Just Deploy It!

Blog

  • Al Raval, la cultura és la comunitat: «que deixin que ens seguim cuidant»

    El CAP Raval Nord juntament amb la Plataforma que el defensa segueix dins la Capella de la Misericòrdia des de l’ocupació de l’espai dijous passat. Com inicialment volien fer, seguiran aquí com a mínim fins a la celebració del Ple Municipal de l’Ajuntament de Barcelona aquest divendres 29.

    Al llarg de tota la setmana diversos col·lectius s’han apropat a donar el seu suport però també a fer ús de l’espai, reunint-se i celebrant assemblees. No només ho han fet col·lectius del mateix barri sinó que la solidaritat s’ha estés més enllà i també a diversos sectors. Així, grups com el col·lectiu de residents de l’atenció primària La Capçalera o Rebelión Primaria s’hi han passat però també col·lectius socials o de temàtiques fora del sector salut. A més, s’han realitzat alguns actes com un cinefòrum amb el documental «El forat de la vergonya» que, com deien a través de xarxes, «il·lustra sobre la lluita veïnal contra l’especulació immobiliària».

    Un altre dels actes forts ha estat una xerrada-debat entre Miquel Fernández, antropòleg i autor del llibre ‘Matar el chino’ i amb qui vem parlar en una entrevista per aquest diari, Manuel Delgado, també antropòleg, Elisenda Puchades, veïna del Raval i Antonia Raya, infermera del CAP Raval Nord. Sota el nom «Cuidem-nos. Per una cultura de la salut pública al Raval».

    Elisenda Puchades va fer un repàs de la història del CAP des dels seus orígens com ja havia fet anteriorment en altres espais i com explicàvem temps enrere en el reportatge Batalla contra la cultura o el model de ciutat? El CAP Raval Nord denuncia 25 anys sense un accés digne a la salut al barri. Situa el problema bàsicament en què l’edifici data de 1936 i fer una reforma és inviable. L’edifici està protegit i com va explicar Puchades, «cada cop que es trenca una rajola, s’ha de reposar la mateixa», cosa que encareix qualsevol reparació. No podem fer canvis és incompatible amb la realitat actual de les consultes: «per les portes no entren ni lliteres ni cadires de roda, moltes no tenen llum natural i hi ha esquerdes i despreniments arreu». Puchades també va voler traslladar la incoherència dels fets: quan l’any 2013 es cedia un espai al MACBA, feia 10 anys que es deia que el CAP no reunia les condicions necessàries. » Des del 2002, quan comença a donar símptomes d’obsolescència, fins ara han passat 17 anys. A la Comissió d’Economia i Hisenda de febrer ens demanaven un mes… Pensaven que en un mes podien solucionar tot això i un mes després és quan ERC ens dóna l’opció de la UB. No té cap sentit», va opinar per tancar la seva intervenció.

    Una de les pancartes que es troba a l’entorn de la Capella de la Misericòrdia ocupada per la Plataforma CAP Raval Nord Digne / Carla Benito

    Antonia Raya, infermera del CAP, va fer una de les intervencions sobre les cures més humanes que podríem trobar. Va explicar que a la facultat d’infermeria normalment et diuen que el metge cura i la infermera cuida però Raya va opinar que al CAP Raval cuidaven tots: des del personal de neteja que ajuda als pacients a trobar on han d’anar quan està tot tan atapeït que no poden ni passar, fins el personal de seguretat del matí que lleva aquells que dormen davant el CAP i els ajuda a recollir i netejar per deixar l’espai transitable. Raya afirma que aquest «és un cuidar que també cura» i més quan «el model biomèdic està bastant obsolet perquè els símptomes de la majoria de persones que es visiten al CAP responen a causes socials».

    Donat que l’envelliment o les patologies cròniques no tenen cura, el personal del CAP Raval Nord el què més fa és acompanyar aquestes persones: som acompanyants de vides. A més però, en un barri com el Raval, Raya considera que és molt necessari tenir en compte els determinants socials que influeixen en la salut de les persones. «Quan a consultes veus una dona que et diu que ella no pot venir a visitar-se perquè la seva senyora no li dóna festa… no podem pretendre que la seva situació de salut millori si està fent jornades ininterrompudes perquè altres persones tinguin una vida millor. Si quan ve una persona amb un pic hipertensiu perquè necessita consumir per poder aguantar jornades laborals de 14 hores no tenim això en compte, ja podem medicalitzar que la hipertensió seguirà. Aquestes persones necessiten que les cuidem però també necessiten un bon sindicat que lluiti pels seus drets laborals».

    Així, de la mateixa manera que va dibuixar com és l’usuari del CAP Raval Nord i les necessitats socials que tenen, també va demanar que es cuidi amb perspectiva de gènere. «Som una professió totalment feminitzada i no ho tenim en compte. Les dones vénen a consultar a l’Atenció Primària temes que són fruit de la desigualtat social que sorgeix dels salaris més baixos i de l’excés de cures. I què fem? Les medicalitzem i ens fem còmplices de perpetuar la seva inequitat social».

    Unes desigualtats i un maltracte que, per Raya, també reben els pacients per part de les institucions quan «es deshidraten a l’estiu i se’n van a dormir a les 17 hores a l’hivern perquè no poden pagar la calefacció». Però tot i això, la màgia del barri és que els usuaris es cuiden entre ells per un «pacte de vulnerabilitat» i també cuiden als professionals que els atenen. «Ens cuiden quan són les 10 h del matí i tu ja vas 20 minuts tard i t’has menjat la teva estona d’esmorzar però tot i així et diuen que pugis a fer el cafè. Ens cuiden quan saben que quan vénen han d’esperar perquè finalment els atendràs el temps que faci falta. Ens cuiden quan mai protesten ni posen reclamacions perquè si avui li passa a un altre potser demà són ells els qui necessiten temps».

    Davant aquesta realitat, cal cuidar les persones però també el barri i Raya valora que no s’ha de fer malbé el barri, un barri que només té un 4% de zones verdes i que, si situés el CAP a la UB, en malmetria una bona part.

    Interior de la Capella de la Misericòrdia ocupada per la Plataforma CAP Raval Nord Digne / Carla Benito

    La Capella ocupada i els grups municipals en qüestió: camí cap el Ple Municipal

    Durant el matí de dimarts, abans de celebrar la xerrada membres de la Plataforma han fet una petita ruta per diferents seus polítiques dels grups municipals en contra de la cessió de la Capella al CAP. Ho han fet amb una pancarta que deia: «El CAP a la Misericòrdia és un consens del barri. Partits, a quins interessos serviu?» i després d’anunciar-ho per xarxes.


    A la seu d’Esquerra Republicana de Catalunya, van manifestar posar en qüestió el canvi de posicionament del partit en relació a l’emplaçament del CAP i els hi van exigir que el grup «divendres voti de manera clara i en coherència a la Conselleria de Salut».

    Seguidament es van dirigir a la seu del PDeCAT on van entregar el manifest en defensa del CAP a la Capella i van exigir que en la votació del Ple municipal es votés a favor de la legítima reivindicació de les veïnes per un CAP Raval Nord Digne.

    A Ciutadans, la Plataforma els hi va demanar responsabilitat, «ja que han votat sempre en contra de les necessitats del Raval. Demanar consens, no és esperar el permís de ningú. La situació del CAP és límit i exigim que el divendres es posicionin a favor del CAP a la Capella de la Misericòrdia».

