Just Deploy It!

Blog

  • Què necessita urgentment l’Atenció Primària i Comunitària

    Avui ja quasi tothom està convençut de la importància i la centralitat en el Sistema de Salut d’una bona Atenció Primària i Comunitària, però sembla que no totes saben com avançar en aquest tema. Per exemple, demanar amb la reivindicació de la conciliació familiar i la millora de les condicions laborals com a coartada, que els Centres de Primària (els CAP) es tanquin cada dia tres hores abans (a les 17 h quan ara ho fan a les 20 h) representa perdre 15 hores a la setmana de cada professional.

    Sí, l’Atenció Primària ha de millorar molt les condicions laborals i la conciliació familiar (avui la gran majoria de professionals són dones), no precarietat de sous, no eventuals amb contractes de dies o setmanes, estabilitat en el lloc de treball, formació, cobertura de vacants, baixes i vacances, reconeixement de funcions i especialitats professionals, reconeixement i prestigi de la Primària entre la població, etc.

    I també són necessàries més professionals, a més de recuperar els «retallats» (infermeres, treballadores socials, administratius, auxiliars, tècnics específics, i metgesses) i més horari d’obertura dels CAP, per poder fer totes les funcions que han de tenir en la seva oferta de serveis: visites presencials, telemàtiques, domicilis, urgències (la majoria no haurien d’anar als hospitals) atenció a la complexitat i la cronicitat, visites als centres geriàtrics i sociosanitaris del territori, programes de salut comunitària, etc.

    A més, millorar en qualitat: en accessibilitat (llistes d’espera) no més de 48 hores per visita no urgent, ser visitat per la teva metgessa o infermera sempre que sigui possible, continuïtat en aquesta atenció, bona relació i coordinació amb el nivell d’especialistes (hospital), definició de la cartera de serveis i competències dels professionals de Primària (què fem amb els pediatres, geriatres, salut mental, psicòlegs, treball social, rehabilitació, fisioteràpia, etc.). També cal organització i lideratge de la Primària perquè pugui assolir la qualitat de condicions laborals que hem apuntat primer (horaris, cobertures d’atenció urgent i domicili/Residencies, etc.).

    S’ha de ser conscient que aquesta millora urgent de la Primària ha de comportar una millora de tot el Sistema Sanitari, definit i donat els recursos necessaris a cada nivell assistencial per complir les seves missions i les seves competències, reordenar a cada territori segons necessitats de salut i la lluita contra les desigualtats.

    Així potser començarem a salvar el Sistema Públic de Salut que està en crisi i només serà possible amb la complicitat de les professionals i de la ciutadania (informada amb transparència i apoderada)

  • Un 28 de juny més pels drets sexuals i reproductius del col·lectiu LGTBI+

    Quan parlem d’accés a la salut s’ha de tenir clar que no per a tothom és igual i per això molts col·lectius hi treballen per garantir la igualtat. Pel que fa a la garantia dels drets sexuals i reproductius del col·lectiu LGTBI+, hi ha diversos temes que ocupen les seves agendes de reivindicacions i objectius. Cada 28 de juny, en commemoració del Dia d’Alliberament LGTBI+ recorden un seguit de canvis necessaris.

    En el manifest de la Comissió Unitària del 28 de juny d’enguany demanen, entre d’altres, la completa i adequada aplicació del nou protocol d’accés a la reproducció assistida, el seu seguiment amb el moviment associatiu, i el desplegament a tot el territori català. També el total desplegament del nou model d’atenció en salut a les persones trans. Demanen que aquest esdevingui «efectivament despatologitzador, tenint en compte que els cossos poden ser diversos, plurals i no binaris, i arribant a tot el territori». La manera mitjançant la qual es faci el desplegament, reiteren, ha d’implicar una transformació social que «trenqui l’imaginari cisheteropatriarcal dels gèneres». Un altre dels punts que reclamen és la cura de la salut sexual de tot el col·lectiu i l’eradicació de la serofòbia a través de l’aplicació de l’Acord Nacional per a fer front al VIH i l’estigma relacionat.

    Reivindicació i festivitat al carrer pel 28J

    El 28 de juny es commemora el Dia per l’Alliberament de lesbianes, Gais, homes i dones Transsexuals i Bisexuals en relació als fets del 28 de juny de 1969 a Nova York, quan la població LGTB va sortir al carrer arran d’una batuda de la policia al bar gai de Stonewall Inn. La comunitat LGTB va sortir al carrer a mostrar el seu rebuig i es va produir un fort enfrontament, que va acabar amb detencions i ferits greus.

    Aquesta situació va marcar la fundació de milers d’organitzacions que defensaven els drets dels col·lectius LGTB tant als Estats Units com a altres països. El 28 de juny de 1970 va tenir lloc la primera marxa de l’orgull gai a Nova York i Los Angeles per commemorar l’aniversari dels conflictes.

    La diada per l’Alliberament LGTBI+ sempre ha tingut una vessant festiva amb les marxes de «l’orgull» però també reivindicativa en tant que lluita per la plena igualtat jurídica i social per a les persones LGTBI+, així com la tolerància per la diversitat d’orientació sexual.

    Aquest any, el 28 de juny té dues convocatòries principals a Barcelona. En primer lloc, la Comissió Unitària 28 de Juny ha organitzat, amb el lema “Aturem l’odi i la LGTBIfòbia”, diversos actes i una manifestació pel centre de la ciutat, amb la finalitat de reivindicar els drets de la comunitat LGTBI. L´acte central tindrà lloc el dijous 28 de juny al Palau de la Virreina amb la celebració d’una jornada que abordarà la temàtica sobre els delictes d’odi. El dissabte 30 de juny es durà a terme la manifestació, que sortirà a les 18.30 hores des de la plaça d’Urquinaona i anirà fins a la plaça de Sant Jaume.

