Blog

Mites i realitats del vídeo viral sobre el negoci de les farmacèutiques

«Hola, em dic Marta Sibina, sóc infermera, diputada al Congrés i gravo aquest vídeo perquè necessito ajuda per destapar un escàndol del qual ningú vol parlar». Divendres passat, una diputada d’En Comú Podem publicava un vídeo per denunciar «l’atracament de les farmacèutiques al nostre sistema sanitari, amb la complicitat del PP i del PSOE». El vídeo, que al moment de publicació d’aquesta notícia ha estat reproduït més de 800.000 vegades i té més de 23.000 valoracions positives, fa una sèrie d’afirmacions sobre la fixació de preus dels medicaments i sobre les diferències de preus entre els fàrmacs a Espanya i altres països del nostre entorn. Repassem algunes d’aquestes afirmacions.

Paguem preus més cars que altres països pels mateixos fàrmacs?

En primer lloc, Sibina compara el preu de dos medicaments entre Regne Unit i Espanya, com l’Herceptin (nom comercial del trastuzumab) i l’Avastin (bevacizumab), tots dos de la farmacèutica Roche. La diputada assegura que, el primer, costa a Espanya 597 euros, pels 478 que es paguen a Regne Unit, mentre que el segon costaria 1.273 euros, pels 894 euros a les illes britàniques.

Aquestes dades semblen haver estat obtinguts d’un informe de la campanya No Es Sano publicat a l’abril d’aquest mateix any i que mostra com els espanyols paguem més per alguns fàrmacs contra el càncer que els nostres veïns anglesos o francesos. No obstant això, el preu que es paga per l’Avastin a Regne Unit és de 1.085 euros i no 894, que és el preu d’un medicament situat en la fila inferior de la taula.

Comparativa de preus de diversos medicaments contra el càncer / NO ES SANO

A part d’aquest error, cal destacar que es desconeixen els preus reals que paguen els diferents països pels fàrmacs, alguna cosa que reconeixen els mateixos autors de l’informe, que adverteixen de «les limitacions degudes a la dificultat en l’accés a informació relativa a preus reals» i aclareixen que «els resultats no pretenen ser extrapolables a tots els fàrmacs actuals».

De fet, altres medicaments com el sofosbuvir, indicat per a l’hepatitis C, pot arribar a costar a Espanya entorn de 47.000 euros per tractament, segons els preus publicats pel Ministeri de Sanitat el mes passat, mentre que en altres països europeus com França, Regne Unit o Alemanya s’estima que aquests tractaments poden arribar a costar aproximadament el doble.

Finalment, els preus mostrats en l’informe per a tots dos fàrmacs són els de 2013 i ja no apareixen en el nou llistat publicat pel ministeri. A més, corresponen al que es coneix com a Preus de Venda de Laboratori (PVL), que tampoc és necessàriament el preu final dels mateixos, sinó que són el valor màxim a partir de com les comunitats autònomes i els hospitals podran negociar a la baixa amb les farmacèutiques, encara que amb poc marge. De fet, el 2013 la Junta d’Andalusia va aconseguir rebaixar lleugerament el preu de l’Avastin fins als 1.224 euros.

Per tant, no es pot afirmar que Espanya pagui més pels seus medicaments que altres països del nostre entorn. El fet que diferents països i fins i tot diferents hospitals dins d’una mateixa ciutat aconsegueixin preus diferents per als fàrmacs depèn de molts factors, inclosa la capacitat de negociació o el nombre de tractaments necessaris.

No se sap com es negocia el preu d’un fàrmac

Sibina també denuncia l’opacitat respecte a la negociació dels preus, el que és cert en el cas dels PVL. Aquests preus inicials són establerts per la Comissió Interministerial de Fixació de Preus dels Medicaments després de negociar amb la indústria farmacèutica. No obstant això, el govern segueix sense publicar els criteris seguits per aquesta comissió, a pesar que és alguna cosa que diverses organitzacions porten anys exigint.

Segons va explicar a eldiario.és la portaveu de No Es Sano, Eva Iráizoz, en una entrevista realitzada el mes passat, «la fixació dels preus ha de venir determinada pels costos de producció i de desenvolupament del medicament, més un benefici raonable, però desconeixem si la Comissió té en compte o no aquests factors, perquè no es coneixen els criteris en els quals es basen aquestes negociacions».

Es desconeix el cost de desenvolupament d’un medicament

Precisament la determinació dels costos de desenvolupament d’un fàrmac és una altra de les qüestions plantejades per Sibina i, de nou, la diputada té raó, atès que no se sap quin tipus d’informació comparteixen les farmacèutiques amb els membres de la Comissió de Fixació de Preus i històricament els laboratoris han estat poc inclinats a especificar els costos, adduint riscos amb la competència.

Sibina conclou que «les farmacèutiques ens estan cobrant molt més del que valen realment els medicaments» i, malgrat desconèixer els costos de desenvolupament d’un fàrmac, la diputada arriba fins i tot a posar xifres, assegurant que el que inverteix la indústria farmacèutica per desenvolupar un fàrmac és amb prou feines un 16% del preu final del producte o que els preus de molts medicaments estan un 1000% per sobre del seu cost.

No obstant això, la realitat és que no existeixen dades amb els quals es pugui fer un càlcul precís sobre aquesta qüestió i és difícil saber d’on han sortit les dades esmentades per Sibina. El que sí que se sap, segons la informació publicada per la Federació Europea d’Associacions de la Indústria Farmacèutica, és que, globalment, les farmacèutiques dediquen a recerca un 16% del total de facturació per vendes i un 21% a producció.

També diversos estudis han mostrat com els costos d’alguns fàrmacs són molt inferiors al seu preu de mercat, com el cas del sofosbuvir, el tractament del qual pot produir-se per poc més de 100 dòlars, segons un estudi recent, en comparació dels 47.000 euros de preu de sortida que ha marcat la Comissió Interministerial.

L’informe de No Es Sano també destaca el cas de la Lemtrada (nom comercial de l’alentuzumab), pel qual la indústria solament va aportar el 13% dels 156 milions de dòlars que van costar els assajos clínics, mentre que les vendes del primer semestre del passat any van ascendir a més de 249 milions de dòlars.

L’afany de lucre de les farmacèutiques

Sibina també critica l’afany de lucre de les farmacèutiques i fa referència a unes declaracions d’un directiu de Gilead que va assegurar que demanarien tot el que el client pogués pagar. No és l’únic empresari del sector que ha mostrat públicament la seva opinió sobre aquest tema. El passat mes de setembre el director executiu de la farmacèutica Nostrum, Nirmal Mulye, assegurava que és «un requisit moral vendre un producte al preu més gran possible».

No obstant això, més enllà dels excessos puntuals, el problema no sembla estar en el legítim afany de lucre de les farmacèutiques, sinó en una regulació que no ofereix un marc de protecció per als productes sanitaris. Segons va explicar el mes passat la directora de la plataforma Salud por Derecho, Vanessa López, «el problema és que es tracta als fàrmacs com si fossin un producte de consum qualsevol», en lloc de ser «tractats com un ben públic, ja que d’ells depèn la vida de les persones».

Les patents no protegeixen a les farmacèutiques

Finalment, Sibina assenyala com a base del problema el fet que les farmacèutiques estiguin «protegides per les patents» que «els concedeixen els governs». No obstant això, aquestes no són concedides pels governs, sinó per les oficines de patents nacionals o supranacionals, com l’Oficina Europea de Patents. També existeixen acords internacionals per a la validació d’una patent, amb el que el procediment no és alguna cosa tan lineal.

Malgrat això, no són pocs els analistes que consideren que el sistema actual de patents ha de ser revisat. Segons un estudi publicat el passat any en una de les revistes de l’Associació Mèdica Americana, les farmacèutiques segueixen diverses estratègies per allargar les patents i mantenir el monopoli, com «patentar aspectes perifèrics d’un medicament o formulacions modificades que no agreguen valor clínic», una pràctica coneguda com perennització de les patents.

