Just Deploy It!

Blog

  • “L’únic requisit per a una bona sanitat és el desig de tenir-la: simplement és voluntat política i voluntat social”

    Aleida Guevara és una dona amb determinació que porta amb si la marca del cognom del seu pare. Més enllà d’això, se la coneix per la seva feina dins del Sistema de Salut Nacional de Cuba a l’illa i fora d’aquesta. Guevara trepitja Catalunya més d’una vegada a l’any convidada per diverses organitzacions. Aquesta vegada ha acudit a diferents xerrades però quedem amb ella en el Centre Cultural la Marineta a Mollet del Vallès on el Casal popular la República al costat de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès, Mollet amb Cuba i Comunistes de Catalunya va organitzar un debat. El tema? Models sanitaris a Cuba i Catalunya. L’acte també va comptar amb la presència d’Antonio López, portaveu de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès.

    Guevara treballa a l’Hospital per a nens William Soler de l’Havana però també ha exercit en múltiples brigades de metges. Algunes d’elles a Angola, Equador o Nicaragua. Parlem amb ella dels avanços en medicina, tecnologia i farmacologia a Cuba, sobre el valor de l’educació i la prevenció en salut i sobre el paper dels metges cubans. Guevara defineix la sanitat cubana com a pública, universal, gratuïta i internacionalista.

    Quins serien els requisits mínims que hauria de tenir una societat per tenir una bona sanitat?

    El desig de tenir-la és l’únic requisit. Cuba és un país bloquejat pels Estats Units, un país anomenat del tercer món que té molts pocs recursos naturals. Així i tot, la majoria del seu pressupost va per a educació i sanitat i aquesta és una decisió d’un poble que pensa que el més important és l’ésser humà.

    Tu no pots demanar a un ésser humà que li posi preu a la vida d’un ser estimat. No hi ha diners per pagar la vida d’un fill, d’un germà o d’un pare… Per tant no pot ser una mercaderia, no té valor. Així que és un dret.

    Com està ara la situació d’embargament dels Estats Units o bloqueig?

    Nosaltres ho anomenem bloqueig perquè si fos embargament, els Estats Units ens impediria comercialitzar amb ells, i estan en el seu dret, però el que fan és impedir que altres pobles del món comerciïn lliurement amb nosaltres.

    A nivell de sanitat, de medicaments, tecnologia… com afecta?

    És duríssim… Perquè de cada 10 medicaments nous que surten al mercat internacional, 8 pertanyen a patents dels Estats Units de Nord Amèrica. Ningú ens ofereix medicaments encara que tinguem diners per comprar-los perquè si una empresa comercialitza amb Cuba, Estats Units té el dret de si aquesta empresa té capital d’ells, retirar aquest capital. Si no en tenen, el què fan és impedir que els productes d’aquesta empresa es puguin vendre al mercat dels EUA.

    Mirant un mapa dels EUA i de Cuba i la capacitat per càpita t’adones que sempre perdem. Aquesta empresa no s’arriscarà a tenir el comerç amb nosaltres llavors. Per sort fa més de 25 anys sorgeix a Europa, primer a Suïssa una organització que es diu MediCuba Suïssa que després s’estén a MediCuba Europa. Amb aquesta associació de solidaritat ells han trencat el bloqueig. Compren material a Europa per fer medicaments i els porten a Cuba. Gràcies a això hem pogut seguir desenvolupant la indústria farmacèutica cubana i donar després medicaments creats per nosaltres a gran part del planeta.

    Hi ha hagut un increment en el nombre de metges, com s’ha gestionat l’obrir més places d’estudis i alhora aconseguir que la població hagi volgut fer medicina?

    Nosaltres som un país eminentment agrícola i la majoria de la població cubana durant la revolució era camperola. Ells volien que els seus fills fóssin metges, enginyers, advocats… La revolució va dir que podien ser-ho perquè l’educació seria gratuïta però que hi hauria un compromís: retornar el que es rep al poble. Si tu et formes com a metge després hauràs de treballar d’això.

    Dins de l’illa o fora, mitjançant una brigada de metges.

    En una societat com la nostra on aprens a ser solidari amb altres pobles el metge ha de ser un personatge al qual se li ha de donar importància. Des que inicien la carrera, als alumnes els ensenyem que la medicina és un dret del poble però que també té un caràcter internacionalista, has d’estar disposat a anar a ajudar a qualsevol país del món.

    Evidentment teniu experts en totes les branques però el vostre sistema nacional de salut li dóna molta importància a l’Atenció Primària.

    Sí. Una de les característiques més importants del Sistema Nacional de Salut Cubà és que és preventiu. Ens vam adonar que és més fàcil prevenir una malaltia que guarir-la i això es pot fer millor des de la Primària. S’ha de fer des de baix i també mitjançant l’educació del poble que ha de tenir un nivell cultural per rebre aquesta informació i entendre-la. Si parles sobre fer campanyes de vacunació han de saber perquè i és gràcies a això que la gent té una àmplia confiança en el SNS cubà. Ningú dubta que les vacunes vagin a fer mal a un nen perquè estan ben segures.

    El traspàs d’informació de campanyes o novetats a part des dels centres de salut ho feu a través dels Comitès en Defensa de la Revolució?

    Els CDR són importantíssims per a la prevenció de malalties. Així hem tractat per exemple el càncer de coll uterí: s’ha anat preguntant a totes les dones quant feia de l’última prova citològica i se’ls informa quan poden anar a fer-se’n una de nova amb un ginecòleg.

    La relació amb els nens es fa a través de les escoles?

    Sempre. CDR i escoles estan units en això. Tenim per exemple una campanya de vacunació contra la poliomielitis i es fa en diferents etapes. A la població se la informa per la televisió nacional que de tal dia a tal dia tenim campanya de vacunació per a nens de tal data a tal altra. I la gent acudeix al policlínic. Els nens que estan en edat escolar la reben a la mateixa escola, on va el metge.

    Per fer un símil, aquí la porta d’entrada al sistema de salut també és l’Atenció Primària, on t’atén el metge de família o ell mateix et deriva a l’especialista. Funcionaria igual a Cuba?

    El metge de família a Cuba és part d’un equip de treball on hi ha també un treballador social, un psicòleg, infermer… Estan també els especialistes que una vegada cada poc temps passen visita amb el metge de família i també ho formen.

    La formació completa d’un metge en quants anys es completaria?

    Sis és el bàsic per ser mèdic. A partir d’aquí ets Mèdic General Integral que són tres anys d’especialitat i després pots optar per una altra especialitat. Els que volen fer cirurgia van directament a aquesta especialitat. S’ho guanyen pel seu expedient acadèmic.

    Aleida Guevara a les escales del Centre Cultural La Marineta a Mollet del Vallés abans d’una xerrada / Carla Benito

    Les vostres xifres sobre mortalitat infantil estan entre les millors amb 40 estats. Com aconseguiu anar millorant cada any?

    El 2017 acabem amb 4 morts per cada 1.000 nens nascuts vius. Una de les millors de tot el món. Ho aconseguim treballant molt i amb tota la població. Segons UNICEF i Nacions Unides, el 2045 Cuba serà un dels països més vells del planeta. Estem perllongant el període de vida i alhora estem augmentant la natalitat.

