Just Deploy It!

Blog

  • «No cal ser un geni per ser bona científica, jo sóc una persona normal»

    Aquesta és una entrevista de l’Agència SINC

    És un dels referents de la ciència a Espanya. Deixebla de Severo Ochoa en el seu laboratori de Nova York, va retornar als anys 60 a Espanya per introduir l’incipient camp de la biologia molecular. Margarita Salas (Canero, Astúries, 30 de novembre de 1938) va descobrir alguns dels secrets de l’ADN, va desenvolupar la patent més reeixida en la història del CSIC i ara, recentment complerts els 80 anys, segueix treballant en el seu laboratori del Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa, a Madrid. D’afrontar dificultats pel seu gènere ha passat a bregar-les a causa de la seva edat, assegura.

    Fa uns dies va pronunciar la conferència que tancava el CNIC-PhDay, un esdeveniment organitzat pels estudiants de doctorat del Centre Nacional de Recerques Cardiovasculars. Parlem no sense abans esperar a que molts dels estudiants, nerviosos, aprofitin per fer-se una fotografia amb ella.

    Suposo que no li demanaran tantes fotos pel carrer.

    No, no, pel carrer no em paren [somriu].

    M’agradaria començar parlant de la seva recerca. Sempre s’esmenta el descobriment i les aplicacions de la polimerasa que va patentar, però ha fet moltes més coses. De quins se sent especialment orgullosa?

    Bé, conèixer la direcció de lectura del codi genètic ha tingut moltes implicacions. Segons com fos aquesta direcció de lectura, el missatge de l’ADN i les proteïnes serien diferents. També descobrim coses molt importants sobre la fabricació de proteïnes. Tot això ho vam fer durant la meva estada en el laboratori de Severo Ochoa a Nova York, de la qual estic molt orgullosa. Ja de tornada a Espanya descobrim una proteïna unida a l’ADN, necessària perquè aquest pugui duplicar-se.

    Al costat del seu marit, el també investigador Eladio Viñuela, va estar tres anys a Nova York amb Severo Ochoa. Per què van decidir tornar?

    Bé, considerem que ja havíem après la biologia molecular que volíem desenvolupar i ensenyar aquí a Espanya. Vam voler tornar per introduir-la aquí.

    Ara sí, sobre la polimerasa. És una proteïna d’un virus que infecta bacteris (el fago Phi29) i que permet duplicar l’ADN. Quins són les seves principals característiques?

    Sobretot, que una vegada que comença a funcionar, continua fins al final de la cadena de l’ADN i és capaç d’obrir la doble hèlix en avançar. S’usa per a estudis forenses i arqueològics, i en general per a la seqüenciació de genomes humans.

    El 1993, el Premi Nobel de Química va ser concedit a Kary B. Mullis pel desenvolupament de la PCR, una altra tècnica d’amplificació de l’ADN, en aquest cas per a regions concretes. Creu que vostè també podria merèixer-ho?

    No, el Nobel ja l’hi van donar i ja no pertocaria. Però bé, la nostra tècnica va ser també molt important i ho segueix sent. La diferència és que amb la nostra no es necessita saber la seqüència original i permet amplificar genomes sencers.

    Parlant de premis i d’Espanya, la tècnica d’edició CRISPR sona com un gairebé segur Nobel en els propers anys. Si es concedeix, creu que mereixeria ser inclòs Francis Mojica, el científic alacantí que va donar motiu a aquesta revolució, encara que ell no participés directament en el desenvolupament de la tècnica?

    Jo crec que sí, que haurien d’incloure-ho. Al cap i a la fi ell va ser el pare, fins i tot qui li va donar el nom a CRISPR.

    El descobriment de «la seva» polimerasa i de les seves característiques tan particulars podia preveure’s o va ser una sort de serendipitat?

    Sí, sí que ho va ser. Nosaltres triem el fago Phi29 perquè era un virus petit i accessible, més fàcil per estudiar-ho aquí a Espanya, que era un desert científic. Trobem coses que no esperàvem: per exemple, les propietats que la fan tan especial per a les seves aplicacions. Jo sempre dic que, en realitat, vaig tenir sort amb l’elecció.

    Fins a quin punt llavors el científic és geni, sort o treball?

    Bé, per tenir sort has d’estar treballant, encara que el treball no sempre te l’asseguri.

    Salas treballant en el laboratori. / L’Oréal-Unesco For Women in

    Les aplicacions de la polimerasa van generar més de 6 milions i mig d’euros en royalties fins a 2009, quan la patent va expirar. És la patent més rendible de la història del CSIC. Alguns sostenen que eliminar les patents beneficiaria la innovació. Uns altres, com Mariana Mazzucato, que els Estats haurien de participar d’elles, ja que la major part de la recerca es fa amb diners públics. Què opina?

    Bé, en el nostre cas el propietari de la patent és el CSIC i els royalties es reparteixen així: la tercera part se la queda el mateix CSIC, una altra tercera part va per a les quatre persones que figurem com a inventors i, de la resta, una part va al centre en el qual jo treballo (el Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa) i una altra al laboratori. Jo crec que les patents depenen de qui hagi finançat la recerca, però en general em sembla que el sistema està funcionant bé.

    El fago Phi29 segueix donant de si, veritat?

    Sí. Per exemple, en els últims anys hem desenvolupat una quimera de la polimerasa (una versió optimitzada) que la fa més estable i que funciona amb quantitats d’ADN més petites. Això ha donat lloc a una nova patent.

    En alguna entrevista ha esmentat que abans se sentia discriminada pel seu gènere i que ara sent alguna cosa semblant per la seva edat…

    Bé, quan jo era jove a les dones no se’ns considerava capacitades per investigar. Fins i tot el meu director de tesi, Alberto Sols, era molt masclista. Encara que després es va convertir. Recordo quan vaig tornar dels Estats Units i em van donar el premi Severo Ochoa de la fundació Ferrer. En aquest menjar es va aixecar i va comentar: «Quan Margarita va venir a demanar-me treball per fer la tesi doctoral vaig pensar: ‘Bah, una noia. Li donaré alguna cosa sense importància, perquè si no ho treu endavant no importarà». Aquesta era la mentalitat l’any 1961. Ara és diferent. Estic molt ben considerada, però també em trobo amb dificultats.

    Per l’edat.

    Sí. Jo estic oficialment jubilada, el què passa és que tinc un nomenament del CSIC de professora Ad Honorem. Això és el que em permet seguir treballant, però hi ha limitacions. Per exemple, no puc ser investigadora principal per determinades entitats finançadores. Els que estem en aquesta situació ens trobem en un llimbs.

    Quan vostè i el seu marit van ser al laboratori de Severo Ochoa, ell els va separar en dos projectes diferents. Els va dir que «almenys així aprendrien anglès».

    Sí, jo crec que Ochoa el que volia és que cadascun desenvolupés la seva pròpia recerca. Va ser una manera elegant de fer-ho. Jo en el seu laboratori no vaig sentir cap discriminació pel fet de ser dona. Ell em tractava com a persona.

    Vostè ha rebutjat sempre la comparació que li han fet amb Marie Curie. És curiós, perquè s’ha nomenat com la síndrome de Madame Curie al biaix pel qual les dones pensen que han de ser extraordinàriament brillants per poder competir en un món d’homes.