A més, Sibina associa la capacitat d’una farmacèutica per «fer xantatge» a un govern amb el fet de tenir una patent. Encara que és innegable que la patent ofereix un avantatge negociador important, la fixació de preus és més complexa. De fet, el 2015 Roche va perdre la patent del primer fàrmac esmentat per Sibina en el vídeo, l’Herceptin, i actualment hi ha dues farmacèutiques que ja estan comercialitzant fàrmacs similars a Espanya. S’estima que els medicaments biosimilars són fins a un 30% més barats, però, de nou, es desconeix el preu al qual s’estan venent aquestes noves versions.

Aquest és un article de eldiario.es

12/12/2018
Ens necessitem!

El Diari de la Sanitat està editat per la Fundació Periodisme Plural.
Una entitat sense ànim de lucre; i que té com a vocació ser útil a la comunitat professional que garanteix el dret universal a la salut. Per fer-ho, necessitem el vostre suport. Ens necessitem.

Fes-te’n mecenes

Per fer sostenible El Diari de la Sanitat, necessitem la implicació de tots
aquells que creieu necessari un periodisme lliure i independent dels poderosos interessos que es mouen al voltant de l’assistència sanitària. Per això, posem en marxa una campanya de mecenatge. Ens necessitem.

La vostra ajuda té retorn…

…perquè fareu possible El Diari de la Sanitat i perquè, atès que som una fundació
declarada d’interès públic, les persones que hi participeu teniu la possibilitat de desgravar fins a un 75 % de la vostra aportació. Per exemple, una aportació de 150 euros (que es repeteixi en tres exercicis) representa per a vosaltres, en realitat, un cost anual de 37,5 euros (tres euros al mes). En aquesta taula podeu veure les diferents opcions que teniu. Per a la fundació és una ajuda molt important, mentre que per al mecenes pot representar un esforç raonable.

Com fer la donació

Tan aviat com realitzeu la donació, rebreu un certificat perpoder desgravar-la en el proper exercici fiscal.

Feu constar en la donació una adreça electrònica perquè ens puguem posar en contacte amb vosaltres. Podeu ingressar la vostra donació (indicant’hi el vostre nom, DNI i una adreça electrònica) a aquests comptes corrents:

TRIODOS BANCA ÈTICA: ES43 1491 0001 2721 8787 3225
CAIXABANK: ES65 2100 1057 6002 0013 5709

Una altra opció és que us poseu en contacte amb nosaltres perquè puguem carregar
l’import en el vostre compte corrent. En aquest cas, ens heu de donar les següents dades: nom, DNI, adreça electrònica i número de compte.

El correu de contacte és fundació@periodismeplural.cat
Si teniu cap dubte, podeu trucar al telf. 932479350 (Maite Oró)

12/12/2018

La vostra ajuda té retorn…

Aquí podeu veure una taula amb les diferents possibilitats que teniu:

Import de la Donació	Deducció 1r i 2n any	Cost Net donant	Deducció a partir 3r any i posteriors	Cost Net donant
50	38	12	38	12
150	112.50	37,5	112,5	37,5
200	128	72	130	70
300	158	142	165	135
400	188	212	200	200
500	218	282	235	265
600	248	352	270	330
700	278	422	305	395
800	308	492	340	460
900	338	562	375	525
1000	368	632	410	590

12/12/2018

Eficàcia i eficiència del copagament

Són eficaces «les coses que produeixen l’efecte o presten el servei al fet que estan destinades» (Maria Moline, 1966 ‘Diccionari d’ús de l’espanyol’) i per això sense establir relació alguna amb el cost d’aconseguir aquests efectes. Maria Moline àmplia i qualifica aquesta acció quan defineix l’eficiència: «el que realitza complidament la funció a la qual està destinat». La pretensió és analitzar el copagament farmacèutic des d’aquestes dues perspectives i coadjuvar a avaluar el seu compliment, així com apuntar possibles accions més enllà del copagament, com a complementació de l’article anterior en el qual es transitava del risc moral a l’equitat.

Augmenta el copagament l’eficàcia del sistema sanitari?

L’oportunitat d’aplicar formes de copagament ha de sustentar-se en la capacitat per aconseguir els objectius pels quals s’estableixen, és a dir en la seva eficàcia. Al copagament farmacèutic se li assigna l’objectiu de regular la seva demanda, i de fer un millor ús dels recursos públics de la sanitat.

Els augments de la despesa pública en sanitat experimentat en els últims anys, està molt relacionat amb l’atenció especialitzada i amb la incorporació de tecnologia utilitzada als hospitals, on es concentra la major part de la despesa pública sanitària. No obstant això, són poques les propostes de copagament en aquest àmbit donades les dificultats de tot tipus que comporta la seva implantació. És difícil imaginar un sistema de copagament que, de forma consistent, incentivi la contracció de la demanda de cirurgia cardíaca, hemodinàmica, cirurgia vascular, trasplantaments, cremats, etc. Normalment són les prestacions sanitàries de poc valor econòmic i de poc valor en salut les que responen als efectes esperats del copagament.

En el cas del copagament farmacèutic, en tractar-se d’un percentatge sobre el preu del fàrmac, introdueix un factor de mercat que altera l’aportació econòmica del pacient. Quan es va aplicar l’ampliació del copagament als pensionistes, el juliol de 2012, l’índex de preus de farmàcia, el qual s’incrementa més ràpidament que les rendes familiars, va ser causa del 30% de l’increment interanual de l’IPC d’aquell mes, amb un increment interanual de l’índex de preus de farmàcia entre 2012 i 2011 del 50,17%.

L’evidència que el copagament pot incentivar un ús més racional dels recursos sanitaris i contribuir a la sostenibilitat del sistema a través de la contenció de la demanda és escassa. Steve Morgan (2007)ⁱ en un estudi sobre el programa d’Assistència Millorada Per a Majors a Columbia Britànica a Canadà, va constatar que després d’aplicar un copagament per a persones grans es va observar que la despesa farmacèutica no s’havia reduït substancialment, raó per la qual es va mantenir la gratuïtat per als medicaments per a gent gran.

Quan el copagament afecta a la medicina preventiva, o afecta de forma indiscriminada als processos sanitaris, tant si són valuosos o no, s’activen els efectes retardats a mig termini que pressionen a l’alça la despesa sanitària.

Puig-Junoy, i altres (2016)ⁱⁱ en un estudi per conèixer l’efecte de la modificació del copagament de 2012 en el consum de medicaments antidiabètics, antitrombòtics i fàrmacs contra patiments obstructives de les vies respiratòries, conclouen que el copagament de 2012 «va ocasionar una reducció immediata i significativa en el nombre de dosis diàries definides dels tres grups de malalties. Efecte que no va ser permanent i es va acompanyar d’un canvi de tendència de creixement en els mesos post-intervenció». Així mateix, González López de Valcárcel i altres (2016)ⁱⁱⁱ en un estudi sobre 10.563 pacients que han sofert una síndrome coronària aguda entre 2009 i 2011, i l’adherència al seu tractament fins a 2013. S’observa que, amb els fàrmacs més cars i essencials en la síndrome coronària aguda, les taxes d’adherència cauen un 6,8% pels IECA (inhibidors de l’enzim convertidor de l’angiotestina) i ARA II (antagonista dels receptors d’angiotensina II), i un 8,3% per les estatines, aquest últim cau el 7,8% en l’adherència en comparació dels pacients que no van sofrir modificació del copagament. Aquestes perdudes d’adherència als tractaments poden generar efectes negatius sobre el pacient i a mig termini generar més despesa sanitària.

El nombre de receptes anuals facturades pot considerar-se un indicador de consecució d’objectius del copagament: 890 milions el 2008, 914 milions el 2012 i 909 milions el 2017 (Gràfic RFarm_G4.2). Entre 2008 i 2012, abans de la modificació dels copagaments, les receptes van créixer en una mitjana anual de l’1,71%, mentre entre 2012 i 2017 van descendir en una mitjana anual del 0,07%.

