Fa temps que sentim el mantra que falten metges, i últimament alguns responsables sanitaris han dit que ara que tenen diners no poden contractar metges perquè no n’hi ha. Ens trobem davant d’un greu problema del sistema sanitari i de l’atenció primària en particular, perquè sense professionals el sistema no pot funcionar. El missatge que rep la població és paralitzador i carregat de significat: si no hi ha metges per contractar no es poden augmentar les despeses. No he llegit cap opinió crítica des de dins de l’administració reconeixent errors del passat que expliquin l’actual situació. I tampoc es coneixen mesures creïbles i consistents per garantir el futur. Sembla que la causa sigui aliena a les decisions dels diferents governs, central i autonòmics.
Com explica Juan Simó (metge d’atenció primària de Pamplona) en el seu blog, el problema no és que «faltin metges», sinó més aviat que «no es troben metges per contractar en el nostre sistema». Es produeix el fet paradoxal que a l’estat espanyol mai havíem tingut tants metges en formació d’especialitats (coneguts com a MIR) com en els últims anys i la taxa de metges en actiu no ha deixat de créixer des dels anys 70.
El creixement, però, ha estat desigual per a les diferents especialitats, sent l’atenció primària la que ha crescut menys. Les xifres ens diuen que la taxa de metges (nombre de metges per població) d’atenció especialitzada en el Sistema Nacional de Salut ha crescut en un 19% des del 2004, mentre que la de metges de família i pediatres dels centres de salut ho ha fet en un 5%. Tot un indici de quina direcció ha pres el sistema sanitari els últims anys.
Tenim doncs, un gruix de metges i metgesses de família formats que no treballen a la nostra atenció primària. On són? Segons estudis publicats sobre la situació laboral dels metges de família formats en diverses unitats docents, resulta que només el 52% ocupen places a l’atenció primària, la resta treballen majoritàriament en places hospitalàries i serveis d’urgències.
L’emigració d’especialistes a altres països és una realitat. A partir de l’any 2011 es va disparar el nombre de metges i metgesses que sol·licitaven el certificat per poder treballar a l’estranger. A tot l’estat, aquell any es van demanar 1380 certificats, que van créixer fins a 3400 l’any 2016, sent els metges de família els primers de la llista. A nivell de comunitats autònomes, és Catalunya qui lidera l’emigració de metges, seguida de Madrid i Andalusia.
L’afirmació que falten metges, doncs, no és certa. Els tenim, però no hi són. Les causes són múltiples, en primer lloc, els baixos sous de tot el sistema sanitari de l’estat. Per cert, aquesta és la principal explicació de la seva eficiència (baix cost en relació als resultats). Així, al Regne Unit o a Alemanya, el sou mitjà d’un metge és 2,5 vegades més que a Espanya, o a França el doble. Però entre comunitats autònomes també hi ha diferències, i Catalunya ostenta una altra vegada el lideratge, amb un sou anual fins a 10.000 euros inferior que a la resta de comunitats.
Però els sous insuficients no són l’única explicació de la «manca de metges de família». N’hi ha d’altres, com la precarietat en el treball, el maltractament que reben per part de la principal empresa pública, el desprestigi de la seva feina o la manca d’oferta de treball durant els anys de les retallades.
Segons dades que ofereix el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, entre les diferents especialitats la que pitjor tracte rep és la medicina familiar i comunitària, en la qual el 2015 els contractes mensuals representaven un 40% de la totalitat dels contractes un cop acabat el MIR. El FoCAP ha denunciat en moltes ocasions el menyspreu, el desprestigi i el tracte poc curós que, especialment els darrers anys, s’ha prestat als professionals d’atenció primària, fet que justifica plenament que molts no hi vulguin treballar (o ni tan sols es plantegin triar l’especialitat).
Administracions i gestors que han creat el desgavell tenen la responsabilitat d’arreglar-lo. No seria acceptable que seguissin dient que no troben metges per contractar. Hi ha molta feina per fer si és que realment es volen trobar solucions, perquè la «manca de metges» pot ser una excusa perfecte per deixar l’atenció primària sota mínims. Les solucions però, necessiten diners. Amb el 14% actual del pressupost de Salut poc es pot fer. Així ho entenen els sindicats que han convocat vaga per a la setmana que ve quan reclamen el 25% de la despesa sanitària per a l’atenció primària.
Hi ha mesures per alleujar el dèficit que depenen de la voluntat dels gestors, com és allargar l’edat de jubilació dels qui ho desitgin, amb reducció de càrrega assistencial si convé, o la possibilitat d’ampliar la jornada laboral amb la corresponent remuneració com ja es fa en alguns centres.
Trobar els metges que ara no hi són, però, requerirà polítiques actives a nivell estatal i català. Polítiques com per exemple oferir sous dignes, condicions de treball decents, oferta pública de places suficients per recuperar com a mínim el nivell d’abans de les retallades, i dotar l’atenció primària de prestigi, d’autonomia, de capacitat de decisió clínica i de lideratge dins del sistema. Si els metges formats troben prou atractiva la feina que se’ls ofereix, aniran a l’atenció primària. Si se’ls ofereixen contractes precaris, competències cada cop més limitades i manca de respecte, seguiran treballant en altres dispositius o a l’estranger.
L’Informe anual de la Xarxa de Serveis d’Informació i Atenció a les Dones de Catalunya (SIAD) fet per l’Institut Català de les Dones afirma que el 34,9% de les usuàries el 2017 van patir violència masclista. D’un total de 25.989 dones ateses pels SIAD, 9.068 han experimentat aquestes situacions de violència. Tot i no ser aquest el principal motiu pel qual acuden als serveis, l’informe identifica que el nombre de dones ateses per violència masclista ha augmentat en els últims anys en un 32,7%. Aquest informe té per objectiu donar a conèixer la situació de les dones per tal de millorar les polítiques públiques per aconseguir la igualtat real entre homes i dones.
Pel que fa a l’edat de les dones, les que més visiten els SIAD són dones d’entre 30 i 45 anys (43,7) i les segueixen les dones de 46 a 65 anys amb un 34,1% de les visites. A partir dels 65 anys, representen el 7,5% del total de dones ateses. Un 32% de les dones ateses pels SIAD hi acudiren principalment per consultes relacionades amb l’àmbit psicològic. La segona àrea de consulta fou per motius relacionats amb la violència masclista amb un 22%. I un 18% de les dones van recórrer als serveis per fer consultes sobre l’àmbit jurídic.