    Finalment, l’última parada va ser a la seu del PSC. A través d’un tuit del perfil @RavalNord els acusaven de posar pals a les rodes i, a més, girar l’esquena al veïnat: «El @pscbarcelona afirmeu que durant el vostre mandat vau construir molts equipaments. I quan no governeu, què feu? Ja us responem nosaltres: partidisme i ignorar al veïnat del Raval. Ni tan sols heu sortit a rebre el manifest de la plataforma on demanem el «

  • Cuidem-nos: per una cultura de la salut pública al Raval

    La meva recerca d’antropologia històrica em va permetre veure que el Raval, des de la seva fundació, tot i estar físicament molt a prop -actualment- del centre de poder, sempre s’ha considerat un espai al marge. Una mena d’abocador de problemes socials, refugi de fugits, de tota la gent que no es considerava que estava a l’alçada de la vocació de modernitat de la ciutat.

    Seu de CNT i d’una UGT combativa i col·laborativa i enclavament predilecte de “la ciutat de les barricades”. Al mateix temps una mena de temple on els joves díscols i els madurs perversos de la burgesia europea vivien les seves nits de trapelleries.

    Aquesta tensió entre lloc prohibit i espai de canallisme l’ha convertit en un autèntic laboratori de cultures de control. Es va iniciar amb la Casa de la Misericòrdia i les lleis de pobres que tenien com a fita evitar el rodamondisme…recloure i forçar al treball a tots/es aquelles que no volien sotmetre’s a l’assalarització massiva i expropiadora a la que es va veure abocat gran part del país des de finals del segle XIX.

    Curiosament, les cultures de control implementades -que no han desaparegut pas, sinó que s’han anat acomodant a les noves realitats poblacionals- tenen aquest funció de recloure i explotar tots els “anormals” mitjançant, primer la misericòrdia (S. XVIII), posteriorment l’higienisme (XIX) i l’urbanisme (XIX-XX). Però no ha estat fins el segle XXI, amb el ‘civisme’, que aquesta població se l’ha declarada enemiga del progrés de la ciutat i s’ha decretat la seva persecució i expulsió.

    Es tracta d’una mena d’escombrament de les poblacions improductives per tal d’aplanar el camí per poblacions amb més capacitat de consum i a ser possible visitants ocasionals i, per tant, ideals: vénen, consumeixen, callen i marxen.

    Aquestes poblacions visitants són ideals perquè es conformen com els “bons veïns” que reclamen més civisme i “més dignitat pel barri” i acceleren l’expulsió dels indígenes, impossible de posar-los al servei de l’especulació i el consum espuri. Encara millor resulten els turistes, poblacions que causen molèsties que afecten especialment els veïns amb menys recursos que veuen el seu dia a dia convertit en una gimcana en la que han d’evitar comiats de solters, festes
    privades, brutícia i sorolls i tot tipus d’actes típics d’un festival de música o un parc temàtic.

    Aquesta és la situació actual. Si va haver un moment en que els intel·lectuals de Barcelona van apostar per millorar les condicions de vida dels habitats del Raval (des del propi pla Cerdà fins al Centre de Tuberculosos) la nova esquerra capitanejada pels Maragall, Bohigas, Subirós o Subirats, han considerat que el problema del Raval era que “no tenien prou cultura” i que el que calia era farcir el Raval de Centres Culturals.

    Així, el barri el barri més associat a la pobresa i la delinqüència del Catalunya s’ha convertit -des del projecte del Liceu al Seminari-, en el Raval Cultural on hi ha més centres d’aquest tipus que en cap altre barri d’Europa. No els enumeraré tots, però sí que vull fer notar com aquests “mamuts culturals”, tal com els anomena Manuel Delgado, han ocupat eloqüentment els espais abans dedicats a la misericòrdia, a la reclusió i control de pobres o a la salut. Hospitals que esdevenen biblioteques, esglésies que esdevenen centres de documentació o llibreries, convents de reclusió de “dones penedides” que es converteixen en Residències d’Investigadors i un llarg etc…

    Els espais han canviat però les funcions s’han mantingut. Es tracta de temples on expiar les culpes d’uns i redimir els comportaments dels altres.

    Potser el Raval és paradigmàtic en donar compte d’aquest abandonament al que les elits culturals han condemnat les classes populars descapitalizades. Mig segle enrere es considerava -amb raó o sense- que les esquerres eren responsables de les classes més vulnerables i que, d’alguna manera les havien de guiar i recolzar per fer una societat millor.

    Però no és fins l’arribada del PSC a la ciutat, que aquest projecte s’abandona, iniciant-se, com perfectament reconeix el primer director del MACBA Miquel Molins, una “agressió en tota regla, una agressió il·lustrada però una agressió” contra els veïns.

    Perquè si alguna cosa sabem sobre el Raval és que s’han comés tot tipus d’agressions, violències i atropellaments en nom del bé….del benefici i darrerament en nom de la cultura. I sabem que els poders comtals mai no s’han estat der res per agredir al Raval per, amb l’excusa de millorar la ciutat, destruir tot el que no els hi semblava prou ‘xic’ per encabir-se en la postal…

    Això s’ha pogut fer perquè el barri ha estat sempre maleït per part de la dreta però abans que res, per part de l’esquerra, aquella que era capaç de dir el que mai no s’hagués pogut dir sobre cap altre barri d’europa: que “les intervencions de millora i sanejament del barri del Raval, tot i que van ser concebudes pels arquitectes del GATCPAC, les van fer les bombes feixistes del 37 i 37”.

    Ens trobem doncs en el penúltim assalt contra el Raval, aquell fruit d’un atracament, la cultura o la vida…i nosaltres diem, en el Raval estem per una cultura de la vida en comú, col·lectiva, conflictiva i digna que passa, primer de tot per restituir una cultura de la salut pública

  • Consumidors crítics de notícies

    Entre tots els productes de consum, potser són les notícies el més buscat, el més consumit i també el més indigest. Mai ha estat tan fàcil com ara l’accés a la informació i tampoc tan intensa la compulsió per seguir el fil de l’actualitat. Els informatius de la ràdio i la televisió, disposats en horaris clau al llarg de la jornada, es complementen ara amb un flux aclaparador i continu d’informació que circula i recircula per les xarxes. Suggeria Hegel que les societats es fan modernes quan les notícies reemplacen a la religió com a referent d’autoritat, segons va escriure Alain de Botton en el seu llibre The news. A user’s manual. Cada vegada més gent dedica més temps al consum de notícies que al d’altres aliments intel·lectuals potser més profitosos. Encara que les notícies sempre han tingut alguna cosa que ens atreu, ara comencem a ser conscients del seu poder per a modelar la nostra visió del món i de la general falta de preparació per a interpretar-les amb sentit crític i distingir el seu grau de debò.

    Es parla molt de la necessitat de ser un consumidor informat, però la primera necessitat seria la de ser competent en el consum d’informació. Per a molta gent, una vegada acabada la formació reglada a l’escola o en la universitat, la principal referència educativa són els mitjans de comunicació. Però els mitjans no solen ensenyar com cal interpretar les notícies i com manejar-se en el corrent informatiu que barreja missatges rigorosos i falsos. Les notícies han resultat ser un vehicle tan potent i eficaç per a promocionar tot tipus d’interessos particulars, que resultarà molt difícil regular-les i limitar la difusió de falsedats i pseudonotícies (aquelles la raó de les quals de ser no és l’interès públic sinó el de qui les difon). Val més, per tant, posar l’èmfasi a educar al consumidor i a fomentar el seu esperit crític. Tots hauríem d’esforçar-nos per ser consumidors competents de notícies, igual que ens esforcem a comprar els aliments més saludables o qualsevol altre producte.