    Sí. Jo crec que no cal ser un geni per ser bona científica. Jo em considero una persona absolutament normal.

    Vostè és optimista sobre l’accés de les dones a la ciència. Alguna vegada ha dit que el moviment és imparable. Creu que n’hi ha prou amb deixar que evolucioni o hem de fer una mica més per afavorir-ho?

    Jo no vull quotes, no vull que a les dones se’ns doni res pel fet de ser dones. Que se’ns doni si ho valem, però que no se’ns tregui pel fet de ser-ho.

    Però hi ha una discriminació invisible: en la presència en els càrrecs més alts, en els salaris a igualtat de plaça…

    Bé, per exemple en el CSIC jo no veig discriminació, es mira el currículum independentment de si s’és dona o home. Potser a la universitat sigui diferent. El que sí que em sembla bé és que hi hagi accions de visibilitat o que en els jurats d’elecció de plaça hi hagi paritat perquè se’ns faci sentir.

    Amb la seva filla Lucía Viñuela. / L’Oréal-Unesco For Women in

    En alguna entrevista ha esmentat que molts dies és l’última persona que se’n va del seu laboratori i que això li fa pena, perquè els que haurien de quedar-se més temps haurien de ser els joves. Però si és així, com compaginar la ciència amb la conciliació familiar, per exemple, alguna cosa que hauria d’afectar a tots? Als països del nord d’Europa hi ha una política d’horaris més racional en els laboratoris, no és així?

    Però és que és una realitat que per dedicar-se a la ciència cal tirar-li hores. Jo ho he compaginat, encara que sé que és difícil sovint. De totes maneres, en general, ara es treballen menys hores que abans. Ara, si cal venir en un dia de festa, ho canvien per un dia laborable. Jo ho veig lògic des del seu punt de vista, però a mi m’agradaria que la gent vingués en els dies festius perquè vulgues. Això és el que fèiem en el meu temps.

    Està cansada que se li pregunti tant per temes de gènere, o ho veu com una oportunitat per poder parlar d’això?

    Estic una mica cansada, la veritat. Jo em considero una persona normal que ha treballat molt perquè m’ha agradat molt. Però també he tingut una vida familiar i he gaudit molt d’altres coses. M’agraden l’art i la música, he anat a exposicions i a concerts… Però m’agrada treballar dur.

    En una ocasió va citar a Max Delbrück, al que considera el pare de la genètica molecular, quan va dir que «si un no té dots per ser artista, què millor pot ser sinó científic?». Està d’acord amb aquesta frase?

    Sí, però solament si no tens dots per a l’art.

    I si els tingués, seria millor ser artista?

    Doncs no ho sé, la veritat és que no ho sé [riu].

    Què segueix esperant de la seva vida en el laboratori?

    Espero que em deixin seguir treballant. Jo tinc ara el nomenament de professora Ad Honorem fins a finals de 2021. A partir d’aquí dependrà de la presidenta del CSIC.

    Finalment, si li concedissin un desig per a la ciència a Espanya, què demanaria?

    Diners. Ara mateix és un desastre, i els diners és la millor forma de demostrar que es valora la ciència.

  • Ja és hora de parlar dels hospitals

    Darrerament hem parlat molt de Salut comunitària, de determinants de salut, de la importància de l’Atenció primària i Comunitària, i ja està bé que se’n parli, ho teníem molt oblidat, però ara potser ja toca parlar dels hospitals (no en parlem en aquest diari des dels articles dels doctors Sitges i Varela), parlar de la medicina especialitzada, de l’alta tecnologia, perquè si no posem al dia les seves funcions, objectius, organització i gestió no podrem arreglar la resta del Sistema Sanitari. El sector d’hospitals d’aguts s’emporta el 55% del pressupost de Salut (un 14% la Primària, el 13% la farmàcia ambulatòria i el % restant altres). Per cert la farmàcia (ambulatòria 1.100 + hospitalària 700) representa una despesa total a l’any uns 1.800 milions, un dia els experts en el tema ens haurien de donar la seva opinió.

    Què li hem de demanar a l’hospital d’avui:

    1. El primer no fer més mal. Les actuacions a l’hospital poden causar més mal o inclús la mort del pacient per vàries causes: per aplicar procediments no procedents (que no toquen per la patologia a tractar) per sobre diagnòstic o sobre tractaments, per complicacions (esperables o per errors) per mala pràctica professional o negligències i altres causes.
      Segons l’OCDE els problemes de seguretat es donen fins al 10% dels ingressats (segons especialitats) i representen el 15% de les despeses hospitalàries, i segons la Universitat Johns Hopkins aquest problema representa la tercera causa de mort als EUA, on moren unes 250.000 persones a l’any per aquesta causa. Per tant, aquest problema és molt important i s’ha de demanar qualitat, seguretat, transparència (bon registre de casos) i plans rigorosos de prevenció i millora.
    2. Definir molt bé les funcions i objectius dels hospitals dins del sistema. Determinar el que no és procedent fer a l’hospital i si a altres nivells assistencials. No és procedent el que es pot fer a l’Atenció Primària, amb menys riscos, més continuïtat, més proximitat, amb visió més generalista i comunitària. És a dir, amb més qualitat i sostenibilitat
      • No fer alta complexitat o totes les especialitats on no toca, és a dir, no tots els hospitals han de fer procediments complexos o tècniques sofisticades, s’ha de planificar en cada territori i ser rigorosos amb el terciarisme
      • Fer el que han de fer, amb qualitat, garantint:
        L’accessibilitat, amb bona coordinació i relacions amb l’Atenció Primària del territori. No són admissibles les llistes d’espera actuals de visites a l’especialista, de proves diagnòstiques i de tractaments. I no és només la manca de recursos sinó també la manca de voluntat política i bona gestió. Els parents dels polítics i dels gestors no esperen.
      • L’expertesa, la formació continuada, l’evidència científica, la pràctica, la vigilància i comparació de resultats han de ser exigits.
      • L’acolliment, les bones condicions estructurals, funcionals i d’organització. Perquè els pacients es sentin a l’hospital molt més a prop de les condicions de casa seva i no a un lloc inhòspit. Però també i sobretot, acolliment amb el tracte personal, amb dignitat, respecte per la seva autonomia, per la llibertat i igualtat de decisions amb els professionals (aquí també hi ha molta feina a fer).
      • Finalment l’hospital avui ha de ser solidari amb els altres actors del Sistema Sanitari, és un recurs més (sofisticat) d’aquest Sistema i està al servei dels altres.
    3. Planificar i gestionar, tot això comporta que s’hauran de planificar i gestionar d’una manera molt diferent els hospitals (i tot el Sistema), als hospitals que tenim encara hi han inèrcies del segle passat. Els pacients, les necessitats i la demanda ha canviat, la població està cada cop més envellida i té problemes socials afegits (com sempre però poc contemplats). S’ha passat de malalties agudes com a principals causes a malalties cròniques i pluripatologia, oncològiques, cardíaques, respiratòries, neurològiques, i altres, que molts cops no necessiten ingressos hospitalaris ni especialistes, sinó més visites pel seu equip de Primària (metgesses i infermeres) sigui en els CAP i sobretot a domicili. I més serveis socials.

