En la carta expliquen que l’ICS té «el ferm compromís de transformar l’atenció primària» en base a més d’una trentena d’accions agrupades en quatre grans àmbits: lideratge, sobrecàrrega assistencial, condicions laborals i autonomia dels equips. A més, expliquen que segons la mesura, tenen o tindran efecte a curt, mig i llarg termini, ja que «la implantació i la percepció dels resultats d’aquestes mesures no són immediates». Asseguren que la seva posada en marxa està seguint el curs esperat.
En aquest sentit, i per tal d’informar de l’aplicació i el desenvolupament de les accions, l’ICS presentarà un nou canal a la intranet per informar-ne a tots els professionals. Aquest espai s’anirà actualitzant de forma permanent. En aquest espai també s’inclourà un apartat on consultar diversos indicadors assistencials de l’atenció primària, equip per equip. Des de l’ICS defensen que «la creació d’aquesta eina és un exemple més del compromís de transparència de l’ICS com a pilar d’una gestió més efectiva i coparticipada».
També volen destacar que busquen «la consolidació dels seus compromisos amb la màxima transparència i la intensa participació del conjunt dels professionals d’atenció primària i altres col·lectius representatius com societats científiques, plataformes de professionals, i sindicats.
Justifiquen la necessitat «d’un temps d’execució més prolongat que el transcorregut des de l’anunci de la implantació de les accions, poc més de tres mesos» perquè «transformar el sistema i al mateix temps, treballar per revertir la petjada de la crisi econòmica».
«Vull que em treguin això que em va posar dins el vell». Aquestes paraules de Lucía han suposat un punt d’inflexió en la vida de José Gijena i la seva esposa, Cecilia Ousset. «Cal tenir una ànima molt ombrívola per a no reaccionar davant el dolor d’aquesta nena d’11 anys embarassada pel seu violador i torturada per un sistema de salut que li nega el seu dret a l’avortament».
Aquests ginecòlegs van practicar una cesària a la petita –que després de nombroses dilacions portava ja 23 setmanes de gestació– i ara s’enfronten a una denúncia d’homicidi qualificat d’advocats ‘provida’ a causa de la mort del bebè.
«Entrem a l’habitació de l’hospital i ens trobem a una nena petiteta, d’11 anys però amb escàs desenvolupament genital, en un estat psicològic molt inestable. Ja havia tingut dos intents de suïcidi. Ella i la seva mamà ens van demanar si us plau que les ajudéssim a interrompre aquest embaràs», explica Gijena. Per a llavors Lucía (nom amb el qual es protegeix la seva veritable identitat) portava setmanes demanant-ho en va.
Gairebé dos mesos abans havia anat per un dolor de panxa al centre de salut de 7 d’abril, un petit poble a 150 quilòmetres de la ciutat de Tucumán, en el nord de l’Argentina. Allí van descobrir que tenia un embaràs de 16 setmanes, que va revelar al seu torn que la tortura per a ella havia començat molt abans, amb els abusos sexuals de la parella de la seva àvia, un home de 62 anys.
Però la següent tortura acabava de començar. L’avortament és legal a l’Argentina des de 1921 en casos de violació o de perill de mort per a la gestant. De fet, ni tan sols es requereix l’autorització d’un jutge. Però la província Tucumán és l’única del país que no ha adherit al protocol sanitari per a aquests casos. «Les pressions de l’Església catòlica i els grups antiderechos han deixat aquesta província al marge de la justícia», protesta Gijena.
Els dies van anar passant per a Lucía sense cap solució, entre escenes en les quals metges li preguntaven, amb una mà en el seu ventre, si de debò volia ‘matar al seu bebè’, i declaracions de responsables polítics que assenyalaven que el millor per a ella era seguir endavant amb l’embaràs i fins a una fiscal buscant advocat per a protegir al fetus. Finalment, una jutgessa va instar a les autoritats sanitàries que en menys de 72 hores atengués la voluntat de la nena d’avortar. Però no hi havia metges disposats a fer-ho.
Per això el Ministeri de Salut ha d’acudir a un metge privat. José Gijena accepta, amb la condició d’avaluar el cas i prendre la decisió mèdica que cregui més convenient. Tercera sessió de tortures: l’avortament ja no és possible. L’obstetre entén que el cos de la nena és massa immadur per a interrompre l’embaràs amb pastilles. Hauria suposat almenys tres dies de fortíssims dolors i hemorràgies, amb possibles conseqüències físiques i psicològiques. Seguir amb l’embaràs també hauria estat un risc: una nena de la seva edat té quatre vegades més possibilitats de morir en el part que una dona adulta.
«Decidim fer-li una microcesària, el menys invasiva possible. Però ens trobem en el quiròfan amb que ni les infermeres ni l’anestesista volien participar. S’emparaven en l’objecció de consciència. La meva esposa, que és catòlica practicant i també és objectora, va tenir un gest de generositat molt gran: va deixar de costat les seves idees per a fer el que devia, que era ajudar aquesta nena», explica emocionat el metge.
A mitjanit, la parella d’obstetres aconsegueix, amb l’ajuda d’una anestesista amiga, realitzar la intervenció. No resulta senzilla, perquè Lucía va desenvolupar preeclàmpsia, una complicació molt greu. La bebè va néixer amb vida, però va morir al cap de pocs dies. És llavors quan es posa en marxa la denúncia per homicidi. «Argumenten que va ser extret del ventre matern en forma prematura àdhuc sabent les seves poques probabilitats de sobreviure, i per això se’ns suposa la premeditació. Clar que haguéssim volgut que aconseguís viure! Però aquí el focus no sóc jo ni el que lamentablement va passar amb la bebè, sinó conservar la integritat física de la nena violada i el dret que li correspon per llei», sosté Gijena.
Assetjament, amenaça, denúncies…
Les conseqüències per a aquests metges amb dues dècades d’experiència a la seva esquena són imprevisibles. I no només per a ells, sinó també per a la seva família. Aquest dilluns, quan rebien la notícia de la denúncia per homicidi, Gijena i Ousset estaven acompanyant als seus quatre fills en el seu primer dia en una nova escola. L’assetjament constant des que els seus pares es van manifestar a favor de la regularització de l’avortament no els va deixar més opció que el canvi de centre. «Van estar tots en tractament psicològic i un d’ells va sofrir una depressió», relata el metge.
Quan l’Argentina estava immersa en el debat públic i legislatiu sobre la legalització de l’avortament, Cecilia Ousset va escriure en el seu Facebook una carta on defensava, com a ginecòloga catòlica, la necessitat d’una llei que garantís avortaments segurs per a les dones pobres. El text va ser compartit per més de 50.000 persones en 48 hores. Des de llavors, l’obstetra i la seva família han estat assenyalats i assetjats pels autodenominats ‘provida’ en una província històricament molt conservadora.