    Per altra banda, el Pride Barcelona 2018, amb el lema “All my Loving. Vine a celebrar la diversitat”es manifestarà el 30 de juny a les 17.00 hores des del parc de les Tres Xemeneies fins a arribar a l’avinguda de la Reina Maria Cristina. Aquesta marxa és criticada per alguns col·lectius per ser una desfilada festiva i no pas una reivindicació. A xarxes ho mouen amb etiquetes com #pinkwashing o #passadelpride així com utilitzar per a la primera convocatòria l’etiqueta #AturemOdi28J.

  • Els reptes pendents de la sanitat de Catalunya i l’actual Departament de Salut

    En una col·laboració anterior publicada en aquest mateix mitjà deia que calia passar de les gesticulacions generals a l’acció política sectorial per abordar sense retard els problemes acumulats, abans i durant el període de vigència de l’article 155, en els diferents sectors governamentals, entre ells el de la sanitat. En aquests moments ja s’han produït la major part dels canvis en els organigrames i en els principals responsables del Departament de Salut, CatSalut i ICS i toca posar en marxa les línies estratègiques i operatives que han de buscar solucions als problemes.

    Sense pretendre emetre judicis que serien precipitats, donat l’escàs temps transcorregut des dels canvis realitzats a la cúpula política departamental, crec que sí que estem autoritzats a emetre opinions i anàlisis generals sobre algunes de les possibles connotacions polítiques que se’ls poden atribuir:

    En el cas de la màxima cúpula departamental (consellera) es podria pensar que, després de l’etapa liderada per A. Comín, amb un grau significatiu de llibertat personal i política que va generar alguns problemes interns dins el partit ERC i amb els seus «partners» governamentals, s’ha optat per una direcció més ajustada i disciplinada en relació a les directrius superiors tant en els aspectes pressupostaris com a possibles iniciatives estratègiques en el marc del sistema i dels seus principals grups de pressió públics i privats. Sembla com si el missatge polític general fos el d’intentar evitar l’aparició de possibles nous fronts sectorials de conflicte quan encara es troba sense resoldre el més important des d’una perspectiva política global del govern de la Generalitat.

    En el cas del CatSalut, la institució que ostenta el poder fàctic del sistema, sembla que els canvis realitzats són també coherents amb l’estratègia esmentada abans. La cúpula directiva és assumida per un professional sanitari que ha dedicat la pràctica totalitat de la seva vida professional a l’administració pública però en àmbits absolutament aliens al sanitari. En els moments actuals els recanvis estan arribant als graons inferiors i, d’acord amb les manifestacions de membres destacats del CatSalut, sembla que s’està concentrant el poder en unes de les àrees mentre que s’està descapitalitzant d’experiència i coneixement de la institució la resta del quadre de comandament.

    A data d’avui encara estan per conèixer molts dels canvis a l’Institut Català de la Salut però ja se sap que en el lloc de direcció-gerència s’ha situat a un professional de gran vàlua personal i tècnica i amb inestimable experiència en diferents àmbits del Departament de Salut, en gairebé tots excepte a l’ICS.

    No és qüestió de fer consideracions malintencionades i sense fonament i cal tornar a insistir en la necessitat d’esperar als fets consumats abans d’establir conclusions definitives però, amb l’esperança d’equivocar-nos, no podem deixar de considerar els símptomes preliminars que tradueixen els canvis en marxa en les institucions claus de la sanitat catalana que, encara que per alguns sigui una de les millors del món, no deixa de tenir, com les de la resta de l’estat, reptes decisius que esperen solucions estratègiques innovadores. Sembla que la direcció que apunten els canvis departamentals no és massa favorable a la introducció d’innovacions i canvis estratègics i que hem de continuar esperant temps millors.

  • La biodiversitat a Catalunya ha caigut un 13% en els últims 15 anys: l’Informe sobre l’estat del medi ambient assenyala les preocupacions

    La Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat del Departament de Territori i Sostenibilitat presenta públicament l’Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya. Les preocupacions més notables que s’extreuen d’aquest tracten sobre la biodiversitat i sobre l’estat de l’aire.

    Ferran Miralles, Director General de Polítiques Ambientals i Medi Ambient, ha explicat durant la presentació de l’informe que els espais naturals ocupen una superfície del 65% del país i la part protegida és del 31%. A través d’un indicador sobre la vida al planeta s’ha vist que des del 2002 hi ha hagut una pèrdua del 13% en aquest indicador que fa referència a ocells, papallones, amfibis… On s’ha fet notable la desaparició és entre les espècies de climes més freds encara que la seva disminució no està sent tan ràpida com l’increment de les espècies de climes càlids.

    El fet de disposar de dades fiables i de coneixement és un element que permetrà impulsar noves polítiques. Així ho ha afirmat Marta Subirà, secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat, qui durant la presentació ha explicat que un dels objectius de l’informe és que «els poders públics que han de prendre decisions puguin traçar estratègies, plans i accions».

    Biodiversitat, aigua i contaminants atmosfèrics el més preocupant

    Ferran Miralles ha relacionat estretament l’evolució dels diferents àmbits treballats a l’informe amb causes econòmiques. Per exemple, pel que fa a la contaminació atmosfèrica, ha assegurat que els òxids de nitrogen s’han reduït. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona segueixen sent alts però han baixat un 20%. El què es pregunta Miralles i també l’estudi és si és fruit de la crisi i per tant de la baixa activitat, per refer el parc automobilístic o per un altre motiu.  Com a exemple ha posat les autopistes com a indicador de mobilitat i com un paràmetre lligat a l’activitat econòmica.

    El mateix passa amb els residus que van lligats a la situació econòmica i al consum i per això Miralles observa que les xifres «ens poden estar enganyant una mica». Pel que fa als residus l’informe indica que la recollida selectiva ha de preocupar. Miralles ho explica per relaxació en els hàbits, perquè s’ha valoritzat l’aprofitament de materials i de nou per la situació econòmica.

