Just Deploy It!

Blog

  • Cinc dies de vaga a l’Atenció Primària de l’ICS contra la precarietat laboral i professional del sector

    El sindicat Metges de Catalunya ha convocat una vaga dels facultatius de l’Atenció Primària de l’Institut Català de la Salut per als propers 26, 27, 28, 29 i 30 de novembre sota el lema «Atenció Primària digna i respectada». L’aturada, a la qual estan cridats a sumar-se els metges de família, pediatres, odontòlegs i ginecòlegs dels 288 equips d’atenció primària (EAP) de l’ICS, es farà per exigir millores assistencials i laborals que frenin la precarització progressiva del primer nivell assistencial.

    Els motius pels quals s’ha arribat a convocar a la vaga a 5.700 professionals de l’Atenció Primària són diversos però els objectius estan molt focalitzats. A nivell de càrrega i qualitat assistencial, els professionals reclamen recuperar la plantilla mèdica anterior a les retallades, limitar l’agenda assistencial a un màxim de 28 visites diàries, assignar un temps mínim per les visites, fitxar una ràtio màxima de pacients, exigir el compliment dels terminis legals de referència i oferir totes les places de formació sanitària especialitzada MIR.

    Per Óscar Pablos, secretari del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya la situació de sobrecarrega assistencial és insostenible. «Creiem que neix de la pèrdua de més de 920 professionals en l’atenció primària segons les pròpies dades de l’ICS», apunta Pablos que també assenyala que s’ha vist que el pressupost ha disminuït del 18,4% 2010 a un 16% l’any passat. Per això, Metges de Catalunya reclama incrementar el pressupost destinat a l’atenció primària fins al 25% del total del Departament de Salut.

    Al problema del pressupost, Pablos afegeix que del 2010 a aquí, i cada cop més, les persones són més envellides, fràgils, complexes i dependents «alhora que hi ha menys temps per poder atendre». Des del sindicat denuncien en aquest sentit que s’està seguint un «model de quantitat i no de qualitat de la feina» i que als pacients els costa cada cop més trobar una visita «perquè les agendes estan plenes i no es cobreixen baixes ni vacances». Pablos explica que això porta als professionals de la primària a viure situacions que tot i que haurien de ser excepcionals ja són habituals: «atendre fins a 3 pacients en un sol minut o haver de fer feina “quan puguem” fora d’horari ens està fent perdre el control de l’acte mèdic. Si perdem temps per reflexionar estem posant en risc la seguretat del pacient i de nosaltres com a professionals».

    A la roda de premsa on s’ha informat de la convocatòria de vaga també ha assistit Javier O’Farrill, president del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya (MC). O’Farrill ha explicat que l’objectiu és poder mirar a la cara i explicar clarament el que passa als pacients quan acudeixen a alguna visita. «Estem demanant que el temps mínim establert per l’ICS es compleixi. Li diem a la població que estem lluitant per ells. I també volem que la nostra seguretat es compleixi», ha declarat.

    Un altre dels motius que duu als facultatius de la primària a la vaga és la pèrdua de poder adquisitiu que estimen en un 30%. Així, denuncien que quan es diu que no es troben metges, no s’expliqui que això passa «perquè cap metge vol treballar amb aquestes condicions laborals i aquestes retribucions».

    La convocatòria arriba una setmana després que un centenar de facultatius d’atenció primària d’arreu del territori es reunissin a la seu de Metges de Catalunya i acordessin que “la mobilització és l’única resposta a l’immobilisme de l’Institut Català de la Salut (ICS) davant les demandes de millora dels professionals”. Una mobilització que començarà el 26 de novembre, just l’endemà del dia quan finalment fins a 1722 metges de Família de Catalunya s’examinaran per aconseguir una de les 1343 places fixes a l’Institut Català de la Salut (ICS). Fugir de l’interinatge i la inestabilitat és el seu principal motiu.

    A la vaga, però, hi aniran professionals que van més enllà dels metges de família en si. Ana Roca, portaveu de l’agrupació de pediatres de MC, ha assenyalat que la «precarietat està generalitzada en tota la primària, però la fotografia de la pediatria és molt dolenta». La realitat és que aquesta és l’especialitat més deficitària juntament amb la medicina comunitària. Avui en dia, un 30% dels nens que s’atenen a la primària de Catalunya no tenen un pediatre com a metge de referència, són places ocupades per metges de família. Ana Roca ja assenyalava en un reportatge fet per aquest diari que “algunes no estan ocupades per ningú, sent això més greu encara, ja que aquests pacients acaben sent visitats d’urgències o de manera espontània per altres professionals”. Si no tenen ningú assignat és perquè no s’ha aconseguit cobrir aquesta plaça, cosa que passa sovint quan es tracta d’omplir les places de pediatria als CAP.

    A més, Roca ha explicat que hi ha una sobrecàrrega diària amb 10 o 15 visites agendades en la mateixa hora i que «els equips de pediatria fan tot el que poden per atendre tots aquests nens però l’atenció no és bona», ja que «no és el mateix atendre en 12 minuts (com demanen) que en 2».

    Pablos ha explicat que, com al seu entendre, no han rebut cap comunicació ni acció decidida s’han decidit a convocar aquesta vaga. «Esperem que entenguin que hem de fer una aposta decidida per un model qualitatiu. L’ICS ho ha d’entendre», ha manifestat Pablos.

    D’esquerra a dreta: Josep Maria Puig, secretari general de MC; Óscar Pablos, secretari del Sector Primària ICS de MC; Javier O’Farrell, president del Sector Primària ICS de MC i Ana Roca, portaveu de l’Agrupació de Pediatres de MC / MC

    Càrrega i qualitat assistencial, condicions laborals i retributives i finançament: les demandes de Metges de Catalunya en tres blocs

    Davant d’aquesta “precarització sostinguda”, MC ha presentat una plataforma reivindicativa que recull gran part de les mesures que l’ICS va aprovar el febrer passat per disminuir la pressió assistencial als centres d’atenció primària (CAP) de l’àrea Metropolitana Nord de Barcelona, però que només aplica parcialment. Així, les demandes del sindicat, estructurades en tres blocs, tenen per objectiu “millorar l’atenció sanitària als pacients i dignificar les condicions laborals dels metges de família, pediatres, odontòlegs i ginecòlegs de l’ICS”.

    Per fer front a la càrrega i qualitat assistencial, les demandes són recuperar la plantilla mèdica anterior a les retallades, limitar l’agenda assistencial a un màxim de 28 visites diàries (23 presencials i 5 no presencials) i assignar un temps mínim de 12 minuts per visita presencial i 6 minuts per visita no presencial,. A més, fixar una ràtio màxima de pacients per professional que hauria de ser d’un metge de família per cada 1.300 pacients, un pediatre per cada 1.000 pacients i un ginecòleg per 8.800 pacients.

    Una altra demanda seria exigir el compliment dels terminis legals de referència per a l’accés a les consultes d’atenció primària, especialistes i proves complementàries. Aquests terminis serien 48 hores per consulta ordinària programada, 30 dies de demora màxima per derivacions preferents i 90 dies de demora màxima per derivacions ordinàries.

    Per últim, oferir totes les places de formació sanitària especialitzada MIR disponibles a Catalunya, prioritzant les deficitàries d’atenció primària.

    En el bloc per fer front a les condicions laborals i retributives, demanen recuperar les retribucions i condicions de treball retallades des de 2010, percebre la retribució del complement de carrera professional des de la seva concessió, sense ajornaments i reclamar el tancament, a les 20.00 hores com a màxim, de tots els centres d’atenció primària (CAP). En qüestió d’horari, fer voluntària i no obligatòria la jornada d’atenció continuada (guàrdia), respectar el temps obligatori de descans després d’aquesta i retribuir la guàrdia com a mínim al preu de l’hora de jornada ordinària facilitar la conciliació de la vida laboral i personal amb propostes efectives, superant la rigidesa dels torns de matí i tarda.

    A més, recuperar la plantilla mèdica dels dispositius d’urgència d’atenció primària (ACUT) prèvia a les retallades, equiparar les retribucions de la jornada de doblatge voluntari de l’ACUT a la dels equips d’atenció primària (EAP) i, per últim, substituir la figura del director d’equip d’atenció primària (EAP) per la de coordinador, escollit pels mateixos professionals i avaluat cada dos anys.