Informe anual 2017 Xarxa de Serveis d’Informació i Atenció a les Dones de Catalunya
Els SIAD són serveis creats per atendre a totes les dones del territori que necessitin assessorament jurídic o psicològic i per oferir informació i orientació en tots els aspectes relacionats amb la vida de les dones com l’àmbit laboral, social, familiar, etc. També actuen per a la detecció, prevenció i sensibilització de la violència masclista i estan subvencionats econòmicament per l’Institut Català de les Dones.
Al mateix temps que s’estava duent a terme la cinquena reunió negociadora amb el comitè de vaga, una carta siganda pel director gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS) arribava a tota la plantilla de facultatius d’atenció primària. El text era un document de mesures anomenat «Accions de Millora a l’Atenció Primària de l’ICS».
Com a resposta a aquesta carta que arriba per evitar la vaga de cinc dies a la que els metges de l’Atenció Primària de l’ICS estan convocats la setmana vinent, del 26 al 30 de novembre, Metges de Catalunya ha acusat l’ICS de «joc brut» per, al seu entendre, «difondre un document de mesures al marge de l’àmbit de negociació».
En un comunitat, el sindicat ha explicat que va tenir consciència del document en un recés de la reunió en ser avisats per altres facultatius. Després que això passés van abandonar la trobada manfiestant que l’actuació de l’ICS «era poc seriosa i impedia continuar amb les converses en aquell moment». A més, també han afegit que no valoraran les mesures fins que l’ICS no les presenti en la seva totalitat en la mesa de negociació.
Tot i el que des de MC entenen que és un intent de desmobilitzar, han assegurat i adverit l’ICS que amb aquesta estratègia «no aconseguirà desincentivar o desunir el col·lectiu mèdic». En aquest sentit, la convocatòria seguirà endavant amb totes les seves demandes encaminades a «garantir la qualitat de l’assistència i la dignitat de les condicions de treball».
Aquest document no ha sorprès només als qui es trobaven dins la reunió, des de Rebel·lió Atenció Primària han manifestat que el text que s’ha enviat a tots els treballadors «ni de bon tros satisfà les demandes que fem».
L’AIFiCC ha manifestat invisibilitat de les infermeres en les estratègies proposades
Davant la darrera proposta de l’ICS, l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) denuncia que la infermera familiar i comunitària «està absolutament oblidada» en el document que l’Institut Català de la Salut ha fet arribar en les darreres hores als professionals de la institució. Entenen que el text planteja un pla de xoc «clarament esbiaixat on no es posa en valor el treball en equip ni molt menys l’aportació de la infermera a l’atenció primària de salut».
En expressar això han volgut ressaltar que les infermeres representen aproximadament el 30% dels professionals dels centres d’atenció primària de salut i que les càrregues assistencials no les pateix un sol col·lectiu. Donat que entenen que el malestar és general, creuen que «buscar solucions únicament a les necessitats d’agenda dels metges pot generar més desequilibris i malestar en el sí dels equips».
Des de l’AIFiCC han manifestat la importància de les infermeres com professionals claus dins el sistema de salut donades les demandes i les necessitats de la població actual. En aquest sentit creuen que no es pot fer front a aquesta realitat amb «uns ratis d’infermera per habitant molt per sota dels desitjables», ja que aquest fet «pot posar en risc la qualitat de l’atenció a les persones que s’atenen a les consultes i a la comunitat». Donat que en el document de l’ICS es fa referència a ratis per professionals, han valorat que el càlcul que es dóna, sense tenir en compte les necessitats reals de la població, «és una mesura poc realista i que respon a una situació i demanda exclusiva d’un sol col·lectiu». A més, també denuncien que la manca d’infermeres que va quedar palesa durant el darrer Fòrum de profesionals no queda reflectida en el document de l’ICS.
Finalment, l’AIFiCC també ha volgut posar de manifest que «si bé la primera Reforma de l’atenció primària va passar per la creació de l’especialitat de medicina familiar i comunitària, cal urgentment una segona reforma de la l’atenció primària de salut on s’aposti per un treball en equip real i on la clau de la transformació passi clarament per donar valor a les competències adquirides per les infermeres a través de la seva especialització en infermeria familiar i comunitària».
Per a les properes setmanes s’han convocat un conjunt de vagues i mobilitzacions des de diferents sindicats i entitats que expressen la voluntat de reivindicar amb força davant l’administració millores substancials per a l’Atenció Primària i també per altres sectors sanitaris i servies públics.
Ens hagués agradat una convocatòria única de tots els sindicats que donés una resposta contundent al greu deteriorament de les condicions de treball i de l’atenció primària dins del sistema sanitari. Però no ha estat així i s’han fet diverses crides que poden causar certa confusió. Entenem que no són excloents, sinó complementàries i desitgem que tinguin un ampli seguiment per part dels treballadors cridats a les diferents formes de protesta i reivindicació.
Amb ànim de clarificar les diverses accions, en fem un resum:
1. Vaga de metges d’atenció primària de l’ICS convocada per Metges de Catalunya pels dies 26-30 de novembre. En l’entrada que vam publicar fa un dies “ Es convoca vaga de metges de l’atenció primària” vàrem manifestar que compartim moltes de les reivindicacions que sustenten la convocatòria de la vaga, en especial les que fan referència a l’augment del finançament, dotació de personal, temps per visita, accessibilitat, ràtios de pacients i recuperació de retribucions i condicions laborals perdudes a partir del 2011. Amb tot, fem algunes precisions sobre les trampes que comporten certes reivindicacions.