    Entre els ponents que han participat de la presentació, el catedràtic Josep Planas ha valorat de nou amb el terme preocupant l’estat de l’aigua. A més, ha criticat que «les conclusions de les dades de l’estat global de masses d’aigua que al 2010 marcaven en un 37% les que estaven en bon estat, en el període 2013-2015 qui ha tingut majoria absoluta ha estat el percentatge de ‘sense dades completes’».

    Per altra banda, afirmant que el canvi climàtic és una realitat i demanant que les administracions seguissin treballant, Maria Gonçalves Ageito ha remarcat les repercussions que té per la salut. «Les onades de calor afecten la salut de manera directa però els episodis de contaminació atmosfèrica ho fan de forma indirecta», ha destacat Gonçalves.

    La contaminació atmosfèrica provoca més de 9.000 morts prematures

    Aquest informe sobre l’estat del medi ambient arriba poc després que l’Escuela Nacional de Sanidad corroborés que la contaminació atmosfèrica s’hagi convertit en una de les principals causes de mort evitable a Espanya. Les dades que donen s’han extret de l’anàlisi i la relació de la pol·lució a cada capital de província entre l’any 2000 i 2009 amb la mortalitat.

    L’estudi s’ha publicat a la revista especialitzada Environment International. En aquest, els seus autors expliquen que el trànsit rodat és la font més important de contaminació de l’aire urbà. El PM2.5 és el contaminant de l’aire, els efectes de la salut dels quals s’han estudiat més estretament, mentre que les proves sobre concentracions de diòxid de nitrogen (NO2) encara s’estan estudiant. De fet, en el cas d’Espanya, no hi ha estudis actualitzats específics que qualifiquin la mortalitat a curt termini relacionada amb el NO2. Aquest estudi pretenia doncs quantificar els riscos relatius i els riscos atribuïbles de la mortalitat diària associada a les concentracions NO2 registrades a Espanya durant tot el període d’estudi, 2000-2009; i calcular el nombre de morts relacionades amb NO2.

    A partir de dades de l’Institut Nacional d’Estadística es va calcular la mortalitat diària per causes naturals, causes circulatòries i causes respiratòries corresponents a augments de 10μg/m3 en concentracions NO2. Els resultats suposen un total anual de 6085 morts com a conseqüència de causes naturals, 1031 per causes respiratòries, i 1978 per circulatòries. El que suma més de 9.000 morts prematures anuals per culpa de la contaminació atmosfèrica. Així, les autores afirmen que «aquest estudi proporciona una estimació actualitzada de l’efecte que va tenir aquest tipus del contaminant sobre les causes de mortalitat i constitueix una base important per reforçar les mesures de salut pública a nivell nacional».

    20 anys d’informació sobre el medi ambient

    La presentació d’aquest informe coincideix amb el 20è aniversari del conegut com Conveni d’Aarhus, un acord en plena vigència que garanteix en el marc ambiental el dret a la informació, a participar en la presa de decisions i a accedir a la justícia en temes ambientals. En aquest sentit, un dels altres objectius de l’informe que ha explicat Subirà és  «ser font de coneixement, que els ciutadans puguin disposar d’informació ambiental de tot el que els envolta i de com els afecta». Subirà ha fet referència a temes com ara la qualitat de l’aire, com evoluciona el clima al nostre entorn, com reacciona la biodiversitat davant tots aquests efectes o també quines deficiències hi ha a les polítiques ambientals que es duen a terme.

    La signatura del Conveni d’Aarhus sobre l’accés a la informació, la participació pública i l’accés a la justícia en matèria de medi ambient va acabar desembocant en una directiva europea i finalment com a dret garantit per l’ordenament jurídic. En l’acte on s’ha presentat l’Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya 2011–2015 han participat 6 experts de cada un dels principals vectors ambientals de l’Informe: l’aigua, el medi atmosfèric, els residus, la biodiversitat, el canvi climàtic i l’educació ambiental i la participació ciutadana.

  • L’STEM, a seques, no ens conduirà a bon port

    No fa gaires setmanes em van convidar a participar en una reflexió compartida sobre Orientació Professional a l’ESO. Érem un grup divers de persones provinent de diferents responsabilitats dins el camp educatiu. Al llarg de la trobada es va destacar —i s’hi va fer èmfasi— la importància de prioritzar, dins l’escola i l’institut, les matèries relacionades amb el que coneixem vinculat amb l’STEM, acrònim de Science, Technology, Engineering and Mathematics. Ho dic en anglès ja que és com s’acostuma a  anomenar.

    Entre il·lús i perepunyetes, vaig comentar que em semblava que deixar de banda les àrees humanistes, també en l’orientació professional, era un reduccionisme que no ens conduïa per bon camí… “Per trobar feina, feina ben remunerada avui a Europa, el que compta és l’educació STEM”, totes les altres propostes són per enganyar els joves.” Aquesta va ser la resposta, gairebé automàtica.

    Davant l’assentiment o com a mínim el silenci general, no vaig voler entrar a polemitzar.  Però com que tinc necessitat de treure’m aquesta espina clavada que no em deixa respirar, deixeu-me compartir breument la meva reflexió.

    Si a l’escola ens desentenem de les dimensions que al llarg de la història han fet créixer la democràcia, l’humanisme i la llibertat, no ens estranyi… que vagin creixent en el si de la nostra vella Europa, moviments cada vegada més clarament feixistes, de pensament únic, que ens silencien dins la massa i l’individualisme…

    Si no conreem des de l’escola el pensament crític, l’art, la filosofia, l’amistat i l’espiritualitat… quina societat construïm?  Amb quina Europa es trobaran els nostres néts?

