El Govern vol recuperar la sanitat universal. La portaveu del Govern, Isabel Celaá, ha anunciat en la roda de premsa del Consell de Ministres que l’Executiu comença a treballar ja en la marxa enrere de la legislació del PP que limitava l’accés als serveis sanitaris a persones estrangeres i migrants.
Per a això, haurà de revertir-se la legislació dels anteriors governs i iniciar-se el diàleg amb les Comunitats Autònomes, que són les que tenen transferides les competències de sanitat: «Puc aventurar que una vegada que tinguem el reial decret per substituir el de 2012, no hi haurà cap comunitat autònoma que no ho compleixi. Ja hi havia comunitats que no complien el decret i que estaven molt incòmodes amb ell. M’atreveixo a pensar que serà complet en tots els seus termes».
El Govern espera un treball de camp amb les comunitats autònomes i els departaments als quals afecta la decisió de sis setmanes. A continuació, el reial decret que anul·larà el que va deixar a les persones immigrants sense sanitat s’aprovarà en el Consell de Ministres i en un termini de 30 dies haurà de ser convalidat al Congrés.
Celaá ha assegurat que aquesta és la primera mesura de l’»agenda social» que pretén dur a terme Pedro Sánchez. A continuació, ha anunciat que el Tresor atorgarà uns préstecs de 7.500 milions d’euros per poder fer front a les nòmines ordinàries dels pensionistes i a la paga extra del mes de juny.
No sempre tenir una millor atenció sanitària és el que determina l’estat de salut de les persones, sinó que ho és també el nivell socioeconòmic: atur, habitatge, precarietat laboral, entorn saludable i ambiental, així com altres determinants. Segons estableix l’OMS, són quatre grans determinants els que marquen una fita important per a l’atenció de la salut, tan individual com a col·lectiva. Aquests determinants són:
MEDI AMBIENT: relacionat amb els factors ambientals, físics, biològics, de contaminació atmosfèrica i química, tant del sòl, aigua i aire, així com els factors socioculturals i psicosocials relacionats amb la vida en comú.
ESTILS DE VIDA: Relacionats amb els hàbits personals i de grup de l’alimentació, activitat física, addiccions, conductes perilloses o temeràries, activitat sexual, utilització dels serveis de salut, etc.
BIOLOGIA HUMANA: relacionat amb aspectes genètics i amb l’edat de les persones.
L’ATENCIÓ SANITÀRIA: que té a veure amb la qualitat, accessibilitat i finançament dels serveis de salut que atenen als individus i poblacions.
Malgrat els avançaments en el diagnòstic i tractament de les malalties, la prevenció activa és clau per a aconseguir una vida sana i digna. Durant els últims anys, donada que la situació de la salut de la població és insatisfactòria, hi han hagut modificacions importants orientades a enfortir l’Atenció Integral de la Salut, especialment en l’atenció en el nivell primari, que es troba localitzat prop de la població.
En la prestació dels serveis de salut del primer nivell d’atenció, les accions dirigides a la prevenció (on també estan incloses les de promoció de la salut) han d’ocupar un lloc preponderant, perquè permeten incrementar els nivells de salut de la població. Per tant, la prevenció de la malaltia és una de les cinc funcions bàsiques de la Salut Pública, això és, un procés d’atenció integral de la salut.
En el seu sentit més ampli, les activitats per lluitar contra la contaminació del medi ambient i per la higiene alimentària, corresponen als respectius sectors del govern central i dels governs autonòmics i locals, que haurien d’atacar els següents fronts:
PREVENCIÓ DE LA MALALTIA: Són les mesures destinades no solament a prevenir l’aparició de la malaltia, tals com la reducció de factors de risc, sinó també a detenir el seu avanç i atenuar les seves conseqüències una vegada establides.
RESTAURACIÓ DE LA SALUT: Accions dels Serveis de Salut, mitjançant assistència sanitària, destinades a recuperar la salut de les persones que l’han perdut, dutes a terme en dos nivells:
– Nivell Primari: És l’atenció que es brinda a través dels CAP, on els pacients tenen el primer contacte amb el sistema d’atenció sanitària i on es realitza atenció recuperativa i de promoció de la salut i de prevenció de la malaltia, així com la vigilància i control dels factors ambientals que poden afectar la salut. Per això és fonamental la seva potenciació a través de millor finançament i autonomia de gestió publica.
– Nivell Hospitalari: És l’atenció que es brinda amb la finalitat de recuperar la salut de les persones que l’han perdut, es realitza en establiments de diferent complexitat.
En aquest sentit, és imprescindible una coordinació eficaç entre els diferents nivells dels establiments de salut que conformen les xarxes d’Atenció de la Salut, el que en la nostra opinió és un aspecte a millorar, així el fet de dotar-los de més recursos educatius, preventius i econòmics. Tot plegat és imprescindible per a tenir una salut i un sistema de sanitat pública millor per tots i totes.
Qualsevol persona resident a Catalunya tindrà dret a assistència sanitària pública. Així ho declarava el Parlament de Catalunya el juny de 2017, després de cinc anys des de la publicació del Reial decret Llei 16/2012 del Partit Popular, que restringia l’accés de la sanitat a certs col·lectius. Aquesta llei desafiava la norma estatal i garantia així l’accés universal a l’assistència sanitària al territori català. La principal diferència que presentava la nova llei respecte a moviments anteriors era que l’accés a tota la cartera de serveis era immediat per a tots els ciutadans empadronats a Catalunya.
Durant els últims mesos, així com ha passat en altres comunitats autònomes, va arribar una suspensió del Tribunal Constitucional per un recurs d’inconstitucionalitat emès pel Govern del Partit Popular. Unes setmanes després, arribava l’anul·lació per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) de l’ordre del Govern català que garantia la sanitat universal.
Just llavors es nomenava la nova consellera catalana de salut, Alba Vergés. En la seva primera compareixença pública assegurava que Catalunya seguirà donant assistència sanitària a tothom. Com? Això és el que es pregunten múltiples col·lectius, organitzacions i població en general.
Des de l’Espai de l’Immigrant veuen que l’anul·lació de la norma posa de nou en risc el fet que el sistema nacional de salut deixés accedir al sistema sanitari públic a tot aquell que estigui empadronat. Parlem sobre tot això amb les dues metgesses amb les que compte l’Espai: Elvira Parafita i Estefanía. Elles donen consells, realitzen acompanyaments sanitaris i treballen perquè la sanitat universal sigui una realitat.
Expectatives davant com es concretarà poder assegurar a tota la població
«Quan el dia 5 la nova consellera de sanitat va dir que s’assegurava l’assistència sanitària universal malgrat la sentència del TSJC ens preguntem com. Va fer una declaració general, a la premsa, però amb aquesta no sabem ni les vies ni els procediments pels quals a Catalunya es garantirà la salut universal», apunta Elvira. Sobretot ella i la seva companya Estefanía però també la resta del col·lectiu estan a l’espera per veure per «on tira» aquesta voluntat i «quins mecanismes s’usen per seguir assegurant la sanitat universal».