    Fent un bon i complet diagnòstic podrem posar un bon tractament al Sistema de Salut, que està força malalt. No podem fer-ho amb anàlisi de fragments aïllats.

  • Rafael Garcia, el metge de família que primer va ser zelador i després infermer

    «Em costava molt posar-m’hi, no li trobava interès als estudis ni li donava gaire importància en aquell moment». Així recorda Rafael Garcia Prado el seu pas per la secundària, primer a l’institut La Sedeta i després a l’institut Montserrat. Som a mitjans dels vuitanta. Al primer institut va fer 1r de BUP dues vegades i 2n una vegada; i al segon, en horari nocturn, va fer el 2n una segona vegada (mentre ja treballava en un bar als matins) i no el va acabar. Potser no era ben bé un fracàs escolar, perquè en aquells temps l’ensenyament obligatori s’acabava a 8è d’EGB, però segur que no era el que n’esperaven els seus pares, tots dos amb formació superior, ni el seu entorn: les dues germanes grans havien fet carrera universitària i els amics de la infància «s’anaven traient el BUP o l’FP mentre jo no tenia gens clar què fer amb la meva vida».

    Als 15 anys, Rafael Garcia Prado es posa a treballar, primer de cambrer en un bar del mercat de l’Abaceria, després en un colmados de Sant Gervasi, on té el seu primer contracte a jornada completa i guanya, recorda, 44.000 pessetes mensuals més propines. S’hi va estar dos anys, fins que amb 17 va deixar-ho per enrolar-se a l’Exèrcit com aspirant a soldat professional. Ara en té 46 i es troba en el seu quart i últim any de residència, als quals cal sumar els sis de carrera i l’any de preparació del MIR.

    «No deixis d’estudiar»

    Què va passar? Què va causar el clic? Quan se li pregunta això al Rafael Garcia li surten dues raons. Una és el seu pare. Li diagnostiquen un càncer mentre ell és a Vigo, destinat a l’escola de radiotelegrafia de l’Exèrcit, i com sap que l’esperen uns anys de moure’s poc de Galícia decideix renunciar del servei professional per tornar a Barcelona. Però poc després de fer-ho el destinen a Cartagena, ara ja com a soldat de lleva, i s’hi ha d’anar per força. «En l’última conversa per telèfon que vaig tenir amb el meu pare abans de morir em va dir «si us plau, no deixis d’estudiar»; això em va marcar bastant». És una frase que l’ha acompanyat sempre.

    La segona raó també té l’origen a Cartagena. Poc després d’aquella conversa amb el seu pare el Rafael coneix l’Ángeles, una noia quatre anys més jove que estava fent FP1 d’auxiliar de clínica i que tenia molt clar que volia ser infermera. «Encara que durant la mili jo havia tornat a estudiar una mica i a agafar-li el gust, va ser ella qui em va ficar la idea al cap d’estudiar infermeria», comenta. Per això, però, encara haurien de passar uns anys.

    L’any 1991 el Rafael Garcia torna de la mili i entra a treballar d’auxiliar sanitari (és a dir, de zelador o portalliteres) a l’Hospital Clínic; al 94 l’Ángeles s’instal·la a Barcelona i també entra al Clínic com a auxiliar d’infermeria. A la vegada tots dos reprenen la idea de fer infermeria, però abans hauran de fer una formació professional perquè cap dels dos té el COU. El fan a centres diferents. En el cas d’ell, tres anys d’FP2 de tècnic de laboratori a l’IES Les Vinyes de Santa Coloma de Gramenet. Ella en té prou amb dos anys d’anatomia patològica a l’IES Guineueta. «L’Ángeles em va esperar un any i el 2000 vam començar infermeria al campus de Bellvitge de la UB, jo aleshores feia torn de tarda al Clínic i anava amb ella a la facultat al matí», explica el facultatiu.

    «Suposo que no em veia fins a la jubilació fent de zelador, creia que podia fer alguna cosa més, i ho dic sense voler desmerèixer ningú, i també ho creia l’Ángeles, que sempre m’ha donat tot el suport. Estudiar amb algú al costat ajuda moltíssim». Amb la diplomatura a la butxaca, tots dos aconsegueixen feina d’infermer al Clínic, primer jornades reduïdes i més endavant les 40 hores setmanals.

    Rafael, en els temps de zelador al Clínic, celebrant amb un company la seva jubilació

    «Ens apuntem a Medicina?»

    Llavors, uns anys després, passa això: «Un dia estava fent hores extra al servei d’endoscòpia quan em crida una companya i comenta que està pensant a matricular-se a Medicina. Comencem a mirar els requisits i veiem que en aquell moment s’hi podia accedir amb una nota alta d’FP2, i jo la tenia, o sigui que li dic que si tu t’apuntes jo també, però en realitat jo mai m’havia plantejat fer Medicina». El 2008 comença a estudiar Medicina (cosa que al final no va fer la seva amiga) a l’única facultat que podia comptabilitzar amb la feina d’infermer: el campus de l’Hospital Clínic de la UB.

    «La major part dels meus companys de classe tenien vint anys menys, per algunes coses potser jo tenia més experiència, però per altres ells estaven molt més ben preparats. Els dos primers anys van ser molt durs, perquè s’havien d’estudiar assignatures com bioquímica o bioestadística i això em va costar molt, a segon vaig estar a punt de llençar la tovallola però vaig seguir per inèrcia», admet Garcia Prado. Treballa de matins al Clínic i per poder anar a classe demana el canvi al torn de nit, o sigui que passa a estudiar de dia, dormir unes hores a la tarda i treballar de nit.

    Mentre fa la carrera passen més coses: li donen la plaça definitiva d’infermer del torn de nit. A 4t neix el seu primer fill. A 5è el segon, una nena. I a sobre el Rafael comença a sentir molt mal a l’esquena, tal vegada conseqüència del desgast de tants anys de zelador. «Jo estudiava i l’Àngeles cuidava dels nens, sense ella hauria estat impossible», assegura. El 2014 acaba la carrera, s’opera de l’esquena i es prepara pel MIR, que aprova el 2015.

    Hipocraticum.com i nursicum.com

    Tretze anys arrossegant lliteres i carregant pacients. Onze com a infermer. I des de 2015 demana una excedència per començar a fer la residència i passar a guanyar menys diners dels que guanyava fins aleshores. El maig de 2019 l’acabarà. «Feina n’hi ha, si no segueixo on estic ara miraré de trobar una plaça pel Penedès», que és on viu amb l’Àngeles i els nens.
    «Tenir el suport d’algú proper pot fer-te canviar, i en el meu cas crec que marcar-me objectius i metes per tirar endavant és un al·licient que també em va ajudar a fer créixer com a persona, però sobretot tenir el suport d’algú proper pot fer-te canviar», reflexiona. Ara no només ultima la seva formació com a metge de família, sinó que també està desenvolupant una xarxa social per metges i una altra per infermeres. «Això em permet compaginar el món laboral i el coneixement», senyala.