De fet, el rebuig de la llei de terminis al Senat el van decantar en bona mesura els senadors de les províncies del nord argentí, on l’església continua tenint un important pes polític.
«Aquests grups antiderechos es creuen per sobre de la llei. Diuen que el seu lema és ‘Salvem les dues vides’ però en realitat és ‘O salvem les dues vides o cap’. S’escuden darrere d’un rosari o una verge per a justificar la seva accionar malèvol i mafiós. Volen confondre a la població dient que l’avortament no és legal. En el cas de Lucía ja era legal gairebé 100 anys enrere», s’encén Gijena.
Un grup d’advocats s’ha acostat a ells per a assistir-los en la causa i diverses associacions feministes estan promovent un escrit de suport als metges. Gijena diu no estar preocupat. «Cal donar aquesta batalla. Perquè l’important no és el que ens passi a nosaltres. No m’importen tant les amenaces de mort com que aquesta fustigació no aconsegueixi acoquinar ni als professionals ni a les dones que es vegin en aquesta situació. No volem més Lucías».
Per a José i Cecilia, el pas que han donat és definitiu, però també inevitable. «No és fàcil fer el que vam fer: obrir-li la panxa a una nena per a treure una bebè que seguia amb vida. Però hi ha drets inalienables i no podem desconèixer-los. Tampoc podem mirar cap a un altre costat davant el sofriment d’una nena violada i després torturada. Això és el que volen els que ens denuncien: fer com que no ho veuen, condemnar a Lucía i a altres com ella a la clandestinitat i a la mort».
Les persones amb discapacitat viuen cada dia situacions de microviolència. La instrucció de la Junta Electoral Central (JEC) és una demostració més de violència estructural cap el col·lectiu; i és que ha decidit permetre a les properes eleccions que els interventors i apoderats puguin assenyalar les persones amb discapacitat que considerin que no voten conscient, lliure o voluntàriament, anotant el seu DNI a l’acta.
Per si no havíem tingut prou amb el fet de negar moltes persones amb discapacitat poder exercir el vot, ara que el poden portar a terme podran ser observats i valorats per persones que no tenen la més absoluta idea al respecte ni tenen capacitat per poder determinar si el vot es porta a terme de manera conscient o no.
Violència és posar en dubte el valor de la teva votació quan tens el dret a efectuar-la.
La reforma de la llei orgànica de règim electoral (LOREG) es va aprovar per una unanimitat al Congrés del Diputats el passat mes d’octubre per permetre el vot de persones amb discapacitat intel·lectual. Va ser el resultat d’una llarga lluita de les persones amb discapacitat i les institucions. Això suposa que aproximadament unes 100.000 persones podran exercir el seu dret a vot quan abans no el tenien.
Els apoderats dels mateixos partits polítics que es van fer la fotografia el dia que es va aprovar la llei, ara seran improvisats pèrits socials i psicopedagògics per determinar si una persona no exerceix el seu vot lliurement. Cap d’aquests hauria d’admetre aquesta funció que se’ls atribueix. En primer lloc per dignitat democràtica, en segon lloc per una qüestió d’igualtat entres les persones i en tercer lloc perquè no tenen cap mena de capacitat per fer-ho i se’ls està demanant que facin una acció totalment arbitrària basada en intuïcions sobre una qüestió tant important com és el vot democràtic.
La resta de població sense certificat de discapacitat podrem anar a les urnes més tranquil·lament perquè a nosaltres ningú no ens jutjarà. Ningú no valorarà si anem de manera lliure i voluntària perquè simplement no es qüestionarà. Així doncs, com a novetat electoral aquest cop tindrem dues fileres metafòriques que diferenciaran els que voten sense haver de ser jutjats i els que hi ha la possibilitat de valorar-los.
Estem acostumats a que les persones amb diversitat funcional tinguin una vida plena de microviolències. Una vida en la que han de demanar permís per moltes accions de la seva quotidianitat. Demanar permís per entrar a les estacions de metro que no garanteixen la igualtat d’oportunitats, demanant permís per passar pels carrers ocupats per terrasses que impedeixen el pas fluid, demanant permís per votar, per poder exercir un dret tant bàsic com a ciutadà.
Posar en qüestió el vot no ve de nou al col·lectiu, perquè venen d’haver estat qüestionats al sistema escolar, al barri, o haver estat qüestionats com a treballadors i treballadores o fins i tot com a dones i homes. El sistema és el principal generador de discapacitat al nostre país i ho ha tornat a fer amb una acció destinada única i exclusivament a posar en dubte un dret reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans.
Afortunadament a la resta de persones no se’ns qüestiona el per què i com exercim el nostre dret a vot. Ni tan sols es posa en dubte que tothom ho pugui fer de manera lliure i conscient, però el sistema sempre és capaç d’inventar-se alguna acció com per poder marcar d’alguna forma a tot aquell que se surt de la norma.
Malgrat no es podrà impedir el vot, aquesta instrucció perpetua, un cop més, la discriminació social que com una llosa de formigó recau en totes les persones que tenen formes diferents de funcionar respecte a la normalitat estadística.
El que veritablement hauríem d’assenyalar amb el dit és la falta de suports en la vida de les persones amb discapacitat com per poder tenir una vida plena com la de la resta. Ningú no s’atreveix a donar la consigna d’assenyalar en quin moment l’Estat no proporciona veritablement aquests suports com perquè totes les persones puguin tenir la possibilitat d’una vida independent i amb igualtat d’oportunitats. Ningú no donarà l’ordre d’assenyalar els causants de que tots els drets de les persones amb discapacitat no estiguin realment garantits. Sobre això ningú no rebrà l’encàrrec d’assenyalar perquè potser se li faria un esquinç al dit d’haver-ho de fer tantes vegades.
Tres sentències de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem en Recurs de Cassació fruit de denúncies de Comissions Obreres han creat jurisprudència, cosa que suposa que el personal estatutari interí de l’Institut Català de Sanitat, l’ICS, té dret a accedir al sistema de carrera professional en igualtat amb el personal estatutari fix, ja que no existeixen diferències objectives en la feina que justifiquin la desigualtat de tracte pel que fa al sistema retributiu.
Les resolucions afecten directament a centenars de denúncies presentades per treballadors sanitaris a instàncies de CCOO, tot i que altres organitzacions han presentat també iniciatives en el mateix sentit. Les sentències permetrien, doncs, que els treballadors interins de l’ICS, que complissin els requeriments fixats, poguessin accedir a la carrera professional. Aquesta té quatre nivells. Per exemple, un vetllador cobraria 800 euros més a l’any si accedeix al primer nivell de la carrera professional, xifra que augmenta fins a 2.200 euros a l’any en el quart nivell.
