Just Deploy It!

Blog

  • Schwartz i Schwitzer

    La doctora Lisa M. Schwartz i el periodista de salut Gary Schwitzer, tots dos estatunidencs, han estat dos dels més fecunds ambaixadors del pensament crític en la comunicació mèdica. Utilitzo el temps passat perquè Schwartz va morir el 29 de novembre, a l’edat de 55 anys, després de tota una vida alertant sobre els excessos de la medicina i la informació mèdica, i Schwitzer va anunciar el 18 de desembre el tancament de la web Healthnewsreview.org per falta de finançament, després de 13 anys al capdavant d’aquest projecte d’anàlisi crítica de les notícies de salut. Encara que amb trajectòries molt diferents, tots dos han realitzat valuoses aportacions per a interpretar i millorar la informació de salut que arriba al públic. Els seus beneficiaris principals han estat els ciutadans i els periodistes, però el seu llegat aconsegueix també a metges i institucions sanitàries i científiques.

    El nom de Schwartz està íntimament associat al del seu marit, Steven Woloshin, amb qui codirigia el Center for Medicine and Mitjana del Dartmouth Institute. Junts han desenvolupat una prolífica carrera com a metges, professors i investigadors en la Facultat de Medicina del Dartmouth College. El seu interès per la comunicació dels beneficis i riscos de les intervencions mèdiques aviat va derivar en recerques sobre les deficiències informatives a tots els nivells (articles científics, notes de premsa, notícies, informació governamental, publicitat, prospectes de medicaments, congressos mèdics), els efectes de la mala informació (sobrediagnòstics, sobretractaments) i les possibles solucions. Han escrit –juntament amb Gilbert Welch– un dels llibres més clars i útils perquè la gent corrent entengui les estadístiques mèdiques i pugui prendre decisions informades sobre els tractaments i proves diagnòstiques: Know Your Chances: Understanding Health Statistics; han liderat la creació de les taules de riscos de mort Know Your Chances del National Cancer Institute; han proposat a la Food and Drug Administration la iniciativa Drugs Fact Box, per a incloure en els medicaments una taula resumeixen dels seus riscos i beneficis, i han instruït a més de 500 periodistes sobre com informar amb rigor sobre els resultats de la recerca. Per tot això, no és exagerat dir que Schwartz i Woloshin són una de les principals referències mundials en comunicació mèdica.

    HealthNewsReview és també una referència, encara que en el camp més reduït del periodisme mèdic. Durant 13 anys, l’equip de Schwitzer ha analitzat la qualitat de més de 2.600 articles periodístics i més de 600 comunicats de premsa. Cada anàlisi es puntua amb entre una i cinc estrelles, segons el compliment de 10 criteris de qualitat, i s’acompanya d’una explicació detallada de l’avaluació. Encara que la idea no és original (es basa en el projecte Media Doctor Australia de David Henry), l’aportació del projecte és fabulosa. El digital Vox és el que obté millors avaluacions (4,46/5 de mitjana), mentre que The Guardian no arriba a l’aprovat (2,29/5 de mitjana). Després del tancament de la web, Schwitzer ha anunciat que es retira després de 45 anys com a periodista.

    Vaig conèixer a Lisa el 2013, a Madrid, en un curs que vaig dirigir sobre Bioestadística per a periodistes i comunicadors, i en el qual ella i Steven van ser les estrelles de la jornada; després van col·laborar cadascun amb un capítol en un llibre del mateix títol. A Gary ho havia conegut en 2011, a Barcelona, en un Simposi internacional sobre periodisme biomèdic. El treball de tots dos ha servit de guia a molts periodistes i comunicadors per a millorar els seus articles i comunicats, i ha contribuït a estimular el pensament crític davant la informació de salut. Com deien Schwartz i Woloshin en Know Your Chances, el seu desig és «ajudar a enfrontar-nos als missatges de salut críticament; no amb cinisme, sinó amb un escepticisme saludable (…) L’escepticisme saludable t’ajuda a combatre les afirmacions infundades i exagerades, i a evitar pors innecessàries i falses esperances».

  • Sigues #Sangfluencer! La Marató de Donants de Sang es vol estendre més enllà i arribar a les 10.000 donacions

    Per sisè any consecutiu després de les festes arriba la Marató de Donants de Sang. Aquest cop amb un objectiu d’obtenir 10.000 donacions i estendre el moviment a través de les xarxes socials i personals. Sota l’etiqueta #Sangfluencer, el Banc de Sang i Teixits es planteja com a repte aconseguir que, a més de donar sang, també ho expliquis «a les xarxes socials, als grups de WhatsApp d’amics i familiars, o bé dir-ho als companys de la feina o del pis on vius» per ressaltar «la importància de donar sang per ajudar a salvar vides cada dia».

    La Marató, que s’ha presentat a l’Ajuntament de Barcelona amb la presència de l’alcaldessa Ada Colau, es realitzarà de l’11 al 18 de gener sota el lema «Tu sí que ets important; converteix-te en sangfluencer» als principals hospitals i també a punt mòbils extraordinaris. A més, la campanya arrancarà amb un punt de donació a la Casa de les Punxes de Barcelona.

    Durant la presentació de la Marató, Colau ha volgut posar en valor que Catalunya ja està molt conscienciada en la donació de sang però ha demanat a la ciutadania a sumar-se a la Marató de Donants de Sang i ha recordat la importància d’aquesta campanya perquè després de les festes nadalenques baixen molt les reserves de sang. L’alcaldessa ha explicat que només a Barcelona hi ha 60.000 donacions cada any, que es donen espaiades i amb prou regularitat: «ja hi ha aquesta solidaritat militant com a ciutat i volem que es consolidi». Ha afegit a més que la donació de sang ha de ser entesa «no només com un gest de solidaritat ni tampoc d’egoisme pensant que potser a l’endemà ho necessitarem nosaltres, sinó com un acte d’amor, com un acte de defensa de la vida».

    Després de l’explicació del president del Banc de Sang i Teixits, Manel Peiró, a l’acte també han comptat amb la companyia d’Alberto Juanilla, infermer que treballa a l’Hospital de la Vall d’Hebron i es dedica a transfondre sang. A banda, té un compte a instagram on explica què fa cada dia i com la sang, al final, ajuda a salvar vides: «no tenim substitut per la sang, la necessitem a ella». Fent referència a les paraules d’Ada Colau, Juanilla ha dit que «darrera de cada bossa hi ha la persona que la dóna i la que la rep» i que això «és com una història d’amor». Justament per aquestes persones va crear el compte, «era un agraïment als donants, poder mostra’ls-hi què fem el personal amb aquesta bossa».

    Juanilla ha acabat donant les gràcies per poder participar de l’acte i haver així donat veu «als que treballem a les trinxeres». I és que com ha precisat Manel Peiró, president del Banc de Sang i Teixits, el Banc té «unes 550 persones a les trinxeres, persones que es dediquen a captar la sang, que s’ha de tractar i dividir en diversos components, emmagatzemar-la i distribuir-la, amb les màximes garanties de qualitat i de seguretat pels pacients».

    Moviment internacional i actes especials a la Casa de les Punxes

    Alguns elements destacables per la seva novetat són per exemple els concerts silenciosos que hi haurà a la Casa de les Punxes per als donants, que podran escoltar el que punxin DJ’s de renom a través d’auriculars mentre estiguin donant. Alguns dels músics que han confirmat l’assistència són Alfred García, Delafé, Guaje DJ, Joana Serrat, Lyona o Nil Moliner. Als hospitals, es podrà connectar amb la música que s’emet a la Casa de les
    Punxes a través del Facebook del Banc de Sang i durant la resta de la setmana, hi haurà llistes musicals especialment preparades per als donants als hospitals.

