Just Deploy It!

Blog

  • «De 8 de cada 10 certificats de defunció vam passar a 9 de cada 10 curats. El càncer és agafar una moneda i donar-li la volta»

    El 19 de març va tenir lloc l’última conferència dins del cicle «Sanitat, l’estat de la qüestió» a l’Ateneu Barcelonès. En aquest cicle, organitzat per Amics de la UAB dins La Universitat Opina i el Diari de la Sanitat, es van realitzar diferents conferències on es va parlar amb metges i pacients sobre les tres principals causes de mortaldat a Catalunya: Ictus, cardiopaties i càncer.

    El doctor Josep Ramon Germà, director d’estratègia clínica, investigació i resultats de l’Institut Català d’Oncologia, i Fernando Trias de Bes, pacient d’èxit. La moderadora va ser la coordinadora d’aquest mateix Diari. Canviant el format dels dos actes anterior, aquest cop els dos participants van crear una entrevista a dues bandes. Reproduïm aquí algunes de les preguntes que més interès van generar.

    Fernando Trias de Bes: Per què et vas fer oncòleg?

    Dr. Josep Ramon Germà: No m’agrada veure els malalts dormits. Era molt avorrit. Aleshores me’n vaig anar cap a la medicina. Quan vaig acabar la carrera l’any 73 vaig veure un anunci que deia que es necessitaven residents per una cosa que es deia oncologia. Curiosament a Sant Pau l’oncologia està al final de tot, amb la sortida al carrer sant Quintí i sempre han estat uns personatges curiosos. Vaig anar a entrevistar-me amb el cap de servei que després es va convertir en un dels meus mestres: el Pau sabia que jo era espaviladet i em va dir ‘Mira Germà, si fas oncologia, no t’avorriràs mai’. Em vaig quedar sorprès i em vaig enganxar. No m’he equivocat i si tornés espero tornar a tenir la sort de llegir la petició i presentar-me.

    Dr. Germà: Com recordes la primera visita amb mi?

    Trias de Bes: Acollonit. Jo els protocols de medicina no els entenc gaire. A mi em detecten el tumor, vaig a l’uròleg, m’operen i després em van dir que el tumor estava encapsulat però que es podria haver estès i que ho sabrien amb un TAC. Com duia les grapes de l’operació m’havia d’esperar 15 dies. I clar em van dir que no podien saber si estava curat, que potser se m’havia anat al cervell o al fetge i que tornés al cap de 15 dies.

    Dr. Germà: Dir-li això al Fernando és com dir-li que s’està morint!

    Trias de Bes: Això em va costar molt. Era una muntanya russa. No sabia si em quedaven dos mesos de vida, res. En aquell moment la primera visita la recordo molt freda. Em vas dir que estava tot net però em vas donar percentatges de recaiguda i em vas dibuixar un diagrama que encara recordo. Em vas dir que tenia un 82% de probabilitat d’estar curat i un 18% que hagués vascularitzat i ho tingués en una altra part del cos. Si vols, em vas dir, fem quimioteràpia i baixarem aquesta probabilitat a l’1-2%. Jo et vaig preguntar ‘I vostè què faria?’ i em vas dir tens aquí els números. Jo esperava que em diguessis el què. Et vaig demanar si m’ho podia pensar. Jo tenia referències teves boníssimes però te n’adones que com a pacient també has de prendre decisions i en algunes d’elles no entenia que fos totalment meva la responsabilitat.

    Trias de Bes: Un oncòleg ha de mirar de no tenir sentiments amb els seus pacients?

    Dr. Germà: La cosa més propera a tenir sentiments és l’oncòleg. El que ha de controlar són les seves emocions. Són dues coses totalment diferent. El càncer son unes 400-500 malalties diferents i fa res eren 200. Quan tens davant cadascuna d’aquesta persones no és el mateix tenir una persona totalment curable que un malalt de càncer de pulmó totalment avançat. Els metges hem de controlar les emocions però sentiments jo crec que tots.

    Dr. Germà: Vas tenir por a morir?

    Trias de Bes: Sí. I tant. Tenia esperança pel que m’havies dit. De fet vaig triar no tractar-me. Tenia un alt percentatge de no recaure i la quimio és molt tòxica. Jo recordo preguntar-te: «però doctor si jo ara no em tracto, pel fet de no haver-ho fet, si després tinc una recaiguda, tindré menys probabilitat de curar-me?» I em vas dir «no, tindràs la mateixa, l’únic que t’hauré de donar més fort». Vas deixar-me clar que no i vaig decidir jugar al 82%, probabilísticament tenia més opcions.

    Quan vaig tenir la recaiguda aquí sí que va ser fotut. Ja no era un tumor, era tot el cos, i després de quasi bé un any de control i no saps quantes cèl·lules hi ha. Estava més tranquil durant el tractament perquè quan t’estàs tractant tens la sensació que estàs actuant. Quan prens una medicació estàs fent alguna cosa. Quan va acabar el tractament ho vaig passar pitjor perquè et sents despullat: és el teu cos sol qui ha de seguir.

    Un moment que sí que el vaig patir va ser quan vaig tenir una complicació i vaig fer trombos a les cames. Em vaig espantar del mateix tractament. Aquí tu em vas donar molta esperança. Sempre em deies: ‘Gaudeix, tranquil, que es cura’. Així com el primer dia només em vas donar probabilitats després si em vas donar esperança. Al final has de confiar en el teu doctor i no mirar res a Internet. Si tens un metge, ell en sap i internet no discrimina ni filtra. Vaig confiar en tu que per això havies dedicat la teva vida a això.

    Trias de Bes: Diuen que hi ha els metges i que hi ha els oncòlegs. Aquesta frase me la va dir un metge, que els oncòlegs sou ‘ponequimios’, que busqueu curar la malaltia, esteu amb el tractament primari, i ignoreu els efectes secundaris.

    Dr. Germà: el que jo diria és que tot especialista el que no ha d’oblidar és que és metge. A les meves classes a la universitat jo és el que intento transmetre. A l’essència de la medicina està l’humanisme. Has de tenir molt clar el que significa l’evidència científica però també que aquesta evidència l’has d’aplicar a un individu que té les seves pròpies característiques personals. L’evidència es pot trobar a qualsevol lloc però si no individualitzéssim no necessitaríem oncòlegs ni especialistes. Un robot podria decidir què necessitem.

    Oncologia, l’estat de la qüestió a l’Ateneu Barcelonès / Amics de la UAB

    Dr. Germà: Com va reaccionar el teu entorn?

    Trias de Bes: El càncer fa molts anys era com una sentència de mort. Ara hi ha molta més prevalència i qui més qui menys coneix a algú que l’ha passat. Tot i així fa por encara. No és el mateix tenir càncer amb 87 anys que amb 45 com va ser el meu cas. En situacions així cadascú es posa al seu lloc: gent que s’allunya, que es tensiona, potser perquè no sap com fer-ho. Al final davant la malaltia hi ha gent que sap entendre que la vida és fràgil i hi ha gent que ho assumeix molt bé i et ve a veure amb tota la normalitat. És molt curiós observar.

    Dr. Germà: I els teus fills?