    En el camp de les notícies mèdiques, aquesta competència és essencial per a prendre decisions que afecten la nostra salut. Escampades en diversos documents i estudis, es van embastant una sèrie de pautes generals per a orientar-se. Una d’elles és la de desconfiar, d’entrada, de les informacions que infonen grans esperances i grans pors, perquè les intervencions mèdiques rares vegades són extremadament beneficioses o perjudicials. Una segona pauta és la de no donar molt de crèdit a les notícies que parlen de les troballes d’un nou estudi sense posar-los en context amb el que se sabia fins llavors, perquè la resposta a una pregunta mèdica no es basa normalment en un únic estudi, ni tan sols en l’últim, sinó en el coneixement acumulat; convé tenir present, a més, que l’últim i més nou en medicina no és necessàriament millor. Una tercera pauta és plantejar-se si els resultats dels estudis ens incumbeixen o no, tenint en compte si la població estudiada (animals o persones, homes o dones, sans o malalts, etc.) se’ns sembla més o menys.

    Hi ha, sens dubte, més qüestions que considerar a l’hora de llegir les notícies mèdiques, com és l’existència d’interessos ocults en la informació i de conflictes d’interessos en els experts que opinen. És clar que no és fàcil desenvolupar el pensament crític per a interpretar les notícies, però cada vegada hi ha més recursos, pistes i recomanacions assenyades, alhora que més professionals involucrats en la dissecció crítica de la informació, des de metges i científics a periodistes i comunicadors. Amb tot, la implicació personal i l’aproximació a la informació amb un cert escepticisme és potser el més important.

  • Les administracions acorden nous compromisos per reduir la contaminació atmosfèrica a la conurbació de Barcelona

    El conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet; la tinenta d’alcaldia d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, Janet Sanz; i el vicepresident de Mobilitat i Transport de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), Antoni Poveda, i el diputat delegat d’Espais Naturals i Medi Ambient de la Diputació de Barcelona, Valentí Junyent, han presentat una declaració institucional amb un conjunt de noves mesures a emprendre per continuar reduint la contaminació atmosfèrica, en el marc de la celebració de la segona Cimera de la qualitat de l’aire a la conurbació de Barcelona, celebrada al Palau de Pedralbes.

    Una declaració conjunta

    L’acte ha tornat a aplegar, com en la cimera de 2017, representants d’administracions, ens locals i organismes implicats en la reducció de la contaminació, especialment al voltant de Barcelona. Hi han assistit el conseller d’Interior, Miquel Buch; i representants de municipis de la conurbació de Barcelona, així com l’Associació de Municipis per la Mobilitat i el Transport Urbà (AMTU), la Federació de Municipis de Catalunya (FMC), l’Associació Catalana de Municipis i Comarques (ACM), el Port de Barcelona i l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM).

    La declaració reforça el primer gran compromís comú de les diverses administracions al voltant d’uns objectius compartits per garantir la qualitat de l’aire i protegir la salut i el medi ambient. Un compromís que ha començat a donar fruits, ja que s’ha constatat un alt nivell d’assoliment. Les diferents administracions han determinat que, dos anys després de la primera cimera, s’han establert els mecanismes necessaris per gestionar els episodis ambientals i s’han creat les bases per dur a terme mesures estructurals per combatre la contaminació atmosfèrica a la Zona de Baixes Emissions de les Rondes de Barcelona a partir de l’1 de gener de 2020.

    També han establert noves mesures per reforçar el pacte i accelerar el procés de reducció de la contaminació atmosfèrica un 30% des de 2017 a tota la conurbació barcelonina.

    El conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, ha explicat que “anem per bon camí però no hem de caure en l’autocomplaença. De les 17 estacions de la nostra xarxa de vigilància de la contaminació atmosfèrica que superaven els límits de diòxid de nitrogen l’any 2010, hem passat a dues, però l’objectiu és arribar a zero. Queda feina per fer i per això en la cimera d’avui hem aprovat noves mesures que contribuiran a millorar la qualitat de l’aire que respirem”. Calvet també ha posat en valor “el model de governança compartida que hem fet nostre totes les administracions catalanes implicades en la gestió de les accions que ens han de portar a reduir la contaminació”. Finalment el conseller demanat “la col·laboració de la ciutadania davant mesures que els poden haver de fer canviar alguns hàbits de mobilitat”.

    La tinenta d’alcaldia d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat, Janet Sanz, ha destacat que ” Barcelona serà la primera ciutat que tindrà una Zona de Baixes Emissions permanent a partir del 1 de gener de 2020 i aquesta mesura ens permetrà amb l’objectiu del 2024 una reducció de 125.000 vehicles i d’un 30% de la contaminació”. Sanz ha reclamat que la resta d’administracions també compleixin les seves responsabilitats.

    El vicepresident de Mobilitat i Transport de l’AMB, Antoni Poveda, ha manifestat que “l’AMB no vol donar un missatge massa optimista pel que fa al descens de la contaminació; cal tenir en compte que l’any passat el trànsit i les emissions van augmentar a l’àrea metropolitana. No obstant això, l’AMB ha aconseguit finalitzar la pràctica totalitat dels projectes a què es va comprometre a la cimera de fa dos anys. Ara cal que seguim avançant, amb consens entre administracions, però amb exigència davant del que és un problema greu per a la salut de la ciutadania”.

    Compromisos actualitzats

    Un dels punts acordats ha estat el de presentar un projecte de Llei de qualitat de l’aire en el termini d’un any, que establirà els criteris comuns de la definició de les Zones de Baixes Emissions (ZBE). En aquestes zones es vol habilitar i implementar el Registre metropolità de vehicles estrangers i altres vehicles autoritzats per fer efectiu el control automatitzat de les restriccions de circulació en l’horitzó 2020. Les restriccions han de comportar també el reforç del transport públic, l’ampliació d’aparcaments d’enllaç i la instal·lació de senyalització d’aproximació a les ZBE i derivació cap als aparcaments.

    La declaració contempla realitzar canvis en la gestió de la velocitat a determinades vies interurbanes, com limitar la velocitat màxima de circulació a 50 km/h a la carretera C-17 al pas per Barcelona, i estudiar si cal implantar el límit en d’altres carreteres. També s’analitzarà la viabilitat de limitar la velocitat en diferents trams de vies interurbanes de l’Àmbit 40, com l’AP-7, l’A-2 i la B-23, al Baix Llobregat, i l’AP-7, la C-17, la C-58 i la C-33, al Vallès Oriental.

    Respecte de la gestió del trànsit a les carreteres, es volen establir diversos carrils bus. El primer, de 15 quilòmetres, serà a la C-245, entre Castelldefels i Cornellà (Baix Llobregat), que ha de quedar enllestit l’any 2020. També s’impulsaran els treballs per poder licitar les obres dels carrils bus d’accés a la capital catalana des de diverses vies: C-31-Nord (Sant Adrià a Tiana); B-23 (Barcelona a Molins de Rei); C-31-Sud (Mas Blau –El Prat de Llobregat– a Plaça d’Espanya); i C-31-C (connexió C-31/C-245/C-32).

    Pel que fa a les vies d’altes prestacions i al seu finançament, s’estudiarà la implantació d’un possible peatge de congestió i la bonificació a vehicles de baixes emissions per part de les autoritats locals, que sigui compatible amb el model global plantejat per a tot Catalunya.