El procés que ha dut fins a aquest punt té a veure amb la crisi econòmica i les retallades que se’n van derivar. Àngels Rodríguez, responsable de Comunicació de la Federació de Sanitat de CCOO de Catalunya ho explica: “a la Sanitat pública catalana hi ha un àmbit que és el del personal funcionari i fix. Aquest s’organitza en quatre nivells. Es passa d’un a altre nivell per antiguitat i altres mèrits, com publicacions, formació, etcètera”.
Els treballadors funcionaris de l’ICS poden passar al nivell 1 després de 5 anys d’antiguitat i altres requisits com els esmentats. Al segon nivell es passa després d’11 anys, al tercer als 18 i al 4 als 25 anys. En tots els casos l’ascens per carrera implica millores econòmiques.
Accés per interès del servei
Usualment l’accés a la carrera professional quedava limitat al personal funcionari i fix. No obstant això, la normativa recollia que en casos excepcionals i per interès del servei podia accedir a la carrera el personal interí. Això es regulava a partir de les ofertes públiques d’ocupació. Però, amb la crisi el 2010 es van deixar de convocar places en oferta pública i, per tant, els interins no van poder accedir a l’esmentada carrera, cosa que va suscitar les denúncies de CCOO.
“Com que no hi havia oposicions, tampoc hi havia oferta pública d’ocupació”, diu l’Àngels Rodríguez. Aquesta circumstància, per CCOO, lesionava els drets dels treballadors interins, que abans podien aspirar a entrar en la carrera professional.
El sindicat va vehicular diverses demandes de treballadors i treballadores en primera instància, que es van guanyar i van ser recorregudes per l’ICS. Posteriorment el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), va sentenciar també en favor dels interessos dels interins i, finalment, el Suprem ha reblat el clau amb tres sentències sobre el mateix assumpte, cosa que fixa jurisprudència, segons fonts de la defensa jurídica de CCOO.
La organització sindical considera ara que l’ICS hauria d’aplicar d’ofici les sentències a la resta de casos pendents de veredicte. A més, creu que genèricament obre la porta al fet que el personal interí accedeixi a la carrera professional i als beneficis que comporta, ja que la legislació europea estableix amb claredat que a igual feina ha de correspondre el mateix salari, diu Rodríguez.
Un total de 8.000 professionals afectats
La resolució judicial permet, doncs, la porta al fet que el personal interí de l’ICS, que és un 20% dels 40.000 empleats de l’Institut, entre 7.000 i 8.000 professionals, accedeixi, complint els requisits fixats, a ascensos i millores de la carrera.
Per entendre quina és la diferència entre participar a la carrera o no poder-ho fer, en el cas d’una infermera o infermer, la diferència de salari en el primer nivell és de 1.400 euros. En el segon nivell de 2.800 euros. En el tercer la diferència ascendeix a 4.400 euros i en el 4 nivell l’ingrés suplementari se situa en 6.000 euros, explica l’Àngel Rodríguez. “Aquestes són diferències en un estrat professional mitjà, però augmenten, per exemple en metges i disminueixen en categories inferiors”, afirma la responsable de CCOO.
Metges de Catalunya (MC) ha comunicat que està meditant reprendre les mobilitzacions a l’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS), ja que creu que l’empresa està incomplint les mesures pactades en l’acord de sortida de vaga del passat 29 de novembre. El sindicat exigeix a l’empresa el desplegament «immediat i a tot el territori de les accions encaminades a millorar les condicions laborals i professionals dels més de 5.700 facultatius que exerceixen en el primer nivell assistencial».
Aquestes mobilitzacions donarien continuïtat a la vaga de novembre i no pas a l’intent de vaga del passat mes de febrer que anava orientat als treballadors de la xarxa concertada. De la darrera trobada amb el Departament de Salut que va desconvocar la vaga per part de Metges de Catalunya – no pas per part de la CGT i Rebelión Primària que la va mantenir – es van treure diferents acords. Dotze minuts, 250 metges més i autonomia pels equips eren les principals mesures de l’acord entre l’ICS i MC. L’ICS per la seva banda explicava aleshores que les mesures acordades es centraven en quatre àmbits: «l’apoderament de les direccions d’atenció primària, l’abordatge de la sobrecàrrega laboral, la millora de les condicions de treball i l’autonomia dels equips».
Metges de Catalunya ha explicat que llança aquesta advertència després de comprovar en una enquesta interna elaborada aquest febrer, en la qual han participat més d’un miler de professionals, que el 65% dels centres d’atenció primària (CAP) no està assignant un temps de 12 minuts per pacient en les agendes assistencials i que el 80% dels facultatius està atenent més de 30 visites diàries, dels quals un 28% sobrepassa les 35 consultes. Asseguren conseqüentment que aquesta sobrecàrrega de treball obliga el 62% del personal facultatiu a dedicar més de 2/3 de la seva jornada a l’activitat assistencial, incomplint així els termes del pacte que reserva un terç de l’horari laboral a formació continuada.
Tres mesos després de signar l’acord, expliquen que l’enquesta evidencia que el 63% dels equips d’atenció primària (EAP) no ha incorporat cap dels 309 facultatius de medicina de família –xifra actualitzada segons la darrera versió de l’estudi de càrregues de treball– que l’ICS havia de contractar per disminuir la pressió assistencial i, en el cas dels centres que sí que ho han fet, el 60% només ha contractat un únic professional més. A banda d’això, una altra conclusió de l’enquesta és que tan sols el 9% dels professionals amb jornada reduïda ha vist escurçada proporcionalment la seva agenda de visites, tal com fixa el pacte.
També acusen que no s’està complint el compromís de l’empresa d’elaborar un estudi de dimensionament i càrregues de treball per a l’adequació de les plantilles pediàtriques que, segons l’acord, s’hauria d’haver presentat com a molt tard el 31 de gener passat. Per a MC, «l’aplicació de la nova agenda assistencial, amb 12 minuts per pacient i 20 minuts per a les visites pediàtriques del Protocol d’Activitats Preventives, és ínfima» i, en aquest sentit, «denuncia que no s’està compensant els pediatres que assumeixen un increment de pacients o que cobreixen les absències d’altres professionals».
Així les coses, el 78% dels facultatius d’atenció primària enquestats aposta per reprendre les mobilitzacions, si se segueixen incomplint els termes de l’acord que va posar fi a quatre jornades de vaga, amb un seguiment mitjà del 76%.
L’Observatori PerCienTex (Periodisme Científic d’Excel·lència), dirigit pel periodista Michele Catanzaro, no és sol un aparador del millor periodisme científic iberoamericà. Ho és també dels nous rumbs i la renovació en l’ofici d’informar sense perdre de vista els valors clàssics d’independència, interès, rigor i servei públic. Malgrat tot i dels abundants mals exemples, mai com ara hi ha hagut tantes i tan bones mostres de periodisme de qualitat en els mitjans tradicionals i, particularment, en els nous mitjans. Aquesta qualitat és conseqüència de l’efecte combinat de perseverança en els pilars essencials del periodisme i adaptació a les noves circumstàncies, des del finançament a l’afany col·laboratiu. Són els nous aires del periodisme científic.