2. El sindicat CGT i Rebel·lió Atenció Primària convoquen vaga per a totes les treballadores de l’atenció primària també pels dies 26-30 de novembre. Coincideix amb la vaga convocada per Metges de Catalunya però no és sols pels metges sinó que l’amplien a la totalitat de treballadores i treballadors que prestin servei en dispositius d’Atenció Primaria de l’ICS. En els més de 30 punts reivindicatius recullen millores laborals i salarials i d’altres que es dirigeixen a Enfortir l’Atenció Primària. Entre aquestes mesures hi ha les peticions de: gerències i direccions d’atenció primària independents dels hospitals, acabar amb la fragmentació de l’AP, concurs d’oposició d’infermeria separat per a atenció primària i atenció hospitalària, gestió de les llistes d’espera de les proves complementàries i de les primeres visites a l’atenció especialitzada per part dels EAP, habilitar vies d’ingrés dels pacients als hospitals des dels EAP …
3. El 16 de novembre Metges de Catalunya ha anunciat una altra vaga de facultatius de la sanitat concertada per als mateixos dies 26-30 de novembre, amb reivindicacions bàsicament laborals i retributives. La vaga del sector concertat s’adreça als més de 10.000 facultatius de 53 hospitals d’aguts, 86 equips d’atenció primària, 50 centres sociosanitaris i 25 de salut mental gestionats per les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci Associació Patronal Sanitària i Social (CAPSS) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES).
La coincidència de les dues convocatòries pot portar a confusió i diluir la importància que els mitjans i l’administració concedeixin a l’Atenció Primària que deixarà de ser l’eix, aquesta vegada de la mobilització, i tindrà menys visibilitat.
4. La Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) convoca vaga total a la sanitat i l’educació pública i una vaga parcial de dues hores a l’administració pel dia 29 de novembre. Exposen diverses demandes, entre les que hi ha: «Enfortir l’Atenció Primària per tal d’afavorir la promoció de la Salut i incidir en els processos assistencials de l’Atenció Especialitzada, revertir els processos de privatització i mercantilització de la Sanitat Pública, una sanitat Pública 100% i un únic conveni de Marc Laboral».
5. La Intersindical-CSC convoca vaga de l’Atenció Primària de l’ICS, el 29 de novembre d’afectació a tot el personal i totes les categories. Aquesta convocatòria de vaga respon al progressiu deteriorament que pateix l’Atenció Primària i els professionals que hi treballem des de l’any 2010, que ha arribat a una situació insostenible i que afecta la qualitat assistencial i la seguretat dels pacients.
6. CCOO crida a una concentració a la Plaça Sant Jaume, pel dia 23 de novembre a les 10,30. En el seu comunicat afirmen: «Per descomptat que a CCOO compartim les reivindicacions dels metges i metgesses de primària de l’ICS, però considerem que cal anar més enllà. També falten als centres de primària que no són ICS, i facultatius especialistes als hospitals, i evidentment tota la resta de professions sanitàries i no sanitàries que engloben els nostre sistema sanitari».
7. CCOO i UGT criden a la vaga els 250.000 treballadors de la funció pública de la Generalitat el 12 de desembre. Segons informa el Diari del Treball, el motiu principal de la convocatòria de vaga és l’exigència del retorn abans d’acabar l’any de com a mínim el 10% de la paga de 2013, un calendari de retorn els propers dos anys de les pagues de 2013 i 2014 i de tots els drets sostrets aquests darrers anys.
8. Diverses entitats organitzen el 10 de desembre la Jornada estatal contra les llistes d’espera i la mercantilització de la salut, coincidint amb el Dia Internacional pels Drets Humans. «Les llistes d’espera tenen solució, però no interessa al neoliberalisme. Són una coartada imprescindible per justificar que el que és públic no funciona i així derivar a la privada»
Estem davant d’una oportunitat única des de fa molts anys de manifestar el nostre rebuig a les polítiques de destrucció de l’Atenció Primària i, amb ella, del Sistema Nacional de Salut. Durant temps hem aguantat, hem posat el millor de nosaltres perquè els pacients no en sortissin perjudicats, però hem arribat al punt de saturació i hem de dir prou. Ni des del Departament de Salut ni des de l’ICS es posen en marxa solucions viables i efectives. No han fet cas dels advertiments ni de les propostes, ans al contrari, se segueix prioritzant l’atenció especialitzada i menyspreant l’atenció primària.
Juntes tenim molta força, demostrem-ho participant en les diverses convocatòries, però sobretot en la vaga dels dies 26-30 perquè és la que tindrà més impacte per forçar alguns canvis. No ens agrada fer vaga per no perjudicar els pacients i no carregar encara més les nostres agendes, però ara ens cal una mirada llarga i valenta que marqui un punt d’inflexió en les decisions de polítics i gestors per revitalitzar l’atenció primària pel bé de tothom.
La setmana que ve tindrem l’ocasió de donar-nos visibilitat, de parlar amb els pacients, amb les entitats veïnals, d’explicar-los el deteriorament de l’atenció primària i com els afecta, i de demanar el seu suport. Allà on es pugui fem accions a les portes dels CAPs, tenim a disposició de tothom el material divulgatiu de la campanya Donem vida a l’atenció primària que trobareu en aquest enllaç: https://www.dropbox.com/sh/f51dvorkp48ey4m/AAAaR8tXjJiWe0w9yDY9bC1Oa?dl=0
Ens poden arribar rumors sobre què ens pot passar si fem vaga, no sempre benintencionats. Si volem informació sobre els drets i els deures que tenim durant la vaga ens podem dirigir als sindicats convocants per tal que ens donin informació verídica.
El Govern de la Generalitat ha aprovat un acord amb l’objectiu de millorar i facilitar la contractació de professionals per al Sistema Nacional de Salut. L’acord facilitarà que un important nombre de metges especialistes extracomunitaris formats a Catalunya, un cop acabin la seva residència, puguin quedar-s’hi a treballar. Fins ara, no podien seguir treballant en el sector públic per no tenir la nacionalitat espanyola o la d’algun país de la Unió Europea, tal i com requereix la Llei de l’Estatut bàsic de l’empleat públic.
L’acord suprimeix aquest requisit i, a partir d’ara, aquesta nacionalitat no serà requerida per accedir a contractes de facultatiu especialista estatutari en determinades especialitats deficitàries i en determinats territoris del país. Aquestes regions s’hauran d’especificar en el mapa d’especialitats deficitàries vigent en el Pla d’Ordenació de Recursos Humans de l’Institut Català de la Salut (ICS).
Fins ara, els especialistes extracomunitaris només podien optar a contractes de tipus laboral temporal en centres de l’ICS si acreditaven un permís de residència. Per renovar-lo, però, calia que rebessin de l’ICS una oferta de contracte de més d’un any de durada, una modalitat contractual que s’adequa poc als supòsits més freqüents de contractació temporal als centres de l’ICS (baixes, pics d’activitat assistencial, etc.). Però tampoc podien accedir a contractes interins o fixos donat que la llei obliga a tenir la nacionalitat pertinent.