    En el tercer bloc, el del finançament, demanen incrementar el pressupost sanitari destinat a l’atenció primària de manera que rebi un mínim del 25% del pressupost total del Departament de Salut.

  • No hi ha cèntims? O el que no hi ha és voluntat política?

    L’altre dia, endreçant papers antics, vaig trobar un interessant article que havia guardat, publicat el 2011 a la Gaseta Sanitària i signat per Peiró S, Artells JJ i Meneu R.

    El contingut de l’article era fruit de les sessions de debat d’un «panell» de 13 expertes en serveis de salut dels àmbits de gestió, economia, salut pública, clínics (d’hospitals i Primària) i Indústria farmacèutica. Els mateixos autors de l’article resumeixen les propostes així en el resum de l’article:

    «Las propuestas (del panel) se centraron en el buen gobierno y la transparencia, la concentración de servicios y equipamientos de atención especializada, la reducción de actividades asistenciales y preventivas de escaso valor, la gestión de la demanda, la gestión de la incorporación de nuevas tecnologías y medicamentos, el refuerzo del papel de la Atención Primaria, la reforma de las políticas de personal y una serie de actuaciones reguladoras y de gestión».

    Algunes de les primeres mesures en prioritat global i en eficiència/ major impacte pressupostari de les 112 mesures proposades eren:

    1. Estar convençuts que no es pot millorar la gestió sanitària pública sense controlar la corrupció i la partitocràcia.
    2. Contundent reorganització del terciarisme (hospitalari) basada en evidències sobre la relació entre volum, resultats i costos.
    3. Replantejar les activitats preventives que no aporten valor afegit (revisions mèdiques i altres).
    4. Gestió de la demanda, priorització segons necessitats, priorització de llistes d’espera.
    5. Implicació dels pacients (sobretot crònics, hàbits poc saludables) en auto cura.
    6. Definir la cartera de serveis basada en l’evidència científica.
    7. Reforçar el paper de l’Atenció Primària com filtre de l’especialitzada.
    8. No obrir més hospitals (sobretot petits).
    9. Financiar els nous fàrmacs només en les indicacions aprovades i reduir els marges dels més cars.
    10. Transferir funcions assistencials (de forma pactada i explícita) a altres professionals de l’equip assistencial.

    Avui, han passat 8 anys de les reunions d’aquest equip d’experts, i també 8 anys de crisi i retallades pressupostàries brutals en el Sistema sanitari, retallades lineals, sobretot en els temes fàcils pels qui manen: laborals, manteniment i inversions i ha seguit el procés creixent d’externalitzacions de diners públics cap a empreses privades amb lucre (amb l’excusa de les llistes d’espera creixents per la manca de recursos, els col·lapses a urgències pels tancaments de llits i altres causes), que han significat l’aprimament de Sistema Públic de Salut i la situació actual de descontentament generalitzat dels professionals. S’han perdut 8 anys per portar a terme el que proposaven els experts i molta altra gent (professionals i ciutadania empoderada) per fer canvis més radicals en allò que era més prioritari en el model Sanitari, fent-ho més eficient, de més qualitat i més sostenible.

    Els autors diuen al final de l’article:

    «Desde los responsables políticos de las diferentes administraciones sanitarias parece visualizarse la «crisis» como algo ajeno al sector, que implica problemas de sostenibilidad financiera, pero que no requiere a corto plazo un cambio sustancial de las políticas y la gestión sanitarias. Se trata de aguardar, lo menos mojados posible, a que deje de llover para seguir por el mismo camino. La relevancia de las aportaciones del panel estriba en señalar que, más allá de las medidas «anticrisis» (sobre el sector sanitario, antes que del sector sanitario), puede haber una hoja de ruta con numerosas oportunidades para mejorar la eficiencia interna del SNS y dirigir los recursos disponibles hacia aquellas áreas en que puedan generar mayores beneficios en términos de salud y bienestar. Se trata de reformas estructurales factibles y que, en todo caso, requieren el desarrollo de componentes de buen gobierno y transparencia».

    I tenien tota la raó, en definitiva es tracta un cop més de no intentar «gestionar» un model sanitari del segle passat i anar cap a un nou model del segle XXI, de serveis de Salut i no només d’atenció a la malaltia, model que està fent el joc als interessos de la medicalització i al mercat per contes de servir a la promoció i protecció de la salut col·lectiva i a uns serveis públics assistencials de qualitat, universals, equitatius, primaristes, integrals, més accessibles, més eficients i sostenibles i amb professionals ben pagats i ben considerats. I això, segons el pensament encara hegemònic, ja serà una revolució radical del sistema i és urgent.

  • Polítiques globals de drogues: radiografia d’un fracàs

    Falten pocs mesos perquè es compleixin els primers deu anys de l’estratègia acordada en el marc de l’ONU per aconseguir un món lliure de drogues eliminant, o com a mínim reduint substancialment, la seva producció i consum. Deu anys de polítiques de control de drogues que no han trencat amb l’esperit prohibicionista imperant des de les guerres de l’opi del segle XIX.

    És en aquest marc que el Consorci Internacional sobre Polítiques de Drogues, en el què participen desenes d’organitzacions de la societat civil de tots els continents, ha publicat un informe que demostra el que ja s’intuïa i es denunciava des de molts sectors: l’anomenada guerra contra les drogues no està funcionant.

    Posem-hi dades. Entre el 2009 i el 2018 el cultiu d’opi ha augmentat un 130% i el de coca un 34%. El nombre de persones entre 15 i 64 anys que han consumit drogues com a mínim una vegada ha augmentat un 31% des de 2011 i també ha augmentat el nombre de morts per consum de drogues, passant de 183.500 defuncions el 2011 a 450.000 el 2015.

    A les greus crisis de salut pública i les morts que causa l’addicció a les drogues, cal sumar també les víctimes de les violències exercides en el mercat il·legal dels narcòtics. Per tal de protegir i fer créixer la seva font d’ingressos i mantenir el control sobre el territori en el qual operen, els grups criminals – des de petits negocis d’àmbit local i gestió familiar a grans corporacions del narcotràfic – arriben a exercir una violència brutal entre grups rivals i en enfrontaments contra les forces de seguretat, però també contra la població civil.

    Colòmbia i Mèxic són tristament coneguts per la violència del narcotràfic, però els assassinats, desaparicions forçoses, desplaçaments de població, extorsions i altres tipus de pressió sobre la població per part de narcocriminals es dóna també a altres llocs d’Amèrica Llatina i a territoris d’altres continents. Menys mediàtic és, per exemple, el cas de països de l’Àfrica Occidental que s’estan convertint en centres de narcotràfic amb greus amenaces per a la seguretat, el desenvolupament i la governança.

    A més a més d’imposar el seu poder sobre la població, el narcotràfic també té el poder d’estendre el seus tentacles sobre les institucions públiques. La corrupció i la cooptació de l’Estat són altres efectes perversos del mercat il·legal de les drogues. Com també ho és la simbiosi que el narcotràfic ha creat amb altres negocis lícits i il·lícits, generant zones grises on cada cop més hi ha implicades grans corporacions transnacionals.

    Davant d’aquest panorama i avalats pel marc prohibicionista internacional i per una opinió pública molt hostil a les drogues, no són pocs els governs que han optat per polítiques altament repressives en les que es criminalitzen de manera sobredimensionada les comunitats cultivadores, els micro-dealers i els consumidors. Moltes famílies modestes de camperols dedicades al cultiu de la coca, per exemple, han vist fumigats els seus camps sense que se’ls oferís alternatives reals de subsistència. Cal saber també que una cinquena part de les persones empresonades al món ho són per delictes relacionats amb les drogues, principalment per consumir-ne o per transportar petites quantitats. Com en altres parts del món, és una realitat que colpeix de manera desproporcionada a les dones, i especialment a les dones en situació de pobresa. La criminalització arriba al seu punt més extrem en 33 països que mantenen la pena capital per aquest tipus de delictes.

