Just Deploy It!

Blog

  • La meitat dels metges atén pitjor els pacients a causa de l’estrès

    Segons un estudi sobre la percepció de la relació entre l’estrès laboral i l’atenció al pacient per part del personal mèdic, el 50% dels professionals reconeix que l’estrès laboral comporta una pitjor atenció al pacient (manca de seguiment del protocol i poc temps dedicat a la presa de decisions), el 40% mostra irritabilitat i mal humor, el 7% comet errors seriosos que no comporten la mort del pacient i el 2,4% reconeix incidents mortals per al pacient.

    Segons ha fet saber la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), per a Ana Moreno Alcázar, coordinadora de la Unitat de Recerca del Centre Fòrum de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) i professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC, en l’àmbit sanitari hi ha un conjunt de factors que fomenten «de manera significativa» la sensació d’estrès del personal assistencial. Són sobretot les retallades provocades per la crisi econòmica i la sobrecàrrega assistencial per manca de recursos, indica l’experta. Això comporta l’aparició de problemes de salut, com «la depressió i l’ansietat», afegeix Moreno.

    «Actualment, els professionals de la salut se senten desbordats pel nombre de pacients que han d’atendre i les condicions laborals en què ho han de fer: poc temps, jornades laborals de dotze hores o més, manca de personal…», constata. A més, la mateixa activitat assistencial exposa els professionals diàriament a afrontar situacions decisives com tractar pacients de risc, fer cures intensives, pal·liatives, situacions crítiques de salut que moltes vegades acaben amb la mort dels pacients. També s’ha de tenir en compte els vincles i les relacions amb els companys dels serveis, «que en molts casos són tenses a causa de la mateixa sobrecàrrega i això fomenta la sensació de malestar», diu la professora de la UOC.

    Infermers i residents, els altres col·lectius amb nivells alts d’estrès

    Els metges no són els únics amb símptomes d’estrès. Segons un article publicat per la prestigiosa revista JAMA (Journal of the American Medical Association), més d’un 30% dels residents que són en els primers anys de residència tenen depressió o símptomes depressius, i aquest estat no disminueix els anys següents. Moreno apunta com a causes més comunes l’anticipació de la responsabilitat, dubtes sobre la pròpia capacitat, la sensació de manca de control, la sensació de sentir-se explotats i la manca de recursos, entre altres.

    Amb relació als infermers, la psicòloga apunta com a factors de risc la gran quantitat d’hores lligades al patiment dels pacients; el fet de sentir que tenen un paper d’intermediaris dels metges, el pacient i els familiars; el fet de rebre una gran quantitat de crítiques i exigències de banda i banda; la imatge devaluada i esbiaixada de la seva professió, a més de la manca de recursos i de llargues jornades laborals.

    La professora dels Estudis de Ciències de la Salut Dolors Colom afegeix com a col·lectiu vulnerable de patir estrès els treballadors socials sanitaris. «D’una banda, reben les peticions d’ajuda de les persones malaltes i les seves famílies i, de l’altra, saben a priori que el sistema està col·lapsat i queno hi ha recursos de les institucions», explica l’especialista.

    Les condicions òptimes de treball

    Perquè la situació faci un tomb, Ana Moreno suggereix instaurar serveis de salut preventiva i millorar les condicions laborals que afavoreixen la reducció de la sensació d’esgotament i estrès del professional. «Contractar més personal, ampliar el temps de visites i reduir la jornada laboral» són algunes de les seves propostes. Per a la psicòloga, aquestes noves polítiques ajudarien al benestar físic i psicològic del personal assistencial i comportarien un impacte positiu en l’atenció del pacient.

    La professora col·laboradora de la UOC afegeix que un metge amb estrès hauria d’estar de baixa laboral quan es veu «desbordat» i la seva mala gestió té conseqüències negatives en el servei que presta al ciutadà. Abans d’arribar a aquesta situació, Moreno recomana que demani ajuda psicològica i incorpori pràctiques que ajudin a controlar l’estrès, com «la relaxació, la meditació, el ioga, l’exercici físic i estils saludables d’alimentació».

    Nou de cada deu espanyols ha sentit estrès el darrer any

    Segons el VII Estudi de CinfaSalud «Percepción y hábitos de la población española en torno al estrés», que té l’aval de la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Ansietat i l’Estrès (SEAS), nou de cada deu espanyols (96%) han sentit estrès el darrer any i quatre de cada deu (42,1%) ho han fet de manera freqüent o continuada, percentatge que equival a gairebé dotze milions i mig d’espanyols(12.413.000).

    Per gènere, la dona mostra un nivell més elevat d’estrès que l’home. Una de cada dues (48,7%) declara sentir-se estressada freqüentment o contínuament, enfront d’un de cada tres homes (31,5%). Per edats, els menors de quaranta-cinc anys presenten un grau més elevat d’estrès i, pel que fa a ocupació, els estudiants són els qui més indiquen tenir estrès de manera freqüent o continuada (55,6%), seguits de les persones que cerquen la primera feina (50,7%) i, en tercer lloc, dels treballadors tant per compte d’altri com per compte propi (41,4% en tots dos casos).

  • D’homosexuals exagerats a malalts mentals: com ha canviat la visió sobre les persones trans

    «La seva presència i actitud causava repulsa, broma i indignació entre els transeünts de les Rambles». La revista Diez Minutos es referia així al menyspreu que va generar en 1977 la presència de persones trans en la primera manifestació del llavors anomenat Orgull Gai, celebrada a Barcelona. La notícia va ocupar un petit espai en el diari La Vanguardia del 28 de juny, que detallava com la marxa havia estat dissolta amb bales de goma per part de «les forces de l’ordre públic». «Quatre mil homosexuals es van manifestar per les Rambles», titulava la petita nota.