Aquests aires no són generals, però es perceben de forma clara en les noves fórmules de finançament, principalment beques de fundacions i concursos d’institucions. Això propicia i estimula una altra sèrie de trets: la independència del periodista; la inclinació cap a la recerca; els projectes a llarg termini; el rebuig de la rapidesa a ultrança, i l’obstinació a desenvolupar temes propis al marge de les agendes informatives marcades pel sistema de ciència i tecnologia. Probablement res d’això és radicalment nou, excepte l’actual vigor del treball en col·laboració, alguna cosa que xoca amb l’inveterat individualisme i que alguns consideren un nou senyal d’identitat, com és el cas del periodista Javier Sauras, convençut que «el periodisme serà col·laboratiu o no serà».
Si calgués condensar tots aquests nous aires del periodisme científic en una idea, aquesta bé podria ser la renovació del mètode periodístic i la seva aproximació al mètode científic. Ciència i periodisme comparteixen molts trets, sense anar més lluny la seva vocació de servei públic i que la paraula recerca no és un adorn sinó una cosa substancial. Però les similituds són moltes més. Una d’elles és la revisió exhaustiva del que se sap sobre un tema, característiques d’alguns treballs periodístics de llarg alè, que permeten que el periodista pugui especialitzar-se prou com per a parlar de tu a les fonts expertes. Una altra similitud seria la recollida i l’anàlisi de dades, mitjançant bases de dades i eines de visualització, com il·lustren els treballs del projecte Medicamentalia de la Fundació Civio i punts altres bons exemples de periodisme de dades. Una tercera similitud seria la tasca comuna d’identificar patrons i dades extremes, plantejar hipòtesis i verificar-les. La necessitat de treballar en col·laboració, la transparència i l’accés lliure a les dades per a facilitar la replicació de la recerca serien altres trets compartits per la ciència i aquest renovat periodisme científic, que no s’ocupa necessàriament de temes científics, i que, per tant, potser caldria diferenciar del periodisme de ciència.
No obstant això, les semblances entre ciència i periodisme no van més enllà. El periodisme té un recurs propi per a contrastar i verificar, que és el reporterisme. No es tracta només de realitzar observacions sobre el terreny, sinó de la facultat de preguntar i obtenir una resposta. En el tractament de les hipòtesis és potser on està la diferència més radical: mentre que en ciència les hipòtesis són fixes i prèvies a la recerca, en periodisme poden modificar-se en qualsevol moment. Com diu el periodista Daniel Samper, «el periodisme de recerca és com l’explotació petroliera, cal perforar set pous perquè surti un». En ciència això no està permès, com il·lustra una vinyeta en la qual la fletxa de la recerca ha caigut lluny de la diana de la hipòtesi i apareix un científic trampós que dibuixa una nova diana entorn de la fletxa.
Por Schwartz & Woloshin / Ventura En ciencia, las hipótesis deben ser previas a los estudios; en periodismo, no.
L’Agenda 2030 Feminista és un programa d’acció que sorgeix de la col·laboració entre les entitats catalanes Creación Positiva i L’Associació Drets Sexuals i Reproductius, que treballen en la defensa dels Drets Sexuals i Reproductius com a centre de la defensa dels Drets Humans de les Dones.
L’Agenda 2030 estableix un Objectiu de Desenvolupament Sostenible específic per a la igualtat de gènere i l’apoderament de les dones i les nenes però entitats valoren que “els drets sexuals de les dones i altres col·lectius no es reconeixen i els drets reproductius s’incorporen d’una manera molt acotada”. Davant això, el projecte Agenda 2030 Feminista vol que s’incorporin de manera transversal aquests drets en els 17 ODS de l’Agenda 2030. Per fer incidència per posicionar i garantir aquests drets en les polítiques públiques locals i globals s’estan teixint aliances.
Des de Creación Positiva i L’Associació i des del feminisme interseccional s’està treballant per canviar el paradigma patriarcal dotant de contingut polític feminista els instruments internacionals de drets humans i els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Expliquen que ara més que mai són necessàries aquestes aliances davant les múltiples amenaces com ara l’augment dels fonamentalismes i extremismes. Per això, la setmana passada van realitzar un seminari titulat ‘L’agenda 2030 i els drets sexuals i reproductius en un context polític global d’increment dels fonamentalismes’. Allà hi van presentar els reptes i amenaces actuals i els seus respectius abordatges i estratègies per combatre’ls.
Per fer-ho van comptar amb presència de feministes de diferents procedències. Una d’elles va ser Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe. Castañeda es advocada, activista feminista i defensora dels drets humans. A nivell professional es centra en l’anàlisi polític amb enfocament diferencial en agendes locals, regionals i globals.
Parlem amb ella sobre com transnacionalitzar el moviment feminista, sobre la vulneració continua dels drets a les dones i sobre avortament i fonamentalismes a América Llatina.
Teniu presència en 26 països. Com us organitzeu?
La Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe és una xarxa d’organitzacions i això dóna la possibilitat de tenir un espectre molt ampli d’acció. Tenim punts focals en 20 països però hi ha 800 entitats a la xarxa. Des de l’organització processem la informació que ens arriba dels punts focals però la cobertura ens la donen els mateixos membres.
Hi ha un equip tècnic: 20 punts focals en 26 països que efectuen projectes, ens manen informació… i hi ha un equip tècnic central que sistematitza i difon aquesta informació. Com a equip nosaltres mateixes estem descentralitzades: l’equip administratiu està a Xile, el de joventut i polítiques està a l’Argentina, el programa de defensores de drets sexuals i reproductius està a República Dominicana…
Sobre aquest programa justament volia preguntar-te. Teniu un projecte que es diu ‘Sanant cossos i fent incidència’. Donada la situació legal de l’avortament es pot entendre que el treball que fan aquestes defensores és il·legal i per tant perillós per a elles mateixes. Com ho gestioneu?
El projecte neix de la preocupació de qui cuida a les cuidadores i qui defensa a les defensores. El nostre treball com a feministes i com a defensores dels drets sexuals es realitza en climes molt adversos per a les persones. Contextos de criminalització, de molta violència, de retallada dels espais de participació ciutadana… Tota l’estona es lluita contra una institucionalitat i unes condicions molt adverses.
A part, la Red de Salud és l’única que ha treballat en la salut de les dones des de fa 35 anys i pensem que havíem de tornar a això: a l’autocura de les dones. El projecte ara com ara s’està desenvolupant en sis països i tracta d’enfortir en tres dimensions. La primera és la de l’autocura, la de l’autosanació. Les dones que treballem també estem exposades a muchisimas coses fins i tot personals perquè no estem fora del context. També vivim en societats violentes i agressives basat en el gènere. Ens diuen assassines i ens maltracten públicament i privada, igual que a totes les dones. Aquest projecte es basa molt a mirar cap a la subjectivitat de les dones: com estem, com ens sentim, com està el nostre entorn, quin temps li dediquem a l’autocura.