    Tot i aquests actes especials per als donants, amb la idea que tothom hi pugui participar, també aquella gent que pel motiu que sigui no pugui donar sang, aquesta Marató remarca la importància de la difusió. Amb frases com «Sigues #sangfluencer, des de les xarxes socials a l’ascensor de casa» la Marató vol estendre també l’etiqueta i equiparar-la amb la de #bloodfluencer d’altres bancs de sang com el National Health Service britànic, l’Etablissement Français du Sang o el Sanquin holandès.

    Des del web maratodonants.cat es pot descarregar un kit de materials del #sangfluencer amb gifs d’Instagram per fer stories, notes per posar a la taula dels companys de feina o donar als amics, propostes de missatge de Whatsapp per enviar o cartells per penjar a l’escala de veïns. Tot amb l’objectiu de sumar les donacions necessàries per a les properes setmanes i animar tothom a ser un influenciador real de la donació de sang en el seu entorn, sigui a les xarxes o presencialment.

  • L’altra cara de La Marató

    El 16 de desembre vam viure a casa nostra una altra jornada de solidaritat en majúscules. La integració de “La Marató de TV3” en el calendari de festivitats del país és quelcom indiscutible. Solidaritat i altruisme recollits en forma de donatius tant individuals com col·lectius per a la recerca mèdica. Enguany, per exemple, ja eren més de 3500 les activitats programades arreu de Catalunya promogudes per la ciutadania per recaptar fons per aquesta edició. Encara no estan tancades les donacions, però la quantitat obtinguda durant el programa ja ha batut el rècord, amb 10,7 milions d’euros i ha superat els 10 milions que es van recollir en l’edició del 2012, també dedicada al càncer.

    La Marató és un fenomen social que, tal com diu l’eslògan: «diu molt de tu», diu molt de nosaltres. La cara més visible és la de la il·lusió i l’orgull que suposa formar part activa d’una societat que es mou per una causa noble. Professionals del sector salut i artistes diversos participen en nombroses activitats de forma desinteressada i, fins i tot, polítics de tots colors dediquen un temps en contestar trucades per replegar donacions.

    Però què hi ha a l’altra cara de La Marató?

    La societat ha de saber que la recerca científic-mèdica no pot finançar-se gràcies a la solidaritat de la ciutadania. Una societat madura és aquella que cuida les seves persones, en especial les més vulnerables, com ho són les malaltes i les seves famílies; ho preveuen els pressupostos de les administracions i destinen part important en despesa sanitària, social i en R+D (recerca i desenvolupament). A aquest últim camp, el 2016 Catalunya hi va destinar 3.100 milions d’euros, el 1,46% del seu PIB, molt per sota de la mitjana europea que va ser del 2,03.

    És responsabilitat del sistema dotar aquesta àrea de coneixement de la inversió adequada per satisfer les necessitats i que no calguin iniciatives que supleixin el que els governs no fan. Un dels missatges implícits que arriba a la població és que la recerca depèn de la implicació de la ciutadania més que de les esferes públiques. Aquesta idea està en sintonia amb unes altres nocions equivocades: que la salut depèn més de la persona que de les condicions en què viu, o que l’obtenció de l’assistència sanitària és responsabilitat dels individus, no del sistema sanitari públic. Conceptes, tots ells, en la línia del pensament imperant de caràcter neoliberal.

    Una altra realitat és que les professionals de la salut i del món científic que desenvolupen la seva tasca exclusiva o bàsicament en recerca pateixen de forma estructural una important precarietat laboral. Aquesta situació, en lloc de millorar, s’ha agreujat en els darrers anys provocant que moltes professionals hagin de compaginar aquesta feina amb d’altres per tal de poder subsistir, o estan destinades a un exili científic com molts joves talents (i no tant joves ja) en altres àrees de coneixement. Sovint, els mitjans (especialment la televisió) creen la il·lusió que les persones que es dediquen a la ciència viuen una carrera d’èxits professionals meteòrica i, desgraciadament, no és així. S’entrevista sempre als mateixos científics “mediàtics” i, mentre un grup reduït acapara els focus, són moltes les que lluiten per tirar endavant el dia a dia.

    Quant a la destinació dels fons de la Marató, cal dir que es dediquen quasi exclusivament a la recerca biomèdica, en els camps de la genètica, biologia molecular, proteïnes, principis farmacològics i altres. Evidentment que aquestes àrees de coneixement són cabdals, però n’existeixen d’altres d’igual o major interès per a les millores en salut. En són exemples les que tenen a veure amb el medi ambient, les condicions de vida i de treball, la prevenció de la malaltia, la promoció de la salut, o la salut pública. Dels 33 ajuts concedits per la Fundació la Marató de TV3 el 2017 només 5 es van destinar a aquests temes, quan està demostrat que les condicions de vida i els hàbits que se’n deriven tenen un major pes en la capacitat d’emmalaltir que les causes genètiques i biològiques. La recerca biomèdica està mediatitzada per interessos privats i corporatius que, massa sovint, busquen el benefici econòmic personal o empresarial més que l’interès comú o l’impacte en la salut poblacional. La decisió sobre els temes i les línies d’investigació haurien d’estar en mans d’ens públics i comptar amb control ciutadà com a garantia del seu benefici general.

    A cada edició podem veure alguns personatges polítics que aprofiten el dia de la Marató per donar-se visibilitat i exposar la seva cara «solidària» aportant algunes hores de treball que són recollides puntualment per les càmeres. La majoria d’aquests polítics, fins i tot amb altes responsabilitats de govern, han estat callats i invisibles durant la recent vaga que ha paralitzat un servei essencial per a la salut com és el de l’atenció primària.

    Malgrat tots els aspectes bons que conté la Marató, ens mostra una imatge esbiaixada de la realitat. Sembla que existeix una excel·lència com a país quan actualment estem molt lluny d’assolir-la. Es necessita una inversió seriosa per part dels governs en recerca sobre els reptes en salut que afecten i preocupen a la societat, sense conflictes d’interès amb la indústria. Es necessiten polítiques que permetin desenvolupar línies sòlides de recerca a mig i llarg termini, eliminant la precarietat i la inestabilitat de les nostres científiques i que puguin apropar-nos al vertader objectiu: avançar en recerca per millorar la salut de la ciutadania.

  • “Les dones que usen drogues es troben l’estigma de pensar que aquest fet les inhabilita per ser res més”

    La xarxa d’atenció a les persones que usen drogues té una mirada marcada per l’androcentrisme, motiu pel qual, les dones que usen drogues pateixen més estigma que els homes, fet que provoca el menor accés de les dones als recursos i serveis a la drogodependència. Quan les dones hi arriben, majoritàriament és tard perquè pateixen culpa, vergonya i, en el cas de ser mares, por a la retirada de la custòdia dels infants. A més, moltes vegades els serveis no són adequats per elles perquè no se les té en compte.

    Per intentar canviar aquesta situació va néixer ja fa uns anys, Metzineres, un espai exclusiu per a dones de reducció de danys en el qual el més important són les dones que hi acudeixen i les seves necessitats. Per Aura Roig, especialista en drogues, gènere i reducció de danys de Metzineres, cal un canvi en les polítiques i sobretot frenar la guerra contra segons quines drogues, ja que “les seves conseqüències són pitjors, més problemàtiques i han generat molt més dolor que les mateixes drogues”.

    Per què decidiu crear Metzineres?