Però els efectes de la reforma s’aprecien solament en el primer any d’aplicació, un descens de les receptes facturades del 5,9% entre 2012 i 2013, que s’inverteix a un creixement progressiu a partir de 2014, fins a gairebé igualar el 2017 el nombre de receptes facturades el 2012. El nombre de receptes ha crescut més que el creixement demogràfic perquè no depèn tant d’aquest com de la piràmide de població, de l’evolució dels segments de població amb més probabilitat de necessitar prestacions sanitàries.

No obstant això, l’objectiu de contenció de la despesa farmacèutica pública no es va complir. L’evolució de la despesa no ha estat correlativa amb la de les receptes facturades. La despesa mitjana per recepta, que entre 2008 i 2012 (Grafico DRFarm_G511) descendeix a una mitjana anual del 4,10%, no obstant això entre 2012 i 2017 es produeix un canvi de tendència, creixent a una mitjana del 0,72%. És a dir, entre 2008 i 2012, abans de l’ampliació del copagament, la despesa mitjana per recepta es redueix el 31,76%, i entre 2012 i 2017, després de l’ampliació augmenta el 3,56%.

La despesa farmacèutica pública total que, entre 2008 i 2012, abans de l’ampliació del copagament, descendia a una mitjana anual de l’1,76%, experimenta un increment mitjà anual del 0,68% entre 2012 i 2017. En el mateix sentit, la despesa farmacèutica pública mitjà per habitant, que entre 2008 i 2012 es redueix a un ritme mitjà anual del 2,49%, i entre 2012 i 2017 creix una mitjana anual del 0,78%.

La mateixa tendència s’observa en la despesa mitjana per habitant, entre 2008 i 2012 es va reduir a un ritme mitjà anual del 2,49%, i entre 2012 i 2017 va créixer una mitjana anual del 0,78%, i, en la despesa mitjana per recepta, entre 2008 i 2012 va descendir en una mitjana anual del 4,10%, entre 2012 i 2017 va canviar la tendència creixent a una mitjana del 0,72%.

La salut, pot dependre del mercat?

Entrar en un centre d’atenció primària, demanar assistència en un servei d’urgències o realitzar una trucada telefònica són les decisions que pot adoptar un pacient respecte al sistema sanitari públic. A partir d’aquest moment el pacient segueix el procés mèdic, terapèutic i farmacèutic programat en els protocols activats, sempre amb el seu consentiment, i pels professionals de la sanitat. El copagament, entès com un preu o un gravamen econòmic per condicionar les actituds individuals de pacients i professionals, pot identificar en ells, de forma injusta, l’assumpció de l’eficiència i eficàcia del sistema de salut, oblidant que gràcies al sentit de responsabilitat de la majoria d’aquests professionals s’han pogut esmorteir els efectes de les agressions que ha sofert en els últims anys el sistema públic de salut, i per tant els pacients.

El copagament com a mitjà de regulació de la demanda sanitària implica introduir elements de comportaments propis de mercat. L’accés a la sanitat no pot tractar-se com l’accés a un mercat convencional (Stiglitz, 1986), entre altres raons: per l’existència d’errors derivats que la informació és imperfecta. El consumidor no disposa de la informació necessària per decidir, no sap si renunciar al consum és una bona alternativa o no; perquè la competència és limitada, l’heterogeneïtat de serveis dificulta les comparacions; perquè el pacient adquireix el coneixement a través d’un metge; perquè els efectes d’un fàrmac són molt difícils d’avaluar. Aquests errors de mercat són els que justifiquen la intervenció de l’Estat i el finançament públic. En aquest sentit, conclou Stiglitz: els serveis mèdics són diferents d’altres mercaderies, el dret a la sanitat no pot ser controlat amb criteris de mercat, i a ningú se li pot negar l’assistència mèdica.

Un copagament dissuasiu que pot provocar ineficiència

L’eficiència és el grau d’optimització del resultat obtingut en relació amb els recursos emprats i amb els efectes causats. Des d’aquesta perspectiva el copagament és un incentiu dissuasiu del consum, però, amb destacables efectes col·laterals. L’Organització Mundial de la Salut a Europa (Manuel Martín, 2014) adverteix dos efectes: el primer, que qualsevol taxa de copagament, per petita que sigui, tenen un efecte negatiu sobre la salut dels sectors socialment més desfavorits, perquè dificulta l’accés al sistema sanitari; i el segon, el copagament té un efecte contrari a l’equitat, i incrementa la despesa sanitària, en comptes de disminuir-ho. Segons Puig-Junoy i González (2017) es produeix un efecte compensatori sobre la despesa que fàcilment pot superar a l’estalvi pel major copagament.

Les evidències disponibles, gairebé sense excepció, confirmen aquests efectes. Una referència clàssica és el conegut com a experiment RAND Health Insurance Experiment (HIE) que entre 1971 i 1982 va fer una avaluació sobre 2.750 famílies dels efectes d’introduir, o no, el copago en visites en pediatria i en pacients de més de 65 anys. Entre els pacients amb copagament es va reduir l’atenció ambulatòria el 20%, però van augmentar les hospitalitzacions el 2,2% i la durada de les estades hospitalàries en el 13,4%. En atenció pediàtrica a menors de 5 anys, es van perdre entre el 5% i el 15% de les visites, i en entre 5 i 13 anys, es van perdre entre el 15% i el 32%. Tots dos casos van generar augments de la despesa sanitària per introducció del copagament. Les despeses addicionals poden duplicar l’estalvi per l’augment del copagament segons un estudi que compara plans del Medicare en US amb, i sense copagament per majors de 65 anys, entre 2001 i 2006 (Trivedi, 2010)^iv.

Quan s’introdueixen copagaments en tractaments de persones afectades per hipertensió arterial, diabetis, dislipèmia, infart de miocardi, accidents cerebrovasculars, angina (Manuel Martin, 2014, cita a Gibson, Austvoll-Dahlgren, Cherry i Prjsmfa)^v o tractaments amb antihipertensius i estatines, s’observen abandonaments de l’adherència al tractament de l’11% que tenen com a conseqüència posterior l’augment d’ingressos hospitalaris, de creixement de la despesa sanitària i d’augment de la mortalitat.

El cost de transacció val la pena?

Al seu torn, la ineficiència derivada dels costos de transacció del copagament, poden neutralitzar els seus efectes per recaptació. Aquest efecte incideix especialment en l’atenció hospitalària de tercer nivell – per exemple, l’Hospital Universitari del Vall Hebron – on es realitzen anualment al voltant d’1,4 milions de prestacions sanitàries que es facturen en tretze factures anuals al Servei Català de la Salut. El copagament significaria la gestió de facturació i cobrament individualitzat de cadascun dels 1,4 milions de prestacions sanitàries. Les prestacions hospitalàries són les que consumeixen més recursos dels sistemes públics de salut, i romanen fora del copagament en la majoria dels països, la qual cosa porta a qüestionar el principi atribuït al copagament que contribueixi el pacient que consumeix més recursos. L’eficiència del copagament farmacèutic hauria de fer transparents els seus costos de transacció, el cost de la gestió creuada de 909 milions de receptes facturades (Ministeri Sanitat, Consum i Benestar Social) amb la corresponent informació fiscal sobre la renda dels pacients. Sorgeix la pregunta immediata: a la vista dels nuls o negatius resultats previstos en eficiència val la pena la seva aplicació?

