Just Deploy It!

Blog

  • Desenvolupen un sistema d’alerta per millorar l’atenció sanitària de la població immigrant 

    Sota l’argument de millorar l’accés a una atenció específica i de qualitat en l’Atenció Primària, investigadors de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació Bancària “la Caixa”, i de l’Institut Universitari de Recerca en Atenció Primària Jordi Gol (IDIAPJGol), juntament amb professionals de la Fundació Clínic (FCRB), han desenvolupat una eina informàtica que ajudarà als professionals sanitaris a prendre decisions de cribatge a persones migrants a Catalunya. Aquesta eina, desenvolupada en el context d’una beca PERIS, s’ha implementat ja en quatre centres d’atenció primària del territori català, on s’està duent a terme un programa pilot per veure si el seu ús millora l’atenció que reben els pacients i augmenta la sensibilització dels professionals en el maneig de la salut internacional.

    L’eina desenvolupada consisteix en una alerta que els metges de família reben en la història clínica informatitzada del pacient en la qual, depenent de les variables de país d’origen, edat i sexe, es recomana realitzar determinades analítiques i/o pràctiques. L’objectiu és oferir una atenció sanitària el més precisa possible per a cada pacient. 

    «Des de l’atenció primària, ens preocupa que les persones que arriben no rebin la cura i el cribatge en salut adequat”, afirma Ethel Sequeira, investigadora principal del projecte. “A través d’aquesta eina, busquem que els professionals tinguin, a temps, la millor informació per així aconseguir el màxim impacte en la salut de les persones migrants i les societats d’acollida».

    L’alerta adverteix sobre possibles malalties infeccioses i també sobre el risc d’afectació de la salut mental i la mutilació genital femenina. La selecció d’aquestes patologies s’ha realitzat sobre la base de tres criteris: 1) que existeixi un mètode de diagnòstic accessible i cost-efectiu, 2) que siguin malalties cròniques en el temps, i 3) que el seu tractament tingui un impacte en la vida de les persones i en el sistema de salut pública, ja que es tracta de malalties potencialment greus.

    Per desenvolupar aquesta eina es van revisar les recomanacions fetes en patologies de població migrant en la literatura científica i es va elaborar un document que recull les recomanacions de cribatge per a aquestes condicions. Aquest document, que va ser consensuat amb diferents actors de salut, tant de l’àmbit hospitalari com extrahospitalari de Catalunya, ha estat distribuït entre el personal de salut de vuit centres d’atenció primària on s’està implementant un programa pilot amb la corresponent capacitació en temes de patologia importada, salut mental i mutilació genital femenina. 

    El programa pilot consisteix a comparar els resultats d’aquests vuit centres d’atenció primària, tots ells d’àrees de salut amb perfils demogràfics i accés a la salut i equips assistencials de similars característiques. En quatre d’ells, el personal sanitari ha rebut el document de recomanacions acompanyat d’una formació específica en atenció a persones migrants, mentre que en els altres quatre, a més del document i la formació, s’ha implementat l’alerta informàtica. En finalitzar el pilot, es realitzarà una anàlisi comparativa de l’estratègia d’intervenció mitjançant l’alerta informàtica i aquells centres on no s’ha realitzat cap intervenció específica per avaluar la millora obtinguda a través d’aquesta eina.

  • La salut de les dones, de malament a pitjor

    Fa pocs dies es van presentar els resultats de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) 2017 en un acte presidit per la consellera Sra. Alba Vergés i alts càrrecs del Departament de Salut.

    L’ESCA dóna informació anual dels hàbits, les opinions i les percepcions de la ciutadania en relació a la seva salut. Les dades es recullen en una mostra d’unes 5.000 persones i s’ofereixen desagregades per territori, variables sociodemogràfiques (edat, nivell d’estudis, classe social…) i gènere.

    La nota de premsa del Departament destaca que «en general, les dones tenen comportaments més saludables que els homes però tenen pitjor percepció del seu estat de salut i de la seva qualitat de vida relacionada amb la salut». Aquest fet confirma el que ja sabem des de fa temps: que el gènere és un eix estructural de desigualtats en salut.

    Però, no per ser conegut deixa de ser d’interès. Els resultats de l’ESCA que s’ofereixen desagregats per gènere diuen que el consum de tabac i d’alcohol, així com el consum de begudes ensucrades és molt superior en els homes o que l’activitat física saludable i el seguiment d’una dieta mediterrània és més freqüent en dones.

    Però quan anem a veure com valoren les dones el seu estat de salut, els resultats no estan en consonància amb els hàbits pels quals es pregunta. Per exemple:

    • A partir dels 15 anys la quantitat de dones que consideren que tenen un estat de salut excel·lent, molt bo o bo és inferior a la quantitat d’homes que fan aquestes mateixes valoracions.
    • Les diferències augmenten de forma progressiva amb l’edat, arribant als 18 punts percentuals a partir dels 75 anys.
    • S’obtenen puntuacions superiors en les dones quan es pregunta si pateixen alguna malaltia o problema de salut crònic o si presenten alguna discapacitat. En aquest cas, les diferències per gènere també augmenten amb l’edat.
    • En el camp de la salut mental les respostes segueixen la mateixa tònica. Així, les dones que declaren patir depressió major és més del doble que els homes: 8,8% enfront del 3,6%.

    Estem, doncs, davant d’un problema de desigualtats en salut de primer ordre que requereix abordatges ben orientats, tant en el camp social com en el sanitari. El pitjor estat de salut de les dones té relació amb la pertinença a un gènere subordinat en la nostra ordenació social i als mandats que aquesta societat atorga a les dones: condicions de treball, desigualtats salarials, diferents oportunitats d’ascendir en l’escala laboral, menor presència en organismes de gestió i de poder, invisibilització del treball domèstic, opressió i violència sexual, distribució desigual de les tasques de cura familiar, humiliacions més o menys encobertes, i d’altres.

    Es coneix que la soledat i la baixa disponibilitat de xarxes socials de relació i suport és un condicionant negatiu de salut. Doncs bé, a Catalunya tenim un 36,6% de dones majors de 75 anys que viuen soles. Entre els homes aquest percentatge és del 12,4%. Les dones que viuen soles també tenen major dependència i major deprivació material.

    Per tant, la millora de l’estat de salut de les dones ha de passar per mesures actives de reducció de les desigualtats socials que es produeixen pel fet de ser dones. Mesures actives que són urgents, perquè la situació està empitjorant. A ESCA del 2013, per exemple, les diferències en el percentatge de percepció de salut excel·lent, molt bona i bona en dones de més de 75 anys era de 6 punts, quan en el 2018 la diferència és de 18 punts.

    Les causes socials requereixen solucions socials, ens diuen els especialistes en salut pública una i altra vegada; i si no és així, el resultat és nefast. Quan es dóna resposta mèdica a les causes socials s’obté invisibilització, revictimització, medicalització i encara pitjor salut. Per això sorprenen les declaracions que, segons El País, ha fet la recentment nomenada Directora General de Planificació Sanitària, Dra. Cristina Nadal: “Una dona va a buscar els nens o té cura dels pares, i al final ella és l’última. Per molt que faci vida saludable, si no acaba anant al metge, potser no se li detecti alguna cosa a temps, i per tant, empitjora”. És realment preocupant que una persona amb aquestes responsabilitats posi en el camp de la medicina l’abordatge dels determinants socials i de gènere de la salut.