    Tristament coneguda per la seva radicalitat i el seu menyspreu absolut pels drets humans és la política antidrogues de Duterte a les Filipines. La situació ha arribat a tals extrems que la Cort Penal Internacional va anunciar al febrer de 2018 que iniciava una investigació preliminar per l’execució extrajudicial de milers de persones sospitoses de vendre drogues o de consumir-ne, entre elles també desenes de menors d’edat. Mèxic és un altre cas paradigmàtic de com una guerra cega contra les drogues basada en l’enfrontament obert al crim organitzat i la securitització pot exacerbar la violència i empitjorar l’estabilitat d’un país. La creuada contra les drogues iniciada el 2006 per l’expresident Calderón, lluny de frenar la producció, consum i tràfic de drogues i fer minvar el poder de narcotràfic, ha contribuït a agreujar una greu crisi dels drets humans amb més de 150.000 morts, 32.000 persones desaparegudes, desplaçaments interns de població i un augment considerable de la tortura. En aquesta i altres ocasions els esforços per fer caure les cúpules del narcotràfic s’han topat amb la gran capacitat d’adaptació del crim organitzat que s’ha multiplicat i ha canviat la seva estructura organitzativa, diversificant també el seu ventall d’activitats il·lícites.

    És evident que davant d’un fenomen amb impacte en la salut pública, que fomenta la corrupció i la il·legalitat, desestabilitza Estats i encén conflictes socials, els governs han de reaccionar. I sent un problema amb dinàmiques transfrontereres, les polítiques no només poden ser locals sinó que han de comptar amb un mínim de coordinació internacional.

    El 2019 hi ha agendada una reunió d’alt nivell per fer balanç de l’estratègia aprovada deu anys enrere. Això hauria de suposar una oportunitat per fer una valoració honesta del que ha sigut fins ara la política dominant de lluita contra les drogues. Tanmateix arribar a acords pot ser més difícil que en ocasions anteriors. Doncs si bé durant un llarg període el prohibicionisme ha gaudit d’un consens sòlid, cada cop s’observen més divergències entre uns països com els Estats Units, Rússia, la Xina o el Pakistan, amb visions intransigents envers la producció, tràfic i consum i altres països com l’Uruguai, Portugal o Canadà que exploren noves vies, apostant per la despenalització del consum i inclús la regularització de determinades drogues.

    És la regularització de les drogues la solució als problemes que la seva severa criminalització no només no ha sabut resoldre sinó que a més a més ha agreujat? Aquesta és una de les complexes qüestions que es van debatre en profunditat durant el seminari “Drogues, polítiques i violències. Del consens global a nous enfocaments” organitzat recentment per l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau) i Casa Amèrica Catalunya. Pràcticament tots els experts participants van coincidir que, com a mínim, aquesta opció permetria prendre un control democràtic sobre la qüestió des d’una perspectiva centrada en la salut pública i els drets humans. Ara mateix el control està en mans de poders corruptes i grans corporacions del narcotràfic sense escrúpols a l’hora d’introduir productes altament nocius en el mercat i sense cap fre en l’exercici de pràctiques extremadament violentes.

    És hora de posar realment el punt de mira sobre qui mou els fils d’aquest complex entramat. Però hi haurà prou voluntat per acabar amb un negoci que concentra els morts en els territoris empobrits i aporta grans beneficis econòmics al Nord global? Malgrat la necessitat de lluitar contra el blanqueig dels diners, el fenomen segueix representant entre el 2% i 5% del PIB mundial i una quarta part d’aquesta quantitat prové del tràfic de drogues, un dels negocis il·lícits existents més rentables.

  • “Una política punitiva contra les drogues augmenta la violència i no ajuda els addictes: la regulació és la millor opció”

    Mèxic és un país de pas. De pas per centenars de migrants sud i centreamericans que lluiten per arribar a Estats Units, fugint de la violència. I també de pas per xifres astronòmiques en comerç que creuen les seves fronteres, entren i surten pels seus ports. Un comerç que, en molts casos, no és de mercaderia legal. La trata de blanques, armes i drogues és una de les raons de la crua xacra de violència que viu el país, però també una de les grans fonts d’ingressos. I és que, només les drogues, mouen un total de 320 bilions de dòlars a l’any a tot el món, sent un mercat en el qual els consumidors es xifren en 240 milions.

    En un país de pas com Mèxic, tenint a un dels grans consumidors mundials com a veí del nord, el control i la gestió del tràfic i la producció suposa un negoci guanyador. Per això, a la violència generada pels càrtels se li ha de sumar els alts graus de corrupció de les administracions i una impunitat que arriba a xifrar-se en el 95% de casos que arriben a instàncies judicials. La política per lluitar contra les drogues a Mèxic, que en la seva història recent és coneguda com la Guerra contra el Narcotràfic, iniciada per l’expresident Calderón el 2006, s’ha caracteritzat per les seves normes punitives i criminalitzadores que s’han cobrat 300.000 morts i 37.000 desapareguts.

    Així, no són poques les organitzacions que aposten per un canvi de paradigma, acompanyat d’una reforma legal, que permeti regular el mercat de les drogues i exercir un control públic que tindria beneficis tant per a la salut pública com per a la seguretat. Parlem d’això amb Lisa Sánchez, activista mexicana formada en polítiques públiques i drets humans, en el marc del seminari “Drogues, polítiques i Violències. Del Consens global a nous enfocaments”, organitzat per l’ICIP i Casa Amèrica a Barcelona. Sánchez és, des d’enguany, directora general de México Unido contra la Delincuencia, una organització que abandera aquesta lluita per la regulació que, al país nord-americà, es planteja per a la Marihuana.

    Mèxic ha viscut un canvi polític històric, amb la victòria d’Andrés Manuel López Obrador, que entrarà a la presidència al desembre. Com planteja ell la regularització de les drogues?

    És difícil parlar de les seves polítiques, perquè el segell d’aquests mesos de transició, des de les eleccions, ha estat declarar idees a mitges. Però vam rebre amb molt bons ulls tres coses fonamentals: la primera és que planteja analitzar totes les possibles accions per aconseguir la pacificació. També proposa posar a les víctimes al centre: a un país amb 37.000 desapareguts, 800.000 desplaçats per la violència i 300.000 morts li fa molta falta. I després, ha afirmat no bloquejar una possible reforma en la política de drogues i regulació dels mercats, començant per la marihuana.

    Tot això ha de servir per millorar la seguretat a Mèxic, però veiem aspectes que poden portar-nos a pensar que les polítiques d’Obrador seran continuistes d’una estratègia fallida de militarització dels carrers de Mèxic, que han estat en gran part culpables de l’increment de la violència homicida del país.

    Però guardem esperança que la regulació de la marihuana ens porti a polítiques de justícia restauratives, amb les quals podem aprendre les lliçons que en altres llocs ens ensenyen, com el cas de Califòrnia, on s’han esborrat els historials criminals per a les persones empresonades injustament per possessió simple, que a Mèxic es quantificarien entre 2.000 i 10.000.

    Una de les característiques de Mèxic que explica la violència relacionada amb el crim són les altes taxes de corrupció. Com milloraria això amb la regularització de la marihuana?

    Aquesta lluita contra la corrupció és la bandera amb la qual Obrador va guanyar les eleccions. Però hi ha senyals que ens poden portar a pensar que la criminalitat organitzada podria seguir florint en el marc de la no sanció en la qual un funcionari públic ignora els actes de delinqüència per omissió o per acció. La regulació de la marihuana podria comportar certs riscos de captació de béns per part d’un estat rendista i clientelar. Però fins i tot així, el benefici net d’un mercat regulat, fins i tot amb un mercat paral·lel irregular, seguiria donant beneficis nets superiors a la plena il·legalitat. En aquest cas tindríem un mercat gris més petit i amb dinàmiques més semblants a les del contraban que a les del tràfic.

    Si es legalitzés la marihuana a Mèxic, que és país productor però poc consumidor, i no es regulés en els països consumidors, quines podrien ser les conseqüències? 

    Avui dia el 60% de nord-amiericans viuen sota algun règim de cànnabis legal, ja sigui medicinal fictici o recreatiu. Així que en un escenari com l’actual, amb la marihuana regulada a Mèxic, es podrien donar algunes irregularitats, però sense massa importància. El que més ens preocupa és l’ús del sistema financer mentre el cànnabis sigui il·legal a nivell federal als EUA. Els bancs es negarien a que la indústria participés d’aquest circuit financer, la qual cosa obstaculitzaria la rendició de comptes i transparència.

    Però en relació als efectes negatius, et diré que el pitjor dels móns és l’actual. I és que comencem a veure tràfical revés, en què els consumidors de Mèxic adquireixen el producte de les produccions legals d’EUA, que compten amb major qualitat, menor preu i menor risc de criminalització que al mercat negre mexicà.