    Trias de Bes: La gran tenia 13 anys, el mitjà 9 i el petit 4. El petit sí que em va dir ‘Papá, yo sin pelo no te quiero’. No ho van entendre del tot. Al cole fan campanyes pel càncer infantil i la meva filla sí que em va preguntar si em moriria. Però li vaig dir que fins que no em veiés preocupat a mi no patís. Un dia que estava fotut de la quimio sí que em va dir ‘Papá, no pueden ser tantas horas en cama, podrías ir al médico, ¿no?’. El meu tractament també és cert que era curt. Era bèstia, molt concentrat, però curt, van ser uns 4 mesos en total. Un període més curt ajuda.

    Trias de Bes: Com ho fas per comunicar males notícies? Suavitzes? Prefereixes donar tombs? Vas directe?

    Dr. Germà: La informació no pot ser estàtica. Tu si tens una mica d’experiència explores el pacient que tens davant, les seves emocions. En aquell moment el malalt no té sentiments clars, són emocions. Si veus que està receptiu, augmentes la informació. Els silencis són fonamentals. Molt difícils de fer però ajuden. A part, sempre que puc creo esperança. Sempre pots crear-la.

    Hi ha moments que has de ser total i absolutament sincer i realista. He tingut gent que ha vingut i m’ha dit ‘escolti, estic a punt de tancar un negoci, tinc una família, i necessito saber quina és la meva situació’. Utilitzo dos sistemes jo. Un d’ells és preguntar ‘vostè creu que tots nosaltres hauríem de tenir les coses el màxim d’arreglades normalment?’. Si em responen que clar els hi dic ‘doncs vostè encara més’. I la segona, hi ha una frase molt interessant que diu que s’ha d’esperar el millor i estar preparat pel pitjor.

    Dr. Germà: Què vas pensar el dia que et vaig dir que havia tornat a sortir el tumor?

    Trias de Bes: Vaig pensar «merda, vas escollir malament amb el 82%». A l’anterior visita ja em vas preavisar. Vaig haver-me d’operar l’espatlla per un accident amb la bici i em vas veure que a la imatge s’intuïa alguna cosa però em vas dir que m’operés i que ja ho miraríem, que et feia dubtar una mica. Com d’alguna manera ja m’ho havies dit, em va costar menys. A tractar-me i ja està.

    En un moment sí que vas mirar per la finestra i et vaig llegir el pensament. “Ja sé el què estàs pensant”, et vaig dir, “que m’has enganxat tan ràpid que estàs pensant en donar-me la quimio de fa un any i no la tocaria ara que té més dosi”. No estaves segur per temes estadístics però jo et vaig dir que fóssim coherents. Si fa un any em vas dir que la curació era la mateixa però m’hauries de donar més fort, doncs que així fos.

    Dr. Germà: Els pacients també heu de prendre decisions, veus. I importants. Potser ha arribat el moment que expliqui com va començar tot això. L’any 1979 de cada 10 nois amb tumoral testicular, 8 dels que ingressaven se’ls signaven certificats de defunció. Jo tenia 28 anys i només volia curar el càncer. Segueixo sent del mateix parer, hi ha gent que es conforma amb cronificar-lo però jo el vull curar i si no puc vull cuidar. Vaig rebre una beca internacional i a Anglaterra vaig veure que estaven utilitzant un fàrmac que es deia cis platí que estava donant bons índex de curació. Vaig revisar les històries d’uns 100 nois i vaig veure que els què tenien un producte en sang molt alt es morien malgrat el platí. Quan torno a Barcelona em trobo que no hi havia cis platí a Catalunya ni a Espanya. Vaig agafar un company oncòleg i un farmacòleg, vam anar a una joieria i vam comprar fil de platí. Vam obtenir una mostra de cis platí estrangera i vam produir una mostra del fàrmac. Us podeu imaginar dos moments molt especials de la meva vida. Un va ser quan vam comprovar que el producte que havíem produït era exactament igual però aquesta no era la prova del cotó. Aquesta va ser tractar un noi que tenia com dues pilotes del tumor testicular de la mida d’una pilota d’handbol als pulmons. Aquell noi era un certificat de defunció segur. Vam donar-li el nostre producte i 15 dies després vam fer-li una radiografia de tòrax i les pilotes havien passat a ser pilotes de tennis. L’Esteve està viu 30 anys després.

    Vam treure el placis, aquest fàrmac, i l’any 1983, vam fer la primera publicació espanyola amb 383 casos on el 93,5% dels nois es curaven. De 8 de cada 10 certificats de defunció vam passar a 9 de cada 10 curats. És agafar una moneda i donar-li la volta. He sigut testimoni d’això i per això puc tenir esperança. També ho he viscut després amb el càncer d’ovari i amb molts altres càncers. Mentre hi ha vida, hi ha esperança.

    Dr. Germà: Escrius llibres, obres de teatre, fas una columna a l’Ara… quina és la teva sensació sobre les notícies sobre el càncer?

    Trias de Bes: Crec que ens en parlen sobre descobriments pels que encara falten anys per veure’n resultats. Cada cop hi haurà més innovació però un malalt que ho està ara potser ja no arriba, ho necessita ara. Per tant crec que són notícies de recerca, del que vindrà i que al pacient d’ara no els hi serveix.

    Dr Germà: Jo també he intentat escriure alguns llibres de suport. Jo personalment trobo a faltar notícies positives però reals dins la premsa. No és necessari que s’hagin curat 3 ratolins però mai he sentit la notícia especifica del cis platí.

    Trias de Bes: Cada cop hi ha més càncers. Què fem malament els pacients, què feu malament els metges, què fa malament la societat? No fumo, no bec, faig esport… és l’alimentació, és la pol·lució? Em vas dir que tot eren factors de risc que només s’havia demostrat que el tabac era una causa. Fem alguna cosa malament?

    Dr. Germà: Moltes. Els consells de salut tothom els dóna i els pren a llarg termini, com si no anés amb ells. La gran preocupació és la infància. En aquests moments tenim entre un 18-19% de nens amb sobrepès i això sabem que produirà un increment d’algun tipus de càncer com és el de còlon. Un company em va dir que als EUA les colonoscòpies ja les estan començant 10 anys abans. El prototipus de càncer que es produeix així és molt més agressiu.

    Els hàbits de bona salut es creen durant la infància. Els espinacs de Popeye han desaparegut. Després ens vam adonar que portaven poc ferro però l’hàbit hi era. Que la verdura sigui un càstig i que el McDonalds de dissabte és el premi és que alguna cosa estem fent malament. Els col·legis estan introduint les fruites però les famílies han de ser conscients que els consells de salut han de venir des de la infància. Quina és la despesa calòrica que fa un nen jugaven a basquet a un parc o amb la consola? I sí, si desaparegués el tabac, desapareixerien el 30% dels càncers: de bufeta, de ronyó, de pàncrees… Però hi ha moltes més coses. El meu co-resident de Sant Pau va aconseguir que avui en dia totes les noies a partir dels 12 anys siguin vacunades del papil·loma. Si desapareix la infecció, el càncer de coll uterí també desapareixerà. El problema fonamental és que la gent veu lluny la prevenció. Els polítics també. Sempre busquen la immediatesa. A més que la prevenció pot resultar cara. A Catalunya hem començat la prevenció de càncer de còlon mitjançant la sang en femta. Això val molts diners però quantes cirurgies t’estalvies, quantes morts perquè trobes els tumors quan encara no són càncers?

    Dr. Germà: Per què som amics?