Segons dades de Salut, aquesta situació provoca que, cada any, acabin la formació sanitària especialitzada a l’ICS prop d’un centenar de metges especialistes extracomunitaris que, majoritàriament, no poden continuar exercint a Catalunya, malgrat haver-s’hi format. Asseguren que la supressió d’aquesta trava legal a la contractació «permetrà a partir d’ara retenir el talent d’aquests professionals i millorar la qualitat dels contractes dels metges especialistes extracomunitaris que ja treballen a l’ICS».
La mesura, que assenyalen que servirà per pal·liar de manera significativa la manca de professionals arriba pocs dies abans de la convocatòria de vaga feta per als facultatius d’Atenció Primària de l’ICS, una de les especialitats que més mateix la falta de professionals.
De fet, entre les demandes de la reivindicació, el problema del personal sanitari, la seva conciliació laboral, la precarietat, la inestabilitat i la pressió sota la que treballen estan al capdavant d’una llarga llista de necessitats que cal cobrir.
Salut apunta que la retenció en els centres i equips de l’ICS d’aquests facultatius ja formats durant la residència afavorirà, especialment, l’àmbit de l’atenció primària, «ja que fins ara, per la naturalesa dels contractes i els requeriments legals vigents, era més difícil poder retenir els residents extracomunitaris que acabaven, malgrat que l’especialitat de medicina familiar i comunitària és de les que compta amb més residents extracomunitaris (un 30% dels residents d’aquesta especialitat a l’ICS)».
Per visualitzar-ho quantitativament, sempre segons dades de Salut, els centres de l’ICS formen, cada any, 2.400 residents, distribuïts en els diferents anys de residència. D’aquests, 268 (un 11%) són extracomunitaris; 72 es formen en medicina familiar i comunitària i 196 són a hospitals. Cada any, però, acaben la formació sanitària especialitzada a l’ICS al voltant d’un centenar de metges extracomunitaris.
Un pacient li va preguntar al seu metge quins riscos comportava el tractament setmanal de llarga durada que li proposava, i aquest li va respondre: «El risc més gran és el viatge amb cotxe a l’hospital». No recordo els detalls d’aquesta anècdota, però il·lustra molt bé com es pot oferir al ciutadà i eventual pacient informació sobre un aspecte crucial en medicina: el dels riscos d’emmalaltir o de patir algun perjudici per una intervenció mèdica.
Tots els medicaments, la cirurgia i les proves diagnòstiques ofereixen algun benefici, però també comporten riscos, encara que d’aquests se sol parlar menys. En canvi, és difícil llegir la premsa, veure la televisió o navegar per internet sense topar-se amb missatges sobre els riscos d’emmalaltir i morir. Però com ens arriben de forma tan desorganitzada, contradictòria i descontextualitzada, resulta molt difícil trobar resposta a dues preguntes clau: Quin risc tinc jo de morir per aquesta malaltia o de patir aquesta complicació? De quina magnitud és aquest risc en relació amb uns altres? Per als metges tampoc és fàcil oferir una informació clara i precisa, entre altres coses perquè no solen tenir aquestes dades a mà.
Els riscos d’emmalaltir i morir depenen de molts factors, però tres dels principals són l’edat, el sexe i el tabaquisme. Una dona de 50 anys, per exemple, quin risc té de morir en els pròxims 10 anys per algunes de les causes més comunes, com són l’infart, l’ictus, el càncer de pulmó i el de mama? Les estimacions indiquen que, de 1.000 dones no fumadores de 50 anys, al cap d’una dècada moriran 4 d’infart, 1 d’ictus, 1 de càncer de pulmó i 4 de càncer de mama; en canvi, si són fumadores, moriran 13, 5, 14 i 4 per 1.000. Resulta cridaner comprovar fins a quin punt fumar augmenta el risc de mort per infart, ictus i càncer de pulmó, mentre sembla no afectar al càncer de mama. La comprensió millora si coneixem també els riscos de mort per totes les causes per a les dones d’aquesta edat: en el cas de les fumadores és de 69 per 1.000, i en el de les no fumadores de 37 per 1.000.
Aquests simples nombres són solament un exemple que mostra la importància de posar els riscos en context. Ens diuen que, en el tram d’edat de 50 a 59 anys, gairebé una de cada 10 dones no fumadores mor per càncer de mama, que el tabaquisme triplica el risc de morir d’infart i que 1 de cada 5 dones fumadores mor per càncer de pulmó. Totes aquestes estimacions estan recollides en les taules de riscos per a homes i dones nord-americanes publicades el 2008 en el Journal of the National Cancer Institute (The Risk of Death by Age, Sex, and Smoking Status in the United States: Putting Health Risks in Context). Aquestes dades tenen les seves limitacions, sens dubte, i no poden extrapolar-se sense més a altres poblacions i ser aplicats a persones concretes sense considerar, entre altres coses, els seus antecedents familiars i les seves conductes de risc. Però malgrat les seves manques, les taules d’aquest tipus són realment útils per interpretar millor els riscos.
Vivim en una cultura profundament medicalitzada i, alhora, devota del càlcul de tota mena de riscos materials i personals. Per això, resulta paradoxal que no tinguem més a mà aquest tipus de taules per conèixer millor els riscos als quals estem exposats i contextualitzar-los amb uns altres. I no es tracta de reduir tota la complexa existència humana a simples nombres, sinó de disposar d’ells per ajudar-nos a prendre decisions sobre la salut.
El conveni de la sanitat concertada ha arribat a un principi d’acord. El pacte, que encara no s’ha signat, afectarà uns 50.000 empleats Catalunya que treballen per al Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública (SISCAT), segons ha indicat Josep Maria Yagüe, responsable d’acció sindical de Sanitat de CCOO.
Metges de Catalunya havia convocat els seus facultatius, també del sector concertat, a cinc dies de vaga que comencen el 26 de novembre. Fonts d’aquest sindicat han declarat que mantenen la vaga perquè la majoria de les reivindicacions fetes per la seva organització no ha estat recollida en el principi d’acord.