    És un fet que les dones amb malestar acudeixen al sistema sanitari i, de fet, ja hi van més que els homes. A les consultes han de ser acollides, com també s’ha de saber interpretar el patiment, les seves causes i donar respostes saludables. No sempre es fa així. En anteriors articles en aquest diari, diverses autores hem fet referència a la concepció androcèntrica que té la medicina respecte a la salut de les dones que a vegades acaba exercint violència contra elles, bé en forma d’excés, de defecte, o simplement per manca de respecte.

    Molta feina per fer des de tots els àmbits. Però cal orientar bé les mesures que es duguin a terme: anar a les causes de les causes i no recórrer als diagnòstics i tractaments mèdics per aquelles condicions que corresponen als àmbits cultural, social i polític.

  • 0 Contencions: activisme i denúncia per acabar amb les contencions mecàniques en l’àmbit psiquiàtric

    La contenció mecànica és un procediment utilitzat en l’àmbit hospitalari en moltes unitats de Salut Mental o unitats de geriatria. Es realitza de manera rutinària, sent acceptada aquesta per tot l’equip sanitari i per part de pacients i familiars tot i que d’aquesta manera no es garanteixi la “Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat”, ratificada als 2006 per més de 170 estats, entre ells l’espanyol. Dins aquesta Convenció s’entén que, en l’àmbit de la psiquiatria, s’hauria de tenir dret a rebre informació comprensible, suficient i veraç; dret a decidir sobre la pròpia vida i el tractament; dret a ser protegits i protegides contra la tortura i els tractes cruels, és a dir: “zero contencions, zero aïllaments, zero ingressos involuntaris, zero imposicions, zero sobremedicalització i zero esterilitzacions”.

    Com això no passa, nascuda des del col·lectiu Lo Común s’ha iniciat una campanya anomenada «0 Contenciones». Aquesta campanya vol ser una més a les reivindicacions d’entitats, col·lectius i persones individuals que es sumen a reclamar que les contencions siguin inexistents d’aquí al 2025. Un dels primers passos els van fer al juny del 2016 la societat d’usuaris Federació Veus juntament amb l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatria (AEN) amb un manifest per la fi de les mesures coercitives en la salut mental.

    Els objectius d’aquesta nova campanya anomenada ‘0 contenciones’, com van explicar des del Grup Motor de Salut a Gràcia al Banc expropiat durant la presentació, és «visualitzar una pràctica que vulnera Drets Humans sense que existeixi una manera de fiscalitzar-ho ni hi hagi registres d’aquestes». Denuncien que la contenció a l’estat espanyol se sol practicar de forma opaca i no controlada (no és possible accedir a registres on s’expliqui qui és lligat, per qui, per què, durant quant temps ni com) i queda impune en cas de seqüeles greus o mortals, ja que la persona pot romandre lligada durant hores o fins i tot dies, depenent de la decisió del personal sanitari.

    La contenció com a eina de càstig o com a recurs del poc personal sanitari

    La definició ens diu que per contenció física i/o mecànica s’entén la utilització d’un dispositiu físic i/o mecànic per restringir els moviments d’una part del cos, o de la seva totalitat, amb la finalitat de prevenir aquelles activitats físiques que poden posar en risc o perill de lesió a la persona malalta o a altres persones del seu entorn.

    Davant d’això, diversos col·lectius treballen per mostrar que l’ús de mesures de contenció pot vulnerar algun dels drets fonamentals de la persona, i per això encomanen als professionals sanitaris que reflexionin entorn a aquest problema ètic, i estableixin uns criteris d’actuació respectuosos amb els drets inherents de la persona.

    «Sóc una dona de 34 anys amb trastorn bipolar des dels 23. No vull facilitar el meu nom. He estat diverses vegades ingressada en la planta d’aguts d’hospitals. M’han contingut diverses vegades, la majoria per estar «nerviosa» o fins i tot discutir amb el psiquiatre», relata un dels testimonis que han recollit al web de ‘0 Contenciones’. Segueix explicant que, envoltada metges i vetlladors, en el seu primer ingrés va fer intencions de marxar quan la van envoltar, la van tirar a terra i fins i tot la van estirar de la cua fins que la van lligar.

    «Tenia 16 o 17 anys, em van ingressar […] li vaig comentar a l’auxiliar que em sentia ansiosa i em va amenaçar: «si tornes a aixecar-te hauré de lligar-te». Atemorida vaig donar diverses voltes en el llit i gairebé instintivament em vaig tornar a asseure al llit, l’auxiliar d’infermeria em va dir «et vaig avisar», en qüestió de segons van entrar diverses persones a la meva habitació i em van lligar per la força, em vaig passar 12 hores. En aquell moment alguna cosa es va trencar en mi per sempre», explica també a la web A.G.R, una altra testimoni.

    A través de vivències personals, la campanya vol visibilitzar les circumstàncies per les quals s’utilitzen les contencions però també volen parlar del patiment que suposa mentre assenyalen llocs on s’ha deixat de contenir per mostrar què hi ha altres projectes i que funcionen. Si la campanya s’ha enfocat doncs primer en les contencions en l’àmbit psiquiàtric és, com van explicar a la presentació, «per no obrir molts melons i anar poc a poc assolint èxits». Si el primer que han triat en abordar és aquest àmbit és per quatre motius: «per la clara vulneració de Drets Humans, perquè tenim exemples d’experiències d’èxit, perquè és fàcil aconseguir testimonis que ho suportin, ja que, per últim, és una pràctica naturalitzada i molt extensa».

    Aquesta situació és denunciada també per molt del personal sanitari que explica que sovint la contenció és un recurs que no volen tenir en compte però l’agafen com última via davant situacions d’estrès on no poden assumir tota la feina que tenen juntament amb la gestió d’un pic de violència d’un pacient. Durant el debat, una treballadora sanitària va posar el cas d’un home que agredia a tothom estiguessis pendent o no d’ell, cosa que no sempre és possible sense recursos.

    Les contencions són tortura segons un Relator Especial de les Nacions Unides

    Tal com es va informar en un article publicat en la Revista Trobo nº 2 de 2017, de SALUT MENTAL ESPANYA, el Relator Especial de l’ONU sobre el dret a la salut, Dainius Pures, va emetre un informe sobre el dret de tota persona al gaudi del més alt nivell possible de salut física i mental centrat, bàsicament, en el dret de tota persona a la salut mental. Reconeix que “s’haurien d’ampliar les intervencions psicosocials eficaces en l’àmbit comunitari i abandonar la cultura de la coacció, l’aïllament i la medicalización excessiva” i facilitar així “la transició cap a l’eradicació de tots els tractaments psiquiàtrics forçosos i l’aïllament” que comporti “un canvi de paradigma basat en la recuperació i l’atenció comunitària”.