    Si els valors són únicament o bàsicament utilitaristes, sense deixar pas a la  poesia, la lectura, la bellesa, la solidaritat, la simplicitat o  la recerca de sentit, que fàcilment ens deixarem enredar!

    Que fàcilment anirem sent part despersonalitzada d’una cadena productiva, al servei de no sabem ben bé quin poder…

    S’entén, que estic d’acord amb el progrés relacionat amb les àrees científiques i tecnològiques, que tant han ajudat a millorar aspectes importants de la salut, del món del treball, del coneixement de la  pròpia humanitat, de l’aprenentatge, etc… El que dic és que, si no impliquem en l’educació, també universitària, aquells sabers no utilitaristes, correm els risc de construir una societat acrítica i pragmàtica, tan fàcilment manipulable.

    Si no ajudem els joves a entendre que no sols té valor el que es pot calcular, mesura, comprovar… Obrim les portes a repetir experiències nefastes  i no gaire allunyades de la nostra història.

  • Quanta radiació ha rebut el teu cos fent ús del sistema sanitari? La consulta de la dosis estarà a la teva història clínica

    Radiòlegs de Catalunya ha organitzat una jornada sobre com gestionar les dosis de radiació en proves d’imatge a Catalunya donat que la normativa europea estipula que el ciutadà ha de poder conèixer a través de la seva història clínica quantes i quines dosis de radiació ha rebut.

    Sota el títol ‘Experiències en l’ús dels sistemes de gestió de dosis en diagnòstic per la imatge’, la trobada s’ha convocat per revisar les experiències pràctiques sobre la gestió de la dosi de radiació en diagnòstic per a la imatge a Espanya i països europeus. Aquesta àrea de la pràctica clínica es duu a terme amb el suport de programes informàtics específics i requereix una metodologia unificada de registre, per això per als organitzadors és important conèixer les experiències amb els diferents equips radiològics i, especialment, com es gestiona la informació per a un bon maneig de les dosis de radiació que reben els pacients.

    Salvador Pedraza, cap de diagnòstic per la imatge a l’Hospital Trueta de Girona i membre de Radiòlegs de Catalunya, ha estat un dels impulsors de la jornada. Explica que totes les proves de diagnòstic per la imatge permeten un millor diagnòstic i per tant donar millors respostes però cal ser conscients dels efectes adversos que poden generar. Així, donant a conèixer diferents experiències també es vol fer partícip al ciutadà de la seva salut i poder evitar riscos si es fa un ús excessiu. «El problema fonamental dels raig X, que ja van veure els pioners com Marie Curie, són les conseqüències que dóna si s’irradia massa», apunta Pedraza que recomana controlar l’ús i fer les proves correctes i que pertoquin. «El que ara estem intentant és fer-ho més fàcil gràcies a la informàtica», explica Pedraza per justificar el sentit de la jornada que inclou la participació d’experts en qualitat, directors i gerents dels centres sanitaris i autoritats sanitàries. També s’ha comptat amb ponents de diferents països europeus com França o Bèlgica, i s’ha donat a conèixer l’experiència amb sistemes de mesurament i registre de dosi a Galícia i Balears.

    «Reunir experiències informàtiques de tot el món que s’apliquen a comunitats senceres pot ser molt útil per fer una bona comparativa de com podem controlar millor la gestió de dosis en els pacients que reben raig X i optimitzar-la», diu Pedraza.

    Optimitzar les dosis i no fer-ne un abús

    Fer copartícep al ciutadà de la seva salut vol dir que aquest entengui els riscos de l’ús excessiu. «A vegades hi ha pacients que demanen un TAC, perquè al seu veí li han fet i creuen que així resoldran el seu problema abans però han d’entendre que no sempre és bo», diu Pedraza. «Han d’entendre que no ho fem de manera arbitrària, que si fem una o altra prova diagnòstica és per la seva salut», segueix.

    Així, tot i que hi havia més de 300 professionals inscrits entre metges nuclears, radiòlegs, tècnics en radiologia i físics, sensibilitzar la ciutadania sobre això també ha estat un dels objectius de la jornada. Conèixer i conscienciar: per Pedraza la informació sempre és bona i aquesta ajudarà que la població vegi que és un tema que ha de cuidar. «En medicina fem una balança: si algú té una malaltia molt greu i pesa més resoldre això doncs sí que faríem un TAC però si ha de ser més perjudicial mirarem de fer una ecografia o una ressonància», explica Pedraza.

    Dins de la convocatòria també es va reservar un espai per conèixer el Manual d’indicadors de qualitat promogut des de Radiòlegs de Catalunya per desenvolupar la gestió de dosi en el sistema sanitari català, a partir d’un procés de consulta i assessorament dut a terme els últims mesos.

  • El TSJC ratifica la incapacitat de Nati López, l’activista que va iniciar la campanya contra l’ICAM

    El Col·lectiu Ronda ha donat a conèixer la desestimació per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) del recurs interposat per l’Institut Nacional de la Seguretat Social i ratifica la incapacitat en grau de total reconeguda a la Natividad López, l’activista que amb la seva acampada de protesta davant la seu de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) va ajudar a germinar un moviment d’oposició a les altes injustificades i els criteris d’aquest ens públic.

    L’ICAM va donar l’alta mèdica a López, coneguda com a Nati, després de 18 mesos de baixa per haver patit un infart agut i posterior Ictus. L’argument va ser que les seves dolences eren «susceptibles d’experimentar millores». Des del Col·lectiu Ronda denuncien que això va condemnar-la «a veure’s completament privada d’ingressos i sense possibilitats reals de reincorporar-se al món laboral».