Una segona dimensió es refereix a la formació política i una tercera té a veure amb l’ús de tecnologies de la comunicació.
Les dones que acudeixen a la Red potser us veuen com a gestores però és evident que podeu patir les mateixes situacions que elles. Com has comentat en la teva xerrada, heu de, a més, lluitar contra aquesta ruptura de la idea de participació ciutadana… Com lluiteu contra això a nivell institucional i com ho feu a nivell discursiu cap a la població?
Hi ha un projecte polític que tendeix a la reducció dels espais de participació, que avança en la desinstitucionalització dels mecanismes per a garantir els drets fonamentals. Com a moviment social, el feminisme ha de mantenir-se i tornar a la formació política, a la formació dels quadres polítics. Donar a les dones eines per a fer anàlisis de context i polític, coneixement de teoria de l’estat, informació sobre els tractats que regulen els drets humans fonamentals…
L’enfortiment del moviment és el segon. No podrem fer-ho soles ni en un únic país. Hem de treballar els mecanismes de comunicació, explicar-nos de les nostres estratègies, tenir aprenentatges horitzontals… És el moment per a transcendir les fronteres de la regió perquè no ens bastarà construir i enfortir moviments llatinoamericans. Hem de tractar de construir moviments intercontinentals, transnacionals, perquè el moviment antiderechos i els grups fonamentalistes són transnacionals. Ells tenen finançaments i accions i això ens obliga també a nosaltres.
Hem de tenir un públic format políticament. Això a vegades se’ns oblida però no podem tenir missatges sense contingut com els que llancen els antiderechos. Diuen coses com ideologia de gènere… Tots aquests missatges fàcils que donen una sensació de seguretat tenen la possibilitat d’instal·lar-se en la societat perquè no tenim formació política suficient. En la mesura que siguem capaces d’instal·lar capacitats d’anàlisi política serem capaces d’esfondrar aquests missatges que són mentiders.
Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe / Carla Benito
La formació serveix per a crear experiències. Hi ha el cas de la Marea Verda a l’Argentina que ha traspassat fronteres per exemple.
Està demostrat que la gent quan té elements per a l’anàlisi és capaç de generar pensament i quan la ciutadania genera reflexions sempre opta pels seus drets. És obvi però sempre optarà pel seu benestar perquè entendrà que la lliure opció i la llibertat són inherents a la humanitat. Ningú vol viure sense llibertat i aquesta és el parany dels moviments fonamentalistes que parlen de la defensa de la família i de la seguretat i en el fons limiten les llibertats.
Moviments com la Marea Verda al mateix temps els ha donat eines als fonamentalistes per a criminalitzar. Quina autocrítica es fa i com es pot revertir?
Com a moviment feminista ens deixem fragmentar i fracturar en termes organitzatius. Acabem per grups treballant en diferents coses, cadascuna des de la seva illa. Unes l’avortament, unes altres el tema de mortalitat materna, unes altres en polítiques públiques, unes altres el VIH, unes altres temes LGTBI… Això ens afebleix perquè ens fa perdre molts recursos, temps i energia, que tampoc abunda, darrere de temes que ens fan perdre la visió de context. És com si els arbres no ens deixessin veure el bosc. I hi ha fractures que no hem de permetre perquè per disputes deixem espais que immediatament els antiderechos aprofiten. Havíem d’haver avançat molt més en les nostres aliances, a compactar l’agenda i el moviment.
A vegades en els temes durs perdem la noció i ens dediquem a temes aleatoris, que són igualment importants però que no estan en el centre de l’agenda. Per exemple amb la defensa del territori. El patriarcat el que fa és esprémer i després rebutjar. Ho fa amb el cos de les dones i amb els territoris físics. No podem perdre de vista la defensa dels territoris, el medi ambient i tot el que li envolta.
Una altra cosa és el tema del patriarcat i de l’estat laic. Si nosaltres no aconseguim fer efectiu el laïcisme dels estats llatinoamericans, no aconseguirem avançar perquè la ingerència de l’església catòlica és molt gran en aquests temes. Està intervenint en tots els països i està teixint aliances amb altres esglésies.
El Papa es va reunir amb el jerarca de l’església ortodoxa a Cuba. Van tenir un espai polític i en què es van posar d’acord? A lluitar contra la ideologia de gènere, sigui el que sigui això encara que ningú ho sàpiga. Per a això es van posar d’acord. Aquest món està ple de persones empobrides, en situació de vulnerabilitat, de persones racialitzades, hi ha països on s’està acabant l’aigua… Hi ha moltes desgràcies humanitàries però ells es posen d’acord en la ideologia de gènere, una cosa que no existeix. Al final, en el que estan d’acord és a limitar els drets de les dones. És molt preocupant que s’estiguin donant aquest tipus d’aliances i nosaltres no hàgim avançat. Són necessàries les aliances però no només de les dones sinó també pels drets sexuals i reproductius.
Aquí hi ha dues coses: Una, si es fractura el moviment és per aquesta política de reacció, ja que al final qui té el poder és l’altre? I dos, si es va contra les dones, potser és perquè una persona vulnerable o un poble sense aigua no altera els seus privilegis i el moviment feminista sí que ho faria.
És molt fort dir-ho però l’existència de pobres els convé a les elits econòmiques, polítiques i religioses. A Amèrica Llatina la gent embeni el vot per una caixa de menjar que se’ls acaba abans d’arribar al lloc de votació. En condicions de pobresa i sense formació política li dónes el vot a qualsevol. Els és convenient mantenir a la població en aquests nivells de pobresa.
A més, ja no existeix la imatge del dictador militar d’ulleres fosques. Tots els presidents actuals d’Amèrica Llatina es veuen bonics. I jo quan sóc una persona empobrida voldria que el meu espòs fos així o el meu fill arribés a aconseguir aquest èxit. Això és el que ells prometen: “jo sóc l’encarnació del seu somni d’èxit”.
És el que dóna confiança enfront del què està estigmatitzat.
Exacte. I per això jo no votaré per una dona ni per un afrodescendent que poden ser tan vulnerables com jo. Votaré per aquest blanc bonic i ben vestit. Tenir gent pobra subordinada és un negoci per a molts sectors.