Els dubtes sorgeixen, com aclareix Estefanía, perquè «encara que la nova consellera hagi dit que es garantirà l’atenció als sense papers… el mateix va dir el conseller Boi Ruiz en el seu moment i això era mentida. Tot i l’última instrucció 08/2015 ha seguit havent-hi exclusió sanitària». Asseguren que avui en dia la situació és la mateixa que a dia 12 de juny de 2012 amb l’aprovació del Reial decret doncs hi ha diversos casos registrats per exemple per REDER (Xarxa de Denúncia i Resistència al RDL 16/2012). Alguns d’aquests, asseguren que de persones menors, embarassades o en situació d’urgències, casos que el RD recollia com a obligatoris de rebre atenció. La indignació entre les metgesses de l’Espai és notable, ja que «ni el que diu el RD han aplicat». En aquest sentit, «com ens hem de creure el que digui una consellera?»
El que és necessari per a aquests casos, com demana Estefanía, és «que concretin, que diguin com, amb quina eina, amb quina instrucció es podrà garantir això. Si es faran pseudopegats en funció de tipus d’empadronament, de temps d’empadronament, de tipus de NIE, de tipus de vulnerabilitat. Com es regularà això?». Davant aquests dubtes, veuen que una vegada concretada, la normativa real haurà d’»imprimirse en un butlletí oficial de Catalunya o a nivell instrucció de CatSalut perquè cap resident del territori quedi exclòs».
Veuen necessari recórrer a un mecanisme legal que protegeixi de nou llei a causa de la gran arbitrarietat que es troben en el seu dia a dia. «La major part dels hospitals depenen de l’ICS i aquest es regeix per les normatives que hi hagi a nivell autonòmic. Encara així,» explica Elvira, «la llei a Catalunya ha tingut els seus més i els seus menys». Per exemple, «ha anat canviant el temps d’espera per aconseguir la targeta sanitària i això ha passat per intentar saltar la normativa estatal on l’empadronament no val per res ni és la via per accedir al sistema sanitari, ja que el requisit és cotitzar».
Davant l’anul·lació per part del TSJC, les metgesses de l’Espai tenen en compte un altre aspecte: «que és el mateix Tribunal de Catalunya el que contradiu una normativa catalana». Fins ara, havien estat sentències estatals les que havien parat aquesta o altres lleis d’altres comunitats autònomes que buscaven la universalitat de la sanitat.
Mobilitzar-se perquè el nou Govern derogui el RD
Sobre la voluntat del nou Govern estatal, si bé com destaquen Pedro Sánchez tenia en la seva campanya electoral la derogació del Decret llei, no hi ha moltes expectatives doncs, al seu entendre, «confiar en la classe política és infantil». Veuen necessari «mobilitzar-se des de tots els àmbits perquè el nou Govern prioritzi tombar el RD abans que altres coses més electoralistes».
Realitzant un recorregut des de 2012, expliquen que el que han anat fent en major part les comunitats autònomes davant el RD que només permet la sanitat a assegurats o beneficiaris és buscar vies per saltar aquesta normativa. «A Catalunya hi ha hagut tres: una el 2012, una altra el 2015 i l’última eln 2017 a la que se li va donar pes de llei perquè no es pogués tombar a nivell estatal. El que han fet des que les comunitats autònomes han anat traient aquests pegat és anar des de dalt, amb tot el pes de la llei, i anul·lar les instruccions de les autonomies». Això ha passat amb la del País Basc o la del País Valencià.
Cartell a l’entrada a l’Espai dels Inmigrants al Raval / Carla Benito
Els diners com motiu no serveix
Elvira i Estefanía defensen que la llei nacional d’exclusió sanitària no té cap base socioeconòmica. A més, com explica Elvira, «va sortir com una mesura que, llançada de manera ràpida des del PP, buscava la sostenibilitat, la seguretat i la millora de la qualitat de la sanitat a Espanya. No hi havia ni un informe socioeconòmic que digués que la mesura anava a ser efectiva ni tampoc hi ha hagut cap informe d’aquests 6 anys que ho recolzi ni ningú ha donat cap explicació de l’efectiu que ha estat».
A més, afegeixen que, atès que la sanitat es finança per impostos, la persona migrant encara que no cotitzi està comprant el seu cartó de llet. «Aquí a Catalunya hi ha un 20% de població migrant i aquestes persones estan pagant la sanitat perquè estan comprant. Paguen però se les exclou… això tampoc té cap base ni cap aplicatiu a nivell legal», denúncia Elvira.
La conclusió que obtenen és que es tracta d’una «llei racista on es genera una ratlla de qui importa i qui no» on l’argument econòmic cau doncs, per ser un servei públic, «ni que fos deficitari com RENFE s’ha de seguir oferint», opina Estefanía. També observa la falsedat en els criteris: «s’inferioritza una població per ser estrangers i no importa el seu patiment ni malaltia. Però això si, com els migrants porten malalties contagioinfeccioses aquí si fem un asterisc perquè no ens passin les seves plagues: racistes amb prejudicis a més».
La importància de la informació: l’Espai de l’Immigrant porta cinc anys lluitant contra l’exclusió
«El risc de totes aquestes modificacions que un anul·li, que el TSJC estigui en contra de la llei de Catalunya… vas a un CAP i no hi ha problema i et donen una targeta sanitària i en un altre cas no funciona. Es dificulta més i es juga més a l’arbitrarietat, la desinformació, la por d’aquesta persona migrant que no té clar si pot anar a l’hospital per si li poden demanar un paper que no té o li pot donar més problemes», creu Elvira.
És per això que des de l’Espai de l’Immigrant demanen que s’aprovi i s’expliqui bé la normativa a tots els gestors sanitaris però també a la societat. Sense saber com ho farà la nova consellera, saben que sí que hi ha vies per escapar-se la normativa estatal, doncs altres comunitats ho han fet.
Entenen que «des que va sortir el RD això ha estat un joc de competències: jo com a estat trec això, tu poses pegats però com augmentes competències, jo com a estat t’ho intento anul·lar mitjançant lleis». «El problema d’això», diu Elvira, «és que el resultat del joc és la salut de les persones».
Estefanía defineix a les persones amb les quals tracten en el seu momendia a dia com molt dignes i apoderades: «hi ha gent a casa seva patint amb un possible diagnòstic que mai es veurà però amb molta dignitat. Són conscients que viuen en una societat racista, que es juga amb ells, que hi ha una sèrie de lleis que no compten amb ells perquè no poden ni votar». «Són ells mateixos els qui ho expliquen així, que senten que no són benvinguts quan esperen al CAP, o quan reben un no darrere l’altre», segueix i ressalta que la seva dignitat li segueix sorprenent. Si això passa, és perquè «tant l’exclusió sanitària com la solidaritat entre i per a migrants estan totalment invisibilitzades».