    Va ser a l’octubre de 2015, amb l’inici d’una acampada per part de la Nati  davant la seu central de l’ICAM a l’Avinguda de Vallcarca a Barcelona, que també es va iniciar una campanya mediàtica sobre les actuacions de l’ICAM, òrgan competent per realitzar els dictàmens mèdics on es determina si una persona continua de baixa per l’entitat de les lesions o patologies que pateix o si bé ha de reincoporar-se de forma immediata al seu lloc de treball. L’ICAM també és l’organisme que examina l’estat físic de les persones per tal de confeccionar una proposta d’incapacitat permanent -que haurà de ser ratificada posteriorment per l’INSS- o instar la seva reincoporació al món laboral si considera que la condició física de la persona ho permet.

    L’acampada que va començar la Nati va durar ben bé un mes i va comptar amb la participació de diverses entitats. De fet, aquesta situació, articulada al voltant de la Nati i amb la col·laboració de Col·lectiu Ronda, va acabar provocant la naixença de la PAICAM, la Plataforma d’Afectats per l’ICAM, que des de la seva presentació oficial el passat 9 de març de 2016 «denuncia insistentment la situació de vulnerabilitat i exclusió que l’ICAM provoca en nombrosos treballadors i treballadores imposant altes mèdiques injustificades que els aboquen a tornar a l’entorn laboral malgrat el seu estat físic no els permet desenvolupar les tasques».

    En el cas de la Nati, i quan faltava poc més d’un mes per tal d’acompletar els 18 mesos de baixa mèdica que la legislació estableix com a límit per tal de que es presenti una proposta d’incapacitat permanent, l’ICAM va determinar la situació d’alta mèdica i, per tant, la seva plena capacitat per desenvolupar una activitat laboral. El Col·lectiu Ronda denuncia que ho va fer malgrat l’existència de nombrosos informes mèdics que establien amb rotunditat la importància d’un llarg seguit de conseqüències físiques i neurològiques de l’infart i posterior ictus sever que encara patia. Entre d’altres, la Nati mostrava greus afectacions del sistema respiratori i digestiu, un important quadre depressiu (en nivell “major greu”, segons informes psiquiàtrics aportats) i disfuncions neurològiques que afectaven especialment la seva capacitat cognitiva i la facultat de la parla. Tot plegat, expliquen, un estat físic que en el moment de rebre l’alta de l’ICAM l’obligava a visitar setmanalment fins a tres especialistes diferents i feien absolutament impossible que la Nati pogués desenvolupar les tasques d’auxiliar comptable que fins al moment de patir l’infart i l’ictus havien constituït la seva professió habitual. L’alta mèdica significava també que la Nati perdia el dret a percebre l’ajut de 300 euros que durant tot el període de baixa mèdica havia estat la seva única font d’ingressos.

    Incapacitada per a la seva professió habitual

    Ara, i per segona vegada, un tribunal ha desautoritzat l’ICAM en relació al cas de la Nati. Si el passat 17 de maig de 2017 era el Jutjat Social 17 de Barcelona qui establia que l’estat físic de la jove obligava l’INSS a abonar-li una prestació econòmica en reconeixement a la situació d’incapacitat laboral en grau de total que derivava de les seves lesions i patologies, ara ha estat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya qui ha ratificat el contingut d’aquella sentència i desestimat el recurs interposat per l’INSS. Segons considera acreditat l’Alt Tribunal català, les afectacions que pateix la Nati fan que “es trobi impossibilitada per realitzar les tasques fonamentals de la seva professió habitual d’auxiliar administrativa comptable” doncs considera que les seves facultats estan “limitades i disminuïdes, de tal forma que està impedida per a l’execució del nucli essencial de les activitats habituals, que no les pot realitzar en les condicions adequades d’esforç, eficàcia i rendiment exigibles a altres treballadors que desenvolupin la seva mateixa professió, corresponent-li, per tant, el reconeixement del grau d’incapacitat permanent total per a l’exercici de la professió”.

    Àlex Tisminetzky, advocat del Col·lectiu Ronda, celebra “l’immens valor simbòlic d’aquesta sentència que aporta un mínim de llum i reconeixement a uns anys que han estat molt llargs i angoixosos per a una persona jove i malalta que ha estat objecte d’un veritable maltractament per part de l’Administració. El mateix que pateixen diàriament molts treballadors i treballadores a qui no se’ls reconeix ni el patiment ni les dificultats del seu dia a dia amb l’únic objectiu d’estalviar els diners que s’haurien de destinar a abonar les prestacions que corresponen a persones malaltes”. Per a Tisminetzky, “el cas de la Nati ha marcat un abans i un després a Catalunya. Mai abans s’havia parlat tant del tracte profundament injust que l’ICAM i l’INSS dispensen a gent malalta i vulnerable. Gràcies a ella, a la seva força i tenacitat i al conjunt de persones i entitats que li han donat el suport necessari per sostenir l’activitat de la PAICAM, molts afectats i afectades s’han unit i han trobat un camí per exigir el reconeixement i les prestacions que els corresponen”.

  • Ventres de lloguer o gestació subrogada: les claus d’un debat enquistat que emergeix cada poc

    Una vegada més el debat ha tornat a ocupar un buit en l’agenda i l’opinió pública. Les paraules de la nova vicepresidenta del Govern i ministra d’Igualtat Carmen Calvo han avivat la polèmica que envolta a un tema polaritzat que sol emergir de tant en tant: Gestació subrogada o ventres de lloguer? Les paraules no són innocents. De fet, per a la socialista no caben «eufemismes amb el llenguatge» i així es va referir a aquesta pràctica en una entrevista en El País: «Els ventres de lloguer són la utilització del cos de les dones més pobres».