    Trias de Bes: Tens molts pacients que s’han fet amics teus. Jo quan estic esperant torn només sento gent rient. Ets molt humà, molt sincer… També escrius i hi ha més coses que ens han unit. A part que ens assemblem molt de caràcter i aficions.

    Trias de Bes: Estem en un 68% de totalitat de curació de càncer, arribarem a un 90% de curació de càncer?

    Dr. Germà: Estem arribant a un cert límit de la taxa específicament de curació. No crec que traspassem un cert llindar. Un dels motius és que l’any 2020 el 75% de la incidència de càncer es produirà en països subdesenvolupats que tenen el 5% de l’economia mundial.

  • Disquisicions significatives

    L’expressió «estadísticament significatiu» no és fàcil de definir amb propietat, ni tan sols per a alguns investigadors, però això no ha impedit que hagi fet fortuna més enllà de l’àmbit tècnic. La Real Academia Espanyola (RAE), en el seu mapa de paraules associades a «significatiu», identifica «estadísticament» com la més habitual; i, en l’edició de 2001 del seu diccionari, va actualitzar l’anterior definició de «significatiu» (Que dóna a entendre o conèixer amb propietat una cosa) substituint «propietat» per «precisió». Efectivament, la significació estadística és una qüestió de precisió en els resultats de la recerca. En la pràctica, la diferenciació categòrica entre els resultats estadísticament significatius i els que no els són es visualitza sovint com una ratlla nítida que separa les intervencions mèdiques que funcionen de les que no, i fins i tot els estudis que mereixen publicar-se i els que no. Aquesta dicotomia no és només una arbitrarietat que casa malament amb la multiforme realitat clínica, sinó a més una font de mala ciència.

    Fa ja temps que els estadístics caminen remugant un manifest contra l’etiqueta «estadísticament significatiu». Molts són conscients que es tracta d’un controvertit segell de qualitat que crea no pocs problemes en interpretar els resultats. La convenció de decidir si els resultats d’un estudi confirmen o desmenteixen una hipòtesi científica amb l’únic criteri de la significació estadística (normalment , p<0,05 o p<0,01) és una font d’equívocs i falses conclusions. El terme «significatiu» ja va ser considerat com un dels més ambigus en ciència per la revista Nature, i ara (20 de març de 2019) tres estadístics han tornat a la càrrega en la mateixa revista amb un article en el qual demanen la retirada de la significació estadística en els articles científics. Als tres autors, s’han sumat 250 signatures de suport en les primeres 24 hores i, al cap d’una setmana, les de més de 800 científics de 50 països, incloent estadístics, investigadors clínics i metges, biòlegs i psicòlegs.

    El principal argument dels autors és que en la meitat dels articles científics (51% dels 791 analitzats) s’assumeix erròniament que uns resultats «no significatius» impliquen que «no hi ha efecte», entre altres falses conclusions que adulteren la recerca. John Ioannidis, un dels principals experts en metodologia de la recerca biomèdica, va intervenir en la polèmica l’endemà passat rebutjant aquesta proposta. «La significació estadística representa un obstacle per a les afirmacions infundades», va escriure. «Eliminar aquest obstacle podria promoure el biaix. Les ximpleries irrefutables serien moneda comuna». En la seva opinió, per tant, seria pitjor el remei que la malaltia. La revista Nature, en el seu comentari editorial que acompanya al text dels estadístics, reconeixia que no es pot interpretar una recerca amb l’únic criteri de la significació estadística, perquè això implica biaixos, sobrevalorar alguns falsos positius i passar per alt alguns autèntics efectes. Però deia que no canviarà la seva forma d’avaluar els manuscrits perquè no albira una alternativa millor, més enllà que els autors necessiten més i millor formació estadística.

    El debat no és estèril, ni molt menys, perquè probablement ajudarà a trobar solucions per a reduir les conclusions falses. Vistes les coses des de fora, resulta encomiable la voluntat de transparència i autocorreció de la ciència, però no deixa de sorprendre l’enorme proporció d’estudis publicats amb interpretacions equivocades. Per a molts metges, aquest debat els permet constatar, una vegada més, l’abisme que mitjana entre les disquisicions estadístiques i la realitat clínica, perquè saben bé que una cosa és la significació estadística, s’interpreti com s’interpreti, i una altra la rellevància clínica. Però potser el més cridaner és alguna cosa que ens incumbeix a tots: l’enorme dificultat de gestionar la incertesa de la salut.

  • Comprendre el sentit de la medicina

    Què pensa un nou estudiant quan entra a la facultat de medicina? Quina idea en té de la seva carrera professional? En les darreres dècades la medicina ha progressat molt, s’ha tecnificat sobre manera i a això devem, en part, les millores en l’esperança i la qualitat de vida. Els tractaments ―siguin farmacològics, quirúrgics o mínimament invasius― s’han fet més complexos i costosos i per comprovar-ho sols cal veure l’increment de la despesa sanitària, que està pel damunt del creixement de la riquesa del país. La tecnologia té quelcom de fascinant i, sovint, els mitjans de comunicació es fan ressò, hiperbòlicament, de les seves aportacions com, per exemple, la cirurgia assistida per robots o la innovació que suposa la transmissió d’una intervenció des d’un quiròfan equipat amb tecnologia 5G. Sens dubte, qualsevol nou estudiant de medicina se sent captivat i enlluernat per totes aquestes eines que potencialment pot tenir a les seves mans.

    Aquest estudiant ―que entra a la facultat de medicina amb un currículum escolar brillant i una nota de tall excel·lent a la selectivitat― de ben segur que vol seguir els passos dels professionals que utilitzen els últims avenços tecnològics i estan amatents al resultat de la seva última recerca, al que està venint i al què pensa que serà el seu present. Tanmateix, aquest estudiant de medicina té moltes probabilitats de treballar en llocs on atendrà persones sanes o malaltes que no requeriran l’aplicació de tècniques gaire sofisticades ni l’ús de tractaments complexos i costosos. Especialitats en què, afortunadament i en bona part dels casos, no hi ha en risc cap vida. Això pot fer que quan ja sigui un professional especialista se senti decebut en no assolir les expectatives de quan era estudiant.

    Com combatre aquesta mediatització entusiasta per la tecnologia? Convé que tothom, directius dels centres sanitaris i professionals que hi treballen, mitjans de comunicació i ciutadania en general, recordem que la finalitat primera i última de la medicina és curar a vegades, alleugerir sovint i cuidar sempre.

    Necessitem que aquest estudiant de medicina s’identifiqui al cent per cent amb el que s’anomena carta del professionalisme, per la qual les seves accions s’han d’inspirar en els principis de primacia del benestar i d’autonomia dels pacients, atenent els seus valors i preferències, i en la justícia social, amb un compromís ferm per la competència, l’honestedat i la confidencialitat, la qualitat assistencial, la distribució equitativa dels recursos (que sempre seran limitats), l’avenç en el coneixement, la gestió transparent dels conflictes d’interès i la responsabilitat professional.

    Cal emfasitzar el paper, també terapèutic, que té la paraula i una bona comunicació amb els pacients. Aquesta és una habilitat que cal que aprengui, tant en la formació de pregrau com en la formació especialitzada i en la continuada, al llarg de la carrera professional.

    Necessitem transmetre a aquest estudiant de medicina que ha de disposar d’un coneixement científic actualitzat i d’una preparació tècnica òptima i que, a més, ha d’aprendre a comunicar i empatitzar amb les persones, sanes o malaltes, a qui atén. Cal, en definitiva, que comprengui el veritable sentit de la medicina.