Aquestes invisibilitzacions són també les que promouen la por i la desinformació. Alguns dels casos que acompanyen des de l’Espai de l’Immigrant són persones que porten vivint a Catalunya més de 3 anys i no sabien com gestionar la seva targeta sanitària: «si realment hi hagués una sanitat universal hauria d’haver-hi més informació i explicació directa i això no passaria».
Ve precedida d’una reputació de defensora de la gestió pública i de la recuperació de drets dels col·lectius més perjudicats per les polítiques de retallades. Llicenciada en Medicina, Carmen Montón (Burjassot, 1976) va recuperar la sanitat pública universal, va rescatar el primer hospital privatitzat, va eliminar els copagaments farmacèutics i ortoprotèsics, va defensar els medicaments genèrics i va denunciar amb èmfasis l’homeopatia com una pseudociència des del seu càrrec com a consellera de Sanitat Universal i Salut Pública del Govern valencià que presideix el socialista Ximo Puig.
Militant socialista que va donar suport a Pedro Sánchez als debats interns del PSOE, va ser la ponent al Congrés dels Diputats de lleis de l’època de Rodríguez Zapatero com la de l’avortament i va coordinar el projecte de la Llei d’Igualtat. Assumeix una cartera que incorpora també les àrees de consum i benestar social i assegura, de partida, que la sanitat universal i l’impuls a la Llei de Dependència són temes crucials.
Arriba vostè al ministeri amb una targeta de presentació d’enfrontament als ‘lobbies’ sanitaris. Creu que això marcarà el seu treball en el departament?
A la targeta de presentació que haig de remetre’m és al fet que el Govern va fer les coses respecte a aquest sector amb molta normalitat, però també amb molta transparència. Apostarem pel bon govern, per la transparència i per normalitzar les relacions amb tots els àmbits, també amb el sector privat.
Mesures com la recuperació de la gestió pública de l’hospital d’Alzira han despertat recels en el ‘lobby’ de la sanitat privada davant la possibilitat que apliqui decisions similars des del ministeri.
Les competències són autonòmiques. El que sí que fomentarem des del ministeri és que es consideri a Espanya la salut com un dret. Procurarem que algunes reivindicacions de les comunitats autònomes que estan damunt de la taula comencin a fer-se realitat. Una d’elles és l’atenció sanitària universal, que no hi hagi exclusió sanitària. I per moltes raons, de salut individual, de salut col·lectiva, en tot el referent a la prevenció i declaració de malalties obligatòries, però sobretot perquè un govern decent no deixa a ningú fora del sistema sanitari.
Deia la vicepresidenta Carmen Calvo que en el proper Consell de Ministres hi haurà diverses mesures importants, i una d’elles de sanitat. Tenen pactat que l’atenció als immigrants sigui el primer?
Hem d’intentar portar-ho al Consell de Ministres al més aviat possible, però la data no la puc dir. Encara no sé com està de greixada la maquinària del ministeri. En la conselleria tenia ja els temps molt mesurats. En tot cas, ha de ser el primer. Es tracta de tornar al concepte de ciutadania, que la salut és un dret. És gairebé tornar als orígens, a 1986, quan Ernest Lluch va aprovar la Llei General de Sanitat.
Ve d’un lloc amb molta possibilitat de gestió i poca capacitat normativa i arriba a una responsabilitat amb poca gestió i molta possibilitat d’elaborar normes i lleis. Fins a quin punt canviarà això el seu enfocament?
Aquest canvi ens donarà avantatge per saber quin és el nostre paper. El ministeri ha de ser un agent facilitador per a les comunitats autònomes i la nostra relació amb les comunitats autònomes ha de ser molt fluida. Crec que aquesta nova etapa és de diàleg, diàleg, diàleg i cerca de solucions conjuntes. Les comunitats autònomes tenen la responsabilitat de les competències transferides i nosaltres hem d’ajudar-los a desenvolupar la seva gestió tan bé com sigui possible. I en algunes qüestions de salut pública i planificació estratègica asseure les bases d’un govern d’Espanya perquè hi hagi les menors desigualtats possibles. La cohesió territorial i la cohesió social, juntament amb el diàleg, són les claus del que hem de fer.
Eliminarà els copagaments?
Aquesta és una altra tasca pendent. És veritat que destruir un sistema, destruir un dret, és molt més ràpid i més fàcil que tornar-ho a restituir, però reconstuirem aquesta situació, aquest dret que es va perdre el 2012 i que ha suposat una reculada en la salut de les persones. Desfarem aquest camí. Tenim la complicitat de la ministra d’Hisenda, que és metgessa i ha estat també consellera. Des de la nostra primera conversa, ens hem posat a treballar en la manera que puguem recuperar-ho.
Serà progressivament, per als pensionistes amb menys recursos, o amb abast universal?
Tenim uns pressupostos que nosaltres no hem fet. Els respectarem per responsabilitat i per l’estabilitat del país. És en aquest marc en el qual haig de trobar la solució més òptima amb la ministra d’Hisenda. Però el nostre propòsit és recuperar els drets que es van perdre. No solament està això. Vull recordar que la reproducció assistida per a les dones soles i lesbianes també va ser objecte d’exclusió sanitària. Totes aquestes persones han de veure recuperat el seu dret a la salut.
La seva predecessora va aprovar una ordre ministerial que fa que els productes de l’homeopatia es venguin a les farmàcies. Traurà de les farmàcies l’homeopatia?
Hem de veure quin marge de maniobra ens ofereix la directiva europea i no puc dir la fórmula en aquests moments, però sí que deixarem clar que l’homeopatia no té evidència científica, que no és ciència i que no cura. Com a administració tenim l’obligació que la ciutadania disposi de tota la informació objectiva i veraç i que no càpiga cap confusió que posi en risc la seva salut. És el que he dit sempre i des del ministeri seguiré aprofundint per deixar les coses clares.
Seria el camí informar clarament que aquests productes no curen, un impost a la seva venda o diferenciar els establiments on es venen?
Efectivament, hi ha molts camins. És aviat per dir quin és el més òptim. La directora general de Farmàcia amb prou feines porta uns dies nomenada, però el nostre posicionament està molt clar. No volem que la ciutadania pugui tenir cap confusió. Estudiarem la directiva europea, però hi ha marge de maniobra per fer les coses correctament i posar cada cosa en el seu lloc.
Va tenir vostè un xoc amb Farmaindustria per la seva oposició a vincular el finançament sanitari a la compra de determinats medicaments…
Em vaig oposar a la vinculació del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) al conveni amb Farmaindustria.