    La idea era crear espais propis d’empoderament per a les dones que usen drogues, acompanyades d’una atenció holística que les posi al centre a elles i que no se les jutgi pel fet de ser consumidores. No volíem assistencialisme sinó activisme. Vam crear la Xarxa de Dones que Usen Drogues (XADUD) i amb la Fundació Salut i Comunitat vam projectar la idea de Metzineres plantejat com el primer entorn integral de reducció de danys exclusiu per dones a Catalunya. International Center for Ethnobotanical Education, Research & Service (ICEERS), pioners en el replantejament de les polítiques de drogues, ens fan d’aixopluc legal mentre ens constituïm com a cooperativa, que és el procés que tenim en marxa ara.

    Com està organitzat el projecte Metzineres?

    Apartir de tres entorns. El primer és el “de moment”, un espai on les dones hi tenen una entrada directa i on hi tenen totes les necessitats bàsiques que se’ns han ocorregut. Per exemple, hi ha lliteres on poden dormir durant el dia perquè sabem que moltes dones a la nit són al carrer i s’han de mantenir despertes. També poden entrar amb els gossos, això no passa a cap altre servei, i  incorporem el consum com una part de les seves necessitats perquè entenem que tot el consum que es fa al carrer o narcopisos és d’un risc extrem i, per tant, intentem acompanyar-les.

    El segon entorn és “la coberta”: és un pis pel que hi han passat 3 dones, dues d’elles encara hi són. La tercera pota és “l’osada” que és la part productiva. Cada mes anem a un mercadet del raval i estem treballant en una línia de marxandatge pròpia. La veritat és que hem tingut moltes aliances amb dissenyadores i volíem fer un material que fos innovador i que alhora tingués un missatge anti-estigma, perquè les majors barreres que es troben són l’estigma i el prejudici de pensar que pel fet d’utilitzar drogues estàs inhabilitada per ser res més.

    Els entorns són complementaris?

    Si però, ara estem al voltant de les 150 dones i és moltíssim amb un equip petit de persones amb moltes activitats contínues. Per tant, costa. La idea és que com tenim una heterogeneïtat tan gran dels serveis i d’activitats no es tracta que totes vagin a tot sinó que totes tinguin el seu lloc.

    Hi ha un perfil concret?

    No tenim un perfil concret, sí que és veritat que la majoria d’elles estan en una situació molt greu d’exclusió i estan al carrer. Tenim des de dones trans, treballadores sexuals, dones racialitzades, un índex molt gran de dones que tenen trastorns de salut mental i també moltes en situacions molt precàries o de violència. A aquestes dones els han posat l’etiqueta de les drogues drogues però quan analitzem cas per cas veiem que el seu problema no són les drogues. El problema és que són sense llar, que utilitzen el sexe per supervivència, tenen trastorns de salut mental, VIH, hepatitis, maltractament de parella i també institucional, injustícia social, pobresa… Tot això és l’entramat de problemes que elles tenen.

    Si posem èmfasi a les polítiques de reducció de danys, per què les dones hi acudeixen més tard?

    Són dones que sobreviuen a situacions de múltiples violències i la majoria de recursos per dones que usen drogues demanen que abandonin el seu consum. Per una banda, quan van als serveis de reducció de danys es troben que són poblacions completament masculinitzades i no ho senten com espais segurs. A més, veuen com no s’aborden les seves violències com a sexistes tot i que tenen un component de gènere molt important. El tipus d’intrusisme familiar, l’amenaça i retirada de custòdia, per exemple. Els serveis d’acolliment nocturn continuen sent espais masculinitzats on l’abordatge des de perspectives de gènere falta. I quan trobem que són espais només per dones ens trobem que són espais que vénen de lògiques igual de masclistes perquè estan pensats des de la lògica culpabilitzadora de la dona que consumeix drogues.

    No s’inclou la perspectiva de gènere en les polítiques de drogues?

    Les poques vegades que es xerra de dones que usen drogues sovint és en relació a la seva maternitat i moltes vegades posant per sobre la salut del menor. Nosaltres el que veiem és que hi ha una interacció, no pots contraposar la salut de la mare amb la del menor. Són dones que quan es visibilitzen només és en vers a una altra persona, no per elles mateixes. A més, com comentàvem són dones amb més problemes i els serveis no estan connectats. Per exemple, van a un recurs de reducció de danys i la seva treballadora social els diu una cosa que al final es contradiu amb la treballadora social que porta el servei de l’habitatge. No hi ha cap servei que les miri a elles en la seva totalitat i posi les seves necessitats al centre.

    Hi ha algun tipus d’interès per part de les institucions per seguir el model de Metzineres?

    Des del departament de Benestar i Família, des de la Subdirecció de drogodependències de la Generalitat ens han donat moltíssim de suport però no a nivell econòmic. A més, des de l’Ajuntament i l’Agència de Salut Pública de Barcelona els interessa com a model perquè veuen que estem omplint un buit que ha estat aquí històricament. Si mirem els plans de drogues de fa anys, tots estan projectant la necessitat de més estudis i nosaltres tenim una branca és la part d’observatori, on fem recerca sobre quines dones estem atenent, com les estem atenent i si funciona o no funciona. Hem generat tot un sistema propi d’intranet que ens permet tenir totes aquestes dades actualitzades contínuament i ara per ara, crec que podríem dir que tenim la base de dades més gran sobre dones que usen drogues a nivell internacional, ningú ha recollit de manera específica.

    Valoreu de manera positiva haver engegat aquest projecte?

    Estem aconseguint molts més resultats dels que mai hauríem imaginat. Quan vam començar pensàvem que vendrien unes 40 dones en total i tenim 40 dones al dia. Elles mateixes et diuen que com més temps són a l’espai menys consumeixen. Tenim moltes dones que han aconseguit deixar les seves relacions amb companys que els exercien violència perquè ara tenen un espai i sobretot tenen un grup d’amigues. Hem posat l’èmfasi en la voluntat d’empoderament, de suport mutu, de solidaritat i d’activisme. Tenir aquest espai on es veuen entre elles ha fet que de sobte moltes d’elles tinguin un cercle social i moltes et diuen que al final són família a Metzineres.

    Nosaltres oferim l’espai i veiem com elles creen la màgia. Partim d’un món on totes usem drogues i qui digui el contrari està mentint. La diferència és on tu accedeixes a les drogues, si ho pots fer a una farmàcia, si te’ls dóna el metge o si et veus obligada a acudir a un camell que et donarà una droga que no saps ni quina és. Per tant, d’alguna manera no podem diferenciar-nos sinó que és una situació molt complexa d’injustícia social. Veiem que és tan complex que ho hem de fer totes plegades, sense distinció entre professionals i dones que acuden a Metzineres. Elles són les expertes.

    Les dones que usen drogues parteixen més desavantatges a l’hora d’accedir als recursos de drogues que els homes?

    El simple fet que per accedir als recursos i serveis es posi en dubte la custòdia d’aquelles que són mares ja és una barrera i per tant, triguen més a accedir-hi. A més, les dones pateixen més estigma que els homes, per tant, solen optar per recursos que no són específics de drogues, com per exemple, l’atenció primària. I quan arriben als recursos específics, hi arriben tard i sovint es troben que aquests serveis no estan adaptats a les seves necessitats. Això provoca que tinguin menys possibilitats d’acabar els tractaments i de vincular-se als serveis a la llarga.

    Manquen professionals formats en perspectiva de gènere?

    Falta formació professional, falta voluntat política, falta voluntat per part dels i les responsables dels serveis i falta possibilitat de formar-te acadèmicament. Hem de tenir en compte que actualment els màsters i les formacions específiques en drogodependències tenen un abordatge bastant obsolet del que és la reducció de danys. No hem de parlar només de drogues sinó d’habitatge, d’oci, salut, de feina, d’entorns de confiança, d’espais segurs… Jo no tinc legitimitat per poder treure’ls l’única eina que tenen i que elles controlen per copar amb el seu trauma. La característica principal de Metzineres és que precisament som un servei de reducció de danys però no posem el centre en les drogues, el posem en el trauma.