    En referència a l’ambientalització de flotes, es reforçaran les subvencions per a la renovació del parc de vehicles, especialment pel que fa als de distribució urbana de mercaderies.

    Requeriments a l’Estat

    Les institucions participants a la cimera han reiterat les reclamacions a l’Estat perquè s’impliqui en aquest àmbit. Cal, per exemple, una regulació de distintius ambientals; una revisió de l’etiquetatge per ajustar els nivells de contaminació de cada vehicle; o descomptes a autopistes per a VAO i ECO als peatges de competència estatal. També cal una transferència real del transport de mercaderies per carretera cap al transport ferroviari. Consideren imprescindible un increment de l’aportació a l’ATM; el traspàs de la B-23 i d’una partida pressupostaria per habilitar-hi el carril bus, o l’execució de les inversions pendents d’ADIF.

    És necessària, alhora, la revisió de l’impost sobre carburants per no afavorir la compra de vehicles dièsel, i la de l’impost de matriculació per incentivar la compra de vehicles menys contaminants; mentre que, d’altra banda, cal que s’estableixi durant cinc anys un IVA superreduït del 4% en l’adquisició de vehicles elèctrics. Finalment, han reclamat la creació d’una Àrea de Control d’Emissions (ECA) al Mediterrani i d’un fons estatal per finançar els plans autonòmics i municipals.

    Un balanç positiu però insuficient

    Durant la cimera s’ha fet un balanç de la feina feta en els dos darrers anys i de com les mesures empreses han contribuït a millorar la qualitat de l’aire. La mostra n’és el grau de compliment de les accions consensuades ara fa dos anys, que arriben, en conjunt al 70%.

    Els nivells de diòxid de nitrogen (NO2), un dels contaminants atmosfèrics més problemàtics en aquesta àrea, han disminuït. L’any passat només dues estacions de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació van superar el límit de la mitjana anual, quan el 2017 l’havien superat cinc. Aquestes dues estacions són representatives de condicions de trànsit intens, que es dona en moltes vies dels centres urbans de grans ciutats. En la darrera dècada, la reducció ha estat clara. El 2010 eren 17 les estacions que superaven els límits d’aquest contaminant. Pel que fa a les partícules PM10, s’han consolidat uns nivells per sota del que fixa la Unió Europea.

    Encara que la mobilitat està augmentant, s’observa una tendència positiva, amb un augment de l’ús del transport públic i de vehicles més nets. L’1 de gener del 2020 quedarà definitivament implantada la Zona de Baixes Emissions intrarondes de Barcelona que, juntament amb d’altres mesures complementàries, ha d’ajudar a reduir els nivells d’òxids de nitrogen.

    En els propers mesos quedarà enllestit el document base del nou Pla d’Actuació de Qualitat de l’Aire 2020-2025. El Pla Director de la Mobilitat 2020-2025 està en fase de participació pública i el Pla Director d’Infraestructures 2011-2020 està en execució.

    Més enllà de l’Àmbit-40

    L’acord assolit el març de 2017, en el marc de la primera Cimera de la qualitat de l’aire, afecta l’Àmbit-40, que són els municipis que integren la Zona de Protecció Especial de l’ambient atmosfèric. Són Barcelona, Badalona, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet, Castelldefels, Cornellà de Llobregat, Gavà, Martorell, Molins de Rei, Esplugues de Llobregat, el Papiol, Pallejà, el Prat de Llobregat, Sant Andreu de la Barca, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Vicenç dels Horts, Viladecans, Badia del Vallès, Barberà del Vallès, Castellbisbal, Cerdanyola del Vallès, Montcada i Reixac, Ripollet, Rubí, Sabadell, Sant Cugat del Vallès, Sant Quirze del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Terrassa, Granollers, la Llagosta, Martorelles, Mollet del Vallès, Montmeló, Montornès del Vallès, Parets del Vallès, i Sant Fost de Campsentelles.

    A més d’aquests, hi ha implicats en l’acord municipis de l’àrea d’influència de l’Àmbit-40, que es comprometen a contribuir en la difusió i sensibilització entre la ciutadania, en tant que són generadors de mobilitat sobre aquesta zona de protecció especial. Concretament, Abrera, Alella, Begues, Caldes de Montbui, Cervelló, Corbera de Llobregat, el Masnou, Esparraguera, Igualada, la Palma de Cervelló, Lliçà d’Amunt, Lliçà de Vall, Manresa, Mataró, Montgat, Olesa de Montserrat, Palau-solità i Plegamans, Polinyà, Premià de Mar, Sant Boi de Llobregat, Sant Climent de Llobregat, Sant Pere de Ribes, Sant Sadurní d’Anoia, Santa Coloma de Cervelló, Sentmenat, Sitges, Teià, Tiana, Torrelles de Llobregat, Vallirana, Vic, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, i Vilassar de Dalt.

    En total, les mesures beneficiaran directament 4,3 milions de persones de 4 comarques de l’Àmbit-40 (Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Occidental i Vallès Oriental), i indirectament 6 comarques més de l’entorn de Barcelona (Osona, Bages, Anoia, Maresme, Alt Penedès, i Garraf).

  • Salut s’equivoca a l’ignorar les enquestes de satisfacció

    L’equip d’atenció primària Casanova del CAP Eixample estem molt contents perquè la darrera enquesta de satisfacció dels pacients (PLAENSA 2018) ens situa com els millors de Barcelona i els dècims de Catalunya. Evidentment felicito als que han obtingut millor puntuació i accepto totes les limitacions dels resultats de l’enquesta. Les dades es basen només en una mostra de persones visitades durant l’any i per tant estan subjectes al factor «sort» en la selecció dels escollits.

    Malgrat tot, penso que l’equip hi ha contribuït, com a mínim més que l’empresa que el gestiona, ja que els altres equips de la mateixa organització no han estat tan ben valorats. El resultat s’associa als canvis que estem fent en l’organització. No és una casualitat que faci més d’un any que estem promovent millores seguint la filosofia de l’atenció centrada en la persona. És un mètode tan senzill com analitzar els diferents processos assistencials en grups multidisciplinaris mitjançant enquestes d’experiències dels pacients, observacions directes o relats dels mateixos usuaris per proposar canvis organitzatius encaminats a oferir l’atenció que desitjaríem per nosaltres mateixos o pels nostres familiars més propers. Com diu el personal administratiu del centre: «cal posar-se en la pell del pacient».

    No és casualitat que no haguem estat felicitats pel gerent de l’empresa o que la notícia només hagi merescut una única piulada de l’actiu twitter institucional. Els pacients interessen molt poc al sistema sanitari català. El gerent sap molt bé que per sobreviure cal protegir el pressupost i complir els objectius marcats pel Catsalut. Segurament pensa que és un malbaratament d’energies preocupar-se per millorar l’experiència del pacient, especialment quan no ho requereix explícitament el contracte del Catsalut.

    Al contrari del que diu la web del Departament de Salut, els contractes dels equips d’atenció primària no recullen objectius amb incentivació econòmica vinculats a les enquestes de salut. Només cal revisar els que estan publicats a la mateixa web per comprovar-ho. Sorprèn que el Catsalut faci periòdicament aquestes enquestes sense implantar després mesures de correcció de les deficiències identificades. Gasta molts diners per a comprovar cada tres anys que seguim sense agafar el telèfon i que fem esperar massa al pacient que ja té una cita prèvia.