Serà la promoció dels medicaments genèrics un pilar de la seva gestió?
Crec en les mesures d’eficiència i, ja que les comunitats autònomes han d’esforçar-se a fer més sostenible cada dia el sistema sanitari, intentarem ajudar-les en totes aquelles mesures que els permetin ser més autosuficients. No estem parlant de restringir res. Al contrari, cal ajudar-los al fet que puguin utilitzar per a cada pacient allò que necessiti. L’objectiu és posar al centre a les persones i que el facultatiu tingui a la seva disposició el que consideri oportú.
La ministra de Sanitat, Carmen Montón / JESÚS CÍSCAR (eldiario.es)
La seva cartera és també de Consum i Benestar Social. Per a vostè és una àrea nova, però solament relativament perquè des de la seva conselleria també va tocar assumptes sociosanitaris.
He procurat incorporar ràpidament als quadres en el ministeri per a aquesta àrea, com la directora general de Família i Infància o la directora general de l’Imserso, que porta la part de dependència i que és crucial per a nosaltres, i la secretària d’Estat. S’han posat a treballar de seguida. S’han vingut amb el que duien a sobre a Madrid, han agafat els seus hotels i estan estudiant les primeres mesures. En tot cas, la situació és complexa però la solució és fàcil. Tenim una llei magnífica de 2006 que va aprovar Zapatero, que és la Llei de Dependència. Cal engegar-la. En això necessitem molt diàleg amb les comunitats autònomes. Aquest Govern no té molt marge però sí voluntat política d’aconseguir solucions i acords. Espero que nosaltres, les comunitats autònomes i el tercer sector, que és molt important, puguem establir la seqüència per implantar aquesta llei.
Les comunitats autònomes financen la dependència en molta major mesura que el Govern, al que critiquen per no aportar suficients recursos… Uns recursos que, a més, estan desigualment repartits.
Per això dic que no podem resoldre-ho d’un dia per a un altre, però sí que podem establir un pacte de com ho anirem fent.
Hi ha unes 300.000 persones dependents moderades esperant. És una urgència condicionada als Pressupostos?
Veurem com superen els Pressupostos el tràmit del Senat. I quan els tinguem, estudiarem la forma de prioritzar. Per descomptat, la dependència és una prioritat. Tinc a l’equip treballant en això i en la recuperació de la universalitat. Gairebé sense despatx ja estem pensant els camins perquè el canvi comenci.
Hi ha una proposició impulsada per Podemos de Llei d’Eutanàsia. Podrà aprovar-se en aquesta legislatura a la qual li queden dos anys?
L’impuls al Parlament està. Crec que la societat espanyola és molt més madura del que alguns sectors creuen. Es pot escometre un debat serè, rigorós, en el qual participi tothom, per deixar una cosa clara. L’autonomia personal i la propietat de la vida també impliquen decidir com vols morir. Nosaltres estarem en aquest debat.
Ha d’atendre als qui solament els espera la mort o als qui pateixen un estat crònic en el qual no volen seguir?
S’ha parlat tant d’aquest tema que cal iniciar un debat franc i honest en la nostra societat. I cal fer-ho sense estridències, tenint en compte el testimoniatge de persones afectades i l’opinió de les societats científiques, que poden aportar llum, i donant la màxima seguretat jurídica. Cal fer una llei que reculli la necessitat existent en la societat.
Una qüestió en la qual vostè ha treballat molt és la igualtat, però ha quedat adscrita a la vicepresidència, com ja ocorre al govern valencià del Pacte del Botànic, on també la vicepresidenta té aquestes competències. Amb tot, vostè va aplicar un sistema de detecció de casos de violència masclista als centres de salut. Fins a quin punt podrà des del seu ministeri fer alguna cosa semblant?
Crec que és un encert donar aquest rang als temes d’igualtat. Estaré a les ordres de la vicepresidenta per contribuir al fet que el sistema sanitari es sumi al pacte d’Estat contra la violència de gènere i a la lluita contra la violència masclista. Hi ha experiències que a la Comunitat Valenciana han donat bon resultat. El protocol de detecció de violència de gènere és una d’elles, però també hem intentat que sigui un tema transversal a totes les polítiques, en salut sexual i reproductiva, en salut mental i en el protocol per a la reducció de suïcidis, així com en el que té a veure amb les unitats de conductes addictives. L’àmbit de la salut ofereix moltes possibilitats per ajudar a moltes dones a guanyar confiança i sortir de la violència masclista. Ho treballarem conjuntament amb la vicepresidenta.
En relació amb la salut reproductiva, té pensat tornar a permetre que les menors puguin avortar sense permís dels pares?
En això té la paraula el Parlament. És un moment de diàleg i de buscar consensos. No tant d’expressar desitjos com d’intentar que hi hagi canvis. La salut sexual i reproductiva per mi és important i és una mica del que haig de parlar amb els grups parlamentaris i veure quin marge de maniobra tenim.
En les Corts Valencianes s’ha aprovat una iniciativa que promou la legalització del cànnabis per a usos terapèutics. Treballarà en aquest sentit?
Encara falta cobrir la direcció general de Salut Pública, però sí que hem de fer un mapatge de les necessitats que hi ha sobre la taula. Serem molt permeables a les necessitats que ens traslladin les comunitats autònomes. Pot entrar en les prioritats.
Què espera del PP en el que queda de legislatura?
El que ens agradaria és que ens deixessin treballar per poder fer en dos anys més del què ells han fet en sis. Que entenguessin que ha estat un procés perfectament democràtic i constitucional i que la societat espanyola està en un moment d’il·lusió i de confiança, una cosa que és bàsica per al funcionament democràtic. En la democràcia està la contesa al Parlament, però també la negociació. Aquesta altra part ells l’havien rebutjat i és el moment de treure-la a relluir. Tant de bo es vulguin sumar a aquest temps nou que s’obre.
Vostè ve d’un govern compartit amb altres forces d’esquerra. Què li permetrà aportar aquesta condició a l’Executiu que presideix Pedro Sánchez?
Aportaré el meu punt de vista, que potser és diferent del que aportin altres membres de l’equip. Anomeno al Consell de Ministres i Ministres «equipo» perquè ho sentim així. Aportaré la meva visió i la meva experiència.
Canviarà el seu mètode de treball en passar de ser consellera de la Generalitat Valenciana a ministra del Govern d’Espanya?
El nostre full de ruta serà molt semblant. Primer, recuperació de drets, primer les persones, amb atenció a les discriminacions més punyents. I obrir després altres debats.
Tem les pressions de la indústria farmacèutica i les grans empreses sanitàries?