    Això ho estem aconseguint perquè la dona cubana té dret des d’un mes abans de parir fins a l’any d’edat del nen per quedar-se a la casa. Els primers 9 mesos té el 100% del salari i els tres restants té el 75%. Ara tindrem el debat a l’Assemblea Nacional Cubana de si s’ha d’allargar el 100% del salari fins a l’any. També parlarem que si després dels sis mesos la mare vol tornar a treballar perquè és més socialment útil, el pare pot quedar-se amb el bebè a casa pagant-li també el salari complet. La nova llei també ho contemplarà amb els avis si àdhuc no s’han retirat i són socialment útils però potser la seva filla està just començant una carrera o està desenvolupant alguna cosa científica i vol incorporar-se abans.

    Quina importància li doneu a la recerca?

    Fidel Castro sempre ens va dir que Cuba havia de ser un poble d’homes de ciència. Homes des d’un punt de vista genèric perquè el 72% dels professionals de la salut som dones. Hem de ser un poble de ciència perquè com tenim el bloqueig damunt, d’alguna manera hem d’aconseguir avançar: millorar o perllongar la vida, fer-la més sana… Tenim un gran pol científic. Estem treballant en vacunes contra el càncer de colon, de pulmó, de mama, de coll d’úter… Les dues primeres ja les estem comercialitzant i les altres dues estan en període de prova humana.

    Més enllà de malalties genètiques, teniu en compte altres elements o determinants? Per exemple en termes d’habitatge i salut aquí s’està denunciant moltíssim la pobresa energètica. Com perjudiquen els habitatges a la salut a Cuba?

    Com som un país encara anomenat del tercer món, l’habitatge és un dels problemes més greus que tenim. Tenim un o dos ciclons per any i són devastadors. L’últim ens va passar per tot el nord de l’illa i sí que ens hem recuperat en l’electricitat però en l’habitatge encara arrosseguem el problema. Hem d’aprendre a construir de manera més ferma però sempre per pal·liar el problema de la població fem habitatges senzills ràpidament.

    Cuba com a país encara té moltes coses per resoldre. El primer que ens treguin el maleït bloqueig. Mentrestant, el que estem fent és, gràcies als nostres centres de recerca i amb els metges que tenim a moltes parts del món on es pot pagar aquesta missió, rebre uns bons diners que invertim en habitatges, en centres educatius o millorant hospitals que alguns sembla que els hi hagi caigut una bomba damunt per tants anys d’ús.

    Al meu hospital, que és un hospital gran on tenim 425 llits, fins fa dos anys teníem un aparell de rajos X de 40 anys d’ús continu. Abans era de la RDA, l’antiga República Democràtica d’Alemanya. Ara hem pogut substituir-ho i fins i tot tenim un TAC. Anem millorant però a poc a poc perquè l’ús provoca desgast i aquí no li cobrem a ningú.

    Com heu avançat tan ràpidament tenint aquest tipus de material?

    És el desig. En ple període especial, quan desapareix el camp socialista europeu, cap metge va deixar de treballar. Jo conec dos pediatres que fora del seu horari feien pastissos d’aniversari per poder viure una mica millor però ningú va deixar de fer de metge.

    I els sous?

    Ara van pujar. L’estat cubà li ha apujat el sou als metges que es queden dins del país a resistir l’embat de tots els metges que no estan. Si teníem un metge de família que atenia a 190 famílies, ara hi ha un només per a dues àrees d’aquest tipus. El treball es reforça en aquesta persona i d’alguna manera has de recolzar-ho o estimular-ho.

    Quina quantitat seria més o menys?

    És difícil fer una comparació perquè jo pel meu apartament pago 30 pesos cubans mensuals…

    El que seria 1.20€.

    Clar. No és just comparar-ho.

    També rebeu diners del que es diu turisme sanitari. Com ho gestioneu?

    Nosaltres els hi demanem als pacients que enviïn abans les històries clíniques abans de enviar-se a ells mateixos. Hi ha hagut vegades que s’ha fet tot l’humanament possible per un ésser humà però fer que viatgi tants km de distància per dir-li que no podem fer res més per ell no val la pena. Amb la història clínica, si veiem que podem fer alguna cosa, que vinguin però no gratis.

    Només ho fem gratis per als cubans o per a llocs que ja sabem que no poden pagar com per exemple Haití. Tenim una brigada de 400 professionals de la salut cubans i Haití no paga ni un centau. A Bolívia per exemple teníem 4.000 professionals, després els vam reduir a 2.000 i ara hi ha menys i els estem reemplaçant per estudiants que surten de l’Escuela Latino Americana de Medicina de Cuba (ELAM). Vam fer aquesta escola perquè nois de l’Amèrica Llatina, Àfrica, Àsia i fins a nois dels Estats Units puguin estudiar gratuïtament. Als EUA també hi ha un tercer món: els chicanos, els llatins, els afros… Ells tenen beques a Cuba i ja hem format a més de 500.

    La idea és que després treballin a les seves comunitats d’origen en projectes.

    Exacte. Ara quan torni aniré a Argentina a treballar a la Brigada Che Guevara on els metges han sortit de l’ELAM i estarem diagnosticant cataractes o pterigi, que provoca ceguesa i requereix cirurgia. És una tasca que Cuba estem realitzant amb els països de l’ALBA: Veneçuela, Bolívia, Equador, Nicaragua… Ja portem dos milions de persones operades al món. És un esforç extraordinari per a un país bloquejat, sense recursos… però retornem la vista a la gent.

    Amb aquest sentiment de solidaritat, quin missatge donaries perquè pari el tracte indiscriminat en la sanitat i existeixi l’assistència universal?

    Jo no puc dir-li a una altra gent el que ha de fer, sóc incapaç. Només dic que mirin l’exemple de Cuba: si nosaltres podem, per què vostès no? Simplement és voluntat política i voluntat social.

  • Veïnats més verds s’associen amb menor deterioració cognitiva en gent gran

    Nombrosos treballs han mostrat que l’espai verd té efectes beneficiosos per a la salut. Ara, un nou estudi liderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), un centre impulsat per la Fundació Bancària «la Caixa», suggereix que també podria exercir un paper positiu contra el declivi cognitiu en persones grans. En concret, la recerca publicada a Environmental Health Perspectives, mostra que la pèrdua en les funcions cognitives esperada com a part del procés d’envelliment és lleugerament més lenta en persones que viuen en veïnats més verds.

    L’equip va realitzar un seguiment d’una dècada a 6.500 persones d’entre 45 i 68 anys de Regne Unit. En tres moments diferents al llarg de l’estudi, les i els participants van completar una bateria de tests cognitius que van avaluar el seu raonament verbal i matemàtic, la seva fluïdesa verbal i memòria a curt termini, així com el declivi en totes aquestes funcions al llarg dels anys. L’espai verd en el veïnat de cada participant es va estimar utilitzant imatges via satèl·lit.