___

i Steve Morgan (2007): Center for Health Service and Policy Ressearch of University of British Columbia. Fair PharmaCare.

ii Jaume Puig-Junoy, Santiago Rodriguez Feijóo, Beatriz González López-Valcárcel y Vanesa Gómez-Navarro (2016): “Impacto de la reforma del copago farmacéutico sobre la utilización de medicamentos antidiabéticos, antitrombóticos y para la obstrucción crónica del flujo aéreo”. Revista Española de Sanidad Pública, 2016; Vol. 90: 29 de abril: e1-e15.

iii Beatriz González López-Valcárcel, Julian Librero, Aníbal García-Sempere, Luz Maria Peña, Sofía Bauer, Jaume Puig-Junoy, Juan Oliva, Salvador Peiró, y Gabriel Sanfélix-Gimeno (2017): “Effect of cost sharing on adherence to evidencebased medications in patiens with acute coronary síndrome” Hearth Journal y Diario Médico, 19 de marzo de 2017

iv Trivedi, AN; Moloo, H; Mor, V. (2010): ” Increased Ambulatory Care Copayments and Hospitalizations among the Elderly Persons”. The New England Journal of Medicine. 2010; 362: 320-8

v Gibson TB, Ozminkowski RJ, Goetzel RZ (2005) The effects of prescription drug cost sharing: a review of the evidence. American Journal of Managed Care 11: 730–740. Citado por Manuel Martin Garcia (2016)

2008. Austvoll-Dahlgren, Aaserud M, Vist G, Ramsay C, Oxman AD, et al. (2008) Pharmaceutical policies: Effects of cap and co-payment on rational drug use. Cochrane Database of Systematic Reviews. Citado por Manuel Martín García (2016)

2009. Cherry SB, Benner JS, Hussein MA, Tang SSK, Nichol MB (2009) The Clinical and Economic Burden of Nonadherence with Antihypertensive and Lipid-Lowering Therapy in Hypertensive Patients. Value in Health 12: 489–497. Citado por Manuel Martín García (2016). Citado por Manuel Martín García (2016)

2006. HO Prjsmfa HO, et al. (2006) Effect of medication nonadherence on hospitalization and mortality among patients with diabetes mellitus. Archives of Internal Medicine 166: 1836–1841.

11/12/2018
Maternitat subrogada: dret o desig?

La controvèrsia creada fa unes setmanes entre grups a favor i en contra de la gestació subrogada a Espanya ha posat una altra vegada el debat sobre la taula. En aquest cas arran de l’inici d’una campanya per demanar la regulació de la pràctica sota el lema «Nosaltres parim, nosaltres decidim» per part de l’organització Son Nuestros Hijos. La Red Estatal Contra el Alquiler de Vientres va acusar aquesta organització d’apropiar-se d’un lema que havia estat històricament del moviment feminista utilitzat per reclamar l’avortament lliure. En el camp dels feminismes hi ha dues posicions contraposades pel que fa a la maternitat subrogada. Hi ha una part del moviment que pensa que la gestació subrogada forma part de l’autonomia de les dones i una altra ho veu com una forma de cosificació que perpetua la mercantilització del cos de la dona i del patriarcat.

En el manifest del moviment NoSomosVasijas s’oposen fortament a aquest tipus de pràctiques perquè pensen que “l’”altruisme” d’unes poques, no evita la mercantilització, el tràfic i les granges de dones comprant embarassos a la carta. La recurrència argumentativa a l’altruisme i generositat de les dones gestants, per validar la regularització dels ventres de lloguer, reforça l’arrelada definició de les dones, pròpia de les creences religioses, com «éssers per altres» l’horitzó vital és el «servei «, “donant-se als altres”. I per altra banda, des de l‘Asociación por la Gestación Subrogada en España han creat una proposició de Llei de Gestació Subrogada perquè garanteixi “la protecció de tots els comitents, que han de participar en el procediment de manera plenament informada, lliure i voluntària. Es garanteix així la llibertat personal d’accedir a la paternitat/maternitat i, en conseqüència, als diferents models de família que conformen la nostra societat: parelles homosexuals i heterosexuals, homes sols i fins i tot dones soles que ho necessitin podran accedir a aquesta tècnica per veure complert el seu desig de ser pares/mares”.

La gestació subrogada a debat

Només pensar en com anomenar aquesta pràctica, que consisteix en què una dona gestarà un fill però no en tindrà la custòdia, sinó que l’entregarà a una família que per diverses raons no pot tenir fills biològics, ja provoca un debat terminològic. Hi ha qui utilitza el terme gestació per subrogació, maternitat subrogada, gestació per substitució o ventre de lloguer entre d’altres. Segons Serena Brigidi, Antropòloga Mèdica i coordinadora de l’Observatori contra la violència obstètrica, el fet de referir-se a un terme o a l’altre comporta “mirar el marc teòric, la ideologia que es vol adoptar i el coneixement situat de cada dona”.

Per abordar la gestació subrogada cal un debat profund sobre els problemes ètics o morals que pot suscitar la seva legalització. Noelia Igareda, investigadora del grup Antígona i doctora en Dret, està a favor que es reguli; considera que no fer-ho suposa mantenir la “hipocresia” que siguin només les famílies riques les que es poden permetre anar als països on la gestació subrogada està permesa. A més, apunta que la regulació és “una manera de donar seguretat jurídica a totes les parts”. Aquesta, per ella, seria la principal raó, tant pels adults que accedeixen a aquesta pràctica com pels infants i la situació de vulnerabilitat que es pot crear al seu voltant.

A l’altra banda de la moneda, des de l’Observatori de Bioètica i Dret de la UB consideren que estem davant un debat ple d’interessos que expressen que la maternitat subrogada suposa obrir portes a situacions d’explotació de les dones gestants perquè al final allò econòmic passa a controlar els drets. “Hi ha al darrere lobbies molt potents amb interessos econòmics de les empreses intermediàries”. Per a aquests dos actors, si s’arriba a la regulació, s’haurien d’establir uns mínims que garanteixin una regulació molt restringida, que hi hagi control judicial i que s’excloguin els intermediaris.

En la línia de la mercantilització dels cossos és en la que es recolza Marta Busquets, advocada especialitzada en drets sexuals i reproductius de les dones, per a mostrar-se contrària a la pràctica: si s’examina “el contracte de la gestació subrogada el que es contracta és un bebè, tractat com si fos un objecte. Per tant, no estem contractant el cos o la capacitat de gestar d’una dona, sinó un servei que inclou l’entrega d’un producte que és el bebè. No em sembla de rebut que puguis contractar la vida”, opina. Brigidi segueix la mateixa línia i afegeix que “és un retorn, si alguna vegada hem sortit d’això, a una biologització dels cossos de les dones i una trivialització del procés de l’embaràs i el part”. Per ella, un punt que hauria de centrar el debat és “replantejar els significats socials i culturals de tenir descendència. Per què un fill o filla? Un desig, una demanda, un dret?”

És una decisió lliure?

A Espanya, les persones que estan a favor de la legalització de la maternitat subrogada demanen que es faci de manera altruista, sense que la dona gestant pugui lucrar-se de tenir un fill. El debat està centrat en si és una decisió lliure per a la dona. Serena Brigidi no veu altruisme en un contracte entre mare gestant i família: “quan hi ha un contracte que inclús marca les regles de la vida de la dona gestant o les seves pràctiques quotidianes (quan tenir sexe, que menjar, quins productes utilitzar….) no hi ha espontaneïtat, voluntarietat ni altruisme, sinó necessitat per les dues parts”.

L’explotació de les dones gestants també és un punt clau en el debat. Noelia Igareda explica que als Estats Units és un negoci i que hi ha dones que es dediquen a això però “amb un fort component altruista. Tampoc compensa perquè dels 150.000 euros que costa aproximadament la gestació subrogada allà, la dona gestant se’n porta 25.000 per nou mesos”. Per ella, és important que hi hagi una regulació d’aquesta pràctica precisament perquè no hi pugui haver casos d’explotació de les dones com els bordells reproductius de l’Índia. Explica que la falta de regulació de la pràctica a l’Índia és el que va provocar l’explotació “i per això, el govern de l’Índia va legislar-ho i va prohibir que els pares d’intenció fossin estrangers, és a dir, va tallar la possibilitat que allò es convertís en un negoci on fos fàcil explotar la gent més pobra i en situació més vulnerable de l’Índia”. Afegeix que és important tenir en compte que “no hi ha cap tipus de legislació que asseguri cap tipus d’explotació. En els països del tercer món hi ha gent esclava i no per la gestació subrogada. Gent que treballa en condicions infrahumanes en la industria tèxtil i no ho prohibim. Són condicions d’esclavitud que aquí no permetríem sota cap concepte”.