Un acord que, en síntesi, recupera bona part de les condicions laborals que es van perdre quan es va firmar, en plena crisi econòmica, el conveni de la que llavors es deia Xarxa d’Hospitals d’Utilització Pública de Catalunya (XHUP). En aquella ocasió els treballadors van fer un gran esforç per assegurar al màxim l’ocupació. Per això van acceptar una reducció salarial del 5% i un increment del temps de treball. Ara, que sembla que la crisi s’ha superat, l’objectiu dels sindicats de classe era situar l’estatus dels treballadors de la sanitat concertada, a prop del que tenen els treballadors del sector sanitari públic.
La sanitat concertada a Catalunya té tres patronals, UCH, CAPS I ACES . Les organitzacions empresarials representen un conjunt divers d’entitats, que van des de les associacions sense ànim de lucre, passant per les vinculades a organitzacions religioses fins a empreses convencionals.
Durant la negociació del conveni, els sindicats principals, CCOO i UGT, junt amb SATSE van reclamar acostar les condicions de treball a les del sector públic, també pel que fa a les remuneracions. Això només es pot fer si la Generalitat, que es qui fixa les tarifes que paga a hospitals i centres sanitaris, les apuja.
Segons ha pogut saber Diari del Treball, l’increment salarial pactat calca es que s’ha fixat a l’Administració catalana. Així, el primer any s’apujarà un 1,95%, tot i que el 0,25% està subjecte al compliment de determinats objectius. El segon any seria un 2,25% i del tercer l’increment fix seria del 2%.
El sindicat afirma que “Els increments salarials suposen en un escenari de mínims un augment retributiu del 7,1% i en un escenari de màxim un augment retributiu d’un 8,79%, durant la vigència del conveni”. L’increment sobre la pujada nominal té a veure amb augments suplementaris vinculats amb l’increment de l’IPC.
Pel que fa al temps de treball, l’objectiu dels negociadors sindicals era aconseguir retornar a les 1.620 hores anyals que es feien abans del darrer conveni de la XHUP. Així, el 2019 es reduiran 14 hores, el 2020 la reducció serà de 20 hores i finalment a 21 de desembre d’aquest mateix any la reducció que s’afegirà serà de 14 hores.
Una altra millora per al personal dels centres concertats, és que tornaran a cobrar les Incapacitats Temporals, les baixes, des del primer dia, igual com ja passa a l’Administració pública. “Aquest acord és molt important perquè els treballadors estan en contacte amb malalts, imaginis quan hi ha una passa de grip, era molt possible un contagi que feia que els empleats a més de posar-se malalts perdien els ingressos dels primers dies”, ha explicat Yagüe.
Els treballadors de la sanitat concertada de Catalunya estaven convocats, igual com la resta de treballadors del sector sanitari, a una jornada de lluita divendres 23 de novembre per CCOO. Si finalment el conveni es firma la mobilització podria no fer-se.
Parlem amb el secretari general de Metges de Catalunya, Josep Maria Puig, sobre les jornades de vaga que venen i aprofitem perquè ens faci una radiografia del panorama sanitari i les causes que han provocat arribar fins aquí.
Fa temps que es denuncia un deteriorament del sistema sanitari però progressivament les reivindicacions i demandes han anat en augment. Per què ara aquesta vaga?
Ja prèviament teníem una situació d’infrafinançament. Espanya al començament dedicava al voltant del 6,7% del seu PIB a la sanitat pública mentre que Europa estava al voltant del 7,5%. Ja hi havia una diferència. La crisi el que va es agreujar aquest infrafinançament crònic i castigar els professionals en general i específicament els metges. Tothom va tenir el 5% del decret del Zapatero però als metges, a més, se’ls va anul·lar o se’ls va reduir a la meitat la direcció per objectius o la carrera professional. De forma global el metge ha perdut al voltant del 30% del seu sou en aquests anys sense tenir en compte l’IPC que ha estat del 9,7%.
A més de disminuir els ingressos ha augmentat la feina i això és una combinació mortal. La sanitat ha perdut uns 5.000 treballadors i, d’aquests, 900 són metges a Primària. Metges que han anat desapareixent per jubilacions, per contractes temporals que no s’han renovat… però metges que atenien cada dia. Per tant, la sobrecàrrega de treball cap els altres ha anat en augment perquè, a més, la població ha anat envellint i cada cop hi ha més patologia crònica que carrega les consultes. Això s’ha barrejat amb una tecnologia que ha quedat obsoleta, que no té la mateixa qualitat per fer diagnòstic.
Així doncs, diners que s’han deixat de percebre, la sobrecàrrega, l’obsolescència de la tecnologia i encara hi ha un quart punt: la precarietat que dóna molta inestabilitat a la gent, a qui de tant aguantar se li ha anat creant cada cop més malestar.
Trobaries un focus concret com a detonant de per què ara?
En el cas de la Primària és més fàcil determinar el per què. La metropolitana nord, que és una de les àrees més castigades, amb menys gent que té mútues com alternativa, on van tots a la seguretat social, hi ha més sobrecàrrega. Ells van plantejar una vaga fa uns mesos però no es va dur a terme per una negociació amb l’ICS on es donaven possibilitats d’alleugerir la pressió. L’administració això no ho ha complert i la gent està més tipa alhora que a ells els hi ha tret credibilitat. És molt important tenir present que l’Administració no té crèdit. Quan algú no té crèdit, paga al comptat. Així, ara el que exigim de l’Administració es que pagui al comptat, no que creï meses per analitzar res al cap d’un any…
La visió és que sempre ens han pres el pèl però això dels últims 8 anys ha estat extraordinari i la gent ha explotat. Per això s’ha dit prou.
Sí. Es farà després de l’examen perquè la gent està estudiant, vol treure’s la plaça, vol tenir un lloc fixe com qualsevol mortal.
Opineu que el Fòrum de diàleg professional que vol abordar la necessitat de professionals i del sistema sanitari públic de Catalunya pot ser efectiu?