  • Els científics busquen una fórmula per a impedir la creació de bebès a la carta

    Dimarts passat, un comitè creat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va concloure que crear bebès editats genèticament, com va succeir amb l’experiment dut a terme a la Xina l’any passat, és «irresponsable». Una setmana abans, un grup de científics i bioètics de reconeixement internacional va demanar a les pàgines de la revista Nature una moratòria mundial sobre aquest tipus d’experiments. El consens científic és gairebé total, però el camí per a establir els controls i mecanismes que evitin que el que va passar a la Xina es torni a repetir no és senzill, ni està exempt de controvèrsies.

    L’escàndol va saltar el passat mes de novembre, quan l’investigador xinès He Jiankui confirmava que havia implantat dos embrions modificats genèticament en una dona. Les bessones, aparentment sanes, havien nascut a principis d’aquest mateix mes i el va anunciar va causar un gran enrenou entre la comunitat científica, que va rebutjar de forma gairebé unànime l’experiment.

    No obstant això, amb el pas dels dies, diversos mitjans van confirmar que l’experiment ja era conegut per altres investigadors, especialment als EUA, que no van informar de les intencions de l’investigador xinès perquè no tenien clar com ni on fer-ho. El cas no només era una mostra d’irresponsabilitat individual, sinó que revelava la falta de frens i normes internacionals sobre edició d’ADN.

    Poc després de conèixer-se la notícia, l’investigador de la Universitat d’Alacant, Francisco Mojica, el primer a descriure els mecanismes que han fet possible el desenvolupament de les eines d’edició genètica que han servit per a dur a terme aquest experiment, mostrava la seva preocupació a aquest diari i demanava «un gran acord global sobre edició genètica, especialment entre aquelles grans potències que estan investigant sobre les aplicacions d’aquesta tecnologia».

    Una moratòria global o un registre d’experiments

    Científics de tot el món han realitzat peticions similars i, la setmana passada, un grup de 18 especialistes en bioètica de set països demanava en un article publicat en la revista Nature «una moratòria mundial sobre tots els usos clínics de l’edició humana de la línia germinal, és a dir, canviar l’ADN hereditari (en espermatozoides, òvuls o embrions) per a fer nens genèticament modificats».

    Els investigadors cridaven l’atenció sobre els nombrosos problemes que, al seu judici, ha destapat l’experiment d’He Jiankui, posant l’accent en la passivitat a l’hora de proposar un mecanisme de control eficaç. Malgrat les discussions mantingudes durant els últims anys, «no s’ha creat cap mecanisme per a assegurar el diàleg internacional sobre si l’edició clínica de la línia germinal podria ser apropiada i, en cas afirmatiu, quan», asseguren els investigadors.

    No obstant això, no tothom està d’acord en si una moratòria és el millor mètode per a evitar casos similars en el futur. En una resposta publicada en la mateixa revista, els líders de les Acadèmies Nacionals de Ciències i de Medicina dels EUA (NAS, per les seves sigles en anglès) i la Reial Societat britànica es van oposar a aquesta mesura, assegurant que era necessari aconseguir primer «un ampli consens social […] donades les implicacions globals de l’edició del genoma humà».

    Els acadèmics asseguraven en la missiva que estan creant una comissió internacional «per a definir criteris i estàndards específics per a avaluar si els assajos clínics proposats o les aplicacions que involucren l’edició de la línia germinal han de ser permesos». A més, esmentaven el panell d’experts creat per l’OMS el mes de desembre passat per a discutir el cas, un comitè amb el qual mantenen «un estret contacte».

    De fet, una de les presidentes del grup de l’OMS és la secretària de relacions exteriors de la NAS, Margaret Hamburg, per la qual cosa no ha sorprès que el comitè hagi decidit no donar suport a la petició d’una moratòria. Dimarts passat, després de publicar un comunicat en el qual el grup mostrava la seva oposició a experiments com el desenvolupat per He Jiankui, Hamburg va assegurar que no creia que una moratòria fos el més recomanable.

    Com a alternativa, el panell d’experts aposta per fomentar la transparència entre els investigadors, proposant la creació d’un registre mundial d’estudis que impliquin l’edició del genoma humà. L’organització sanitària planteja aquesta mesura com un pegat fins que s’aconsegueixi un acord internacional per a establir una normativa.

    Un canvi de valors en la ciència

    No obstant això, altres investigadors consideren que l’edició d’embrions duta a terme per He Jiankui i la no revelació per part d’altres investigadors que tenien coneixement de l’experiment, no només mostra les mancances de l’escassa normativa actual, sinó que revela una crisi de valors en la ciència.

    En un article d’opinió publicat també en Nature, la investigadora del Centre Interdisciplinari de Bioètica de la Universitat de Yale, Natalie Kofler, va assegurar estar convençuda que el silenci dels altres investigadors «és un símptoma d’una crisi cultural científica més àmplia», que definia com «una creixent divisió entre els valors defensats per la comunitat científica i la missió de la mateixa ciència».

    Kofler assegura que han arrelat entre molts investigadors valors pragmàtics centrats en la independència, l’ambició i l’objectivitat. No obstant això, aquesta investigadora considera que la decisió sobre com s’ha d’usar aquesta tecnologia, o si ha d’usar-se, requereix d’un conjunt més ampli de valors, com «la compassió per a assegurar que les seves aplicacions estiguin dissenyades per a ser justes, humilitat per a assegurar que es tinguin en compte els seus riscos i altruisme per a assegurar que els seus beneficis es distribueixin equitativament».

    Han passat quatre mesos des que s’anunciés al món el naixement dels primers bebès modificats genèticament. Des de llavors, la comunitat científica lluita per trobar un marc normatiu que no posi traves a la recerca biomèdica, però que, al mateix temps, serveixi per a contenir l’ambició d’investigadors i empreses que ja es freguen les mans amb una possibilitat que, encara que avui dia és impossible, ja comença a albirar-se: un món amb bebès a la carta.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El nou CAP del Raval i els escuders del capital

    Estic convençut que si el dilema CAP o MACBA a la Capella de la Misericòrdia fos entre fer una escola de música municipal -equipament del tot necessari i absent no només al Raval sinó a tot Ciutat Vella- o un nou CAP a l’espai que actualment ocupa la Capella, no hi hauria dilema, s’hi faria un nou CAP i es buscaria una ubicació adient per a fer-hi una escola de música, municipal. Difícilment ens podem imaginar un context on grups de veïns defensessin la necessitat de disposar una escola de música a cost de renunciar a l’únic espai on s’hi pot construir un nou Centre d’Atenció Primària per deixar enrere l’actual amb greus mancances infraestructurals. És una qüestió de prioritats en un barri on prop del 80% de la població no té cap cobertura sanitària a banda del servei de sanitat pública.

    Com també és una qüestió de prioritats bloquejar la construcció d’aquest equipament sanitari a la Capella de la Misericòrdia. Un bloqueig encapçalat per la fundació del MACBA presidida de manera honorífica ni més ni menys per la Reina d’Espanya, Sofia, i de manera executiva per Ainhoa Grandes Massa, consellera de l’empresa Renta Corporación, empresa immobiliària que ha deixat un rastre de desnonaments al pas de la seva activitat econòmica. Una fundació impulsada econòmicament per Abertis, Agroalimen, La Caixa, Coca-Cola, El País, Freixenet, Banc Sabadell, Fundació Puig, La Vanguardia i Naturgy.