    Des de llavors, la forma de concebre socialment la transsexualitat ha experimentat variacions. Després que el 1990 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) tragués l’homosexualitat del seu manual de malalties, l’organisme va publicar aquest dilluns la seva nova edició (ICD-11), que entrarà en vigor el 2022 i que elimina la transsexualitat del capítol referit als trastorns mentals per passar a formar part del de «condicions relatives a la salut sexual» passant a denominar-la «incongruència de gènere».

    Al marge dels matisos, es tracta d’una fita històrica per al col·lectiu trans que fa un pas més en el camí de la despatologització. El recorregut parteix de l’època fosca de la dictadura, en la qual totes les formes de diversitat sexual o de gènere eren perseguides durament. La mort de Franco no va acabar amb l’homofòbia i la transfòbia i a partir de 1970 va començar a regir la Llei de Perillositat Social, que substituïa a Ley de Vagos y Maleantes i va passar a ser usada sistemàticament per reprimir a les persones homosexuals i transsexuals. Això encara perquè aquestes últimes no hi hagués un article específic.

    Els transsexuals ni tan sols figuraven en la llei perquè en aquella època la realitat trans era, en el cas dels homes invisible, i en el cas de les dones rebutjada i confosa. De fet, es nomenava públicament amb el terme travesti i per a l’imaginari col·lectiu les dones trans eren homosexuals exagerats. «Definia als travestis com a formes extremes d’homosexualitat en la qual certs homes efeminats intenten aproximar-se a les formes estereotipades de ser dona», expliquen els investigadors Óscar Guasch i Jordi Mas en l’estudi  La construcción médico-social de la transexualidad en Espanya.

    La mirada mèdica

    De la persecució activa i la marginació als àmbits de la prostitució i del món de l’espectacle i el cabaret, la realitat trans va passar dels anys 80 d’ara endavant a ser considerada una cosa grotesca i estigmatitzada –l’insult més freqüent era travelo–. No va ajudar llavors l’agenda imposada pels col·lectius fonamentalment gais que havien començat a aflorar i que consideraven un ‘flac favor’ a la causa la presència trans en les seves demandes perquè «distorsionava» la imatge correcta que el col·lectiu gai volia traslladar a la societat.

    Això sense perjudici de l’activisme de base i les xarxes de suport entre gais, lesbianes i trans que sempre van estar aquí però eren molt menys visibles. Les dones trans es movien entre la precarietat i la clandestinitat, el rebuig social i la mateixa autogestió de la seva identitat. No és fins a principis dels 80 quan es despenalitza la cirurgia de reassignació genital, encara que segons expliquen Guasch i Mas alguns metges desafiaven la prohibició i algunes dones trans es autohormonaban sense control sanitari.

    Aquesta època dóna lloc a una etapa en la qual es potencia i reforça la mirada mèdica sobre la transsexualitat, la qual cosa dóna lloc al fet que l’atenció sanitària comenci a fixar-se i a atendre a aquestes persones. Comencen a inaugurar-se les Unitats d’Identitat de Gènere (UIG) –abans anomenades Unitats de Trastorns d’Identitat de Gènere– dels hospitals, però lluny d’enfocar el tema des de l’expressió de la diversitat, el relat mèdic ho fa pel camí de la patologització, és a dir, la concepció que són persones malaltes.

    Les dades de les enquestes d’opinió pública a Espanya disponibles, no obstant això, s’allunyen d’aquesta realitat. Segons l’estudi publicat a l’inici de l’any per IPSOS sobre les «Actituds cap a les persones transgènere» en 16 països, a Espanya solament un 9% de la població considera a les persones trans malalts mentals. Acabar amb aquesta idea, que ha donat a llum a les principals legislacions i tractaments sanitaris de tot el món, segueix sent una de les reivindicacions fonamentals del col·lectiu trans, que troba en la decisió de l’OMS una de les fites en aquest camí.

    Un altre va ser la sortida de la transsexualitat el 2012 del manual de malalties mentals de l’Associació Americana de Psiquiatria (DSM), considerada la bíblia dels psiquiatres. La demanda de la despatologització de la transsexualitat es deixa sentir especialment cada mes d’octubre, en el qual països de tot el món celebren manifestacions per exigir el que diverses lleis espanyoles ja reconeixen. I és que en algunes comunitats autònomes s’han aprovat normes LGTBI que, almenys sobre el paper, incideixen en la despatologització de la transsexualitat.

    Lleis en marxa

    En els últims anys, aquesta idea ha pres força i s’ha vist reflectida en declaracions d’organismes internacionals com el Consell d’Europa, que l’abril de 2015 va adoptar una resolució en la qual insta als Estats a «garantir que les persones transsexuals, incloses els menors, no siguin considerats malalts mentals». Per la seva banda, Amnistia Internacional també ha sol·licitat que «el reconeixement de la identitat de gènere no ha de fer-se dependre de diagnòstics psiquiàtrics».

    Això és el que actualment es demana a Espanya per poder accedir a la modificació legal del sexe i nom en els documents oficials. Que una persona canviï aquestes dades en el Registre Civil és possible gràcies a la Llei d’Identitat de Gènere de 2007, una norma considerada un avanç a mig fer perquè impedeix aquest reconeixement als menors d’edat i migrants en situació irregular i condiciona la possibilitat a passar per un diagnòstic psiquiàtric. Un requisit que ja estudia el Congrés eliminar a través d’una proposició de llei en període de tramitació aprovada a la fi de l’any passat amb l’abstenció del PP.