    Per què algú que té tanta iniciativa i capacitat d’estudi va repetir 1r i 2n de BUP i va deixar penjada la secundària amb 15 anys? Garcia Prado no té cap explicació, com tampoc té una sola paraula de retret per als professors o centres que van passar per la seva adolescència. «Suposo que simplement estava desorientat i que no vaig trobar la motivació, però si em preguntes si estic penedit per no haver estudiat aquells anys, la resposta és que sí, de vegades penso on podria haver arribat si hagués tingut el cap més centrat, però als quinze anys jo estava content per haver deixat l’escola enrere, era feliç pensant que no hauria d’estudiar mai més a la vida». Ara només en té 46, li queden molts anys per seguir estudiant.

  • La Comunitat de Madrid va adjudicar el 2017 el 99% dels contractes sense concurs en sanitat

    Aquest és un article de La Marea

    Durant 2017, la Comunitat de Madrid va assignar a través de la Conselleria de Sanitat 571.726 contractes per un import de 1.492.617.406,10€. La majoria, 570.031, eren contractacions menors, és a dir, no necessitaven concurs públic en no superar els 18.000 euros –en subministraments i serveis– o els 50.000 euros –si són obres–. Aquest tipus de contractes representen un valor del 57% dels diners emprats, o el que és el mateix, un 99% sobre el total de contractes tramitats. L’altra modalitat de contractació són els contractes mitjançant concurs de licitació, xifrats en 1.695 i amb un valor de 642.069.712,86 euros. Aquestes dades van ser presentades aquesta setmana en la llibreria Traficants de somnis per Audita Sanitat, una organització sense ànim de lucre formada per un grup de ciutadans i ciutadanes.

    La major part dels contractes corresponents a concurs públic, 1.502, van ser assignats a la modalitat de subministraments, apartat corresponent, per exemple, als productes farmacèutics. Aquesta quantia va ser de 380.273.767,19 €. El següent concepte que va aglutinar major nombre d’adjudicacions per licitació va ser el referit a serveis amb 147. Aquests treballs fan referència, entre altres, al manteniment d’equips sanitaris.

    Clece S.A., empresa que gestiona Florentino Pérez a través d’ACS, és la que major import de contractació ha obtingut, segons aquestes xifres, en sumar 69.106.410 euros en tres contractes. Unes altres de les companyies amb major benefici ha estat Gilead Sciences SA, encarregada de subministrar al nostre país els fàrmacs contra l’hepatitis C.

    En aquesta llista de les 10 empreses que més diners han aconseguit mitjançant adjudicacions públiques es troba també Indra S.A., qui gestiona des de 2010 el servei de cites mèdiques. Aquesta funció ha reportat a la companyia, segons apunta l’informe, 41 milions d’euros en sis anys. Fins a aquest moment, la gestió la portaven els mateixos treballadors i treballadores del SERMA sense cap mena de problema que justifiqués aquesta privatització, apunten els responsables del document. «No sabem per què se’ls segueix adjudicant», va denunciar Vicente Losada en la presentació de l’informe.

    Des de 2014, any en el qual Audita Sanitat va començar a investigar la contractació pública en sanitat, s’ha pogut comprovar com l’import de les contractacions s’ha vist incrementat en diverses de les modalitats estudiades. Ocorre amb subministraments, que si bé ha disminuït considerablement respecte a l’any passat, la xifra és major que en els inicis: 380 milions d’euros. Així mateix, és notori l’increment en serveis, passant dels 87 milions el 2014 a 185 milions en tan sols quatre anys. En canvi, la gestió de serveis públics ha disminuït en 64 milions.

    Tenint en consideració el rànquing amb les 50 empreses que més contractacions han obtingut, un 45,68% es correspondria al sector farmacèutic, o el que és el mateix, 219 milions d’euros que s’han destinat a aquestes empreses. Unes altres de les grans beneficiades han estat les empreses de tecnologies mèdiques, l’import de les quals el 2017 va ser 39 milions d’euros, aglutinant un 8,18% del total dels contractes.

    Els contractes menors, en el punt de mira

    «Estem tenint contacte amb una sèrie d’advocats per veure en quina mesura això pot ser susceptible de ser denunciat davant la fiscalia anticorrupció», va afegir Vicente Losada. Audita Sanitat presentarà pròximament un informe el focus del qual d’anàlisi seran els contractes amb presumptes il·legalitats comeses a l’hora de fraccionar les contractacions, podent així adjudicar-les a dit. A més, aquest no serà l’únic treball que presenti l’organització. A principis de l’any que ve difondran un informe dedicat els lobbies del sector sanitari.

  • El despertar de l’Atenció Primària. Ara tot recomença

    Divendres (no dijous, malgrat moltes informacions interessades) es va acabar la vaga dels equips d’atenció primària (EAP), de què ens fèiem ressò en una recent entrada.

    Un cop acabada, serà bo fer-ne un primer balanç (el pas del temps i els fets que es produeixin acabaran de donar-nos les claus de la seva importància).

    El malestar ve de lluny i ja feia temps que es posava de manifest. La vaga era necessària i previsible. Les mancances i el menyspreu vers l’atenció primària de salut (APS) han estat tan greus que tot allò que s’aconsegueixi a partir d’aquesta setmana semblarà poc.

    Sense cap mena de dubte la setmana ha estat molt positiva per a l’atenció primària del país. Més enllà de les possibles millores assolides, cal posar en valor el mateix moviment participatiu que ha generat i els notables impactes en premsa i a les xarxes socials. Aquest és un intangible de valor incalculable. Entre totes hem començat a deixar d’actuar com a ventafocsdel sistema sanitari, a posar de manifest la nostra desconfiança respecte dels gestors que ens han maltractat, i a explicitar clarament que totes tenim motius per dir prou. Hem sortit al carrer, ens hem manifestat, hem parlat amb els ciutadans (als qui cal agrair la seva comprensió i suport, hem cridat i hem cantat! Podríem dir, fins i tot, que aquesta setmana entre totes “ens hem agradat”. I això és molt bo!

    A l’entorn social, polític institucional, finalment s’ha parlat de l’APS. Entitats veïnals, ajuntaments, comissió de salut del Parlament, alguns partits polítics, han debatut i fet declaracions arran de la vaga.

    Cal reconèixer a Metges de Catalunya (MC) l’encert i l’oportunitat de la convocatòria de vaga. I a les companyes de Rebel·lió Atenció Primària(RAP) la capacitat estratègica de fer, a través de CGT-Catalunya, una segona convocatòria que permetia a tots els professionals (i no sols a metges) de tots els EAPs (i no sols els de l’ICS) participar de la vaga. Altres sindicats, com IAC i Intersindical CSC s’hi van sumar per un dia. La mobilització dels residents, a través de La Capçalera ha estat molt potent i ha trencat el silenci d’aquest col·lectiu amb missatges que reflectien la importància estratègica de l’APS. Però el mèrit de l’activa mobilització cal atorgar-lo al conjunt de professionals (infermeres, metgesses, administratives, treballadores socials…) dels EAPs. Cal sentir-nos orgulloses de treballar amb professionalitat i de voler millorar en benefici de tota la ciutadania i no sols de nosaltres mateixos. Aquesta llavor col·lectiva de segur que ha de donar més fruits!