    Hi ha dos aspectes que en les polítiques de reducció de danys moltes vegades s’obliden. Per una banda, és molt important que les persones que usen drogues han d’estar en el disseny, implementació i l’avaluació del projecte. Per altra banda, cal tenir present que hem d’anar on elles estan, no podem esperar que elles venguin. Les nostres dones utilitzen meta-amfetamina injectada o fumada, utilitzen heroïna, cocaïna… i són les substàncies més estigmatitzades que hi ha. Tot i que sabem que n’hi ha de més perjudicials que s’han aconseguit regularitzar com és el tabac o alcohol. Quan dius utilitzo heroïna venen tots els fantasmes i l’estigma dels anys 80, persona que usa drogues i per això es dedica a robar. Sabem que ni amb l’heroïna ni cocaïna ni amb cap de les substàncies tots aquests monstres són reals:tenen més a veure amb la situació social, econòmica, familiar, de salut mental que no amb la mateixa substància.

    La guerra que molts països han jugat en contra de les drogues ha estat perjudicial?

    Les mateixes Nacions Unides reconeixen que la guerra contra les drogues té tot un seguit de conseqüències imprevisibles. Però diria que les polítiques de drogues són pitjors: han generat molt més dolor que les mateixes drogues. Les drogues en si sempre han estat eines que la societat ha tingut per copar amb el seu dia a dia, sigui per augmentar el plaer o per disminuir el patiment. La guerra contra les drogues comença vers poblacions que són considerades problemàtiques i aquestes són l’excusa per controlar poblacions senceres, per controlar fronteres, mercaderies i persones. Són una excusa perfecta que el que fan és estigmatitzar les poblacions que ja eren estigmatitzades.

    A més, la política de drogues actual continua sent molt perjudicial pels tractaments, trobem dones majors que usen el cànnabis per tractar el càncer o la fibromiàlgia i que són perseguides per tenir cultius propis i cultivar-se la seva pròpia medicina, quan és el que els hi ha funcionat. Al final el que es fa és deixar unes substàncies que evidentment tenen molt de riscos, en mans d’unes persones que volen fer negoci. Per tant, un tipus de regulació que tingui en compte la perspectiva social i no només la perspectiva econòmica és necessària. Per exemple, necessitem fer accessibles serveis on ens poden analitzar les drogues que comprem, les persones que estan al carrer difícilment arriben a aquests serveis. Cal ampliar els serveis de reducció de riscos i fer-los accessibles també en aquestes poblacions que estan en situacions de més vulnerabilitat.

    Al final, la guerra contra les drogues ha tingut pitjors conseqüències per a les dones?

    En tots els sentits. Hem de tenir en compte que la majoria de dones que estan empresonades ho estan per delictes relacionats amb drogues, són les que tenen un índex més alt de morts per sobredosis, de VIH, d’Hepatitis, són les que quan estan en situacions d’exclusió, viuen més situacions d’exclusió interrelacionades. Per exemple, pateixen tres vegades més que la resta de dones les violències per part de la seva parella.

    Quins serien els reptes de futur pel que fa a la qüestió de polítiques de drogues?

    Si comparem Catalunya amb l’àmbit internacional, veiem com en el seu moment es va apostar per una política de drogues basada en la salut perquè la gent moria. S’havien d’implementar programes d’intercanvi de xeringues, fer fàcil i accessible la metadona o obrir sales de consum amb condicions d’higiene favorables. En el seu moment Catalunya va innovar i va ser pionera però ara creiem que aquest model queda curt. Després de 20 anys trobem que la gent no mor però no tenim una societat que les accepti per continuar vives. Són persones que porten anys sense sortir del bucle perquè si bé s’han desenvolupat mesures per mantenir-se vives, la part de com desenvolupen aquestes vides, creant projeccions que siguin realistes, no s’han aconseguit. Hem de fer un salt més enllà i posar l’accent als drets d’aquestes persones.

    Des de Metzineres pensem que les polítiques de drogues han d’estar basades en els drets humans, basades en la transversalitat de gènere i en la reducció de danys. No per crear opcions per sobreviure sinó per fer una passa més enllà per poder crear vides dignes i felices. Al final el que ens interessa no és tant si usen o no usen drogues sinó que si la gent obté el benestar que vol. I si no ho fa, poder minimitzar les barreres estructurals d’accés a aquest benestar.

  • Les conclusions de cinc dies de vaga a l’atenció primària i als hospitals concertats

    Fa just un mes obríem una setmana de vaga amb un article que es titulava «Tota la informació què cal saber per entendre la vaga a l’Atenció Primària i a la sanitat concertada». Aquí us recollíem en tres parts com s’havia gestat la vaga i perquè a través de notícies prèvies, opinions individuals i de col·lectius i també gràcies a feina de recerca i d’anàlisi de dades. Ara, un cop la setmana de mobilitzacions va arribar a la seva fi acabant en part i per alguns un dia abans, estem pendents de com avançaran les fites aconseguides i s’aplicaran els acords signats.

    Per aquells que us trobeu una mica desubicats us desglossem aquí les notícies que al llarg de la setmana del 26 de novembre vam anar publicant per donar cobertura a totes les manifestacions, actes i reunions que es van donar.

    Cinc dies de vaga a l’Atenció Primària de l’ICS contra la precarietat laboral i professional del sector

    Metges de Catalunya convoca a 5.700 professionals de l’Atenció Primària a la vaga els propers 26, 27, 28, 29 i 30 de novembre per exigir millores laborals i assistencials. La vaga començarà l’endemà que 1722 metges de família s’examinin per deixar la seva situació d’interinatge i aconseguir una de les 1343 places fixes públiques

    / Metges de Catalunya

    OPINIONS

    Es podria haver evitat la vaga de metges de primària?

    Per Amando Martín Zurro. Les demandes, no de noves millores sinó de correcció, encara que fos parcial, dels deterioraments soferts per la qualitat de l’assistència i de la vida dels professionals han estat tant reiterades com desateses pels nostres polítics i gestors

    Motius per dir prou

    Per Glòria Jodar i Alba Brugués. Si alguna característica té l’Atenció Primària de Salut és el treball en equip i la relació interdisciplinar entre tots els professionals que hi donen servei: infermeres, administratius, treballadors socials, pediatres, odontòlegs i metges de família. I tots patim la situació de descapitalització de personal i recursos dels darrers anys

    L’Atenció Primària en lluita, sobren motius

    Pel Fòrum Català de l’Atenció Primària. La majoria són protagonitzats exclusivament pels professionals mèdics com és el cas de la vaga convocada per Metges de Catalunya, la vaga de metges de Màlaga i Huelva, i dels metges interins de Castella i Lleó que estan en vaga per la seva estabilitat laboral i contra el tancament dels consultoris locals dels pobles de la comunitat. Però també i, sobretot a Catalunya, hi ha lluites en què participen professionals d’AP i la ciutadania

    Ja ningú confia en les propostes de la nostra administració sanitària

    Per Amando Martín Zurro. Efectivament s’ha esgotat el crèdit i, sobretot, la paciència d’uns professionals farts de ser menyspreats a la pràctica pels que tenen la primera i major responsabilitat de garantir una atenció sanitària de qualitat, segura i satisfactòria per a tothom