    A la càmera també ha entrat en els últims mesos una Llei Trans, elaborada per la Plataforma pels Drets Trans, i una llei LGTBI, redactada per la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB), que ha qualificat l’actualització realitzada per l’OMS com una forma de «saldar un deute històric amb les persones trans». Això sí, lamenta que passi a emprar el terme «disfòria de gènere» per definir aquesta realitat. Un concepte que «segueix incidint que existeix alguna cosa errònia en les persones trans».

    L’enfocament de la despatologització en el context espanyol i europeu pren cada vegada més força enmig dels elevats nivells de transfòbia que encara viuen les persones trans en tots els àmbits. Un escenari que s’entrellaça amb el relat cada vegada més plural sobre la realitat trans, que escapa del binarisme i les nocions tradicionals d’home-dona per englobar un ventall ampli i divers. En ell, l’autodeterminació del gènere pretén ser un dret fonamental.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • L’ELA afecta a un de cada 800 espanyols i dóna màxim cinc anys de vida

    L’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) és una malaltia coneguda per tothom arran que la patís Stephen Hawking. El que fa aquest trastorn neurodegeneratiu és produir una pèrdua progressiva de musculatura i paràlisi que implica processos com parlar, caminar, respirar o menjar. L’esperança de vida és de menys de 5 anys. El 21 de juny se celebra el Dia Mundial de l’ELA.

    A l’estat espanyol, segons la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), cada any es diagnostiquen uns 900 nous casos d’aquesta malaltia que afectarà a un de cada 400-800 espanyols al llarg de la seva vida. Malgrat ser una malaltia relativament freqüent, la seva alta mortalitat fa que el nombre d’afectats sigui relativament baix, ja que la xifra de defuncions anuals és similar a la dels nous casos diagnosticats.  El Dr. Gerardo Gutiérrez, Coordinador del Grup d’Estudi de Malalties Neuromusculars de la Societat Espanyola de Neurologia afirma que “la gravetat d’aquesta malaltia, per la qual encara no existeix guareix, fa que l’esperança de vida mitjana de les persones que la pateixen sigui de tres anys, amb una supervivència de més de cinc anys només en el 20% dels pacients i de més de deu en el 10% dels casos”.

    L’ELA apareix de manera esporàdica, ja que en solament un 5-10% dels casos existeixen antecedents familiars. Ara per ara només s’han pogut establir com a factors de riscs ser home i tenir una edat avançada. No obstant això també existeixen estudis que apunten uns altres com: ser fumador, haver patit alguna infecció viral prèvia, haver estat exposat de forma habitual a metalls pesats o pesticides o haver realitzat amb assiduïtat activitats físiques intenses, per exemple.

    Encara que l’ELA és una malaltia caracteritzada per l’heterogeneïtat dels seus símptomes i la variabilitat de la seva evolució, presentar feblesa en les extremitats (60-85% dels casos) o a la regió bulbar (15-40%), així com la pèrdua de força progressiva i la disminució de la massa muscular, solen ser les primeres manifestacions de la malaltia.

    Mobilització investigadora i assistencial

    Des de fa una setmana fins el mateix 21 de juny, Dia Mundial de l’ELA, els hospitals generals han realitzat entorn a l’ELA un seguit d’activitats. Per exemple, la Unitat Multidisciplinària d’ELA de l’Hospital del Mar va organitzar una jornada on es van repassar els principals aspectes d’aquesta malaltia i es van oferir tallers pràctics per ajudar les famílies a realitzar aquesta transició. La jornada va coincidir també amb la inclusió de la unitat dins ENCALS, la xarxa europea de centres ELA. L’entrada a l’ENCALS, va assegurar el Dr. Miquel Àngel Rubio, coordinador de la Unitat, permetrà als professionals de l’Hospital del Mar tenir accés a assajos terapèutics i compartir experiències amb altres centres del continent. Això, a la vegada, pot permetre als pacients del centre tenir accés a noves oportunitats terapèutiques.

    Per la seva banda, l’Hospital Universitari de Bellvitge va organitzar el dimarts d’aquesta setmana una jornada oberta que subratllava el paper fonamental de l’alimentació en el tractament de la malaltia. L’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) és una malaltia neurodegenerativa que entre els seus múltiples efectes pot provocar desnutrició, disfagia i hipermetabolisme. Això fa especialmente rellevant, asseguren des de Bellvitge, el paper dels nutricionistes als equips multidisciplinars. La jornada va comptar doncs amb metges i nutricionistes que van explicar l’abordatge nutricional de l’ELA que es duu a terme des de la Unitat Funcional de Malalties de Motoneurona (UFMM) de l’Hospital Universitari de Bellvitge.

    La Dra. Mònica Povedano, coordinadora de la UFM, va subratllar que l’ELA comporta sempre un risc de malnutrició per l’hipermetabolisme que apareix des de l’inici de la malaltia: “per aquest motiu intentem augmentar la ingesta de calories des d’un bon començament per reduir l’impacte en la malaltia i en la supervivència del pacient”.

  • ‘La Lore se’n va al CJAS’: acompanyament educatiu i assistencial a les sexualitats per a joves

    Sota el nom ‘Joves LGTBI: entre la identitat i la discriminació on queda el plaer’ la jornada organitzada pel CJAS- Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats i la Candela, cooperativa d’acció comunitària i feminista busca “ampliar mirades en l’educació i l’acompanyament de les sexualitats”. Una de les finalitats de la trobada era donar a conèixer el projecte ja existent que ara Candela portarà al CJAS per realitzar acompanyaments a joves LGTBI: La Lore se’n va al CJAS; Un espai d’atenció al CJAS per a joves LGTBI.

