Just Deploy It!

Blog

  • La despesa en medicaments no pot millorar amb les polítiques sanitàries actuals

    La despesa pública en medicaments a Espanya va tornar a pujar l’any 2013 un 4,8%. Estava continguda des del 2010 amb les mesures, injustes i impopulars, dels governs de l’estat i de Catalunya, com van ser: l’ampliació del co-pagament i l’euro per recepta, per primera vegada a la història dels pensionistes, que va representar per a molta gent, sobretot persones amb pocs recursos, gent gran i malalts crònics, una despesa que no van poder afrontar (donant-se el cas que fins a un 16% dels fàrmacs que es recepten no eren comprats pel pacient). Unes altres causes de la contenció van ser l’exclusió d’immigrants, el nou sistema de preus de referència i la retirada del finançament públic per Decret, de 400 medicaments, essent substituïts com era d’esperar per la indústria farmacèutica i els prescriptors, per medicaments més cars. Però des del 2013 fins ara aquesta despesa ha seguit augmentant.

    Per què es dóna aquesta situació, que malgrat totes les mesures, moltes d’elles simples retallades injustes que queden amortitzades en pocs mesos i el negoci per uns quants segueix creixent? Com analitzava el Dr. Joan Ramón Laporte en l’apartat de Política del Medicament del document fruit d’un seminari del CAPS “Per un millor sistema públic de salut”, del desembre 2011, “falta una política del medicament radical”, que passi de l’hegemonia de la indústria del fàrmac a la gestió per part del professional de la salut, sobretot d’Atenció Primària, amb formació, recursos i temps suficient.

    A Catalunya l’any 2017 es varen pressupostar a càrrec del sistema públic: 1.086 milions de farmàcia ambulatòria i més de 666 milions de farmàcia hospitalària (amb un augment respecte al 2016 del 13,5%); el que dóna un total de despesa en fàrmacs del 19,9% del pressupost total del departament de salut.

    En els darrers 20 anys la despesa pública en medicaments sempre ha crescut per sobre de l’IPC malgrat totes les mesures aplicades pels governs: regulació de preus 1964, co-pagament del 10% el 1967, del 20% al 1978, del 30% al 1979 i del 40% al 1980, nova regulació de preus al 1991, 93 i 97, llistes negatives, introducció de genèrics i preus de referència al 2000. Fins a les mesures recents del 2010 i 2011 que ja hem vist que també han estat amortitzades.

    És per aquests reiterats fracassos que les polítiques han de canviar. A més de les mesures de només pagar amb diners públics aquells medicaments seleccionats pel seu cost-efectivitat, cal negociació centralitzada dels preus, caldrà fer èmfasi en totes les mesures que reforcin als professionals com a gestors independents dels fàrmacs, amb la seva informació i formació continuada organitzada pel sistema públic i no per la indústria, no acreditar cursos patrocinats per la indústria, prohibició de l’activitat comercial sobre medicaments als centres sanitaris públics, constitució de comissions fàrmaco-terapèutiques en els centres sanitaris que garanteixin la participació real dels professionals, la fixació de criteris i l’avaluació de tractaments, etc. i potenciar la participació de la ciutadania en aquestes polítiques.

    La despesa en medicaments a Catalunya se’ns emporta quasi el 20% del pressupost de salut! No es tracta només de no gastar tants recursos públics, de ser més eficients, sinó que això vol dir fer bona política, redistribuir els recursos prioritzant el més important, significa un canvi radical de política sanitària, inclús de model del Sistema, ara centrat molt en el tractament especialitzat, passant a un nou paradigma de promoció de salut, d’atenció Primària i salut comunitària amb suficients mitjans perquè es pugui donar un autèntic professionalisme amb sentit social.

  • «Estar 34 anys en un mateix CAP és excepcional però per un pediatre és molt satisfactori treballar amb gent humil i amb dificultats»

    Cadascú tria la seva professió i la seva feina per aptituds, habilitats, gustos o necessitats. Que el treball triat et retorni satisfacció potser no és un dels requisits principals a l’hora d’escollir a què dedicaràs els principals anys de la teva vida. Tot i això, que quan et jubilis el teu entorn t’ho agraeixi i que acabis per descriure 34 anys de la teva vida com una satisfacció és tot un privilegi.

    Aquest és el cas de Josep Maria Casanovas Gordó, metge pediatre que just s’ha jubilat ara després de treballar durant 34 anys i mig al Centre d’Atenció Primària Roquetes Canteres. L’Associació de Veïns i Veïnes de Roquetes li ha entregat una placa de reconeixement en nom de tot el barri per la seva tasca desenvolupada amb els nens i nenes de la comunitat.

    Parlem amb ell sobre les bondats i les traves de treballar com a pediatre a l’Atenció Primària, sobre quins canvis ha viscut i sobre per què les virtuts de treballar en un barri que ell mateix descriu com «un barri humil, amb dificultats econòmiques amb índex d’atur molt alts, que ha patit molt aquests anys de crisis».

    A les noves generacions després d’aquests dies de vaga? Els hi diu que «la pediatria és una gran especialitat, és la medicina interna de la infància i, per tant, és una especialitat molt bonica» i afegeix a més que ara falten molts pediatres, ja que està havent-hi moltes jubilacions: «hi haurà feina per tots».

    Com t’endinses en el món de l’Atenció Primària quan tan sols ni existia com a tal?

    Acabo la carrera l’any 1977 a l’Hospital Clínic. Volia fer pediatria i me’n vaig a Vall d’Hebron, amb la Universitat Autònoma. Aleshores em recomanen que és el millor lloc per poder fer l’especialitat a l’escola professional, una cosa que ara ja no existeix. Mentrestant em presento a l’examen MIR. Del 78 al 82 faig l’especialitat però en aquella època podies simultaniejar l’escola professional amb el MIR i fer pediatria per les dues vies.

    En acabar el MIR, les places dels ambulatoris eren feines que ocupaven dues hores i després feies domicilis i és aleshores quan l’any 83-84 hi ha unes oposicions per obtenir places de pediatria, ja que s’està reformulant l’Atenció Primària. Qui les fem, ens convertim en metge adjunt de pediatria i et destinaven a la Mina de Sant Adrià, a Canteres a Roquetes o a Vila Roja a Girona. La reforma comença, els Centres d’Atenció Primària s’obren de 8 a 20 hores i nosaltres treballem 6 o 7 hores al matí o a la tarda. A Canteres formem un equip amb 5 pediatres perquè en aquell moment hi havia uns 5.000 nens. No es va preveure que la natalitat baixaria i després d’arribar al màxim amb el naixement de 115.000 nens, 10 anys després, l’any 1995 ens vam quedar amb la meitat de pacients.

    Què et trobes en entrar al centre Canteres i com ho encares?