    La ventafocs diu prou 

    Per Joan Gené. La manca d’una política sanitària que neutralitzés les inèrcies perverses i l’excessiva lleialtat institucional d’una atenció primària que ha tapat les mancances han portat a una crisi que ens obliga a replantejar els valors del sistema sanitari

     

    Sobre la vaga de l’atenció primària i comunitària: sense canvi de model, l’acord no té massa futur

    Per Andreu Segura i Amando Martín Zurro. A alguns ens neguiteja pensar que l’acord entre les parts, sigui més conjuntural que no pas definitiu. Ens temem que difícilment resoldrà els problemes que afronten els serveis sanitaris públics i, en particular, l’atenció primària i comunitària

    El despertar de l’Atenció Primària. Ara tot recomença

    Pel Fòrum Català de la Salut. Fem la nostra valoració de la vaga de l’Atenció Primària que es va fer la setmana passada a Catalunya i analitzem els acords que es van dur a terme entre el sindicat Metges de Catalunya i representants del Departament de Salut i de l’ICS

    Una alenada d’oxigen

    Per Francesca Zapater. L’atenció primària ha despertat i cal esperar que els polítics també ho facin i s’adonin que sense una atenció primària forta no és viable el sistema nacional de salut. La vaga ha donat una mica d’aire, però queda molt per fer

  • El xarampió es dispara a Europa coincidint amb l’auge del moviment antivacunes

    Una anàlisi recent de dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) realitzat per theGuardian conclou que a Europa s’han donat aquest any 60.000 casos de xarampió, més del doble que en 2017 i el número més alt del segle. S’han produït 72 morts, el doble que en 2017. Són les pitjors dades en 20 anys.

    Experts en sanitat adverteixen que el moviment antivacunes estan fomentant una disminució del nivell d’immunització contra el xarampió, contra el virus del papil·loma humà (VPH), contra el càncer de coll uterí, la grip i altres malalties. També adverteixen que les seves opinions es difonen àmpliament per les xarxes socials i per moviments de nova dreta també escèptics amb les autoritats sanitàries. El comissari de salut de la Unió Europea, Vytenis Andriukaitis, va acusar els polítics populistes de dretes de ser uns irresponsables que difonen «notícies falses» sobre la seguretat de les vacunes i que generen un clima d’escepticisme.

    Andriukaitis, excirurgià cardíac, està molt preocupat: «No només jo. Tota la comunitat científica està preocupada: epidemiòlegs, pediatres, experts en malalties infeccioses i molts ministres de salut». «És inconcebible que tinguem morts per xarampió, nens que moren de xarampió. Vam prometre que el 2020 Europa estaria lliure de xarampió», afegeix.

    Seth Berkley, director de l’aliança mundial per a bovines Gavi, assenyala que l’escepticisme és tan contagiós com una malaltia: «És molt difícil vacunar-se contra l’escepticisme atès que actualment no hi ha cap autoritat estable en el món, que les institucions i les dades es qüestionen constantment i que mentir està bé».

    «En aquest moment ens trobem molt vulnerables», assenyala Heidi Larsen, directora del Projecte per la Confiança en les Vacunes de l’Escola d’Higiene i Medicina Tropical de Londres.

    «Als Estats Units s’exagera més, però no conec ni un país en el món en el qual no s’estigui qüestionant aquest assumpte», denúncia. En cada país són diferents les vacunes que generen resistència, des de la MMR (xarampió, galteres i rubèola) a la vacuna contra la grip o contra el virus del papil·loma humà, que causa la majoria dels casos de càncer d’úter.

    L’OMS, la UE i els Estats Units han conformat grups per a investigar les causes de l’oposició a les vacunes i buscar formes de donar-li seguretat a la població. «La raó per la qual l’OMS va canviar el discurs sobre l’important i greu que és això és perquè molts països membres s’acosten a demanar ajuda», explica Larsen.

    Polítics des dels Estats Units fins a Itàlia, Polònia i França s’han apujat al tren antivacunes, donant suport als escèptics i advocant pel dret dels pares de no vacunar als seus fills en països on és obligatori fer-ho abans de començar l’escola.

    «Són molt irresponsables», assenyala Andriukaitis. «Què és el que veiem en aquest moviment populista? Irresponsabilitat. Ara [que estan en el poder] és molt important veure el que fan. Ja veurem què succeeix amb els brots de xarampió amb governants que des del començament han utilitzat les notícies falses».

    Dades recents han demostrat fefaentment l’estreta relació entre els índexs de vacunació i els brots de xarampió. Un descens brusc dels índexs de vacunació a França el 2010 va ser succeït per un pic de brots de xarampió a l’any següent. A Itàlia, on els índexs d’immunització van caure el 2014, els casos van passar d’unes desenes cada mes a centenars. A Romania, les vacunes van caure per sota del 90% el 2014. El 2017 es van registrar més de mil casos per mes, quan anteriorment només es donaven un o dos.

    Polítics a la caça de vots amb les vacunes

    Els polítics populistes de dretes i altres líders de partits antisistema han afirmat estar contra la globalització i els negocis de les grans corporacions multinacionals, afirma el comissari. Li donen credibilitat a les notícies falses de les xarxes socials que asseguren que les empreses farmacèutiques estan disseminant virus en la població per a vendre vacunes. I donen suport a les peticions per a eliminar la vacunació obligatòria en aquells districtes on això pot traduir-se en més vots.

    «És molt perillós. El meu missatge és molt simple: vosaltres heu triat als polítics antivacunes per al Parlament i ara estan en alguns governs. Esteu preparats per a prendre les seves decisions basades en notícies falses o preferiu les decisions basades en proves? Hi ha només dues opcions: notícies falses o l’evidència», afirma Andriukaitis.

    A Itàlia, membres del Moviment Cinc Estrelles (M5S) i els seus aliats en el govern, la Lliga, d’extrema dreta, van proclamar abans d’arribar al poder que les vacunes no eren segures. El 2015, el M5S va proposar prohibir les vacunes, citant una falsa «connexió entre les vacunes i malalties específiques com la leucèmia, l’enverinament, la inflamació, la immunodepressió, les mutacions genètiques hereditàries, el càncer, l’autisme i les al·lèrgies».

    Una vegada en el govern, enfront del que l’any passat va ser el segon major brot de xarampió a Europa després de Romania, el M5S semblava haver suavitzat la seva postura, encara que analistes van dir que no queda clar quina és la posició de la coalició italiana. A principis de desembre, la ministra de salut Giulia Grill, del M5S, va tirar a tota la junta directiva del comitè d’experts tecnicocientífics més important del país.

    A Polònia, un petit però ressonant nombre de polítics populistes dóna suport als antivacunes que volen eliminar la seva obligatorietat. Els més prominents han estat els membres del Kukiz’15, un partit polític antisistema similar al M5S italià. Van rebre el suport de Justyna Socha, líder del grup antivacunes Stop NOP (un acrònim en polonès per a Reaccions Posvacunas no Desitjades), que ha afirmat que existeix una conspiració entre els metges que accepten diners de les empreses farmacèutiques a canvi d’amagar els efectes secundaris de les vacunes.

    Als Estats Units, els antivacunes van celebrar el triomf electoral de Donald Trump, qui ha manifestat escepticisme cap a les vacunes i va convidar a Andrew Wakefield, el desacreditat gastroenteròleg que va afirmar que la bovina MMR estava relacionada amb l’autisme, a la seva festa d’investidura. També es va dir que Trump estava estudiant conformar un comitè per a investigar vacunes sota la direcció de Robert F Kennedy Jr, que és obertament contrari a les vacunes.