Venia escoltant a la ràdio a María Blasco, que explicava com la indústria ha d’acostar-se a l’àmbit de la recerca i coordinar-se per facilitar que el treball dels investigadors arribi al mercat. No es tracta d’establir un combat. Aquí no hi ha bons i dolents. Cal treballar amb transparència i tenint clar quin és l’interès general. No hem d’espantar-nos, ni ells de mi, ni jo d’ells.
No fa massa, la Fundació Catalana de l’Esplai va organitzar una jornada per presentar diferents projectes de ciència ciutadana i per relacionar aquestes experiències amb l’aprenentatge servei. Crec que va ser una iniciativa encertada, amb un gran futur per a totes les parts i amb possibilitats clares de sumar esforços en benefici dels joves, la ciència, l’educació i, naturalment, de l’entorn i de la comunitat. Anem, però, pas a pas. Abans de preguntar-nos per quins motius vincular ciència ciutadana i aprenentatge servei, dues paraules sobre aquestes dues tradicions de treball participatiu.
La ciència ciutadana té com a objectiu incorporar ciutadans en la realització de tasques pròpies de la recerca científica. Animats per les enormes possibilitats que ofereix aquesta iniciativa, s’estan multiplicant els projectes, i més que en sorgiran en el futur. Tres exemples quasi a l’atzar: el Projecte Orenetes vol estudiar els ocells en el medi urbà i demana col·laboració per fer un cens dels nius d’oreneta cuablanca que permeti conèixer la població d’aquestes aus, els seus requeriments ecològics, i també preveure les mesures de protecció que necessita l’espècie; el Projecte Plàstic 0 parteix de la constatació que bona part dels residus que produïm els humans són plàstics i pretén, entre altres iniciatives, promoure la seva localització i classificació i també la detecció de micro plàstics a la sorra del mar per assolir en els dos casos un diagnòstic i buscar solucions; el Projecte Alerta Forestal està pensat per analitzar l’estat de salut dels boscos, i la seva proposta és recollir dades sobre diferents amenaces que poden patir els boscos amb la intenció de confeccionar mapes que ens donin una idea de la situació actual, del futur previsible i del que caldria fer per revertir alguns problemes.
En aquests com en altres molts exemples estem davant d’un procés de creació de coneixement gràcies a la participació de la ciutadania en tasques de recerca científica. La suma de múltiples col·laboracions realitzades per ciutadans amb una variada formació científica permet completar tasques impossibles d’abastar d’una altra manera i assolir així resultats rellevants. El diàleg entre científics i ciutadans ajuda a detectar temes socialment rellevants, a fer-ho amb un major control de la ciència per part de la ciutadania, i també a eixamplar el ressò social i la implicació del conjunt de la societat en els canvis que inevitablement s’han d’emprendre en molts ordres de la nostra forma de vida.
En síntesi, la ciència ciutadana és una magnífica eina de compromís social i de democratització del treball científic. Però a més a més permet als ciutadans implicats aprendre sobre la temàtica investigada i realitzar una positiva contribució cívica. En aquest sentit és important assenyalar que a banda d’aportar dades, interpretar-les o ajudar en el disseny de les recerques, els participants poden contribuir a crear opinió sobre els problemes abordats i a promoure accions de transformació.
Si ara mirem la tradició de l’aprenentatge servei, ens trobem igualment amb una gran varietat de projectes. També tres a l’atzar: nois i noies que participen en una activitat de recuperació de la memòria històrica gravant persones grans que expliquen aspectes significatius de la seva vida i després difonen els resultats; futurs mestres de primària que fan un reforç escolar amb nois i noies que tenen dificultats d’aprenentatge; un grup classeque col·labora amb el Banc de Sang i organitza al seu barri una campanya de promoció de la donació de sang. Són alguns dels molts exemples d’una metodologia que combina l’aprenentatge curricular amb el servei a la comunitat.
Potser ara estem en millors condicions de fer-nos una pregunta que plana des de l’inici: per què vincular ciència ciutadana i aprenentatge servei? El motiu és ben clar: comparteixen un nucli comú. En els dos casos els participants aprenen (es fan observacions, activitats de recerca o simplement s’estudia), en els dos es presta un servei altruista a la comunitat (s’ajuda a fer recerca i a difondre els resultats, s’ajuda alguna entitat social), i tot plegat es fa per assolir un repte real i a vegades urgent que motiva el projecte (pal·liar una necessitat d’una persona o d’un grup, o bé respondre una pregunta científica amb relleu social). Com dèiem, ciència ciutadana i aprenentatge servei tenen un mateix esquelet conceptual: enfrontar-se a problemes reals amb una intel·ligència col·lectiva que experimenta i aprèn per tal d’impulsar projectes de millora de la vida de la comunitat. Per tant, podem dir que la ciència ciutadana és també aprenentatge servei, o bé que una de les modalitats de l’aprenentatge servei és la ciència ciutadana. Naturalment, els dos àmbits tenen la seva especificitat, però poden establir potents sinergies en benefici de la ciència democràtica i de l’educació compromesa.
El que imaginem, en alguna mesura ja s’està fent. La participació de les escoles en projectes de ciència ciutadana no és una novetat. De fet, quan es treballa amb escolars la metodologia de l’aprenentatge servei sovint està ja incorporada en els projectes de ciència ciutadana. I tampoc és nou veure projectes catalogats d’aprenentatge servei que són bons exemples de ciència ciutadana. Està clar que els noms i les tradicions no mereixen més temps. Crec que la qüestió és trobar formes de col·laborar que permetin al món de la ciència i al món de l’educació introduir la ciència ciutadana en el currículum de tots els escolars, i fer-ho amb els requeriments de la metodologia de l’aprenentatge servei. Seria una contribució al coneixement científic, a la democratització de la ciència, a la formació científica dels joves i, potser pel damunt de tot, a la seva formació com a ciutadans amb criteri científic, capacitat crítica i voluntat d’intervenir en la transformació de les formes de vida que avui van contra la vida.
La Taula de Diàleg per a la prevenció dels Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA) ha presentat diversos treballs en el marc de la temàtica ‘Anorèxia i Família’. Un d’ells és l’anàlisi de les motivacions, estat emocional dels cuidadors i del grau d’informació i atenció que estan rebent que ha mostrat que són les mares les que, davant el pare, manifesten més ràbia, por i sentiment de culpa. Aquesta part del treball s’ha fet a partir d’enquestes a 13 hospitals diferents. També, a partir del test CASK s’han avaluat les habilitats cuidadores de les famílies i s’han donat recursos i estratègies, sent un treball pioner a nivell europeu.
La tercera pota de la feina que ha realitzat la Taula és l’elaboració de la campanya de sensibilització Implica’t que busca implicar en la prevenció i recuperació dels trastorns alimentaris. La campanya “Implica’t-Implicat” agrupa un programa d’accions que es duran a terme al llarg dels propers tres anys –del 2018 a 2020- per donar a conèixer la tasca de recerca realitzada per la Taula en aquest àmbit i aconseguir la implicació de les famílies, professionals i societat en general.