    Per la seva banda, el Relator Especial sobre la tortura i altres tractes o penes cruels, inhumans o degradants ja ha denunciat davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, en diverses ocasions, que la pràctica de les immobilitzacions no compta amb justificació terapèutica i pot constituir tortura o maltractaments.

    De moment, l’estat espanyol no ha treballat cap adaptació ni ha creat cap llei que prohibeixi les contencions. Davant d’això, per reclamar l’abolició de l’ús d’aquestes tècniques en l’àmbit de la Psiquiatria, el Col·lectiu Locomún posa en marxa la campanya “0 Contencions”. Per a això, l’organització ha desenvolupat la web www.0contenciones.org perquè tothom pugui accedir a informació sobre aquest tema i al vídeo que s’ha elaborat per donar a conèixer aquesta iniciativa.

  • Salut crearà un grup de treball per la igualtat de gènere

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha anunciat la creació d’un grup de treball format per tècnics professionals i experts que ajudi a desplegar la perspectiva de gènere en salut que, com va explicar divendres passat a la Comissió de Salut, es vol prioritzar en aquesta legislatura.

    En resposta a una interpel·lació al Govern al Parlament de Catalunya, la consellera ha explicat que aquest grup s’enriquirà, en una segona fase, per les aportacions dels partits polítics i d’entitats, i posarà les bases d’unes jornades d’igualtat de gènere en salut. Algunes noves mesures en aquest sentit són per exemple que en les properes convocatòries del Pla Estratègic de Recerca i Innovació en Salut (PERIS) no s’atorgaran subvencions a projectes que no incloguin una correcta representació de les dones en la seva mostra.

    Pel que fa a les de salut, Vergés ha subratllat que incorporar la perspectiva de gènere en la pràctica sanitària millorarà els resultats i és necessària perquè contribuirà a reduir les desigualtats. Com molts estudis han confirmat, Vergés també ha explicat la idea que “salut i gènere van de la mà. Les dones viuen més anys que els homes, però amb pitjor estat de salut”, amb més migranyes, mals d’esquena crònics, depressions, ansietat, fibromiàlgia, i un major consum de medicaments per dormir, ha dit. També ha emfatitzat la necessitat d’investigar en malalties neurodegeneratives, perquè suposa investigar amb perspectiva de gènere, en el sentit que les demències i l’Alzheimer són les principals causes de mortalitat en dones.

    Les llistes d’espera en el debat

    El Servei Català de la Salut (CatSalut) haurà de revisar els terminis màxims de referència que pot esperar una persona quan se la inclou en la llista d’espera per a determinades intervencions quirúrgiques o consultes amb l’especialista a Catalunya.

    Segons Vergés, aquest estudi hauria d’aportar algunes primeres conclusions, a tot estirar, al primer trimestre de l’any que ve, i que aquesta revisió es limitaria a un conjunt de procediments concrets. A més, segons la consellera, es farà considerant criteris clínics i comptant amb la participació tant de professionals experts en la matèria com d’usuaris.

    Alba Vergés ha enumerat els principis i prioritats que han de regir la gestió de les llistes d’espera a Catalunya amb la “necessitat d’analitzar l’impacte que té l’espera en la persona i el resultat final del procés, la experiència personal”, ha conclòs la consellera.

  • Drets, feminisme i model biogràfic, vèrtex d’un triangle per a l’atenció en salut sexual a la joventut

    Per treballar en l’àmbit de la sexualitat és imprescindible realitzar un treball previ que ens faci repensar el nostre posicionament professional i, sobretot, personal al respecte. I això passa per reflexionar de manera honesta sobre la nostra biografia sexual. Què se m’ha ensenyat (i silenciat) amb paraules o amb actituds del que és correcte i del que no, quines experiències he tingut i com les valoro, quina relació tinc amb el meu cos i l’exploració del plaer, quina va ser la darrera vegada que no em vaig protegir davant d’un embaràs o ITS i perquè, quan va ser la darrera vegada que vaig mantenir relacions sexuals quan no em venia de gust per complaure la parella, quines experiències negatives he pogut patir fruit de la vergonya, la pressió de grup o la violència, quins missatges he rebut a l’hora de socialitzar-me com a «nen» o com a «nena»… i quines implicacions ha tingut això en la meva vida.

    Depenent de les respostes i del grau de profunditat, cada persona arribarà a unes conclusions diferents però probablement amb un comú denominador: que cadascuna de nosaltres ha anat escrivint la nostra biografia sexual com ha pogut i ha sabut amb les eines que teníem… res massa diferent del que han fet i fan els i les joves de totes les generacions.

    Aquest exercici constant de reflexió sobre la nostra pròpia sexualitat ens aportarà clars beneficis des del punt de vista personal però a nivell professional és del tot clau per poder encetar un treball honest, empàtic i respectuós amb la persona que atenem.

    Però com a professionals necessitem més eines per oferir un acompanyament fructífer a la població jove. Des del Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats, el CJAS, hem anat construint amb el temps un marc conceptual que travessa tant les intervencions educatives grupals com les individuals. És un marc que beu, principalment de la filosofia dels primers centres de «planning» nascuts a l’estat espanyol els anys 70 –origen de la nostra associació- i que es triangula en aquests eixos: (i) els Drets Sexuals, (ii) el model biogràfic i (iii) la perspectiva feminista.

    Els Drets Sexuals

    Partir dels Drets Sexuals és un concepte que, bàsicament, vol dir virar des d’un model enfocat en les «necessitats» vers la idea que les persones tenen drets que han de poder gaudir i exercir. Per tant és fàcil endevinar que és quelcom més vinculat al principi de l’apoderament de les persones, tant de les usuàries com de les professionals.

    Per a nosaltres parlar de Drets sexuals inclou també aquells reproductius malgrat que a l’agenda internacional se separen bàsicament per disposar de més cartes de negociació en les sempre complexes partides d’escacs per assolir acords supraestatals.

    Però quins són aquests drets? Doncs el llistat és llarg però bàsicament vénen a dir que cada persona és lliure de viure la seva sexualitat com li plagui i que té dret a què se li garanteixin les eines bàsiques per la vivència d’una sexualitat saludable i lliure. És a dir, dret a l’educació sexual, dret a la informació i dret a l’assistència lliure de discriminacions de cap tipus.

    Aquests drets han estat àmpliament debatuts i ratificats a nivell internacional, nacional i local. Estem doncs, i sobre el paper, en un model de Drets. Però el seu abordatge planteja el curiós efecte de generar consensos en la teoria però actituds defensives en el moment en què es volen traduir a la pràctica. I és que el nostre model habitual no és el dels drets. Els programes tradicionals – i la pràctica professional habitual – tendeix a veure les poblacions vulnerables des d’una mirada de necessitats no tenint massa en compte les seves capacitats, drets i estratègies, elements claus de l’apoderament.