    Parlar de sexualitat està encara avui en dia força invisibilitzat i cobert per un tabú. Això augmenta notablement quan es tracta de parlar de sexualitats fora de la normativa cis i hetero. Les organitzadores de la jornada es preguntaven on queda el plaer darrere de totes les converses on es parla de joventut i diversitat sexual i de gènere des de la preocupació per la discriminació, l’assetjament escolar, la lgtbifòbia o l’exclusió.

    Així, a primera hora, després que una taula rodona donés pas al debat ‘Entre la identitat i la discriminació on queda el plaer?’, la jornada ha presentat diversos recursos educatius. Seguidament, en una segona part, Jordi Baroja, del CJAS, ha dibuixat com construir centres amigables per a joves LGTBI en l’àmbit de la salut sexual.

    Barreres d’accés en la salut sexual dels joves LGTBI

    El CJAS té una vessant educativa però també una d’assistencial vinculada a la xarxa pública sanitària, on atenen a milers de joves cada any per acompanyar-los en la seva sexualitat. Durant l’exposició sobre com haurien de ser els centres per ser els centres amigables, Jordi Baroja ha ressaltat com d’important és tenir una mirada clau per part del sector sanitari però també la necessitat de canvi de com s’entenen les coses: «ahir es va publicar que l’OMS treia la transsexualitat del llistat de malalties, és més simbòlic que real però és important».

    La importància rau en què poc a poc s’aniran eliminant les barreres existents d’accés a la salut sexual per part de joves LGTBI. Baroja ha dividit aquestes barreres en tres punts: un de generacional, on els joves no es senten còmodes amb els serveis de salut, un de temàtic que és la sexualitat perquè «Catalunya no disposa d’una estratègia de salut sexual i reproductiva com Déu mana»  i el de la norma, ja que el fet que «l’orientació dels joves LGTBI no sigui normativa ja és una barrera en si».

    De fet, una enquesta sobre la que s’ha recolzat Baroja assegura que el 20% de les persones LGTBI s’han sentit discriminades en el sistema públic de salut (41% en el cas de les persones trans). Alguns casos que al·leguen haver petit són l’assumpció de l’heterosexualitat a unitats ginecològiques, l’assumpció sobre l’activitat sexual i els riscos en relació al VIH i ITS, que no es consideri que dones que tenen sexe amb altres dones sigui sexe a ulls de molts professionals o l’existència de registres documentals binaris.

    A més, el 27% dels enquestats pensen que els professionals de salut no estan formats ni són competents sobre temes LGTBI. Aquest percentatge augmenta al 35% en cas de dones lesbianes i a un 47% en el cas de persones trans. A aquestes percepcions es sumen els indicadors de salut de la població adulta LGTBI que indiquen que és pitjor que els de la mitjana de la població. Baroja assegura que «els joves LGTBI reben una pitjor qualitat assitencial degut a l’estigma, la manca de consciència per part dels professionals assistencials i la insensibilitat davant les necessitats específiques». Ho afirma sense dades però gràcies a «tota l’evidència i molta literatura que ho sosté, sobretot anglosaxona».

    Silvia Merino i Carol Chueca durant la presentació de ‘La Lore se’n va al CJAS’ / Carla Benito

    La Lore se’n va al CJAS. Nou servei d’atenció i acompanyament a adolescents i joves LGTBI+

    El CJAS fa 25 anys que treballa pels drets sexuals i reproductius acompanyant la gent jove en aquest procés de creixement perquè tinguin una relació sana amb la seva sexualitat. El servei és confidencial i gratuït i el model és de porta oberta, atenció immediata sense cita prèvia. L’abordatge que en fan és biopsicosocial i fusionen una part assistencial i part més pedagògica.

    Per altra banda, la cooperativa Candela fa temps que té engegat a través dels seus tallers i via web un projecte d’atenció i acompanyament anomenat La Lore. Ara, ‘La Lore se’n va al CJAS’ implica que CJAS i Candela sumen esforços i La Lore disposarà d’un espai físic.

    Davant d’això, durant la jornada, Sílvia Merino ha explicat que això enriquirà molt la tasca desenvolupada per la cooperativa. «A la Candela, amb tot el sector de població jove, fem prevenció i fem tallers que ens encanten i són un espai molt xulo però que ajunten 30 adolescents de cop en una aula. Sempre en els últims 5 minuts algú et pregunta alguna cosa i t’agradaria parlar-hi una estona més… Amb la Lore al CJAS podrem atendre individualment i en persona i això ens aporta un espai de qualitat, temps… això que fem en passadissos als instituts i per mail ho podrem fer amb cara i ulls», explica Merino.

    Per la seva banda, Carol Checa, membre del CJAS, celebra aquesta nova entrada al servei doncs creu que és important qüestionar el model d’atenció: «els serveis comencen una època de canvi també quan la gent LGTBI hi entrem perquè si no seguiran treballant amb una mirada normativa».

    Des de la no normativitat és des d’on treballaran l’empoderament i donaran eines als joves que «tinguin a veure amb el cos, amb la sexualitat i amb viure el cos d’una forma positiva». Alguns exemples de coses a treballar podrien ser «la sortida de l’armari, la sexualitat, la LGTBIfòbia, l’empoderament o la xarxa», tot depenent de les demandes i amb la voluntat de poder «generar una atenció positiva on l’escolta estigui al centre i on les persones que atenguem puguin ser referents LGTBI positius».

    Per a Candela i el CJAS les visites també serviran per generar uns indicadors de vulnerabilitat i factors de protecció que ara mateix no existeixen doncs no s’han desenvolupat a partir de joves. La idea és generar indicadors que no només tinguin a veure amb la parella sinó també amb la sexualitat, la identitat, la discriminació… Merina observa que això les «ajudarà a generar eines i veure quines metodologies van millor i anar aprenent d’aquest procés».

