernandez de Sanmamed, Montse Montaña, Maribel Pasarin, Olga Fernandez, Sara Jaurrieta, Vicente Ortun, Xavier Castells, Xose Lopez de Vega .

    Podeu consultar el document complet aquí 

  • Barcelona prohibeix obrir nous locals de joc i apostes per preservar la salut de la ciutadania i evitar addiccions

    L’Ajuntament de Barcelona vol posar ordre als locals de joc i apostes de la ciutat per preservar la salut de la ciutadania i evitar els problemes que poden generar. Aquesta és una nova línia de treball específic que s’ha engegat des de la regidoria d’Envelliment, Salut i Cures i l’àrea d’Ecologia, Urbanisme, Infraestructures i Mobilitat per fer front a les addiccions a les xarxes, a les pantalles i el joc patològic, tenint en compte l’impacte negatiu i les conseqüències socials que tenen en la població, especialment entre les persones més joves.

    Per fer efectiva la intervenció en aquest àmbit i treballar la prevenció al trastorn patològic a causa del joc, una mesura clau és la limitació i ordenació dels establiments de joc on es realitzen apostes a la ciutat. Per aquest motiu, la Comissió de Govern ha suspès per un any l’admissió de comunicats de noves activitats de concurrència pública per obrir establiments de jocs d’atzar, salons de joc, apostes, bingos i casinos. La suspensió afecta igualment l’atorgament de llicències i admissió de comunicats per fer obres destinades a l’obertura o ampliació d’aquests tipus de locals.

    La suspensió de comunicats i llicències aprovada ara va vol blindar tot l’àmbit de la ciutat on ara per ara no hi ha regulació en aquest àmbit, per evitar que s’hi ubiquin nous negocis vinculats al joc i les apostes. Actualment, a Barcelona hi ha un total de 53 locals dedicats als jocs d’atzar: 35 salons de joc, 17 bingos i 1 casino.

    Ara, el Govern municipal inicia la redacció d’un pla especial urbanístic –un pla d’usos– que regularà la implantació d’establiments. En essència, amb la redacció del document es proposarà un decreixement del nombre d’establiments actual –quan en tanqui un no se’n podrà obrir cap altre–, i s’evitarà que n’hi hagi a prop d’equipaments sensibles com ara els centres docents i sanitaris. Tot plegat, amb la voluntat de disposar d’una normativa que, a través de les eines i competències urbanístiques de què disposa el consistori, posi la prioritat en la defensa de la salut de les persones.

    Més mesures

    La suspensió de llicències i comunicats, però, no és l’única mesura que s’ha pres per mirar de limitar la proliferació de les cases d’apostes i el joc a través d’Internet dins de la ciutat de Barcelona. La Comissió de Govern municipal ha aprovat també impedir l’accés i la connexió a les pàgines de joc on-line des de totes les dependències municipals i en aquelles en què el consistori té un pes específic compartit amb d’altres administracions. A més, exigir en els contractes i les convocatòries de subvencions anuals clàusules específiques perquè les entitats i les empreses que hi participin disposin de plans o mesures per combatre les addicions que poden comportar riscos per a la salut i pèrdua de professionalització dels treballadors i treballadores. Entre les mesures s’inclouran la inhibició de la connexió a pàgines de cases de joc on-line o bé mesures de sensibilització per a la prevenció a les addicions, entre d’altres.

    Un altre punt és reforçar i generar sistemes d’informació propis per a una anàlisi més acurada dels impactes en salut del joc patològic i l’addicció a les pantalles; crear programes de prevenció dirigits específicament a totes les escoles i que interpel·li el conjunt de la comunitat educativa: infants, adolescents i pares i mares; i prohibir la publicitat i/o el patrocini d’aquest tipus de negocis en la xarxa de Transport Metropolitans de Barcelona (TMB), la via pública o bé les activitats que es puguin desenvolupar a la ciutat.

    Les mesures que ha decidit prendre l’Ajuntament de Barcelona van acompanyades igualment d’una exigència clara i explícita a la resta d’administracions públiques que disposen de les eines legislatives necessàries perquè limitin la publicitat del joc. Davant la proliferació sense control d’aquest tipus d’anuncis durant els últims anys, íntimament vinculats moltes vegades amb l’emissió d’espectacles esportius, el consistori demana específicament que la publicitat del joc tingui el mateix tractament que l’alcohol i el tabac i que, per tant, es prohibeixi en horaris de protecció infantil a la ràdio i a la televisió.