La campanya posarà en marxa un espai web dins del portal de l’Agència Catalana de Consum amb continguts relatius a les diferents temàtiques en què treball la taula amb informació accessible per a tots els públics: amb una àrea pública, per al públic general, i una àrea privada, per a professionals.
També està prevista l’elaboració de la Guia “La família: font de salut i benestar” i realitzar sessions de formació tant a professionals de la salut com de l’àmbit de l’ensenyament per tal que s’impliquin en la difusió de bones pràctiques en la vida diària i que ajudin les famílies a prevenir els trastorns alimentaris en els primers anys de vida dels infants. Montserrat Ribera, directora de l’Agència Catalana de Consum, creu que aquesta «formació de formadors és molt necessària perquè d’aquesta manera s’aconsegueix que la taca d’oli s’estengui i el coneixement arribi arreu».
Per ajudar a la societat a entendre els mecanismes correctes per prevenir o treballar un TCA s’estan difonent fins a 130.000 díptics sota el nom «Implica’t: ingredients per a un creixement saludable i feliç». Ribera creu que serà de gran utilitat i ha volgut destaca que «està molt ben pensat tan pel que fa als conceptes, els plats dibuixats o les famílies que hi surten representades que mostren tota la diversitat». A més, afegeix que «cal passar de l’Implica’t a l’Implicat«.
A taula, a casa i en societat: la família com a agent preventiu
L’objectiu de la Taula de diàleg per a la prevenció dels TCA pel que fa a la família és que aquesta s’apoderi per a promoure un entorn saludable i protector. Laia Asso, pediatra de l’Associació Catalana de Pediatria, explica que el document va adreçat a totes les famílies amb infants de 0 a 12 anys però focalitza fins i tot en etapes primerenques: «per prevenir cal començar d’hora, i com més d’hora, millor».
Per fer arribar arreu coneixements sobre quins factors de protecció són els més adients, la Taula arribarà a les famílies a través dels Centres d’Atenció Primària. «Les famílies amb infants de 0 a 6 anys fan un ús força regular i continuat dels CAP i, a més a més, generen vincles amb els metges de família», explica Asso. Quins són els factors de protecció que es recomanen? Desenvolupar una criança positiva, realitzar àpats en família i evitar comentaris negatius sobre el físic. I, com de fet aquests factors poden començar a aplicar-se des del naixement de l’infant, començaran a difondre el díptic ja amb les famílies d’infants d’entre 0 i 3 anys, ja que «les visites al nen sa en aquesta franja d’edat són visites que els pares sempre compleixen».
Aquests factors de protecció es tradueixen en diferents àmbits de la vida del nen que han d’aplicar les famílies: «primer es situa el focus en el moment del menjar, a taula, on s’ha de fer mínim un àpat en família. Després a casa, on s’ha d’entendre la criança positiva com una manera d’educar», relata Asso. Un tercer àmbit on la família hi té un paper però qui el juga també és la societat és en desenvolupar sentit crític. Asso opina que és important que, «sense perdre la família com a eix, cal que el nen desenvolupi un sentit crític vers uns cànons que estan imposats i tots els hem d’ajudar».
28.000 joves i adolescents a Catalunya pateixen trastorns alimentaris
Els trastorns de la conducta alimentària representen la tercera malaltia crònica entre la població femenina adolescent de les societats desenvolupades i occidentalitzades. Afecten al voltant del 5% de les noies i un 11% presenten símptomes d’alt risc de patir-los. Entre la població adulta els especialistes alerten que hi ha clars indicis que pot estar augmentant la incidència. A Catalunya 28.000 adolescents i joves pateixen un TCA. La mortalitat en els casos de l’anorèxia està voltant el 10%. La Taula de Diàleg considera la detecció precoç com a factor de bon pronòstic.
La Jornada sobre trastorns de la Conducta Alimentària sota el nom ‘La rellevància de la família en els trastorns de la conducta alimentària’ ha servit per donar a conèixer diversos documents treballats per la taula de diàleg per a la prevenció dels trastorns de conducta alimentària. El monogràfic sobre anorèxia i família es va començar l’any 2016 i està previst que segueixi fins al 2020.
Sara Bujalance, directora de l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB), ha explicat que el tema Anorèxia i Família s’ha triat pel «paper fonamental que té aquest nucli tant a l’hora de prevenir-la com, un cop ja s’ha desenvolupat, actuar com a factor de bon pronòstic». Per estudiar el rol de la família cuidadora s’ha realitzat una enquesta a familiars de malalts amb trastorns alimentaris que analitza les motivacions i l’estat emocional però també les actituds, el funcionament i la capacitat de regulació que tenen.
D’aquest estudi es poden concloure diverses idees però potser la més rellevant és que el rol de gènere influeix en la percepció i vivència de la malaltia. Les mares de pacients amb trastorns alimentaris manifesten més ràbia, por i sentiment de culpa que els pares. De la mateixa manera, ara la prevalença de trastorns de Conducta Alimentària (TCA) està situat entre un 1 i un 4%. D’aquests, el 93% són dones i el 7% dones. L’enquesta s’ha realitzat a familiars d’afectats que tenen entre 12 i 36 anys. Si bé els TCA s’han estudiat des de múltiples vessants mai fins ara s’havia analitzat quin era l’impacte emocional en les famílies.
Fernando Fernández-Aranda, coordinador de la Unitat TCA del Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Bellvitge i membre de la Taula de Diàleg per la Prevenció de les TCA, ha compartit durant la presentació de l’estudi l’objectiu d’aquest: «disposar d’evidències sobre actituds, estrès emocional i estratègies d’enfrontament davant del trastorn i les seves conseqüències». Els aspectes més impactants que ha traslladat la Taula han estat que la forta implicació de les mares les porta a desenvolupar més sentiments negatius que els pares. De fet, les inconveniències entre com tractar la malaltia són notables entre mares i pares, sent les primeres les que els hi falla més l’autocontrol i l’autocura. «Vam notar que a les mares els hi costava molt més tolerar la frustració i no viure el TCA com un procés de culpa», trasllada Fernández-Aranda mentre afegeix que també és a qui més els hi costa «mossegar-se la llengua» i no incidir.
El doctor Fernando Fernández-Aranda, del Servei de Psiquiatria de Bellvitge
En quant els sentiments negatius més presents trobem la impotència, la tristesa i la por i pel que fa als positius l’esperança i l’orgull cap al seu fill/a. Tot i reunir per igual encara que en major o menor intensitat aquests sentiments, les mares presenten sempre una «major implicació emocional, així com dificultats per distanciar-se del TCA». «Els pares sí que tenen aquesta capacitat… caldria arribar a un equilibri», apunta Fernández-Aranda.