    A partir d’aquí, va passar el que passa habitualment. Les xarxes es van omplir d’opinions a un costat i a l’altre per reafirmar una vegada més el stand by en el qual es troba el debat. Aquestes són algunes claus:

    Una pràctica prohibida a Espanya

    A Espanya la gestació per substitució està prohibida tal com estableix la Llei 14/2006 de 26 de maig sobre Tècniques de Reproducció Humana Assistida. La norma fixa que «la filiació dels fills nascuts per gestació de substitució serà determinada pel part» i declara «nul de ple dret el contracte pel qual es convingui la gestació, amb o sense preu, a càrrec d’una dona que renuncia a la filiació materna a favor del contractant o d’un tercer».

    No obstant això, des de fa anys hi ha col·lectius demanant la regulació a Espanya, la qual cosa fins al moment ha cristal·litzat en una proposta de Ciutadans que haurà de ser debatuda al Congrés. Mentre el debat ha anat guanyant presència, els partits polítics s’han enfrontat a un debat intern que, en el cas del PSOE, va donar lloc a una postura oficial de partit contraria a la regulació. Podem, també dividit, finalment es va unir al «no» i el PP ha anunciat que obrirà el meló en les seves files per determinar la seva posició, encara que aclareix que «la majoria» no recolza la regulació.

    Si està prohibida, per què hi ha menors nascuts mitjançant aquesta pràctica?

    Actualment hi ha persones que accedeixen a la gestació per substitució fora de les nostres fronteres, en països que sí que la permeten. Malgrat estar prohibida a Espanya, una instrucció de 2010 va instaurar que aquests nens podien ser inscrits com a espanyols en el Registre Civil. A més, el Govern va reconèixer a principis del passat any el dret a rebre prestacions de maternitat i paternitat en la gestació per substitució després d’una sentència del Tribunal Suprem que les avala sobre la base de l’argument que l’atenció dels menors ha de ser «el punt de vista predominant».

    El diàleg calmat com a tercera via

    Tant la jurista Violeta Assiego com la sociòloga i investigadora del CSIC Sara Lafuente aposten per escapar de l’»a favor o en contra» i prefereixen emmarcar el debat en «una reflexió assossegada» allunyada d’un escenari polaritzat «que no beneficia a ningú», apunta Assiego.

    «És absurd obviar alguna cosa que està sobre la taula: que ja hi ha nens i nenes en aquest país nascuts mitjançant gestació subrogada. A partir d’aquí caldrà abordar si hi ha dones que volen gestar sense ser silenciades per això i estudiar si se’ls pot atorgar una compensació econòmica i en concepte de què. El que és urgent és evitar el negoci de les empreses que s’estan aprofitant d’aquest buit legal propiciat per un diàleg bloquejat», argumenta.

    Lafuente mostra la seva inquietud sobre «l’altruisme» de les dones al que alguns arguments al·ludeixen per justificar una possible regulació i assegura que les tasques feminitzades «es valoren més com menys es paguen i, per tant, es poden pagar misèries per a treballs d’una càrrega brutal».

    I resumeix el que considera les claus: «Si, com planteja Ciutadans, és bona idea la gestació per substitució, com seria reconèixer-ho i pensar-ho com un treball? Parem-nos a pensar què implica, quant caldria pagar per cobrir riscos, un treball 24/7 durant més d’un any… Si per contra creiem que és explotació de les dones més pobres no serveix de res dir que no volem regular: caldria regular-ho per limitar-ho aquí i fora. El que no volem per a les dones aquí no podem permetre que es normalitzi en altres llocs i sobre altres cossos».

    Què motiva la possible regulació?

    Aquest és un altre dels punts calents del debat. Lafuente aposta per centrar l’atenció en què «no és el dret de les dones a decidir sobre els seus cossos» el que motiva les regulacions favorables, sinó «la llibertat de les empreses per fer grans negocis o, en el millor dels casos, la llibertat dels potencials pares i mares per accedir a un servei».

    Davant aquest escenari, també s’alcen veus que demanen el canvi de focus. Entre elles, Violeta Assiego, que considera plausible una regulació que posi el focus en la llibertat de les dones i no en el desig de ser progenitors –»el dret a ser pares no existeix», enuncia– ni en el benefici econòmic de les empreses intermediàries. «És possible abordar si hi ha dones que vulguin gestar per a uns altres i al mateix temps frenar el negoci neoliberal que hi ha entorn d’aquest tema».

    «El principal motor que impulsa aquestes regulacions és l’expansió del negoci entorn d’una bioeconomia, la reproductiva, que està creixent moltíssim en els últims anys, particularment en l’Estat espanyol», afegeix Lafuente.

    Els arguments a favor i en contra

    Algunes opinions crítiques circumscriuen aquesta pràctica en «el control sexual de les dones», segons el manifest del moviment #NoSomosVasijas, al qual pertanyen sociòlogues, juristes i acadèmiques contràries a la regulació. «Les dones no es poden llogar o comprar de manera total o parcial», argumenten després d’apuntar a la «diferent relació de poder» que, al seu judici, es dóna entre la mare gestant i els que acudeixen a això.

    A l’altre costat es troben els col·lectius de famílies com Son Nuestros Hijos. Antonio Vila Coro, pare per gestació per substitució i fundador de l’organització, qualifica les paraules de Carmen Calvo com una forma d’»estigmatitzar i criminalitzar a les nostres famílies» i apunta al fet que «des de certs sectors es retorcen els arguments per dir que això és una comercialització. És com si dius que adoptant estàs comprant un nen perquè et gastes uns diners. Els que ens tracten d’explotadors no contemplen que es pot fer respectant els drets de totes les parts amb una regulació garantista».

    Des de Son Nuestros Hijos prefereixen no posicionar-se sobre si ha d’haver-hi o no empreses intermediàries. «Això dependrà del model de sanitat en el qual es vulgui emmarcar», explica el seu portaveu, que lamenta «el desconeixement» que, al seu judici, hi ha sobre la relació que pot establir-se amb la gestant. «Precisament defensem que es reguli a Espanya per evitar la mala praxi que pot donar-se en altres països».