    Recordo una vegada més que el Regne Unit ja ha abandonat la bogeria d’intentar gestionar els processos assistencials dels milions de consultes d’atenció primària mitjançant sistemes informàtics i una política d’incentius econòmics. Han comprovat que l’esforç humà i econòmic no és eficient ni millora la salut dels ciutadans. Al contrari, actualment proposen una política de millora de qualitat a nivell local seguint la filosofia de l’atenció centrada en la persona. Si els vam copiar per entrar, potser hauríem de fer el mateix quan surten.

    Els responsables del Departament de Salut haurien d’estar preocupats per estar gestionant un sistema sanitari que, desaprofitant la intel·ligència col·lectiva, només treballa per complaure els desitjos del gerent del CatSalut. Haurien de pensar que urgeix implantar una reforma orientada a millorar l’experiència assistencial dels pacients del sistema sanitari, especialment els d’atenció primària. Cada tres anys hi passa la pràctica totalitat de la ciutadania. L’envelliment de la població fa que la percepció de la qualitat del sistema de salut tingui cada vegada més importància sobre la decisió electoral. Les persones grans utilitzen molt l’atenció primària i totes tenen dret a vot. El gerent del Catsalut només vota una vegada.

  • El model sanitari que venci el 28A marcarà el futur del sistema públic la deterioració del qual alimenta al sector privat

    El sistema sanitari espanyol és, encara, bàsicament públic. El 70% de la despesa el cobreixen els impostos. Per això no és especialment onerós: va suposar el 8,8% del PIB en 2017, segons l’OCDE. Menys que la mitjana de la Unió Europea. També ho fa sensible a les decisions dels seus gestors polítics.

    Les competències en sanitat són autonòmiques. No obstant això, la convocatòria d’eleccions generals del 28A posarà en l’aparador les ideologies sanitàries que representen diferents maneres d’entendre l’assistència sanitària: major o menor pes dels serveis privatitzats, ampliació o restricció de prestacions públiques, autorització per a reposar o ampliar les plantilles de professionals… Elements que després es traslladen a la qualitat d’assistència als pacients.

    Així, l’aplicació de retallades sanitàries derivada de la reducció de la despesa pública que va dissenyar el PP ha fet que la inversió pública actual sigui molt semblant a la qual va haver-hi en 2008: 74.000 milions en 2016 (últimes dades oficials ajustats a inflació) pels 80.000 de gairebé una dècada abans. El pic de despesa va ser en 2009 amb 84.500 milions. A partir de 2010, amb Rodríguez Zapatero encara en la Moncloa, va començar a caure i romandre dos cursos en la franja dels 68.000 milions. Això és entorn del 15% menys de recursos. En 2015 es va iniciar una remuntada. Mentrestant, la sanitat privada ha anat a l’inrevés: 28.000 milions en 2008. 30.000 en 2016.

    Treure recursos ha fet, per exemple, que, a Espanya hi hagi actualment menys llits hospitalaris que el 2012. El Catàleg Nacional d’Hospitals del Ministeri de Sanitat mostra que 2018 es va tancar amb uns 158.000 llits per les 162.000 que hi havia el 2012.

    Les urgències

    Encara que no sigui una idea intuïtiva, els famosos col·lapses en els serveis d’urgències hospitalàries estan molt relacionades amb la capacitat en les plantes i els seus llits disponibles. Els pacients allotjats en la urgència, si han de rebre un tractament més prolongat, no es deriven fins que s’allibera alguna plaça en les, normalment, plantes superiors. Entre les primeres raons que saturen urgències, els professionals han assenyalat «l’espera per a hospitalització» o «l’atenció de pacients hospitalitzats sense llits». Dos assumptes estructurals. Entre els mites se subratlla que es pugui reduir els col·lapses a força d’inaugurar àrees d’urgències més grans.

    Entre els governs autonòmics (responsables últims de dissenyar els pressupostos per a sostenir l’atenció sanitària), els que més han recorregut a l’anomenada col·laboració públic-privada per a, en les seves paraules, promoure l’eficiència i sostenibilitat del sistema han estat els de la Comunitat de Madrid i Comunitat Valenciana al comandament del Partit Popular. En Llevant van estrenar el model Alzira de concessió a una societat privada de l’atenció sanitària amb l’hospital de la Ribera. Un sistema que es va estendre per la resta de departaments sanitaris valencians. El ja sortint executiu de Ximo Puig (Pspv) va revertir precisament aquest centre sanitari a la gestió pública directa.

    A Madrid, el model 100% externalitzat s’ha aplicat a cinc hospitals. Els tractaments resulten, finalment, més costosos segons va analitzar la Cámara de Cuentas en el seu informe preliminar sobre els processos de privatització, unes conclusions que es van evaporar de document final després de les al·legacions del Gobierno autonòmic per a les quals es va recórrer a l’actual cap de gabinet en el president del PP, Pablo Casado, Javier Fernández-Lasquetty, precisament un dels principals impulsors de la gestió privada de la sanitat pública en la Comunitat de Madrid. Fórmules similars han estat aplicades per la Xunta de Galícia o la Junta de Castella i Lleó a l’hospital universitari de Burgos, l’HUBU, la factura del qual s’ha multiplicat diverses vegades.

    L’exemple de model de gestió més recent ha arribat amb el nou Govern andalús format per una coalició entre Partit Popular i Ciutadans. Allí, ja en la sessió d’investidura de Juan Manuel Moreno Bonilla, es va sentir l’argumentació pròpia del PP d’Esperanza Aguirre a Madrid sobre la manera de dirigir el sistema sanitari. Aquest mes de març l’Executiu de PP i Ciutadans ha anunciat que preveu ampliar aquesta fórmula dels concerts amb centres privats amb 15,5 milions més per a agilitar les llistes d’espera, i baralla ja «externalitzar» aquest servei «en benefici dels pacients».

    Amb tot, els últims exercicis han vist com els responsables polítics bolcaven els diners cap als hospitals mentre perdia força l’atenció primària. El 1982 representava el 20,2% de tot el pressupost sanitari públic. En un declivi sostingut, en 2017 es va col·locar en el 14,2%. La deterioració progressiva i acumulada en aquesta baula del sistema ha acabat per provocar l’últim remolí de protesta a la fi de 2018 i el començament de 2019.

    La sanitat espanyola disposa de menys mèdics de primària que a Europa: la mitjana està en uns 7,4 per cada 10.000 habitants pels 9,7 a la UE. Quant a infermeria, hi ha unes 6,6 professionals per les 8,8 a la UE. Fa només dues setmanes, els facultatius de centres de salut es van concentrar enfront del Ministeri de Sanitat oferint alguns relats sobre la càrrega de treball que les plantilles precàries i minvades els imposa.

    L’Atenció Primària és una peça clau per a, fins i tot, millorar l’eficiència del sistema perquè ara fins a un 20% de la despesa sanitària es malgasta per falta d’inversió en medicina família i medicaments genèrics. Aquesta setmana, el Ministeri de Sanitat va distribuir als consellers autonòmics de sanitat la seva proposta sobre Atenció Primària entre la qual inclou promoure un contracte, almenys de dos anys, per als MIR que acabin medicina de família. L’objectiu és que cada sanitari tingui un contingent de 1.500 pacients per professional.