    «Existeixen evidències que el risc de demència i deterioració cognitiva pot ser influït per l’exposició a amenaces ambientals relacionades amb l’entorn urbà (com la contaminació de l’aire i el soroll) i per l’estil de vida (amb factors com l’estrès o el comportament sedentari)», afirma Carmen de Keijzer, investigadora d’ISGlobal i primera autora de l’estudi.

    «Per contra, també s’ha suggerit que viure prop d’espais verds incrementa l’activitat física i la vida social, redueix l’estrès i mitiga l’exposició a la contaminació atmosfèrica i al soroll», afegeix.

    Recerques encara escasses

    Una evidència recent ha mostrat beneficis cognitius de l’exposició als espais verds en nens i nenes, però els estudis sobre les possibles relacions entre exposició a espais verds i el declivi cognitiu en persones majors encara són escassos.

    «Les nostres dades mostren que la disminució en els resultats dels tests cognitius al llarg dels 10 anys de seguiment va ser un 4,6% menor en els i les participants que vivien en veïnats més verds. Les associacions observades van ser més fortes entre les dones, la qual cosa fa pensar que aquestes relacions podrien estar influenciades pel gènere», subratlla Carmen de Keijzer.

    «S’espera que el 2050 la proporció de persones de més de 60 anys al món s’hagi duplicat pel que fa a la de 2015 i les prediccions apunten a un augment dels casos de demència a un ritme similar. Encara que les diferències en el declivi cognitiu observades en el nostre estudi són modestes a nivell individual, quan es consideren a nivell poblacional són molt més significatives», sosté Payam Dadvand, investigador d’ISGlobal i últim autor de l’estudi.

    «En cas de ser confirmats per estudis futurs, aquests resultats poden constituir una base científica per implementar intervencions específiques i desaccelerar la deterioració cognitiva en persones majors residents en àrees urbanes. Així, també millorar la seva qualitat de vida», conclou.

    Aquest és un article original de l’Agència Sinc

  • Els hospitals de l’ICS obren les portes de les UCI als familiars més propers de les persones ingressades

    Els hospitals de l’Institut Català de la Salut (ICS) s’han posat d’acord per impulsar un normativa pròpia que facilita l’acompanyament en tot moment a les persones ingressades a les unitats de cures intensives (UCI). Les UCI d’adults amb lliure accés per als familiars són una realitat a d’altres països, com els Estats Units, des dels anys noranta.  A Catalunya, aquest pas el van dur a terme primer les unitats de crítics de nounats i pediàtriques i, des de l’any passat, també les unitats d’adults de l’ICS.

    Rafael Máñez, coordinador del Programa d’expertesa assistencial de l’ICS (PADEICS) de medicina intensiva i cap del Servei de Medicina Intensiva de l’Hospital Universitari de Bellvitge, explica que avui en dia es procura mantenir despert al pacient respectant el seu confort: “Hi ha evidència que si la persona ingressada a la UCI es manté desperta més temps la seva recuperació és més ràpida”. En aquesta línia, si està conscient, ajuda molt en la recuperació tenir una persona de referència al costat.

    Des del Departament de Salut valoren que això ha canviat en els darrers anys, els malalts han d’estar actius perquè s’escurça el temps d’estada a la UCI. “Els professionals busquem un equilibri. Quan tens un malalt en estat greu, fins i tot quan requereix un suport tècnic important, pot estar relativament despert i tenir un familiar amb ell”. Així, asseguren que està demostrat que l’acompanyament té un benefici terapèutic positiu que influeix en la recuperació.

    Per aquest motiu, les UCI han eliminat els horaris definits per a les persones més properes al pacient: “S’individualitza en cada cas, i es mantenen franges de visita per a les visites puntuals”, explica Máñez.

    Cada hospital de l’ICS ha posat en marxat aquest consens tenint en compte les especificats de cada servei. La informació es trasllada als familiars tan bon punt hi arriben i es pacta de quina manera seran al costat del pacient. Máñez explica que la resposta de les famílies és molt positiva i aposta perquè cada cop més “la UCI sigui una unitat menys excepcional i s’assembli més a una planta d’hospitalització convencional”.

    En aquesta mateixa línia de millorar la confortabilitat, les UCI també ha obert les portes als menors de 12 anys, amb una preparació prèvia de la visita i sempre de forma consensuada.

  • La Síndrome Benjamin Button

    Molts dels que als anys vuitanta vàrem impulsar la reforma de l’atenció primària i que actualment ens trobem al tram final de la vida professional hem experimentat una carrera que podria batejar-se com la Síndrome de Benjamin Button pel paral·lelisme amb la pel·lícula protagonitzada per Brat Pitt: «El Curioso Caso de Benjamin Button». És una obra basada en un relat de Scott Fitzgerald que descriu la vida d’un home que neix amb cos de persona de 80 anys i que es va rejovenint al llarg del temps.

    Els de la meva generació vam caure a la residència de medicina de família quan només hi havia el nom. Vam haver de lluitar perquè existís un decret de les unitats docents, un programa docent i uns centres docents d’atenció primària. En acabar vam seguir batallant perquè es reconegués científicament i acadèmicament la disciplina i perquè es creessin uns centres on poder desenvolupar adequadament l’activitat professional.

    En aquest procés de transformació i de creació vam liderar el canvi. Quan érem residents estàvem cada dia al ministeri i a la generalitat negociant la reforma amb els alts càrrecs. Molt joves vam ser membres de les juntes de les societats científiques nacionals i internacions que acabàvem de crear. L’any 1989, per exemple vam organitzar a Barcelona el primer congrés europeu de WONCA (la societat internacional de metges de família). Molts vam assumir alts càrrecs dins de l’administració. Es van produir casos tan sonats com el d’uns companys que l’arribada del PSOE els va catapultar de residents a directors dels serveis de salut del País Basc, Navarra o Andalusia. Fins i tot l’OMS va aprofitar la nostra experiència transformadora per impulsar reformes d’atenció primària als països del Centre i l’Est d’Europa que acabaven d’independitzar-se de l’antiga Unió Soviètica.

    Però en els darrers anys la situació ha canviat radicalment. Hem desaparegut d’aquests entorns d’influència i la majoria estem tancats a la consulta visitant pacients com si fóssim residents. Els especialistes hospitalaris que acaben d’arribar a l’atenció primària ens diuen paternalistament com hem de tractar els pacients aprofitant els Powerpoints que passen als estudiants de medicina. Podem atribuir aquest fet a moltes raons, sovint vinculades a nosaltres mateixos i als valors del nostre projecte transformador.

    Com que volíem uns serveis d’atenció primària democràtics i dinàmics vam crear un sistema àgil i igualitari. No desitjàvem reproduir la gerontocràcia conservadora que existia en els comandaments hospitalaris. El menyspreu a l’experiència el vam començar nosaltres mateixos vencent les resistències dels companys de més edat que no volien reformar-se. Per tant, és lògic que els joves metges de família d’avui actuïn de la mateixa manera.