A més a més, per Busquets s’ha de tenir en compte la globalització, ja que “la major part de les dones productores de bebès estan en el tercer món, tornem a parlar de dinàmiques colonialistes on les dones que estan gestant i parint són les que tenen menys drets”. Ella pensa que defensar l’argument que “puc fer el que vulgui amb el meu cos” és “un argument liberal. Per exemple, Ciutadans no promou una llei perquè com a Filipines es puguin vendre els ronyons. El cos de les dones sempre està a debat per la seva capacitat reproductora. Al final la maternitat subrogada mou molts diners i hi ha una part de l’electorat a qui li encaixa aquest discurs”. En tot cas, és important centrar el debat en la protecció dels drets de les dones gestants perquè no hi hagi condicions d’explotació. Serena Brigidi explica que “vivim en una època on el dret es confon amb el desig i així es neguen els drets fonamentals”.

L’anunci que va donar debat sobre la gestació subrogada / Son Nuestros Hijos

Quina és la regulació a Espanya?

Pel que fa a la situació actual de la maternitat subrogada a Espanya, és important destacar que l’article 10 de la Llei 14/2006, de 26 de maig, sobre tècniques de reproducció humana assistida explica que tots els contractes de maternitat subrogada es consideraran nuls en el nostre dret. Però per altra banda, la Instrucció de la Direcció General de Registres i del Notariat, de data 5 d’octubre de 2010 contempla la inscripció de les criatures nascudes sota aquesta tècnica sempre que un dels dos progenitors tingui la nacionalitat espanyola i que hagin portat a terme la maternitat subrogada en un país on aquesta pràctica està regulada i existeixi una resolució judicial que garanteixi els drets de la dona gestant i la garantia que en el moment que la dona gestant renuncia a l’infant està en ple ús de les seves facultats.

Busquets explica que quan es parla de regular “ens estan mentint, no ens estan parlant de regular-la sinó de despenalitzar-la”. I és que també hi ha controvèrsia sobre l’estatus legal de la gestació subrogada; així com hi ha qui, com Igareda, no la considera una pràctica penada “és una situació de no admissió”, d’altres com Busquets apunten a l’article 221 del Codi Penal per afirmar que sí que ho està:

“Aquells qui, mitjançant compensació econòmica, entreguin a una altra persona un fill, descendent o qualsevol menor encara que no hi hagi relació de filiació o parentesc, eludint els procediments legals de la guarda, acollida o adopció, amb la finalitat d’establir una relació anàloga a la de filiació, seran castigats amb les penes de presó d’un a cinc anys i d’inhabilitació especial per a l’exercici del dret de la pàtria potestat, tutela, curatela o guarda per un temps de quatre a 10 anys”.

Amb tota aquesta controvèrsia, una de les preguntes que sorgeix és si la llei diu que el contracte serà nul perquè les famílies poden inscriure les criatures al registre espanyol quan han passat pel procés de maternitat subrogada a un altre país. En aquests casos, segons Igareda i Busquets, s’ha de tenir en compte que s’al·lega l’interès del menor, es diu que seria pitjor privar al menor d’una família. Cal destacar que la filiació al registre espanyol és molt més fàcil quan s’ha recorregut a fer la pràctica a països on hi ha una sentència judicial que dóna la paternitat als pares per subrogació, perquè, com diu Igareda: “els països es reconeixen mútuament les sentències judicials, per tant, a Espanya l’únic que es fa és reconèixer la validesa de la sentència”.

Tot i això, països com Ucraïna, on no hi ha una sentència judicial, el procediment és més complicat però el que es fa es reconèixer l’interès del menor”. Però segons Marta Busquets “s’està utilitzant la interpretació de l’interès del menor en favor del tràfic econòmic i els interessos del capital”, ja que l’interès del menor es pot interpretar també en el sentit que és perillós posar els menors en situació d’inseguretat jurídica i que corrin el risc que aquest menor pugui quedar desemparat.

Situació dels països on la gestació subrogada està regulada

Els països que permeten la gestació subrogada són Estats Units, Grècia, Ucraïna, Regne Unit, Tailàndia o Rússia entre d’altres. Entre aquests hi ha diferents legislacions. La majoria de persones d’Espanya recorren als Estats Units, perquè hi ha molta seguretat jurídica, o a Ucraïna, perquè el procés és més barat. En aquests països la gestació subrogada és comercial, és a dir, es paguen uns diners a la dona gestant pel fet de ser-ho. Com explicava Igareda, als Estats Units accedir a la maternitat subrogada té un cost molt elevat, el procés oscil·la entre 80.000 i 240.000 euros depenent de l’Estat on es practiqui. És important tenir en compte que tots els nens que neixin als Estats Units tindran la ciutadania i seran considerats com a ciutadans de ple dret. A més, després obtindran la nacionalitat espanyola per ser fills de pares espanyols.

Per altra banda, Ucraïna s’ha convertit en un país rentable perquè el preu no és tan elevat com als Estats Units, costa entre 26.000 i 60.000 euros. Pel que fa al procediment per registrar un bebè nascut per gestació subrogada a Ucraïna hi ha alguns aspectes que criden l’atenció. La dona gestant, mitjançant un document, renuncia a la maternitat i es fa una prova d’ADN del pare d’intenció per demostrar la filiació amb el pare. Una vegada a Espanya, el bebè es registra només amb el nom del pare i la mare d’intenció ha d’esperar 6 setmanes per demanar l’adopció d’aquest bebè nascut per gestació subrogada perquè a Espanya només es reconeix com a mare la dona que dona a llum, tot i que la mare d’intenció hagi donat els seus òvuls.

Als països europeus la maternitat subrogada es fa de manera altruista com en el Regne Unit. Segons Busquets això és “una trampa enorme” perquè si es llegeix la llei podem arribar a la conclusió que està bastant bé, apart que és altruista, la dona que gesta pot decidir fins a l’últim moment si vol o no entregar el bebè. La trampa es troba en el fet que, per exemple, a l’Índia es va blindar la pràctica als estrangers excepte que en el seu país sigui legal, és a dir, “si al teu país està regulat i es permet altruísticament aleshores els anglesos poden anar a comprar bebès a l’Índia” on és menys restrictiu.

Fora dels tractats internacionals de drets humans no hi ha cap marc legal que reguli aquesta pràctica, ja que en relació a aquesta matèria cada país és sobirà i regula com creu convenient. Segons Marta Busquets crear un marc conjunt és difícil, “el país per excel·lència on és legal és EEUU i aquesta gent no promourà que hi hagi legislació especifica”. A més, Igareda explica que per exemple, “Espanya o el Regne Unit té una legislació permissiva i després hi ha altres països com Polònia o Itàlia on tot és pecat. Així és impossible arribar a un consens”.

11/12/2018
La «deterioració sanitària» a Galícia provoca la dimissió en bloc de 22 caps de centres de salut a Vigo

Les retallades, la falta de mitjans i personal, la precarietat i les derivades deficiències d’atenció al personal. Són les queixes que des de fa temps duen a terme diferents col·lectius de la sanitat pública gallega i que provoquen mobilitzacions constants o vagues en el sector de les ambulàncies, en els punts d’atenció continuada (PAC) o en les Urgències, com ocorre actualment en el Clínico de Santiago. El conflicte va a més i aquest dilluns 22 caps de servei dels centres de salut de l’àrea sanitària de Vigo van presentar públicament la seva dimissió en bloc davant la «progressiva deterioració de l’assistència sanitària en Atenció Primària, que ha arribat a límits insostenibles».