    Precarització de plantilles sanitàries

    L’escassetat de metges en aquesta disciplina respon a una mescla de precarització en les condicions laborals i planificació totes dues sota la competència de responsables polítics. L’oferta de places MIR, el sistema d’especialització, va caure un 10% entre 2011 i 2014 al costat dels pressupostos sanitaris, i en 2019 no arriba encara al nivell de fa vuit anys. Hi ha un dèficit reconegut de 4.000 especialistes. Medicina de família és una de les principals damnificades.

    La desinversió va portar a l’exclusió d’amplis grups de persones del sistema sanitari públic (com els immigrants irregulars), l’eliminació de certes prestacions (com la reproducció assistida a lesbianes i dones sense parella) o a ampliar el copagament farmacèutic. Diverses d’aquestes mesures s’han revertit. Unes altres, com la reproducció, quedaran en l’aire.

    Les famílies paguen més

    Al mateix temps que es donava una deterioració del sistema públic, la sanitat privada no ha parat de créixer. Les clíniques privades no benèfiques van ingressar 1.615 milions d’euros públics en 2017, segons l’última anàlisi disponible de DBK, encadenant cinc anys seguits d’increment (un 13% més). Les asseguradores han passat de facturar 6.900 milions en pòlisses a uns 8.000 milions.

    El mercat engreixa. La facturació ha augmentat tant pels diners que arriba de les asseguradores com pel dels concerts o concessions amb els governs. El nínxol ha creat grans corporacions (algunes multinacionals) com Quironsalud, Vithas-Nisa, HM, HLA i Hospiten que sumen 3.900 milions en ingressos, dos terços d’un mercat a l’alça mentre decau el sistema públic.

    Amb aquest panorama, la despesa sanitària en el sector privat ha escalat de 27.450 milions el 2012 a 29.995 el 2016, segons reflecteixen les dades actualitzades a inflació de l’últim Sistema de Comptes de Salut del Ministeri de Sanitat. Les famílies són les que desemborsen la majoria d’aquests diners. 23.900 milions, el 81,5%. El camp s’ha adobat de tal manera que en aquests anys han proliferat noves formes de negoci com les plataformes pay-as-you-go, abones el que consumeixes. Fórmules destinades a captar el flux econòmic que no para d’arribar a l’assistència privada. Empreses que es publiciten subratllant la deterioració pública: «Amb les seves limitacions i esperes», «evitant les llargues llistes d’espera de la sanitat pública». Reclam per a clients.

    A eldiario.es trobareu els gràfics interactius

  • La higiene i la desinfecció en l’assistència sanitària a debat: «cal un canvi de cultura urgent»

    En un moment com l’actual en el qual el desenvolupament de la resistència als antibiòtics és considerat un dels majors problemes de salut pública (Pla Nacional Resistència Antibiòtics (PRAN)/ informe anual 2016-2017), prevenir les infeccions s’erigeix com un dels antídots clau. El 6,70% de pacients adquireixen infecció en el propi centre hospitalari (EPINE-EPPS 2017).

    La reducció d’infeccions i reingressos s’ha demostrat en nombrosos estudis després d’aplicar metòdicament petites mesures com l’ús de clorhexidina (antibacterià tòpic), tovalloletes desinfectants o rentada de mans durant tot el tracte hospitalari. El Pla Nacional Resistència Antibiòtics (PRAN) en el seu últim informe inclou la prevenció entre les seves propostes d’acció: “La prevenció basada en el foment de les bones pràctiques d’higiene i d’altres mesures que permetin la prevenció d’infeccions en hospitals”. El PRAN indica també la vigilància del consum i resistències d’antibiòtics, la recerca, la formació i la comunicació per a sensibilitzar a la població sobre la importància de l’ús prudent d’antibiòtics.

    “Hem de considerar la infecció nosocomial un esdeveniment advers i és necessari aplicar mesures de prevenció perquè no passi”, va assenyalar en la seva intervenció María Jesús Pérez-Granda, infermera del departament de Microbiologia i Malalties Infeccioses en l’H.G.O. Gregorio Marañónde Madrid. La ponent va posar l’accent en aquest canvi de cultura necessari per a evitar el contagi bacterià, mesures senzilles que el redueixen de manera important. L’examen de cost i eficàcia de les millores aplicades el corroboren.

    El professor de Microbiologia Farmacèutica de la Universitat de Cardiff, Jean-YvesMaillard, ens va parlar de la presència de biofilms (comunitats de microorganismes) en canonades d’aigua, dispositius mèdics i en superfícies hospitalàries. Amb l’ajuda dels biofilms secs, els bacteris vegetatius poden prolongar la seva supervivència en les superfícies i, quan formen part d’ells, són difícilment detectades i es mostren molt més resistents a ser eliminades per la neteja o neutralitzades pels desinfectants.Fins i tot les esquitxades d’aigua en lavabos com a font d’infeccions, va ser objecte d’una de les ponències, a càrrec de Martin Kiernan, assessor del Advisory Committee on Antimicrobial Resistance and Health-Associated Infection (ARHAI).

    De reprocesar les sondes intracavitarias i la seva rellevància en la salut femenina va parlar l’editora cap del The Australasian Journal of Ultrasound in Medicine (AJUM), Jocelyne Basseal, qui va criticar que l’alta pressió assistencial als hospitals actuals posa en escac la capacitat per a dur a terme un reprocessament higiènic de sondes i transductors en les condicions desitjables. Això és especialment delicat referent a les sondes intra-cavitarias que, havent de ser objecte de Desinfecció d’Alt Nivell, reben amb freqüència tractaments negligents, malgrat els riscos evidents, en particular quant a Salut de la Dona.

    Un altre dels temes abordats va ser la implementació de solucions de clorhexidina en els serveis quirúrgics de l’H.R.O. de Màlaga, que va exposar Vanessa Vázquez, supervisora de Medicina Preventiva, Responsable IRES i PIRASOA de l’Hospital Regional Universitari de  Màlaga. I de regulació i normativa en desinfectants i antisèptics, i les conseqüències de la nova  llei concursal espanyola va parlar María Aláez, directora tècnica de la Federació Espanyola d’Empreses de Tecnologia Sanitària (FENIN).

    Magda Campins, cap del servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron va parlar de la necessitat d’implementar mètodes eficients per a una Desinfecció d’Alt Nivell en les sondes transvaginales, en el Servei de Ginecologia i Obstetrícia in situ, i d’incidir en la formació tècnica i conscienciació del personal implicat.

    Sobre certeses i incerteses entorn a les polítiques d’aigua segura, va informar l’especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública i responsable del Programa d’Higiene Hospitalària a l’Hospital Universitari de Bellvitge, Laura Gavaldà.

    I des de Carolina del Nord (els EUA) va viatjar a Madrid Deverick Anderson, professor titular de la divisió de Malalties Infeccioses i el Departament de Medicina de la Universitat de Duke. Ho va fer per a parlar de la transmissió nosocomial de multi-resistents i desinfecció terminal automatitzada, de la mà dels estudis TransFER i BETR.Amb aquests estudis es demostra que els microorganismes es transfereixen del pacient a l’entorn i viceversa, la qual cosa fa necessari completar la neteja i desinfecció manual amb una desinfecció no-touch per a assegurar l’abast de totes les superfícies de risc.

    A continuació, es va realitzar un taller pràctic en el qual es va donar a conèixer l’innovador sistema de desinfecció UV-360, un dels productes de desinfecció no-touch més utilitzats als Estats Units, per a mostrar la seva facilitat d’ús als assistents. Es tracta d’un llum que destrueix els bacteris amb raigs ultraviolats, un prometedor guerrer contra l’invisible exèrcit molecular.