    Lisa Sánchez, activista per la legalització de les drogues | Sandra Vicente

    Només es planteja la legalització de la marihuana i no d’altres substàncies. A part de la rosella i el cànnabis, dels que Mèxic és productor, hi ha moltes drogues que passen a través del país per arribar a EUA. Com s’hauria de plantejar la legalització d’aquestes drogues a Mèxic?

    Donem suport a la idea de diferents models regulatoris per a diverses substàncies, basats en els nivells de perillositat, tipus de substància i el procés que es requereix per aconseguir la droga. No és el mateix regular la metamfetamina, que ve de diversos precursors químics legals, que lidiar amb la rosella, el cultiu en si mateix de la qual està considerat il·lícit. Encara no hi ha una discussió oficial a Mèxic sobre aquest tema, encara que hauríem de plantejar el debat sobre la reducció del dany pel consum de certs estimulants: a Mèxic encara és residual, però en tota Amèrica Llatina comença haver-hi dades altes de risc per consum de bazuco o pasta base de coca. Necessitem un escenari per tenir els serveis de salut necessaris per fer front al tractament d’aquestes addiccions.

    En el cas de la rosella, no es planteja la regulació de la goma d’opi ni qualsevol dels seus derivats, encara que sí es contempla que la producció de rosella mexicana es posi a disposició de la demanda global per elaborar medicines. Respecte a la coca, ens posaríem a mercè de les discussions regionals dels països productors. Però és una discussió que ens interessa perquè el trànsit terrestre d’aquesta substància incrementa molt els nivells de violència.

    La pasta base és una de les drogues més addictives i nocives. S’entén que, amb la legalització, es reduiria el consum d’aquest tipus de substàncies i s’augmentaria la seguretat en el consum, ja que hi hauria controls mèdics. Quins altres beneficis podria tenir per a la salut pública?

    Són molt clars, a part del control de qualitat, l’adequació d’estratègies terapèutiques per al tractament de consums abusius o dependència també és un gran factor. Es podrien habilitar teràpies restitutives, sobretot per als opiacis. En aquest sentit, seria molt important sensibilitzar els metges per regular la sobreprescripció de substàncies perilloses. Però en aquest cas Mèxic avança molt bé gràcies a un projecte de receptaris amb codis bidimensionals que controlen l’augment de prescripcions de certes substàncies controlades.

    Però cal destacar que Mèxic no és un país consumidor: calculem tenir 250.000 addictes a totes les drogues il·lícites, d’entre les quals la marihuana és clarament majoritària.

    Les xifres de mort per sobredosi a Mèxic són del 0,01%. La criminalització de l’opinió pública de la droga no ve per les morts que causa, sinó per la violència que genera. Com es prepara el terreny social per fer front a una legalització?

    Tenim diversos arguments per a diverses audiències. Un d’ells és el dels drets: cada individu té el dret a disposar de la seva pròpia salut; així com té el dret a la pràctica d’esports extrems, té el dret a consumir drogues sense que l’Estat intervingui en l’àrea més privada i personal del seu cos.

    Un altre argument és el que analitza el cost-benefici de tenir una política punitiva contra les drogues, que és excessivament cara i que no es mostra com el millor ús dels fons públics. A més del fet que les polítiques punitives no fan res en favor de les persones drogodependents.

    Però som prou curosos amb no fer un vincle entre regularització i polítiques de seguretat. No volem vendre falses expectatives: la política de drogues només resol els problemes relacionats amb les pròpies drogues, però no pot resoldre tots els fenòmens de la criminalitat. Amb la legalització no millorarien les investigacions i sancions per l’homicidi o el segrest. Tot i així, cal recordar que el 95% de la criminalitat neta a Mèxic és d’ordre comú, com robatoris, que no estan relacionats amb el crim organitzat.

    Quina és l’opinió pública general respecte a la legalització?

    Encara és contrària tot i que ha canviat significativament en els últims anys. L’oposició activa s’ha reduït en un 21% en uns cinc anys, la qual cosa és significativa perquè a EUA li va costar més de dues dècades aconseguir una majoria per a la legalització. A Ciutat de Mèxic comptem amb majories properes al 65%.

  • Aliments biològics i càncer

    L’auge dels cars aliments orgànics obeeix principalment a motius de sostenibilitat i salut. Aquests aliments, produïts sense pesticides, fertilitzants artificials i tècniques de manipulació genètica, són més respectuosos amb el medi ambient; i, en principi, semblen també més beneficiosos per a la salut. L’Agència Internacional de Recerca del Càncer (IARC) de l’OMS ha inclòs tres pesticides habituals en el grup de substàncies «probablement carcinògenes per a l’ésser humà» (grup 2A), el mateix grup en el qual per cert també està la carn vermella. Molts pesticides són a més disruptors hormonals, que poden causar càncer. En bona lògica, el consum habitual d’aliments biològics, ja siguin vegetals, làctics o càrnics, podria prevenir el desenvolupament d’alguns càncers. No obstant això, això està lluny de ser confirmat. I provar-ho, a més, no és tasca fàcil.

    L’associació entre consum d’aliments orgànics i risc de càncer amb prou feines ha estat estudiada. Però el passat 22 d’octubre, la revista JAMA va publicar un estudi francès de cohort que mostrava que els qui consumien més aliments orgànics tenien un risc de sofrir alguns càncers un 25% menor que els qui amb prou feines els consumien. La recerca té sens dubte interès científic i mediàtic, i per això el seu ressò en la premsa ha estat notable. En tractar-se d’un estudi observacional i a més solament el segon d’aquest tipus (el 2014 es va publicar un estudi similar en el Regne Unit), alguns periòdics han realitzat una cobertura rigorosa i prudent, com The New York Times o El Universal. Uns altres, no obstant això, han difós missatges sensacionalistes des dels seus titulars, com The Independent (Eating organic food lowers risk of certain cancers, study suggests) o la CNN (You can cut your cancer risk by eating organic, a new study says).

    Aquest estudi francès té com a punts forts la grandària del grup (68.946 participants), el seu disseny prospectiu i el seu finançament complet amb fons públics. No obstant això, entre altres limitacions, la cohort està formada per voluntaris preocupats per la seva salut i no és representativa de la població general francesa; el consum s’ha mesurat mitjançant un qüestionari, la qual cosa podria no reflectir el consum real, i el seguiment és de menys de cinc anys. A més, algunes troballes (el risc de càncer de mama, per exemple) són contradictoris amb els de l’estudi britànic. Tot això obliga a ser cautelosos en la interpretació.

    No és el mateix dir que entre els consumidors d’aliments orgànics s’han observat menys càncers que entre els no consumidors, que proclamar que el consum d’aquests aliments «redueix» el reg de càncer o ho «prevé». I molt menys, com fa la CNN, individualitzar el missatge amb un directe i persuasiu «Tu pots retallar el teu risc de càncer amb menjar orgànic», obviant totes les possibles diferències entre el receptor del missatge i els participants en l’estudi. El devessall de missatges d’aquest tipus, que circulen i recirculen per les xarxes, crea falses expectatives i confusió, alhora que dificulta la visibilitat de la informació rigorosa i no deixa créixer la llavor del pensament crític, tan necessari per prendre decisions informades que afecten la salut.

    En general, no som del tot conscients de la càrrega de causalitat continguda en formes verbals com «redueix», «retalla» o «prevé», i de les subtils diferències entre «pot» i «podria», o entre «plausible», «possible» i «probable». Però amb lleus i acumulatius lliscaments en el llenguatge, sovint involuntaris, es va creant una realitat paral·lela o ampliada respecte a la qual perfila la recerca. La conclusió dels autors de l’estudi, ben visible en el frontispici del resum, resa: «Promoure el menjar orgànic en la població general podria ser una prometedora estratègia de prevenció del càncer». És aquesta una conclusió prematura i per ventura la primera baula d’una cadena d’exageracions? El professor Tom Sanders considera que la conclusió és exagerada, i els epidemiòlegs Tim Spector i Tim Key reconeixen que l’assumpte mereix més recerca. En bona lògica científica, aquests estudis arribaran, encara que no tant en forma de costosos i pràcticament inviables assajos clínics com d’estudis observacionals que incloguin, entre altres millores, mesures més exactes sobre el consum d’aliments i la presència de pesticides en l’organisme. I per llavors, igual que ara, el problema seguirà sent el mateix: ajustar el llenguatge a la realitat de les proves.