    A més, dins l’abordatge de Drets no hi té cabuda, sota cap concepte, ni el judici moral, ni l’esbroncada, ni la imposició, ni el missatge de la por… Per a tothom que treballa dins aquest marc hi ha dos mantres principals: «Els drets no es negocien» i «Si no garantim els drets els estem vulnerant». I, uff, fa de mal pair que com a sistema, i també com a pràctica professional individual, puguem estar vulnerant drets quotidianament. Tenim dret a sol·licitar -i que se’ns doni- la postcoital o la realització d’unes proves d’ITS –per exemple- sense necessitat d’explicar la nostra vida, si no es desitja i sense frases culpabilitzadores i moralistes. Tenim dret a marcar els propis límits de com volem viure la nostra sexualitat i de com voler gestionar els riscos. Tenim dret que se’ns informi de tots els mètodes contraceptius sense que entri el biaix professional de pensar «el que millor li convé a la usuària perquè és així o aixà…». Tenim dret a què no es pressuposi la nostra heterosexualitat per defecte. Quanta violència institucional no continuem generant pel fet de seguir una inèrcia heterocentrada que situa en situació d’exclusió qualsevol altre sexualitat no normativa… Pensem si no en els registres que omplim cada dia, en les preguntes que fem d’entrada, en els cartells i la simbologia que projectem des dels nostres centres… I pensem en si estem, com a professionals, preparades per obrir una mirada a les diferents maneres de viure la sexualitat. Perquè no podrem mai connectar amb la sexualitat de les altres persones si no som capaces d’entendre-les, també des de la lògica del plaer.

    Tenim dret a rebre educació sexual… i en aquest punt la pifiem com a societat d’una manera escandalosa perquè seguim sense garantir-la i continuem amb un dèficit estructural que, per molt que fem xerrades de dues hores o visites de 15 minuts, no serem capaces de contrarestar de manera eficient.

    Si començàvem aquest article plantejant l’obligatorietat de cada persona que es dedica professionalment a l’àmbit de la sexualitat a fer-se determinades preguntes sobre la pròpia vivència, també és exigible tant a institucions com a professionals que ens responem la següent pregunta: «Conec bé els drets?» «En quin model em situo jo?», «Quins són els drets que jo o la meva institució vulnerem quotidianament fins al punt que ja ni ens n’adonem?»

    El model biogràfic

    Aquest model encaixa força, com no podia ser d’una altra manera, amb un enfocament de drets i té molt a veure amb el posicionament professional i tot allò que s’ensenya a les facultats de quin ha de ser el nostre rol.

    A mitjans del segle XX, després de la segona guerra mundial, es va iniciar la necessitat d’abordar la salut sexual i va néixer el model biomèdic, altrament dit de riscos o preventiu. Es tracta d’un model que volia donar resposta a la necessitat d’»evitar els riscos» que l’activitat sexual comporta, bàsicament les ITS i els embarassos no desitjats. Es basava en el marc conceptual que la salut és l’absència de la malaltia. Aquest model ha fet que s’hagi associat el concepte de sexualitat amb perill, projectant una idea negativa i no vinculada a la satisfacció o al plaer. També ha provocat una medicalització de la sexualitat i del propi cos.

    D’altra banda teníem -i tenim vigent d’alguna manera- el model moral, que naixia com una reacció per part dels grups conservadors a totes aquelles propostes més liberals sobre la sexualitat. Es basa en un abordatge doctrinari on només hi té cabuda una manera de viure la sexualitat, en parella heteromonògama i per finalitats reproductives. Per tant en confrontació directa amb tot allò que quedi fora d’aquests estrets marges: incloent el plaer, les diversitats sexuals o la interrupció de l’embaràs. Atorga la responsabilitat de l’educació sexual als progenitors principalment, però també a parts iguals a l’escola i l’església.

    En oposició frontal als dos models anteriors va aparèixer el revolucionari -o emancipador o sociopolític- que va néixer en el si de l’esquerra freudiana com una síntesi del pensament entre Marx i Freud. Vol crear una revolució sexual i social i incloïa conceptes com la perspectiva de gènere, l’educació sexual com un dret i la recerca d’una vida sexual satisfactòria.

    I finalment neix el model biogràfic i personal en el qual entitats com el CJAS ens volem situar. Es tracta d’un model d’origen suec que neix als anys 50 i tracta la sexualitat des d’una mirada positiva i fonamentada en el saber científic. Incorpora algunes idees claus dels models citats anteriorment: Del biomèdic, incorpora la idea del coneixement científic com a base de treball; del moral pren la idea de la importància de l’ètica relacional, però en el sentit més ampli i lliberal de la paraula; i del revolucionari pren la idea del dret a la sexualitat i la perspectiva de gènere. Es fonamenta en el concepte de salut de l’OMS centrat en el benestar i la promoció de qualitat de vida de l’individu i que reconeix la sexualitat com quelcom positiu i un factor clau pel benestar.

    A la pràctica implica també considerar que cada persona prendrà les seves decisions ajustades a la seva biografia, a partir de les seves experiències, desitjos, expectatives i emocions. I que cal partir d’aquests elements pel treball, centrant-se més en els factors protectors com són l’autoestima i l’autoconeixement que no pas els riscos.

    Però potser el més important de cara a la pràctica diària és que aquest model situa a la professional en un rol de facilitador/mediador, que es limita a acompanyar i donar eines a la persona usuària perquè pugui decidir com anar construint la seva biografia sexual.

    I cal admetre que les professionals que ens dediquem a això ens genera vertigen que les persones –ja a partir de l’adolescència- prenguin les seves pròpies decisions, especialment si no coincideixen amb les que nosaltres considerem com a correctes. Ens resulta molt més còmode refugiar-nos en missatges simples basats en riscos. La població no té relacions sexuals per prevenir embarassos no desitjats o ITS, sinó que tenen relacions sexuals per diverses raons com l’obtenció de plaer, l’amor, la curiositat, la pressió o raons econòmiques.

    La mirada feminista, el tercer vèrtex del triangle

    La mirada feminista és el tercer element del triangle i, com els altres, ha de travessar totes les intervencions. De nou en aquest cas cal revisar la nostra pròpia socialització i els prejudicis que es puguin tenir en relació al concepte del feminisme.

    Un grup de dones de Boston quan van fer el llibre «Els nostres cossos, les nostres vides» cap allà l’any 1969 ho tenien claríssim: «També volem aclarir que el sistema mèdic s’ha d’utilitzar amb cura, reconeixent que la nostra bona salut no comença amb la medicina sinó amb la qualitat de les nostres vides i relacions».

    Som persones amb emocions, imperfectes, que aprenem amb l’experiència i els errors, i que ens movem principalment dins d’una societat capitalista i heteropatriarcal. És a dir que se’ns socialitza per comportar-nos d’una determinada manera i s’espera de nosaltres que ens moguem segons determinats paràmetres. Això serveix per a tot tipus de relacions socials, laborals… però també en relació a la nostra sexualitat.