    Creiem que, a més de felicitar-nos per aquesta mostra d’energia dels professionals dels EAPs, són oportunes algunes altres reflexions:

    • Les convocatòries de vaga sols poden ser fetes per sindicats i serveixen bàsicament per forçar a la negociació de millores laborals. Els problemes que arrossega l’APS són estructurals i derivats d’un model sanitari caduc (centrat en l’atenció secundària) i d’una progressiva descapitalització (pèrdua de pressupost i de professionals). Molts d’aquests problemes no es resoldran ni amb aquesta ni amb altres vagues. Cal que l’administració sanitària reaccioni i interpreti el malestar dels professionals i les disfuncions del sistema com a un problema de model sanitari i posi eines per resoldre els problemes estructurals, donant veu (i escoltant) els moviments socials i les organitzacions professionals i científiques que, des de fa molt de temps, li fan arribar les queixes i li proposen solucions.

    • Malgrat que hi havia més d’un sindicat convocant, tant l’administració, com els mitjans públics (ràdio i televisió) de la Generalitat de Catalunya, han desinformat constantment ignorant aquest fet. Han atorgat, equivocadament, tot el protagonisme als metges i al sindicat MC, ignorant la convocatòria (més àmplia) de CGT-RAP-IAC-CSC. El Departament de Treball (que actuava com a mediador) ni tan sols els ha citat a negociar (malgrat haver-los-ho anunciat reiteradament). La participació de molts professionals (malgrat la sistemàtica desinformació) el darrer dia de vaga (divendres) mostra clarament que la convocatòria no era “sols” de MC i que el malestar va molt més enllà dels seus plantejaments i acords. La convocatòria de vaga per part de CGT-RAP ha estat molt profitosa: sense ella la mobilització no hagués estat tan important i sense ella, amb tota probabilitat, els acords a què hagués arribat MC serien diferents.

    • L’APS (entesa com el conjunt dels EAPs) no pot ser representada, en el seu conjunt, per sindicats com MC o SATSE, més quan són incapaços de posar-se d’acord. O no poden defensar qüestions essencials per l’APS (el percentatge de pressupost de sanitat o els concursos d’infermeria sense participació de professionals dels hospitals, per exemple) perquè tenen un greu conflicte d’interessos (el que seria bo per l’APS podria no ser-ho tant per altres dels seus afiliats).

    • A nivell pràctic, la finalització de la vaga s’ha fet en fals: tan sols un dels sindicats convocants (MC) ha signat un acord amb representants de l’ICS i del Departament. En l’acord hi ha aspectes positius i altres que no ho són tant. Però hi ha, sobretot mancances, moltes mancances. Algunes d’elles per manca de voluntat de les parts a pactar-les, i d’altres perquè no serien motiu de pacte sindical (però no per això deixen de ser molt importants per a la necessària millora de l’APS).

    AMB ELS ACORDS SIGNATS HO HEM RESOLT TOT?

    Cal contestar amb un rotund NO. No n’hi ha prou. Moltes de les raonables reivindicacions consensuades per professionals i ciutadania, explicitades en un dodecàleg, no s’han assolit. I molts dels acords, desgraciadament, afecten tan sols als metges, oblidant el conjunt de l’equip. I cap dels acords afecta al conjunt d’EAPs que no són gestionats per l’ICS.

    A continuació revisem breument els principals acords, així com allò que creiem és important i no s’ha acordat.

    1. Increment de pressupost: No tenim cap compromís sobre el percentatge de pressupost que el Departament ha de destinar a l’APS (els EAPs). I aquest fet és cabdal. Sense un pacte polític (probablement en el Parlament) sobre el percentatge de pressupost que necessita l’APS per a ser l’eix del sistema sanitari res canviarà. Podem estar tots d’acord en la insuficiència financera del nostre sistema sanitari, però seguir abocant recursos en pràctiques de poc valor (especialment en atenció secundària) no ajudarà a millorar la salut de la població i l’equitat. Aquest fet és ja reconegut fins i tot per societats científiques, com la CAMFIC, que ho explicita en el seu pla de xoc. Es fa del tot imprescindible aquest pacte (entorn del 25% del pressupost pels EAPs) si el sistema sanitari públic vol ser sostenible, equitatiu i revertir l’hospitalocentrisme i la medicalització (que augmenta la demanda inútil). Res canviarà de manera rellevant pels EAPs si no assolim aquest compromís, associat a la imprescindible reforma de l’atenció secundària i terciàra. Com que no s’aborda aquest tema, res es diu, tampoc, de la necessària limitació d’equips de suport (ASSIR, salut mental, PADES, ESIC…) que no són atenció primària (no presten atenció longitudinal i global) i sovint resten funcions (i pressupost) als EAPs.

    1. Recuperar dotació de personal: És bo incorporar 250 metgesses de família, però això no permetrà (i no hi ha cap garantia en aquest sentit) recuperar, com a mínim, els professionals (infermeres, administratius i metges) perduts des del 2011. S’apunten algunes mesures per aconseguir aquests professionals (facilitar contractació a professionals extracomunitaris i als que treballen fora de l’ICS, facilitar allargar la vida professional més enllà de l’edat de jubilació i convocar més places MIR). Però res es diu sobre el “moll de l’os” de la qüestió: dignificar la professió per fer-la atractiva. Cal implementar amb urgència mesures a nivell dels graus (medicina i infermeria), així com mesures per promoure el prestigi social (i evitar les constants i públiques declaracions de menyspreu cap a la tasca dels professionals d’APS). A més cal augmentar de forma significativa (fins arribar al 50% de les places) el nombre de places MIR de medicina familiar i comunitària. I ja no diem pel que fa a les d’infermeria familiar i comunitària: és simplement vergonyós mantenir el ridícul nombre de places convocades i el nul reconeixement posterior de l’especialitat.

    1. Condicions de treball dignes: Es milloren les condicions de dignitat laboral pels metges (contractes llargs, accés a carrera professional), però en queden exclosos els altres col·lectius (infermeres, treballadores socials, administratives…). Com veurem més endavant, l’acord preveu algunes mesures de dignificació de les guàrdies en els dispositius d’atenció continuada i urgències de base territorial (ACUT).

    1. Salaris: El pacte preveu la recuperació del pagament de l’incentiu per assoliment de DPO (no es farà fins el 2020), però no altres pèrdues salarials (ni tan sols en el cas dels metges). Ni paraula de la resta de professionals.

    1. Tancament CAPs (20 hores) i conciliació familiar: S’assoleix que l’horari d’obertura dels CAPs sigui de 8 a 20 hores. S’estableixen mesures de flexibilització horària a proposta dels mateixos professionals. Cal aprofitar-ho!: És una finestra oberta a l’esperança. Tot plegat garantint que tots els professionals de referència (entenem infermera i metgessa de família, especialment) ofereixin atenció lliscant (alguna tarda), superant els anacrònics torns de matí i tarda.