    A la vista de qui encapçala la campanya per evitar que el CAP es faci a la Capella, i dels èxits que han obtingut en aquesta estratègia de bloqueig, de moment, es fa fàcil d’entendre en quin ordre de prioritats queda l’accés a la sanitat pública i de qualitat per aquests personatges, organitzacions i partits que els donen suport. És tan fàcil d’entendre que les organitzacions i partits que han triat prioritzar els interessos de determinats lobbies econòmics en detriment de les necessitats dels veïns del Raval, han de posar en marxa la maquinària de la propaganda a ple rendiment per mirar de generar confusió.

    La primera gran cortina de fum -que encara fumeja- va ser voler fer creure que la cosa anava de sanitat contra cultura, sí?, segur? Veiem…

    Des del 2014 el MACBA disposa del Convent dels Àngels, prèvia habilitació de l’equipament municipal -és propietat pública, de l’Ajuntament- a cost 1.5M€ per a les arques municipals, l’ús principal d’aquest espai -segons es va dir en aquelles dates- havia de ser l’ampliació de l’espai expositiu. A dia d’avui els espais del convent no són emprats com una extensió de la proposta cultural del MACBA: es lloguen al millor postor, per festes, promocions, reunions, filmacions…dels 1.600 € la mitja jornada als 6.800 € la jornada completa, segons l’espai, fins a 5 ambients diferents. Pràcticament 1.800 m².

    Arribats a aquest punt, algunes preguntes, a l’aire: Si no se’n fa ús expositiu perquè gestiona l’espai el MACBA i no l’Ajuntament? Quina credibilitat té la urgència de més espai que fa el MACBA quan no fa ús de tot l’espai de què disposa? Quina garantia hi ha que la Capella de la Misericòrdia no acabarà fent funcions d’equilibri pressupostari com ha passat amb el Convent?, calen més equipaments culturals al Raval però aquests han d’estar en mans de fundacions com les del MACBA? Sanitat contra Cultura?, sí? Fins i tot nombroses persones del món de la cultura de la ciutat han negat rotundament que el problema amb el nou CAP al nord del Raval pogués ser plantejat en aquests termes, però hi ha qui segueix obstinat a posar el centre en el conflicte d’interessos entre aquestes dues necessitats vitals.

    Tot i això els escuders dels interessos econòmics de la fundació del MACBA -PDeCAT, Ciutadans, ERC, PSC i PP- segueixen obstinats en la seva estratègia de confusió a base d’estirabots histriònics com ara deixar sense zona de pràctiques les estudiants d’arqueologia de la UB Raval, encabint en aquest espai de la universitat el nou CAP, una proposta d’ERC que pretenia posar fi a la pugna entre «Sanitat i Cultura» per convertir-la en la triada Sanitat contra Cultura, i Cultura contra Educació, brillant.

    Els escuders afirmen amb vehemència que el que fan, ho fan en benefici dels veïns del Raval, veïns que estan ocupant la Capella de la Misericòrdia per exigir que allà s’hi faci el CAP. Exactament què és el que fan en benefici dels veïns?, mirar de garantir que el MACBA gestioni més espai públic al Raval?

    I quan parlem de veïns en el cas del CAP Raval ho fem en el sentit més ampli, actualment la demanda de la construcció d’un nou cap a la Capella de la Misericòrdia aglutina persones de totes les sensibilitats polítiques, TOTES. I per si aquest consens fos poc s’hi afegeixen les treballadores de l’actual CAP del Raval Nord que fa temps, anys, que exigeixen deixar enrere totes les mancances infraestructurals.

    Departament de Cultura, Comissió de l’Ajuntament, Ple de l’Ajuntament, i ara també el Departament de Sanitat, tots aquests espais institucionals desoint les veïnes que s’han organitzat, per manifestar-se, recollir milers de signatures, passar a l’acció… com no pot ser d’una altra manera el que s’hauria de fer amb el CAP, la Capella de la Misericòrdia, el Convent dels Àngels i el MACBA ho haurien de decidir els veïns del barri del Raval, ni més ni menys.

  • L’Ajuntament de Barcelona aprova la creació del nou dentista municipal en el ple

    El Plenari del Consell Municipal ha aprovat aquest divendres de forma definitiva la proposta de l’Ajuntament de Barcelona per crear un nou servei odontològic municipal obert al conjunt de la ciutadania. La nova iniciativa econòmica ha comptat amb els vots favorables de BComú, ERC, PSC, CUP-Capgirem i dels diputats no adscrits Gerard Ardanuy i Joan Josep Puigcorbé. El Grup Municipal Demòcrata, C’s i PP han votat en contra.

    Amb aquesta votació, els grups municipals culminen un procediment que va iniciar-se fa mesos, durant el qual s’ha posat de manifest l’oportunitat i l’interès públic de la mesura, i que ha comptat també el preceptiu període per a la presentació d’al·legacions. De fet, algunes de les aportacions fetes per part de les entitats professionals en aquest període d’al·legacions han sigut incorporades durant el tràmit, com per exemple el compromís perquè el dentista municipal obri les seves portes en un dels barris amb una situació socioeconòmica sensiblement per sota de la mitjana de la ciutat. El projecte, a la pràctica, té com a un dels seus objectius aconseguir facilitar l’accés al dentista al volum de persones que actualment no ho poden fer estrictament per motius econòmics, i que l’última Encuesta Nacional de Salud de l’any 2017 xifrava en el 12% de la població de Catalunya.

    El nou servei odontològic municipal s’ha dissenyat en una primera instància per poder atendre unes 36.000 persones l’any, 18.000 ja durant el primer exercici i amb només un centre en funcionament que disposi de vuit butaques, amb uns preus que podrien ser fins a un 40% per sota dels actuals. La proposta complementa el servei de dentista gratuït per a persones vulnerables que es va iniciar fa uns mesos i que en aquests moments ja ha atès més de 400 persones derivades des dels Serveis Socials de la ciutat.

  • Molta tensió i poca concreció: el ple de l’Ajuntament de Barcelona relega el debat sobre el futur del CAP a l’acord de Generalitat i Diputació

    Una hora i mitja després de l’inici del ple ha arribat el punt que havia de desestimar les al·legacions formulades pel consorci sobre la cessió d’ús de la Capella de la Misericòrdia per part del MACBA. Si la revocació s’hagués donat, s’hagués aconseguit el que els veïns demanaven després de conèixer l’acord que la Diputació de Barcelona i les conselleries de Cultura i Salut van establir ahir: la igualtat de condicions entre CAP i MACBA per a dos espais (la Capella i el cub).

    En una primera intervenció, Gala Pin ha explicat que si el punt s’ha dut al plenari ha estat perquè després de 13 anys ja no es pot arrossegar més aquest tema. Sobre l’acord fet ahir, ha manifestat que des del govern de Barcelona En Comú no posarien cap trava però que aquest no els hi dóna cap confiança. Ha recordat de nou que «el Raval necessita un CAP en condicions i hem de prioritzar les necessitats sanitàries dels veïns del Raval».