Ara per exemple una de les baralles que hi ha és entre les que donen suport al treball sexual i les abolicionistes. Nosaltres com a Red de Salud no tenim posició sobre això però tu sents la presidenta de la Red de Trabajadoras Sexuales de América Latina i diu que si treballes de treballadora de la llar, acabes tens horaris infrahumans. Has d’estar llesta per a atendre el primer membre de la família que s’aixequi. Si hi ha nens, despertar-los i preparar-los per a l’escola però abans has d’haver-te preparat a tu mateixa. Després has d’estar desperta fins que es fiqui al llit l’últim membre de la família i deixar-ho tot impecable i preparat per a l’endemà. Són dones que treballen 14, 16, 18 hores diàries. En la majoria dels nostres països a penes està començant a ser regularitzat però no cotitzen per a una pensió de jubilació, ni tenen seguretat social. En molts llocs a més han de prestar-li serveis sexuals al patró o als seus fills. Hi ha abús sexual però ningú s’adona perquè es dóna en un espai privat i elles no poden denunciar.
O està normalitzat.
Sí. A Amèrica Llatina molts processos d’iniciació sexual dels homes joves es donen amb les empleades domèstiques i aquí ningú parla d’abús sexual ni de formes de comerç sexual.
Després hi ha el sector de comerços i hoteler. Molts dels homes europeus que van cap el Carib van a buscar serveis sexuals de dones locals. I fins aquí no tenim problema tampoc. Però quan les dones demanen drets i que es normalitzi la seva situació… aquí ja no ens sembla bé.
Sabem que usen a les empleades domèstiques i que els europeus vénen als nostres països, a les nostres platges a buscar serveis secual. Tot això ho sabem, però només ens tornem abolicionistes quan demanen drets. Ens podrem tornar abolicionistes el dia que no existeixi el patriarcat i no hi hagi abús en cap dels sectors i sapiguem que les empleades domèstiques estan regulades, que s’investiguen aquests casos d’abús, quan tinguem sancions per als estrangers que vinguin a buscar serveis sexuals. Quan tot estigui normalitzat podrem dir que som abolicionistes però mentrestant és carregar tot el pes de la sanció moral a les dones. Elles volen que es reconegui aquest treball sexual per a tenir una pensió i una assistència en salut…
Jo no faig una defensa del treball sexual perquè em sembla que és una forma més d’explotació del cos de les dones. Però crec que no és el moment perquè nosaltres internament ens desgastem en aquests debats i trenquem el moviment. Cal anar una mica més enllà i construir aliances més fortes contra aquestes formes d’abús.
En l’avanç dels fonamentalismes, que els sectors conservadors es reuneixen, hi ha una cosa que ha de quedar clara: les que defensem la despenalització de l’avortament tampoc és que estiguem en contra de les esglésies. Quan parlem de la despenalització no estem obligant a les dones. La que no vulgui o tingui uns principis morals o religiosos que no ho faci. Del que parlem és de la llibertat i que aquelles dones que volen interrompre un embaràs, necessiten interrompre un embaràs, no desitgen tenir o han patit una violació o tenen un problema de salut tinguin unes condicions adequades.
I segures. Que això és el que causa la mortalitat quan es practiquen avortaments.
Clar. Quantes dones a Amèrica Llatina han mort per avortaments mal practicats?
Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe durant la seva xerrada dins el seminari de l’Agenda 2030 Feminista / Carla Benito
Entenc que hi ha una estructura paral·lela que sí que practica avortaments segurs.
Els mateixos metges que públicament s’oposen a l’avortament, després secretament els realitzen per 800 o 1000 dòlars. Clar que volen que sigui clandestí i il·legal. El dia que sigui legal hauran de practicar-lo en el seu servei de salut gratis. Ara poden fer-ho en el seu consultori i guanyant diners.
Però hi ha organitzacions que intenten prestar aquests serveis de manera gratuïta?
Si és il·legal! Però les dones quan volen avortar avorten. Punt. Pot ser il·legal, pot estar penat amb l’infern però quan una dona decideix una cosa la fa perquè és natural a l’essència humana. Com a feministes el nostre deure és transgredir les normes que ens imposa el patriarcat. No hem d’esperar fins que el patriarcat ens doni per si sol el dret. El dret ha anat enrere dels canvis socials i som les dones les que hem de generar aquests canvis. Hi ha col·lectius que acompanyen però hi ha molta por perquè el dia que se sàpiga la persecució i la cacera de bruixes serà terrible. Ens toca continuar públicament batallant per la despenalització i tenir circumstàncies legals.
Saps el que va passar a Tucumán? A una nena d’11 anys la va embarassar el nuvi de la seva àvia i no li van fer l’avortament. Com més aberrant sigui, més ho amaga la família i s’havia passat el temps per a practicar l’avortament i els metges no volien anar en contra la llei. I li ho van deixar. I la nena només deia que volia que li traguessin aquella cosa que li havia ficat aquell vell. No entenia tampoc perquè la mamà no la deixava sortir a jugar per estar grossa. La van deixar fins a la setmana 23. A aquesta edat el cos no està preparat per a un part i pot haver-hi un despreniment i probablement morir dessagnada. Una metgessa es va arriscar i li va fer una cesària anticipada. El fetus de totes maneres va morir al cap de poques hores. [A la publicació d’aquesta entrevista s’ha sabut que antiderechos han denunciat per homicidi als metges que van practicar la cesària]. Com podem martiritzar el cos d’una nena d’11 anys?
I la ment.
Sí. És danyar-li la vida. En realitat és una forma d’opressió a les dones però també una discriminació. Des d’Amèrica Llatina tu mires els països del nord i, en gairebé tots ells, està legalitzat. Acaba sent una discriminació entre les dones del nord i del sud. A França tens 24 setmanes d’avortament. Per què? Per què ets francesa? I si ets colombiana o guatemalenca o equatoriana t’has de fotre i si ets dominicana has de morir?
A l’estat espanyol està en les 14 setmanes.
Ja hi ha una diferència amb França. És una de les formes de major discriminació entre dones… Creiem que el dret és una cosa que un pren i no esperarem fins que el patriarcat ens el regali però també sabem que quan ho fem el patriarcat s’acarnissa i és molt cruel. Mira a El Salvador dones amb penes de 40 anys i estan també els involuntaris per falta de cures. Si van a l’hospital per un embaràs de risc quan es desperten estan encadenades al llit. A República Dominicana, Haití i Guatemala està completament penat. A Xile han aprovat causals ara. Fins i tot als països que s’ha despenalitzat com a l’Uruguai és només fins a la setmana 12.
Aquí a part d’estar limitat fins a la setmana 14 (22 si és de risc), quan acudeixes als serveis de salut per a avortar t’informen i t’envien de nou a casa amb uns papers que has de llegir-te i signar. Tornes no abans de tres dies i llavors, si dónes el teu consentiment, per fi entres en el procés de l’avortament. En diferents graus que no són comparables però a tot arreu hi ha limitacions i opressió.