    Quan entro a Roquetes tenia 30 anys, molta il·lusió, un equip molt maco que teníem una feina nova, un projecte nou, amb tota la llibertat del món per fer el que volíem, ja que ni ells mateixos tenien clar que havíem de fer. Ja érem aleshores metges de l’Institut Català de la Salut perquè les competències ja estaven traspassades. Des del 1984 fins al 2000 estem al CAP Canteres i allí donàvem tota la vessant assistencial però també podem fer recerca, cosa que ara és cada cop més habitual però aleshores era molt innovador, podem fer docència perquè la UAB crea unes places de professors associats que fem amb els alumnes de sisè de medicina. Aquests comencen a passar un parell de mesos pel CAP i roten per medecina de família i per pediatria per veure el dia a dia d’un ambulatori. Això l’estudiant de medicina que té al cap només a l’hospital no ho coneix i és molt interessant. A més, ens omple d’orgull veure que alumnes que han passat per allà després s’han fet pediatre d’Atenció Primària. També vam publicar algun treball, ja que aleshores hi havia poca literatura sobre el canvi de model: ningú havia explicat què passava amb el canvi a l’Atenció Primària. A part de docència i assistència hem publicat i hem fet recerca doncs. Un exemple el trobem al voltant de la vacunació infantil. Fins principis dels 90 hi havia un calendari vacunal determinat i a partir d’aleshores hi ha una explosió de noves vacunes i nosaltres des d’un centre i des d’un barri tan petit vam poder participar en fer assajos clínics i per tant en la recerca. Complim així les tres potes que fonamentals del metge: l’assistència, la docència i la recerca.

    Canvieu aleshores de centre.

    El CAP Canteres, l’edifici era molt antic, una planta baixa amb només una entrada i una sortida. Era molt gran però poc adequat i arribem així a una segona etapa, a partir de l’any 2000, on ens mudem a un nou centre molt més adient, molt més modern, com els que coneixem ara. El barri té entre 18.000 i 20.000 habitants i és com un poble i el nou CAP el situen al centre del poble.

    Allà comença una nova etapa que introdueix la informatització del centre per exemple. Deixem d’utilitzar la història clínica, una novetat dels anys 80 que aleshores es guardaven en sobres i en calaixos, i passem a poc a poc a informatitzar-ho tot. Un altre aspecte que ens trobem és que als anys 2000 arriben molts immigrants de tot arreu a tota Barcelona però encara més a la zona on ens trobem. Vénen d’Àsia, d’Àfrica, de l’est d’Europa de Sud Amèrica… i això ens dóna un coneixement al qual no estàvem acostumats. Veiem altres tipus de patologies i per nosaltres aquesta època és molt interessant. Fins al 2008 arriba molta gent a Roquetes. Roquetes és un barri humil, amb dificultats econòmiques amb índex d’atur molt alts, que ha patit molt aquests anys de crisis. Anem tirant durant aquests anys i molta gent també torna als seus països d’origen.

    A part dels components de l’equip que érem metges de família, pediatres i infermeres, s’afegeix odontologia, psiquiatria, ginecologia i llevadores pel control de les embarassades… El CAP s’amplia moltíssim. Comença així també a donar-se molta més formació continuada. Tenim la sort de trobar-nos molt a prop de Vall d’Hebron i el contacte és molt fluid. Gràcies a poder fer doncs, com he dit abans, assistència, docència i recerca, hem participat de molts projectes. Ara, per exemple, Roquetes participa en un estudi per determinar in situ si aquell pacient amb un quadre febril té una grip. Això ens permet donar un diagnòstic fiable als pares i això comporta que aquests pacients rebran menys tractaments antibiòtics i també faran menys visites. Molta gent al tercer dia de febre es posa nerviosa i va a l’hospital però donar el diagnòstic tancat els pares saben que el nen seguirà tenint febre però perquè té una grip que li han pogut determinar. Hem avançat moltíssim.

    Roquetes és un dels barris amb les rendes més baixes. Creus que per tenir la necessitat de la sanitat pública reconeixen més la part més humana i al metge i el pediatre de família? Ve d’aquí el reconeixement de l’Associació de Veïns i Veïnes?

    A mi em va il·lusionar molt perquè no m’ho esperava. Però un pediatre que està 34 anys i mig en un mateix lloc és excepcional i això deu haver estat el que ha fet que l’Associació de Veïns m’ho hagi volgut agrair. En un poble potser sí però dins la ciutat de Barcelona no és habitual que un metge aguanti tants anys en un mateix lloc. A més, el 2008 es jubilen dos pediatres i em quedo jo un parell de mesos. De passar de cinc pediatres, en un moment determinat em quedo sol fins que arriba un altre pediatre. Durant alguns anys hem patit moments molt difícils. Jo com a pediatre em sentia molt còmode amb la població. És molt satisfactori per un pediatre poder treballar amb gent humil, gent amb dificultats. Hagués pogut marxar a altres zones, podria haver accedit a una altra plaça però vaig preferir quedar-m’hi.

    Moltes vegades ens diuen que només veiem problemes banals però això no és cert: per les portes de l’Atenció Primària pot passar qualsevol tipus de patologia. Podem estar més o menys preparat però veiem de tot i per això la importància de la formació continuada. Sempre podem derivar-los a l’hospital però inicialment han passat per les nostres mans i nosaltres només amb el fonendo, la llitera i els coneixements de cadascú l’haurem intentat diagnosticar.

    Una de les reivindicacions de l’Atenció Primària és reconèixer aquesta porta d’entrada.

    A Barcelona és molt fàcil recorre als hospitals i sent de tercer nivell és normal que certes les trobin banals però s’ha de veure que la base som els metges de l’Atenció Primària. El 90% dels pacients passen per nosaltres.

    A nivell comunitari i en prevenció en salut, com ho treballàveu?

    Sempre a Roquetes se n’ha fet molta. Quan vaig començar hi havia un programa dirigit a aquelles mares recents per acompanyar-les que es deia ‘Ja tenim un fill’. Ara això ja s’ha instaurat arreu però abans no era comú i a Roquetes ja anàvem a les escoles bressol del barri per resoldre dubtes als pares. Eren interessants les trobades on cadascú exposava les seves dificultats tant a escoles bressol com escoles de primària.

    Es parla que cada cop els nens estan més hiperdiagnosticats.

    La generació actual de pares tot i estar més ben preparats, més educats i més ben informats, també tenen més por i costa que apliquin sentit comú. També que els pares que treballen, si tenen el nen malalt, això els hi suposa un problema. A Roquetes els avis han sigut un mur de contenció molt important, ja que són ells els qui cuidaven els nens quan no podien anar a l’escola. I és cert que els pares a vegades es saturen però també és culpa de l’estrès que els hi suposa la vida actual que fa que vulguin sempre que els nens estiguin bé i sans.

    Que hi hagi hiperdiagnòstic està relacionat amb altres factors com ara els mediambientals. Ara veiem moltes infeccions respiratòries, després ve l’època de la grip i això cada any i tota la vida ha estat igual. Es diagnostiquen més perquè es coneix més i aleshores també preocupa més.

    La població està envellint i s’està cronificant, en els nens també ha canviat el marc?

    A pediatria utilitzem molts pocs fàrmacs. A més, incorporant el diagnòstic ràpid, amb el que pots detectar si tens una grip, una bronquiolitis o si té un virus o no, podem estalviar antibiòtics. Hem guanyat moltíssim amb aquestes proves de detecció ràpida: si pots afinar tant pots dir als pares que tal cosa no requereix cap tractament i que simplement hauran d’esperar que passi amb certes indicacions. Els pediatres actuals utilitzem pocs fàrmacs i hem aconseguit que els pares, tot i que tothom busca solucions i entenen sovint que un fàrmac és una solució, han aprés que hi ha patologies que es curen soles. En els últims 30 anys hem guanyat una barbaritat: han desaparegut els antibiòtics que es posaven mitjançant injecció. Ara només se’ls hi posen vacunes i perquè la majoria són via intramuscular. S’ha fet molt bona feina aquests últims anys però clar els professionals estan molt cansats i vista l’última vaga… Jo he tingut el privilegi de poder viure l’atenció primària des de l’inici amb la reforma i ha estat molt interessant.