    Un problema de salut

    El joc patològic o trastorn del joc és un problema de salut reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i recollit en la Classificació Internacional de Malalties des de l’any 1992. De fet, la literatura científica assegura que és un problema emergent de salut pública a nivell global que, en els darrers 20 anys, ha augmentat la seva prevalença de la mà d’un increment dels diferents tipus de joc d’atzar, especialment entre els joves.

    Els primers indicadors específics sobre aquesta problemàtica s’han començat a recollir en dues enquestes que elabora el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social: l’enquesta EDADES sobre alcohol i altres drogues al conjunt de la població i l’ESTUDES, que se centra específicament en joves d’entre 14 i 18 anys. Segons aquests estudis, un 60,2% de la població espanyola entre 15 i 64 anys va jugar a jocs amb diners durant l’any 2017, ja fos presencialment (59,5%) o bé on-line (3,5%). Més concretament, el 0,4% de la població entre aquestes franges d’edat va desenvolupar un joc problemàtic (el 0,8% en el cas dels homes i un 0,1% en el cas de les dones), la qual cosa equival a unes 20.000 persones en el cas de Catalunya.

    Pel que fa a les dades de l’última enquesta ESTUDES, amb xifres del 2016, destaca el fet que el joc en línia és més freqüent entre els joves, amb una important diferència per sexes. En concret, el 6,4% de la població entre 14 i 18 anys afirma que juga diners a través d’Internet (un 10,2% en el cas del nois i un 2,5% en les noies). Aquesta taxa d’apostar diners s’amplia fins al 13,6% en jocs fora d’Internet (21,6% de nois i 5,4% de noies). Així doncs, els homes joves són els que es troben en una posició de major risc de desenvolupar un trastorn del joc, atès que aquesta problemàtica és entre dues i quatre vegades més freqüent entre joves de 12 a 17 anys que entre la població adulta.

    Hi ha altres indicadors que demostren un increment del nombre de persones jugadores durant els últims anys. Concretament, segons les dades de la Direcció General d’Ordenació del Joc, que pertany al Ministeri d’Hisenda, el nombre de persones registrades per jugar on-line a l’Estat ha augmentat exponencialment en passar de 637.000 persones l’any 2013 fins a les 1,47 milions de persones registrades l’any passat. Això és compatible amb el fet que el percentatge del 3,5% de jugadors on-line que recull l’enquesta ESTUDES l’any 2017 era del 2,7% tan sols dos anys abans, el 2015, que és el primer any amb dades d’aquest fenomen.

    El desenvolupament d’un trastorn del joc comporta una major probabilitat de desenvolupar quadres psicopatològics com ara depressió i ansietat, així com també consum de substàncies (tabac, alcohol i altres drogues), i especialment en edats adultes es relaciona amb problemes econòmics i interpersonals, tant familiars com laborals. De fet, aquest tipus de patologia comparteix moltes característiques amb les addicions a substàncies psicoactives, tant a nivell molecular, com neuronal i de comportament i, per aquest motiu, és àmpliament reconegut com un trastorn de salut mental.

    Des de l’Ajuntament amb dades científiques defineixen com a possible joc problemàtic aquella persona que es reconeix en tres dels següents símptomes i com a possible trastorn del joc la que es reconeix en quatre o més:

    1. Necessita jugar una quantitat cada vegada més gran de diners per aconseguir l’emoció desitjada.
    2. Es mostra inquiet o irritable quan intenta reduir o deixar de jugar.
    3. Ha fet diversos esforços sense èxit per controlar, reduir o deixar de jugar.
    4. Mostra una gran preocupació pel joc (pensaments persistents de reviure els jocs d’experiències passades, planificació de la propera jugada o pensaments reiterats de maneres de guanyar diners per poder tornar a jugar).
    5. Utilització del joc com a via d’escapament dels problemes o d’alleugeriment del malestar emocional.
    6. Intents repetits mitjançant el joc de recuperar els diners perduts.
    7. Tractar d’ocultar el grau d’afectació i implicació en el joc amb familiars, terapeutes o altres persones.
    8. Posa en risc o ha perdut relacions interpersonals significatives, de treball i d’oportunitats educatives o professionals a causa del joc.
    9. Compta amb els altres perquè li donin diners per alleujar la seva situació financera desesperada provocada pel joc.