    La progressiva acceptació social de la medicina de família també ha portat a una normalització de l’especialitat. Les societats científiques d’atenció primària s’han tornat més conservadores i han acabat adoptant un rol més similar al de la resta d’especialitats mèdiques. Ja no són tan combatives en la defensa del canvi del sistema sanitari. De la mateixa manera, els metges de família que avui ocupen llocs de responsabilitat es senten més interessats a desenvolupar la seva funció buscant una promoció que en tirar endavant projectes de canvi basats en els valors de l’atenció primària.

    També és possible que es produeixi la síndrome de Benjamin Button perquè els grups que avui governen oficialment i extraoficialment el sistema sanitari no volen reformes. Ja no els cal aprofitar l’entusiasme d’uns professionals per tirar endavant un canvi que als anys vuitanta i noranta va beneficiar la ciutadania.

    Potser no som més que uns vells rockers que segueixen tocant una música passada de moda o uns nostàlgics que enyoren els dies que surfejàvem a la cresta de l’ona. Però al meu entendre, com en Benjamin Button, tot i els anys transcorreguts estem amb molta energia, no hem perdut l’entusiasme ni les ganes de canvi i amb l’experiència hem adquirit un coneixement molt valuós. Veiem amb sorpresa com el sistema reinventa diàriament la roda i penso que el país no s’ho pot permetre. No volem càrrecs directius perquè gaudim visitant els nostres pacients i valorem molt el temps personal que ara disposem, però sembla un malbaratament de recursos que el sistema desaprofiti aquest coneixement i experiència.

  • Tots som ‘TDAH’

    El Dia Mundial de Sensibilització sobre el TDAH, que se celebra avui, va ser proposat el 2012 pel professor Russel Barkley a l’OMS. Barkley és una de les autoritats mundials en la matèria i autor de nombrosos treballs sobre aquest tema. És també un dels impulsors del TDAH en adults, conscient que almenys un 50% dels nens i adolescents diagnosticats de TDAH ho seguiran sent en la vida adulta, tot i la medicació i els tractaments que reben de nens.

    Un altre eminent psicòleg i professor emèrit de la Universitat de Duke, Keith Conners, ha assenyalat en una entrevista pel New York Times, que el número de nens diagnosticats amb TDAH s’havia elevat a 3,5 milions (600.000 detectats el 1990). Ell mateix va qualificar aquestes xifres d’”un desastre nacional de proporcions perilloses” i va afegir diverses consideracions al seu bloc. El trastorn és ara, als EUA, la segona diagnosi més freqüent a llarg termini en nens, molt a prop ja de l’asma. A Espanya, els casos de Trastorns per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) s’han multiplicat per 30 en els últims anys, sobretot en nens de 8 a 12 anys.

    Com interpretar aquestes xifres? Estem sobrediagnosticant i, per tant, sobremedicant? El problema ja existia i ara som més sensibles, tal com promou aquest dia mundial de sensibilització? Tant Barkley com Conners, i molts altres, dirien que efectivament el problema ja existia i ara sabem bé les seves causes i el seu tractament. Es tracta, asseguren, d’un problema del neurodesenvolupament. Alguna cosa va malament en el cervell del nen/a ai tenim evidències científiques del seu origen.

    Però la realitat és que totes les revisions recents, incloses les favorables a la perspectiva genètica (Cortese, 2012, Thapary Cooper, 2016, entre altres) coincideixen en dues coses: la inexistència d’evidència genètica real molecular i el seu convenciment (o sigui, anhel sense fets provats) que en un futur hi haurà troballes clars d’aquesta herència genètica. Les dades estadístiques -que no genètiques- que tenim (Gall i Posner, 2016) només proven que de les quatre maneres d’herència, genètica, epigenètica, conductual i cultural (Jablonka i Lamb, 2005), la genètica probablement sigui la menys esperable en transmetre trets conductuals tipus TDAH. En tot cas es pot parlar de famílies tipus TDAH on hi ha conductes i patrons que s’assemblen i acaben nomenant i etiquetant com TDAH sense que hi hagi causa genètica provada.

    És cert que cada vegada disposem de mesures més sensibles del funcionament del cervell (tècniques millorades de neuroimatges) i per això més fàcilment es troben correlats neuronals de les activitats seleccionades. És a dir, podem fotografiar un cervell i veure la seva activitat i si comparem dos nens diagnosticats amb TDAH observarem que es produeixen efectes similars però això no explica res en termes de causalitat. Correlat, en ciència, no vol dir causalitat. És allò que fem (moviments, sensacions) el que provoca aquestes imatges que captem, i no al revés.

    No és descartable que en el futur s’obtingui una perspectiva neurobiològica o genètica clara del TDAH, però a data d’avui aquesta possibilitat sembla molt llunyana, en el cas que fos possible establir-la. Cal recordar al respecte que ni tan sols per una cosa tan prevalent com la depressió major disposem d’una explicació neurobiològica mínimament satisfactòria.

    D’altra banda, i com reconeix la pròpia Guia de Pràctica Clínica sobre el Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) en Nens i Adolescents (GPC-TDAH), del Ministeri de Sanitat, els desacords actuals sobre el diagnòstic i tractament del TDAH són nombrosos: “No hi ha acord en el nostre medi sobre quins instruments cal utilitzar per a l’avaluació de nens amb possible TDAH; també existeix controvèrsia sobre els criteris que s’han d’emprar per al seu diagnòstic”.

    En resum, a dia d’avui no tenim evidències científiques que això que anomenem TDAH sigui una cosa rigorosament establert des del punt de vista científic. Dit això, cal afegir que el TDAH de ser-hi, hi és. Com a mínim hi és com a etiqueta i com a fals nom per designar un malestar real que presenten molts nens i nenes, adolescents i, cada vegada més, adults. Fals nom vol dir que els procura una identitat, un nom que pot ajudar-los a limitar allò pulsional, un cos que no para de moure. Sens dubte diu alguna cosa del que els passa. Però és fals perquè l’ésser humà és més complex i sobretot perquè fixar-lo a aquest “nom” el des-responsabilitza, en el sentit d’estalviar-li respondre dels seus actes (No sóc jo, és el meu cervell!) i li impedeix a més inventar alguna fórmula més exitosa per tractar la seva agitació.

    Aquesta inquietud pot tenir moltes causes, algunes greus i amb conseqüències importants per a la vida d’aquesta persona. Són aquests els casos en què ens hem de centrar des del punt de vista clínic. Però en molts altres casos, el que els mestres i pares poden observar són algunes conductes que els resulten preocupants (impulsivitat, hiperactivitat, desatenció) i en aquest cas cal valorar si són un problema només per a ells (perquè tenen un baix llindar de tolerància) o si impliquen realment un problema per al seu alumne / fill (fracàs escolar, conductes de risc, …) i per això també es repeteixen en la família i en altres ambients.

    La nostra hipòtesi per abordar aquestes situacions, desenvolupada en el llibre Niñ@s hiper. Infancias hiperactivas, hiperconectadas e hipersexualizadas (Ubieto y Pérez Álvarez, 2018), és que “primer, l’educació”. Com es tracta d’un fenomen que bàsicament l’observem a l’escola, en la majoria de casos, la resposta haurà de passar primer per veure quines estratègies educatives es poden implementar en cada cas i en connexió amb la família i l’escola.