O sigui que som com a nenes: “pensa-ho bé, ves-te’n al racó i pensa-ho bé”. Hem de construir ja els vincles. Nosaltres ho hem fet: a Europa hi ha xarxes, a Àfrica hi ha xarxes, el moviment llatinoamericà ha tingut grans assoliments, a Àsia… Ens trobem en llocs com les Nacions Unides però no treballem juntes com si ho fan els fonamentalistes. Aquest és el nostre gran repte.
Parlaves abans durant la teva xerrada d’utilitzar també elements com l’existència del bus de Hazte Oir per a crear un fil conductor que construeixi un moviment transnacional.
Quan ho vam veure vam pensar: “mira el bus ha arribat també a Espanya”. Hauríem de poder-nos avançar a això. En el moment que van quadrar el bus nosaltres ja hauríem d’estar en construcció perquè ja han tret la segona generació del bus. “No és violència de gènere, és violència domèstica”, deia. Hauríem de ser capaços de construir estratègies, missatges, molt més ràpid que ells perquè… tornarem 40 anys enrere? Va ser llavors quan va sortir el concepte violència domèstica i ara ja consideràvem superat l’A B C que allò privat és públic. Hem de posar-nos a to amb la globalització i deconstruir aquests missatges.
La Fundació Periodisme Plural ha aprovat en el seu últim Patronat la incorporació de vuit nous membres. L’objectiu és reforçar el seu compromís amb el periodisme independent i la seva implicació en la defensa dels drets humans. Els currículums dels nous patrons (que podeu veure passant el cursor per sobre de la imatge interactiva) reforcen l’experiència col·lectiva que ja reunia el patronat fins ara i el conjunt dels fundadors.
La Fundació Periodisme Plural va complir sis anys el passat mes de febrer. En aquests anys, la Fundació ha editat el diari Catalunya Plural (2013), centrat en drets humans i pensament crític; El Diari de l’Educació (2014); El Diari del Treball (2015), El Diari de la Sanitat, El Diario de la Educación(2016) i la RevistaXQ (2017), dedicada a explicar el per què de les notícies als estudiants.
La incorporació dels nous patrons respon al compliment dels estatuts i la declaració de principis de la Fundació. En aquest sentit, entren a formar part del Patronat tres dels periodistes que van estar en l’origen del projecte: Magda Bandera, Jordi Mumbrú i Víctor Saura. Per part seva, Andreu Claret aportarà una llarga trajectòria en el periodisme d’àmbit internacional i en l’anàlisi política. Mentre que Mariano Guindal representa la voluntat de la Fundació de teixir ponts amb la resta de l’estat espanyol. Aquest ha estat, malgrat totes les dificultats, un compromís de la Fundació des dels seus orígens i que ara vol reforçar.
Un dels objectius de la Fundació és la d’editar mitjans que siguin útils a les comunitats que estan en primera línia en la defensa dels drets bàsics. La incorporació de la doctora Cesca Zapater vol reforçar l’àmbit de Sanitat; la de Maravillas Rojo, el de Treball, i el d’Aina Tarabini, el d’Educació.
Amb l’ampliació, el Patronat queda format per 24 persones. La seva trajectòria és el millor aval del compromís amb el periodisme i el progrés de la societat. La Fundació és la primera i única entitat sense ànim de lucre dedicada al periodisme a Catalunya (i una de les poques que hi ha a Espanya) i ha estat declarada d’interès públic per part de la Generalitat.
Prop de nou milions de morts a tot el món i 800.000 només a Europa estan relacionades amb la contaminació de l’aire, segons un estudi publicat ahir a l’European Heart Journal. L’Organització Mundial de la Salut ja havia establert que la mala qualitat de l’aire està relacionada amb l’aparició de diversos tipus de càncer, malalties respiratòries i cardiovasculars, per la qual cosa estimava que la contaminació provocava cada any una mica més de quatre milions de morts prematures. No obstant això, aquestes estimacions podrien haver subestimat l’impacte real de la contaminació de l’aire a tot el món.
Utilitzant un nou mètode de modelització dels efectes de diverses fonts de contaminació sobre les taxes de mortalitat, un equip internacional d’investigadors suggereix que aquesta contaminació està associada a uns 8,79 milions de morts prematures a tot el món i 790.000 a Europa, de les quals 659.000 es donen a la Unió Europea. Aquestes estimacions eleven la xifra de morts prematures a pràcticament del doble del que estimaven anàlisis anteriors, com l’últim informe de l’OMS, que establia en 4,2 milions el nombre de morts prematures, o el de l’Agència Europea de Medi Ambient, que estimava 422.000 defuncions a Europa, dels quals al voltant de 391.000 es donaven a la UE.
Per a posar aquests resultats en perspectiva, els investigadors fan una comparació amb la taxa de mortalitat per consum de tabac. «L’OMS estima que la taxa de mortalitat per tabaquisme és de 7,2 milions de persones a l’any, per tant, la contaminació atmosfèrica es considera ara com un major factor de risc», asseguren en l’estudi.
En declaracions a eldiario.es, l’investigador Mark Nieuwenhuijsen, responsable del programa de contaminació atmosfèrica i director de la iniciativa de salut urbana de l’ISGlobal, ha valorat positivament el nou estudi i encara que assegura que aquest tipus d’estimacions solen tenir un marge d’error relativament gran, considera que els resultats són «raonables». En qualsevol cas, conclou Nieuwenhuijsen, «més enllà de les estimacions, la qüestió principal és que es produeixen moltes morts a Europa per la contaminació de l’aire i hem de fer alguna cosa per a reduir-la».
Sobre la comparació amb la taxa de mortalitat del tabac, Nieuwenhuijsen aclareix que «el potencial de la contaminació de l’aire per a causar malalties és evidentment menor que el del tabac», no obstant això, «hem d’adonar-nos que només consumeix tabac un 20% de la població, però tots estem exposats a la contaminació de l’aire, per la qual cosa al final és perfectament possible que tinguem un efecte major per la contaminació de l’aire que pel tabac».
La salut dels europeus està «desprotegida»
L’estudi ha posat l’accent principalment a Europa, on els investigadors estimen que la reducció de l’esperança de vida mitjana és d’uns 2,2 anys, amb una taxa de mortalitat per càpita anual de 133 per cada 100.000 persones, superior a la mitjana global, situada en 120 per cada 100.000 habitants. «La taxa de mortalitat per càpita és relativament alta a Europa, a causa de la combinació d’una mala qualitat de l’aire i una població densa, la qual cosa dóna lloc a una exposició que es troba entre les més altes del món», assegura l’estudi.
Analitzant els resultats per països, els investigadors van observar que les taxes de mortalitat eren particularment altes a Europa oriental, especialment a Bulgària, Croàcia, Romania i Ucraïna, amb taxes pròximes a les 200 morts a l’any per cada 100.000 habitants. També van mostrar una mortalitat superior a la mitjana Alemanya, amb 154 per cada 100.000 i Polònia amb 150. Espanya, igual que França, Suïssa o Regne Unit, es manté en valors per sota de la mitjana, amb 105, 104, 103 i 99, respectivament. Mentre que els valors més baixos es van donar a Noruega, Finlàndia, Islàndia i Irlanda, amb taxes de mortalitat per sota de 70.