  • L’ús de la píndola anticonceptiva es triplica entre les dones més joves en els últims quatre anys

    L’ús de la píndola anticonceptiva s’ha incrementat notablement en les espanyoles menors de 25 anys, especialment entre les que tenen entre 15 i 19. És el que es desprèn del desglossament de dades facilitat a eldiario.es de l’informe de l’Observatori de la Societat Espanyola de Contracepció (SEC) amb dades d’aquest any. Es realitza de manera biennal i, el 2014, l’ús d’aquest mètode hormonal entre les noies de 15 a 19 anys era del 8,8%. El 2016 va pujar al 18,9% i en 2018 està ja en el 21%, és a dir, el seu ús s’ha gairebé triplicat en els últims quatre anys. Abans, el 2011, un altre estudi de referència i amb metodologia similar desenvolupat per Bayer situava la xifra al voltant de l’11%.

    Entre les que tenen de 20 a 24 ha pujat 10 punts en 4 anys: del 26,5% al 36,2%. En el mateix període, entre les dones de franges a partir de 25 d’edat la píndola ha seguit lleument la tendència contrària, o s’ha mantingut. L’enquesta engloba a totes les dones: les que estan en risc d’embaràs no desitjat però també les infèrtils, les que busquen tenir un bebè o les que no tenen relacions heterosexuals o coitals.

    Entre diversos experts consultats per a aquest reportatge hi ha un punt en comú: l’augment de l’ús de la píndola entre les més joves no és per si mateix una mala notícia si realment s’interioritza que no és un mètode barrera. «Està  bé que en qualsevol tram augmenti l’ús d’un mètode anticonceptiu, sempre que sigui amb els seus corresponents controls mèdics. Econòmicament, la píndola és accessible. No em sembla malament, però caldria veure si això suposa l’abandó del preservatiu», declara la ginecòloga pertanyent a la SEC i expresidenta de la Federació Estatal de Planificació Familiar Isabel Serrano.

    L’informe de la SEC mostra en el mateix període que també hi ha un augment de les noies que contesten –és resposta única, no poden esmentar dues – que trien el condó com a mètode anticonceptiu: del 37,6% al 46% actual, encara que el 2016 va baixar al 27,4%.

    Des de la mateixa SEC encara no tenen una valoració «clara i única» d’aquest augment entre les joves que qualifiquen d’alt, però en principi ho atribueixen a la «major informació, menys mites i menor càrrega negativa» i al fet que les usuàries siguin «filles de dones que en el seu moment van prendre la píndola». «No és més que un acostament als països del nostre entorn més proper, com França o Portugal». En aquests països veïns el percentatge supera el 50%.

    Els primers resultats de l’estudi complet els van avançar a principis d’octubre. Es refereix als hàbits relacionats amb la salut sexual de les dones espanyoles i conclou que el 72,1% de les que tenen de 15 a 49 anys utilitza algun mètode anticonceptiu. Aquest percentatge total ha augmentat des que en 1997 es comencés a preguntar a les dones si usaven algun mètode anticonceptiu: llavors i fins a 2014 era una labor que duia a terme l’Equip Daphne de la Fundació Bayer i eren el 49,01%. Durant aquestes dues dècades sempre ha estat el preservatiu el mètode al qual més dones recorren, el 2018 un 29,6% del total. Li segueix la píndola amb un 17,3%, encara que encara hi ha més que no utilitzen gens, el 27,8%.

    «Les MTS els passen a uns altres»

    En l’informe s’especifica, sense desagregació per edats, que el 80% de les dones de 15 a 49 anys no utilitza dos mètodes –el preservatiu sumat a un hormonal, al pegat o a injeccions–. Gemma Castro, coordinadora del Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat de Madrid, explica que en la població adolescent cal insistir especialment que en la majoria de casos segueix sent necessari un mètode barrera perquè «sobretot aquí està aquest pensament màgic que les MTS els passen a uns altres. I que si les trobades sexuals són amb persones conegudes estem coberts, ‘com ha de tenir alguna cosa el meu veí de tota la vida’. Només ve l’alarma si no es coneix al noi o noia, però quan molts ens expliquen el seu historial trobem que el que ells no consideraven de risc, ja fos per ser un conegut o una relació considerada estable, sí que ho era».

    Un altre tema són els efectes secundaris. La ginecòloga Isabel Serrano considera que «no hi ha medicament sense efecte secundari i tu has de posar en la balança el positiu i el negatiu. I aquí normalment els anticonceptius són més beneficiosos que perjudicials. En gent jove no solen tenir patologies afegides. A més de vegades acompanya a un altre tipus d’elements, com per exemple evitar anèmies». Ella defensa que, si s’ha tingut la primera regla fa almenys 1 o 2 anys, la píndola no està necessàriament contraindicada. No creu que es recepti molt de pressa: «No és el més comú que una noia de 16 demani la píndola per a l’acne i la hi donin sense més preguntes». Mercedes Andeyro, de la junta directiva de la SEC i cap de servei a l’Hospital General de Villalba, recomana, en cas de prendre la píndola, una revisió mínima anual i als 2 o 3 mesos si hi ha molèsties: «Ara hi ha amb baixes dosis hormonals. Es tracta d’anar provant».

    En un article recent de Playground, la periodista Anna Pacheco relatava alguns efectes secundaris minoritaris però molt greus associats a la píndola, com la trombosi. Una de les fonts consultades era la ginecòloga i investigadora en Estudis de Gènere Enriqueta Barranco, que no es definia com a «objectora» però sí com a crítica. Barranco explica a eldiario.es que, concretament des d’edats tan primerenques, és encara més fonamental valorar el que pugui ser negatiu. En primer lloc «perquè és més freqüent que no usin preservatiu»; en segon, «perquè l’exposició a productes hormonals és molt precoç i molt perllongada en el temps. A la llarga pot presentar riscos potser fins i tot desconeguts fins al moment».

    «La píndola es ven i se seguirà venent com a producte inofensiu, i es coneixen amb relativa freqüència els efectes secundaris no greus, als quals es presta poca atenció des de l’àmbit científic. Es posa com a excusa que no hi ha estudis ni evidències, quan desgraciadament el tromboembolisme no es pot minimitzar», continua. També incideix a educar més sobre com funciona realment la píndola quan s’aconsella per a desajustaments en la regla, doncs «no la regula, sinó que l’anul·la. Això es veu en la tendència, que ha canviat des que fa uns anys es buscava sagnar cada mes a ara que cada vegada es pregunta més sobre píndoles per no sagnar». Quant a l’acne, sí que pensa que «quan no se sap què fer és una cosa freqüent el pensament de ‘que et doni el teu gine la píndola’».

    Mètodes de llarga durada per prevenir oblits

    A Bayer van desenvolupar una altra infografia el 2016. Tractava sobre una dificultat específica de la generació ‘millennial’ amb la píndola: el 27% de les dones espanyoles d’entre 21 i 29 anys havien oblidat alguna vegada prendre-la. És l’acte quotidià que provoca més distraccions, per davant de deixar-se les claus o la cartera a casa. Aquesta proporció creix com menys edat es té, expressa Mercedes Andeyro: «I això sí que implica una mica més d’inseguretat». Per això s’advoca com a planificació familiar per promocionar altres anticonceptius més a llarg termini: «Les més joves són les més fèrtils i, si es descuren, tenen més possibilitats relatives de tenir un embaràs que si té un descuit una de 40».

    L’ús d’altres mètodes que no siguin la píndola ni condons encara és minoritari a Espanya, tots per sota del 5%. Les expertes consultades coincideixen que, moltes vegades, s’acaba triant la píndola perquè és el més accessible, el més barat i el més conegut tant per professionals com per usuàries. Però per evitar errors o mals usos també animen a tenir en compte alternatives de més llarga durada -no definitives- o que no requereixin el recordatori diari, com l’anell. «No depenen de com se’l posen, ni que viatgin, ni que estiguin malaltes. Però cal recordar-los que això no protegeix de les MTS, sempre, com amb la píndola», insisteix Andeyro.