    Analitzar el context escolar específic d’aquest nen/a tenint en compte les condicions de treball, l’atenció per veure què es pot ajustar de tot plegat. Perquè una de les coses que anem observant és que tots els processos reeixits d’innovació educativa inclouen una certa mobilitat de l’alumne en el procés d’aprenentatge, és a dir, que no es constrenyen a l’aula de manera rígida, sinó que impliquen treball per projectes, desplaçaments organitzats al voltant d’una tasca.

    Jo ho he constatat a petita escala, però quan hi hagi més dades observarem que la prevalença del TDAH disminueix simplement modificant les estratègies educatives. Implica un tipus d’interacció i d’aprenentatge diferent. Si som capaços de pensar que la mobilitat en l’educació no és un problema, sinó una oportunitat, la nostra percepció de les conductes TDAH com pertorbadores d’un sistema i d’una aula, pròpia del segle XIX, canviarà.

    A partir d’aquí, una vegada que allò educatiu està en joc, es poden trobar fórmules de col·laboració, pràctiques col·laboratives que també poden incloure al psicòleg si és que hi ha alguna cosa que desborda el marc de l’escola. Sobretot quan aquestes conductes també es poden presentar en la família i en altres llocs. I si és necessària, finalment també la medicació. Però prendre l’eix de l’educatiu com a central, i després anar veient quins altres elements al voltant de l’educatiu es poden situar, permetria des-psiquiatritzar una mica el TDAH, perquè avui s’ha produït el fenomen invers: la psiquiatrització de l’escola.

  • «No podem fer un pla de millora de l’AP si no en fem un per aconseguir que hi hagi més recursos»

    L’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP) Jordi Gol es defineix com a centre de referència en la recerca i la promoció de la salut al primer nivell assistencial que té com a objectiu impulsar i desenvolupar  la innovació, la recerca clínica, epidemiològica i en serveis de la salut en l’àmbit de l’atenció primària, i oferir formació amb la finalitat de generar coneixements, difondre resultats i traslladar-los a la pràctica clínica per aportar eficiència al sistema sanitari i promoure i millorar la salut de les persones.

    Compta amb 33 grups de recerca que tenen en marxa 250 projectes actius duts a terme per uns 500 investigadors. El 75% d’aquests professionals de família compagina recerca amb assistència treballant per a l’Institut Català de la Salut (ICS), cosa que, segons veuen, influeix en la qualitat de la recerca si no se li pot dedicar tot el temps. Tot i això, cada any els investigadors de l’IDIAP Jordi Gol publiquen uns 300 articles dels quals 270 estan en revistes indexades i  internacionals. De projectes científics actius cada any en porten uns 200.

    Parlem amb Concepción Violan, la gerent de l’IDIAP Jordi Gol, que fa més de 20 anys que lidera la recerca en primària.

    Com està l’Atenció Primària a Catalunya, en quin punt està la recerca dins d’aquesta i per què és important?

    La situació de l’Atenció Primària a Catalunya evoluciona igual que a l’estat espanyol. L’any 1978 es crea l’especialitat de Medicina de Família i a partir dels 80 cada comunitat autònoma comença a contractar metges de família i comença a crear un model assistencial que és diferent. Han passat 40 anys i durant aquests, amb la reforma dels anys 90 i la Llei General de Sanitat es canvia el model d’assistència i es defineix que els professionals sanitaris han de fer recerca. El model de salut diu que s’ha de fer assistència però perquè aquesta millori cal fer recerca per donar millor servei als ciutadans. La recerca no tan sols ha de ser bàsica sinó que moltes vegades els models organitzatius i de serveis hem vist que donen millor assistència. Quan hi ha una relació de continuïtat entre una persona i un metge i un infermer de família, quan tens un referent que et coneix al llarg de la teva vida i et coneix relacionant-te amb aspectes econòmics i socials, sap més com abordar els problemes de salut, ja que no només depèn de la genètica sinó dels estils de vida, de com et desenvolupes i relaciones amb el món.

    Quan neix l’IDIAP Jordi Gol i en quin context?

    Es van començar a crear els Instituts de recerca vinculats a cada hospital a Catalunya el 1996. El tret diferencial i singular diferent de les altres comunitats decideix crear un Institut de Recerca que tingués com a prioritat la prevenció i la promoció de la salut i la cura contínua en la longitudinalitat en la salut de les persones. L’any 96 es crea aquesta institució i el que fem és aglutinar tota la recerca que es fa a Catalunya que fan els professionals que treballen en els CAP. Agafem totes les àrees de la salut però fem focus en general en una malaltia o en moltes a la vegada. És a dir, identifiquem aspectes com ara el tabac, que està estudiat, i busquem intervencions per deixar de fumar. En les malalties cardiovasculars, que també estudien els cardiòlegs, nosaltres busquem equacions de risc per veure quina sèrie de factors poden identificar un col·lectiu de persones que són susceptibles que no els hi fem res però, si ho fem, podrem evitar complicacions. També ens pot dir quins paràmetres estan indicats perquè iniciem un tractament específic amb un medicament determinat. O, sabent que les dones tenen més fractures que els homes i més osteoporosis, saber quin és el moment per demanar una determinada prova i en conseqüència saber si els hi hem de fer un tractament.

    La nostra recerca es pot aplicar a la pràctica clínica. Hi ha un estudi sobre la diabetis que veu que si les persones que tenen risc, es fan una sèrie d’intervencions sobre hàbits alimentaris, se’ls hi donen pautes sobre quin exercici físic han de fer… s’ha observat que l’aparició de la malaltia s’ha retardat fins a 10 anys. Això fa que estalviem molts diners en intervenció i assistència. És més senzill fer canvis en una sèrie de conductes que no haver d’intervenir amb un fàrmac nou. Sovint la gent no canvia la manera de ser perquè necessita algú que faci una intervenció motivacional que els ajudi a canviar l’estil de vida.

    Què és necessari perquè millori i s’aposti més per la recerca en Atenció Primària?

    En el món de la salut la recerca s’ha focalitzat molt més en els hospitals, s’han donat recursos per la recerca bàsica. Perquè la recerca en Atenció Primària millori, a part dels problemes organitzatius, es necessita que hi hagi professionals dedicats a fer recerca. La gran majoria de professionals que estan fent recerca són professionals assistencials de l’ICS que dediquen part de la jornada laboral, alguna retribuïda en horari i altra de manera altruista, a fer recerca. Afegeixen temps per poder-ne fer. Altres estan alliberats però no són el percentatge suficient per donar resposta a totes les preguntes que ens fem. Ha d’haver-hi més professionals, encara que no tothom n’ha de fer.

    Com us relacioneu amb els territoris?

    A través de les Unitats de Suport a la Recerca que estan arreu de Catalunya. Els professionals de cada Unitat treballen en projectes que s’estan donant en aquell territori. A banda també coordinen projectes arreu de Catalunya perquè comparteixen àrea temàtica. Cada USR treballa amb projectes als hospitals d’allà però també es pot donar el cas que ho facin amb instituts d’altres regions. Nosaltres fem de nexe d’unió. També passa a la inversa. Per exemple en un estudi de recerca que es va fer al Clínic que es deia PREDIMED van participar molts centres d’Atenció Primària. Un dels nostres conceptes de treball és que nosaltres liderem projectes però si necessitem l’ajuda dels hospitals: l’anem a buscar i la trobem.