Aquests resultats reforcen la posició que va mantenir l’any passat l’informe especial del Tribunal de Comptes Europeu, segons el qual la salut a la UE-28 no està prou protegida, ja que «els ciutadans europeus continuen respirant aire nociu, sobretot a causa de la feblesa de la legislació i a la mala aplicació de les polítiques». Segons Nieuwenhuijsen, «els límits establerts a la Unió Europea per al material particulat són indubtablement massa alts i haurien d’acostar-se als proposats per l’OMS».
Malalties cardíaques: principal causa de mort
Precisament el material particulat, que es genera en la combustió de combustibles fòssils, el trànsit rodat, la indústria, l’agricultura o que es troba en la pols arrossegada pel vent, és un dels contaminants sobre els quals s’han realitzat més estudis. «Cada vegada hi ha més proves d’una relació causal entre l’exposició a partícules fines amb un diàmetre inferior a 2,5 micres (PM2,5) i la morbiditat i mortalitat cardiovascular», asseguren els autors de l’estudi. «L’exposició crònica a nivells més alts de partícules fines danya la funció vascular, la qual cosa pot conduir a infart de miocardi, hipertensió arterial, accident cerebrovascular i insuficiència cardíaca», conclouen els investigadors.
Aquests efectes provoquen que la principal causa de mort associada a la contaminació siguin les malalties cardiovasculars, especialment atacs cardíacs i vessaments cerebrals, que, segons els autors de l’estudi, estarien implicats n’entre el 40% i el 80% de les morts, pràcticament el doble que les vinculades a malalties respiratòries.
«Efectivament hi ha una relació causa efecte entre el material particulat i alguns efectes sobre la salut», explica Nieuwenhuijsen. «El que no tenim clar és si les partícules provinents de diferents fonts tenen exactament el mateix efecte, ja que la major part dels estudis han analitzat les partícules que provenen del trànsit de les ciutats i no tant de les quals vénen, per exemple, en la pols sahariana».
En qualsevol cas, els autors de l’estudi conclouen que «la millora de la qualitat de l’aire a Europa és una intervenció de promoció de la salut realitzable, altament eficaç i, per tant, imprescindible», per la qual cosa fan una crida per a «substituir les fonts d’energia fòssil per combustibles nets i renovables», la qual cosa podria reduir la taxa de mortalitat atribuïble a la contaminació fins i tot a Europa fins a un 55%.
Per a Nieuwenhuijsen, aquest estudi representa «un altre toc d’atenció, que ens recorda que hi ha moltes morts associades a la contaminació de l’aire», per la qual cosa «hem de canviar al més aviat possible la nostra forma de consumir energia, les nostres pràctiques agrícoles i la forma en la qual ens movem per les ciutats».
Cada dia circulen pels carrers de Barcelona més d’un milió de vehicles que recarreguen la seva atmosfera amb gasos i partícules contaminants. Una situació que s’agreuja quan, com ocorre en aquests dies, arriba un anticicló i l’Ajuntament no activa les mesures necessàries per a fer front als efectes.
«Com qualsevol ciutadà de la Unió Europea, els barcelonins tenim dret a respirar un aire sa», explica Román a la ràdio. Ell viu en un dels carrers més cèntrics i transitates de Barcelona: el Carrer Aragó, que amb set carrils en una sola direcció és una veritable autopista en la qual el vianant és un intrús.
Les filles de Román van al col·legi al mateix carrer i han emmalaltit com a conseqüència dels alts nivells de contaminants que respiren. Ell se sent responsable d’això, per això ha decidit interposar una demanda contra l’Ajuntament que ha estat admesa a tràmit pel jutge.
Però Román no és l’únic que acusa les autoritats municipals per no emprar mesures més eficaces per a lluitar contra la contaminació de l’aire. Aquesta mateixa setmana Ecologistes en Acció denunciava a l’ajuntament en un comunicat per no activar els protocols d’emergència després de diversos episodis consecutius superant els nivells legals de contaminació.
Aquesta oenegé denúncia la falta d’eficàcia de les limitacions al trànsit proposades pel consistori d’Ada Colau i reclama restriccions molt més eficaces i permanents per a protegir la salut de la ciutadania i fer front als greus episodis de contaminació que encadena la ciutat.
Una contaminació que, lluny d’obeir a situacions meteorològiques desfavorables, s’està cronificant, com ho demostra la superació sistemàtica dels valors determinats per les autoritats mediambientals de la UE.
La falta de perícia de l’Ajuntament per a fer front a la tempesta perfecta de la contaminació de l’aire (vaga de Metro + Mobile World Congress + anticicló) va agreujar les seves conseqüències.
Però, com assenyalen els ecologistes, aquest episodi no és més que la punta de l’iceberg en què s’ha convertit el problema de la contaminació de l’aire: una de les majors amenaces per a la salut a Barcelona i moltes altres ciutats espanyoles i europees.
Les autoritats ambientals de la UE no es cansen d’advertir-ho: «A Europa, la contaminació atmosfèrica és el major risc mediambiental individual per a la salut. Redueix l’esperança de vida de les persones i contribueix a l’aparició de malalties cardiovasculars i pulmonars, infarts de miocardi i càncer».
L’últim Informe sobre la Qualitat de l’Aire a Europa elaborat i publicat per l’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA) assenyala la contaminació atmosfèrica com la causa directa de més de 430.000 morts prematures a Europa.
Per a arribar a aquest diagnòstic l’AEMA examina periòdicament l’exposició de la població europea a la contaminació atmosfèrica basant-se en les dades de les estacions de control repartides per les nostres ciutats. Un dels contaminants més problemàtics continuen sent les partícules en suspensió: les famoses PM10 i PM2,5 (de menys de 10 i 2,5 micres) els nivells de les quals s’han disparat per sobre dels llindars de seguretat a Barcelona.
Les estimacions per a Espanya publicades per l’AEMA denuncien més de 40.000 morts prematures produïdes per la contaminació atmosfèrica associada al trànsit de vehicles. Ecologistes en Acció ens recorda en el seu comunicat que només a la ciutat de Barcelona, la contaminació de la ciutat va ser la causa de 354 morts prematures en 2017 i de nombroses malalties respiratòries, cardiovasculars i del sistema neurològic entre els seus habitants.
Ciutadans, pares de família com Román que veuen emmalaltir als seus i acudeixen a la justícia per a reclamar mesures més decidides, eficaces i permanents per a fer front a aquest greu problema, no ja mediambiental, sinó de salut pública.