«Estar allà, donar suport i ajudar però també deixar que qui té el TCA tiri una mica»
Qui pateix un TCA necessita la implicació de diverses persones però el missatge que els especialistes de la Taula de Diàleg per la Prevenció de les TCA volen que traspassi als familiars és que massa implicació a vegades pot ser contraproduent. Sara Bujalance creu que, com a familiar, «és totalment lícit està vinculat amb el procés però sovint no és útil: cal treballar-se a un mateix i a l’entorn per arreglar la situació». En aquest sentit i observant les dades sobre la relació emocional que estableix la mare, Bujalance observa que qui sigui la mare qui estableix aquest paper és «perquè així està fixat en aquesta societat i és un tema que va més enllà dels TCA». Afegeix a més que està entens i s’acaba responent al criteri que «les dones sobredimensionen i els homes creuen que si no miren, el problema no existeix». «Al cap i a la fi són dues maneres d’enfrontar-se als problemes però han d’entendre que no fan bé al fill o filla», opina.
Totes aquestes conclusions s’han obtingut en realitzar una enquesta a 265 familiars cuidadors de pacients amb TCA. A més, l’estudi també ha comptat amb un test que permet descobrir les actituds, l’estrès emocional i les estratègies per afrontar els trastorns alimentaris. Creat per la doctora britànica Janet Treasure, el test The Caregiver Skills Questionnaire (CASK) està organitzat en base a 6 aspectes diferents: contextualització, autocura, mossegar-se la llengua, acceptació, intel·ligència emocional i resistència a la frustració.
El primer punt, el de la contextualització, es basa en 4 idees: estar present durant tot el procés, que petites passes són grans conquestes, que no tot és atribuïble al TCA i que el TCA no és només un problema del menjar i el pes. «S’han de treballar moltes coses i a vegades dins la mateixa família», relata Fernández-Aranda que afegeix que «al final és com anar en bicicleta: a vegades cauen però al final podran pedalejar sols».
Per evitar frustracions el primer que el doctor Fernández-Aranda els recomana als pares és sortir a sopar fora, deixar el fill sol durant un àpat, que senti que no se l’està controlant permanentment. Al mateix temps, això serveix per treballar l’autocura: «intentar donar una mirada més objectiva al problema i cuidar-se a ells mateixos». Seguint aquestes passes s’enfortirà el nucli i es deixaran de crear conflictes per retreure-li la conducta alimentària: «confiar en ell implica mossegar-se la llengua i observar per què exigir o retreure», comenta Fernández-Aranda.
Aquesta estratègia servirà també per passar a l’acceptació que s’aconsegueix controlant l’ansietat i l’ira, entenent que no ajudes a qui té el TCA però tampoc a tu mateix. «Cal que els pares sàpiguen que no són culpables del TCA del seu fill. No calen pares aturats ni bloquejats, han d’estar actius i motivats», recomanen. A més, estar amb aquesta actitud farà que s’activi la intel·ligència emocional: el suport és important i cal que es doni sense discussions i parlant sempre obertament del tema.
El 59,2% de les persones consultades a l’Enquesta sobre les condicions de treball a Catalunya i l’Aragó 2018 asseguren que la feina els està afectant la salut. Aquesta dada forma part d’una recerca impulsada per la Fundació Estatal per a la Prevenció de Riscos Laborals que ha consistit en una enquesta entre una mostra de 353 treballadors sobre les condicions de treball a Catalunya i l’Aragó. Els resultats del sondeig no discriminen les dades entre una comunitat i altra. Els treballadors que consideren que la feina els perjudica diuen que els símptomes que mostren són principalment la sensació continua de cansament, dificultats per a dormir i el fet de sentir-se emocionalment esgotat. Altres efectes que noten són sentir-se tensos i irritables i oblidar fàcilment coses.
Un 22.1% de les respostes afirmen haver patit en els darrers dos anys un accident a la feina que ha obligat l’atenció mèdica. Les causes per les quals s’hauria produït són les postures forçades, l’elevat ritme de treball, la manipulació manual de càrregues i el cansament i la fatiga. Gairebé la meitat dels treballadors (49%) admeten que en els darrers dotze mesos s’han fet a la seva empresa avaluació dels llocs de treball. D’aquests, el 36,3% afegeix que això no ha comportat l’aplicació de cap mesura correctora i un 36,4% ho desconeix. Un 29,3% diu que sí que s’han implementat mesures.
Massa soroll als centres de treball
Destaca també en les conclusions de l’enquesta la queixa pel nivell de soroll als centres de treball. Un 41,6% afirma que no és molt alt però sí que molesta. Un 12,7% diu que no es pot tenir una conversa a tres metres i un 3,5% fins i tot que a aquesta distància de tres metres no permet escoltar el que una altra persona et diu.
Un 29,2% dels treballadors assegura que han estat exposats a l’acció d’agents químics. D’aquests un 74,8% reconeix haver rebut informació completa per part de l’empresa sobre aquesta situació. En canvi, un 17,8 troben que ha sigut insuficient i fins i tot un 7,8% al·leguen que no han tingut cap tipus d’informació.
Riscos d’accidents
El 45% dels que han respost l’enquesta diuen que el risc d’accident més important que hi ha al seu centre de treball són les caigudes des d’un mateix nivell. En segon lloc hi ha els cops (44,5%) i després els talls o les punxades (37,1%) i els sobreesforços per manipulació de càrregues (33,7%). Com a causes d’aquests accident, els treballadors assenyalen les postures forçades (44,2%). Segueixen en importància el cansament o fatiga (32%), les distraccions (30%), el ritme de treball ràpid (29,7%), i aixecar o moure càrregues pesades. En menor mesura també destaquen la falta d’espai, de neteja o el desordre (16,4%) i el manteniment inadequat o deficient (15,9%), el cansament o fatiga (32%), les distraccions (30%).
Finalment un altre element destacable són les conductes violentes. A la pregunta de si hi han estat objecte d’alguna, només ha respost el 28,6% dient que sí. D’aquests sobresurten les amenaces de violència física (20,8%), i les discriminacions per raons de gènere (16,8%) Hi ha un 30,7% que assenyalen que les actituds agressives que han patit han estat d’una altra modalitat a les que oferia l’enquesta. D’aquests, el 38,7% han assestat per assetjament per càrrec sindical, percentatge que suposa el 12% del total de les persones que han participat en l’enquesta.
La Selectivitat 2018 està a tocar i milers d’alumnes ultimen les darreres hores per preparar els exàmens que els obriran les portes a les carreres i les facultats que desitgen. Però no tot depèn d’ells i elles. Les notes de tall, elaborades a partir de la demanda i l’oferta de places de cada grau, poden ser una barrera d’entrada per a molts alumnes. La Generalitat ha elaborat un catàleg per a consultar les notes de tall en base a la demanda de l’any passat; aquí publiquem el TOP 5 amb les carreres amb menys i més nota, tant de la branca de lletres com de ciències.