    1. Accessibilitat, longitudinalitat i temps de visita suficient: Es dedica molta part de l’acord a recomanar temps d’atenció (entorn de 12’ per metges de família) i número màxim de visites (entorn de 28). El fet que sigui una recomanació, i no estrictament una limitació, ens sembla positiu. Estem d’acord en què cal temps per visitar les persones i que un excés de visites limita la qualitat de l’atenció. Evidentment. Però aquest objectiu (menys visites i més temps) no s’assolirà amb la signatura d’un acord sindical, perquè és molt més complex. El nombre de visites que atenem cada dia depèn del nombre de persones assignades (i del seu entorn social): l’acord estableix unes 1300 per adults, unes 11.000 per odontologia i unes 1000 per pediatria. Però també depèn de la limitació de les demandes innecessàries i a l’acord no es proposa cap mesura en aquest sentit. Ho podrien ser la desaparició de l’obligatorietat de signatura mèdica per justificar una baixa laboral de pocs dies (i impulsar la declaració responsable del treballador, vigent ja a altres països), les revisions anuals injustificades, o el canvi en la política de comunicació del Govern pel que fa a l’ús dels serveis sanitaris, promovent la desmedicalització enlloc d’afavorir-la. És més, el nombre de visites que atenem cada dia depèn, i molt, de la gestió que en fa el propi professional; tots sabem que en un mateix EAP i amb la mateixa població assignada alguns professionals tenen una agenda més buida (i generen menys espera) que altres; a l’acord tampoc no es fa cap esment, i seria bo plantejar-se, a mesures de formació pels professionals en aquest sentit. En definitiva, la disminució del nombre de pacients per professional (que no pot disminuir més perquè seria perillós per la pèrdua d’habilitats que suposaria) i l’estudi de càrregues de què es parla a l’acord, ajudaran a minimitzar la sobrecàrrega dels metges, però es diluiran com el sucre en el cafè si no fem res més. Amb tot això, l’acord es centra molt en els temps de visita i el nombre màxim de visites, en l’accessibilitat (i la seva limitació), però res parla de longitudinalitat (element essencial de l’APS i motor, també, de reducció de demanda innecessària). Queda lluny assegurar que la població pugui ser atesa per la seva infermera o metgessa de família en poc temps (un màxim 48 hores semblaria molt raonable). Seguim centrats en atendre, però ens hem oblidat de qui atèn; i a APS cal que atengui (preferentment) qui exerceix d’infermera o metgessa de família, com a garantia de la necessària atenció longitudinal.

    1. Potenciar el reconeixement social, l’atenció comunitària i la participació ciutadana: Res hem avançat (potser no és motiu de pacte sindical) en temes de participació ciutadana, atenció comunitària ni reconeixement social de l’APS, dotant-la de capacitat per incidir en tot el procés assistencial, les llistes d’espera i de relacionar-se amb els serveis socials. En aquest sentit és urgent que s’eviti (per exemple, mitjançant una circular del Servei Català de la Salut) la derivació directa des d’un servei especialitzat a un altre (com la sistemàtica i ineficient derivació des d’oncologia a PADES).

    2. Desaparició de les UGAPs i direccions independents: Encara que en l’acord signat no es citen, és d’esperar la imminent mort anunciada de les UGAPs, ja que es parla de direccions per EAP i de dedicació assistencial dels professionals que les exerceixin. S’apunten mesures d’autonomia dels EAPs relacionades amb l’elecció, avaluació i nomenament de directors (al gener cal valorar la continuïtat de tots aquells que portin més de 4 anys). És positiu. Serà molt important que els EAPs aprofitin aquest acord per regenerar la tasca directiva, per buscar i trobar bones líders. És urgent desterrar l’immens mal que moltes direccions anti-líders han fet als professionals. Preocupa que res es digui de la necessària separació de les gerències d’APS i d’atenció secundària (o hospitalària).

    Hi ha un darrer aspecte de l’acord que ens preocupa especialment: l’abordatge que es fa dels dispositius ACUT (aquests sí d’APS). L’acord sembla contradir les mesures anteriors: volen 250 metges de família més, reconeixen que no serà fàcil tenir-los aviat (i fins i tot preveuen mesures per pal·liar-ho), però pacten que en els propers 5 anys posaran més metges que sols treballaran a l’ACUT (!). Sembla talment com disparar-se un mateix un tret al peu! Promoure que més professionals (fins a un 80%) treballin exclusivament a ACUT dificulta encara més trobar els metges de família necessaris pels EAPs. A més, precaritza a un conjunt de professionals que tindran llocs de treball menys atractius (a quants de nosaltres ens agradaria treballar exclusivament fent guàrdies a ACUT?). L’acord sí que preveu algunes mesures de millora de les condicions de treball, així com mesures de flexibilitat abans i després dels torns de guàrdia, que poden ser molt benvingudes. El camí per a la millora del treball en els dispositius d’urgències d’atenció primària (ACUT) no passa tant per contractar professionals específics per a ells sinó per un repartiment més equitatiu entre els professionals dels EAPs i per una millora substancial de les condicions de seguretat i de treball, incloent un pagament molt millor.

    Entristeix veure que ha estat necessari convocar una vaga de 5 dies per assolir moltes qüestions de detall que, en bona part, ja anunciava el propi gerent de l’ICS arran de la convocatòria de vaga. Entristeix també veure com res hem avançat pel què fa a infermeria, auxiliars d’infermeria, treball social o en la millora del reconeixement a la important tasca dels administratius sanitaris

    La vaga ha passat, ha deixat coses bones i d’altres no tan bones. Ha deixat regust “a poc”, perquè els temes essencials, com hem dit, no s’han abordat. Però ha estat especialment positiva perquè ha mobilitzat (massa temps fa que calia fer-ho!). Ha mobilitzat tots els equips d’atenció primària i bona part dels seus membres. Ens hem tornat a sentir “PRIMÀRIA”! Ens hem de creure fortes!

    Aquest despertar just acaba de començar i l’important ha de venir a partir d’ara. Cal mantenir la mobilització per revertir, de veritat (i no amb un pegat de 60-70 milions) el pes dels equips d’atenció primària (de tots ells i de tots els professionals) dins del sistema sanitari públic.

  • S’investiga la mort d’una dona a l’Hospital de Palamós per superar el límit d’espera a urgències

    El Departament de Salut ha obert un expedient per investigar el cas d’una dona de 84 anys que va morir a l’Hospital de Palamós després d’esperar a urgències durant set hores. En el mateix comunicat afegeixen que el centre va admetre que el temps d’espera en aquell moment era superior al normal i que, durant les hores que la dona d’avançada edat va estar esperant a urgències, hauria calgut fer-li una reavaluació mèdica per veure’n l’estat. La mort de la dona va ser el passat 15 de novembre, després que la pacient s’apropés al centre perquè patia còlics i vòmits.

    L’Hospital de Palamós assegura que està revisant el circuit intern per evitar «que no es tornin a produir situacions com aquesta» i explica a més, a través d’un comunicat, que «aquell dia, i en aquella franja horària, el servei estava en una situació de màxima afluència de pacients, i n’hi havia més amb el mateix nivell d’urgència». Així argumenten que «el temps d’espera fos superior al normal». Tot i així, la família de la dona ja s’ha posat en contacte amb un advocat per denunciar els fets.

    Aquest cas surt a la llum una setmana abans de la convocatòria que anualment es realitza a principis de desembre contra les llistes d’espera al voltant del Dia Mundial de la Salut. Així, el proper dilluns 10 de desembre la Marea Blanca de Catalunya convoca a les 11.30 hores una manifestació dins el marc de la Jornada Estatal de lluita contra les llistes d’espera i la mercantilització de la Salut. Ho fa vinculada a la Coordinadora Estatal de Mareas Blancas. La marxa sortirà des de la Plaça Catalunya i arribarà fins a plaça Sant Jaume on s’entregarà una carta al Govern de la Generalitat.