    Donat que alguns grups municipals havien demanat que Barcelona En Comú retirés el punt, Gala Pin ha demanat disposar de la Capella «perquè si al final el CUB no és viable, no podem quedar-nos sense opció». Ha repetit de nou que la necessitat de tenir les dues opcions en igualtat de condicions ve perquè no els hi dóna confiança l’acord. Tot i així, ha explicat que des del govern estan disposats durant l’abril a crear un grup de treball entre Generalitat i Ajuntament que mostri quina és la millor opció.

    Les respostes de tots els grups municipals han estat les esperades: l’aprovació per part de BEC i la CUP i la negativa de la resta. ERC, no obstant, ha indicat que si finalment no hi hagués més possibilitat que la Capella, votarien i es decantarien per això per tal d’estar amb els veïns.

    La primera intervenció de resposta ha estat del PDeCAT. Xavier Trias ha demanat que es retirés el punt per coherència: «van dir que si les conselleries es posaven d’acord ho retiraríem i s’ha donat aquesta circumstància». Trias ha acusat el Govern de rebre això amb desconfiança i ha afegit que «actuen sempre de destructors» i que no busquen mai l’entesa. «Si hi ha un acord anem a mirar com s’aplica i com traiem el màxim profit». La reacció dels membres de la Plataforma ha fet que l’alcaldessa, moderadora del plenari, hagi hagut de demanar calma.

    Ciutadans s’ha estranyat que, després de 13 anys, BEC vulgui resoldre-ho en dos mesos i ha demanat també retirar el punt per coherència. El grup municipal ha aprofitat per fer campanya i culpar tots els governs anteriors tant de la Generalitat com de l’Ajuntament: «La sanitat pública és el primer però justament està així per la deixadesa i les retallades». S’ha queixat de tornar al debat de «confrontar salut i cultura» i, a més, ha denunciat que es facin «escraches» a la seu de Ciutadans per exigir-li una intenció de vot i ha exigit al Govern que deixés de fer electoralisme i populisme.

    Davant les paraules de Carina Mejías, un dels membres de la Plataforma, presents com a públic al ple, ha esclatat contra la seva intervenció i Colau ha intervingut per cridar a la calma: «Entenc que pot haver-hi emocions a flor de pell i més quan parlar de serveis bàsics és tant important». Carina Mejías li ha demanat a Colau que controlés l’ordre i l’alcaldessa li ha dit que no li indiqués com havia de fer la seva feina. La tensió ha estat latent durant tot el ple.

    Esquerra Republicana de Catalunya ha fet ús del seu torn de paraula per explicar l’acord i concloure que amb aquest guanya la ciutadania. En aquesta lògica ha demanat responsabilitat, ja que com és molt difícil posar d’acord a dues institucions, ara que s’ha aconseguit, cal aprofitar aquest consens. «La regidora va dir que acataria la decisió que prengués el Departament de Salut i ahir en va dir una», han indicat.

    El PSC ha valorat que calia «demanar disculpes als professionals de la sanitat pública, als veïns del Raval perquè aquest espectacle ha estat lamentable. Els desgoverns de la Generalitat i de l’Ajuntament han provocat que una solució que es va donar ahir es podria haver donat fa tres mesos».

    El PP també ha demanat que es retirés el dictamen de l’ordre del dia perquè des que es va formular l’acord a avui ha sorgit un acord que canviava l’escenari.

    La CUP ha lamentat que tothom defugís el centre del debat i el portés cap on cada grup municipal considerés. Eulàlia Reguant ha assenyalat que «aquí el que s’ha fet és esquivar el conflicte que hi ha amb el MACBA i la seva Fundació però no ha importat anar contra les veïnes» i ha demanat que la ciutat no formulés propostes o debats pensant en els interessos dels equipaments sinó que pensés en les necessitats del barri. A més, «cal que abordem qui és el projecte cultural del MACBA, que és un projecte tancat en si mateix com molts dels museus d’aquesta ciutat. Amb aquest debat s’ha reforát la idea del MACBA tancat, el MACBA que busca preservar els seus interessos en contra les veïnes».

    Després de les intervencions dels independents, Gala Pin ha demanat que es respongués si es volia revocar o no la cessió d’ús, ja que aquest era el punt del debat i ha entés que ningú havia respost a la demanda concreta.

    Davant aquesta petició, PDeCAT s’ha queixat de nou però no ha contestat directament, Ciutadans ha dit que no i ERC ha dit que volia estar amb les veïnes i que, per tant, si no hi hagués cap altra opció que la Misericòrdia estarien a favor. El PSC ha reafirmat creure en l’acord. El PP ha demanat que es retirés de nou per poder dialogar però que, mentrestant, la resposta seria que no. La CUP no ha utilitzat de nou el torn de paraula perquè ja havia manifestat la seva voluntat de vot positiva.

    Gala Pin finalment ha retirat la proposta perquè donat que no hi havia acord, si es votava, encara que fos que no, l’informe tècnic es tancaria i caldria obrir-ne un de nou cosa que provocaria que no es votés de nou fins setembre. Així queda en stand by. «Jo hauria d’estar fent una intervenció més enfadada però realment estic trista perquè no entenc que aquí no es vegi la realitat en aquest ple», ha tancat Pin que ha acusat davant l’actitud del PDeCAT que «el govern del senyor Trias no va fer res i ahir surten amb un acord a última hora i han hagut d’estar les veïnes les que s’han hagut de mobilitzar per posar el debat damunt la taula».

    Els veïns han abandonat la sala al crit de vergonya.

  • Generalitat i Diputació acorden un solar annex al MACBA per al CAP Raval Nord però els veïns el reivindiquen a la Misericòrdia

    «Aquest manifest està firmat per diverses plataformes veïnals del Raval en les que hi ha votants de tots els colors». Així donaven inicia a la roda de premsa on la Plataforma per un CAP Raval Nord Digne convocava a una manifestació que va aplegar ahir un centenar de veïns pels carrers del barri.

    Abans de començar quatre membres de la Plataforma donaven una notícia: potser demà s’elimina el punt de l’ordre del dia per un acord entre els Departaments de Cultura, Salut i la Diputació de Barcelona que cediria el cub annex al MACBA per al nou CAP. Aquest solar ara pertany a la Diputació de Barcelona i al CCCB. Davant això, en una reunió on també ha participat l’Ajuntament de Barcelona, que ha explicat als veïns no estar a favor de l’acord, Salut ha valora molt positivament l’oferiment de la Diputació de Barcelona per «desencallar la ubicació del CAP Raval Nord».

    En un comunicat el Departament de Salut ha explicat que per la consellera de Salut, Alba Vergés, l’espai ofert per la Diputació de Barcelona és una bona notícia perquè “és una urgència davant la situació de bloqueig. El CAP és prioritari pel barri del Raval. L’atenció sanitària és un pilar fonamental i un tema cabdal per la ciutadania i pels veïns i les veïnes del Raval”. Vergés ha insistit que aquest espai va ser ofert per l’Ajuntament i des del Departament de Salut es va fer un estudi  i es va considerar que podia ser òptim. “Tenim una altra alternativa viable sobre la taula i per tant ara l’hem de fer possible entre tots”, ha afegit.