    L’escepticisme és altíssim a França, segons revela una recerca del Projecte per a la Confiança en les Vacunes. Els dubtes sobre la vacunació han alimentat les sospites en relació a les empreses farmacèutiques. La líder populista d’extrema dreta, Marini Le Pen, ha donat suport a aquells que volen eliminar les vacunes obligatòries, afirmant que no se sap molt sobre les seves conseqüències a llarg termini i assenyalant els beneficis econòmics dels fabricants de vacunes.

    Lisa Menning, que treballa en l’acceptació de les vacunes a nivell mundial en l’OMS, compte que alguns populistes i antivacunes «comparteixen una desconfiança en les autoritats i fins i tot en els científics».

    «Hem vist que les vacunes s’han transformat cada vegada més en un tema fàcilment polititzat, ja sigui en períodes electorals o per l’oposició. Fins i tot exploten el tema grups religiosos, individus o altres grups que tenen algun interès a utilitzar les vacunes per a les seves finalitats polítiques o financeres o per a fer-se famosos o guanyar prestigi».

    Menning assegura que també es pot donar la situació contrària. Així, altres polítics populistes han pressionat per l’obligatorietat de les vacunes com una solució fàcil i sovint reaccionària contra els baixos índexs d’immunització.

    Larson explica que l’índex de vacunació mundial s’ha estancat. «En alguns llocs està baixant i tenim zones de baixa immunització. No serà fàcil, especialment quan estem incorporant més i més bovines i combinacions de vacunes», afirma.

    «Part del desafiament és que són moltes coses i moltes d’elles estan fora de l’abast d’un programa d’immunització. És una qüestió política, religiosa i cada vegada més relacionada amb la identitat de les persones».

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

  • El Diccionari de medicina de Corachan de 1936 digitalitzat per l’Arxiu Nacional de Catalunya i el Departament de Salut

    El Departament de Salut i l’Arxiu Nacional de Catalunya han digitalitzat el Diccionari de medicina de Corachan de 1936, l’obra que va assentar les bases al segle XX del modern llenguatge mèdic en català.

    El Diccionari de medicina va ser una obra pionera en l’àmbit de les ciències de la salut i de la medicina en català. L’any 1930 l’Associació de Metges de Llengua Catalana el va encarregar al doctor Corachan, qui va coordinar un equip nombrós d’experts dels àmbits de la medicina i de les lletres, motiu pel qual també és conegut com a «Diccionari Corachan». Tot i que es va començar a publicar en fascicles el 1932, va ser presentat íntegrament el juliol de 1936, pocs dies abans de l’inici de la Guerra Civil.

    Durant el franquisme, el Diccionari de medicina va formar part de les publicacions prohibides pel règim. Tanmateix, se’n van dipositar alguns exemplars al soterrani del Casal del Metge (aleshores seu de l’Acadèmia) i al Col·legi de Metges de Barcelona. Aquest dipòsit va ser custodiat per l’oficial major del Col·legi de Metges, que en va fer una distribució discreta i selectiva, ja que només l’oferia, ben embolicat en paper de diari, a les persones que creia que guardarien el seu secret. Aquest fet, sens dubte, va contribuir a la seva conservació i posterior recuperació als anys vuitanta i noranta com a fonament lexicogràfic del Diccionari enciclopèdic de medicina (1990).

    Restaurada la Generalitat de Catalunya, l’aleshores Conselleria de Sanitat i Assistència Social, davant la manca de seguretat a l’hora d’escriure correctament en català el nom de les malalties en les publicacions que es començaven a editar, va aconseguir un exemplar del «Corachan» del Col·legi de Metges de Barcelona. És justament aquest exemplar, conservat pel Departament de Salut al llarg dels darrers quaranta anys, el que s’ofereix ara digitalitzat per l’Arxiu Nacional de Catalunya amb el coneixement i l’autorització dels hereus del doctor Corachan.

    El Diccionari consta de 829 pàgines; inclou un vocabulari català-castellà i un de francès-català, i conté els pròlegs d’August Pi i Sunyer, que era aleshores president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona, i també de Pompeu Fabra, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, del qual enguany es commemoren els 150 anys del naixement i el centenari de la publicació de la Gramàtica catalana.

    Els objectius d’aquesta publicació eren donar una eina per escriure els termes mèdics en català correctament i amb precisió, poder copsar millor les expressions que empraven els malalts i interpretar amb exactitud els manuscrits de medicina antics; tot això en el context d’una disciplina que des de finals del segle xix havia evolucionat ràpidament, fet que havia afavorit la introducció de neologismes i manlleus d’altres llengües. El Diccionari va servir per adaptar al català termes d’origen grecollatí molt sovint traduïts defectuosament directament del castellà. Es tractava, doncs, d’una eina valuosa i necessària per fixar, ordenar i normalitzar el lèxic mèdic que ha esdevingut amb el pas del temps patrimoni cultural i lingüístic del català modern.

  • El biaix del llenguatge

    La possibilitat d’explorar el desenvolupament d’un organisme cèl·lula a cèl·lula, gràcies a un conjunt de noves tècniques, ha estat reconegut per la revista Science com el descobriment científic de 2018. Encara que no reparem en això, els articles científics que constitueixen el nucli d’aquest descobriment, la col·laboració d’investigadors de diferents països que l’ha fet possible i, finalment, l’anunci d’aquest reconeixement per part de Science s’han produït pràcticament en una sola llengua, l’anglès. Tot el procés de desenvolupament i difusió de la ciència de la majoria de les grans troballes transcorre majorment en anglès, perquè aquesta és la lingua franca de la ciència actual, com ho va ser el llatí en els temps en què Newton va publicar els seus PrincipiaMathematica. No obstant això, aquesta llengua representa una barrera molt important per a una majoria de científics la llengua materna dels quals és una altra, però que es veuen obligats a publicar en anglès per a tenir presència internacional.

    Una recent enquesta de la companyia estatunidenca Editage, especialitzada en serveis professionals per a la publicació científica, mostra que el 77% dels investigadors té dificultats (moderades, importants o extremes) per a escriure articles en anglès. A l’enquesta han respost gairebé 7.000 investigadors de 100 països, dels quals l’11% era de països anglòfons i el 70% de potències científiques emergents, com la Xina, el Brasil, l’Índia, el Japó i Corea del Sud, amb altres llengües oficials. Un alt percentatge d’investigadors d’aquests països reconeix que li resulta difícil escriure un article en anglès: a Corea del Sud, el 88%; al Japó, el 86%; al Brasil, el 85%, i a la Xina, el 81%. L’enquesta, que aborda molts diferents problemes, des del plagi i la coautoria a la correspondència amb els editors, posa en relleu el desavantatge dels autors amb una altra llengua materna i planteja la necessitat que la indústria editorial elimini o minimitzi aquesta limitació i el peatge de temps i esforç que suposa. D’una altra manera, podria ser que l’actual predomini de l’anglès comencés a alterar-se, perquè l’escenari està canviant.

    Encara que el 80% de les més de 20.000 revistes científiques incloses en Scopus estan escrites en anglès (les publicades en altres llengües han de tenir almenys el resum en anglès), la quota de producció científica dels països anglòfons és cada vegada menor en termes relatius. Però és que, en valors absoluts, els Estats Units ha estat superat per la Xina en 2018 com primer productor d’articles científics del món. La ciència és cada vegada menys una activitat occidental o euroamericana. La Xina, Corea del Sud i el Japó pertanyen al grup de 15 països que més percentatge del producte interior brut dediquen a recerca i desenvolupament, i això es tradueix directament en producció científica, encara que no necessàriament en major qualitat.