    Sobre el DIU, segons l’informe de la SEC, únicament l’1% de noies de 15 a 19 anys porta posat el de coure i el resultat és nul per a l’hormonal. De 20 a 24 anys s’eleva solament al 2,1% en tots dos tipus. Estudis com el CHOICE de la Universitat de Washington a Sant Luis sí que van resoldre que no estava contraindicat per a aquestes edats. El problema, segons Andeyro i també Castro o Serrano, és que ni tots els professionals tenen tota la informació, ni hi ha sempre recursos per col·locar-ho. Però defensa «que ho poden utilitzar noies joves, al mercat hi ha de menor grandària i no hi ha límit».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • La falta d’un habitatge digne afecte a la salut: «He aprimat 10 quilos i em passo tot el dia plorant»

    L’absència d’un habitatge digne està estretament relacionada amb la mala salut. És una de les conclusions d’un informe que ve a posar negre sobre blanc en una realitat que s’agreuja amb la nova crisi d’accessibilitat i estabilitat en l’habitatge. Així, les persones en situació de carrer, que viuen amuntegades o en habitatges insalubres, les que estan travessant processos de desnonament o les que es troben ocupant habitatges per necessitat pateixen més malalties, tan físiques com a mentals, tenen una menor esperança de vida i, fins i tot, són més propenses a patir intents de suïcidi.

    «Si el dret a l’habitatge no està garantit, el dret a la salut tampoc», indica l’investigador Thomas Ubrich, de l’associació privada Provivienda (en favor de garantir casa a les persones vulnerables) i autor de l’estudi ‘Quan la casa ens emmalalteix’. L’informe presentat per aquesta associació, que compta amb prop de mig centenar de testimoniatges de persones afectades, així com dades i recerques prèvies d’organismes oficials i diferents organitzacions i professionals, estableix tres grups d’estudi: persones sense llar; persones que resideixen en infrahabitatges, com a enclavaments xabolistes o habitatges insalubres; i les que pateixen fragilitats residencials per estar immerses en processos de desnonaments o en situació d’ocupació.

    El grup més afectat és el que es troba en situació de carrer. Una situació que «no solament emmalalteix, sinó que arriba a matar», lamenta Ubrich. La mostra més clara és la dada de l’esperança de vida. Aquesta ronda els 50 anys, uns 30 menys que la mitjana nacional, sense comptar amb que el 31% de persones en aquesta situació han intentat suïcidar-se. Però les estadístiques sobre la prevalença de malalties tampoc deixen lloc a dubtes: el 20,9% pateix algun tipus de malaltia del sistema circulatori; el 20,3%, de l’aparell respiratori i digestiu; el 17,4%, endocrines o metabòliques; el 16,8%, relacionades amb el sistema osteomioarticular; i un 30,9%, d’un altre tipus, segons l’enquesta sobre persones sense llar de 2012, a la qual fa referència l’informe i les dades del qual no semblen estar desfasats segons «les persones amb les quals treballem als nostres programes i les converses amb professionals», explica el director de desenvolupament estratègic de Provivienda, Eduardo Gutiérrez.

    «Passar fred i por»

    Miguel Racionero té 54 anys i porta des de 2015 en un centre per a persones sense llar de Catalunya. Abans, havia passat quatre anys i mig «dormint al carrer, a la intempèrie, passant fred i por» i patint tota mena d’agressions d’una banda de «la joventut que es diverteix pegant-te», recorda. De fet, el 57% de les persones que viuen al carrer han sofert en alguna ocasió delictes o agressions. El 65,4% ha estat insultat o amenaçat; el 61,8%, assaltat o robat; el 40,8%, agredit; el 28,3% intimidat; el 24,7% de les dones han sofert delictes sexuals… que afecten la salut tan física com a mental. D’aquella època Racionero arrossega també «problemes d’ossos, d’artritis, un càncer de còlon, quatre infarts i problemes de mobilitat, perquè la part vascular de les cames no em funciona», lamenta. Malalties que li han anat apareixent «com un duel que has de passar».

    En els enclavaments xabolistes, la situació millora lleument, però la dada de l’esperança de vida se situa encara lluny de la mitjana espanyola. Un informe elaborat per la Universitat de Comillas i Save The Children calcula que en ‘El Gallinero’, recentment desmantellat, el 98% de la població no viuria més de 60 anys. En les situacions d’amuntegament, que a Espanya suposen un 5,1% segons dades d’Eurostat, les estadístiques revelen que el 28,4% de persones compten amb mala salut i, també, amb més problemes relacionats amb la salut mental, amb índexs de depressió i ansietat de fins al 86% en el cas de les dones i el 71% dels homes. Aquí entren en joc altres factors, com «una pitjor qualitat de l’aire, pobresa energètica, goteres o humitats, brutícia o contaminació» que poden provocar «problemes respiratoris, grips, diarrees», explica Ubrich, que apunta també al fet que «viure en un habitatge amb més persones pot portar a una major conflictivitat».

    Pitjor salut autopercebuda

    Els processos de desnonament també fan mossa en la salut, amb problemes cardíacs o de diabetis, principalment, i en la salut autopercebuda. En concret, els afectats per aquesta situació tenen 13 vegades més possibilitats de tenir mala salut percebuda. Són el 57,3% dels homes i el 80,9% de les dones, segons els investigadors de l’Escola andalusa de Salut Pública de Granada, que indica també que el 68,4% d’aquestes persones presenten característiques d’estrès posttraumàtic, el 16,6% presenten risc alt de suïcidi i el 48,3% pren medicaments tranquil·litzants, antidepressius o per dormir.

    L’estrès, l’angoixa i la depressió són les problemàtiques més habituals. Sara Vázquez, cap d’una família monoparental amb dos fills, és un exemple d’això. El 28 de setembre, gràcies al suport veïnal i a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, va aconseguir frenar el desnonament de l’habitatge en la qual viu des de 2015 a Leganés, propietat de l’IVIMA i que havia estat ocupada, sense ella saber-ho, per la seva inquilina. Ara, una sol·licitud del Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals (CDESC) ha aconseguit donar-li de termini fins al 29 de novembre per estudiar el seu cas. «He anat al metge per depressió, he aprimat 10 quilos, em tiro tot el dia plorant, perquè et veus al carrer amb dos nens. Vas comptant els dies i no saps què fer amb la teva vida. No tinc ganes de res», explica. El dia del desnonament que va aconseguir paralitzar va ser un dels més angoixants de la seva vida. «Em van fer venir ganes de tirar-me per la finestra», reconeix. Precisament, el mateix estudi de la universitat de Granada, del que es fa ressò l’informe, sosté que el 16,6% de les persones en processos de desnonament es troben en risc alt de suïcidi.

    «Les problemàtiques residencials es poden acumular», indica Ubrich. Així, es donen una altra sèrie de situacions, com destinar els recursos econòmics a pagar l’habitatge o l’habitatge insalubre i no poder fer front a altres despeses, com aquells derivats d’una dieta adequada, la qual cosa reverteix en majors taxes d’obesitat, o els sanitaris o de medicaments que no estan coberts per la Seguretat Social, el que passa en un 44% dels casos.

    Destinar l’1,5% del PIB

    Eduardo Gutiérrez sosté que «el tractament és una bona política d’habitatge», que passa no solament per un parc públic suficient, sinó també «per mobilitzar habitatge buit, donar ajudes al lloguer, ampliar la durada dels contractes d’arrendament o articular fórmules com el co-housing», entre altres mesures. En concret, situa el pressupost necessari entre un 1 i un 1,5% del PIB. «L’acord pressupostari entre PSOE i Units Podemos parla d’ampliar la dotació actual fins al 2021 per aconseguir aquest percentatge. Actualment estem parlant de 630 milions d’euros per 2019, que haurien d’arribar als 20.000 el 2021», explica.

    «És cert que sembla que s’està reorientant la política d’habitatge amb el canvi de Govern. De moment són més anuncis que una altra cosa, però la Llei d’Habitatge ens sembla que pot ser un bon pas, o la reorientació del Pla Estatal d’Habitatge, on s’incorporarà un pla específic per a les persones sense llar, amb la reactivació de l’estratègia per a persones sense llar, que estava ficada en un calaix. O fins i tot l’anunci de l’estratègia nacional contra la pobresa energètica. Són mesurades que per si mateixes no són suficients, però que van donant passos a una direcció més adequada», reconeix Gutiérrez.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Cal millorar l’atenció urgent al Baix Vallès

    Recentment, es va celebrar a l’Hospital de Mollet una jornada de planificació sanitària per al Vallès Oriental, organitzada pel CATSALUT de zona, on participem diferents persones i col·lectius de diferents àmbits sanitaris: professionals, càrrecs públics i moviments ciutadans.