Va tenir una primera i última reunió de moment. És cert que el món sanitari no és només una càrrega de feina i de sous, hem de planificar el futur, on som, què farà falta… Sí que hi ha feina a fer de planificació i aquests fòrums poden ser útils per això però hi ha coses que han de ser immediates. L’estabilitat s’està intentant corregir obrint oposicions però sobre altres aspectes com la càrrega no s’està fent res. El metge de capçalera que cada dia té més pacients a veure i veu que és absolutament insuficient se’n va a casa amb la sensació que ha fet malament la seva feina, a part del cansament físic que comporta. La gent està cansada tan físicament com psicològica I això té probabilitats de traslladar-se a la població en general. Jo si faig de metge i no tinc temps material potser el que depèn de mi va malament perquè si necessito proves complementàries, que trigaran mesos, el diagnòstic acaba sent més tardà.
A hospitals no s’ha patit la davallada en el número de metges, s’ha mantingut estable. No hi ha el que caldria però no ha perdut. El que sí ha perdut en canvi és infraestructura: mil llits des de l’inici de la crisi. Això significa que quan t’arriba gent a urgències que pel diagnòstic ha d’ingressar però no té llit, el que fas és deixar-la a urgències fins que un llit s’alliberi i mentrestant urgències es converteix en una mena d’apèndix de l’hospitalització. que es es col·lapsi no té a veure amb que hi vagi més gent del compte, culpabilitzar la gent és un error. Quan algú va a urgències i no toca, per exemple un constipat d’algú de 25 anys, al final en menys de dues hores ja és fora. El problema està quan arriba algú que s’ha de quedar i no tens lloc on posar-lo. Aquests mil llits estan provocant el col·lapse d’urgències, no l’excés d’ús dels usuaris.
Josep Maria Puig, secretari general de Metges de Catalunya / Diari de la Sanitat
Pel personal a més ingressar algú vol dir corre: a raigs que em facin la prova perquè em facin un diagnòstic i cap a casa. Això crea una sensació que davant d’un pacient has de fer el que puguis, posar pedaços i enviar cap a casa perquè a baix hi ha gent que ha d’ingressar.
Tot el sistema està molt tensionat però que Primària vagi cap a la vaga significa tensionar encara més els hospitals. Si ja de normal tots els hiverns ens hem quedat col·lapsats i amb dies d’espera per ingressar, ara imagini’s que els CAP deixin de funcionar. Si primària para pot passar que els hospitals, on també hi ha molta pressió, es desbordin i diguin ‘ei, jo també’ perquè tothom està tip. Hi ha doncs la possibilitat que hi hagi un efecte dominó. Això acaba posposant proves de diagnosi, proves complementàries, empitjorar les llistes d’espera, d’intervencions… s’hi ha de posar remei d’alguna manera perquè qui acabarà patint les conseqüències és la població. I les conseqüències són morts per anar tard, per mal diagnòstics. Necessitem una reacció de les autoritats sanitàries que fins ara han recanejat en els pressupostos.
Com els valoreu?
Som la comunitat que ha retallat més en sanitat: al voltant del 10% i mirant la inflació estem en un 20% menys de poder adquisitiu mentre altres partides han crescut molt més. Els actuals pressupostos són prorrogats però en els anteriors tot i tenir un 7,5 d’augment generalitzat, a sanitat se li va donar només un 3,8. Això dóna un missatge de ningunejar, de pensar tu tira que nosaltres estirarem i deixa d’emprenyar. Hem vist despreci per part de tots els últims governs a través dels fets cap al benestar social.
Des de fa un any i mig la sanitat està en modo pausa. L’administració funciona perquè hi ha tècnics preparats, funciona en automàtic però no hi ha ningú que planifiqui, que digui cap a on anem i que posi totes les estructures al dia pels canvis que hi ha demogràfics i de patologia. Hem cronificat els càncers, infeccions com la SIDA, l’hepatitis… l’enfocament que teniem abans de malaltia aguda i som-hi cap a casa ha canviat i per tant el model ha de canviar. Cal planificació política i fa un any i mig que no fem res de tot això.
Repetidament es diu que si el sistema ha aguantat ha estat gràcies als professionals. Això us responsabilitza.
Això no és un només una frase. Quantifica, hem perdut un grapat de professionals i en el mateix període de temps la productivitat mesurable en visites i en intervencions quirúrgiques ha augmentat. Amb menys personal, més mal pagat, menys mitjans tan estructurals com tècnics, la producció ha augmentat. Això és el que fa dir que si els professionals no haguessin posat el coll això s’hagués enfonsat abans. Està en números però per molts segueix sent una cançoneta que no sap d’on ve. Clar, prefereixen dir-nos que som collonuts que no a més de maltractar-nos dir-nos que som uns dropos.
La sensació que transmeteu sovint és que us han posat dins una cadena de producció i això deshumanitza la professió.
Molt. No tens capacitat de tenir una interacció amb el pacient. La gent que pateix a més d’explicar-te símptomes necessita que te la miris, que li expliquis, que li donis una visió de futur més o menys esperançadora. Això requereix temps: el malalt ha de sentir-se escoltar, tu necessites explicar-te i fer-te entendre i això no són dos minuts. No tenim cap d’aquestes premisses ara sobre la taula. Són massa coses que vas lligant. Altres col·lectius haguessin explotat abans i d’una forma bàrbara però és aquesta responsabilitat que dius. Però la professió ens agrada i malgrat tot la immensa majoria tornaríem a fer de metges. Tot i ser una virtut això des del punt de vista de l’Administració és una debilitat perquè se n’han aprofitat i ara tenim una sanitat low cost.
Una empresa d’aviació low cost s’aguanta perquè al personal el paguen malament i a més duu la gent com a sardines. Nosaltres tenim la gent com a sardines en els ambulatoris, en els hospitals i els professionals mal pagats. Som un exemple fantàstic d’empresa low cost… El mateix passa amb l’educació i així estem creant una societat de futur vergonyosa i que no tirarà. És el model polític que tenim sobre la taula la que està fallant d’una forma estrepitosa.
De fet, i com comentaves abans parlant de Metropolitana Nord, fins el 32% dels catalans tenen una mútua contractada, sent la Comunitat Autònoma amb aquesta xifra més alta. No fixar mesures està creant encara més desigualtats entre classes?
Quan es parla de les diferències entre rics i pobres, entre classe mitja i classe mitja-baixa que ja ha quedat empobrida, la diferència en tot i en expectativa de vida es veu. La UE ho ha denunciat: a Espanya l’escletxa entre el 20% que té més i el 20% que té menys s’ha multiplicat per 8.