    A Alemanya, França i Espanya la ràtio d’articles en anglès respecte a la llengua oficial del país és major de 5 a 1, a Itàlia arriba a ser de 30 a 1, i a Holanda de 40 a 1; a la Xina, en canvi, és de 2 a 1. Amb tot, hi ha molta ciència escrita en altres llengües, encara que varia per països en funció de l’àrea de recerca. Així, a Espanya, el 44% de la producció en espanyol es concentra en ciències de la vida, mentre que a la Xina el 72,5% de la producció en xinès es concentra en ciències físiques. Aquesta ciència no és necessàriament de segon nivell, sinó en molts casos ciència necessària per a arribar a la societat que la finança; i, la qual cosa no és menys important, per a evitar l’anomenat biaix lingüístic. I és que llegir i usar només la ciència escrita en anglès pot oferir una imatge parcial i distorsionada.

  • PP i Ciutadans veten implantar una tècnica pionera contra el càncer en la sanitat pública madrilenya

    Un centre sanitari madrileny està a punt de posar en marxa una tècnica pionera per a tractar el càncer a Espanya que no existeix en cap altra comunitat autònoma: la protonteràpia. Però no serà en la sanitat pública.

    PP i Ciutadans han rebutjat una esmena als pressupostos regionals de 2019 per a finançar amb 21 milions d’euros la creació d’un centre de prontoteràpia mentre el grup sanitari privat, Quirónsalud, ultima les obres per a oferir aquesta tècnica en una instal·lació nova que està construint a Pozuelo de Alarcón i que estarà «oberta» a pacients «tant de la sanitat pública com de la privada».

    L’empresa en qüestió és una vella coneguda de l’administració sanitària madrilenya: és la concessionària que gestiona tres hospitals privatitzats a la regió i manté un conveni singular amb un altre, la Fundació Jiménez Díaz. A més, la seu a Madrid de la Clínica Universitària de Navarra, inaugurada a principis de 2018 per l’expresidenta Cristina Cifuentes, també té un projecte per a implantar en les seves instal·lacions aquesta teràpia en 2020.

    El divendres s’aproven en l’Assemblea els comptes i, si les posicions no canvien, la Comunitat de Madrid aplanarà el camí perquè sigui la sanitat privada la que atengui els pacients públics que provin aquest tractament, una radioteràpia d’alta precisió amb protons que no danya teixits circumdants i el cost dels quals oscil·la entre els 30.000 i els 50.000 euros. La proposta de Podemos per a aquest any no permetria finançar el que costa instal·lar l’accelerador de protons ni tota l’obra que comporta en la sanitat pública (entre 40 i 50 milions d’euros), però sí que seria un primer pas amb vista a una «despesa pluriennal».

    Fonts del PP a l’Assemblea de Madrid admeten que es tracta d’un «pressupost assumible per a uns comptes com les de Madrid», però no ara. La inversió dedicada a sanitat el 2019 ascendeix a 8.100 milions d’euros, 238 més que el 2018. La justificació per a negar-se de moment és que «recentment la Comunitat ha adquirit uns acceleradors lineals per al tractament de radioteràpia que estan en l’avantguarda i el funcionament de la qual cal estudiar per a valorar la instal·lació d’un accelerador de protons (protonteràpia)». Segons l’anunci de Sanitat, es tracta de 13 noves màquines de radioteràpia, una d’última generació, finançades amb capital privat procedent d’una donació de 46 milions d’euros de la Fundació Amancio Ortega, dirigida pel multimilionari amo d’Inditex.

    Un projecte fallit el 2015

    La Conselleria de Sanitat coneix aquesta teràpia i les seves aplicacions almenys des de 2015. Fa tres anys un grup d’experts va presentar un projecte a la Comunitat de Madrid per a «construir una instal·lació clínica de teràpia per ions». La proposta va ser resultat d’un acord de col·laboració entre el Govern regional i un centre de recerca però, segons un dels experts participants contactat per eldiario.es, va quedar en res. «El marasme polític va impedir que progressés. No trobem interlocució estable», afirma Luis Núñez, excap del servei de Radiofísica de l’Hospital Porta de Ferro.

    «Com pot ser que la iniciativa pública no s’hagi dedicat a això? És una pregunta que em faig molt i no acabo d’entendre. Si les privades es dediquen també a pacients públics es perdrà el control», sosté Núñez, que anticipa que «es produirà un devessall de demanda d’aquests tractaments». Segons les seves previsions, els 40 milions invertits per Quirónsalud en aquesta tècnica «seran amortitzats de forma rapidíssima».

    La protonteràpia, segons els radioterapeutes consultats, és una tècnica pionera que s’aplica en 150 centres en el món i està indicat per a «tumors que estiguin en el veïnatge d’òrgans crítics o molt sensibles». Això passa, habitualment, en els localitzats en zones com el cervell dels adults o en els cossos dels nens i nenes. «Com qualsevol tractament té efectes secundaris, però amb aquesta teràpia es redueixen perquè l’abast de les partícules, quan són llançades a l’interior del cos per a aconseguir el tumor, es frenen a una determinada profunditat que podem controlar amb tecnologia. Això no passa amb els raigs X, que travessen tot el cos i es propaguen més enllà de la zona, malgrat totes les cures que tenim», explica el radiofísic Luis Núñez.

    La tecnologia es basa en una màquina, un ciclotró, que accelera els nuclis dels àtoms de forma circular amb camps magnètics i elèctrics. Quan adquirissin l’energia suficient s’extreuen i es projecten sobre el pacient.

    Utilitzar aquesta tècnica, per tant, obliga a construir una instal·lació ad hoc, aïllada i amb espai suficient. I la seva posada en marxa ha necessitat el vistiplau del Consell de Seguretat Nuclear. Uns altres dels motius esgrimits pel PP per a votar en contra. «Requereix una autonomia i una potència importantíssima. I Podemos tampoc ha avaluat el cost ni l’efectivitat, a quantes persones es podria tractar. Estem d’acord que és una màquina que pot tenir un impacte important però no podem votar a favor d’això. Ja hi ha altres màquines adquirides per a radioteràpia avançada», afegeixen fonts del PP en l’Assemblea de Madrid.

    «Això permet a la privada fer el negoci que vulgui»

    Ciutadans, que també s’ha oposat a l’esmena de Podemos, justifica que gràcies a l’acció del seu grup s’ha «augmentat el pressupost en 817 milions d’euros des de 2015 i Podemos i PSOE han votat en contra». Fonts del partit asseguren que s’»exigirà l’accessibilitat d’aquest servei i aquesta tecnologia per a pacients de la sanitat pública en els termes que fixi la Conselleria de Sanitat» i acusa Podemos d’»irresponsable i populista».

    De moment, segons ha confirmat Quirónsalud a aquest mitjà, no hi ha «cap conveni signat amb la Conselleria de Sanitat» per a la derivació de pacients. Però en Podemos adverteixen que privar a la pública dels tractaments més capdavanters «permet a la privada fer el negoci que vulgui». «Hauríem d’apostar per no quedar-nos venuts però hi ha interessos», afirma la diputada de Podemos Mónica García, autora de l’esmena.

    El radiofísic Luis Núñez veu en l’aposta de Quirónsalud «una oportunitat de negoci» i en el rebuig al fet que la pública lideri aquesta senda, «un parany». «S’està constituint l’argument de: per a què construirem un públic si ja hi ha privades que ho han posat en marxa. Per a mi és un desistiment de responsabilitat de la Conselleria de Sanitat. Aquí hi ha alguna cosa que causa neguit i preocupació. Tots recorren a l’argument de la col·laboració públic-privada però sembla que és una col·laboració privada-pública, invertint els factors».