Amb aquesta contundència s’havien manifestat ja en la carta de renúncia signada per tots ells i dirigida a la Consellería de Sanidade. En la tarda d’aquest dilluns, 22 professionals van consumar i van escenificar la seva renúncia en una roda de premsa en la qual van explicar que el motiu principal de la seva decisió eren «les retallades que estan afectant el sistema de salut gallec des de 2012». Així ho va aclarir el president del col·legi de metges de Pontevedra, Luis Campos, que va mostrar el suport als dimissionaris.

En l’escrit, al que va tenir accés eldiario, adverteixen que han avisat «reiteradament» de la caòtica situació a l’administració sanitària. «Fins aquí arribem i no volem ser còmplices d’aquesta deterioració», expliquen els professionals, que suposen el 80% dels caps de servei dels centres de salut de Vigo, i recorden que van denunciar els defectes «de forma reiterada» tant al gerent i a director d’assistència de l’àrea de gestió integrada de Vigo, així com al conselleiro de Sanidad, Jesús Vázquez Almuiña. Les peticions dutes a terme en les últimes reunions a l’estiu tampoc van rebre resposta. I els últims intents de la Xunta per evitar la dràstica mesura en les últimes setmanes tampoc ha fet efecte.

«Davant l’absència de canvis, hem decidit presentar la nostra dimissió com a caps de servei», expliquen en la carta els responsables dels centres de salut de Coruxo, Gondomar, Trenco Borrissol o A Doblegada, entre uns altres. En la carta denuncien la «sobrecàrrega assistencial» que provoca «la deterioració de l’atenció als pacients, amb repercussió en la seva salut», així com l’»esgotament i desmotivació dels professionals sanitaris», la qual cosa provoca la «falta de fidelització dels professionals nous a la sanitat pública i jubilacions anticipades de professionals amb gran experiència».

En la roda de premsa, han advertit que la càrrega assistencial provoca que molts dels professionals de Primària hagin d’atendre fins a 45 pacients per dia, alguna cosa que no consideren «digne». I fins i tot han explicat que un dels dimissionaris no havia pogut estar a l’acte perquè havia d’atendre «92 pacients» durant la jornada. Adverteixen, a més, que hi ha metges «que no volen treballar amb les condicions precàries que els ofereixen». «El sistema es manté pel sobreesforç dels professionals», diuen.

Els caps de servei critiquen també la «nul·la previsió de la falta de recanvi professional» que, diuen, és «evident» des de fa anys en Medicina de Família i Pediatria, o la «dificultat d’accés a l’atenció hospitalària» dels malalts, amb llistes d’espera per a proves i consultes «inacceptables» i «sense possibilitat de derivació urgent o preferent», sent les urgències hospitalàries «l’única porta d’entrada».

A més, denuncien la «utilització perversa de noves tecnologies en la interconsulta que dificulten més l’accés» i l’»absència de contractes eventuals estables» i les «condicions de treball deplorables per als professionals més nous en la sanitat pública».

L’escrit, molt dur amb el Sergas, adverteix que els centres d’atenció primària «no expliquen des de fa anys amb plans estables de reposició de material ni d’incorporació de nou aparador». «No deixem de veure com els hospitals creixen en dotació i tecnologia cara i sofisticada mentre en l’Atenció Primària es manca de l’elemental. L’activitat que abans es feia als hospitals i ara es realitza en Primària no veuen acompanyada dels recursos necessaris», expliquen els caps de servei que passaran a exercir únicament com a metges de família.

Vaga i tancaments

La dimissió va coincidir a més amb una jornada de vaga de metges a Galícia en la qual el sindicat O’Mega critica també li «deterioro de la sanitat» o l’»esgotament» del personal, així com les «retallades pressupostàries» i el «col·lapse permanent de l’assistència».

Les demandes coincideixen en molts casos, també, amb les reivindicacions que duen a terme en les Urgències de l’Hospital Clínic de Santiago tant el personal com els metges. Des d’aquest dilluns, i fins al dijous, està convocada la cinquena setmana de vaga en un espai on els professionals, com en altres casos, reclamen més treballadors, més mitjans i millors condicions laborals per millorar també l’atenció a la ciutadania.

El personal considera insuficient l’oferta de reforç que ofereix la gerència, manté les mobilitzacions i anuncia un tancament per al pròxim dia 19. Tan mèdics com la resta de professionals insisteixen a mantenir les mobilitzacions, que aquest dilluns han tornat a la porta del Clínic, després que en els últims dies es tornessin a acumular malalts en els passadissos.

El Sergas advertia el dilluns que no havia rebut cap notificació sobre la possible dimissió i demana mantenir el «diàleg». A més, assegura que l’eix de les reivindicacions són la manca de metges en desocupació en les llistes de contractació per fer relleus, un problema que, segons Sanidade, no és exclusiu de Galícia sinó de tot l’Estat.

En Marea i BNG consideren la dimissió dels caps de servei a Vigo com un «advertiment» de la «deterioració» de la sanitat pública a Galícia. La portaveu nacional del Bloc, Ana Pontón, creu que és obvi que el «tsunami privatitzador» provoca problemes i un malestar tant entre els professionals com al carrer. Per a la diputada d’En Marea, Flora Miranda, «la falta de pressupostos té conseqüències per a les persones malaltes». «Les retallades maten», va concloure, mentre el PP aposta perquè la Xunta «redueixi la conflictivitat».

Aquest és un article de eldiario.es

11/12/2018
Una alenada d’oxigen

S’ha acabat la vaga de l’atenció primària i amb ella una setmana plena d’esdeveniments i emocions. Un seguiment majoritari per part dels metges i prou significatiu de les infermeres en tot el territori ha demostrat que la convocatòria ha estat oportuna i que hi havia ganes de dir prou. Prou a les jornades carregades de més malalts dels que es podien visitar amb dignitat, a les humiliacions, al menyspreu i a les falses promeses.

Després d’anys de silenci i d’aguantar s’ha sortit al carrer a cridar consignes dirigides a l’administració i a la societat. El missatge ha estat clar: es demanen condicions per poder atendre millor els pacients. Aquests, en general, ho han entès perfectament i han fet costat als seus professionals. La indefensió apresa (que podia explicar la docilitat dels professionals maltractats) ha esclatat en un crit d’orgull per a l’atenció primària.

El fet que la vaga hagi durat 4-5 dies sense perdre quasi seguiment indica com de forts i de farts se sentien els professionals. Els programes de sindicats tan diferents com Metges de Catalunya i CGT tenien molts punts en comú, i això és una fortalesa. També ho és que entitats com Rebel·lió Atenció Primària, La Capçalera, FoCAP o Marea Blanca hi hagin donat suport. No s’ha aconseguit tot, però s’ha obert una escletxa al mur de ceguesa i de sordesa que l’administració ha aixecat durant molt temps.

Amb el conseller Toni Comín, i després amb la consellera Alba Vergés, hem escoltat declaracions sobre la rellevància de l’atenció primària de salut, però tot eren promeses i plans estratègics. Ha calgut una vaga d’una setmana per obtenir uns 60 milions dels prop de 500 que es necessiten per arribar al 20% del pressupost de sanitat. Una misèria. Sens dubte cal obtenir més recursos, que en part han de sortir de la reversió de pràctiques de poc valor i de la racionalització dels serveis secundaris i terciaris. Aquesta és una tasca que no es va abordar en temps de retallades ni després, en temps de recuperació econòmica.

Les millores en matèria de condicions laborals i econòmiques són discretes però serviran per alleugerir la sobrecàrrega d’alguns professionals. Són molt benvingudes les mesures que donen autonomia a l’atenció primària. Són mesures que no costen diners i el fet d’haver-les anunciat ara demostra fins a quin punt s’ha gestionat d’esquena als professionals. Tampoc costa diners solventar el maltracte que els professionals han patit al llarg d’aquests anys per part d’unes direccions grises i sense capacitat de lideratge. És una pena que només s’hagi volgut negociar amb el sindicat de metges i que no hi hagi cap acord específic per a la resta de col·lectius, tant o més castigats que el col·lectiu mèdic.