    Des que naixem anem rebent missatges molt potents –amb major o menor subtilesa- que construeixen el nostre gènere i la nostra vivència de la sexualitat. Segons hàgim nascut amb penis o vulva els missatges rebuts sobre com hem de viure i gaudir del nostre cos i del sexe i de com ens hem de relacionar amb «l’altre sexe» seran diferents. Bé, no només diferents sinó desiguals, donant més rellevància social als valors considerats masculins en detriment dels seus «oposats», els femenins. Així, es construeix la idea que vincula un sexe biològic amb un gènere determinat i, de retruc, una orientació del desig determinada. En altres paraules si tens penis, s’espera de tu que adoptis comportaments masculins i que et sentis atret per les dones.

    Ser conscients de quins són aquests missatges i de quin pes tenen ens pot ajudar a entendre el perquè de determinades reaccions. Potser entenem l’impacte que té l’ideal de l’amor romàntic, o perquè l’exposició al risc forma part dels rituals de pas de la masculinitat. També entendrem el valor que se li dóna a les primeres relacions sexuals, i al fet que a les noies se les socialitzi per complaure i adoptin un rol més submís en les relacions…

    La perspectiva feminista hauria de permetre graduar la nostra mirada amb les famoses ulleres liles i veure coses que ens passaven imperceptibles. Un cop posades ja no ens hauria de semblar tan fàcil animar a les noies, per exemple, a què negociïn el preservatiu amb les parelles sense valorar les dinàmiques relacionals –o de poder, o de privilegis…- que es mouen en aquest marc de normes socials.

    Aconseguir serveis més «amigables» i adaptats

    Atendre de manera que s’incorporin els tres eixos –o mirades- esmentats ajudaria notablement, però no és garantia d’èxit si, com a societat, no ens esforcem a disposar de serveis més accessibles i adaptats per a joves.

    Els contactes de la població adolescent i jove amb el sistema de salut és tremendament valuosa, per escassa i puntual, però això cal posar tots els mitjans per mirar d’aprofitar-los. Normalment és un contacte provocat per un problema urgent a solucionar com una postcoital, prova d’embaràs, ITS o problema amb mètode contraceptiu. Però ja està bé que sigui així, perquè amb confiança i respecte pot generar-se un molt bon punt de partida per a treballar –si la persona ho desitja- sobre altres aspectes com són el plaer en les relacions sexuals, l’autoconeixement o les relacions abusives per esmentar-ne alguns. Cal fer l’esforç, amb el poc temps disponible de la visita, d’anar més enllà i no limitar-se a resoldre el motiu de consulta principal i això només és possible amb una mirada integral i allunyada de prejudicis i de la mera cobertura de necessitats expressades.

    Adolescents i joves es mouen còmodes en dinàmiques de «deixar-se caure» en el moment de sentir la necessitat i ser assistits/des amb rapidesa. Insisteixen en la importància de la privadesa i la confidencialitat i deixar de banda tot allò que impliqui haver de comunicar-ho als pares i mares. Volen que el personal els tracti amb respecte i no els jutgi, a més de poder generar un vincle amb la mateixa professional.

    Així, si les professionals tenim l’obligació de repensar-nos per poder connectar millor amb la vivència de la sexualitat d’adolescents i joves, també tenim el deure de valorar què poden fer les nostres institucions i els nostres serveis perquè siguin més amigables per a la població jove i capaces de fer front a les necessitats i dinàmiques específiques de la població jove. Definitivament encara ens queda molta feina a fer també en aquest sentit.

  • Els EUA cancel·la un macroestudi sobre els beneficis de l’alcohol que estava finançat per aquesta indústria

    El director dels Instituts Nacionals de Salut (NIH, per les seves sigles en anglès) va decidir suspendre un macroestudi de 100 milions de dòlars que pretenia demostrar que el consum moderat d’alcohol és beneficiós per a la salut. La decisió es va produir després d’una recerca interna que va detectar excessives connexions entre els investigadors i cinc multinacionals de la indústria de l’alcohol. A més, els responsables de l’agència consideren que l’estudi s’havia dissenyat per obviar els possibles perjudicis de l’alcohol.

    Els resultats de la recerca interna del NIH, feta pública el passat 15 de juny, van mostrar tot un seguit d’»irregularitats significatives en el procés de finançament», alguna cosa que «va soscavar la integritat de l’estudi», segons es pot llegir en l’informe de la primera de les dues recerques anunciades el passat mes de maig pel director de l’agència nord-americana, Francis Collins.

    L’anunci de Collins es va fer després de la publicació d’una informació en el New York Times el passat mes de març, en la qual s’assegurava que l’investigador principal de l’estudi, el professor del Beth Israel Deaconess Medical Center, Kenneth Mukamal, i els seus col·laboradors havien demanat fons directament a diversos grups de la indústria de l’alcohol entre 2013 i 2014.

    Un projecte de gairebé 100 milions de dòlars

    Dels gairebé 100 milions que ha rebut el projecte, 67,7 milions provenen de donacions de cinc companyies d’alcohol: la multinacional holandesa Anheuser-Busch InBev (propietària de Budweiser o Stella Artois), la britànica Diageo (que produeix Smirnoff, Johnnie Walker o Baileys), la francesa Pernod Ricard (propietària de Chivas Regal, Beefeater o Havana Club), la danesa Grup Carlsberg i la neerlandesa Heineken (que també és propietària d’Amstel o Cruzcampo).

    L’anàlisi dels correus electrònics realitzat per l’Oficina d’Avaluació Administrativa del NIH, demostra que, tal com assegurava el rotatiu nord-americà, els responsables del projecte van estar en contacte directe amb les cinc companyies i que, a més, aquests van eludir conscientment informar d’això al NIH, tal com exigeix la normativa sobre conflicte d’interessos de la institució.

    La resta del finançament havia estat aportada per un dels centres del NIH, l’Institut Nacional d’Abús d’Alcohol i Alcoholisme (NIAAA, per les seves sigles en anglès), que havia assegurat una inversió de 20 milions de dòlars. Diversos membres d’aquest centre també s’han vist embolicats en la polèmica en aconsellar a Mukamal i els seus col·laboradors sobre la forma de maniobrar per saltar-se les normes del NIH.

    Un estudi dissenyat a mesura de la indústria

    Les irregularitats assenyalades en l’informe no solament han afectat al finançament del projecte, sinó també el disseny de l’estudi, alguna cosa que ja havia estat advertit per diversos membres del NIH que van revisar el projecte en 2016 i que van concloure que l’estudi era massa petit per extreure conclusions significatives i que les seves troballes podrien ser parcials.

    L’anàlisi dels correus mostra que els responsables del projecte van reconèixer que l’estudi estava centrat en els beneficis i l’informe conclou que els assajos es van dissenyar de tal forma que no es podrien detectar els possibles danys, com un augment en diferents tipus de càncer o la insuficiència cardíaca, alguna cosa que, segons els responsables del NIH, «llança dubtes sobre la seva credibilitat».

    Segons va declarar el director del NIH el dia que anunciava la suspensió d’aquest estudi, «dóna la sensació que aquest assaig s’havia creat per maximitzar les possibilitats de mostrar un efecte positiu de l’alcohol», per la qual cosa «s’entén que a la indústria de begudes alcohòliques li agradés aquesta opció».