Amb el que ha passat a la sanitat pública, la sanitat privada ha vist des del 2009 un creixement d’un 9% més de gent que s’apuntava a les mútues. Un 9% és molta gent. A més a més, les primes, els ingressos que tenen, en aquests anys han augmentat un 24%. És a dir, no només han augmentat la quantitat de gent si no que les primes han pujat i per tant només ha pogut accedir la població del mig cap amunt. Deixar podrir la sanitat pública ha engreixat la sanitat privada en detriment dels que no tenen prou mitjans.
Això és un problema relatiu. És un problema gravíssim si seguim amb les mateixes polítiques que tenim ara damunt de la taula perquè aquestes polítiques han tingut conseqüències sobre els professionals i alguns el que han fet ha estat fugir d’aquesta crema. Som la comunitat autònoma que envia més gent a altres comunitats autònomes d’Espanya. Se’n va gent a Aragó on a final de mes el sou està aproximadament entre 500 i 1000 euros més al mes. Estem parlant de 7.000-8.000 euros més a l’any. Això és molt important. Tenen menys sobrecàrrega també. Se’n van també a València o a les Illes.
Som també la Comunitat Autònoma que demana més acreditacions a l’Organització Médica Colegial, a Madrid, perquè és preceptiu, per anar-se’n a treballar a l’estranger. El febrer d’aquest any en un portal de treball hi havia una oferta de més de 9.000 metges a Europa: França, Alemanya, Anglaterra, Suïssa i Txèquia. Són llocs atractius on d’entrada, només per passar la frontera, guanyes com a mínim el doble i la pressió assistencial és la meitat. Per què ens hem de quedar aquí? Estem ben formats, tenim prestigi a nivell europeu, el resultat de salut és molt bo, per tant un metge espanyol és welcome. Ja estem format, tenim experiència, som bons, escolti’m, “només els hem d’aprofitar, paga’ls bé”, diuen. Nosaltres paguem la formació universitària, que costa molts diners, paguem la formació de l’especialista i després se’ns en van a altres comunitats o a Europa. Ens ho hauríem de fer mirar que això sí que és malbaratament de diner públic, això sí que hauria d’anar a algun judici. Vostè és responsable per les seves polítiques.
I aquest és un altre dels fets que explica que hi hagi una por tremenda a que la generació de la baby boom arribem ara a la jubilació perquè som 8.600 professionals en 10 anys. Però mirem l’altra cara de la moneda, qui es forma a Catalunya? 1.100 especialistes MIR cada any. Multipliqui per 10: 11.000. Quants es jubilen? 8.600. On té el problema vostè? En que aquests no es quedaran. Aquí sí que tenim un problema i no perquè els què es jubilen sinó perquè amb els que formem no tenim capacitat de reacció perquè se’ns aniran cap a altres llocs. Per tant no tenim un problema, creem un problema, que és molt diferent. El discurs oficial és ‘ui que se’ns jubilen, ui que no formem prou MIR’ però no és veritat, el recanvi generacional està totalment assegurat. Ara, si vostè vol posar aigua en un colador, ja pot tirar aigua ja, que si no té una cosa estanca aquesta aigua se n’anirà, si no tota, molta. Tenim un problema? Depèn com ho miris.
Facultatius d’atenció primària davant la seu de l’ICS, a Barcelona, en l’entrega de signatures per reclamar millores assistencials i laborals / Metges de Catalunya
Hi ha algunes especialitats on costarà més cobrir les vacants si això no es reverteix?
Ara hi ha especialitats que tenen molta sortida a la privada com pediatria o anestesia doncs amb les circumstàncies en les que es treballa doncs cobren el doble, treballen dignament i poden fer bé la seva feina sense l’angoixa de veure si se’t passa una cosa dia rere dia. Primària clar que és deficitària. Quin interès té aquesta gent de fer aquesta bestiesa de vida laboral? Cap ni un. No troben gent per fer substitucions, diuen. Com vols trobar-los? Amb 40 malalts cada dia, mal pagats i en dos mesos ‘adéu, si te he visto no me acuerdo’? Això no pot ser desconegut pels polítics. Necessitar un fòrum perquè t’expliquin això vol dir que no anem bé perquè ho hem repetit temps i temps. L’anàlisi està fet, com a mínim està claríssim el que s’ha de fer amb immediatesa. Hem cremat tant l’ambient que o posem remei ja o ja podem planificar que no quedarà ningú.
Hi ha diferències doncs entre especialitats. Moviments en defensa de l’Atenció Primària en denuncien el desprestigi.
No té cap atractiu veure 40 malalts en un dia. Una tasca fonamental del metge és la seva formació continuada perquè hi ha avenços i necessita seguir estudiant cada dia, fer sessions per aprendre… tot això requereix un temps que no existeix i la professionalitat fa que això t’ho facis tu a casa teva i en el teu temps. Això suma més càrrega: arribes a casa de mal humor pel dia que has passat i no pots veure a la família perquè t’has de posar a estudiar per veure què li deu passar a un pacient amb qui no saps ben bé per on tirar perquè tampoc has pogut fer sessions per comentar-ho amb els companys.
Ja per tancar, pel que fa a la vaga, quines mobilitzacions teniu previstes de cara a la setmana vinent?
Estem definint que és el més oportú i que faci visibilitzar més entre la població com està la situació. Ho aprofitarem perquè la gent si fa vaga es pot mobilitzar sinó, amb els horaris que té de normal és impossible.
Creieu que hi haurà un bon seguiment?
S’ha anat coordinant el màxim possible però com no ho porta només una organització és difícil. Tenim 3.500 signatures d’un col·lectiu de 5.000 però això no vol dir que els 1.500 restants no hagin volgut signar sinó que potser són d’indrets on és més difícil arribar. D’aquests no sabem quants no han volgut signar i quants no han tingut ni l’oportunitat de fer-ho.
En tot cas, un 70% de professionals recolzen el que estem demanant, ara que després vagin a la vaga no ho podem saber. Estar d’acord amb les demandes no vol dir anar a la vaga perquè hi ha àrees que no viuen aquesta misèria. A Barcelona mateix hi ha àrees on el 70% de la població tenen mútues i per tant la pressió assistencial és menor. No tothom està igual d’escalfat ni motivat.
També heu rebut suport dels Col·legis de professionals i organitzacions com la Marea Blanca.