L’atenció primària ha despertat i cal esperar que els polítics també ho facin i s’adonin que sense una atenció primària forta no és viable el sistema nacional de salut. La vaga ha donat una mica d’aire, però queda molt per fer. Les mesures a què s’han compromès el Departament de Salut i l’ICS poden quedar en paper mullat si no s’acompanyen d’altres que profunditzin en el desenvolupament d’un sistema més centrat en l’atenció primària que en els hospitals. És un tema de model ens diuen l’Andreu Segura i l’Amando Martín Zurro. Durant la vaga també s’ha parlat de model i de sistema, perquè els diferents àmbits assistencials són vasos comunicants. Doncs bé, hem d’aprofitar les oportunitats que s’han obert per començar a adaptar el nivell secundari i l’hospitalari al segle XXI. No es pot continuar amb uns hospitals dissenyats fa 200 anys. Ara, treballadors, societat, polítics i gestors podem estar més receptius a escoltar, qüestionar i repensar el sistema sanitari.

S’hauran de contestar algunes preguntes: Quin paper juguen i com s’interrelacionen els nivells primari i secundari? Com es reconeix la rellevància de l’atenció primària i dels seus professionals davant la societat i dins del mateix sistema? Volem seguir fent més del mateix o volem anar cap a una desmedicalització i una reducció d’intervencions innecessàries? Sorgiran molts més interrogants, perquè el debat està obert i res és igual a com era fa dues setmanes. Cal aprofitar l’oportunitat.

11/12/2018
Ensenyar a menjar, l’assignatura pendent de l’Educació a Espanya

La mala alimentació del present és un passaport a les malalties del futur: segons l’estudi Global Burden of Disease, publicat recentment per la revista mèdica The Lancet, una dieta inadequada és el factor de risc que més problemes causa en la nostra salut a nivell mundial. A més, és el responsable del 21% de les morts evitables.

A Espanya, el percentatge d’adults amb sobrepès el 2017 (amb un Índex de Massa Corporal d’entre 25 i 30) es va situar en un 37,07% i el de persones amb obesitat (IMC superior a 30) es va situar en un 17,43%, segons l’última Enquesta nacional de salut. Comparant aquestes dades amb les disponibles fa cinc anys, el percentatge de persones amb sobrepès o obesitat ha augmentat un 0,82%.

L’increment de malalties relacionades amb una mala alimentació és una realitat que mèdics i dietistes-nutricionistes porten denunciant fa anys. L’etapa infantil és fonamental per prevenir aquest tipus de malalties: «Ensenyar a menjar als teus fills és un regal que els fas en el futur. Els estàs inculcant un criteri i, quan siguin adults, sabran diferenciar els productes sans», comenta la pediatra Marianna Mambié.

«Cal insistir més en una bona educació, des dels més petits als grans. L’alimentació que tenim no és bona i porta com a conseqüència l’augment de malalties cardiovasculars, certs tumors o malalties endocrines», comenta Eva María Pérez Gentico, presidenta de l’Associació de Diplomats Dietistes-Nutricionistes de La Rioja.

Els problemes d’una mala alimentació no solament són els més evidents -sobrepès i obesitat-, sinó que existeixen altres conseqüències, com recorda Marianna Mambié: el colesterol, el risc cardiològic i cardiovascular i el dèficit de nutrients, vitamines i/o minerals. La prevenció és fonamental per evitar aquest tipus de patologies: és necessària una bona alimentació i exercici físic.

Perill d’intromissió de la indústria

Els experts consultats per eldiario.es creuen que l’educació alimentària és una de les eines útils per resoldre aquest problema. No obstant això, a Espanya, aquests coneixements no estan garantits. «S’estudien de manera transversal en matèries com a Biologia i els materials són molt generals», comenta Aitor Sánchez, dietista-nutricionista i tecnòleg alimentari en Centre Aleris.

«Tots parlen de portar l’educació alimentària als col·legis, però és un tema delicat: seria la primera assignatura que tindria un interès privat enorme», comenta Sánchez, qui defensa la inclusió de l’educació alimentària a les escoles, però adverteix dels interessos comercials darrere d’ella. «És una certesa: les empreses voldrien ficar-se en el currículum escolar», afirma.

El dietista-nutricionista posa com a exemple les Recomanacions per a l’alimentació en la primera infància (de 0 a 3 anys), elaborades per l’Agència de Salut Pública de Catalunya. «Després que la Generalitat publiqués aquesta guia, fantàsticament elaborada, diferents empreses van crear la seva pròpia i la van repartir pels col·legis», explica Sánchez.

La qüestió entorn de l’educació alimentària no és solament si ha d’impartir-se, sinó com ha de fer-se: «Si elaboraran l’assignatura les mateixes institucions que perpetuen els missatges típics, com el lema de ‘cal menjar de tot una mica’, no hi ha lloc a l’educació alimentària», comenta Aitor Sánchez.

Carlos Ríos, que també és dietista-nutricionista, desconfia dels continguts que puguin impartir-se, com la polèmica «piràmide d’aliments»: «El principal handicap en aquesta assignatura és la intromissió de la indústria. Existeix el risc que, si l’alimentació s’introdueix a l’educació escolar, estigui present la mà de la indústria alimentària, igual que ho està ja a la universitat». L’alternativa seria controlar el contingut des del públic i evitar aquestes ingerències, que es podrien traduir en promocions, visites a fàbriques o continguts patrocinats per empreses.

L’altre aspecte és qui elabora els continguts: mèdics i/o dietistes-nutricionistes? «El reconeixement de la professió de dietista-nutricionista és recent i aquest tipus de professional encara no té pes en la sanitat ni a l’educació pública», comenta Ríos.

Missatges contradictoris a les escoles

Marianna Mambié creu que la clau en l’alimentació dels nens està en el nucli familiar, però recalca la importància de l’escola: «L’alimentació en els col·legis és fonamental, sobretot pel missatges que es transmet. Els nens i les famílies es prenen els missatges de l’escola seriosament i els menús escolars poden ser bons, però és contradictori que a classe et diguin que no pots menjar brioixeria industrial i que tinguis una màquina expenedora al teu centre».

La pediatra denuncia que vivim en una «societat obesògena», en la qual estem exposats a la influència de la indústria alimentària a través dels mitjans de comunicació o Internet. «La indústria intenta persuadir a les famílies perquè donin als seus fills productes que no són sans, emmascarats amb una publicitat enganyosa, i intenta influir en el nen amb missatges publicitaris la manipulació dels quals no és perceptible per a ell», afegeix.

Vulnerabilitat a la publicitat

La falta d’educació alimentària va unida a «la vulnerabilitat màxima», en paraules de Sánchez, que tenen els nens davant la publicitat de productes escombraries. Per a ell, existeixen diferents factors que agreugen la situació: «Els joves són la població més vulnerable en consumir anuncis. Aquests espots no tenen cap tipus de control administratiu, com sí que existeix en països com a Suècia, que regula estrictament els missatges, els horaris i les tipologies».

A més, el públic que consumeix productes escombraries sol caure en una espiral de mala alimentació: «És un drama social. Les famílies que solen consumir aquests productes disposen generalment uns recursos mig-baixos, són les menys informades i tenen menor accessibilitat a un model i de consum saludable», afegeix.

El percentatge d’espanyols que viu en risc de pobresa està al 26,6% segons l’indicador Arope (sigles de At Risk Of Poverty or social Exclusió). Aquest indicador, a més del risc de pobresa, té en compte la baixa intensitat d’ocupació i la manca material severa, com no poder menjar carn, pollastre o peix cada dos dies.

Aquest és un article de eldiario.es

11/12/2018
La Marea Blanca reivindica el Dia dels Drets Humans: garantir la salut és eliminar les llistes d’espera

Amb la celebració del Dia dels Drets Humans, la Marea Blanca de Catalunya convoca a les 11.30 hores una manifestació dins el marc de la Jornada Estatal de lluita contra les llistes d’espera i la mercantilització de la Salut. Mitja hora abans que comencés aquesta acció conjunta amb altres ciutats a partir de la Coordinadora Estatal de Mareas Blancas, alguns dels seus integrants han intentat entrar al Departament d’Economia i Finances per fer entrega d’una carta dirigida al vicepresident Pere Aragonés.