  • Leelavathi i Sumithra: dos exemples de coratge davant de la Sida

    “Moltes volen morir quan descobreixen que tenen VIH. Jo les animo a viure, perquè encara que tinguem el VIH podem gaudir també d’un vida llarga i digna” , afirma Leelavathi mentre parla amb Sumithra, la seva amiga i confident a la sortida de l’Hospital de Malalties Infeccioses de la Fundació Vicente Ferrer a Bathalapalli.

    Es van conèixer fa molts anys en una trobada que organitzava la Fundació Vicente Ferrer (FVF) per a dones vídues amb VIH i han estat en contacte des de llavors. Aquestes dues dones tenen més en comú que ser vídues i haver contret el VIH a través dels seus marits. Comparteixen sobretot la forta de convicció que acabar amb la discriminació que encara pateixen les persones amb VIH és possible i necessari.

    Totes dues es van casar molt joves, gairebé adolescents, i es van quedar vídues, tot i ser molt joves. Les mentides van envoltar la mort dels seus respectius marits. Els dos tenien VIH. Els dos ho van ocultar. “A la societat hi ha molts homes amb VIH però no tenen coneixements sobre el que suposa”, assegura Sumithra. La culpa, la solitud i l’estigma han estat els seus companys de vida durant molts anys. Fins que un dia van dir prou, i avui, a través dels sangham per a dones amb VIH de la FVF, s’ajuden entre elles alhora que ajuden a altres dones a trencar amb aquest cercle pervers. Han fet de la seva debilitat la seva fortalesa i de la seva vergonya un motiu de reivindicació i suport mutu.

    Les dones vídues són un dels col·lectius més vulnerables a l’Índia. Són vistes com a portadores de mala sort i objecte de marginació i estigmatització, amb greus conseqüències no només per a elles, sinó també per als seus fills. En el cas de Leelavathi i Sumithra la situació s’agreuja per tenir més VIH. Més del 40% dels pacients de VIH a l’Índia són dones i el 75% d’elles ho contreu durant els primers anys de matrimoni.

    Des 2018 ha entrat en vigor al país asiàtic una llei que prohibeix discriminar, agredir i incitar a l’odi contra persones amb aquesta malaltia. Un document que protegeix, almenys sobre el paper, els drets de les persones contagiades en matèria d’ocupació, sanitat, educació o serveis socials, tant en institucions públiques com privades.

    Aquest 1 de desembre, Dia Mundial del VIH, Leelavathi i Sumithra han superat les seves pors i s’han volgut a explicar la seva història davant la càmera. Han decidit ser la veu de les milers de persones que encara no s’han atrevit a fer el pas.

    Aquest article va ser publicat inicialment per la Fundació Vicente Ferrer

  • Fotografies sobre la professió infermera i contra els estereotips: neix el Banc d’Imatges Infermeres

    El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) ha presentat avui el Banc d’Imatges Infermeres (BII), el primer banc d’imatges d’accés lliure que reflecteix la feina real de les infermeres i infermers, mostrant-los en el seu rol autònom com a professionals clau del sistema de salut.

    Després de tres anys de feina, el Banc d’Imatges Infermeres es convertirà així en la col·lecció fotogràfica de salut i d’accés lliure més gran, amb 3.200 imatges realitzades pels fotoperiodistes Àngel García i Ariadna Creus a diferents centres de salut, hospitals i institucions de salut en els que les infermeres exerceixen la seva pràctica.

    En el projecte ja hi col·laboren l’Institut Català de la Salut (ICS), el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), cinc hospitals i dos centres. Des del COIB han explicat que està previst que en les properes fases d’ampliació del Banc s’hi involucrin els principals equipaments i institucions de l’àmbit de la salut que es troben a la demarcació de Barcelona i hi participin la resta d’àmbits on hi trobem infermeres.

    Aquest Banc arriba per denunciar que la professió infermera ha patit i segueix patint d’estereotips que són molt lesius per a la professió i que no responen a la realitat. El Col·legi explica en aquest sentit que «molts cops s’utilitza o es representa una imatge d’una professió que exerceix supeditada a d’altres professionals de la salut, totalment feminitzada, sense unes competències pròpies, amb rols híper-sexualitzats o identificant-la amb elements ben llunyans de la realitat, com ara còfies o minifaldilles». Albert Tort, president del COIB, ha destacat que s’ha volgut adoptar una actitud proactiva davant del problema de la representació de les infermeres, ja que entén que, com agent implicat, el COIB està tan obligat «com la resta a proveir solucions que facin més fàcil difondre tot allò que les infermeres aportem a la societat».

    Infermeres d’urgències del Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) del CASAP de Castelldefels i professionals del SEM transfereixen una persona d’una llitera a una altra per a un trasllat / Banc d’Imatges Infermeres CC Flickr

    El Banc d’Imatges Infermeres neix «amb l’objectiu de mostrar la professió infermera tal com és i canviar la manera com se la sol representar». El recull de fotografies que hi ha al Banc mostren el cuidar com aportació principal de les infermeres cap als usuaris, alhora que documenta l’exercici de la professió en tota la seva heterogeneïtat. Inclou la labor professional de les infermeres en l’atenció primària i comunitària, l’atenció hospitalària, l’atenció sociosanitària, als serveis d’urgències i emergències, als serveis de prevenció i vigilància de la salut en empreses i institucions, a institucions penitenciàries o en l’àmbit escolar o en cooperació.

    EL COIB valora que el problema de representació de la professió infermera és present de forma transversal en diferents nivells i suports: l’editorial, la comunicació, la publicitat, la música, els mitjans de comunicació o la ficció televisiva i cinematogràfica, entre d’altres. Opina doncs que en crear aquest Banc ajudarà a trencar amb la situació actual que «invisibilitza l’essència de la professió i trasllada a la societat una imatge imprecisa i confosa que fa difícil conèixer els beneficis de l’atenció infermera en tota la seva amplitud».

  • Dia mundial de la Sida: un any més…més reptes, més recursos

    En els darrers anys, la incidència del VIH ha disminuït lleugerament a la ciutat de Barcelona. Malgrat això, amb l’increment significatiu de nous diagnòstics de sífilis i gonorrea entre l’any 2015 i 2016 (un 41,7% en sífilis, un 82% en gonorrea), ens trobem davant d’un diagnòstic de complex abordatge que planteja molts reptes futurs, sobretot dins del col·lectiu LGTBI.

    Entre aquests nous desafiaments ens trobem davant d’una possible i controvertida implementació de la PrEP (Profilaxi PreExposició o administració de medicaments de forma continuada amb la finalitat d’evitar el contagi d’una possible infecció, especialment la del VIH), un emergent fenomen de consum de drogues associat a les relacions sexuals (‘chemsex’), que es troba en fase d’estudi al nostre país, i a una ciutat que destaca com a refugi per a persones LGTBI d’arreu del món.

    Tot i que en els darrers dos anys l’Ajuntament de Barcelona ha incrementat  un 42% el finançament destinat a la prevenció del VIH i les ITS (un total de 1.189.720 euros anuals invertits), es fa avui com mai palès que calen més recursos per tal que els organismes oficials i les entitats comunitàries puguin fer front a aquesta situació més enllà del punt de vista biomèdic.