    Per la seva banda, la consellera de la Presidència i portaveu del Govern, Meritxell Budó, ha agraït aquest nou escenari que permet “trobar un espai per facilitar i poder resoldre el conflicte de la ubicació d’aquest cap del Raval, que és necessari”. Budó ha qualificat aquesta proposta com “un triple win” perquè “surt guanyant el Departament de Salut i el Departament de Cultura, amb l’ampliació del MACBA i del CCCB”. Ara, “l’Ajuntament de Barcelona ha de fer el seu planejament urbanístic i traslladar-nos una resposta en la pròxima reunió”, segons ha explicat la consellera de la Presidència. A més, com la construcció del nou CAP Raval Nord es faria en un solar del CCCB, on estava previst que fes una ampliació, aquest centre cultural utilitzarà l’antic edifici del CAP del Raval per poder créixer.

    La primera reacció de la Plataforma CAP Raval Nord Digne, que ha explicat la trobada que han tingut amb els dirigents polítics després de la seva reunió abans de la manifestació, han dit que seguiran batallant per la Misericòrdia o, si més no, per poder-hi optar amb igualtats de condicions que el MACBA. Perquè això passi és necessari que demà es revoqui la cessió d’ús. «Volem que es voti la revocació de l’acord perquè si no es fa es blinda directament la Capella pel MACBA. Volem estar en igualtat i que tant nosaltres com l’ampliació del MACBA siguem opcions per anar al cub», han demanat des de la Plataforma. A banda també han explicat que un acord «verbal moral» entre PDeCAT i ERC no els hi dóna massa confiança i que no es voti demà pressuposa posposar-ho fins el primer ple del proper mandat que, el més segur, és que no es celebri fins setembre.

    La manifestació, que ha acabat a plaça Sant Jaume i ha estat activa i plena de càntics i reivindicació tota l’estona, ha volgut explicar també que la Plataforma seguirà amb l’ocupació de l’espai fins que no es decideixi en una assemblea.

    La manifestació del CAP Raval Nord s’ha aturat davant el MACBA / Carla Benito

    Els veïns del Raval han passat a ser actors polítics en una lluita pel barri

    El manifest, així com la mateixa manifestació, volien deixar clar que els veïns que defensen el CAP a la Misericòrdia no estan instrumentalitzats ni volen que se’ls infantilitzi. La Plataforma recorda que el Raval però també la ciutat es troba davant un moment històric i que els polítics únicament el què han de fer és votar per aquesta iniciativa veïnal que ha arribat a l’Ajuntament de Barcelona. L’excusa del consens no els hi val: «nosaltres, les veïnes, us diem que mai no hem vist un consens tan gran al Raval com el que hi ha ara amb el CAP». Un CAP que es troba en el barri amb l’esperança de vida més curta de tota la ciutat. Des de la Plataforma defensaven a la roda de premsa del matí que «és urgent i l’opció més ràpida, i fins ara l’única, és construir-lo a la Capella de la Misericòrdia».

    L’altra excusa, la de la necessitat del MACBA, tampoc els hi val a la Plataforma. El MACBA aquesta setmana ha plantejat una altra vegada l’opció de la plaça Terenci Moix per a construir el CAP però per als veïns aquesta no és una opció vàlida. Entenen que sent un dels barris amb més densitat de població i menys espai públic de Barcelona, no es poden permetre perdre ni un metre d’espai públic en un barri en el que ja estan «ofegats». A més, la Plataforma assegura que no pot obviar que «el MACBA té espais infrautilitzats o que es destinen a finalitats no museístiques, com ara el Convent dels Àngels, el qual lloguen regularment per a festes i esdeveniments privats». «Podeu entrar a la web del MACBA, on hi diu «Lloguer d’espais» i fer-ne un ús privat», expliquen per exigir després a les «personalitats» del MACBA: «no insulteu a la nostra intel·ligència i no ens preneu més el pèl».

    L’exterior de la Capella de la Misericòrdia dijous abans del ple municipal / Carla Benito

    De fet, els treballadors del CAP es plantegen diverses accions a emprendre si la resposta de demà és no. Algunes serien accions legals contra la conselleria de Treball per les condicions que viuen cada dia a consultes i altres ampliables a tot el sector salut més enllà del mateix CAP. Opcions, totes elles, que han de desenvolupar, parlar i discutir amb calma en assemblees que vindran, ja que com han precisat «no podran amb nosaltres; estem cansades però no mortes».

    Així, en col·lectiu, al llarg de la setmana l’espai s’ha dotat d’activitats. Durant la jornada de dijous, prèviament a la manifestació, s’hi va instaurar una exposició temporal de l’artista feminista Mari Chordà, que va fundar el primer Bar-Biblioteca feminista de l’Estat, La Sal. L’exposició es presenta acompanyada del lema «Per un art contemporani amb els veïns i les veïnes del Raval i en defensa de la salut pública». Altres activitats que s’hi han donat tallers de primers auxilis, de relaxació o sessions clíniques sobre nutrició.

  • Quan un CAP esdevé un problema de ciutat

    Ens acostem a un moment crucial per a definir el futur del CAP del Raval Nord. Aquest divendres 29 de març els grups municipals votaran en el Plenari municipal la rescissió o no del conveni de cessió de la Capella de la Misericòrdia al MACBA per tal de que en aquest espai s’hi pugui construir el nou CAP Lluís Sayé.

    Si és així, es culminarà un procés en què, durant 13 anys, 3 governs municipals de colors polítics diferents han cercat un espai per a aquest equipament bàsic per la salut del barri valorant més d’una dotzena de possibilitats diferents; una necessitat que ja estava inclosa en els dos darrers convenis de planificació d’equipaments sanitaris signats entre la Generalitat de Catalunya, el Consorci Sanitari de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona (el corresponent al període 2008-2015 i el vigent, 2016-2023).

    Per donar compliment a aquesta necessitat, i d’acord amb la creixent urgència degut al progressiu deteriorament de les condicions del CAP, des de 2016 vam accelerar la cerca d’alternatives. S’han anat examinant diferents opcions –incloent diverses possibilitats d’ampliació de l’edifici actual- que han estat successivament descartades per part del Servei Català de la Salut, l’ens responsable de la política sanitària catalana. Veient aquesta situació, ja al 2017 l’Ajuntament va plantejar la possibilitat de que calgués rescindir el seu conveni de cessió de la Capella de la Misericòrdia en el cas de que les diverses opcions que s’estaven estudiant no fossin viables per a acollir el nou CAP, aquesta opció es va comunicar també al Museu d’art contemporani.

    La cessió de la Misericòrdia, aprovada el 2013 i vigent fins 2033, incloïa la possibilitat de ser rescindida per causes d’interés general i si en un termini de cinc anys no s’havien fet les obres –com efectivament es va complir el 2018. Tenint en compte que el Servei Català de la Salut s’ha ratificat en diverses ocasions en els darrers mesos sobre la urgència de construir el nou CAP i la manca d’altres alternatives viables a curt termini, a finals de 2018 finalment es va iniciar el procés per a revertir la cessió.

    En conseqüència, en paral·lel es va començar a treballar conjuntament amb el propi museu per a buscar alternatives per al MACBA per així donar compliment del projecte d’ampliació que preveu el seu pla estratègic aprovat també el 2017. Actualment s’han examinat 4 propostes diferents d’ampliació del museu en espais contigus a la plaça dels Àngels sobre les que se n’està avaluant la viabilitat i potencialitat: descartades dues, els estudis es centren ara mateix en el parking i l’anomenat «cub».