    Quin missatge deixaries a les noves generacions, a les que han triat l’especialitat i a les que dubten sobre què triar?

    La pediatria és una gran especialitat, és la medicina interna de la infància i, per tant, és una especialitat molt bonica. Falten molts pediatres, ara està havent-hi moltes jubilacions i hi haurà feina per tots. El problema és que l’administració no reconeix l’esforç que fa tota la professionalitat. Això s’ha vist i per això s’ha fet una vaga de quatre dies, però no sé si servirà per massa. Semblava que ara l’administració era més sensible però va a la seva. Al final es va poder tallar la vaga però l’administració és poc sensible als professionals i la sanitat ha tirat gràcies a la bona voluntat de metges i infermeres. L’esforç es reconeix però: que ho faci l’Associació de Veïns fa que vegis que ha valgut la pena però l’Administració no es porta gaire bé i això ho sap tothom. Ho ha reconegut la mateixa població que no ha dit ni mu. La gent t’ho diu: ‘veure que els professionals sanitaris, que no es queixen mai, que han aguantat tot el sistema, que ara fan una vaga, és perquè la situació deu ser caòtica’. Una cosa és tenir suport i l’altra com has de treballar tu per anar tirant el dia a dia. No sempre tens sort de viure en un equip on la gent s’entén bé. L’altre avantatge de la pediatria és el privilegi de poder tenir una professió que gaudeixes, que encara que portis 40 anys treballant-hi, quan la deixes tens un cert dol. Jo això no m’ho imaginava. Fa un mes i mig que no treballo a la medicina pública i encara tens ganes. No desitgem jubilar-nos.

    Encara que dins d’una rutina, cada dia viviu coses diferents.

    Clar. Coses noves que t’obliguen a formar-te per aquell malalt. És un privilegi. Això l’Administració ho sap i per això se n’aprofita. Sap que normalment tota la gent que treballa dins el món sanitari està contenta i vol fer-ho

    Segueixes exercint a les tardes però.

    Fa molts anys que tinc una consulta i a les tardes ara encara segueixo treballant una mica amb la població de Catalunya que té una mútua. Qui la té ha anat minvant perquè tenim la sort que la sanitat pública és molt bona, els professionals són molt bons i estan molt ben preparats. La part privada és una comoditat de les famílies però no té massa sentit. Jo fa 37 anys que vaig començar la consulta en acabar la residència i em vaig plantejar deixar-la en algun moment però hagués estat un error perquè al final la medicina que fas tu a casa teva també et dóna molta satisfacció.

    I a la inversa? Deixar la pública vas arribar a plantejar-t’ho mai?

    No. Hi ha l’aspecte econòmic i la gent relaciona la medicina privada amb els especialistes que guanyen tants diners però en el cas de la pediatria és insignificant això. Tot i que mai hem estat ben pagats mai m’he arribat a plantejar deixar la medicina pública. Primer van ser molts anys d’il·lusió, després va venir una època de més dificultats, sobretot quan em vaig quedar sol, després va retornar la il·lusió amb nous professionals i amb l’equip que conformàvem amb infermeria… Quan treballes amb bon rotllo,  que veus que hi ha tan bona relació, que pots aprendre i ensenyar, també la relació amb els estudiants de sisè de medicina… Ells canviaven cada dos mesos i veure el què aprenien i com vivien la relació que existia entre el pediatre i les famílies que seguiràs des dels 0 als 15 anys del seu fill… S’estableix sempre un vincle que ara a mi, per com ho he viscut, m’ha comportat aquest reconeixement. A pesar de les dificultats, fer de pediatre és un privilegi.

  • Neix un servei d’odontologia municipal per a persones en situació de vulnerabilitat a Barcelona

    L’Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa recentment un nou servei d’odontologia per a persones en situació de vulnerabilitat. Ho ha fet a les instal·lacions que acollien l’extinta mútua municipal PAMEM, rebatejades com Barcelona Serveis de Salut. Aquesta és la primera passa dins d’una estratègia més àmplia, atès que les oficines de l’antic PAMEM també acullen un servei de podologia i es preveu que acullin en el futur un servei de medicina esportiva per a persones igualment en situació de vulnerabilitat; un espai per oferir informació i recursos a persones cuidadores, familiars i professionals; i addicionalment un dels quatre centres de serveis socials especialitzats en l’atenció a la dependència que s’estan posant en marxa a la ciutat per millorar el funcionament diari de l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSS).

    L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, explicava que «l’objectiu de l’Ajuntament és que les oportunitats que es generen a la ciutat siguin iguals per a totes les persones, independentment del barri on visquin o de la seva renda». També instava a la resta d’administracions que el servei d’odontologia formi part de la cartera pública de salut per a tota la població.

    La cartera dels serveis inclosos dins de Barcelona Serveis de Salut tenen a veure amb patologies no cobertes pel sistema sanitari públic, però que tot i així s’ha comprovat que poden minvar de manera substancial la qualitat de vida de les persones i tenen un clar biaix d’accés en funció del poder adquisitiu de cadascú. En concret, els serveis d’odontologia van adreçats a persones adultes i inclouran en primera instància el tractament de càries, tractament d’arrels, pròtesis removibles, fèrules de descàrrega, curetatges i higienes dentals complementàries a d’altres tractaments.

    Per poder-se beneficiar del servei, s’han de complir tres criteris diferents. Un d’ells, estar ateses pels Serveis Socials municipals i tenir un pla de treball en actiu. Això inclou les diferents antenes que l’IMSS té desplegades. Això ha de ser així perquè, de fet, són les professionals de Serveis Socials les encarregades de derivar tots els casos per a la seva posterior valoració. També tenen accés al servei les persones derivades pels professionals d’atenció social dels Centres d’Atenció i Seguiment (CAS) a les drogodependències. Un altre requisit és tenir uns ingressos econòmics per sota del llindar del 0,93 de l’Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC). Aquesta quantitat equival enguany a 529,28 euros mensuals i cal afegir 170 euros més per cada membre addicional de la unitat de convivència efectiva. Un tercer criteri seria presentar una necessitat diagnosticada a la xarxa pública d’atenció primària d’un tractament que no estigui inclòs a la cartera d’aquesta xarxa.

    L’Ajuntament de Barcelona ha calculat que els serveis d’odontologia faran unes 4.000 visites i 2.000 tractaments cada any, a banda d’unes 2.300 higienes. Això es tradueix en una cobertura de 45 hores setmanals de servei d’odontologia i en 25 hores més d’higienista, a càrrec de professionals del Consorci de Salut i Social de Catalunya. El cost d’aquest personal sanitari i material se situa per sobre dels 370.000 euros l’any, sense comptar el cost del personal municipal provinent del PAMEM, encarregat de la recepció i la coordinació de tots els serveis que s’instal·lin a l’edifici del número 127 del carrer Viladomat.