    Per una banda cal seguir confiant en estratègies com l’educació afectivo-sexual entre els joves, aprofundir en l’ús innovador de les Apps de contactes com a unitats de prevenció mòbil o les estratègies de reducció de riscos adaptades a cada individu.

    D’altra banda hem de tenir en compte la complexitat i la diversitat existent a la ciutat tot fomentant-ne la participació i l’empoderament. Per aconseguir aquesta fita cal dotar de recursos les entitats comunitàries que treballen des de fa dècades per combatre les noves infeccions i millorar la qualitat de vida de les persones que conviuen amb el VIH.

    Amb la imminent inauguració d’un centre de recursos LGTBI gestionat conjuntament amb diverses entitats comunitàries, l’Ajuntament de Barcelona sembla apostar clarament per aquesta via. Així mateix, la Taula de l’Estratègia Compartida de Salut Sexual i Reproductiva s’ha perfilat com una altra exemple d’aquesta política municipal on la col·laboració amb les entitats és prioritària

    Només a partir d’aquest treball en equip serem capaços de fer front a aquests nous escenaris sense deixar ningú enrere.

  • Sobre la vaga de l’atenció primària i comunitària: sense canvi de model, l’acord no té massa futur

    Afortunadament s’ha acabat, almenys pel que fa a l’ICS, la vaga de l’atenció primària. Una protesta que ha aplegat una part molt notable del sector i que sembla que, en general, ha estat rebuda amb comprensió per bona part de la ciutadania. Però a alguns ens neguiteja pensar que l’acord entre les parts, sigui més conjuntural que no pas definitiu.

    Establir un temps mínim per visita presencial de 12 minuts pot semblar raonable, sobretot en situacions de precarietat accentuada com les que han experimentat molts dels professionals de la sanitat des de fa anys. Ens temem però que difícilment resoldrà els problemes que afronten els serveis sanitaris públics i, en particular, l’atenció primària i comunitària.

    Es tracta d’una mesura que, com qualsevol altra, no està exempta de potencials efectes adversos, com ara les ineficiències associades a la rigidesa de les agendes, perquè la variabilitat de les demandes dels pacients requereix més aviat flexibilitat i en alguns casos, fins i tot, major capacitat per poder escurçar-les i eliminar així actuacions innecessàries o impertinents.

    Tot i que el més rellevant és que incrementar sense més la durada de la visita no està gens clar que contribueixi, per exemple, a augmentar l’autonomia dels pacients, una de les dimensions més remarcables de la salut, ans al contrari, pot incentivar una dependència que a més d’estimular la demanda, sigui o no pertinent– atiï un intervencionisme excessiu i també perillós per a la salut, com a conseqüència, entre d’altres, del sobre diagnòstic i de la medicalització inadequada, factors que han contribuït que la iatrogènia, el dany ocasionat per les pràctiques mèdiques i sanitàries, sigui un dels problemes principals de salut pública de les nostres poblacions.

    És clar que en certa manera honora els vaguistes anteposar una reivindicació sobre la qualitat del servei a reclamacions més corporatives però igualment legítimes, com ara l’increment salarial o la millora de les condicions laborals. Tot i que la manca d’atractiu professional és un dels factors determinants dels problemes de l’atenció primària i comunitària en l’actualitat.

    Un atractiu professional que no és fàcil d’incrementar en les circumstàncies actuals. Ja sigui per limitacions pressupostàries — que en darrera instància són polítiques — com per les mateixes expectatives dels implicats. Perquè un dels estímuls professionals convencionals, a més de la remuneració, és el prestigi que la pràctica a l’àmbit de la primària no acostuma a proporcionar en un marc de visió hospitalocentrista del sistema sanitari. Però encara és més greu la insuficiència del model de professional de l’atenció primària com a referència orientativa. Perquè el pacient és més que portador d’un o de diversos òrgans i teixits alterats, més que un ens que pateix una o més d’una malaltia, és una persona els aspectes somàtics, psíquics i socials de la qual són inseparables i tots ells afecten la seva salut i les seves malalties.

    Convindria doncs tenir clar cap on hauria de desenvolupar-se el sistema sanitari i assumir les deficiències i les limitacions actuals que no són, en molts casos, només atribuïbles a la precarietat laboral i a la migradesa de recursos. Perquè se segueixen fent massa coses que, en el millor dels casos no són útils per a la salut dels pacients atesos, activitats que generen llistes d’espera i de vegades efectes adversos injustificables. Perjudicis que encara són agreujats si es recorre a la denominada medicina defensiva — per evitar eventuals litigis i reclamacions– o si se segueixen acríticament guies i protocols. Sovint escoltem que si els metges tinguessin més temps per escoltar els pacients no receptarien tantes medecines. Però lamentablement la informació disponible ens diu, que allà on s’ha estudiat, els metges interrompen els pacients al cap de vint segons de començar a parlar. Ningú no ensenya els metges a escoltar. I ens costa aprendre.

    Tal vegada l’autèntica promoció d’una veritable atenció primària i comunitària pugui contribuir a trobar una sortida viable. Tot i que el repte és enorme, perquè la idea que la medicina ho pot tot, que curiosament conviu amb una banalització de la pràctica sanitària segons la qual no hi ha cap perill en fer qualsevol intervenció, ha calat massa. I no solament en la població. I l’atenció primària i comunitària no pot competir amb la medicina especialitzada i hospitalària amb l’ús necessari — però només quan cal– d’intervencions més o menys espectaculars, l’impacte de les quals sobre la salut global no ho és tant.

    De vegades pensem en l’atenció a la salut comunitària per part dels serveis sanitaris com una mena d’activisme social i polític que, en el seu cas, pertoca als professionals i treballadors en la seva dimensió ciutadana, com tothom. Més important és tenir realment en compte les condicions de vida i de treball dels pacients a l’hora d’atendre’ls, perquè no és el mateix un malalt diabètic que no té problemes familiars, ni laborals ni econòmics, que una pacient diabètica a l’atur i en risc de desnonament. Sense oblidar que col·laborant amb la comunitat es pot contribuir també a millorar la salut.

    L’autonomia de gestió dels equips és un dels altres elements a tenir en compte. Segurament és més eficient que els professionals gestionin les seves agendes que no pas es fixin uns temps de visita. Però és clar que autonomia implica responsabilitat i assumir les conseqüències de les pròpies decisions. Una manera de fer que és pròpia de l’exercici laboral que considerem professional, perquè la professionalitat no és només competència tècnica, també és capacitat d’assumir responsabilitats. Tant pel que fa als clínics –que, per cert no són només metges– sinó també pel que fa al conjunt de professionals, incloent-hi als directius i gestors. Més que fixar un nombre màxim de pacients per metge i dia o establir un temps estàndard per visita, el que caldria és analitzar localment les càrregues de treball assumibles sense risc de pèrdua de qualitat I seguretat, evitant així rigideses que posen en perill les mateixes virtuts de l’atenció primària. Satisfer la longitudinalitat i la continuïtat requereix a més dels recursos adequats el compromís de tots els actors implicats.