  • Un sistema sanitari blindat

    Aquests dies s’estan incorporant els nous alts càrrecs i els directius del sistema sanitari. Segurament arriben amb il·lusió i ganes d’endegar nous projectes. Potser s’enlluernaran pel volum del pressupost que tenen assignat i pensaran que la legislatura els oferirà moltes possibilitats de deixar la seva empremta. Malauradament en pocs dies s’adonaran de l’enorme dificultat d’introduir canvis dins del sistema i comprovaran amb desil·lusió que el pressupost estat distribuït des del primer dia. També descobriran que moltes de les decisions que els afecten ja estan preses i sovint no sabran ni tan sols qui les ha adoptat. Piloten un immens transatlàntic en el que encara que girin tot el timó cap a una banda, el vaixell seguirà navegant en la mateixa direcció per pura inèrcia.

    Efectivament tenim un sistema sanitari refractari a les reformes. De fet, el model no ha canviat des dels anys vuitanta i principis del noranta. Els consellers Espasa i Trias van ser els únics reformadors. Amb les transferències i la transició democràtica van dissenyar el que anomenem «Model Sanitari Català». En aquell moment van crear l’Institut Català de la Salut i el Servei Català de la Salut, es va desplegar la xarxa d’hospitals comarcals concertats, es va reformar l’atenció primària i es va crear l’entorn sociosanitari.

    Mitjançant pactes amb els diferents actors polítics, socials, professionals i municipals es van anar creant un gran nombre d’empreses en les quals d’alguna manera hi participen tots els que tenen interessos en el sector. Aquestes organitzacions es resisteixen a canviar o desaparèixer. És pràcticament impossible tancar-ne una. Només accepten el creixement. Ni tan sols canvien els gerents que es perpetuen en la seva posició transformant-se en gerents-propietaris. Així es dóna la paradoxa que malgrat el discurs prevalent critica l’immobilisme del sistema públic, l’únic que efectivament ha canviat i ha estat disposat a tancar serveis o a cedir-los ha estat l’Institut Català de la Salut.

    Des dels noranta l’estructura s’ha mantingut invariable, únicament hem experimentat aquest traspàs de serveis de gestió directa cap als concertats, amb alguna petita excepció com la reversió d’un concert a Granollers durant la darrera legislatura.

    Efectivament aquests pactes entre els diferents actors amb interessos en el sector que van afavorir la creació del model, ara l’empresonen. Ningú vol renunciar a la seva porció del pastís. Els projectes innovadors del Departament de Salut com la integració social i sanitària, el pla d’innovació de l’atenció primària, els Governs Territorials o la participació ciutadana es queden en simples documents o brillants conferències. Molt discurs i cap reforma.

    No voldria desanimar als nou incorporats, només els trameto la realitat. Els canvis en sanitat són possibles quan es produeix una transformació important de la societat, com va ser l’arribada de la democràcia. Justament la darrera crisi econòmica va ser una oportunitat perduda per reformar el model i fer-lo més eficient. Ara ho tenen més difícil.

    Per canviar s’han de trencar els equilibris i els pactes entre els interessos dels diferents actors. Fer-ho comporta un alt risc de destitució imminent. És més còmode seguir repartint porcions del pastís als diferents grups de pressió. Animo als alts càrrecs i directius que acaben d’arribar que trenquin aquesta inèrcia. Val la pena arriscar-se per aconseguir una sanitat millor. S’han de prendre mesures valentes. Si mantenen el timó a una banda durant el temps suficient, el transatlàntic acabarà canviant de rumb. Pensin que només deixaran empremta si renuncien a la comoditat de complaure tots els desitjos de l’»establishment» sanitari.

  • El Pacte del Temps: Ajuntament i organitzacions treballen en 57 mesures «per viure en una societat més eficient, igualitària i saludable»

    L’Ajuntament de Barcelona ha presentat un Pacte del Temps amb 28 noves mesures municipals i 29 actuacions concretes per part de les empreses que volen incidir en l’organització del temps quotidià i per tant, a una major conciliació de la vida personal i professional. L’acord, asseguren des de l’Ajuntament, renova el compromís de ciutat per avançar cap a una integració d’un model de vida més saludable, eficient i equilibrat, en quant als usos que la gent fa de les hores del dia en la seva vida quotidiana.

    Des de diferents eixos com Salut, Educació, Empreses, Cura de les Persones i Participació ciutadana les 57 noves mesures van orientades a avançar en aquest canvi i sensibilitzar cap al nou model de vida. Segons asseguren els estudis, només una hora de privació de son d’un nen o nena ja té impacte en el rendiment escolar. Per això, iniciaran campanyes sobre la importància del dormir i els àpats en horaris saludables. Una mesura directa que notarà l’audiència de la cadena de televisió pública de Barcelona és avançar els horaris de la seva graella per adaptar els horaris a la nova organització del temps.

    En termes educatius, les actuacions inclouen per exemple una prova pilot a l’Escola Bressol Aurora, que habilitaran dos torns del servei adaptades a les necessitats de les famílies. Un altre punt clau, han explicat, serà la cura dels infants durant programes de formació i inserció amb un servei per a persones sense xarxa relacional o en situació d’exclusió.

    El Pacte preveu l’acompanyament a totes les empreses per tal que incloguin també la implementació de mesures de la Reforma Horària en la seva organització. A més, hi hauran pràctiques específiques per un ús racional de les TIC i humanització dels horaris.

    Desconnexió a la nit de les TIC

    La iniciativa ha aconseguit fer partícips tant a empreses privades, fundacions, institucions públiques i entitats del tercer sector, xarxes i grups, i preveu afavorir el benestar de la ciutadania atès que vetlla per una construcció del temps alineat a les necessitats de les persones. L’acord ha permès que empreses hagin llançat plans de millora del temps, com per exemple, la borsa de flexibilitat horària, o garantir una desconnexió dels usos de les TIC a partir de determinats horaris i recordar que les tecnologies han d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés.