    Útils sanitaris i el seu ús

    Es van posar en rellevància alguns dels principals vehicles de transmissió de bacteris que causen 33.000 morts i pèrdues de 1.500 milions d’euros cada any a Europa (ECDC). De com arriben i com es mouen els bacteris de les excretes (femta, vòmit i sang) va parlar el director científic de Vesismin Health, Eladio Gómez. El biòleg va destacar l’ús de tascons com a diana d’atenció especial i va llançar les preguntes que tot centre sanitari hauria de fer-se: Ho estem desinfectant tot? Qui ho fa? Com ho fa? En quant temps ho fa? Qüestions que interpel·len a professionals sanitaris, direccions hospitalàries i a responsables polítics que tenen a les seves mans prioritzar la prevenció en els seus programes.

    “Els bacteris s’organitzen millor que nosaltres. Pel que és necessari un canvi de paradigma. Per a vèncer a aquests microorganismes no podem continuar fent tot com ho fèiem. I la formació no és suficient. Cal implementar les noves rutines de millora, amb líders i gestors al capdavant de la seva correcta aplicació”, va expressar el director de Vesismin Health, Víctor Vallés.

    En una taula rodona en mans de quatre dones especialistes en Control d’Infeccions: Magda Campins, Laura Gavaldà, María Jesús Pérez-Granda i Vanessa Vázquez, es van exposar dificultats, oportunitats i estratègies per a la implementació de tots aquests canvis per a una millor prevenció de les Infeccions Relacionades amb l’Assistència Sanitària (IRAS).

    Les jornades científiques de Vesismin van tornar a deixar constància de la necessitat d’implicar en la batalla contra els bacteris a tots els agents sanitaris: Facultatius, personal d’infermeria, personal de neteja, així com a l’equip complet de gestió. Des de gerència fins als encarregats de la neteja, tenen a les seves mans el canvi que aproximarà als centres de salut al risc zero en la contracció de patògens.

  • Reanimar el català

    Els ciutadans fan servir menys el català amb els metges que amb la resta de les administracions de la Generalitat. Concretament, un 24,3% menys. I possiblement, sigui culpa nostra, dels professionals de la sanitat.

    La Plataforma per la Llengua hem fet públic recentment un estudi que demostra que la llengua que fem servir el personal sanitari determina fortament la tria lingüística de l’usuari. De fet, entre un 70% i un 90% dels usuaris utilitzen la llengua que fa servir el personal sanitari. Per tant, queda clar que els professionals de la sanitat tenim una responsabilitat important pel que fa a la normalització lingüística en l’àmbit de la salut.

    Si el personal sanitari utilitzéssim el català com a llengua inicial, és a dir, si comencéssim les converses en català, més del 77% dels usuaris farien servir aquesta llengua. És més, si així fos, el percentatge de castellanoparlants que optaria per fer servir el català seria majoritari: passaria de l’actual 33,5% al 53,5%. És a dir, tenim l’oportunitat de fer que el català sigui la llengua habitual d’ús en l’àmbit sanitari, la llengua comuna. I aquesta capacitat que tenim, cada vegada tindrà més força, perquè l’estudi de la Plataforma per la Llengua detecta que la tendència dels usuaris a adequar-se a la llengua del personal sanitari s’accentua més com més joves són. Per tant, cada cop serà més determinant la tria lingüística que fem els professionals: la salut del català està i estarà, també, a les nostres mans.

    Però no es tracta només d’ajudar a la normalització del català, també es tracta de millorar el servei que donem a la ciutadania. Segons l’estudi de l’ONG del català, gairebé tots els catalanoparlants que es mostren insatisfets amb la sanitat tenen com a principal queixa que, o bé són atesos en castellà, o bé el personal sanitari no coneix el català. Més enllà del fet que, per llei, els treballadors públics estem obligats a atendre la ciutadania en català, hem d’entendre que en emprar el català estem també combatent els prejudicis lingüístics que ens porten a canviar de llengua davant usuaris per les seves característiques físiques o socials. Emprant el català estem, també, cohesionant la ciutadania. Cal que els professionals de la sanitat ho tinguem clar: podem fer molt per la llengua, podem reanimar el català.

  • L’assistència a la salut mental es perpetua com a luxe a Espanya davant els escassos recursos del sistema públic

    L’atenció a la salut mental a Espanya ha estat i continua sent oblidada. La mitjana europea està en 18 professionals de salut mental per cada 100.000 habitants. Les mitjanes espanyoles estan en 2,19 psicòlegs clínics o 1,96 infermers especialitzats, segons les dades que maneja l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatría (AEN) i la Societat Espanyola de Psiquiatria (SEP) que són de 2011. Els recursos varien per comunitats, però totes quedaven lluny de la ràtio comunitària. Al seu torn, la Organització Mundial de la Salut recomana 8 psiquiatres per 100.000 habitants.

    Aquest panorama deriva en problemes concrets d’assistència sanitària com les llargues esperes per a obtenir una cita en el sistema públic el que redunda en un transvasament de pacients als serveis privats dels pacients que tingui renda suficient per a afrontar-lo.

    La situació actual és «greu no, molt greu», qualifica Fernando Chacón, Degà del Col·legi de Psicòlegs de Madrid. No ha canviat –les places PIR i MIR per a psiquiatria romanen estables– i és «de sempre. La salut mental ha estat la germana pobra de la sanitat, entre algunes raons històriques, per l’estigma. Després de la crisi no s’ha fet cap esforç per revertir el que es va retallar en sanitat. Tot revela una profunda injustícia social: qui té recursos per a un tractament continuat per a trastorns com l’ansietat o depressió, li ho paga en el privat. Qui no els té, no. Tenint en compte, a més, que molts problemes de salut mental estan relacionats amb aspectes socioeconòmics».

    La falta de dades accessibles i actualitzades és un dels motius pels quals es va crear un Observatori en la AEN, que ara es troba en procés d’actualització. El Defensor del Poble també va demanar el juny de 2018 xifres a les comunitats autònomes per a conèixer al detall la falta de recursos en la matèria, però continuen «recaptant dades». «S’haurien de conèixer, però és un treball molt difícil i la diferència estructural entre comunitats el dificulta molt», explica Mikel Munarriz membre de la AEN.

    Tant ell com Nel González, president de la Confederació de Salut Mental Espanya, assenyalen aquesta falta de transparència com un problema en si mateix: «Ni tan sols sabem bé quines són les necessitats de la població, on hi ha més i en què». Mentrestant, l’Estratègia de Salut Mental continua sense ser renovada des de 2013.

    «Amb un trastorn, comença un pelegrinatge»

    La falta de recursos humans opera directament sobre el calendari de cites: fa unes setmanes, El País es feia ressò d’una resposta parlamentària del Govern de la Comunitat de Madrid en el qual es reconeixia que la mitjana per a la primera consulta en els centres de salut del territori estava en els tres mesos. Centenars d’adults havien arribat a esperar un any per a ser atesos i en nens i adolescents la situació és encara pitjor, entre altres motius perquè encara no existeixen especialistes.

    «El problema no és sol que trigui la primera visita des de la derivació en Atenció Primària, és que, per a una segona, el normal és esperar entre dos o tres mesos. Tot professional sap que perquè un tractament psicològic sigui eficaç s’ha de produir una visita per setmana. En els casos més greus, dos. Amb aquests temps d’espera, l’ansietat, la depressió i altres trastorns es cronifiquen o aguditzen», explica Chacón.