    En paral·lel al servei d’odontologia, l’Ajuntament manté també a les noves instal·lacions el servei de podologia adreçat a exmutualistes del PAMEM, tot i que també l’ha obert a persones en situació de vulnerabilitat, seguint els mateixos criteris socials i econòmics definits per a l’odontologia. Es preveu que aquest servei de podologia cobreixi fins a 20 hores setmanals, amb unes 2.600 visites l’any. En aquest cas, el cost del personal sanitari i del material s’estima en uns 40.000 euros.

    El per què d’un servei d’odontologia municipal

    El disseny i posada en marxa dels dos serveis sanitaris parteixen d’un dels objectius expressats en el Programa d’Atenció Municipal 2016-2019, aquell que fa referència a la reducció de les desigualtats socials en salut i més concretament a la reducció del nombre de persones que no poden accedir a fàrmacs i prestacions sanitàries necessàries. De fet, l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSS) ja va destinar l’any passat més de 250.000 euros a cobrir despeses d’odontologia i ortodòncia en persones que no poden cobrir aquestes necessitats pels seus propis mitjans.

    L’objectiu, expliquen des de l’Ajuntament, de millorar l’accés a determinades prestacions sanitàries que tenen un fort impacte en els processos d’inserció social i en el benestar individual, i que no formen part de la cartera del sistema públic. L’última enquesta de Salut de Barcelona apunta que el 59,2% de la població de la ciutat no ha visitat el dentista durant l’últim any, enfront del 40,8% que sí ho ha fet. Si la pregunta es fa en funció de la renda familiar disponible, destaca que el 52% de les persones de classe social més afavorida sí que l’han visitat, enfront del 28% de classe més desafavorida. De fet, aquesta situació manté una correlació molt alta amb el fet de disposar d’una cobertura sanitària privada, ja que mentre que les persones que només tenen una cobertura sanitària pública han anat al dentista durant l’últim any en un 35% de les ocasions, en el cas de les persones amb cobertura privada o mixta el percentatge supera el 50%.

    Dades de l’Instituto Nacional de Estadística (INE) apunten que la mitjana de visites l’any per habitant al dentista se situa en les 1,45. Ara bé, mentre que el 59,6% de persones amb un nivell socioeconòmic alt asseguren que han anat al dentista durant el darrer any, aquest percentatge baixa al 35,4% en el cas de les persones amb un nivell socioeconòmic més desafavorit. A més a més, les necessitats d’obturacions afecten el 15% de les persones amb una renda alta enfront del 39,4% de les rendes baixes i també s’observa un clar biaix en el nombre de pròtesis o dents ben conservades en funció de la renda familiar disponible. Addicionalment, segons la Encuesta Nacional de Salud de 2017, el 12% de la població de Catalunya manifesta que no pot accedir a l’assistència dental per motiu econòmic, però aquest percentatge s’incrementa sensiblement en les classes socials amb menys recursos (passant del 4% al 22%), així com en persones aturades (27%) o amb una incapacitat laboral (24%).

    No són les úniques dades que destaquen la importància de la salut bucodental. La mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS) en una nota informativa sobre salut bucodental l’any 2012 ja subratllava que entre el 60% i el 90% dels escolars i gairebé el 100% dels adults a nivell mundial presenten càries, i que entre el 15% i el 20% dels adults d’entre 35 i 44 anys pateixen malalties periodontals greus que poden desembocar en la pèrdua prematura de dents. L’OMS afegia en aquesta nota que la salut bucodental és fonamental per gaudir d’una bona qualitat de vida i que la seva absència repercuteix fins i tot en el benestar psicosocial. De fet, apuntava que les malalties d’aquest tipus són molt més comunes entre les poblacions pobres i desafavorides i, per tant, la seva prevalença està estretament relacionades amb la disponibilitat i accessibilitat als serveis de salut. Per aquesta raó, i donada l’eficàcia comprovada dels tractaments, l’OMS recomanava instaurar i promocionar polítiques públiques per a la promoció de la bona salut bucodental.

  • Una advocada porta davant l’ONU quatre queixes per violència obstètrica en hospitals públics espanyols

    «S’ha portat molt malament», «no es mereix a aquesta nena», «hauria de treure’t a la nena, perquè t’has portat molt malament». S. va escoltar aquestes frases de la matrona que la va atendre durant el seu part a l’hospital de Cruces (Biscaia) el 2012 i que, poc abans, li va practicar una episiotomia (tall de pell, músculs, nervis i fàscies que envolten la vagina) no indicada malgrat l’oposició de la dona. Ja des del seu ingrés a l’hospital, no li van deixar beure, la van obligar a romandre de cap per amunt i sense moure’s i no van permetre que el pare l’acompanyés en tot moment. L’episiotomia li va provocar incontinència urinària i repercussions «severes» en la seva vida sexual i de parella. El seu cas és una de les quatre denúncies per violència obstètrica que una advocada espanyola ha portat davant la Comissió de Drets Humans de l’ONU.

    Els quatre casos arriben davant la Comissió després que totes les dones hagin intentat, sense èxit, buscar respostes a Espanya. En el cas de S., va presentar una denúncia davant els jutjats penals que va ser arxivada sense que s’obrís una recerca. Encara que l’Audiència Provincial va ordenar obrir una recerca, la denúncia va tornar a ser arxivada. «Durant el procés judicial es van aportar informes pericials de ginecologia i obstetrícia que provaven que no hi havia cap necessitat clínica per a tallar la vagina de la Sra. S. També es va aportar un informe pericial que provava les seqüeles psicològiques i el diagnòstic d’estrès posttraumàtic en relació amb el maltractament patit durant el part. Tot el material probatori aportat per la víctima va ser ignorat», relata l’advocada, Francisca Fernández, en el relat presentat davant l’ONU.

    Fernández, que ha preparat els casos al costat de les també advocades Lucía Martínez i Paloma Torres, explica que amb aquestes denúncies davant la Comissió de Drets Humans busquen el reconeixement que es van vulnerar els drets d’aquestes dones, que aquestes pràctiques suposen tractes inhumans i degradants i que no se’ls va donar una resposta adequada, tampoc judicialment. En última instància, i com desgrana en les seves denúncies, que Espanya va incomplir la seva obligació d’»adoptar les mesures necessàries per a modificar o abolir els costums i pràctiques vigents que siguin discriminatòries per a la dona».

    Un altre dels casos és el de MD., una dona que va donar a llum el 2009 a la seva filla a l’Hospital Virgen del Rocío de Sevilla. Allí, segons la denúncia, quan estaven a punt de portar-la al paritori la dirigeixen finalment a un quiròfan i li practiquen una cesària «per estar saturat el paritori» i malgrat l’oposició de la dona. Davant la seva negativa, els metges informen el seu marit que serà operada, àdhuc sense comptar amb el consentiment informat de la pacient. «Les gràfiques de monitoratge fetal mostraven que el bebè estava bé en tot moment. Després de la cesària, se la priva d’analgèsia per al dolor postoperatori, malgrat els precs de la pacient», compte la denúncia, alguna cosa que, assenyala, «no es justifica mèdicament» perquè l’analgèsia està protocolitzada en aquests casos.

    Metges estudiants o residents -«no experts»- li van punxar l’epidural fins a deu vegades, nou d’elles fallides: «El catèter va haver de ser reinserit en la columna diverses vegades: un procés que normalment no porta més de deu minuts es va prolongar durant una hora. Com a conseqüència d’aquestes puncions li va quedar una lesió anomenada ‘hiperreflèxia osteotendinosa bilateral en membres inferiors i claudicació en posició de bipedestació en talons i de puntetes de probable origen medul·lar radicular’».