    Una hipòtesi controvertida i contrària a l’OMS

    L’estudi pretenia provar la hipòtesi que el consum d’una beguda alcohòlica al dia (aproximadament uns 15 grams d’alcohol al dia) no solament no és perjudicial, sinó que té efectes preventius per a la salut cardiovascular, alguna cosa que ja havien suggerit alguns estudis epidemiològics anteriors però que no s’ha demostrat.

    «Dir que el consum de certes quantitats d’alcohol, per petites que siguin, és bo per a la salut, és mentida», afirma amb rotunditat el president de la Societat Científica Espanyola d’Estudis sobre l’Alcohol, l’Alcoholisme i altres Toxicomanies, Francisco Pascual. «La indústria alcoholera segueix tractant de defensar aquesta hipòtesi, però la realitat és que segueix sense haver-se demostrat que l’alcohol tingui cap efecte cardioprotector en quantitats baixes».

    En aquest sentit, un estudi acabat de publicar a la revista mèdica The Lancet, va mostrar que la ingesta de poques quantitats d’alcohol pot tenir cert efecte protector contra els infarts de miocardi, però no contra la resta de malalties cardíaques. «Al final, el risc associat al consum d’alcohol és moltíssim major que els possibles beneficis», assegura Pascual.

    A més, aquest estudi també va disminuir la frontera del que es considera consum de baix risc fins als 100 grams d’alcohol a la setmana. Per la seva banda, l’Organització Mundial de la Salut va establir en el seu informe de 2014 que no existeix cap nivell de consum d’alcohol segur, atès que fins i tot a quantitats baixes augmenta la probabilitat d’aparició de certs tipus de càncer.

    Pascual s’ha mostrat molt crític amb la participació d’empreses de begudes alcohòliques en estudis científics i assegura que «no es poden presentar estudis que estiguin finançats per marques de begudes alcohòliques, perquè el conflicte d’interès és tan gran que l’estudi manca del rigor necessari per poder ser considerat seriosament».

  • Més que codis

    Un dels requisits importants –i no suficientment valorat– del progrés de la medicina al món globalitzat és l’existència d’un codi comú, d’un llenguatge compartit per nomenar de forma inequívoca malalties, lesions, síndromes, causes de lesió i mort, símptomes, signes i altres circumstàncies de la malaltia. Aquest sistema unificat existeix des de finals del segle XIX, es diu ara Classificació Internacional de Malalties (ICD, en les seves sigles en anglès) i s’elabora des de 1948 sota la coordinació de l’OMS. El passat 18 de juny va sortir a la llum l’onzena edició, l’ICD-11, que substitueix l’ICD-10 de 1992 (encara que actualitzat el 2016) i conté al voltant de 55.000 codis de malalties, lesions i causes de mort, amb les quals s’elaboren les estadístiques mundials de morbiditat i mortalitat. Aquesta eina és un compendi actualitzat del saber mèdic, doncs classificar és sempre una forma de conèixer, aparentment la més simple, però en realitat d’enorme sofisticació i transcendència.

    L’ICD-11, amb les seves noves entrades i sortides de termes i les seves recodificacions, plasma els avanços mèdics de l’últim quart de segle i està cridat a tenir una influència clara en la recerca i l’atenció mèdiques. Les novetats són moltes, algunes rellevants, com la inclusió d’un nou capítol sobre la salut sexual, que reflecteix els importants canvis dels últims anys basats en el coneixement científic de les dimensions de la sexualitat i la personalitat. La nova classificació de l’ICD-11 sobre els trastorns relacionats amb la salut sexual pot tenir importants implicacions per a les persones i els sistemes sanitaris, ja que comporta que un problema sexual estigui o no inclòs en les cobertures assistencials. Una altra de les importants i polèmiques novetats és la inclusió d’un nou capítol sobre medicina tradicional, ja que alguns interpreten la integració de tota aquesta terminologia com una concessió a la pseudociència.

    En general, tots els canvis en aquesta classificació sistemàtica són fruit del treball continu de grups d’experts en cada camp. Molts d’ells han generat un gran debat que ha tingut ressò en les revistes científiques. Així, per exemple, els neuròlegs i neurocirurgians han aconseguit finalment que l’ictus aparegui inclòs en l’ICD-11 en el capítol sobre les malalties del sistema nerviós, després de ser rescatat del feu de les malalties circulatòries. En un instructiu article publicat ara a The Lancet (Ictus en l’ISD-11: la fi d’un llarg exili), els autors expliquen com ha evolucionat el coneixement i el tractament de les malalties cerebrovasculars en l’últim mig segle i les nefastes conseqüències de la seva incorrecta classificació. No obstant això, altres anhelats canvis, com la substitució del polèmic terme esquizofrènia per malaltia de Kraepelin o altres denominacions, no van arribar a materialitzar-se.

    L’ICD-11, com a primera classificació sistemàtica del segle XXI, és una base de dades terminològica digital, multiplataforma, interconnectada i multilingüe. És un producte que neix i creix en internet. No és sorprenent, per tant, la incorporació de nous codis per als trastorns del joc dins i fora de la xarxa, que ja està tenint com a correlat la creació de centres especialitzats per atendre les addiccions als videojocs i a internet, com el que el National Health Service britànic crearà a Londres. El nou ICD-11 serà adoptat pels estats membres de l’OMS el 2019 i el seu ús es generalitzarà el 2022. Però fins llavors i després seguirà actualitzant-se lleugerament cada any i més a fons cada tres anys. Del bon ús dels seus 55.000 codis alfanumèrics depèn en bona mesura el progrés de la medicina i de les cures de salut. Perquè cadascun d’aquests codis és realment molt més que un codi.

  • La salut mental de les persones a l’atur millora amb l’acompanyament durant la reinserció laboral

    No només són els serveis sanitaris qui depenen de la salut de les persones, hi ha determinants socials al darrere i l’atur és un dels determinants significatius. Així ho valora Vanessa Puig, investigadora a l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) que a través d’un estudi ha comprovat que la salut mental i el benestar emocional de les persones en una situació d’atur millora notablement si existeix un acompanyament personalitzat durant el procés de reinserció laboral. La investigació científica que ho ha constatat l’ha desenvolupat l’ASPB i Barcelona Activa, que s’han centrat en el programa Treball als Barris.

    En termes generals, el que s’està fent per reduir l’atur es pot explicar mitjançant polítiques actives i passives. Puig comenta que és evident que, pel que fa a les polítiques passives, la contribució directe té un impacte positiu, ja que pots cobrir necessitats bàsiques. Ara bé, també afegeix el següent per explicar el per què de la investigació: «no havíem mirat si les polítiques actives com aquestes tenien un impacte positiu en la salut i vam creure que seria interessant analitzar Treball als Barris».