    El grup Quirón preveu estar donant aquests tractaments en l’últim trimestre de 2019, segons ha confirmat a eldiario.es. «Les obres estan a punt d’acabar».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • La sobrecàrrega de cures o la violència, darrere que les dones prenguin més tranquil·litzants que els homes

    Totes les drogues a Espanya són consumides més per homes que per dones menys dos tipus de psicofàrmacs: els hipnosedants i –en menor mesurada– els analgèsics opioides. Els primers són, segons l’últim estudio EDATS del Ministeri de Sanitat, la tercera substància més consumida, per darrere de l’alcohol i el tabac i per davant de la cocaïna o el cànnabis. El 15,4% de la població femenina ha pres alguna vegada en els últims 12 mesos hipnosedants enfront del 9,3% de la masculina. La majoria dels també anomenats tranquil·litzants s’adquireixen, al contrari de les més consumides per homes, amb recepta mèdica.

    Què està passant amb els psicofàrmacs, especialment, entre les dones? L’ús d’hipnosedants s’ha gairebé triplicat en dotze anys i el 63,9% dels consumidors el 2018, ja sigui tant d’ús ocasional com abusiu, són dones. La seva edat mitjana és de 47,5 anys. Al revés del que ocorre, per exemple, amb la cocaïna, el consum augmenta amb els anys, per la qual cosa el grup de dones entre 55 i 64 anys és el de més prevalença. Són alguns dels motius pels quals al febrer es va començar a utilitzar la perspectiva de gènere en el Pla Nacional contra Drogues i ja l’actual Govern va anunciar a l’octubre que elaboraria un específic centrat en elles sobre bon ús de psicofàrmacs. En l’Estratègia Nacional sobre Addiccions 2017-2021 descrivien l’ús d’hipnosedants com a «ocult, no lligat a l’estigma, sinó al desconeixement i a la consideració del seu consum com a ‘normal’, especialment en dones» i recomanaven l’aplicació de programes específics de gènere.

    L’abús d’aquestes substàncies té com a principal contraindicació la dependència. “És un fàrmac depressor que provoca addiccions greus”, explica el metge d’Energy Control –ONG Associació Benestar i Desenvolupament – Fernando Caudevilla. En última instància, i encara que el cos humà sigui tolerant, també pot provocar intoxicacions. Que la consumeixin més les dones es deu en opinió de Caudevilla a motius culturals: “Les drogues, legals i il·legals, les consumeixen més els homes. Encara que la tendència mundial, al llarg del temps i entre joves, és que es vagi igualant. Però si les dones van més al metge i expressen més problemes de salut mental, lògicament tenen més receptes d’hipnosedants”.

    El Ministeri calcula que hi ha en total 775.762 persones a Espanya que fan un consum problemàtic de psicofàrmacs. Caudevilla detalla que la tendència al fet que es consumeixin cada vegada més i amb recepta ve d’un problema de base: a molta gent li costa veure’ls inclosos en una enquesta sobre drogues al costat de l’heroïna, “i són drogues, com la resta. Unes te les donen en el centre de salut, per problemes, i unes altres al carrer. La diferència és legal, no científica. L’heroïna deriva de la morfina [un opioide]”. El fet que el prescrigui un metge provoca a més “la percepció que comporten menys risc”.

    Orfidal, Tranxilium, Lexatin o Trankimazin són alguns dels hipnosedants més consumits, normalment receptats per a trastorns del somni o ansietat. Espanya està a més al capdavant d’Europa en ús inapropiat. Per a Caudevilla, es podria «entrar a discutir si normalment la recepta es mana amb bona indicació. La sensació és que hi ha una mica de màniga ampla». Sobre l’altre grup de psicofàrmacs, els analgèsics opiacis –codeïna, tramadol o morfina–, creu que normalment “sí que es prescriuen bé, encara que als EUA estigui començant a haver-hi sobreprescripció”.

    L’EDADES esmenta que s’ha observat «un augment de la prescripció de medicaments amb potencial addictiu (benzodiazepines i hipnosedants)», encara que no llança dades sobre sobreprescripció. Des del Ministeri de Sanitat assenyalen a eldiario.es que “el seu consum majoritàriament es produeix sota una prescripció facultativa correcta i el seu dosatge s’ajusta al que s’estableix pel professional sanitari”. Per a Patricia Martínez Redondo, educadora social i experta en gènere i drogues, el problema del consum feminitzat sobretot d’hipnosedants “ve des de lluny” i té “molts factors». El principal: la medicalització de les dones. “Si una dona arriba amb ansietat, l’ansiolític és el més fàcil abans de veure què passa, tapant només els símptomes. Es comença a estendre als homes, però és molt tradicional amb dones”, explica.

    No té tant a veure, des del seu punt de vista, amb què les dones acudeixin més al metge, sinó amb el biaix de gènere en la salut: “Somatitzem l’ansietat. Moltes vegades porten a consumir-los condicions de vida vulnerables associades al gènere: responsabilitats de cures, estrès, violència”. També per això augmenta amb l’edat “i per tant amb les sobrecàrregues. Funcionen per a evadir-se. Estàs administrant medicació a processos que requereixen solucions socials”. En casos de violència de gènere “sorprendria l’associades que van aquestes substàncies a les víctimes per a suportar situacions. També l’alcohol”.

    Allò cultural actua per a tot. Són drogues a vegades “que et recomana demanar o fins i tot et passa una mare o una veïna. Per això no ha cridat l’atenció que ho consumíssim”. “L’abús de l’alcohol, per exemple, té més sanció social per a una dona que per a un home. Se la jutja més. Els hipnosedants tenen altres associacions, i a més, quan el consum és problemàtic no és disruptiu –és a dir, no resulta problemàtic socialment ni els seus símptomes criden l’atenció a uns altres–, com pot ocórrer amb l’heroïna o la cocaïna. Tampoc s’engloba com un problema de salut en moltes ocasions: a l’inrevés, gairebé es relaciona amb cuidar-se”, insisteix.

    No es reconeixen com a drogodependents

    En la descripció de l’Estratègia Nacional 2017-2021, al repte sobre el consum ocult d’hipnosedants afegien que «no existeixen campanyes generalitzades de prevenció i sensibilització”. Martínez Redondo, que treballa amb pacients, confirma una altra trava: és pràcticament impossible que una senyora gran addicta a les pastilles demani ajuda. “L’alcohol en dones ara, per fi, està arribant a centres especialitzats. Amb els psicofàrmacs no serà gens fàcil”. Per això és essencial la cooperació amb unitats d’Atenció Primària, “aquí és on seran detectades”.

    Ho diu també María del Mar García Calvente, de l’Escola Andalusa de Salut Pública: «No solament no acudeixen a centres especialitzats, sinó que no es perceben com a dependents». Davant aquesta situació s’han desenvolupat algunes intervencions en diverses comunitats: a Andalusia la Junta i els professionals mèdics han posat en marxa, per exemple, els Grups Socioeducatius d’Atenció Primària en Salut (GRUSE).

    GRUSE, explica García Calvente, sorgeix per a «abordar aquesta indefinició que desemboca en fàrmacs. És interessant perquè quan van començar a treballar es van veure aquestes raons de gènere relacionades amb la sobrecàrrega o fins i tot la violència». Es tracta de fomentar altres recursos com el «suport mutu o l’autoconfiança». Va començar amb dones però es va estendre a homes en comprovar que, amb la crisi, molts havien respost amb símptomes semblants «si escau per la pèrdua de l’ocupació». García Calvente també dirigeix un Diploma sobre Salut i Gènere en la Universitat de Granada que busca formar a personal sanitari. Entre altres coses, «conscienciem que és important entendre que el malestar a vegades no és orgànic. Un fàrmac no soluciona la desigualtat».

    Aquest és un article de eldiario.es