    Alicia Miyares, portaveu de #NoSomosVasijas afirma que «el que fan els ventres de lloguer és revocar un dret fonamental de les dones, el que la filiació la determina el part», explica la també filòsofa, que emmarca la pràctica en un sistema patriarcal en el qual «existeix l’apropiació del cos de les dones».

    I la llibertat de la dona?

    Un dels elements més nomenats és el de la llibertat de la dona gestant. Pot tractar-se d’una decisió lliure? Vila Cor assegura que la gestació subrogada «defensa la llibertat de la dona per decidir sobre el seu propi cos. És una decisió personal que forma part de la seva autonomia i d’això deriva la possibilitat de regular una tècnica emmarcada en la medicina reproductiva que ja a Espanya compta amb la intervenció de terceres persones: donació d’òvuls o esperma. Ara del que parlem és de donar la capacitat de gestar».

    Miyares assegura que la clau radica que «la dona deixa de ser lliure en el moment que signa aquest contracte i perd la llibertat de decisió sobre si mateixa».

    Lafuente també qüestiona la forma en què es tracta l’element de la llibertat de la dona en parlar d’aquest tema, alguna cosa que en la seva opinió sol fer-se «de manera molt desenganxada de la realitat de la majoria de dones gestants, sense parar esment a les condicions materials ni al fet que la normalització d’aquest tipus de treballs biològics pot limitar més que ampliar aquesta llibertat». Per la seva banda, Assiego aposta per una possible regulació «sense que la situació de vulnerabilitat de la dona sigui el motiu pel qual es presta. Solament és possible partint de la seva lliure elecció». El debat està servit.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Les infermeres d’Atenció Primària, les grans invisibles

    Article publicat originalment al blog del FoCAP (Fòrum Català d’Atenció Primària)

    Les infermeres que treballen a l’Atenció Primària (AP) han fet un gran esforç per adaptar-se als nous temps i a les necessitats de la ciutadania (envelliment de la població, augment de patologies cròniques, immigració, cures centrades en els pacients, treball en equip, etc). Ho han fet a través de la pràctica de cures de qualitat dirigides a les persones malaltes i els seus cuidadors per ajudar-les a mantenir la seva qualitat de vida (estimulant la seva autonomia per satisfer les necessitats bàsiques, i reduir la dependència), o acompanyant en el procés de malaltia crònica i/o de final de vida.

    Però el desenvolupament de totes les competències infermeres no ha millorat la seva visibilitat dins del sistema, i a més moltes professionals han hagut d’emigrar a altres països perquè aquí no hi troben més que inestabilitat i contractes en pèssimes condicions.

    Fa més de 12 anys que es va publicar el Real decret que va regular les especialitats d’Infermeria i, ara per ara, encara l’única via d’accés a l’especialitat d’Infermeria Familiar i Comunitària (IFiC) és la via EIR (Enfermera Interna y Residente) que oferta un número molt reduït de places, i sense que es mostri cap interès en agilitzar el procés per a la prova de la competència de l’especialitat. Són més de 5.770 infermeres d’AP a Catalunya que esperen poder accedir a la convocatòria per la via excepcional, tal i com s’indica en el Reial Decret 450/2005 de 22 d’abril sobre especialitats d’Infermeria. En ell s’especifica que per aquesta via es pot obtenir l’especialitat, superant una prova objectiva i acreditant l’exercici professional en alguna de les situacions descrites en el Decret. Infermeres que porten molts anys treballant a l’AP i que han demostrat sobradament la seva bona formació i vàlua. De fet, molts països d’Europa com el Regne Unit, fan cada any demanda d’infermeres a les Universitats espanyoles per la seva excel·lent formació de grau.

    En aquest context tan poc esperançador respecte a l’especialitat, es comença a parlar de la infermera de pràctica avançada en les institucions sanitàries, quan encara no ha estat reconeguda l’especialitat al cent per cent, és a dir, el fet de tenir l’especialitat no proporciona cap avantatge ni en les borses de treball ni per a les oposicions i a tots els nivells només es parla d’infermera en general. És irònic intentar copiar models d’altres països, quan el nostre context és tan diferent en la realitat del dia a dia així com en la planificació i la gestió de les organitzacions sanitàries. Copiar models aliens pot derivar al fracàs. El número d’infermeres per habitants a l’estat espanyol està a la cua d’Europa: 5,2 infermeres per mil habitants quan la mitjana era de 8,4 al 2014.

    Es parla d’infermera de pràctica avançada (a vegades donen un significat sinònim a la figura gestora de casos), sense tenir en compte l’expertesa de les infermeres d’AP que han mantingut una formació continuada, un compromís amb la professió i la ciutadania i una responsabilitat i ètica impecables. Està de moda entre els gestors posar cognoms que subespecialitzen a les infermeres quan no existeix una acreditació de competències que avali aquestes figures i quan encara l’especialitat d’IFiC no ha estat desenvolupada suficientment a nivell pràctic. Aquesta tendència està en consonància amb el què està passant també en l’àmbit de la medicina familiar i comunitària, que s’intenta segmentar per a la realització de tècniques o d’aspectes parcials de l’atenció. Més que decidir certs canvis sobre una professió que ha demostrat ser cost-efectiva en l’AP, seria més oportú augmentar les places d’EIR, avançar en la incorporació d’IFiC als equips d’atenció primària, desbloquejar la via excepcional i, per descomptat, exigir formació específica en AP en el concurs-oposició de l’ICS que es convocarà aviat a Catalunya, donant prioritat a l’especialitat.

    Encara hi ha grans reptes de lluita per les infermeres d’AP, entre d’altres destaquem:

    • Donar protagonisme a l’especialitat i agilitzar el procés de la via excepcional.