    La dona ha hagut de fer-se «multitud de proves diagnòstiques» en els últims anys i seguir diversos tractaments en neurologia o rehabilitació. Pateix una «lesió neuropàtica, feblesa generalitzada, anèmia, insomni i ansietat». «No pot cuidar de la seva filla i és totalment dependent de terceres persones per a desembolicar-se en la seva vida quotidiana», apunten. Després d’anys de procediments administratius i judicials, no ha aconseguit cap resposta. L’advocada subratlla que en aquest cas s’ha passat per alt les garanties sobre el consentiment informat als pacients, «donant per bona la informació prestada al marit».

    La Comissió de Drets Humans de l’ONU analitzarà ara els casos i podria dictar una resolució amb una declaració sobre els fets. «Estan arribant casos similars d’altres països. Busquem el reconeixement que s’estan incomplint obligacions legals. L’Estat va donar el vistiplau a l’estratègia al part normal en el Sistema Nacional de Salut, però després no s’aplica», diu Fernández. L’advocada esmenta també la Llei d’Autonomia del Pacient, el Conveni per a l’Eliminació de totes les formes de Discriminació contra la Dona (CEDAW) o les declaracions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre la prevenció i erradicació de les faltes de respecte i maltractament durant l’atenció al part. El Tribunal Europeu de Drets Humans, diu, ha reconegut el dret de les dones «a decidir amb autonomia» durant l’embaràs, el part i el puerperi.

    Estrès posttraumàtic

    Una altra de les queixes és la de F, que el 2009 va acudir al Complejo Hospitalario Xeral Calde de Lugo amb contraccions i per precaució. L’advocada assegura que se li va ingressar «prematurament» i se li van realitzar fins a nou tactes vaginals, «provocant-li una infecció amb febre intrapart i la necessitat d’administrar antibiòtics i ingressar a la seva filla en nounats en néixer». En el seu relat, parlen de l’administració de medicació «sense necessitat clínica i sense sol·licitar el seu consentiment» i que el personal la va obligar a parir tombada, pujada a un poltre. A F també li van practicar una episiotomia, i el seu part va derivar en «hipotonia del sòl pèlvic amb retracció de la cicatriu» i vaginisme que va requerir tractament de fisioteràpia.

    També acudeix a l’ONU una dona a la qual s’identifica com a Sra. NAE, que relata una «cesària innecessària» a l’hospital públic de Donostia. En la seva queixa, la dona subratlla la falta d’explicacions i d’atenció a les seves necessitats. «Em van posar en la taula d’operacions com si fos una nina. Ningú es presenta, ningú em parla, ningú em mira a la cara. Ningú es preocupa a intentar calmar-me. Ploro molt. Em posen els braços en creu. […] Un metge que fa de tutor va guiant tots els passos (informació que m’hagués agradat no sentir), dels qui m’operen, els va dient com han de tallar i què estan tallant i movent… L’anestesista és l’única persona que en algun moment es dirigeix a mi i intenta tranquil·litzar-me. Em sacsegen», relata ella mateixa.

    En néixer, i abans de portar-se al bebè, li ho ensenyen «però no pot acariciar-lo perquè li han lligat els braços en creu per a l’operació i l’han deixat així». La denúncia inclou que el seu marit no va ser informat que ella havia sortit de quiròfan i no li van permetre estar acompanyada per ell en les següents hores. Setmanes després, la dona és diagnosticada d’estrès posttraumàtic en el seu centre salut i li prescriuen tractament ansiolític.

    Presenta una reclamació de responsabilitat patrimonial enfront del servei de salut amb un informe pericial d’obstetrícia que revela «mala praxi» i l’existència d’»alternatives terapèutiques que no es van posar a la seva disposició i que podrien haver-li estalviat la cesària».

    L’advocada Francisca Fernández creu que aquests casos mostren fins a quin punt es permeten «actituds discriminatòries, maltractaments durant el part i altres formes de violència obstètrica basades en estereotips de gènere tals com anteposar la funció reproductiva de la dona, la seva infantilització o la seva percepció com a incapaç de prendre decisions sobre la seva salut i el seu cos». «Sembla que si no ens sotmetem a tot el que ens diu el metge exposarem als nostres fills. Sembla que ens poden tallar els genitals i que això ho salva tot i que som éssers capritxosos per voler evitar que això succeeixi i exigir informació i alternatives».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El 70% dels afectats per esclerosis múltiple són dones

    La Societat Espanyola de Neurologia (SEN) calcula que actualment a l’estat espanyol existeixen unes 47.000 persones afectades per esclerosis múltiple, de les quals el 70% són dones. En el Dia Nacional de l’Esclerosi Múltiple es vol donar a conèixer la realitat d’aquesta malaltia que s’ha duplicat en els últims 20 anys. A més, aquesta malaltia crònica, autoimmune, inflamatòria, desmielinitzant i neurodegenerativa està augmentant molt entre els joves. Cada any es diagnostiquen 1.800 nous casos i d’aquests el 70% de pacients tindrien entre 20 i 40 anys.

    En aquest sentit,  la Dra. Ester Moral Torres, coordinadora del Grup d’Estudi de Malalties Desmielinitzants de la Societat Espanyola de Neurologia apunta donat aquest repunt que «l’esclerosi múltiple ha passat de ser considerada gairebé una malaltia rara a convertir-se en una de les malalties neurològiques més comunes entre la població jove».

    Des de la SEN creuen que aquest augment, tant en prevalença com en incidència, pot estar influït per la creació d’unitats especialitzades i pel millor coneixement de la malaltia, que han millorat la capacitat de diagnòstic, així com l’avanç que s’ha produït en els tractaments, que han fet que el seu efecte sobre l’esperança de vida sigui petit. Tot i això, Moral afegeix que «també es creu que aquestes xifres s’han vist influïdes per factors ambientals i d’estil de vida que podrien tant intervenir en l’aparició de la malaltia com relacionar-se amb el pronòstic». «Estem parlant d’aspectes com canvis en la dieta, tabaquisme, dèficit de vitamina D, nivell d’exposició a la llum solar, etc. i les dones semblen tenir una major susceptibilitat cap a aquests», explica Moral. Per aquesta raó, a mesura que s’incrementen els casos d’esclerosi múltiple, també sembla augmentar la proporció de dones que la pateixen i, per tant, la probabilitat que una dona arribi a patir la malaltia, ha passat del 1,4 dels primers estudis, a l’3,2 actual.

    La malaltia cursa de forma molt variada. La seva forma més freqüent és la forma en brots o esclerosi múltiple recidivant (EMR) (afecta aproximadament al 85% dels pacients amb esclerosi múltiple). Els símptomes variaran depenent de la part del sistema nerviós en el qual aparegui la lesió. En tot cas, fatiga, símptomes sensitius i falta d’equilibri, solen ser els principals símptomes. «És una malaltia que sol provocar trastorns sensitius, de la mobilitat i de l’equilibri als qui la pateixen. I encara que gràcies als nous fàrmacs s’ha aconseguit reduir la freqüència i la gravetat dels atacs a la majoria dels pacients, sens dubte afecta a la qualitat de vida del pacient i els seus familiars i comporta un gran impacte socioeconòmic», comenta la Dra. Ester Moral.