    El programa d’inserció laboral Treball als Barris vol millorar l’ocupabilitat i afavorir la reinserció sociolaboral de persones que es troben en una situació d’atur i només es realitza a zones on hi ha protecció de la Llei de Barris. És a dir, en barris on les persones que hi viuen tenen poques capacitats econòmiques. L’any 2015, l’ASPB va agafar totes aquelles persones que van entrar dins el programa, i van voler participar-hi voluntàriament, i van realitzar un seguit d’enquestes amb algunes preguntes de salut i altres sociodemogràfiques. La mateixa enquesta se’ls hi va repetir en passar un any per analitzar les diferències. Fins a un 41% dels homes i el 47% de les dones que van participar en l’estudi científic havien trobat feina després de participar del projecte però, més enllà de les taxes d’ocupació, les xifres demostren que  millora de la salut mental i emocional és encara més gran i té efectes positius fins i tot en aquells casos en que l’atur es prolonga.

    L’acompanyament fa mantenir un millor estat en la salut de les persones a l’atur

    D’acord amb els resultats, la millora en la salut mental després de passar pel Treball als Barris és fa palesa tant en homes com en dones, tot i que és més accentuada en aquelles persones que han trobat feina, les quals també emfatitzen les seves capacitat tècniques adquirides i una millor xarxa social.

    Així, s’ha pogut observar una disminució notable en el risc de patir mala salut mental, que passa del 61% al 27% en el cas dels homes i del 73% al 34% en el cas de les dones. La millora va més enllà, com demostra que també es redueix el percentatge de persones que consumeixen medicaments com tranquil·litzants o antidepressius: del 20,8% al 12,7% en el cas dels homes i del 28,2% al 17,3% en el cas de les dones.

    Tot i això, Puig remarca que hi ha una prevalença de risc de mala salut mental, fins i tot si comparem la salut mental entre gent aturada dels barris inclosos dins el programa amb els altres barris de Barcelona «veiem que està molt pitjor». De fet, l’estudi en avaluar científicament els efectes del programa en la salut i la qualitat de vida dels participants entre 2015 i 2017 ha vist que els participants ja en el moment inicial presentaven un risc de mala salut mental el doble d’alt que la resta de persones aturades a Barcelona.

    En relació a com s’assoleix aquesta millora en la salut, les persones participants en el programa han manifestat que van aconseguir reduir l’estrès, millorar la seva xarxa social i augmentar els seus coneixements en la recerca de feina, l’ús de noves tecnologies i drets laborals, i van expressar igualment que sentien que rebien suport i acompanyament que millorava la seva situació prèvia.

    «Les enquestes ens relaten un acompanyament, una sensació de contacte humà i que gràcies a això noten els canvis en la seva autoestima i també en viure suport social», confirma Puig qui també destaca que el discurs és diferent entre homes i dones. Així com els primers atribueixen les millores pel fet d’haver trobat feina, les dones valoren molt mes l’acompanyament.

    A nivell tècnic, s’ha vist que l’estudi ha servit per veure que existeixen millores en el benestar emocional i en l’apoderament de les persones que també adquireixen experiència tpecnica com ara saber què els hi poden preguntar i què no. «Les sessions formatives que reben els ajuden a saber què estan obligats a contestar i què no els hi podran preguntar mai en una entrevista i això els fa buscar feina amb més seguretat i tranquil·litat».

    Ara, tot i haver donat per finalitzat l’estudi, les conclusions ajuden a que l’equip de l’Agència de Salut Pública de Barcelona incideixin perquè es realitzin polítiques de millora de la qualitat de l’ocupació, ja que, com observa Puig, «per molt que de primeres millori la salut, a la llarga no haurà servit de res». Això passa, com apunten, perquè «per molt que els programes d’ocupació laboral puguin ajudar, totes les millores que es podrien fer xoquen amb una realitat d’un mercat super precari». Com indica Puig, la situació de precarietat laboral pot fer disminuir els efectes positius d’aquest programa, perquè aquesta situació té un efecte nociu en la salut de les persones treballadores.

  • Descobreixen la base genètica comuna dels trastorns psiquiàtrics

    Els diferents trastorns psiquiàtrics comparteixen un gran nombre de gens de susceptibilitat, mentre que en les patologies neurològiques no psiquiàtriques —com l’alzheimer o el Parkinson— la genètica és molt més específica, segons un article publicat a la revista Science.

    En la nova recerca —la més extensa i ambiciosa sobre factors genètics compartits en patologies del cervell— participen Bru Cormand i Raquel Rabionet, de l’Institut de Biomedicina de la Universitat de Barcelona (IBUB), el Centre de recerca Biomèdica en Xarxa de Malalties Rares (CIBERER) i l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu (IRSJD), entre més de cinc-cents experts de països de tot el món.

    El treball recopila dades sobre milions de variants genètiques comunes en més de 800.000 persones —entre pacients i voluntaris sans— que podrien ser factors de risc en 25 trastorns neurològics i psiquiàtrics (esquizofrènia, autisme, trastorn bipolar, depressió severa, TDAH, migranya, alzheimer, etc.).

    A més, obre noves fronteres a la recerca sobre les patologies que afecten el cervell. Per primera vegada, es perfila la base genètica compartida entre trastorns psiquiàtrics i malalties neurològiques no psiquiàtriques (alzheimer, parkinson, migranya, etc.), i amplia el focus d’interès a trets de personalitat que no es consideren trastorns clínics (inestabilitat emocional, per exemple) i a paràmetres cognitius (com el rendiment escolar).

    Els experts s’han centrat en l’anàlisi de variants genètiques que són freqüents en la població general —presents en més de l’1% dels individus—, però que poden donar lloc a patologies psiquiàtriques o neurològiques en determinades combinacions. Les variants estudiades són les que afecten canvis en un únic nucleòtid de l’ADN (SNP), que és el més abundant en el genoma humà.

    Tal com explica Bru Cormand, «aquest treball ens ajuda a determinar el pes que tenen les variants genètiques freqüents en l’etiologia de les malalties del cervell: és a dir, a caracteritzar l’arquitectura genètica d’aquests trastorns i separar la base genètica compartida de les especificitats de cada trastorn».

    Gens i trets de la personalitat, a examen

    L’estudi confirma una forta correlació genètica entre esquizofrènia, autisme, trastorn bipolar, depressió severa i trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH). Ara bé, desvetlla igualment que no existeix un solapament important entre els factors de risc genètic dels trastorns psiquiàtrics i els de les altres patologies neurològiques.

    «Alguns trastorns neurològics —apunta Cormand— com l’epilèpsia, l’ictus, l’esclerosi múltiple, el parkinson o l’alzheimer, tenen bases genètiques molt diferenciades entre si i també respecte als trastorns psiquiàtrics. L’única excepció és la migranya, un trastorn neurològic que comparteix genètica amb diversos trastorns psiquiàtrics (per exemple, el TDAH, la depressió severa o la síndrome de Tourette)».

    Un altre dels elements més innovadors és la correlació genètica establerta entre alguns trets de la personalitat —com el neuroticisme, és a dir, la inestabilitat emocional— amb la majoria de trastorns psiquiàtrics i la migranya. En paral·lel, també s’han analitzat diferents mesures cognitives preses durant la infància, «per exemple, els anys d’educació rebuts o el rendiment escolar, que es relacionen positivament amb alguns trastorns psiquiàtrics, com el trastorn bipolar o l’anorèxia, i negativament amb alguns trastorns neurològics, com l’alzheimer o l’ictus», revela Raquel Rabionet.