    • Fer visible la implicació i presència de la infermera en la comunitat. Ningú millor que elles per treballar hàbits saludables, estar al costat de les persones que pateixen la pobresa, els immigrants, els desprotegits,..

    • Augmentar la presència infermera en les direccions dels equips. Infermeres gestores que lluitin per l’Atenció Primària, que cuidin dels professionals, que generin climes laborals positius, que imprimeixen el caliu comunicatiu entre iguals, i que impulsin objectius per valors.

    • Augmentar les ràtios d’infermeres en els equips d’atenció primària. Amb ràtios majors d’infermeres es podria millorar l’accessibilitat, la longitudinalitat i la resolució de la majoria de les demandes de la ciutadania.

    • La prescripció infermera autònoma i col·laborativa.

    • Exercir la competència de derivació segons protocols establerts com, per exemple, derivació a oftalmologia als pacients amb resultats alterats de Càmera No Midriàtica (CNM), o a la unitat del peu diabètic de l’hospital en lesions que necessitin una valoració especialitzada.

    Si ens atrevim a fer força per canviar la realitat, transformant els reptes en oportunitats de canvi, tal i com s’afirma en el document que el FoCAP juntament amb la CAMFIC i l’AiFiCC van elaborar i presentar a finals de l’any passat, La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitat, augmentarem el protagonisme i la visibilitat de les infermeres, i esdevindrem indispensables en la sostenibilitat de l’Atenció Primària.

  • L’alta presència de diòxid de nitrogen activa un Avís Preventiu per contaminació atmosfèrica

    La contaminació i les seves conseqüències reapareixen periòdicament a les agendes, sobretot quan hi ha pics d’elevada contaminació. Ahir a la tarda l’AMB va posar en marxa el seu protocol d’actuació per als episodis ambientals d’elevada contaminació atmosfèrica, en la seva fase d’avís preventiu de diòxid de nitrogen (NO2), un dels contaminants més nocius per a la salut de les persones i del qual, com ja s’ha tractat en aquest diari, es superen en algunes ocasions els límits establerts per la Unió Europea i l’OMS.

    El Vicepresident de Mobilitat i Transport de l’AMB, Antoni Poveda, i el Vicepresident de Medi Ambient de l’AMB, Eloi Badia,van enviar a tots els ajuntaments metropolitans la comunicació de l’activació de les mesures previstes en el protocol que es va aprovar el gener de 2017, animant-los a prendre mesures per conscienciar a la ciutadania d’actuar per reduir la contaminació.

    Aquesta fase d’Avís Preventiu s’ha posat en marxa donar que més d’una estació a l’àrea metropolitana supera el valor de 160 μg/m³ de diòxid de nitrogen (NO2), i la previsió a 24 hores no indica una millora en els nivells. En aquest cas, els nivells d’NO2 es superen en 3 estacions de la XVPCA: Eixample, Gràcia-Sant Gervasi i Sants.

    Recomanacions des de l’AMB per reduir la contaminació

    En l’àmbit de la mobilitat, recomana realitzar els trajectes a peu o amb bicicleta escollint carrers poc freqüentats pel trànsit, utilitzar el transport públic i per tant reduir els desplaçaments amb vehicle privat o utilitzar el cotxe compartit. Si s’ha de conduir, demanen realitzar una conducció eficient o, en el cas de disposar de diferents vehicles, utilitzar el que tingui les emissions més baixes.

    Pel que fa a les obres públiques, l’AMB demana als ajuntaments aturar la producció i aplicació d’asfalt i minimitzar els desplaçaments dels vehicles i maquinària de les obres, així com el temps que estan en funcionament. Paral·lelament, a les indústries que tinguin focus emissors a l’atmosfera, se’ls hi recomana posar en marxa les mesures descrites als Plans d’acció individuals per a la fase d’avís preventiu o, en cas de no tenir-los, aplicar les mesures definides per a la indústria al Pla d’actuació per a la millora de la qualitat de l’aire PAMQA 2020: no realitzar processos com arrencades i posades a punt que no siguin imprescindibles i es puguin endarrerir.

    Es segueixen desplegant les restriccions al trànsit

    Des del passat 1 de desembre del 2017, en situació d’episodi de contaminació per diòxid de nitrogen (NO2), no podran circular dins de la ZBE àmbit Rondes de Barcelona els turismes sense etiqueta ambiental de la DGT (Zero, Eco, C i B) i les furgonetes anteriors a Euro. A partir del desembre d’aquest any 2018 tampoc podran circular les motocicletes i ciclomotors sense etiqueta ambiental de la DGT.

    En un futur, s’afegiran a les restriccions els autocars, els autobusos i les furgonetes Euro 1, Euro 2 i Euro 3, que inicialment estaran exempts de la mesura. Els vehicles d’emergències, vehicles de persones amb mobilitat reduïda i serveis essencials hi podran circular sempre, independentment de la seva etiqueta de la DGT.

    Aquestes restriccions de trànsit s’estableixen entre les 7.00 h i les 20.00 h els dies laborables des de l’endemà de la declaració fins al dia de declaració de final d’episodi. Per tant, mentre duri l’episodi, els vehicles esmentats només podran circular en la franja horària compresa entre les 20.00 h i les 6.59 h dels dies laborables i tots els caps de setmana i festius.

    Dins d’aquesta prohibició de circulació, durant els episodis de contaminació, el transport públic oferirà la màxima capacitat operativa: s’augmentarà l’oferta de metro, bus, tramvia, Ferrocarrils de la Generalitat i Rodalies, especialment en les hores punta mentre duri l’episodi, i entrarà en funcionament el títol ambiental T-Aire.

    A més, per saber quan hi ha un cas d’alerta ambiental, l’AMB ofereix a la seva web un visor que permet consultar l’evolució dels darrers dies de contaminació atmosfèrica als seus municipis i també a un servei gratuït d’alertes per alta contaminació en l’àmbit metropolità.