    Va ser en aquesta jornada on es van debatre les necessitats i les propostes de millora de la sanitat pública, i en la que varem poder expressar la nostra preocupació per la deficient assistència en urgències del Baix Vallès, com és el cas de les desesperants llistes d’espera a l’Hospital de Mollet, la reducció horària en els CAP i la manca d’atenció primària als ambulatoris. Entre altres iniciatives, els representants de la Plataforma del Baix Vallès varem proposar crear centres d’atenció primària púbics d’atenció urgent, d’aquí que el diari SOM MOLLET avancés la notícia que el CATSALUT està estudiant aquesta possibilitat.

    L’atenció d’urgència es duu a terme als servei d’urgència hospitalària a tot Catalunya, les 24 hores del dia els 365 dies de l’any. Des del nostre punt de vista, això es insuficient, donat que l’atenció primària no té els recursos necessaris i els hospitals estan saturats. Per tant, esdevé necessari disposar d’uns centres intermedis entre la primària i l’hospitalària, com som els CUAPS.

    Els centres d’atenció urgent d’atenció de primària (CUAPS) són centres coordinats amb el teu equip d’atenció primària (metge de capçalera). Estan oberts les 24 hores i ofereixen una atenció continuada, com pot ser cirurgia menor, radiologia, anàlisis clíniques, reanimació cardíaca, traumatisme lleu, patologia mèdica, pediatria i et poden derivar cap als serveis hospitalaris de referència si la cosa es complica (en coordinació amb el SEM).

    Aquests centres no substitueixen a l’atenció primària normal. Estem lluitant perquè els centres d’atenció primària estiguin ben dotats, tinguin els recursos suficients i el personal necessari. Així tindríem tres nivells d’atenció a la ciutadania i una atenció sanitària pública molt millor.

    Els professionals dels centres d’atenció primària ens ajuden a resoldre la majoria de problemes de salut en el seu horari habitual. Cal recordar que alguns d’aquests centres tenen atenció continuada fora d’aquest horari habitual, així com els caps de setmana. Per tant, si teniu un problema de salut imprevist, us podeu dirigir al que tingueu assignat. També, a molts llocs del territori es disposa de centres d’urgències d’atenció primària que estan oberts les 24 hores del dia. Al Baix Vallès només tenim servei 24h a la Llagosta i la resta d’urgències es fan a l’Hospital de Mollet, al qual pots estar 5 o 6 hores a la sala d’espera, amb uns boxes totalment insuficients per al volum de pacients per atendre.

    Estarem atents perquè aquest nou servei sigui gestionat per l’ICS, i que sigui per tant 100% públic. No permetrem que es privatitzi, com ja ens tenen acostumats els últims governs de la Generalitat de Catalunya.

  • El 2040 Espanya podria ser el país amb major esperança de vida del món

    La revista The Lancet publica un estudi sobre l’esperança de vida i les principals causes de mort al món per 2040 segons els pronòstics corresponents a diversos escenaris possibles.

    La recerca mostra que és probable que tots els països experimentin almenys un lleuger augment en l’esperança de vida. En contrast, en un context més pessimista gairebé la meitat de totes les nacions enfrontarien menors expectatives.

    «Un progrés significatiu o un estancament dependrà de com els sistemes de salut abordin els factors de risc específics», afirma Kyle Foreman, expert de l’Institut de Mètrica i Avaluació de la Salut (IHME) de la Universitat de Washington (EUA) i autor principal de l’estudi.

    Segons Foreman, els cinc principals factors que influeixen en les expectatives sobre mortalitat prematura són la pressió arterial alta, l’índex de massa corporal alt, un elevat nivell de sucre en sang, el consum de tabac i d’alcohol. La contaminació de l’aire ocupa el sisè lloc.

    Per això, l’estudi projecta un augment significatiu en les morts per malalties no transmissibles (ENT), que inclouen diabetis, malaltia pulmonar obstructiva crònica (EPOC), malaltia renal crònica i càncer de pulmó, així com l’empitjorament dels resultats sanitaris vinculats a l’obesitat.

    A més, l’anàlisi exposa un risc substancial que la mortalitat per VIH o sida repunti, la qual cosa podria suposar una reculada en els augments recents en l’esperança de vida en diverses nacions de l’Àfrica subsahariana.

    Espanya per davant del Japó el 2040

    L’esperança de vida dels diferents territoris ofereix nous coneixements sobre el seu estat de salut. Així, Espanya, amb una esperança de vida mitjana de 82,9 anys en 2016, es va situar en el quart lloc entre 195 països.

    No obstant això, si continuen les tendències recents de salut podria pujar fins a situar-se en el primer lloc el 2040 amb una esperança de vida mitjana de 85,8 anys, la qual cosa suposa un augment mitjà de 2,8 anys (des de 4,5 anys en el millor escenari de salut a sol 0,8 anys en el pitjor).

    Això suposaria superar al Japó, primer en el rànquing de 2016 (amb una mitjana d’esperança de vida de 83,7 anys), que ocuparà el segon lloc en 2040 (amb una mitjana de 85,7 anys).

    En contrast, Estats Units el 2016 es va situar en el 43° lloc, amb una mitjana d’esperança de vida de 78,7 anys. El 2040, es pronostica que l’esperança de vida augmentarà solament 1,1 anys a 79,8, però baixant de rang al lloc 64.

    En comparació, el Regne Unit va tenir una esperança de vida de 80,8 anys el 2016 i s’espera que augmenti a 83,3, augmentant la seva classificació des del lloc 26 al 23 el 2040.

    Causa de mort a Espanya

    El 2016, les 10 principals causes de mort prematura a Espanya van ser la cardiopatia isquèmica, alzheimer, càncer de pulmó, accident cerebrovascular, EPOC, càncer de còlon i recte, càncer de mama, suïcidi, altres malalties cardiovasculars i infeccions respiratòries baixes.

    No obstant això, en 2040 s’espera que els motius principals siguin alzheimer, cardiopatia isquèmica, càncer de pulmó, EPOC, càncer de còlon i recte, accident cerebrovascular, malaltia renal crònica, altres malalties cardiovasculars, càncer de pàncrees i diabetis.

    Per als autors, el país posseeix un gran potencial per millorar la trajectòria de salut en abordar els factors de risc clau, els nivells d’educació i l’ingrés per càpita.

    Els millors i pitjors pronòstics

    A més d’Espanya, s’espera que en 2040 altres nacions pugin substancialment en la seva classificació en termes d’esperança de vida, entre ells Xina, Síria, Nigèria i Indonèsia. En contrast, s’estima que Palestina caurà més en la seva classificació d’esperança de vida, així com els Estats Units, Canadà, Noruega, Taiwan, Bèlgica i Països Baixos.

    Mentre que Espanya, Japó, Singapur, Suïssa, Portugal, Itàlia, Israel, França, Luxemburg i Austràlia ocupen el top 10 de les nacions amb majors esperances de vida, els països que ocupen els últims llocs són Lesotho, Swazilàndia, República Centreafricana i Sud-àfrica.

    «Les desigualtats seguiran sent grans», conclou Christopher Murray, director d’IHME. «En un nombre substancial de països, massa persones continuaran guanyant ingressos relativament baixos, seguiran tenint poca educació i moriran prematurament. Però les nacions podrien progressar més ràpidament enfrontat els principals riscos, especialment el tabaquisme i la mala alimentació».

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Cent anys de la grip espanyola, la pandèmia més gran de la història

    El 6 de febrer de 1918 moria a Viena el pintor austríac Gustav Klimt per culpa d’una grip especialment virulenta. En tot just uns mesos, la mateixa malaltia va causar la mort del líder del partit bolxevic a Rússia, Iàkov Sverdlov, i de la sufragista nord-americana Phoebe APPERSON Hearst, a Califòrnia. El virus, avui identificat com AH1N1, va atacar ràpidament i en menys de dos anys va matar a tot el món a no menys de 50 milions de persones, convertint-se en la pandèmia més gran coneguda per la humanitat.