    Tot i els serveis centrals, els procediments de recerca es coordinen amb lideratges que no estan centralitzats. Per una qüestió de número sí que hi ha més a Barcelona ciutat i al Barcelonès nord.

    Si existeix aquesta relació, per què no es visualitza?

    Ho explicaré amb un exemple: si tu dius que has prolongat la vida de 100.000 persones és una cosa que es veu normal perquè els metges i el sistema sanitari s’han d’encarregar d’això. Ara, si has trasplantat la cara d’una persona, com impacta i és estrany, sí que se’n fa molt ressò. Si fas quelcom que s’espera normal no es valora però sí si és excepcional. Això és un problema de concepte de la societat en general que dóna per fetes una sèrie de coses: fer-ho bé per sistema no és notícia. Però és gràcies a la feina de molts petits grans de sorra que s’aconsegueix que el sistema de salut o la població en general augmenti la seva esperança de vida per exemple.

    Ara les persones comencen a tenir problemes de salut a partir dels 78 anys. Avui podem dir que en un percentatge important de la població una persona de 65 anys és una persona sana. Això s’ha pogut aconseguir perquè s’han anat donant una sèrie de recomanacions i gràcies als grans de sorra dels professionals que treballen a l’Atenció Primària.

    Als hospitals de cada 1000 persones n’ingressa 1 i 10 van a l’especialista. La resta no passen més enllà del tracte de l’Atenció Primària.

    A nivell de pressupostos també s’invisibilitza.

    En els últims anys de retallades el percentatge ha minvat en contra que als hospitals ha augmentat, ja que és un pastís tancat. Ara amb el pla de l’ENAPISC pot haver-hi una nova oportunitat, però s’ha de reformar tot des de la base: dir que es reformarà la Primària sense posar més recursos és difícil. Ha d’haver-hi continuïtat assistencial, que la població pugui optar a un professional durant una àmplia jornada de temps i aquest professional sanitari ha de tenir els recursos suficients per ser resolutiu i no haver-ho de derivar a un hospital.

    Un pacient atès a la porta d’un CAP val 10 vegades menys. Cal replantejar el model organitzatiu i donar més recursos a l’AP. La salut però sempre té el principi de la tecnologia: quan una màquina es fa obsoleta es manté la vella i la nova sense decidir quina s’ha de treure i això fa que s’estiguin augmentant molt més els recursos en els hospitals. És un problema de país. S’ha de resoldre tenint professionals que puguin donar els serveis.

    Concepción Violan, l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP) Jordi Gol / Carla Benito

    En els últims anys de crisi es va decidir que no era necessari formar més metges i ara hi ha una generació que es comença a jubilar i aquests som més dels que estan entrant.  Hem format molts més especialistes que metges d’Atenció Primària i ara tenim un problema. No podem fer un pla de millora de l’AP si no en fem un per aconseguir que hi hagi més recursos: ja podem dir que posarem 100 professionals que si només hi ha 10… Si això no ho fem ara, tindrem un greu problema.

    Un tema a abordar per exemple és què tenim professionals MIR de l’estranger i per una qüestió laboral no poden estabilitzar la seva plaça i no es poden quedar treballant a la pública. Els recursos que estem destinant a formar gent s’haurien de poder quedar per la salut de les persones però com no poden tornen al seu país d’origen o busquen algun altre que sí que els pugui contractar.

    Veient les dades, fora que s’ofereixin menys places, també es tria menys l’especialitat de Metge de Família.

    Algunes universitats han canviat els seus plans d’estudi i estan formant també per una medicina familiar però no hi ha departaments que diguin que el paper de generalista és molt bo perquè és un paper de guia i d’orientador. El fet que tu no coneguis doncs l’especialitat de Medicina de Família fa que després tu no hi pensis a triar-la després per fer la residència.

    És el vostre paper motivar a cap a la recerca a la Primària?

    L’especialització en AP dins les facultats de medicina no existeix, no hi ha un departament que es dediqui a a fer Medicina de Família i això ha fet que nosaltres com a Institut ens haguem de potenciar perquè la facultat no ho cobria. Això ha creat la necessitat d’existir. A l’estat espanyol no hi havia cap fins fa dos anys i a nivell europeu hi ha molt pocs instituts també. Crear coneixement en aquesta àrea està centrat només en les universitats. Que ho fem nosaltres com a avantatge fa que es pugui aplicar més, ja que ho fan professionals de la clínica que estan visitant cada dia. També que estiguem relacionats amb l’Institut Català de la Salut, que és qui ens va crear.

    Abans anomenaves l’ENAPISC. Sabeu ja si incorporarà quelcom de recerca?

    S’ha establert com un pla global de millorar l’AP i toca molts aspectes assistencials i nosaltres, tot i que no per introduir la recerca, volem entrar en aspectes de prevenció i de promoció de la salut que s’han d’avaluar i analitzar i aquí la nostra experiència pot ajudar.

    Ara el Govern començarà a treballar en això: està escrit sobre un paper però no ha començat a rodar donada la joventut del Govern. Els hi hem de donar el marge dels 100 dies.

    Ganes hi ha. S’ha vist una trajectòria de continuïtat tot i la situació de crisi econòmica. La il·lusió d’alguns grups de professionals és tot i fer assistència seguir fent recerca. Cal gent només dedicada a la recerca si hem de seguir creixent, dedicant recursos específics i fent convocatòries específiques com ara la del PERIS.

    Un tema que cada poc temps entra al debat públic és la perspectiva de gènere en recerca. Com esteu a l’IDIAP Jordi Gol pel que fa a quotes per exemple?

    Som un institut al revés dels altres. Tenim un pla d’igualtat de gènere. El nombre d’investigadors contractats pròpiament per l’Institut som un 80% dones. Si parlem de col·laboradors de projectes estem a la par. Hi ha bastanta igualtat i majoria de dones en aquest cas que estan treballant en recerca. Intentem promocionar homes i dones i ara ens veiem en la situació de buscar algun home més i tot. També en Atenció Primària les infermeres són col·lectiu majoritàriament femení i entre els metges cada vegada hi ha més dones també.

  • El Banc de Sang inicia una campanya per arribar als 35.000 donants aquest estiu

    Fent càlculs, el Banc de Sang ha vist que per aquest estiu són necessaris 35.000 donants de sang. Davant d’això, i per garantir les donacions que necessiten els pacients, avui han iniciat la campanya «Omple la bossa de vida» amb la qual els donants ompliran una bossa de sang i se n’enduran una de roba per omplir-la d’experiències durant les vacances.

    Així, a partir d’aquest dijous, tothom que doni sang a qualsevol dels hospitals amb banc de sang o a les unitats mòbils rebrà una bossa de roba amb el nou missatge del Banc de Sang “Dona el millor de tu. Dona sang”. La campanya s’activa per animar a donar sang abans de marxar de vacances o durant els dies festius perquè cada any les donacions durant l’estiu disminueixen un 30% respecte la resta de l’any. Els arguments que troben des del Banc de Sang a aquest fet és el canvi d’hàbits que provoca l’estiu: vacances en general o que les empreses i les universitats redueixen l’activitat i moltes persones canvien els hàbits i deixen de donar sang.