    Efectes en la salut i en el rendiment

    Per la construcció d’aquest pacte col·lectiu, s’han tingut en compte estudis i enquestes, segons les quals, els canvis en els usos dels temps tindran un impacte en totes les esferes socials. A més a més, s’ha qualificat com un assumpte d’una gran importància per la gran majoria de la població, en tant als efectes que té sobre la salut, especialment en els infants i joves en rendiment escolar.

    En el cas de les dones, asseguren que el Pacte incidirà en el seu benestar, sobretot per la sobrecàrrega de feines, la manca de son i el cansament acumulat. Recolzats en un estudi de la multinacional Nielsen i veient que les dones d’aquest país són les més estressades d’Europa, troben un sentit rellevant en les mesures, ja que volen contribuir a canviar el model social imperant «encara amb una concepció tradicional d’activitats centrades en el món masculí i amb un paper de les dones relegades a tasques reproductives i familiars, per un altre model equitatiu i plural».

    Des de l’Ajuntament de Barcelona entenen que amb el compliment d’aquest pacte «es podrà afavorir la igualtat d’oportunitats entre dones i homes, i la coresponsabilitat d’ambdós sexes; s’avançarà en fer empreses més eficients, millor organitzades, amb menys absentisme i una òptima cohesió interna».

    Les 57 noves mesures se sumen a les 12 ja en marxa, com els ‘Patis escolars oberts’ per proporcionar un temps alternatiu al lleure; la iniciativa ‘Dedeuauna’ per incentivar propostes als joves que ni estudien ni treballen; el programa ‘Temps per tu’, que fomenta el lleure entre les persones amb diversitat funcional i l’harmonització del temps de les persones cuidadores; o també, el ‘Premi Barcelona a l’Empresa Innovadora en Conciliació i Temps’.

  • L’OMS publica la nova Classificació Internacional de Malalties

    La  Classificació Internacional de Malalties (ICD per les seves sigles en anglès) té com a objectiu codificar les diferents afeccions comparant i compartint dades de manera consistent i estàndard entre hospitals, regions i països en diferents períodes de temps.

    Publicada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), aquesta classificació permet la conversió dels termes diagnòstics des de paraules a codis alfanumèrics per facilitar el seu emmagatzematge i examen: conté al voltant de 55.000 codis únics per a lesions, malalties i causes de mort.

    «La ICD ens permet entendre el que fa que les persones s’emmalalteixin i morin, i prendre mesures per prevenir el patiment i salva vides», ha explicat Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l’OMS.

    La ICD es tradueix a 43 idiomes i la seva anterior versió, publicada fa 28 anys, ha estat utilitzada en més de 120 països. Ahir es va fer pública l’onzena versió, anomenada ICD-11, que porta més d’una dècada en desenvolupament.

    Per als experts, és important perquè proporciona un llenguatge comú per informar i controlar les malalties. A més, és utilitzada per les asseguradores de salut els reemborsaments de la qual depenen de la seva codificació; els gerents de programes nacionals de salut i especialistes que analitzen la salut global i determinen l’assignació de recursos.

    No obstant això, no serà fins a maig de 2019 quan es presenti en l’Assemblea Mundial de la Salut per a la seva adopció pels estats membres, i entrarà en vigor l’1 de gener de 2022. El llançament previ aquesta setmana permetrà als països planificar com usar la nova versió i capacitar als professionals de la salut.

    Visió actualitzada dels patrons de malaltia

    La nova ICD-11 incorpora els últims avanços en medicina. Per exemple, els codis relacionats amb la resistència als antimicrobians estan més en línia amb el Sistema Mundial de Vigilància de la Resistència als Antimicrobians (GLASS, per les seves sigles en anglès).

    A més, és capaç de capturar millor les dades relatives a la seguretat en l’atenció mèdica, el què significa que les situacions innecessàries que poden danyar la salut –com a fluxos de treball insegurs en hospitals– es poden identificar i reduir.

    Així mateix, la nova ICD inclou nous capítols. Per exemple, un sobre medicina tradicional, usada per milions de persones a tot el món; i un altre sobre salut sexual, que reuneix condicions que prèviament es van categoritzar d’altres maneres (com la incongruència de gènere, que anteriorment es trobava en salut mental) o es van descriure de forma diferent (com el trastorn de joc, que s’ha agregat a la secció sobre trastorns addictius).

    Un principi clau en aquesta revisió va ser simplificar l’estructura de codificació perquè els professionals registrin més fàcilment les condicions. «L’HISSI és una pedra angular de la informació de salut i la seva nova versió oferirà una visió actualitzada dels patrons de la malaltia», conclou Lubna Alansari, directora general adjunta de l’OMS para Mètriques i Mesuraments de Salut.

    Enllaç a l’article original

  • L’OMS deixa de considerar la transsexualitat un trastorn mental

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha exclòs la transsexualitat de la seva llista de trastorns mentals. Ho ha fet en la nova actualització de la Classificació Internacional de Malalties (ICD per les seves sigles en anglès) publicada aquest dilluns en el qual la transsexualitat passa a formar part d’un epígraf nou denominat “condicions relatives a la salut sexual” i a denominar-se “incongruència de gènere”. Fins ara formava part del capítol dedicat a “trastorns de la personalitat i el comportament” –en el subcapítol “trastorns de la identitat de gènere”.

    Aquesta actualització (ICD-11) substitueix a la ICD-10, vigent des de maig de 1990, any en el qual l’homosexualitat va sortir de la llista. Des de llavors s’han anat autoritzant versions d’aquesta classificació cada cert temps, però la transsexualitat sempre ha estat considerada un trastorn en contra de les demandes del col·lectiu trans, que demana la despatologització de la seva condició.