    I és que la càrrega econòmica del maneig de l’esclerosi múltiple és molt elevada. S’estima que a Espanya el cost total per pacient a Espanya és de 30.000 euros, fet que suposa un cost total anual d’uns 1.410 milions d’euros. Un 80% d’aquesta despesa, tot i que directament relacionat amb la progressió de la discapacitat de cada pacient, es deu a costos no sanitaris que són assumits majoritàriament pels familiars del pacient.

    Cal tenir en compte a més, que l’edat mitjana de començament dels símptomes és al voltant dels 28 anys. Per tant és una malaltia que afecta les persones al principi de la seva vida laboral i quan estan iniciant els seus projectes vitals. Un estudi que s’acaba de presentar a la Reunió Anual de la SEN assenyala que més del 65% dels pacients amb formes remitents segueix sent població activa. No obstant això menys del 18,5% dels pacients amb formes progressives ho és. A més, el 72% dels afectats per esclerosi múltiple veuen afectada la seva productivitat laboral a causa de la seva malaltia, principalment per fatiga (92%).

    «Actualment el gran repte és aconseguir tractaments que frenin completament l’avanç d’aquesta malaltia i que reverteixin la discapacitat sent això especialment important en les formes progressives, les més complexes de tractar i les que sovint acumulen major discapacitat. Confiem que en un futur, investigacions que actualment estan en marxa sobre biomarcadors, cèl·lules mare, així com amb fàrmacs neuroprotectors i neurorreparadores donin fruit i marquin noves línies d’abordatge per a aquesta malaltia «, conclou la Dra. Ester Moral.

  • Valors i preferències

    En els seus més de 25 anys de vida, la medicina basada en l’evidència (MBE) s’ha consolidat com un dels grans avanços de la història de la medicina (el setè, segons una enquesta del BMJ). A hores d’ara, gairebé tots els metges són conscients que no totes les proves o evidències tenen la mateixa importància i que existeix una jerarquia, així com de la necessitat de disposar de revisions sistemàtiques, guies de pràctica clínica i resums dels resultats de la recerca. Però la MBE té un tercer principi no menys important: «les evidències mai són suficients», segons ho va enunciar el passat 12 de desembre a Barcelona el professor de la McMaster University Gordon Guyatt, el primer a formular aquest concepte el 1991 en la seva editorial Evidence-based medicine d’ACP Journal Club (avui Annals of Internal Medicine). De les evidències a la pràctica hi ha, efectivament, un llarg camí d’obstacles, resistències i condicionants. I un dels més importants és el de tenir en compte els valors i preferències dels pacients, una àrea en el qual hi ha molt per aprendre, innovar i millorar.

    La qüestió és com estar segurs que realment es tenen en compte els valors i preferències de cada pacient, entre altres factors individuals, a l’hora de dur a terme una intervenció mèdica. En la seva conferència de Barcelona, celebrada a l’Hospital Sant Pau en col·laboració amb la Fundació Dr. Antoni Esteve, Guyatt va recordar que la força o solidesa de les recomanacions de les autoritats sanitàries (en les seves guies de pràctica clínica i altres documents) i dels metges als seus pacients no solament depenen de les evidències científiques. A més, han de considerar el balanç de beneficis i riscos (totes les intervencions els tenen, no solament els tractaments), el cost de la intervenció i els valors i preferències dels pacients. Si no existeix entre els malalts una àmplia acceptació d’una determinada intervenció, que Guyatt xifra en almenys un 90%, la recomanació hauria de ser detingudament explicada a cada pacient abans de prendre una decisió.

    El concepte «valors i preferències» etiqueta un emergent camp d’estudi que pretén situar al pacient al centre de l’atenció mèdica, i que enllaça amb la medicina personalitzada i l’anomenada recerca orientada al pacient. A PubMed hi ha ja centenars d’articles que aporten resultats i discussió sobre com integrar la perspectiva del pacient en les intervencions mèdiques. La general falta de temps en la consulta mèdica és un factor limitant per a la discussió dels riscos i beneficis de les intervencions i per considerar els valors i preferències del malalt, però hi ha molt espai per donar respostes innovadores a aquesta necessitat. Com a exemple, Guyatt va projectar un vídeo que mostra una senzilla estratègia per decidir amb un malalt diabètic la millor opció terapèutica entre diferents alternatives, tenint en compte les seves prioritats en aspectes com la influència en el pes, les rutines diàries i el control de la glucèmia.

    El desenvolupament del sistema GRADE per jerarquitzar l’evidència ha representat un gran avanç. Però queda molt per fer quant a l’elaboració de guies, resums i mètodes d’ajuda a la presa de decisions per part del pacient, així com a l’accés a tota aquesta informació. El projecte MAGIC (Making GRADE the Irresistible Choice) és una resposta a aquesta necessitat aprofitant el potencial dels nous formats electrònics. L’evolució de l’EMB apunta, segons Guyatt, cap al desenvolupament de sistemes, mètodes i aplicacions més eficaces per formar i informar els metges i per incorporar els valors i preferències individuals en la presa de decisions dels pacients. Si això es va aconseguint, les crítiques de despersonalització que ha rebut la MBE quedarien superades.

  • La Salut és el que importa

    Per ara, els serveis sanitaris estan dedicats fonamentalment a l’atenció a la malaltia, algunes vegades a la prevenció i generalment actuen quan ja hi ha símptomes fent diagnòstics, posant tractaments (molts cops sofisticats, amb ingressos hospitalaris i intervencions que comporten també riscos) i al final acompanyant a pacients crònics i amb sort ajudant a una bona mort (molts cops allargant l’esperança de vida però amb molt mala qualitat d’aquesta, quant no amb aferrissament terapèutic).

    Tot això està molt bé, molts cops és necessari, però la Salut és una altra cosa. Si paguéssim als professionals només quan estem malalts aniríem malament (hi ha països que ho fan i així els hi va). Els hem de pagar amb bons salaris perquè ens ajudin a vetllar per la nostra salut i la de la comunitat, per això el millor nivell d’atenció sanitària és el de l’Atenció Primària i Comunitària pública, el nostre equip de professionals, proper, que atén la nostra salut al llarg de tota la vida, ens coneix i coneix el nostre entorn, i quant ho necessitin (en algunes ocasions per patologies greus o rares) ja demanaran consulta als especialistes.

    Però que és la Salut? L’OMS la definia l’any 1946 com L’estat de complert benestar físic, mental i social i no sols absència de malaltia, una definició utòpica i poc realista, és el tot o res, difícil un «complet estat de benestar» (potser només assolible en determinats moments de la vida, o també complet benestar sota els efectes de les drogues). «Amb absència de malaltia», vol dir que si estem una mica malalts, amb un refredat per exemple, ja no tenim salut? Han passat més de 70 anys d’aquesta definició.