Trinidad Cuesta, membre de la Marea Blanca i de la Coordinadora SAP Muntanya, denuncia que «les llistes d’espera aquest any han tornat a pujar sense control, sense transparència i, a més, estan molt manipulades: la realitat és molt més complicada i dura del que diuen». En aquest sentit, amb la carta volien exigir a la Generalitat de Catalunya certes mesures: consultes urgents amb l’especialista en 10 dies, i la resta en un màxim de 30 dies, proves diagnòstiques urgents abans de 30 dies i proves no urgents abans de 45 dies, cirurgia de càncer en màxim 30 dies i cardíaca màxim en 60 dies. La resta en 120 dies i el metge de família en 48 hores, garantint en tot moment l’equitat territorial i l’accessibilitat universal.

En el manifest unitari de la Coordinadora Estatal de Mareas Blancas posen en dubte les xifres que quantifiquen el número de persones de tot l’estat espanyol en llista d’espera quirúrgica en més de 600.000 amb una demora major a 60 dies. «A la taula que posem els dimecres a la porta de Vall d’Hebron ens vénen persones desesperades perquè porten 10 mesos esperant una primera visita al traumatòleg i porten ja un any sense treballar per la malaltia que tenen. Quan finalment són ateses en aquesta primera visita triguen encara un any més i des d’aquí fins que tinguin la seva intervenció, si és que els hi cal, pot passar encara un any més», relata Cuesta. Amb aquest exemple denuncia que «no es compta el temps d’espera calculat des que es va al metge de família, després es rebota a l’especialista, arriba a l’hospital i fins que la persona és atesa». Tot el procés pot arribar perfectament a sumar dos anys. Dos anys que segons la Marea Blanca no es veuen reflectits en les xifres oficials del Ministeri qui tampoc explica, diuen, l’impacte que tenen les llistes d’espera.

Cuesta opina que a qui més beneficien les llistes d’era és a la sanitat privada i denuncia que aquesta política l’han anat establint els diferents governs de la Generalitat. Així, segueix, «qui més utilitza el servei sanitari públic és la població que ha patit més la crisis» i, per tant, entén que el missatge que transmet el Govern a la població és un «vosaltres no importeu».

La Marea Blanca s’ha concentrat a la conselleria d’Economia per fer entrega d’una carta dirigida a Pere Aragonés / Diari de la Sanitat

La manifestació, després d’intentar entrar a la conselleria i trobar-se que els hi tancaven les portes, ha reunit a membres de diferents col·lectius més enllà de la Marea Blanca com ara la Marea Pensionista o diversos taxistes cridats a encapçalar la marxa. Una manifestació que ha apuntat que les llistes d’espera maten i que no hi ha cap dret humà més fonamental que garantir la salut de la societat.

És el tercer any que es celebra aquesta jornada a nivell estatal. Aquesta vegada, la convocatòria va sortir d’una reunió de la coordinadora estatal que es reuneix cada dos o tres mesos. L’última d’elles va ser a l’Ateneu Popular de Nou Barris i allà Catalunya va explicar que faria aquesta acció per al Dia dels Drets Humans i va rebre les adhesions de la resta de l’estat.

En el cas de Catalunya, Cuesta entén que la situació política actual «és la que és» però crítica haver rebut poca atenció per part del Govern. Venint del pla de xoc proposat per Comín, des de la Marea Blanca encara esperen que els convoquin per rebre una mica de retorn de l’estat i l’evolució del pla. Pel que fa als esdeveniments més recents, Cuesta denuncia que «la sanitat català és un caos» i afirma que «han mentit en les negociacions». Opina que, per exemple, a la Primària «no s’ha millorat ni es farà a curt termini» i que per fer-ho cal establir el pressupost real que es necessita.

«Com a ciutadania som els garants i els destinataris del sistema. També ens sentim enganyats, no hi ha pressupostos, no podem forçar un augment per la Primària, les llistes d’espera estan com estan, tenim l’època de grip, ja estan les urgències col·lapsades i no tenim un govern que estigui clarament disposat a posar una mica d’ordre». Així resumeix Cuesta l’estat actual de la sanitat pública catalana mentre la manifestació no para de repetir una vegada rere l’altra que les llistes d’espera, maten.

10/12/2018
Alfabetització determinant

Amb les enquestes sempre es pot veure el got mig ple o mig buit, encara que de vegades ni tan sols mostren el got que diuen mostrar, sinó una altra cosa. La recentment publicada novena enquesta sobre percepció social de la ciència de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT) ens diu, per exemple, que quatre de cada cinc espanyols (80,4%) llegeix els prospectes dels medicaments abans d’usar-los, però un de cada cinc no els llegeix; i que mentre quatre de cada cinc (78,3%) tenen en compte l’opinió del metge en seguir una dieta, hi ha una cinquena part que no la té en compte. Amb aquesta i altres dades es tracta d’estimar l’alfabetització mèdico-científica de la població, però les enquestes, encara que ofereixen dades interessants, solen donar una aproximació limitada a aquesta qüestió. I resulten clarament insuficients per abordar un assumpte clau: en quina mesura l’alfabetització mèdico-científica influeix en les decisions sobre la mateixa salut.

La nova enquesta de la FECYT mostra també que quatre de cada cinc espanyols (79,5%) perceben que la seva salut és bona o molt bona, i solament el 2,9% la qualifica de dolenta o molt dolenta. A més, dos de cada tres (68,9%) creuen que la qualitat del sistema sanitari públic és bona o molt bona. Per als enquestats, els metges no solament són la professió millor valorada, per davant de científics i professors, sinó que són fins i tot més científics que els físics. Afirmen, a més, que els temes informatius que més els interessen són, per aquest ordre, els de medicina i salut, alimentació i consum, cultura, medi ambient, ciència i tecnologia, esports, economia, política i famosos; no obstant això, reconeixen que el nivell d’accés a la informació sobre aquests temes és inferior a l’interès mostrat per ells.

Si usem una altra enquesta per obrir més el focus, fins a abastar els 28 països de la Unió Europea, resulta que el 89% de la població està satisfet o molt satisfet amb la informació que troba en internet sobre salut i medicina, segons l’eurobaròmetre European Citizens’Digital Health Literacy, de 2014. Aquesta enquesta mostra que la informació de salut és fàcil de trobar pel 74% dels europeus i fàcil d’entendre pel 77%. El 83% dels entrevistats reconeix que la informació que troben és suficient i el 81% que pot discriminar sense problemes el contingut de qualitat. No obstant això, la proporció d’europeus que confia en la informació d’internet per prendre decisions sobre la seva salut es queda en el 59%. I, el què és més important, després d’informar-se a internet, la quarta part dels ciutadans es queda més confós del que estava.

La qüestió més rellevant sobre l’alfabetització és si la capacitat d’entendre i usar la informació mèdica pot ser considerada com un determinant social de la salut, és a dir, una característica o factor social que explicaria les diferències individuals i col·lectives. Alguns estudis semblen avalar-ho, però podria ser que l’alfabetització no fos exactament un determinant, sinó un mediador o un modulador d’altres factors. Un grup d’investigadors d’Àustria ha publicat ara un estudi que analitza aquestes hipòtesis amb dades de vuit països europeus, per concloure que l’alfabetització completa (no solament la funcional) és un determinant crític i directe de la salut. La implicació d’aquesta conclusió, que hauria de confirmar-se en estudis longitudinals, és clara: l’alfabetització mèdica és una eina poderosa per a la promoció de la salut, ja que, en principi, és més fàcilment modificable que altres factors socials, com el nivell econòmic. Solament cal invertir amb intel·ligència en educació.

10/12/2018