    Es tracta d’una de les reclamacions LGTBI més fèrries que acaba amb la filosofia que subjau en la majoria de legislacions del món: la transsexualitat és una malaltia que ha de ser diagnosticada i necessita tractament. L’OMS ha volgut allunyar-se d’aquesta concepció per reconèixer-ho com una situació que pot entrar en contacte amb els serveis de salut, pel que crea un nou capítol.

    La ICD-11, que s’ha anat elaborant des de fa més de deu anys, incorpora el que anomena “incongruència de gènere” en el capítol de “condicions relatives a la salut sexual” al costat d’altres conceptes com a “disfuncions sexuals” o “trastorns relacionats amb dolències sexuals”.

    Entra en vigor el 2022

    No només canvia el nom i la situació en el manual, també la definició. Fins ara, el ICD-10 qualificava la transsexualitat com “un desig de viure i ser acceptat com a membre del sexe oposat, en general acompanyat de malestar o desacord amb el sexe anatòmic, i de desig de sotmetre’s a tractament quirúrgic o hormonal per fer que el mateix cos concordi el més possible amb el sexe preferit”.

    Ara la definició –per a adults i adolescents– serà: “Una incongruència marcada i persistent entre el gènere experimentat de l’individu i el sexe assignat, que sovint condueix a un desig de ‘transició’ per viure i ser acceptat com una persona del gènere experimentat a través del tractament hormonal, la cirurgia o altres prestacions sanitàries per alinear el cos, tant com es desitgi i en la mesura del possible, amb el gènere experimentat. El diagnòstic no pot assignar-se abans de l’inici de la pubertat. El comportament i les preferències de gènere per si soles no són una base per assignar el diagnòstic”.

    La ICD-11 es presentarà a l’Assemblea Mundial de la Salut de maig de 2019 per a la seva adopció pels Estats Membres, i entrarà en vigor l’1 de gener de 2022. Aquesta presentació, ha especificat l’OMS en un comunicat, és un avanç que permetrà als països planificar com usar la nova versió, preparar les traduccions i capacitar als professionals de la salut de tot el país.

    La modificació que ha efectuat l’organització és un assoliment per al col·lectiu LGTBI, que demana seguir avançant en la despatologització total de la transsexualitat. Això implicaria que no fos denominada i definida com “una incongruència”, sinó com una expressió de la diversitat humana.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El peatge de les lletres

    El 2050, la meitat de la població mundial serà miop: gairebé 5.000 persones curtes de vista enfront dels 1.400 el 2000. Aquesta miopia galopant (en alguns països d’Àsia, la població de miops ronda ja el 80-90%) ens està convertint en especialistes en visió propera, doncs els miops veuen borrós des de lluny, però enfoquen amb menys esforç en distàncies curtes. L’emetropia o visió ideal, en la qual les imatges s’enfoquen just en la retina i no per davant, com passa en l’ull miop, deixarà de ser una condició natural per a la majoria de la població, que haurà de recórrer a ulleres, lents de contacte o cirurgia refractiva per desembolicar-se en actes tan quotidians com conduir o llegir els cartells pel carrer. Però la curtesa de vista no és solament un defecte refractiu fàcil de corregir: l’allargament de l’eix anteroposterior del globus ocular, que és el problema biofísic més característic de l’ull miop, comporta un major risc de despreniment de retina, glaucoma i maculopatia miòpica. I aquestes complicacions, especialment freqüents en la miopia alta (afecta el 10% de la població mundial), són causes potencials de ceguesa.

    Davant un problema d’aquesta magnitud, resulta sorprenent que amb prou feines tinguem idea de les seves causes, més enllà de la predisposició hereditària, i que, per tant, no existeixin estratègies preventives basades en proves científiques. L’epidemiologia clàssica ha confirmat repetidament que les persones amb més estudis tendeixen a ser més miops. Però com resulta impossible realitzar un assaig clínic per confirmar aquesta associació (no seria ètic desescolaritzar a un grup de nens per esbrinar si es fan menys miops que el grup que segueix els seus estudis), no era possible saber si l’educació causa la miopia, si els miops són més estudiosos o si són altres factors, com l’estatus socioeconòmic, els que afavoreixen la miopia i un major nivell d’educació. Un recent estudi en el BMJ ha aconseguit confirmar, sense realitzar un assaig clínic, que dedicar un major nombre d’anys als estudis és un factor causal de la miopia. Els resultats arriben a quantificar que el risc acumulat durant el cicle universitari és d’una cambra de diòptria per any, de tal forma que el risc acumulat durant els quatre anys habituals d’un grau o llicenciatura seria d’una diòptria.

    Per confirmar que l’educació causa la miopia, i no a l’inrevés, els autors de l’estudi han recorregut a una enginyosa eina, l’aleatorització mendeliana. Aquest tipus de disseny de recerca, basat en el postulat que l’herència d’un tret és independent de l’herència d’altres trets, permet destriar si aquesta associació és causal o no. Utilitzant dades genètiques, educatives i visuals de 67.798 britànics, van poder establir la direccionalitat de l’associació causal, després de constatar en dues aleatoritzacions mendelianes que els nens amb predisposició genètica a ser més estudiosos tendien a ser més miops, mentre que els nens amb predisposició genètica a ser miops no tendien a passar més anys a l’escola i la universitat. El corresponsal de salut i ciència de la BBC, James Gallagher, ha divulgat de forma admirable les implicacions d’aquest estudi en una conversa fictícia entre un alumne i la seva mestra: «Senyoreta, les seves classes m’estan fent cec?» Encara que ja tenim per fi una primera prova científica sobre les causes de la miopia, ens falta per conèixer com l’educació ens fa miops, quins altres factors causals pot haver-hi i com prevenir el desenvolupament de la miopia. La solució no pansa, és clar, per deixar d’estudiar. Més aviat caldrà estudiar més i més per aconseguir una educació eficient sense haver de pagar el peatge de la miopia.