    A Catalunya el doctor Jordi Gol, coordinador d’una ponència que definia la salut, en el X Congrés de Metges i Biòlegs, celebrat a Perpinyà el 1976, va proposar una definició nova de salut que fruit del debat del Congrés i publicada al llibre d’actes del mateix (publicades per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques) deia això: La Salut és aquella manera de viure que és autònoma (amb suficient autonomia personal per portar a terme raonablement els nostres projectes de vida) solidària (amb la salut dels altres i per tant en la lluita contra els determinants negatius per la salut, socials, econòmics, de gènere, ambientals, etc.) i joiosa (manera de viure amb alegria, optimisme, esperança). Aquesta nova definició va ampliar i millorar molt la proposta de definició de l’OMS, fa el concepte de salut més dinàmic i introdueix altres valors (no només somàtics) i no parla d’estat ni d’absència de malaltia. Segons aquesta definició es pot estar malalt o tenir alguna discapacitat i tenir força salut encara, de fet podem considerar la malaltia com un determinat mes de la salut (de vegades important).

    32 anys després del Congrés de Perpinyà, en el 18è Congrés de Metges i Biòlegs del 2008 a Girona, la taula rodona sobre aquest tema coordinada pel Dr. Oriol Ramis, accepta la definició de salut esmentada com a vigent tot reconeixent el seu caràcter ideològic (i que no ho és?) i que cal seguir treballant per la seva hegemonia en la societat i el Sistema Sanitari.

    Creieu que avui es pot canviar la ideologia dominant en la societat i els professionals de què el sistema sanitari s’ha de dedicar fonamentalment a la malaltia? El camí de la malaltia porta a la medicalització creixent de tots els aspectes de la vida, a l’expropiació de la salut com a autonomia i solidaritat de la persona, només serveix als interessos de qui volen guanyar diners amb els negocis de la malaltia i portar al Sistema Sanitari públic a la seva insostenibilitat.

    Serà difícil canviar el paradigma, possiblement quasi impossible si el model social i econòmic global és el que és: capitalisme financer hegemònic, consumisme, creixement depredador dels recursos i del medi, individualisme en contra de la solidaritat, submissió per contes d’autonomia, desigualtats acceptades i dificultats creixents per ser lliures. Per això diem que la lluita per la Salut és necessàriament la lluita per recuperar els valors republicans, els valors del bé comú i els drets socials. Sense una societat sana no podrem aspirar a la salut individual ni col·lectiva. Cal treballar aquest tema i afiliar-nos al Club de la salut i la Primària.

  • Medicina interna i pediatria seran les especialitats més afectades per jubilacions

    Acaba una vaga que ha posat en boca de tots els problemes que envolten el dia a dia dels nostres professionals sanitaris. Una vaga que va unir a hospitals i a centres d’Atenció Primària als carrers amb reivindicacions orientades i especificades de diferents maneres però que provenen d’unes mateixes arrels. La incapacitat i la frustració que això genera entre els professionals de donar una atenció de qualitat als pacients, la sobrecàrrega laboral que pateixen, les condicions tècniques i d’infraestructures sota les que treballen, la poca projecció professional que poden desenvolupar i la falta de formació continuada a la que poden optar van ser algunes de les queixes.

    Una de les idees que va repetir-se durant la setmana de vaga, si bé ja s’havia manifestat anteriorment, és la falta de metges en diverses especialitats. Com ja analitzàvem, i del que se’n feia ressò el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB), els metges jubilats augmenten més ràpidament que els no jubilats: el 30% dels metges catalans en actiu tenen entre 55 i 64 anys el que significa que en els pròxims 10 anys es jubilaran el 30% dels metges en actiu.

    De totes les especialitats seran medicina interna i pediatria i les seves àrees específiques les que es trobin abans amb el problema d’aquest fenomen si no hi ha una renovació clara, ja que són les més envellides.


    Les dades en les que es basa aquest gràfic corresponen a la província de Barcelona i provenen del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB), que compta amb 33.565 professionals col·legiats, segons dades actualitzades a 31 de desembre de 2017. El 65% tenen almenys una especialitat registrada a la base de dades del Col·legi mentre que pel que fa a la resta no hi consta cap especialitat. Agafant el total d’especialitats registrades, es pot veure que hi ha un total de 23.904, la qual cosa permet concloure que més de 2.000 metges col·legiats tenen més d’una especialitat.

    De tots els metges col·legiats als quals se’ls hi coneix l’especialitat, un 45% dels metges especialitzats en medicina interna tenen entre 55 i 64 anys. És aquesta doncs l’especialitat, d’entre les que tenen més volum de professionals, la més envellida seguida de pediatria, on un 37% dels metges tenen aquesta franja d’edat.

    A l’article que ja esmentàvem en començar aquest anàlisi també s’afirmava que la medicina cada cop seria una professió més feminitzada, ja que cap aquí camina la tendència amb les noves incorporacions. Agafant l’exemple de l’especialitat més envellida, la de medicina interna, veiem que tot  que només representa un 5% del total de metges, dels internistes que tenen menys de 35 anys, un 70% són dones. En canvi, els que es jubilaran en els pròxims 10 anys, només són dones un 36%.

    A l’especialitat de pediatria i àrees específiques no s’acaba de reproduir exactament el mateix però sí que augmenta notablement la incorporació de dones. Del 37% de pediatres que es jubilaran, un 63% són dones; però per la seva banda, els pediatres menors de 35 anys que es van incorporant superen aquesta xifra, ja que són un 87% del total.

    Atenció Primària, no molt envellida però amb molt poques incorporacions

    Sempre a partir de les dades del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) i, per tant, parlant de la província de Barcelona i d’aquells metges que han comunicat la seva especialitat, veiem que en medicina familiar i comunitària només un 4% del total de metges té menys de 35 anys. La resta es reparteixen més o menys de manera proporcional entre les altres franges: un 31% té entre 25 i 44 anys, un 34% el trobem entre els 45 i els 54 i, per últim, de nou un 31% de metges es troba a menys de 10 anys de la jubilació. 

    De les noves incorporacions un 80% són dones i en canvi entre les que es retiren el percentatge cau al 45%. Així doncs, es torna a repetir l’evidència que la professió cada cop es feminitza més.

    També hem volgut analitzar altres especialitats que tot i no tenir un volum tan gran de professionals, estan molt més envellides. Seria el cas de medicina preventiva i salut pública on un 60% dels metges té més de 55 anys i medicina del treball on són un 58% els qui s’apropen a la jubilació.

  • Les dones amb problemes habitacionals tripliquen la seva percepció de tenir mala salut 

    La meitat de les persones han patit algun tipus d’inseguretat residencial; una de cada quatre persones pateix inseguretat derivada d’un règim de tinença insegura; una de cada cinc persones ha patit algun desnonament els darrers cinc anys; una de cada quatre persones ha hagut d’ocupar o ha viscut d’acollida a casa de familiars o amistats; quatre de cada cinc persones pateix pobresa energètica. Aquestes dades s’obtenen a partir de l’informe “Radiografies de la situació del dret a l’habitatge, la pobresa energètica i el seu impacte en la salut a Barcelona” que ha elaborat conjuntament l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), Enginyeria Sense Fronteres (ESF), l’Observatori dels Drets Econòmics Socials i Culturals (Observatori DESC) i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), amb la col·laboració de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).