    Des del Banc de Sang, per garantir que tots els malalts tindran la sang necessària per als tractaments, s’han programat 60 campanyes cada setmana. També estaran obertes les sales de donacions a 20 hospitals per assolir les 35.000 donacions necessàries. A més, hi ha previstes 500 donacions només de plaquetes, per tal de garantir que es mantenen tots els tractaments que necessiten aquest component sanguini, molt necessari, entre d’altres, pels malalts de càncer.

    A més, la campanya, com totes les que realitzen, busca un efecte dominó. Amb l’etiqueta #omplelabossa, es busca dinamitzar la campanya a les xarxes socials, on s’anima a tothom a compartir el moment de la donació. També es demana que es comparteixin imatges amb la bossa de roba des dels llocs de vacances, per fer que el nou missatge, ‘Donar el millor de tu. Dona Sang’ arribi a qualsevol indret de Catalunya o del món.

    Per saber com avança la campanya, el seu web comptarà amb una bossa de sang virtual que s’anirà omplint a mesura que se sumin donacions, amb l’objectiu d’arribar fins a les 35.000 i tenir-la ben plena un cop acabi l’agost.

  • Jerarquia, gènere i cirurgia: així són els conflictes davant la taula d’operacions

    Les relacions de cooperació i conflicte entre professionals sanitaris dins d’una sala d’operacions segueixen patrons de jerarquia i gènere, dos elements que també modelen les conductes socials de primats no humans, com a ximpanzés i bonobos.

    Segons les observacions de l’equip del primatòleg Frans de Waal, publicades a la revista científica PNAS, el protagonista més habitual del conflicte va ser el cirurgià assistent amb la infermera circulant, seguida pel metge resident. A més, si l’equip humà està format per una majoria d’homes, la probabilitat que hi hagi disputes es duplica.

    Inspirats per l’estudi de la conducta animal, els científics han registrat un 59% de seqüències de cooperació i un 2,8% de conflicte, mentre que la resta de conductes no es van classificar en cap de les categories anteriors.

    «La majoria de les vegades observem moltes interaccions socials. Jo descriuria la sala d’operacions com un lloc bastant sorollós», descriu a Sinc la primera autora de l’estudi, Laura K. Jones que va fer totes les observacions i és investigadora de la Universitat d’Emory.

    En total, els investigadors han classificat més de sis mil interaccions espontànies i no tècniques de professionals en un catàleg de diferents comportaments, des de converses breus a confrontacions i flirteigs. L’anàlisi es va fer a partir de 200 intervencions quirúrgiques –68% a cor obert i 32% per laparoscòpia– de tres hospitals de la mateixa regió dels Estats Units entre els anys 2014 i 2016.

    «El nostre objectiu no era una comparació amb primats, volíem desenvolupar una metodologia d’observació directa més fiable que els qüestionaris que utilitzen els científics socials», aclareix a Sinc per correu electrònic Frans de Waal, catedràtic de psicologia a la Universitat d’Emory (EUA).

    Cooperació i conflicte

    La cooperació va ser més freqüent entre dones i va incrementar encara més quan el gènere del cirurgià assistent va diferir del de la majoria dels membres de l’equip, segons els resultats. Els comportaments d’afiliació i construcció d’equip van ser més habituals entre el cirurgià assistent i el resident. Per departaments, ginecologia va ser el més col·laboratiu i el que va tenir menys conflictes. Per contra, ortopèdia va ser el menys cooperatiu.

    «La cooperació en el quiròfan és imprescindible i la relació acostuma a ser molt cordial», destaca d’entre els seus 40 anys d’experiència Joan Francesc Julián, cap de servei de cirurgia general i digestiva de l’Hospital Germans Trias i Pujol, que compara l’equip d’un quiròfan amb la tripulació d’un avió, on hi ha pocs professionals, en interacció constant i amb funcions molt específiques.

    Julián té la impressió que no existeixen diferències de gènere en el quiròfan: «No tens present si t’està ajudant un cirurgià o una cirurgiana perquè estàs molt concentrat en la intervenció». Considera que els conflictes personals són «puntuals i excepcionals» i que sempre es queden fora del quiròfan, on hi ha un «gran respecte» per tot el món i silenci per afavorir la concentració de tots els membres de l’equip.

    Som primats

    No obstant això, els resultats del nou estudi realitzat en sales d’operacions dels EUA descriuen una altra realitat. Els xocs van ser el doble d’habituals entre cirurgians homes que van treballar amb un equip majoritàriament masculí, d’acord amb les aproximacions evolucionistes: la competència entre mascles és més intensa.

    «La competència i la rivalitat són més comunes entre individus del mateix gènere pels mateixos recursos, sovint per apariar-se», puntualitza de Waal. Mentre els mascles competeixen entre ells per les femelles, elles lluiten pel menjar i l’estatus. En el cas de les dones, també hi ha disputes per apariar-se.

    «En aquest sentit, la nostra espècie i altres primats es comporten igual», compara de Waal: un mascle defineix la seva posició enfront dels altres i una femella contra les altres. En canvi, entre gèneres hi ha molta menys competència i gairebé cap rivalitat.

    Aquest és un article original de l’Agència Sinc

  • Un estudi científic identifica quaranta gens relacionats amb la conducta agressiva en humans i en ratolins

    Un estudi internacional publicat a la revista Molecular Psychiatry ha identificat quaranta gens relacionats amb la conducta agressiva en humans i en ratolins. En la recerca, que podria contribuir a perfilar futures dianes farmacològiques, participen els investigadors Bru Cormand i Noèlia Fernàndez Castillo, de la Facultat de Biologia i l’Institut de Biomedicina de la UB (IBUB), l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu (IRSJD) i el Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Malalties Rares (CIBERER), que són experts en l’àmbit de l’anàlisi de dades genòmiques i de xarxes d’interacció gènica.

    L’origen de la conducta violenta és multifactorial i respon a la interacció de diversos factors —biològics, culturals, socials, etc.— que poden modular l’expressió del comportament humà.  La nova recerca, dirigida per l’expert Stephen V. Faraone, de la Universitat Estatal de Nova York (Estats Units),  aporta una visió més profunda i integradora sobre la base genètica de l’agressivitat i les vies funcionals comunes que modulen el circuit cerebral de la conducta violenta en espècies diferents.

    De ratolins i humans: gens, evolució i agressivitat

    Tal com explica el professor Bru Cormand, cap del Grup de Recerca de Neurogenètica de la Facultat de Biologia de la UB, «l’agressivitat és un tret conservat al llarg de l’evolució biològica perquè té avantatges per a la supervivència de les espècies (accés a recursos,  aparellament, etc.). En aquesta línia, el nostre estudi se centra en les bases biològiques de l’agressivitat, és a dir, en aquells factors endògens que predisposen a manifestar determinats comportaments antisocials», assenyala l’expert.