    Alhora, en aquests darrers mesos, treballadores del CAP i veïns i veïnes del Raval s’han anat organitzant en la Plataforma CAP Raval Nord Digne!. Van recollir més de 6.500 signatures instant a iniciar els tràmits per extingir la concessió de l’espai de la Capella de la Misericòrdia al MACBA. Per primera vegada a la història, doncs, i gràcies al nou reglament de participació aprovat el 2017, al Plenari municipal del 22 de febrer es va presentar una proposició d’iniciativa ciutadana (no jurídicament vinculant) en la que els partits polítics es van haver de posicionar i que va ser aprovada.

    A la Comissió d’Economia prèvia al Plenari del mes de març es va votar “a efectes de tràmit” –és a dir, de manera no vinculant-, portar la rescissió del conveni al Plenari, proposta que va comptar amb els vots en contra del PSC, PDCat, Ciutadans i PP i la reserva de vot d’ERC. En resposta, la Plataforma va decidir ocupar la Capella, ocupació que encara persisteix, per seguir exigint que es prengui una decisió ja per poder iniciar les obres el més aviat possible.

    Així doncs, en el moment actual ens trobem en un punt d’inflexió decisiu. És necessari prendre una decisió. Deixar-ho per al proper mandat, com demanen alguns partits, pot implicar allargar un procés fins després de l’estiu com a mínim, i el CAP no pot seguir esperant més per una solució incerta. Cal tenir en compte que en aquests anys han passat tres governs diferents, pel que un canvi de govern tampoc sembla que hagi de ser cap garantia de res. Les necessitats de salut dels veïns i veïnes del Raval no poden esperar més.

    No pot ser que els processos electorals paralitzin necessitats ciutadanes sobretot en els casos, com en aquesta cessió, que s’estan discutint des de ja fa més d’un any. Paral·lelament, s’han ofert alternatives a l’ampliació del MACBA. A nivell de temps, hi ha una de les dues qüestions que té prioritat. Malauradament, el debat s’ha enfocat com un enfrontament entre cultura i salut, un enfocament erroni que ha fet que hagi diferents actors del sector cultural que s’hagin manifestat a favor del CAP.

    La decisió al voltant de la ubicació del nou CAP del Raval ha cristal.litzat i exposat de forma meridiana múltiples tensions i conflictes que viu la ciutat i en concret el districte de Ciutat Vella.

    En primer lloc, és un símbol de la dificultat per a decidir com donar resposta a les diferents necessitats socials quan es disputen un bé intrínsecament escàs, com és l’espai al barri del Raval, un dels més densos d’Europa, amb gairebé 50.000 persones en poc més d’un km2 i que a més compta amb menys de la meitat d’espai públic que la mitjana de la ciutat (3,4 m2/habitant vs 8 m2/habitant de Barcelona).

    Exemplifica també una concepció de la política urbana que ha actuat en el seu centre històric des d’una perspectiva de promoure la centralitat sense tenir sempre prou en compte ni corregir els costos que té aquesta mirada en la vida dels veïns i veïnes. Una política de millora urbana que ha confós sovint l’urbanisme, el “posa’t guapa”, i la ubicació de grans equipaments poc porosos amb el territori amb la millora real de les condicions de vida dels veïns i veïnes.

    Les seves necessitats no sempre s’han prioritzat prou, en un Raval Nord on es concentren 100.000 m2 d’equipaments culturals de ciutat i/o de país i només 33.000 m2 d’equipaments de proximitat dirigits als residents, on l’especulació immobiliària d’abast nacional i internacional es viu de forma salvatge i quotidiana en forma de desnonaments i augment preus del lloguer, i on, en definitiva, es combina la ciutat aparador amb la persistència d’unes desigualtats socials que acaben generant una renda mitjana significativament menor i 6 anys de diferència en l’esperança de vida respecte els barris més benestants de la ciutat.

    Aquest conflicte exemplifica, així mateix, les contradiccions entre la cultura com a font de pensament i de cohesió social i uns posicionaments per part dels equipaments culturals no sempre prou sensibles a altres necessitats urgents i punyents. Això exemplifica clarament també les contradiccions entre el paper en la creació de debat i pensament crític que sens dubte compleix un museu com el MACBA, no només valuós sinó imprescindible, i les seves pràctiques i prioritats com a institució, així com les dificultats de la gestió público privada i de la rendició de comptes respecte la presa de decisions d’una institució com el MACBA, on el paper de les institucions públiques i la seva Fundació privada al seu sí mereix una reflexió detinguda.

    El cas del CAP del Raval nord ha fet evident també la manera com es percep la participació ciutadana, creant-se un debat en que uns i altres acusen els veïns i treballadores organitzades d’estar manipulats per diferents partits, com si la ciutadania no pogués pensar per sí mateixa.

    Finalment, constitueix un exemple de com les dinàmiques mediàtiques i partidistes, i segurament els cicles electorals, dificulten poder dur a terme debats assossegats, informats i realistes, necessaris per poder prendre una decisió complexa com aquesta, que requereix posar d’acord molts agents i institucions per tal de prioritzar entre diferents necessitats socials.

    És possible ampliar el MACBA i millorar el CAP Raval Nord? La resposta és que sí. Però ara, aquest divendres, cal donar resposta a les necessitats del CAP, llargament ajornades durant 13 anys. I la setmana que ve continuar treballant per aconseguir una solució pel MACBA, ja en marxa.

  • Les llistes d’espera engreixen les intervencions quirúrgiques privades, que arriben a gairebé un terç del total

    El 30,9% de les intervencions quirúrgiques a Espanya es realitzen en hospitals privats, la qual cosa suposa un creixement de 1,6 punts. Són dades sobre el negoci de la sanitat privada de 2016, els més actualitzats, del Ministeri de Sanitat i dels Centres d’Atenció Especialitzada que ha fet públic aquest dimarts l’Institut per al Desenvolupament i Integració de la Sanitat (IDIS). En algunes comunitats el percentatge és més alt. Les tres que més són Canàries, amb el 48,6% de les operacions; Balears, amb el 45,2% i Andalusia, amb un 40,6%.

    «Això és complementar al sistema. Si no estiguéssim fent això, on estarien les llistes d’espera?», Es preguntava el doctor Manuel Vilches, director general d’IDIS i encarregat de presentar el document. Segons les últimes dades públiques del Ministeri de Sanitat, de 2018, hi havia 584.000 persones en llista d’espera per entrar a quiròfan i la mitjana era a 93 dies.

    IDIS calcula que «de no existir la sanitat privada i suposant que es mantingués la dotació actual, estaríem parlant de més de 2 milions de persones en llistes d’espera per operar-se». En 2016 va haver-hi 1.600.000 operacions en la privada, i calculen que el 2018 seguint el ritme fins ara estaran ja al voltant de les 1.700.000. Dins de les cirurgies que es realitzen a la privada, el 37% d’elles són ortopèdiques i de traumatologia, el 34% és neurocirurgia, General-Digestiu i Ginecologia, el 33% Vascular i el 24% Cardíaca. El que més són plàstiques, amb el 58,3%.

    El 24,1% de les urgències a Espanya es realitza també per la sanitat privada, i el 24% dels ingressos. El 58% dels hospitals del nostre país, 460, són privats, el que constitueix el 32% dels llits, 51.373. La sanitat privada suposa un terç de la despesa sanitària total i el 3,3% del Producte Interior Brut (PIB). El sector públic metge està en el 5,7% de PIB.

    Aquest és un article de ‘eldiario.es’