  • Els problemes de salut mental i ansietat es multipliquen sota l’amenaça d’un desnonament

    Un home s’ha suïcidat aquest dijous a Cornellà quan estaven a punt de desnonar-lo. El que el va portar a llançar-se pel balcó, més enllà del desallotjament imminent, és encara una incògnita, però després d’anys de crisis a Espanya ja hi ha algunes certeses sobre el patiment dels qui veuen que perdran casa seva. La seva salut mental i el seu benestar solen veure’s minvats en un grau molt superior al de la resta de la població.

    Ho evidencia un recent estudi de l’Observatori DESC de Barcelona, amb dades de 2018. Entre el 70% i el 80% d’una mostra d’un centenar d’afectats per la hipoteca –o per la pèrdua del pis per impagament de lloguer– presenten problemes de salut mental, una prevalença que en la població general es redueix a taxes per sota del 30%. Ansietat, maldecaps, mal humor, vertigen, insomni o esgotament són alguns dels símptomes, que a més són més freqüents en dones que en homes.

    «No estaríem parlant estrictament de problemes mentals, en el sentit que no tenen a veure amb problemes del cervell, sinó d’un patiment psíquic social que la majoria de les vegades és legítim i proporcionat a la situació que s’està vivint», explica el psiquiatre Alberto Ortiz, del centre de salut mental de Salamanca a Madrid. A causa del que explica aquest professional sanitari, els problemes de salut associats a l’exclusió residència no tenen una resposta mèdica més enllà de pal·liar alguns dels seus símptomes concrets.

    Les dades recollides per l’Observatori DESC de 2018 parteixen de les respostes al Qüestionari General de Salut de Goldberg d’un centenar de persones que es van acostar a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a Barcelona. Es tracta, per tant, d’un estat de salut autopercebut, segons el que fins a 4 de cada 5 persones va manifestar almenys tres símptomes de patiment mental. Però aquests problemes no tenen a veure únicament amb la situació d’exclusió residencial, sinó amb problemes laborals, per mantenir els subministraments bàsics en l’habitatge i, en general, situacions de pobresa i precarietat.

    Ansietat en el circuit institucional

    Les situacions de patiment mental associats a la possible pèrdua de l’habitatge són diferents en les diverses fases del procés. Segons explica Irene Escorihuela, directora del DESC, quan es produeix la primera perspectiva de desnonament «els sentiments són de por i d’incertesa», ja que «tenir una llar és el pilar que dóna accés a tots els altres drets».

    Però no menys dur és el circuit que s’obre a partir d’aquest moment, tant per tractar de no ser desnonat com per buscar alternatives. «Comença una batalla institucional que pot ser esgotadora, amb molta pressió personal per aconseguir entrar en una taula d’emergència, tenir tots els papers en regla… i pot haver-hi una llista d’espera d’entre 9 mesos i un any i mig per aconseguir un reallotjament efectiu», relata Escorihuela.

    Per aquesta raó la pressió mental associada a un procés de desnonament no acaba ni molt menys en el fet de ser expulsat de casa, que en molts casos obre una etapa crítica de mesos i fins i tot d’anys de conseqüències en la salut mental. L’anomenada «inseguretat residencial» sostinguda en el temps abans i després del desnonament pot ser més traumàtica que el mateix llançament, segons els experts. Entre unes altres, pot derivar en processos de depressió. «Que deixi seqüeles té a veure amb la intensitat d’un esdeveniment, però també amb el durador que sigui i, sobretot, que no hi hagi un final de la situació social que ho ha causat», explica el psiquiatre Alberto Ortiz.

    Més xarxa de suport i menys patologització

    El DESC ve alertant a més que la tipologia de desnonaments ha canviat en els últims anys. Si la PAH va popularitzar en el seu naixement els problemes relacionats amb la hipoteca, en una ciutat com Barcelona la majoria dels desallotjaments estan ja motivats per l’impagament del lloguer, fruit de la bombolla de preus en aquest mercat. Això genera problemàtiques una mica diferents, com és l’expulsió del desnonat lluny del seu entorn social, a la recerca de lloguer a preu assequible, el què pot derivar en desarrelament.

    «La nostra principal recomanació i l’única cosa que hem comprovat que pot funcionar és afrontar la situació de desnonament de forma col·lectiva», explica Escorihuela. La directora del DESC es refereix al vessant social i econòmic d’un procés d’exclusió residencial, però la recepta per pal·liar el dany psicològic no és diferent. De fet, l’ideal és combinar-ho, segons Ortiz: «Els grups de suport mutu amb persones en les mateixes circumstàncies serveixen per rebaixar la pressió psicològica. Si a més aquests grups promouen canvis estructurals que ataquin el focus del problema, encara millor».

    Segons explica el psiquiatre, són grups com la PAH o xarxes de suport veïnal els qui fan una part del treball terapèutic en situacions d’exclusió, en coordinació amb els serveis socials. Per això Ortiz assegura que en moltes ocasions són els propis metges d’atenció primària els qui són la porta d’entrada a l’atenció sociosanitària i rebutgen la patologització. «Un metge de capçalera t’escoltarà i atendrà els teus símptomes, sobretot si t’estan condicionant, però sobretot pot ser clau a l’hora de dirigir-te cap als serveis socials o potser cap a grups com la PAH», explica el psiquiatre.

    Aquest és un article de eldiario.es