    És el tercer informe que presenten i ho fan per donar una mirada en profunditat a la salut de les persones afectades per l’accés a l’habitatge i la pobresa energètica. Irene Sánchez és membre de la PAH i una de les persones que ha participat dins el projecte perquè l’informe fos possible. Un informe que sorgeix gràcies a membres de la PAH o de l’APE que van respondre un qüestionari d’uns 40 minuts de duració. El qüestionari inclou 247 preguntes que creuen dades de problemes connectats: l’habitatge, els subministraments i la salut, per extreure conclusions sobre els seus efectes en les persones afectades, en aquest cas fent una mirada en profunditat a la seva salut i la d’un dels infants de la llar, entre 6 i 14 anys, escollit aleatòriament. L’estudi va començar el juny del 2017 i les dades que s’analitzen inclouen informació de les 167 persones enquestades fins a data del 28 de maig del 2018.

    De les 167 persones entrevistades, en relació a la percepció del seu estat de salut el 31,8% dels homes i el 52,6% de les dones referien tenir un estat de salut regular o dolent, front el 15,5% i 18,4%, respectivament, de la població de Barcelona. Això suposa que els homes presentaven el doble de mala salut percebuda que la població general de la ciutat, 3 vegades més en el cas de les dones.

    De totes les que van respondre el qüestionari, el 72,9% eren dones i gairebé la meitat amb edats entre els 35 i 49 anys sent les dones més joves que els homes. La majoria, un 71,3%, eren residents a Barcelona ciutat, de les quals la majoria de Sants-Montjuïc i Ciutat Vella. Dues terceres parts eren persones nascudes a un país estranger i d’aquestes, el 93,6% portaven més de 10 anys vivint a l’estat espanyol i només un 6,4% es trobaven en situació irregular. Altres dades que s’han tingut en compte mostren que la meitat de les persones es trobaven a l’atur en el moment de l’entrevista, en concret un 57,8% dels homes i un 47,5% de les dones. Sobre ingressos, un 57,8% dels homes i un 48,7% de les dones vivien en una llar amb uns ingressos totals per sota del 750€ mensuals.

    Sánchez destaca que on creu que més incideix en l’estat de la salut el trobar-se en una situació d’emergència habitacional és en l’aspecte psicològic: «et canvia el caràcter i estàs sempre amb por». De fet, els problemes econòmics i jurídics per accedir a un habitatge digne i als subministraments bàsics s’associen a un mal estat de salut físic i mental i en general, són les dones les que presenten pitjor estat de salut. A més, si es comparen amb la població general de la ciutat de Barcelona, les persones afectades per aquestes problemàtiques presenten xifres molt més elevades de mala salut.

    En entregues anteriors, els impulsors d’aquests informes havien radiografiat l’estat de salut de membres de la PAH amb la població general i la conclusió havia estat que les persones afectades per problemàtiques habitacionals presenten pitjor salut que la població general. En tots els informes es suggereix que un adequat suport social o el suport de la PAH/APE són claus per atenuar els efectes negatius de l’habitatge sobre la salut. Aquest informe aporta a informes previs que les persones enquestades inclouen no només persones afectades per la hipoteca, sinó també persones amb problemes de lloguer, ocupació i pagament de subministraments bàsics com són la llum, el gas i l’aigua.

    Davant això i sempre amb els resultats de l’informe en mà, els impulsors recomanen treballar per atenuar els efectes en la salut de les persones afectades, assegurant un acompanyament adequat a aquestes persones des de Serveis Socials i les Oficines d’Habitatge i garantir l’accés universal als Serveis Sanitaris i tractar la salut de forma integral, incorporant la visió dels determinants socials de la salut i intentar no sobremedicalitzar problemes socials. A més, fomentar el treball en xarxa i intersectorial. Asseguren que és necessari que Serveis Socials, Habitatge, Justícia i Salut treballin de forma conjunta. Per últim, també demanen crear o millorar els sistemes d’informació i posar en marxa polítiques que redueixin la magnitud del problema, que garanteixin l’accés als subministraments i a un habitatge digne per a tothom.

    L’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), Enginyeria Sense Fronteres (ESF), l’Observatori dels Drets Econòmics Socials i Culturals (Observatori DESC) i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) asseguren que «aquest estudi posa en evidència la urgència de canvis estructurals en polítiques d’habitatge i energia, que posin les persones al davant dels interessos financers de la banca, dels fons d’inversió i de l’oligopoli energètic. Només amb propostes valentes per combatre l’emergència habitacional crònica que patim des de fa anys, es podrà garantir que les famílies més vulnerables puguin portar una vida digna gràcies a un sostre a temperatura adequada garantit».

    Avui, després d’haver fet públic fa uns dies l’informe, presentaran l’estudi «La salut de les persones afectades per l’accés a l’habitatge i la pobresa energètica a les 18 hores a la Lleialtat Santsenca.

  • Algú sap d’alguna iniciativa política de relleu de la conselleria de Salut en els darrers dos anys?

    En cas afirmatiu que es posi en contacte amb la ciutadania, els mitjans de comunicació i el Parlament per donar difusió a la notícia. La paràlisi política del govern de la Generalitat i de la Conselleria de Salut en particular és una circumstància reconeguda per tothom, des de l’àmbit independentista al més centralista i constitucional. La defensa legítima de la independència de Catalunya no hauria de ser incompatible amb el govern quotidià de les coses però en aquest cas sembla que la intensitat amb què es propugna treu totes les energies als polítics i gestors i els impedeix dedicar, almenys, una part del seu temps al govern de Catalunya.

    Penso que estem arribant al final del període en què ha estat possible sense grans problemes viure de les rendes que proporciona la inèrcia d’un sistema consolidat com el sanitari. Des d’aquestes mateixes línies ja he comentat i criticat la paràlisi política global i sectorial del govern de la Generalitat i no cal insistir en el tema. El que sembla necessari ara és senyalar els riscos per a la ciutadania i per als mateixos polítics que implica aquesta paràlisi.

    La ciutadania ha començat a percebre el deteriorament de principis bàsics del sistema com els de manteniment de la qualitat i seguretat de l’atenció rebuda i la mateixa accessibilitat. La recent vaga de l’atenció primària i comunitària i, en el cas dels serveis concertats, també dels hospitals, ha incidit de forma prioritària en el risc per a la qualitat i seguretat que suposa prestar assistència en condicions cada vegada més precàries. L’accessibilitat global del sistema, tant als recursos i als professionals del primer nivell com als hospitalaris no solament no millora sinó que es deteriora dia a dia.

    Els polítics, tant des de la perspectiva governamental global com del departament de salut, no donen respostes suficients als problemes de fons que tradueixen els cada cop més freqüents conflictes socials i es limiten a posar pedaços en els forats del sistema. La missió més important de la política és procurar millorar les condicions de vida de la ciutadania a partir d’accions estratègiques i de gestió. Quan els polítics perden de vista, totalment o parcialment, aquesta missió es posen en risc de perdre la confiança d’aquells que els han escollit, sobretot quan les seves condicions de vida en lloc de millorar empitjoren.

    Tant en el camp sanitari com en altres sectors socials s’està arribant al límit. És cada cop més possible que s’entri en una situació de deteriorament de la qualitat de vida i dels serveis públics en un marc d’inquietud vers el futur convivencial.

    L’encapçalament d’aquestes línies és indicatiu d’una situació caracteritzada per l’absència d’iniciatives polítiques en el sector sanitari (i en la resta) que millorin la qualitat de vida d’una ciutadania que, més aviat que tard, passarà factura als actors polítics actuals. Si aquests esperen que el deteriorament es faci encara més evident comprovaran que ja és massa tard per rectificar.