La nota de tall de Matemàtiques puja sis punts i mig en vuit anys
Si mirem a les ciències, la de Medicina continua essent la carrera amb la nota de tall més alta amb diferència. La UPF torna a liderar el rànquing demanant un 12.84 pels futurs metges, superant Medecina al Campus Clínic de la UB amb un 12.72. Tot i que la diferència de nota no és tanta, l’oferta de les dues universitats sí que divergeix: mentre que la UPF només té lloc per a 60 estudiants, la UB en disposa de 259 entre els Campus Clínic i Bellvitge.
Seguint la llista hi ha Odontologia i Veterinària, totes dues de la Universitat de Barcelona, amb un 11.61 i un 11.53 de nota de tall respectivament després d’haver pujat un punt des del curs 2015-16. En la quarta posició hi ha Matemàtiques, que és una de les carreres que més ha variat la seva nota de tall: des del 2010, quan només requeria un 5, el llistó ha anat pujant progressivament. El 2014 ja es demanava un 7.9 i el 2016 un 10.61. Ara, la nota de tall demanada és de 11.42. Per últim, la llista la tanca Microbiologia, amb un 11.05, a la Universitat Autònoma de Barcelona.
I, començant per la cua en la branca científica i tecnològica, s’hi troben Òptica i Optometria (UPC), Tecnologies Marines (UPC), Geologia (UB i UAB) i Innovació i Seguretat Alimentària (UdG), totes elles amb un 5 de nota de tall.
La UPF, la facultat amb les notes més exigents en lletres
La Universitat Pompeu Fabra, degut a les seves aules reduïdes (que acullen normalment una vuitantena d’estudiants), és la universitat catalana amb les notes de tall més altes en les carreres de lletres. El grau més exigent per als que es plantegin aquesta sortida és Estudis Internacionals. Economia i Empresa, amb un 12,44 sobre 14. Seguida de prop, està el grau en Estudis Globals, una carrera que contempla la cooperació entre universitats internacionals i per la qual, els estudiants catalans, compten amb només 40 places.
Baixant segueix el grau en Dret/Administració i Direcció d’Empreses, una carrera que conté tres graus i demana un 11.9 de nota. Les dues darreres carreres del Top5 es troben a la facultat de Comunicació: Publicitat i Relacions Públiques compta amb una nota de tall de 11.3 i Periodisme amb un 1179.
Pel que fa a la cua de la llista en la branca de lletres i Humanitats, les universitats de Girona, Lleida i la Rovira i Virgili, hi comencen a tenir presència. Així, les notes més baixes corresponen als graus de Turisme (UdG i UdLl), Treball Social (URV i UdLl) i Traducció i Interpretació (UAB i UPF), totes elles amb un 5 sobre 14 de nota de tall. Seguint la llista trobem Sociologia, amb un 5.9 a la UB i un 5.77 a la UAB, i tancant-la, el grau en Relacions Públiques i Ocupació, que oscil·la entre el 5 i el 6.42 depenent la universitat que la imparteixi.
La prevalença de l’insomni diagnosticat a les consultes d’atenció primària de l’ICS, segons un estudi de l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAPJGol), és del 5,1 %. De les 4.131.754 persones incloses a l’estudi, 209.386 tenen diagnòstic d’insomni; un 64,% són dones i els grups d’edat en què la prevalença d’insomni és més elevada són dels 60 als 69 anys (19,7 %), seguit del grup de 70 a 79 anys (18,6 %). Els grups d’edat amb menys insomni són els menors de 30 anys (3,8 %) i el grup de 30 a 39 anys (8,8 %).
Així, el perfil majoritari de les persones diagnosticades amb insomni a Catalunya són dones, de més de 60 anys i de classes ocupacionals baixes. L’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAPJGol) dóna aquests resultats després d’haver analitzat la prevalença de l’insomni, les patologies i els factors socials associats.
L’anàlisi de les variables socials indica que l’insomni és significament més elevat en les classes socials ocupacionals més baixes i significament menor en les més altes. La classe social ocupacional es determina en funció de la feina que desenvolupa cada grup. S’estableixen set categories que van des de la categoria I —treballadors d’alt nivell (grans propietari, directius…)— fins a la categoria VII —treballadors del sector primari (agricultors, pescadors…). Els resultats indiquen que en les categories més altes el percentatge de diagnòstics d’insomni és del 12,9 % (en la categoria I és del 5,3 % i en la categoria II, del 7,3 %), mentre que en les més baixes és del 51,1% (en la categoria VI és del 32,2 % i en la categoria VII, del 18,9 %).
Pel que fa a les patologies associades, l’anàlisi mostra que el diagnòstic d’insomni és significativament més freqüent en persones hipertenses, ja que el 41,4 % de les que tenen insomni també estan diagnosticades d’hipertensió. Igualment, té una prevalença superior en persones amb diagnòstic d’ansietat (39,1 %) i de depressió (23 %). També s’observa que les persones amb sobrepès són més proclius a patir d’insomni.
Finalment, l’estudi també indica que les persones amb insomni són més freqüentadores, tant a la consulta de medicina com a la d’infermeria. La mitjana de visites a l’any a les consultes de medicina familiar i comunitària de les persones diagnosticades d’insomni és de 6,4, mentre que les no diagnosticades fan 3,1 visites l’any. Pel que fa a les visites a infermeria d’atenció primària, les persones que tenen insomni realitzen una mitjana de 3,6 visites l’any, mentre que les que no pateixen insomni en fan 1,6.
«En l’àmbit epidemiològic l’estudi confirma el coneixement que ja teníem, que la prevalença d’insomni trobada és molt semblant a la d’altres estudis similars duts a terme en altres països i, a la vegada, ens aporta alguna informació més per entendre millor aquest trastorn», conclou Jesús Pujol, investigador principal de l’estudi de l’IDIAPJGol.
La presentació i exposició d’aquestes dades i les seves conclusions es va realitzar durant la 10a Jornada de Recerca de l’ICS, que aquest any es va fer conjuntament amb l’11a Jornada de Recerca de l’IDIAPJGol centrant-se en l’ús de les grans bases de dades en la recerca per a la millora de la salut.
«Utilitzar una gran base de dades com el SIDIAP ens ha permès valorar diferents factors relacionats amb la presència d’insomni, una patologia d’origen o causa no del tot definida, i això ens pot ajudar a ampliar línies de recerca de futur com, per exemple, investigar per què és més freqüent en hipertensos. D’altra banda, ens aporta informació sociodemogràfica rellevant que ens explica que les situacions socials adverses estan relacionades amb aquest problema», afirma Jesús Pujol.