    Ho il·lustra Nel González, que des de la Confederació rep a pacients i famílies: «Quan un trastorn mental entra en una casa, en una família, s’inicia un pelegrinatge. Falta d’informació, derivacions, cridar a milers de portes… Sembla que això no existeix fins que et passa a tu».

    I, no obstant això, l’Organització Mundial de la Salut calcula que una de cada quatre persones sofrirà un problema de salut mental al llarg de la seva vida. «Quan ho vivim, ens adonem que a Espanya no hi ha cultura ni de la prevenció, ni de l’atenció, ni mitjans. Pensem que la salut mental és alguna cosa que es resol en un despatx d’un metge i no: requereix d’una atenció continuada, que moltes vegades comença en etapes primerenques de la vida», remata González.

    «Veiem un consum desorbitat de psicofàrmacs»

    En l’informe de 2017 de la Confederació sobre els Drets Humans de les persones amb trastorn de Salut Mental a Espanya destacaven que Espanya incompleix la Declaració Europea que va signar en 2005 i deixa «desproveïts de drets a un dels col·lectius més vulnerables de la nostra societat». En aquest document es posa de manifest que la falta de recursos generals es tradueix en problemes específics: falta, per exemple, perspectiva de gènere en víctimes d’abusos sexuals, o tractaments per a salut maternoinfantil. «El creixement que s’ha donat en demanda d’assistència en salut mental no s’ha acompanyat en la dotació de plantilla, ni en psiquiatres ni en psicòlegs clínics ni en infermeria de salut mental», reproduïen de paraules de la Societat Espanyola de Psiquiatria.

    «La incidència de la depressió, de l’ansietat, dels trastorns de somni, ha anat augmentant els últims anys per aspectes com que les xarxes de suports familiars són més febles o per la pressió laboral», explica sobre això Chacón, «i estem veient l’augment de suïcidis, també entre adolescents. No podem donar-li l’esquena: cal prendre-li-ho com a salut pública». Una altra anotació que donava Mikel Munarriz, de l’AEN, és que els pocs mitjans «no es reparteixen equitativament. On hi ha més precarietat també augmenta la incidència i el nombre de persones que necessiten atenció i que no tenen recursos, i això no se sol tenir en compte».

    L’ideal, recalquen des del Col·legi de Psicòlegs i coincideixen des de la Federació, és que es posin esforços en què es pugui combinar el tractament psiquiàtric i les consultes psicològiques: «I el que estem veient és que una conseqüència és el consum desorbitat de psicofàrmarcs a Espanya. És lògic: si un metge de capçalera no té recursos per a remetre’t a l’especialista de salut mental, o trigarà molt, l’única cosa que té al seu abast per a remetre alguns símptomes és receptar, per exemple, un ansiolític».

    «Que no existeixin recursos suficients implica, clar, que no existeixin un altre tipus de tractaments que es podrien provar i alternar amb l’atenció farmacològica i clínica habitual», afegeix Nel González. Per exemple: que s’integri la psicoteràpia en atenció primària perquè «moltes malalties que arriben aquí tenen tints mentals». En la mateixa línia opina Chacón: «A més d’augmentar recursos, hi ha fórmules que es podrien incorporar ja mateix i que són eficients, que és alguna cosa que als economistes els agrada molt. Els tractaments grupals en segons quins processos poden ser molt beneficiosos. La reflexió és que incrementem els mitjans, però, encara que no fos possible, que revisem les nostres prioritats i a on va els diners».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • La lluita de classes avui: el cas del Raval Nord

    Els primers conceptes del marxisme eren que l’estructura econòmica, amb els seus sistemes de producció, comportaven la diferència de classes: el proletariat i la burgesia, classes amb interessos enfrontats. Només calia que una avantguarda organitzada (partit o sindicat) liderés la presa de consciència del proletariat com classe i passar a la lluita de classes.

    És a dir, existien classes socials, després consciència de Classe i feia possible la lluita de classes. És aquest l’ordre cronològic que funciona en la conscienciació de les lluites socials en la vida real? O aquesta només és la cronologia que defensaven els primers marxistes amb el concepte de materialisme històric?

    Posteriorment van sorgir altres pensadors marxistes, alguns fruit de la seva pròpia implicació en les lluites dels seus països com: Lukács (1885), Rosa Luxemburg (1871), Gramsci (1891) i Thompson (1924), que defensaven que la seqüència cronològica que es dóna en una realitat social determinada, que per ells té a veure no només en l’estructura econòmica sinó també en les condicions de la superestructura (cultura, valors, experiències polítiques). Per ells el més important en la consciència de classe no és la «teoria» (el coneixement de formar part d’una classe), si no l’experiència vital d’explotació que pot comportar la lluita per alliberar-se, la lluita de classes i posteriorment la comprensió i l’aliança amb totes les persones amb la mateixa situació, el reconeixés com a classe.

    Una classe era, en l’època de desenvolupament del capitalisme industrial, la burgesia, col·lectiu de propietaris de les terres, comerciants i propietaris dels mitjans de producció (fàbriques) que va haver de lluitar contra la classe dels nobles que tenien el poder, això era la lluita de classes. Una altra classe va ser la dels treballadors al servei d’aquesta burgesia, el proletariat. Molt analitzats en les seves lluites pels primers marxistes.

    Un exemple actual d’aquest procés (això sí que és un procés) el tenim avui dia a Barcelona en la lluita de treballadors del CAP Nord del Raval i la ciutadania empoderada d’aquest barri, una lluita per la seva dignitat i la seva salut, en front d’interessos de les elits (disfressats de falsa cultura) i interessos partidistes (en el pitjor sentit de la paraula). La plataforma de defensa del CAP, fruit d’aquesta lluita que semblava local i d’àmbit sanitari, darrerament ja manifesta que en realitat és una lluita social, una lluita de classes.

    Que queda avui d’aquests conceptes socials? Quines classes hi ha en un capitalisme que ja no té l’hegemonia de la burgesia (empresaris) sinó que està globalitzat? Fonamentalment avui hi ha un capitalisme especulatiu i financer, en mans de les grans corporacions multinacionals, amb poders invisibles per sobre del poder dels polítics i els estats i que condiciona totalment la vida de la gran majoria de persones i el futur de la sostenibilitat del planeta.

    Qui són avui els paries de la terra, els que només poden perdre les seves cadenes? En primer lloc el precariat: els que no tenen feina, estan a l’atur prolongat, els joves, les dones, la gent gran. Aquestes estan abocats a la pobresa de tot tipus: manca d’habitatge, difícil accés a bona alimentació, pobresa energètica, mala educació, mala salut i creixents desigualtats, molts d’ells discriminats també per qüestions de raça, de gènere, de religió.

    Però el capitalisme depredador i patriarcal actual també afecta i explota d’una manera encara més transversal que les condicions econòmiques directes a totes les persones que no són dels pocs privilegiats capitalistes, i a la llarga també els afectarà a ells. Afecta quasi totes les dones, i a tota la població, exposada a la degradació del medi i la pèrdua de sostenibilitat, que posa en qüestió la subsistència de la vida en el planeta.

    Aquestes persones, moltes d’elles conscienciades dels problemes i amb ànims per la lluita i la defensa de la vida, Els precaris, les dones i els sotmesos a les condicions ambientals, poden, a partir de les seves lluites sectorials, confluir en la consciència de classe i tenir clar quina és la classe contra la qual lluitar. Aquestes poden ser les darreres utopies.