    «Ara bé», continua «l’agressivitat també té un component ambiental molt significatiu, que no ha estat considerat en aquest treball científic. Així doncs, seria interessant poder combinar dades genètiques i ambientals dels mateixos individus per tenir en compte les interaccions que es poden produir entre els diferents factors de risc que influeixen en aquest tipus de conducta».

    Humans i ratolins comparteixen una base genètica comuna per al comportament violent, apunten els autors. En concret, s’han identificat quaranta gens en humans i ratolins que poden conferir risc envers les conductes agressives «i que participen en processos biològics relacionats amb el desenvolupament i la funció del sistema nerviós central, la senyalització intercel·lular i el manteniment de les funcions cel·lulars», detalla la investigadora Fernàndez Castillo (IBUB-CIBERER-IRSJD).

    «És probable que alguns gens determinats funcionin com a nodes importants de les xarxes gèniques de predisposició al comportament violent, i probablement estarien molt relacionats amb altres gens amb un rol més secundari», remarca la investigadora.

    «Si algun d’aquests gens centrals està alterat, podria afectar la resta de gens i donar lloc al fenotip agressiu», explica. Per exemple, el gen RBFOX1 regula l’expressió de quinze dels quaranta gens identificats en l’estudi. Un altre dels gens assenyalat està relacionat amb medicaments emprats per tractar diverses patologies psiquiàtriques, com els inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS).

    Agressivitat: del TDAH a la depressió major

    La recerca també revela una base genètica compartida entre l’agressivitat en nens i adults i el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), i entre l’agressivitat en adults i la depressió major (MDD). En canvi, no s’ha constatat cap correlació genètica amb altres trastorns psiquiàtrics (esquizofrènia, trastorn bipolar, autisme o estrès posttraumàtic), de manera que tot indica que aquestes patologies no compartirien factors genètics de risc amb l’agressivitat.

    El protocol experimental del nou estudi combina diverses anàlisis que avaluen les bases genètiques de l’agressivitat des de perspectives diferents. En el cas dels humans, s’han analitzat diversos estudis d’associació —entre pacients i voluntaris sans— a escala genòmica (GWAS), per identificar variants genètiques de risc que són freqüents en la població general, i també dades transcriptòmiques que assenyalen alteracions de l’expressió gènica associades a determinats fenotips agressius. En els models murins s’han estudiat gens que s’expressen de manera diferencial en animals agressius i no agressius d’una mateixa soca, i també altres gens que, un cop inactivats —en ratolins transgènics—, donen lloc a un fenotip agressiu, a vegades associat a una simptomatologia més àmplia.

    Abordar d’una manera global les vies funcionals implicades en la conducta violenta ha permès conèixer amb més detall els mecanismes moleculars que operen rere l’agressivitat. «La conclusió més rellevant de l’estudi és que molts gens es relacionen amb l’agressivitat d’acord amb els resultats de metodologies experimentals ben diferents, fet que reforça la seva participació en aquest perfil de comportament», subratllen Cormand i Fernàndez Castillo.

  • Itàlia prohibeix els anuncis d’apostes i obliga a Espanya a mirar-se al mirall

    Itàlia prohibirà la publicitat de les cases d’apostes. Un decret aprovat aquesta setmana farà que els operadors de joc no puguin, grosso modo, anunciar el seu negoci amb la idea de contenir la ludopatia. A Espanya, només el joc online mou més de 8.000 milions a l’any, segons l’Anuari d’Estadístiques Esportives 2017 del Ministeri d’Educació.

    «M’encantaria veure alguna cosa com la d’Itàlia a Espanya», contesta Victoriano Dolada, president de l’Associació Prevenció i Ajuda al Ludòpata (Apal). Dolada es queixa que «estem molt atabalats per la publicitat. No hi ha respir». El joc patològic té una prevalença una mica menor a l’1% a Espanya, segons els càlculs dels investigadors, un percentatge que s’estimava major, però que, en tot cas, suposaria «diversos centenars de milers de persones (…) un important número d’afectats, amb els problemes que implica per a ells, les seves famílies i altres persones, així com per al sistema sanitari, especialment per a l’assistència en salut mental», escrivia l’investigador de la Universitat de Santiago Elisardo Becoña.

    «No generem gens de preocupació. Els ludòpates li sortim molt barats a l’Estat en comparació d’altres addiccions», es queixa Dolada. Segons l’Informe sobre Percepció Social del Joc-2017 de l’Institut de Política i Governança de la Universitat Carlos III, a Espanya el 0,3% de la població està en «alt risc» de caure en la ludopatia «un pas abans» de «la fase clínica». A Itàlia el percentatge està en el 0,9%. Amb tot, el director tècnic de Federació Espanyola de Jugadors d’Atzar Rehabilitació (Fejar), Juan Lamas, reitera que és urgent prendre «mesures de limitació de la publicitat».

    Lamas exposa que «només cal observar tots els diners que es gasten en aquesta publicitat per veure el cabal addictiu que tenen aquests missatges». Les associacions de jugadors en rehabilitació posen molt l’accent en la utilització de figures rellevants com a reclam de les cases de joc. «Els anuncis recorren a personatges o esportistes famosos, la gent pica. I més si ofereixen bons per seguir jugant», afirma el president de Apal. «Utilitzar la figura de Cristiano Ronaldo o Rafael Nadal fa veure el joc com alguna cosa positiva», afegeix el tècnic de Fejar.

    No només són aquests dos noms, hi ha molts més: Ronaldo, Neymar, Piqué, Capdevila, Navarro, José Coronat, Vicente del Bosque…. la llista de figures que donen imatge al joc és molt llarga. Al cap i a la fi, pràcticament el 50% dels diners que va al joc online es dedica a apostes esportives, uns 4.000 milions d’euros, segons l’Anuari d’Educació. La «Quiniela» supera per poc els 200 milions.

    Prevaler la limitació

    Lamas analitza que el cas d’Itàlia posa a les autoritats espanyoles enfront del mirall: «Tenen un cabal de joc semblant i també molt joc públic, com a Espanya. Perquè no ha de posar-se el focus només a les cases privades». El que demanen és una regulació «que prohibeixi o restringeixi, això seria qüestió de debatre-ho», però que, sobretot,»prevalgui la limitació d’accés i incorpori un missatge de prevenció».

    Una mesura així està donant voltes des de, almenys, 2011 encara que sense arribar a veure la llum. De moment, el sector funciona amb una autorregulació. El Ministeri d’Hisenda, responsable del joc a Espanya, s’ha regit fins al moment amb el lema del «joc responsable«, com resa en la informació de la Direcció General d’Ordenació del Joc.

    No obstant això, s’han presentat diversos esborranys de decret que fitaven la publicitat dels operadors de joc sense arribar a bon port encara. L’últim va passar fins i tot el període d’informació pública a principis de 2017. «Sembla que està condemnat perquè ja es va quedar paralitzat quan el Govern va estar en funcions i ara una altra vegada», explica Juan Lamas. Els agradaria que es materialitzés el reial decret però «fins que no surti no m’ho crec», remata Dolada.

    Aquest és un article de eldiario.es