Sí. D’alguna manera el món sanitari entén perfectament que això hagi arribat a una situació que ningú desitja. Desqualificar aquesta vaga no té ni cap ni peus. Estem plens de raó. L’Administració ha de treure els diners d’on vulgui però ha de pagar al comptat, ha de deixar de demanar crèdit. És evident que això no és culpa dels que en aquest moment estan gestionant la sanitat però ells han heretat això però sabien on es posaven. Si no tenen intenció d’arreglar-ho seran igual de culpables. Són nous que hereten problemes vells però són herències volgudes, buscades. Si volen aquesta feina se n’han de responsabilitzar del que comporta.
El sector del joc en línia ha entrat amb pas ferm en el món de les noves tecnologies. Avui dia disposem d’aplicacions cada vegada més modernes que ens presenten jocs amb escenaris originals i atractius, fent que el joc en línia sigui enormement accessible i disponible en qualsevol dispositiu.
Aquest escenari –adolescents i joves, i l’ús massiu del mòbil– permet l’accés a continguts i activitats que abans estaven reservades només als adults, o almenys el seu accés estava més protegit i regulat. Tot i que estem davant d’unes generacions que es diverteixen i es relacionen a través de plataformes digitals, amb un gran maneig d’aquestes, també estan exposats als seus riscos quan el joc es converteix en una necessitat que afecta el seu dia a dia: escola, família, relacions, conductes i hàbits.
A més, el joc en línia compta amb un gran desplegament de mitjans en la seva promoció, on la població adolescent pot ser considerada com el públic més indefens davant la persuasió que exerceix la publicitat. Aquesta transmet missatges en què es normalitzen les apostes, s’associa a l’èxit a través de personatges famosos o populars entre la població jove, com poden ser els esportistes, i intenta convèncer d’una experiència apassionant. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya recentment ha alertat de la urgència de regular la publicitat de jocs en línia, vetllant per protegir els menors i recordant, segons el seu informe publicat el març del 2017, que els anuncis de joc en línia suposen el 45% de la publicitat d’una retransmissió esportiva de ràdio i el 20% de la d’un partit de futbol.
Ara bé, no només cal parar atenció al món de les apostes on line. Infants i adolescents són el públic per excel·lència de jocs on els mateixos participants poden comprar i apostar pels seus personatges o invertir per millorar el seu joc. Els reptes esdevenen el principal incentiu. Aquests són els populars jocs free to play que després, sovint, acaben convertint-se en pay to win. És a dir, en aquesta tipologia de jocs arriba un punt que no et permet continuar si no pagues o bé requereix moltes hores de joc per avançar, oferint-te una opció ràpida d’optar a nivells superiors si decideixes pagar. El o la jove comença jugant de forma gratuïta però… on està el límit? Fins on estem disposats a pagar?
Tanmateix, en l’actualitat no només s’està alertant del joc on line, sinó de l’ús i afectacions de les xarxes socials en la salut mental d’adolescents i joves. Per aquest motiu des dels programes i serveis que treballem amb adolescents i joves tenim l’oportunitat de generar espais de reflexió i diagnosi, des d’on acompanyar l’adolescent i jove a prendre consciència de l’ús i la influència dels dispositius, aplicacions i xarxes socials en el seu quotidià i especialment en la seva salut.
Quantes hores al dia dedico a consultar les xarxes socials? Com em sento si m’he descuidat el mòbil a casa? He deixat de sortir amb els amics i les amigues per quedar-me jugant a jocs en línia?
Les dades actuals ens alerten de la vulnerabilitat d’adolescents i joves davant d’aquest nou escenari de consum i relació en línia. Per tant, la nostra intervenció ha de tenir en compte la detecció de símptomes d’alerta i treballar amb la població adolescent i jove des de les seves competències i capacitat per detectar quan està afectant la seva salut i desenvolupament personal, escolar o social, així com afavorir campanyes i informació adreçada a la població jove sobre l’ús responsable i adequat d’aquestes plataformes i tipologies de joc, a més a més de regular la publicitat i la facilitatd’accés.
La vaga dels metges i metgesses haurà de respectar uns serveis mínims que implicaran que el 100% dels Centres d’Atenció Primària funcionin durant els 5 dies que durarà l’aturada. Aquesta solució és fruit de l’acord al qual han arribat dilluns, 9 de novembre Metges de Catalunya (MC) i l’Institut Català de la Salut (ICS), en una reunió a la seu de la Direcció General de Relacions Laborals i Qualitat en el Treball del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. La vaga de facultatius d’atenció primària està convocada per als dies 26, 27, 28, 29 i 30 de novembre.
Per la seva banda, MC i ICS també han pactat que les dues primeres jornades els serveis mínims per a metges de família i pediatres seran del 25%, mentre que per als altres tres dies el percentatge pujarà fins al 33%.
Per tant, durant els cinc dies de vaga treballarà el 100% de la plantilla dels centres d’urgència d’atenció primària (CUAP), punts d’atenció continuada (PAC) i Programa d’atenció domiciliària i equips de suport (PADES).
D’altra banda, per al servei de ginecologia els serveis essencials equivaldran al 5% de la plantilla per cada gerència territorial en cadascun dels dies, que comportarà els serveis inajornables d’ecografia del primer i segon trimestre de l’embaràs i per als tractaments d’interrupció voluntària farmacològica de l’embaràs.
Un altre element que s’ha acordat és que treballin a cada centre penitenciari, el 25% de la plantilla per categoria professional pel que fa als torns diürns i la totalitat de la plantilla del torn nocturn.
En els serveis d’odontologia haurà de treballar almenys el 25% de la plantilla a cada gerència territorial en cadascun dels dies, que comportarà exclusivament el servei d’urgències. Per a la resta de serveis, el 25% de la plantilla haurà de treballar el primer i segon dia de vaga i, a partir del tercer dia, el 33% de la plantilla, per així garantir l’assistència urgent durant l’horari habitual de cada centre.
Metges de Catalunya convoca a 5.700 professionals de l’Atenció Primària a la vaga els propers 26, 27, 28, 29 i 30 de novembre per exigir millores laborals i assistencials. A la convocatòria s’hi ha afegit amb un programa específic la CGT de sanitat. La vaga començarà l’endemà que 1722 metges de família s’examinin per deixar la seva situació d’interinatge i aconseguir una de les 1343 places fixes públiques