    Els genotips s’han generat mitjançant plataformes d’anàlisi genètica a gran escala —estudis d’associació del genoma complet (GWAS)— disponibles a Espanya i molts dels països implicats. «Les dades de partida són milions de genotips de centenars de milers d’individus», recorda Cormand.

    «En aquest tipus de treballs tan integradors, la principal dificultat radica en l’harmonització de les dades, a generar un conjunt de dades homogeni que faciliti les anàlisis posteriors. Per tant és essencial aplicar controls de qualitat molt rigorosos».

    Trastorn psiquiàtric i neurològic: una frontera delicada

    Durant anys, la classificació de les patologies psiquiàtriques no sempre s’ha basat en les causes reals de cada malaltia, a causa del gran desconeixement sobre l’etiologia d’aquests trastorns. Conèixer els gens concrets que estan implicats en una patologia és un avanç per millorar la classificació (nosologia), el diagnòstic i les estratègies terapèutiques enfront de la malaltia.

    Fa temps que els estudis de bessons i familiars han permès determinar que els trastorns psiquiàtrics tenen una base genètica important, sovint superior al 50%. Ara, gràcies a les dades genètiques massives, és possible identificar gens concrets implicats en aquestes patologies —el paisatge genètic— i abordar la quantificació del risc genètic a partir de dades moleculars. A més, la tecnologia aplicada permet fer comparacions entre trastorns, com és el cas del treball publicat a Science.

    Trobar coincidències genètiques entre diferents trastorns psiquiàtrics indica que, molt probablement, les fronteres clíniques actuals no reflecteixen processos fisiopatològics diferenciats, almenys a nivell genètic. «Això pot tenir un impacte quant a tractament, però encara és aviat per saber com podrà incidir tot això en la pràctica, en l’elecció de teràpies. No obstant això, sí que podem emprar les noves dades per classificar els trastorns en nous compartiments basats en la biologia subjacent, la qual cosa és probable que ens ajudi a dissenyar teràpies més específiques i adequades», apunten Cormand i Rabionet.

    «De moment —conclouen—, potser caldria adequar les classificacions diagnòstiques actuals en l’àmbit de la psiquiatria. Això no seria necessari en els trastorns neurològics; en aquest cas, les fronteres són molt més clares, tant entre els diferents quadres com respecte als trastorns psiquiàtrics».

    Enllaç a l’article original en castellà.

  • Reducció horària a la Primària per conciliació familiar o per falta de professionals?

    En una Jornada organitzada per Metges de Catalunya, la consellera Alba Vergés donava suport a la proposta d’implantació d’horaris laborals més racionals i saludables en l’àmbit sanitari. Vergés va anunciar que la conselleria farà un estudi dels horaris dels professionals de la salut i iniciarà una prova pilot per aplicar mesures de reforma horària en els centres sanitaris. L’objectiu de la proposta és que els treballadors del sector puguin conciliar, sense que això comporti una reducció de serveis o afegir dificultats d’accés al sistema.

    Com? Tot i que encara està en estudi la prova pilot podria consistir en tancar l’atenció primària a les 17 hores i deixar obert fins les 20 h només per urgències. La Marea Blanca de Catalunya s’ha manifestat preocupada per aquesta mesura. Entén que «en un moment què l’Atenció Primària està totalment precaritzada i amb símptomes
    evidents de col·lapse seria el cop  definitiu per a una reducció encoberta de personal i una reducció del temps de consulta directa a les persones». A això, a més a més, afegeixen que com un dels arguments per desenvolupar la mesura és que no es troben metges ni pediatres per substituir les absències per vacances, formació dels professionals o malalties, conseqüentment es viurà un augment de les llistes d’espera «que ja actualment són intolerables».

    El creixement de les llistes d’espera és una de les conseqüències que la Marea Blanca preveu mentre que una altra seria un increment automàtic del volum d’assistència als serveis d’urgència, tant dels CUAP com dels centres hospitalaris, que «afegiria sobrecàrrega a uns serveis ja col·lapsats i a uns professionals al límit».

    «La reducció horària és una retallada més al sistema sanitari»

    La Marea Blanca defensa que cal treballar per la conciliació familiar dels treballadors sanitaris però apunta que aquest pas no es pot fer unilateralment, sense que hi hagi un canvi global d’horaris en tota la societat i sense adequar les infraestructures i altres mesures polítiques i de gènere.

    Sense aquest canvi global, a nivell de pacient, creuen que reduir a aquest horari les visites d’atenció continuada perjudicarà a la població en el sentit que hi ha gent que ja ara treballa en aquest horari i tenen problemes per anar al CAP quan ho necessiten. A més, també apunten que els infants i joves escolaritzats serien els més afectats per la reducció horària a part de que els pacients perdrien el seu metge de referència donat que en els centres no hi ha espai suficient perquè cada professional tingui una consulta en horari de 9 a 17 hores.

    «Davant la manca de professionals no s’han de tancar serveis sinó posar en marxa polítiques actives de contractació, de dignificació de les condicions de treball i d’incentivació econòmica que facin atractiu el treball en l’Atenció Primària, perquè tenim prou professionals formats a les nostres universitats per cobrir les places vacants», defensen des de la Marea Blanca. Si no s’avança cap a aquest camí i en cas de dur-se a terme la reducció horària anunciada, que asseguren que «ja s’està fent de manera silenciada i silenciosa», la Marea assegura que «viuríem una nova retallada més al nostre Sistema Sanitari Públic i específicament a l’Atenció Primària que comportaria un pas més en el seu desmantellament».

    La revisió dels horaris i la reorganització del temps de treball és una prioritat per incrementar la qualitat de vida

    Durant la cinquena edició de la Setmana dels Horaris es va celebrar la jornada ‘Reforma horària i salut’ on tots els ponents van assenyalar que la revisió dels horaris i la reorganització del temps de treball és una prioritat per incrementar la qualitat de vida, tenir millor salut i ser professionalment més productius.

    Les conclusions més remarcables van ser que la implantació d’horaris saludables permet gaudir de més temps per a la vida personal i això repercuteix en una millora de l’estat físic i emocional de les persones o que els mals hàbits horaris són un problema de salut pública i suposen un augment poblacional del risc a emmalaltir.

    Pel que fa a no dormir (gairebé un 30% dels catalans reconeix dormir menys de vuit hores diàries) van destacar diferents idees: apuntaven que  la falta de son crònica i les alteracions dels ritmes circadiaris provoquen estrès, alteracions cognitives, risc d’obesitat, diabetis, patologies cardiovasculars i alteracions de l’humor. A més, la privació crònica de son augmenta la fatiga en el treball, redueix la capacitat d’aprenentatge i la productivitat, i limita la creativitat, així com també frena l’empatia i incrementa la possibilitat de patir accidents laborals.