    Aquest any es compleix un segle d’aquesta pandèmia que, avui en dia, segueix sent estudiada per epidemiòlegs de tot el món. «El que hem après de la grip de 1918 és que necessitem una vigilància pandèmica contínua, línies d’investigació contínuament actives i una planificació per quan sorgeixi un virus pandèmic, que sorgirà abans o després», explica a eldiario.es José María Eiros, cap del Servei de Microbiologia de l’Hospital Río Hortega i catedràtic de la mateixa especialitat a la Universitat de Valladolid.

    Eiros és l’autor d’un recent llibre en què s’analitza la història de l’anomenada grip espanyola, La Grip de 1918. Centenari d’una crisi sanitària devastadora (Portal Edicions, 2018), que ha escrit al costat dels especialistes Maria del Rosari Batxiller i Alberto Pérez Rubio. Les diferents estimacions que s’han fet sobre aquesta pandèmia asseguren que la infecció va poder afectar fins a una quarta part de la població mundial i la xifra de morts va poder superar els 100 milions.

    La fi de la civilització

    «Com pandèmia ha estat la pitjor de la història, perquè va concentrar una elevada mortalitat en un període relativament curt de temps», explica a eldiario.es Antoni Trilla, investigador de l’Institut de Salut Global i catedràtic de Salut Pública a la Universitat de Barcelona.

    L’impacte va ser tal que en l’època no van ser pocs els que van témer pel futur de la humanitat. Segons Eiros, «molts creien que anava a ser la fi de la civilització» i en el seu llibre es cita el cas del degà de la facultat de medicina de la Universitat de Michigan, que «creia que la humanitat estava en greu risc de desaparèixer».

    Sobre l’alta letalitat del virus, els especialistes han plantejat diverses propostes i gràcies a investigacions recents, que han aconseguit ressuscitar el virus en laboratori, s’han aconseguit entendre alguns dels factors que van poder agreujar la pandèmia.

    El pitjor dels virus de grip coneguts

    Aquesta reconstrucció va servir per identificar el virus com AH1N1, «l’avi de tots els virus H1N1 que ens han anat afectant durant els últims 100 anys, inclòs el que va provocar la pandèmia de 2009», explica Trilla. No obstant això, aquest especialista aclareix que no hi ha cap virus dels actuals que s’assembli a aquest, «estem parlant d’una bèstia peluda, d’un mal bitxo».

    Les anàlisis que s’han realitzat en laboratori han demostrat que el virus de 1918 es replica fins a 50 vegades més ràpid que qualsevol dels actuals, «això suposa que quan infecta genera centenars de milers de còpies molt més ràpidament, el que significa una invasió tremenda», explica Trilla. A més, es va observar que la letalitat en ratolins era del 100%, quan la resta dels analitzats actualment no tenen una letalitat superior al 20%.

    És precisament aquesta virulència la qual podria explicar l’alta letalitat del virus entre persones joves. «S’ha vist que entre persones d’edat mitjana, que tenen un sistema immunitari potent, l’agressivitat del virus era de tal magnitud que la resposta immunitària era excessiva i acabava provocant dany als pulmons, és el que en termes tècnics diem tempesta de citocines», explica Trilla.

    Encara que en l’actualitat hi ha altres virus d’origen aviar, com el H9N2 i l’H5N1, que tenen una letalitat fins i tot més alta que la de 1918, «afortunadament per a nosaltres no es transmeten amb facilitat entre persones, ja que només es transmeten des d’animals», explica Trilla.

    Els riscos de l’actualitat

    Al llarg d’aquests cent anys, la humanitat ha patit tres pandèmies de grip, però cap de tant d’impacte com la primera. Les dues següents es van produir el 1957 i 1968 i van causar prop d’un milió de morts a nivell mundial, mentre que la de 2009 va provocar prop de 700.000 morts.

    Sobre les possibilitats que es produeixi una nova pandèmia, els especialistes ho tenen clar. «Nosaltres ja no ens preguntem si hi haurà una pandèmia de grip, el que tractem d’esbrinar és quan i amb quin tipus de virus», explica Trilla.

    No obstant això, sobre la seva possible gravetat, consideren improbable que es torni a donar un cas com el del 18. «La història ens diu que les últimes pandèmies han estat molt menors pel que fa a mortalitat, perquè hi ha moltes coses que han canviat per bé, el virus és diferent i tenim més mitjans», afirma Trilla.

    Eiros destaca les limitacions que existien en 1918, quan ni tan sols s’havia asilat virus de la grip. No obstant això, també assenyala algunes de les complicacions del món actual. «Tot i els mitjans de què disposem avui dia, qualsevol malaltia respiratòria es pot propagar pel món en qüestió d’hores», de fet, «a la pandèmia de 2009 es van notificar casos als EUA un 24 d’abril i el 26 ja teníem casos a Espanya».

    Una nova pandèmia amb 30 milions de morts

    Per tractar de determinar l’impacte d’una pandèmia de grip en l’actualitat es va crear un programa finançat per la Fundació Bill i Melinda Gates, que va estimar que un virus similar al de 1918 podria produir més de 30 milions de morts a tot el món en tan només 6 mesos.

    «Aquest seria el pitjor escenari possible i encara que òbviament no podem dir que no vagi a succeir, considerem que és altament improbable», explica Trilla, que conclou que «el més raonable és que tinguem pandèmies com les que hem tingut últimament».

    No obstant això, en una xerrada oferta el passat mes d’abril, el mateix Bill Gates cridava l’atenció sobre el problema i recordava les recents pandèmies i les limitacions que es van detectar en diverses parts del món. «Encara que l’H1N1 [de 2009] no va ser tan letal com la gent temia inicialment, va demostrar la nostra incapacitat per rastrejar la propagació de la malaltia», va assegurar Gates.

    A més, Gates va assenyalar que «l’epidèmia de l’Ébola a l’Àfrica Occidental fa quatre anys va ser una altra toc d’atenció», ja que, «a mesura que augmentaven els casos confirmats, augmentava el nombre de víctimes mortals i els sistemes de salut locals s’ensorraven».

    No obstant això, malgrat les xifres i de l’opinió dels científics, després de la grip de 2009 molts sectors de la societat van posar en dubte l’existència de la pandèmia. Els especialistes consideren que la complaença en què ens hem instal·lat pel fet que amplis sectors de la població ja no han d’enfrontar-se a malalties com la poliomielitis, la verola o el paludisme no és sinó un brou de cultiu per a la generació de nous problemes.

    «L’únic virus que hem aconseguit erradicar ha estat la verola, els altres segueixen circulant», adverteix Trilla. «Hi ha una batalla permanent i no podem caure en la complaença i dir que estem lliures de malalties infeccioses simplement perquè aquí no les patim, perquè aquestes malalties segueixen existint».

    Cal seguir preparats

    Eiros també es mostra crític amb l’actitud de certs sectors socials i insisteix en la necessitat de mantenir-se alerta. «Hem de mantenir una actitud intel·ligent davant les malalties infeccioses i em dol que hi hagi moviments antivacunes que calen en la societat».

    A més, incideix en la importància de l’educació de les noves generacions. «Als nens caldria donar-los més formació en salut, no només en malalties infeccioses, sinó en vacunació, en ús responsable d’antibiòtics, en activitats saludables i d’higiene, etc.».

    S’han complert cent anys de la pandèmia i en diverses parts d’Espanya i del món s’han organitzat esdeveniments per recordar la malaltia que va posar en escac a la humanitat. D’entre tots els actes mereix especial esment el que ha realitzat el Centre de Control de Malalties dels EUA, el lema recorda la necessitat de mantenir-nos preparats i no oblidar la intensa batalla que l’ésser humà ha mantingut contra les malalties infeccioses: «We remember. We prepare».

    Per què es diu grip espanyola?

    La grip es va començar a propagar a la fi de la Primera Guerra Mundial i va ser aquest fet, i no l’origen de la malaltia, el que va tenir un impacte directe en com seria reconeguda globalment. Tal i com explica José María Eiros, «els mitjans de comunicació dels països que van participar en la guerra estaven sota censura militar, de manera que van ocultar la pandèmia». No obstant això, «Espanya, en ser neutral, informava la premsa dels nous casos, de manera que donava la sensació que era l’únic país afectat». A partir d’aquí, la malaltia es va conèixer a tot el món com la grip espanyola.

    Aquest és un article de eldiario.es